dimarts, 31 d’octubre del 2017

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. VIII

A l'Bujari compte que Zayd va començar a recol·lectar tot el material existent sobre l'Alcorà i el que havia estat memoritzat pels memoriones. Alguns islamòlegs dubten de la veracitat del relat sobre la por d'Abd Bakr, després de la batalla de Yamama, ordenés realitzar una primera compilació espantat per la mort en aquest combat de moltes persones que havien memoritzat la revelació de Muhammad. El primer dubte sobre aquesta qüestió és si realment en aquesta batalla van morir, com s'explica tants memoriones de l'Alcorà, si es té en compte que en aquesta batalla, segons explica la mateixa tradició musulmana, els guerrers morts eren conversos d'última hora amb la qual cosa , era poc plausible que fossin memoriones de la revelació. Altres dels dubtes és el poc temps emprats per fer la recol·lecció de textos, uns dos anys o perquè el text compilat es va lliurar a Hafsa la filla del líder Umar i no va ser fet públic. No hi ha respostes a estar preguntes. Per això, alguns autors suggereixen que tot aquest relat explicat per la tradició musulmana és una simple invenció per situar la recopilació del text alcorànic el més proper al moment de la mort de Muhammad. També hi hauria la possibilitat que aquesta primerenca compilació de l'Alcorà fora elaborada per alguns detractors d'Uthman per treure-li el mèrit d'haver estat el primer compilador del text sagrat musulmà.

La confecció d'un text escrit no va haver de ser una tasca fàcil. En aquells moments l'àrab era una llengua en definició. En els primers escrits àrabs, i l'Alcorà no va ser cap excepció, les paraules només tenien consonants. Amb tot el material recopilat Zayd va confeccionar unes fulles que va lliurar a Abu Bakr qui les va conservar fins a la seva mort. Aquests fulls, al costat d'altres escrits, va passar al següent líder de la comunitat, Umar (634-644) i a la seva mort les va guardar la seva filla Hafsa, una de les vídues de Muhammad. En temps de Uthman, es va constatar l'existència d'una gran disparitat en les recitacions de l'Alcorà. L'imperi s'havia estès per grans territoris i els recitadors de l'Alcorà introduïen variants particulars al text de la revelació. Per corregir aquesta situació Uthman va encarregar de nou a Zayd una nova escriptura del text alcorànic. Aquest encàrrec va ser, a diferència del primer, no era una fer una col·lecció de materials dispersos doncs això ja estava fet en l'època d'Abu Bakr, sinó reescriure el text que havia guardat Hafsa, escrit també pel propi Zayd, i sota la supervisió de tres destacats companys de Muhammad verificar la qualitat del llenguatge per assegurar que els termes emprats eren els propis de l'àrab parlat per la tribu Coraixí atès que Zayd no pertanyia a aquesta tribu.

Un cop realitzada la revisió del text Uthman va manar realitzar diverses còpies que es van enviar a les ciutats guarnició ordenant la destrucció de qualsevol recopilació versió anterior. L'original va ser retornat a Hafsa. A.L. Prémare fa l'incís que per l'observació introduïda per Al Bujari es pot deduir que existien altres recopilacions escrites circulant per les províncies de l'imperi. ¿Van ser realment destruïdes totes les còpies anteriors de l'Alcorà ?, els musulmans van acceptar sense problemes aquesta nova compilació? Què hi havia de diferent en la nova compilació en relació als textos base? Preguntes que segueixen sense trobar resposta. A partir de la narració dels hadices d'Al Bujari la tradició musulmana afirma que l'Alcorà va començar a recopilar durant el temps d'Abu Bakr i l'encàrrec d'aquesta tasca va ser Zayd.

dilluns, 30 d’octubre del 2017

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. VII

La tradició musulmana acceptada tant per sunnites com xiïtes, encara que aquests últims amb algun matís, afirma que l'Alcorà es va compondre tal com diuen els hadits recopilats per Al Bujari. Tot el que la tradició islàmica diu sobre l'Alcorà està basat en els hadits recopilats per Al Bujari al segle IX (810-870) en el seu llibre "Virtuts de l'Alcorà", (volum 6, llibre 61 del recull de hadits Sahih al Bujari). En uns quants paràgrafs al Bujari explica com es va revelar i va transmetre l'Alcorà. Aquesta versió, i no una altra, va ser acceptada com a oficial per l'islam sunnita.

Segons al Bujari després de la mort de Muhammad la comunitat de creients començà a recopilar la seva revelació dispersa entre textos escrits i el record dels seus deixebles, i els dirigents de la comunitat es van enfrontar al repte de donar a aquest conjunt de material recopilat una fórmula escrita. En el temps d'Abu Bakr, el primer líder de la comunitat, s'havia fet un primer encàrrec a Zayd ibn Thabit de començar a recopilar els materials de la revelació, encàrrec que va ser confirmat pel següent líder, Umar, per por a la desaparició dels memorions, persones que sabien l'Alcorà de memòria, en alguna de les batalles en què estaven compromesos els musulmans. Aquesta tradició explica que a la batalla de Yamama havien mort molts d’aquests memorions i els dirigents de la comunitat musulmana temeren que es pogués perdre alguns aspectes del llegat de Muhammad.

No deixa de sorprendre, segons la pròpia narració de al Bukhari, que quan Zayd va rebre l'encàrrec li digués a Abu Bakr: "¿com pot fer una cosa que l'enviat de Déu no va fer?". L’islamòleg A.L. Prémare interpreta que aquesta frase significava que fins aquell moment ningú havia posat per escrit la revelació de Muhammad. Finalment, va ser Uthman, el tercer líder de la comunitat musulmana després de la mort de Muhammad, qui va manar recol·lectar el material dispers de la revelació per formar l'Alcorà tal com explica al Bujari. El relat facilitat per aquest autor assegura la cadena de transmissió, el isnad, que assegura que és autèntic el que s'ha dit, perquè l'encàrrec donat per Abd Bakr el va continuar Umar i el va acabar Uthman.

diumenge, 29 d’octubre del 2017

Glosses per la vida quotidiana

En moments de tribulació i incertesa com els que vivim, reconforta l’esperit escoltar paraules i percebre sensacions encaminades a donar pau interior. Cal cercar aquests moments i deixar-se  amarar per ells. Cal obrir els cors i sense preses deixar confortar l’esperit.

