Autonomia personal, igualtat i diversitat

La llibertat de creences és una de les llibertats bàsiques per a la consolidació de la democràcia. Sense ella, la democràcia no és democràcia. Aquesta llibertat afavoreix la diversitat en la societat i això és bo. Ho és perquè obliga, a generar acords, però, fonamentalment, perquè la diversitat ajuda a aprendre a conviure amb la diferència. Aquest aprenentatge és útil per a la pròpia qualitat de la democràcia perquè, en essència, aquesta és precisament saber conviure amb els diferents i des de la diversitat. Una característica de les societats contemporànies és l'explosió de la diversitat i l’interès dels individus a afirmar la seva singularitat dins del pluralisme. Si anys enrere, la societat tendia a valorar positivament la uniformitat perquè això garantia la igualtat, tant en l'escala productiva com a nivell social, ara es posa l'accent en la individualització a tots els nivells.

Les administracions Púbicas tenen dificultats en la gestió de la llibertat religiosa perquè són hereves d'unes teories polítiques que confonen la defensa d'igualtat amb la homogeneïtat. La governança de les societats modernes pateixen de com Max Weber va entendre l'organització de govern. Per por de no respectar la necessària igualtat dels ciutadans davant la lleia o l'administració, els governs tendiren a homogeneïtzar la seva relació amb els ciutadans de tal manera que es tractes igual als que són diferents. Ara, conscients de que la homogeneïtzació anul·la la identitat i l’autonomia individual. S’assumeix que la governança ha de tractar diferent als que són diferents, sense que això signifiqui vulnerar el principi d'igualtat. El desafiament modern és combinar la singularitat que acompanya la individualització amb la necessitat d'establir vincles que permetin als individus sentir-se membres de un projecte compartit. Cal saber construir i refer aquests vincles per evitar l'aïllament de l'individu en la societat moderna en la seva singularitat. L’acció de govern ha de saber equilibrar l’autonomia personal, igualtat i respecte a la diversitat.

Baixa representació de les minories ètniques/racials en les institucions europees

La Xarxa Europea contra el Racisme (ENAR) ha analitzat la representació de les minories ètniques i racials segons els resultats de les eleccions al Parlament Europeu de 2019.  Aquesta revisió inclou (A) les minories racials, ètniques i religioses totals, o totes aquelles persones identificades com a membres d’una minoria racial en els seus països i (B) persones de color, totes elles identificades racialment com a "no blanques", amb orígens fora d'Europa. En revisar els resultats dels 28 estats membres de la Unió Europea que van escollir a 751 diputats europeus, s’ha trobat que les minories racials/ètniques estaven molt poc representades segons la proporció de població.

Aquest estudi estima que les minories racials i ètniques representen almenys el 10% de la població de la Unió Europea, però només representen el 5% (aproximadament 36 diputats europeus) del total de diputats electes a les llistes electorals. Després de Brexit, aquesta xifra es reduirà al 4%. Les persones de color només són el 4% (aproximadament 30) del total de diputats electes, després de la reducció del Brexit seran el 3% (24). Dels 36 eurodiputats 19 són homes i 17 són dones, les minories ètniques elegides són: 6 són minories nacionals, p. ex. Russos a Lituània, hongaresos a Romania o 7 són persones d'ascendència africana; al Parlament europeu hi haurà 6 dones negres, 6 són d’origen nord-africà, 6 de descens de mig orient. Tots els 6 eurodiputats d'origen sud-asiàtic provenen del Regne Unit i marxaran amb el Brexit. Políticament: 17 pertanyen a partits d’esquerra, 8 a partits liberals i 11 a partits de dreta.

Els autors de l’estudi treuen les següents conclusions. 1) Hi ha un augment de la representació de les minories ètniques en relació al mandat anterior. 2) Les minories ètniques en general i les persones de color en particular són àmpliament subrepresentades segons les estimacions de la proporció de la població europea. Això es pot atribuir a diversos factors, com ara el racisme estructural i l’exclusió en la societat, la discriminació directa a la votació, una baixa proporció de candidats a minories ètniques. En la nostra anàlisi prèvia de les llistes de candidats, es veu que els partits no ho han situat els candidats de les minories als primers llocs de les llistes, això afecta l’èxit electoral. 3) El Brexit tindrà un gran impacte: la sortida dels diputats del Regne Unit reduirà considerablement representació de les minories racials al Parlament Europeu.

