Permeti’m explicar una anècdota. Un professor universitari, d’origen àrab i immigrant, fa més de vint-i-cinc anys que viu a Catalunya, pare d’un jove adolescent m’explicà l’experiència viscuda amb el seu fill. Ha observat que aquest noi, davant la pressió xenòfoba rebuda contra ell en l’institut ha intentat reconstruir una nova identitat basada en elements religiosos construïts a partir d’informacions trobades en les xarxes socials. Paradoxalment, la família d’aquest noi no és religiosa. La direcció de l’institut s’ha inhibit de l’assetjament xenòfob rebut per aquest noi. El procés de redefinir una nova identitat viscut per aquest noi sembla donar-se en altres nois que han passat un procés similar.
Aquest cas m’ha fet reflexionar sobre les deficiències que té la societat catalana en el processos de crisis d’identitat en els fills d’immigrants. Es tracten de nois i noies, catalans d’origen, escolaritzats a Catalunya i que en un moment de la seva vida, per algun motiu, no sempre coincident, es pregunten sobre la seva identitat. Aquest fet no és gens estrany en una societat en la qual els individus es defineixen per múltiples identitats. Doncs bé, quan aquests nois s’interroguen sobre quina és la seva identitat i cerquen en els orígens dels seus pares algunes referències, les comunitats de vincles on els seus pares tenen les seves referències, no ofereixen respostes convincents per satisfer la inquietud d’aquests joves. L’alternativa que tenen aquests joves no és gens bona. Les xarxes socials van plenes de pàgines dissenyades per captar aquests joves i proporcionar-los uns referents d’identitat perfectament estudiats per afavorir la seva radicalització i hostilitat a la societat que ha acollit als seus pares. Les polítiques contra la radicalització islamista han d’abordar millor aquestes situacions i entendre que a més de les mesures policials, sempre necessàries, cal prendre iniciatives més encaminades a enfortir el sentit de pertinença a la societat i a donar resposta a les preguntes sobre la identitat.
dijous, 30 de novembre de 2017
dimecres, 29 de novembre de 2017
La radicalització de l’islam a Catalunya
A Catalunya, existeix una preocupació notòria per prevenir la radicalització del terrorisme islamista. Els atemptats del 17 d’agost passat a Barcelona i Cambrils provocaren diverses reflexions sobre la idoneïtat de les mesures empreses a l’àmbit escolar, en els serveis socials municipals, les presons, etc... i si s’havien fet bé les mesures impulsades per prevenir la radicalització dels musulmans. Les recents notícies sobre la vinculació de l’imam de Ripoll, Abdelbaki Es Satty, amb els serveis secrets del CNI han atiat de nou la sospita de males pràctiques per part d’algunes administracions públiques.
Les relacions fosques dels aparells de l’Estat amb l’imam de Ripoll han alimentat sospites de tota mena. S’han especulat diverses hipòtesis, algunes forces fantasioses i altres bastant preocupants sobre la possible manipulació de l’imam de Ripoll en benefici dels interessos de l’Estat. Es d’esperar que la futura compareixença del director del CNI a una comissió del Congrés de Diputats, encara sense data en agenda, serveixi per aclarir aquests punts foscos en relació als vincles dels aparells de l’Estat amb la radicalització islamista.
Al marge de les consideracions anteriors, el cert és que els poders públics haurien de revisar les seves polítiques d’integració. Es tenen forces evidències que hi ha una part de joves de segona o tercera generació de fills d’immigrants sense massa sentit de pertinença en la societat que acollí als seus pares o avis. Per les dades que es disposen, la crisi d’identitat d’aquests joves porta a alguns d’ells a cercar identitats substitutes o compensatòries. Lamentablement alguns d’aquests joves troben aquestes identitats en el fonamentalisme religiós, fins i tot sense necessitat de provenir d’ambients religiosos. A partir d’aquí és fàcil iniciar el procés de radicalització.
Etiquetes de comentaris:
Catalunya,
Islam,
radicalització
dimarts, 28 de novembre de 2017
Idees per canviar l’estat
L’altre dia un amic va comentar-me algunes idees que poden fer-se servir per anar creant un estat d’ànim polític si la relació de Catalunya amb Espanya ha de seguir durant uns quants anys estabilitzada. Durant aquest temps hi hauran eleccions a les Corts espanyoles. En aquest moment seria l’ocasió d’introduir unes propostes polítiques orientades a qüestionar a fons conceptualment el propi sentit de l’estat espanyol. La primera proposta fora demanar un referèndum sobre la forma d’Estat: monarquia o república. Fora hora, un cop tancades algunes de les raons que justificaren l’acceptació conformada de la monarquia borbònica, plantejar-se la forma d’estat per transitar cap la renovació democràtica de l’Estat. La segona proposta és la modificació constitucional per permetre fer referèndums d’independència. Res a dir, és el que una part de la societat catalana ve demanant des de fa temps.
La següent proposta és la supressió de l’Audiència Nacional. Aquest tribunal creat l’any 1977 en substitució del franquista Tribunal d'Ordre Públic, de la qual heretava competències i n’incorporava de noves, entre altres, terrorisme, crim organitzat, narcotràfic, delictes contra la Corona o els delictes econòmics que causen greu perjudici a l'economia nacional. Aquest tribunal és una anomalia en relació a l’arquitectura jurídica dels països democràtics. Una altra mesura a incorporar en l’agenda política fora la modificació del codi penal per formular de nou els delictes de sedició i rebel·lió tipificant-los de manera més harmònica amb la resta de països del marc europeu. Diversos estats membre els inclouen en els seus codis penals, però la seva definició i les penes que comporten varien molt d'un a un altre. Vaig trobar aquestes idees força atractives per si hem de seguir una temporada més convivint amb els nostres veïns.
dilluns, 27 de novembre de 2017
L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. XIV
Alguns erudits dels primers moments de l'islam van escriure vàries obres analitzant la confusió existent al voltant dels documents islàmics doctrinals originals. D'alguns d'aquests textos es dedueix que en aquella època el terme Qur'an no es referia a cap llibre, tal com l’entenem avui sinó més aviat al conjunt de tot allò que les persones havien entès i percebut del que havia transmès oralment per Muhammad. Amb el pas del temps, aquest record es va complementar amb fixacions escrites per tal de retenir millor el contingut de les paraules de Muhammad. En aquests primers moments la comunitat musulmana posseïa el llegat de Muhammad, bé en forma de transmissió oral o escrita sense diferenciar el que seria el futur Alcorà i la tradició dels hadits. La separació d'aquest material heterogeni en dos corpus diferents va ser relativament tardana. En un primer moment tot estava barrejat.
