La banda sonora de la indignitat

Aquest títol podria tenir moltes variants, per exemple: la banda sonora de la vergonya, la banda sonora de la injustícia, la banda sonora del sofriment, etc... tots servirien per descriure el sentiment que genera el sentir els plors, gemecs i exclamacions dels nenes engabiats i separats dels seus pares en la frontera dels Estats Units. Els mitjans audiovisuals acostumen a presentar-nos les notícies una mica rebaixades d’intensitat quan eliminen, generalment, el so original o el mitiguen per la veu de la crònica periodística. Però, gràcies als àudios dels nens separats dels seus pares hem pogut sentir la banda sonora de la desesperació. I el cor s’ha esglaiat. Resulta esfereïdor  i insuportable escoltar els àudios.

També m’he commogut al sentir la portaveu de la Casa Blanca i el mateix Donald Trump justificant la mesura mentre s’abraçava a la bandera nord-americana per escenificar el seu patriotisme. Aquest president dels nord-americans és un personatge abominable que mereix totes les condemnes dels demòcrates. La política de separació de nens dels seus pares promoguda per la seva administració és un capítol més del cinisme galopant que presideix la política d’alguns països, mentre la diplomàcia d’Estats Units anuncia la marxa definitiva del Consell de Drets Humans de l’ONU denunciant la presència en aquest òrgan d’estats que vulneren els Drets Humans, els governants nord-americans no consideren que les seves decisions vulneren de ple els drets de les persones, especialment els drets dels infants. Sempre figures vulnerables que cal protegir totalment.

Els vídeos que mostren a menors tancats en gàbies i els àudios de nens plorant són insuportables i han provocat la ira dins dels Estats Units i a fora. Han estat nombroses les condemanes de dirigents mundials a aquest tracte vexatori. La Conferència dels Bisbes Catòlics dels Estats Units va llançar una forta condemna de la "política de tolerància zero". "Les famílies són l'element fonamental de la nostra societat i han de ser capaços d'estar junts", va escriure el cardenal Daniel DiNardo, el president de la conferència episcopal Nord-Americana. Els bisbes han parlat constantment sobre les polítiques d'immigració i refugiats del president, incloent la seva controvertida ordre executiva publicada al gener de 2017. El Papa Francesc ha condemnat la política de Trump i la va titllar d'immoral i contrària als nostres valors catòlics, mentre que la primera ministra britànica, Theresa May, la va qualificar de "profundament inquietant" i "incorrecta". Durant les últimes tres setmanes, molts líders religiosos nord-americans han intensificat la condemna de la política de "zero tolerància" del president Donald Trump a la frontera entre EUA i Mèxic, inclosa la separació forçada de nens i pares que emigren il·legalment als Estats Units. Bastants d’aquest líders provenen del camp conservador, molts dels quals eren, en un primer moment, simpatitzants del president Trump. Però ara, les tornes s’han canviat. Aquests dirigents han criticat l’ús de la Bíblia per justificar les separacions com feu el fiscal general Jeff Sessions ¿És tot això un signe d’un gir en els suport dels moviments cristians conservadors a la política embogida de Donald Trump?

Les paranoies islàmiques de Trump

En poques setmanes el panorama polític de l’Orient Mig ha sofert diverses sacsejades força importants. Segons els esdeveniments, sembla que hi hagi un abans i un després de la petita gira feta per Donald Trump per diversos països àrabs. La visita en sí, ja és un fet prou consistent per ser analitzat profundament. Però ara el que interessa és enumerar el que ha passat després. Posteriorment a la visita la coalició internacional liderada pels Estats Units ha iniciat una forta ofensiva contra Estat Islàmic a Raqqa, ciutat refugi de la direcció d’aquest grup islamista sunnita. Sense solució de continuïtat es produeixen diversos atacs terroristes d’Estat Islàmic a Londres i Paris. Quasi simultàniament Aràbia Saudita, i uns quants països àrabs del Golf,  decideixen  aïllar econòmicament l’emirat de Qatar i Estat Islàmic ataca el Parlament iranià i el mausoleu de l’aiatol·là Jomeini.

