divendres, 30 de novembre del 2012

Els Salms, escola de pregària


Des de fa molts anys, cada dia procuro pregar amb els salms. La seva lectura em permet establir una comunicació personal amb Déu que alimenta una pregària viva que neix del cor i de les vivències acumulades des de la fe. Benet XVI, en les seves catequesis del dimecres, ha comentat que el Salteri, el llibre dels Salms, és el llibre de pregària per excel·lència. El Salteri recull 150 Salms els quals expressen com les persones en dirigim a Déu i ens hi relacionem. Com diu el Papa “en aquest llibre, troba expressió tota l’experiència humana amb les seves múltiples cares, i tota la gamma dels sentiments que acompanyen l’existència de l’home. En els Salms, s’entrellacen i s’expressen l’alegria i el sofriment, el desig de Déu i la percepció de la pròpia indignitat, felicitat i sentit d’abandó, confiança en Déu i dolorosa soledat, plenitud de vida i por a morir”.

Amb els salms s’experimenta la proximitat a Déu. Tota la complexitat de l’existència humana es troba resumida en els diferents tipus de salm: himnes, lamentacions, súpliques, cants d’agraïment, exclamacions penitencials. L’existència humana troba acollida en cada un dels salms perquè ells representen el clam confiat de les persones davant Déu, la petició d’esperança o la protesta airada pel sentiment d’abandonament. Els Salms són resultat de l’experiència humana revisada a la llum de la relació amb Déu. Pregar amb els salms és fer servir les mateixes paraules que Déu ens ha donat per parlar d’Ell i amb Ell. Els salms són una escola de pregària.

dijous, 29 de novembre del 2012

Lleis contra la blasfèmia, l’apostasia i la difamació religiosa


El centre Pew Research Center’s Forum on Religion & Public Life ha fet una anàlisi de l’existència de lleis i normatives contra la blasfèmia, apostasia i difamació en el món. D’un total de 198 països estudiats han trobat que el 47% (94 països) tenen lleis contra la blasfèmia, l’apostasia i la difamació. Hi ha 32 països (16%) que tenen lleis contra la blasfèmia; 20 (10%) contra l’apostasia i 87 (44%) contra la difamació de la religió.
Els que països que penalitzen la blasfèmia són: Algèria, Bahrein,  Egipte, Jordània, Kuwait, Líban,  Marroc, Oman, Qatar, Aràbia Saudita, Sudan, Emirats Àrabs Units, Sàhara oriental, Afganistan, India, Indonèsia, Iran, Malàisia, Maldives, Pakistan, Singapur, Turquia, Dinamarca, Alemanya, Grècia, Irlanda, Itàlia, Malta, Holanda, Polònia, Nigèria i Somàlia. Quasi bé tots els països de l’Àfrica Oriental i nord d’Àfrica consideren la blasfèmia com un crim. Els països que penalitzen l’apostasia són: Egipte, Irak, Jordània, Kuwait, Oman, Qatar, Aràbia Saudita, Sudan, Síria, Emirats Àrabs Units, Iemen, Afganistan, Iran, Malàisia, Maldives, Pakistan, Comores, Mauritània, Nigèria i Somàlia.

La difamació contra la religió està regulada en molts països, entre ells Espanya. A Europa hi ha 36 països que penalitzen la difamació (representa el 80% dels països europeus). En aquests països més que perseguir la difamació es castiga incitar l’odi contra les religions. A l’Àsia del Pacífic hi ha 17 països, representa un 34% dels països d’aquesta zona. Al l’Orient Mig i nord d’Àfrica hi ha15 països (representa el 75% de països d’aquesta zona) que tenen legislació contra la difamació; 13 països a l’Àfrica subsahariana, això representa un 27% i 6 a Amèrica que són el 17% de països entre els quals es troben Brasil i Canadà.

Estudis previs evidencien que els governs i les societats dels països que tenen lleis en contra la blasfèmia, l’apostasia o la difamació també mostren més hostilitat vers les religions que els països que no tenen lleis.

dimecres, 28 de novembre del 2012

La corrupció sistèmica


M’he sentit colpit per les notícies de les actuacions judicials davant d’un possible nou cas de corrupció política. Primer de tot, abans de qualsevol reflexió, cal afirmar sempre la innocència dels imputats fins que es tingui la sentència ferma. És una actitud raonable i garantida constitucionalment. Darrerament els judicis mediàtics han desvirtuat la presumpció d’innocència. Tampoc tinc cap interès de parlar d’aquest cas en concret, sinó del degoteig de notícies que contínuament arriben als ciutadans sobre qüestions relacionades amb la corrupció política. M’agradaria destacar que ens trobem davant d’un problema sistèmic de la nostre societat democràtica que traspassa la mateixa realitat política.

És evident que al darrera dels comportaments que un procés judicial pot tipificar de delicte sempre hi ha persones. No obstant, cal advertir, que no només són els individus els que es situen al marge de la llei, també existeix un sistema que propicia determinats comportaments i actituds. Per exemple, existeix un afebliment d’un conjunt de referents morals que podrien actuar de forma preventiva davant les temptacions de corrupció. És evident que davant la debilitat moral els riscos de corrupció són més elevats.

La corrupció política és bàsicament un problema social en la mesura que les persones implicades són polítics, però també hi participen persones de la societat civil o econòmica. Sense la col·laboració activa d’aquestes persones la corrupció no fora possible. La corrupció té també un  costat ocult on es troba tot un sistema institucional i de governança que l’afavoreix, alguns cops, i, en altres, l’amaga. Aquest sistema és ampli i difós, de tal manera que té més ramificacions que les identificades a simple vista. Existeixen unes condicions d’organització social i política que poden facilitar aquesta perversió de la política. En uns casos, perquè la política atrau a corruptes a fi de fer negoci fàcil o per beneficiar als seus; però en altres el sistema no és eficient per detectar-los. No crec haver dit res de nou en relació a altres escrits sobre aquest tema. Però he de tornar a dir el mateix perquè tot segueix igual, res canvia.

dimarts, 27 de novembre del 2012

Creure, té sentit i dóna sentit


Avui, al Pati Manning de la Diputació de Barcelona, han començat les Jornades sobre l’aportació social de les religions organitzades per la Direcció General d’Afers Religiosos amb la col·laboració del Consell Assessor per a la Diversitat Religiosa. Aquestes jornades tenen per objectiu divulgar l’aportació que les religions fan a la societat. Resulta interessant identificar què diuen les religions  davant la situació de crisis i que aporten davant d’aquesta situació. Són unes jornades que tenen moments de reflexió acadèmica, uns tallers per treballar els aspectes pràctics i moments lúdics que mostren les aportacions de diferents espiritualitats.

En la conferència inaugural el professor Francesc Torralba ha parlat del capital social de les tradicions religioses. En la seva intervenció ha destacat que les religions aporten un capital espiritual relacionat al conjunt de valors, idees i cosmovisions associats a les seves tradicions d’origen. També tenen un capital social en la mesura que del capital espiritual se’n desprenen uns compromisos envers la societat que es materialitzen a través d’institucions i obres. Finalment, tenen també un capital estètic en la mesura que les religions són font de bellesa, de propostes artístiques que tenen el seu origen en els valors i ideals de les diferents creences. Així, ha dit el professor Torralba, les religions, junt amb altres tradicions, aporten el sentit que manca en les societats secularitzades.

dilluns, 26 de novembre del 2012

Elomire


Vaig tenir l’oportunitat d’anar a veure la Bête. Aquesta magnífica obra que explica de forma amena les dificultats que té Elomire, dramaturg intel·lectual de la companyia resident d’un imponent palau francès del segle XVII per col·laborar amb Valere, un còmic local que el príncep Conti ha descobert pel carrer. El dilema d’Elomire és com  pot, un autor intel·lectual i respectable, compartir cartell amb un poca-solta, xerraire i vividor? Elomire està convençut que l’associació amb Valere portarà a la ruïna el seu prestigi i el de la seva companyia. L’arribada de Valere al palau provocarà uns canvis que capgiren l’ordre establert. Res podrà tornar a ser com abans.

