Indignats davant les injustícies

Mirant el nostre entorn tenim motius per la indignació i la revolta. Mentre existeixin desigualtats i injustícies, o no es reconegui la llibertat dels catalans en poder decidir el seu futur, hem de fer sentir les nostres opinions i proposar alternatives polítiques per fer una societat millor. Cal aspirar a una nova societat que la voldríem bona, decent i amable fonamentada en el bon govern de les qüestions públiques, el respecte a totes les llibertats i respectuosa amb els principis i referents morals. 

 Hi ha un munt de situacions que agiten les consciències morals i que reclamen una resposta urgent i inajornables. Els anhels de justícia no minven malgrat les dificultats dels camins per fer més just els món. Cal reconèixer la complexitat dels problemes d’avui i les dificultats que sovint hi ha alhora de definir-los. La societat actual és molt complexa i els seus problemes a voltes estan profundament interrelacionats que resulten força indestriables. Però, tot i aquestes dificultat, no es pot estar passiu davant d'un món injust, desajustat, poc respectuós amb la natura i massa sovint indiferent als sofriments de la humanitat. Moltes persones volen que aquesta situació canviï en poc temps, però els canvis avui no poden fer-se sense generar consens i acords. I això requereix temps i la virtut de la paciència. Es pot ser impacient davant les injustícies, però cal ser realistes alhora de trobar-ne solucions. 

Per assolir totes aquestes metes calen nous instruments polítics adaptats a la realitat canviant del moment. En moltes ocasions, els nous problemes no poden ser ni compresos pels vells instruments d’anàlisi, i molt menys resolts per uns instruments polítics pensats per una societat que, en gran part, ja no existeix. Les democràcies occidentals, amb les seves cultures polítiques i institucions de govern, s’han anat adaptant als diferents canvis socials. Amb més o menys intensitat segons la situació. Es viu en un tombant de la història que exigeix imaginació i creativitat alhora d’entendre el que passa i proposar-ne solucions. Cal saber repensar moltes de les certeses que han portat fins aquí, però que són insuficients per seguir endavant. Calen noves propostes polítiques per sortir dels problemes d’avui.

Ara o mai

A l’any 1919, any de numero curiós, especialment pels amants dels enigmes numèrics, un gran líder sindical, en Salvador Segui, conegut com el Noi del Sucre, va dirigir-se a 20.000 treballadors en vaga per proposar acabar-la. En un vibrant i històric discurs a la plaça de braus de les Arenes, en Salvador Segui, conscient de que la vaga de la Canadenca havia d'acabar-se perquè el seu allargament debilitaria la força que havia adquirit el moviment obrer, va demanar tornar a treballar. Uns petits acords negociats els dies anteriors foren suficients per oferir un guany atractiu als obrers en vaga per tal que continuessin la seva lluita en uns altres escenaris. En Salvador Segui es dirigí als obrers i amb valor demà acabar la vaga i tornar a treballar. Se'n va sortir. Els treballadors varen decidir tornar a treballar. En Salvador Seguí era conscient de que l’allargada de les protestes genera la seva debilitat i estimula la seva radicalització. De tal manera que, en lloc de guanyar, es pot perdre tot.

Avui algú hauria de fer al mateix gest amb el moviment dels "indignats". La manca d’un lideratge estable propicia el "lideratge difós" que és inconcret i que, mes enllà de servir d'estudi pels experts de les xarxes socials o dels processos de lideratge, no permet aportar orientacions de direcció que és el que s'espera de tot lideratge. Aquest moviment, a diferencia del que passà a l’any1919, no té cap persona capaç de dirigir-lo o aportar-li un sentit mes enllà de l'explotació emocional de la indignació. Ara és el moment de tenir el cap fred per adonar-se que cal parar. Que sense pau social, no hi ha justícia política ni renovació del sistema polític. El moviment del 15-M hauria d’interpretar aquesta situació com un dilema: fer de la plaça Catalunya una Arcadia feliç dels impossible i una invitació a la congregació dels antisistema o recrear-se en un moviment de sensibilització política limitat a ocupar l'espai immaterial de les consciències.