Molts especialistes consideren que el procés d'elaboració dels textos sagrats islàmics fou complex i bastant problemàtic. És molt possible que al principi de l'islam la comunitat musulmana disposés de moltes sentències relacionades amb Muhammad. Simplement eren considerades paraules sagrades perquè el seu origen era el propi Muhammad i per aquest motiu circulaven entre els musulmans d'aquell temps. Aquest corpus doctrinal fou progressivament depurat i diferenciat per originar els dos grans textos de l'islam: l'Alcorà i els hadits. Aquests dos textos representen, en la tradició islàmica, la Paraula de Déu i les tradicions de Muhammad. Alguns erudits estudiant l’anomenat sermó de l'adéu de Muhammad, observà la indecisió que va haver-hi en situar algunes paraules en l'Alcorà i altres en els hadits. Un exemple evident d'aquest situació són també els denominats hadit Qudsi paraules pronunciades per Déu mateix que en el seu moment no varen saber col·locar-se en l'Alcorà i van ser incorporats en els hadits. Els hadit Qudsi, anomenats hadits sagrats, també coneguts com hadit Rabbani o hadit Ilahi, traduïbles com hadits divins, son uns hadits considerats revelats per Déu i enunciats per Muhammad. La cadena de transmissió es remunta directament a Déu. Per la seva naturalesa es consideren com a revelació extra-alcorànica.
diumenge, 26 de novembre de 2017
II Setmana de la Bíblia
El lema de la II Setmana de la Bíblia és encertat: La paraula de Déu és viva i eficaç. Certament, la Bíblia són paraules vives. Cada lectura bíblica és com escoltar les veritats de la vida a cau d’orella. Tot seguit, aquestes paraules se’n van al cor il·luminant el que som, el que fem i el que sentim. La lectura diària dels textos bíblics, per més que llegim textos coneguts ens semblen sempre diferents. Efectivament, ho són perquè som nosaltres els que segurament hem canviat al viure una realitat que es canviant. Per això té tot el sentit afirmar que la Bíblia són paraules vives. La Paraula de Déu és viva.
Totes les coses bones cal gaudir-les en petites dosis i, si és possible, amb assiduïtat. Per això és del tot recomanable dedicar una estona el dia, una petita estona a llegir la paraula de Déu i viure el mateix que experimentà la Verge Maria quan, al sentir les les paraules dels pastors en el moment de la seva adoració al nen Jesús, diu l’evangelista que “guardava tot això en el seu cor i ho meditava”. Cadascú pot tenir el seu mètode per apropar-se diàriament a la Paraula de Déu. Jo us proposo la Lectio Divina tal com forma part de l’espiritualitat benedictina. Primer llegir un text, qualsevol, el primer que surti a l’obrir la Bíblia i preguntar-se ¿què explica aquest text? ¿que passa en el relat?. Després meditar ¿què em diu Déu en el text?. Tot seguit pregar ¿quin diàleg puc fer amb Déu sobre aquest text. Finalment contemplar ¿que puc fer jo en la meva vida a partir de tot l’anterior?. Petit exercici que ens ajudarà ben segur a tenir una intensa vida espiritual. És així com la paraula de Déu és viva i eficaç.
Etiquetes de comentaris:
Bíblia,
Espiritualitat
dissabte, 25 de novembre de 2017
Glosses per la vida quotidiana
La preuada felicitat depèn dels objectius que tinguem fixats en la vida. L’estil de vida personal ha de ser coherent amb el que creiem i els principis que ens sostenen. Hem de revisar si el que fem es correspon amb el que diem i el que diem és el que pensem. Tant de bo que en el dia d'avui també tu haguessis reconegut allò que et donaria la pau! Però ara els teus ulls són incapaços de veure-ho! ( Lc 19,42)
Molts cops hem sentit l’expressió que cal ser políticament correcte. Penso que hem de ser més rebels i dir allò que pensem, això sí, sense ofendre i respectant als altres. No hem de preocupar-nos el que diem incomoda, sovint haurà de passar això perquè el que diem i fem, no per agradar, sinó per servir a la veritat. Cada dia ensenya en el temple. Els grans sacerdots, els mestres de la Llei i els dirigents del poble volien matar-lo, però no sabien com fer-s’ho, perquè tot el poble estava pendent del que ell deia. (Lc 19, 47-48)
Etiquetes de comentaris:
Glosses per la vida quotidiana
divendres, 24 de novembre de 2017
Glosses per la vida quotidiana
Viure és una joia. Cada dia hi ha petits instants que ajuden a comprendre quin és el sentit íntim de la vida. L’esperit necessita trobar també aquests moments en els quals tot esdevé comprensible il·luminat per raons profundes que sostenen aquesta joia de viure. Jo sóc la llum del món – diu el Senyor – el qui em segueix tindrà la llum de la vida. (Jn 8,12)
Ser honrat és una virtut, no ser corrupte una altra. Són virtuts clàssiques, que poca gent qüestiona. Però en podríem afegir d’altres. Per exemple, renunciar a viure amb coses supèrflues o compartir els bens que tenim amb altres persones. Això costa més. Senyor, ara mateix dono als pobres la meitat dels meus béns, i a tots els qui he defraudat, els restitueixo quatre vegades més. (Lc 19,8)
La llibertat de les persones està fonamentada en el respecte a la seves consciències. Necessitem normes per poder conviure, però les lleis no són sagrades no estan per damunt d’allò que hem acceptat com les lleis dels déus. Les lleis han de ser justes, sinó ho són la consciència moral obliga a desobeir-les. ¿Què espereu? No obeiré els manaments del rei, sinó només els de la llei de Déu (2Ma 7,30)
dijous, 23 de novembre de 2017
L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. XIII
dimecres, 22 de novembre de 2017
L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. XII
La qüestió de la falsificació de les escriptures sagrades musulmanes ha estat sempre molt present des dels primers moments de l'islam. El mateix Alcorà reflecteix aquesta preocupació. En diverses sures es parla d'aquest tema. Per exemple, la sura 2, la Vaca, conté algunes al·lusions a aquests canvis en l'Alcorà "Però els impius van canviar per unes altres les paraules que se'ls havien dit i vam fer baixar contra els impius un càstig del cel per haver obrat perversament" (2 : 59) o “com aneu a anhelar que us creguin si alguns dels que escoltaven la Paraula d'Al·là la van alterar sabent, després d'haver-la comprès? (2:75). La discussió de la possible falsificació del contingut de l'Alcorà va estar associada al debat sobre quan va ser fixada per escrit la revelació rebuda per Muhammad.
