divendres, 30 de novembre del 2018

Glosses per la vida quotidiana


La solidaritat exigeix més que compartir el que ens és sobrer amb les persones que precisen del nostre ajut. Hem de ser més despresos i compartir generosament, fins i tot allò que necessitem nosaltres mateixos. En una societat consumista, la solidaritat comença amb la nostra capacitat d’austeritat i la generositat de repartir les nostres riqueses amb als necessitats. “Llavors Jesús alçà la vista i veié gent rica que tirava les seves ofrenes a la sala del tresor. Va veure també una viuda molt pobra que hi tirava dues petites monedes de coure, Aquesta viuda pobra ha donat més que tots, tots aquests altres han donat del que els sobrava, però ella, que ho necessitava prou, ha donat tot el que tenia per viure”. (Lc 21, 1-4)

Els cristians hem de ser testimonis de la veritat i promotors de la llibertat, tan personal como col·lectiva. Hem de sentir-nos lliures interiorment per proclamar la veritat i reconèixer aquelles persones que, potser sense ser properes a les nostres maneres de veure la vida, també són testimonis de la veritat. La veritat, no és només no dir mentides, sinó també afirmar els camins que alliberen l’esperit de tot esclavatge. “La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són de la veritat escolten la meva veu” (Jn 18,37).

dijous, 29 de novembre del 2018

Aforismes sobre la justícia


Joan Pau II: “La justícia social no pot ser aconseguida per la violència. La violència sovint mata el que es proposa crear”

I.Berlin “La llibertat dels llops, sovint és la mort de les ovelles”

James Baldwin “La ignorància aliada amb el poder, és l’enemic més gran de la justícia”.

Ciceró: “La ciència divorciada de la justícia li escau més el nom d’astúcia que de saviesa”

PauVI: “Si vols la pau, treballa per la justícia”

dimecres, 28 de novembre del 2018

La mort de la democràcia


La política en l’Estat espanyol ha entrat en una pendent de descrèdit que afecta greument la credibilitat de la democràcia. Els darrers episodis d’excessos verbals i d’atacs personals en el debat parlamentari o declaracions en la campanya electoral andalusa són una mostra excepcional d’aquest descrèdit. Fins i tot el president del Parlament català ha hagut de reunir-se amb els líders dels partits de demanar-los un mínim d’educació, correcció en el llenguatge parlamentari i respecte en el l’àmbit personal. Si no es redreça aquesta situació alguns cops els debats polítics semblen baralles de pati d’escola o de discussions tavernàries.

¿Per què s’ha arribat a aquest estat de les coses? Hi ha varis factors que poden explicar aquest estat lamentable de la política. El debat polític ha esdevingut superficial i reduït a les anècdotes. La complexitat dels problemes i la incapacitat de molts polítics per analitzar amb cura aquesta realitat situa el debat d’idees com una caricatura del que hauria d’esser. La paraula raonada i motivada ha estat substituïda per la superficialitat o buidor d’alternatives. La democràcia s’empobreix per la pèrdua de la paraula.No hi ha propostes, ni confrontació d’argument. El mitjans de comunicació cerquen el titular fàcil i les xarxes socials amplifiquen la insubstancialitat del debat polític. Tot val per aconseguir un titular o nombroses piulades. La vacuïtat inunda els parlaments, mentre la construcció de mentides omplen les estratègies comunicatives d’alguns partits. Si al principi la política era una extensió de la paraula, ara, en algunes ocasions, és una prolongació de l’escàndol. ¿Estem assistint a la mort de la democràcia?

dimarts, 27 de novembre del 2018

Viggo Mortensen i el tió


He trobat genial l’explicació que l’actor nord-americà, Viggo Mortensen, identificable com el Aragorn del Senyor dels Anells, de la tradició catalana del caga-tió en el programa de televisió Late Show with James Corden de la cadena CBS. Els espectadors del show de James Corden van quedar bocabadats mentre Mortensen explicava la nostra tradició nadalenca d'agafar un tronc, pintar-li una cara i alimentar-lo cada nit perquè s'engreixi i fer-lo cagar a la vigília del dia de Nadal. Paradoxalment, pocs dies després la  majoria de botigues dels principals eixos comercials de Catalunya embogien amb la celebració del Black Friday. Mentre un nord-americà explica de forma simpàtica, i complaent, una tradició ben catalana; els d’aquí, esperonats pels reclams del consum important una tradició comercial nord-americana.

Val la pena aprendre del procés d’adaptació seguit per Viggo Mortensen. La seva relació amb Catalunya s’ha anat fent més estreta i progressivament s’ha anat identificant amb els valors culturals que ens defineixen com a poble. Al passat mes de maig, Mortensen es va fer soci d'Òmnium i fa poc més d'un any va sumar-se al manifest Let catalan vote, un document que va reunir més de mig centenar de personalitats de diferents àmbits, entre elles cinc premis Nobel, i que demanava fer possible el dret a decidir del poble de Catalunya. Mentrestant, els gestors de les comunicacions corporatives dels comerços cada cop més busquen assimilar-nos culturalment a altres països. Un cop acabat el Black Friday vingué el Ciber Monday. És un no parar d’una progressiva colonització cultural a la qual cal plantar cara. Hem de ser més atrevits en afirmar els nostres referents, practicar-los, divulgar-los i lluir-los. Sinó, perdérem part de la nostra identitat.

dilluns, 26 de novembre del 2018

Vers una nova evangelització


Veient les dificultats de la societat per resoldre satisfactòriament els diversos problemas que incrementen l’exclusió, l’empobriment i la precarització d’amplis sectors es normal que moltes persones es preguntin: ¿serà més humà el futur?.  Avui coneixem part dels costos del creixement: atur, exclusió, precarietat i riscos en són els aspectes més colpidors. Però tant importants com aquests aspectes en són els nous valors que s’estan consolidant. S’incrementa l’individualisme. Hi ha gent que no té temps per anar a votar demà perquè se’n va d’excursió a la muntanya. Les evidencies demostren que la moral de la nova societat és, precisament, no tenir moral. La societat en la qual els cristians vivim la nostra fe està perdent la confiança en les seves possibilitats. Quan Joan XXIII amb el Concili Vaticà II obria les finestres de l'Església al món, els cristians descobrirem una societat que creia en el seu futur i que, malgrat les dificultats del present, volia seguir avançant cap un desenvolupament de les possibilitats humanes. La societat i les persones tenien sentit per si mateixes. Però avui, els signes dels temps en són uns altres.

