Islamisme en banyador

Sobre el burkini s'han dit moltes coses aquests estiu. Alguns des debats han estat apasionades defenses de la llibertat individual enfront la ingerència de l'Estat en els usos i costums personals. Altres debats, especialment els originats en cercles musulmans, han defensat l'ús d'aquesta vestimenta com a signe de la llibertat religiosa, quasi com un emblema de la identitat musulmana a occident. Aquest argument ha estat freqüent en els discursos dels musulmans més radicalitzats a occident. Tot plegat em sembla un absurd i una barroera manipulació d'un problema real a favor de les disputes electorals. Especialment manipulades per frenar l'increment de les espectatives electorals dels nous populismes de dretes.

Dit tot això, penso que cal refexionar sobre algunes de les consideracions que es poden fer entorn al tema del burkini. És cert que els ciutadans, al marge de qualsevol creença, hem de defensar la possibilitat d'emprar el burkini o qualsevol prendre amb sentit religiós sempre que això no alteri la convivència des del punt de vista de seguretat ciutadana. Per això em sembla perillós voler regular l'ús del burkini com a vestit de bany. Però, també em preocupa el sentit que alguns musulmans donen a aquesta prenda, perquè el seu ús es fa com a defensa d'un islamisme militant contra els valors occidentals que, des de la lectura particular de l'islam són considerats contraris a les creences musulmanes. 

És preocupant per la convivència en les societats plurals i multiculturals occidentals que una part de la comunitat musulmana practiqui l'islamisme militant de confrontació. Posar-se un burkini no és defensar l'islam, sinó una islamisme confrontat amb els valors de laicitat i respecte propis de les societas occidentals. Per sort, molts dels musulmans de les nostres societats no participen d'aquest d'aquesta visió dels islamistes radicals; però han de ser més diligents alhora de confrontar-se religiosament amb l'islamisme que usurpa la memòria de la tradició musulmana. Aquests musulmans hauran de seguir denunciant aquests islamismtes de confrontació que volen reduir la diversitat religiosa i cultural del món a favor de la seva interpretació única de l'islam. La barbàrie de l'islamisme radical i violent no es concentra únicament a Estat Islàmic, la barbàrie la tenim també a casa nostra encara que pugui expressar-se amb formes menys agresives.

L’islam té un problema, i nosaltres també

Davant de l’esclat de la violència del terrorisme salafista gihadista terrorista tinc la impressió de que no copsem totalment el sentit del que està succeint. Des del punt de vista mediàtic, hi ha molta especulació, algunes molt efectistes, però poques opinions encertades. Hi ha massa soroll informatiu. El primer problema que hi veig és la reiterada obsessió de separar aquest terrorisme de l’islamisme. Sembla que tothom, al marge de quina sigui la fe, es tranquil·litzi negant la dimensió religiosa d’aquest terrorisme. Greu error. Aquests terroristes, amb major o menor adhesió, s’identifiquen amb les lectures rigoristes dels salafistes gihadistes que empren el terror per estendre la seva comprensió de fe islàmica i el vaticini de la proximitat messiànica. Insisteixo, el que diuen i fan està fonamentat en la seva peculiar interpretació de l’islam que pretenen, per altra part, ser la única. No resolem el problema d’aquest terrorisme, afirmant que els terroristes no són musulmans. Ho són i així se’n diuen.

Aquest fet crea un problema a l’islam, en general. Els propis musulmans han d’avançar en la renovació de la seva fe, han de practicar més l’hermenèutica i l’exegesi moderna als seus textos sagrats a fi de treure-li les adherències que faciliten que el salafisme, moderat o radical, s’apoderi de l’herència de Muhàmmad. Els musulmans de cor honest i de bondat sincera han de plantar cara decididament, amb arguments teològics i crítica textual de l’Alcorà i la Sunna, a tots els predicadors de la violència venjadora que corren entre les comunitats musulmanes. Els musulmans de cor honest i bondat sincera han de ser els primers en admetre que la seva fe, ja en els primers moments, establí relacions perverses amb el poder i la violència gràcies a la qual els àrabs crearen en pocs anys un gran imperi basat en l’islam. Aquest és el primer treball que la comunitat musulmana hauria d’emprendre urgentment. Els europeus musulmans tenen molt a fer i a dir en aquest camp. Els cristians hem de saber ajudar-los en aquest procés de renovació.

