Identitats perdudes

Permeti’m explicar una anècdota. Un professor universitari, d’origen àrab i immigrant, fa més de vint-i-cinc anys que viu a Catalunya, pare d’un jove adolescent m’explicà l’experiència viscuda amb el seu fill. Ha observat que aquest noi, davant la pressió xenòfoba rebuda contra ell en l’institut ha intentat reconstruir una nova identitat basada en elements religiosos construïts a partir d’informacions trobades en les xarxes socials. Paradoxalment, la família d’aquest noi no és religiosa. La direcció de l’institut s’ha inhibit de l’assetjament xenòfob rebut per aquest noi. El procés de redefinir una nova identitat viscut per aquest noi sembla donar-se en altres nois que han passat un procés similar.

Aquest cas m’ha fet reflexionar sobre les deficiències que té la societat catalana en el processos de crisis d’identitat en els fills d’immigrants. Es tracten de nois i noies, catalans d’origen, escolaritzats a Catalunya i que en un moment de la seva vida, per algun motiu, no sempre coincident, es pregunten sobre la seva identitat. Aquest fet no és gens estrany en una societat en la qual els individus es defineixen per múltiples identitats. Doncs bé, quan aquests nois s’interroguen sobre quina és la seva identitat i cerquen en els orígens dels seus pares algunes referències, les comunitats de vincles on els seus pares tenen les seves referències, no ofereixen respostes convincents per satisfer la inquietud d’aquests joves. L’alternativa que tenen aquests joves no és gens bona. Les xarxes socials van plenes de pàgines dissenyades per captar aquests joves i proporcionar-los uns referents d’identitat perfectament estudiats per afavorir la seva radicalització i hostilitat a la societat que ha acollit als seus pares. Les polítiques contra la radicalització islamista han d’abordar millor aquestes situacions i entendre que a més de les mesures policials, sempre necessàries, cal prendre iniciatives més encaminades a enfortir el sentit de pertinença a la societat i a donar resposta a les preguntes sobre la identitat.

La radicalització de l’islam a Catalunya

A Catalunya, existeix una preocupació notòria per prevenir la radicalització del terrorisme islamista. Els atemptats del 17 d’agost passat a Barcelona i Cambrils provocaren diverses reflexions sobre la idoneïtat de les mesures empreses a l’àmbit escolar, en els serveis socials municipals, les presons, etc... i si s’havien fet bé les mesures impulsades per prevenir la radicalització dels musulmans. Les recents notícies sobre la vinculació de l’imam de Ripoll, Abdelbaki Es Satty, amb els serveis secrets del CNI han atiat de nou la sospita de males pràctiques per part d’algunes administracions públiques. 

Les relacions fosques dels aparells de l’Estat amb l’imam de Ripoll han alimentat sospites de tota mena. S’han especulat diverses hipòtesis, algunes forces fantasioses i altres bastant preocupants sobre la possible manipulació de l’imam de Ripoll en benefici dels interessos de l’Estat. Es d’esperar que la futura compareixença del director del CNI a una comissió del Congrés de Diputats, encara sense data en agenda, serveixi per aclarir aquests punts foscos en relació als vincles dels aparells de l’Estat amb la radicalització islamista. 

Al marge de les consideracions anteriors, el cert és que els poders públics haurien de revisar les seves polítiques d’integració. Es tenen forces evidències que hi ha una part de joves de segona o tercera generació de fills d’immigrants sense massa sentit de pertinença en la societat que acollí als seus pares o avis. Per les dades que es disposen, la crisi d’identitat d’aquests joves porta a alguns d’ells a cercar identitats substitutes o compensatòries. Lamentablement alguns d’aquests joves troben aquestes identitats en el fonamentalisme religiós, fins i tot sense necessitat de provenir d’ambients religiosos. A partir d’aquí és fàcil iniciar el procés de radicalització.

Idees per canviar l’estat

L’altre dia un amic va comentar-me algunes idees que poden fer-se servir per anar creant un estat d’ànim polític si la relació de Catalunya amb Espanya ha de seguir durant uns quants anys estabilitzada. Durant aquest temps hi hauran eleccions a les Corts espanyoles. En aquest moment seria l’ocasió d’introduir unes propostes polítiques orientades a qüestionar a fons conceptualment el propi sentit de l’estat espanyol. La primera proposta fora demanar un referèndum sobre la forma d’Estat: monarquia o república. Fora hora, un cop tancades algunes de les raons que justificaren l’acceptació conformada de la monarquia borbònica, plantejar-se la forma d’estat per transitar cap la renovació democràtica de l’Estat. La segona proposta és la modificació constitucional per permetre fer referèndums d’independència. Res a dir, és el que una part de la societat catalana ve demanant des de fa temps. 

La següent proposta és la supressió de l’Audiència Nacional. Aquest tribunal creat l’any 1977 en substitució del franquista Tribunal d'Ordre Públic, de la qual heretava competències i n’incorporava de noves, entre altres, terrorisme, crim organitzat, narcotràfic, delictes contra la Corona o els delictes econòmics que causen greu perjudici a l'economia nacional. Aquest tribunal és una anomalia en relació a l’arquitectura jurídica dels països democràtics. Una altra mesura a incorporar en l’agenda política fora la modificació del codi penal per formular de nou els delictes de sedició i rebel·lió tipificant-los de manera més harmònica amb la resta de països del marc europeu. Diversos estats membre els inclouen en els seus codis penals, però la seva definició i les penes que comporten varien molt d'un a un altre. Vaig trobar aquestes idees força atractives per si hem de seguir una temporada més convivint amb els nostres veïns.

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. XIV

Alguns erudits dels primers moments de l'islam van escriure vàries obres analitzant la confusió existent al voltant dels documents islàmics doctrinals originals. D'alguns d'aquests textos es dedueix que en aquella època el terme Qur'an no es referia a cap llibre, tal com l’entenem avui sinó més aviat al conjunt de tot allò que les persones havien entès i percebut del que havia transmès oralment per Muhammad. Amb el pas del temps, aquest record es va complementar amb fixacions escrites per tal de retenir millor el contingut de les paraules de Muhammad. En aquests primers moments la comunitat musulmana posseïa el llegat de Muhammad, bé en forma de transmissió oral o escrita sense diferenciar el que seria el futur Alcorà i la tradició dels hadits. La separació d'aquest material heterogeni en dos corpus diferents va ser relativament tardana. En un primer moment tot estava barrejat. 

