Mare de Déu de Montserrat

La festa de la Mare de Déu de Montserrat ens evoca una vivència religiosa amb una important projecció social a Catalunya. En el monestir de Santa Maria de Montserrat, i en el seu santuari marià, conflueixen la devoció cristiana i una tradició cultural que ha fet de la Mare de Déu venerada des de segles un referent on conflueixen els sentiments de catalanitat, l’estima a una cultura i la defensa d’una identitat col·lectiva. No hi ha res més unificador del ser català que la devoció o el respecte a la Mare de Déu de Montserrat. Aquesta pietat popular, on es sumen conviccions religioses i laiques, està arrelada per l’encert que ha tingut la comunitat benedictina montserratina en viure la seva fe de forma compromesa amb la realitat complexa d’un país. Aquesta comunitat ha sabut ser testimoni d’una fe cristiana compromesa, acollir i ser consol de cors afligits i, si calia, estar al costat dels perseguits per defensar el drets humans de les persones i els pobles.

Haurem de fer-nos nous romeus i recórrer els camins que ens porten, des de molts indrets de Catalunya, al monestir de Santa Maria de Montserrat per aplegar-nos al voltant de les gran causes que ens uneixen com a poble. Els peregrins d’avui serem, cultural i religiosament plurals i diversos, molt diferents d’aquells que amb entusiasme proclamà la Mare de Déu de Montserrat patrona de Catalunya. Tan se val d’on venim i com ens expressem, però en una societat amb un identitat afeblida, amb una llengua en perill, espantada per una pandèmia que fa estralls i una situació econòmica desesperada per a molts persones, necessitem trobar acolliment i consol. Prego perquè el monestir de Santa Maria sàpiga ser, com tants cops ho ha fet en la seva història, aquest referent d’esperança que necessitem avui. Senyora de Montserrat, que acolliu les pregàries dels fidels que diàriament venen a venerar-vos, aconseguiu per les ciutats, viles i pobles de Catalunya una pau cristiana i perpètua, i un futur ple de justícia i cohesió social. Mare de Déu de Montserrat doneu la fortalesa als homes i dones que aquests dies vetllen pel nostre benestar, ajudeu-los a no defallir i que nosaltres sapiguem expressar-los el nostre agraïment.

Mare de Déu de Montserrat, en aquests moments delicats per l’esdevenidor de Catalunya degut a la manca de solucions consensuades per construir el seu futur polític, vetlleu perquè el poble català no renunciï mai a ser sobirà, defensi la seva identitat i preservi la seva llengua. Als peus de la Moreneta li deixem les nostres preocupacions, les incerteses i els patiments. Celebrem esperançats la festa de la Mare de Déu i li demanem que vetlli per la honestedat dels nostres polítics i servidors públics, així com per la bona responsabilitat social dels empresaris i l’ètica dels comunicadors socials. Preguem a la mare de Déu que ens ajudi a buscar la veritat i la concòrdia. Sense cap complex, ni vergonya, els cristians catalans hem de sortir a la plaça  públic per cantar amb convenciment les darreres estrofes del Virolai on Mossèn Cinto sabé transmetre el sentit i el sentiment de molts catalans vers Montserrat.

Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat el nostre Sinaí:
sien per tots l'escala de la glòria
eixos penyals coberts de romaní.

Rosa d'abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

Mare de Déu de Montsterrat

Avui és la festa de la Mare de Déu de Montserrat. Una dia entranyable que hem de viure des del confinament. La salut de tots depèn del nostre gest solidari de quedar-nos a casa. Tot i haver escrit molt sobre Montserrat, no em canso de seguir trobant motius per seguir pensant el que sento per aquest realitat singular que és Montserrat. Comparteixo el que Montserrat representa i és. És una muntanya on la natura lloa la bellesa i convida a la contemplació. És una comunitat monàstica masculina testimoni viu d’una fe encarnada i acollidora sol·lícita dels pelegrins que cerquen Déu sota el redós de la Mare de Déu i testimoni. És una comunitat monàstica femenina que ha fet del silenci contemplatiu magnificència de l’esperit de Déu. És una verge que acompanya la fe dels catalans i nodreix la seva unitat espiritual. Són també uns pobles que han teixit les seves històries influïts pel que passa en aquesta muntanya.