Les societats europees tenim també una problema no resol amb l’islam en general, per una part, i amb els nou vinguts que es confessen musulmans. Hi ha un dèficit en els processos d’integració d’una nova religió en el context europeu; i les autoritats dels diferents països d’Europa no han sabut desenvolupar els sentiments de pertinença eentre aquestes persones. Quan els atemptats remouen les nostres consciències i ens sentim atemorits, els governs comencen a transmetre missatges per conformar la nostra seguretat. Sentim parlar dels nivells d’altera, se’ns informa al detall de les mesures policials desplegades. Tot això és necessari i està molt bé. Però, no és suficient. Calen altres mesures en l’àmbit social molt més preventives, bàsicament orientades a fomentar la cohesió social basades en el respecte de la diversitat i la construcció de la convivència cívica. Perquè el problema de les societats occidentals és que, llevat notables excepcions moltes vinculades a iniciatives locals, l’acció de govern ha tingut moltes dificultats per reduir l’impacte negatiu de la crisi econòmica en uns col·lectius que tenen en comú que són fills de la immigració i que són altament vulnerables al desarrelament per pèrdua del sentiment de pertinença social. El camí a recórrer és complex, però la única manera de neutralitzar les adhesions a Estat Islàmic és treballar a fons, en els col·lectius més vulnerables, per evitar la seva radicalització confiant que el messianisme dels salafistes gihadistes els resoldrà la vida, present i futura.

Mustang

Recomano sincerament veure la pel·lícula Munstang de la directora turco-francesa Deniz Gamze Ergüven. Una petita obra d’art que explica amb molta duresa, però amb molta tendresa, l’opressió cultural de la societat rural turca provocada per la interpretació conservadora de l’islam. A partir de l’amor a la llibertat que tenen cinc noies la directora estenen amb elegància davant de l’espectador el pes alienant de la tradició cultural islàmica. Progressivament, la vida lliure d’aquestes noies es tensa i s’ofega per l’actitud intransigent d’un oncle que actua de tutor sota la mirada ambivalent d’una àvia que, per més que intenta trobar petites escletxes per preservar la dignitat de les noies, poc a poc cedeix per la pressió del seu fill, verdader guarda de la tradició islàmica.

La història d’aquestes noies és una metàfora de la pròpia història de Turquia avui. Aquesta país, com les noies de la pel·lícula, progressivament va perdent qualitat democràtica i els seus habitants, com les noies en la pel·lícula, es troben presoners d’un govern islamista que, a través de la moderació, no dubte en reduir paulatinament la llibertat i la secularització de la societat. De la mateixa manera com les noies veuen com casa seva esdevé una presó, els ciutadans turcs pateixen la progressiva pèrdua de les llibertats democràtiques i la irrupció d’un islamisme que guanya terreny en la societat turca a través de símbols i significats. L’escola, i una mestra en concret, havia obert la ment d’aquestes noies, però l’obcecació del seu oncle substitueix l’educació escolar per l’aprenentatge de les tasques de llar per preparar-se al matrimoni.