Feliç la persona
Que no es guia pels consells dels injustos,
ni va pels camins dels pecadors,
ni s’asseu al ròdol burleta dels descreguts.
Estima de cor la llei del Senyor,
la repassa meditant-la nit i dia
Salm 1


Algunes veus aquests dies insisteixen molt sobre la llei. La presenten com un bé absolut i superior a tota altra consideració. Fins i tot, sembla que aquesta llei estigui per sobre la democràcia oblidant que més d’un cop s’han fet lleis injustes gràcies a la democràcia. El dilema l’hem de resoldre tenint uns valors morals superiors que siguin referents per evitar aquesta comprensió absoluta de la llei. Voldria fer el bé, però només sóc capaç de fer el mal. Interiorment m’agrada la Llei de Déu, però en veig en mi una altra, que combat contra la llei de la meva raó i em te presoner: és la llei del pecat que porto dintre meu. (Rm 7,21-23)

dissabte, 28 d’octubre del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Les riqueses no donen la felicitat per més que ens els anuncis de la societat del consum diguin el contrari. El sentit de la vida, el seu valor i densitat, provenen de la joia de viure a través de l’amor als altres. La felicitat està no en el tenir, sinó en ser plenament un mateixa. Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l'abundància, la vida d'un home no prové pas dels seus béns. (Lc 12, 15)

Hi ha moments en la vida que les persones hem de saber mantenir la dignitat. No sempre és fàcil saber el que cal fer per mantenir-la, però hem de preparar-nos interiorment per tenir l’estat d’ànim ferm i saber el que cal fer per actuar amb dignitat. Estigueu alerta pregant en tot ocasió perquè us pugueu mantenir drets davant el Fill de l’home. (Lc 21,36)

Aquests dies se’ns repeteix insistent la necessitat de sotmetre’ns al domini de la llei. S’afirma que llei preval a la democràcia. Rés pot substituir la voluntat de les persones i aquestes s’expressen i ordenen les seves opinions gràcies a la democràcia. Som els humans que, dialogant, fem les lleis que ens regulen. El pecat ja no tindrà cap domini sobre vosaltres, perquè no viviu sota la Llei, sinó sota la gràcia de Déu. (Rm 6, 14)

divendres, 27 d’octubre del 2017

República catalana, el dia després

Avui ha estat el dia: a les 15:27 hores s’ha proclamat la república catalana per 70 vots a favor, 10 vots en contra i 2 en blanc. Semblava que no veuria arribar mai aquest dia. Però sí, avui ha estat el dia somiat per molta gent. Pares, també va per vosaltres. L’espera ha valgut la pena. S’hi ha arribat d’una manera no massa elegant, però al tancar-se totes les portes del diàleg no quedava altra camí. És molt cinisme polític exigir exquisidesa i rigor polític quan els qui ho demanen han posat totes les traves possibles per acomplir els procediments democràtics. Las úniques alternatives possibles eren tirar pel dret, tal com s’ha fet, o renunciar a la independència i admetre la derrota. Ara venen moments difícils, molt difícils. Inaguantables en certs aspectes. L’aprovació, quasi simultàniament, de l’article 155 al Senat en plena efervescència d’un preocupant sentiment de revenja del senadors del PP obre moltes incògnites. Les plagues d’Egipte seran poques per entendre el que pot passar a la societat catalana.

La intervenció de les institucions catalanes escollides democràticament pels catalans és totalment inacceptable. El cessament del govern de la Generalitat i de tota una sèrie de càrrecs polítics de la Generalitat són unes mesures extremes que anul·len de facto la democràcia a Catalunya. La ràpida convocatòria pel president Rajoy d’eleccions el 21 de desembre és una evidència de l’enorme fragilitat del govern de Madrid davant d’una situació que no saben com gestionar. Sembla que el temor de la reacció a popular a Catalunya i la majoritària resistència dels funcionaris de la Generalitat davant l’aplicació de l’article 155 han fet limitar, en un primer moment, l’aplicació més dura d’aquest article. Dóna la impressió que el PP fa una aplicació extrema però limitada de les mesures polítiques i administratives que permet l’article 155 i trasllada a la via judicial l’aplicació més dures de les mesures repressives.

Ara cal mantenir actiu el compromís per la independència i hem de tenir astúcia per transitar en el nostre camí cap aquest futur de llibertat. Hem de posar-nos a treballar, des d’avui mateix, per situar-nos per consolidar la república. Ho de fer amb generositat i comprensió amb aquells que no ho veuen clar o n’estan en contra. La societat civil i política ha de construir els instruments per afrontar aquesta nova etapa i defensar, malgrat la ignomínia de l’article 155, la legitimitat dels governants catalans per dirigí la república catalana. En un primer moment, pot ser estarem més sols del que ens pensaven perquè les adhesions estrangeres de fora no arribaran tal com ens havien dit. ¿Haurem d’esperar molt? Viurem moments difícils i complexes, però no podem fer cap marxa enrere claudicant perquè l’objectiu de la independència segueix en peu i és irrenunciable. La solidesa d’aquest horitzó exigeix combinar tàctica política i visió estratègica per tal d’eixamplar la base social de l’independentisme, per una banda, i consolidar un gran acord polític solidari amb aquells sectors socials que, sense estar per la independència, eren partidaris del referèndum pactat. Tots, independentistes i partidaris del referèndum hurien de fer un bloc polític sòlid capaç d’afrontar els reptes futurs que hagi d’afrontar d’immediat Catalunya. Pot ser que aquesta reivindicació, ara aparcada per l’exaltació del moment, s’haurà de recuperar si el camí de la República catalana queda encallat per l’ofec institucional internacional o perquè la situació política esdevé insuportable per la seva duresa. Si calgués donar un pas enrere per agafar embranzida, per tal de saltar i anar encara més lluny , pot ser caldrà fer-hi una pensada. Aquest nou escenari requereix una nova reflexió.

dijous, 26 d’octubre del 2017

Ara és hora segadors d’estar alerta

Vagi per endavant l’afirmació de dos objectius irrenunciables: proclamar la independència de Catalunya i consolidar-la internacionalment. Aquest dos objectius són innegociables. Per aconseguir el primer cal molta èpica, pel segon cal ser astuts. El dilema és ¿com ho fem?. Per fer-ho calen instruments polítics i tenir institucions d’estat. Nosaltres sols, amb molta exageració i pocs instruments ho tenim costa amunt. La DUI pot tranquil·litzar-nos l’esperit, però ¿servirà per consolidar la República?. Els riscos són elevats. Les solidaritats internacionals són febles. Els càlculs especulatius poden ser només foc d’encenalls. És un risc tirar pel camí del mig. Si surt malament, ho perdem tot. Alguns, per edat, podem perdre per partida doble. Podem perdre els importants nivells d’autogovern que tenim, amb això perdem com a tos, però també podem malbaratar els temps de lluita constant per aconseguir-ho. Perdent totes les institucions que ens han permès arribar fins on hem arribat seríem doblement perdedors. Sense aquests instruments la derrota és més gran i dolorosa. Ens quedaríem en un terreny erm des d’on la represa seria molt més difícil. L’horitzó és negre perquè tot el PP vol una rendició total i humiliant dels catalans independentistes.

Fora de l’èpica hi ha espai per la política. L’articulació del 155 està obrint esquerdes en el bloc constitucionalista. Els indicis apunten que el propi TC té dubtes sobre  el contingut que el govern vol donar a aquest article. Hi ha confusió en el quadre de comandament. ¿Ho podem aprofitar a favor dels nostres objectius?. Probablement sí, si tenim uns objectius graduals. Si sabem aturar-nos per agafar aire i empenta per seguir avançant sense recular. Hem de saber llegir la realitat i adonar-nos que la maquinaria destructiva del govern espanyol està enfollida i no hi ha masses indicis dels ajuts solidaris d’Europa. No intueixo que la ruptura unilateral de Catalunya obligui al govern espanyol a negociar de manera immediata. Hem arribat on estem amb les forces justes, som els que som i tenim una majoria social independentista al límit del seu sostre. Mentre es percep que ha crescut el suport per celebrar un referèndum negociat el sobiranisme radical està sense saber quina és la seva força real. ¿Què podem fer?