Sóc un gran devot de la Mare de Déu de Montserrat. Sóc un cristià que he madurat la meva fe itinerant en la vida gràcies a l’acolliment de la comunitat monàstica i l’acompanyament espiritual de la Mare de Déu. Vaig entrar en la fe un dia com demà, el dia de la Mare de Déu de Montserrat, rebent l’aigua baptismal en la basílica montserratina. De petit, sojornava els llargs i eterns estius a Montserrat. Vaig fer-me gran cantant el Virolai agafat de la ma del meu pare o escoltant recollit el so de l’orgue en els assajos anònims fets qualsevol tarda d’estiu. Gaudí íntimament el silenci misteriós de la boira trencada pels allargassats fanals de Puig i Cadafalch. Any rere any, mentre el temps estirava la vida, la fe es feia més densa sota el guiatge d’algun monjo. Quan de bé em feu el llibre Repensem la nostra fe escrit a finals dels 60 del segle passat per un grup animós de monjos joves. Quan de bé he rebut d’aquesta comunitat monàstica.

Després, les oportunitats de la vida m’han permès retornar d’alguna manera el bé atorgat per la Mare de Déu i la comunitat monàstica. Mai serà prou el que pugui fer per restituir l’estimació rebuda. Sempre hi haurà un punt de gratitud ajornada. Al pregar amb els salms, alguns cops noto que les paraules prenen un sentit especial si faig de Montserrat el centre de la contemplació. El mateix em passa amb la Regla de Sant Benet quan esdevé guia de la vida espiritual i una exigent guia per anar per la vida. Totes aquestes experiències semblen que facin reviure en mi el que es diu en la “Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat” del bisbe Torres i Bages. “Verge Prodigiosa, tron pudíssim on reposà l’eterna Saviesa quan vingué al món a ensenyar el camí de salvació, aconseguiu per als vostres catalans aquella fe que enfonsa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida”. Desitjo que la festa de la Mare de Déu de Montserrat hagi estat profitosa per a tots, ens reconforti en el consol i ens aporti esperança.

Vetlla de confinament de la Mare de Déu de Montserrat

Demà és la festivitat de la Mare de Déu de Montserrat. Avui, des del meu confiament he repetit la tradicional Vetlla de la Mare de Déu, com a signe de comunió en esperança amb la comunitat de monjos i amb totes aquelles persones que confien en la protecció de Verge bruna. En aquest vetlla he escrit aquestes variacions lliures de la visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat del bisbe Josep Torres i Bages.

I Verge Prodigiosa, tron pudíssim on reposà l’eterna Saviesa quan vingué al món a ensenyar el camí de salvació, aconseguiu per als vostres catalans aquella fe que enfonsa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida. Mare de tots, ajuda’ns a superar les adversitats, especialment a qui pateixen les greus conseqüències de la crisi de la pandèmia del Coronavirus i de tots aquells infortunis que manlleven l’esperança.

II Mare castíssima, mirall de puresa, flor de les verges, que portareu al món el bàlsam de incorrupció, Jesús fill Déu, obteniu-nos l’honestedat dels costums públics. Vetlla per la honestedat dels nostres polítics i servidors públics, així com per la bona responsabilitat social dels empresaris i l’ètica dels comunicadors socials. Ajuda’ls a buscar la veritat i la concòrdia

III Profetessa admirable, que beneíreu i lloàreu l’Etern més que no pas totes les jerarquies angèliques plegades, feu que sigui desterrat d’aquest poble vostre l’esperit de maledicció i de blasfèmia. Ajuda’ns a ser bones persones, amables i acollidors dels nostres germans emigrants, refugiats i exiliats. Recordat d’aquells fills de Catalunya que estan a la presó o l’exili per defensar democràticament el dret a decidir.

IV Rosa de caritat, foc que sense consumir escalfa, traieu de Catalunya l’esperit de discòrdia, i ajunteu tots els seus fills amb cor de germans. Mare protectora vetlla per la convivència en pau i harmonia dels catalans, que les discrepàncies ens facin créixer en saviesa, però mai en enfrontaments.

V Santa engendradora de l’Etern, filla del vostre fill, feu que mai no es desfaci aquest poble català que Vós espiritualment engendrareu. Mare bondadosa vetlla perquè el poble català no renunciï mai a ser sobirà, defensi la seva identitat i preservi la seva llengua.

VI Verge poderosa, forta i generosa en l’amor, des del vostre alt castell de Montserrat, defenseu d’enemics espirituals i temporals tota la terra catalana que teniu encomanada. Verge amorosa, ensenyeu-nos a estimar al proïsme, que la por no empresoni els nostres cors i allibereu-nos dels prejudicis.

