dimarts, 30 d’abril del 2019

Moment extraordinari


Un amic comenta que comença les seves xerrades sobre el procés amb la següent cita de l'Albert Einstein "Si volem que tot segueixi igual, hem de fer de la mateixa manera, però si volem obtenir resultats extraordinaris i diferents hem de fer coses diferents". Ben cert. Pot ser estem on estàvem fa temps perquè no fem coses diferents. No som conscients de que en moments excepcionals cal fer coses extraordinàries. Pot ser hem de ser més agosarats amb els plantejaments i no anar repetint errors del passat. La manera com els partits independentistes han abordat les darreres eleccions, allò que han dit, el que no han dit i el que no han fet, poden explicar l’especial tessitura en que s’han situat els partits independentistes en el futur Congrés de Diputats.

Els resultats a Catalunya serveixen per desmitificar alguns estereotips. Per exemple, la suma de la confiança electoral dels partits no independentistes. Aquests, PSC + Cs + PP +VOX  tenen 43,21 % dels vots mentre que ERC + JxCAT + Front el 39,38%. Dona  més informació l’anàlisi del nombre de votants. La suma de PSC + Cs + PP +VOX són 1.784.129 persones, mentre que la suma de ERC + JxCAT + Front són 1.626.001 Una primera constatació és que els no votants independentistes superen als independentistes. Si l’anàlisi no és pel tall de la independència sinó per la defensa del dret a una consulta, en aquest cas caldria sumar Comú en Podem al grup de ERC, JxCAT i Front, llavors el percentatge és de 54,27% y són 2.240.739 votants. No està malament. Si imaginem un front dels partits que estan per un sortida negociada al conflicte català enfront els que només volen aplicar els 155 com a solució les dades diuen que el 77,46% dels electors volen negociar. És cert que el vot independentista entre 2016 i 2019 ha passat del 32,36% al 39,60%., però si es comparen les dades de les dades de 2019 amb les autonòmiques del 2017 hi ha una dada sorprenent. És cert que no és recomanable comparar les eleccions de naturalesa diferent, però en es darrers anys l’independentisme ha aprofitat qualsevol elecció per mobilitzar els seus fidels votants per demostrar la seva força i enviar una senyal del grau de cohesió. Aquesta circumstància permet fer alguna comparació de la fidelitat de vot entre les darreres eleccions. El 21 de desembre de 2017 resulta que els partits independentistes obtingueren la confiança de 2.079.340 electors que contrasta amb els 1.626.001 de l’any 2019. Això vol dir que l’independentisme ha perdut 453.339 vots. Això és greu. Poden donar-se moltes interpretacions. Les que es vulguin. Però el cert és que un nombre importants d’electors no han estat fidels amb l’independentisme en aquesta ocasió. Dada rellevant que tal tenir en compte.

Ara és realment el vertader temps de reflexió. Totes hem de reflexionar per entendre els resultats, interpretar-los i fer d’ells guia per l’acció política. Curiosament, algunes anàlisis d’aquesta situació s’entretenen en les dinàmiques dels partits i s’ocupen poc d’interpretar el sentit del comportament dels electors. El moviment dels electors dóna pista per on han d’anar les agendes polítiques dels propers mesos. Crec que es electors donen demanen claredat en els objectius i transparència en el procés d’elaboració de les polítiques independentistes. Els electors s’allunyen de preses i volen vies reposades i segures. Penso que la idea de que la política es decideix en xarxa a partir de diferents centres de poder, més que ajudar a clarificar s’interpreta com un desgavell. Si la percepció es de lideratges febles, quan no confusos, el vot es refugia en partits segurs. Per això aquesta sensació que el vot sociològic de l’antic espai convergent s’ha anat a ERC. S’ha produït un moviment d’hegemonia dins de l’espai independentista a favor d’ERC confirmant que un bon gruix de l’electorat independentista és radical en els seus objectius però pragmàtic en les formes. Les dificultats de l’espai post-convergent és que el seu electorat no ha entès la constant transmutació de l’antiga Convergència en formacions polítiques de noms diferents i artefactes polítiques que, en lloc d’ajudar, estan augmentant la confusió. A més, sense expressar-ho, els àmbits de decisió i d’aquests artefactes són opacs, i els seus lideratges són massa corals. Les llistes i els continguts programàtics els defineixen uns quants, sense cap mena de suport més enllà dels seus coneguts. S’ha transmès la la impressió que tot plegat són eines al servei del manteniment dels poders de persones o grups d’interessos. La presència de l’independentisme al Congrés dels Diputats és important però l’aritmètica electoral la fa força irrellevant. Caldria tenir intel·ligència i imaginació política per treure el màxim partit dels escons independentistes per obligar a l’Estat a seure i parlar. El camí de la unitat continua sent tant necessari com ho era abans, de la mateixa que cal no perdre l’horitzó del combat polític que continua sent la independència de Catalunya sabent que l’electorat ha optat per introduir realisme al procés polític sense renunciar el mandat i l’esperit de l’1 d’octubre.


dilluns, 29 d’abril del 2019

El dia següent de les eleccions


El dia de reflexió és la jornada de després de les eleccions. És el moment d’analitzar el que ha passat, el perquè uns han guanyat i altres han perdut suport electoral. És també el moment d’estudiar les estratègies de pactes per governar. Els dies després de les eleccions són dies de nervis i incerteses. Més enllà de l’aritmètica dels resultats els partits han de comprendre el perquè dels vots rebuts o perduts, i entendre en quins llocs han sumat o restat confiances electorals.

Per sort, les eleccions han aturat les vel·leïtats polítiques de la dreta extrema i l’extrema dreta. No hi ha espai polític per deixar la governança en mans dels extremismes de dretes. Això ha estat una bona notícia. Els resultats a Catalunya confirmen que la societat catalana té uns comportaments electorals diferents a la resta de l’Estat. Aquest fet diferencial mereix una atenció especial i s’ha d’incorporar a la nova agenda política del govern de l’Estat. L’independentisme està fort però lleugerament debilitat per la pèrdua d’uns 500.000 vots que han reforçat als socialistes davant el risc de l’extrema dreta.

