La cimera vaticana contra els abusos sexuals

S’ha acabat en el Vaticà la reunió històrica sobre l’abús sexual d’alguns clergues sobre menors. La trobada, amb el títol La protecció dels menors en l’Església, no ha cobert del tot les expectatives creades. En el discurs conclusiu d’aquest encontre el papa Francesc a senyalat les grans línies d’actuació que a partir d’ara seguirà l’Església catòlica.

1. La protecció dels menors. Impedir que els menors siguin víctimes de qualsevol abús psicològic i físic. Per tant, cal canviar la mentalitat per combatre l'actitud defensiva-reaccionària de salvaguardar la institució, en benefici d'una recerca sincera i decisiva del bé de la comunitat, donant prioritat a les víctimes dels abusos en tots els sentits.

2. Serietat impecable: desig reiterar ara que «l'Església no es cansarà de fer tot el necessari per portar davant la justícia a qualsevol que hagi comès aquests crims. L'Església mai intentarà encobrir o subestimar cap cas ».

3. Veritable purificació: malgrat les mesures adoptades i els progressos realitzats en matèria de prevenció dels abusos, es necessita imposar un renovat i perenne afany cap a la santedat en els pastors.

4. La formació: és a dir, l'exigència de la selecció i de la formació dels candidats al sacerdoci amb criteris no només negatius, preocupats principalment per excloure les persones problemàtiques, sinó també positius per oferir un camí de formació equilibrat als candidats idonis, orientat a la santedat i en el qual es contempli la virtut de la castedat.

5. Reforçar i verificar les directrius de les Conferències Episcopals: és a dir, reafirmar l'exigència de la unitat dels bisbes en l'aplicació de paràmetres que tinguin valor de normes i no només d'orientació. 

6. Acompanyar les persones abusades: El mal que van viure deixa en ells ferides indelebles que es manifesten en rancor i tendència a l'autodestrucció. L'escolta sana el ferit, i ens sana també a nosaltres mateixos de l'egoisme.

7. El món digital: la protecció dels menors ha de tenir en compte les noves formes d'abús sexual i d'abusos de tota mena que els amenacen en els ambients on viuen i a través dels nous instruments que fan servir.

8. El turisme sexual: la conducta, la mirada, l'actitud dels deixebles i dels servidors de Jesús han de saber reconèixer la imatge de Déu en cada criatura humana, començant pels més innocents.

Algunes de les associacions de víctimes dels abusos han mostrat la seva decepció perquè malgrat el to directe del llenguatge i la voluntat de combatre aquest mal el no s’ha presentat un pla d’acció clar i propostes de treball per combatre aquest problema tal como demanaven molts catòlics. Anne Barrett Doyle, líder del BishopAccountability.org, organització que investiga els incidents d'abús en l'església afirmà: "Mentre els catòlics del món clamen per un canvi concret, el Papa a canvi ofereix promeses tèbies, totes les quals hem escoltat abans". 

Diversos analistes han considerat que alguns dels eclesiàstics participants en l’encontre donaven la impressió de no considerar que el problema dels abusos anés amb ells. Més serioses semblen les objeccions d’altres participants al dir que, a més d’abordar la qüestió dels abusos dels clergues sobre menors, la seva protecció exigeix resoldre també problemes com: el treball infantil, la manca d’escolarització, la fam i accés a la salut, els nens soldats, etc... i totes aquelles xacres que impedeixen als nens i nenes viure dignament. Dóna la impressió que la cimera s’ha quedat a mig camí i no ha satisfet, en un primer moment, a massa gent.

Sixt IV

Un dels papes que coincidí amb el regnat dels Reis Catòlics fou Sixt IV. Les seves decisions tingueren molt transcendència en el nostre país ja que fou el papa que autoritzà la Inquisió (1478) a fi de complaure els Reis Catòlics i nomenà a Torquemada com el gran inquisidor. Tot i que després, veient el poder que donava la Inquisició als reis de les Espanyes, intentà frenar el poder d’aquella, cedí davant les pressions reals.