Els sectors tradicionalistes de l'islam van tenir des de sempre molt interès a demostrar que la recopilació del material base per a l'edició de l'Alcorà va començar just a la mort de Muhammad durant el temps del lideratge polític d'Abu Bakr i es va acabar amb la publicació d'un text bastant definitiu conegut com la Vulgata d'Uthman per haver-se recopilat en època d'aquest dirigent musulmà. Posteriorment, aquest text hauria estat enriquit lingüísticament sota la supervisió del califa Abd al Malik. Si aquesta hagués estat la seqüència, tal com pretén l'islam oficial, no hi hauria massa marge per a la falsificació del missatge rebut per Muhammad. No obstant això les dades aportades pels estudis de diversos especialistes suggereixen que la posada per escrit de l'Alcorà va passar molt més tard del que es proposa les fonts tradicionals de l'islam. Amb la qual cosa va haver temps més que suficient per manipular el text alcorànic original.
dimarts, 21 de novembre de 2017
Mobilitzacions sense lideratges
Ens trobem davant d’una situació en que els ciutadans ens senten protagonistes dels esdeveniments socials, els construeixen i s’impliquen posant de manifest que són els grans conductors dels canvis socials. A nivell polític i social està passant el mateix del que succeeix en els formiguers o nius de termites, tothom sap que fer, tothom sap com moure’s i, sorpresa, no existeix ningú que dirigeixi. ¿Ens trobem davant d’una època de lideratges difusos o no lideratges tal com els havíem entès fins ara?. L’aparició del CDR qüestiona, en part el model tradicional de relació entre lideratges i moviments socials. És cert que els CDR estan força propers als moviments antisistema i políticament influenciables per les formacions polítiques d’aquesta òrbita, però també expressen una forma autònoma i espontània de la política que caldrà seguir amb atenció.
dilluns, 20 de novembre de 2017
Democràcia, llei i obediència, una mirada des de la fe
En el debat polític sobre la
independència de Catalunya ha aparegut reiteradament la tensió entre els principis
de legalitat, legitimitat, democràcia i obediència a les lleis. Esquemàticament,
podem dir que hi havia persones que defensaven la idea de que sense respecte a
les lleis no hi ha democràcia i, en sentit contrari, altres persones
consideraven que sense democràcia no hi ha lleis. Entorn d’aquests principis s’han
fet debats durs, fins a l’extrem de plantejar en algunes ocasions dos mons conceptuals
antagònics. Davant d’aquesta confrontació d’idees m’he preguntat, en més d’una
ocasió ¿quina podria ser la mirada
cristiana a aquests temes?.
Penso que la legítima passió política
eclipsa molts judicis o els pot distorsionar en excés. Al la base de tota
consideració sobre la prelació d’aquestes principis ha de prevaldre, com a
criteri fonamental, la recerca d’allò que és just. Les lleis positives no són
principis autònoms al marge de la legitimitat moral. Perquè la democràcia, per
si sola no garanteix la justesa de les lleis, tot i que sense democràcia no es
poden fer les lleis. Com digué el bisbe Xavier Novell “els cristians no ens guiem ni tenim criteris en funció de lleis
positives sinó per allò que és just, veritat i digne”. Per això la legitimitat
de qualsevol actuació política està associada al sistema normatiu vigent, les
lleis vigents, però també als principis morals.
Gràcies als principis morals i la
recerca del bé moral, les lleis és poden desobeir. Com diu el pare Jesús Renau,
“quan la llei és injusta o contraria a
una llei fonamental superior o a uns principis dels drets humans, desobeir-la
no sols no és delicte sinó exigència moral”. En aquestes condicions la
desobediència quan es donen situacions d’opressió no pot ser un delicte sinó
que és una virtut moral. En cas de dubte sempre resulta útil consultar la
Doctrina Social de l’Església. En l’article 407 del compendi es diu amb tota claredat
que “una autèntica democràcia no és el resultat d’un respecte
formal de regles, sinó el fruit de l’acceptació convençuda dels valors que
inspiren els procediments democràtics: la dignitat de tota persona humana, el
respecte dels drets de l’home, l’assumpció del «bé comú» com a fi i criteri
regulador de la vida política”. Si es perden aquests referents en
el debat polític, com bé ha dit l’abat de Montserrat, es “dificulten la construcció de ponts de diàleg” i es fa difícil
treballar per la convivència.
Etiquetes de comentaris:
Independència,
Moral,
Política
diumenge, 19 de novembre de 2017
El moviment del President
Les eleccions del 21D aporten vàries novetats. La primera, i pot ser la més important, és el fet de ser unes eleccions imposades per la força de l’Estat espanyol amb alguns dels candidats a la presó a l’exili. Per sort, la intel·ligència política de les forces independentistes han donat la volta a aquesta situació i han fet d’aquestes eleccions una oportunitat per referendar de nou el camí cap a la independència de Catalunya. La segona novetat és la irrupció, com inesperat, d’un moviment polític nou que pot capgirar les estratègies dels partits polítics tradicionals, independentistes o no. Es tracta del moviment generat entorn l’anomenada llista del President. Mentre la majoria de partits independentistes han fonamentant la seva estratègia electoral en la confrontació partidista, un grup ampli de ciutadans, amb la complicitat del president Puigdemont, han sabut aglutinar al seu entorn la demanda de quasi mig milió de catalans que demanaven una llista unitària de les forces independentistes.
La llista del President ha superat el marc estret dels partits polítics, inclòs el mateix PDCAT, formació on milita el propi Carles Puigdemont, i ha introduït a Catalunya la dinàmica dels nous moviments polítics que comencen a consolidar-se en alguns llocs d’Europa. El moviment “En Marche” de Macron a França fou un exemple d’aquest canvi en el panorama polític. Tot ha anat molt ràpid i està per veure el seu impacte electoral. Però aquest moviment del President aporta alguns trets nous que caldrà seguir ben de prop, perquè pot marcar el futur electoral de Catalunya en els propers anys. Les properes eleccions municipals poden ser nova pedra de toc per veure la solidesa d’aquesta aposta electoral per les eleccions 21D. Hem d’estar-hi atents.
Etiquetes de comentaris:
Independència,
Política
dissabte, 18 de novembre de 2017
Glosses per la vida quotidiana
Cada cop costa més entendre els esdeveniments socials i polítics del nostre temps. Els raonaments que tenim semblen insuficients per comprendre el que està passant. Ens cal aplicar una saviesa que va més enllà de la raó. És una saviesa que neix en el cor i que s’entén des d’una lògica diferent a la que el món proposa. “La saviesa té un esperit intel•ligent, sant, únic i variat, subtil, àgil, penetrant, immaculat, clar, inofensiu, benèvol, agut i sense traves, benefactor, humanitat, segur, incommovible, tranquil, capaç de tot, atenent a tot. Impregna tots els esperits, sobretot els més subtils, intel·ligents i purs” (Sv 7,22-23)
Diuen que tota pedra fa paret. Gràcies al treball continuat i silenciós de moltes persones l’esperança segueix viva per a molts. En el món hi ha molts exemples de persones que calladament estimen i treballen per fer un món més just i lliure. Aquestes persones són grans testimonis d’esperança.
“Silenciosament, sense paraules,
sense que ningú els senti la veu,
la seva crida s’escampa per tota la terra,
escolten el seu llenguatge
fins als límits del món”.