VII Senyora de Montserrat, que acolliu les pregàries dels fidels que diàriament venen a venerar-vos, aconseguiu per les ciutats, viles i pobles de Catalunya una pau cristiana i perpètua, i un futur ple de justícia i cohesió social. Mare de Déu de Montserrat doneu la fortalesa als homes i dones que aquests dies vetllen pel nostre benestar, ajudeu-los a no defallir i que nosaltres sapiguem expressar-los el nostre agraïment.

Mare de Déu de Montserrat, nigra sum sed formosa

Avui és la Mare de Déu de Montserrat. Festa gran al Monestir de Santa Maria de Montserrat. Els pelegrins omplen places i la basílica barrejant-se amb turistes que desconeixen la significació de la diada; alguns excursionistes poden caminar pels senders i pocs escaladors grimparan per les parets de les agulles perquè avui la festa està en el monestir i el santuari. Montserrat com a pedres vives és una bona metàfora per expressar el que és aquesta muntanya: natura, cultura i espiritualitat. Aquesta realitat complexa, mantinguda i potenciada durant anys gràcies a l’esforç continuat de la comunitat benedictina, amb els suport de les institucions catalanes, ha fet del monestir i santuari de Santa Maria Montserrat un símbol que evoca sentiments i un espai natural que genera emocions.

Montserrat és un àmbit natural on es conrea la dimensió espiritual de les persones. La comunitat benedictina ofereix la serenor del cor monàstic; a través de la seva pregària i de l’acompanyament ajuden a les persones a descobrir la dimensió transcendent. El caràcter obert i dialogal de la comunitat possibilita que tothom trobi el seu lloc a Montserrat, al marge de les seves creences particulars. Tothom es acollit i estimat pels monjos de Montserrat. Montserrat és de tots, deia un antic lema. Per la seva part, tota la muntanya és una invitació a contemplar la majestuositat del misteri de la natura. Cada mirada a les agulles, al paisatge montserratí per excel·lència, és una proposta a la contemplació. El plaer de la contemplació d’aquesta estètica emociona i ajuda també a alimentar els sentiments interiors de les persones. Gràcies al compromís de la comunitat monàstica d’estar al servei de Catalunya, Montserrat ha esdevingut un referent que unifica sentiments de pertinença al poble català. El Virolai, cant de lloança a la Mare de Déu, és cantat pels catalans al marge de les seves creences personals. A través del Virolai els catalans expressem el sentiment de sentir-nos membres d’un poble amb els seus valors, tradicions i identitats nacionals.

Sovint faig la meva particular visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat. Quan puc em prostro al seus peus o contemplant el seu somrieu complaent, sempre li demano alguna intercessió, però bàsicament em procuro lliurar en esperit per tal de sentir la seva interpel·lació. Després d’un temps de silenci expectant tinc la percepció de viure unes meditacions que acostumen a encertar el sentit dels meus estats interiors. Si estic amb la comunitat monàstica al mati demano a la Mare de Déu de Montserrat que m’acompanyi durant el treball de tot el dia. Abans de Laudes al visitar al cambril presento tot el dia per endavant com ofrena de santificació. Al vespre, quan el silencia envaeix l'estança de la Mare de Déu, quan les febles llums dels lampadaris conviden a una pregària íntima i espontània, és un moment de mirar el dia que es clou i intercedir per la pau i al bé al món. Es una pregaria breu en la qual, al final de tot, hem deixo reposar confiadament a les seves mans.

És en aquest moments quan experimento la petitesa de la meva existència. Es quan prenc consciència de la dinàmica del provisional i assumeixo la possibilitat de que Déu es deixi trobar en allò que faig. És en aquests moments quan hem sento feble i fràgil tot afirmant la fortalesa de la fe. Per això necessito abandonar-me a la misericòrdia de la Mare de Déu. Sabent que ella m'acull i esdevé atenta al meu prec. Confiar en la Mare de Déu de Montserrat no és un refugi ni una escapatòria de les meves responsabilitats. Però és una renovació del seu fiat per tal que jo, des dels dons que tinc, pugui “aixecar de la pols al desvalgut i treure el pobre de la cendra”. Per això demano a la Mare de Déu de Montserrat que em defensi “dels enemics espirituals i temporals” i em doni la fortalesa necessària per tal de mantenir-me en aquella “fe que enfonsa les muntanyes i omple les valls i fa planer el camí de la vida”. 