Les forces independentistes han recompost  el seu espai polític i s’ha produït el fenomen de que ERC ha sabut captar un vot que tradicionalment era més propi de l’espai “convergent”. La política moderada i estructurada d’ERC ha estat més convincent que l’alternativa de JxCAT que no se sap massa què representen, si són o no són l’enèsima transmutació de Convergència. Hi ha massa confusió, i manca de lideratge, en l’espai post-convergent i això confon als electors que prefereixen les seguretats tradicionals que ofereix ERC. Lamentablement, els vots independentistes en el Congrés dels Diputats són bastant marginals alhora de les aliances que vol fer el PSOE. Aquesta situació lamentablement afebleix la capacitat negociadora dels independentistes i els obliga a definir una estratègia totalment nova.

diumenge, 28 d’abril del 2019

Aportacions per renovar l’esperit


El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

“Verge prodigiosa, tron puríssim on reposa l'eterna Saviesa quan vingué al món a ensenyar el camí de salvació, aconseguiu per als vostres catalans aquella fe que enfonsa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida”. De la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat del bisbe Torras i Bages

“Rosa de caritat, fonc que sense consumir escalfa, traieu de Catalunya l'esperit de discòrdia, i ajunteu tots els seus fills amb cor de germans”. De la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat del bisbe Torras i Bages

“Santa engendradora de l'Etern, filla del vostre fill, feu que mai no es desfaci aquest poble català que Vós espiritualment engendràreu”. De la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat del bisbe Torras i Bages

“Verge poderosa, més forta que un exèrcit en ordre de batalla, des del vostre alt castell de Montserrat, defenseu d'enemics espirituals i temporals tota la terra catalana que teniu encomanada”. De la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat del bisbe Torras i Bages

 “Senyora de Montserrat, que teniu la vostra santa Muntanya envoltada d'oliveres, signe de pau, aconseguiu per als pobles de Catalunya una pau cristiana i perpètua” De la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat del bisbe Torras i Bages

dissabte, 27 d’abril del 2019

Glosses per la vida quotidiana


Hi ha situacions en les quals no entenem el sentit dels esdeveniments perquè necessitem que se’ns proporcioni claus d’interpretació. Quan les aconseguim, allò que era incomprensible esdevé diàfan al nostre enteniment. Se’ns obren els ulls i comprenem el sentit de tot plegat. “Llavors els obrí el cor perquè comprenguessin, el sentit de les Escriptures”  (Lc 24, 45)

No és fàcil trobar la causa de Jesús en la vida quotidiana. Hi ha molt soroll ambiental que dificulta parlar de certes temes i proposar determinades alternatives per vèncer les injustícies d’avui. No sempre surten les coses com volem. Sembla que hi hagi poca gent interessada en el que diem i fem. No obstant, cal seguir perseverant i treballant pacientment. Tireu la xarxa a la dreta de la barca i pescareu. (Jo 21,6)

divendres, 26 d’abril del 2019

Glosses per la vida quotidiana


No hem de tenir por en anunciar la resurrecció. És proclamar que l’amor venç tot egoisme. L’estimació és la llum que il·lumina la foscor de l’individualisme i el desinterès per l’altre. L’amor no pot morir si el cuidem, si l’alimentem en el nostre cor; llavors la mort no té cap poder sobre ell. Quan estimem ho veiem tot diferent i la mirada esdevé diàleg misericordiós. “No tingueu por. Ameu a dir als meus germans que vagin a Galilea i que allà em veuran” (Mt 28,10)

Sabem que l’amor venç la mort per més incomprensible que sembli. Segurament, en un primer moment, no he entenem perquè la tristor de la mort impedeix comprendre aquesta novetat. Cal deixar-se transformar pel nou sentit que dóna l’amor. Cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt. (Col 3,1-2)

Costa entendre com l’amor pot vèncer la mort, però aquest enteniment s’adquireix per la via de l’experiència més que per la raó pura. Són les vivències les que permeten raonar la força de l’amor i llavor tot es fa diàfan a la nostra comprensió. “Si que us costa entendre. Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes” (Lc 24, 25)

dijous, 25 d’abril del 2019

Catequesi del Pare Nostre – II


El papa Francesc porta vàries setmanes fent una catequesis del Pare Nostre en les audiències del dimecres. Durant varis post aniré resumint alguns dels aspectes més rellevants de a seva reflexió.

En el Pare Nostre preguem dient: “«¡santificat sigui el teu nom!». En aquesta petició -la primera, 'santificat sigui el teu nom! - se sent tota l'admiració de Jesús per la bellesa i la grandesa del Pare, i el desig que tots ho reconeguin i l'estimin pel que realment és. I al mateix temps, hi ha la súplica que el seu nom sigui santificat en nosaltres, en la nostra família, en la nostra comunitat, en el món sencer. És Déu qui ens santifica, qui ens transforma amb el seu amor, però al mateix temps també som nosaltres els qui, a través del nostre testimoni, manifestem la santedat de Déu en el món, fent present el seu nom. Déu és sant, però si nosaltres, si la nostra vida no és santa, hi ha una gran incoherència. La santedat de Déu s'ha de reflectir en les nostres accions, en la nostra vida. «Jo sóc cristià, Déu és sant, però jo faig tantes coses dolentes»; no, això no val. Això també fa mal, això escandalitza i no ajuda.

La santedat de Déu és una força en expansió, i nosaltres li supliquem perquè trenqui ràpidament les barreres del nostre món. Quan Jesús comença a predicar, el primer a pagar les conseqüències és precisament el mal que afligeix ​​al món. Els esperits malignes imprecan: «Què tenim nosaltres, Jesús de Natzaret? Has vingut a destruir-nos? Sé qui ets tu: el Sant de Déu! »(Marc 1, 24). Mai s'havia vist una santedat semblant: no preocupada per ella mateixa, sinó bolcada cap a l'exterior. Una santedat - la de Jesús- que s'expandeix en cercles concèntrics, com quan llancem una pedra a un estany. El mal té els dies comptats, el mal no és etern, el mal ja no pot fer-nos mal: ha arribat l'home fort que pren possessió de casa (cf. Marc 3, 23-27). I aquest home fort és Jesús, que ens dóna a nosaltres també la força per prendre possessió de la nostra casa interior.

L'oració espanta tot por. El Pare ens estima, el Fill aixeca els seus braços al costat dels nostres, l'Esperit obra en secret per la redempció del món. ¿I nosaltres? Nosaltres no dubtem en la incertesa, sinó que tenim una certesa: Déu m'estima; Jesús ha donat la vida per mi. L'Esperit està dins meu. I aquesta és la gran cosa certa. I el mal? Té por. I això és bonic”.

dimecres, 24 d’abril del 2019

Catequesi del Pare Nostre – I


El papa Francesc porta vàries setmanes fent una catequesis del Pare Nostre en les audiències del dimecres. Aniré resumint alguns dels aspectes més rellevants de a seva reflexió.

“En el nostre itinerari de redescobriment de l'oració del «Pare Nostre», avui aprofundirem la primera de les seves set peticions, és a dir, «santifica el teu nom». Les invocacions del «Pare Nostre» són set, fàcilment divisibles en dos subgrups. Les tres primeres tenen el «Tu» de Déu Pare en el centre; les altres quatre tenen en el centre el «nosaltres» i les nostres necessitats humanes. A la primera part, Jesús ens fa entrar en els seus desitjos, tots dirigits al Pare: «Sigui santificat el vostre nom, vingui el teu regne, faci la teva voluntat»; en la segona és Ell qui entra en nosaltres i es fa intèrpret de les nostres necessitats: el pa de cada dia, el perdó dels pecats, l'ajuda en la temptació i l'alliberament del mal.