(Salm 18)
divendres, 17 de novembre de 2017
Glosses per la vida quotidiana
¿Perdonem o cerquem cobrar-nos les ofenses? ¿Perdonem prou?¿Som venjatius? El perdó no abunda en la nostra societat. Tinc la impressió que està molt estesa la idea de qui la fa la paga. El camí del perdó és costerut. Perdonar costa i exigeix una capacitat interior que neix de l’exercici de la misericòrdia. “Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo, i si se'n penedeix, perdona'l. I si t'ofèn set vegades al dia i set vegades torna per dir-te: "Me'n penedeixo", tu l'has de perdonar “ (Lc 17, 3-4)
Necessitem ser persones confiades. Hem d’obrir el cor a fiar-nos d’altres persones que ens estimen i ens volen el bé. El recel tanca el cor a la vida. L’amor es confiat i ens fa confiar. L’egoisme ens gira d’esquena a deixar-nos estimar pels altres i confiar en ells. “El Senyor és el meu pastor, no em manca res, em fa descansar en pres deliciosos; em mena al repòs vora l’aigua i allí em retorna” (Salm 22)
La fe cristiana ha de ser un compromís per la justícia. La justícia brolla de la fe. Els creients no podem ser persones insensibles al sofriment de les persones que pateixen injustícia. Des de l’amor al pobre, a l’exclòs o el marginat la presència de Déu esdevé comprensible. Sense amor alliberador Déu resta amagat.
“Són els febles i els orfes que he d’afavorir
feu justícia als pobres desvalguts,
allibereu els indigents i els febles,
arranqueu-los de les mans dels injustos”
(Salm 81)
dijous, 16 de novembre de 2017
El procés i el principi de realitat política
No fa masses anys impartia un
seminari de Lideratge polític. Llavors explicava que la ciutadania atorga el
lideratge polític, entre altres raons, a qui és capaç de llegir bé la realitat,
detectar els seus principals problemes i proposar les millors alternatives per
resoldre’ls. També explicava que els líders polítics ho són perquè tenen la
capacitat de situar sense dissimular als ciutadans davant dels seus problemes i
els ajuden a créixer personalment construint un futur diferent. El principi de
realitat resulta bàsic per generar confiança i és fonamental assumir-lo en tota
la seva complexitat.
He quedat sorprès escoltant les
darrers declaracions d’alguns dirigents del procés independentista. Alguns d’ells,
i no és el cas de president Puigdemont, s’han apressat en un vertiginós exercici
d’autocrítica. Escoltant algunes de les coses dites m’ha entrat vertigen. He
sentit dir que s’explicaven aquelles coses que sonaven bé o que ajudaven a
cohesionar a la gent i també s’ha dit que no hi ha independència perquè no hi
ha una majoria que la vulgui. Més d’un ha dit que havien estat ingenus al no
avaluar correctament la força repressiva de l’Estat.
Si tot això és veritat ¿per què
no es va deixar al president Puigdemont convocar eleccions?; ¿per què se’l pressionà
per terra, mar i aire per no convocar eleccions? ¿per què se’ns va fer creure
que s’havia declarat la independència, quan ara alguns d’aquests dirigents ens diuen
que només fou un gest simbòlic perquè no hi havia consistència jurídica?. Els resultats de la manca de principi de
realitat són palmaris: mig govern a la presó i l’altre a l’exili, els Jordis a
la presó i el la capacitat d’autogovern dels catalans intervinguda. Però,
seguirem lluitant per la independència i per recuperar el govern legítim de
Catalunya. Pot ser el que caldrà és pensar lideratges nous per nous temps.
Etiquetes de comentaris:
Independència,
Política
dimecres, 15 de novembre de 2017
L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. XII
La idea d'una manipulació de
l'Alcorà va tenir molta acceptació, en un principi entre la comunitat alida,
els partidaris d’Alí. Durant els primers anys de l'islam, a llarg del temps en
el qual l'Alcorà va ser recopilant fins a adquirir la seva forma última al
califat d'Abd al Malik, van haver moltes denúncies sobre les addicions o
supressions de versicles alcorànics per satisfer els interessos del poder
polític. Alguns islamòlegs comenten que el context polític influí en el procés
de confecció de l'Alcorà. Diuen que les alteracions del text alcorànic són un
reflex del clima de violència desfermada després de la mort de Muhammad i les
lluites entre les diferents faccions de musulmans per liderar la comunitat.
Molts musulmans dels primers
temps consideraven, per diverses raons, que la versió feta per Uthman, la
considerada primera compilació de l’Alcorà, no era fidel a les revelacions
fetes a Muhammad i dites per ell. Diversos escrits d'aquella època demostren que
una sèrie d'erudits sunnites durant els tres primers segles de l'islam no van
deixar de criticar la vulgata d'Uthman per la seva violació de la revelació.
Les acusacions més explícites, més dures i més insistents contra la
falsificació de l'Alcorà feta pels tres primers líders de la comunitat, Abu
Bakr, Umar i Uthman van ser formulades per l'oposició alida, i, en concret del
xiisme imamí. Segons aquest corrent del xiisme Alí era l'única persona que
posseïa l'autèntic Alcorà recopilat. Aquest text era molt més extens que la
versió oficial, però havia estat descartat per les autoritats, principalment
perquè contenia un homenatge explícit a Alí com a futur hereu de Muhammad.
Davant el rebuig que va provocar aquesta versió Ali l’amagà i es va transmetre secretament
entre els que feien la funció d'imams dels xiïtes. Van ser els xiïtes imamíes acusaren
els sunnites d'haver falsificat l'Alcorà. La polèmica estava servida.
dimarts, 14 de novembre de 2017
L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. XI
Avui parlaré d’un tema poc
conegut. La composició de l’Alcorà. La tradició musulmana afirma amb contundència
que l’Alcorà reprodueix literalment el que Déu dictà a Muhammad. Aquesta
afirmació no es pot discutir. Però en els primers temps de l’islam van haver-hi
erudits que dubtaren que el text canònic fos realment la revelació rebuda. Al
segle IX aparegueren obres que parlaven de la manipulació de l’Alcorà. Tenien
títols prou suggerents: “Revelació i
falsificació”, “Revelació i alteració” o “L’Alcorà i la falsificació”. Hi havia preocupació perquè això hagués
passat. La qüestió de l’alteració de
l'Alcorà aparegué relacionada amb els problemes de la successió de Muhammad.
Les dues qüestions, falsificació i drets successoris en el lideratge de la
comunitat, han anat estretament unides.
Després de la mort de Muhammad el
seu gendre Alí pretengué succeir-lo però perdé la disputa amb un altre sector
de musulmans. Els partidaris d’Alí afirmaven que els seus contrincants a fi da
barrar-li el pas manipularen l’Alcorà. Tingueren oportunitat de fer-ho. L’Alcorà
en vida de Muhammad s’havia transmès oralment. Eren missatges per ser recitats.