Molts especialistes consideren que el procés d'elaboració dels textos sagrats islàmics fou complex i bastant problemàtic. És molt possible que al principi de l'islam la comunitat musulmana disposés de moltes sentències relacionades amb Muhammad. Simplement eren considerades paraules sagrades perquè el seu origen era el propi Muhammad i per aquest motiu circulaven entre els musulmans d'aquell temps. Aquest corpus doctrinal fou progressivament depurat i diferenciat per originar els dos grans textos de l'islam: l'Alcorà i els hadits. Aquests dos textos representen, en la tradició islàmica, la Paraula de Déu i les tradicions de Muhammad. Alguns erudits estudiant l’anomenat sermó de l'adéu de Muhammad, observà la indecisió que va haver-hi en situar algunes paraules en l'Alcorà i altres en els hadits. Un exemple evident d'aquest situació són també els denominats hadit Qudsi paraules pronunciades per Déu mateix que en el seu moment no varen saber col·locar-se en l'Alcorà i van ser incorporats en els hadits. Els hadit Qudsi, anomenats hadits sagrats, també coneguts com hadit Rabbani o hadit Ilahi, traduïbles com hadits divins, son uns hadits considerats revelats per Déu i enunciats per Muhammad. La cadena de transmissió es remunta directament a Déu. Per la seva naturalesa es consideren com a revelació extra-alcorànica.

II Setmana de la Bíblia

El lema de la II Setmana de la Bíblia és encertat: La paraula de Déu és viva i eficaç. Certament, la Bíblia són paraules vives. Cada lectura bíblica és com escoltar les veritats de la vida a cau d’orella. Tot seguit, aquestes paraules se’n van al cor il·luminant el que som, el que fem i el que sentim. La lectura diària dels textos bíblics, per més que llegim textos coneguts ens semblen sempre diferents. Efectivament, ho són perquè som nosaltres els que segurament hem canviat al viure una realitat que es canviant. Per això té tot el sentit afirmar que la Bíblia són paraules vives. La Paraula de Déu és viva. 

Totes les coses bones cal gaudir-les en petites dosis i, si és possible, amb assiduïtat. Per això és del tot recomanable dedicar una estona el dia, una petita estona a llegir la paraula de Déu i viure el mateix que experimentà la Verge Maria quan, al sentir les les paraules dels pastors en el moment de la seva adoració al nen Jesús, diu l’evangelista que “guardava tot això en el seu cor i ho meditava”. Cadascú pot tenir el seu mètode per apropar-se diàriament a la Paraula de Déu. Jo us proposo la Lectio Divina tal com forma part de l’espiritualitat benedictina. Primer llegir un text, qualsevol, el primer que surti a l’obrir la Bíblia i preguntar-se ¿què explica aquest text? ¿que passa en el relat?. Després meditar ¿què em diu Déu en el text?. Tot seguit pregar ¿quin diàleg puc fer amb Déu sobre aquest text. Finalment contemplar ¿que puc fer jo en la meva vida a partir de tot l’anterior?. Petit exercici que ens ajudarà ben segur a tenir una intensa vida espiritual. És així com la paraula de Déu és viva i eficaç.

Glosses per la vida quotidiana

La preuada felicitat depèn dels objectius que tinguem fixats en la vida. L’estil de vida personal ha de ser coherent amb el que creiem i els principis que ens sostenen. Hem de revisar si el que fem es correspon amb el que diem i el que diem és el que pensem. Tant de bo que en el dia d'avui també tu haguessis reconegut allò que et donaria la pau! Però ara els teus ulls són incapaços de veure-ho! ( Lc 19,42) 

 Molts cops hem sentit l’expressió que cal ser políticament correcte. Penso que hem de ser més rebels i dir allò que pensem, això sí, sense ofendre i respectant als altres. No hem de preocupar-nos el que diem incomoda, sovint haurà de passar això perquè el que diem i fem, no per agradar, sinó per servir a la veritat. Cada dia ensenya en el temple. Els grans sacerdots, els mestres de la Llei i els dirigents del poble volien matar-lo, però no sabien com fer-s’ho, perquè tot el poble estava pendent del que ell deia. (Lc 19, 47-48)

Glosses per la vida quotidiana

Viure és una joia. Cada dia hi ha petits instants que ajuden a comprendre quin és el sentit íntim de la vida. L’esperit necessita trobar també aquests moments en els quals tot esdevé comprensible il·luminat per raons profundes que sostenen aquesta joia de viure. Jo sóc la llum del món – diu el Senyor – el qui em segueix tindrà la llum de la vida. (Jn 8,12)

Ser honrat és una virtut, no ser corrupte una altra. Són virtuts clàssiques, que poca gent qüestiona. Però en podríem afegir d’altres. Per exemple, renunciar a viure amb coses supèrflues o compartir els bens que tenim amb altres persones. Això costa més. Senyor, ara mateix dono als pobres la meitat dels meus béns, i a tots els qui he defraudat, els restitueixo quatre vegades més. (Lc 19,8)

La llibertat de les persones està fonamentada en el respecte a la seves consciències. Necessitem normes per poder conviure, però les lleis no són sagrades no estan per damunt d’allò que hem acceptat com les lleis dels déus. Les lleis han de ser justes, sinó ho són la consciència moral obliga a desobeir-les. ¿Què espereu? No obeiré els manaments del rei, sinó només els de la llei de Déu (2Ma 7,30)

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. XIII

Alguns erudits dels primers temps de l'islam varen escriure diverses obres analitzant la confusió existent al voltant dels documents islàmics doctrinals originals. Llegint aquests textos hom pot pensar que en aquella època el terme Qur'an no es referia a cap llibre concret, sinó més aviat al conjunt de tot allò que les persones havien entès a partir de la transmissió feta oralment per Muhammad. Amb el pas del temps, aquest record es va complementar amb fixacions escrites per tal de retenir millor el contingut de les paraules de Muhammad. En aquests primers moments la comunitat musulmana posseïa el llegat de Muhammad, bé en forma de transmissió oral o escrita sense diferenciar el que seria el futur Alcorà i la tradició dels hadices. La separació d'aquest material heterogeni en dos corpus diferents va ser relativament tardana.

Molts especialistes consideren que el procés d'elaboració dels textos sagrats islàmics fou complex i bastant problemàtic. És molt possible que al principi de l'islam la comunitat musulmana disposés de moltes sentències relacionades amb Muhammad. Simplement eren considerades paraules sagrades perquè el seu origen era a Muhammad i per aquest motiu circulaven entre els musulmans d'aquell temps. Aquest corpus doctrinal va ser progressivament depurat i diferenciat per originar els dos grans textos de l'islam: l'Alcorà i els hadits. Aquests dos textos representen, en la tradició islàmica, la Paraula de Déu i les tradicions profètiques. En contrast amb l'Alcorà, que es considera revelació divina tant en el seu significat com en la seva redacció, l'autenticitat del hadit sagrat varia d'una narració a una altra, i no es poden recitar en les oracions. Per la seva naturalesa es consideren com a revelació extra-alcorànica.

Tot i l'actitud inicialment bel·ligerant del xiisme duodecimams  contra l'islam oficial per considerar-los falsificadors de l'Alcorà, cap a meitats del X canviaren d'opinió. La majoria dels erudits duodecimams, retornaren a les tesis sunnites sobre l'Alcorà. Mentre totes les obres d’abans de la segona meitat del segle X insistien en la falsificació de l'Alcorà, a partir d’aquesta data els teòrics duodecimams arraconaren la tradició original esotèrica i no racional interpretativa de l'Alcorà i van abraçar la lectura racional jurídic-teològic i progressivament van canviar el discurs sobre l'Alcorà fins al punt de defensar que no era sostenible la idea de la falsificació de l'Alcorà. Al final els erudits duodecimams d'aquesta època declararen que l'Alcorà d'Uthman era fidel a la revelació. A partir d'aquell moment aquesta va ser la posició oficial del xiisme sobre l'Alcorà. Així, sunnites i xiïtes comparteixen sens cap problema el mateix Alcorà.