Moltes felicitats a totes aquelles realitats que mantenen viu aquest Montserrat que tots portem al cor. Per molts anys puguin oferir aquest servei al país. Avui, de manera particular, cal felicitar a les comunitats benedictines de la muntanya de Montserrat. La comunitat de Santa Maria de Montserrat perquè han estat fidels a una tradició monàstica, han mantingut viu el diàleg creient amb la realitat de Catalunya i han sabut proposar camins de fe que ajuden a humanitzar la societat. Per la seva part, la comunitat benedictina de Sant Benet de Montserrat ha esdevingut un centre de pregària viva i la seva mirada contemplativa, feta des de la sensibilitat femenina, ha obert l’horitzó espiritual dels catalans contribuint també a fer de Montserrat el nostre Sinaí.

La profanació de la Mare de Déu de Montserrat

La notícia és que la imatge de la Mare de Déu de Montserrat ha estat emprada per l’organització juvenil Arran, formació independentista propera a la CUP, de forma fraudulenta per provocar l’escarni de l’Església catòlica. Aquesta organització ha fet públic un vídeo on dues noies apareixen petonejant-se i tocant-se en al cambril de la Mare de Déu de Montserrat. El vídeo porta el títol de Les lesbianes també estimem, també follem. Segons el petit manifest que aquesta organització ha fet públic s’ha fet aquest acte propagandístic el dia 26 d’abril amb motiu de la diada de la visibilitat lèsbica i per denunciar la misogínia i la lesbofòbia de l’Església, “defensora d'una moral que amaga les lesbianes i les titlla de desviades, de malaltes, de voler destruir la família”. Hauria estat tot un detall esmentar d’on han tret els d’Arran aquesta opinió a fi de comprovar si és un principi d’autoritat eclesial o una simple opinió d’un eclesiàstic. No està demés, si s’acusa tenir cura de precisar la font. El manifest continua afirmant que “és per això que Arran atempta contra la moral de l’Església i en profana els seus símbols sacres, en resposta legítima dels seus atacs constants a la forma de ser i viure de les lesbianes”.

Aquesta performance d’Arran i el seu manifest han ferit el meu dret a exercir la meva llibertat de consciència i respectar els meus símbols religiosos que estimo i venero. Però em sento desprotegit alhora de preservar la meva creença perquè contra ella, sembla que tot val. És una situació asimètrica respecte als autors del manifest. He d’estudiar cada paraula que pugui fer servir per criticar el manifest d’Arran perquè, en la mesura que es presenten com una organització lèsbica “com a lesbianes, hem decidit fer visible” i altres afirmacions d’un estil similar, donen al seu manifest un caràcter de gènere per la qual cosa he de tenir cura a no transgredir la llei de 2014 “Per a garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per a eradicar l'homofòbia, la bifòbia i la transfòbia” del Parlament de Catalunya. No fos que un comentari meu s’interpretés que té fonaments discriminatoris contra algun d’aquests drets, aleshores podria ser denunciat, i per la inversió de la prova tal com preveu la llei en el seu article 30, hauria de demostrar que anava de bona fe sense ànim de discriminar. Bé, espero que els meus comentaris no siguin interpretats en aquest sentit. Bàsicament perquè respecto molt, i per motius personals més, el tema de l’orientació sexual de les persones.

Dit això, no puc deixar de passar per alt qualificar el manifest d’Arran com un insult a la intel·ligència a més d’una ofensa a les meves creences íntimes. Les persones autores del manifest no deuen estar massa al dia del canvi de rumb que ha fet l’Església catòlica amb el tema de la homosexualitat gràcies al papa Francesc. Les persones responsables del manifest traspuen un anticatolicisme ideològic que els impedeix comprendre que els cristians tenim una pluralitat d’orientacions sexuals en l’Església, sense que això ens faci perdre el nostre sentiment de pertinença eclesial. El text és una provocació gratuïta i fora de lloc. M’he quedat amb el dubte de no saber avaluar adequadament l’abast jurídic del terme profanar, especialment si es pot interpretar com incitació a l’odi. Ho deixo dit a tall d’inventari perquè alguna persona, més formada en aquests temes, pugui treure’n conclusions que permetin que l’escarni no surti gratis. Quan això passi, algunes persones s’ho pensaran dues vegades abans de dedicar-se ofendre gratuïtament la orientació religiosa de les persones i profanar els seus símbols. 