La Bête, obra de David Hirson, evidencia el conflicte existent entre el teatre culte i el teatre popular. Però té altres lectures, algunes de les quals tenen plena vigència per interpretar algunes qüestions que passen a la nostre societat davant de les quals cal manifestar una nova actitud moral. Això és el que vaig percebre al sentir el monòleg final que Elomire interpreta al final de l’obra quan diu, tot sortint l’espai escènic, les següents paraules (anotades ràpidament sobre el mateix programa de ma):

            Si l’objectiu és viure, no sobreviuré i prou,
            no queda altra esperança que perseguir amb delit
            la forma de suplir, amb un llenguatge nou,
            aquell discurs moral que els ximples han podrit.
            I és amb la joia al cor que enfilo aquesta empresa.
            I si pot semblar que la joia està en risc
            també pot ser motiu de joia la fermesa,
            he combatut per viure, i per combatre visc.

A punt de sortir Elomire de la mirada dels espectadors afirma:

            Els ideals més purs fan tornar-nos mesquins
            però aquests ideals jo juro fer renéixer
            ara que estic a punt d’emprendre nous camins

Ara, que tot està canviant sota un nou escenari polític i social es bo recordar i meditar aquestes belles paraules d’ Elomire. Paraules instructives i colpidores que en sortir de la seva boca ja no son seves, sinó que pertanyen a qui les ha escoltat.

diumenge, 25 de novembre del 2012

L'ètica de l'amor

Sobre l’amor se’n parla molt i s’han fet moltes teories i manuals d’autoajuda. L’amor és objecte de prèdica i de campanyes comunicatives. Molta gent parla de l’amor i en canta les excel·lències, però ¿què en sabem?; pot ser menys del que es diu. El cert és que hi ha moments en la vida on les persones han de demostrar que entenen el que és l’amor i l’han de practicar. Són moments disruptors de la placidesa vital perquè exigeixen posar a prova la solidesa de les conviccions i adoptar actituds que situen a les persones davant la disjuntiva entre l’egoisme i generositat. És en aquestes circumstàncies quan l’amor pot mostrar el seu rostre o queda amagat sota excuses i subterfugis. Les persones poden arribar a dominar l’art de l’autojustificació a l’infinit.

Sobre la pràctica de l’amor he viscut una història personal que considero que és model de com les persones poden arribar a estimar sense condicions. Conec una persona que té un germà que necessita amb certa urgència un transplantament de ronyó. El problema s’ha plantejat a primera hora d’un dia qualsevol d’aquesta tardor, la resposta havia de ser ràpida i no permetia ambigüitats. Així ha estat. Sense marge de temps per pensar, aquesta persona donà el pas endavant, és el fiat evangèlic desinteressat d’aquí em teniu, i ha ofert el ronyó al seu germà. Tot seguit ha anat a una farmàcia per saber si el seu grup sanguini era compatible com a donant. Encara no ho sap. Però l’acte d’amor ja estava fet.

Aquest gest, situat en el pla domèstic em serveix per adonar-me que l’ètic de l’amor és aquest pas generós i desinteressat fet per aquesta persona. Estimar sense esperar res a canvi, estimar com a donació desinteressada. Les persones fem masses càlculs alhora d’estimar, de tal manera que la generositat de l’amor queda emmascarada per un joc d’interessos personals, inconscients però efectius alhora de matissar el valor de l’amor. Deia Sant Ignasi de Loiola que cal estimar, però si fent-ho es percep algun tipus de plaer o de recompensa significa que l’amor no és tan després. Aquesta gets comentat mostra el rostre sense restriccions de l’amor i es una proposta de que com es pot estimar. 

dissabte, 24 de novembre del 2012

La política no és un absolut



Per més que en la història s’ha volgut manipular sovint la fe en benefici d’interessos polítics, aquesta no és una resposta política als problemes de la societat. Hi ha una autonomia de camps que cal respectar i és la base del que la civilització moderna ha definit com a laïcitat. Però,  ¿com es relaciona la fe i la política?, ¿com es vincula l’Església i la política?, ¿com ens relacionem els cristians amb la política?.

Hi ha diverses respostes o mirades alhora de cercar la resposta. Ara, m’interessa destacar unes determinades maneres d’abordar la qüestió. La fe pot ajudar a evitar entendre la política com un absolut i evitar el cofoisme o complaença que tan abunda entre la classe política. L’acció política és un instrument al servei de la pròpia humanització de la societat i per això no pot ser compresa com l’únic camí possible per aconseguir el bé comú. Com tampoc el compromís polític ha de monopolitzar les múltiples dimensions de les persones. La política no pot fer als polítics persones unidimensionals.

La fe també ha d’ajudar a reflexionar sobre el poder i com s’exerceix. ¿En benefici de qui s’exerceix el poder, dels interessos particulars o del interès general?. La fe pot contribuir a judicar la política, no tant en les solucions tècniques, on la política és sempre autònoma, sinó en el camp dels seus valors morals. Per això, és pertinent que la fe permeti als polítics preguntar-se si les decisions es prenen a favor del bé comú,  ¿és coherent amb una llei superior, diríem nosaltres natural, admesa com a compartida?

divendres, 23 de novembre del 2012

El llibre, La infància de Jesús


Sorprèn, sincerament, l’enrenou encetat entorn al proper llibre de Benet XVI La infància de Jesús. El destacat per alguns medis de comunicació han estat qüestions accessòries al nucli del contingut del llibre. Per exemple, una de les notícies àmpliament comentada és que en el pessebre no hi havia ni una mula ni un bou. Quanta ignorància dels textos bíblics tenen alguns periodistes. Una simple lectura dels evangelis evidencia que ni la mula ni el bou són esmentats en els relats del naixament de Jesús. Com tampoc s’esmenten els noms dels Reis Mags ni moltes altres coses que la tradició popular ha incorporat en el relat del pessebre. Si bé en aquest hi ha elements de fe, els afegitons culturals s’han integrat com elements de la fe popular, però no del que hauria de ser bàsic de la creença cristiana.

El que cal destacar del llibre La infància de Jesús són els elements centrals des del qual els cristians afirmem una part de l’experiència creient. Un d’ells és l’encarnació de Déu. El fet de que el Déu transcendent es fa persona i neix entre les persones aporta una diferència notable del cristianes amb altres religions. A més, com que sabem el final de la vida de Jesús, comprenem que aquest Déu s’ha fet home per morir després i ressuscitar. El coneixement de la seva història de salvació no desmereix la nostra admiració per l’acte humil del seu naixement.

Jesús neix pobre entre els pobres. Déu es fa home en els marges de la societat i escull una establia on es manifesta la fragilitat de tota existència humana. És en aquest context en el qual, és propi que la cultura popular simbolitzés en el bou i la mula aquest signe de pobresa. Quan Déu decideix entrar de nou en la història de la humanitat ho fa fent-se pobre. L’establia era el darrer recurs per infantar al nadó, ja que la resta de llocs estaven ocupats. Després, l’anunci del seu naixement és proclamat a uns senzills pastors abans que el savis del món. Tot això és el que m’hauria agradat trobar en els mitjans de comunicació. Encara que fos per criticar-ho. Però ni això.

dijous, 22 de novembre del 2012

Creure gràcies al testimoni comunitari



Un dels problemes importants, i particular, dels creients en qualsevol fe és com transmetre-la a altres persones. Es, en definitiva, saber respondre a les preguntes ¿com es pot fer creïble als demés una experiència personal que és font de sentit?, ¿com dir a aquestes persones que la fe és resultat d’una decisió lliure que va més enllà de tota raó, però que és raonable? ¿com explicar que val la pena creure perquè aporta felicitat, serenor i pau interior?. El repte de la transmissió de la fe a Europa preocupa avui a l’Església catòlica per la seva progressiva pèrdua de la seva rellevància social. Per això, els bisbes afirmen la necessitat d’una nova evangelització de les societat europees i orienten part del seu treball pastoral a transmetre aquesta fe a la societat.