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. XII

La qüestió de la falsificació de les escriptures sagrades musulmanes ha estat sempre molt present des dels primers moments de l'islam. El mateix Alcorà reflecteix aquesta preocupació. En diverses sures es parla d'aquest tema. Per exemple, la sura 2, la Vaca, conté algunes al·lusions a aquests canvis en l'Alcorà "Però els impius van canviar per unes altres les paraules que se'ls havien dit i vam fer baixar contra els impius un càstig del cel per haver obrat perversament" (2 : 59) o “com aneu a anhelar que us creguin si alguns dels que escoltaven la Paraula d'Al·là la van alterar sabent, després d'haver-la comprès? (2:75). La discussió de la possible falsificació del contingut de l'Alcorà va estar associada al debat sobre quan va ser fixada per escrit la revelació rebuda per Muhammad. 

Els sectors tradicionalistes de l'islam van tenir des de sempre molt interès a demostrar que la recopilació del material base per a l'edició de l'Alcorà va començar just a la mort de Muhammad durant el temps del lideratge polític d'Abu Bakr i es va acabar amb la publicació d'un text bastant definitiu conegut com la Vulgata d'Uthman per haver-se recopilat en època d'aquest dirigent musulmà. Posteriorment, aquest text hauria estat enriquit lingüísticament sota la supervisió del califa Abd al Malik. Si aquesta hagués estat la seqüència, tal com pretén l'islam oficial, no hi hauria massa marge per a la falsificació del missatge rebut per Muhammad. No obstant això les dades aportades pels estudis de diversos especialistes suggereixen que la posada per escrit de l'Alcorà va passar molt més tard del que es proposa les fonts tradicionals de l'islam. Amb la qual cosa va haver temps més que suficient per manipular el text alcorànic original.

Mobilitzacions sense lideratges

Una de les característiques de les darreres mobilitzacions independentistes és que s’han fet sense un lideratge clar. La majoria de dirigents polítics estan a la presó o l’exili, i els líders de les grans organitzacions de masses, Òmnium i ANC també estan empresonats. Malgrat aquesta circumstància les grans mobilitzacions a favor de la independència o per l’alliberament dels empresonats o contra l’aplicació de l’article 155 s’han continuat fent i ben segur que es seguiran fent. Aquest fenomen de grans mobilitzacions sense lideratges manifesta una salt qualitatiu en una part important de la ciutadania de Catalunya. 

Ens trobem davant d’una situació en que els ciutadans ens senten protagonistes dels esdeveniments socials, els construeixen i s’impliquen posant de manifest que són els grans conductors dels canvis socials. A nivell polític i social està passant el mateix del que succeeix en els formiguers o nius de termites, tothom sap que fer, tothom sap com moure’s i, sorpresa, no existeix ningú que dirigeixi. ¿Ens trobem davant d’una època de lideratges difusos o no lideratges tal com els havíem entès fins ara?. L’aparició del CDR qüestiona, en part el model tradicional de relació entre lideratges i moviments socials. És cert que els CDR estan força propers als moviments antisistema i políticament influenciables per les formacions polítiques d’aquesta òrbita, però també expressen una forma autònoma i espontània de la política que caldrà seguir amb atenció.

Democràcia, llei i obediència, una mirada des de la fe

En el debat polític sobre la independència de Catalunya ha aparegut reiteradament la tensió entre els principis de legalitat, legitimitat, democràcia i obediència a les lleis. Esquemàticament, podem dir que hi havia persones que defensaven la idea de que sense respecte a les lleis no hi ha democràcia i, en sentit contrari, altres persones consideraven que sense democràcia no hi ha lleis. Entorn d’aquests principis s’han fet debats durs, fins a l’extrem de plantejar en algunes ocasions dos mons conceptuals antagònics. Davant d’aquesta confrontació d’idees m’he preguntat, en més d’una ocasió  ¿quina podria ser la mirada cristiana a aquests temes?.

Penso que la legítima passió política eclipsa molts judicis o els pot distorsionar en excés. Al la base de tota consideració sobre la prelació d’aquestes principis ha de prevaldre, com a criteri fonamental, la recerca d’allò que és just. Les lleis positives no són principis autònoms al marge de la legitimitat moral. Perquè la democràcia, per si sola no garanteix la justesa de les lleis, tot i que sense democràcia no es poden fer les lleis. Com digué el bisbe Xavier Novell “els cristians no ens guiem ni tenim criteris en funció de lleis positives sinó per allò que és just, veritat i digne”. Per això la legitimitat de qualsevol actuació política està associada al sistema normatiu vigent, les lleis vigents, però també als principis morals.

Gràcies als principis morals i la recerca del bé moral, les lleis és poden desobeir. Com diu el pare Jesús Renau, “quan la llei és injusta o contraria a una llei fonamental superior o a uns principis dels drets humans, desobeir-la no sols no és delicte sinó exigència moral”. En aquestes condicions la desobediència quan es donen situacions d’opressió no pot ser un delicte sinó que és una virtut moral. En cas de dubte sempre resulta útil consultar la Doctrina Social de l’Església. En l’article 407 del compendi es diu amb tota claredat que “una autèntica democràcia no és el resultat d’un respecte formal de regles, sinó el fruit de l’acceptació convençuda dels valors que inspiren els procediments democràtics: la dignitat de tota persona humana, el respecte dels drets de l’home, l’assumpció del «bé comú» com a fi i criteri regulador de la vida política”.  Si es perden aquests referents en el debat polític, com bé ha dit l’abat de Montserrat, es “dificulten la construcció de ponts de diàleg” i es fa difícil treballar per la convivència.

El moviment del President

Les eleccions del 21D aporten vàries novetats. La primera, i pot ser la més important, és el fet de ser unes eleccions imposades per la força de l’Estat espanyol amb alguns dels candidats a la presó a l’exili. Per sort, la intel·ligència política de les forces independentistes han donat la volta a aquesta situació i han fet d’aquestes eleccions una oportunitat per referendar de nou el camí cap a la independència de Catalunya. La segona novetat és la irrupció, com inesperat, d’un moviment polític nou que pot capgirar les estratègies dels partits polítics tradicionals, independentistes o no. Es tracta del moviment generat entorn l’anomenada llista del President. Mentre la majoria de partits independentistes han fonamentant la seva estratègia electoral en la confrontació partidista, un grup ampli de ciutadans, amb la complicitat del president Puigdemont, han sabut aglutinar al seu entorn la demanda de quasi mig milió de catalans que demanaven una llista unitària de les forces independentistes. 

