dimarts, 31 de gener del 2017

Fàtima Taleb

Ahir vaig escriure sobre la impassibilitat, denunciant com moltes persones es mostren insensibles al dolor dels demés. Actualment, a Catalunya moltes persones reben els efectes de l’increment de xenofòbia i islamofòbia presents en la nostra societat. Lamentablement la regidora badalonina FàtimaTaleb ha patit en vàries ocasions insults i menyspreus per la seva condició de musulmana. Fàtima ha denunciat aquestes agressions a la policia. Quan ha tingut ocasió d’expressar-se ha lamentat que aquesta xenofòbia podria haver estat alimentada per la política practicada per l’anterior equip de govern badaloní. Podria haver complementat la seva anàlisi denunciant com tota la campanya electoral que permeté a García Albiol ser alcalde estava amarada de subterfugis xenòfobs.


L’excalde de Badalona, el popular García Albiol, s’ha defensat i ha acusat a la regidora Fàtima Taleb de fer servir el tema dels insuls com una cortina de fum per amagar la seva incompetència política. I, com diu un amic meu, després de dir això, es deu haver fumat un puro. No sé quines les qualitats polítiques de Fàtima Taleb, però aquesta no és la qüestió que està en discussió. El que García Albiol no ha entès és que, més enllà de les seves capacitats polítiques, que ningú les jutges, Fàtima Taleb ha estat insultada per ser musulmana. Sobre això, García Albiol no ha dit res. El cal fer en aquestes situacions, per evitar convertir-se per impassibilitat en còmplice dels agressors, és ser solidari de les víctimes de les agressions. Això és el que calia que hagué fet García Albiol i no feu. Fins i tot, per més en desacord que estigués, per al·lusions, amb les afirmacions de Fàtima Taleb sobre les polítiques de l’anterior consistori, en aquests moments el que exigeix el civisme i la talla moral d’un bon polític és donar suport als agredits. Això és el que Xavi Garcia Albiol no ho ha fet. Cadascú en pot treure les seves conclusions.

dilluns, 30 de gener del 2017

La impassibilitat

Dos fets inconnexes m’han evocat les dificultats que té la societat contemporània per regenerar el sentit d’humanitat malmès per la societat de consum i l’individualisme que ens envolta. El primer fet ha succeït a la ciutat de Venècia, el segon en un tren dels Ferrocarrils de la Generalitat. A Venècia el gambià Pateh Sabally morí ofegat la setmana passada davant la indiferència de centenars de turistes. Segons la noticia un grup de gent, mentre  Pateh Sabally lluitava per no ofegar-se en les aigües del canal, va començar a burlar-se'n des de la riba i a qüestionar que realment estigués ofegant. A la poca estona es va enfonsar i va desaparèixer sota les aigües del gèlid canal sense que ningú fes res més. Algú a dit que Pateh Sabally volia suïcidar-se, tant se val, si fos així ho va fer davant la passivitat de centenars de persones que no feren cap gest per evitar-ho.

El segon fet ha tingut per protagonista una jove de 20 anys nascuda a l’Índia i adoptada als 11 mesos per una parella de barcelonins. Aquesta noia fou agredida amb insults racistes dins d’un tren dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya el passat 18 de gener. El fet ocorregué a l’estació de Sant Joan i els autors dels insults foren varis adolescents d’entre 11 i 13 anys i uniformats que havien pujat al vagó. Segons aquesta noia els comentaris eren del tot xenòfobs:  “mireu aquesta noia índia... són tots fastigosos els xinos, els moros, els negres, els indis, tots són de classe molt inferior a la nostra, els blancs som millors”. En aquest cas, els nois cessaren d’insultar-la quan la noi va increpar-los. Ningú del vagó va fer costat a la noia.


Els dos fets, poden semblar dues anècdotes banals, però no ho són. Un ampli sector de la nostra societat es impassible i inactiu per sofriment dels demés. Col·loquialment es consideraria que els turistes del cas Pateh Sabally o ells passatgers del tren de la noi índia eren persones indiferents, però el mot que millor escau per definir aquest comportament és la impassibilitat. La indiferència és com una neutralitat emotiva. Una persona indiferent és aquella que no està inclinat o afectat a una cosa més que a una altra. No està interessada en una cosa més que en una altra, sense predilecció. Mentre que la impassibilitat és la qualitat d’impassible que vol dir ser insensible al dolor físic o moral. Els dos exemples anteriors són, sens dubte, una mostra de como el caràcter d’una part de la societat és propi dels impassibles.

diumenge, 29 de gener del 2017

El franquisme i la llibertat religiosa

El franquisme era incompatible amb la diversitat religiosa. No podia ser d’altra manera, No hi havia espai possible perquè tota una revolta militar contra la democràcia pogués realment assumir que hi hagués una diversitat, una pluralitat sigui política, social i també religiosa. Curiosament, aquesta situació provocà un problema personal al mateix el general Franco que va haver de resoldre amb molta habilitat: la seva guàrdia personal era mora i, per tant, era de religió musulmana, i va haver de fer una petita trampa perquè dins dels discursos del moment sobre la unitat d’Espanya hi tinguessin cabuda les persones que estaven al servei de la seva protecció personal i que no eren catòlics. Llevat d’aquesta anècdota, el franquisme no podia, per naturalesa, assumir la diversitat.

 Això va condicionar molt el marc mental dels espanyols que havien viscut la Guerra Civil. Es vivia en un règim on l’Església catòlica i el Règim formaven una unitat molt forta. Aquest règim havia estat definit per dues figures que van ser molt importants en aquell temps, els cardenals: Gomà i Pla i Daniel. Un, Gomà, que deia que la guerra era un plebiscit armat i, per tant, s’havia d’anar fins al final, costés el que costés. El cardenal Pla i Daniel, en l’escrit Las dos ciudades, qualificà la guerra de croada. En aquest escenari, tot el franquisme s’organitza a partir de la negació de la diversitat. Com anècdota podríem dir que, aquest qualificatiu situava al mateix general Franco amb una posició incòmode perquè la seva guàrdia personal eren de religió musulmana la qual, en el temps de la Croades, fou combatuda fins la mort per part dels cristians.

dissabte, 28 de gener del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Mentir o enganyar per enredar o confondre els demés no és cap bona actitud. Fer-ho manifesta un menyspreu per les altres persones. Si volem mantenir unes relacions que ens humanitzin i siguin respectuoses amb tothom, cal dir la veritat o, si és el cas, callar prudentment. “No hi ha res amagat que tard o d’hora no hagi de ser descobert, ni res d’obscur que tard o d’hora no hagi de ser entès” (Mc 4,22)

