dimarts, 30 de juny del 2020

Recull de pregàries personals


La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

30 juny  El Senyor és gran i digne de tota lloança. La seva grandesa no té límits” (Sl 145,3)

1 juliol “El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, gran en l'amor” (Sl 145,8)

2 juliol “El Senyor és bo per a tothom, estima entranyablement tot el que ell ha creat” ((Sl 145,9)
          
3 juliol “Totes les paraules del Senyor són fidels, les seves obres són obres d'amor” (Sl 145,3)

4 juliol “El Senyor sosté els qui estan a punt de caure; els qui han ensopegat, ell els redreça” (Sl 145,141)
 
5 juliol “Tothom posa els ulls en tu, mirant esperançat, i al seu temps els dónes l'aliment” (Sl 145,5)

6 juliol “Són camins de bondat, els del Senyor, les seves obres són obres d'amor” (Sl 145,6)

dilluns, 29 de juny del 2020

Pau, apòstol de la llibertat de Crist


Avui, per commemorar la festivitat dels apòstols Pere i Pau és adient evocar com es produí l’encontre entre aquestes dues grans personalitats de la vida cristiana. A la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Gàlates 1,15-2,10) s’explica amb força detall aquest esdeveniment. Desprès d’estar un temps a Damasc, tres anys, decideix anar a Jerusalem. Allí només es troba amb l’apòstol Pere, amb qui conviurà nomes quinze dies, i durant aquest període només veí a Jaume. De manera explícita, Pau comenta que no veí cap altre apòstol. Sobta el poc temps que Pau està a Jerusalem i el que trigà a anar-hi. Així com el buit que ses crea entorna a la seva persona.

Durant l’estada de Pau a Jerusalem tot són problemes. Pau ha de dedicar part del seu temps a desfer mals entesos. La seva predicació de Jesús als no jueus no es ben acollida. Es sospita d’ell pel seu passat i per haver incorporat la cultura grega al nucli de la creença cristiana. Per això ha d’anar a Síria i Cilícia perquè les seves comunitats cristianes no el reconeixien com a apòstol i no s’avenien que un antic perseguidor dels cristians ara fos un predicador del Crist.

Pau trigà forces anys, uns catorze, a tornar a Jerusalem. Sempre estigué fora del nucli jueu dels primers cristians. Tant de temps fora de Jerusalem alimentà la sospita i el dubte. De tal manera que Pau hagué de defensar-se. El seu gran argument, contra els que defensaven una visió estreta del cristianisme, és que  Crist ha donat llibertat i que ell, Pau, l’utilitza per anunciar la Bona Nova. La llibertat interior és el millor defensa de Pau davant la sospita. La llibertat del Crist, ha de ser la nostra llibertat davant dels intents d’empresonar la fe sota visions estretes i dogmàtiques. La força interior de Pau convencé als seus detractors i al final de la discussió, Pere, Jaume i Joan, els qui Pau considerava les columnes del cristianisme, manifestaren el seu acord amb una encaixada de mans.

diumenge, 28 de juny del 2020

Islamdat


El mot no es massa escaient però vol ser oportú i descriptiu d’una realitat que vol reduir l’Islam en una visió tancada. Els seus partidaris pretenen realitzar una concepció totalitzadora de l'Islam que reprodueix patrons similars als coneguts en els temps de cristiandat. Això comença a ser evident quan els Germans Musulmans han aconseguit algun tipus de poder polític. Per exemple, la corrent Renèixer, gran xarxa islàmica promoguda pels propis Germans Musulmans, consideren que tot principi normatiu i tota organització social societat han d'haver-hi els principis bàsics l'Islam. Això mateix es el que pretenia la cristiandat i que es podia resumir amb una frase: tot pecat ha de ser delicte.

L'Islam necessita confrontar els seus principis amb la secularització de la societat com estratègia per conviure amb els paràmetres moderns de societat democràtica, plural i oberta. La societat no serà democràtica si un deu, qualsevol,  es la causa darrera que justifica la legitimitat de les decisions humanes. Les lleis no les fan els deus, tot i que aquelles han de ser coherents amb les lleis d'aquest deus. Dit d'una altra manera, la societat política ha de ser autònoma de les societats religioses, però no indiferent a les propostes morals de les religions. La societat es madura i oberta si sap gestionar aquest principi. Sinó, com es el cas del que sembla que volen proposar els Germans Musulmans allí on pretenen governar, ens trobarem amb una societat que la seva llibertat ha quedat presonera d'una comprensió fonamentalista de la religió. I això, en el cas de l'Islam es l'objectiu del que anomeno islamdat.

dissabte, 27 de juny del 2020

Glosses per la vida quotidiana


Les persones tenim principis i valors sobre els quals edifiquem la nostra vida. Però la vida no és un camí plàcid, sovint ens trobem confrontats a situacions que poden fer trontollar aquests principis i valors. No és fàcil mantenir-nos ferms. El nostre sistema de principis i valors es mantindran dempeus si estan construïts sòlidament. El seguiment de la causa de Jesús, l’amor a Déu i al proïsme, ens aporta aquesta solidesa. “Tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, s'assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca” (Mt 7, 24).

En les nostres societats hi ha moltes persones excloses i situades en els marges de l’acceptació social. Com els leprosos en l’època de Jesús, els exclosos són mal vistos i proscrits. Hi ha una important pressió social per ignorar-los, per fer-los invisibles i apartar-los de les nostres consciències. Però l’amor els situa en el centre de les nostres preocupacions i dóna sentit a les nostres opcions preferencials.  “Jesús baixà de la muntanya, i molta gent es posà a seguir-lo. 2 Llavors es va acostar un leprós, es prosternà davant d'ell i li deia: Senyor, si vols, em pots purificar. Jesús va estendre la mà i el tocà dient: «Ho vull, queda pur»” (Mt 8,2-3).

divendres, 26 de juny del 2020

Glosses per la vida quotidiana


No hem de judicar a les persones. Sovint desconeixem les circumstàncies que condicionen els seus comportaments i això impedeix que les nostre apreciacions siguin justes. Més que jutjar, el que hem de fer és ajudar-les a descobrir els obstacles que impedeixen actuar estimant als altres i sen millors persones. “No judiqueu, i no sereu judicats. Perquè tal com judiqueu sereu judicats, i tal com mesureu sereu mesurats”  (Mt 7,1.2)

Quan tinguem dubtes sobre el que podem fer, pensem aplicar el principi bàsic de jutjar-ho a partir del següent criteri: fer als altres allò que volem que se’ns faci a nosaltres. Si apliquem aquest principi, segur que no ens equivocarem. Ningú no vol per ell mateix cap mal o insatisfacció. “Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i els Profetes”(Mt 7,12)

Celebrem la llum que ve del sol per treure’ns de la fosca, de les ombres que enfosqueixen la vida i amaguen el camins de la veritat. Necessitem trobar els camins que ajuden a descobrir la joia de viure. Benvingudes siguin les persones que ens aplanen aquests camins i ens ensenyen a transitar-los amb amor.

