dilluns, 29 de febrer del 2016

Antecedents de l’Islam 16. Els natzarens sedueixen als àrabs

Un dels grups mixtes que habitaven Latakia eren els Quraix que donaven lloc al "Han al Quraysiy" (caravanserrall dels Quaraix) o “Khan el Qurashiye” en algunes cartografies antigues. Aquest indret és el lloc de referencia de la tribu Quraix, de la qual surten els quraixites, referenciada allí des de temps antics fins els dies d’avui. Abans d'establir-se al nord de Síria, com a Quraixites, aquest tribu estava més a l’est tal com diuen algunes cròniques on eren coneguts per les seves cruel ràtzies. Aquesta tribu deuria participar en el comerç de la seda, circumstància que explicaria que el seu caravanserrall es trobés a prop del port de Latakia. La cristianització d’aquesta tribu, més enllà de la seva pacificació, també hauria estat útil per l’expansió del projecte natzarià.

¿Com seduïren els natzarens als àrabs? Diu Olaf que l’eix principal de la predicació dels natzarens  per atraure els àrabs a la seva causa fou : "Els natzarens, som jueus, descendents d'Abraham a través del seu fill Isaac. Vosaltres, els àrabs sou descendents d'Abraham a través d'Ismael. Així que compartim el mateix avantpassat il·lustre, que passà a ser el fundador de la religió veritable. Som cosins, som germans. Formem la mateixa comunitat, la mateixa "umma", de manera que compartim la mateixa religió veritable. Cal obeir les mateixes lleis dels textos sagrats de Moisès al rebre la Torà (el que es conserva en el medi ambient natzarè que ha evolucionat de manera diferent en els jueus rabínics). Cal obeir els manaments del Messies Jesús, l'evangeli (el primer evangeli el de Mateu, conservat i modificat pels natzarens,). Per tant, hem de realitzar el mateix projecte de conquesta de la Terra Promesa, Jerusalem i la reconstrucció del temple. Vosaltres, àrabs, ens he de prometre fidelitat a nosaltres els vostres cosins de sang, per a nosaltres els germans grans en la veritable religió. I després us conduirem, plegats, a salvar el món, afavorint la tornada a Jesús a la terra, per erradicar el mal, al capdavant dels nostres exèrcits. I el seu retorn ens farà a nosaltres, fill d'Isaac, i a vosaltres, fills d’Ismael, el seus elegits el seu nou regne, el seu braç armat ". Això és una promesa messiànica en tot regla. Mentrestant, calia anar conquerint terreny i acumulant botí per la conquesta definitiva de Jerusalem. Segons diu Olaf dins l’Alcorà hi ha traces d’aquesta predicació.

Per tal d’explicar els seus propòsits als àrabs els natzarens editaren uns escrits per  formar a predicadors àrabs i traduïren els seus textos, escrits en siri-arameu, a l’àrab. També s’adaptaren algunes pràctiques pròpies dels natzarens al context cultural àrab. Una d’aquests pràctiques fou la circumcisió. Un dels materials traduïts a l’àrab foren els seus leccionaris. Un leccionari és un llibre litúrgic que presenta lectures i comentaris dels textos sagrats. Els leccionaris dels natzarens contenia extractes de la Bíblia, tant de l’Antic com del Nou Testament. En la llengua sirio-aramea els cristians anomenaven a aquests leccionaris qor’ono que es transliterat a l’àrab com qur’ân, és a dir, Alcorà.

diumenge, 28 de febrer del 2016

No permeteu que caiguem en la temptació

El drama humanitari dels refugiats de l’Orient Mig no deixa de colpir les consciències europees. Des de fa mesos els mitjans de comunicació no deixen de presentar reiteradament les llargues columnes de milers de persones deambulant per l’oest d’Europa cercant qui els vulgui acollir. Van caminant cap a una nova esperança, la mateixa negada en els seus països d’origen per culpa d’una violència que no pot deixar-nos indiferents. Contemplant aquesta realitat se’m fa entenedor el que els cristians diem en el Pare Nostre: “no permeteu que nosaltres caiguem en la temptació, ans deslliureu-nos de qualsevol mal”.

El mal avui, per aquesta gent, és aquesta violència cega que fustiga intensament l’Orient Mig. ¿Però, quines són les temptacions que poden assetjar-nos davant aquest drama dels refugiats?. La primera temptació és la impassibilitat. Ser insensibles al dolor físic o  moral d’aquestes persones. No podem contemplar impassibles aquestes persones que, en llargues columnes, venen cap a nosaltres. Una altra temptació és la indiferència. No podem deixar de manifestar interès per aquesta tragèdia humana. La indiferència es no manifestar cap interès per una cosa més que una altra, sense predilecció. Com digué Desmond Tutú “si ets neutral en situacions d’injustícia, has escollit el costat dels opressors”.

Una altra temptació és no ser compassius. La compassió ens apropa als demés, especialment el que pateixen. Compartir vol dir patir amb i amb aquest sentiment les persones fem propi el sofriment dels demés. A diferència de l’empatia, la compassió comporta implicar-se per alleugerir les penes dels altres. Una altra temptació és el desemparament. Aquesta actitud comporta deixar sense empara, ajust o assistència a qui en té necessitat. Les persones hem de saber acollir aquestes milers de persones que estan creuant les nostres fronteres. L’acolliment és un gest ple de misericòrdia que neix de l’amor desinteressat per proporcionar un entorn d’estimació, tendresa, comprensió i atenció a qui necessita de la nostra estimació. Aquestes són les temptacions que voldria que Déu m’aparti quan contemplo avui el drama actual dels refugiats que venen a Europa demanant refugi i asil. 

dissabte, 27 de febrer del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Hem d'actuar molt diferent com actuen algunes persones que tenen a les seves mans el poder en diferents àmbits. Pot ser el poder polític, social, econòmica, cultural, dels medis de comunicació, etc... Cal canviar l'actitud i com s’entén la idea de l’exercici del poder a fi d’entendre que, si es té, el poder és per servir i no per aprofitar-se'n en benefici propi. El mateix podem dir referent a les relacions amb les altres persones. Cadascú ha de revisar si el poc poder que es pot tenir en l’àmbit relacional és per servir honestament als demés. "Qui vulgui ser important entre vosaltres ha de ser el vostre servidor, i ui vulgui ser el primer ha de ser el vostre esclau; com el fill de l'home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres" (Mt 20,26-28) 

Vàries preguntes capitals. ¿Som indiferents al sofriment dels demés?, ¿sabem veure els grans problemes que empresonen a les persones del nostre voltant? ¿oblidem ràpidament el patiment del proïsme?. ¿Som insensibles a les injustícies que malmeten la dignitat de les persones? ¿Sabem veure del dolor del món, el gran dolor estructural o els petits dolors del proïsme que provoquen el seu patiment que corrou el cor? Davant de totes aquestes realitat hem d’establir una relació de fraternitat amb els demés, perquè cal alliberar-los dels seus patiments, i també, perquè aquesta actitud allibera i ens allibera. "Hi havia un home que anava vestit de porpra i de lli finíssim i cada dia celebrava festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s'estava estirat vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant satisfer la seva fam amb les engrunes que queien de la taula del ric. El pobre morí i els àngels el portaren a la falda d'Abraham. El ric també morí i el vàrem sepultar en els país dels morts" (tot el relat es troba a Lc 16,19-31) 