La confiança sosté les relacions humanes. Sense la confiança seriem presoners de les malfiances i dels recels. La vida dóna cada dia, en la família, la feina, l’estudi, el barri o poble, moltes oportunitats on poder exercir la confiança. Són moments on les relacions humanes es fan càlides i les persones sortim a l’encontre de l’altre. Aprofitem-les. Confia en el Senyor, fes el bé, i viuràs segur en el seu país. Sigui el Senyor la teva delícia, i et donarà el que desitja el teu cor. (Sl 36)

divendres, 27 de gener del 2017

Glosses per la vida quotidiana

El perdó ens humanitza. És molt propi de les persones perdonar. Hem de saber perdonar. ¿Quantes vegades? Les que faci falta. Poques persones admeten obertament tenir rancúnia, però hi ha actituds que, sense arribar aquesta extrem, evidencien que no hem sabut perdonar les ofenses. A voltes podem apreciar signes que evidencien que en el cor es guarda malvolença contra algú. El perdó és un signe de maduresa personal. ”Us asseguro que tot serà perdonat als homes, els pecats i totes les blasfèmies que hagin proferit, 29 però el qui blasfema contra l'Esperit Sant no tindrà mai perdó: és culpable del seu pecat per sempre més.” (Mc 3, 28-29).

Anunciar, testimoniar i proclamar són actituds que permeten donar a conèixer el que som. Som també el que el creiem. Testimoniar les creences vol dir comportar-se de forma coherent i fer el diem, i dir el que pensem, i pensar d’acord amb els principis que ens són font de vida. “No m’he callat la vostra salvació dins del meu cor, he fet conèixer el vostre ajut fidel, la lleialtat del vostre amor, davant del pobre en dia de gran festa”. (Sl 39)

Creure és tenir fe i això és una gràcia. Amb això vull expressar que tenir fe és un do que es rep, que s’experimenta i altres poden no tenir-lo. No cal demostrar perquè un creu, només cal viure d’acord amb el do rebut i ser-ne un bon testimoni. “Sóc jo qui us he escollit del món per confiar-vos la missió d’anar per tot arreu i donar fruit, i el vostre fruit perdurarà”. (Jn 15,16)

dijous, 26 de gener del 2017

El mur de la vergonya

Quan la República Democràtica Alemanya sota els auspicis del soviètics construïren l’any 1961 el mur que dividí en dos la ciutat de Berlin fou un escàndol. Les democràcies occidentals acusaren als soviètics de tirans, dictadors i de menysprear la democràcia. Els mateixos qualificatius s’hauran d’aplicar avui al mur que Donald Trump ha manat construir entre Estats Units d’Amèrica i Mèxic. La situació de Berlin es torna a repetir avui. Com en el anys 60 del segle XX, el mur té una comprensió diferent segons com es miri. Des de Berlin est, avui podríem dir des de la mirada de Donald Trump, és el mur de la vergonya però des de Berlin oest, avui diríem des de Mèxic i la resta del món, és el mur de la vergonya.

La mateixa indignació que aixecà el mur de Berlin entre els demòcrates del món en el seu temps ha de provocar avui el mur de Donald Trump amb Mèxic. Els murs separen, aïllen i tanquen defensivament els pobles. Ho té clar el president nord-americà “la construcció immediata d’un mur físic” ajudarà als Estats Units a tornar a “recuperar les seves fronteres. Restaurarem el sistema de dret”, afirmà Trump. Fronteres, barreres i proteccions contra els altres, siguin immigrants o refugiats d’alguns països. Uns perquè alteren el mercat de treball interior i els altres perquè, segons d’on vinguin són sospitosos de ser terroristes.

L’aïllament proteccionista junt el mur porta als Estats Units d’Amèrica a replegar-se sobre si mateix. Un cop creada la percepció de que Nord Amèrica està assetjada pels immigrants il·legals, els  islamismes terroristes i unes deslocalitzacions industrials la missió el nou president dels nord-americans vol posar ordre al desordre. Les primeres decisions de Trump alteren l’essència del poble nord-americà: un poble fet des de la diversitat. Que ràpid ha oblidat Trump els seus avantpassats alemanys que també foren emigrants en el seu moment. La seva alternativa d’aïllament és un retrocés democràtic. Altres mesures que està anunciant, amb un llenguatge populista i xenòfob, com pot ser la recuperació de la tortura, mostren que Donald Trump vol acabar amb la societat oberta lliberal i promoure un nou ordre social que desconfia de la política, limita la democràcia, aixeca murs interiors i exteriors, i divideix en lloc de cohesionar. Déu salvi Amèrica, més li val.

dimecres, 25 de gener del 2017

Els cristians evangèlics i Donald Trump

Donald Trump és president dels Estats Units d’Amèrica gràcies als vots dels blancs cristians evangèlics. Tots els analistes coincideixen amb aquesta dada. El conservadorisme cristià ha estat des de bon començament al costat de Trump i ara pensa treure rèdit del seu suport. Confien cobrar en espècies els seus vots. Per exemple, amb nomenaments de jutges propers als seus interessos o altres decisions presidencials que afavoreixin els seus punts de vista.

Però, aquesta situació se’ls pot tornar en contra i representar un llast pels cristians evangèlics. Michael Gerson en un article al Washington Post apunta les dificultats que poden tenir els evangèlics. La primera, la política deshumanitzadora de Trump vers els immigrants il·legals i l’animadversió amb els musulmans són actituds molt poc cristianes. Els evangèlics hauran de fer, caps i mànigues, per justificar el seu suport a un president que pot anar contra valors cristians universals. En segon lloc, limitar la llibertat d’expressió o de pràctica religiosa que ha insinuat en Donald Trump afecta la primera esmena de la Constitució Nord-Americana i, tot i que es pugui fer per restringir per seguretat els drets d’uns pocs, al final es produeix la limitació dels drets de tots.

La tercera consideració és una derivada de l’anàlisi històrica: quan una religió es veu molt identificada amb una política concreta, tard a d’hora aquesta identificació passa factura a la religió no a la política. Probablement, perquè la política condiciona a la religió i la treu la seva denúncia profètica, la seva capacitat de critica lliure i humanitzada de l’acció de govern. Perquè els cristians, quan es relacionen amb política és per recordar que la dimensió transcendent de la vida i l’adhesió incondicional a la justícia i a l’esperança que donen sentit i eleven l’esperit per damunt de la mundanitat del govern.

dimarts, 24 de gener del 2017

Mawlana

Mawlana és un pel·lícula egípcia que està provocant molta polèmica en el seu país. La pel·lícula és una adaptació del llibre del mateix nom del periodista egipci Ibrahim Eissa. Mawlana és una paraula àrab que vol dir predicador. L’argument explica la història d’un predicador televisiu que pretén conciliar els seus principis religiosos amb les peticions i desitjos dels polítics, de les pressions del sistema de seguretat de l’estat i resistir les temptacions de la vida mundana. El protagonista, a més, és un clergue format a la universitat islàmic Al Azhar, prestigiós centre ideològic del pensament musulmà.