“I a tu, infant, et diran
profeta de l'Altíssim,
perquè aniràs al davant del Senyor
a preparar els seus camins”
(Lc 1,76)

dijous, 25 de juny del 2020

Política i institucions polítiques


Es parla molt de política. Es critica als polítics i s’acusa a la política de moltes mancances. Fins i tot, es qüestiona la seva utilitat perquè no està al servei dels interessos generals. Totes aquestes consideracions porten a formular la pregunta: ¿quína és la finalitat de la política?, ¿quina és l’orientació bàsica del poder política?

El Compedi de la Doctrina Social de l’Església catòlica ofereix algunes respostes a aquestes preguntes. En el seu article 394 afirma que l’autoritat política ha de “garantir la vida ordenada i recta de la comunitat, sense substituir la lliure activitat dels individus i dels grups, sinó disciplinant-la i orientant-la, tot respectant i tutelant la independència dels subjectes individuals i socials, vers la realització del bé comú.” Així entès, l’autoritat política és un instrument de direcció mitjançant el qual els individus i les institucions intermèdies s’han d’orientar vers un ordre les relacions, institucions i procediments del qual estiguin al servei del creixement humà integral. Per això l’exercici de l’autoritat política, en efecte, “tant en la comunitat com a tal, com en els organismes que representen l’estat, s’ha de practicar sempre dins els límits de l’ordre moral, per procurar el bé comú –concebut, però, dinàmicament– segons un ordenament jurídic definit o que cal definir legítimament. Llavors els ciutadans estan obligats, en consciència, a obeir»

Assolir el bé comú és una responsabilitat individual, però també ha de ser un compromís de l’Estat ja que “el bé comú és la raó de ser de l’autoritat política” (Compendi 168). L’espai polític, allí on es desenvolupa l’acció de govern i les institucions polítiques, han de garantir la cohesió, unitat i organització de la societat civil de la qual és expressió. De tal manera que el bé comú es pugui aconseguir amb la contribució de tots els ciutadans. Com diu el Compendi “l’home individual, la família, els cossos intermedis no són capaços d’assolir, per si mateixos, el seu desenvolupament ple; d’aquí deriva la necessitat de les institucions polítiques, la finalitat de les quals és fer accessibles a les persones els béns necessaris –materials, culturals, morals, espirituals– per portar una vida veritablement humana. El fi de la vida social és el bé comú històricament realitzable”

dimecres, 24 de juny del 2020

L’egoisme sense límits


Ara, no m’agrada passejar pel meu barri al costat del mar. Quasi bé tothom va sense mascareta i això les distàncies de seguretat és un dir. Deuen pensar que és una dèria de quatre il·luminats demanar fer servir mascaretes. Les porques persones que les portem som la gent gran, i no tots, i alguns pocs joves. Per la resta de gent, el passeig del Front Litoral és una festa. Van en grups contents d’haver-se retrobat, altres caminen despreocupats de si s’interposen en la ruta de les altres persones, alguns corren prou suats per mostrar uns cossos lluents al sol. Res sembla que importi més, que passar-ho bé. El passeig hi ha moments que està atapeït. Per entre mig, la guàrdia urbana que mira indiferent el que passa o no sembla veure el que veuen els meus ulls.

Això de la mascareta, no és que no s’hagi entès, més aviat penso que al no posar-se-la les persones reafirmen una falsa idea d’immunitat. Pensen que el virus passarà de llarg, que ells no els afectarà. Probablement, serà així. Però no calculen que poden ser transmissors asimptomàtics del virus. Amb aquest gest insolidari afirmen el seu individualisme extrem. Els importa poc el que pugui passar a les altres persones. Mentre ells estiguin bé, què importa com es trobin els altres. Hi ha una apologia d’un individualisme que es desentén de les altres persones. Aquesta actitud ens pot dur de nou al desastre. Les autoritats públiques haurien de reforçar l’elogi de la responsabilitat amb més insistència del que estan fent fins ara.

dimarts, 23 de juny del 2020

Política meditada i moralment fonamentada


En temps de desafecció política és necessari recuperar una altra manera de concebre i fer política. La Doctrina Social de l’Església proposa una manera d’entendre la política que pot ajudar avui a recórrer de nou el camí del compromís política. L’acció política és un compromís meditat, assentat sobre una base moral i fonamentat en una exigència personal perquè han d’orientar-se sempre al bé comú. “Els partits polítics tenen el deure d’afavorir una participació àmplia i l’accés de tothom a les responsabilitats públiques. Els partits són cridats a interpretar les aspiracions de la societat civil i a orientar-les al bé comú, oferint als ciutadans la possibilitat efectiva de participar en la formació de les opcions polítiques. Els partits han de ser democràtics al seu interior, capaços de síntesi política i projectius” (Compendi de la Doctrina Social, 413)

La participació política de la ciutadania és un compromís seriós que comporta un deure i una responsabilitat. S’exigeix tenir rigor, presència, reflexió, debat, tenir mirada a curt mig i llarg termini i valors morals contrastats. “Els deures de responsabilitat en les institucions socials i polítiques exigeixen un compromís seriós i articulat, que sàpiga evidenciar, amb les contribucions de reflexió al debat polític, amb la projecció i amb les decisions operatives, l’absoluta necessitat d’una qualificació moral de la vida social i política. Una atenció inadequada a la dimensió moral porta a la deshumanització de la vida associada i de les institucions socials i polítiques, i consolida les «estructures de pecat»: « Viure i actuar políticament d’acord amb la pròpia consciència no és una adaptació submisa a posicions estranyes al compromís polític o a una mena de confessionalisme, sinó l’expressió amb què els cristians ofereixen la seva aportació coherent perquè per mitjà de la política s’instauri un ordenament més just i coherent amb la dignitat de la persona humana» (Compendia de la Doctrina Social, nº 566).

Donada la responsabilitat que comporta l’acció política s’espera que els polítics siguin persones preparades i que la seva actuació es basi en decisions meditades i sostingudes sobre criteris morals. “En el context del compromís polític del fidel laic, la preparació per a l’exercici del poder requereix una cura específica, que els creients han d’assumir, especialment quan són cridats a acceptar aquest encàrrec per la confiança dels conciutadans, segons les regles democràtiques. Han d’apreciar el sistema de la democràcia, «per tal com assegura la participació dels ciutadans en les decisions polítiques i garanteix als governats la possibilitat tant d’elegir i controlar els seus governants, com de substituir-los de manera pacífica, sempre que sigui oportú», i de rebutjar grups ocults de poder que busquen condicionar o subvertir el funcionament de les institucions legítimes. L’exercici de l’autoritat ha d’assumir el caràcter de servei, i s’ha de desenvolupar sempre en l’àmbit de la llei moral per a la consecució del bé comú: aquell que exerceix l’autoritat política ha de fer convergir les energies de tots els ciutadans cap aquest objectiu, no de forma autoritària, sinó servint-se de la força moral alimentada per la llibertat” (Compendi de la Doctrina Social, nº 567)

dilluns, 22 de juny del 2020

Participació política

Tots som conscients de que la política està força desprestigiada en la societat. Els estudis d’opinió revelen el poc interès i la desconfiança que la ciutadania té en relació a la política. No obstant, quan s’analitza la crisi econòmica es constata que cal més política i més control polític sobre els mercats econòmics i financers. Sembla que, malgrat els mal auguris sobre la política, és temps de recuperar la política. La Doctrina Social de l’Església insisteix sobre la necessitat de política. En aquest sentit, i a tall de suggeriment, proposo la lectura de dos articles del Compendi de la Doctrina Social perquè ajuden a entendre el valor que aquesta doctrina dóna a la política.