Després de la mort de Muhammad, els primers líders de la comunitat musulmana
decidiren passar de la tradició oral a un text escrita per por de perdre el
record dels seus ensenyaments. Aquí comença tot. Deixo per uns següents
comentaris explicar com acabà tot.
dilluns, 13 de novembre de 2017
La impassibilitat de les elits polítiques
A les eleccions del 21D hi arribem condicionats per la lògica dels partits.
Ni les constants i sostingudes mobilitzacions sobiranistes, ni la gran recollida
de signatures per fer una llista unitària han estat suficients per capgirar
aquesta lògica. L’obcecació partidista ha deixat perdre l’oportunitat per retornar
a la legitimitat perduda per l’aplicació de l’article 155 i ha transformat les properes
eleccions en unes simples eleccions autonòmiques. Tinc la sensació de que les
cúpules dels partits van en una direcció i les dinàmiques socials en una altra.
Els egoisme partidistes, els dictats de les seves elits, s’han imposat al sentiment
de molts ciutadans que han expressat de forma reiterada als partits polítics
que havien d’entendre’s per fer una llista unitària. Aquesta dissociació entre
el que vol la ciutadania i les decisions de les elits partidistes em fa pensar
que ens trobem davant d’un nou episodi de la profunda crisis dels partits
polítics.
La sostinguda deficiència de la
democràcia empresarial, on les cúpules directives controlen el poder de decisió
de l’empresa al marge de la junta d’accionistes, s’ha traslladat de ple als
partits polítics. Les elits dels partits polítics tradicionals decideixen al
marge dels seus militants i estan totalment desconnectades del sector social
que pretén representar i del qual reben el lideratge polític. Aquestes elits
han segrestat la seva funció social en la societat democràtica. L’únic lligam
vinculant entre la ciutadania i les elits són els processos electorals els quals
permeten verificar l’encert de les elits polítiques. Les dificultats per fer
una llista unitària expressen aquesta situació. La solidaritat mostrada reiteradament
per la base social de l’independentisme no troba correspondència en la unió de
les elits polítiques. Aquestes segueixen aferrades a lògica partidista la qual divergeix
notablement de la lògica ciutadana. Aquest és el problema. Els fets semblen
demostrar que, entre les elits polítiques, encara perdura la concepció leninista
de la direcció política. Mala pesa al taler.
Etiquetes de comentaris:
Eleccions,
Independència,
Política
diumenge, 12 de novembre de 2017
Aportacions per renovar l’esperit
El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de
Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la
vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el
que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos
transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la
voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2).
Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.
És des de la
humilitat que podem adorar Déu i beneir-lo. (P. Abat Josep Mª Soler
homilia del 3 de febrer de 2017)
El vostre amor
és gran, més alt que el cel, la vostra lleialtat arriba fins als núvols. (Salm 107:5)
Preguem el
Senyor perquè mentre nosaltres bastim exteriorment temples visibles, ell en
basteixi en nosaltres, d’invisibles (Sant Paulí
de Nola, Carta 32)
Aquell qui
s’exaltarà a si mateix, serà humiliat, i el que s’humiliarà a si mateix serà
exaltat. (Mt 23:12)
dissabte, 11 de novembre de 2017
Glosses per la vida quotidiana
Vivim moments excepcionals perquè la societat catalana ha
de donar resposta a grans reptes polítics i socials. En aquests moments cal
tenir el cap ben endreçat i l’esperit asserenat per valor i jutjar amb rectitud
i tenir la llibertat d’actuar en consciència. Guiats per l’amor, la voluntat de
fer el bé i respectar les persones. Ser pacificadors i acollidors del qui no
pensen com nosaltres.
La persona
justa, compassiva i benigne,
és llum que
apunta a la fosca.
Sortós l’home
que presta de bon grat,
que disposa a
consciència els seus afers..
(Salm 111)
Ens ha de sortir del cor respectar les altres persones.
Les hem d’estimar i tractar-les amb el respecte que mereix la dignitat que
tenen. En elles es manifesta la profunditat de la condició humana. Hem de saber
trobar en els altres el rostre de la humanitat. ¿No sabeu que sou un temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en
vosaltres. Si algú profana el temple de Déu, Déu li demanarà compte, perquè el temple de Déu és sagrat, i
aquest temple sou vosaltres. (1Co 3,16-17)
De jove cantava amb tota l’ànima “Vull ser lliure, abans
de ser un esclau enterreu-me sota el fang i deixeu-me viure en pau i llibertat”.
Han passat els anys i aquest anhel segueix en peu. Llibertat i pau, pels altres
i per mi. Llibertat per no ser presoner de situacions injustes i pau interior
per tenir la serenor per lluitar a favor de la justícia.
Que hi hagi
pau dintre teu. Per la casa del Senyor, el nostre Déu, et desitjo la felicitat.
(Salm 121)
divendres, 10 de novembre de 2017
Glosses per la vida quotidiana
Hem d’estimar sense límits, sense contraprestacions.
L’amor cerca el bé de l’altra persona, l’amor és desinteressat. L’amor és
misericordiós perquè acull a les altres persones tal com són. L’amor és
compassiu perquè ens fa solidaris amb el sofriment dels demés i ens mou a la
justícia per alliberar-los. Quan facis
una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç tu, llavors ells
no tenen res per a recompensar-t’ho. Deu t’ho recompensarà quan ressuscitaran
els justos. (Lc 14,13-14)
Hi ha moments, pot ser el que vivim és un d’ells, que són
feixucs. Moments en els quals sentim un pes a l’ànima que ens costa alleugerir.
Quan ens passa això necessitem sentir-nos acollits, acompanyats i reconfortats.
Hem de trobar persones i instants de calidesa que ens renovin l’esperit i en
donin assossec. Veniu a mi tots els qui
esteu cansats i afeixugats, jo us faré reposar. (Mt 11,28)
dijous, 9 de novembre de 2017
L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. X
Un dels problemes que tingueren
els primers musulmans fou l’existència de diverses versions circulants de l’Alcorà
amb importants diferències entre elles. Per resoldre aquesta situació el líder
de la comunitat islàmica Uthman recopilà totes les versions en un únic text i
ordenà destruir les anteriors versions. Però, tot i l’ordre donada, les
versions concurrents de l’Alcorà seguiren circulant. Probablement això és el
que va succeir amb l'antic còdex d'Abu Musa, mort entre 662 o 672. Algunes
cròniques històriques, com la de Sayf i Ibn Shabba, esmenten l'existència
d'aquest recull costat de l'oficial. Sembla ser que va passar una cosa similar
amb la recopilació feta per Ubayy. Es tenen notícies d’aquesta versió en el
segle IX. Per algunes cròniques que reprodueixen parcialment el contingut
d'aquests còdexs se sap que l'ordre de les sures no és el mateix que l'Alcorà
considerat canònic; fins i tot falten algunes.