En la societat hi ha un creixent desinterès pel misteri humà. No es que la secularització de la societat així endurit els cors humans vers Déu. La ciutat secular ha estat engolida per un cultura que només cerca l'èxit personal, el disposar d'una bona targeta de crèdit i fruir del màxim plaer. Es la cultura de la indiferència i de la insolidaritat. Indiferència davant de les discriminacions econòmiques que comporta el desenvolupament econòmic; insolidaritat perquè, malgrat hi ha cada cop més persones que ho estan passant malament, fem com el sacerdot i el levita de la paràbola del bon samarità: no fem de la solidaritat amb el pobre i marginat l'objectiu de la nostra caritat. Si mirem al nostre entorn podem preguntar-nos: a on són els bons samaritans ?, ¿fa prou la nostre església per estar al costat dels exclosos del sistema?. L’enquesta de la joventut envia senyals d’alarma: els joves desconfien de l’Església, la veuen distant i atrapada en les seves cuites internes.

Els cristians, els seguidors de Jesús, l’Església hauríem d'esdevenir una incomoditat en aquesta nova situació. Mentre una part de la societat satisfeta s'extasia en l'hedonisme i el narcisisme, i ha endurit els cors humans davant el sofriment del pobre, els cristians hauríem de testimoniar la radicalitat de l'amor de Déu i proclamar la possibilitat de l'esperança. Ens cal una nova evangelització. La Bona Nova de Jesús ha de tornar a ésser noticia gràcies al testimoni d'amor de la comunitat cristiana en forma de petites llavors d’esperança pràctica. La fe no es pot viure al marge d'una pràctica constant d'amor que doni credibilitat fidelitat a la nostra afirmació d'ésser fills de Déu i germans de les altres persones. Déu és Pare perquè nosaltres som fills i germans de tota la humanitat. És en aquestes situacions quan ha de sorgir amb força evangèlica com un alenar que esdevé llum del món. Ens cal esdevenir “testimonis de la veritat” de Jesús en el món.

diumenge, 25 de novembre del 2018

El silenci preocupant dels bisbes espanyols

Queridos hermanos obispos españoles. Me permito dirigir a todos vosotros mi humilde reflexión con el más profundo respeto por vuestra responsabilidad de pastores de la Iglesia. Quiere compartir con todos vosotros mi inquietud ante vuestra actitud pasiva hacia la situación que vivimos en Catalunya. Me duele en lo más profundo del alma vuestra indiferencia ante las peticiones de diálogo por parte de quienes consideran que el independentismo es una opción política legítima, siempre y cuando se exprese, como ha sido hasta ahora, de forma democrática y pacífica. Como católico me incomodan los reiterados intentos, en los cuales han participado algunos destacados pastores de nuestra iglesia, de presentar la unidad de España como un valor casi sagrado. No hay peor idolatría que sacralizar las decisiones políticas humanas.

Os quiero transmitir, casi a modo de corrección fraterna, mi decepción por el escaso interés manifestado por muchos obispos españoles ante el escrito de trescientos sacerdotes y diáconos catalanes pidiendo abrir caminos de diálogo y reconciliación en relación al procés. Resulta desalentador percibir la indiferencia del episcopado español ante la voluntad de estos sacerdotes y diáconos, pastores de una iglesia que camina con el Pueblo de Dios, de proponer vías para resolver un conflicto que no encuentra, hasta ahora, las salidas políticas adecuadas. El texto de los sacerdotes y diáconos catalanes expresa el sentimiento vivo entre las comunidades cristianas de Catalunya sobre la sospecha de como los estereotipos y recelos dificultan establecer una comunicación fraternal sobre las dinámicas políticas existentes en Catalunya. En esta situación, es todavía más urgente pedir a todos un sobreesfuerzo para abrir todas las vías de diálogo y, ante el inicio de los próximos juicios a políticos catalanes y dirigentes sociales, apelar a la equidad, justicia y humanidad. Me ha decepcionado el silencio de muchos de los obispos españoles ante la carta de los sacerdotes y diáconos catalanes. Este silencio contrasta con el compromiso manifestado por algunos eclesiásticos catalanes que han sabido estar al lado de quienes hoy están en prisión y sus palabras pastorales han sido adecuadas para acompañar a quienes viven el momento político con desasosiego y desconcierto. Estos, a diferencia de vosotros, han sabido orientar las actitudes de los cristianos en estos momentos de incertidumbre. Confieso que esperaba que el episcopado español hubiera hecho lo mismo para contribuir a crear un espacio de dialogo orientado al acuerdo político, único espacio posible donde situar la salida de este conflicto.

Me da la impresión, y reconozco que ello me entristece enormemente, que buena parte del episcopado español ha adoptado una actitud de parte en lugar de tender puentes para recomponer el diálogo. Nuevamente, se repiten errores históricos que tan negativamente han perjudicado la imagen de la iglesia española en un pasado no tan lejano. El conflicto político que vive una importante parte del pueblo catalán con el Estado español merece una mejor atención por parte del episcopado español. El silencio entristece el alma porqué ante la injusticia los cristianos debemos ejercer la denuncia profética. Actualmente, algunos dirigentes políticos y sociales están en prisión preventiva acusados de unos delitos que no cometieron. Paradójicamente, son acusados de unos delitos, sedición y rebelión, que a los cristianos nos resuenan próximos porque son los mismos que sirvieron para lleva a Jesús a la cruz. Sinceramente, como cristiano, como miembro del cuerpo eclesial, me indigno ante este silencio espeso tras el cual se esconde buena parte del episcopado español. Ante una acusación injusta, el silencio no es la actitud esperada para quienes se presentan como cristianos.

Siempre hemos de volver a la oración para descubrir como la causa de Jesús nos ilumina nuestro camino en el mundo de la acción política. No podemos eludir la responsabilidad de situarnos como cristianos al lado de quienes están padeciendo una injusta acusación alentada y jaleada por afirmaciones fundamentadas en el odio y la venganza. Los cristianos hemos de procurar ser personas pacificadoras desde el convencimiento que debemos situarnos al lado de quienes sufren y padecen cualquier tipo de justica. Por todo ello, queridos hermanos pastores del episcopado españolo, os ruego que asumáis con vigor las palabras de la carta de los sacerdotes y diáconos catalanes cuando afirman que es “más a lo que nos une que lo que nos separa, y no anteponemos nunca ideologías ni leyes humanas al respeto recíproco y en la verdadera justicia. No hacemos nada por rivalidad ni por arrogancia y no miramos cada uno por nosotros, sino procuramos todo por los otros (cf. Flp 2,3-4), pidiendo juntos en la oración que el amor de Cristo y el amor recíproco en Cristo nos haga a todos promotores y testimonios de auténtica fraternidad cristiana entre todos”.