La llista del President ha superat el marc estret dels partits polítics, inclòs el mateix PDCAT, formació on milita el propi Carles Puigdemont, i ha introduït a Catalunya la dinàmica dels nous moviments polítics que comencen a consolidar-se en alguns llocs d’Europa. El moviment “En Marche” de Macron a França fou un exemple d’aquest canvi en el panorama polític. Tot ha anat molt ràpid i està per veure el seu impacte electoral. Però aquest moviment del President aporta alguns trets nous que caldrà seguir ben de prop, perquè pot marcar el futur electoral de Catalunya en els propers anys. Les properes eleccions municipals poden ser nova pedra de toc per veure la solidesa d’aquesta aposta electoral per les eleccions 21D. Hem d’estar-hi atents.

Glosses per la vida quotidiana

Cada cop costa més entendre els esdeveniments socials i polítics del nostre temps. Els raonaments que tenim semblen insuficients per comprendre el que està passant. Ens cal aplicar una saviesa que va més enllà de la raó. És una saviesa que neix en el cor i que s’entén des d’una lògica diferent a la que el món proposa. “La saviesa té un esperit intel•ligent, sant, únic i variat, subtil, àgil, penetrant, immaculat, clar, inofensiu, benèvol, agut i sense traves, benefactor, humanitat, segur, incommovible, tranquil, capaç de tot, atenent a tot. Impregna tots els esperits, sobretot els més subtils, intel·ligents i purs” (Sv 7,22-23) 

 Diuen que tota pedra fa paret. Gràcies al treball continuat i silenciós de moltes persones l’esperança segueix viva per a molts. En el món hi ha molts exemples de persones que calladament estimen i treballen per fer un món més just i lliure. Aquestes persones són grans testimonis d’esperança. “Silenciosament, sense paraules, sense que ningú els senti la veu, la seva crida s’escampa per tota la terra, escolten el seu llenguatge fins als límits del món”. (Salm 18)

Glosses per la vida quotidiana

¿Perdonem o cerquem cobrar-nos les ofenses? ¿Perdonem prou?¿Som venjatius? El perdó no abunda en la nostra societat. Tinc la impressió que està molt estesa la idea de qui la fa la paga. El camí del perdó és costerut. Perdonar costa i exigeix una capacitat interior que neix de l’exercici de la misericòrdia. “Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo, i si se'n penedeix, perdona'l. I si t'ofèn set vegades al dia i set vegades torna per dir-te: "Me'n penedeixo", tu l'has de perdonar “ (Lc 17, 3-4)

Necessitem ser persones confiades. Hem d’obrir el cor a fiar-nos d’altres persones que ens estimen i ens volen el bé. El recel tanca el cor a la vida. L’amor es confiat i ens fa confiar. L’egoisme ens gira d’esquena a deixar-nos estimar pels altres i confiar en ells. “El Senyor és el meu pastor, no em manca res, em fa descansar en pres deliciosos; em mena al repòs vora l’aigua i allí em retorna” (Salm 22)

La fe cristiana ha de ser un compromís per la justícia. La justícia brolla de la fe. Els creients no podem ser persones insensibles al sofriment de les persones que pateixen injustícia. Des de l’amor al pobre, a l’exclòs o el marginat la presència de Déu esdevé comprensible. Sense amor alliberador Déu resta amagat. “Són els febles i els orfes que he d’afavorir feu justícia als pobres desvalguts, allibereu els indigents i els febles, arranqueu-los de les mans dels injustos” (Salm 81)

El procés i el principi de realitat política

No fa masses anys impartia un seminari de Lideratge polític. Llavors explicava que la ciutadania atorga el lideratge polític, entre altres raons, a qui és capaç de llegir bé la realitat, detectar els seus principals problemes i proposar les millors alternatives per resoldre’ls. També explicava que els líders polítics ho són perquè tenen la capacitat de situar sense dissimular als ciutadans davant dels seus problemes i els ajuden a créixer personalment construint un futur diferent. El principi de realitat resulta bàsic per generar confiança i és fonamental assumir-lo en tota la seva complexitat.

He quedat sorprès escoltant les darrers declaracions d’alguns dirigents del procés independentista. Alguns d’ells, i no és el cas de president Puigdemont, s’han apressat en un vertiginós exercici d’autocrítica. Escoltant algunes de les coses dites m’ha entrat vertigen. He sentit dir que s’explicaven aquelles coses que sonaven bé o que ajudaven a cohesionar a la gent i també s’ha dit que no hi ha independència perquè no hi ha una majoria que la vulgui. Més d’un ha dit que havien estat ingenus al no avaluar correctament la força repressiva de l’Estat.

Si tot això és veritat ¿per què no es va deixar al president Puigdemont convocar eleccions?; ¿per què se’l pressionà per terra, mar i aire per no convocar eleccions? ¿per què se’ns va fer creure que s’havia declarat la independència, quan ara alguns d’aquests dirigents ens diuen que només fou un gest simbòlic perquè no hi havia consistència jurídica?.  Els resultats de la manca de principi de realitat són palmaris: mig govern a la presó i l’altre a l’exili, els Jordis a la presó i el la capacitat d’autogovern dels catalans intervinguda. Però, seguirem lluitant per la independència i per recuperar el govern legítim de Catalunya. Pot ser el que caldrà és pensar lideratges nous per nous temps.

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. XII

La idea d'una manipulació de l'Alcorà va tenir molta acceptació, en un principi entre la comunitat alida, els partidaris d’Alí. Durant els primers anys de l'islam, a llarg del temps en el qual l'Alcorà va ser recopilant fins a adquirir la seva forma última al califat d'Abd al Malik, van haver moltes denúncies sobre les addicions o supressions de versicles alcorànics per satisfer els interessos del poder polític. Alguns islamòlegs comenten que el context polític influí en el procés de confecció de l'Alcorà. Diuen que les alteracions del text alcorànic són un reflex del clima de violència desfermada després de la mort de Muhammad i les lluites entre les diferents faccions de musulmans per liderar la comunitat.

Molts musulmans dels primers temps consideraven, per diverses raons, que la versió feta per Uthman, la considerada primera compilació de l’Alcorà, no era fidel a les revelacions fetes a Muhammad i dites per ell. Diversos escrits d'aquella època demostren que una sèrie d'erudits sunnites durant els tres primers segles de l'islam no van deixar de criticar la vulgata d'Uthman per la seva violació de la revelació. Les acusacions més explícites, més dures i més insistents contra la falsificació de l'Alcorà feta pels tres primers líders de la comunitat, Abu Bakr, Umar i Uthman van ser formulades per l'oposició alida, i, en concret del xiisme imamí. Segons aquest corrent del xiisme Alí era l'única persona que posseïa l'autèntic Alcorà recopilat. Aquest text era molt més extens que la versió oficial, però havia estat descartat per les autoritats, principalment perquè contenia un homenatge explícit a Alí com a futur hereu de Muhammad. Davant el rebuig que va provocar aquesta versió Ali l’amagà i es va transmetre secretament entre els que feien la funció d'imams dels xiïtes. Van ser els xiïtes imamíes acusaren els sunnites d'haver falsificat l'Alcorà. La polèmica estava servida.