Darrerament he viscut una experiència que m’ha permès comprovar la força que té el testimoniatge comunitari de la fe en persones que es troben en actitud de recerca interior. Vaig assistir a la festa jubilar de l’abadessa del monestir benedictí femení de Sant Benet de Montserrat acompanyat de la Roser que es troba en actitud de cercar el sentit de la fe i de la seva espiritualitat. La vivència intensa de compartir amb la comunitat benedictina i la percepció del acolliment càlid de les monges, cada una segons el seu carisma, aconseguí que la meva acompanyant experimentés el retrobament amb l’experiència del Déu amor.

Les paraules de la Roser, a l’acabar la cerimònia eren d’agraïment a la comunitat de monges per haver compartit un dia joiós i ple d'emocions. Manifestava sentir-se acollida i haver rebut la seva pau, la seva alegria i la seva bondat. Es confessava creient però no practicant i que feia molts temps que no participava de la celebració de la eucaristia. El fet de compartir totes les seves vivències del dia amb la comunitat monàstica  va fer renéixer el seu amor per Déu, un amor que sempre havia  guardat dins el seu cor i que, davant d’aquesta experiència personal volia donar gràcies a la comunitat de monges per tot això. Excel·lents paraules que mostren la força que té la comunitat cristiana per transmetre el que significa tenir fe.

dimecres, 21 de novembre del 2012

Rimsha Masih



La nena Rimsha Masih ha estat absolta del delicte de blasfèmia i això l’ha lliurat de la possible pena de mort que podia haver estat condemnada. El Tribunal Suprem de Justícia d’Islamabad desestimà per falta de proves la seva acusació de blasfèmia per haver cremat suposadament unes pàgines de l’Alcorà. La denúncia l’havia presentat Hafiz Mohammed Khalid Chishti un imam del barri on vivia. Rimsha Masih té 14 anys, és cristiana, analfabeta i discapacitada. Aquesta nena fou acusada sense cap prova per un imam fanàtic i assetjada pels fonamentalistes islàmics que li donaven suport. La seva absolució és una victòria dels moviments de defensa dels drets humans, però la pressió dels integristes continua viva contra ella i la seva familia.  


El que no aconsegueix la sentència del Tribunal Suprem és eradicar l’hostilitat que els islamistes tenen contra els cristians a Pakistan. Ser cristià en aquest país és un risc real. Existeix un fonamentalisme actiu i difús que persegueix qualsevol religió que no sigui la islàmica. Això fa molt de mal al propi Islam. Les escoles coràniques, les madrasses, alimenten aquesta visió tancada de l’Islam i, els seus alumnes, el talibans, esdevenen actius combatents a favor de la intransigència. Vista la situació dels cristians en aquest país cal lluitar per una visió dialogal de l’Islam. En aquest sentit, un primer pas fora, per exemple, modificar el cos legislatiu que impedeix el lliure exercici la llibertat religiosa. Complementàriament, una iniciativa a endegar fora que els catalans d’origen pakistanès reflexionessis com ajudar al seu país d’origen a respectar la llibertat religiosa. De tal manera que Rimsha Masih i la seva família puguin viure en llibertat sense sentir-se perseguides.

dimarts, 20 de novembre del 2012

Moral i adaptació evolutiva


Els estudis de sociobiologia animal aporten sovint evidències que alguns dels patrons del comportament humà, inicialment atribuïbles a pautes culturals, estan presents també en diverses espècies animals. Recentment, per exemple, s’ha descobert que la famosa crisi dels 50 anys dels humans, també es dóna en ximpanzés i orangutans. Altres estudis sobre el comportament animal han demostrat també que els animals tenen actituds cooperatives i col·laboratives que desvirtuen la tradicional idea de la competència selectiva evolutiva. Fins i tot, sembla que alguns simis mostren comportaments altruistes. Davant d’aquests resultats no fora desencaminat pensar que l’adaptació evolutiva podria comportar, enlloc de la confrontació per la supervivència, la col·laboració per sobreviure. Tot això capgira algunes de  les idees evolutives tradicionals. Així, la supervivència de l’espècie podria dependre molt més del que ens pensem de la solidaritat i de la compassió, que del combat per la supervivència del més fort.


Les persones tendim a mirar la realitat natural, i interpretar-la, a partir dels nostres patrons mentals que són fruit d’una comprensió cultural associada a una època. Per exemple, durant molt de temps s’ha insistit que en un niu d’abelles, per exemple, hi ha una reina i que tothom treballa per ella. Però els estudis de sociobiologia demostren que aquesta figura està força matisada i, evidentment, la definició de reialesa és una projecció cultural no una realitat natural. Per evitar aquestes projeccions els etòlegs demanen més atenció per adonar-se d’aquells comportaments animals que semblen seguir uns comportaments similars al que els humans hem identificat com a valors i virtuts.

Les noves dades aportades per la sociobiologia suggereixen algunes interessants preguntes. Per exemple, ¿tenen els animals comportaments que recorden algunes de les virtuts considerades signes d’humanització?, ¿els comportaments egoistes i insolidaris presents en l’espècie humana formen part també de la història natural o és el resultat de l’evolució cultural de l’Homo sapiens?, ¿la història natural és també la història de uns comportaments altruistes en benefici de les espècies?. Aquestes, com moltes altres preguntes, poden induir-nos a pensar que algunes de les denominades virtuts públiques no només són pròpies de la història de la civilització, sinó que formen part de la pròpia història natural. De la mateixa manera, alguns dels contravalors poden trobar-se dins  aquesta pròpia història.

dilluns, 19 de novembre del 2012

Turbulències musulmanes


Aquest cap de setmana vàries federacions musulmanes han escollit a Mounir Benjelloum com a president de la Comissió Islàmica d’Espanya (CIE), la única estructura representativa dels musulmans reconeguda pel govern espanyol com interlocutor vàlid per aplicar els acords de 1992. Aquesta elecció ha estat un procés turbulent que ha comportat que una de les  grans federacions musulmanes, UCIDE, votés en contra i estudiï impugnar aquesta elecció. La renovació de la CIE s’ha fet tard i malament. S’ha especulat massa sobre com havia de ser aquesta estructura, s’ha creat confusió entorn dels estatuts, hi hagut molt de soroll i tensions, i s’han deixat perdre oportunitats de fer una nova representació més fidel a la rica pluralitat dels musulmans del nostre país.

Sembla que la nova representació dels musulmans és sensible als punts de vista del movimen Justícia i Caritat (Justícia i Espiritualitat). És probable que des de algunes instàncies governamentals valorin amablement aquesta proximitat pel que significa d’afirmació de la independència de la CIE d’ingerències foranies. Però caldrà veure com evolucionen els esdeveniments, doncs aquesta corrents islàmica té les seves singularitats i simpaties ideològiques. El preu, o el risc a assumir, d’aquesta confiança amb aquest grup pot ser doble: deixar fora dels òrgans representatius a les organitzacions més representatives dels catalans musulmans i entorpir les relacions fluïdes que molts musulmans tenen amb els països d’origen dels seus pares o d’ells mateixos.