Primer, construir un ampli front polític per la celebració d’un referèndum pactat amb reconeixement internacional             que permeti, i segons quin sigui el seu resultat, i aquest és el segon pas, proclamar la independència. Primer un i després l’altre. No hi ha prou força social per saltar-se etapes. El primer objectiu necessita un nou escenari polític a Espanya. Cal aprofundir l’esquerda en el bloc constitucionalista aïllant les forces polítiques que no volen cap referèndum i només entenen la seva relació amb Catalunya sobre la base de la violenta repressió i l’anul·lació de la identitat política dels catalans. Enfront d’aquest bloc cal construir-ne un altre amb les forces polítiques que estiguin a favor del diàleg i accepten un referèndum pactat. Cal intentar portar als socialistes a aquest bloc. Hi ha sectors de l’independentisme que considera es necessita temps per consolidar aquesta articulació política. En l’agenda d’aquest bloc els primers punts han de ser: el retorn del poders retallats a Catalunya; la llibertat dels Jordis; i la marxa de les forces policials de l’estat. Ens toca decidir quin camí agafar ¿La DUI, i Déu dirà, o eleccions a Catalunya per crear un nou escenari polític que permeti el referèndum negociat i homologat internacionalment?.


 Les dues alternatives són possibles i legítimes. No admeto que davant aquests dilema es qualifiqui de patriotes valents els que volen la DUI i catalans porucs els qui volen les eleccions. Em sembla legítim que hi hagi catalans que no vulguin perdre el que s’ha aconseguit com a país. Mal favor que faríem a Catalunya si en aquests moments decisius ens dividim. El gran mal dels catalans, les divisions caïnites inoportunes en els moments decisius pel país. Hi ha molta gent que porta molts anys lluitant per la independència de Catalunya i ara es que es veia a tocar, algunes d’aquestes persones tenen dubtes més que raonables sobre la idoneïtat de la DUI pel gran objectiu que ens aplega: un Catalunya lliure i forta amb un estat sobirà. No podem dubtar cap moment de la sinceritat i honestedat d’aquestes persones. Com tampoc són admissibles els retrets dels qui pensen que ara, tal com estan les coses, la DUI és la millor defensa contra els atacs de l’Estat espanyol i que ens en sortirem perquè no estem sols. Hem de resoldre aquestes diferències dialogant, decidint i respectant quina sigui la decisió presa. Ara és hora segadors d’estar altera, no tant per esmolar les eines sinó per encertar en les decisions polítiques.

dimecres, 25 d’octubre del 2017

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. VI

Un altre dels relats primitius de la composició de l'Alcorà es deu a Ibn Shabba, mort en 876 a Bàssora. Aquest historiador va escriure una crònica general de la ciutat de Medina, Tarek al Madina, on, en comentar les actuacions dels líders Umar i Uthman, esmentà el seu paper en la recopilació de l'Alcorà. Sorprèn que Ibn Shabba no parla per a res d'Abu Bakr en la seva obra. En presentar la biografia d'Umar esmenta que va impulsar una primera recopilació de l'Alcorà i l'escriba encarregat d'aquesta tasca fou un membre de la tribu Coraxí. Ibn Shabba esmenta l'existència d'algun conflicte entre Umar i algunes persones que tenien còdexs alcorànics diferents, bàsicament per estar escrits en llengües dialectals diferents. Ibn Shabba esmenta també que Umar també va tenir un conflicte amb Ubayy per no estar d'acord amb la seva compilació. L'assassinat d'Umar impedí acabar el treball de recopilació de l'Alcorà.

En la seva crònica, Ibn Shabba no esmenta que en temps d'Umar hagués un recull de tots els materials alcorànics existents. Més aviat descriu una situació en la qual es produïa una concurrència de diferents recopilacions alcoràniques. Efectivament, aquesta era la situació. Hi havia una recopilació feta per Ibn Masud a Kufa; Ubayy havia escrita una altra a Síria; i Zayd havia realitzat una altra a Medina. Davant d'aquesta concurrència era lògic preguntar-se: quina d'elles s'havia de seguir? El mateix Ibn Shabba dóna la resposta quan descriu les actuacions d'Uthman i comenta que va ser el mateix Uthman qui va fer un recull de l'Alcorà i no Zayd; mentre que en una altra part diu que Zayd va fer un recull per encàrrec d'Uthman. Per les dades aportades per Ibn Shabba se sap que a més dels còdexs d'Ibn Masud, Zayd i Ubbay coneguts pel que s'ha dit per altres autors existia un altre d'Abu Musa (mort entre 661 i 673) que circulava a Bàssora i al Iemen.


La narració d'aquests fets per Ibn Shabba posa en evidència l'existència d'una gran diversitat de còdexs alcorànics en aquells primers anys de l'islam. Cada un d'aquests còdexs representava un recull de textos alcorànics amb importants diferències respecte a la resta. Les diferències entre aquests còdexs, no eren menors i no es reduïen a simples variacions dialectals o ortogràfiques a partir d'un text únic. Es tractaven de textos molt diferents, amb afegitons i omissions importants per la seva significació. Cada autor d'aquests còdexs proposava que el seu recensió fos considerada com la bona.

dimarts, 24 d’octubre del 2017

Hipòcrites governants de l’Estat, ¿per què mentiu tant?

No tenen solució, miris com es miri, hi ha persones al govern de Madrid que no són bona gent. No tenen misericòrdia pels catalans, només entenen de revenja. Per ells, Catalunya no és Espanya, Catalunya és d’Espanya. Matís important. Per més que l’abat de Santa Maria de Montserrat hagi demanat que hi hagi un diàleg i es busqui una sortida a la situació actual "sense que ningú surti humiliat" al govern de l’Estat hi ha persones que volen humiliar als catalans. Són persones dolentes incapaces d’abordar políticament el problema plantejat per una part de la societat catalana. Porres contra urnes, aquest és el seu llenguatge. Són governants de cor de pedra, burletes en les seves declaracions, superbs en els seus judicis falsaris. Mentiders sense aturador. Durant temps han sostingut que el president Puigdemont havia d’afirmar simplement que no s’havia proclamat la independència. La vice-presidenta, amb to insolent, el que habitualment gasta, afirmà que “no era muy difícil decir si había declarado o no la independencia".

Doncs bé, el darrer paràgraf de la darrera carta del president Puigdemont al president del govern de Madrid deixà ben clar que no s’havia aprovat la independència en el Parlament de Catalunya. Si és així, perquè, no només es nega que ho digués, sinó que ara es demanen més condicions per no aplicar l’article 155. Com manipuladors subtils de consciències perverteixen el llenguatge. Com ja han repetit diferents càrrecs del PP, entre els quals hi ha el ministre de Cultura que ha explicat que amb l'article 155 no "se suspèn l'autonomia", sinó que "el que fem és restaurar-la". Nou eufemisme que amaga la versió més cínica de la política.