La pel·lícula demostra les difícils relacions que es donen entre les idees religioses, l’Estat, els medis de comunicació i l’extremisme islàmic. La ciutadania ha rebut favorablement la pel·lícula, tal como ho evidencien les recaptacions dels cinemes, mentre que els clergues de la universitat Al Azhar ha posat el crit al cel. Segons les cròniques, l’encert de la pel·lícula és situar l’islam davant de les seves contradiccions, especialment el conflicte entre sunnites i xiïtes, denuncia les connivències dels estaments religiosos amb l’aparell de l’estat deixant de banda els principis religiosos i les tensions sectàries dels musulmans egipcis amb els cristians coptes. Tant de bo Mawlana arribi a estrenar-se a casa nostra.

dilluns, 23 de gener del 2017

El món capgirat

El món està canviant i dóna la impressió que no se’n surt per donar resposta als problemes que creen més desigualtats i injustícies. Hi ha molts moviments socials lluiten a favor d’un món més just, però les desigualtats s’incrementen i les injustícies socials són cada cop més evidents. Les idees polítiques tradicionals semblen absents i la majoria de relats polítics es veuen incapaços de frenar els discursos simplistes i emotius. El populisme torna a agitar les voluntats d’uns classes mitges que es troben desorientades i sense perspectiva de futur. No hi ha perspectiva de progrés a l’horitzó i no se l’espera. Els discursos polítics sonen a caricatures de la realitat i són incapaços d’explicar que les coses no són fàcils, que els problemes són complexes i que les solucions no són simples. Per por de perdre terreny davant dels populismes rampants les forces de progrés es sumen al relat de la simplificació de la realitat.

Mentrestant, en el món uns pocs tenen la mateixa riquesa que la meitat de la població. Dels líders mundials, només el papa Francesc ha denunciat el capitalisme que mata. La resta fan la viu-viu. Mentrestant, a Davos, els grans actors del poder econòmic es reuneixen i no troben explicacions per entendre el que està passant. Els analistes econòmics i polítics de les elits mundials ni saben explicar realment el que ha passat en els darrers 60 anys, ni saben el que queda per venir. Tot és incert. Mentrestant, divendres passat el president Donald Trump blasmava contra la política i els polítics. Com si ell fous un outsider del sistema. El món està capgirant cap a la perplexitat i la política, en lloc de ser solució s’identifica com el problema. ¿Quina és la solució per evitar els salvadors de darrera hora que prometen preservar identitats i aixecar barreres per defensar-se dels altres?. 

diumenge, 22 de gener del 2017

La mundanitat adorm l’esperit

En poc espai no es pot resumir les moltes idees proposades pel papa Francesc. Em limito a subratllar alguna d’elles. Trobo suggerent que el papa anima als catòlics a no donar res per sabut, ni acceptar la inèrcia de la tradició. Diu que a l’església “hi ha massa ordre”. Li fa por que l’Església estigui anestesiada pel seu clericalisme i l’acolliment de la mundanitat. Li preocupa com la mundanitat afecta l’esperit i resta vigor a la fe i els pastors “esdevenen funcionaris”. “El clericalisme és el pitjor mal que pot tenir avui l’Església”. No amaga que a l’Església, a més de persones santes que cal admirar i fer cas, també hi ha corruptes.

Per envigorir el testimoni de l’Església cal estar propers a les persones. Cal sortir allí on hi ha les persones i el seus problemes. Davant d’aquesta situació, l’Església ha de situar-se a la perifèria de la societat i recuperar les seves essències que fan que sigui “escandalosa pels paràmetres de l’època”. El papa comenta els grans problemes d’avui entre els quals destaca que el “Mediterrani s’hagi convertit en un cementiri” o l’actual sistema econòmic fonamentat en una “economia que mata”. No defuig d’abordar, encara que sigui com de passada, el paper de la dona en l’Església catòlica i introdueix la idea de que està interessat “de que la dona doni el seu pensament, perquè l’Església és femenina”. Considera que aquesta és la perspectiva que ha de tenir la reflexió sobre el paper eclesial de la dona, més que debatre la seva funció pel risc d’acabar en un “masclisme amb polleras” (la pollera és una faldilla externa folklòrica de les dones a América Llatina).

Davant dels grans problemes del món i també de l’Església, el papa Francesc demana que els catòlics i les seves institucions actuïn com a mediadors al servei de les diferents parts que poden estar en conflicte. Reclama que s’adopti l’actitud del mitjancer que és la de “posar-se al servei de les parts i fa que guanyin les parts encara que ell perdi”. Quan hi hagi conflicte, primer cal dialogar. Diu que abans de qualsevol altra actuació cal esgotar el diàleg. Davant de qualsevol conflicte, en lloc de buscar salva pàtries, cal tendir ponts al diàleg. Perquè el diàleg és bàsic per la convivència i “cap país té el dret a privar als seus ciutadans del diàleg amb els seus veïns”. A la pregunta sobre la situació d’Espanya el papa és clar “un consell als espanyols: dialoguin. Si hi ha problemes, dialoguin primer”. A través de les seves respostes el papa Francesc es mostra tal com és: un cristià honest al servei de la causa de Jesús.

dissabte, 21 de gener del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Tenir fe és un gràcia, hi ha un do gratuït que fa tenir-la. Creure i conèixer estan units per mitjà de la raó. És a través de la raó i els sentiments que les persones comprenem i entenem la fe. Gràcies al testimoniatge d’amor d’altres aquesta experiència pren cos a l’interior de cadascú enfortint la creença. “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens te i hi hem cregut” (1Jn 4,16)

Viure és conviure, viure amb els demés. La vida són relacions, res del que passi a les altres persones ens pot deixar indiferents. Les relacions humanes han de servir per fer més bones a les persones i han de contribuir a promoure el bé i la pau. “Nosaltres ens ha encomanat el missatge de la reconciliació” ( 2Co 5,19)

divendres, 20 de gener del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Per inèrcia, les persones tendim a fer les coses com sempre les hem fet. Sembla que estiguem convençuts de la immutabilitat dels fets. Però, sovint cal adoptar una altra actitud. Cal prendre una altra perspectiva i mirar la realitat amb uns ulls renovats per tal de poder donar respostes noves a situacions noves. “Ningú no posa vi nou en bots vells; el vi rebentaria els bots i es perdrien bots i vi. El vi nou s’ha de posar en bots nous”. (Mc 2,22) 

L’acompliment cec de la norma esclavitza el cor de les persones. Les lleis humanes són obra dels humans i per això han d’estar al servei dels individus. Les lleis, les normes i altres regulacions, com la política, han de servir per afavorir les relacions entre les persones i per humanitzar la societat. Perdre aquesta perspectiva empresona la llibertat i limita el seguiment de la recta consciència que ens ajuda a saber que primer són les persones. “El repòs del dissabte ha estat fet per a l’home, no l’home per el repòs del dissabte” (Mc 2,27) 