Tot està massa agitat per ser interpretat com simples casualitats. Cada cop que els americans han volgut aplicar a l’Orient Mig polítiques de ma dura els seus efectes han estat globalment negatius. El radicalisme sunnita salafista modern emergeix per les estratègies perverses impulsades per la CIA a Afganistan des de 1979. Però l’any 1989 la bèstia creada per desestabilitzar els invasors soviètics es revolta contra els seus creadors. Apareix un terrorisme salafista gihadista que troba en els atemptats globals un mitja d’actuació i propaganda. La invasió d’Iraq de l’any 2003 fou el catalitzador que afavorí l’aparició d’Estat Islàmic com a nou paradigma d’aquesta salafisme radicalitzat i terrorista. Després, les decisions de desestabilitzar el règim siri l’any 2011 enforteixen encara més les corrents del salafisme radical i donen cos a un Califat islàmic que treu de nou les banderes negres i convoca la gihad contra els infidels. L’odi ancestral, i actual, entre els àrabs d’Aràbia Saudita i els perses d’Iran s’ha traslladat des de 2014 al Iemen on els primers donen suport al govern sunnita i els segons a les guerrilles dels seus opositors xiïtes. Finalment, per acabar-ho de complicar, Rússia decideix l‘any 2015 donar suport al règim sirià.

Mentrestant, Donald Trump, en el seu combat particular contra el terrorisme, ataca tot el que li sembla musulmà. Durant la campanya electoral, tot i que Trump es va comprometre a millorar les relacions amb els països àrabs, va regalar-nos comentaris del tipus: "hi ha una malaltia al cor de l'Islam" o "crec que l'Islam ens odia". En el seu recent viatge a Aràbia Saudita digué als dirigents d’aquests país: “"totes les nacions de consciència han de treballar junts per aïllar l'Iran.". Dit i fet. Als quatres dies de dir aquestes paraules els saudites han iniciat la campanya d’assetjament a Iran mentre Estat Islàmic hi posa el terror. Guiat per les seves originalitats Trump sembla haver donat a Riad carta blanca per fer el que vulguin amb Iran oblidant-se que els saudites donen suport, des de fa molts anys, als missioners salafistes que han anat pel món escampant la visió més reaccionaria, tancada u perillosa de l’islam: el wahabbisme saudita. 

Els catòlics populistes contra el papa Francesc

El populisme està colonitzant molts aspectes de la vida política i social. Aquesta ideologia expressa una visió molt conservadora i atemorida respecte els canvis socials. El populisme beu del tradicionalisme religiós i dels integrismes extrems. Per més que modernitzi els seus discursos, l’arrel populista és reaccionària davant dels canvis i incerteses del nostre temps. La por, quan no l’odi, a l’estranger han esdevingut l’eix de la majoria dels discursos populistes que inunden l’espai polític. Les cròniques prèvies a la visita del Donald Trump al papa Francesc han tornat a evidenciar la distància el pontífex del populisme del president nord-americà. Pel papa Francesc, com ho ha manifestat en diverses ocasions, la caritas cristiana, font de la compassió vers els altres, especialment els que pateixen, està allunyada del discurs contra la migració del Donal Tramp.

Els populismes moderns no dubten, a fi d’assegurar l’assalt al poder, d’intentar establir aliances sòlides amb algunes corrents religioses. El papa Francesc, conscient d’aquestes maniobres, ha criticat reiteradament aquests populismes i més d’un cop els ha qualificat de dimonis. Però el que no ha pogut evitar el papa són les coincidències i aliances que els populismes estan establint amb moviments eclesials catòlics conservadors. Aquests moviments, a Itàlia la revista Tempi és un exemple del gir fet pels sectors integristes catòlics cap les noves formes de populisme.

Una part d’aquestes sectors catòlics parteixen d’una oposició al pensament social del papa Francesc i són permeables als discursos xenòfobs que s’estenen per la societat. Moviments com Forza Nuova i Militia Christi pretenen conciliar la xenofòbia amb la fa cristiana. A França, el Front Nacional, en les anteriors eleccions va intentar mobilitzar al seu favor, aquests sectors de catòlics, incòmodes amb el papa Francesc perquè el consideren massa obert socialment,  que defensen la necessitat d’assegurar un estil de vida tradicional i defensar-se d’unes polítiques d’immigració que consideren descontrolades.  