En l’article 189 es diu: “Una conseqüència característica de la subsidiarietat és la participació, que s’expressa, essencialment, en una sèrie d’activitats mitjançant les quals el ciutadà, com a individu sol o associat amb altres, directament o per mitjà dels propis representants, contribueix a la vida cultural, econòmica, social i política de la comunitat civil a la qual pertany. La participació és un deure que s’ha d’exercir conscientment per part de tots, de manera responsable i amb vista al bé comú. Aquesta no es pot limitar o restringir a un mer contingut particular de la vida social, atesa la importància que té per al creixement, sobretot humà, en ambients com ara el món del treball i les activitats econòmiques amb les seves dinàmiques internes, la informació i la cultura i, en grau màxim, la vida social i política fins als nivells més alts, com són aquells dels quals depèn la col·laboració de tots els pobles per a la construcció d’una comunitat internacional solidària. En aquesta perspectiva, esdevé imprescindible afavorir la participació sobretot dels més desatesos i l’alternança dels dirigents polítics, a fi d’evitar que s’instaurin privilegis ocults; cal, a més, una forta tensió moral, per tal que la gestió de la vida pública sigui el fruit de la corresponsabilitat de tothom amb relació al bé comú”.

Sobre la mateixa participació política la Doctrina Social afegeix, en l’article 191 del Compendi: “la participació es pot obtenir en totes les possibles relacions entre el ciutadà i les institucions: amb vista a ella, s’ha de prestar una atenció especial als contextos històrics i socials en els quals caldria que es realitzés efectivament. La superació dels obstacles culturals, jurídics i socials, que sovint s’interposen com a veritables barreres a la participació solidària dels ciutadans en el destí de la pròpia comunitat, requereix una tasca informativa i educativa. En aquest sentit, mereixen una consideració especial totes les actituds que indueixen el ciutadà a formes participatives insuficients o incorrectes i a la desafecció difusa per tot el que fa referència a l’esfera de la vida social i política: pensem, per exemple, en els intents dels ciutadans de «contractar» les condicions més avantatjoses amb les institucions, com si aquestes estiguessin al servei de les necessitats egoistes, i en la praxi de limitar-se a l’expressió de l’opció electoral, àdhuc arribant en molts casos fins i tot a abstenir-se’n”.

La mateixa doctrina social matisa que aquesta situació mereix una atenció especial en els casos de països amb maca de drets democràtics. En aquestes situacions es constata que “el dret fonamental a participar en la vida pública és negat d’arrel, perquè és considerat una amenaça per al mateix Estat; pels països en què aquest dret és enunciat només formalment, però no es pot exercir concretament; per altres, encara, en què l’enormitat de l’aparell burocràtic nega de fet al ciutadà la possibilitat de proposar-se com un veritable actor de la vida social i política”.

diumenge, 21 de juny del 2020

Les llums curtes i el coronavirus


La consellera de salut ha dit que ha pot ser es precipitaren tancant les escoles. Que, amb la informació que disposen ara no estava justificat que els nens no anessin als col·legis. Aquesta afirmació és tot un despropòsit i pot ser una metàfora de la gestió improvisada de la crisi provocada pel Covid-19. Hi ha hagut masses decisions presses a la lleugera que s’han hagut d’esmenar ben aviat. Em perdo en saber qui decideix tancar les escoles, però, en qualsevol cas, no tots els països han seguit el mateix patró. Això vol dir que, amb la informació disponible, limitada per l’escàs coneixement, no tots els països prenien les mateixes decisions. En qualsevol cas, qui retorna als nens i nenes els dies d’escola perduts?

No fa massa una autoritat catalana declarava les bondats del teletreball i enumerava les seves avantatges socials i econòmiques. Aquesta autoritat, amb responsabilitats importants transmetia que havia descobert les virtuts del teletreball amb la gestió del Covid-19. Sorpresa. ¿Com podem tenir persones en llocs tant importants sense veure-hi més enllà del seu nas?. Esperaria que les màximes autoritats dels país tinguessin el nas suficient per ensumar els camins de futur que cada dia ens presenta la realitat. Però, pel que veig, tenen un vol gallinaci en temes de pensament estratègic.  Lamentablement, hem hagut de patir la greu crisi de la pandèmia per adonar-nos que unes noves maneres de treballar i relacionar-nos són possibles. Espero, que algunes persones hagin aprés la lliçó.

dissabte, 20 de juny del 2020

Glosses per la vida quotidiana


La fraternitat hauria de ser universal perquè totes les persones som éssers humans, iguals i germans. No hi ha més diferències que la diversitat associada a pluralitat de les persones per raons culturals o circumstàncies  naturals. Al reconèixer Déu com a Pare ens fa tots membres d’aquesta gran germandat universal i com ens hem de tractar com a germans sense discriminacions, desigualtats ni separacions. “Pare nostre del cel, santifica el teu nom, vingui el teu Regne, que es faci la teva voluntat aquí a la terra com es fa en el cel” (Mt 6,9-10)

L’amor identifica als cristians. L’amor en tota la seva extensió i profunditat. Estimant a les altres persones es té l’experiència del coneixement de Déu. Déu és absent fora de l’amor. Qui no estima, ni pot dir-se cristià ni pot tenir accés a Déu. L’amor tot ho pot, l’amor ho canvia tot i transforma el nostre cor. “Estimats meus, estimem-nos els uns als altres, perquè l'amor ve de Déu; tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor” (1Jn 4,7-8)

divendres, 19 de juny del 2020

Glosses per la vida quotidiana


El cristianisme conté una proposta per humanitzar la societat. L’amor ho transforma tot. Hem de saber estimar a qui ens vol fer mal i aprendre a tornar bé per mal. La noblesa del cor humanitzat és la capacitat d’amor sense restriccions i perdonar a qui ens vol fer mal. “No us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l'altra” (Mt 5,39)

L’amor cristià és una aposta radical d’humanització de la societat. Tothom ha de ser estimat per ell mateix, al marge del què fa. Es pot condemnar contundentment les actuacions de les persones, però aquestes han de ser compreses, respectades i tractades amb misericòrdia. Els conflictes han de tractar-se amb amor, no amb esperit de venjança. “Ja sabeu que es va dir: Estima els altres , però no estimis els enemics. Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. Perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu?” (Mt 5,43-46)

