dijous, 30 de juny del 2016

El discurs de Rajoy

Per acabar els comentaris dedicats a la campanya electoral voldria referir-me al discurs de reconeixement de la victòria electoral fet per Mariano Rajoy davant de la seu del PP a Madrid. Aquest discurs podria passar com una mostra fefaent del que no ha de fer mai un líder polític: improvisar. Un polític en exercici de lideratge no pot improvisar mai. És molt repetida la frase atribuïda a Churchill que deia “quantes nits he passat sense dormir preparant la frase que he d’improvisar demà en el Parlament”. Conec una versió similar atribuïda a un primer ministre de la República espanyola. El lideratge polític és un ofici que requereix preparació i el discurs de Mariano Rajoy no estava gens preparat. Era prou sabut que el líder popular havia de pronunciar un discurs, no se sabia en quina direcció, però que havia de dirigir unes paraules als seus seguidors era obvi.

No cal reproduir sencer el discurs. Però les següents frases són una mostra de com anà el discurs “Buenas noches, buenas noches. Bueno, buenas noches a todos. Bueno, buenas noches” o “Amigas y amigos. Bueno, eh, queridos amigos y amigos. Eeeeh”. En un moment de la seva intervenció, quan duia bona estona parlant, algú recordà a Mariano Rajoy que havia dir que havien guanyat les eleccions. Diuen que una manera de desmuntar la retòrica d’una persona és publicar la literalitat del que diu. Això, que és evident per moltes persones, no ho hauria de ser una veritat aplicada a qui té la màxima responsabilitat política d’un país. Les sèries polítiques televisives i més d’una pel·lícula o les cròniques de campanyes electorals nord-americanes han demostrat que els redactors de discursos polítics tenen, per determinades ocasiones, redactats dos textos, un en una direcció i l’altre en direcció contrària. Segons com vagin les coases, es fa servir un o l’altre. Res s’improvisa. No es deixa res a la improvisació, perquè sinó, passa el que passa. Però els dirigents de la campanya popular no han fet cas a aquesta prudent precaució i deixaren que el seu màxim dirigent improvés. I així li anà.

dimecres, 29 de juny del 2016

Mecànica quàntica electoral

Vivim en societats complexes, cada cop més identificades amb les teories del caos i explicables a partir de l’aplicació social de la mecànica quàntica. Aquesta part de la física permet comprendre el comportament social des de la no predictibilitat dels esdeveniments i la lògica difusa. La nova perspectiva aportada per aquestes teories permeten assumir que les sumes poden comportar-se, en moltes ocasions, com multiplicacions en lloc de simple agregació de sumands. En altres termes, aquesta idea es pot expressar amb el principi de que el tot sempre és superior a la suma de les parts. Precisament això, és el que deurien pensar els dirigents de Podemos quan proposaren el pacte electoral amb Izquierda Unida.

Però els resultats electorals semblen demostrar que, en determinades circumstàncies, la lògica de l’elecció lectoral s’aparta dels principis de la mecànica quàntica. La aliança electoral Unidos Podemos han perdut més de un milió de vots. En aquest cas, el tot ha estat menor que la suma de les parts. Feta aquesta constatació, es podria pensar que la raó de l’alteració del principi pot atribuir-se al fet de que sumands eren força diferents o antagònics de tal manera que s’anul·laven en bona mesura. Caldrà explorar si aquesta explicació pot estendre’s a totes les aliances similars a Unidos Podemos. A Catalunya, tot i que en Comú Podem a perdut forces vots, no ho ha fet en la dramàtica quantitat que els seus homònims estatals. Probablement això ha estat així perquè els diferents sumands eren molt més homogenis degut a que aquesta aliança portava poc més d’un any de rodatge. De tal manera que, en aquesta ocasió, el principi de la mecànica quàntica semblaria que és aplicable també en les eleccions polítiques.

dimarts, 28 de juny del 2016

Zakat al Fitr

Ara que s’acosta la fi del mes de Ramadà, tots els musulmans estan obligats a practicar una forma particular de zakat, anomenada zakat al Fitr. El tercer pilar de l’islam en ordre d’importància és l’anomenat zakat que traduït seria “allò que purifica” tot i que vulgarment a Occident se’l coneix com almoina religiosa. El zakat genèric, el que es diu zakat al mal, és una taxa sobre la riquesa i alguns bens personals. Però abans que acabi el mes de Ramadà, i vinculat al sentit religiós del dejuni obligatori dels musulmans, aquests han de practicar el zakat al Fitr.

Aquesta forma particular del zakat, que es també obligatòria, és el que es coneix com l’almoina de trencament o acabament del dejuni. Els destinataris d’aquesta contribució econòmica són els persones més necessitades i la seva funció és redimir als musulmans dels possibles pecats comesos durant el mes de Ramadà. La quantitat a aportar com  zakat és la mateixa per a tothom, independentment de les seves diferents nivells d'ingrés. La quantitat mínima és d'una saa, mesura que equival a quatre grapats dobles dels aliments, grans o fruita seca, per a cada membre de la família que l’ha de rebre. Aquest càlcul pot substituir-se per una aportació econòmica que, en el cas europeu, equivaldria a uns cinc euros per persona que es vol ajudar.


dilluns, 27 de juny del 2016

Els pactes i el dia després

Estem en el dia després de les eleccions. Els opinadors confabulen sobre les anàlisis i les possibles aliances. Tot dóna voltes sobre possibles pactes. Hi ha opinions per a tot i, en més d’una ocasió, al sentir aquestes opinions penso que moltes opinions són comentaris líquids, o pot ser més, vaporosos. Hi ha tantes hores a omplir en els mitjans d’opinió que els comentaris s’allarguen i s’estiren fins l’infinit. Un dels comuns denominadors des debats són els pactes. Com que en la governabilitat d’Espanya hi ha poca cultura de pacte els resultats d'ahir semblen abocar a una fracàs anunciat. Pel que han dit la majoria de dirigents polítics, excepte el part guanyador, tots són anuncis de maniobres de distracció per no donar pistes de com poden anar els pactes, en el cas de que n’hi hagin.

Algú pot considerar que això és normal. Que la cultura democràtica comporta i exigeix dissimular les intencions dels pactes. Però, em pregunto ¿és bo que sigui així o això és també un signe de la feblesa democràtica del nostre país?. En països de cultura democràtica consolidada els pactes formen part de les agendes electorals públiques. Aquí no. Tothom amaga el que pot les seves direccions de pacte i es esquerp alhora de definir les possibles aliances. És evident que això és un altre element de dèficit democràtic. Els electors hauríem de saber abans de les eleccions quines son les preferències dels pactes. Del contrari, l'elecció racional està condicionada per una agenda oculta que quan es fa evident, molt temps després de les eleccions, pot decebre fins a tal extrem que una persona pot considerar malbaratat el seu vot. De tal manera que algun elector, si hagués sabut amb anticipació les intencions de futur dels pactes post-electorals probablement hauria canviat el sentit del seu vot. Caldria explorar, en les agendes de regeneració democràtica, com resoldre millor aquesta qüestió.

diumenge, 26 de juny del 2016

El meu vot del 26 de juny

M’ha costat votar i decidir el meu vot. He anat a votar. Bé, és un eufemisme, perquè he votat per correu. He volgut anticipar el meu vot per simple comoditat. Havia d’estar fora i no volia patir alhora de tornar a Barcelona. Solució, el vot per correu. ¿A qui votar? Aquest ha estat el dilema. És dur tornar a confiar en les mateixes persones que no es posaren d’acord fa un mesos perquè és difícil pensar que ara ho faran. Les mateixes persones que ens han portat al dilema d’avui es tornen a presentar com a candidats. Els pronòstics no auguren uns resultats diferents que ara fa mig any, ¿quina garantia hi ha quera ara seran capaços de formar govern? La seva incapacitat política és manifesta, un per omissió, altres per incapacitat i altres per arrogància. En definitiva, tota una classe política ha mostrat els límits més frustrants de la política. Malgrat el meu desànim, o desencís, he anat a votar perquè formo part de la generació que lluità per la democràcia d’aquest país. Entenc que el vot, a més d’un dret és un deure.