Hem d'estimar i acollir a tothom, sense discriminacions. Hem d'estar atents i ser receptius al que les persones manifesten. No podem fer distincions. Tothom és portador dels valors humans que mereixen les més altes consideracions i respecte. La misericòrdia no diferencia ni exclou segons les conveniències. És universal i generosa en l’amor. " ¿No heu llegit mai allò que diu l'Escriptura: La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se'n meravellen?". (Mt 21,42)

divendres, 26 de febrer del 2016

Glosses per la vida quotidiana

La confiança és fonamental per mantenir unes relacions humanes franques. També és important en l'àmbit de l'expressió de la fe. Confiar no és  mes que fiar-se dels altres. Gràcies a la confiança el nostre cor s'obre sincerament i acull el que els altres ens puguin aportar. Hi confiem sense cap restricció o dubte. La confiança aporta serenor i tranquil·litat a l'esperit. Aquest salm és un elogi a la confiança."El Senyor és el meu pastor, no em manca res, / em fa descansar en prats deliciosos; / em mena al repòs vora l'aigua, / i allí em retorna. / Em guia pels camins segurs, / per l'amor del seu nom. / Ni quan passo per barrancs tenebrosos / no tinc por de res, / perquè us tinc vora meu, / la vostra vara de pastor / m'asserena i em conforta" (Sl 22).

¿Som humils o ens agrada el lluïment? ¿Amb quina actitud fem les coses, per servir o per demostrar als demés que tenim un determinat poder? ¿Les fem per cercar el reconeixement dels demés? La humilitat és una virtut cívica perquè trenca la barrera de l’arrogància i facilita poder-nos relacionar-nos millor amb les altres persones i fer més amable la convivència. "El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre. Tothom qui s'enaltirà serà humiliat, però tothom qui s'humiliarà serà enaltit" (Mt 23,12)

dijous, 25 de febrer del 2016

Antecedents de l’Islam 15. Els natzarens de Latakia

Els natzarens, després de la seva aliança fracassada amb la reina de Palmira, es refugien a la zona de Síria. En el segle VI es troben indicis de la presència dels natzarens a Síria. Les troballes arqueològiques i els estudis històrics permeten identificar les seves cases i els estudis dels noms sirians permeten descobrir la petjada de la memòria dels antics habitants natzarens. Encara avui perviuen noms que tenen el seu origen en els natzaren. A Síria hi ha els noms com Nasiriyé,  Ansariye, Wadi an Nasara , que pot traduir-se com “la rambla (riuet) dels Nasara” , el rieut dels natzarens, o les muntanyes Nosairis que vol dir les muntanyes dels Natzarens. Tota aquesta toponímia revela la important presència ancestral dels natzarens en el territori sirià. Les excavacions arqueològiques fetes a Farj, vila del Golan, demostren que en aquest indret cohabitaren grups natzarens amb grups nòmades àrabs.

Aquesta coexistència, a més d’afavorir els interessos mutus en el camp comercial,  tenia pels natzarens un interès polític-religiós afegit. Els natzarens estaven interessats en convèncer a les tribus àrabs nòmades veïnes d’establir aliances per defensar el seu projecte messiànic de reconquesta de Jerusalem entesa com la terra promesa. Era evident que aquestes aliances eren factibles en aquells moments perquè el poder de l’imperi romà, ara totalment bizantí era més feble que mai. Les tribus àrabs escollides com aliades havien estat cristianitzades recentment, entre els segles V i VI, sense tenir unes creences religioses sòlides, es trobaven còmodes amb els natzarens. A més, aquestes tribus havien acabat amb les seves costums ancestrals, de les ràtzies.

Dins d’aquests grups de natzarens i àrabs, hi havia un que vivia a 30 km al nord-est de Latakia (l’anomenada al Ladiquiyah d’avui a Síria). A inicis del segle XX, l’any 1920, es trobà al voltant d’aquesta ciutat una posada en ruïnes que en el seu temps fou la base d'una tribu dels comerciants de les caravanes nòmades. Latakia era una ciutat de Síria, l’antiga Laodicea llatina. Aquesta ciutat estava edificada al damunt d’un lloc prèviament ocupat, prop de l'antiga Ugarit. Curiosament és el lloc de naixement de l’antic president de Síria Hafez al Assad i del seu fill Bashar. La ciutat era un indret rellevant i important perquè tenia un port ben protegit a la costa siriana i d'altra banda, la proximitat de la fèrtil vall de l'Orontes, li permetia gaudir de bons conreus i afavorir la indústria tèxtil.


dimecres, 24 de febrer del 2016

Acord per l’art de l’encanteri

Amb gran soroll mediàtic s’ha presentat el pacte entre PSOE i Ciudadanos per la investidura i més enllà. L’acord és una llarga llista de pactes que comporten modificacions legislatives de diferent magnitud i cargues pressupostàries. Fantàstic. Després de molts dies de suposicions i incògnites els dos partits que res reclamen de centre però mirant en direccions oposades s’han posat d’acord. Increïble. Perquè, fins fa quatre dies, semblaven estar instal·lats en la confrontació desencarnada. Però de sobte, per l’art de l’encantament, que correspon al genuí birlibirloque castellà, tots els antagonismes s’han fos i els principis s’han reciclat.

De les mútues desqualificacions s’ha passat a la bona ventura de l’elogi de l’acord. Aquest sorprenent canvi d’actitud m’ha recordat al genial acudit de Groucho Marx “aquests són els meus principis, però si no li agraden en tinc uns altres”. Lamentable. L’escenificació feta pel PSOE i Ciutadanos sobre un acord ampli que no podrà aplicar-se, tant perquè l’aritmètica parlamentària no permetrà fer govern com perquè alguns dels acords exigeix una majoria qualificada que tampoc es tindria. Al final, tornarem a estar on estàvem i unes noves eleccions serà l’única sortida raonable.

dimarts, 23 de febrer del 2016

Antecedent de l’Islam 14. Els natzarens sedueixen als àrabs

Els natzarens, convençuts de la veritat de les seves creences es proposaren conquerir Jerusalem, malgrat tenir pocs adeptes. Segons les dades històriques deuria haver-hi un primer intent probablement entre 269 i 272 sota els auspicis de la reina Zenobia de Palmira, a Síria. L’empresa fracassà. Zenòbia es va revoltar contra Roma apoderant-se de Bostra i va intentar conquerir Antioquia. És possible que arribés fins a Egipte, però en tot cas la seva dominació fou efímera, uns pocs mesos entre 269 i 270. Zenòbia va agafar el títol de reina de l'Est. Era una reina culte que protegia a escriptors i que va saber portar Palmira al seu major grau de prosperitat. Alguns historiadors consideren que Zenòbia era una dona jueva. El domini de Zenòbia es va estendre a tota Síria i Mesopotàmia. Claudi II el Gòtic li va reconèixer el domini oriental l’any 270, però després Lluci Domici Aurelià va decidir posar fi a la seva dominació i l’any 272 la va derrotar en dues batalles, l'una prop d'Antioquia i l'altra prop d'Emesa. Zenòbia es va retirar a Palmira per resistir. Va demanar ajut als perses, que no li van enviar, i finalment va haver de fugir. Fou capturada a la vora del riu Èufrates per la cavalleria lleugera d'Aurelià.