Nigra sum sed formosa

Variacions lliures sobre la visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat del bisbe Josep Torres i Bages

I Verge Prodigiosa, tron pudíssim on reposà l’eterna Saviesa quan vingué al món a ensenyar el camí de salvació, aconseguiu per als vostres catalans aquella fe que enfonsa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida. Mare de tots, ajuda’ns a superar les adversitats, especialment a qui pateixen les greus conseqüències de la crisi econòmica o altres infortunis que els manlleva l’esperança.

II Mare castíssima, mirall de puresa, flor de les verges, que portareu al món el bàlsam de incorrupció, Jesús fill Déu, obteniu-nos l’honestedat dels costums públics. Vetlla per la honestedat dels nostres polítics i servidors públics, així com per la bona responsabilitat social dels empresaris i l’ètica dels comunicadors socials.

III Profetessa admirable, que beneíreu i lloàreu l’Etern més que no pas totes les jerarquies angèliques plegades, feu que sigui desterrat d’aquest poble vostre l’esperit de maledicció i de blasfèmia. Ajuda’ns a ser bones persones, amables i acollidors dels nostres germans emigrants, refugiats i exiliats.

IV Rosa de caritat, foc que sense consumir escalfa, traieu de Catalunya l’esperit de discòrdia, i ajunteu tots els seus fills amb cor de germans. Mare protectora vetlla per la convivència en pau i harmonia dels catalans, que les discrepàncies ens facin créixer en saviesa, però mai enfrontar-nos.

V Santa engendradora de l’Etern, filla del vostre fill, feu que mai no es desfaci aquest poble català que Vós espiritualment engendrareu. Mare bondadosa vetlla perquè el poble català no renunciï mai a ser sobirà, defensi la seva identitat i preservi la seva llengua.

VI Verge poderosa, forta i generosa en l’amor, des del vostre alt castell de Montserrat, defenseu d’enemics espirituals i temporals tota la terra catalana que teniu encomanada.

VII Senyora de Montserrat, que acolliu les pregàries dels fidels que diàriament venen a venerar-vos, aconseguiu per les ciutats, viles i pobles de Catalunya una pau cristiana i perpètua, i un futur ple de justícia i cohesió social.

Més enllà de l’anècdota d’un desafortunat cartell

M’ha commogut l’ànima  el cartell promogut per l’organització política Endavant estretament vinculada a la CUP. Certament, les imatges de les dues Marededéus besant-se m’ha desvetllat un profund sentiment d’indignació i de profunda compassió pels promotors d’aquesta grotesca proposta gràfica. No entenc que per promoure una idea, un ideal o la vindicació d’un dret, s’hagin d’agredir els sentiments de les altres persones. Mai m’he alineat en les files dels intransigents o fonamentalistes, per això trobo inapropiat que la defensa dels drets dels gais, bisexuals, transsexuals i lesbianes comporti necessàriament desqualificar les creences dels altres fent-ne mofa. Només des d’una visió sectària de les relacions socials es pot defensar el sentit positiu de la burla injuriosa.

La transgressió artística pot semblar un bon recurs per agitar consciències, però no pot caure en la vulgaritat o en l’astracanada. Com a ciutadà, i persona creient, considero que cal respectar, i si cal adherir-se sincerament, les justes reivindicacions de determinats col·lectius socials que perceben que els seus drets estan poc reconeguts els seus rets. Però la defensa positiva d’aquests drets ha d’afirmar-se a través d’un relat sòlid, integrador de mires i acollidor d’altres sensibilitats. Actitud prou beneficiosa, per altra part, per eixamplar la base social d’aquestes reivindicacions. La burla dels sentiments religiosos no contribueix a consolidar aquest consens social. És evident que l’Església catòlica no s’ha distingit per donar suport a les reivindicacions d’aquests col·lectius, però no és menys cert que en els darrers temps el papa Francesc ha introduït una valoració positiva de l’acolliment d’aquests col·lectius en la comunitat eclesial. Ha estat un primer pas que haurà de permetre recorren molts més a fi de que l’Església modifiqui els seus judicis doctrinals negatius sobre aquestes qüestions.

Dit tot això, tampoc cal maximitzar el conflicte i promoure actes de desgreuge davant d’un cartell considerat ofensiu. Tothom té dret a l’exercici de la llibertat d’expressió, però tothom ha de saber-la exercir amb responsabilitat. No cal magnificar el problema, donant una volada que ni els seus promotors pensaven que pogués tenir. Cal deixar aquests conflictes a nivell de la nimietat. Però, cada cop que passa un problema d’aquests tipus, hauríem d’aprendre i afirmar amb vigor, com a bona mesura per consolidar els valors cívics i la convivència amable, que els ideals s’han de defensar sempre sense agredir els sentiments d’altres persones que ben segur tenen uns altres valors i unes altres mirades sobre la realitat. Tots en sortirem guanyant i la qualitat de la convivència també.