He tingut dificultats per conformar la meva decisió a qui votar. Ara, reflexionant sobre el procés de decisió veig que m’he mogut guiat per tres nivells de lògica. Un primer nivell ha estat l’eix de l’independentisme. La meva opció havia d’estar ineludiblement alineada a favor de la independència de Catalunya. Això ha reduït força el ventall de les opcions. Sobre aquesta opció no podia haver-hi ambigüitats o subterfugis electoralistes. No eren suficients promeses de pactes sobre l’arquitectura de l’estat o hipotètics referèndums que ràpidament sempre hi havia algú que, amb més autoritat, els posava en quarantena. No, la independència de Catalunya no era negociable en el meu vot. Dintre dels partits independentistes hi havia matisos que condicionaven la meva primera decisió. En aquest sentit, prefereixo les utopies possibles que ho són perquè no venen associades a calendaris, preses o urgències històriques a resoldre sense aturador. Desconfio de les propostes independentistes receloses de la unitat perquè tot ho entenen com un desafiament per demostrar que té més lideratge polític a Catalunya.  

Un altre nivell de la meva decisió és ha estat l’eix social. La independència ha de conjugar-se amb justícia social. Si el primer forma part dels instruments polítics, el segon pertany a la categoria de les decisions morals. En aquest camp, l’elecció del vot era més complexa. Les formacions que oferien més garanties de sensibilitat social estaven prou allunyades del que pensava que eren les alternatives polítiques independentistes partidàries de la utopia possible que havia escollit en el primer nivell de la meva elecció. No trobava l’equilibri entre la utopia social amb el camí cap a la independència de Catalunya. No trobava respostes reconfortants a favor d’una major justícia social i de majorar sensibilitat davant dels nous reptes dels actuals desequilibris socials. Tampoc trobava realista algunes solucions proposades pel radicalisme social, doncs si bé anaven carregades d’utopia no eren possibles des del punt de vista de la gestió política. El paper tot ho aguanta, mentre que governar vol dir polítiques fiscals , fer pressupostos i gestionar polítiques públiques realitzables.

La síntesi era confosa i tot semblava que, tot i que havia decidit anar a votar, millor era fer-ho en blanc. Arribat a aquest punt vaig pensar si podia, en un últim esforç per clarificar la meva elecció, fer servir la lògica del sentiment per desfer la lògica de la racionalitat emprada en els dos nivells anteriors. Arribats a aquest punt, he trobat a faltar les llistes obertes. Elles m’haurien permès determinar millor el meu vot. Com que això no és una realitat encara, he hagut de fer de construir una síntesi entre els aspectes racionals i els emotius. He decidit votar en funció de les persones que m’oferien millors garanties per defensar la utopia possibilista i reposada de la independència i mostrar sensibilitat provada per les qüestions socials que em preocupen. No ha estat gens fàcil efectuar aquesta decisió. He hagut de mirar-me les llistes de dret i al revés per poder decidir el meu vot. Per sort, més enllà dels caps de llista, he trobat una llista on hi ha algunes persones que em donen prou garanties de que el meu vot no serà inútil. Espero que així sigui. Com que són persones amb noms i cognoms els penso demanar que fan amb el meu vot. He de reconèixer que el meu vot m’ha provocat neguit interior pels excessius dubtes que he tingut. Per primer cop en la meva vida, he votat entristit, sense massa convenciment i amb més dubtes que certeses.

dissabte, 25 de juny del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Hem de jutjar les persones, més enllà de les seves aparences i el que diuen. Tothom ha de ser valorat en el que és, en el seu cor i allò que fa. Entre el dir i el fer es mostra la coherència de les persones. L’acolliment misericordiós obre el nostre cor al cor dels demés més enllà de les imatges superficials. Evitem la temptació de jutjar les persones per les nostres impressions. “Guardeu-vos dels falsos profetes. Vénen disfressats d’ovella, però de fet són llops afamats. Els coneixereu pels seus fruits” (Mt 7,15-16)

Moltes persones confonen l’autoritat amb el poder. Es pensa que tenint poder es té autoritat. No és així. Es pot tenir tot el poder del món i està mancat d’autoritat. Aquesta neix de la coherència moral de les persones. L’autoritat es atorgada per acceptació de la solidesa  i consistència dels principis morals que tingui una persona i l’acceptació de les seves obres. “Quan Jesús acabà de dir aquestes paraules, la gent quedà sorpresa de la seva manera d’ensenyar, perquè no ho feia com el mestres de la Llei, sinó amb autoritat”.(Mt 7,28-29)

divendres, 24 de juny del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Moltes persones judiquen fàcilment als demés. Sovint, es critica i jutja amb rapidesa el que fan les altres persones, no se’l deixa passar ni una; mentre no s’assumeixen les més evidents incongruències personals. Som ràpids en la crítica i molt lents, o no la fem, l’autocrítica. Les relacions humanes queden afectades per aquestes actituds, més pròpies dels hipòcrites que de persones que s’estimen. “No judiqueu els altres perquè Déu no us hagi de judicar. Perquè tal com vosaltres judiqueu ells us judicarà, i us farà la mesura que vosaltres haureu fet. ¿Per què veus l’estella dintre l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que tens dintre del teu ull?” (Mt 7,1-5)

L'art de viure pot resumir-se en petites frases que donen molt de sentit allò que fem. Proposo una d'aquestes màximes plenes de saviesa. Abans de fer qualsevol cosa pels demés podem pensar si ens agradaria que ens la fessin a nosaltres. Així de simple. “Fes als altres tot allò que voleu que ells us facin” ( Mt 7,6.12-14)

dijous, 23 de juny del 2016

La peregrinació a la Meca

Un cop acabat el mes de Ramadà en el calendari musulmà s’albira una de les altres festes importants pels musulmans, la peregrinació a la Meca i la festa del xai. Un dels pilars de l’islam es la peregrinació a la Meca, anomenada hajj en àrab. Els musulmans han de peregrinar als llocs sants de la Meca durant el mes de dhu al Hijja al menys un cop a la vida. Un peregrí és un haj o hajji. Hi ha una sura en l'Alcorà, la 22, anomenada la Peregrinació. En aquesta sura, entre altres coses, es troben unes poques aleies que parlen d'aquest ritual. Aquesta peregrinació, prescrit que ha de realitzar-se durant el mes de dhu al Hijja, el 12au mes del calendari lunar musulmà, només és preceptiva per a aquells fidels amb plenes facultats i que disposin dels recursos per realitzar-la.

També hi ha un altre pelegrinatge ritual, més modest, la umrah, denominat peregrinació menor. L'objectiu d’aquesta és realitzar només el ritual de visitar i circumval·lar entorn  la Kaaba, en qualsevol moment de l'any. El pelegrinatge menor no és obligatori, però sí recomanable. Pròpiament, la umrah, era un ritual pre-islàmic practicat en la Meca per demanar pluja. El ritu consistia en donar voltes al voltant de la pedra sagrada de la Kaaba. Després de la mort de Muhàmmad, aquest ritu s'incorporà al pelegrinatge major o hajj.

dimecres, 22 de juny del 2016

Calendari musulmà – III

El mes del nou calendari lunar musulmà comença amb el primer albirament de lluna per ulls musulmans, tal com estableix la legislació islàmica. La determinació de l’inici del mes no pot fer-se per càlculs astronòmics tal com es fa en el calendari gregorià. D'acord amb aquest ordenament un mes no tindrà més de trenta dies. Si bé el moment de l'aparició de l'anomenada lluna nova és perfectament calculable, el començament del mes islàmic no ho és perquè està condicionat a l'albirament com a condició necessària i suficient per a decretar el canvi de mes, un cop esgotat el dia 29 del que s'acaba. La determinació de l’inici del mes és inestable perquè la circumstància de l’albirament està associada a diversos fets molt variables com són: les condicions atmosfèriques; l'edat de la lluna en la tarda del dia 29 del mes; la proximitat de la lluna al sol en el moment de la posta de Sol; l'interval de temps entre la posta de sol i la de la lluna; el grau de nitidesa alhora de realitzar l'observació; l'orografia de la zona d'observació; l'ús de mitjans òptics, com telescopis o altres; i la perícia visual dels observadors si no s'usen mitjans òptics sofisticats. Per totes aquestes raons resulta que l’inici del mateix mes en diversos països musulmans pot començar en moments diferents.