Alguns historiadors consideren que Zenòbia era una dona jueva. Algunes cròniques parlen de que la reina Zenòbia havia estat adoctrinat per un tal Pau d'Antioquia. Es tractava de Pau de Samòsata, cèlebre heresiarca grecosirià del segle III. Pau fou promogut bisbe d'Antioquia vers el 260, probablement per influència de la pròpia Zenòbia. Atanasi confirma el favor de Zenòbia cap a Pau però no indica que influís en la seva elecció. Pau fou acusat i condemnat per heretge en diversos sínodes. Se l’acusava de promoure  iniciatives judaizants i per promoure els postulats dels natzarens tal com es diu en els escrits dels bisbe Eusebi de Cesarea, entre altres. Alguns experts consideren que la política expansiva de la reina Zenòbia com un intent dels natzarens de començar aplicar la seva política de controlar el món. Sembla que en aquest intent els natzarens havien aconseguit la col·laboració dels àrabs locals. Aquests eren especialment hàbils, per la seva mobilitat, en el combat contra les pesades tropes romanes.

dilluns, 22 de febrer del 2016

Exercir de forma responsable el dret de vaga

Barcelona ha estat avui un ciutat immersa en els caos per la vaga dels treballadors del metro. Els ciutadans han vist reduïda notablement la seva capacitat de desplaçament per anar als seus centre de treball o d’estudi. Novament s’ha produït una situació que evidencia la col·lisió d’interessos, tots molts legítims, però que exercits arbitràriament generen un conflicte social. Ningú negarà el valor democràtic del dret de vaga. Gràcies a l’exercici d’aquest dret, molts treballadors han assolit importants millores socials i la societat ha esdevingut més justa. En moltes ocasions, el dret de vaga s’ha exercit de forma responsable en situacions extremes com únic recurs per aconseguir la justícia social negada per alguna de les parts després d’esgotar altres vies de solució del conflicte social.

Quan s’exerceix el dret de vaga s’afecta, amb major o menor intensitat, segons cada cas,  altres drets socials. Avui, és evident que la vaga dels treballadors del metro de Barcelona han afectat un dret social: el de la mobilitat. Aquest dret és nou i és propi de les societats modernes, especialment de les grans conurbacions urbanes. Entorn a aquest vaga apareixen alguns elements que introdueixen una perspectiva nova a l’anàlisi d’aquest dret social. En primer lloc, els actors del conflicte són ben singulars. Els protagonistes de la vaga son treballadors públics i els damnificats directes són els ciutadans que, a través dels seus impostos financen la prestació del servei i les nòmines dels vaguistes. Situació ben curiosa. Una altra dimensió del conflicte convida a analitzar, vist el cost que provoca la vaga, la proporcionalitat entre el problema a dirimir i els efectes de l’actitud dels treballadors.

Un altre fet particular d’aquest conflicte és del fet que les parts enfrontades representen interessos diferents dins del sector públic, tot i que uns d’ells, les autoritats, estan obligades a defensar un interès general que sempre a de prevaldre per damunt dels particulars i parcials dels vaguistes. És a dir, les justes vindicacions dels vaguistes s’han de contrastar amb les limitacions que poden tenir les autoritats alhora d’acceptar-los en funció de l’interès general Finalment, el cost d’oportunitat és un paràmetre que també intervé en l’anàlisi d’aquesta vaga. Especialment pels efectes que pot provocar en el desenvolupament econòmic de l’àrea metropolitana barcelonina si pertorba profundament alguns dels esdeveniments que es donen a la ciutat. Tots aquests factors fan de la vaga del metro de l’àrea metropolitana barcelonina un conflicte especial que mereix ser analitzat amb una comprensió diferent del tradicional enfoc de defensa del dret de vaga. Pot ser, si bé no es pot renunciar mai al dret de vaga, perquè és un pilar bàsic de tota societat democràtica, el que si que es pot discutir a fons i regular d’una altra manera és el seu exercici més coherent a les noves realitats socials i a les sensibilitats de la ciutadania.

diumenge, 21 de febrer del 2016

Antecedent de l’Islam 13. Creences dels natzarens


Els natzarens creien en Jesús el Messies, però no volien trencar amb el judaisme. Sant Jeroni els confon amb la secta dels ebonites i Ignasi d'Antioquia els condemna en les seves cartes apostòliques. L'arqueologia a Síria corrobora la presència dels natzarens a través de la toponímia de les localitats. És molt freqüent la toponímia amb el nom de nasara, la qual cosa testimonia la presència de grups amb ideologies semblants als natzarens per escampats per aquest territori. Es tractaria d’un moviment plural i no una secta pròpiament dita. Els natzarens alimentaran durant molts segles l'esperit de revolta messiànica i apocalíptica.

Les bases de les creences i pràctiques dels natzarens són:  
  • Creuen en Jesús com Messies. En el temps, aquesta creença evolucionarà vers el no reconeixement de la divinitat de Jesús. Estan segurs del retorn del Messies.
  • El seu text de referència és l’evangeli de Mateu escrit en una variant de l’arameu i força distorsionat. Aquest evangeli se’l coneix també com l’Evangeli dels hebreus
  • Quan preguen es giren cap a Jerusalem. A l’època de l’imperi romà quan són expulsats d’aquesta ciutat incorporen el desideràtum de tornar a Jerusalem.
  •  Com a pràctiques i costums no prenen vi i en les seves cerimònies litúrgiques fan servir pa i aigua
El nom natzaré, en els començaments del cristianisme fou emprat per designar als primers grups de jueus seguidors de Jesús tal com es diu en els Fets dels Apòstols “hem pogut constatar que aquest home és una pesta: fomenta la subversió entre els jueus d'arreu del món i és un capitost de la secta dels natzarens” (Ac 24,5) però el terme entrà en desús per identificar als seguidors de Jesús quan s’anà extenen el terme grec de kristianoi sorgit en la comunitat d’Antioquia a Síria “fou a Antioquia on per primera vegada els deixebles van rebre el nom de cristians” (Ac 11,26). Llavors el terme natzarens es reservà per identificar aquests cristians que no renunciaven a la seva arrel jueva. Alguns autors, fan servir el terme judeo-natzarens per emfatitzar el caràcter jueu del grup.


dissabte, 20 de febrer del 2016

Gloses per la vida quotidiana

La Quaresma convida a revisar el que som, el que fem, les nostres actituds. És una crida a la conversió de cor, a fi de poder estimar millor i renàixer interiorment. "Creu en mi un cor ben pur, feu renéixer en mi un esperit ferm. No em llanceu de la vostra presència, ni em prengueu el vostre esperit sant" (Sl 50). Petita regla que orienta sobre com hem d'actuar i comportar-nos. Tot queda resumit en aquest dita. És un missatge universal a favor de l’amor i una guia per contrastar el que fem o diem. El seu valor està per damunts d’altres codis o normes. " Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i els Profetes” (Mt 7,12). 