Les persones hem d’actuar fent el bé, fent-ho des del convenciment del cor. Hem de ser sincers amb nosaltres mateixos i quan fem el bé ho hem convençuts de la gratuïtat de l’amor, cercant el millor per les altres persones i no buscant la nostra satisfacció personal. “Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel” (Mt 6,1).


dijous, 18 de juny del 2020

Paraules vives


Els salms són textos que esdevenen paraules vives quan es contrasten amb les experiències de la vida quotidiana. Ahir, en la pregària de vespres corresponent el dilluns de la setmana III, els salms aporten enteniment per comprendre alguns dels aspectes que conformen la llarga crisi econòmica que llastra l’esperança de moltes persones. Així el salm 122 del salteri deia “Compadiu-nos, Senyor, compadiu-nos, estem saturats de menyspreu. La nostra ànima n’està ben saturada, dels escarn is dels altius, del menyspreu dels insolents.” ¿No és aquesta la sensació que tenim ara quan, després de molts esforços i sacrificis personals, seguim veient que l’economia no es recupera i segueix empobrint a moltes famílies ?. Sovint ens preguntem, ¿que més volem que fem per sortir de la crisi?, ¿què cal fer perquè tinguin confiança en les nostres possibilitats?.

Davant la dificultat d’entendre que passa i avocats a experimentar una sensació d’abatiment podem caure en el desànim i sentir-nos abandonats a la nostre sort. Però el salm 123 del salteri ens aporta l’esperança de la confiança en Déu: “Si el Senyor no hagués estat a favor nostre, - que respongui el poble d’Israel-, si el Senyor no hagués estat a favor nostre, quan els homes intentaven assaltar-nos, ens haurien engolit de viu en viu: tan gran era la fúria que portaven”. Gràcies a esperar en l’ajut de Déu tenim la certesa que passarà tal com diu també aquest salma “hem salvat la vida com l’ocell que fuig del llaç dels caçadors. S’ha trencat el llaç, i tots hem fugit”

Però la nostra esperança no rau en una passivitat conformista, sinó en un treball actiu a favor de la justícia per tal que la justícia de Déu regni per sempre. I per fer-ho ens cal saviessa i astúcia. Això és el recorda, el tercer cant de vespres del dilluns de la setmana III: “Ell (Déu) ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim”. Això vol dir saber entendre i comprendre, analitzar i proposar, a partir de la nostra saviesa i penetració, els camins per alliberar-nos de les situacions que oprimeixen. Amb aquest convenciment s’acabaven les vespres amb el Magnificat dient “les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de bens els pobres i els rics se’n tornen sense res”. La pregària del salteri són paraules vives.



dimecres, 17 de juny del 2020

El gest d’Odón Elorza


La notícia no deixa de ser una informació sorprenent: el Congrés ha confirmat que només un dels 350 diputats va renunciar a les dietes de desplaçament i allotjament que cada mes s'abona per a l'exercici de la seva tasca a Madrid, en les setmanes de suspensió d'activitat parlamentària com a conseqüència de la declaració de l'estat d'alarma per combatre el coronavirus. Cara al gran públic, en el seu moment, els grups parlamentaris i molts diputats individualment van anunciar que donarien part dels seus sous a diferents causes que ells decidirien, però a la cambra baixa només consta que un diputat, Odón Elorza, va comunicar formalment la seva renúncia a la dieta.

Odón Elorza, del diputat de PSOE per Guipúscoa i exalcalde de Sant Sebastià, a les dues setmanes després d'entrar en vigor l'estat d'alarma, va expressar per carta a la presidenta de Congrés la seva renúncia als 1.900 euros de dieta que mensualment rep per ser diputat de fora de Madrid mentre durés l’estat d’alarma. Els diputats tenen dret a una indemnització mensual per "afrontar les despeses que els origini l'activitat de la Cambra", una dieta que no tributa a Hisenda  i que sí que és compatible fins i tot amb el sou de ministre, en el cas dels membres de Govern que tenen escó. Aquesta quantitat és de 917,03 euros pels diputats electes per Madrid i de 1.921,20 euros pels de la resta de circumscripcions. Aquesta és, precisament, la quantitat que Elorza va renunciar perquè a conseqüència del confinament, no anava a incórrer en despeses de desplaçament a Madrid, que és per al que està pensada la indemnització.

Segons notícies periodístiques a començaments d'abril les formacions polítiques Bildu, Junts per Catalunya, la CUP i Compromís van enviar peticions a la presidenta de Congrés demanant que no se’ls abonés aquest mes aquesta indemnització per dedicar aquests diners a fer una donació a la sanitat pública per combatre el coronavirus. També va arribà un escrit d’Unides Podem demanant retallar el 50% del sou a tots els diputats, també per dedicar aquesta quantia a la sanitat. Però la Mesa de Congrés va desestimar totes les propostes per retallar les retribucions als diputats perquè, d'acord amb l'informe redactat pels lletrats, la Cambra està obligada a garantir els recursos per a tots els parlamentaris en igualtat de condicions. L’altra cosa és que siguin els propis diputats els que, individualment, renunciïn a cobrar la indemnització per despeses o que donin, a títol particular, el que considerin oportú. Ara per ara, només ho ha renunciat Odón Elorza. Una altre tema és el que hagin fet cada diputat personalment com a mostra de la seva solidaritat. Ara per ara, això forma part de la intimitat de la consciències dels diputats i diputades.

dimarts, 16 de juny del 2020

Creure en Déu


¿Com creure en Déu?. Creure en Jesús és un camí. Tal com diu en la part conclusiva de l’evangeli de Joan sobre la doctrina de Jesús. “Jesús va proclamar: Els qui creuen en mi, més que creure en mi, creuen en el qui m'ha enviat” (Jn 12, 44). Estimar, és la guia permanent per l’actuació dels cristians. És d’alguna manera respodre a la pregunta de Déu a Caín “on és el teu germà Abel” (Gn 4,9). Així creure, és caminar en la recerca de Déu estimant al germà a través de Jesucrist. Ràpidament se’ns obren nombroses preguntes: ¿qui és el germà?, ¿cóm estimar al germà?, ¿en què cal estimar al germà?

De nou Jesús ensenya com estimar al germà. Estimar per alliberar-lo de sofriment, d’esclavatge del pecat, de la injustícia. En el rostre sofrent del germà es prefigura el rostre de Déu.