Aquest  mètode primitiu de fixar l'inici del mes és inapropiat per realitzar previsions, anticipar esdeveniments o organitzar les agendes amb antelació. Això, que de manera genèrica ja és peculiar en relació a la planificació, resulta encara més molest quan cada en país realitza la seva pròpia visualització individual mensual donant origen a una gran varietat de calendaris molt difícils de coordinar. Davant l'important grau de variabilitat en poder fixar l'inici del mes islàmic des de l’interior de l’islam hi ha hagut intents de reconduir el seu calendari cap a criteris astronòmics de tal manera que tots els musulmans tinguessin un calendari comú, amb les facilitats que tenen els països que utilitzen com a referència el calendari gregorià. No ha estat possible per les nombroses resistències a realitzar el càlcul astronòmic per considerar-lo no prescrit a l’Alcorà.

La majoria de teòlegs s'oposen a introduir l'astronomia en el calendari musulmà, la única transigència admeses és que cada mes no pot tenir menys de 29 dies ni més de 30. L'argument teològic de tal oposició és que, si adoptessin el calendari astronòmic, no podrien seguir la literalitat de les recomanacions de Muhammad de observar la lluna nova per iniciar el mes de Ramadà i el preceptiu dejuni, sawm. Així es diu clarament en l’Alcorà “quan hagi vist, algú de vosaltres, la lluna nova del principi d’aquest mes (es refereix al mes de Ramadà) comenceu el dejuni” (2:185). Hi ha vars hadits on s’explica que esmenten quan ha de començar el dejuni. Es diu que quan els primers musulmans van preguntar a Muhammad quan havien de començar el dejuni del mes de Ramadà la seva resposta va ser: iniciar el dejuni amb l’albirament del naixement de la nova lluna durant la nit del dia 29 del mes i acabar-lo amb l'aparició de la nova lluna plena del mes següent, Shawwal. Les fonts estan en els hadits recopilats per shaih Muslim com el 2364 i altres, els recollits per al Tirmidhi com el 697 i similars o els de abu Dawood  el 2319 i altres. En el cas de ser visible el naixement de la nova lluna, llavors, va dir Muhammad, comptar 30 dies. Tot i l’obstinació teològica per modificar el calendari, la majoria de països musulmans, per tal de poder-se coordinar amb els països que segueixen el calendari gregorià, han adoptat la solució pragmàtica de reservar el calendari musulmà per les festes religiosa i seguir l’altre calendari ordenar la vida quotidiana.

dimarts, 21 de juny del 2016

Calendari musulmà – II

La nota d’ahir sobre el calendari musulmà acabava amb la pregunta: ¿afavorí el calendari islàmic el procés de denominació política promoguda pel califa Umar?. Penso que sí, per què sinó ¿quin sentit tenia modificar la cronologia i el calendari fet servir des d’antic pels propis àrabs i els musulmans en un primer moment? L’expansió de l’islam promoguda pel califa Umar havia d’imposar un nou ordre polític a uns territoris que, fins aquells moments, havia tingut, a més d’autonomia política, els seus propis codis socials i culturals.

Per aconseguir consolidar la base del que més tard serà el gran imperi islàmica la dominació política musulmana imposà una nova manera de comptar el temps diferent a l’existent en els països dominants. El control del temps dels països conquerits era també una forma d’expressar el sotmetiment polític. Per si els països conquerits tenien encara algun dubte sobre el nou ordre polític imposat, els nous governadors musulmans els feien canviar la seva mesura del temps. Els conqueridors, no només modifiquen el calendari, sinó que introdueixen un cronologia que només s’entén des de la compressió religiosa. Aquest gest, el de fixar el comptador dels anys a zero i iniciar-lo de nou a partir d’un fet de profunda significació islàmica, l’Hègira, anul·lava tota memòria històrica dels països conquerits per les armes. La nova cronologia islàmica representava pels pobles conquerits un tornar a començar la pròpia història. Els temps històrics havien canviat. Donada la dispersió del territori, les modificacions en la gestió del temps s’implantaren progressivament.

La nova cronologia islàmica era un reconeixement clar que Muhammad representa un canvi del temps històric. Per això, l’esforç del primer islam és evidenciar que abans de Muhammad tot era temps d’infidels i de paganisme perquè estaven allunyats del Déu verdader revelat. Els conqueridors musulmans retornaven els pobles a Déu i amb ells naixia una nova època que enterrava el paganisme. Guiats per aquesta idea, el califat d’Umar utilitza el temps per demostrar l’inici d’un temps nou gràcies a Muhammad i al seu ensenyament. Es per això que, com que totes les coses fetes durant l’època anterior eren blasmades de paganisme, el mes intercalar era obra dels pagans i havia de ser eliminat. Aquesta decisió afectava, tant als propis musulmans que durant un temps també el feren servir, com els pobles conquerits que tenien calendaris lunisolars. No seria estrany que les alies 36-37 de la sura 9 poguessin ser una interpolació al text inicial de l’Alcorà incorporat en els moments en que el califa Umar  aplica el nou calendari. En la mateixa línia, hom pot sospitar que la referència de Muhammad a aquesta qüestió en el discurs de comiat a la muntanya Arafat poc abans de morir, podia ser llicència afegida en posterioritat. 

dilluns, 20 de juny del 2016

Calendari musulmà I

¿Per què els musulmans tenen un calendari lunar? ¿Quina diferència hi ha entre el seu calendari i el denominat calendari gregorià occidental? Una resposta ràpida seria afirmar que així ho prescriu l’Alcorà i alguns hadits atribuïts a Muhammad. “Segons Al·là, el nombre de mesos de l’any és dotze. Van ser escrits en inscrits en l'Escriptura, en el llibre de Déu, quan va crear els cels i la terra. I quatre d’aquests són els sagrats, amb coses vedades. Això fa part de la religió fonamental , la vertadera (...) El mes lunar que hom afegeix regularment afegeix encara més incredulitat a la que tenen els infidels, els extraviats. (9:36-37). Com es veu l'Alcorà és molt taxatiu amb la pràctica de la intercalació, nasi, fins el punt d’arribar a prohibir-la. Muhammad va insistir en la prohibició de la intercalació, per considerar-pagana, en el seu discurs de comiat a la muntanya Arafat en la seva última peregrinació el 6 de març de 632 de la nostra era comú segons calendari gregorià.

Fins aquells moments el calendari musulmà es basava en una pràctica pre-islàmica, que afegia cada dos o tres anys al calendari lunisolar de dotze mesos, un mes intercalar després del mes del pelegrinatge du a Hiyya a fi de compensar el desfasament entre l'any solar (365 dies) de l'any lunar (354 dies). Amb la supressió de la pràctica intercalar el calendari islàmic va passar a ser exclusivament lunar, amb mesos alterns de 29 o 30 dies i anys de 354,36 dies. Però, la tradició musulmana explica que, a partir d’un moment concret els musulmans decidiren canviar el calendari. Això succeí durant el califat d’Umar ibn al Khattab, segon califa i sogre de Muhammad. Va ser aquest califa qui l’any 639 instaurà una nova era musulmana situant l’inici del calendari musulmà l’any en que Muhammad arribà a Medina encapçalant l’Hègira. Es creu que Muhammad arribà a Medina el 15 o el 16 de juliol de 622 de l'era comuna. La creació d’un calendari propi coincidí en el procés d’expansió territorial de l’Islam i la imposició d’una nova religió amb unes costums culturals i socials noves creades a partir de l’acceptació dels principis de l’Alcorà. ¿Acomplí el nou calendari un paper en aquest procés de dominació política associada la creació de les bases de l’imperi islàmic?

diumenge, 19 de juny del 2016

La identitat sexual dins l’islam

La matança a Orlando ha obert de nou el debat social sobre com l'islam entén les reivindicacions del col·lectiu LGTB. Moltes comunitats musulmanes d'arreu del món han expressat la seva solidaritat clara i el seu suport inequívoc als drets cívics de gais, lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals, però les reaccions positives d'aquestes comunitats contrasten amb les dificultats que l'islam tradicionalista té amb assumir aquesta problemàtica. El lamentable succés d'Orlando serveix per aflorar la gran dificultat que les comunitats LGTB tenen de conviure en els països islàmics.