Aquestes noies, que compartien un amor immens per la llibertat, veuen com la pressió familiar estableix cada cop límits més grans que les empresona interiorment. Deniz Gamze Ergüvenha ha sabut expressar amb molt elegància l’actual drama de la  societat turca que pateix l’agenda oculta de la islamització promoguda per Erdogan que pretén allunyar Turquia de la modernitat promoguda pels fundadors de l’actual república. Mentrestant, la ignominiosa actitud de les autoritats europees, ignorant reiteradament els senyals que envia el govern d’Erdogan, acceptant el mercadeig de refugiats, diners i deportacions per resoldre un problema hàbilment gestionat pel propi govern turc, dóna espai polític a la deriva truca cap al seu projecte islamista. La directora acaba la pel·lícula depositant de nou l’esperança en l’educació com a garantia de la llibertat que es perd. Tant de bo sigui així.

Per comprendre més l’islam. El fenomen de la radicalització

L’actuació violenta dels salafisme gihadista obre molts interrogants sobre les motivacions últimes que impulsen a unes persones a incorporar-se a aquestes corrents radicals. Per comprendre millor aquestes qüestions he trobat interessant reproduir,a vull i dies successius, una llarga entrevista feta a Fethi Benslama a Le Monde culture et idees. Fethi Benslama és professor de psicopatologia a la Universitat Paris-Diderot i un estudiós del fenomen de les religions des de la perspectiva psicològica. La seva experiència clínica li permet respondre a la qüestió: ¿per què té èxit l’islamisme en una part de la joventut francesa?. Segons el professor Benslama el fenomen del radicalisme ha pres tal dimensió que només pot entendre’s des de la intersecció de vàries perspectives: la política,  la històrica i la clínica. Les dades sociològiques demostren que dos terços de les persones radicalitzades recentment a França (es calcula que en són 3.100 a l’any 2014) tenen entre 15 i 25 anys, i una quarta part són menors d’edat. La psicologia ensenya que durant el període de pas d’adolescència a edat adulta es quan es dóna, en algunes persones, un greu problema de formulació de la identitat.

El que es presenta com a "radicalització" és l’expressió del desordre del nostre temps en algunes persones. Aquesta és la perspectiva que aporta la psicoanàlisi: s’alteren els ideals a través dels quals es formen els individus i els col·lectius durant el procés de consolidació del subjecte humà. Benslama remarca que l'oferta gihadista es dirigeix de manera preferent als joves vulnerables a causa de la pèrdua d’elements d'identitat significatius. Se'ls ofereix un conjunt d'ideals, ideals total, que omplen aquestes falles, i permeten l'auto-reparació, i fins i tot la creació d'un nou jo, és a dir, una mena de pròtesi de creença que no crea cap dubte. Quan la gihad ofereix aquests ideals total pretén donar resposta a la fragilitat identitària d’aquests joves. Quan l’oferta d’identitat es troba amb la demanda d’aquests joves, el problema està resol. Com a conseqüència, es calma l'ansietat provocada per la manca d’identitat i apareix una una sensació d'alliberament i d'omnipotència. L’individu, fins aquells moments angoixat, experimenta que és una altra persona. Fins i tot, pot arribar a canviar de nom. Es produeix un fenomen de pèrdua de la individualitat.  Els discursos de les persones radicalitzades són similars. Això és així perquè els individus han perdut la seva singularitat. L’autòmata fanàtic substitueix a l’individu.

Els problemes d’identitat no són un fenomen exclusiu dels fills d'immigrants de famílies musulmanes. Segons les dades sobre les persones radicalitzades, el 30-40% d’aquestes són conversos a l’islam i amb poca preparació religiosa. Fethi Benslama anota que moltes d’aquestes persones busquen primer la radicalització abans de conèixer l’islam. L’anècdota és que alguns dels radicals islamistes francesos havien comprat per Internet el llibre “L’islam per analfabets”. Avui per avui,  l'islamisme radical és el producte més estès per Internet,  el més emocionant i el més complet. És com una navalla suïssa de la idealització, útil per desesperats tant per a ells mateixos com pel seu món.