Governen com els hipòcrites, diuen una cosa i en fan una altra. Encegats per l’odi han dictat sentència: “a por ellos”. Aquesta és la seva lògica. Sinó no és per això, com poden justificar la seva actitud davant d’un fiscal de l’Estat que està disposat a empresonar al president Puigdemont tant bon punt proclami la independència. En què quedem, ¿l’ha proclamat o no?. Com que està en llibertat, això vol dir que no l’ha proclamat. Algú menteix i molt. Pobre Espanya està en mans dels hereus polítics de la llarga ombra franquista. Són els fills de los “novios de la muerte” i dels patriotes de camisa blava exultants  cantants del “Cara al sol”. Mentrestant, molts catalans ens preparem a celebrar la joia de la independència i ens preparem per resistir pacíficament la folia repressiva de l’estat. 

dilluns, 23 d’octubre del 2017

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. V

Llegint a Ibn Sa'd no queda clar qui va tenir la iniciativa de recopilar l'Alcorà, si Umar o Uthman. Part d'aquesta ambigüitat es deu al fet que no se sap amb certesa quina és la data exacta de la mort de l’escriba Ubayy. Fins i tot, en un moment diu que el recol·lector de l'Alcorà va ser el mateix Uthman. Encara que, en un altre moment comenta que el propi Umar havia recollit la revelació de Muhammad en alguns suhufs. En la crònica d'Iban Sa'd tampoc es diu que Hafsa, la vídua de Muhammad, fora dipositària d'una primera redacció de l'Alcorà. Aquest historiador concedeix, tant a Ubayy com a Zayd un paper destacat en la transmissió de l'Alcorà. Considera que tots dos eren uns grans memorions del text de la revelació. Encara que només esmenta que Ubayy va ser el compilador de les fulles soltes de l'Alcorà però no Zayd, a qui el situa fora d'aquesta iniciativa i simplement reconeix que era un expert en temes legals.


Tot i l'ambigüitat mostrada entre el paper d'Umar i Uthman, Ibn Sa'd atribueix a Umar la primera iniciativa recol·lectora de l'Alcorà, que no va poder acabar pel seu assassinat. No aporta més informació per saber com va haver de realitzar aquest procés, encara que va comentar que Ubayy havia realitzat un recull molt estesa per les tropes a Síria però Umar valorava millor els treballs sobre l'Alcorà realitzats per Abu Darda a Damasc. La veritat és que resulta sorprenent el silenci que Ibn Sa'd mostra sobre el que va poder haver fet Uthman a favor del recull de Alcorà perquè contrasta amb la versió oficial de recopilació dels textos alcorànics. Són silencis preocupants segons comenten alguns experts corànics.

diumenge, 22 d’octubre del 2017

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. IV

La següent crònica sobre la composició de l'Alcorà es deu a Abu Abd Allah Muḥammad ibn Sa'd simplement conegut com Ibn Sa'd, un musulmà mawla (784-845), qui va donar la seva versió particular de com es va compondre l'Alcorà. En la crònica d'aquest historiador és tan important el que es diu com el que no s'explica. Ibn Sa'd va néixer a Bàssora abans que Ibn Shabba i Bukhari, uns altres narradors de la composició de l'Alcorà que es comentaran a continuació, però va viure molt de temps a Bagdad treballant com a secretari de l'Waqidi, important historiador i biògraf de Muhammad, conegut també per seva adhesió a la corrent islàmic mutazila.


L'obra principal d'Ibn Sa'd va anar al Tabaqat al Kubra, traduïble com Les grans classes o generacions. Una de les primeres obres d'un nou gènere bio-historiogràfic denominat Tabaqat. En aquesta obra Ibn Sa'd, després de descriure la vida de Muhammad explica un seguit d'informacions sobre els primers transmissors de la revelació després del, i de manera particular esmenta a qui havien memoritzat l'Alcorà en vida d'aquell. Les diferents informacions biogràfiques estan organitzades per diferents Akhbar juxtaposats sense que hi hagi cap fil argumental entre ells. Sorprèn que Ibn Sa'd no esmenta per res la intervenció Abu Bakr en la recol·lecció dels escrits primitius de l'Alcorà i queda ambigu el paper d'Uthman en l'elaboració de l'Alcorà. En contraposició amb el que s’ha comentat abans, Ibn Sa'd té clar que l’escriba important en la recopilació de l'Alcorà fou Ubayy a qui anomena escriba de la inspiració.

dissabte, 21 d’octubre del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Creure és comprometre’s amb la justícia, la veritat i la pau. Entre elles transiten moltes virtuts que donen cos a la fe. No podem restar indiferents al que passa al nostre entorn. Ens guien la compassió i la misericòrdia. L’amor esdevé l’eix que orienta la vida. I la contemplació acompanya a l’acció per la construcció del nou món. El Senyor envià els deixebles perquè anunciessin a la gent: el Regne de Déu és a prop vostre. (Lc 10,1,9).

Bon dia a tothom. La societat humanitzada necessita fonamentar-se en el perdó. Cal saber perdonar tantes vegades com faci falta. La rancúnia empobreix les relacions humanes, mentre que el perdó redimeix l’esperit i allibera el cor de l’odi.

Si tinguéssiu en compte les culpes,
¿qui es podria sostenir?
Però és molt vostre perdonar
i això ens infon respecte.
Salm 129


Hem de sincers amb nosaltres mateixos i amb els altres. No podem simular unes qualitats o uns sentiments que no tenim. Hem de dir sempre la veritat. Recordem la dita que abans s’atrapa a un mentider que a una persona coixa. Guardeu-vos del llevat dels fariseus, vull dir de la hipocresia. No hi cap secret que tard o d’hora no sigui revelat, no hi ha res amagat que tard o d’hora no si conegut. (Lc 12,1-2)

divendres, 20 d’octubre del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Massa sovint tenim el cor dur a les injustícies que ens envolten o fem oïdes sordes a les persones que ens parlen de la necessitat de construir un món més just i fraternal. Sembla que tinguem el cor de pedra i un esperit incommovible al sofriment dels altres. La vida ens exigeix no endurir el cor i ser compassius i benignes, estimar i perdonar tants cops que faci falta. No enduriu els vostres cors, escolteu la veu de Déu. (Salm 94,8ab)


Molts cops som exigents amb els altres i condescendents amb nosaltres mateixos. Estem cecs a veure que tenim un cor de pedra, mentre demanem amor. Tota conversió comença en el cor. En la purificació sincera de l’esperit. Un fariseu va convidar-lo a menjar a casa seva. Jesús hi anà i es posà a taula. El fariseu es va estranyar quan veié que no s'havia rentat ritualment abans de dinar. El Senyor li digué: --Vosaltres, els fariseus, purifiqueu per fora copes i plats, però per dins sou plens de rapacitat i dolenteria. Insensats! El qui ha fet el defora, ¿no ha fet també el dedins? Doneu com a almoina allò que hi ha a les copes i als plats, i llavors sí que tot us quedarà purificat. (Lc 11,37-41)

dijous, 19 d’octubre del 2017

No vull ser un vell vençut

Avui, no tenia masses ganes d’escriure la meva petita reflexió diària. Em sentia buit, sense alè vital per embastar paraules capaces d’anunciar les meves esperances. Caminava sota la pluja sense ganes de trobar esguard. Estic dolgut i cansat de tanta estupidesa de l’Estat espanyol. El seus governants i les forces polítiques que li donen suport són insolents i no s’avenen a raons. Tenen fets els veredictes sense escoltar els testimonis. Les seves sentències estan ja escrites, no per jutges d’ofici, sinó per polítics manipuladors d’odis encegats. No cerquen el diàleg sinó la humiliació dels catalans que no són com ells. Exposen lladrucs estèrils d’idees amb ulls sanguinolents de por. Bramen venjança i prostitueixen el país que els ha vist néixer. Han vestit Espanya amb les pitjors camises blaves arnades de vells records de dictadures.