Dins del món musulmà tradicional existeix una gran prevenció al tema de la homosexualitat que es tradueix en mesures repressives i condemnatòries que poden arribar fins a la pena de mort. En quasi tots els països musulmans hi ha lleis que il·legalitzen i penalitzen la pràctica de relacions sexuals entre els mateix sexe. Aquests països sostenen que la religió islàmica és contrària a la homosexualitat perquè fou explícitament condemnada per l’Alcorà, sura 7:80-81 i per diversos hadits de Muhammad. No obstant, aquesta apel·lació doctrinal actitud contrasta, curiosament, amb la presència natural de l’homosexualitat en la pròpia tradició musulmana. La vida cultural d’arrel islàmica ha tingut diferents referents positius a les relacions sexuals entre persones del mateix sexe. Alguns exegetes musulmans consideren que la homosexualitat estava acceptada amb naturalitat en el món musulmà fins als començaments del segle XX. Llavors, la influència colonial i el sorgiment de les corrents integristes de l’islam, especialment el wahhabisme, convertiren la homosexualitat en un acte abominable i un delicte. La persecució dels homosexuals al món islàmic és molt recent. Durant les primeres dècades del segle XX, el Magrib en general fou un refugi pels homosexuals que fugien de la puritana Europa. El respecte per les diverses identitats sexuals que tenien alguns països àrabs els feren atractius per molts homosexuals que anaven a la recerca de llocs on no es sentissin perseguits. Al Marroc, l'homosexualitat és considerada un delicte tan sols des de l’any 1972.

Tot i que les comunitats musulmanes en països occidentals poden tenir una actitud més oberta davant les reivindicacions LGTB, encara són manifestes les reticències vers aquests col·lectius. En els darrers anys, han aparegut a occident associacions musulmanes de LGTB per defensar els seus drets i ajudar als musulmans perseguits en els països islàmics per defensar els drets d'aquest col·lectiu o per viure la seva sexualitat des d'altres identitats diferents del patró marcat pel cànon religiós. L’actitud majoritària de l’islam contra la homosexualitat ha generat una reacció en sentit contrari, molt grups LGTB es malfien de l'islam per la seva actitud contra ells. L'islam ha d'afrontar el debat que comporta la defensa dels drets civils d'aquests col·lectius de LGTB i revisar el seu discurs religiós sobre aquestes qüestions. Es evident que totes les religions han d'assumir que estan desfasades en relació a les vivències de la sexualitat moderna i a les noves formes de família. Algunes, tot i donar algun tímid pas, com la catòlica, encara es troben a molta distància d’incloure amb normalitat els creients que tinguin una identitat sexual diferent a la heterosexual.

dissabte, 18 de juny del 2016

Glosses per la vida quotidiana

La pregària fora part de la vida cristiana. Els cristians tenim una pregària que resumeix l’essència de la fe: el Pare nostre. Aquesta pregària parteix del reconeixement de la gran fraternitat universal, tots som fills d’un Pare que està en el cel. Després, la pregària demana tenir la capacitat de perdonar, vèncer el mal i les seves temptacions, així com tenir el pa necessari per viure. “Que la vostra pregària no sigui un parlar per parlar com la dels pagans; es pensen que com més parlaran, més es faran escoltar. No feu pas com ells. Abans que vosaltres li demaneu res, el vostre Pare ja sap perfectament tot el que necessiteu” (Mt 6,7-8)

La societat del gran consum ha confós la felicitat amb tenir, posseir i acumular. Les tendències socials són consumistes. Moltes persones considerem que cal tenir coses, i quantes més millor. Fins i tot, els programadors del consum dissenyen els objectes perquè siguin ben aviat obsolets. Poques coses semblen perdurables. La seducció del consum és poderosa. Però la felicitat no es troba en el que podem tenir, sinó en el que som. En els tresors del cor, en la pau i el benestar interior. “No ompliu les arques amb coses de valor aquí a la terra, perquè a la terra les coses s’arnen, es rovellen i els lladres entren a casa i les roben. Val més que reteniu tresors als cel; aquells no s’arnen ni es rovellen, allà els lladres no hi entren a robar-los. On tens el tresor, hi tindràs el cor" (Mt 6,19-21)

divendres, 17 de juny del 2016

Glosses per la vida quotidiana

En moltes ocasions, tenim la sensació que vivim moments difícils, plens d’incertes i tensions incomprensibles. Viem moltes  morts gratuïtes, fruit d’odis desfermats. En petita escala, les relacions personals o els àmbits socials poden estar contaminades per moments on són evidents la manca de respecte o de perdó. A gran escala, els conflictes generen violències que alteren la pau. El bé, l’amor als demés, estan afectats per una societat instal·lada en la negació de l’acolliment i el respecte all germà. “No torneu us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra. Si algú et vol posar un plet per quedar-se el te vestit, dóna-li també el mantell. Si algú t’obliga a portar una càrrega un quart d’hora de camí, porta-li mitja hora. Dóna a tothom qui et demani”. (Mt 5, 38-42)

¿Com vivim?, ¿què fem, per què ho fem i què pretenem?. Ens hem de fer aquestes preguntes perquè la vida ens mostra cada dia situacions on resulten pertinents aquestes preguntes. Si tots som germans hem de cercar sempre el bé dels demés, perquè visquin amb la dignitat que els correspon com a fills de Déu i en amb una relació fraterna amb tothom. “Ja sabeu que es va dir: Estima els altres , però no estimis els enemics., Estimeu els enemics, pregueu per aquells que us persegueixen. Així sereu  fills del vostre Pare del cel; ell fa sortir el sol sobre bons i dolents, fa ploure sobre justos i injustos. Perquè si estimeu només els qui us estimen ¿quina recompensa mereixeu?” (Mt 5,43-46)

Fer el bé, practicar la justícia, conrear la vida interior, pregar són comportaments de la vida cristiana. Cal procurar fer-los de forma continuada al llarg de la vida incorporats com una actitud normal a la forma de viure. El que no cal és fer-ne ostentació per conrear la coneixença dels demés. Aquestes actituds han de brollar de la intimitat del cor com un camí de perfecció personal i de coherència amb la creença. “Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel. Per tant, quan facis almoina, no ho anunciïs a toc de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, perquè tothom els alabi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi amagat, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà. (Mt 6,1-5)

dijous, 16 de juny del 2016

De la norma a la consciència

Els sectors tradicionalistes o integristes de l’Església catòlica porten atacant directament sense treva  al papa Francesc des de la publicació de l’exhortació apostòlica Amoris laetitia. L’acusen d’haver dinamitat la doctrina de l’església i que, en lloc de promoure el seguiment estricte de les orientacions doctrinals forjades per la tradició catolica, proposa un relativisme moral que diluirà el missatge cristià sota les pressions mundades. Hi ha un profund malestar entre aquests sectors perquè consideren que el papa ha traït la doctrina cristiana al proposar una nova mirada als temes de l’amor i la família, i, en concret, a com abordar el tema de la comunió dels divorciats i tornats a casar.

No estan mancats de raó el integristes en el fet que el papa Francesc ha introduït una nova mirada als problemes del món d’avui i ha proposat un mètode totalment diferent per trobar-ne les solucions. Amoirs laetitia és un canvi radical a l’estil prepotent i tancat de la vella tradició eclesial sobre com abordar aquestes qüestions. Enfront a les apel·lacions doctrinals, a l’acompliment estricte de la norma i la submissió de la lletra de la llei, el papa Francesc senyala un camí totalment diferent. Proposa seguir la pròpia consciència fonamentada i preparada per la pràctica d’un correcte discerniment. En lloc de la lletra de la llei Francesc proposa l’esperit de la llei. Es tracta d’una mètode molt diferent de tractar els problemes d’avui que proposa als cristians construir una moral en situació evangèlica. Això no és relativisme, com pretenen els integristes, sinó confiar que les persones, a partir de la seva consciència podran discernir el camí a seguir per ser fidels a l’Evangeli. És aquest canvi de perspectiva el que separa i enfronta els integristes de la proposta del papa Francesc.

dimecres, 15 de juny del 2016

De la Meca a la Mega

A la fi del mes de Ramadà molts musulmans pelegrinaran a la Meca per terra, mar o aire. Lluny queden els dies en que els peregrins del hajj es desplaçaven des de les grans capitals musulmanes del món a peu, en camell o carruatges tirats per cavalls. Els beduins, prou sabien quan era el moment àlgid del pelegrinatge perquè vivien dels ingressos proporcionats dels seus assalts a les correus de peregrins. Ara, en un molt globalitzat, els peregrins venen de tot arreu també amb mitjans molt més sofisticats. Uns tres milions de musulmans varen fer el pelegrinatge, hajj, marcat com a precepte obligatori a acomplir en el darrer mes del calendari musulmà. Uns cinc milions de musulmans feren la umrah, el pelegrinatge menor que pot fer-se durant gran part de l'any. Tots aquests desplaçaments són gestionats per empreses que es preocupen en traslladar els peregrins a la Meca i gestionar els oportuns visats amb les autoritats saudites. 