Aquí està la matriu de tota pregària cristiana, -diria de tota oració humana- que està sempre feta, d'una banda, de la contemplació de Déu, del seu misteri, de la seva bellesa i bondat, i, de l'altra, de sincera i valent petició del que necessitem per viure, i viure bé. Així, en la seva simplicitat i en la seva essencialitat, el «Pare Nostre» educa als que li preguen a no multiplicar paraules vanes, perquè, com diu el mateix Jesús, «el vostre Pare sap el que necessiteu abans de demanar-ho» (Mateu, 6, 8). (...) El primer pas en la pregària cristiana és, per tant, el lliurament de nosaltres mateixos a Déu, a la seva providència. (...) És interessant notar que Jesús, en el Sermó de la muntanya, immediatament després de transmetre el text del «Pare Nostre», ens exhorta a no preocupar-nos i no afanyar-nos per les coses. Sembla una contradicció: primer ens ensenya a demanar el pa de cada dia i després ens diu: «No us preocupeu per la vostra vida, què menjareu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu» (Mateu 6, 31). Però la contradicció és només aparent: les peticions dels cristians expressen confiança en el Pare. I és precisament aquesta confiança la que ens fa demanar el que necessitem sense afany ni agitació.”

dimarts, 23 d’abril del 2019

El minut d’or en política


He vists els dos debats en les cadenes de l'Estat entre les quatre principals forces polítiques del Congrés d’Espanya. Val la pena destacar dues coses. En primer lloc, la incomprensible absència de forces parlamentàries significatives i rellevants, per l’actual panorama polític espanyol, sense les quals no té sentit la política de l’Estat. No hi havia partits catalans ni partits bascos. La segon consideració és el baix nivell polític del debat per culpa de tres dels quatre polítics participants. La fixació de lemes cercant l’impacte mediàtic i la total absència de discussió política sobre els principals problemes de la societat han presidit aquests debats. A l’acabar, vaig tenir la sensació que la majoria de líders polítics de l’Estat deuen considerar incultes als ciutadans i persones sense criteri. Tot el que ha passat, m’ha fet recordar un excel·lent article d’Ignasi Aragay No vull polítics que m’excitin publicat recentment al diari Ara. Reprodueixo algunes de les idees perquè ajuden a entendre el que està passant en el món de la política.

“Em desmotiva cada cop més la simplicitat electoral, la dialèctica de bons i dolents, els meus contra els teus. Ens prenen per burros. Em cansa la guerra de declaracions incendiàries i de brometes pujades de to.” (...) “La veritat és que els mítings per animar la tropa em desanimen, i ja no diguem els debats televisats” (...) “Cap dels oradors va dir res de canvi climàtic, habitatge, violència masclista, educació, cultura, sanitat, turisme, indústria... De res concret. Res. Zero programa. Sempre m’ha interessat la política i, ves per on, cada cop trobo que la política és menys interessant, més vulgar i cridanera” (...) “han renunciat a tractar-nos amb intel·ligència? Per què només apel·len a les nostres vísceres binàries?”.

Tinc el convenciment que si algun dia sorgeix un líder capaç d’apujar el nivell, de tornar a la retòrica antiga, d’enllaçar en un discurs llarg i treballat uns quants conceptes difícils, d’aportar bagatge històric, d’explicar fets i idees que incomodin i facin pensar la gent, de raonar que les coses no són blanc o negre, de fer propostes creïbles precisament perquè són complicades... El dia que algú s’atreveixi a parlar així és probable que sigui premiat pels votants” (...) “Davant de tanta banalitat, davant de tanta dialèctica buida i tant xou polític pseudohumorístic, davant de tanta sentimentalitat desfermada, la simple i pura seriositat apareixerà com un atractiu revolucionari, excepcional. Existeix aquest algú? Existirà algun dia?

No vull que m’incitin a barallar-me i malfiar-me dels altres; vull que m’estimulin a pensar que els que no pensen com jo tenen també les seves raons i sentiments. No vull polítics que es riguin dels rivals i no sàpiguen riure’s d’ells mateixos. No vull salvadors de la pàtria, sinó patriotes de la feina callada. Tampoc vull campions de les xarxes socials i els mitjans: m’agraden els que fan política presencial, els que s’estudien els dossiers, es reuneixen amb la gent i solucionen problemes. No vull polítics d’una sola idea. No vull milhomes orgullosos, sinó servidors públics humils. No vull líders totpoderosos, vull treball en equip” (...) “Però tinc l’esperança que d’aquests temps trasbalsats en sortirem canviats. De la sobredosi de mala política en pot néixer una millor política

D’acord amb aquestes idees expressades per Ignasi Aragay davant la insolència, la mala educació  i la petulància d’alguns caps de llista en lloc del minut d’or dels debats polítics televisius cal plantejar-se el segon d’or: tancar la tele o canviar de canal.

dilluns, 22 d’abril del 2019

Llum pasqual


La festa de Pasqua és la festa de la llum. Ella ens il·lumina per treure’ns de l’abisme dels nostres pecats. La Quaresma ens ha servit per adonar-nos que estem necessitats de ser salvats, rescatats de les nostres faltes. Des de l’abisme he reclamat la llum del Senyor. Ara, amb la festa de la Pasqua sabem on està la llum. La davallada de Jesús als inferns es per fer-nos adonar del nostre abisme interior. El sepulcre buit evoca la nostra buidor interior quan ens sentim en mans dels pecats.

Però la buidor del sepulcre és l’anunci de la resurrecció. L’experiència quaresmal de penediment ens ha dut a descobrir la Llum del món. Des l’abisme interior he pogut vivificat l’esperança de cercar a Déu per deixar d’obrar el mal i fer el bé. Ara, amarat per les extraordinàries lectures pasquals he guanyat la saviesa que il·lumina. D’aquesta nit pasqual benaurada no en sabem massa. Però els cristians tenim la certesa que Jesús, ara el Crist, no hi és perquè ha ressuscitat. Gràcies a l’experiència del sepulcre buit descobreixo que el Crist ha vençut definitivament la mort. Ell ha ressuscitat, realment ha ressuscitat. Aquesta és la meva esperança. Gràcies a ella crec que he estat alliberat dels meus pecats com experiència de mort personal. Perquè la mort, és també una experiència quotidiana, més enllà del moment de la definitiva partença, quan descobreixo la força del pecat. Aquest, tot ho nega i deshumanitza.