 La bondat no es només no fer el mal als altres, sinó cercar contínuament allò que li pot fer bé, allò que enforteix la nostra fraternitat amb ell i que és testimoni de la bondat i de la justícia. "Per això, si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena.” (Mt 5,23-24)

divendres, 19 de febrer del 2016

Gloses per la vida quotidiana

Estimar és actuar a favor d’aconseguir la justícia pels demés. Estimar no és cap abstracció, sinó un compromís de misericòrdia desinteressada perquè tothom sigui considerat i tractat amb dignitat. “Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure?¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir?¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't? El rei els respondrà: Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu. Que passeu un bon dilluns” (Mt 25,37-40)

Pregar no és repetir i repetir paraules o fer rituals formals, sense cor ni ànima. La pregària és obrir el cor al que està fora de nosaltres i aporta el sentit transcendent de la vida. És buidar-se i deixar-se penetrar per aquest sentit que infon vida i ens anima a estimar. “Vosaltres, pregueu així: Pare nostre del cel, santifica el teu nom, vingui el teu Regne, que es faci la teva voluntat aquí a la terra com es fa en el cel. Dóna'ns avui el nostre pa de cada dia; perdona les nostres ofenses, així com nosaltres perdonem els qui ens ofenen; no permetis que caiguem en la temptació, allibera'ns del mal. Perquè, si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres; però si no els les perdoneu, el vostre Pare no us perdonarà les vostres” (M7t 6,9-15)

dijous, 18 de febrer del 2016

Antecedent de l’Islam 12. El dualisme moral dels natzarens


Els natzarens negaven  la divinitat de Jesús i acusen als jueus cristians d’haver associat a Déu la figura del Fill i de l'Esperit Sant. En el temps, la s’engrandeix la distància entre l’ensenyament dels apòstols i el projecte messiànic dels natzarens. Aquests es consideraven els únics hereus purs d’Abraham. Els seu exili a Síria, primer als Alts del Golan i després a fins al nord d’Alep era percebut com un nou èxode al desert similar al viscut pels hebreus al sortir d’Egipte conduits per Moisès. Per això, l’estada en aquestes terres foren interpretats com temps de purificació i de preparació fins el retorn del Messies. L’eucaristia dels natzarens eren amb aigua en lloc de vi. Clement d’Alexandria, al segle III, critica “als heretges que empren pa i vi en la seva oblació, contravenint les regles de l’Església. Ja que ells celebren l’eucaristia amb aigua pura”.

L’objectiu dels natzarens era purificar el món per salvar-lo dels seus mals i de les injustícies. En el seu programa religiós hi figurava la reconquesta i la purificació de la terra sagrada (Israel) i de la ciutat santa (Jerusalem) per tal de poder reconstruir el Temple recuperant la seva puresa per tal de poder realitzar els rituals i sacrificis. Un cop acomplert això serà factible el retorn del Messies. I amb ell al capdavant, els natzarens podran salvar el món de la seva maldat i de les injustícies, fins i tot de les pròpies. Els natzarens consideraven que la humanitat pot dividir-se en dos bàndols: els que estan a favor de la salvació i els que s’oposen. Uns són els purs i els altres, els impurs. D’acord amb aquesta visió dualista la moral considera convenient, just, veritable, noble, tot allò que contribueix al projecte de salvació; mentre és dolent, terrible, condemnable i cal destruir tot el que obstaculitza el projecte. És dolent tot el que també es considera que es desvia del projecte. 

dimecres, 17 de febrer del 2016

Antecedent de l’Islam 11. Natzarens, una secta de jueus cristians

Els natzarens, ètnicament són considerats com jueus i empren de llengua aramea com els hebreus. Es sap de la seva existència per diverses fonts. Epifani de Salamina esmenta l’existència d’una secta de cristians judaïtzants a Síria. Se’ls diferencia del nom que els jueus donaven a tots els cristians que els identificaven com a natzarens. L’adopció del nom natzarens es per recordar l’origen jueu d’aquest grup. Alguns autors també els anomenen judeonatzarens. Són jueus messiànics inicialment seguidors dels apòstols de Jesús que veuen en la revelació judeocristiana una manera de realitzar el seu somni polític i religiós. Aquest doctrina es desenvolupà durant l’exili d’aquest grup de cristians a Síria després de la destrucció del temple l’any 70.

El natzarens es consideren ells mateixos com a veritables jueus i, a la vegada, com els únics veritables seguidors de Jesús. Com a jueus, guarden escrupolosament els costums ancestrals i la llei continguda en les sagrades escriptures de la Torà. Veneren el Temple, tot i que en aquells moments estava destruït i el consideren com el lloc sagrat per excel·lència, i es consideren ètnicament jueus, poble que consideren escollit per Déu. Però estaven en desacord amb els fariseus que donen origen a l’escola rabínica bàsicament perquè reconeixen a Jesús el Messies anunciat per les Escriptures que ha vingut per alliberar la terra santa, restaurar el regne i la veritable fe i el veritable culte del temple. Estaven convençuts que havien de salvar el món. El Messies havia injustament condemnat, però no havia estat executat perquè Déu, miraculosament, l’havia enlairat al cel des d’on a tornar a dirigir el combat final per concloure la seva missió que és l’adveniment del "Regne de Déu a la terra." Consideren els altres jueus com infidels castigats per Déu. Posen com a prova d’això la derrota de les seves revoltes, la dura repressió dels romans i la destrucció del Temple.


També es consideren com vertaders cristians a diferencia dels que varen seguir als apòstols. No creuen que Jesús morí a la creu, simplement com que era diví Déu el cridà al cel des d’on a de retornar. Per tant, neguen que Jesús re ressuscités  d'entre els morts. L'evangeli de la seva litúrgia era l'evangeli de Mateu escrit en arameu tal com els judeocristians i l'Església d'Orient assiri-caldea en l’actualitat. No obstant això, els natzarens van retocar aquest evangeli per tal d’adaptar-lo a les seves creences doncs, ni en aquest ni el fet servir pels judeocristians, s'espera un Messies que retorni per acabar la feina que no havia estat capaç de fer, en el seu moment, degut a l'oposició del poder religiós del temple. Aquest feina era la reconstrucció del temple, la direcció dels exèrcits formats pels veritables creients, els elegits, per derrotar a les forces del mal i definitivament establir el regne de la justícia i la felicitat a la terra.

dimarts, 16 de febrer del 2016

Mare nostre

La poetessa lleidatana Dolors Miquel provocà un fort enrenou al recitar el seu poema Mare nostra, escrit l’any 2006, al rebre el premi Ciutat de Barcelona de poesia. Dolors Miquel és una poetessa de llarg recorregut i guanyadora de forces premis i guardons per la seva dilatada carrera i l’originalitat de la seva poesia. El seu estil poètic és agressiu i transmet les tensions que ella observa en la societat. Reconec que sóc amant de la poesia, però els meus gustos estan molt allunyats de l’estil d’aquesta poetessa. El meu judici poètic és limitat, per això em veig incapacitat per valorar si el poema Mare nostre persistirà, més enllà de l’anècdota, dins del panorama de la poesia catalana.  M’interessa més reflexionar sobre el fet que el contingut del poema ha ofès profundament a algunes persones. Comprenc que hi hagi persones ferides per unes paraules que, més enllà de la provocació inicial, són poc amables i agradables a la sensibilitat religiosa.