Va ser Ibn al Nadim (mort al
voltant de 996) qui va anotar aquestes diferències entre els còdexs circulants
de la seva època i el text alcorànic oficial. Va ser aquest autor, juntament
amb l'egipci Al Suyuti, autor del segle XV, els qui van facilitar l'ordre de
les sures i van reproduir la seva ordenació en el còdex guardat d'amagat per
Abdullah Ibn Masud. Aquest text presenta notables variacions en relació a l'Alcorà
canònic. Varia l'ordre de la sures i, tal com va denunciar Abdullah Ibn Masud,
no existeixen les sures 1, 113 i 114 i altres presenten algunes variacions. La
troballa dels manuscrits a la Gran Mesquita de Sanaa, Iemen, va confirmar que
hi havia uns còdex alcorànics amb les sures ordenades d'una altra manera.
La disparitat de còdexs
alcorànics replanteja també el paper que exerciren els erudits en la
recopilació de l'Alcorà. ¿Van ser fidels als textos recopilats o introduiren
variacions per justificar esdeveniments que estaven passant anys després de la
mort de Muhammad?. Encara que van haver-hi altres relats islàmics sobre
l'origen de l'Alcorà, a més de l’escrit per al Bujari, cap d'ells va tenir la
consideració de canònic. Curiosament, el relat pres en consideració com canònic
va se extret de diversos hadits, narracions on es poden barrejar dades certes
amb altres que estan més a prop de les llegendes, i foren rebutjades les cròniques
més històriques. No se sap massa bé el perquè de tot això.
dimecres, 8 de novembre de 2017
Els CDR
Avui ha estat un nou dia especial
a Catalunya. No ha estat pròpiament una Vaga General, ni una Aturada de País com
la del dia 3 d’octubre, ja que els sindicats majoritaris i algunes patronals s’havien
distanciat d’aquesta convocatòria. Però ha estat el dia de la posta de llarg
dels anomenats CDR. Nova forma d’intervenció política, desfermada des de la
irritació i la indignació. En pocs dies, els CDR s’han metamorfosat en uns ens ben visibles per tot Catalunya. Han
passat de ser el comitès populars de defensa del Referèndum, configurats amb
una certa espontaneïtat popular per defensar el referèndum de l’1 d’octubre, a ser els Comitès de Defensa de la República. Els
DCR estan molt ben organitzats. Dominen bé les xarxes socials i les aprofiten
per estendre les seves convocatòries i actuacions. Són amants de les accions
directes. Amb poca gent, això si plena de valors i decisió, tallen vies de
comunicació, impedeixen sortides dels trens, ocupen carrers i places, i els
omplen de cants i consignes.
Les sigles CDR a la llarga poden
transmutar-se sens problema com a Comitès de Defensa de la Revolució. Recordo
que aquest nom fou un dels pilars de revolució cubana i la seva missió era
delatar als contrarevolucionaris. Cada bloc d’habitatges tenia el seu CDR. Eren
actius i eren un niu de delators. Estic convençut que no tots els ciutadans que
ens comprometeren a defensar la celebració, per damunt de tot repressió, les
eleccions de l’1 d’octubre ara compartim els idearis de l’agitació desfermada pels
CDR a Catalunya. No és el moment de fer cap revolució, encara que sigui en minúscules.
Encara que sigui com fer una festa, les accions proposades pels CDR em
desconcerten. ¿És possible que ens trobem de nou davant del debat entre
democràcia i revolució que tants problemes donà als catalans a l’any 1936?. Recordar
això no és per evocar la Guerra Civil, sinó intuir, a través de l’anàlisi dels
comportaments polítics, maneres de fer que es donen davant de determinades
conjuntures, del present o del passat.
Em preocupen el protagonisme
autònom dels Comitès de Defensa de la Revolució. No sé qui són, tot i que és
perfectament deduible que siguin una prolongació de la CUP. No sé qui són els
seus els dirigents de les mobilitzacions. ¿Qui ha escollit els seus líders per orientar
les accions dels catalans?. En aquests moments, no m'agrada l'acció directe.
Ara, més que mai, hem d'anar units amb una direcció clara, precisa i
identificable. La resta, és pur joc de rols més popera a la kale borroka que a
l'acció política democràtica. Una de les frases predilectes dels CDR és: “els carrers sempre seran nostres”, és una gran error estratègic a més d’una
ingenuïtat. Perquè avui, com abans, per guanyar la presència continuada al
carrer serà necessari un ús més intensiu de la violència perquè l’Estat és
poderós i cada cop més violent. Caure en el parany d’aquest eslògan, repetir-lo
com si fos una convocatòria a una festa d’aniversari és adoptar una actitud
contrària al que vol transmetre al món el sobiranisme català: somriure,
pulcritud i amabilitat. Reconec que alguns d’aquests CDR tenen poesia en la
seva retòrica, però m’agradaria també que dominessin el seny. Poesia i seny no
s’exclouen, es complementen. Però per trobar-ne l’equilibri cal perícia
política i això necessita temps. Els moviments espontanis, plens de vigor
juvenil poden ser cobejats per aquells que tenen ganes de mostrar al món una
violència que no existeix a Catalunya. Alerta amics dels CDR que podeu començar
estar en l’agenda dels provocadors. No ens despistem, ara hem d’assegurar la
democràcia, les institucions de govern catalanes i el camí cap la
independència, no és el moment de fer cap revolució social.
Etiquetes de comentaris:
CDR,
Independència,
Política
dimarts, 7 de novembre de 2017
La llista del President, ara sí
Aquest cop no ha pogut ser. Els partits independentistes no han pogut bastir una coalició electoral. Ara fa dos anys, PDCAT i ERC foren capaços d’unir-se electoralment a Junts pel Sí. Lamentablement els partits majoritaris no han sabut repetir una coalició per fer front als partits unionistes defensors de l’aplicació del 155 contra Catalunya. Segons el portaveu d’ERC cal anar a les eleccions amb candidatures diferenciades “davant la impossibilitat de formar una llista realment unitària”. ¿Per què s’ha arribat fins aquest punt? . Les condicions posades per ERC era de grans màxims: per fer coalició havien de ser-hi tots, sinó, millor anar separats. Com que la CUP estava obstinada en no col·ligar-se amb el PDCAT, tot que aquests eren els únics que semblaven voler-la sense posar-hi condicions, no s’ha pogut reeditar una coalició electoral. Feia dies alguns tertulians habituals anaven repetien insistentment, justificant-se en estudis d’opinió, que els resultats electorals serien millor pels independentistes anant separats que junts. Semblava que la demoscòpia, disciplina que darrerament erra en els seus vaticinis, era l’oracle que calia atendre. Paradoxalment, aquesta opinió no estava compartida ni pel President Puigdemont, l’ANC i les quasi 315.000 persones que han signat un manifest a favor de la llista unitària. Els coneixedors de les converses negociadores per articular han deixat entreveure que en alguns dirigents polítics alhora de prendre la seva decisió els hi ha pesat més les bones expectatives electorals donades per les enquestes electorals que altres criteris.