La gran festa de la llum. La Llum joiosa que il·lumina i salva. La litúrgia m’ajuda a entendre el valor d’aquesta llum. Ella és necessària pels qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort. És una llum que tot ho il·lumina, perquè res queda fora de la seva claror. El capvespres ha quedat omplert d’una llum que no s’apaga mai i la nit és tan clara com el dia. Així serà per sempre. Perquè, com diu Sant Agustí, ara sabem que hi haurà “una pau sense capvespre”. No ens faran por les ombres de la mort, ni la basarda de la nit, ni la pesta que s’esmuny en la fosca perquè la nit està plena de la llum del Crist.

diumenge, 21 d’abril del 2019

Meditacions Pasquals


Déu meu, crea en mi un cor ben pur,
fes renéixer en mi un esperit ferm.
No em llancis fora de la teva presència,
no em prenguis el teu esperit sant.
Torna'm el goig de la teva salvació,
que em sostingui un esperit magnànim.
Ensenyaré els teus camins als pecadors
i tornaran a tu els qui t'han abandonat.

(Salm 50,12-15)

“Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre; trauré de vosaltres aquest cor de pedra i us en donaré un de carn. Posaré el meu esperit dins vostre i faré que seguiu els meus preceptes, que compliu i observeu les meves decisions”. (Ez 36,26-27)

“Allò que érem abans ha estat crucificat amb ell; és a dir, el nostre jo dominat pel pecat ha estat destruït perquè ja no siguem més esclaus del pecat. Els qui hem mort, hem estat alliberats del pecat. I si hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb ell. Sabem que Crist, un cop ressuscitat d'entre els morts, ja no mor més, la mort ja no té cap domini sobre ell”. (Rm 6,6-9)

Per què busqueu entre els morts aquell qui viu?  No és aquí: ha ressuscitat”. (Lc 24,5-6)

Crist, el nostre anyell pasqual, ha estat immolat. Prenguem el pa nou de la Pasqua, el pa de la sinceritat i de la veritat” (1Co 5,7-8)

“Per què busqueu entre els morts aquell qui viu?” (Lc 24,5)

Bona i santa Pasqua. Crist ha ressuscitat, aquesta és l'esperança i veritat

dissabte, 20 d’abril del 2019

Meditació de Dissabte Sant


Jesús el Dissabte Sant és el gran absent. Temps d’un profund silenci i d’una gran perplexitat. El profeta sentit, el Messies esperat no hi és. Jesús només viu en la  memòria d’algunes persones, el seus amics propers i algunes poques persones. El seu cos està en el sepulcre i una gran pedra barra el pas. Déu és absent. Tot sembla un fracàs. Totes les promeses han estat enterrades en un sepulcre. Les esperances messiàniques s’han esfumat.

Algunes vegades podem experimentar aquesta absència de Déu. Tenim la percepció que Déu no existeix o que ens ha abandonat. En aquestes situacions podem arribar a dubtar de la nostra fe. Avui Dissabte Sant Jesús ha davallat als inferns amb les nostra inseguretats i porta amb ell els nostres dubtes i perplexitats. Tot sembla haver-se acabat perquè hi ha una gran absència. Tenim por, experimentem la solitud i la desesperació davant la incertesa del sentit d’aquesta buidor.. Assistim a la contemplació del misteri de la mort de Jesús i de la seva absència. Plorem la seva mort i esperem respostes al nostre desconcert. Mirem el sepulcre cercant respostes a uns fets que no hem entès. ¿Com pot haver mort Déu? Tot dissabte és un gran silenci

Hi havia un hort a l’indret on havien crucificat Jesús, i dintre l’hort un sepulcre nou, on encara no havia estat posat ningú.Com que pels jueus era el dia de la preparació, i el sepulcre es trobava a prop, van dipositar-hi Jesús”. ( Joan 19, 41.42 )

divendres, 19 d’abril del 2019

Meditacions per Divendres Sant


Meditació I "Ell,per nosaltres moria malferit, fet pols, per les nostres culpe, complia la pena que ens torna la pau, les seeves ferides ens curaven" (Is 53,5)

Meditació II "L'han sepultat amb els injustos, l'han enterrat amb els malfactors,a ell que no obrava amb violència ni tenia als llavis la perfidia" (Is 53,9)

Meditació III "Gràcies al sofriment de la seva ànima ara veu la llum;el just, amb les penes que ha sofert, ha fet justos els altres" (Is 53,11)

Meditació IV ¿Sabem identificar avui els justos ? ¿tenen nom i cognoms? ¿estem al seu costat? ¿estem disposats a aceptar a ser justos?

dijous, 18 d’abril del 2019

Dijous sant, l’amor ens porta a Déu


De nou, ens trobem a Dijous Sant. El pòrtic d’unes celebracions que condensen tot el sentit de la fe cristiana. Cada dia de Tridu Pasqual és un itinerari íntim davant del misteri de la fe i la llum del Jesús el Crist que il·lumina les grans preguntes de la humanitat. ¿Quí és aquest Jesús que se’ns presenta en la litúrgiad’avui? Jesús és el Crist, l’ungit. A Israel bíblic els ungits eren els encarregats de dur a terme alguna missió divina. Per aquella cultura, els ungits eren els reis, els sacerdots i algun profeta. Però avui, en una societat secularitzada, ¿quins són els ungits?, ¿quins són els cridats a dur la missió divina?.

La litúrgia de Dijous Sant ens dóna prous indicis per respondre a aquesta pregunta. Els diferents textos de la missa de la Cena del Senyor ens ajuden a comprendre que tots els creients podem formar part d’aquests ungits. Ho som formalment a través dels olis crismals del bateig i de la confirmació, com també ho serem en el darrer moment de la vida. Però també serem ungits amb la missió divina quan estimem. El manament de l’amor, tan commemorat avui quan se’ns recorda l’amor tan gran de Jesús per nosaltres, ens introdueix a la missió divina. Per això, a l’estimar sense condicions esdevenim de nou ungits per dur a terme els plans de Déu. “Estimeu-vos els uns als altres, tal com jo us he estimat” (Jn 15,12). Per això, on hi ha veritable amor, allí hi ha Déu.

dimecres, 17 d’abril del 2019

Necessitem saber-nos perdonar, també en política


Les campanyes electorals cada cop  són més crispades i plou sobre mullat. Perquè tota aquesta tensió amplifica el malestar de la societat. A Catalunya, alguns partits polítics, en lloc d’estimular el debat polític, desqualifiquen els que no pensen com ells, gesticulen buscant la notorietat mediàtiques i, en definitiva, confien en les passions com la millor argumentació. Aquests partits estan instal·lats en la bronca permanent i en atiar l’odi. Els bisbes catalans publicaren fa anys la pastoral Al servei del nostre poble on demanaren que els polítics cristians explicitin en l’arena política les raons de la seva esperança. Pels bisbes la política es “un dels espais on més urgentment cal que els cristians visquin, testimoniïn i practiquin l’Evangeli de l’esperança és el de la política i de les institucions responsables de l’elaboració de les lleis reguladores de la nostra vida social i econòmica. La nostra crida es dirigeix molt especialment als laics i laiques cristians que, com a presència de l’Església en el món secular, tenen el deure i el dret de participar en la vida pública segons els criteris ètics que dimanen de la seva fe” En l’ampli camp de l’acció política els cristians tenim moltes ocasions per actuar testimoniant la nostre fe. Els cristians podem aportar uns valors i unes sensibilitats que ajudin a humanitzar l’acció política.