Crida a la societat francesa per combatre l’islamisme

El document Davant l’Islamisme, la República no ha de tremolar comentat ahir, acaba amb una sèrie de demandes. Tot seguit es resumeixen les més rellevants. Els signants del document demanen que no hi hagi cap càlcul polític que justifiqui un compromís amb els partidaris del fonamentalista que instrumentalitzar l’Islam. Es demana a tots els polítics, començant pel president de la República, el primer ministre, membres del govern, tots els partits polítics i els càrrecs electes ser valents i oposar-se a les reivindicacions contràries als valors universals i el principi de laïcitat que acostumen a fer a les corrents o persones relacionades o properes als Germans Musulmans i els salafistes. Cap compromís amb els proposen un projecte fonamentalista i totalitària de l'Islam. L’islamisme imposa una guerra i la seva arma principal és el terrorisme, però l’islamisme també exigeix ​​gran batalla ideològica que cal assumir col·lectivament.

Es demana als electes locals, en concret, no retrocedir a la pressió dels islamistes que intenten, més enllà de la barbàrie terrorista, imposar un estil de vida retrògrada anti-republicà i antidemocràtic. No cal només prevenir el terrorisme, sinó lluitar contra els espais on no impera el dret, el comunitarisme; llocs que acostumen estar infestats de reclutadors de l’islamisme polític. Els signants del manifest rebutgen el clima de terror que ha promogut l’islamisme. Ningú hauria de ser perseguir per les seves opinions, les seves creences o no creences. El poder judicial ha d'imposar sentències exemplars  d'acord amb les lleis. Cal transmetre un missatge clar de la intransigència que la República amb els fanàtics i els seus aliats. Aquests són els religiosos que legitimen la violència i neguen a condemnar aquests no musulmans en nom d’un suposat relativisme moral.

La societat civil ha mobilitzar-se per defensar els valors de la República i combatre l'odi. L’islamisme alimenta les corrents d'extrema dreta i els partidaris de la xenofòbia, i també alimenta les seves visions antidemocràtiques i odioses. Cal Rebutjar aquesta polarització del debat. Es demana als intel·lectuals no cedir al xantatge de l’islamofòbia. Mentre cal lluitar contra el racisme i la discriminació que sovint afecten a persones de fe o cultura musulmana, s’ha d’estar atent per evitar la instrumentalització de les lluites antiracistes per grups obscurs que pretenen llimar la llibertat d'expressió i el dret a blasfemar, i que es neguen a condemnar els crims atroços i especialment eviten nomenar els seus autors: l'islamisme, el salafisme o el salafisme gihadista. No és banal recordar que la cultura de la violència és consubstancial a totes les corrents de l'Islam polític. És ingenu considerar que hi ha "islamistes moderats".

Davant de tota aquesta situació els signants del document demanen a tots els francesos i a les persones que resideixen al territori de França i a tots els amics de la República, a seguir treballant junts contra la misogínia, el racisme, la xenofòbia, l'antisemitisme i la homofòbia, a fi de construir país fratern, unit més enllà al voltant de la base republicana més enllà de les diferències, divergències i contradiccions. 

Enfrontar-se a l’islamisme

Recentment s’ha publicat a França, en ocasió de la festa de la República, el document Davant l’Islamisme, la República no ha de tremolar. És un text molt important, fins i tot ha estat qualificat de capital en relació a l’Islam i l’islamisme a França. El seu objectiu és afirmar la "cultura musulmana" enfront de l’islamisme i afirmar el valor de la laïcitat i els valors universals.  Vol ser una veu davant la coerció que alguns islamistes fan per silenciar les opinions de musulmans francesos de respecte als valors republicans. Aquestes opinions són atacades i combatudes, no només pels islamistes, sinó també pels seus còmplices, conscients o inconscients. Els signants, persones plurals i diverses, són ciutadans de cultura, tradició o confessió musulmana; ateus, agnòstics o creients; són d'àrabs, africans, perses, berebers, turcs o kurds; tots són i volen ser considerats francesos.