Mare de Déu de Montserrat

Demà és la festivitat de la Mare de Déu de Montserrat. Tot i haver escrit molt sobre Montserrat, no em canso de seguir trobant motius per seguir pensant el que sento per aquest realitat singular que és Montserrat. Comparteixo el que Montserrat representa i és. És una muntanya on la natura lloa la bellesa i convida a la contemplació. És una comunitat monàstica masculina testimoni viu d’una fe encarnada i acollidora sol·lícita dels pelegrins que cerquen Déu sota el redós de la Mare de Déu i testimoni. És una comunitat monàstica femenina que ha fet del silenci contemplatiu magnificència de l’esperit de Déu. És una verge que acompanya la fe dels catalans i nodreix la seva unitat espiritual. Són també uns pobles que han teixit les seves històries influïts pel que passa en aquesta muntanya.

Sóc un gran devot de la Mare de Déu de Montserrat. Sóc un cristià que he madurat la meva fe itinerant en la vida gràcies a l’acolliment de la comunitat monàstica i l’acompanyament espiritual de la Mare de Déu. Vaig entrar en la fe un dia com demà, el dia de la Mare de Déu de Montserrat, rebent l’aigua baptismal en la basílica montserratina. De petit, sojornava els llargs i eterns estius a Montserrat. Vaig fer-me gran cantant el Virolai agafat de la ma del meu pare o escoltant recollit el so de l’orgue en els assajos anònims fets qualsevol tarda d’estiu. Gaudí íntimament el silenci misteriós de la boira trencada pels allargassats fanals de Puig i Cadafalch. Any rere any, mentre el temps estirava la vida, la fe es feia més densa sota el guiatge d’algun monjo. Quan de bé em feu el llibre Repensem la nostra fe escrit a finals dels 60 del segle passat per un grup animós de monjos joves. Quan de bé he rebut d’aquesta comunitat monàstica.

Després, les oportunitats de la vida m’han permès retornar d’alguna manera el bé atorgat per la Mare de Déu i la comunitat monàstica. Mai serà prou el que pugui fer per restituir l’estimació rebuda. Sempre hi haurà un punt de gratitud ajornada. Al pregar amb els salms, alguns cops noto que les paraules prenen un sentit especial si faig de Montserrat el centre de la contemplació. El mateix em passa amb la Regla de Sant Benet quan esdevé guia de la vida espiritual i una exigent guia per anar per la vida. Totes aquestes experiències semblen que facin reviure en mi el que es diu en la “Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat” del bisbe Torres i Bages. “Verge Prodigiosa, tron pudíssim on reposà l’eterna Saviesa quan vingué al món a ensenyar el camí de salvació, aconseguiu per als vostres catalans aquella fe que enfonsa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida”. Bona festa de la Mare de Déu de Montserrat.

Escatologia, mal gust i ofensa d’una figureta

La polèmica està servida. Una empresa de Torroella de Montgrí ha posat a la venda figura de la Marededéu de Montserrat caganera. Els catalans som tenim una compressió popular de l’escatologia.  La particular visió de l’escatològica que hem fet els catalans també està incorporada amb naturalitat al cicle festiu nadalenc. Els dies abans de Nadal s’alimenta un tronc tapat amb una manta perquè a cops de bastó cagui el dia de Nadal, o a la vigília, provocant  la joia de la mainada. Tampoc es concep el pessebre català sense la figura del caganer. L’escatologia catalana ha fet del caganer del pessebre una mena d’heroi nacional. Aquesta figura simpàtica ha anat evolucionant en el temps i del pagès amb barretina s’ha transformat amb un estol de figures públiques que han passat a tenir la consideració de caganers. He de reconèixer que mai m’ha agradat del tot aquesta llicència creativa. És cert que les tradicions evolucionen, però no sempre en la línia encertada. En aquest cas, la proliferació escatològica de figures entra en terrenys ridículs i que, en determinats casos, ratlla el mal gust i fereix sensibilitats.