Mentrestant, molts catalans transitem cap la incertesa sense saber que ens espera al darrera de la foscor o després del telenotícies. No sóc cap heroi, sóc més covard que valent, però vull poder explicar-li algun dia al meu net que no vaig perdre la dignitat fins i tot en els moments més difícils. De nou, he trobat consol en paraules poètiques. Agreixo l’encert d’un amic en enviar-me uns fragments del salm 10 (9B). Belles paraules que aporten ales a l’esperança per suportar l’espessor del moment. No vull ser un vell vençut, per això elevo en la nit un cant a crits. 

Com és, Senyor, que us quedeu tan lluny,
que us amagueu als moments de desgràcia?

L'impiu, insolent, persegueix el desvalgut,
se n'apodera amb les intrigues que trama.
I tota hora la intriga vicia els seus camins.
Pensa en el seu cor: 'Déu se n'oblida,
aparta els ulls i no veu res'.

Té la boca plena de malediccions,
d'enganys i violència;
amaga sota la llengua conjurs i maleficis.
Es posa a l'aguait a l'entrada del poble
per assassinar d'amagat l'innocent.

Alceu-vos, Senyor, esteneu la mà,
no us oblideu de l'indefens.
Senyor, desarmeu el dolent,
que respongui de la seva impietat.

Heu sentit, Senyor, el desig de l'indefens:
enfortiu el seu cor, escolteu-lo,
per fer justícia al pobre i a l'orfe,
que mai més no els faci por l'home que és terra

dimecres, 18 d’octubre del 2017

La mentida com estratègia política

Hi ha una dita, que diu «La primera víctima quan arriba la guerra és la veritat». Aquesta frase, atribuïda al senador nord-americà Hiram Johnson el 1917, fou pronunciada fa gairebé cent anys durant la Primera Guerra Mundial. Ara vivim una situació que, no és una guerra de confrontació armada, per la qual cosa podríem matissar la dita amb “la primera víctima quan arriba un conflicte és la veritat”. Penso que això és el que està succeint ara al nostre país. Durant aquests dies s’han dit mentides de l’alçada d’un campanar.

De totes les mentides d’aquests dies, voldria retenir la insistent afirmació del ministre d’afers exteriors de l’Estat de que a Catalunya no s’ensenya prou el castellà o aquella altra de que en algunes escoles s’ensenya a odiar Espanya. Són mentides greus. Gravíssimes. Qui les escampa són moralment condemnables perquè falsegen la veritat per treure’n un rèdit personal. Però també tenen una greu responsabilitat política perquè, per tal d’arreplegar vots, fomenten l’odi en lloc d’entesa. Amb odi no es resolen els conflictes, ans al contrari se’ls porten per viaranys de difícil reconducció. L’odi enfosqueix la raó i impedeix donar resposta a la intel·ligent pregunta del poeta Antonio Machado “¿La teva veritat? no, la veritat; vine amb mi a buscar-la”.


dimarts, 17 d’octubre del 2017

El poble català, un poble digne, un poble cívic

Els catalans som un poble meravellós. Tot i les continuades agressions rebudes per l’Estat sabem respondre amb civisme. Poden empresonar als dirigents dels moviments populars per la independència, però mai podran emmudir la dignitat del poble. Aquest civisme contrasta amb el desaforament verbal del dirigent del PP català, Xavier García Albiol. Ahir, aquest personatge celebrà l’empresonament de Jordi Sànchez  i Jordi Cuixart dient: "El estado de derecho pone a cada uno en su sitio". Té raó aquest mentider, cínic i burleta dirigent polític del PP. La justicia posa Jordi Sánchez i Jordi Cuixart a la presó i la infanta Cristina i Iñaki Undargarin a Suïssa, segueixo?. La justícia és la que és. No és cap secret que no es pot ometre una opinió sincera sobre la justícia perquè un pot acabar malament. Encara recordo les diligències a l’alcalde de Jerez, l’andalusista Pedro Pacheco, l’any 1985 per haver dit “la justícia es un cachondeo”.

De nou, trobo consol espiritual llegint els poetes clàssics catalans. Avui es Salvador Espriu. Trobo adient per la situació actual el poema XLVI de la Pell de Brau.

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.

Sento que aquest poema pot complementar-se amb els versos finals d’un altre poema de Salvador Espriu, en aquest cas Inici de càntic en el temple.

Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues".
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble".

dilluns, 16 d’octubre del 2017

Adéu, Espanya

Un dia el d’avui l’esperit queda estorat per la repressió que és capaç de generar l’Estat espanyol. Estat que només sap acudir a la via judicial en lloc de la política. Amb decisions judicials prefabricades, el dia 12 d’octubre a Madrid ja corria el contingut de l’auto de la jutgessa, es trenquen els ponts de diàleg que des de Catalunya es tendien cap a Catalunya. L’Estat espanyol en lloc de política practica el “a por ellos” a tots els nivells. A la primera de canvi fan d’en Jordi Cuixart i d’en Jordi Sánchez presos polítics acusats de promoure la violència sediciosa. El govern de Madrid ha ressuscitat els franquisme latent en les estructures de l’Estat. Espanya està governada per un neofranquisme que vol humiliar, atemorir i provocar els catalans.

En aquesta situació, la relectura dels autors clàssics poden ajudar a recuperar la serenos de l’esperit. Avui es fan diàfanes les paraules del poeta Joan Maragall en la seva Oda a Espanya.

On ets, Espanya? — No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!


diumenge, 15 d’octubre del 2017

Fòra vergonya dividir-nos

Voldria dedicar aquesta reflexió a tots els catalans esperançats amb la independència. Ells són l’esperança que la pàtria no quedi destrossada pels catalans que, com en García Albiol, amb to burleta i cínic, s’enriuen d’aquells altres catalans que volem que aquesta terra, claudicada per la força masses vegades,  tingui un futur en llibertat.

A les vigílies d’un dia decisiu pel futur de Catalunya se’m fan lluminoses les paraules del poeta Joan Maragall dirigides al dirigent de l’esquerra catalanista, Pere Coromines, en una carta escrita el 23 d’abril de 1910. En aquells dies, el poeta estava preocupat per la desunió del catalanisme i pel mal que les divisions podien fer al projecte polític de Catalunya. Quan Maragall escriví aquesta carta estava viu el record de la dura repressió del govern als revoltats durant la Setmana Tràgica. El poeta es commogué davant del dolor causat per aquests fets i la resposta repressiva del govern. Vivia en una certa soledat i incomprensió el seu dolor que tan magníficament expressà en el seu article prohibit de la Ciutat del perdó  i en l’article censurat de L’església cremada.

La situació política havia enterbolit la convivència dels catalans i això entristí profundament l’esperit sensible de Joan Maragall. Vivia en pessimisme aquella situació tensa, plena de contradiccions i de neguits. On l’entusiasme es barrejava amb el descoratjament. Malgrat aquests sentiments, Joan Maragall combaté per l’esperança. La llarga carta a Pere Coromines ens mostra aquest estat d’ànim. D’ella ara en reprodueixo un petit fragment.