Fer el bé, estimar a tothom, ser bona persona i estendre l’amor en el nostre entorn. Aquestes actituds han de presidir la nostra vida i han de constituir la guia que ordena el nostre comportament. Les mateixes lleis i normes han d’estar al servei d’aquests propòsits. No hi ha res superior a l’amor. “¿Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre?” (Mc 3,4)

dijous, 19 de gener del 2017

El mal

Llegint els diaris, escoltant les notícies o mirant els telenotícies tinc la sensació que el mal està més present en el món del que sembla. El mal, i el maligne, des de temps han format part de la tradició religiosa cristiana, com també en altres religions. Pot semblar un concepte difós, però, per més que no pugui expressar-se amb les paraules apropiades, hi ha comportaments o actituds humanes que fan evident l’existència del mal. La cultura contemporània ha pres molta distància del mal, i no diguem d’allò que algunes tradicions religioses identifiquen com el maligne. Fins i tot, molts cristians tindrien algunes dificultats d’identificar i expressar el sentit actual dels anomenats pecats capitals.

La cultura popular sap identificar les persones malvades i, de manera senzilla, sap explicar perquè són encarnació del mal. Però, més enllà de les respostes intuïtives i de les aproximacions planeres al tema del mal, aquest ha quedat fora com a concepte significant en la societat moderna. La societat s’ha quedat sense claus interpretatives per entendre aquestes qüestions i busca en la psiquiatria les raons que expliquen aquests comportaments considerats malèvols. Però, és difícil pensar que las raons psicològiques arribin explicar del tot el sentit dels considerats set pecats capitals: la supèrbia, l’avarícia, l’enveja, la ira, la luxúria, la gola i la peresa. La naturalesa humana situa en el cor humà les tensions entre el mal que estendre’s i l’amor que emergeix com a llum que venç tota foscor.

dimecres, 18 de gener del 2017

Els xiïtes desafien Estat Islàmic

Una notícia poc coneguda a Occident ha estat la peregrinació que varis milions de xiïtes, uns 20 milions, feren a finals de l’any passat a Karbala per celebrar l’Arbaeen. Aquesta festivitat, que es celebra al final dels 40 dies de dol després de la festivitat de l’Ashura, la gran festa dels xiïtes que commemora la mort per assassinat d’Husein, net de Muhammad i considerat el tercer imam pels xiïtes, l’any 680 al negar-se a jurar fidelitat al califa omeia Yazid. A Karbala els soldats del califa torturaren i assassinaren a Husein i setanta-dos membres de la seva família. 

La peregrinació dels xiïtes era molt perillosa en aquesta ocasió. Feia pocs dies que Estat Islàmic havia intensificat els seus atemptats a la població xiïta d’Iraq. Pocs dies abans de l’Arbaeen Estat Islàmic havia fet un atemptat terrorista en aquella zona ocasionant 80 morts. Amb aquests antecedents es temia el pitjor. Sabent que Estat Islàmic ha repetit, per activa i per passiva, que els xiïtes són musulmans apòstates i que cal combatre’ls fins l’eliminació, i assumint la seva situació desesperada pel setge militar contra ells, hi havia molta prudència en la peregrinació d’aquest any. 

No obstant, tot i aquests antecedents, els xiïtes desafiaren tots els perill i anaren més que mai a Karbala. Es calcula que el pelegrinatge ha mobilitzat a uns 20 milions de fidels. Les autoritats religioses xiïtes consideren aquests musulmans com herois i força valents perquè peregrinant a Karbala han desafiat les amenaces reals d’Estat Islàmic. La peregrinació a Arbaeen és interpretada com una forma de resistència a les hostilitats sunnites. És per això que els musulmans xiïtes manifesten la seva sorpresa perquè Occident ha ignorat aquest gest de valentia que ha significat aquesta peregrinació. La qual, pel nombre de participants, ha estat la més important dels darrers temps i, per molt aspectes pot considerar-se més rellevant que la peregrinació anual a La Meca, segons afirmen les autoritats xiïtes.

dimarts, 17 de gener del 2017

La metàfora dels ous

He conegut a varis fiscals al llarg de la meva vida. Fins i tot, un és el padrí del meu fill i un bon amic. Els fiscals que he conegut són persones molt cultes i amb una gran capacitat analítica. Cap de les virtuts que presenten aquests fiscals no es donen en el fiscal que ha interrogat al regidor de la CUP de Vic. El seu interrogatori sobre el trencament dels ous per fer una truita és tota una antologia del disparat o una mostra del surrealisme en seu judicial quan a través de les seves preguntes es pot construir el següent sil·logisme: “¿Los huevos no se rompen solos, implica o no el uso de violencia?". A partir d’aquest raonament deductiu les analogies que el fiscal construeix per esbrinar si la truita és una metàfora i el sentit de trencar, mereixen figurar en els manuals de les millors ocurrències de l’any.

La primera qüestió que em ve al cap és si aquest fiscal ha fet mai una truita a la francesa o una maionesa. Només des de la inexperiència, la ignorància o per males arts es pot fer una pregunta des d’aquest tipus. Per trencar un ou, cascar en castellà tot i que en català té aquesta paraula amb un altre significat, cal exercir una pressió o força sobre la closca però, en cap cas violència. Si mirem els diccionaris veurem el sentit dels mots. La violència és força o energia desplegada impetuosament també es pot considerar que és un abús de força.  Mentre que pressió és una acció d’una força que prem o empeny el cos a què s’aplica, concepte que permet comprendre millor el que cal fer per trencar la closca d’un nou pe fer una truita. Com que el ministeri fiscal és una institució sotmesa a una autoritat vinculada al govern, llavors és fàcil treure’n conclusions sobre el per què de la pegunta. Malament, dialogar des de la mala fe.

dilluns, 16 de gener del 2017

Blue Monday

Els responsables de marketing de les grans cadenes comercials han decidit que avui és el Blue Mondey, el dilluns més trist de l’any. A través d’una sèrie de càlculs han arribat a aquesta conclusió. També han decidit que, per contrarestar la depressió que pot provocar prendre consciència d’aquesta situació cal gastar, comprar i, sobre tot, invertir en fer alguna viatge. Segons les seves recomanacions el consum salva.  Però, els experts no creuen que gastar més consoli i venci la tristor. Creure això és un emmirallament. El consum no pot fer-se servir per omplir els buits existencials.