Sixt IV nasqué el 21 de juliol de 1414 a Celle Ligure, llavors part de la República de Gènova. El seu nom de batejat era Francesco della Rovere. Pertanyia a una poderosa família italiana. El seu nebot, Giuliano della Rovere, fou abat comendatari de l’abadia de Santa Maria de Montserrat i després el papa Juli II. Ingressà de molt jove a l'Ordre dels Germans Menors Conventuals, membre de la família franciscana. L'any 1464 fou escollit superior d’aquests religiosos, ministre general, i posteriorment fou consagrat cardenal. Fou escollit papa el 9 d’agost de 1471 per substituir a Pau II. Fou el 212 papa de l’Església catòlica.

Com moltes autoritats eclesials d’aquella època, Sixt IV va incórrer en el nepotisme. Va nomenar en càrrecs d'autoritat i d'ingressos a més de 25 nebots i parents, entre ells vuit cardenals. Fou un gran mecenes amb les arts així com de les lletres. Però també fou un home d’estat al defensar els interessos polítics de la Santa Seu. Sixt IV tolerà les activitats de la Inquisició i, sota pressions polítiques de Ferran II d'Aragó (que va amenaçar de retirar el seu suport militar al regne de Sicília), va emetre una butlla en 1478 per establir un inquisidor a Sevilla. No obstant això, Sixt IV va lluitar contra el protocol i les prerrogatives jurisdiccionals de la Inquisició; desaprovà els seus excessos i impulsà diverses mesures per condemnar els abusos que es van registrar l’any 1482.

Després d'aconseguir augmentar el territori dels Estats Pontificis, el seu nebot el cardenal Raddaele Riario va dirigir el fracassat intent d'assassinat de Lorenzo el Magnífic de Florència i el seu germà, coneguda com la rebel·lió dels Pazzi (1478). Amb el suport de Ferran I de Nàpols declarà la guerra a la República de Florència. Intentà una croada contra els musulmans a fi de recuperar la ciutat d'Òtranto pels otomans. Aquesta ciutat fou recuperada per l'infant Alfons, duc de Calàbria, i fill de Ferran I de Nàpols. Entre les seves decisions religioses destaca que instituí la festivitat de Sant Josep el dia 19 de març i la celebració del dia de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu el 8 de desembre.

Fou un papa impulsor del Renaixement. Durant el seu pontificat construí la Capella Sixtina dins el Vaticà, el Pont Sixtí que millorava la comunicació del Vaticà amb la ciutat de Roma i fundà del Cor Sixtí. Prengué importants decisions per urbanitzar la ciutat de Roma a fi de fer-la ciutat amb cort on el papa tenia tots els poder eclesials, polítics i militars. Morí a Roma el 12 d'agost de 1484 i fou sepultat a la Basílica de Sant Pere.

Calixte III

A la historia de l’Església catòlica hi ha hagut vàries personalitats vinculades a la realitat política i cultural catalana. Una d’aquestes persones fou el papa Calixte III. Alfons de Borja i de Llançol nascut el 1378 a la Torreta de Canals (avui barri de Canals, població que pertanyia aleshores a Xàtiva, la Costera) i mort a Roma, 1458. Fou Papa de l'Església Catòlica amb el nom Calixte III entre els anys 1455 i 1458.  Fou el primer papa catalanoparlant de la història.

Alfons de Borja era doctor en dret, civil i eclesiàstic. Fou professor a l'Estudi general de Lleida. En aquesta diòcesi entrà al servei de la cúria de Benet XIII d'Avinyó. Durant aquesta etapa es relació amb Vicenç Ferrer. El 1417 ingressa a la Cancelleria d'Alfons IV el Magnànim, amb el càrrec de promotor de negocis de la cort; més endavant consta com a regent la Cancelleria i el 1420 ja és vicecanceller. Fou membre del Consell reial. En l'exercici d'aquest càrrec acompanyà el rei en el seu periple per la Corona d'Aragó i Italià. Com a recompensa als serveis prestats, el rei Alfons IV el Magnànim promogué activament la carrera eclesiàstica de Borja i intercedí davant la cort pontifícia perquè fos proveït de dignitats i beneficis eclesiàstics. La confirmació d'Alfons de Borja com a conseller reial en afers d'alta política internacional arribà amb la seva participació en la legació pontifícia de Pere de Foix a la Península Ibèrica per solucionar definitivament el Cisma d'Occident.