És evident que tots els partits volen guanyar les eleccions, però les del 21D no són unes eleccions normals. Són unes eleccions imposades forçant la dissolució del Parlament; mig govern de la Generalitat està a la presó i la resta a l’estranger; l’Estat ha intervingut la Generalitat i els seus funcionaris estan aterrant a les conselleries; segueixen a la presó els dos líders d’Òmnium i de l’ANC; i els contingents policials segueixen esperant en el port de Barcelona per atemorir als catalans. Res és normal, res permet pretendre fer unes eleccions normals. Com molt bé ha dit el president Puigdemont, vivim en una situació d’emergència que requereix respostes d’emergència. És un moment excepcional on, a més de la independència de Catalunya està en joc la pròpia concepció de la democràcia i la dignitat del país. Ens trobem davant d’un atzucac històric on uns pocs volem imposar per la violència física i institucional allò que no aconseguiren en les urnes. El 21D no haurien de ser unes eleccions per governar el país, sinó per restablir la democràcia, mantenir la dignitat institucional manllevada i avançar cap a la independència.
Com que el moment és excepcional cal trobar propostes polítiques imaginatives. Entenc que alguna formació política, com ERC, estigui seduïda per les seves bones perspectives electorals i defensi concórrer en les llistes diferenciades ampliades amb altres forces polítiques avui presents a Junts pel Sí. Una manera de fer una llista unitària pel darrera. Però, un cop evidenciada la impossibilitat de fer una llista unitària de tots, aquesta circumstància no pot significar abandonar la idea de promoure una llista, en aquest cas en la forma de agrupació d’electors, capaç d’aprofitar l’impuls i la il·lusió expressada aquests dies en la campanya a favor de la llista unitària. S’han recollir quasi 315.000 signatures. Aquesta xifra no és gens irrellevant. En les darreres eleccions del 2015 la CUP obtingué 337.794 vots, el PP 349.193 i Catalunya Sí Que es Pot 367.613.
Etiquetes de comentaris:
Independència,
Política
dilluns, 6 de novembre de 2017
L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. IX
Hi ha una anotació de
l'historiador Wakidi (747-823) comentant que Abdallah ibn Sa'd ibn Abi Sarh,
germà de llet d'Uthman, i un esclau cristià van tenir algun paper en la
redacció de l'Alcorà. Un altre historiador, en aquest cas molt important en
l'islam, Tabari (838-923), va proposar que Alí i Uthman van començar a escriure
la revelació de Muhammad però quan van desaparèixer el seu treball va ser
continuat per Ubayy i Zayd. Aquest historiador explicà que la gent increpava a Uthman
dient que "l'Alcorà eren diversos
llibres i vas desacreditar-los tots menys un". Mentre Abu Bakr i Umar
havien mantingut la transmissió de la revelació, Uthman havia destrossat el
llibre. Era evident que el judici de Tabari sobre Uthman era molt negatiu.
Fins aquí, a grans trets, s’han
explicat en vàries notes alguns dels relats més sòlids sobre l'origen de
l'Alcorà. De tots ells el relat d'Al Bujari va esdevenir la versió islàmica
canònica de com va ser compost l'Alcorà. No obstant això alguns islamòlegs
moderns es pregunten com pot ser que, després d'uns 238 anys després de la mort
de Muhammad s'escollís una font de transmissió oral com veraç, desestimant
totes les restants. Ningú té una resposta convincent a aquesta qüestió.
La descripció que fa l'Bujari de
la confecció de l'Alcorà persegueix certificar l'autenticitat de tot procés
perquè estableix una cadena de transmissió inqüestionable: els tres primers
líders de la comunitat musulmana. A més, tenia un altre interès, deixar clar
que ser un Omeia, Uthman, qui va realitzar la recol·lecció dels materials que
van donar origen a l'Alcorà. Hi ha qui sosté que Uthman va manar realitzar una
nova fixació d'un text canonge de l'Alcorà per contrarestar el poder dels Qurra, personatges que s'havien
convertit en recitadors professionals de l'Alcorà, vivien d'això i tenien un
gran poder entre la població musulmana arribant a qüestionar en algunes
ocasions el poder del líder polític-religiós de la comunitat. D'altra banda,
davant l'absència d'un text normatiu escrit l'Alcorà, va donar a peu que alguns
Qurra inventessin històries per
afavorir els seus interessos.
diumenge, 5 de novembre de 2017
Aliança per la democràcia
Aquest cap de setmana s’ha fet
públic el manifest “Per una llista
electoral unitària” qual els ciutadans s’hi poden adherir. El document ha
estat una iniciativa de diverses persones en relació a les properes eleccions
catalanes convocades pel govern de Madrid. Les eleccions imposades pel govern
espanyol el 21-D són una oportunitat. Són una tria decisiva entre democràcia i
imposició, entre partits sobiranistes i partits destructors de l’autogovern de
Catalunya. Entre els partits que han donat suport al legítim govern de la
Generalitat i els partits que han patrocinat l’aplicació de l’article 155 de la
Constitució espanyola. El 80% de la societat catalana sempre ha volgut resoldre
aquest conflicte mitjançant les urnes. El sobiranisme, amb tots els seus
múltiples matisos polítics, ha abanderat aquest moviment amb radicalitat
democràtica gràcies a la mobilització pacífica popular. Al davant ha tingut empre
un adversari poc democràtic, trampós i fins i tot violent.
Penso que cal afrontar aquest
moment decisiu de la nostra història bastint un front electoral sobiranista
ampli, que vagi més enllà d’una coalició de partits amb una llista unitària i transversal
que inclogui tots els sectors que volen enfrontar-se al bloc del 155. Ens cal
reforçar la unitat d’acció més enllà d’unes sigles i defensar entre tots la
democràcia. Cal establir una aliança per la democràcia. Cal anar plegats en
aquestes eleccions, és una bona estratègia per guanyar. Certament, no hi ha cap
altre objectiu pel 21D: guanyar, guanyar i guanyar. L'horitzó d'una llista cívica genera esperança. Sumar avui és multiplicar.
Per fer-ho, penso, que l’únic
camí a seguir és promoure una candidatura unitària i transversal. M’agradaria
que les forces polítiques que tenen en les seves mans fer-ho reflexionessin les
encertades paraules del gran patriota Maurici Serrahima escrites en les seves
memòries Mentrestant. Les paraules d’aquest
polític pensador catòlic foren: “Quan es
vol fer política de debò s'han de veure les coses en conjunt i s'ha de tenir un
pensament llunyà. Això no vol dir que no el puguem aconseguir, però vol dir que
ens hem d'estranyar si no ens el trobem fet, perquè no és la nostra ordinària
manera de ser. El mateix podríem dir de la necessitat d'aplegar-se, d'anar
junts, indispensable en la política, si es volen fer grans coses".
Espero que aquestes reflexions ens ajudin entendre quin és atzucac d'aquests
dies.