Els signants del document es presenten com a demòcrates adherits al principi de la laïcitat i als valors de la República. Diuen que són “homes i dones lliures, universalistes, amants de França, la seva cultura i els seus valors”. Manifesten que estan en contra dels “usurpadors i aprenents de bruixot que s'erigeixen i s’autoproclamen autoritats religioses clericals i representants naturals de l'Islam polític”. Manifesten que estan farts que aquests usurpadors i aprenents de bruixot parlin en nom seu i per això han decidit “assumir la nostra responsabilitat” per manifestar “el seu refús contra aquests usurpadors” que apareixen com autoritats clericals i des de fa anys “pretenen parlar en nom de tots els musulmans francesos”.

El document manifestat que l’Islam majoritari a França, de tradició sunnita, no dóna cap paper al clergat. També manifesten la seva oposició al CFCM (Consell Francès del Culte Musulmà) perquè està impregnat “per vectors de les corrents de l'Islam polític i per altres idees, vinculat a estats estrangers que no compleixin amb els principis de la laïcitat o les regles de la democràcia”. Aquest organisme no pot usurpar "la representació de més de cinc milions de musulmans a França" amb la complicitat dels governs com ha estat durant diversos anys. Això s’ha d’acabar. “L'Islam és una opció espiritual personal i íntim. L'Islam no és hereditària i no s’hereda”. Els signants del document són conscients que cal enfrontar-se el que el difunt Abdelwahab Meddeb presentava com "la malaltia de l'Islam", és a dir, “l'islam polític”.

Per totes aquestes raons, i amb motiu de la celebració de la Revolució Francesa, que va establir la República i afirmà les llibertats individuals i col·lectives, això com la Declaració dels Drets Humans, els signants del document fan una sèrie de consideracions que seran comentades demà.

Combatre la radicalització islamista

La majoria de països de l’entorn europeu, alarmats per les adhesions aconseguides pel salafisme gihadista, han començat a dissenyar polítiques públiques contra la radicalització d’alguns musulmans. Són actuacions encaminades a prevenir i intervenir en les comunitats musulmanes per identificar i aïllar l’integrisme salafista radical. El govern de Catalunya ha de continuar abordant directament aquesta qüestió complementant el bon treball que la policia catalana fa en aquest sentit. La primer consideració a tenir present és que el terrorisme d’inspiració islamista és un problema complex i com a tal no pot resoldre’s amb propostes simples. Han de ser respostes multinivell. Les iniciatives públiques poden ser assumides directament o propiciar que siguin impulsades des de la societat civil.

La radicalització islamista s’ha de combatre, en part, en el terreny del debat teològic. És fonamental ajudar a la comunitat musulmana a divulgar una correcta interpretació de l'Islam davant les raons dels radicals violents. És necessari no associar directament salafisme amb gihadisme, ni ambdós amb el terrorisme. No tots els salafistes són terroristes, ni tots els terroristes són salafistes. També és prudent diferenciar la violència terrorista i la radicalització política de l’Islam.

Al darrera dels terroristes pot existir una patologia psíquica a una reacció de pèrdua d’identitat associada a la desconnexió social. La radicalització i la deriva terrorista es produeix avui bàsicament a través de les xarxes socials. Les presons són una de les fonts d’extensió de les idees radicals. La desatenció social dels fills de musulmans detinguts és una via de la seva radicalització. El testimoniatge d’antics terroristes d’inspiració islàmica té efectes pedagògics. Les mesures preventives han de recolzar-se en l’àmplia comunitat musulmana moderada la qual ha de ser la gran aliada contra la radicalització de l’Islam.