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. XI

Avui parlaré d’un tema poc conegut. La composició de l’Alcorà. La tradició musulmana afirma amb contundència que l’Alcorà reprodueix literalment el que Déu dictà a Muhammad. Aquesta afirmació no es pot discutir. Però en els primers temps de l’islam van haver-hi erudits que dubtaren que el text canònic fos realment la revelació rebuda. Al segle IX aparegueren obres que parlaven de la manipulació de l’Alcorà. Tenien títols prou suggerents: “Revelació i falsificació”, “Revelació i alteració” o “L’Alcorà i la falsificació”. Hi havia preocupació perquè això hagués passat.  La qüestió de l’alteració de l'Alcorà aparegué relacionada amb els problemes de la successió de Muhammad. Les dues qüestions, falsificació i drets successoris en el lideratge de la comunitat, han anat estretament unides.

Després de la mort de Muhammad el seu gendre Alí pretengué succeir-lo però perdé la disputa amb un altre sector de musulmans. Els partidaris d’Alí afirmaven que els seus contrincants a fi da barrar-li el pas manipularen l’Alcorà. Tingueren oportunitat de fer-ho. L’Alcorà en vida de Muhammad s’havia transmès oralment. Eren missatges per ser recitats. Després de la mort de Muhammad, els primers líders de la comunitat musulmana decidiren passar de la tradició oral a un text escrita per por de perdre el record dels seus ensenyaments. Aquí comença tot. Deixo per uns següents comentaris explicar com acabà tot.

La impassibilitat de les elits polítiques

A les eleccions del 21D hi arribem condicionats per la lògica dels partits. Ni les constants i sostingudes mobilitzacions sobiranistes, ni la gran recollida de signatures per fer una llista unitària han estat suficients per capgirar aquesta lògica. L’obcecació partidista ha deixat perdre l’oportunitat per retornar a la legitimitat perduda per l’aplicació de l’article 155 i ha transformat les properes eleccions en unes simples eleccions autonòmiques. Tinc la sensació de que les cúpules dels partits van en una direcció i les dinàmiques socials en una altra. Els egoisme partidistes, els dictats de les seves elits, s’han imposat al sentiment de molts ciutadans que han expressat de forma reiterada als partits polítics que havien d’entendre’s per fer una llista unitària. Aquesta dissociació entre el que vol la ciutadania i les decisions de les elits partidistes em fa pensar que ens trobem davant d’un nou episodi de la profunda crisis dels partits polítics.

La sostinguda deficiència de la democràcia empresarial, on les cúpules directives controlen el poder de decisió de l’empresa al marge de la junta d’accionistes, s’ha traslladat de ple als partits polítics. Les elits dels partits polítics tradicionals decideixen al marge dels seus militants i estan totalment desconnectades del sector social que pretén representar i del qual reben el lideratge polític. Aquestes elits han segrestat la seva funció social en la societat democràtica. L’únic lligam vinculant entre la ciutadania i les elits són els processos electorals els quals permeten verificar l’encert de les elits polítiques. Les dificultats per fer una llista unitària expressen aquesta situació. La solidaritat mostrada reiteradament per la base social de l’independentisme no troba correspondència en la unió de les elits polítiques. Aquestes segueixen aferrades a lògica partidista la qual divergeix notablement de la lògica ciutadana. Aquest és el problema. Els fets semblen demostrar que, entre les elits polítiques, encara perdura la concepció leninista de la direcció política. Mala pesa al taler. 

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

És des de la humilitat que podem adorar Déu i beneir-lo. (P. Abat Josep Mª Soler

homilia del 3 de febrer de 2017)

El vostre amor és gran, més alt que el cel, la vostra lleialtat arriba fins als núvols. (Salm 107:5)

Preguem el Senyor perquè mentre nosaltres bastim exteriorment temples visibles, ell en basteixi en nosaltres, d’invisibles (Sant Paulí de Nola, Carta 32)

Aquell qui s’exaltarà a si mateix, serà humiliat, i el que s’humiliarà a si mateix serà exaltat. (Mt 23:12)

Glosses per la vida quotidiana

Vivim moments excepcionals perquè la societat catalana ha de donar resposta a grans reptes polítics i socials. En aquests moments cal tenir el cap ben endreçat i l’esperit asserenat per valor i jutjar amb rectitud i tenir la llibertat d’actuar en consciència. Guiats per l’amor, la voluntat de fer el bé i respectar les persones. Ser pacificadors i acollidors del qui no pensen com nosaltres.

La persona justa, compassiva i benigne,

és llum que apunta a la fosca.

Sortós l’home que presta de bon grat,

que disposa a consciència els seus afers..

(Salm 111)

Ens ha de sortir del cor respectar les altres persones. Les hem d’estimar i tractar-les amb el respecte que mereix la dignitat que tenen. En elles es manifesta la profunditat de la condició humana. Hem de saber trobar en els altres el rostre de la humanitat. ¿No sabeu que sou un temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres. Si algú profana el temple de Déu, Déu li demanarà  compte, perquè el temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres. (1Co 3,16-17)

De jove cantava amb tota l’ànima “Vull ser lliure, abans de ser un esclau enterreu-me sota el fang i deixeu-me viure en pau i llibertat”. Han passat els anys i aquest anhel segueix en peu. Llibertat i pau, pels altres i per mi. Llibertat per no ser presoner de situacions injustes i pau interior per tenir la serenor per lluitar a favor de la justícia.

Que hi hagi pau dintre teu. Per la casa del Senyor, el nostre Déu, et desitjo la felicitat. (Salm 121)

Glosses per la vida quotidiana

Hem d’estimar sense límits, sense contraprestacions. L’amor cerca el bé de l’altra persona, l’amor és desinteressat. L’amor és misericordiós perquè acull a les altres persones tal com són. L’amor és compassiu perquè ens fa solidaris amb el sofriment dels demés i ens mou a la justícia per alliberar-los. Quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç tu, llavors ells no tenen res per a recompensar-t’ho. Deu t’ho recompensarà quan ressuscitaran els justos. (Lc 14,13-14)

Hi ha moments, pot ser el que vivim és un d’ells, que són feixucs. Moments en els quals sentim un pes a l’ànima que ens costa alleugerir. Quan ens passa això necessitem sentir-nos acollits, acompanyats i reconfortats. Hem de trobar persones i instants de calidesa que ens renovin l’esperit i en donin assossec. Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, jo us faré reposar. (Mt 11,28)

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. X

Un dels problemes que tingueren els primers musulmans fou l’existència de diverses versions circulants de l’Alcorà amb importants diferències entre elles. Per resoldre aquesta situació el líder de la comunitat islàmica Uthman recopilà totes les versions en un únic text i ordenà destruir les anteriors versions. Però, tot i l’ordre donada, les versions concurrents de l’Alcorà seguiren circulant. Probablement això és el que va succeir amb l'antic còdex d'Abu Musa, mort entre 662 o 672. Algunes cròniques històriques, com la de Sayf i ​​Ibn Shabba, esmenten l'existència d'aquest recull costat de l'oficial. Sembla ser que va passar una cosa similar amb la recopilació feta per Ubayy. Es tenen notícies d’aquesta versió en el segle IX. Per algunes cròniques que reprodueixen parcialment el contingut d'aquests còdexs se sap que l'ordre de les sures no és el mateix que l'Alcorà considerat canònic; fins i tot falten algunes.