Desde este sentimiento de fraternidad plena, pido a los obispos españoles una orientación pastoral que, inspirada en la Doctrina Social de la Iglesia y respetuosa con los derechos de Catalunya, permita empezar el diálogo político sobre cuál debe ser la relación entre Catalunya y el Estado español. Ante la proximidad del inicio del juicio penal contra varios líderes políticos y sociales catalanes, acusados de unos delitos que muchas voces expertas niegan su naturaleza, os pido que como obispos, no actuéis por prejuicios y seáis sensibles a la búsqueda de la verdad y la justicia las cuales, como en todo proceso de discernimiento se ilumina con el recuerdo de la pasión y resurrección de Jesús.

dissabte, 24 de novembre del 2018

Glosses per la vida quotidiana


Viure comporta saber estar en la vida. Les nostres relacions amb els altres han d’estar presidides per la senzillesa. És bo evitar els afanys de protagonisme o de lluïment. Sovint, aquestes actituds humilien a les persones que ens envolten. Siguem servicials i discrets. “Totes les generacions em diran benaurada, perquè el Senyor ha mirat la petitesa de la seva serventa” (Lc 1,38).

La felicitat no acostuma estar allí on se’ns diu a través dels missatges publicitaris o les cròniques de societat glamurosa. Cada persona tenim un camí cap a la felicitat que passa per la seva recerca sincera en el cor. L’amor generós ens ajuda a obrir els ulls per entendre on es troba la nostra felicitat. “Tant de bo haguessis conegut avui on es troba la teva felicitat !. Però els teus ulls no són capaços de veure-ho” (Lc 19,42)

El cristianisme està força desprestigiat en la societat contemporània. La secularització ha afavorit aquesta situació, però també hi han contribuït la connivència d’alguns sectors eclesials amb els poders més opressors de la societat i la percepció de pèrdua d’autenticitat del seu missatge d’alliberament i salvació. “Jesús anà al temple i es posà a treure els venedors. Els deia «L’Escriptura diu: “La meva casa serà casa d’oració”. Però vosaltres n’heu fet una cova de lladres» Cada dia ensenya en el temple” (Lc 19,45-47)


divendres, 23 de novembre del 2018

Glosses per la vida quotidiana


Hi ha molta gent al nostre voltant que passa necessitats. En alguns casos són per pobresa, en altres, per malestar espiritual. Moltes d’ells reclamen i exigeixen la nostre atenció, però, en moltes ocasions, el soroll fa que no sentim el seu prec. Hem d’estar atents a escoltar el clam dels oprimits perquè volen ser alliberats dels seu patiment.  “Hi havia un cec assegut demanant caritat i li digueren que passava Jesús de Natzaret. Ell cridà: «Jesús fill de David, compadiu-vos de mi». La gent que anava davant el renyava per fer-lo callar, però ell cridava encara més fort”. (Lc 18,35-39)

Hi ha moments que podem experimentar la sensació de sentir-nos derrotats. Tot sembla sortir-nos malament. Però no podem abandonar-nos a una aparent mala sort. Hem d’estar dempeus convençuts que tot és possible si tenim esperança i lluitem per canviar, allò que es pot canviar i salvar allò del més preuat que tenim: nosaltres mateixos, individus amb identitat i dignitat. “Quan pregueu, creieu que ja teniu concedit allò que demaneu, i ho tindreu”. (Mt 11,23-24).

dijous, 22 de novembre del 2018

Alguns polítics han perdut l’oremus


Penso que alguns polítics estan obstinats en situar la política en la pendent de la total decadència. Els parlaments s’han convertit en un pati d’escola permanent i els nostres infants aprenen d’alguns parlamentaris l’art de l’insult i com menysprear a l’adversari. Els insults, els comportaments grollers, les astracanades, l’abandó de l’art del debat parlamentari han esdevingut el pa de cada dia. Algunes senyories han perdut el nord, si és que algun cop l’han tingut. Senzillament, perden l’oremus un dia si i l’altre també.

Si tot era esperpèntic, les senyories del Senat han reblat el clau aprovant una llei que permet establir el perfil ideològic dels ciutadans sense que elles ho sàpiguen. Espiant les xarxes socials els experts en comunicació política construiran aquests perfils amb finalitats comunicatives. Si som el que mengem, ara serem classificats pel que diem i busquem en les xarxes socials. Hem perdut la intimitat del nostre pensament. Un desastre i un altre fracàs en la qualitat democràtica del nostre país.

dimecres, 21 de novembre del 2018

La religió està en crisi, la societat també


La societat contemporània està sotmesa a importants transformacions. Uns dels efectes d’aquest canvis són: el referent religiós és minoritari; el referent polític està molt desprestigiat; no interessa el referent social i la immensa majoria de persones estan interessades només pel seu benestar personal. Hi ha un individualisme orientat al plaer i es viuen valors suaus en moments socials forts. Diner, salut i control-seguretat són els valors essencials per aconseguir el benestar desitjat. La nova modernitat comporta una profunda transformació dels valors referents. Ara tot es fragmenta i es reivindica el relativisme, la diversitat, el relat petit, la particularitat, la dimensió local, la subjectivitat, l’emoció, la festa, la deconstrucció, etc... La religió també es transforma. Es passa d’una religió de l’esperit a una religió del cos: esglésies buides i gimnasos plens. Les dades sociològiques d’Espanya evidencien que baixen el nombre de persones que es consideren religioses i augmenten les que es diuen atees i les no religioses. Ateisme i indiferència són més evidents. Al mateix temps, a Europa hi ha un retorn al fenomen religiós cristià. Es considera que hi ha hagut massa consideració amb l’Islam i, com a reacció, el cristianisme apareix com a factor d’identitat i de diferenciació i separació dels altres. La religió a Europa esdevé un factor de cohesió social i valoració del sentit de pertinença al grup. A Europa les dades sociològiques demostren l’incompliment del pronòstic il·lustrat de la desaparició de la religió.

És en aquest context on l’Església catòlica s’interroga sobre la seva missió. A l’interior de l’Església s’ha produït una inversió: el que era minoritari durant el concili Vaticà II ara és majoritari i està en llocs eclesials estratègics. Es temen els qüestionaments doctrinals o exegètics; s’estén una xarxa de sospites i denúncies a dissidents; part de la cúria romana desestabilitza al propi papa. Davant d’aquesta situació apareixen tres estratègies: obediència incondicional a la jerarquia i a la seva teologia; la denúncia sistemàtica a aquesta jerarquia i el que representa i fa; l’exili interior renunciant a qualsevol voluntat de transformació de l’Església. ¿Què fer? Cal, seguint al beat Newman, és primar el guiatge de la consciència. El Vaticà II a Dignitatis Humane nº 3 parla del sentit d’aquest seguiment de la consciència personal. Es així com els cristians poden viure un cristianisme encarnat en una realitat social des de la qual practicar la fraternitat universal. Hi ha una imbricació fe-cultura com a resultat d’una decisió (emocional - intel·lectual) reflexiva. En paraules del papa emèrit Benet XVI, “el subjecte està determinat per les seves condicions històriques, personals, temporals i, per tant, tradueix el gran impuls sobrenatural segon les seves possibilitats de veure, imaginar, expressar”. Tot això fa pensar que el que cal és negar el que s’ha fet, sinó d’entrar en una nova era en la qual la el cristianisme té molt a dir.