Amb la perspectiva que dóna el temps valoro que no s’ha gestionat bé tot el procés de creació de la nova CIE. Tot s’ha dilatat més del compte i s’ha exigit a algunes associacions de musulmans unes responsabilitats sense tenir vers elles lleialtat institucional. Ens els moments difícils, quan l’antiga CIE, semblava que anava a explotar per les fortes tensions internes algunes persones exigiren als catalans musulmans moderació i aparcar les seves propostes de renovació. Aquestes ho feren responsablement. A més, quan des de Catalunya, es suggerí un procés de renovació de la CIE en clau federal, a partir d’escollir primer representants territorials per comunitats i aquests escollissin desprès la representació a nivell de l’Estat, la negativa fou rotunda. Res de camins federals, res de representacions territorials. El mot d’ordre potenciat des dels entorns governamentals, abans i ara, era afavorir la nova representació a partir de els federacions existents no de les comunitats. També llavors, des de Catalunya, els catalans musulmans foren responsables i no tensaren més la situació i renunciaren el seu plantejament.

Però ara, veient com ha anat tot el procés de renovació de la CIE, potser els catalans musulmans hauran de recuperar les seves antigues propostes i organitzar-se d’acord a les primeres intuïcions. És també el moment de tornar a parlar de les imaginatives iniciatives proposades per resoldre els problemes de les comunitats musulmanes, entre els quals es troba el tema de la construcció de mesquites. Possiblement caldrà tornar a obrir  a Catalunya un procés autònom d’elecció dels seus representants aplicant, de forma oberta, el que preveu l’article 161 de l’Estatut d’Autonomia.  Es tracta d’afavorir que la representació sorgeixi a partir de les comunitats musulmanes consolidades, amb presència territorial i incidència social. Un cop tancat, per inexplorat el camí denominat de baix a dalt, els catalans musulmans hauran d’assumir definitivament que han de refer el seu propi camí representatiu i corregir l’anomalia de l’actual composició de la CIE. 

diumenge, 18 de novembre del 2012

Montserrat Viñas i Santos


Aquest és el nom de l’abadessa del monestir de Sant Benet de Montserrat. Avui ha celebrat la festa jubilar dels seus 50 anys de professió monàstica. Amb motiu d’aquest esdeveniment la comunitat benedictina i un grup de familiars i amics ens hem aplegat per compartir l’eucaristia jubilar, un dinar de germanor i una magnífica vetllada musical. Ha estat un dia magnífic que ha mesura que progressava el sol anava esvaint la boira que des del riu s’havia apoderat dels primers graons de la muntanya.  

Durant el dinar he tingut l’oportunitat d’expressar quatre sentiments i evocacions sorgides entorn d’aquesta festa. He agraït a la mare abadessa el seu acolliment fraternal durant el temps que havia estat en el Patronat de la Muntanya de Montserrat. També he volgut que el meu agraïment fos extensible a tota la comunitat perquè durant aquests anys he après que l’espiritualitat benedictina, en la qual m’identifico plenament, també es conjugava en femení. Aconsello llegir el llibre recentment publicat per la mare abadessa La regla de Sant Benet. Un camí per viure l’evangeli.

Gràcies al meu contacte sovintejat amb la comunitat de Sant Benet de Montserrat he estat amarat per la gran experiència de fe d’aquesta comunitat femenina. En les meves breus paraules durant la sobretaula, he demanat a la comunitat que continuïn amb el seu testimoniatge cristià; l’església necessitat de moltes comunitats com la de sant Benet de Montserrat  perquè són portadores d’esperança. Per això, he volgut acabar compartint amb totes les monges el meu desig que el futur de l’església catòlica es pugui conjugar també en femení. 

dissabte, 17 de novembre del 2012

Els límits de la fe, la fe en els límits


La fe, la religió i església s’encadenen i es lliguen com una experiència única dels individus i de la comunitat creient. Existeix un fil de coherència en tots aquests àmbits de la vida cristiana. Per això vaig experimentar una estranya sensació al llegir l’entrevista del sacerdot brasiler  Marcelo Rossi. El seu objectiu és fer litúrgies eucarístiques en estadis. Fa poc ha inaugurat un temple amb capacitat per 100.000 persones. Les seves litúrgies estan plenes de coreografies, cançons i actuacions. És la celebració espectacle que convoca a centenars de milers de persones. La fe cristiana feta show mediàtic. La seva justificació és simple “la gent té ganes de creure” i per això cal proporcionar-li coses en que creure.

Marcelo Rossi és un mossén mediàtic. Canta i escriu, i anima vàries xarxes socials que no tenen fronteres. La seva estratègia coincideix amb la que practiquen els protestants evangèlics, grans competidors de l’església catòlica brasilera que no ha sabut aturar la marxa de feligresos als moviments carismàtics de matriu evangèlica. El carisma de Marcelo Rossi sembla combatre als evangèlics amb les seves mateixes estratègies.

Davant de tot això, personalment donc gràcies a Déu per tenir un fe petita, que necessita de la seva misericòrdia per seguir creient, i que procuro identificar-me amb la fe de la vídua pobre del relat de l’evangeli i que Jesús proposà com exemple “tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure” (Mc 12, 44.). Aquesta és actitud que sosté l’experiència cristiana. Creure al marge d’això, és un entreteniment. En el dia del judici final Jesús adverteix que Déu no judicarà a les persones per si han cregut en ell o no, sino “perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir;  anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm” (Mt 25,34-36). Aquests són els que seuran a la dret de Déu en la vida eterna.

divendres, 16 de novembre del 2012

Emergència antropològica


Ha sortit recentment a Itàlia el llibre “Emergenza antropologica. Per una nuova alleanza tra credenti e non credenti” escrit per Pietro Barcellona, Paolo Sorbi, Mario Tronti i Giusseppe Vacca. No l’he llegit encara, però si que he vist les referències i conec les vàlues intel·lectuals i polítiques dels seus ators, destacats politòlegs, filòsofs i pensadors. Els quatre són exmilitants del Partit Comunista i avui formen part del Partit Democràtic, el principal partit de l’esquerra italiana. Amés, Giusseppe Vacca es el director del prestigiós Institut Gramsci.

El llibre destaca que el procés de globalització, provocat pels canvis tecnològics, ha portat a unes transformacions que ha conduit a una emergència antropològica. Aquesta és la manifestació més greu d’aquesta situació i, al mateix temps, l’arrel més profunda de la crisi que pateix la democràcia. És la causa de la crisi antropològica de les societats modernes. Aquesta emergència antropològica exigeix una trobada i una aliança de creients i no creients, de política i religió, per recuperar el tremp antropològic de la societat. Per això demanen obrir un ampli debat per tal que teòlegs, polítics, filòsofs, persones religioses, amb fe o sense ella, es trobin per debatre i trobar respostes al desafiaments culturals i ètics més rellevants del nostre temps.

L’objectiu d’aquesta aliança és afirmar un humanisme compartit. ¿Quin és el punt de trobada entre creient i no creient?. L’afirmació de la vida, ja que aquesta exigeix responsabilitat individual i comunitari a fi d’acollir-la, tutelar-la, educar-la, seguir-la amb amor i cuidar d’ella des del seu origen fins que arriba a la seva fi. Aquests són els criteris bàsics entorn dels quals es pot construir aquest nou humanisme. El qual comporta abandonar el relativisme ètic i defensar unes virtuts innegociables. Caldrà estar atents a veure si alguna editorial d’aquí es decideix traduir ben aviat aquest interessant llibre.

dijous, 15 de novembre del 2012

Poder absoluto


Poder absoluto” és una obra trista. Aquest és el comentari expressat per qui m’acompanyava al teatre Villarroel a l’estrena de l’obra de Roger Peña Carulla posada en escena pels solvents Eduard Farelo i Emilio Gutiérrez Caba. Certament, l’adjectiu trist és el que millor descriu la sensació que queda després de veure aquesta obra. El text dramàtic descriu amb cruesa i enginy els efectes contaminants de la supèrbia i de l’avarícia, i probablement algun pecat capital més, en la política. També es descriuen altres actituds molt descriptives de les misèries humanes: el cinisme, la deslleialtat, la maquinació, la conxorxa, entre altres.