Va ser Ibn al Nadim (mort al voltant de 996) qui va anotar aquestes diferències entre els còdexs circulants de la seva època i el text alcorànic oficial. Va ser aquest autor, juntament amb l'egipci Al Suyuti, autor del segle XV, els qui van facilitar l'ordre de les sures i van reproduir la seva ordenació en el còdex guardat d'amagat per Abdullah Ibn Masud. Aquest text presenta notables variacions en relació a l'Alcorà canònic. Varia l'ordre de la sures i, tal com va denunciar Abdullah Ibn Masud, no existeixen les sures 1, 113 i 114 i altres presenten algunes variacions. La troballa dels manuscrits a la Gran Mesquita de Sanaa, Iemen, va confirmar que hi havia uns còdex alcorànics amb les sures ordenades d'una altra manera.

La disparitat de còdexs alcorànics replanteja també el paper que exerciren els erudits en la recopilació de l'Alcorà. ¿Van ser fidels als textos recopilats o introduiren variacions per justificar esdeveniments que estaven passant anys després de la mort de Muhammad?. Encara que van haver-hi altres relats islàmics sobre l'origen de l'Alcorà, a més de l’escrit per al Bujari, cap d'ells va tenir la consideració de canònic. Curiosament, el relat pres en consideració com canònic va se extret de diversos hadits, narracions on es poden barrejar dades certes amb altres que estan més a prop de les llegendes, i foren rebutjades les cròniques més històriques. No se sap massa bé el perquè de tot això.

Els CDR

Avui ha estat un nou dia especial a Catalunya. No ha estat pròpiament una Vaga General, ni una Aturada de País com la del dia 3 d’octubre, ja que els sindicats majoritaris i algunes patronals s’havien distanciat d’aquesta convocatòria. Però ha estat el dia de la posta de llarg dels anomenats CDR. Nova forma d’intervenció política, desfermada des de la irritació i la indignació. En pocs dies, els CDR s’han metamorfosat  en uns ens ben visibles per tot Catalunya. Han passat de ser el comitès populars de defensa del Referèndum, configurats amb una certa espontaneïtat popular per defensar el referèndum de l’1 d’octubre,  a ser els Comitès de Defensa de la República. Els DCR estan molt ben organitzats. Dominen bé les xarxes socials i les aprofiten per estendre les seves convocatòries i actuacions. Són amants de les accions directes. Amb poca gent, això si plena de valors i decisió, tallen vies de comunicació, impedeixen sortides dels trens, ocupen carrers i places, i els omplen de cants i consignes.

Les sigles CDR a la llarga poden transmutar-se sens problema com a Comitès de Defensa de la Revolució. Recordo que aquest nom fou un dels pilars de revolució cubana i la seva missió era delatar als contrarevolucionaris. Cada bloc d’habitatges tenia el seu CDR. Eren actius i eren un niu de delators. Estic convençut que no tots els ciutadans que ens comprometeren a defensar la celebració, per damunt de tot repressió, les eleccions de l’1 d’octubre ara compartim els idearis de l’agitació desfermada pels CDR a Catalunya. No és el moment de fer cap revolució, encara que sigui en minúscules. Encara que sigui com fer una festa, les accions proposades pels CDR em desconcerten. ¿És possible que ens trobem de nou davant del debat entre democràcia i revolució que tants problemes donà als catalans a l’any 1936?. Recordar això no és per evocar la Guerra Civil, sinó intuir, a través de l’anàlisi dels comportaments polítics, maneres de fer que es donen davant de determinades conjuntures, del present o del passat.

Em preocupen el protagonisme autònom dels Comitès de Defensa de la Revolució. No sé qui són, tot i que és perfectament deduible que siguin una prolongació de la CUP. No sé qui són els seus els dirigents de les mobilitzacions. ¿Qui ha escollit els seus líders per orientar les accions dels catalans?. En aquests moments, no m'agrada l'acció directe. Ara, més que mai, hem d'anar units amb una direcció clara, precisa i identificable. La resta, és pur joc de rols més popera a la kale borroka que a l'acció política democràtica. Una de les frases predilectes dels CDR és: “els carrers sempre seran nostres”, és una gran error estratègic a més d’una ingenuïtat. Perquè avui, com abans, per guanyar la presència continuada al carrer serà necessari un ús més intensiu de la violència perquè l’Estat és poderós i cada cop més violent. Caure en el parany d’aquest eslògan, repetir-lo com si fos una convocatòria a una festa d’aniversari és adoptar una actitud contrària al que vol transmetre al món el sobiranisme català: somriure, pulcritud i amabilitat. Reconec que alguns d’aquests CDR tenen poesia en la seva retòrica, però m’agradaria també que dominessin el seny. Poesia i seny no s’exclouen, es complementen. Però per trobar-ne l’equilibri cal perícia política i això necessita temps. Els moviments espontanis, plens de vigor juvenil poden ser cobejats per aquells que tenen ganes de mostrar al món una violència que no existeix a Catalunya. Alerta amics dels CDR que podeu començar estar en l’agenda dels provocadors. No ens despistem, ara hem d’assegurar la democràcia, les institucions de govern catalanes i el camí cap la independència, no és el moment de fer cap revolució social.

La llista del President, ara sí

Aquest cop no ha pogut ser. Els partits independentistes no han pogut bastir una coalició electoral. Ara fa dos anys, PDCAT i ERC foren capaços d’unir-se electoralment a Junts pel Sí. Lamentablement els partits majoritaris no han sabut repetir una coalició per fer front als partits unionistes defensors de l’aplicació del 155 contra Catalunya. Segons el portaveu d’ERC cal anar a les eleccions amb candidatures diferenciades “davant la impossibilitat de formar una llista realment unitària”. ¿Per què s’ha arribat fins aquest punt? . Les condicions posades per ERC era de grans màxims: per fer coalició havien de ser-hi tots, sinó, millor anar separats. Com que la CUP estava obstinada en no col·ligar-se amb el PDCAT, tot que aquests eren els únics que semblaven voler-la sense posar-hi condicions, no s’ha pogut reeditar una coalició electoral. Feia dies alguns tertulians habituals anaven repetien insistentment, justificant-se en estudis d’opinió, que els resultats electorals serien millor pels independentistes anant separats que junts.  Semblava que la demoscòpia, disciplina que darrerament erra en els seus vaticinis, era l’oracle que calia atendre. Paradoxalment, aquesta opinió no estava compartida ni pel President Puigdemont, l’ANC i les quasi 315.000 persones que han signat un manifest a favor de la llista unitària. Els coneixedors de les converses negociadores per articular han deixat entreveure que en alguns dirigents polítics alhora de prendre la seva decisió  els hi ha pesat més les bones expectatives electorals donades per les enquestes electorals que altres criteris.