dimarts, 20 de novembre del 2018

L’escàndol del pacte per Poder Judicial


Curiós nom, Poder Judicial, per designar allò que és un tripijoc, canvi de cromos, escàndol i desprestigi, un darrera l’altra. Aquests dies estem assistent a la baixada als inferns de tot el que és i representa el Poder Judicial a Espanya. La renovació de la presidència del Consell General del Poder Judicial, i de retruc del Tribunal Suprem, fa saltar pels aires tot el relat d’independència de poders sobre el qual es basen les societat democràtiques. Aquesta suposada independència entrava en la negociació política. Els partits eren els amos i senyors de la situació. El poder polític colonitza i si és el cas fagocita el poder judicial. De la mateixa manera com els interessos econòmics i financers fan el mateix amb el poder polític. La solvència de ’Estat queda totalment en entredit. L’acord entre el PP i PSOE per renovar el Consell General del Poder Judicial era un frau de llei, en tota regla. Cal denunciar, on sigui la conxorxa il·legal muntada per aquests dos partits, hipòcrites garants de la llei,  havien maquinat. La llei estableix nítidament que el president del Consell General del Poder Judicial és elegit pels vocals que l’integren. En anunciar-se el nom del president abans de saber-se qui seran els vocals, la il·legalitat, el frau de llei, eren evidents. Vergonyós.

I ara, quan l’escàndol afecta a l’essència de la independència del poder judicial, el PP, atrapat en la dinàmica perversa d’un missatge del seu portaveu al Senat, ataca a tothom per defensar-se. El missatge del senador popular Ignacio Cosidó evidencia la no independència d’alguns magistrats i la descarada manipulació que el PP fa de la magistratura. Aquest missatge no és justificable ni admissible. En un país normal, el senador ha estaria dimitit i pot algú hauria emprès alguna actuació judicial contra el PP per bandejar la independència del Poder Judicial, perquè, no ho oblidem, el senador Cosidó parlava com a coordinador polític dels senadors populars. El que està clar que el seu missatge invalida la suposada independència del jutge Manuel Marchena. El senador Cosidó ha situat aquest jutge en una situació incòmode per presentar-lo com influenciable pel PP. Tot el frau de llei que volien cometre el PP i PSOE amb el “nomenament” de Manel Marchena no hagués estat possible sense la seva anuència. ¿Amb aquesta sospita, pot el jutge Marchena continuar en el seu lloc a la sala 2 del Tribunal Suprem? A la seva sala li correspon judicar els presos polítics catalans ¿ho pot fer amb imparcialitat?. El jutge Marchena li plouen sospites per tot arreu. El búnquer judicial ha malmès, un cop més, la confiança dels ciutadans amb la justícia. La justícia espanyola, a més d’inventar-se delictes per inculpar als polítics catalans, ara es troba incapacitada per jutjar-los amb imparcialitat.


dilluns, 19 de novembre del 2018

Confosos i desmemoriats


Vivim sota una enorme pressió per oblidar el nostre passat. L’exercici de memòria història, tan necessari per practicar la justícia reparativa, esdevé parcial quan es mou només dins el marc fixat per unes determinades coordenades ideològiques. Hi ha molta desmemoria que afecta el mateix sentit de la democràcia. Els termes es confonen i es manlleven de significats, mentre que apareixen de nous sense significants vàlids. Així, la societat política s’omple de significants buits. Termes que tenen molt significat, però no tenen cap contingut. Atònits contemplem com la dreta manlleva a l’esquerra termes fins fa quatre dies distintius del pensament progressista. Tot esdevé confús i l’àgora política s’inunda de conceptes repetits sense valor i sentit.

Hi ha una conjura de mots per aixecar murs conceptuals a fi de dificultar o confondre la comunicació política. Si algú es presenta com a popular, on el situem? Si algú es diu liberal, cal prestar-li atenció o cal malfiar-se? Si hi ha un partit que es diu Esquerra Democràtica en quina família política es situaria, a la socialista o la liberal?. En política, cada cop més les paraules confonen i no ajuden a clarificar els conceptes. Els relats polítics no tenen contingut simbòlic i són una reiteració de paraules sense buides de significat. Bona part dels joves no entenen alguns relats polítics per caducs. Però aquests joves corren el risc de ser uns desmemoriats funcionals si no es fa l’esforç de recordar i elogiar els valors polítics damunt dels quals s’ha construït la democràcia moderna.

diumenge, 18 de novembre del 2018

Aportacions per renovar l’esperit


El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

“El qui vol rebre misericòrdia en el cel, cal que la practiqui aquí a la terr” Sant Cesari d’Arle, bisbe. Sermó 25. 

“El primer graó d'humilitat és una obediència sense espera. Aquesta obediència és pròpia d'aquells qui res no s'estimen tant com el Crist”. Del capítol cinquè de la Regla de Sant Benet, «L'obediència».

“Estem cridats no a viure els uns sense els altres, per sobre o contra els altres, sinó amb, pels i en els altres” Papa Francesc, Twitter 22 de maig de 2017

dissabte, 17 de novembre del 2018

Glosses per la vida quotidiana


Hem de saber confiar. Sense la confiança, l’esperit està inquiet i no troba el repòs que dóna pau. La malfiança és mala consellera perquè trenca lligams i vincles. La confiança dóna seguretat.

El Senyor és el meu pastor:
no em manca res.
Em fa descansar en prats deliciosos,
em mena al repòs vora l'aigua,
i allí em retorna.
Em guia per camins segurs,
per amor del seu nom;
ni que passi per la vall tenebrosa,
no tinc por de cap mal.
Tu, Senyor, ets vora meu:
la teva vara i el teu bastó
em donen confiança.
Davant meu pares taula tu mateix
enfront dels enemics;
m'has ungit el cap amb perfums,
omples a vessar la meva copa.
Salm 22

No podem donar-nos mai per vençuts i hem d’ajudar a redreçar a qui té el sentiment de derrota. La nostra esperança és sòlida, fonamentada amb una pràctica d’amor que trenca totes les lògiques. El camí a seguir és ser també nosaltres camins d’esperança sent testimonis d’amor.

El Senyor fa justícia als oprimits,
dóna pa als qui tenen fam.
El Senyor deslliure els presos.
El Senyor dóna la vista als cecs,
el Senyor redreça als vençuts.
Salm 145

Moltes persones vivim aferrats a la materialitat de la vida fins al punt que la diversitat d’objectes que ens envolten poden arribar a lligar-nos i empresonar els nostres sentiments i voluntat. Per estimar a fons, hem de ser despresos i distanciar-nos de l’arrelament a tot allò que pugui distreure’ns del sentit de la vida.