L’incident entorn el poema torna a evidenciar els estrets límits entre els quals transcorre la llibertat de creació i el respecte a la creences personals resultant de l’exercici de llibertat religiosa i de consciència. Estic convençut que l’antic anticlericalisme actiu i agressiu perviu transmutat en un anticatolicisme, menys dur en les formes però contundent en els continguts i amant de camuflar-se en la banalitat. Aprofitar-ho com a recurs poètic no fa del poema una creació artística sòlida, sinó més aviat un obra superficial i supèrflua,  i prescindible. Em dol que es banalitzin els símbols íntims de les creences d’algunes persones. Discrepo que aquest exercici es justifiqui en nom de la lliberta d’expressió. La convivència humana comporta descobrir que, fins i tot les llibertats més preuades han d’exercir-se amb total responsabilitat per evitar que, tard o d’hora, puguem ferir la llibertat dels demés.  Per sort, l’incident d’ahir quedarà com una anècdota que, en cap cas, hauria de desacreditar el que pugui haver-hi de bellesa i bondat en l’ingent poemari de Dolors Miquel.  

dilluns, 15 de febrer del 2016

Antecedent de l’Islam 10. El somni messiànic dels natzarens

Cada cop es coneix més sobre un grup de cristians anomenats natzarens.  Als fets dels apòstols es diu “Llavors alguns van baixar de Judea a Antioquia i adoctrinaven així els germans: --Si no us feu circumcidar d'acord amb la Llei de Moisès, no us podeu salvar. Com que això va provocar un conflicte i una discussió no pas petita de Pau i Bernabé amb aquells, els germans decidiren que Pau i Bernabé, amb alguns més, pugessin a Jerusalem per tractar d'aquesta qüestió amb els apòstols i els qui presidien la comunitat”. (Ac 15,1-2). En aquest passatge s’identifica a un grup de cristians que seguien mantenint costums i pràctiques, i també creences, associades al judaisme. L’existència d’aquest grup provocà més d’un conflicte que arribà a provocar un cert enfrontament entre els apòstols Pere i Pau que es resolgué en l’acord de Jerusalem explicat a tot el capítol 2 de Gàlates.  


Aquest grup de cristians, malgrat les reprovacions dels apòstols, seguiren amb les seves creences que combinaven la professió de fe en Jesús el Messies junt amb el manteniment de tradicions jueves. Es tracta d’un grup de jueus messiànics inicialment seguidors dels apòstols de Jesús que veuen en la revelació judeocristiana una manera de realitzar el seu somni polític i religiós. Sant Jeroni, en una carta a Sant Agustí de l’any 404, esmenta aquest grup i els denomina natzarens o ebionites que els descriu com ni cristians ni jueus. El mot ebionita és un terme jueu que vol dir pobres. Origenes també els descriu com a persones que “han rebut a Jesús – i per això es presenten com a cristians –i al mateix temps volen seguir vivint segons la llei jueva com el comú dels jueus” (Orígenes Contra Celsum v.61) i emfatitza que no accepten els ensenyaments de Sant Pau. El bisbe sant Ireneu de Lió en un escrit contra els gnóstics afirma que els natzarens segueixen l’evangeli de Sant Mateu. Ètnicament són considerats com un grup de jueus (i de llengua arameu com els hebreus). Diverses fonts confirmen l’existència d’una secta de cristians judaïtzants a Síria. Si bé el nom de natzarens es donà, en una primer moment als jueus seguidors de Jesús, posteriorment aquest nom es reservà per identificar alguns dels grups separats del judeocristians. El nom de natzarens es feu servir per recordar l’origen jueu d’aquest grup. Alguns autors també els anomenen judeonatzarens. 

diumenge, 14 de febrer del 2016

Antecedent de l’Islam 9. Els natzarens

Els primers moviments messiànics sorgeixen poc després de la destrucció del Temple de Jerusalem. Hi havia una grup de jueus cristians que havien vist directament la destrucció del Temple i estaven frustrats per tal com havien anat els esdeviments després de la mort de Jesús, principalment perquè no s’havia produït el retorn de l’anunciat "Messies Jesús." Es preguntaven, si era ben bé veritat que s’havia de produir la reconstrucció del temple anunciada per Jesús, tal com deien els evangelis ( Mc 14,58; Mt 26,61 i Jo 2,19) ¿Per què no s’ha produït el “Dia del Judici" tal com s’havia dit si es donaven totes condicions perquè passés això.? Certament, els textos de l’Evangeli parlen de la destrucció del temple tal com diu Marc “Nosaltres vam sentir que deia: "Jo destruiré aquest santuari, fet per mans d'home, i en tres dies en construiré un altre, no fet per mans d'home” (Mc 14,58) o el de Mateu “"Puc destruir el santuari de Déu i reconstruir-lo en tres dies” (Mt 26,21). Mentre que Joan dient el mateix hi dóna la interpretació del sentit de les paraules “Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré”. Els jueus replicaren: Aquest santuari ha estat construït en quaranta-sis anys, i tu el vols aixecar en tres dies?. Però ell es referia al santuari del seu cos” (Jo 2,19-21). L’evangelista Joan parla del fet referint-se al fet de la seva resurrecció situada en el centre de la fe. Però en el seu text deixa notar que en l’època d’escriure l’evangeli deurien haver-hi propostes de reconstruir físicament el temple destruït.

Els jueus cristians tenen davant seu un temple totalment destruït i els seus sacerdots aniquilats. Els romans havien reprimit durament els rebels (especialment els zelotes) i les autoritats del temple per haver donant-los suport.  Davant d’aquesta situació alguns jueus cristians propicien l’aparició d’un nou messianisme. Aquesta era la situació a Jerusalem després de la destrucció del Temple. Molts jueus havien mort com  conseqüència de la revolta i altres, entre els anys 68 i 69, n’havien fugit en el moment del setge. Entre els que s’anaren hi havia els jueus cristians liderats, probablement, pel bisbe Simó i el gruix dels jueus cristians que alimentaven les esperances messiàniques. Aquest grup s’exilia al nord dels Alts del Golan i Síria.

La destrucció del Temple l'any 70 provoca la divisió entre els jueus. Alguns dels que es consideren jueus però veritablement cristians quan pogueren retornaren per establir-se a Jerusalem, Judea, i altres indrets. La resta dels que es consideraven veritables cristians es queden a l’exili. Però hi ha un grup d’aquests jueus cristians, els més fanàtics, que es negaren a retornar  al mateix temps començaren a distanciar-se de la resta de la comunitat cristiana de l’exili. Finalment, aquests jueus cristians dissidents trencaren radicalment amb la resta de jueus cristians. La seva esperança sobre el "Dia del Judici Final" es concretarà d’una manera radical i diferent a com ho predicaven els apòstols que encara vivien en aquella època. Aquests jueus cristians dissidents elaboraren una proposta de salvació de tota la humanitat que per realitzar-se havia de tenir una dimensió político-religiosa i militar. Aquesta proposta partia de la necessitat de la reconstrucció del temple. Aquest tasca passà després a ser l’objectiu principal del grup i atribuïren aquest paper al Messies Jesús.  Aquests primers creients en una fe messiànica terrenal assumiren que ell havien de facilitar la vinguda del Messies definitiu i que ells estaven cridats a dominar el mon. Aquest grup d’antic jueus cristians foren anomenats els judeo-natzarens coneguts també com a natzarens.

dissabte, 13 de febrer del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Comença el temps de la Quaresma. Són uns dies destinats a reflexionar sobre el caràcter efímer de la vida i la lleugeresa de moltes coses que ens atrapen en excés. Poden fer l'exercici de renunciar durant aquests dies a alguna de les coses que ens tanca i ens aïlla dels demés. “Quan dejuneu, no feu un posat trist com els hipòcrites, que es desfiguren la cara perquè tothom vegi que dejunen. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan dejunis, perfuma't el cap i renta't la cara, perquè els altres no vegin que dejunes, sinó tan sols el teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà” (Mt 6,16-18). 