Per bé de les idees defensades, penso que cal aturar el moviment i acabar amb la caricatura que en que s'ha convertit o l’han convertit. Els valors inicials de la protesta han de transformar-se en propostes operativa de canvi del sistema polític. Des de dins i amb les regles del propi sistema. No en tenim unes altres. No hi ha una altre espai possible. Però cal fer gestos d'enteniment per les dues parts. Uns per demostrar que el moviment 15-M és responsable i controla els seus actes i els polítics del sistema haurien d’enviar senyals de que és possible transformar-lo a partir dels valors que inspiraren el moviment 15-M. Fora de tot això, la indignació serà total; però uns contra els altres i la ciutat es convertirà en un camp d’experimentació d’una nova guerrilla urbana aprofitant els nous instruments de convocatòria com son les xarxes socials.

D’indignats a indignes

Impedir el treball parlamentari només ho fan els feixistes perquè no creuen en l’exercici de la democràcia. El moviment “democràcia real” s’ha transformat en “democràcia no” o com diu un amic meu: els “indignats” avui s’ha convertit en “dignes antisistema”. El que era una iniciativa plena de vigor i agitadora de les consciències s’ha convertit en una caricatura d’ell mateix. Les propostes dels indignats han quedat deslluïdes pel que ha passat avui en el parlament. Que caigui damunt d’ells tota la justícia democràtica.

No es pot consentir, per més indignació continguda, impedir el treball parlamentari. He dedicat una part de la meva vida a que això fos possible. És cert que havia dipositat les meves esperances per una democràcia de més intensitat. Però, per més imperfecte que sigui la nostra democràcia, és molt millor que la dictadura en la qual vaig néixer i créixer. Per això, cal defensar aquesta democràcia, si voleu plena d’imperfeccions, fins a l’extenuació. És una vergonya com han entrat avui els diputats al Parlament de Catalunya. No és poden repetir actes com els d’avui. Son indecents i immorals. No es poden repetir aquests fets perquè desvirtuen la justícia i legitimitat de la seva indignació inicial. Els quals, malgrat el que ha passat avui, no es poden perdre.

Avui, la resta del moviment dels “indignats” ha escrit la seva defunció. Fora bo abandonar-los a la seva sort sense donar-hi més coartades intel·lectuals i recuperar, des de la raonabilitat democràtica, la millora del sistema polític. El que queda dels indignats no mereixen cap respecte ni simpatia. Des de fora, els moviments profètics tenen sentit quan hi ha profetes honrats. Sinó les turbes, quan poden escullen sempre el Barrabàs de cada moment.

Per què em pegues?

La càrrega de la policia del passat divendres a la plaça Catalunya ha provocat moltes respostes d’indignació. Hi ha ciutadans que han mostrat de moltes maneres el seu rebuig a l’actuació desproporcionada dels mossos d’esquadra. Alguns d’aquests ciutadans han esdevingut “nous indignats” al copsar la ira mostrada per algunes autoritats públiques contra els joves que, de forma pacífica pretenen agitar les consciències instal·lades en la benestant societat catalana. L’exercici de realisme que comporta tota acció política no hauria de fer oblidar la necessitat de rebre l’alè utòpic d’aquelles persones que tenen encara capacitat de somiar noves possibilitats.

Per tot això, l’experiència quotidiana de la plaça de Catalunya i la repressió exercida per la policia ha sacsejat algunes consciències cristianes. De lluny estant, el bisbe de Lleida, s’ha sentit interpel·lat per unes imatges que parlen per sí soles. D’altres, més propers a la plaça pública que és la de tots, callen. També hi ha altres cristians que han participat activament en la protesta de la plaça de Catalunya de Barcelona i, com a conseqüència d’això, patiren en el seu cos les conseqüències d’una mala decisió política. Entre els indignats de la plaça Catalunya hi ha vàries persones vinculades a “Cristianisme i Justícia”. El passat dissabte es feu la trobada anual del nucli directiu d’aquesta fundació dels jesuïtes de Catalunya. A l’inici de la reunió, en el moment de la pregària inicial, s’escolta, en actitud orant, el següent text escrit per Tere Iribarren que ara voldria compartir amb tots els lectors d’aquest blog.