La ciutat de la Meca s’ha anat transformant a mida que anava massificant-se els peregrinatges. Abans del temps de Muhammad, els erudits afirmen que la Meca era un indret insignificant en un entorn presidit pel no res del desert. Després, amb l’islam, la Meca s’anà desenvolupant. Fins la meitat del segle XX la Meca era una ciutat petita, feta de cases de pedra que creaven un centre presidit per la gran Mesquita amb la Kaba al centre. En aquell temps, el perfil de la ciutat estava presidit per les cúpules otomanes de la Gran Mesquita i els seus minarets, i poca cosa mes. Avui, tot és diferent. Els visitants de la ciutat sagrada expliquen que els llocs venerats com a símbols de la presència terrenal de Muhammad han estat substituïts per grans centres comercials, enormes hotels i residències pels peregrins. En poc temps, la senzilla Meca ha passat a ser una mega ciutat orientada al peregrinatge. 

Una crònica del magazine del New York Times explica que tota aquesta transformació començà als any 70 del segle XX quan la riquesa generada per l'auge del petroli va dur monarques saudites per idear un pla ambiciós per reemplaçar estructures otomanes anteriors i ampliar la Gran Mesquita i el seu entorn amb una arquitectura d'estil àrab. El grup Binladen saudita invertí 26,6 bilions en l’ampliació de la Gran Mesquita a fi d’augmentar la seva capacitat i fer més còmode el seu ús a través de noves ales, àrees d'oració, escales mecàniques i centenars de quarts de bany. Abans de la seva mort en 2015, el rei Abdullah ordenà la instal·lació dels paraigües plegables més grans del món en les places de fora de la Gran Mesquita, per tal de protegir als fidels del sol abrasador mentre feien les oracions. El seu successor, el rei Salman, ha anunciat plans d’inversió per construir una carretera de circumval·lació, un metro i trens interurbans per satisfer els milions de fidels. Un consorci d’empreses espanyoles construeixen un AVE per enllaçar la Meca amb Media, obra costosíssima que encara no s’ha acabat pels nombrosos problemes tècnics. Si la fe mou muntanyes, el peregrins musulmans i els petrodòlars han transformat la Meca en un immens complex de fe i negocis.

dimarts, 14 de juny del 2016

La majoria dels musulmans dejunen durant el Ramadà

Una recent enquesta del Pew Research Center feta sobre més 38.000 musulmans de tot el món mostra la gran observança de la pràctica del dejuni durant el més de Ramadà. En els 39 països i territoris enquestats, un mitjana del 93% de persones, diuen que dejunen durant el mes sagrat. El dejuni és el segon precepte més observat dels cinc pilars, només per darrere de la creença en Déu i el profeta Muhammad, en el qual hi creuen el 97% del musulmans.

La pràctica dels altres pilars és menor. Un 77% dels musulmans afirmen donar el zakat (una almoina anual d'una part de la riquesa personal als necessitats). Un mitjana del 63% dels musulmans enquestats diuen que fan les cinc salat (oracions) diàries. Només el 9% dels musulmans diuen que ja han fet el hajj (peregrinació a la Meca). Sobre aquesta darrera pràctica és bo recordar que només en tenen obligació aquells musulmans que tenen recursos i plena facultat física per peregrinar.

Tot i la l’alta pràctica del dejuni durant el Ramadà es poden observar algunes variacions regionals. Segons l’enquesta de Pew Reserach Center el dejuni és gairebé universal en els països del sud i del sud-est asiàtic, per contra, en diversos països asiàtics i d'Europa central, menys de la meitat dels musulmans afirmen practicar poc l’abstència de menjar i beure durant el Ramadà: 44% a Albània, el 43% a l'Azerbaidjan i el 30% a Kazakhstan. 

dilluns, 13 de juny del 2016

Més enllà de l’anècdota d’un desafortunat cartell

M’ha commogut l’ànima  el cartell promogut per l’organització política Endavant estretament vinculada a la CUP. Certament, les imatges de les dues Marededéus besant-se m’ha desvetllat un profund sentiment d’indignació i de profunda compassió pels promotors d’aquesta grotesca proposta gràfica. No entenc que per promoure una idea, un ideal o la vindicació d’un dret, s’hagin d’agredir els sentiments de les altres persones. Mai m’he alineat en les files dels intransigents o fonamentalistes, per això trobo inapropiat que la defensa dels drets dels gais, bisexuals, transsexuals i lesbianes comporti necessàriament desqualificar les creences dels altres fent-ne mofa. Només des d’una visió sectària de les relacions socials es pot defensar el sentit positiu de la burla injuriosa.

La transgressió artística pot semblar un bon recurs per agitar consciències, però no pot caure en la vulgaritat o en l’astracanada. Com a ciutadà, i persona creient, considero que cal respectar, i si cal adherir-se sincerament, les justes reivindicacions de determinats col·lectius socials que perceben que els seus drets estan poc reconeguts els seus rets. Però la defensa positiva d’aquests drets ha d’afirmar-se a través d’un relat sòlid, integrador de mires i acollidor d’altres sensibilitats. Actitud prou beneficiosa, per altra part, per eixamplar la base social d’aquestes reivindicacions. La burla dels sentiments religiosos no contribueix a consolidar aquest consens social. És evident que l’Església catòlica no s’ha distingit per donar suport a les reivindicacions d’aquests col·lectius, però no és menys cert que en els darrers temps el papa Francesc ha introduït una valoració positiva de l’acolliment d’aquests col·lectius en la comunitat eclesial. Ha estat un primer pas que haurà de permetre recorren molts més a fi de que l’Església modifiqui els seus judicis doctrinals negatius sobre aquestes qüestions.

Dit tot això, tampoc cal maximitzar el conflicte i promoure actes de desgreuge davant d’un cartell considerat ofensiu. Tothom té dret a l’exercici de la llibertat d’expressió, però tothom ha de saber-la exercir amb responsabilitat. No cal magnificar el problema, donant una volada que ni els seus promotors pensaven que pogués tenir. Cal deixar aquests conflictes a nivell de la nimietat. Però, cada cop que passa un problema d’aquests tipus, hauríem d’aprendre i afirmar amb vigor, com a bona mesura per consolidar els valors cívics i la convivència amable, que els ideals s’han de defensar sempre sense agredir els sentiments d’altres persones que ben segur tenen uns altres valors i unes altres mirades sobre la realitat. Tots en sortirem guanyant i la qualitat de la convivència també.

diumenge, 12 de juny del 2016

Què està passant?

Amb poques hores de diferències, varis fets de diferent conseqüència, han commocionat a l’opinió pública. El més greu ha estat la matança en una discoteca gay dels Estats Units. Un sol individu ha desencadenat un poder destructiu que semblava inabastable fins que ha estat abatut per la policia. A mesura que passaven les hores i es coneixia més informació els indicis apuntaven que es tractava d’una persona que deia actuar en nom de l’Estat Islàmic. Qui, hores després ha reivindicat els assassinats a través d’una piulada en el twitter. Tot sembla encaixar, malgrat els punts foscos que poden existir entorn a aquest succés.