El temps de Quaresma és una invitació a l’ascesi personal. ¿Per què no fer-la?. És fàcil imaginar quantes coses supèrflues podem renunciar. Fem ho. Però, pot ser podem fer una mica. Hi ha coses més valuoses o que poden semblar més irrenunciables. Aquestes són les més adients per plantejar-nos un petit exercí de renuncia. La Quaresma és un bon moment per plantejar-nos aquestes renúncies. He de confessar que vaig deixar de fumar, després de molts i variats intents de fer-ho, com una renúncia del temps de Quaresma. Fa més de vint anys que no fumo.

divendres, 12 de febrer del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Anunciar la felicitat als demés és cridar-los a l’esperança, però també és una responsabilitat per nosaltres. Seran feliços si nosaltres ens comprometem a que ho siguin. L'esperança és una certes que reclama el nostre testimoniatge al seu favor.. "Feliços els qui ploren: vindrà el dia que seran consolats. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia que seran saciats" (Mt 5,4.6) 

Hem de ser sincers amb nosaltres mateixos i revisar si som hipòcrites alhora de practicar una religió. Hem de mirar si estem atrapats en el formalisme religiós que ens tapa el que es fonamental: l'amor de Déu i l'amor al proïsme. la misericòrdia als demés i tenir conreada la vida interior. “Hipòcrites. Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. El culte que em dóna és en va, les doctrines que ensenyen són preceptes humans. Vosaltres abandoneu els manaments de Déu per mantenir les tradicions dels homes” (Mc 4,6-8)

dijous, 11 de febrer del 2016

Antecedents de l’Islam 8. Els cristians gnòstics i messiànics

Mentre els judaisme sofria una transformació a partir de l’experiència de la destrucció del temple, els jueus adherits als cristianisme anaren tenint una altra evolució. Mentre la primitiva secta jueva de seguidors del Crist es transformava en cristianisme, altres donaren origen grups singulars al marge de la corrent principal del cristianisme apostòlic.

Una de les característiques d’aquests grups separats del cristianisme apostòlic fou la recuperació de la idea del Messies Jesús com salvador. Curiosament aquesta expressió surt onze cops en l’Alcorà. Aquets grups sostenien que ells posseïen la veritable interpretació del missatge cristià i que els anomenats cristians apostòlics l’havien corromput. Dins d’aquests corrents destacaren dos moviments que tingueren un paper rellevant en el primer segle. El primer d’aquest grup foren els anomenats gnòstics. Normalment es parla de gnosis de forma genèrica. Aquest terme, que vol dir coneixement en grec, en la tradició cristiana es fa servir per identificar els que tenen una fe falsificada. La gnosis es defineix com la coneixença espiritual intuïtiva i perfecta, adquirida per mitjà d'una experimentació interna directa, i que proporciona una comprensió transcendental i aperceptiva de la fe. Es contraposa a la ciència i a la fe religiosa, considerades com a vies de coneixement imperfectes. El camí de la gnosis és la introspecció o la contemplació. Els gnòstics solen emprar tècniques espirituals de tipus místic o d'altres preconitzades en general pels ensenyaments esotèrics, fins a experimentar la il·luminació o epifania.

L'altra gran grup separat de la corrent principal dels cristians apostòlics són el que s’identifiquen amb el messianisme global. Aquest moviment buscava establir una salvació col·lectiva general a la terra. Aquesta idea es manifestarà al llarg de la història de moltes maneres. El patró d’aquestes idees messiàniques és l’acompliment d’una promesa revelada o tenir una proposta per l’acompliment d’un futur brillant i una solució decisiva per la història. Aquestes corrents, si bé tenen al principi tenien una connexió amb la predicació dels apòstols, s’anaren distanciant progressivament d’ells. Les tesis dels messiànics era que la salvació col·lectiva era possible, però per fer-la possible calia crear les condicions polítiques per preparar la nova vinguda de Jesús en el Dia del Judici. L’activitat dels messiànics és preparar aquesta nova vinguda. Mentrestant cal combatre el mal de la societat i construir el bé que serà presagi d’un regne esdevenidor. Encara que imperfecte, el present pot ser el presagi del futur que està per venir. Segons els messiànics els apòstols i els seus seguidors cristians només Déu pot alliberar del mal. Les obres humanes són imperfectes i la salvació definitiva no es donarà en la terra, sinó en el cel.

dimecres, 10 de febrer del 2016

Veritats indiscutibles

De nou, tal com ens té acostumats, Salvador Cardús, ha escrit un bon article (Els informes, la nova propaganda, diari Ara del 9 de febrer) sobre el papanatisme, a voltes manipulació, d’algunes dades sociològiques. Ell, que és de l’ofici, alerta sobre la seducció de veritat que s’envolten en alguns estudis farcits d’indicadors, d’índex de tota mena, sovint pronosticadors de calamitats o tènues adversitats. Sembla que quan més alarmants siguin, més ressò obtenen en els medis. La crítica de Salvador Cardús és sobre la banalitat d’alguns d’aquests estudis. Són febles i insostenibles des de l’anàlisi crítica.

Si aquestes dades tenen predicament, és perquè es fonamenten en el que s’anomena el poder dels experts. Les persones atorguem poder, o confiança, a altres persones (institucions) segons diversos factors. Un d’ells és el grau de fiabilitat de les dades que ens aporten. És evident que si aquestes estan vestides d’una suposada base científica, qui som nosaltres per qüestionar-les? Aquest és l’engany. Des d’aquest supòsit, és fàcil donar gat per llebre. És evident, que hem de ser més crítics alhora d’analitzar certes dades que diàriament se’ns presenten com veritats indiscutibles.

dimarts, 9 de febrer del 2016

Antecedents de l’Islam 7. Jueus rabínics i askhenazís

Davant de la invasió i ocupació de Jerusalem els jueus no cristians s’anaren polaritzant progressivament en dos grups que tenien visions molts diferents de la seva fe.

El primer i més important fou la corrent farisaica que aparegué a finals del segle I a Babilònia en el món dels parts després de la Segona Guerra dels Jueus. Privats de la seva adoració, accepten més o menys resignats la fi de la religió i sacerdots del temple. Ara, en lloc del Temple, les sinagogues seran els llocs d’adoració i culte, i els rabins seran les persones que s’ocuparan de mantenir aquest llocs sagrats. Es centren exclusivament en la Llei i els seus comentaris: és l’anomenada reforma del judaisme rabínic. Aquest judaisme condemna severament el cristianisme i Jesús és ridiculitzat; es critica la seva interpretació dels textos sagrats. Aquest corrent rabínica incorpora en les oracions maledicció contra els jueus cristians. Segueixen una llei oral o Torà oral, que manté viva les antigues interpretacions de les Escriptures o les adapten segons del cas. Tot això donarà origen a la Mishná i els Talmuds dits de Jerusalem i Babilònia que són els comentaris a la Mishná. Aquests foren escrites respectivament en els segles 4 i 5 i s'incorporen a la Torà i als altres llibres considerats escrits sagrats.