S'ha considerat tradicionalment que el nomenament d’Alfons de Borja com a bisbe de València, l'agost de 1429, a mans del legat Pere de Foix, va ser una recompensa reial a la seva modèlica gestió en la resolució del Cisma d’Occident. Aquesta interpretació no és incompatible amb la voluntat del rei Alfons IV el Magnànim de controlar, a través d'un servidor de confiança, un dels bisbats més rics de la Corona, les rendes del qual, com ja havien fet amb les del bisbat de Mallorca, ajudaren a finançar algunes despeses de la conquesta de Nàpols. Un altre activitat d’Alfons de Borja en els afers internacionals encomanats pel rei fou millorar les relacions de la corona catalana aragonesa  la corona de Castella. Per aquest motiu formà part de diverses ambaixades i comissions per discutir afers pendents de la treva signada el 1430 entre les dues corones i intervé el 1436 en la conclusió del conflicte que les enfrontava.

Fou bisbe de València entre 1429 i 1458. La gran activitat d’Alfons de Borja al costat del rei Magnànim per conquerir el regne de Nàpols el convertí en un bisbe absentista, via permanentment a Itàlia des de 1438, tot i que estava en contacte permanent amb València per mitjà d’algunes estades puntuals a la diòcesi i el control de la seva gestió a través de vicaris generals i d'un grup de servidors de confiança, format per clergues que fan carrera a la seva ombra i per membres laics de la família Borja. Dels anys en què exerceix com a bisbe de València (1429-1458), s'ha destacat la defensa de les prerrogatives episcopals en els episodis que l'enfronten amb les autoritats municipals i els oficials reials; l'actuació pastoral i la reforma del clergat, especialment la celebració d'un sínode diocesà el 1432; les mesures contra els judaïtzants i la circulació de Bíblies traduïdes al vulgar, i la gestió econòmica de la diòcesi.

A partir de 1442 rebé l’encàrrec reial de la reforma administrativa del nou regne de Nàpols conquerit pel Magnànim, i és en aquesta etapa que presideix el Consell reial. Fou el valedor dels acords entre el papa Eugeni IV i el rei Alfons IV el Magnànim. En recompensa a aquestes gestions, el maig de 1444 és nomenat cardenal del títol dels Quatre sants coronats, mantenint la titularitat del bisbat de València. Com a cardenal, s'instal·la definitivament a Roma i s'allunya del servei directe del rei Alfons IV el Magnànim, per bé que es converteix en un valedor dels interessos de la Corona catalanoaragonesa a la cort pontifícia. Fou escollit papa el 1455, a una edat molt avançada, com a candidat de compromís esperant un pontificat de curta durada. El seu gran objectiu va ser el d’organitzar una croada contra els Turcs, que havien capturat Constantinoble al 1453. No va aconseguir trobar masses adhesions a la seva crida entre el Prínceps Cristians. Les relacions entre el rei Alfons IV el Magnànim i Calixte III es refredaren per les diferents concepcions que tenien en l’exercici del govern dels territoris italians de la monarquia catalanoaragonesa i dels estats pontificis. Aquesta circumstància provocà un refredament en les relacions entre el rei i el papa - després d'haver col·laborat prop de quaranta anys - i tots dos moriren el 1458, amb pocs mesos de diferència.

Calixte III sempre fou considerat pels romans com un papa estranger. Per vèncer aquesta resistència s'envoltà de servidors procedents de la corona catalanoaragonesa i vetllà per la promoció directa dels seus nebots: Pere Lluís de Borja fou nomenat capità general de l'exèrcit pontifici; Roderic de Borja (el futur Alexandre VI), cardenal i vicecanceller pontifici; Lluís Joan del Milà també fou creat cardenal. Calixte III rehabilità a Joan d’Arc i canonitzà al seu amic Vicenç Ferrer.