Els cristians hem d’aportar criteris útils per reduir les tensions que afecten i alteren la convivència social. Però només serà possible avançar en la regeneració de l’espai polític com àmbit de participació i diàleg, si els diversos agents polítics fa un esforç de perdonar-se les possibles ofenses comeses mútuament. La responsabilitat dels cristians és saber incorporar el perdó al bell mig de l’acció política. Sense perdó, la societat no podrà reconciliar les persones enfrontades i recuperar la sensatesa sempre necessària per l’acord polític. Cal saber convertir l’enfrontament en ponts de diàleg i de trobada cívica. Només des d’aquesta trobada serà possible reconstruir les complicitats necessàries per avançar.

dimarts, 16 d’abril del 2019

Testimoniar la fe


Un dia, un dels lectors de les meves petites glosses matinals, va comentar que parlava sovint del testimoniatge. És cert, ho faig perquè penso que el testimoni és un dels camins privilegiats per evangelitzar. Si vull fer creïble la fe que em sosté, he de testimoniar a les altres persones allò que dóna sentit a la meva vida. En el darrer quadern de Cristianisme i Justícia “Abraçades de vida. Testimonis de fe i justícia”, algunes persones expliquen les seves experiències i en donin testimoni. Uns testimonis de vida que ens conviden a descobrir la fe des de la justícia.  Uns testimonis que conviden a un diàleg personal i íntim que ajuda a buscar en la pròpia existència aquest camí de fe que és regal i alhora invitació a viure en plenitud.

En l’article d’introducció es reprodueix un fragment de l’exhortació apostòlica de Pau VI  Evangelii Nuntiandi (8 desembre 1975) que és tota una invitació a ser testimonis de la fe que ens mou. Pau VI afirmava “La «bona nova» ha de ser proclamada, en primer lloc, mitjançant el testimoni. Suposem un cristià o un grup de cristians que, dins la comunitat humana on viuen, manifesten capacitat de comprensió i d’acceptació, comunió de vida i de destí amb els altres, solidaritat en els esforços de tots plegats en tot allò que existeix de noble i bo. Suposem, a més, que irradien de manera senzilla i espontània la seva fe en els valors que van més enllà dels valors corrents, i la seva esperança en quelcom que no es veu ni es gosaria somiar. A través d’aquest testimoni sense paraules, aquests cristians fan que els qui contemplen la seva vida es plantegin uns interrogants irresistibles: «Per què són així? Per què viuen d’aquesta manera? Què o qui els inspira? Per què estan amb nosaltres?». Doncs bé, aquest testimoni ell tot sol constitueix una proclamació silenciosa, però també molt clara i eficaç, de la «bona nova». En aquest punt hi ha un gest inicial d’evangelització. Són possiblement les primeres preguntes que es plantejaran molts no cristians, ja es tracti de persones a qui Crist no havia estat mai anunciat, de batejats no practicants, de gent que viu en una societat cristiana però seguint principis no cristians, o de gent que busquen, no sense patiment, quelcom o Algú que endevinen però que no saben anomenar. Sorgiran altres interrogants, més profunds i més comprometedors, provocats per aquest testimoni que comporta presència, participació i solidaritat, i que és un element absolutament essencial, en general el primer, en l’evangelització. Tots els cristians estan cridats a donar aquest testimoni i, en aquest sentit, poden ser veritables evangelitzadors. Se’ns acut pensar especialment en la responsabilitat que recau sobre els emigrants als països que els reben” . Aquestes paraules expliquen el sentit del testimoni pers cristians.

dilluns, 15 d’abril del 2019

Estranya campanya electoral

Sembla que Catalunya, per si sola, valgui tot una campanya electoral. La dreta extrema i l’altra dreta, han vist en Catalunya l’excusa per revifar el seu nacionalisme de la identitat espanyola. El PSOE, per no perdre la roda, no se n’amaguen i fan d’Espanya lema de campanya electoral. Actes de campanya, mítings i altres conveccions són una exaltació continuada al patriotisme espanyol tenint com a transfons la qüestió catalana. Cap d’aquestes formacions en dóna solucions, però sí afirmen reiteradament el valor suprem de la unitat d’Espanya i, uns amb més contundència i altres matusserament, avisen als catalans independentistes que s’oblidin de les seves aspiracions. Ni que siguin una munió, Espanya és una indivisible. 

¿Presidirà aquest mantra tota la campanya electoral? Els partits de la dreta extrema i de l’extrema dreta experimentaren a Andalusia que anar contra Catalunya dóna vots, però la campanya electoral hauria de servir per més coses, entre elles, explicar les propostes polítiques que cada partit fan per resoldre els grans problemes del país. Perquè, més enllà de Catalunya, Espanya té grans problemes que cal resoldre de forma urgent. Però sembla que, ara per ara, això no té espai dins de les confrontacions electorals, perquè el que prima és atiar les emocions cercant mobilitzar el vot passional. Quina estranya campanya !!!

diumenge, 14 d’abril del 2019

Aportacions per renovar l’esperit


El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

“Beneït el qui ve en nom del Senyor” Lc 19:38

“El tiempo cuaresmal ha llegado a su fin y cada uno de nosotros hemos intentado vivirlo con intensidad. Si no ha sido así, estamos todavía a tiempo, ya que para el Señor siempre hay siempre una posibilidad en el corazón humano como nos lo recuerda el diálogo con Dimas, el malhechor condenado junto a Jesús. Nos encontramos, pues en el pórtico espiritual de la Semana Santa y el día de “Ramos” nos recuerda el ingreso triunfal de Jesús a Jerusalén, momentos antes de su pasión y muerte. Lo paradójico de este día es que recordamos la entrada de Jesús en Jerusalén donde es recibido con júbilo y alegría. Una entrada solemne, conforme a un verdadero rey que es aceptado y querido por su pueblo. Pero que tan solo horas después, estos mismos que lo aplauden y vitorean, levantan su voz para pedir su crucifixión. Es esta situación lo que desconcierta. (...)La entrada a Jerusalén y a nuestros corazones, lo transforma todo: transforma nuestra mirada corta y egoísta en una mirada capaz de perdonar. Nuestras negaciones y traiciones en una invitación a volver a decir que sí. Nuestras cruces en lugares de vida” Reflexió del Prefecte d’Estudis de la Província Hispànica de la Congregació Sublacense Casinense

dissabte, 13 d’abril del 2019

Glosses per la vida quotidiana


Tenim motius per l’esperança, per més que la realitat alguns cops sembli negar-la. Si ens submergim en el nostre record trobarem moments en els quals l’esperança s’ha fet realitat malgrat les dificultats. Som hereus de la confiança de generacions que ens han precedit.