El mur de la vergonya

Quan la República Democràtica Alemanya sota els auspicis del soviètics construïren l’any 1961 el mur que dividí en dos la ciutat de Berlin fou un escàndol. Les democràcies occidentals acusaren als soviètics de tirans, dictadors i de menysprear la democràcia. Els mateixos qualificatius s’hauran d’aplicar avui al mur que Donald Trump ha manat construir entre Estats Units d’Amèrica i Mèxic. La situació de Berlin es torna a repetir avui. Com en el anys 60 del segle XX, el mur té una comprensió diferent segons com es miri. Des de Berlin est, avui podríem dir des de la mirada de Donald Trump, és el mur de la vergonya però des de Berlin oest, avui diríem des de Mèxic i la resta del món, és el mur de la vergonya.

La mateixa indignació que aixecà el mur de Berlin entre els demòcrates del món en el seu temps ha de provocar avui el mur de Donald Trump amb Mèxic. Els murs separen, aïllen i tanquen defensivament els pobles. Ho té clar el president nord-americà “la construcció immediata d’un mur físic” ajudarà als Estats Units a tornar a “recuperar les seves fronteres. Restaurarem el sistema de dret”, afirmà Trump. Fronteres, barreres i proteccions contra els altres, siguin immigrants o refugiats d’alguns països. Uns perquè alteren el mercat de treball interior i els altres perquè, segons d’on vinguin són sospitosos de ser terroristes.

L’aïllament proteccionista junt el mur porta als Estats Units d’Amèrica a replegar-se sobre si mateix. Un cop creada la percepció de que Nord Amèrica està assetjada pels immigrants il·legals, els  islamismes terroristes i unes deslocalitzacions industrials la missió el nou president dels nord-americans vol posar ordre al desordre. Les primeres decisions de Trump alteren l’essència del poble nord-americà: un poble fet des de la diversitat. Que ràpid ha oblidat Trump els seus avantpassats alemanys que també foren emigrants en el seu moment. La seva alternativa d’aïllament és un retrocés democràtic. Altres mesures que està anunciant, amb un llenguatge populista i xenòfob, com pot ser la recuperació de la tortura, mostren que Donald Trump vol acabar amb la societat oberta lliberal i promoure un nou ordre social que desconfia de la política, limita la democràcia, aixeca murs interiors i exteriors, i divideix en lloc de cohesionar. Déu salvi Amèrica, més li val.

Els cristians evangèlics i Donald Trump

Donald Trump és president dels Estats Units d’Amèrica gràcies als vots dels blancs cristians evangèlics. Tots els analistes coincideixen amb aquesta dada. El conservadorisme cristià ha estat des de bon començament al costat de Trump i ara pensa treure rèdit del seu suport. Confien cobrar en espècies els seus vots. Per exemple, amb nomenaments de jutges propers als seus interessos o altres decisions presidencials que afavoreixin els seus punts de vista.

Però, aquesta situació se’ls pot tornar en contra i representar un llast pels cristians evangèlics. Michael Gerson en un article al Washington Post apunta les dificultats que poden tenir els evangèlics. La primera, la política deshumanitzadora de Trump vers els immigrants il·legals i l’animadversió amb els musulmans són actituds molt poc cristianes. Els evangèlics hauran de fer, caps i mànigues, per justificar el seu suport a un president que pot anar contra valors cristians universals. En segon lloc, limitar la llibertat d’expressió o de pràctica religiosa que ha insinuat en Donald Trump afecta la primera esmena de la Constitució Nord-Americana i, tot i que es pugui fer per restringir per seguretat els drets d’uns pocs, al final es produeix la limitació dels drets de tots.

La tercera consideració és una derivada de l’anàlisi històrica: quan una religió es veu molt identificada amb una política concreta, tard a d’hora aquesta identificació passa factura a la religió no a la política. Probablement, perquè la política condiciona a la religió i la treu la seva denúncia profètica, la seva capacitat de critica lliure i humanitzada de l’acció de govern. Perquè els cristians, quan es relacionen amb política és per recordar que la dimensió transcendent de la vida i l’adhesió incondicional a la justícia i a l’esperança que donen sentit i eleven l’esperit per damunt de la mundanitat del govern.