Per això mateix us dic així com us és lícit combatre-us en nom dels principis polítics allà on no sofreixi contradicció la causa essencial de Catalunya, així mateix fóra vergonya per tots combatre-us de cap manera o dividir-vos allí on l’abominable encasellament centralista es presenti contra Catalunya en batalla.

dissabte, 14 d’octubre del 2017

Glosses per la vida quotidiana

¿Sabem perdonar? ¿sabem acollir sincerament als qui ens han ofès? ¿tenim rancúnia? ¿som venjatius? ¿tenim un inventari d’ofenses a mena de factura que cal cobrar?. Res d’això ens fa bons. Aquestes actituds corroeixen l’esperit. El perdó ens allibera interiorment i refà les relacions amb els altres. “Perdoneu-nos els pecats, que nosaltres mateixos també perdonem tots els qui ens han ofès” (Lc 11,4) 

Tot sovint ens trobem en situacions que ens angoixen per la seva incertesa. Ens donen intranquil·litat i malestar. En aquests moments necessitem sentir tenir la força interior per confiar som forts i ho superarem. La confiança es construeix. És el resultat d'un treball pacient de trobar les fonts de la pau interior. El Senyor m'il·lumina i hem salva, ¿qui em pot fer por? El Senyor és el mur que protegeix la meva vida, ¿que em pot esfereir? (Salm 26) 

Al voltant nostre tenim molt de soroll. Hi ha moltes ofertes de felicitat immediata, de ràpids camins de salvació, i de propostes de tota mena per despreocupar-nos de la nostra realitat. Aquest soroll tapa les veus que hem de saber escoltar per asserenar el nostre cor i construir la felicitat sobre sòlids pilars. Estiguem atents, i no ens deixem seduir per primer predicador de falses il·lusions. Apunta per al justos la llum, I l’alegria per als rectes de cor. (Salm 96)

divendres, 13 d’octubre del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Creure, ¿que és creure?. Algunes respostes a aquesta pregunta són fugides del món i d’altres les busquen en pràctiques rituals. Creure és fer el bé, buscar la veritat, ser just, net de cor i amable, està ple de virtuts i donar confiança i esperança als altres. A partir d’això Déu esdevé comprensible i l’ànima troba consol i l’esperit està en pau. “N’esperava justícia, però no hi veu sinó injustícies; n’esperava bondat, però hi sent el clam dels oprimits”(Is 5,7) 

Sovint els neguits ens aclaparen. Quan recuperem la serenor descobrim que no n’hi ha per tant i que aquesta actitud l’únic que ens fa es tenir un caràcter agre. La majoria de solucions a aquests neguits no està a les nostres mans. La millor actitud és no preocupar-nos quan això passa. Això ens permet distanciar-nos, asserenar-nos i prendre el control del nostre esperit. “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només hi ha una de necessària. La part que Maria ha escollit és la millor” (Lc 10,41-42)

dijous, 12 d’octubre del 2017

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. III

Amb tots els suhufs en el seu poder Uthman va ordenar a Zayd ibn Thabit supervisat per Abdallah ibn Zubair, Sa'id ibn As i Abdur Rahman ibn Harith ibn Hisham, tres membres de la tribu Coraix, editar un mushaf. Va ser el primer recull de l'Alcorà. Un cop realitzada aquesta primera recopilació es van elaborar diversos masahif que es van enviar, com a textos unificats de la revelació de Muhammad, a les ciutats guarnició. Pròpiament Uthman no va realitzar un recull de textos alcorànics, sinó més aviat va procedir a fondre els textos recurrents en una versió considerada oficial. Un cop realitzada aquesta tasca, Uthman va manar destruir els còdexs anteriors i va defensar el nou còdex de Medina com l'oficial. Uthman va morir assassinat quan uns rebels van assaltar el seu palau. S'explica que alguns dels assaltants el van acusar d'haver destruït els còdexs de l'Alcorà. A.L. Prémare cita que l'historiador Tabari compte que l'acusació concreta contra Uthman va ser: "l'Alcorà, eren diversos llibres, i tu els has reduït a un sol". 

Una de les persones molestes amb la recopilació feta d'Uthman va ser Abdullah Ibn Masud (594-653), personatge respectat per la comunitat musulmana per ser un dels primers companys de Muhammad convertits a l'islam i estretament relacionat amb ell. Es va comentar que el disgust d'Abdullah Ibn Masud amb Uthman es devia al fet que els mestres de d'Uthman havien agregat tres sures (1, 113 i 114) que mai havien format part de l'Alcorà original i per haver efectuat molts petits canvis en el text. Algunes cròniques expliquen que Abdullah Ibn Masud, en un sermó a Kufa, va qualificar l'Alcorà de Uthman d'un simple engany. Quan Uthman va manar destruir les còpies anteriors dels còdexs de l'Alcorà Abdullah Ibn Masud va amagar la seva. La relació entre aquest i Uthman van ser de mal en pitjor fins distanciar totalment i quedar relegat a l'ostracisme.

dimecres, 11 d’octubre del 2017

L’Estat vol humiliar i reprimir l'independentisme

Reconec que escric aquesta nota profundament irritat per l’actitud del PP, amb el vist i plau del PSOE i Ciutadans, perquè davant la ma estesa del president Puigdemont per evitar el conflicte frontal amb l’Estat i abaixar les tensions, el govern de l’Estat ha iniciat els tràmits per aplicar l’article 155 de la Constitució que pot comportar la limitació o suspensió de l’autonomia política de Catalunya i manté l’acusació de sedició amb el major Trapero, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. 

Al meu parer l’Estat espanyol està construint un relat per negar tot diàleg amb qui vulgui qüestionar la unitat d’Espanya. A la base del seu discurs és que Espanya és una i indivisible i això no es pot qüestionar. Per fonamentar aquest relat l’Estat va més enllà del que diuen les lleis i demostren els fets. Des de la maquinària de l’Estat s’està fabricant una realitat inexistent però que satisfà la visió dels qui neguen, una i altra vegada, la possibilitat de que Espanya no sigui una. L’actitud del PP és una adaptació de la vella dita de que “la letra con la sangre entra” per la màxima de que “la unitat de Espanya con la sangre entra”. 

Qui sostingui que ahir el president Puigdemont proclamà la independència per justificar l’aplicació de l’article 155 falsifica els fets. Perquè ahir en el Parlament no es proclamà cap independència per més que molta gent s’ho pensà en sentir les paraules del President. Segons la llei del Referèndum aprovada pel Parlament de Catalunya en el seu article 4 diu “el Parlament de Catalunya dins dels dos dies següents a la proclamació dels resultats per part de la Sindicatura electoral celebrarà una sessió ordinària per efectuar una declaració formal de la independència de Catalunya, el seus efectes i acordar l’inici del procés constituent”. Res d’això passà. La sessió parlamentària no era una sessió ordinària, ni es feu una declaració formal ni s’acordà res que pugui sustentar-se com acte jurídic. Per altra part les paraules del president Puigdemont no digueren el que l’Estat espanyol, i la caverna mediàtica, suposen que va dir. El president Puigdemont afirmà textualment  “Arribats en aquest moment històric, i com a president de la Generalitat, assumeixo en presentar-los els resultats del referèndum davant del Parlament i dels nostres conciutadans, el mandat que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república.”. A partir de les seves paraules  no pot deduir-se que el President proclamà la independència, cosa que tampoc podia fer en solitari, sinó simplement assumí els resultats del referèndum i afirmà que Catalunya havia d’esdevenir un estat independent, sense precisar quan. 