Actuar contra la radicalització islamista

La radicalització islamista és un procés continu que es dóna dins la comunitat musulmana. En aquest trànsit cap a la radicalitat algunes persones adopten primer visions rigoristes de la seva religió on les formes tenen més pes que els continguts de fe; després el rigor alimenta comportaments integristes tant en les actituds com en les vestimentes i manera de fer. Alguns d’aquests musulmans poden evolucionar a l'extremisme violent i, finalment, al terrorisme. Al costat d’aquests musulmans, hi ha persones que, sense provenir de la tradició musulmana, se’n poden convertir i, després d’un breu període d’iniciació, esdevenen fanàtics del gihadisme violent. Les autoritats públiques han de vigilar aquesta deriva cap el terrorisme que poden adoptar alguns musulmans. L’expert francès Pierre Conesa indica, en el seu informe per frenar la deriva terrorista d’alguns musulmans, que la política pública contra la radicalització violenta hauria de fonamentar-se sobre tres components.

Primer, una acurada política de prevenció. Les autoritats públiques ha d’actuar per prevenir la radicalització, de forma general, de les comunitats musulmanes. Aquesta acció comporta treballar amb una població gran, tot i que mereix una atenció especial els joves musulmans. Resulta clau identificar els factors de vulnerabilitat que fa atractiu el terrorisme d’origen islamista a una part de la població. En segon lloc, cal tenir una política de desradicalització. Són actuacions i accions que cal emprendre per tal que una persona que ja s’ha radicalitzat abandoni els seus punts de vista. Finalment, polítiques de desconnexió. Actuacions socials orientades a convèncer a un individu a abandonar els seus punts de vista i la seva visió del món. La desconnexió no comporta automàticament la desradicalització. 

Musulmans i islamisme

L’operació policial d’avui contra uns suposats jihadistes ha tornat a centrar l’atenció sobre l’islamisme radical. Des de fa un temps l’islam polític o islamisme està en el centre de la preocupació pública i té àmplia notorietat en els mitjans de comunicació. A l’hora de parlar sobre aquestes qüestions els termes semblen intercanviables i cada informador o opinador té els seus mots que empra tal com li semblen. En un altre escrit ja vaig insistir en la necessitat de clarificar els llenguatges per evitar confusions, imprecisions i tenir més cura per evitar estigmatitzar, per culpa del llenguatge a la comunitat musulmana.

M’agradaria precisar novament amb aquesta breu nota el concepte islamisme, ampliant el que en el seu moment vaig escriure. S’ha consolidat una perversió del llenguatge que vincula el mot islamisme, no com la religió associada a l’Islam, a les concepcions violentes, intolerants i extremistes que tenen origen en la religió musulmana. Fora útil, per exemple, emprar més el terme religió musulmana que qualsevol mot que comporti una comprensió ideològica de la religió. Com vaig escriure en el seu moment, mentre el terme cristianisme no té una càrrega pejorativa, sí que la té el mot islamisme. Per més que, estrictament, el terme pugui referir-se a la religió derivada de l’Islam, preval el que diu el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, com a primera accepció, “moviment politicoreligiós en pro de la islamització del dret, de les institucions i del govern”. Actualment s’ha consolidat bastant la darrera accepció de tal manera que es considera l’islamisme com un conjunt de projectes ideològics de forta projecció política fonamentat i legitimat pels principis islàmics.

No hi ha un discurs únic sobre l’islamisme, al contrari. Existeixen molts discursos que es presenten islamistes, però tots ells tenen uns trets comuns. Tots tenen en comú d’aspirar a aplicar la xaria com única font de legitimitat jurídica de l’Estat i l’autonomia de la seva visió de l’Islam versus la defensada pels musulmans tradicionals. La visió de l’Islam propiciada per l’islamisme és força àmplia ja que transita des d’una comprensió pluralista del sistema polític i de les comprensions de la teologia islàmica, fins a visions excloents i aspiracions polítiques autocràtiques. Des d’aquesta perspectiva l’islamisme seria, segons l’opinió d’alguns experts, una manera d’instrumentalitzar l’Islam a favor d’uns objectius polítics. Pot considerar-se com una resposta política als problemes de la societat d’avui amb unes alternatives construïdes des de l’Islam a partir de la seva reinterpretació i reinvenció de conceptes trets de la tradició islàmica. Existeixen molts islamistes que han aparegut en contexts diferents i que tenen idearis i estratègies diverses. No tot l’Islam polític ha emprés el camí de la radicalitat terrorista. Això és important. Ja que en alguns països musulmans, Turquia, Marroc, Tuníssia, etc... hi ha partits islamistes moderats que participen en el sistema polític democràtic. Només uns pocs, i són els que preocupen, s’han radicalitzat a partir d’una comprensió del principi de la jihad repensat i formulat en clau política, i com a justificació de la imposició de l’Islam per via del terror.

