L'església cremada

Ahir dissabte el diari El País publicà un magnífic article d’Hilari Raguer, monjo de Montserrat, sobre la Setmana Tràgica que avui, 26 de juliol, fa 100 que començà a Barcelona. Recomano la seva lectura, tant per comprendre el significat dels esdeveniments que passaren entre el 26 de juliol i el 2 d’agost de 1909, com per meditar la profunditat de la reflexió feta pel poeta Joan Maragall a partir de la vivència dels fets que el commogueren com a cristià.

Les següents paraules de Joan Maragall del seu article “La iglesia quemada” publicades a la Veu de Catalunya del 18 de desembre de 1909 segueixen vives i somouen encara a la consciència dels creients. És, com diu Hilari Raguer, una article que traspua una experiència mística. Joan Maragall escriu aquesta article després d’haver assistit a una missa en una església cremada pels fets de la setmana tràgica. L’església que inspirà al poeta era l’oratori de Sant Felip Neri de Gràcia

L’article comença dient "Yo nunca había oído una misa como aquélla”. Durant la missa percep el profund sentit de l’eucaristia “"El Sacrificio estaba allí presente, vivo y sangrando, como si Cristo muriera de nuevo por los hombres, y otra vez hubiera dejado en el Cenáculo su Cuerpo y su Sangre en el Pan y el Vino. El Pan y el Vino parecían recién hechos: la Hostia parecía palpitar, y el vino, al verterse en el cáliz, a la luz del sol, parecía sangre que chorreaba". Joan Maragall vol una església més simple que permetés que les paraules sagrades “"fuesen leídas, gritadas al pueblo las palabras de fuego de las Epístolas de san Pablo" i que l’Evangeli fos proclamat "en su divina simplicidad", i els fidels enteguessin al capellà quan "les muestra el Pan y el Vino temblando y haciéndoles temblar".

En el moment de combregar el poeta s’imagina un altre escenari molt diferent al reclinatori on s’agenolla perquè pensa que és “espesísima muralla que no deja pasar ni una centella de aquel fuego sagrado, ni un rayo del Santo Misterio que en el altar arde y brilla". Afirma que li hauria agradat que el capellà, de cara al poble, i no d’esquena com estava, digués “"Y he aquí vuestro mal: que en la Iglesia de Cristo buscáis demasiado la paz, que entráis sin amor, que os dormís, ¡que se os está muriendo la fe! Pensadlo bien: ¿qué le vais a pedir vosotros a Cristo en su Iglesia? Le pedís paz, quietud, olvido, que aparte de vosotros la tribulación y la amargura, que os dé un buen sueño. ¡Pues no es ésta la paz de Cristo!".

Als que es trobaven al carrer, mirant a través de les parets despullades del temple destruït, Joan Maragall els diu: "Entrad, entrad: la puerta está bien abierta; vosotros mismos os la habéis abierto con el fuego y el hierro del odio. Destruyendo la iglesia habéis restaurado la Iglesia, la que se fundó para vosotros, los pobres, los oprimidos, los desesperados". Al de dins del temple els diu: "No se la volváis a quitar (l’església als que l’han cremat) reedificándola; no queráis alzar de nuevo sus paredes más fuertes, ni la bóveda más bien cerrada, ni le pongáis puertas mejor forradas de hierro, que no está en esto su mejor defensa, y volveríais a dormiros en ella; ni tampoco pidáis la protección del Estado para ella, que demasiado parecía ya una oficina a los ojos del pueblo en ciertos aspectos; ni queráis mucho dinero de los ricos para rehacerla, que los pobres no puedan pensar que es cosa de los otros".

Magnífic article de l’Hilari Raguer que ens torna a recordar l’actualitat de les paraules del poeta Joan Maragall i el seu caràcter de poeta de la consciència d’un país.

La setmana tràgica

Avui ha tingut lloc a Barcelona la inauguració de les Jornades sobre la Setmana Tràgica organitzades amb entusiasme i rigor en commemoració del seu centenari per mossèn Ramon Corts, historiador director de la Biblioteca Balmes i rector de la Parròquia de la Concepció de Barcelona. Després de l’obertura acadèmica per part de l’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Lluís Martinez Sistach, el també historiador J.B.Culla ha fet una interessant reflexió sobre els diversos factors que portaren a la Setmana Tràgica de 1909. Per començar, J.B. Culla ha puntualitzat que l’adjectiu “tràgic” està ple de connotacions ideològiques. Fou tràgica pels partidaris de l’ordre establert (política i clerical); mentre que pels sectors populars fou la setmana roja, setmana revolucionària, setmana gloriosa o revolució de juliol. Al final quedà en l’imaginari la paraula tràgica.