L’amor al germà és el camí de salvació. “El manament de l’amor recíproc, que constitueix la llei de vida del poble de Déu, ha d’inspirar, purificar i elevar totes les relacions humanes en la vida social i política: «Humanitat significa crida a la comunió interpersonal», perquè la imatge i la semblança del Déu trinitari són l’arrel de «tot “l’ethos” humà... que té com a vèrtex el manament de l’amor». El fenomen cultural, social, econòmic i polític actual de la interdependència, que intensifica i fa particularment evidents els vincles que uneixen la família humana, posa en relleu, una vegada més, a la llum de la Revelació, «un nou model d’unitat del gènere humà, en el qual s’ha d’inspirar, en darrera instància, la solidaritat. Aquest model suprem d’unitat, reflex de la vida íntima de Déu, un en tres persones, és el que nosaltres cristians designem amb la paraula comunió.” (Compendi Doctrina Social, nº 33)

L’adhesió a Jesús per la fe comporta adherir-se a la seva causa que és la causa de la humanització. Així creure, és una renovació interior que ens reconcilia amb Déu i una renovació del món perquè el pecat que ens enemista amb Déu està en el cor de les persones i en les estructures del món que són les que creen les situacions de pecat algunes de les quals són les que provoquen el sofriment del proïsme.

dilluns, 15 de juny del 2020

Masses adéus inesperats


Tinc la sensació de masses mort inesperades. Durant aquests dies s’han mort diverses persones que formen part de la meva experiència de vida i de cap d’ells m’he pogut acomiadar a temps. No hem pogut fer cap darrer cafè. Tot ha estat de vertigen. Em trucaven per dir-me la notícia, i no me’n podia avenir. El futur es difuminava de sobte. Tot ja era passat; un dramàtic passat on els records esdevenien el recurs per frenar l’oblit de la partença.

Aquest dies de pandèmia, a més dels insuportables morts del Covid-19, s’hi han sumat unes morts a deshores. Morts que no tocaven, però que s’han fet presents de forma inoportuna. No sé si les dues circumstàncies estan relacionades, però mai he viscut una situació similar. Ara, voldria donar totes les abraçades que pogués i convidar a molta gent perquè no voldria patir més partences inesperades. Voldria saltar-me totes les mesures restrictives per evitar que la vida s’esmunyi entre les juntures dels dits.

diumenge, 14 de juny del 2020

La devaluació de la persuasió

La política és persuasió. No és possible governar democràticament sense gestionar la persuasió. Els règims dictatorials o els comportaments autoritàris es despreocupen de la persuasió ja que no pretenen convèncer sinó vèncer per la imposició. La importància de la persuasió és evident a tots els àmbits i nivells de l’acció de govern. Al final del procés persuasiu els ciutadans atorguen la confiança als governants i es reforcen els consensos d’interessos per tal de decidir les polítiques que han de donar respostes a les demandes ciutadanes.

¿Cóm es construeix la persuasió?. Existeixen diverses estratègies, unes mes interessants que d’altres, però totes pretenen incidir en la percepció dels ciutadans. Aquests comprenen la realitat a partir de la seva percepció que és integrada a partir de diversos canals i medis. Un d’ells, tant antic com la mateixa humanitat és la paraula. La paraula discursiva ajuda a que les persones entenguin la realitat i construeixin els seus significats. Però ara existeixen diverses evidències que indiquen una progressiva irrellevància de la paraula en política. Alguns cops la paraula queda amagada o els polítics callen; en altres ocasions s’empren mots confosos o es diuen coses que no es creuen o es fan coses que no es diuen. Davant d’aquesta situació es difícil exercir la persuasió i l’engany guanya espai en la política

dissabte, 13 de juny del 2020

Glosses per la vida quotidiana


Sabem que hem d’estimar al proïsme, cada dia tenim moltes oportunitats per fer-ho. L’amor es manifesta a partir de petites coses, moltes poden semblar-nos insignificants però ben reals perquè els altres es percebin sincerament estimats. Estimem perquè surt del cor, no per obligació. “Per això, si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena” (Mt 5,23-24).

El bé o el mal, no són només resultats d’actuacions personals o els efectes de les estructures socials, també poden ser simples actituds personals, disposicions del cor. En el cor, les persones podem experimentar desitjos o pensaments que, no cal que es tradueixen en actes, per poder-los considerar-los dolents o no recomanables si volem ser fidels als nostres principis. “Tothom qui mira la dona de l'altre amb desig de posseir-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu cor” (Mt 5,28)


divendres, 12 de juny del 2020

Glosses per la vida quotidiana


Les benaurances, ha dit el papa Francesc, són el camí més segur per tenir una vida santa coherent amb el seguiment de la causa de Jesús. La santedat, segons el Papa, consisteix en ser pobres en el cor, no acumular riqueses, ser humils i solidaris amb les persones que pateixen, treballar per la justícia i la pau, tenir misericòrdia, mantenir el cor net i estimar.

“Feliços els qui ploren: Déu els consolarà!
Feliços els humils: ells posseiran la terra!
Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà!
Feliços els compassius: Déu se'n compadirà!”
(Mt 5,4-7)

La sal té la funció de salar i potenciar el gust. Aquesta és la seva funció. Sense ella, els aliments no tenen gust. Si hem de ser sal, vol dir que hem de ser testimonis de la veritat que hi ha en la causa de Jesús. El nostre testimoni és fer el bé, testimoniar l’amor. “Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada?” (Mt 5,13)

Les lleis no poden ser paraules buides i sense sentit que esclavitzen i ofeguen l’esperit. Les persones hem d’entendre les normes com un ajut per créixer humanament, no com un bloqueig de l’esperit. Totes les lleis han d’ajudar a millorar les relacions entre les persones i la seva estimació. “No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud”. (Mt 5,17)

dijous, 11 de juny del 2020

Diàleg, caritat i política


La caritat necessita de la política, però la política no esgota la caritat. Podem parlar de la caritat política conscients de no reduir la caritat a la política. La caritat necessitat de la política per expressar-se. Perquè la caritat efectiva va més enllà de les persones i adquireix una dimensió social, política. “Des de molts aspectes, el proïsme que cal estimar es presenta «en societat», talment que estimar-lo realment, subvenir a la seva necessitat o a la seva indigència pot voler dir quelcom divers del bé que se li pot voler a escala purament interpersonal: estimar-lo a escala social significa, segons les situacions, valer-se de les mediacions socials per millorar la seva vida o àdhuc eliminar els factors socials que causen la seva indigència. És indubtablement un acte de caritat l’obra de misericòrdia amb què es respon aquí i ara a una necessitat real i urgent del proïsme, però és un acte de caritat igualment indispensable el compromís adreçat a organitzar i estructurar la societat de manera que el proïsme no arribi a trobar-se en la misèria, sobretot quan aquesta esdevé la situació en què es debat un nombre desmesurat de persones i fins i tot de pobles sencers, situació que adquireix, avui, les proporcions d’una autèntica qüestió social mundial” (Compendi Doctrina Social nº 208).