El pessebre és una representació religiosa que evoca el sentit íntim d’una creença que expressa així l’expectativa i joia del naixement del Salvador, Jesús. El que era una manifestació artística de la fe ha esdevingut una icona de la cultura popular i s’ha integrat amb normalitat en les manifestacions de les festes nadalenques. Exceptuant els laïcistes radicals, que sempre estan a la que salta, la majoria de persones accepten que el Pessebre és un signe de la tradició popular catalana assumida per amplis sectors de la ciutadania. Aquesta s’ha anat transformant-se en el temps i, a banda de la rica tradició pessebrista catalana, amb les seves elaborades figures i altres additaments, en moltes cases els pessebres són petites obres d’art que sempre tenen en la fires de Santa Llúcia un bon recurs per expressar la creativitat amb gran goig de la mainada.

En els darrers anys s’ha produït l’evolució creativa de la figura del caganer; figura incorporada al pessebre a finals del segle XVII quan començà a ser representada per un pagès amb barretina, fumant en pipa i amb camisa blanca. La seva incorporació en el pessebre anava associada a bones ventures i auguris pel proper anys.  Però la seva simbologia ha sucumbit arrossegada per l’afany de vendre. En aquest sentit els personatges públics eren un bon recurs per assegurar els  ser introduïts i per això han estat introduït amb tots els honors como a caganers. Confesso que no m’agrada la banalització de la figura pública en la seva categoria de caganer. Es pot comprendre que amb això es vulgui expressar la crítica o el desacord amb la seva actuació i com que els personatges públics estan a l’aguait de totes les mirades tenen forces números d’entrar a formar part de la categoria de caganers. Però, tot i així, no m’agrada introduir aquesta interpretació creativa en el pessebre. Perquè desvirtua el propi valor simbòlic de les figures tradicionals d’aquesta manera popular de representar el que és, en origen, una manifestació religiosa i per la consideració que tinc encara per certes persones.

La novetat d’aquest any és la incorporació de la Marededéu de Montserrat com a caganera. A més de trobar-ho de molt mal gust i d’una concepció estètica vulgar i xavacana, em rebel•lo perquè representa la banalització d’un símbol que em mereix el màxim respecte, a més d’unir i definir alguns dels referents de la nostra identitat com a catalans. Alhora de ser iconoclasta, que alguns cops cal ser-ho, no s’hi val tot perquè l’erosió dels símbols que uneixen i donen sentit ens empobreix.Si no hi ha límits alhora de banalitzar allò que té valor col•lectiu ens trobarem amb les mans buides alhora de dir qui som, d’on venim i on volem anar. M’indigno també perquè és la Moreneta, però aquesta indignació va més enllà d’un símbol que aprecio, estimo i que forma part de la meva íntima identitat persona. La meva indignació és un crit d’alerta per la frivolitat que hi ha al darrera d’aquest gest. Sembla que els criteris de mercadotècnia s’imposen sobre altres valors alhora de decidir introduir la Moreneta en el món dels caganers.

Finalment, no puc deixar de comentar el que em sembla paradoxal per part dels creadors d’aquests caganers d’il•limitada imaginació ¿per què es respecten alguns personatges simbòlics?. La seva desbordant imaginació creativa es frena alhora de representar algunes figures que, per experiències d’altres llocs, fan intuir que els podrien portar problemes si fossin elevades a la categoria escatològica. Malament. La seva covardia els salva, però això evidencia que existeix una asimetria alhora de tractar aquestes qüestions. Tampoc vull que, per compensar, comencin a fer caganers d’aquests símbols o personatges. Però sí que meditem que alhora de fer pim-pam-pum resulta gratis fer-ho amb determinades creences mentre que és perillós endinsar-se en altres. En qualsevol cas, i sobre tota altra consideració, cal afirmar que la llibertat d’una societat democràtica consisteix en poder fer caganers sobre qui es vulgui. En qualsevol cas, aquesta llibertat exigeix maduresa per valorar si el seu exercici pot ofendre la sensibilitat d’algunes persones, pot lesionar referències col•lectives o debilitar la seva significació. Sempre, tota llibertat comporta l’exercici de l’autocontrol i assumir que existeixen uns límits que, preferiblement, és recomanable no sobrepassar-los.

Monestir de Santa Maria de Montserrat, fidelitat sense subordinades

Demà és la Mare de Déu de Montserrat, una gran festivitat pels catòlics catalans. És la festa de la patrona de Catalunya, fogar d’esperances i devocions. Centre de la pietat popular de moltes generacions de catalans. En la Mare de Déu de Montserrat els catalans han projectat les seves fes i també els seus anhels. La Verge montserratina està associada a una comunitat monàstica benedictina que durant centenars d’anys, a prop del miler, ha mantingut viva la religiositat popular associada a la veneració d’aquesta imatge secular. Gràcies al seu servei a devoció popular, la comunitat benedictina ha estat, al llarg de varis segles un referent viu de la dignitat dels catalans.