El malefici de la paraula islamisme

Les paraules semblen tenir malefici. Però, ben mirada la qüestió, els mots tenen uns significants que mostren graus d’ambivalències segons l’ús que en facin qui els empren. Per exemple, el mot isme és sufix que segueix a un radical o un mot i que alhora pot estar seguit per altres afixos. Molts noms abstractes que designen qualitats es formen afegint el sufix als adjectius corresponents. El sufix serveix per identificar doctrines, sistemes, partits etc.. Així es fa servir isme per definir, per exemple, conceptes com platonisme, capitalisme, avantguardisme. En l’àmbit de les religions és freqüent trobar la mateixa construcció: cristianisme, budisme, sufisme, protestantisme, etc.. per definir els continguts de les creences d’una determinada religió. Però, tota aquesta lògica sembla trencar-se quan es parla d’islamisme. Amb la religió dels musulmans el sufix no té el mateix ús. Analitzant el que s’escriu observo que s’està instal·lant una perversió interessada del llenguatge que vincula el mot islamisme, no com la religió associada a l’Islam, a les concepcions violentes, intolerants i extremistes que tenen origen en la religió musulmana.

Per intentar aclarir aquesta qüestió he consultat varies fonts. Mirant els diccionaris d’ús normal es troben algunes consideracions ben curioses en relació el terme islamisme. Per exemple, en el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans diu, com a primera accepció, que es dóna a islamisme és presentar-lo com un “moviment politicoreligiós en pro de la islamització del dret, de les institucions i del govern” i, com a segona, equipara el terme amb Islam. El diccionari Espasa-Calpe defineix el mateix terme com a “conjunt de dogmes i preceptes morals que constitueixen la religió musulmana, predicats per Mahoma i recollits en l’Alcorà; Islam”. En termes similars ho defineix el diccionari de la Real Acadèmia Española “conjunt de dogmes i preceptes morals que constitueixen la religió de Mahoma”. Aprofundit aquestes paraules, es descobreix que islamització prové d’islamitzar i els diccionaris catalans descriuen aquests termes com “1. Convertir a l'islamisme. Islamitzar la societat. 2 Sotmetre a l'islam. Islamitzar l'educació a les escoles. 2 Fer propis els costums, la doctrina, etc., de l'islam o de l'islamisme.” (Diccionari de la Llengua Catalana) i  “Convertir a l’islam. 2 Adoptar la religió, els costums i la cultura islàmics. 3 Aplicar la llei islàmica (a sectors de la vida pública i social)”.Alguns d’aquests conceptes no evoquen sentiments de respecte i convivència. Comparant les definicions em dóna la impressió que en català el terme islamisme no vol dir el mateix que en castellà.