“Qui miri de conservar la vida la perdrà, però el qui la perdi viurà” (Lc 17, 33)

divendres, 16 de novembre del 2018

Glosses per la vida quotidiana


Costa perdonar. Fins i tot, hi ha eslògans polítics que expliciten que no hem de perdonar. Però, malgrat tot, cal saber perdonar les ofenses si hi ha penediment. Aquesta actitud diferencia els cristians d’altres maneres d’entendre la vida. Necessitem perdonar per assumir també les nostre febleses i mancances. No voler perdonar ens deshumanitza i ens impedeix comprendre i entendre les altres persones. “Si el teu germà peca, reprèn-lo, i si se’n penedeix perdona’l. Si peca contra tu set vegades el dia i set vegades et demana perdó, perdona’l sempre” (Lc 17,3.4)

Hem de ser bones persones. Cada dia tenim moltes oportunitats per fer el bé a les persones que ens envolten, a qui ens trobem en el nostre caminar, als animals que són manifestació de la creació i de tractar amb cura les coses que fem servir o ens envolten. Aquest comportament és la nostre carta de presentació.

Decanta’t del mal i fes el bé,
i tindràs una casa per sempre,
els justos posseiran el país,
hi habitaran per sempre més.
Salm 36

dijous, 15 de novembre del 2018

La seducció de Muhammad


¿Per què la revelació transmesa per Muhammad captà l’atenció d’alguns habitants de La Meca?. Els erudits no es posen d’acord en determinar el contingut de les primeres prediques de Muhammad. A finals del segle XIX i inicis del XX, els islamòlegs opinaven que Muhammad captà l’atenció dels seus conciutadans perquè proclamà un missatge escatològic. La Fi del Món i el Dia del Judici final semblaven imminents i per això calia recórrer un camí de reconeixement de la bondat de Déu. Muhammad, diuen aquests erudits, proposà unes pràctiques molt concretes a través de les quals les persones podien aconseguir la salvació. A inicis i durant tot el segle XX, les hipòtesis del islamòlegs es traslladares al camp de l’ètica social. Segons aquest punt de vista Muhammad, davant de la transformació de la societat beduïna a finals del segle VI per l’aparició d’una classe social urbana de rics mercaders, bandejà les riqueses i proposà una nova societat més justa socialmente a fi d’agradar a Déu. Segons aquests estudiosos, si en algun moment Muhammad feu servir l’escatologia fou per espantar als seus conciutadans a fi de canviar d’actitud.

Avui, alguns islamòlegs del segle XXI estan recuperant els antics punts de vista a favor de l’escatologia sense renunciar a donar importància a la dimensió social. Aquesta nova perspectiva presenta la novetat del missatge de Muhammad com una crida a la reivindicació d’un monoteisme ampli i integrador, en el qual podien confluir els seus seguidors amb cristians i jueus. Es tractava d’afirmar una imatge de Déu diferenciat dels models politeistes d’aquell temps i sensible a la justícia social. Des d’aquesta nova perspectiva la dimensió escatològica es situa en l’horitzó de la història, sense concretar quan serà, només Déu ho sap, però cal preparar-se per estar a punt per quan sigui l’eschaton. Aquest marge ampli temporal sobre el Dia de Judici final permet als seguidors de Muhammad confrontar-se als imperis Bizantí i Persa a fi d’alliberar-los dels pecats dels seus governants i situar aquests pobles en condicions d’agradar a Déu. Però aquest voluntat inicial s’anà transformant quan la primitiva comunitat de seguidors de Muhammad foren conscient de que podien construir una nova religió i aquesta podia ser útil per construir un nou imperi.

dimecres, 14 de novembre del 2018

El llegat de Lluís Duch


En la nota d’ahir, al comentar la mort d’en Lluís Duch, vaig dir que algunes persones trobarem a faltar el pensament lúcid i humil per entendre el que estem vivim. El bon amic Gabriel Jaraba, gran admirador de l’obra del pare Duch, ha fet una petita evocació de la seva capacitat intel·lectual que m’agradaria compartir. Diu en Gabriel Jaraba: “Era, com dius, un pensador lúcid i humil. Posseïa una visió del temps present inhabitualment aguda, una capacitat molt especial de captar l'essencial a la societat complexa. Crec que aquesta capacitat d'aprehendre la complexitat sense recolzar-se en dogmatismes de cap mena va fer que la intel·lectualitat laica i institucionalitzada desconfiés d'ell o simplement el bandegés: si no arriba a ser per la complicitat del professor Albert Chillón a la UAB la seva marginació del món universitari català hagués estat encara més escandalosa.

El cas del Lluís Duch, monjo estudiós i erudit excel·lent, al qual la universitat li gira l'esquena i la intel·lectualitat l'ignora és un cas de sectarisme antireligiós escandalós del nostre temps. Més encara quan, si hom llegeix la seva obra sobre el que anomenava hivern eclesial es podia veure que no era precisament algú que oferís encens a Wojtyla, però la seva habilitat en identificar la trivialitat el feia perillós a ulls dels oportunistes manipuladors. De manera que si un dia va haver un clericalisme sectari i dogmàtic que era enemic del coneixement, ara hi ha un anticlericalisme que, per bé que educat i discret, fa el mateix paper.” La força del testimoniatge cristià i el rigor intel·lectual del para Lluís Duch han de ser un referent que no podem oblidar i hem de saber explicar.

dimarts, 13 de novembre del 2018

Lluís Duch


Avui ha estat enterrat al monestir de santa Maria de Montserrat el monjo prevere Lluís Duch. Feia anys que el coneixia i seguia amb molt interès la seva producció intel·lectual. El dia ha començat amb la aquella boira del Llobregat que aïlla visualment el monestir del seu entorn. Mentre les agulles de l’amfiteatre montserratí s’enfilaven cap un lluminós cel de tardor, les campanes ens convocaven a la basílica amb el repetitiu toc a morts. Mentre esperava l’inici de la cerimònia he evocat novament els meus records d’en Lluís. La primer imatge, tot i que pot tenir alguna imprecisió, és una petita crònica en la revista de la Delegació Diocesana de l’Escoltisme (DDE) explicant que un jove escolta entrava al monestir de santa Maria de Montserrat per fer-se monjo. Una foto d’en Lluís al damunt d’una Vespa il·lustrava la notícia.

Després, quan el meu camí vital em feu freqüentar el monestir, vaig poder xerrar més profundament amb en Lluís. El seu vast i clarivident pensament aportava un perspectiva original als problemes que m’inquietaven. La seva mirada lúcida desgranava els problemes de la societat contemporània i, a partir de la seva anàlisi, em proposava contínuament camins a explorar por poder avançar. Recordo un cop que, davant la meva insistència de la pèrdua de valors de les nostres societats, em matisà dient-me que el problema era la sobreabundància de valors. En Lluís era una savi sagaç, astut i reservat. Si en alguns moments era retret, en altres era enormement generós compartint el seus sabers. En vàries ocasions vaig convidar-lo com a ponent en algunes jornades de reflexió i les seves aportacions foren magistrals perquè ens ajudaren a pensar.