De tot el que ha dit m’ha deixat impressionat el paper reaccionari jugat per bona part de l’església catalana d’aquella època. Aquesta no va saber interpretar els signes del temps: la desafecció de les classes populars catalanes contra un règim que obligava a la lleva els seus fills reservistes per anar a combatre al Marroc, mentre els rics se’n lliuraven previ pagament de 6 mil rals. La duresa de la guerra feia evident la dita d’aquells temps de “Hijo quinto sorteado, hijo muerto y no enterrado”. Ningú volia enviar els seus fills a la mort. Els rics ho podien evitar, els sectors populars no. La Setmana Tràgica fou, bàsicament, una revolta contra el tribut de sang.

La resposta popular a una situació considerada injusta fou la vaga general convocada pel 26 de juliol i la seva radicalització el dimarts 27 quan arribaren les primeres notícies de la mort de 1.200 espanyols al Barranco del Lobo, la majoria reservistes que havien sortit del port de Barcelona. El moviment popular no fou una revolució sinó una clam de justícia davant del desastre de la guerra. Però el que havia començat com una protesta contra la guerra considerada incomprensible, es convertí en una manifestació d’anticlericalisme. Perquè l’església havia anat combatent, dia darrera dia, el pensament d’aquells sectors populars que s’oposaven a les greus condicions socials del començament del segle XX.

L’estreta complicitat de bona part de l’Església catòlica amb els nuclis dirigents de la societat bloquejà que pogués interpretar la revolta popular com una manifestació contra la guerra. Dominada per la por l'Església catòlica catalana i cregué que l’esclat popular era una revolució contra ella. La jerarquia catalana i espanyola estaven espantats per les idees del radical Lerroux que poc abans havia escrit “Jóvenes bárbaros de hoy, entrad a saco en la civilización decadente y miserable de este país sin ventura, destruid sus templos, acabad con sus dioses, alzad el velo de las novicias y elevadlas a la categoría de madres para virilizar la especie, penetrad en los registros de la propiedad y haced hogueras con sus papeles para que el fuego purifique la infame organizaciónsocial, entrad en los hogares humildes y levantad legiones de proletarios, para que el mundo tiemble ante sus jueces despiertos”. Des de la defensiva els bisbes catalans, començant per Torres i Bages, denunciaren que la revolta del juliol era una conspiració contra el Crist. Que aquesta revolta havia estat preparada des de les escoles sota el guiatge del pensament laic. Deien que els llibres d’aquestes escoles fomentaven l’anarquia i l’odi. Per això, calia perseguir, tancar l’escoles i els diaris lliberals, reprimir i condemnar tot el moviment que propiciava l’escola laica d’aquella època, res de misericòrdia i pietat. Aquestes eren les paraules de molts eclesiàstics d’aquella època.

A partir de documents consultats J.B. Culla considera que l’Església catòlica catalana de 1909 creà les condiciones per la ferotge repressió endegada posteriorment pel govern d’Antonio Maura. Un dels damnificats fou Francesc Ferrer i Guardia que fou condemnat a mort, junt amb quatre persones més, per una revolució que li hauria agradat encapçalar, però que només va poder seguir-la a distància des d’El Masnou. La principal prova contra Francesc Ferrer i Guardia fou l’acusació dels bisbes catalans. A partir d’aquells moments bona part de l’Església catòlica catalana es refugià en plantejaments profundament conservadors, moguts per sentiments de venjança que buscava l’eliminació física dels seus adversaris, i reclamaven cada cop més privilegis i el monopoli de l’adoctrinament moral en les escoles.

En cap moment la jerarquia eclesiàstica catòlica s’interrogà si ella no havia estat també culpable parcial dels fets de la setmana tràgica. Poques veus catòliques assumiren aquesta visió autocrítica dels fets. De totes elles destaca la glossa de Joan Maragall en el seu article memorable article “L’església cremada”. El gran poeta escriví ”destruint l’església heu restaurat l’Església, perquè aquesta és la veritable, aquesta és la viva,aquesta és la que es fundà per vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats, els odiadors. I com que ara la veieu tancada, enriquida per dintre, emprada pels rics i els poderosos i els que hi venien a dormir el seu cor en la pau de les tenebres, vosaltres en la vostre pobresa i la vostre rebel·lió i la vostre desesperació i el vostre odi ... os la heu reconquistada”. Les paraules de Joan Maragall, digué en la seva cloenda J.B. Culla, no tingueren cap ressò en la jerarquia de l’Església catalana.