El text situa l’espectador davant d’una situació que descriu un particular sistema moral present en la política. El que succeeix, i això no ho diu l’obra, és que aquest particular sistema moral, es troba també en la societat actual. La condició humana es projecta en la política i la pot deixar sense referents morals. També per això l’obra provoca tristor. El buit moral no és un distintiu únic del món polític, sinó que es troba present al bell mig de la societat. La decoració de l’escenari podria referir-se a qualsevol àmbit de les relacions humanes. No obstant, l’encert del text és presentar-nos un món polític contaminat per la immoralitat, quan hom esperaria que fos la política qui contribuís, com creien els clàssics, a moralitzar la societat. 

La duresa de l’obra s’estén a la desesperança. Sembla que no sigui possible una altra manera d’entendre les relacions humanes. Entre el positivisme de Rousseau i l’hostilitat de l’home llop d’Hobbes ha d’haver-hi un espai per la decència i l’amabilitat entre les persones. No té sentit creure que no hi ha espais per les virtuts. Instal·lar-nos en aquest convenciment ens porta a institucionalitzar la desesperança. “Poder absoluto” porta la la buidor moral passa a l’escenari. Però per sort, en la societat, es troben molts motius d’esperança per creure en la moralitat cívica. Cal afirmar i enfortir el sistema de virtuts públiques, perquè és l’únic que permet combatre la desintegració moral representada magistralment en l’obra “Poder absoluto” i que provocà l’encertat comentari de la meva acompanyant.

dimecres, 14 de novembre del 2012

Vaga General


He rebut dos correus que m’han estimulat reflexionar sobre la significació del que passa avui. Vull dir-ho sincerament i espero que s’entengui: ¿té sentit avui una iniciativa com una Vaga General (dit tot en majúscules)?. La pregunta que em faig he descobert que també se l’han fet altres persones, algunes de les quals ho diuen amb la boca petita. No sé l’abast d’aquesta reflexió, però la vull compartir per tal de poder construir-me les respostes pertinents. ¿És eficaç aquesta acció per aconseguir objectius tan importants com modificar les mesures de política econòmica i laboral que perjudiquen a una àmplia part de la població ?.

És evident que existeix una situació crítica per moltes persones davant la qual cal reaccionar i actuar, però, com diu un dels correus que he rebut “no és una bona solució ni serveix per res, hauríem de trobar altres maneres d'expressar el nostre desacord amb la situació política actual”. De totes les vagues generals de la democràcia només dues pogueren  modificar el rumb de les coses. Les altres foren actes d’explicitació d’un malestar real però sense poder transformar la realitat adversa. Cal recordar que en un any hi hagut dues vagues generals contra el mateix govern i tot segueix igual. Per tot això l’anterior afirmació esdevé clarivident i provoca una nova pregunta: ¿no estarem mal gastant un instrument vàlid, com una vaga general, per la incapacitat de trobar respostes més creatives i adequades a la nova situació social?

Això em porta al segon correu que he rebut. Es tracta d’una proposta especial que proposa un nou camí que combina la revolta personal i l’acció solidària. La proposta és donar directament el sou que correspondria al dia no treballat a les persones necessitades i deixar de pagar els impostos via domiciliació bancària. És, certament, una proposta tan creativa com la feta pel municipi de Bescanó que, per combatre el 21% del IVA cultural, ven pastanagues a 15 euros amb el 4% d’IVA que s’aplica a les verdures i regala entrades per anar al teatre municipal. És el moment de recuperar la imaginació i trobar noves formes de combatre allò pel qual s’ha mogut sempre la humanitat: la dignitat i la justícia.

dimarts, 13 de novembre del 2012

Oferir tot el que tinc, oferir tot el que sóc

Molts cops m’he preguntat quin és el nucli de la meva fe, ¿en què crec?. Més enllà de tota especulació o elaboració intel·lectual  tinc clar el que respongué Jesús a la pregunta del mestre de la llei sobre quin era el primer dels manaments. Jesús, sense desvirtuar el nucli de la creença jueva, indicà que el primer manament és “escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces” , però amplià aquest horitzó amb un nou segon manament: “el segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests” (Mc 12,29-31). Després d’aquestes paraules l’amor al germà esdevindrà el camí de comprensió de Déu i el camí a la seva experiència. La qual  portà a Jesús a considerar a Déu com a  Pare perquè tots som germans. L’amor al germà es situat al mateix nivell que l’amor a Déu. Més endavant l’experiència creient portarà a comprendre que no es pot estimar a Déu sense estimar als germans. Per això, "si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, 24 deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena" (Mt 25,23).

Un cop assumida aquesta afirmació contundent la segona pregunta és: ¿què és estimar?. A l’Evangeli hi ha vàries respostes a la mateixa pregunta. Totes les respostes, bé sigui la paràbola del judici final (Mt 25, 31-46) o la resposta de Jesús al jove ric “vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me” (Mc 10, 21), indiquen que creure és practicar l’amor. Al màxim d’aquest amor és aquesta sentència: “ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics” (Jn 15,13). Tot són camins per intentar descobrir el sentit del Transcendent a través de l’amor als germans. Perquè l’experiència de Déu passa per l’encarnació del seu amor i la transformació del nostre amor en caritat. “a Déu, ningú no l'ha vist mai; però si ens estimem, ell està en nosaltres i, dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud” (1Jn, 4,12). Des d’aquesta experiència, creure és una obertura enfora que ens remet al germà per anar vers Déu. Com digué sant Lleó Magne “cap gest de bondat està mancat de sentit davant de Déu, cap misericòrdia resta sens fruits”.

Creure és estimar, perquè Déu és amor. Aquest estimar és donació generosa als altres tal com ho feu la vídua pobre del relat de l’evangeli i que Jesús proposa com exemple “tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure” (Mc 12, 44.). Estimar és, oferir tot el que tinc i tot el que sóc perquè els altres esdevinguin persones, tinguin dignitat, visquin en pau i justícia. És en aquest camí quan Déu es deixarà trobar i es revelarà com experiència transcendent. Així, estimant les persones donem i ens omplim d’humanitat. En el gest de l’amor quotidià, ben segur lluny de tota heroïcitat extrema, es condensa l’acte creient. Perquè l’amor és el que identifica als cristians. L’emperador romà Julià l’Apòstata explicà que allò que distingeix els cristians és predicar i viure un amor que mai hauria nascut en el si del paganisme i que proporcionava dignitat i sentit de la vida fins i tot a aquells als quals ningú estava disposat a atorgar un mínim de respecte. Aquesta és l’experiència creient.

dilluns, 12 de novembre del 2012

Aïllats per sobreviure


Una companya de feina m’ha comentat que cada cop percep més que s’aïlla per sobreviure a l’evolució de la societat. Considera que moltes de les coses són incomprensibles i la disgusten. Crec que aquests és un dels mecanisme de defensa davant d’una crisi que no deixa de colpir durament dia darrera dia. Les persones generen mecanismes defensius per combatre situacions que no esperaven i que no poden transformar. La millor resposta davant d’un món que s’ha tornat altament incomprensible és la reclusió interior. Així, poc a poc, algunes persones es refugien en la instància interior, percebuda com un espai de calidesa i comoditat  enfront la hostilitat de la intempèrie exterior.