La figura il·lustrada d’en Lluís, més de 50 llibres i 300 articles, ens ha dit l’abat Josep Maria Soler en l’homilia de les exèquies, és una bona mostra del vigor intel·lectual que la comunitat benedictina ha sabut conrear durant anys. Quan la fossa ha engolit definitivament el seu cos,  a mesura que els seus companys de comunitat anaven tirant la terra, he experimentat la sensació de que el nostre poble havia perdut a un pensador lúcid i humil, i que el trobarem a faltar perquè el necessitarem per entendre on estem. Algunes persones trobarem a faltar la figura d’en Lluís en aquesta hora tardoral. Els aurons del cementiri montserratí, amb el seu canvi de color, afavorien la darrera pregària de comiat per en Lluís. Però, ell seguirà viu entre nosaltres gràcies al seu pensament recollit en la seva obra escrita. En un moment d’idees ràpides, haurem de reivindicar la vigència del saber pausat i sòlid d’en Lluís Duch.  

dilluns, 12 de novembre del 2018

Catalunya, Espanya i les arrels del mal


He llegit una interessant reflexió política, Las raíces del mal, feta per Alfons Duran Pich, sociòleg i psicòleg, sobre el procés polític de Catalunya explicada a través del concepte del mal. Voldria retenir algunes idees exposades en aquest article perquè aporten claus per entendre alguns des fenòmens polítics dels darrers temps. Alfons Duran esmenta a John Kékes, professor emèrit de filosofia de la universitat de Albany, autor del llibre "The Roots of Evil", Les arrels del mal, (2007). Assaig ampli de les circumstàncies socials que al llarg de la història han afavorit l’aparició d’un fenomen que es pot descriure com un "mal endèmic, un mal extensible al gruix d'una població". Per John Kékes, "la maldat és el més seriós dels nostres problemes morals. Tota la crueltat del món, la cobdícia, els prejudicis i el fanatisme arruïnen la vida d'incomptables víctimes. L'atrocitat provoca atrocitat. S'alimenta un odi furiós cap a l'enemic real o imaginari, que rebel·la unes tendències salvatges i destructives en la naturalesa humana. Comprendre això qüestiona les nostres il·lusions optimistes sobre el pes de la raó i la moral en la millora de la vida humana. Rebutjar-les és d'importància vital, perquè són els obstacles per poder contrarestar l'amenaça del mal".

Segons Duran en les ciències socials hi ha un debat permanent per diferenciar entre la psicopatia i la sociopatia. Però sí que hi ha acord respecte al comportament associat a aquestes disfuncions: el psicòpata hi ha un major en el propi subjecte (per raons genètiques, hormonals o químiques) i en el sociòpata el protagonisme el té l'entorn. A partir d’aquesta distinció Alfons Duran afirma “que alguns personatges expressin de manera continuada un odi i un acarnissament maligne contra Catalunya i els catalans, podria ser classificat com a conducta psicopàtica. Però quan es detecta una extensió de la conducta a una pluralitat d'actors i institucions, el fenomen cobra un altre sentit. És quan la sociopatia es fa endèmica. En el contenciós català hi ha signes evidents de maldat”. Tot seguit esmenta situacions en les quals poden qualificar-se com exemples d’aquesta maldat. Fins el punt que la relació l’Estat i algunes institucions i persones amb Catalunya són un clar exemple de la hipòtesis d’Hanna Arendt sobre el significat de la banalització del mal: si et distàncies de la realitat i no fas cap esforç per comprendre-la, acabes normalitzant la maldat. La conclusió d’Alfons Duran és contundent: “el comportament de l'Estat espanyol, en la seva dimensió total (persones i institucions), sembla confirmar el pitjor dels dictàmens. Només la banalització del mal explica el que està passant”. Recomano la lectura d’aquest article consultable a http://www.alfdurancorner.com/

diumenge, 11 de novembre del 2018

Aportacions per renovar l’esperit


El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

“Us asseguro que aquesta viuda pobra hi ha tirat més que tots els qui tiren al tresor; perquè tots hi ha tirat d’allò que els sobra; ella, en canvi, de la seva indigència, hi ha tirat tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure” (Mc 12:41)

“Europa té un patrimoni moral i espiritual únic en el món, que mereix ser proposat de nou amb passió i frescor renovada.” Papa Francesc, Facebook 11 de juliol de 2017.

“La vida d’un cristià és com un sagrament, un signe que ens fa entreveure i entreviure el misteri de Jesucrist”. Mossèn Modest Prats, Homilies de Medinyà, pàg 70.

dissabte, 10 de novembre del 2018

Glosses per la vida quotidiana


Alguns cops els esdeveniments de la vida ens trasbalsen i neguitegen. En aquests moments, agraïm trobar consol a les nostres preocupacions. Són davant d’aquestes circumstàncies quan esperem sentir-nos acompanyats, compresos i acollits càlidament per asserenar l’esperit. El mateix que sentim nosaltres ho senten altres persones que poden passar tràngols similars. No endurim els nostres cors a acollir els altres. “Senyor, vos m’ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostre presència”. (Sal 15,11)

Es bo dedicar una estona del dia a conrear l’esperit. Hem de saber trobar un petit moment de silenci i recolliment per pregar, contemplar, meditar i escoltar l’interior. Són espais de creixement i d’amor a un mateix. Llavors descobrim el sentit del que fem i podem projectar a la realitat les nostres esperances. En aquests instants som conscients del que som i volem ser. “Com pedres vives, deixem que Déu faci de vosaltres un temple espiritual, un sacerdoci sant” (1Pe 2,5)

divendres, 9 de novembre del 2018

Glosses per la vida quotidiana


L’amor és gratuïtat. Hem d’estimar sense esperar res a canvi. Si cerquem la recompensa, aquesta actitud fomenta l’egoisme i no ajuda a purificar el cor. L’amor generós, altruista i desinteressat ens salva de les temptacions de ser el centre de la vida o de l’univers. Ser despresos també en l’amor és el camí a la felicitat. “Quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors, ja que ells no tenen res per a recompensar-te, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitin els justos! (Lc 14, 13-14)”.