He fet tota aquesta llarga disquisició lingüística arran d’algunes cròniques escrites en prestigiosos diaris i per no menys prestigioses signatures en relació als assassinats de Charlie Hebdo. He pogut llegir el següent comentari en un article d’opinió fet per una coneguda persona, periodista, novel·lista i tertuliana habitual: “la veritat és que l’islamisme és una ideologia bèl·lica que té clara intenció de domini”. Aquesta afirmació pot ser intencionada o simplement evidencia un mal ús del terme islamisme. M’agradaria pensar que és la segona possibilitat. Si fos així, caldria haver matisat el mot i haver-hi afegit termes com violent, terrorista o similars, mots que qualificarien negativament una concepció perversa de l’Islam. Però llegint l’article fins al final em temo que els conceptes exposats alimenten la sospita que l’opinió de l’articulista està proper a la primera possibilitat. Associant, sense matís, els conceptes terrorisme i islamisme s’escampa la idea de que l’Islam és una religió violenta i extrema en sí mateix. Això és un problema perquè aquest judici sobre l’Islam, religió de varis milions d’europeus que la viuen de forma pacífica i en voluntat de convivència, és totalment pejorativa i despectiva sobre aquesta religió. La difusió d’aquestes visions estereotipades consoliden la idea de que tots els musulmans són, d’entrada, sempre sospitosos perquè la religió els predisposa a un domini del món i els indueix al bel·licisme.

Però la realitat no és aquesta. Els catalans musulmans, a través del Consell Islàmic Cultural de Catalunya, han condemnat els assassinats de Charlie Hebdo on fan “una crida a tots els que creiem en la justícia i en la democràcia a estar més units per continuar treballant per la pau, rebutjant els radicalismes i els extremismes violents”. La resposta a la barbàrie terrorista ha de ser sempre la democràcia i la llibertat, el respecte i la convivència, i també emprar amb fermesa i duresa la força de l’Estat contra els violents i el terrorisme inspirat en la religió. Els ciutadans responsables no podem dubtar de que l’Islam, com altres religions, és una religió de pau i amor. En cap cas, aquesta violència ha de servir per retallar els marges de la democràcia o instal·lar en l’imaginari col·lectiu de que l’Islam és un religió que fomenta l’odi i la barbàrie. Si passés això, certament representaria un triomf dels fonamentalistes violents.

Líbia, no cal badar

La mort del sapastra Gadaffi, poblament executat pot evitar per garantir que la lucidesa del desesperat no fos comprometedora, ha obert una nova etapa política a Líbia. Gran etapa d’esperança si al final de tot hi ha un règim democràtic respectuós de la dignitat humana. Però, ¿cap on anirà aquest país?. Les primeres declaracions del responsable del Consell Nacional de Transició han estat clares i contundents: les lleis futures de Líbia, entre elles la mateixa constitució s’orientaran per la Sharia. No s’han donat masses detalls, més enllà d’algunes mostres: suprimir els interessos bancàries o modificar els codis de família i de matrimoni per tal de permetre la poligàmia tal com prescriu la llei islàmica.

Els libis faran el que hagin de fer, però les primaveres àrabs s’orienten cap al nou islamisme que prolifera en els països àrabs. Les paraules del president del Consell Nacional de Transició, Mustafà Abdel Yalil, foren clares: la Sharia serà la font de la tota la legislació. A més, qualificà la revolta contra Gadaffi, com una guerra santa inspirada per Alà. Les seves afirmacions contundents que no deixen cap mena de dubte. El nou panrabisme d’avui no és laic, com ho fou el panarabisme postcolonial, ara és religiós. Els seus inspiradors implícits són els Germans Musulmans que, sota noms i formes diferents estan presents allí on els països àrabs s’afanyen per abandonar les diferents tiranies.

El xeic palestí, Hasan Yusef, dirigent d’Hamas a Cisjordània ha estat també clar “l’islamisme aviat controlorà el món àrab”. L’instrument, segon Hasan Yusef, són els Germans Musulmans, que aviat seran les forces majoritàries en els diferents països àrabs. És cert que no aquesta corrent islamista és moderada, però els seus objectius són irrenunciables: cada país ha de ser una república islàmica on la Sharia, com a llei revelada per Alà, ha de ser la única llei. Els països occidentals no poden abandonar ara als països de la primavera àrab a la seva sort. Han d’ajudar-los activament a enfortir la democràcia i crear les condicions perquè la religió ocupi el lloc que li correspon en una societat democràtica.