És per això que cal considerar que la caritat social i política no s’exhaureix en les relacions entre les persones, sinó que es projecte en l’espai de relacions socials i polítiques en les quals les persones expressen els seus interessos i les seves esperances. Per això la comunitat política esdevé el marc en el qual es viu la caritat. Però hom cal tenir present que la política necessita de la caritat per justificar-se. Els cristians no podem perdre de vista que és molt important per l’acció política assumir que els darrers fonaments es troben arrelats en una altra justificació com s’indica en el Compendi de la Doctrina Social. “Els valors de la veritat, de la justícia, de la llibertat neixen i es desenvolupen a partir de la font interior de la caritat: la convivència humana és ordenada, fecunda en bé i respon a la dignitat de l’home, quan es fonamenta en la veritat; quan es realitza segons les exigències de la justícia, és a dir, en el respecte efectiu dels drets i en el compliment lleial del deures respectius; quan és duta a terme en la llibertat que s’adiu a la dignitat dels homes, empesos per la seva mateixa naturalesa racional a assumir la responsabilitat de les seves pròpies obres; quan és vivificada per l’amor, que fa sentir com a pròpies les necessitats i les exigències dels altres i fa cada vegada més intenses la comunió dels valors espirituals i la sol·licitud per les necessitats materials. Aquests valors constitueixen els pilars que donen solidesa i consistència a l’edifici del viure i de l’obrar: són valors que determinen la qualitat de tota acció i institució social” (Compendi nº 205).

dimecres, 10 de juny del 2020

Cal canviar el model policial


L’altra dia comentava com la mort de George Floyd posava en evidència les disfuncions de determinats models policials alhora de reprimir certes actuacions dels ciutadans que eren interpretades perilloses per l’ordre públic. La tècnica emprada en el cas de George Floyd és habitualment utilitzada per la policia i  les forces de seguretat. Fins i tot, hi ha tècniques menys contundents que obtenen resultats similars. En altres circumstàncies, s’han  fet servir tècniques similars per immobilitzar per asfixia a les persones. Això és el que passà ara fa un any en un centre de menors Tierras de Oria d’Almería on el jove Iliass Tahiri de 18 anys morí per asfixia quan els guardes de seguretat el reduïren. Foren quatre minuts d’ofec que provocaren la mort del noi. Per més protestes fetes contra aquesta actuació, la justícia tanca el cas sense acusar a ningú. Pot semblar que la violència policial és racista, però no sembla que sempre sigui així. A Búffalo, ciutat de l’estat de New York, un activista pacifista blanc de 75 anys,Martin Gugino, quedà greument ferit, i amb denegació d’auxili, per una actuació violenta de la policia. En aquest cas, el mateix Trump es mofà del ferit assegurant que la sang era simulada. Les paraules del bocamoll president dels Estats Units formen part també de la violència generada per la policia. El male

Tenim un problema amb determinats cossos policials o de seguretat privada que actuen amb total impunitat. Només cal mirar el perfil d’aquests agents de l’ordre públic: cos musculat en llargues hores de gimnàs, aspecte terrorífic per la quantitat d’andròmines que adornen l’uniforme, arrogància i poca empatia en el servei públic, i qualsevol altre qualificatiu que accentuï el seu caràcter sinistre. Estan convençuts que la seva funció és reprimir i quant més ho facin, millor. El problema no són ells, sinó el sistema policial que potencia aquest tipus d’actuació i fomenta policies metabolitzats fins les celles que enlloc de mantenir educadament l’ordre públic, reparteixen estopa a la primera de canvi. Ells també són víctimes d’un sistema que premia la repressió pura i dura i premia qui ho practica. Només cal mirar el comportament de la direcció dels mossos d’esquadra que premiaren amb un ascens a un policia condemnat recentment per un comportament inadequat per violent. Hem d’assumir que la qualitat democràtica de la societat també necessita tenir policia de qualitat, respectuosa amb els ciutadans i professionals de bon tracte i no experta en l’art del cop i l’empenta.

dimarts, 9 de juny del 2020

Qui sembra vents, recull tempestats


Aquesta dita, comuna en molts idiomes, expressa el risc social que hi ha per emprar certs arguments o adoptar certes actituds. És el mateix que expressa una altra dita també molt popular “d'aquella pols vénen aquests fangs”. En moltes campanyes electorals europees, proliferen els candidats que  obsessionat per arreplegar vots, propicien el discurs populista contra els musulmans. Aquesta estratègia pretén provocar la mobilització i atracció d’una part de l’electorat a partir de l’agitació dels seus sentiments íntims contra tot allò que és estranger. Al final, ni ha assolit els resultats polítics esperats i s’han observats alguns fets que han preocupat als analistes socials.

S’indica que aquesta estratègia electoral significa sembrar vents que es tradueixen en unes tempestats que modifiquen els pactes de convivència que estabilitzaven les societats amb una important diversitat cultural. L’efecte més immediat d’aquests postulats ha estat observar un tancament de la comunitat musulmana sobre si mateixa i accentuar els seus aspectes identitaris. Per exemple, en les darreres setmanes s’ha notat un augment en la freqüentació de les mesquites. Aquesta actitud confirma el que fa uns anys identificà Gilles Kepel que en la societat francesa s’està notant una intensificació de la identitat musulmana presentada como un refús a la pertinència a la identitat francesa i un rebuig a les polítiques que estigmatitzen als musulmans com a causa dels problemes socials i econòmics. Cal evitar aquesta estratègia perquè al final només s’intueix un fractura de la convivència social que seria la traducció pràctica d’una altra dita “qui sembra cards, espines cull

dilluns, 8 de juny del 2020

Una genuflexió per no viure més de genolls


Moltes persones de diferents països s’han unit contra el racisme. El detonant ha estat la mort violenta de George Floyd per la brutal acció de la policia de Minneapolis. La denúncia del racisme s’està estenent per tot els Estats Units. El simple  gest de posar un genoll ha terra ha esdevingut el signe de denúncia de la discriminació de les persones per motius racials. Aquests dies hem vist moltes persones importants adoptar aquest gest durant vuit minuts per recordar l’agonia de George Floyd. Sembla que la societat nord-americana està prenent consciència del racisme latent de la seva societat. Això és una bona notícia per alimentar l’esperança de que en els Estats Units la consciència cívica de la llibertat i la dignitat pot fer fora, el proper mes de novembre, l’extrema dreta que els està governant.