En els moments més difícils de la història de Catalunya la comunitat benedictina del monestir de Santa Maria ha estat fidel al servei del poble català. Aquest compromís li comportà penúries i dificultats, com fou la seva total destrucció del monestir durant la Guerra del Francès, amb la pèrdua de la riquesa històrica i cultural del seu arxiu i biblioteca. Els monjos reconstruïren el monestir amb tenacitat i esperança. Quan tot semblava indicar un període d’estabilitat els processos desamortitzadors tornaren a fer trontollar la comunitat i de nou, després d’un període d’incertesa, els monjos hagueren de tornar recuperar la vida monàstica. Anys més tard, aquesta comunitat s’implica activament en la recuperació política i cultural de Catalunya durant la final del segle XIX i inicis del XX.

La Guerra Civil, i la persecució religiosa d’aquell temps, ocasionà l’assassinat de vint monjos i la dispersió de la comunitat. Novament foren anys difícils de recomposició de la vida monàstica sota la protecció de la Mare de Déu. Durant el llarg període del franquisme el monestir de Santa Maria de Montserrat fou un exemple de reconciliació entre els que havien estat enfrontats en la guerra. A partir de l’any1947, amb les festes de l’entronització de la Mare de Déu al nou tron, la comunitat benedictina esdevingué un referent per la recuperació de la identitat nacional de Catalunya, l’entesa i la regeneració democràtica del país. Des de llavors el seu compromís ha estat actiu i generós amb Catalunya. Per això aquest matí, escoltant les paraules del pare abat Josep Maria Soler a TV3 defensant la dimensió nacional de Catalunya i el dret a fer la consulta he pensat que la comunitat benedictina de Santa Maria de Montserrat ha sabut concretar sense subordinades la seva fidelitat al poble que manté viva la devoció a la seva Mare de Déu.

Peregrí de la Mare de Déu de Montserrat

He pujat moltes vegades a Montserrat, però no sempre com a peregrí. Això ha estat en determinades circumstàncies. Alguns cops, la muntanya m’ha ofert un espai natural on sentir-me peregrí de la presència de Déu en totes les manifestacions de la bellesa de la pròpia natura. En altres moments, el meu peregrinatge ha tingut com a destí el Santuari de la Mare de Déu de Montserrat. En aquests casos, una motivació interior em movia a pujar a Montserrat per arribar a poder-me deixar-me interpel·lar per la contemplació de la seva Mare de Deu.

Prostrat al seus peus o contemplant el seu somrieu complaent, sempre li demano alguna intercessió, però bàsicament em procuro lliurar en esperit per tal de sentir la seva interpel·lació. Després d’un temps de silenci expectant tinc la percepció de viure unes meditacions que acostumen a encertar el sentit dels meus estats interiors. Si estic amb la comunitat monàstica al mati demano a la Mare de Déu de Montserrat que m’acompanyi durant el treball de tot el dia. Abans de Laudes al visitar al cambril presento tot el dia per endavant com ofrena de santificació. Al vespre, quan el silencia envaeix l'estança de la Mare de Déu, quan les febles llums dels lampadaris conviden a una pregària íntima i espontània, és un moment de mirar el dia que es clou i intercedir per la pau i al bé al món. Es una pregaria breu en la qual, al final de tot, hem deixo reposar confiadament a les seves mas.

És en aquest moments quan experimento la petitesa de la meva existència. Es quan prenc consciència de la dinàmica del provisional i assumeixo la possibilitat de que Déu es deixi trobar en allò que faig. És en aquests moments quan hem sento feble i fràgil tot afirmant la fortalesa de la fe. Per això necessito abandonar-me a la misericòrdia de la Mare de Déu. Sabent que ella m'acull i esdevé atenta al meu prec. Confiar en la Mare de Déu de Montserrat no és un refugi ni una escapatòria de les meves responsabilitats. Però és una renovació del seu fiat per tal que jo, des dels dons que tinc, pugui “aixecar de la pols al desvalgut i treure el pobre de la cendra”. Per això demano a la Mare de Déu de Montserrat que em defensi “dels enemics espirituals i temporals” i em doni la fortalesa necessària per tal de mantenir-me en aquella “fe que enfonsa les muntanyes i omple les valls i fa planer el camí de la vida”.