Un altre grup jueu menys conegut que l’anterior sorgí de les famílies sacerdotals que no donaren suport a la primera guerra jueva. Aquests jueus havien fugit de Jerusalem i s'havien refugiat a les comunitats jueves de Crimea. Sembla que aquest grup participà en la creació del regne de Khazar (entorn el Volga, al sud de la Rússia d’avui). Aquest moviment rebutjà durant molt de temps el Talmud. Khazar es convertí en un important imperi que es prolongarà fins al segle 13. En el seu territori coexisteixen diversos grups com els khàzars, d'origen mongol, i els jueus, que són els que dominaran el poder polític. Això explica que molts khàzars siguin jueus. Els khàzars són els predecessors del judaisme askhenazi, el majoritari avui entre els jueus d’Israel. 

dilluns, 8 de febrer del 2016

Antecedents de l’Islam 6. Destrucció de Jerusalem


El messianisme de bar Kokheba, molt present en el substrat de la nova revolta jueva, tenia un componen d’odi contra els jueus cristians, de tal manera que proposa crucificar-los. Aquesta "Segona Guerra Jueva", que serà més cruel i dura que l’anterior, estava finançada pels parts. Les seves conseqüències seran terribles. Els romans evitaren enfrontar-se en una batalla oberta amb els jueus i optaren per una estratègia de terra cremada. Davant la pressió dels romans bar Kokhebà es refugià en la fortalesa de Betar fins la seva captura i mort. En la revolta moriren 580.000 jueus i 50 pobles fortificats i 985 viles foren arrasades. Jerusalem fou arrasada l’any 135 i, per evitar-hi el retorn de jueus, per damunt de les seves ruïnes és construí una nova ciutat romana, Aelia Capitolina.

L’emperador Adrià intentà eradicar el judaisme i per evitar noves revoltes prohibí la Torà i el calendari hebreu. La repressió fou molt dura, s’executaren els savis jueus i es cremaren les escriptures sagrades. A més, per escarni dels jueus, en el lloc de l'antic temple s’instal·laren dues estàtues, una de Júpiter, i l'altre del mateix emperador Adrià. A fi d’esborrar tota la memòria de Judea es va eliminar el seu nom dels mapes i fou substituït per Síria Palaestina. Des de llavors, la terra ha estat anomenada Palestina. Els romans prohibiren al jueus entrar a Jerusalem sota pena de mort si ho feien.

diumenge, 7 de febrer del 2016

Antecedents de l’Islam 5. Bar Kokhebà

La segona insurrecció dels jueus fou protagonitzada per Bar Kohebà entre els anys 132 i1 135. Aquesta Segona Revolta succeí  60 anys després de la Gran Revolta Jueva, considerada la primera, i aconseguí restablir un estat jueu independent durant tres anys. Gràcies això els jueus varen emetre les seves pròpies monedes amb la inscripció: "El primer any de la redempció d'Israel". Mentrestant, les tensions internes a Israel foren motiu de grans emigracions dels jueus que feu créixer de manera notòria la seva diàspora per tot l'Imperi Part i en tot l'Orient. Aquesta segona revolta alguns autors la denominen com Tercera Guerra Judeo-Romana, perquè comptabilitzen com a revolta els disturbis dels anys 115-117.

La Segona Revolta de 132 estava dominada per una forta idea messiànica. El seu líder, Bar Kokhebà, es considerava el messies que havia de restaurar la independència d’Israel i la reconstrucció del temple.  El Tana (savi) Rabí Akiva, que no era nasi (president del Sanedrí), però el dirigia, convencé als altres membres que donessin suport a la imminent rebel·lió i declaressin al seu comandant, Simó bar Kokhebà, com el Messies esperat perquè, d'acord amb Nombres 24:17: "baixarà un estel de Jacob" i Bar Kokhebà significa fill de l'estrella en arameu. Els dirigents  jueus planejaren meticulosament la segona rebel·lió per evitar els nombrosos errors comesos en la primera. L'any 132 la rebel·lió dirigida per Simo bar Kokhba s’estengué ràpidament des de Modiim a través de tot el país, derrotant a la X legió romana amb base a Jerusalem i destruint a la XXII Legió Romana que havia vingut  des d'Egipte. Els jueus tornaven a estar a Jerusalem i tenien per endavant un futur ple de possibilitats. Tot depenia de la resposta dels romans.

dissabte, 6 de febrer del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Les Benaurances són petits missatges, tant curts com una piulada. Però són poques paraules carregades de sentit. Són paraules suficients per ajudar-nos a reflexionar sobre el que som i el que fem. Són una guia pràctica per anar per la vida. "Feliços els humils són ells els qui posseiran el país" (Mt 5,5)

La fidelitat sosté la coherència. ¿Com trobar el camí de la fidelitat? Vivint d’acord amb els principis i els valors que donen el sentit de la vida i ens aporten la pau interior que fa sentir-nos bé amb nosaltres mateixos. Aquests principis i valors estant presents en el cor. Els hi de fer un lloc i procurar alimentar-los amb el que podem anomenar treball de l’esperit.  “Sóc més feliç guardant el pacte que fruint de grans riqueses” (Sl 118)

divendres, 5 de febrer del 2016

Glosses per la vida quotidiana

A vegades les preocupacions, els temors i altres maldecaps ens neguitegen i ens trenquen la son. Estem més intranquils de l’habitual i ens costa agafar el bon dormir. És cert que la magnitud d’alguns problemes ens sobrepassen, però d’altres més lleugers s’apoderen de la nostra ànima i la seva ombra ens cobreix en excés. Cal tenir més confiança en nosaltres mateixos, confiar en allò que és de veritat important i sentir-nos en mans de la confiança vertadera. “Me’n vaig al llit i dormo en pau / fins que hem desperto. / El Senyor em sosté. / No em fa por la multitud /que acampa al meu voltant” (Sl 3)

El cant de Zacaries forma part de la litúrgia de la festa de la celebració de la presentació de Jesús al temple o la festa de la Candelera. És el dia que es pot guardar el pessebre perquè la llum del món està entre nosaltres, sabem que hi és i comença el seu testimoniatge. També nosaltres que ens toca ara fer que la seva llum il·luminar per damunt de la fosca. “Deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau, com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles; llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el vostre poble”. (Lc 2,29-32)  

dijous, 4 de febrer del 2016

Antecedents de l’Islam 4. Les revoltes jueves s’estenen

Mentre esclataven revoltes a les províncies africanes de l’Imperi romà, en sorgien d’altres a la Mesopotàmia aprofitant que l’emperador Trajà lluitava contra els parts en el golf Pèrsic. Els èxits militars de Trajà foren espectaculars: reconquerí les ciutats de Nisibis (actualment Nusaybin, Turquia), Edessa (actualment Şanlıurfa, Turquia) i Selèucida (actualment suburbi de Bagdad, Iraq). En cadascuna d'aquestes ciutats havia antigues i importants comunitats jueves. Després de sufocar les revoltes, Trajà decidí, a fi d’evitar-ne de futures, eliminar tots els sospitosos jueus a Xipre, Síria i Mesopotàmia. La repressió fou encarregada al general Luci Quiet procurador de la província de Judea que actuà diligentment i amb aplicació. 