Un altre fet, ha estat la violència desenfrenada que han desencadenat els seguidors de les seleccions russes i angleses en la eurocopa a França. Les dues aficions s’han perseguit i agredit durament dins i fora del camp. Hi ha nombrosos ferits, alguns d’extrema gravetat. El que hauria de ser una jornada festiva entorn a un partit de futbol s’ha transformat en una batalla campal on la violència s’ha apoderat d’alguns aficionats. No eren molts, però si suficients per desfermar enfrontaments plens d’agressivitat extrema.

Davant d’aquestes situacions cal expressar, en primer lloc, la solidaritat amb totes les víctimes. Immediatament, preguntar-se el per què de tot això. ¿Quines són les raons de tanta violència i agressivitat?. Poques persones, una en un cas i poques més en l’altra, han creat molt dolor en el cor de la humanitat. I mentre passava tot això, a Síria avions no identificats feien desenes de morts entre la població  civil. Davant de tant dolor només podem respondre amb propostes de pacificació i afirmació de la convivència basada en el respecte i la harmonia. Tampoc ara podem fallar. 

dissabte, 11 de juny del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Hem de saber confiar. La paraula donada ha de ser sòlida i fonament de lleialtats. Les relacions entre les persones no poden ser volubles ni estar sotmeses als interessos personals del moment. Des de la confiança les persones construïm lligams sòlids entre nosaltres. “El Senyor m’il·lumina i em salva, ¿qui em pot fer por?. EL Senyor és el mur que protegeix la meva vida ¿qui em pot fer esfereir?” (Sl 26,1-2)

Hem de ser persones justes gràcies a l’amor que brolla del fons del cor. L’estimació als demés ha de ser la guia on contrastar el que fem. El tràfec de la vida no ens ha d’impedir a cercar ser justos pels demés. Aquest és l’objectiu prioritari per cada dia. Res ens pot distreure en procurar el bé pels demés a tots els nivells. Des de el més proper de les relacions personals, com el més complex  de la justícia social. “Ni que et trobis ja a l’altar, a punt de presentar l’ofrena, si allà et recordes que un germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena, i vés primer a fer les paus amb ell. Ja tornaràs després a presentar la teva ofrena” (Mt 5,23-24)

La fe creient sempre té moments de dubtes, especialment quan sembla que la presència de Déu no és evident. Sempre cal cercar-lo, especialment en aquells moments de foscor, quan la nit és severa. Qui cerca troba.“El cor em diu. “Busqueu la meva presència”. Arribar davant vostre és el que vull; Senyor , no us amagueu. No sigueu sever fins a rebutjar el vostre servent, vós que sou el meu ajut” (Sl 26)

divendres, 10 de juny del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Viure és estimar. Estimant, vivim. L’amor és el camí a la felicitat. Gràcies a l’amor descobrim que la vida ens transcendeix. Serem feliços si procurem la felicitat dels demés. La vida esdevé alegre si sortim de les aparents tranquil·les seguretats personals i ens situem a l’encontre de les altres persones, especialment aquelles que creuen que no hi ha motius d’esperança o que la injustícia els angoixa o els manlleva la felicitat. Estimar-los vol dir també lluitar a favor de retornar-los l’esperança, restituint-los la dignitat negada i fent-los els destinataris de la igualtat i la justícia social. “Feliços els humils: són ells els qui posseiran el país. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia en que seran saciats. Feliços els compassius: Déu els compadirà. Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu. Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells”. (Mt 5, 5-10)

Cal saber testimoniar que és possible un vida diferent on tothom visqui a partir de la fraternitat. És un anunci i una pràctica. La nostra vocació és aportar llum en el nostre entorn de que són possibles unes relacions humanes diferents. On l’amor entre les persones i la seva estimació pel que són, i no pel que tenen o representen és la gran regla d’or. “Quan algú encen un llum, no el posa sota una mesura, sinó en un lloc alta, i fa llum a tots els qui són a casa. Igualment ha de resplendir la vostra llum davant la gent” Mt 5,13-14

dijous, 9 de juny del 2016

La convivència entre ciclistes i vianants

Visc en un barri ple de carrils bici. Reconec que és molt agradable anar en bicicleta perquè tots els carrers planegen i els verticals acaben a mar. Fins i tot, la meva dona i jo, tenim dues fantàstiques bicicletes en el garatge que no fem servir. Deu ser, per si de cas un dia ens dóna el rampell de sumar-nos a la corrua de ciclistes que cada dia ens alegren el dia. Bé, això darrer és un eufemisme, perquè, alguns d’aquests ciclistes més que alegria aporten preocupació i temor. No tinc cap interès de ser atropellat per un ciclista i patir les greus lesions, fins i tot mortals, que acostumen a causar. 

És evident que una part de de ciclistes són persones civilitzades. Però hi ha alguns que deuen trobar més emocionant anar directament per l’acera sense i veure si poden desplaçar-se sense fer servir el carril bici. D’altres, deuen trobar una al·licient suplementari passar el semàfors quan estan verds pels vianants. També se’n poden trobar que deuen assajar com anar el més ràpid possible, bé per l’acera o quan el semàfor dóna prioritat als vianants. Com que som un ciutat molt imaginativa, en el meu barri els cotxes estan aparcats, en alguns carrers, creant un espai de doble carril per les bicicletes entre els cotxes i les aceres. Sempre ho he interpretat com una barrera de protecció. Res a dir, excepte que filustrar els ciclistes esverats en els passos de vianants és tan arriscat com córrer en els sant Fermins a Pamplona. 

Algú hauria de pensar-hi una mica per tal de poder afinar més la convivència entre vianants i ciclistes. L’ajuntament hauria de revisar la seva política de dobles carrils bici en carrers on la unidireccionalitat de la circulació viari fa que, de forma natural, el vianant tendeixi a mirar si pot ser atropellat per algun conductor distret, sense adonar-se que, en direcció contrària, baixa algun ciclista enfurismat. També podria ser feina de les autoritats municipals estimular que la policia local donés més voltes pels carrers del meu barri que, de forma general, no els veig massa, per tal de controlar el campi qui pugui dels ciclistes. No sé si ajudaria a millorar la convivència fer que les bicicletes portin alguna matrícula per tal d’identificar-les. Alguns ciclistes haurien de ser més conscients de que els carrers no són només per ells. Finalment, no sé que podem fer els vianants, a part de sortir al carrer amb molta més precaució de l’habitual.

dimecres, 8 de juny del 2016

Temps de sawm pels musulmans

Ha començat el temps de dejuni, sawm, que es musulmans realitzen durant el mes del Ramadà. Aquest mes és el novè mes del calendari lunar. La tradició musulmana compte que en aquest mes començà la revelació de l'Alcorà a Muhammad. L'ús comú ha vulgaritzat el terme Ramadà com a sinònim de dejuni musulmà, encara que amb propietat la paraula és el nom del mes en el qual es realitza el dejuni, sawm. Festa enormement popular entre els musulmans, tant perquè és un dels cinc pilars fonamentals de la seva religió com perquè entorn del dejuni es manifesten diverses pràctiques pietoses i s’enforteixen els vincles socials dins de les famílies musulmanes. A l’Alcorà es troba explicitat el precepte de practica el dejuni, sawm.

“El mes de ramadà, quan va ser revelat l’honrat l'Alcorà, va baixar del cel el principi del llibre, guia pels homes, clares informacions, guia segura, instrument per saber que és el mal, què és el bé. Quan hagi vist, algú de vosaltres, la lluna nova del principi d’aquest mes, comenceu el dejuni. Però si algú de vosaltres està malat o té l’obligació de fer un viatge, deixarà per a més tard el dejuni d’aquest dies, en un nombre igual de deies de dejuni. Al·là, Déu, us vol fer tot molt fàcil, no vol pas que les coses us siguin difícils ! Completeu, doncs aquests dies, exactament, i lloeu Déu repetint contínuament, la lloança “Déu és el més gran que hi ha” perquè Ell us ha dirigit i us ha ben orientat. D’aquesta manera, li mostrareu el vostre agraïment” (2,185)

Des de l'alba fins a la posta de sol, dels dies del mes de Ramadà els fidels s'han d'abstenir de menjar i beure, de fumar i de mantenir relacions sexuals. Entre la posta del sol i la nova alba, es pot menjar, prendre aigua o mantenir relacions sexuals. El mateix Alcorà deixa clares quines són les coses prohibides i en quin moment estan prohibides.