Silvestre II

Quan el debat polític porta a extremar les opinions convé asserenar els punts de vista i ser curós en no negar les dades que tenen rellevància pel seu interès històric. ¿Quines dades donen a Catalunya una personalitat singular? Una aproximació és identificar el grau d’influència que ha tingut Catalunya, com a nació, és a dir, com espai territorial amb una cultura i una llengua que l’identifica i la singularitza, sobre persones provinents d’altres cultures mundials.  Un exercici útil és evocar algunes figures eclesiàstiques catòliques que al llarg del temps han conegut i han rebut la influència de la cultura catalana. Un d’aquests personatges fou el papa Silvestre II.

Silvestre II fou papa de l’Església catòlica entre el 2 d'abril de 999 i 12 de maig del 1003 data en que morí a Roma. El precedí Gregori V en el papat i el succeí Joan VII. El nom civil de Silvestre era Gerbert d'Orlhac. Havia nascut cap l’any 938 a Belliac, comtat d'Alvèrnia, França. Fou el primer papa d'origen occità. Era un gran erudit en el camp de la filosofia i matemàtica. La seva sensibilitat cultural el convertí en un protagonista actiu de la renaixença occidental durant l'edat mitjana.  La seva vida eclesiàstica començà l’any 963 al monestir de Sant Guerau d'Orlhac on estudià gramàtica, retòrica i lògica. L’any 967 residí a la cort del comte de Barcelona, Borrell II, per tal de rebre una adequada formació científica sota el mestratge del bisbe Ató de Vic, prestigiós expert en matemàtiques, astronomia i música. Durant aquest època visqué tres anys al Monestir de Santa Maria de Ripoll des d’on, probablement viatjà a Còrdova i a Sevilla on deuria entrar en contacte amb la ciència àrab. Aquest coneixement el permeté i iniciar-se en l'estudi de les matemàtiques i de l'astronomia gràcies el qual li permeté introduir a l'Europa cristiana el sistema decimal i el nombre zero. Els seus grans coneixements li permeteren inventar i construir diversos objectes destinats a l'aprenentatge i a la investigació. Entre aquests invents destaquen uns àbacs, un globus terrestre, un orgue i rellotges. La seva capacitat creativa feu despertar sospites de bruixeria.

L’any 969 anà a Roma acompanyant, en una peregrinació, el comte Borrell II. Aquest fet li permetré relacionar-se amb el Papa Joan XIII i l'emperador Otó I. El gran coneixement que tenia Gerbert d'Orlhac feu que l’emperador el nomenés tutor del seu fill, el futur Otó II. Després restà durant força temps a Reims com assessor del seu arquebisbe, on destacà com a gran erudit del que s’anomenava Quadrivi, conjunt de disciplines que incloïa l'aritmètica, la geometria, l'astronomia i la música. L’any 983 l'emperador Otó II l’anomenà abat del monestir benedictí de Bobbio, però tornà a novament a Reims per seguir de conseller del seu arquebisbe.

Durant aquesta època visqué en primera persona els diversos conflictes que es produïren a França en relació a la successió dinàstica i els nomenaments episcopals fets pels reis. Fruit d’aquestes tensions Gerbert fou nomenat arquebisbe de Reims. Aquest nomenat provocà un enfrontament amb Roma, que negava que el rei francès pogués triar els arquebisbes. Després d’uns anys com arquebisbe fou destituït en aquest càrrec l’any 996. Gerbert va renunciar a la seva dignitat d’arquebisbe i es refugià a la cort de l'emperador Otó III. Abandonà la cort l’any 998 quan fou designat arquebisbe de Ravenna. Gerbert d'Orlhac fou escollit papa el 2 d'abril del 999 per mort de Gregori V el mes de febrer anterior. Va escollir com a nom de papa el de Silvestre II en homenatge a Silvestre I, qui fou papa en temps de l'emperador Constantí, que va adoptar el cristianisme com a religió oficial de l'imperi Romà.