Per adherir-se a la proposta d'una llista unitària a les eleccions del 21-D cliqueu aquí: llista unitària, adhesió
Per adherir-se a la proposta d'una llista unitària a les eleccions del 21-D cliqueu aquí: llista unitària, adhesió
Etiquetes de comentaris:
Independència,
Política
dissabte, 4 de novembre de 2017
Glosses per la vida quotidiana
La nostra societat ha banalitzat
la mort fins el punt que ja no infon respecte fins que es mor alguna persona
del nostre entorn. Llavors tot són preguntes sense massa resposta. Quan passa
això ens envaeix la tristor i ens sentim desvalguts. Cal trobar el sentit, més
enllà de la circumstància concreta d’un fet que aparentment que ens sembla
totalment irreparable. Jo sóc la resurrecció
i la vida, diu el Senyor, els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i
tots els que creuen en mi, no moriran mai més. (Jn 11,25-26)
Per damunt de tota llei hi la
caritat. La capacitat d’estimar, d’entendres, de pacificar i fer el bé. Si no
hi ha amor, fins i tot en política, tot s’esvaeix endut per l’egoisme. Sense
amor, la llei és l’escut per emparar els interessos personals i oprimir els
legítims drets dels altres. Un dissabte,
Jesús va anar a menjar a casa d'un dels principals dels fariseus. Ells
l'estaven observant. Davant d'ell hi havia un home que era hidròpic. Jesús
tenia al davant un malalt, preguntà als entesos en la Lleu i als fariseus: “Es
permès o no de curar en un dia de repòs? Però ells callaven.
Jesús agafà aquell home, el va guarir i el va fer marxar.(Lc 14,1-4)
divendres, 3 de novembre de 2017
Glosses per la vida quotidiana
Els cristians hem de lluitar per la justícia. No podem
defugir aquesta responsabilitat. La misericòrdia i la compassió ens permeten
obrir el cor a les persones que pateixen tota mena de discriminació o exclusió.
Però hem de ser més radical i anar a combatre les estructures de pecat que són
la causa de les injustícies i desigualtats que deshumanitzen.
Déu és pare
d’orfes, defensor de viudes,
des del lloc
sagrat on resideix.
Déu dóna casa
als desemparats
allibera els
captius i els enriqueix.
Salm 67
A moltes persones ens sosté l’esperança. Vivim temps
plens de preocupacions i dissorts que ens intranquil·litzen i donen
perplexitats. Sense esperança tot fora més difícil. Vivim confiats que no estem
sols i que ens mantindrem fidels en al camí que hem emprés.
Renoveu la
vostra vida, Senyor,
com l’aigua
renova l’estepa del Negueb.
Els qui
sembraven amb llàgrimes als ulls
criden de goig
a la sega.
Salm 125
dijous, 2 de novembre de 2017
Llibertat, democràcia i amnistia
L’empresonament a Estremera i Alcalà Meco de la quasi la totalitat del govern de la Generalitat ha commogut la festivitat dels sants Difunts. La decisió de la jutgessa, força criticada per molts juristes tant pel fons com per la forma, evidencia la feblesa de la democràcia de l’Estat espanyol. Aquest Estat ha permès la vulneració de les garanties processals i ha tolerat la indefensió jurídica dels consellers de la Generalitat metre les elits polítiques aplaudeixen la decisió judicial. Diuen “amics, qui la fa, la paga”. La irrupció de la judicatura en l’espai polític ha estat possible perquè aquestes elits polítiques de l’Estat han traslladat constantment el debat polític a l’àmbit judicial. L’any 2006 el partit Popular comença a recollir signatures per revisar la constitucionalitat de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Quan l’elit política abandona l’espai polític el seu lloc és ràpidament ocupat per altres poders de la societat. En aquest cas una part de la judicatura sembla que està assumint un protagonisme per sobre les seves responsabilitats constitucionals. La divisió de poders ha saltat pels aires i la contaminació política del Tribunal Constitucional feta pels partits majoritaris s’ha estès a altres nivells del poder judicial. Al final, les elits polítiques pretenen guanyar en els tribunals allò que no pogut aconseguir en l’àmbit polític i alguns membres de la judicatura llueixen perfil propi alimentats per alguns medis de comunicació.
Les elits polítiques d’Espanya han entès el seu paper social com una qüestió d’ordre públic abandonant la visió clàssica de la política: diàleg, negociació i acord. L’Estat espanyol ha estat colonitzat per uns joves professionals educats sota la influència de visions autoritàries, centralitzadores i que entenen la política com una prolongació de la vida de les casernes. No calen raons, sinó bones mesures repressives. ¿Per què negociar, si la força pot imposar les idees que han d’esdevenir guanyadores?. La degradació de la política viscuda arran del desafiament independentista evidencia la crisi de la democràcia de l’Estat espanyol. Davant la incapacitat de l’estament polític per trobar solucions als problemes polítics s’ha propiciat que altres poders de l’Estat comencen a imposar directament les seves solucions. Els salva pàtries estan sempre a punt per actuar i, probablement, ja ho han començat a fer. Intueixo que l’empresonament de bona part del govern de la Generalitat és una mostra de l’actuació paral·lela d’aquests poders de l’Estat que han començat a reconduir una situació que consideren que s’ha escapat de les mans a la classe política. D’alguna manera, el lema de “a por ellos” ho contamina tot.
Etiquetes de comentaris:
Independència,
Política
dimecres, 1 de novembre de 2017
Audaços per guanyar
En Miqel Martí Pol, en el seu magnífic poema Ara mateix en recordava que tot està per fer i tot és possible. Sabies paraules i molt adients avui en dia per invitar-nos a seguir treballant, i sense defallir, en la construcció del projecte nacional català. És evident que tot és possible, fins i tot guanyar sobradament les eleccions del 21D, però fer fer-ho tot està per fer. Cal transmetre al poble català que hi ha una voluntat política de no aturar-nos fins la independència de Catalunya. Els líders del procés no poden dilapidar la il·lusió dels més de milions de catalans que votarem en el referèndum del 1 d’Octubre. Aquest líders han de consolidar aquesta adhesió a l’independentisme i han d’eixamplar el vot. Calen molts més de dos milions de persones.
L’horitzó electoral del 21D és una importunitat pels independentistes. Cal sortir a guanyar unes eleccions que seran el plebiscit que les elits de l’Estat no han deixar fer. Les forces polítiques contraris a la independència lluitaran per barrar el pas a l’independentisme. Però, cal ser astuts i audaços per mantenir viva la il·lusió que ens ha dut on hem arribat. La gran força de l’independentisme és la gent. La gran capacitat de mobilització de molta gent que tenaçment ha lluitat per defensar la llibertat i la sobirania dels catalans. Ara, les forces independentistes han de ser responsables del moment polític que ens ha tocat viure i reforçar la seva unitat per aprofitar al màxim aquesta oportunitat de les eleccions del 21D. La unitat ens farà vencedors.
Etiquetes de comentaris:
Catalunya,
Independència
Subscriure's a:
Missatges (Atom)