És evident que tots els partits volen guanyar les eleccions, però les del 21D no són unes eleccions normals. Són unes eleccions imposades forçant la dissolució del Parlament; mig govern de la Generalitat està a la presó i la resta a l’estranger; l’Estat ha intervingut la Generalitat i els seus funcionaris estan aterrant a les conselleries; segueixen a la presó els dos líders d’Òmnium i de l’ANC; i els contingents policials segueixen esperant en el port de Barcelona per atemorir als catalans. Res és normal, res permet pretendre fer unes eleccions normals. Com molt bé ha dit el president Puigdemont, vivim en una situació d’emergència que requereix respostes d’emergència. És un moment excepcional on, a més de la independència de Catalunya està en joc la pròpia concepció de la democràcia i la dignitat del país. Ens trobem davant d’un atzucac històric on uns pocs volem imposar per la violència física i institucional allò que no aconseguiren en les urnes. El 21D no haurien de ser unes eleccions per governar el país, sinó per restablir la democràcia, mantenir la dignitat institucional manllevada i avançar cap a la independència.

Com que el moment és excepcional cal trobar propostes polítiques imaginatives. Entenc que alguna formació política, com ERC, estigui seduïda per les seves bones perspectives electorals i defensi concórrer en les llistes diferenciades ampliades amb altres forces polítiques avui presents a Junts pel Sí. Una manera de fer una llista unitària pel darrera. Però, un cop evidenciada la impossibilitat de fer una llista unitària de tots, aquesta circumstància no pot significar abandonar la idea de promoure una llista, en aquest cas en la forma de agrupació d’electors,  capaç d’aprofitar l’impuls i la il·lusió expressada aquests dies en la campanya a favor de la llista unitària. S’han recollir quasi 315.000 signatures. Aquesta xifra no és gens irrellevant. En les darreres eleccions del 2015 la CUP obtingué 337.794 vots, el PP 349.193 i Catalunya Sí Que es Pot 367.613.

Un manera d’aprofitar la il·lusió generada pel manifest a favor d’una llista unitària seria donar sortida política aquesta voluntat de prioritzar, en aquests moments d’emergència històrica, la unió enfront del sectarisme partidista i els càlculs electoralistes. Només la unitat ens farà forts i ens permetrà afirmar la independència de Catalunya. Per fer-ho possible proposaria que el president Puigdemont encapçales una llista plural i diversa on coincidissin persones de trajectòria política honesta i compromesa amb el país amb persones representatives de les diferents sensibilitats polítiques i socials existents a Catalunya. Fora un gest de gran generositat política que el PDCAT renuncies, en aquestes eleccions del 21D, a presentar-se sota les segles sigles, i aportés en aquesta llista els seus millors actius polítics començant pel president Puigdemont. Caldria esmerçar-se en fer la millor llista possible convençuts que, units pels objectius comuns de democràcia, dignitat i independència de Catalunya, i sota el lideratge del president Puigdemont, els catalans i les catalanes podem donar resposta al moment excepcional que viu el nostre país. En aquesta llista haurien de participar, sense cap afany partidista, totes les persones que comparteixen aquesta idea de que la unitat avui és la nostra gran força i l’únic camí per vèncer l’unionisme i les seves polítiques antidemocràtiques. 

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. IX

Hi ha una anotació de l'historiador Wakidi (747-823) comentant que Abdallah ibn Sa'd ibn Abi Sarh, germà de llet d'Uthman, i un esclau cristià van tenir algun paper en la redacció de l'Alcorà. Un altre historiador, en aquest cas molt important en l'islam, Tabari (838-923), va proposar que Alí i Uthman van començar a escriure la revelació de Muhammad però quan van desaparèixer el seu treball va ser continuat per Ubayy i Zayd. Aquest historiador explicà que la gent increpava a Uthman dient que "l'Alcorà eren diversos llibres i vas desacreditar-los tots menys un". Mentre Abu Bakr i Umar havien mantingut la transmissió de la revelació, Uthman havia destrossat el llibre. Era evident que el judici de Tabari sobre Uthman era molt negatiu.

Fins aquí, a grans trets, s’han explicat en vàries notes alguns dels relats més sòlids sobre l'origen de l'Alcorà. De tots ells el relat d'Al Bujari va esdevenir la versió islàmica canònica de com va ser compost l'Alcorà. No obstant això alguns islamòlegs moderns es pregunten com pot ser que, després d'uns 238 anys després de la mort de Muhammad s'escollís una font de transmissió oral com veraç, desestimant totes les restants. Ningú té una resposta convincent a aquesta qüestió.

La descripció que fa l'Bujari de la confecció de l'Alcorà persegueix certificar l'autenticitat de tot procés perquè estableix una cadena de transmissió inqüestionable: els tres primers líders de la comunitat musulmana. A més, tenia un altre interès, deixar clar que ser un Omeia, Uthman, qui va realitzar la recol·lecció dels materials que van donar origen a l'Alcorà. Hi ha qui sosté que Uthman va manar realitzar una nova fixació d'un text canonge de l'Alcorà per contrarestar el poder dels Qurra, personatges que s'havien convertit en recitadors professionals de l'Alcorà, vivien d'això i tenien un gran poder entre la població musulmana arribant a qüestionar en algunes ocasions el poder del líder polític-religiós de la comunitat. D'altra banda, davant l'absència d'un text normatiu escrit l'Alcorà, va donar a peu que alguns Qurra inventessin històries per afavorir els seus interessos.

Aliança per la democràcia

Aquest cap de setmana s’ha fet públic el manifest “Per una llista electoral unitària” qual els ciutadans s’hi poden adherir. El document ha estat una iniciativa de diverses persones en relació a les properes eleccions catalanes convocades pel govern de Madrid. Les eleccions imposades pel govern espanyol el 21-D són una oportunitat. Són una tria decisiva entre democràcia i imposició, entre partits sobiranistes i partits destructors de l’autogovern de Catalunya. Entre els partits que han donat suport al legítim govern de la Generalitat i els partits que han patrocinat l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola. El 80% de la societat catalana sempre ha volgut resoldre aquest conflicte mitjançant les urnes. El sobiranisme, amb tots els seus múltiples matisos polítics, ha abanderat aquest moviment amb radicalitat democràtica gràcies a la mobilització pacífica popular. Al davant ha tingut empre un adversari poc democràtic, trampós i fins i tot violent.

Penso que cal afrontar aquest moment decisiu de la nostra història bastint un front electoral sobiranista ampli, que vagi més enllà d’una coalició de partits amb una llista unitària i transversal que inclogui tots els sectors que volen enfrontar-se al bloc del 155. Ens cal reforçar la unitat d’acció més enllà d’unes sigles i defensar entre tots la democràcia. Cal establir una aliança per la democràcia. Cal anar plegats en aquestes eleccions, és una bona estratègia per guanyar. Certament, no hi ha cap altre objectiu pel 21D: guanyar, guanyar i guanyar. L'horitzó d'una llista cívica genera esperança. Sumar avui és multiplicar.