Aquesta genuflexió és important, però no és suficient. És un primer pas en un camí que no hauria d’aturar-se. Però el problema racial és una part del problema. Darrera el gest esfereïdor del policia contra George Floyd es manifesta la brutalitat que acostuma a manifestar la policia, en general, quan aplica la força que l’Estat de Dret li atorga. L’ús legítim de la força reservada a l’Estat, no poden haver-hi, com succeeix en moltes ocasions, una violència repressiva irracional i salvatge. Els catalans ho vàrem viure l’1 d’octubre de 2017. ¿Quina diferència hi ha entre la violència exercida per la policia espanyola i la policia de Minneapolis? ¿una és condemnable perquè a més de violenta és racista i l’altra no?. Segurament, fets com la mort de George Floyd ens haurien d’ajudar a descobrir que en alguns estats democràtics la policia aplica desproporcionadament la força de la repressió. Un camí per resoldre aquesta situació de la violència policial l’ha donat, sorprenentment, l’ajuntament de Minneapolis dissolent la seva policia per crear-ne una de nova sota uns altres paràmetres de control democràtic. Ningú pot negar que les societats democràtiques necessiten policia per pacificar l’espai públic en benefici de tots, però això no pot fer-se vulnerant la dignitat de les persones i vulnerant els seus drets.

diumenge, 7 de juny del 2020

Amor social


Forma part del nucli bàsic de la tradició cristiana que l'amor ha d'estar present i penetrar totes les relacions socials, especialment aquells que tenen el deure de proveir al bé dels pobles. La Doctrina Social de l’Església és ben clara al respecte. “la caritat, senyora i reina de totes les virtuts. La salvació desitjada ha de ser fruit principalment d’una efusió de caritat; volem dir aquella caritat cristiana que reuneix en si tot l’Evangeli i que, disposada sempre a sacrificar-se pel proïsme, és l’antídot més segur contra l’orgull i l’egoisme del món” (Compendi nº 581). Aquest amor és anomenat “caritat social” o "caritat política" i s'ha d'estendre a tot el gènere humà.

L’«amor social» es situa a les antípodes de l'egoisme i l'individualisme. És una visió no unidimensional de la política i de la vida social, com succeeix en la majoria de visions que es queden en una lectura exclusivament sociològica. La política no pot oblidar que el desenvolupament integral de la persona i el creixement social són dues realitats interdependents. L'egoisme, per tant, és l'enemic més deleteri d'una societat ordenada: la història mostra la devastació que es produeix en els cors quan l'home no és capaç de reconèixer un altre valor i una altra realitat efectiva que dels béns materials, la recerca obsessiva sufoca i impedeix la seva capacitat de lliurament.

dissabte, 6 de juny del 2020

Glosses per la vida quotidiana


Estem vivint un dies difícils. Hem vist molt patiment al nostre voltant i ara la crisi econòmica s’instal·la en la nostra societat originant nous sofriments. Durant aquests dies hem vist l’entrega personal dels sanitaris per salvar el màxim nombre de vides. Han estat moments de grans sacrificis i donacions pel bé d’altres persones. Ara, hem de seguir aquest camí i preguntar-nos que podem aportar cadascú de nosaltres perquè la crisi econòmica  no sigui motiu d’exclusió social. “Com desitjava menjar amb vosaltres aquest sopar pasqual abans de la meva passió! Perquè us asseguro que ja no el menjaré més fins que la Pasqua trobi el seu compliment en el Regne de Déu” (Lc 22,15).

Un conversa pot ser molt més que uns comentaris intranscendents. Per més que els diccionaris diguin que és un entreteniment, la conversa pot ajudar a construir el pensament de les persones. Conversar no és imposar el nostre pensament als altres, sinó un mitjà perquè les persones puguin construir el seu pensament. Una pregunta, en lloc d’una afirmació, ajuda a desenvolupar i madurar les idees.   Jesús prengué la paraula i ensenyava en el temple dient: ¿Com poden dir els mestres de la Llei que el Messies ha de ser fill de David?” (Mc 12, 35)

divendres, 5 de juny del 2020

Glosses per la vida quotidiana


La veritat ens fa lliures. Aquesta afirmació, de profunda arrel cristiana, dóna contingut al sentit que té la veritat en les nostres vides. Podrem negar-la, però ella sempre hi és. Les relacions humanes han de fonamentar-se en el respecte de la veritat. L’engany i la mentida confonen els altres i envileixen el nostre esperit.  “Mestre, sabem que dius sempre la veritat, sense mirament per ningú, sigui qui sigui, ja que no obres  per complaure els homes, sinó que ensenyes de debò els camins de Déu”. (Mc 12,14)

Actualment hi ha moltes persones que no entenen el sentit de la continuïtat de la vida desprès de la mort. No sembla possible transcendir la mort com si aquesta no hagués succeït. Cert, la mort és pas definitiu, però, ¿és el definitiu?. Desprès d’aquest moment s’obre un temps nou en el qual la vida pot tenir en una altra dimensió i sentit. “Ell no és Déu de morts, sinó de vius. Aneu molt equivocats!” (Mc 12,27)

dijous, 4 de juny del 2020

Paraules vives


Molt sovint, els textos bíblics pren sentit des de la pròpia experiència personal. Així hom té la sensació que l’experiència continguda en els textos sagrats es reinterpreta des de la pròpia experiència personal. Són paraules vives que perduren al llarg del temps i la seva significació profunda no s’altera. Les mateixes traduccions d’alguns textos ajuden a experimentar aquesta sensació de paraules dinàmiques. L’altre dia ho vaig comprovar a través del comentari que em feu una persona al llegir un text que tenia en el Facebook. Ja havia escrit “Que el vostre esperit em condueixi per terra plana” (Sal 142,10).

La primera observació que em feu aquesta persona fou reclamar que l’esperit de Déu estigui present en els moments difícils, quan la terra es costeruda. Però mirant el text , crec que el text del salmista expressa una voluntat que Déu acompanyi cap a una terra plana i es mantingui el costat. Llavors el text seria una crida a abandonar una terra abrupta per anar a trobar les mansuetuds de les terres planes. Vaig mirar com estava traduït en altres bíblies. La meva sorpresa fou comprovar que, si bé totes elles tenen les mateixes paraules, la comprensió del text no sempre és idèntica. A continuació recullo algunes de les traduccions:

El teu esperit és bo: que em condueixi per terra plana” (Salm 143,10)

Ensenya’m a fer la teva voluntat, tu ets el meu Déu. El teu esperit és bo: que em condueixi per terra plana” (Associació Bíblica de Catalunya)

Enséñame a cumplir tu voluntad que Tú eres mi Dios. Tu espíritu bondadoso me guió por tierra llana” (Julio Trebolle Barrera, Trotta)

Enséñame a cumplir tu voluntad pues tú eres mi Dios. Que tu aliento bondadoso me conduzca por una tierra llana” (Herder)

Enséñame a hacer tu voluntad, porque tú eres mi Dios. ¡Que tu buen espíritu me lleve
por un camino recto! “Bíblia de l’Associació Bíblica de Catalunya

Enséñame a hacer tu voluntad, porque tú eres mi Dios. Que tu espíritu bondadoso me conduzca por una tierra llana” (Congregación para el Clero)

Enséñame a hacer tu voluntad, porque tú eres mi Dios; Tu buen espíritu me guíe a tierra de rectitud  (Reina Valera)

Enséñame a cumplir tu voluntad, porque tú eres mi Dios; tu espíritu que es bueno me guíe por una tierra llana” (Biblia de Jerusalem)

Enséñame a hacer tu voluntad, porque tú eres mi Dios. Que tu espíritu bondadoso me conduzca por una tierra llana” (Biblia del Pueblo de Dios)