El camí per recuperar l’alegria i la confiança no passa per tenir més, sinó per ser més persones. Antoni Basses, en la seva columna del diari Ara, reflexionant sobre això ha esmentat un fragment del llibre de l’Eclesiastès que val la pensa esmentar: “No t'abandonis a la tristesa ni et turmentis amb neguits. L'alegria del cor és vida per a l'home, i la joia li allarga els dies. Anima't tu mateix i encoratja't, i aparta ben lluny la tristesa, perquè la tristesa ha perdut molta gent i no serveix de res. La gelosia i la ira escurcen la vida, les preocupacions fan envellir abans d'hora. Amb un cor transparent i generós es té més gana, i també més interès pel que es menja”. (Sir 30,25-30). Sàvies paraules i bons consells.

diumenge, 15 de gener del 2017

Odi secular

Els occidentals assistim incrèduls a les virulentes disputes, plenes d’agressivitat i odi, sovint derivats en atacs terroristes, entre els musulmans sunnites i els xiïtes. Dóna la impressió, que una part del món àrab comparteix aquesta mateixa sensació. Resulta incomprensible que, en ple segle XXI, els conflictes entre diferents interpretacions de l’islam alimenten les actuals tensions i violències desfermades a l’Orient Mig. Per això, els coneixedors de les dinàmiques d’enfrontament entre aquestes concepcions de l’islam, parlen dels conflictes d’avui a Síria i Iraq com a una nova fitna, guerra civil entre musulmans. És evident que al darrera d’aquestes tensions s’expressen conflictes de diversa naturalesa que, en general, tenen un origen molt llunyà, quasi bé a l’inici del mateix islam. 

Es poden identificar raons d’origen religiós derivades de comprensions molt diferents de l’islam, especialment en la manera d’entendre la naturalesa del missatge de Déu enviat a la humanitat a través de Muhammad. Però la religió explica part del conflicte. Hi ha altres motius igual d’importants. Són evidents les diferents maneres de comprendre el poder islàmic que són, en certa manera, herència del conflicte donat entre els Quays i els Kalbites en el inicis del califat. Els primers, eren partidaris de que els àrabs tinguessin tot el poder de l’islam sense compartir-lo amb ningú més, mentre que els segons, de comprensió més oberta, patrocinaven la incorporació al poder de musulmans no àrabs, hereus d’altres tradicions culturals. Les tensions podrien expressar, per exemple, les herències de l’antic conflicte entre dos territoris del món àrab: el nord i el sud de la Península Aràbiga. Així com dos estils de vida molt diferents: la nòmada i la sedentària. Per això, quan els antics conflictes es projecten al moment present, la comprensió del que passa avui en el món àrab esdevé és més complexa i difícil.

dissabte, 14 de gener del 2017

Glosses per la vida quotidiana

¿Què hem de fer per ser bons? ¿Com hem de comportar-nos per donar testimoni del que creiem? Perquè, a més de dir que creiem, hem de donar raons de la nostra fe a través d’obres. Hem de saber explicar les nostres creences, fer-les comprensibles pels demés, i les nostres obres han de ser la pedra de toc de la solidesa de la fe. “En vós, Senyor, hi ha la font de la vida, i veiem la llum en la vostra llum” (Sl 35,10)

Les persones estem en continuïtat amb els nostres predecessors. Hi ha un fil que ens uneix amb el passat i al mateix temps ens transporta al futur. Som com baules d’una cadena històrica que dóna continuïtat i sentit, així com responsabilitat davant les futures generacions. “El que vam sentir i aprendre, el que els pare en van contar, no podem amagar-ho als nostres fills, i que ells ho contin als qui vindran”. (Sl 77)

divendres, 13 de gener del 2017

Glosses per la vida quotidiana

És difícil ser coherents. Qualsevol persona ha d’assumir que som contradictoris i que sovint ens manifestem així davant dels demés. Cal prendre consciència d’aquesta important limitació i no voler aparentar el que no som davant dels demés. “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi” (Mt 16,24)

Hem de ser testimonis de vida, no hem d’estar entristits o amargats per la duresa dels infortunis. No hauríem d’estar atrapats per les dificultats que la vida ens presenta. Reconèixer-les no significa quedar-nos posseïts per elles. En nosaltres mateixos hi ha els recursos que ens permeten ser lliures i dominar els problemes que ens neguitegen. “Jo he vingut perquè tingueu vida u en tingueu a desdir” (Jo 10,10)

Sovint anem atrafegats. El ritme de la vida ens sobrepassa, els esdeveniments es mengen el temps i tenim la sensació de no arribar a tot. La percepció és d’anar accelerats. Cal capgirar aquest ritme i introduir pauses, moments en els quals el que és important és ser i no fer. Cal cercar moments per estar simplement amb nosaltres mateixos. Són  moments per conrear l’interior personal i edificar l’esperit. “Quan encara era fosc, es llevà, se n’anà en un lloc solitari i s’hi quedà pregant” (Mc 1,35)

dijous, 12 de gener del 2017

Itàlia formarà als imams

Alguns països europeus estan preocupats pel nivell de formació dels ministres de culte de les confessions minoritàries. Tot i ser una responsabilitat de les mateixes religions, i no ser apropiat que un estat laic intervingui en aquests temes, diversos governs han decidit contribuir a formar els ministres de culte. A Itàlia el Ministeri de l’Interior està finançant la formació dels dirigents religiosos de les confessions no catòliques. Els principals destinataris d’aquesta iniciativa són els imams de totes les comunitats musulmanes presents a Itàlia. Es començarà al febrer a Ravena i la formació anirà a càrrec de la Universitat de Bolonya. Els cursos seran impartits en sis universitats com Pisa i Florència. 

Segons els promotors d’aquesta iniciativa l'objectiu és fomentar el diàleg entre religions i cultures, el que contribueix a la construcció d'una societat pacífica i no violenta. Els continguts formatius, en una primera etapa, es centraran sobre la constitució italiana, inclosa la llibertat de religió i d'expressió, així com els drets i obligacions inherents a les societats democràtiques. Aquesta formació es complementarà amb l’aprenentatge del procediment de creació de nous centres de culte i la seva gestió. Aquesta iniciativa forma part d’un programa més ampli per combatre la radicalització a partir dels motius religiosos. Complementant aquesta iniciativa s’ha impulsat la creació d’un nou Consell de l’islam italià i del Consell de Relacions amb l'Islam italià com òrgan consultiu per fomentar la integració.

dimecres, 11 de gener del 2017

Cursos de natació per nenes musulmanes

El Tribunal Europeu de Drets Humans ha dictat una sentència important per resoldre les tensions existents entre l’exercici de la llibertat religiosa i la defensa de l’interès general o del bé comú. En aquest cas, el tribunal ha dirimit la demanda presentada per un matrimoni turc musulmà resident a Suïssa que no volia que dues de les seves filles, encara no adolescents, anessin a les classes mixtes obligatòries de natació. En el sistema educatiu suís les classes de natació són obligatòries i nens i nenes van junts a la piscina, mentre quan s’arriba a l’adolescència les classes ja no són mixtes, els vestidors són separats i s’adopten altres mides per evitar conflictes. Però els pares d’aquestes nenes, fervents practicants de l'Islam, es negaren a enviar a les seves filles a classes de natació perquè consideraven que l’islam prohibeix les classes mixtes de natació.