4) Els partits de l'esquerra són lleugerament més representatius que els partits de dreta. 5) Hi ha un problema més ampli amb la representació alhora d’elaborar les polítiques europees. A més del Parlament, cal que les institucions europees representin la diversitat. Hi ha una important manca de sensibilitat respecte la diversitat en les institucions europees. La Comissió Europea té una plantilla superior als 33.000 i mai ha publicat dades sobre la seva diversitat racial /ètnica. 6) Com podem millorar la representació en política? Totes les institucions han de prioritzar la diversitat i la representació de les minories racials i ètniques com a problema urgent legitimitat democràtica. S’ha de publicar dades sobre l’abast del problema i deixar clar quines són les mesures que cal prendre per garantir que no hi hagi discriminació a les llistes de partits o en estructures institucionals.

Diversitat en la identitat, coincidència en el futur

La independència de Catalunya és una opció que han pres molts catalans per albirar un futur diferent i millor que un present percebut frustrant. Avui el camí cap una Catalunya sobirana i separada de la resta d’Espanya transcendeix l’empatia emotiva associada a la idea independentista fonamentada en l’envigoriment del passat lliure de Catalunya. La convocatòria de l’11 de setembre ha demostrat l’àmplia capacitat de convocatòria que té la  proposta independentista. A la construcció cívica de la V hi havia moltes persones d’orígens i procedències variades. Aquestes persones, les seves fonts d’identitats eren plurals, però el seu futur era comú: construir una Catalunya independent. Aquesta unanimitat contrasta amb l’obsessió que tenen alguns crítics amb el procés sobiranista de furgar en el passat per trobar arguments contra els postulats independentistes. És una argumentació erudita que interessa a pocs.

En una Catalunya culturalment diversa, és molt difícil compartir uns mateixos sentiments d’identitat basats en les relacions del seu passat. No tots els catalans d’avui comparteixen amb la mateixa intensitat la capacitat de la història de Catalunya de moure emocions i passions. Fins i tot, el 1714 com experiència íntima d’afirmació d’identitat nacional queda molt lluny per persones que han fet de Catalunya el seu país d’adopció. Però aquestes persones són les que han decidit defensar un futur diferent per tots els catalans i afirmen la validesa de l’horitzó la independència. Aquesta diversitat en els orígens i sentiments nacionals, però la coincidència en els objectius finals és la gran força que té avui el procés sobiranista català. Més tard, caldrà assumir el passat com un patrimoni col·lectiu, però ara, el que és prioritari és afirmar el futur compartit d’una Catalunya independent.

Cultura democràcia imperfecte

Els estudis sobre la gestió de la diversitat  en l’àmbit polític demostren que ni el Parlament català ni les estructures directives dels partits polítics reflecteixen el nivell de pluralisme present en la societat. En les institucions polítiques predominen uns perfils de ciutadans que són reflex d’una part de la societat catalana, però no representen plenament la seva pluralitat en relació al seu origen, gènere, creences i altres trets diferenciadors. No és fàcil corregir aquesta situació. El caràcter volitiu de captació dels seus membres pot ser una important dificultat a la seva permeabilitat a la diversitat social. Per això, les institucions polítiques, coneixedores d’aquesta situació haurien de tenir polítiques actives que ajudessin a augmentar la seva pluralitat interna en relació a trets diferencials.

Els analistes d’aquests temes indiquen que s’identifica que els partits polítics estan adoptant algunes iniciatives que poden contribuir a modificar aquesta situació. Per exemple, és positiu que l’existència òrgans sectorials en els partits constituïts per representar la diversitat de la societat i que actuen com a grup de pressió per obrir les estructures de representació del partit a aquesta realitat. Per altra banda, a mesura que la diversitat es consolida en la societat les estructures partidistes comencen a rebre més pressió per obrir-se a ella. En qualsevol cas, si la ciutadania no percep amb claredat que en el Parlament, en els ajuntaments o en les direccions dels partits no es reflecteix adequadament la diversitat social, es tindrà la sensació que la cultura democràtica és imperfecte.

Elogi de la diferencia

Tothom té el dret a ser diferent. Res no ens iguala tant com al dret a la diferència. Per això tothom ha de tenir les mateixes oportunitats per arribar a ser diferent com a resultat d’una lliure elecció. La igualtat no significa uniformitat, sinó respecte a la diversitat. Les polítiques d’igualtat han de ser diferents a les polítiques igualitaristes. Les primeres respecten la diferència i la llibertat, les segones fomenten la uniformitat. Avui no és socialment acceptable la uniformitat. Cal respectar la diversitat basada en la diferencia. La globalització ha contribuït notablement a incrementar la diversitat, però també té el risc de fomentar l’estandarització de patrons culturals que eliminen les singularitats.