Al final d’aquest procés emergeix una societat individualitzada. Recordo el pronòstic de Richard D. Putnam en el seu llibre Solos en la bolera de la progressiva pèrdua de la sociabilitat de les persones. Aquestes redueixen de forma voluntària la seva capacitat relacional i reafirmen la individualització. La resposta a la crisi, a diferència d’altres temps, no és ja una apel·lació a l’èpica del combat col·lectiu per canviar la situació, sinó un retorn a la protecció càlida que ofereix la llar i l’entorn familiar més proper. Alguns esdeveniments socials semblen desmentir aquest pronòstic. Doncs algunes il·lusions semblen generar esperança. Cal esperar els transcurs del temps per veure si és la mobilització actual és un moviment sostingut i no porta a una nova gran decepció

La impressió és que hi ha escassetat de constructors de grans relats col·lectius. Es confonen les mediacions polítiques instrumentals amb les idees mobilitzadores capaces de transformar el món. Mentre una part de la societat discuteix sobre els elements circumstancials de la política, moltes persones segueixen sofrint els efectes inexorables d’una crisi que sembla no tenir fi. Cada cop més a la societat hi ha dolor i patiment que per algunes persones ja és insuportable. Per tot això, probablement per algunes d’aquestes persones l’únic camí per avançar és fer com Colin Smith, el protagonista de la Soletat del corredor de fons, l’excel·lent novel·la d’Alan Sillitoe, i admetre que cal situar-se en el conflicte interior per avançar en silenci per no perdre la dignitat.

diumenge, 11 de novembre del 2012

Política i fe, autonomia i responsabilitat


Davant la proximitat electoral, alguns amics m’han interpel·lat sobre si l’episcopat català es pronunciaria en relació a les qüestions que es troben en el centre de la confrontació política del moment. No sé que faran els bisbes catalans. Però  no està de més recordar que els bisbes catalans  amb els documents Arrels cristianes de Catalunya i el més recent Al servei del nostre poble ja han expressat de forma clara, com a pastors de l’església, quina és la seva postura en relació a la inserció de l’església en la realitat catalana. També la Doctrina Social de l’Església és prou clara sobre el sentit moral de la conveniència dels governants en consultar les opinions dels ciutadans. No pot haver-hi ni ambigüitat ni dubtes; però tampoc és pot anar més enllà del que s’ha dit en els documents esmentats o en la doctrina moral.

La fe no és, ni pot ser, una resposta política als problemes polítics. La fe i política es relacionen respectant les seves autonomies i donant la darrera responsabilitat, alhora de construir i triar les opcions als laics. Hi ha una autonomia de camps que cal respectar i és la base del que entenem per laïcitat. El reconeixement d’aquesta autonomia no significa la inexistència de lligams estrets entre aquests dos mons, la fe i la política, per els quals transcorre l’experiència vital dels cristians. Per això és necessari recordar, sempre amb ànims d’evitar confusions o errors, com es relaciona la fe i la política. La fe pot contribuir, a partir dels seus principis i pràctiques, a evitar l’absolutització de la política o l’abús del poder polític contra l’interès comú.

dissabte, 10 de novembre del 2012

El món s'agunta per la caritat


Aquest ha estat el lema escollit per la jornada del Grup Sant Jordi organitzada conjuntament amb els Equips de Pastoral de la Política i de la Comunicació. Els diversos ponents han ajudat a reflexionar com la pràctica de la caritat sosté al món. És el que recomanà sant Pau als cristians, tenir sempre caritat. No pot haver-hi fe sense caritat. Per això la caritat és el camí que ens porta cap a Déu, ja que on ella hi és allí hi ha Déu. La caritat es troba en el nucli de la pròpia experiència de Déu. Com diu sant Joan “si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu” 1Jn 4,20.

La caritat té una dimensió teologal, però també remet a una experiència d’amor a les persones. Els cristians serem jutjats per l’amor pràctic als germans. La caritat s’encarna en la història a través de la praxis. La història humana és la història de la salvació i gràcies a aquesta encarnació la salvació és història. La caritat neix de la compassió que sorgeix d’atendre al proïsme, de voler compartir la seva situació. Aquesta compassió no ha de confondre’s amb llàstima, ja que la primera porta al compromís i la segona només és limita a l’emotivitat amb qui necessita ser compadit. Magnífica jornada que ha servit perquè un ampli grup de cristians compartíssim un rica reflexió entorn al paper que la caritat té en la societat d’avui.

divendres, 9 de novembre del 2012

Isaki Lacuesta


A la Fira Mediterrània el creador visual Isaki Lacuesta ha fet una interessant reflexió sobre els condicionaments que exerceixen el medis de comunicació visual en el propi procés creatiu. De les seves paraules he deduït que oblidar aquesta senzilla regla  pot alterar significativament la qualitat de la mateixa producció artística i desvirtuar el valor de l’obra. L’alternativa és senzilla, cal saber adaptar la producció el medi i defugir els formats pretesament universals perquè no ho són. Allò que funciona formal i estèticament en una sala de cine és més que probable que no sigui aprofitable pels smartphons o similars. I així, varis exemples.

La màgia del cinema amb tota la litúrgia que pot acompanyar la producció d’una pel·lícula no es dóna quan es veu la mateixa pel·lícula en un Ipad, per exemple. Hi ha dues anècdotes que il·lustren aquesta situació. Diuen que la millor mirada de la història del cine foren el gran primer pla de David Lean dels ulls de Peter Otool a la pel·lícula “Lawrence d’Aràbia”. Els ulls blau intents d’aquest actor il·luminaven la pantalla en cinemascope. Aquest efecte màgic quedà anul·lat al passar la pel·lícula en format televisió. El mateix passà amb la pel·licula “La mépris” de Jean Luc Godart que en cine el dos personatges, Michel Piccoli i Brigitte Bardot, sortien en el mateix pla, mentre que en televisió cal optar entre la nuesa de la Bardot o el tors de Piccoli, els dos junts impossible.

Les paraules de Lacuesta són un toc d’atenció a un alegria excessiva acrítica en l’ús de nous formats pels creadors amb el risc d’abandonar la qualitat de la creació. Cal obrir-se a nou formats, sí, però no cal oblidar els vells canals de comunicació. En tot cas, el que cal és procurar ajustar la qualitat de la producció artística al format per el qual va destinada aquesta creació.

dijous, 8 de novembre del 2012

Sis discursos del New Deal




La lectura del discurs de Barak Obama pronunciat ahir celebrant la seva victòria electoral va fer-me pensar en la força de les paraules i dels discursos ben estructurats. En definitiva, la força del relat quan té capacitat de mobilitzar els sentiments i els continguts no són superflus. Vaig experimentar un sensació similar al llegir el llibre Seis discursos del New Deal publicat per l’activa i interessant editorial Ediciones la Lluvia/Els Llums del combatiu Joan Ramon Riera. Aquest llibre recull sis discursos claus del president Franklin Delano Roosevelt en el moment de plantejar el seu gran pacte per treure als Estats Units de la crisi iniciada als any 20 del segle passat.

La crisi nord-americana d’aquell temps té grans similituds amb la situació actual. Però les analogies no són traslladables al cap de les polítiques adoptades per sortir-ne. Aquella crisi comportà un gran pacte social fonamentat en el convenciment de que calia establir uns compromisos forts per créixer i garantir el benestar de les persones. La sortida a la crisi econòmica s’havia de fer amb equitat i justícia, i només es podia fer si es respectava la llibertat i es cooperava per construir les alternatives polítiques i econòmiques que permetien assegurar el benestar social.