Davant l’actitud dels pares les autoritats educatives suïsses requeriren als pares a portar les nenes a les classes de natació i, al negar-se a fer-ho, foren multats. El matrimoni presentà una demanda al Tribunal Europeu de Drets Humans al considerar que s’havia vulnerat l’article 9 del Conveni per a la Salvaguarda dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals on defensa la Llibertat de pensament, de consciència i de religió. En la seva demanda, els pares indicaren que tot i que l'Alcorà no prescriu cobrir el cos de la dona fins a la pubertat, les seves creença els obliga a preparar, des de ben petites, les seves filles a practicar els preceptes que se’ls aplicarà a partir de la pubertat. Per això, al justificar que el seu comportament estava motivat per raons religioses, consideraven que les autoritats escolar, quan obligaven a les seves filles anar a natació estaven violant els seus drets religiosos.

Després de diverses consideracions, el tribunal europeu sentencià que el dret de tots els nens a tenir una escolarització completa que faciliti la integració social és prioritari a la defensa de les pràctiques religioses. Amb aquest argument el tribunal refusà l’eix argumental dels pares que consistia en considerar la classe de natació no necessària per l’educació de les seves filles. Alguns musulmans adscrits a interpretacions literalistes de l’islam són proclius a produir conflictes d’aquests tipus emparant-se en la defensa de la seva llibertat religiosa. Aquesta sentencia del Tribunal Europeu de Drets Humans, és especialment interessant perquè situa el conflicte en el terreny que alguns musulmans plantegen la seva confrontació en algunes societats europees: el refús a la integració i la crítica al sistema de valors occidental. Quan els pares afirmen que les nenes ja aprenien a nadar en uns cursos organitzats per la comunitat musulmana de Basilea, la resposta del tribunal es contundent: “l’interès d’aquest ensenyament no es limita a aprendre a nadar, sinó al fet de practicar aquesta activitat en comú amb tota la resta d’alumnes”. Perquè el debat de fons, no és aprendre a nedar sinó acceptar que aprenent a nadar les nenes es relacionaven i ampliaven el seu procés d’integració.

dimarts, 10 de gener del 2017

Zygmunt Bauman

La mort del pensador i sociòleg  polonès Zygmunt Bauman ens deixa més orfes d’un dels pensadors més lúcids dels darrers temps. Les seves reflexions han ajudat a entendre el món en que vivim. Les seves anàlisis sempre han estat lúcides. L’aturo del concepte de “modernitat líquida" estenia davant del pensament els principals problemes de la societat i ajuda a entendre’ls i comprendre quins camins de superació calia emprendre. Era crític amb les xarxes socials en la mesura que aquestes ajusten la realitat als impulsos de les persones. Així, l’individu esdevé un espectador d’una realitat que tria el que vol, quan vol, interactua amb qui vol i si cal, es desconnecta si el que veu o sent no li agrada. Aquest fet és un signe del temps actual on tot és líquid, atemporal i sense compromís de perdurabilitat.

Bauman deia que és més fàcil coincidir en la protesta i més difícil en la proposta. Exigia el compromís social com a motor de canvi. La seva figura de savi, de persona bona i lúcida, ens ha ajudat a pensar i a entendre’ns millor. Sabia analitzar les complexitats socials i identificar els seus elements estructurals. En un col·loqui al Born Centre Cultural sobre el futur de la UE va agitar les consciències polítiques quan afirmà, amb un cert to pessimista, que la Unió Europea té dificultats per avançar perquè és un experiment ben particular on es barreja la “política sense polítics” dels buròcrates de Brussel·les i els “polítics sense política” dels presidents i primers ministres. En el seu darrer llibre “Desconeguts a les portes de casa” denuncia que el fracàs d’Europa en la crisi de refugiats a Europa es deu a que l’acció política ha perdut els referents morals. Hem d’agrair al desaparegut Zygmunt Bauman la seva capacitat de sacsejar-nos la consciència i ajudar-nos a pensar i a mirar el món amb uns altres ulls. Com també la seva proposta que, a més de poder comprendre el món amb noves claus interpretatives, cal comprometre’s en la seva transformació. Proposta que recorda molt a la darrera tesis, la onzena, de Marx sobre Feuerbach: “Els filòsofs tan sols han interpretat el món de diferents formes; ara la qüestió és canviar-lo”

dilluns, 9 de gener del 2017

Sense notícies de la història islàmica

La historiografia de l’islam té un problema greu: no hi ha prou dades històriques fiables o contrastables. Les fonts de recerca arqueològica han estat molt escasses en els segles passats, força insuficients per saber el que passava a la península Aràbiga abans de l’aparició de l’islam. I ara, quan es disposen del medis tècnics i conceptuals per afinar més les recerques arqueològiques i històriques, les diferents autoritats polítiques de la zona són profundament restrictives alhora d’autoritzar nous estudis del passat pre-islàmic. Aquestes autoritats polítiques tenen por que les dades científiques qüestionin la versió de la història que les autoritats religioses han construït a partir de la teologia. 

Si els estudis arqueològics donessin la raó, per exemple, a les hipòtesis que sostenen que La Meca preislàmica no era cap cruïlla estratègica de les rutes de caravanes, una part del relat musulmà sobre Muhammad estructurat sobre aquesta circumstàncies quedaria qüestionat. Si els estudis antropològics acurats demostressin un altre tipus de relació entre les tribus de la península Aràbiga abans de l’islam i situessin el concepte àrab en un altre pla, probablement menys etnològic, ben segur que s’afectarien algunes construccions ideològiques substancials dels musulmans. Si els registres siríacs confirmessis grans moviments migratòries el 622 de Síria cap a Yatrib el mateix concepte d’Hègira podria veure’s modificat segons quina informació aportessin aquests estudis. Hi ha masses llacunes, preguntes o sospites històriques que necessiten explicacions sòlides i consistents, no per qüestionar la fe, però sí per revisar una història massa contaminada per la teologia.

diumenge, 8 de gener del 2017

Delícies turques

Les delícies turques són llaminadures turques, també les fa a Xipre i Grècia, semblants a unes gominoles una mica més consistents, tallades a cubs i envoltades de sucre glas perquè no s'enganxin entre elles. Són molt apreciades a Turquia on es coneixem amb el nom de lokum. Són molt variades, no de forma però si de gust. Aquesta diversitat i la facilitat de fer les ha fet molt populars a Turquia i a mig món. La imaginació ha fet que aquestes llaminadures tinguin molta acceptació perquè, a més d’endolcir, proporcionen moltes i variades sensacions gustatives. Els lokum són d’alguna manera una metàfora de la situació del que viu avui Turquia i molts països islàmics. L’islam està sotmès a un procés de transformació causant de múltiples variants amb diferents graus d’acceptació entre els musulmans i amb diferents graus d’afectació a la societat. Una persona que viu a Estambul des de fa més de deu anys m’explicava com és perceptible la progressiva islamització de la societat des de que Erdogan governa el país. 