“Cerqueu el Senyor, penseu en el seu poder,
busqueu sempre la seva presència.
Recordeu les meravelles que ell obrà,
els seus prodigis i els seus designis”
(Salm 104,4-5)

Les obres donen testimoni del que som, el que creiem i el pensem. Aquests obres transmetem la nostra coherència en la vida. Per això és important el que fem. L’exercici de l’examen de consciència ens ajuda a determinar la consistència de les nostres accions. Al final del dia es un bon moment per revisar el que hem fet i adonar-nos en que hem fallat a fi d’esmenar-ho.

“M'heu vist fer moltes obres bones, que venien del meu Pare. Per quina d'elles em voleu apedregar?” (Jn 10, 32)

divendres, 12 d’abril del 2019

Glosses per la vida quotidiana


Sovint tenim la costum de condemnar als altres quan han comés alguna falta, especialment quan aquesta afecta a la moral, a les costums o, fins i tot, el dret penal. Mai distingim entre la persona i la falta. Penso que cal canviar aquesta mentalitat. Les persones mereixen sempre el respecte com individus, tot haver adoptat un comportament equivocat. El que són reprovables són els seus comportaments. “Jo tampoc no et condemno, i d’ara endavant no pequis més” (Jo 8:11)

Paciència i esperança, esperança i paciència. Aquest binomi ha d’estar present en la nostra vida. Hem de procurar donar raó de la nostra esperança perquè la tenim fonamentada en principis sòlids. I esperar més enllà d’una realitat que sembla negar-la reiteradament exigeix tenir paciència. Cal ser pacients més enllà de les aparents urgències del moment sabent que tard o d’hora el futur inèdit esdevindrà present viable. “Espera en el Senyor ! Sigues valent ! Que el teu cor no defalleixi. Espera en el Senyor !” (Salm 26,14)

La vida i els seus condicionants ens empresonen més del que ens pensem. Volem ser lliures, però no ho som en els fons perquè no tenim la llibertat interior que ens permet ser-ho. Calculem massa el que fem, el que diran o similars prevencions que no ens permeten actuar en llibertat. El camí de la veritat i la llibertat són els principis i valors que traiem de les nostres creences. “Si us manteniu ferms en el que jo us dic, sereu de debò deixebles meus, coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures” (Jn 8, 31-32)

dijous, 11 d’abril del 2019

La llosa de Llàtzer


Fa uns dies, m’interrogava sobre la rellevància o no del cristianisme en la societat contemporània. Convidava a reflexionar sobre aquesta qüestió per tal d’albirar alguna resposta. L’evangeli de la resurrecció de Llàtzer, deixant a banda la discussió sobre la historicitat del fet, és una invitació a l’esperança. Per més que el cristianisme sembli irrellevant en una societat satisfeta profundament satisfeta d’ella mateixa, aquesta situació no vol dir que les creences dels cristians i el missatge de salvació no tinguin sentit. El primer pas per trobar algunes de les respostes a la pregunta, es adonar-nos que estem dins d’un tendència de la història i que necessitem de la resurrecció que es proporciona Jesús. Això és important.

L’Església ha conegut altres moments d’irrellevància i no per això ha deixat de sentir-se l’estimada de Crist. L’evangeli de Joan sobre la resurrecció de Llàtzer ens ensenya que Jesús convida al seu amic a sortir de la cova on estava. Però per sortir cal, en primer lloc, creure en la glòria de Déu i treure la pesada llosa que el separava del món de la vida i, després, treure-li les benes que l’amortallaven. Només així serà capaç de caminar de nou en el món dels vius. “Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar”. Gràcies a tenir confiança en Déu Llàtzer camina i ho fa de manera autònoma, sense més tutela que la confiança de que és viu. Jesús, de forma imperativa, diu “deixeu-lo caminar”. Llàtzer havia estat apartat del món per la mort. Però torna al món perquè la gràcia de Déu fa possible treure la pesada llosa que l’aïllava de la vida.

L’aparent irrellevància del cristianisme no és la seva mort. La metàfora de la resurrecció de Llàtzer ens permet fer-nos adonar que estem a l’altra banda de la història apartats d’ella per una pesada llosa que ens tanca en la cova de l’autocomplaença. La qual impedeix comprendre la vida que es dóna en el món dels vius. Així, la primera pregunta que cal fer-nos és: quina és aquesta llosa?. I un cop resposta descobrir les benes que ens amortallen la possibilitat de viure entre el món dels vius i tenir confiança en que es pot caminar des de la responsabilitat de creure en la glòria de Déu Només així podrem començar a caminar.

dimecres, 10 d’abril del 2019

6 aspirants a alcalde i Déu


Avui, al palau barroc Mercader de Barcelona, s’ha presentat un bon llibre escrit per Paris Grau i Jordi Roigé que recull les opinions de sis aspirants a l’alcaldia de Barcelona davant el fet religiós a la ciutat. Els sis alcaldables han respòs per igual un qüestionari que repassa les principals qüestions en relació a la presència de la religió a la ciutat, especialment la seva afirmació en l’espai públic, la relació entre l’expressió pública i privada de la religió, així com l’encaix de la diversitat religiosa en la construcció de la ciutat.

El fet religiós ben segur, no serà cap dels temes principals de la propera campanya electoral per les eleccions del 26 de maig, però les decisions que es prenguin en aquest àmbit afecta a tots els ciutadans i són signe de la qualitat democràtica de la governança municipal. És bo que els candidats parlin de religió perquè això ajuda a trencar l’estereotip de que la religió és una qüestió estrictament privada. Les noves dinàmiques socials han situat el complex món de les creences a nivell de les vivències personals i en la seva presència en l’espai públic. Per més que la societat s’hagi secularitzat profundament les religions segueixen complint el seu paper social. Val la pena llegir aquest llibre, perquè les entrevistes ajuden a aclarir moltes de les qüestions que es formulen entorn del fet religiós. Felicitats als seus autors.

dimarts, 9 d’abril del 2019

Gasos lacrimògens contra l’esperança


Recordo que fa uns quants anys, quan era un jove de fe inquieta m’impressionà un petit comentari animant pregar llegint el diari. Des de llavors, sempre he buscat en els diaris, o en les meves lectures en general, motius per pregar. No cal buscar massa. Cada pàgina dels diaris hi ha molts motius que estimulen posar-se en mans de Déu. L’altra dia a primera plana d’un diari, amb lletra destacada deia “Dos milers de refugiats de la Caravana del Raig d’Esperança van reunir-se a la frontera amb Macedònia per intentar sortir de Grècia, on porten anys atrapats “sense diners ni futur”. La policia va barrar-los el pas amb l’ús de gasos lacrimògens”. Quina ironia mordaç pels refugiats, volien esperança i varen rebre gasos. La situació en els camps de refugiats és desesperada. No hi ha futur i el present és per no viure’l.