Enséñame a que haga tu voluntad ya que tú eres mi Dios; que tu buen espíritu me guíe por un terreno plano” (Biblia Latinoamericana)

De totes elles m’agraden aquelles que transmeten la pregària d’imprecació que demana a Déu ajuda per anar a un terreny pla i situen l’acció en un futur actiu en el qual el desig és una esperança i una confiança de no perdre la companyia de Déu.

dimecres, 3 de juny del 2020

Bé comú i política


¿Per què estic en política?, ¿per què fa tants anys estic ficat en aquest submón especial de l’acció política?. Sempre he pensat perquè sóc cristià i creure, com deia Jose María González Ruíz, “Creer es comprometerse” i, en el meu cas com tants altres persones del meu temps, la fe ens portà al compromís polític. ¿Per què m’interessa la política?. En bona mesura perquè la política cerca el bé de tots. L’horitzó de la política és el bé comú, l’interès general. El Compendi de la Doctrina Social de l’Esglèsia ho deixa ben clar: “La responsabilitat d’aconseguir el bé comú correspon, ultra les persones individuals, també a l’Estat, ja que el bé comú és la raó de ser de l’autoritat política. L’Estat, en efecte, ha de garantir cohesió, unitat i organització a la societat civil de la qual és expressió, de manera que el bé comú es pugui aconseguir amb la contribució de tots els ciutadans. L’home individual, la família, els cossos intermedis no són capaços d’assolir, per si mateixos, el seu desenvolupament ple; d’aquí deriva la necessitat de les institucions polítiques, la finalitat de les quals és fer accessibles a les persones els béns necessaris –materials, culturals, morals, espirituals– per portar una vida veritablement humana. El fi de la vida social és el bé comú històricament realitzable” (Compendi 168)

Però el bé comú es troba mediat per la realitat històrica i condiciona la mateixa comprensió de les estructures polítiques. “Les exigències del bé comú deriven de les condicions socials de qualsevol època i estan estretament relacionades amb el respecte i la promoció integral de la persona i dels seus drets fonamentals. Aquestes exigències es refereixen sobretot al compromís per la pau, l’organització dels poders de l’Estat un ordenament jurídic sòlid, la salvaguarda del medi ambient, la prestació dels serveis essencials de les persones, alguns dels quals són alhora drets de l’home: l’alimentació, l’habitació, el treball, l’educació i l’accés a la cultura, els transports, la salut, la lliure circulació de les informacions i la tutela de la llibertat religiosa. Cal no oblidar l’aportació que tota nació té el deure de fer per una veritable cooperació internacional amb vista del bé comú de tota la humanitat, també per les generacions futures” (Compendi 166).

La recerca del bé comú exigeix el trobar consens, unificar interessos per això la política esdevé un instrument al servei de l’interès general. “Per assegurar el bé comú, els governs de tots els països tenen el deure d’harmonitzar amb justícia els diversos interessos sectorials. La conciliació dels béns particulars de grups i d’individus és una de les funcions més delicades del poder públic. Cal no oblidar, a més, que en l’Estat democràtic, en què les decisions són preses habitualment per la majoria dels representants de la voluntat popular, aquells als quals competeix la responsabilitat de govern tenen l’obligació d’interpretar el bé comú del seu país no tan sols segons les orientacions de la majoria, sinó en la perspectiva del bé efectiu de tots els membres de la comunitat civil, inclosos aquells que es troben en situació de minoria” (Compendi 169).

Per això la comunitat política s’orienta a favor del bé comú quan actua a favor de la “un ambient humà en què als ciutadans se’ls ofereixi la possibilitat d’exercir realment els drets humans i de complir plenament els deures corresponents: «l’experiència demostra que si manca una acció apropiada dels poders públics, els desequilibris econòmics, socials i culturals entre els éssers humans tendeixen a accentuar-se, sobretot en la nostra època; en conseqüència, els drets fonamentals de la persona corren el risc de quedar privats de contingut, i resta compromès el compliment dels deures respectius» (Compendi 389)

dimarts, 2 de juny del 2020

Joc dels disbarats


Estem arribant, poc a poc, a la sortida del túnel, no sé si serà el darrer o un dels tants que encara haurem de  passar per acabar definitivament amb aquest mal somni. Mentrestant cada dia sentim notícies desconcertats sobre la gestió de la salut pública. La dissonància entre les xifres de l'Estat i les comunitats autònomes comença a ser un clàssic. Un fet desconcertant són les missatges institucionals. El dissabte surt el president del govern de l'Estat per informar sobre uns criteris del procés de desconfinament, dos dies després el ministre d'Avalos fa uns anuncis sobre la mobilitat que contradiuen, en part el dit per Pedro Sánchez. Avui, el ministre Salvador Illa, ha hagut de rectificar el dit per Avalos. Sembla un joc que jugava de petit, el telèfon, on cada un anava repetint el que li havien dit i el que es deia al final feia petar de riure. La transmissió alterava el sentit del missatge. Era el joc dels disbarats.

Aquest joc dels disbarats desorienta als ciutadans. Dona la impressió que es decideix sobre la marxa. Ningú pot fer plans perquè les futures ocurrències d’alguna autoritat els poden capgirar. Algú em pot dir amb seguretat quin dia podré anar des de Barcelona a Vilanova de Meià? Havia planificat el meu desconfinament particular a partir dels criteris publicats al BOE,  però cada cop que parla una autoritat he de revisar el que havia previst. Els governants han de transmetre seguretat en les seves decisions. Han de parlar clar, de forma entenedora, donant confiança i aportant criteris fiables. Res d’això es compleix. Sembla que en cada negociació per aprovar l’estat d’alarma es canvien uns quants criteris.

dilluns, 1 de juny del 2020

Recull de pregàries personals


La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

2 juny “Més val emparar-se en el Senyor que posar confiança en els homes. és val emparar-se en el Senyor que fiar-se dels poderosos” (118,8-9)

3 juny “Senyor, jo t'invoco, no tardis a venir; així que et crido, escolta el meu clam.” (Sl 141,1)

4 juny ““Guarda'm el cor, que no es decanti a res de mal, a cometre cap mena d'injustícia al costat d'amics de males arts: no vull compartir els seus menjars seductors” (Sl 141,4).

5 juny ““Senyor, Déu meu, a tu giro els meus ulls, en tu em refugio, no em deixis morir. Guarda'm dels qui em paren un llaç, dels enganys dels qui van amb males arts. Que l'injust caigui en les seves pròpies trampes, però que jo pugui seguir camí enllà!” (Sl 141,8-10)

6 juny ““El meu esperit se sent rendit, però tu saps per on camino; m'han amagat un llaç al lloc per on passava.” (Sl 142, 4)

7 juny “Escolta atentament el meu clam, perquè he quedat desemparat. Allibera'm dels meus perseguidors, homes més forts que no pas jo” (Sl 142,7).

8 juny “Del Senyor em ve la força i el triomf, és ell qui m'ha salvat.”( Sl 118,14)