Difícilment es sustenta  la idea que ahir en el Parlament es proclamés la independència de Catalunya. Això provocà la decepció de moltes persones perquè després de sentir les paraules del President, enlloc de sentir que proposava el mecanisme formal de proclamació de la independència en seu parlamentària, proposà suspendre-la. Circumstància, per altra part difícil perquè no existia cap acte formal de proclamació. Els partits que estan en contra de la possibilitat que Catalunya es pugui independitzar-se manipulen l’Estat espanyol, les seves institucions i la legalitat en favor de les seves tesis unionistes per construir un relat que pretén resoldre el problema català no amb política, diàleg i consens, sinó a partir de la repressió del governants catalans i dels catalans independentistes. Com apunt final voldria recordar que les humiliacions polítiques mai han donat bons resultat.

dimarts, 10 d’octubre del 2017

10 Octubre, el dia de la independència diferida

Dia històric aquest 10 d’octubre. La sessió parlamentària ha acabat amb la signatura, fora de l’hemicicle, d’un document que afirma "Constituïm la República catalana com a Estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social". Aquesta és la fórmula que s'utilitza en la declaració d'independència que han signat els diputats dels grups parlamentaris de JxSí i la CUP a l'auditori del Parlament, amb el president, Carles Puigdemont, i el Govern al capdavant. Abans, el president Puigdemont havia dit: “Com a president de la Generalitat assumeixo que el poble ha determinat que Catalunya esdevingui un estat independent” i tot seguit ha proposat “que el Parlament suspengui els efectes de la declaració d'independència per obrir un diàleg per una solució acordada".

Quasi tots els medis internacionals han presentat la intervenció del President com un ajornament de la independència. Madrid no ho ha entès així. Ben curiós. ¿No serà que a la Moncloa tenen un guió fet i el volen complir? Sembla que demà es posarà en marxa la maquinària de l’Estat per neutralitzar tot el que ha dit el president Puigdemont. Aquesta nit, poques hores després de la sessió parlamentària, la Guàrdia Civil ha tancat la pàgina de l’Assamblea Nacional Catalana. Ho han fet davant la mirada de mil periodistes de tot el món acreditats per seguir els esdeveniment. No sé que en que deuen pensar els estrategues del govern de l’Estat.

Hi ha persones desencisades per la proposta del president Puigdemont. És normal. Els sentiments han fet possible el procés i ara, quan semblava que es tenia tot a tocar dels dits, se’n ha demanat temps per aconseguir obrir el diàleg. Però la realitat es tossuda. Penso que el President té raó i cal saber acostar-se a les persones o institucions que ens poden ajudar a dialogar amb el govern espanyol. Espero que en pocs dies el president Puigdemont concreti més aquest marc de mediació que hauria de ser el facilitador del diàleg. Pot ser, mentrestant caldria demanar als que en els darrers dies han suplicat aturar la DUI ara es comprometessin més en trobar la solució per resoldre el conflicte. Si tot això falla, com fou el cas d’Eslovènia, llavors no hi haurà cap alternativa i s’haurà de proclamar la independència. Sempre que la maquinària repressiva de l’Estat ho permeti.

dilluns, 9 d’octubre del 2017

Fem-ho bé, hi som a temps

Ens trobem a les vigílies d’una important decisió parlamentària que pot modificar radicalment la situació política de Catalunya. Escric aquesta reflexió per deixar clar quina es la meva postura, sense ambigüitats. Els resultats del referèndum del 1 d’octubre, tot i les dificultats per la violència extrema de la policia, demostren l’existència d’una important part dels catalans que estem a favor de la independència de Catalunya. Ara, el Parlament de Catalunya ha d’administrar aquests resultats. Segons la llei del Referèndum, en 48 hores després de la proclamació dels resultats, el Parlament declararà unilateralment la independència, la DUI. La llei del Referèndum farà explícita el que implícitament hi havia al darrera de la pregunta “¿Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?. 

Pocs dies després de l’1 d’octubre el president Puigdemont demanà una mediació per resoldre el conflicte de Catalunya. Semblava que tot apuntava a guanyar temps per administrar, en forma de pressió a l’Estat, la corrent d’indignació mundial per la repressió policial del dia 1 d’octubre. Semblava que el missatge del President era, no anem a la DUI. A continuació el Rei d’Espanya, amb un discurs contundent, donà carta blanca a continuar la repressió als catalans independentistes. Tot anava pujant de to i els efectes de la mediació no es notaven. Estem on estàvem i res sembla indicar que avancem. L’empatia que el procés ha generat fora de Catalunya no es tradueix en resultats que permetin albirar una sortida dialogal del conflicte. 

¿Què hem de fer? Espero que els dirigents que han conduit amb intel·ligència el procés segueixin trobant el bon camí per evitar una nova escalada en la repressió de l’Estat. El Parlament de Catalunya, en un exercici de sobirania i de responsabilitat pot buscar una sortida imaginativa per endegar un procés que permeti transformar la DUI en una DI, Declaració d’Independència. L’únic camí possible es tenir temps per aconseguir que la mediació internacional fructifiqui. Pot ser tot és més lent del que es pensava. Per això cal tenir temps per endavant. Cal ser pacients i no defallir. En cas contrari, la impaciència ens pot fer perdre tota la confiança acumulada. Sempre hi serem a temps a la DUI si trobem totes les portes tancades.

diumenge, 8 d’octubre del 2017

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

“No abandonis de seguida,esfereït de terror, el camí de salvació, que al començament ha de ser forçosament estret Del pròleg de sant Benet de la seva Regla. 
“Mirem de seguir la petjada de Crist, concretament dedicant-nos als germans i germanes necessitats”.Papa Francesc (Facebook 5 d’abril de 2017)

Per l’amor que teniu al vostre poble, recordeu-vos de nosaltres, Senyor. Salm 105:4

dissabte, 7 d’octubre del 2017

Glosses per la vida quotidiana

No estem sols ni abandonats. Podem experimentar aquests sentiments, però no podem quedar atrapats en ells. Hem de viure amb la confiança que tenim Déu al costat nostre tot i que sovint hem de sortir a cercar-lo. Cal deixar les nostres seguretats personals i obrir-nos a la seva presència a través dels camins que ens porten cap a ell. “Demaneu, i Déu us donarà, cerqueu, i trobareu, truqueu, i Déu us obrirà, perquè tothom qui demana, obté, tothom qui cerca, troba, a tothom qui truca, li obren” (Mt 7, 7-8)


No hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar. Aquests dies veiem com aquesta dita impedeix tot diàleg per resoldre els problemes que ens preocupen. Tot diàleg necessita una obertura de ments i de cor per situar-se en lloc de l’altre. El diàleg mai pot ser un episodi més d’una batalla, o d’una guerra, sinó un camí cap  la pacificació i la serenor dels esperits. “No enduriu, avui, els vostres cors, escolteu la veu de Déu.” (Salm 94,8ab)

divendres, 6 d’octubre del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha moments que vivim fets que ens evidencien la persistència de la maldat en el món. Ahir, primer dia d’octubre, fou un moment de resistència davant aquesta maldat en forma de brutal repressió la policial comandada pels fills del franquisme. La violència no pot  anul·lar l’esperança de la raó. Aquesta és la nostra força, no la raó de la força. Recordeu la promesa que em vàreu fer, Senyor, i que manté la meva esperança. Això  és el que em conforta en les penes. (Salm 118)

Aquests dies algunes persones necessitem molta pau interior per poder suportar la important carga emocional que fa moure’ns entre la ràbia provocada per la violència policial, la il·lusió per l’assoliment del desig polític i la preocupació perquè aquesta situació no divideixi la nostra societat. Els cristians hem de ser persones de pau i diàleg. Cadascú, des de la fermesa de les seves conviccions, hem de procurar trobar allò que ens uneix i reafirmar la joia de viure junts.