L’islam a Turquia, com en altres països que pretenen guiar-se o inspirar-se en la llei islàmica, es troben en una tessitura decisiva per determinar la seva governabilitat. En molts d’aquest casos es tracta d’un procés que comporta un pols amb corrents de l’islam partidàries d’un comprensió laica de la religió. Una de les assignatures pendents que tenen els musulmans és assumir que hi ha altres tipus de la relació entre religió i poder polític més enllà del confessionalisme tradicional dels islamistes. Els fets demostren que el pensament musulmà té moltes dificultats en trobar una expressió política en països com a Turquia. Els musulmans crítics i de pensament obert tenen forces problemes per revisar els principis doctrinals tradicionalistes que lliguen religió i política, teologia i poder. Més enllà d’aquests sectors, l’islam moderat hauria de ser més actiu alhora de denunciar determinades lectures rigoristes i literalistes de l’Alcorà i de la Sunna, i començar a fer l’exegesi i l’hermenèutica de la seva fe per tal de descobrir el valor del Transcendent més enllà de la literalitat de les paraules.

dissabte, 7 de gener del 2017

Glosses per la vida quotidiana

No podem ser indiferents a res del que passi en el nostre entorn, especialment quan hi ha persones que tenen necessitat de la nostre caritat. On hi ha caritat i amor, allí hi ha Déu. És un petit himne del Dijous Sant que sintetitza perfectament quina actitud hem de tenir els creients davant les múltiples situacions en que la vida ens demana estimar a fons. “Si un home que té suficient per viure bé contempla sense entranyes com el seu germà passa necessitat ¿és concebible encara que hi hagi en el seu cor l’amor de Déu?” (1Jn 3,17) 

L’Epifania és una de les grans festes del calendari litúrgic, però també de la tradició popular. El dia de Reis és il·lusió i fantasia pels nens i grans. És el dia que els cristians rememorem la manifestació de Déu a través de les coses que ens envolten i en el cor de les persones. Els mags ensenyen que es troba Déu si hi ha actitud de recerca, si ens arrisquem a deixar-nos a ser cridats i guiats cap a ell i si ens posem en camí ple d'incerteses per trobar-lo. Al final del camí trobem el nen Jesús pobre que es manifesta en tota la seva glòria. “Déu meu, doneu al rei el vostre dret / doneu al príncep la vostra rectitud. / Que governi amb justícia el vostre poble, / que sigui recte amb els humils. / Que el benestar floreixi als seus dies, / i mesos i anys abundi la pau”. (Sl 71)

divendres, 6 de gener del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Creure en Déu és una vivència personal que sorgeix de la pròpia experiència vital. Déu és incommensurable i inabastable, però la manera d’arribar-hi és a través del seguiment de Jesús, ja que és ell qui és el camí que hi duu o la porta que hi dóna accés. A través de la pràctica de l’amor als demés, Déu es revela i es fa comprensible. “Déu, ningú l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat” (Jn 1,18) 

Sovint els cristians, com moltes persones, tenim la tendència a agrupar les persones i considerar que el grup, amb el qual ens identifiquem, és el bo i els seus membres són dels nostres. A partir d’aquesta classificació s’acostuma a repartir credencials a emetre judicis morals que acostumen a ser negatius per aquells que no considerem com dels nostres. Aquesta costum és un engany i ens porta a molts errors i a ser molt injustos. No és el judici, o prejudici, el que val sinó les obres de les persones les que han de ser jutjades. “Tothom qui obra el bé és fill de Déu” (1Jn 2,29) 

Dir: jo sóc cristià és fàcil. Però cal sustentar les paraules en fets, perquè les obres donen testimoni del que es sent en el cor i el que la ment pensa. Hem de procurar ser coherents i fer el que diem, i viure com pensem. La fe sense obres, és una fe morta, sense significació pels demés. L’amor és la gran obre de la fe. “Qui no actua justament no és de Déu, i tampoc no ho és el qui no estima el seu germà”.(1Jn 3,10)

dijous, 5 de gener del 2017

Nit de Reis, nit de somnis i il·lusions

Certament, el títol està plegat de tòpics i llocs comuns. Però, és cert. Ho he experimentat en la mirada del meu net que, de forma màgica, m’ha transportat als meus records de que quan jo era nen. Rememoro com els meus ulls no abastaven de mirar les parades de joguines de la Gran Via. Com que hi vivia al costat, era freqüent passar-hi i fantasiar amb les joguines que hi veia. Hi havia una que sempre em fascinava: els Juegos Reunidos de Geyper. Els quals, a mesura que em feia gran, augmentaven de mida de la caixa i la quantitat de jocs. També recordo una petita piragua de fusta pintada en blau que va acompanyar-me molts anys en els meus banys. Les parades eren un mostrari d’il·lusions. Hi havia moltes més coses que m’atreien i em feien somiar. Qualsevol joguina o bagatel·la era suficient per deixar-me embadalit. 

Recordo amb molt d’afecta aquelles parades. Eren de fusta, de color verd fosc i eren tot un enginy per aprofitar l’espai i ser lleugeres pel transport. Sempre he pensat que eren molt més entranyables que les actuals, més uniformes i homogènies. Tant se val, les de la meva època eren les més maques perquè són les de les meves fantasies. També s’han transformat les joguines. Ara les veig molt diferents a les que tenia o m’il·lusionaven quan jo era petit. Les percebo més fredes, més dissenyades per autodestruir-se en poques setmanes. Crec que han perdut la seva capacitat de ser transformades per la imaginació infantil en altres funcions diferents a les inicials. No obstant, per sort de la pròpia humanitat, els nens no han perdut la seva capacitat d’inventiva i segueixen aprofitant qualsevol recurs per fer crear fantasies. En la meva petita carta als Reis els demano salut pels meus, i també per mi, i que els nens siguin nens força temps. No m’agraden quan el nens creixen artificialment massa de pressa i que adoptin comportament d’adults abans d’hora. Es una llàstima perdre aviat la infantesa. Per això demano ser solidaris amb els nens que, per causa de guerres i altres situacions doloroses provocades pels adults no poden ser nens. La nostra responsabilitat és acollir aquests nens i procurar que tornin a somriure.

dimecres, 4 de gener del 2017

La deriva islàmica

Estat Islàmic ha explicat en un comunicat que l’atemptat d’Estambul anava contra els cristians que com apòstates celebraven la festa pagana de final d’any. Els imams oficials de Turquia en sintonia amb el govern d’Erdogan, criticaven en el sermó del divendres passat amb els mateixos arguments, paraula més o paraula menys, la celebració de les festes d’entrada d’any. En algunes xarxes socials musulmanes europees properes als salafistes i altres corrents fonamentalistes aquests dies han debatut si calia celebrar aquestes festes o felicitar el Nadal als seus conciutadans cristians. Les opinions majoritàries semblaven inclinar-se per ni felicitar ni celebrar res perquè eren esdeveniments contraris a la religió islàmica. 