La pregària, els moments quotidians de silenci i repòs interior, ens ajuden a trobar el sentit del que fem. També ens permeten obrir el cor a la comprensió d’allò que la raó no pot donar-hi resposta. Les dificultats del dia a dia podem entendre’s i transformar-se a la llum de la contemplació de les paraules que són font de pau i serenor per l’esperit. “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar, diu el Senyor”. (Mt 11,28)

El sentit de propietat de les coses o el mateix lligam afectiu a moltes d’elles poden ser una dificultat per estar disponibles per acollir i servir als altres. Hem d’aprendre a ser més despresos dels bens materials que poden empresonar la nostra voluntat i enterbolir la nostra prioritat d’estimar. “Ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té” (Lc 14,33).

dijous, 8 de novembre del 2018

La ignomínia del Suprem i la debilitat del Govern de l’Estat


La prodigiosa sentència del Tribunal Suprem sobre les hipoteques dóna per mol. La primer consideració a fer és la crisi de credibilitat del propi tribunal i, ben mirat, escampa dubtes sobre la solidesa del sistema judicial espanyol. L’actuació del Tribunal Suprem en aquest assumpte transmet que ha estat sensible a les pressions de la banca per revisar una sentència que els hi era desfavorable. El canvi de criteri, fent bona la dita castellana de “donde dije digo, digo Diego” ha desconcertat i ha indignat a mota gent. Aquest és la segona consideració. Al conèixer la sentència ràpidament hi han sorgit propostes d’àmplies mobilitzacions de protesta pel que la societat ha considerat una actuació esbiaixada de la justícia espanyola. Quan els jutges toquen les peles el clam dels espanyols és unànime, però quan aquesta mateixa justícia empresona a líders polítics i socials catalans innocents el silenci és quasi total. Malament.

Finalment, la darrera consideració, afecta al govern. Després d’escoltar per part dels governants que cal acatar escrupolosament les sentències dels tribunals ara resulta que el truc, per no desacatar, és canviar la llei. Per decret llei és crea una nova normativa que deixa en paper mullat la sentència del tribunal. Perfecte. Si les lleis es poden ajustar als gustos dels governants, cosa que no em sembla bé, l’excepcionalitat adduïda per fer-ho podria aplicar-se també als presos preventius catalans. És tan fàcil com deixar sense efectes les causes per les quals es poden decretar, en determinades situacions, presons preventives. Així de fàcil. Però, a les vigílies de les eleccions andaluses el govern del PSOE aplicarà allò tan habitual en política: “quietos parados”. Llàstima que tinguem memòria per recordar les coses.

dimecres, 7 de novembre del 2018

El diàleg catòlic – musulmà


El recent anunci de l’anul·lació de la condemna a mort de la jove catòlica pakistanesa Asia Bibi per blasfèmia m’ha dut a revisar el que vaig escriure fa uns anys arran d’aquest cas. El que vaig escriure en aquells moments, adaptat al pas del temps, és plenament vigent avui. Les relacions entre cristians i musulmans són ambivalents. No és el mateix el que passa al nostre país que les dificultats en que es troben els cristians dels països islàmics. La situació de la cristiana Asia Bibi a Pakistan, sentenciada a morir a la forca per una suposada blasfèmia, evidencia la important asimetria en aquestes relacions. Cal exercir totes les pressions polítiques per salvar a Asia Bibi i els catalans d’origen pakistanès han de fer arribar al seu país aquest missatge: alliberar aquesta dona cristiana perquè els musulmans pakistanesos a Catalunya han après que la blasfèmia no és un delicte penal.

A nivell institucional les relacions entre cristians i musulmans passen per un bon moment. El papa Benet XVI impulsà vàries iniciatives per crear un marc estable de relació amb el món musulmà. Una evidència d’aquesta bona entesa ha estat la recent trobada celebrada entre el Centre per al Diàleg Interreligiós de l'Organització per a la Cultura i les Relacions Islàmiques de Teheran (Iran) i el Pontifici Consell per al Diàleg Interreligios. Aquestes dues institucions varen celebrar el seu setè Col·loqui, a Teheran, del 9 a l'11 de novembre, del 2010, sota la presidència conjunta de Mohammad Baqer Khorramshad, president de l'Organització per a la Cultura i les Relacions Islàmiques i el cardenal Jean-Louis Tauran, president del Pontifici Consell per al Diàleg Interreligioso.

Al final de la trobada, els participants - set de la delegació encapçalada per Mohammad Baqer Khorramshad i sis de la delegació encapçalada pel cardenal Tauran- acordaren:

1. Els creients i comunitats religioses, sobre la base de la seva fe en Déu, tenen un paper específic que exercir en la societat, en un plànol d'igualtat amb els altres ciutadans;

2. La religió posseeix una dimensió social inherent que l'Estat té l'obligació de respectar, per tant, també en l'interès de la societat, no pot ser relegada a l'esfera privada;

3. Els creients estan anomenats a cooperar en la recerca del ben comú, sobre la base d'una relació sòlida entre fe i raó;

4. És necessari que els cristians i musulmans, així com tots els creients i persones de bona voluntat, cooperin a respondre als desafiaments actuals, promovent els valors morals, la justícia i la pau i protegint la família, el medi ambient i els recursos naturals;

5. La fe, per la seva pròpia naturalesa, exigeix la llibertat. Per tant, la llibertat religiosa, com a dret inherent a la dignitat humana, ha de ser sempre respectada pels individus, els agents socials i l'Estat. En l'aplicació d'aquest principi fonamental, hauran de tenir-se en compte les arrels culturals i històriques de cada societat que no estigui en contradicció amb la dignitat humana;

6. L'educació de les joves generacions ha de fundar-se en la recerca de la veritat, en els valors espirituals i en la promoció del coneixement.

Els participants van posar l'accent en la necessitat de "continuar en el camí d'un diàleg real i fructífer". Cal continuar el diàleg entre cristians i musulmans, per evitar que situacions com la d’Asia Bibi puguin repetir-se.

dimarts, 6 de novembre del 2018

Un dia qualsevol


Un dia qualsevol està ple de molts esdeveniments. Uns més petits, quasi insignificants, altres més rellevants i transcendents. Cada dia passen moltes coses i vivim moltes situacions al treball, a la família, en el lleure, en les relacions amb les amistats o els veïns, on podem expressar el que som i sentim. Un dia és una succeí d’instants en els quals són font d’experiències, bones o dolentes. Unes ens permeten mostrar-nos agraïts per haver-les viscuts i les altres donen peu a preguntar-nos què fer davant d’elles. La vida és un teixit fet de petits instants.