“Us és lícit, les nits de dejuni, jeure amb les vostres dones. Elles són vestits vostres, i sou d’elles vestit. Déu ja sap ben bé que amb el dejuni sexual fèieu trampes. Però ha girat per a vosaltres el Seu rostre clement i us ha perdonat. Ara, doncs, podeu jeure amb elles, buscant tot el plaer que Déu, Al·là, us ha enviat. Mengeu i beveu, en el temps de la nit, fins a l’hora de l’alba quan pugueu distingir el fil blanc del fil negre. Després, feu dejuni molt complet, fins que arribi la nit. No toqueu les vostres dones quan estigueu concentrats, ajupits, retirats, al servei del Senyor. Són aquestes les lleis, les fronteres que Déu ha marcat per a vosaltres, sobre el dejuni sexual, de no jeure pas amb elles. És d’aquesta manera que Déu mostra molt clarament els versicles del llibre, els Seus miracles. És perquè amb això serviu millor Déu” (2,187)

Aquests són els textos bàsiques a partir dels quals, la jurisprudència musulmana ha dictat nombroses recomanacions per guiar la pràctica d’aquest dejuni. De totes elles, les que he trobat més curioses és la fàtua donada per aclarir com amb de fer el sawm, dejuni, preceptiu els musulmans que puguin estar orbitant en l’espai dins d’una estació i de quina manera han d’orientar-se a la Meca.

dimarts, 7 de juny del 2016

Les majories polítiques

El sistema polític del nostre país, en el cas de que cap força política tingui un nombre de vots que permeti governar en el solitari, atorga el govern a qui forja una majoria per governar, bé a través de pactes per estar en el govern o per acords d’estabilitat parlamentària. Les aliances poden ser diverses, però a la cap i a la fi el govern el fa qui té la capacitat d’agregar una majoria sòlida per assumir el govern. En altres ocasions, els processos polítics, no necessàriament de govern, necessiten conformar una majoria sigui només parlamentària, estable o variable segons les circumstàncies. En l’anterior legislatura, a Catalunya, CDC governava gràcies a l’estabilitat parlamentària atorgada per ERC. Tot i que aquesta força, mai volgué assumir responsabilitats de govern. Des de llavors fins ara han passat moltes coses. 

Avui, quan en l’agenda d’algunes forces polítiques, que disposen de majoria parlamentària, hi ha l’assoliment de la independència de Catalunya, dóna la impressió que aquesta majoria és merament circumstancial i, ni molt menys, serveix per governar. En qualsevol cas, la majoria articulada per les forces independentistes és inestable, volàtil i descompensada. Doncs, del bloc parlamentari independentista, el 14%, la CUP, condiciona totalment a la resta, Junts pel Sí, que representen el 86% dels parlamentaris. L’habilitat de la CUP, que cal reconèixer que la tenen, es manifesta en la mesura que sap aprofitar en benefici propi les contradiccions que tenen Junts pel Sí. És veritat que la CUP, està sotmesa a tensions internes, però no és menys cert que la seva fortalesa rau en la debilitat de Junts pel Sí en articular una nova majoria estable de govern alternativa a l’actual.

¿Com fer-ho?. Cal explorar altres formes d’entendre el full de ruta cap a la independència que permeti incorporar a altres forces polítiques a un ampli acord on es reconegui que, sense prejutjar el resultat d’un referèndum, que els catalans siguin convocats a una consulta per definir quina és la seva relació amb Espanya. Junts pel Sí no pot ser maximalista en el seu full de ruta, com si aquest no podés ser revisat en funció de les dificultats del moments i explorar possibles pactes diferents per arribar de forma ordenada als objectius desitjats. Ara per ara, la sensació que es té, és que l’obstinació d’uns de no afluixar el ritme i altres que tenen recança d’explorar altres camins per avançar, junt a la dificultat de consolidar un lideratge no ambigu del procés, i la feblesa de la lleialtat polític necessària per avançar junts, fa que la ciutadania estigui cada cop més expectant i força desorientada.

dilluns, 6 de juny del 2016

Ramadà, la gran festa musulmana

Avui comença pels musulmans el mes sagrat del Ramadà. Durant aquest mes de durada lunar els musulmans seguiran escrupolosament una sèrie de rituals associats en aquest cinquè pilar fonamental de la seva religió. Segons la tradició islàmica el dejuni durant el Ramadà és una forma de mostrar la devoció a Déu, i, segons alguns teòlegs, entendre el patiment d'aquells que passen gana perquè no tenen que menjar. 

El dejuni durant el Ramadà no és fàcil i encara és més difícil durant aquesta època, especialment per la prohibició no poder, des de l'alba fins a la posta del sol, menjar, o beure a més d’altres prohibicions. Després d’una llarga jornada de dejuni es celebra l'iftar; és el moment privilegiat de menjar amb familiars i amics. Són hores de festa, sense les privacions del Ramadà, que tornarà a mostrar el seu rigor a l’alba del dia següent. Tots els musulmans del món celebren aquest ritus preceptiu. En alguns llocs no es pot celebrar adequadament aquesta festa perquè hi ha restriccions a la llibertat religiosa. Aquest és el cas dels uigurs, musulmans xinesos, que ho tenen forà complicat per seguir el Ramadà. En altres països, el Ramadà es fa per llei, com és el cas d’Aràbia Saudita i els països del Golf Pèrsic, l'Iran i Pakistan. En aquests països hi ha l’obligació de fer el Ramadà. No es contempla el que és bàsic en tota la llibertat religiosa: la possibilitat de no creure ni practicar cap religió.

La imposició del Ramadà per llei, diuen alguns savis musulmans, és un contrasentit i va en contra del propi islam. Si el dejuni durant el Ramadà s’entén com és un acte de culte a Déu, només té sentit quan es fa sortint del cor i no per obediència a les lleis de l'estat o el control de la policia religiosa o de la pròpia societat. En aquest cas la pietat religiosa és falsedat i hipocresia. Alguns mestres de l’islam, categoria en la qual poden incloure’s imams i doctors en la llei, suggereixen que en el cas d’un Ramadà en condicions climatològiques extremes caldria flexibilitzar la seva pràctica. L’any passat al Pakistan moriren més de mil persones per deshidratació. Es freqüent trobar musulmans que consideren que el seu mes sagrat, ple de significació religiosa i ascesi personal, ni pot imposar-se, a partir d’un patró de connivència amb les autoritats polítiques, ni pot conduir a una pràctica inhumana que, en determinades circumstàncies, pot alterar greument la salut dels practicants del dejuni.

diumenge, 5 de juny del 2016

Iran no vol peregrinar a Aràbia saudita

Un nou conflicte afecta les relacions, sempre difícils, entre el xiisme d’Iran i el sunnisme d’Aràbia saudita. El govern iranià ha fet públic que no hi haurà musulmans iranians a la peregrinació d’aquest any a la Meca. Iran considera que el govern saudita posa traves continuades als peregrins iranians i no garanteix la seva seguretat. Aràbia saudita regula i controla el flux de peregrins a través d’un sistema de visats que administra un institució que gestiona el peregrinatge preceptiu de l’islam, l’anoment hajj. 

La tensió entre els dos països, sempre tenyida per les disputes històriques d’enfrontament religiós entre xiïtes i sunnites, està pujant de to. Els saudites acusen a Iran de privar als seus ciutadans de poder complir el que mana un dels cinc pilars de l’islam: fer el peregrinatge a la Meca. Per la seva part, Iran argumenta que els saudites es despreocupen de la seguretat dels peregrins iranians. Això explicaria que fossin iranians la majori de centenars de morts en l’allau humà en l’hajj de l’any passat. Poc temps després Riad trencà les relacions diplomàtiques amb Teheran com a conseqüència de l’ataca de la seva ambaixada com a protesta de l’execució d’un clergue xiïta a Aràbia saudita.