Roosevelt comprengué que aquest pacte havia de ser comprés i integrat pels nord-americans, per això dedicà molt de temps a comunicar-lo a la ciutadania. A través dels mitjans de comunicació de l’època, especialment la ràdio, explicava periòdicament el que volia fer, el que es feia i rendia comptes del fet. La seva política era transparent i escrutada per la ciutadania. És evident que aquesta no és la situació actual. La política ha perdut el seu tremp social i, en lloc de generar confiança, cada cop s’allunya més dels interessos dels ciutadans i esdevé incomprensible per moltes persones que cada dia es pregunten: ¿perquè no hi ha un gran acord polític per sortir de l’actual situació?.Recomano entusiàsticament la lectura d’aquest llibre.

dimecres, 7 de novembre del 2012

Obama, la política feta emoció


He llegit amb interès i curiositat el discurs d’Obama d’aquesta nit quan s’ha sabut que era vencedor. És un discurs ben travat i estructurat, organitzat en imatges que evoquen la familiaritat i proximitat als sentiments. Era impressionant veure la facilitat del president Obama en l’ús de la retòrica. El seu domini de l’oratòria és excepcional en una època en que molts polítics presenten importants deficiències comunicatives. M’ha impressionat la declaració d’amor que Obama incorpora a l’inici del seu discurs quan diu: “I no seria l'home que sóc avui sense la dona que va acceptar casar-se amb mi fa 20 anys. Ho vaig a dir en públic: Michelle, mai t'he volgut tant com en aquest moment”.

Obama ha proposat una concepció de la política cooperativa i col·laborativa:  “aquesta nit heu votat perquè actuem, no perquè fem la política habitual. Ens heu triat perquè ens centrem en el vostre treball, no en el nostre. En els mesos i setmanes que vénen, estic desitjant col·laborar amb els líders dels dos partits per afrontar els reptes que solament podem superar si estem units. Reduir el dèficit. Reformar el nostre codi tributari. Arreglar el nostre sistema d'immigració. Alliberar-nos del petroli estranger. Tenim moltes més coses que fer”. Ha dit contundentment “que el millor està per arribar”.

Però per arribar a aquest futur cal un compromís de tots: “el que fa que Estats Units sigui excepcional són els llaços que mantenen unida a la nació més variada del món. La convicció que tenim una destinació comuna; que aquest país solament funciona quan acceptem que tenim certes obligacions amb els nostres conciutadans i amb les generacions futures. La llibertat per la qual punts nord-americans han lluitat i han mort implica responsabilitats a més de drets. I entre aquestes responsabilitats estan l'amor, la generositat, el deure i el patriotisme. Això és el que dóna a Estats Units la seva grandesa”.

Per avançar ha demanat la participació activa dels ciutadans: “el paper del ciutadà en la nostre democràcia no acaba en el vot. Estats Units no s’ha mogut mai en funció del que els altres poden fer per nosaltres, Estats units ha de saber que podem fer tots junts”. L’esforç que demana Obama és el treball conjunt de tots per damunt de les feines partidistes ja que la crisi que cal superar és extraordinària. Cal treballar de forma generosa, amb compassió, amb tolerància i obert als somnis. Cal avançar en aquesta direcció. Per això Obama demana sostenir “aquesta esperança. No parlo de tenir un optimisme cec, una esperança que ignori l'enormitat de les tasques que ens esperen ni els obstacles que trobarem pel camí. No parlo d'un idealisme il·lús que ens permeti romandre al marge ni eludir el combat.Sempre he cregut que l'esperança és aquest sentiment tenaç en el nostre interior que insisteix, a pesar que tot indiqui el contrari, que el futur ens reserva una mica millor, sempre que tinguem el valor de seguir intentant-ho, seguir treballant, seguir lluitant”. 

dimarts, 6 de novembre del 2012

Visibilitat de les dones pakistaneses


Huma Jamshed és una dona pakistanesa resident a Barcelona i dirigent de l’Associació Cultural Educativa Social i Operativa de Dones Pakistaneses (ACESOP). L’objectiu d’aquest entitat és promocionar la presència social de les dones pakistaneses en la societat catalana. Huma ha estat  acusada de ballar en públic en el Port Olímpic dins d’unes activitats culturals organitzades per l’ajuntament de Barcelona. L’acusació, segons explica la mateixa Huma, surt de la pròpia comunitat. Aquest tipus d’acusació genera un estat d’opinió entre les dones pakistaneses que pot frenar la seva incorporació normalitzada a la societat catalana.  Qüestionar públicament l'honorabilitat d'una dona és molt important en la comunitat pakistanesa. Una dona sense honra no mereix cap respecte; és apartada i marginada per la comunitat. És per aquesta raó que Huma Jamshed està preocupada per les presumptes acusacions abocades contra ella i el seu col·lectiu.

Sense entrar en consideracions pròpies de la comunitat, voldria reflexionar sobre unes dades que semblen incontestables: la invisibilitat de la dona pakistanesa en la societat catalana. He tingut ocasió de participar en diverses activitats de la comunitat pakistanesa i sempre he quedat sorprès de l’escassa, per no dir, nul·la participació de les dones. Aquesta situació no es pot considerar com normal. Des de les responsabilitats de govern els governants haurien de prendre actuacions positives por donar visibilitat al col·lectiu de dones pakistaneses i vèncer les inèrcies masclistes presentes en la matriu cultural d’aquest col·lectiu.

Catalunya no és Pakistan i això vol dir que els catalans d’origen pakistanès han de repensar els seus marcs culturals en clau d’una societat democràtica i moderna. Comença a ser temps que alguns responsables polítics i comunitaris abandonin postures contemporitzadores i assumeixin major proactivitat per tal d’avançar en l’assoliment al respecte d’uns valors que són definits com a valors d’una civilització. Viure aquí comporta acceptar aquests valors i respectar les regles de convivència. Les persones influents en la comunitat pakistanesa hauria d’avançar en l’àmbit d’educar en la necessitat de clarificar algunes costums culturals que aquí no s’entenen ni poden ser compartides. Tant de bo que en la propera important festa de la comunitat pakistanesa, per exemple, els seus màxims dirigents anessin acompanyats de les seves dones. Fora el primer acte de normalitat.

dilluns, 5 de novembre del 2012

Desorientats



Aquest és el títol del nou llibre del libanès Amin Maalouf. El títol és prou eloqüent d’un sentiment que compartim algunes persones. No sé si moltes o poques, però jo el tinc. Tinc davant meu moltes alternatives polítiques, algunes poden presentar-se com a molt engrescadores i definitives, però són a curt termini. S’esgoten en si mateixes. Per la seva feblesa, quin atreviment el meu !!!, son efímeres i no les percebo com un nou relat històric continuador dels grans relats del passat. Les persones necessitem que ens contin històries per seguir creient en el destí de la humanitat. Vivim sota la permanent sospita de que les utopies han estat abandonades per un simplisme exacerbant.

L’ombra de les utopies fou esvaïda per uns pensadors que decretaren la seva fi. De sobte, les persones ens quedarem sense destí. Al davant se’ns obria un buit xuclador. Les utopies foren substituïdes pel dictat del relativisme que ens deia que havíem de ser feliços abandonant les certeses del passat. Al final del camí ha aparegut la desorientació. Perquè amb la fi de l’esperança utòpica s’han perdut els valors i els principis que la humanitat havia teixit lentament en el fogars de la història. La política, espai de transició perquè la utopia fos història, s’ha convertit en el terreny del funambulisme ideològic. Tot és tacticisme i regat curt, sense idees renovadores que il·lusionen i ens convoquin a tancar els ulls i somiar que el món nou és possible. Un nou món on sigui realitat la justícia, la fraternitat i la bondat, la rectitud de cor i on la pau regne en la terra i els cors. Ens han robat els somnis. 

diumenge, 4 de novembre del 2012

Musulmània


Musulmània és un país imaginari, com també podria ser-ho Muslimland. Però algunes persones contribueixen, amb les seves actituds i afirmacions, a que els europeus musulmans recreïn aquesta fantasia per trobar alguns referents que permetin donar sentit a la seva identitat. Els partidaris de tancar els musulmans en un societat identitària excloent es troben tant dins de la pròpia comunitat de creients en l’Islam com entre aquelles sectors de la societat que fomenten la islamofòbia com a alternativa política. Uns i altres fomenten l’exclusió social i l’aïllament social dels musulmans.