La sociologia religiosa i l’elecció de Papa

¿Ha de ser sensible l’elecció del Papa a la realitat sociològica del catolicisme? ¿Han de tenir present els cardenals, reunits en conclau la distribució mundial del catolicisme?. Si fos així la catolicitat aporta una perspectiva interessant que condicionaria molt el perfil dels candidats a ser proposats com a nou Papa. En un recent informe sociològic del Pew Research Center, "La població catòlica global” identifica quins són avui els països amb major població catòlica  i com s’ha transformat el perfil sociològic del catolicisme mundial en l'últim segle.

L'estudi, que va enquestar a 232 països i territoris, considera que a l’any 2010 l'Església Catòlica està formada per 1.1. bilions en tot el món. En aquest estudi defineix com adherents els que s'auto - identifiquen com a catòlics. Això inclou tant els més ortodoxes com aquells punts de vista que ho són poc i els que rarament van a l'església.

Brasil, amb quasi 127 milions de catòlics, és el país que té més catòlics del món i representa el 11,7 per cent de la població catòlica global. A continuació ve Mèxic (96 milions), Filipines (76 milions), Estats Units (75 milions), Itàlia (49 milions), Colòmbia (38 milions), França (38 milions), Polònia (35 milions), Espanya (35 milions) i la República Democràtica del Congo (31 milions). En conjunt, aquests 10 països representen el 55,6 per cent de la població en tot el món catòlic. Aquestes dades indiquen que al Brasil hi ha més catòlics que Itàlia, França i Polònia. Segons l'informe del centre Pew, al llarg del segle passat el nombre de catòlics de tot el món s'ha triplicat, passant d'un estimat de 291 milions el 1910 al voltant de 1,1 milions al 2010. No obstant això, el percentatge de catòlics a la població mundial s'ha mantingut relativament estable, a l’any 1910 els catòlics representaven el 17 % de la població mundial, i el 2010, els catòlics són el 16 % de la població mundial.

¿Tindran els cardenals reunits en conclau presents aquestes dades? 

La demografia i l’elecció papal

La demografia religiosa és de geometria variable. Depèn de com es mirin les dades surten unes conclusions o unes altres. Les anàlisis sociològiques fetes en clau europea porten al desànim. Només poden ser pessimistes mirant al futur. Però si la mirada és d’altres països o continents hi ha motius per l’esperança. El perfil del cristianisme catòlic ha canviat en els darrers cent anys. Així es desprèn de l’estudi efectuat pel centre Pew Research. Els darrers cents anys el catolicisme a nivell mundial s’ha envigorit. A inicis de 1910 hi havia uns 291 milions de catòlics, mentre que a finals del 2010 hi havien 1.1 bilions. Però com que en el mateix període la població mundial ha augmentat el percentatge global relatiu pràcticament s’ha mantingut. L’any 1910 els catòlics representaven el 48% dels cristians i el 17% de la població mundial; i cent anys després els catòlics són el 50% dels cristians i el 16% de la població mundial.

El gran canvi en aquests cent anys és la distribució mundial dels catòlics. L’any 1910 els dos terços dels catòlics del món estaven a Europa (el 65%) i Amèrica Llatina (24%). La resta estava distribuïda un 5% a Àsia, un 5% a Amèrica del Nord i menys d’un 1% a l’Àfrica Subsahariana. Però cent anys després la demografia ha canviat. Ara  a Europa només hi ha el 24% dels catòlics de tot el món. La resta estan distribuïts de la següent manera: el 39% a Amèrica Llatina i el Carib; el 16% a Àfrica subsahariana, el 12% a Àsia, un 8% a Amèrica del Nord i menys d’un 1% a Orient Mig i nord d’Àfrica.

A partir d’aquestes dades hom pot pensar que la modificació demogràfica pot estar present alhora de l’elecció del nou papa. La realitat sociològica dels catòlics ha canviat, el que no se sap, encara, si els criteris dels electors papals també.