Per fer-ho, penso, que l’únic camí a seguir és promoure una candidatura unitària i transversal. M’agradaria que les forces polítiques que tenen en les seves mans fer-ho reflexionessin les encertades paraules del gran patriota Maurici Serrahima escrites en les seves memòries Mentrestant. Les paraules d’aquest polític pensador catòlic foren: “Quan es vol fer política de debò s'han de veure les coses en conjunt i s'ha de tenir un pensament llunyà. Això no vol dir que no el puguem aconseguir, però vol dir que ens hem d'estranyar si no ens el trobem fet, perquè no és la nostra ordinària manera de ser. El mateix podríem dir de la necessitat d'aplegar-se, d'anar junts, indispensable en la política, si es volen fer grans coses". Espero que aquestes reflexions ens ajudin entendre quin és atzucac d'aquests dies. 

Per adherir-se a la proposta d'una llista unitària a les eleccions del 21-D cliqueu aquí: llista unitària, adhesió

Glosses per la vida quotidiana

La nostra societat ha banalitzat la mort fins el punt que ja no infon respecte fins que es mor alguna persona del nostre entorn. Llavors tot són preguntes sense massa resposta. Quan passa això ens envaeix la tristor i ens sentim desvalguts. Cal trobar el sentit, més enllà de la circumstància concreta d’un fet que aparentment que ens sembla totalment irreparable. Jo sóc la resurrecció i la vida, diu el Senyor, els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els que creuen en mi, no moriran mai més. (Jn 11,25-26)

Per damunt de tota llei hi la caritat. La capacitat d’estimar, d’entendres, de pacificar i fer el bé. Si no hi ha amor, fins i tot en política, tot s’esvaeix endut per l’egoisme. Sense amor, la llei és l’escut per emparar els interessos personals i oprimir els legítims drets dels altres. Un dissabte, Jesús va anar a menjar a casa d'un dels principals dels fariseus. Ells l'estaven observant. Davant d'ell hi havia un home que era hidròpic. Jesús tenia al davant un malalt, preguntà als entesos en la Lleu i als fariseus: “Es permès o no de curar en un dia de repòs? Però ells callaven. Jesús agafà aquell home, el va guarir i el va fer marxar.(Lc 14,1-4)

Glosses per la vida quotidiana

Els cristians hem de lluitar per la justícia. No podem defugir aquesta responsabilitat. La misericòrdia i la compassió ens permeten obrir el cor a les persones que pateixen tota mena de discriminació o exclusió. Però hem de ser més radical i anar a combatre les estructures de pecat que són la causa de les injustícies i desigualtats que deshumanitzen.

Déu és pare d’orfes, defensor de viudes,

des del lloc sagrat on resideix.

Déu dóna casa als desemparats

allibera els captius i els enriqueix.

Salm 67

A moltes persones ens sosté l’esperança. Vivim temps plens de preocupacions i dissorts que ens intranquil·litzen i donen perplexitats. Sense esperança tot fora més difícil. Vivim confiats que no estem sols i que ens mantindrem fidels en al camí que hem emprés.

Renoveu la vostra vida, Senyor,

com l’aigua renova l’estepa del Negueb.

Els qui sembraven amb llàgrimes als ulls

criden de goig a la sega.

Salm 125

Llibertat, democràcia i amnistia

L’empresonament a Estremera i Alcalà Meco de la quasi la totalitat del govern de la Generalitat ha commogut la festivitat dels sants Difunts. La decisió de la jutgessa, força criticada per molts juristes tant pel fons com per la forma, evidencia la feblesa de la democràcia de l’Estat espanyol. Aquest Estat ha permès la vulneració de les garanties processals i ha tolerat la indefensió jurídica dels consellers de la Generalitat metre les elits polítiques aplaudeixen la decisió judicial. Diuen “amics, qui la fa, la paga”. La irrupció de la judicatura en l’espai polític ha estat possible perquè aquestes elits polítiques de l’Estat han traslladat constantment el debat polític a l’àmbit judicial. L’any 2006 el partit Popular comença a recollir signatures per revisar la constitucionalitat de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Quan l’elit política abandona l’espai polític el seu lloc és ràpidament ocupat per altres poders de la societat. En aquest cas una part de la judicatura sembla que està assumint un protagonisme per sobre les seves responsabilitats constitucionals. La divisió de poders ha saltat pels aires i la contaminació política del Tribunal Constitucional feta pels partits majoritaris s’ha estès a altres nivells del poder judicial. Al final, les elits polítiques pretenen guanyar en els tribunals allò que no pogut aconseguir en l’àmbit polític i alguns membres de la judicatura llueixen perfil propi alimentats per alguns medis de comunicació. 

Les elits polítiques d’Espanya han entès el seu paper social com una qüestió d’ordre públic abandonant la visió clàssica de la política: diàleg, negociació i acord. L’Estat espanyol ha estat colonitzat per uns joves professionals educats sota la influència de visions autoritàries, centralitzadores i que entenen la política com una prolongació de la vida de les casernes. No calen raons, sinó bones mesures repressives. ¿Per què negociar, si la força pot imposar les idees que han d’esdevenir guanyadores?. La degradació de la política viscuda arran del desafiament independentista evidencia la crisi de la democràcia de l’Estat espanyol. Davant la incapacitat de l’estament polític per trobar solucions als problemes polítics s’ha propiciat que altres poders de l’Estat comencen a imposar directament les seves solucions. Els salva pàtries estan sempre a punt per actuar i, probablement, ja ho han començat a fer. Intueixo que l’empresonament de bona part del govern de la Generalitat és una mostra de l’actuació paral·lela d’aquests poders de l’Estat que han començat a reconduir una situació que consideren que s’ha escapat de les mans a la classe política. D’alguna manera, el lema de “a por ellos” ho contamina tot.

Audaços per guanyar

En Miqel Martí Pol, en el seu magnífic poema Ara mateix en recordava que tot està per fer i tot és possible. Sabies paraules i molt adients avui en dia per invitar-nos a seguir treballant, i sense defallir, en la construcció del projecte nacional català. És evident que tot és possible, fins i tot guanyar sobradament les eleccions del 21D, però fer fer-ho tot està per fer. Cal transmetre al poble català que hi ha una voluntat política de no aturar-nos fins la independència de Catalunya. Els líders del procés no poden dilapidar la il·lusió dels més de milions de catalans que votarem en el referèndum del 1 d’Octubre. Aquest líders han de consolidar aquesta adhesió a l’independentisme i han d’eixamplar el vot. Calen molts més de dos milions de persones.

L’horitzó electoral del 21D és una importunitat pels independentistes. Cal sortir a guanyar unes eleccions que seran el plebiscit que les elits de l’Estat no han deixar fer. Les forces polítiques contraris a la independència lluitaran per barrar el pas a l’independentisme. Però, cal ser astuts i audaços per mantenir viva la il·lusió que ens ha dut on hem arribat. La gran força de l’independentisme és la gent. La gran capacitat de mobilització de molta gent que tenaçment ha lluitat per defensar la llibertat i la sobirania dels catalans. Ara, les forces independentistes han de ser responsables del moment polític que ens ha tocat viure i reforçar la seva unitat per aprofitar al màxim aquesta oportunitat de les eleccions del 21D. La unitat ens farà vencedors.