¿Com podíem cantar cants del Senyor en una terra estrangera?
Si mai t’oblidava, Jerusalem, que se’m paralitzi la mà dreta (Salm 136)

dijous, 5 d’octubre del 2017

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. II

L'emir Hudhayfa al veure la gran diversitat de textos corànics comentà aquesta situació a Uthman, el màxim dirigent de la comunitat, qui va preguntar-li què fer davant aquesta concurrència de textos. L'emir va suggerir acceptar com a bo el còdex d'Abu Musa i desestimar els altres. Va ser especialment crític amb el codi d'Ibn Masud i també amb el d'Al Miqdad ibn Amr. Era evident que en aquella època, tal com havia constatat Hudhayfa existien molts textos alcorànics diferents. Probablement la proliferació de tants còdexs es deu a la ràpida expansió militar de l'islam per uns territoris cada vegada més allunyats de Medina. Aquesta circumstància va afavorir l'aparició de molts còdexs descentralitzats fora del control del govern musulmà de Medina.


El relat continua dient que Uthman no optà, en un primer moment, per cap dels còdexs existent. Manà a Hudhayfa enviar-li a Medina on vivien les persones que havien après l'Alcorà de Muhammad tots els suhufs que trobés per poder transcriure'ls en un masahifs. En aquesta època proliferaven els suhufs, singular sahifa, amb registres de la revelació de Muhammad. Es tractaven de peces soltes de material escrit com poden ser papers, pergamins, papirs, etc ... Després aquests suhufs es reunien de forma ordenada entre dues cobertes en un mushaf, en plural masahif, designant un volum. En el context alcorànic el terme mushaf ha de ser interpretat com el conjunt de fulls en què l'Alcorà va ser recopilat.

dimecres, 4 d’octubre del 2017

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. I

Com bé va dir l'orientalista Alphonse Mingana (1878-1937) "no molts llibres sagrats són tan ben coneguts com l'Alcorà i molt pocs tenen un origen tan fosc". Aquesta és la realitat, encara que la tradició musulmana sunnita dóna per bo un relat de com l'Alcorà va passar a ser un llibre sagrat. Va haver-hi un moment, molt al principi de l'islam, que abundaren els relats de com s'havia gestat l'Alcorà. Alguns es basaven en cròniques històriques en les quals s'esmentava, directament o indirectament, la gestació del llibre sagrat; en altres les fonts no eren històriques sinó la tradició islàmica extreta dels hadits. Dades històriques enfront de dites extrets de veritats o llegendes. La tradició musulmana escollir, encara avui no se sap perquè, explicar l'edició de l'Alcorà a partir dels hadits en lloc de les cròniques històriques. Encara avui, no se sap la raó d'aquesta elecció.


La referència més antiga on s'esmenta l'existència relats alcorànics concurrents està en les cròniques de Sayf ibn Umar, historiador de finals del segle VIII mort en Kufa l'any 796-797. En el seu Llibre de les conquestes dedicat a comentar el govern d'Uthman, explica que l'emir Hudhay va recórrer diverses ciutats guarnició de l'imperi islàmic i constatà l'existència de reculls de l’Alcorà independents i dispars. Hudhayfa comentà  aquesta situació a Uthman qui preguntà què fer davant aquesta situació. L'emir va suggerir acceptar com a bo el còdex que tenia Abu Musa i desestimar els altres. Va ser especialment crític amb el codi d'Ibn Masud recopilat a la ciutat de Kufa i també amb el còdex que utilitzava l'Miqdad ibn Amr a Damasc, curiosament no esmentà, tal com faran altres crònica, la recopilació de Ubayy que utilitzava per aquell temps a Síria. Era evident que en aquella època, tal com havia constatat Hudhayfa, havien molts textos corànics diferents. Probablement la proliferació de tants còdexs es deu a la ràpida expansió militar de l'islam per uns territoris cada vegada més allunyats de Medina. Aquesta circumstància afavorí l'aparició de molts còdexs descentralitzats fora del control del govern musulmà de Medina.

dimarts, 3 d’octubre del 2017

Aurada general

La meva petita contribució a l’Aturada general d’avui és no escriure el meu comentari diari.

dilluns, 2 d’octubre del 2017

Entrenats per atemorir

La brutal actuació dels cossos de seguretat de l’Estat, policia i Guardia Civil, encara es manté viva  en el record de molta gent. Les continues mentides dels ministres del govern Rajoy del PP, o del seu delegat a Catalunya, minimitzant aquests fets encara han indignat més a molts ciutadans. S’ha instal·lat un cinisme en l’Estat, o en els dirigents sindicals d’aquests cossos, que desvirtua encara més la valoració que els ciutadans poden fer d’ells. Algunes imatges captades en els moments de les cargues policials transmeten la sensació d’odi.


Aquests agressors violent són l’encarnació de l’esperit del mal. Estaven programats per fer mal, espantar i intimidar. Però també han vexat a algunes dones. Ben segur que la misericòrdia divina els podrà perdonar, però els ciutadans no podem oblidar l’episodi de terror viscut ahir. Molts d’aquestes policies o Guàrdies Civils sortiren d’on viuen amb el crit de “a por ellos”. A fe de Déu que no feren. Foren brutals desfermant violència. Administraren el terror per atemorir i fer mal. No podrem oblidar mai el que veieren ahir. Mai seran ben acollits aquests agents del terror. Com tampoc ho són els burletes del seus caps polítics, els hereus del franquisme. Són còmplices ignominiosos del dolor i el sofriment de molts catalans víctimes de la violència policial. 

diumenge, 1 d’octubre del 2017

Porres contra urnes

Avui, primer dia del mes d’octubre de 2017, els catalans que hem pogut hem votat per la independència de Catalunya. Hem votat perquè molts ciutadans hem defensat, amb entusiasme i compromís, els centres de votacions davant la repressió dels fills del franquisme. Malgrat les condicions adverses, i sota la preocupació davant les imatges que ens arribaven als telèfons mòbils, durant tot el diumenge hem seguit davant dels col·legis per defensar el que creiem que és un dret fonamental: el dret a votar.

Al final, per damunt de totes les dificultats i adversitats, els catalans han pogut votar malgrat els reiterats intents de l’Estat espanyol d’impedir aquest referèndum. Espanya està governada pels fills del franquisme. En els seus marcs mentals no hi ha espai per la política entesa com un art noble de construir consens per resoldre problema. Per ells la política és emprar al màxim la força de l’estat en benefici dels seus interessos, obtenir el màxim benefici i oblidar-se l’interès general en favor de l’interès particular.


El problema d’Espanya és que els seus governants tenen l’aquiescència d’algunes forces polítiques que toleren i permeten aquesta situació esdevenint còmplices actius o passius. El PSOE té en les seves mans invertir la deriva autoritària dels fills del franquisme. Davant el que passà ahir a Catalunya no poden practicar l’equidistància. El seu camí es situar-se en al costat dels qui estan patint la violència de l’Estat i adonar-se que, ells, junt amb altres forces polítiques tenen la clau de volta per modificar les condicions polítiques i facilitar que cada país tingui un democràcia i tothom pugui expressar-se i decidir lliurement el seu futur com a poble. En tot cas, els catalans tenim ara l’obligació d’administrar amb responsabilitat els vots dels ciutadans que pogueren votar i decidiren fer-ho en favor de la independència.