¿Què es pot fer per defensar la diferència?. Des de la política cal respectar i educar per la diversitat, de la mateixa manera que es garanteix la igualtat d’oportunitats per ser diferents. És un política d’equilibris per evitar la uniformitat. L’acció de govern cal preservar les particularitats que diferencien i faciliten la convivència des de la diversitat. La justícia social ha de ser equitativa, més que reguladora de la homogeneïtat. Això vol dir saber tractar diferent els que són diferents, però fer-ho amb justícia. Aquesta neix de la voluntat de que el respecte a la diferència no sigui una font d’injustícia.

Cal fugir de les falses igualtats que eliminen tota diferencia. Diversitat i diferencia no són paraules antinòmiques de la igualtat. El contrari a la igualtat és la desigualtat. Per això les preocupacions de tot bon governant han de ser combatre les desigualtats que impedeixen ser diferents.

El dia d'Andalusia

He tingut l’oportunitat d’assistir a diversos actes en ocasió del dia d’Andalusia. Primer, una ofrena floral al bust de Blas Infante al parc de la Guineueta de Barcelona i després a la troba d’entitats andaluses de Catalunya que es celebrava a Ca n’Oriol de Rubí. Per iniciativa de la FECAC varis centenars de persones, reunides sota diverses sigles de grups i entitats, s’han aplegat durant tot el diumenge al parc de Rubí per commemorar i conviure a partir d’uns referents comuns aportats pel fet de sentir-se hereus de la identitat andalusa. El menjar, els balls, la festa, la música i l’accent evocaven el referent andalús. Aquest fet, socialment era rellevant. Perquè en moments de fortes tendències d’elogi de la individualitat en la societat catalana encara existeixen moments en capacitat de convocar i aplegar milers de persones. Cal sentir-se orgullosos d’aquesta iniciativa.

Per la societat catalana el dia d’Andalusia commemora una evidència: Catalunya és el que és per la suma de comunitats que han fet d’aquesta terra un espai comú de convivència. Avui, els catalans i les catalanes compartim una identitat comuna que es forja dia a dia per la fusió d’identitats respectant la seva respectiva singularitat. La diversitat avui, com ho fou anys enrere, continua sent una oportunitat per Catalunya. Per això, cal seguir construint la societat catalana des d’aquesta diversitat recordant l’experiència positiva del passat quan Catalunya acollí milers de persones provinents d’altres pobles d’Espanya. Avui la realitat del món global fa que es torni a donar un procés similar en el qual els protagonistes són ciutadans de tot el món. Per tot això, la commemoració del dia d’Andalusia a Catalunya evoca el record de la història viva d’aquest país que va saber acollir i incorporar moltes persones respectant les seves identitats particulars. Gràcies a aquesta experiència la societat catalana és avui una societat on oberta on el respecte és la base de la convivència.

Identitats múltiples

Existeix un emmirallament de creure que les persones hem de tenir una entitat de la qual es desprèn una gran lleialtat de la qual se’n deriva el patriotisme. Així ha estat difós fins a pensar que, tot i reconèixer que a fora de la pròpia identitat n’hi altres, aquestes eren considerades estranyes a la pròpia identitat personal. Però de sobte les persones hem descobert que en la societat hi ha una gran diversitat cultural amb unes identitats molts diferents a les nostres i que aquestes persones reclamen ser tingudes com a membres de la societat comuna. Això crea un xoc conceptual. Ja que si es parteix de la idea de que només és possible tenir una sola identitat, llavors cal que els demés abandonin la seva identitat, per adoptar-ne una de nova: la meva. Però la realitat fa adonar-nos que les coses no funcionen així. Que la identitat assimilada o negada no acaba de funcionar o que esdevé rebel.

Hi ha una altra possibilitat més realista: la multiplicitat d’identitats. Es tracta de reconèixer que les persones estem formades de diverses identitats que es complementen i s’enriqueixen. Que hi ha també unes identitats col·lectives que es tenen com a preferencials perquè ens identifiquen i determinen allò que es podria anomenar com a ànima de la societat. La principal descoberta d’aquesta nova situació és adonar-se que la vivència d’aquestes identitats no es contradictòria o excloent. Les persones poden tenir varies identitats simultànies sense que això alteri les bases de les lleialtats i, en última instància, el sentiment de patriotisme. Ja que aquest es construeix per evolució del sentiment de pertinença el qual es percep des del respecte a les múltiples identitats personals.