En l’arena política l’islamofòbia pot donar importants rèdits polítics. Molts dirigents polítics ho saben i alguns no dubten de mobilitzar els sentiments religiosos identitaris per tal d’atraure vots a partir de la seva agitació. A França, on ens porten més avantatge temporal en aquests temes, els musulmans han promogut una contundent campanya basada en una afirmació clara i senzilla: el musulmans “també som la nació”. L’objectiu d’aquesta campanya és denunciar que es volen amagar els problemes reals de la societat francesa conjurant la islamofòbia. No ho tenen fàcil, doncs la societat francesa dubta massa sobre els musulmans. Per exemple, els 68% dels francesos creuen que els musulmans no es volen integrar i el 43% consideren que la presència de musulmans amenaça la identitat francesa.

El que passa a França, més d’hora que tard pot arribar a casa nostre, per això cal conèixer com es manifesta i que cal fer, ja des d’ara, per evitar que aquest fenomen trenqui la cohesió social. És evident que aquesta preocupació ha d’integrar-se en l’agenda política, però no en clau de càlculs electorals sinó des de la perspectiva de construir una societat catalana cohesionada, plural i integradora.



dissabte, 3 de novembre del 2012

El nom


No sóc crític teatral, ni vull ser-ho ni en tinc la més mínima pretensió. Però quan vaig al teatre destil·lo el que he vist, el que sentit i les emocions que tot això han provocat en mi. Llavors, agafo la meva agenda Moleskine i començo a escriure. Pausadament, lletra petita i recta, convençut que això alimento el meu esperit. És així com construeixo les notes que cada dia escric. És una manera d’aclarir-me amb mi mateix i compartir amb els demés el que sóc i sento. Vaig assistir a l’estrena de l’obra el Nom al teatre Goya Codorniu. Vaig passar una molt bona estona gaudint del treball dels actors i de la genial adaptació del text original feta per en Jordi Galceran.

Aquesta obra em recordà un savi consell d’un salm que recomana no fiar-se del to burleta d’algunes persones. Això és el que passa en aquesta obra. La frivolitat verbal emprada per un dels protagonistes desencadena una enorme tensió entre uns amics que s’havien reunit per sopar. L’àgape ja no és comunió sinó un reguitzell de retrets i acusacions, i un ajustament de comptes amb el passat. Qualsevol paraula s’interpreta malament i genera respostes agressives que només aconsegueixen fer mal. Cert que l’obra és un divertiment de comèdia, però darrera el riure es retrata un comportament humà viciat per la rancúnia i els temes no tancats. El temps que havia sojornat les tensions tornarà a ser el bàlsam que redreçarà les relacions humanes. Tot com la vida mateixa o quasi com la vida mateixa. Val la pena anar a veure aquesta obra.

divendres, 2 de novembre del 2012

Església propositiva i cristians compromesos


Ara, que vivim temps on la dinàmica política exigeix definicions i pronunciaments clars algunes mirades es dirigeixen als bisbes catòlics esperant sentir la seva veu. ¿Què ens han de dir?, ¿quin actitud han de prendre els bisbes?. Fa temps vaig escriure el següent. Espero que ajudi a comprendre el que s’espera de l’episcopat. L’Església ha de ser propositiva, mai impositiva. L’episcopat català així ho ha dit diverses vegades, “ens inspira  el sant pare Joan Pau II quan a Cuatro Vientos ens deia: la veritat no s’imposa, es proposa” (Creure l’evangeli i anunciar-lo amb un nou ardor). Església a veure’s a ella mateixa com una estructura de mediació entre l’arena política i el bé comú. Com institució actuarà orientada a facilitar que l’acció política s’orienti cap aquest bé comú. Per la qual cosa, l’Església, exercint la seva vocació de denúncia profètica procurà que l’obra humana s’orienti cap els valors universal integrats en això que anomenem bé comú.

En aquest sentit els bisbes han de procurar que els cristians, i la societat en general, tingui com a referents aquests valors universals els quals han de regular les relacions humanes i les polítiques. No es tracta de promoure cap alternativa política concreta, sinó operar a favor de que els cristians assumeixin els compromisos concretes que permetin avançar cap a la realització del bé comú. Aconsellant que les mediacions emprades respectin i garanteixen els drets subjacents al que anomenem societat civilitzada. La responsabilitat del discerniment polític la tenim els cristians. Els cristians laics tenen la responsabilitat d’actuar directament en l’àmbit polític.

El Compendi de la Doctrina Social afirma  “La presència del fidel laic en el camp social es caracteritza pel servei, signe i expressió de la caritat, que es manifesta en la vida familiar, cultural, laboral, econòmica, política, d’acord amb perfils específics: complint les diverses exigències del seu àmbit específic de responsabilitat, els fidels laics expressen la veritat de la seva fe i, al mateix temps, la veritat de la doctrina social de l’Església, que troba la seva realització plena quan és viscuda de manera concreta amb vista a la solució dels problemes socials. La credibilitat mateixa de la doctrina social rau, efectivament, en el testimoniatge de les obres, abans que en la seva coherència i lògica interna. Introduïts en el tercer mil·lenni de l’era cristiana, els fidels laics s’obriran, amb el seu testimoniatge, a tots els homes amb els quals es faran càrrec de les interpel·lacions més urgents del nostre temps” (Compendi de la Doctrina Social nº 551). Per això, els polítics cristians han de donar testimoni dels valors que motiven i sostenen les seves propostes polítiques. En la línia del que diu el Compendi, han de procurar mostrar la coherència del seu testimoniatge polític i les interpel·lacions més urgents del nostre temps. Per això, el magisteri episcopal ha de facilitar que la reflexió política dels cristians doni resposta efectiva a les interpel·lacions de la realitat social.

dijous, 1 de novembre del 2012

Tots Sants


Avui dia de Tots Sants he llegit una reflexió de sant Bernat entorn a aquesta festa cristiana. He trobat adien el que diu en relació el sentit de celebrar aquesta diada. ¿Què en treuen els sants que els lloem?, ¿que en traiem nosaltres?, ¿per què cal fer aquesta celebració?. Venerar els sants ens proporciona un bé, diu sant Bernat. El seu record venerat desvetlla i estimula en nosaltres el desig de fruir de la seva companyia. Perquè volen participar en el seu esperit santificat. Així és com ens sentim en comunió amb ells o, millor dit, volem estar-hi. Ens situem en el camí d’esdevenir església de sants perquè volem participar d’aquesta santedat.

El record dels sants ens ajuda a cercar allò què és de dalt, allò que dóna vida i llum quan la fosca ens empresona. En aquests moments els sants ens indiquen el camí a seguir, les insinuacions de vida que s’amaguen darrera de gestos i compromisos. Diu sant Bernat que no hem desitjar només la companyia dels sants, sinó posseir la felicitat que tenen ells. Ambicionar la felicitat dels sants és treballar en el pla de Déu que estima i vol que les persones ens estimem. Jesús és el camí i la porta que s’obra per entendre la felicitat dels sants. Quan ens obrim a l’amor llavors ens apropem a la plenitud del sants que avui celebrem.