 Malgrat la duresa de la repressió la revolta jueva no estava sufocada. Aquesta tornà a sorgir quan l’espanyol Adrià, cosí de Trajà. fou anomenat emperador l'any 117. Ara els disturbis s’havien traslladat a Judea. El governador de Judea, l’esmentat Luci Quiet, detenir els germans Julià i Papo, líders de la revolta dels jueus que foren sentenciats a mort. Però una intriga propiciada pel propi emperador canvià el guió inicial. L’executat fou Quiet, probablement acusat de conspirar contra l’emperador, i els germans jueus, per ordres arribades directament de roma foren salvats de la pena capital. L’emperador, per tal de tranquil·litzar als jueus prometé la reconstrucció del Temple. Això obrí un període de pacificació en el territoris jueus. 

Però la pau durà poc temps. Sembla que l’entorn grec de l’emperador influí per endurir les relacions amb els jueus. Es decidí, per exemple, fundar una ciutat romana en el lloc de Jerusalem. Aquest fet provocà un aixecament dels jueus i la represa dels disturbis. Per reprimir la nova revolta es traslladà a Judea la legió VI Ferrat que actuà amb extrema duresa contra els jueus. L’agitació i el neguit contra les decisions de l’emperador contra els jueues creà les condicions perquè., quinze anys més tard, comencés l’anomenada Segona Guerra Judeo-Romana, coneguda com la Revolta de Bar Kokhebà.

dimecres, 3 de febrer del 2016

Antecedents de l’Islam 3. Noves revoltes dels jueus

L'any 113, l’emperador Trajà inicià una campanya militar contra l'Imperi Part. Necessitava conquerir-lo per arribar sense problemes a l'Índia, com Alexandre Magne. Per aquest motiu mobilitzà les legions desplegades en tot l'Imperi, deixant indefenses les ciutats conquerides del nord d'Àfrica i altres llocs. Per garantir les seves línies de comunicació i avituallament prengué vàries decisions estratègiques. En primer lloc, conquerí el regne dels nabateus per neutralitzar la ciutat de Palmira i fer-la servir com a base per l'atac, i, en segon lloc, donada la història d'aixecaments de la província de Judea, prengué una sèrie de mesures contra els jueus. Totes eren mesures repressives i de contenció. Entre les decisions més dures estaven la prohibició d’estudiar la Torà i l'observança del precepte del Sàbat. Aquestes mesures causaren indignació i neguit en la població jueva, tant dins com fora del territori de Judea. 

 L'any 115, l'exèrcit romà inicià la seva ofensiva contra els parts. Els seus èxits militars foren notables. És conquerí tota la Mesopotàmia, incloses les ciutats de Babilònia i Susa, indrets amb rellevants colònies jueves que tenien importants centres d’estudis hebreus. Aquestes comunitats, coneixedores de les persecucions que els seus savis patien a Judea, i valorant que vivien en un marc de llibertat religiosa des de feia 600 anys gràcies a la tolerància dels perses, decidiren combatre legions romanes i donar suport als parts. En sentit oposat, les comunitats gregues de Cirenaica (Líbia) i Xipre atacaren els seus barris jueus argumentant que aquests havien donat suport als perses. Les comunitats jueves, perceberen que estaven atacades des de molts fronts i per defensar-se organitzaren, primer la seva defensa i, després, passaren a atacar, on podien, els seus conciutadans grecs. 

 En concret, els jueus de Cirene, capital de la província romana de Cirenaica, liderats per un tal Lluc, atacaren els barris grecs, destruïren nombrosos temples dedicats a déus pagans i causaren nombrosos morts. El moviment de revolta liderat per Lluc es dirigir després a Alexandria on incendià varis barris, arrasaren els temples pagans i destrossaren la tomba de Gneu Pompeu Magne. L’emperador Trajà envià més tropes sota el comandament del prefecte del pretori Quint Marci Turbo a Egipte i Cirenaica. Aquest aconseguí pacificar aquestes províncies l’any 117 i, com a mesura de represàlia, expropià els béns i les propietats de les comunitats jueves a fi de reconstruir les ciutats i els danys causats per l'aixecament. Els romans havien guanyat momentàniament, però el clima de revolta seguia viu.

dimarts, 2 de febrer del 2016

Antecedents de l’Islam 2. La resistència jueva als romans

La derrota de Jerusalem i la destrucció total del Temple, primer, i la total rendició d'Israel als romans l’any 73 amb la caiguda de la fortalesa de Masada serà un dur cops pels jueus i per les primeres comunitats que encara estaven a Jerusalem. La reflexió sobre aquesta experiència comportarà una profunda transformació del judaisme i també del cristianisme primitiu. Què passà amb el cristianisme? Als ulls dels cristians, aquesta pèrdua estimulà una relectura de l'experiència creient i, de manera especial, comprendre que era necessari formular una nova aliança que, ja no passava per l’exclusivitat de Déu amb els israelites: naixia una nova aliança entre Déu i tot la humanitat. Així, les comunitats cristianes fundades pels apòstols predicaven aquesta nova aliança que es presentava com a l'acompliment de la història d'Israel.


Què passa amb jueus no cristians? Els somni nacionalista jueu alimentat per revoltes anteriors havia estat esclafat pels romans i el símbol de la seva fe, el Temple, enrunat i els seus sacerdots morts o exiliats. Al seu desànim pel moment, els jueus veien amb preocupació les adhesions que els cristians anaven aconseguien entre els mateixos jueus. El judaisme havia quedat reduït a petits grups que seguien amb el culte com podien i, alguns alimentaven una nova revolta política contra els romans. Aquesta segon revolta començà l'any 132 a Judea després de petites revoltes en anys anteriors.

dilluns, 1 de febrer del 2016

Sí, Javier Cercas, és la pasta

He llegit l’article de l’escriptor Javier Cercas Es la pasta, idiota on analitza les raons darreres de la majoria dels independentistes. Reconec que m’agrada l’estil d’escriptura que té en Cercas, tot i que no comparteixi quasi mai els continguts dels seus articles al suplement dominical del diari El Pais. No obstant això, reconec que l’article d’aquest diumenge, podria arribar-hi a estar d’acord, malgrat que les seves forçades conclusions apunten cap una direcció que no hi estic gens d’acord. Però, obviant aquest detall no menor, el seu fil argumental no només no em sembla incorrecta, sinó que els seus judicis d’intencions són grollers i, alguns, fins i tot de mal gust.

Sí senyor, molts catalans estem per la independència perquè estem farts que des de l’Estat espanyol se’ns prengui reiteradament el pel i, efectivament, s’espoliïn els nostres impostos. A més de raons sentimentals, emotives i d’evocacions pàtries romàntiques, mols catalans som independentistes per raons de butxaca. Avui a les xarxes socials circulaven unes piulades de David d’Enterria prou il·lustratives de tot el que dic. Recomano consultar aquestes 21 piulades a https://twitter.com/denterd/status/693769050686636032/photo/1?ref_src=twsrc%5Etfw , cal fer clic en l’enllaç i anar obrint pacientment les piulades. De manera clara i diàfana se’ns explica com en el camp econòmic l’Estat espanyol malbarata els recursos dels catalans en benefici, en alguns casos, d’altres contribuents de l’estat. Efectivament, Xavier Cercas, té raó quan senyala que el problema de la independència és la pasta.