Viure és ser conscients d’aquests petites moments que teixeixen la vida. Des de la sortida fins a la posta de sol i el descans nocturn tenim ocasió per viure, no amb indiferència sinó paladejant cada un d’aquests instants que donen sentit a la joia de viure. Les comunitats religioses comencen el dia pregant a Déu perquè els ajudi a viure de forma positiva el dia que s’inicia. Bona part del que passi durant el dia depèn de cadascú. Al final del dia, quan el capvespre convida a la intimitat, és el moment per posar-se davant d’un mateix i revisar el que s’ha fet i si hem actuat d’acord amb els nostres principis i valors. Aquest moment de tancament requereix silenci, pau i solitud. És el moment de desconnectar d’allò que és superflu i connectar amb allò que dóna sentit a la vida.


dilluns, 5 de novembre del 2018

Aportacions per renovar l’esperit


El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

“En la concepció més original del monaquisme, el monjo és un asceta, un que lluita amb esforç per treballar-se espiritualment. O, per dir-ho d’una manera millor, més adequada a la visió cristiana de la vida espiritual, el monjo estima tant Déu, que vol fer vida la seva Paraula per reproduir en ell la imatge de Jesucrist i per això es treballa”. P. Abat Josep Mª Soler (6 agost 2013)

“En tornar a casa trobareu els fills. Feu-los una carícia dient-los: Aquesta és la carícia del Papa! És possible que trobeu alguna llàgrima per eixugar. Tingueu, per al qui pateix, una paraula de consol. Que els afligits sàpiguen que el Papa està amb els seus fills, de manera especial en les hores de tristes i d’amargor”. Sant Joan XXIII, papa

“De la mateixa manera que la calor dilata els cossos, la caritat té també un poder dilatador, ja que es tracta d’una virtut càlida i fervent” Sant Joan Crisòstom, bisbe. De les Homilies sobre la Carta als cristians de Corint

diumenge, 4 de novembre del 2018

Tot té el seu moment


Tinc la sensació de que tot va massa de pressa i vivim en la sobreabundància de molta informació. La societat no para d’inundar-nos en propostes de canvi, de modes que fugisseres i el soroll ho omple tot. No hi ha ni espais ni temps per madurar les coses. Si el savi Cohèlet visques avui entre nosaltres, no podria escriure aquells magnífics versos recollits en l’Antic Testament (Coh 3,1-9) on es diu, entre altres coses “Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps, per a cada cosa”. Tot seguit Cohèlet llista els diferents temps que l’existència humana es pot trobar.

Cert, fora bo, que hi hagués un temps per cada cosa. Però no és així. Resulta que ara, els temps es superposen i no podem gaudir de cada dels diferents instants en que es pot dividir el temps de les experiències personals. Perquè cada instant es substituït per un de nou, que no té res a veure amb l’anterior. Tot va en velocitat de vertigen, de tal manera, que els individus anem perdent la capacitat de contemplació de les meravelles que contenen cada dels instants dels diferents temps de la nostra vida.

Demano poder-me aturar i, prescindint de les urgències, les imposicions o reclams per gaudir, com diu Cohèlet, del “temps de cercar i un temps de perdre”. I ha de ser així, perquè en la vida hi ha “un temps de callar i un temps de parlar” i com diu un altre savi de l’Antic Testament, Jesús de Sira, les persones necessitem “temps lliure per a adquirir la saviesa. Qui no té gaires ocupacions arribarà a ser savi” (Sir 38,24). Davant de tanta rapidesa i instantaneïtat, millor desaccelerar-nos i contemplar la bellesa de cada instant, quasi bé como si fos el darrer moment del nostre temps.


dissabte, 3 de novembre del 2018

Glosses per la vida quotidiana


L’experiència del transcendent demana sincerat de cor. No és una qüestió de càlcul, sinó de obertura interior per deixar-se captar pel misteri de la transcendència. Moltes persones, ara i abans nostre, han recorregut aquest camí i han compartit la felicitat d’experimentar aquesta la trobada íntima amb Déu. Feliços els net de cor: són ells els que veuran Déu. Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells. (Mt 5,8-10)

La mort acostuma a fer por. L’absència dels estimats ens aterra. Voldríem que eternament estiguessin al nostre costat. Però sabem que això és impossible. Ens consolen els records, ajudant-nos a revifar la seva presència. Però també podem tenir el convenciment que la mort no és una desaparició definitiva. Tenim la promesa de la resurrecció que venç la mort i ens dona entrada a un temps nou de pau i goig. “No tingueu por. Busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat. Ha ressuscitat, no hi és aquí. Mireu el lloc on l’havien posat” (Mc 16,6)

divendres, 2 de novembre del 2018

Glosses per la vida quotidiana



Les religions no han d’endurir el cor de les persones, al contrari. Tenir fe és estar més atent als altres,  procurar acollir-los tal com són i ajudar-los a ser persones lliures i capacitades a viure amb dignitat. L’amor és el que permet alliberar les religions de tota mena de comprensió dogmàtica i esclavitzant. “El cap de sinagoga, en veure que Jesús havia curat la dona  en dia de repòs (era dissabte), es disgustà i deia a la gent «La setmana té set dies feiners, i no avui que és dia de repòs»” (Lc 13,14)

Hem de ser conscients de les nostres limitacions i mancances. Algunes les hem d’acceptar tal com són, però altres poden ser oportunitats de millora i transformació si obrim els nostres cors a deixar-nos ajudar per canviar. Hi ha aspectes de la nostra vida que cal abandonar a fi de poder ser més lliures i disponibles per acollir als altres.

Renoveu la nostra vida, Senyor,
com l’aigua renova l’estepa del Nègueb.
Els qui sembraven amb llàgrimes als ulls,
criden de goig a la sega.
Salm 125

En la vida, coneixem situacions en que patim els desficis de persones que volen ser els primers en molts coses. Són ambiciosos per sobresortir, es mostren egoistes, són despreocupats en les seves relacions amb els altres i neguitosos per lluir davant la mundanitat. Aquestes actituds contrasten amb la servitud, obertura i amabilitat d’aquells que, despreocupats pel que diran, actuen per acollir i servir als altres. Hi ha darrers que seran primers, i primers que seran darrers (Lc 13,30).

dijous, 1 de novembre del 2018

Tots Sants

La festa de Tots Sants té una intensitat litúrgica excepcional plena d’emotivitat. Tot celebrant aquesta festa, plena de significació popular, he llegit una reflexió de sant Bernat entorn a aquestes festes cristianes la qual he trobat molt adient per recuperar el sentit de celebrar aquestes diades, especialment quan manifestem evocar els sants que ens han precedit. ¿Què en treuen els sants quan els recordem i lloem?, ¿que en traiem nosaltres?, ¿per què cal fer aquestes celebracions?. Venerar els sants ens proporciona un bé espiritual, diu sant Bernat. El seu record reverenciat desvetlla i estimula en nosaltres el desig de fruir de la seva companyia. Perquè manifestem, d’alguna manera, voler participar, formar part del seu esperit santificat. Així és com ens sentim en comunió amb ells o, millor dit, volem estar-hi. Ens situem en el camí d’esdevenir església de sants perquè volem participar d’aquesta santedat. 

El record dels sants ens ajuda a cercar allò què és de dalt, allò que dóna vida i llum quan la fosca ens empresona. En aquests moments els sants ens indiquen el camí a seguir, les insinuacions de vida que s’amaguen darrera de gestos i compromisos. Diu sant Bernat que no hem desitjar només la companyia dels sants, sinó posseir la felicitat que tenen ells. Ambicionar la felicitat dels sants és treballar en el pla de Déu que estima i vol que les persones ens estimem. Jesús és el camí i la porta que s’obra per entendre la felicitat dels sants. Quan ens obrim a l’amor llavors ens apropem a la plenitud del sants que avui hem celebrat.