El conflicte sirià ha tensat més encara les pèssimes relacions entre dos països que representen dues maneres oposades d’entendre l’islam. La visió feudal sunnita de la monarquia saudita és totalment oposada a l’islam dels clergues xiïtes revolucionaris d’Iran. Res fa pensar que el conflicte baixa de to, tot el contrari.

dissabte, 4 de juny del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Les persones a més de raó, som esperit. També podríem dir-ho al revés. Gràcies a l’esperit la vida interior ens sosté i ajuda a percebre la profunditat de la vida. No tot ho podem reduir a la materialitat de l’existència o l’aparent exactitud de la raó; sempre se’ns escapa una dimensió que ens ajuda a comprendre i mantenir les nostres relacions amb els demés i amb nosaltres mateixos. La vida de l’esperit necessita ser conreada amb temps i dedicació. Raó i esperit dialoguen, com dialoguen fe i cultura. "L'Esperit que Déu ens ha donat, no és de covardia, sinó de fermes , d'amor i de seny" (2Tm 1,7)

¿Quins són els manaments que han de seguir els cristians? Ni són masses, ni excessivament complicats. Són fàcils d’entendre i de practicar. Després, en el temps, les persones han fet excessivament complicats aquests principis bàsics de la fe. Ells permeten fer el bé, practicar la justícia i treballar per fer un món millor. “¿Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?. Jesús respongué. “El primer és aquest. “Escolta Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tot l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces” El segon es: “Estima els altres com a tu mateix”. No hi cap altre manament més gran que aquests” (Mt 12,28-31)


L’amor és la força que ens anima a viure. L’estimació desinteressada, gratuïta, plena de sol·licitud pels demés dóna sentit a la vida. No és un amor que busca el propi benefici o reconeixement en l’art d’estimar. Es tracta d’una amor misericordiós que acull a l’altra tal com és. Estimem sense mesura ni condicions. És un amor que procura fer el màxim bé sense jutjar. “Si algú té set que vingui a mi i que begui, i naixeran rius d’aigua de l’interior del qui creu en mi”. (Jn 7,37-38)

divendres, 3 de juny del 2016

Glosses per la vida quotidiana

¿Aporta la fe una distinció particular que fa singulars als cristians? ¿Tenen els cristians alguns tres o comportaments que els fan diferent a altres persones?. La fe sense obres, és una fe morta. Per més els cristians afirmem que tenim fe però no estimem als germans, llavors la creença esdevé buida. Aquesta fe és una impostura. La vida dels cristians hauria de ser testimoniatge d’una manera diferent d’estar en el món. La pràctica de l’amor i la pau personal han de fer evident als ulls dels demés que la fe cristiana es transformadora i germen d’una nova societat. “Heu de treballar amb tot l'esforç perquè la vostra fe vagi acompanyada de la virtut; la virtut, del coneixement; el coneixement, del domini d'un mateix; el domini, de la constància; la constància, de la pietat; la pietat, de l'estimació fraterna; l'estimació fraterna, de l'amor. Perquè, si posseïu en abundància aquestes qualitats, no quedareu inactius ni sense fruit en el coneixement de nostre Senyor Jesucrist.”. 2Pe,1,5-8

La fe és amor als demés. Aquest amor és operatiu a favor de fer el bé, a treballar per la justícia i la igualtat. Estimant als demés les persones superen els egoismes que empresonen i la vida pren un altre sentit. “Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de bens els pobres i els rics se’n tornen sense res”Lc 1,51-53

dijous, 2 de juny del 2016

La Kaba en la tradició musulmana

El ritual actual de pelegrinatge a la Meca té el seu origen en un antic costum pre-islàmica. Els musulmans expliquen que abans de Mahoma, ja existia una construcció a la Meca anomenada la Kaba, la qual servia com a centre de culte per als àrabs politeistes pre-islàmics. En aquells moments, segons expliquen les fonts musulmanes, la tribu dels Quraix de la Meca, Muhàmmad era membre d'aquesta tribu, era l'encarregada de vetllar sobre la Kaba. La tradició musulmana diu que aquest edifici va contenir al voltant de 360 ​​ídols i que Muhàmmad en l'any 630, anys després de la seva fugida a Medina, va conquerir la Meca i va manar retirar del temple els ídols i declarà que aquell edifici era la casa del Déu únic i ordenà adorar la "Pedra Negra". Amb aquest gest es donava per conclosa l'etapa jahiliya de la Meca. L'Alcorà a contribueix a Amr ibn Luhay la introducció del paganisme en aquesta ciutat diversos segles abans de Muhàmmad. 

Pels musulmans la Kaba és un lloc sagrat perquè consideren que és el lloc on Abraham anava a culminar, per mandat de Déu el sacrifici del seu fill Ismael i és, segons la mateixa tradició, el lloc on el mateix Abraham va repudiar a la seva dona Agar i el seu fill Ismael. Segons la tradició islàmica, la Kaba fou construït fa uns 4.000 anys per Abraham i el seu fill Ismael per ordre de Déu, sobre les restes d'un santuari anterior edificat per Adam. Quan Adam fou expulsat del paradís i posteriorment perdonat per Déu, el mateix Déu va fer baixar del cel una tenda coronada amb un robí al lloc on hi ha la Kaba a fi que practiqués al voltant d'elles girs i circumval·lacions tal com fan els àngels al voltant del tron ​​de Déu. Aquesta primera construcció fou retirada al cel per evitar la seva destrucció per les aigües del diluvi. Molts després, afirma la pròpia tradició musulmana, Abraham construí en el mateix lloc un temple per a la divinitat única i, en agraïment, Déu feu baixar del cel la pedra angular de l'edifici, la cèlebre Pedra Negra. Aquesta era blanca originàriament però s'havia ennegrit pels pecats de la humanitat. Per tot això, durant el denominat pelegrinatge menor o umra, els pelegrins en arribar a la Meca han de començar complint el ritu del tawaf: donar set voltes al voltant de la Kaba i tocar finalment la Pedra Negra.

dimecres, 1 de juny del 2016

La peregrinació a la Meca com a fusió d’altres costums

La peregrinació a la Meca, l’anomenat hajj, és un dels cinc pilars fonamentals de l’islam. Tot musulmà, si la salut i les possibilitats econòmiques ho permet, ha de d’acomplir amb el rituals de la peregrinació a la Meca, al menys un cop a la seva vida. Aquesta tradició musulmana és la transformació d’altres costums existents en la península Aràbiga abans de l’islam. Segons els relats musulmans abans de Muhammad existien dos ritus diferents que feien els habitants de la Meca entorn a l’edifici de la Kaaba i que l'islam els va unificar en un sol. Un d'ells era el umrah. Es tractava de ritual per demanar pluja que consistia en girar al voltant de la pedra negra. L'altre ritual era propi dels beduïns, es tractava del pelegrinatge hajj que feien al indret de Mina al peu de la muntanya Arafat on oferien un sacrifici. Els que participaven en aquests rituals feien coses molt semblants a les que es fan avui en dia en el pelegrinatge a la Meca. Els pelegrins també es posaven unes vestimentes rituals i s'afaitaven el crani per tal d'entrar en l'estat de sacralització. A més de fer unes voltes entorn de la Kaaba, els pelegrins pre-islàmics també es desplaçaven a la plana al peu de la muntanya Arafat on feien altres ritus totalment desconeguts avui. 

Amb l'aparició de l'islam tots aquests ritus s’unificaren i adquiriren un altre sentit. Una de les primeres disposicions atribuïbles a Muhammad per consolidar l’islam fou l’obligació del pelegrinatge anual a la Meca. Aquesta iniciativa pretenia ancorar l'islam al territori de la península Aràbiga. Segons sembla, sempre seguint el que diu la tradició islàmica de la seva història, el mateix Muhammad, que en aquells dies vivia a Medina, hauria realitzat un pelegrinatge amb sacrifici a la Meca l'any 629 i hauria ordenat a Abu Bakr, qui seria el primer califa, peregrinar l'any següent, l'any 630. Un any després, març de 631, Muhammad comunicà haver rebut per revelació d’Al·là la prescripció d'instituir el dia del pelegrinatge major. A l'any següent, 632, es va organitzar un gran pelegrinatge encapçalada pel mateix Muhammad per tal d'evidenciar la santedat dels llocs de la Meca. Va ser l'última vegada que Muhammad va estar a la Meca, ja que segons diu la tradició va morir poc temps després. Per això es considera aquest pelegrinatge com la "peregrinació de l'adéu".