Per què em pegues? Per què no vas a cara descoberta? Per què no em mires als ulls?
Només sóc un ciutadà com tu, que somnia amb un món més just.
No tinc cap més lloc que la meva ciutat per ajuntar-me amb altres i de manera cívica dir als que passen que esperem fer un món millor.
No esperava aquesta càrrega policial i aquesta actuació difícil d’entendre des del nostre eslògan de pacifisme i serenitat.
No m’he cansat, no ens hem cansat, hem sofert una agressió totalment injusta.
Per què em pegues? Qui t’ha manat entrar en un espai comú i prendre’l així, amb violència, ferint-nos.
No heu fet sinó augmentar la nostra indignació, encara és més urgent una acció conjunta, esperançada i resistent.
Per què em pegues?

Us demano, en la mesura que pugueu difongueu aquest text. De manera especial feu-lo arribar als que tenen possibilitats d’evitar que es tornin a repetir fets com el del passat divendres 29 de maig.

La indignació, els cristians i els polítics cristians.

És evident que la mobilització ciutadana demanant “democràcia real” no ens pot deixar indiferents. ¿Què hem de dir els cristians davant el clams que provenen les places de les nostres ciutats i vil·les?, ¿quina actitud hem de prendre?, ¿què ha de fer els polítics que són cristians?. Són preguntes que tenen sentit, perquè la vida cristiana és una permanent interrogació sobre els fets de la realitat per tal de descobrir en ells las plurals manifestació de l’amor de Déu. Els signes del temps interpel·len les nostres consciències per tal de veure com Déu es deixa trobar a través d’ells.

Hauria esperat sentir més veus eclesials donant criteris clars per tal de poder discernir com a creient el sentit d’aquest esdeveniments. Per sort, avui he escoltat l’homilia del pare Antoni Pou en la missa conventual del monestir de Montserrat. Ha dit el que m’hauria agradat sentir per boca de més eclesiàstics. Ha parlat, enllaçant molt bé el comentari de l’Evangeli d’avui amb el valor del clam esperançat que sorgeix d’aquesta manifestació popular de les places de les nostres ciutats. Esperança que neix en comprovar com la joventut no està adormida sota el narcòtic del consumisme benestant; esperança que pren cos al veure com una part de la societat ha acollit amablement aquesta protesta i s’hi ha solidaritzat activament. És una esperança certa veure que les persones es mobilitzen per una democràcies més real. Aquesta protesta dóna sentit a una pregunta que semblava sense sentit: “per què cal lluitar?”

La lluita que neix de la indignació expressa la recerca d’una dignitat malmesa per uns comportaments polítics que han traspassat la càrrega de la crisi als qui no l’han provocat o que no han fet prou per preservar els drets dels ciutadans. Al darrera de la resposta hi ha un clam pels valors bàsics de la societat i que s’expressen com justícia, la dignitat de les persones i l’amor perquè són valors ne si mateixos. Aquestes protestes són una proposta de d’avançar cap a la possibilitat de renovació de les institucions polítiques i també eclesials. Però, com molt bé ha dit, el pare Antoni Pou, no es pot traspassar totes les responsabilitats als polítics. Aquests no són petits déus. Cal veure quins són els compromisos que prenen els ciutadans personalment per tal de transformar les realitats que no agraden. Cal implicar-se activament en el canvi de la societat. No és suficient dir el que no es vol, sinó afirmar el que es vol i comprometre’s activament per que sigui així, tal com ha dit recentment Stéphene Hessel.

El pare Antoni Pou a senyalat que és temps de gran renovació de la societat i de l’Església. Això exigeix esforç i sacrifici personal; això vol dir implicar-se per tal construir una Església més autèntica i una societat millor. En les mans dels ciutadans hi ha la llibertat de quedar-se en la simple indignació o transformar les estructures socials i polítiques injustes i orientar-les en favor d’una societat més humanitzada. És evident que els polítics actuals no són petits déus que tot ho poden. Però aquests polítiques haurien d’escoltar la sensibilitat ciutadana i transformar en propostes positives les crítiques que s’expressen aquestes dies. De manera particular, els polítics cristians que militen en diferents partits, haurien de ser més valents alhora de saber traduir en iniciativa política les inquietuds que els ciutadans expressen aquestes dius en les places. Per la seva part, els nostres pastors haurien de ser més decidits i saber il·luminar avui, amb paraules vives i actuals, la consciència social i política dels cristians.