Aquesta situació m’ha evocat un fragment dels improperis que recitarem el Divendres Sant. Magnífic cant sobre els retrets que Déu fa a la humanitat a través de Jesús agonitzant en la creu. Cada retret acaba amb un colpidor després, amb el refrany Popule meus, quid feci tibi? Aut in quo contristavi te? Responde mihi. (Poble meu, ¿què t’he fet? ¿en què t’he entristit?, respon-me!). De tots els improperis, el que passà amb la gent de la Caravana de l’Esperança em recorda dos exclamacions colpidores:  Jo, al desert et vaig alimentar amb mannà, i tu m’has pegat bufetades i assots. Jo et vaig donar per beure aigua saludable d’una roca i tu m’has donat fel i vinagre”. Els refugiats s’alcen davant nostre per recordar-nos que la seva situació és el resultat dels jocs geo-estratègics dels països occidentals. Ells han carregat sobre seu el desastre d’uns poders mundials que juguen impúdicament amb els pobles i que, en lloc d’un cor misericordiós, només saben respondre amb més dolor. La crisi dels refugiats a deixat d’ocupar espai als tele-notícies, però res ha canviat en la situació de milers de persones que només aspiren a tenir un raig d’esperança. La seva dissort segueix clamant justícia. Respon-me, ens demana Jesús des de la creu.

dilluns, 8 d’abril del 2019

Sincers vers Déu


El bisbe John A.T. Robinson, bisbe anglicà de Woolwich, va escriure fa més de mig segle el preciós llibre Sincer vers Déu. Vaig llegir-lo amb molt d’ interès, i, sense que s’interpreti malament, amb devoció. El llibre havia estat una bomba teològica quan es va publicar a Anglaterra l’any 1963 amb el títol Honest to God. És un llibre que cal rellegir de tant en tant perquè el seu contingut estimula la renovació del pensament cristià i clarifica les idees teològiques que ens ajuden a mantenir viva la fe.

Rellegint de nou aquest llibre m’he quedat meditant el resum que s’adjunta en la contraportada. El reprodueixo quasi íntegre per tal de compartir aquesta sensació d’estar davant d’un gran pensador. “L’Evangeli cristià roman en perpetu conflicte amb les imatges de Déu dreçades en l’esperit dels homes, àdhuc cristians, quan en cada generació malden per penetrar-ne el sentit. Aquestes imatges acompleixen una finalitat essencial: la de precisar l’incognoscible, la d’encloure l’inexhaurible, per tal que l’home i la dona corrents puguin situar llur esperit al redós de Déu i tenir quelcom en què fixar llur imaginació i llurs pregàries. Però així que aquestes imatges comencen a esdevenir un substitut de Déu, així que esdevenen Déu fins al punt d’ésser exclòs o negat tot allò que no està incorporat a la imatge, aleshores ha nascut una nova idolatria i una vegada més ha d’ésser sotmès a judici”.

diumenge, 7 d’abril del 2019

Aportacions per renovar l’esperit


El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

“De vegades voldríem un camí fàcil, o un camí que demanés només el grau d’abnegació que nosaltres estem disposats viure; el nostre moment cultural ho afavoreix amb la recerca de satisfaccions i de felicitat a baix cost. En canvi, el camí evangèlic és el de participar “dels sofriments del Crist amb la paciència” (RB Pròleg, 50). P. Abat Josep M. Soler, 13 març 2010.

“Beneeix el Senyor, ànima meva, no t’oblidis mai dels seus favors” (Salm 102,2)

Jo tampoc no et condemno” (Jo 8:11)

dissabte, 6 d’abril del 2019

Glosses per la vida quotidiana


Cadascú de nosaltres hem de ser testimonis de la veritat que creiem. Aquesta és la missió que tenim. Cada dia podem testimoniar-ho en les nostres relacions, amb el que fem i el que podem fer. ¿Som prou testimonis de la veritat? “I el Pare mateix que m'ha enviat, continua donant testimoni a favor meu. Però vosaltres no heu escoltat mai la seva veu ni heu contemplat el seu aspecte; i no deixeu que la seva paraula resti dins vostre, perquè no creieu en aquell que ell ha enviat”. (Jn 5, 37-38)

Fer el bé, defensar la causa de la justícia pot arribar a molestar i ser un destorb, especialment per els poderosos de la nostra societat. Dir la veritat, actuar justament, estimar les persones i respectar la seva dignitat poden ser causa d’enemistat social. No deixem de comportar-nos seguint els principis i el valors que fonamenten les nostres creences. “Posem paranys al just; ens fa nosa i prou. Està contra tot el que fem, ens retreu que faltem a la Llei, ens tira en cara les nostres accions com si fossin contràries a l'educació que vam rebre” (Sv 2,12).  

divendres, 5 d’abril del 2019

Glosses per la vida quotidiana


Hem de tenir esperança. Aquesta ens sosté en els moments més difícils, especialment quan pensem que no ens en sortirem. L’esperança l’hem de fonamentar en el convenciment que darrera de qualsevol esdeveniment hi ha un sentit de tot plegat que, en algunes ocasions queda tapat i cal saber desvetllar. “Crearé un cel nou i una terra nova. Ningú no es recordarà del passat, no hi pensarà mai més” (Is 65,17)

Hi ha moments que les persones som conformistes. Pensem que tot ja ens esta bé. Aquesta actitud ens porta a la passivitat. Quasi bé considerem que hi ha un destí fatal que hem d’acceptar sense fer res. Però, podem canviar d’actitud i moure’ns per canviar tot allò que no ens agrada, empresona l’esperit o impedeix viure plenament la vida. “¿Et vols posar bo?” (Jn 5,6)

Més d’un cop ens sentim cansats, fins i tot desesperats. En aquests moments, quan podem defallir i pensar que res té sentit, és quan cal obrir el cor per acollir les raons d’esperança que ens envolten. No estem sols i hem d’acollir fidelment les veus d’esperança que ajuden a fer lleuger el nostre camí.

Totes les paraules del Senyor són fidels
les seves obres són obres d’amor
El Senyor sosté els qui estan a punt de caure,
els qui han ensopegat, ell els redreça
(Sl 144)

dijous, 4 d’abril del 2019

La política i els espais mentals


Sembla que la política s’hagi instal·lat en el camp (o el domini) de les consciències a través de la influència de les ments enlloc de confiar en el debat d’idees i la confrontació de propostes. Així, és més important aconseguir que els ciutadans creguin fermament en la incapacitat d’un polític per liderar, que el debat sobre la bondat o maldat de les seves propostes. Un cop aconseguit que la ciutadania assumeixi aquesta veritat, amb una mica de sort, els arguments polítics vindran després. La política s’ha convertit en un joc de miralls. El seu interès és gestionar les percepcions abstractes dels ciutadans, al marge de qualsevol discussió d’alternatives. El que es busca no és convèncer, sinó fer creure un estat d’ànim o una percepció.