Aquesta és la realitat transversal en una part del món musulmà. Els radicalisme salafista, en totes les seves múltiples expressions i manifestacions, contamina la racionalitat del discurs islàmic i el precipita cap la folia del fonamentalista. Uns maten en nom d’aquesta radicalitat, però altres alimenten, des del domini del discurs religiós, una visió de l’islam tancada i oposada a qualsevol diàleg religiós o cívic. La por a l’Estat Islàmic no ens ha de distreure fins al punt de no adonar-nos que també hauríem d’estar preocupats per l’islamisme d’Erdogan o l’islam que es predica en algunes mesquites de Catalunya, pot ser més de les que voldríem. Quanta raó tenen alguns turcs quan en les manifestacions contra l’atemptat d’Estambul reclamaven més educació, més democràcia i la laïcitat de l’Estat. També es podria afegir repensar l’islam a la llum del pensament modern. No hi ha un altre camí.

dimarts, 3 de gener del 2017

Goodbye PSC

He sentit les declaracions del portaveu de la gestora del PSOE exigint el sotmetiment del PSC al dictat dels òrgans de decisió dels socialistes espanyols. El seu argument ha estat molt simple, si el PSC és la marca del PSOE a Catalunya, llavors no pot decidir res de forma autònoma i tot ha de passar pels òrgans federals. En un plis-plas aquest senyor a equiparat el PSC, per exemple, a la federació del PSOE de Castilla la Mancha o Extremadura. No ha donat cap possibilitat d’autonomia al PSC per decidir les seves polítiques de pactes o coses similars, tot ha d’estar centralitat i controlat pels òrgans federals del PSOE. Amb aquesta decisió, si és que realment s’acaba imposant, tots els catalans haurem perdut definitivament el darrer referent d’un socialisme que volia afirmar-se autònom i amb veu pròpia, pensat en clau catalana i servidor dels interessos de Catalunya. 

Els temps actuals evidencien que el PSC s’ha acabat definidament i en lloc seu neix la federació catalana del PSOE. Val més que tothom ho reconegui d’aquesta manera i els dirigents actuals del PSC ni s’enganyin, ni enganyin més als catalans. Catalunya ha perdut un partit que, en un moment de la seva història, va aspirar a recollir la sensibilitat de molts catalanes que es sentien simultàniament nacionalistes i socialistes. Durant uns anys vaig lluitar perquè això fos així i el PSC estigués al costat del procés d’afirmació de la sobirania política dels catalans. Quan vaig adonar-me que això no era possible i que el PSC entrava en una deriva contrària a la independència, vaig tornar el meu carnet i me’n vaig anar. Em dol profundament el sotmetiment i setge que es volen fer al PSC, però no crec que hi hagi cap possibilitat de retornar a la il•lusió fundacional del partit dels socialistes catalans. No és possible anar enrere. Com que això és així cal seguir lluitant per la independència de Catalunya, i la vegada seguir treballant per constituir un espai polític on puguin retrobar-se els catalans que es sentin socialistes i s’afirmin independentistes.

dilluns, 2 de gener del 2017

Ser políticament raonables

Avui he participat, com ho faig habitualment, en la tertúlia vespertina de Ràdio Estel. Al ser la primera de l’any ha estat un monogràfic sobre quina seria l’evolució del procés català. Era evident que com que cap dels quatre tertulians teníem una bola de vidre per predir el futur les valoracions no anaven més enllà de proclamar desitjos, més que fer pronòstics fiables. Dols dels tertulians defensàvem la independència quan abans millor i en tot moment repetíem, amb alguna variant de collita pròpia, el que és el guió del full de ruta. Els altres dos tertulians, un estirava cap l’anomenada tercera via patrocinada pels demòcrata cristians catalans i l’altra tertulià era clarament contrari, i de forma molt vehement, a la independència de Catalunya. Amb aquests plantejament la tertúlia ha estat animada, ens hem dit el que pensàvem i tots hem acabat tal com havíem entrat. No sé si els oïdors de la ràdio, després d’algun moment de llargs discursos, s’han pogut formar la seva opinió política. 

Al final de la meva intervenció, que ha estat una mica conclusiva del debat, he dit que m’agradaria que l’any 2017 fóssim capaços de parlar sobre el procés independentista català guiant-nos, no només pels sentiments i emocions, sinó també per la raó, la raó política que permet la convivència democràtica i cívica. Això darrer ho escric ara, però no ho he dit. Reafirmo el que he dit i que ha comptat amb l’acord de tothom. Si ens deixem endur pels sentiments i emocions, serà difícil l’enteniment i seran molt més fàcils els enfrontaments i els desacords. Si passes això, el meu temor és que en qualsevol bàndol en disputa s’alimentessin els populismes que fan néixer els salva pàtries de qualsevol mena. La única garantia que això no passi és l’ús de la raó i la seva aplicació a l’anàlisi política. Això és el que desitjo pel nou curs polític: que siguem raonables.

diumenge, 1 de gener del 2017

El nou lideratge polític són pures emocions

¿Per què sembla enfonsar-se la democràcia?, ¿per què molts ciutadans s’estan allunyant dels compromisos cívics i polítics? ¿per què els nous populismes mobilitzen més que les tradicionals formacions polítiques? Hi ha molts més perquès que tots senyalen en la mateixa direcció: la suposada fi d’un model de societat referent cívic per moltes persones. Els grans problemes de la humanitat perduren, i alguns s’agreugen, sense percebre que les societats democràtiques trobin les solucions adequades. Des de l’aproximació racional als problemes públics es té la sensació de que el món no se’n surt.Però l’anàlisi racional, que ha estat a la base les teories polítiques es veuen sobrepassats pels esdeveniments. 

El Brexit o les darreres eleccions nord-americanes són un clar exemple d’aquesta nova situació. Mentre una part dels dirigents polítics tradicionals havien fonamentat les seves alternatives confiant en la solidesa racional de les seves alternatives, els vertaders guanyadors han estat unes persones, algunes alienes totalment al sistema polític, que han sabut mobilitzar els sentiments i emocions dels electors més que en la seva racionalitat. Davant la complexitat dels problemes l’espai polític racional ha estat totalment desplaçat per agitadors d’emocions. Els qual patrocinen una política efímera i superficial que, en lloc de proposar entendre i comprendre els problemes reals de la societat, busca identificar-se mobilitzar els estats d’ànims dels electors. Ara per ara, la política democràtica tradicional es troba totalment desplaçada per una caricatura d’ella mateixa.