Cada cop tenen més pes les estratègies de comunicació política que els arguments de la política. Sembla que sigui més rellevant el canal comunicatiu que el propi missatge. Només cal fer una ullada a l’arena política del nostre país per descobrir l’empobriment de la política. Davant la crisi econòmica les estratègies polítiques es limiten a personalitzar les causes de la crisi en una persona o una institució. De tal manera que, el debat queda aplaçat i l’alternativa política es limita a demanar la substitució de qui s’ha identificat com el culpable. No cal construir cap alternativa per aspirar a governar. Dóna la impressió que l’actual complexitat de la política queda esvaïda o subtilment amagada per la simplicitat dels arguments. La política queda tapada per la caricatura, la reiteració d’arguments i la gestió de percepcions. Al final, l’espai polític no està ple d’idees sinó de mercadotècnia, focs d’encenalls ideològics i, sobretot, bones dosis de programació neuro-lingüística

dimecres, 3 d’abril del 2019

Aportacions per renovar l’esperit


El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

“L’activitat de la pregària és molt humana, ens ajuda a humanitzar-nos. I avui dia ens dona forces contra la barbàrie, l’individualisme i el tancament a tot allò que ens espera i que ens demana esperança” (Enzo Bianchi, Fundador de la comunitat de Bose, Ara, 15 de juny de 2017).

“Déu, que és immortal, no va venir a salvar-se ell mateix, sinó a alliberar-nos, a nosaltres que érem morts” (Sant Atanasi, bisbe. Del Llibre sobre l’encarnació del Verb, contra els arrians).

“En la vida dels monjos, la pregària revesteix una importància especial: és el centre de la seva tasca professional. En efecte, els monjos exerceixen la professió de l’orant. En l’època dels Pares de l’Església, la vida monàstica era qualificada com a vida angèlica. I la característica essencial dels àngels que hom destacava era la de ser adoradors. La vida dels àngels és adoració. I això hauria de valer també per als monjos, que preguen no per aquesta o aquella altra cosa en concret sinó, senzillament, perquè Déu mereix de ser adorat: “Enaltiu el Senyor, perquè és bo, perquè és per sempre la seva misericòrdia”, ens exhorten diversos salms (per exemple, el 106, 1). Una pregària així, sense cap finalitat específica, que vol ser pur servei diví, és anomenada amb raó officium, ofici. És el servei per excel·lència, el servei sagrat dels monjos. Un servei ofert al Déu trinitari que, per damunt de tot, “és digne de rebre la glòria, l’honor i el poder”, perquè ha creat el món d’una manera meravellosa i, d’una manera més meravellosa encara, l’ha renovat” (Benet XVI: discurs als monjos cistercencs de l'Abadia de Heiligenkreuz 9 de setembre de 2007)

dimarts, 2 d’abril del 2019

El mercadeig de candidats


La confecció de les llistes electorals per les properes eleccions generals d’Abril recorda el que passa en els fixatges futbolístics del mercat d’hivern. Per aquesta època els clubs agafen a corre cuita com poden jugadors que estan en altres equips. Qui no corra, vola. Al final, els clubs refan les seves plantilles a partir de les restes de sèrie d’altres equips. Els partits semblen fer el mateix. Cada dia s’anuncia que algun polític, que abans estava amb el partit X ha fitxat pel partit Y i, probablement, per ser cap de llista, segon o en llocs rellevants. No importa si el partit X era de dretes o d’esquerres i que el partit Y sigui de signe contrari. Sembla que l’únic important  és estar a les llistes i, si es pot, en posició de sortida guanyadora. Aquest fenomen no és nou d’ara, però sembla que s’ha accentuat en aquestes eleccions.

La majoria de partits busquen candidats mediàtics, bé perquè siguin de l’ofici comunicatiu, bé perquè tinguin moltes hores de comunicació televisiva per ser tertulians assidus o perquè el seu fitxatge és notícia. El que menys importa, com es pot veure, és el seu pensament o la seva qualitat política. Els estrategues polítics deuen considerar que el votants prescindeixen de la valoració política i es guien només per paràmetres comunicatius o per la imatge mediàtica. Estic sorprès de la progressiva degradació de la política i de la importància de l’elecció política. En altres països passa el mateix. S’ha arribat tan baix que en alguns països es dona la paradoxa de l’elecció per a càrrecs políticament rellevants a persones sense experiència política. Per exemple, a Eslovàquia han escollit a Zuzana Caputová, neòfita en política, com a presidenta de la república i a Ucraïna el còmic Zelenskiy ha estat el candidats més votat amb el 30% dels vots en la primera volta. Les eleccions polítiques s’ha convertit en una mercadeig del vot.

dilluns, 1 d’abril del 2019

La volatilitat socialista


Miquel Iceta és mòbil, com una ploma agitada pel vent. El seu comportament és erràtic. Pedro Sánchez li passa el mateix. Ambdós es desdiuen del que han dit sobre Catalunya amb una velocitat de centella. Les necessitats electorals obliguen. Ara fa un any Pedro Sánchez es feia l’interessat parlant de l’Espanya plurinacional, ara se’n desdiu i recupera l’Espanya de les autonomies. El gir és notable. És cert que la proposta de l’Espanya plurinacional no era gran cosa per resoldre el conflicte de Catalunya amb Espanya, però modificava l’escenari polític fixat pel pacte constitucional del 78. Però, tot fou en emmirallament. La convocatòria electoral ha modificar el discurs i el reton dels socialistes a la deriva autonòmica.

Per la seva part, Miquel Iceta, el primer secretari del PSC, ha passat de dir en una entrevista que si havia un 65% de catalans a favor de la independència calia trobar una resposta democràtica, a cridar de manera histriònica que "no hi haurà independència, ni referèndum, ni autodeterminació". Més clar, l’aigua. Per Iceta, i els socialistes catalans, per més que una àmplia majoria de catalans demanessin la independència, cal fer oïdes sordes a les seves reivindicacions. Amb el millor estil autocràtic Miquel Iceta ha contraposat la raó de la força a la força de la voluntat democràtic. Els socialistes haurien de deixar de donar lliçons a la resta de forces polítiques. L’acció política per resoldre el conflicte de Catalunya amb Espanya exigeix diàleg democràtic. Fora d’aquest espai hi ha un immens buit apte pels depredadors de la democràcia. Els socialistes haurien no haurien de fer tan el burro perquè la palla va cara i els vots per governar, ara encara més.