Revestits de l’home nou

El relativisme moral és un signe del nostre temps. Aquest preocupa a les autoritats de l’Església i és tema de comentaris de pensadors i analistes socials. Vivim en uns moments on sembla que tot és possible sense cap ordre d’importància. Dóna la sensació que els valors tenen sentit si serveixen utilitàriament per resoldre com sortir d’una situació, però no perquè ells estableixin un sentit moral davant la vida. Els cristians podem quedar atrapats per aquest relativisme, no per falta de referents, sinó per una excés de normes que pretenen regular el seu comportament en excés. Davant d’això cal recuperar el sentit dels manaments tal com transmeté Jesús dient que el manament més gran és estimar al germà.

Si, el manament més gran, és estimar als germans, per defugir del pietisme desencarnat o un relativisme angelical es discernir, a tothora i en tot moment, com es viu i concreta aquest amor. En l’Antic Testament, especialment en el llibre de la Saviesa o en alguns textos paulins, es troben algunes recomanacions que donen bones orientacions per fer una lectura operativa dels manaments. En primer lloc cal buscar allò que és de dalt en lloc d’estar preocupats per allò que és de la terra per això cal “morir, doncs, allò que en vosaltres és terrenal: immortalitat, impureses, passions, mals desigs i l’amor al diner, que és una idolatria ... ara, desfeu-vos de tot el que sigui ira, enfuriment, dolenteria, injúries, paraules deshonestes” (Col 3,5-9). Enfront d’aquestes actituds les exhortacions paulines proposen uns valors i comportaments alternatius. Les persones renovades vol dir  “revestit de l’home nou, que es va renovant a imatge del seu creador i avança cap al ple coneixement” (Col 3,10). Els nous valors a revestir-se són: “sentiments de compassió entranyable, bondat, d’humilitat, de dolcesa, de paciència; suporteu-vos els uns als altres i, si algú tingués res contra un altre, perdoneu-vos. El Senyor us ha perdonat: perdoneu també vosaltres. Però, per damunt de tot, revestiu-vos de l’amor, que tot ho lliga i perfecciona” (Col 3,12-14).

Un cop acomplerts aquests valors en queda un darrer, aquell que verifica la coherència d’aquesta amor : el compartir-ho tot. Així ho llegim en la pregunta angoixada que el jove seguidor li fa a Jesus:"Mestre, ¿què hauria de fer de bo per obtenir la vida eterna?". Jesús li contestà: ... "Compleix els manaments" ... El jove li respon: "Tot això ja ho he complert" ... "Si vols ser perfecte, vés a vendre tot el que tens i dóna-ho als pobres ... Després torna i vine amb mi". Quan aquell jove sentí aquesta resposta, se n’anà tot trist, perquè era molt ric”. (Mt 19,16-22). El compartir, sigui el que sigui, però especialment la riquesa, és la gran prova on es verifica l’autenticitat de l’amor cristià.

Vingueren uns savis

Fa temps, els exercicis de Sant Ignasi, varen ajudar-me a entendre i pregar amb el text del naixement de Jesús de Mateu 2, 2-12. Resumeixo algunes de les idees que em motivà aquest fragment. “Vingueren uns savis d'Orient i, en arribar a Jerusalem, preguntaven”. Els mags són uns savis, però la seva saviesa no és la pròpia de la raó comuna. Són unes persones que venen. És a dir, s’han posat en marxa a partir d'una notícia. Ara, en mi, ¿quines són les notícies que em posen en marxa?. Són uns mags que venen d’Orient: són estrangers. La seva existència representa que fora de mi existeixen unes persones, unes situacions amb capacitat de crear notícia.

Els mags preguntaven on havia nascut Jesús. Això fa que “quan el rei Herodes ho va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem. Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies”. El rei Herodes representa la saviesa del moment. És un coneixement tancat i segur d'ell mateix. També representa el poder. El rei preguntà sobre on estava el Messies. Malgrat la seguretat i el poder que representava Herodes no sabia on havia nascut Jesús. Com el rei Herodes, la nostra seguretat interior pot contribuir a que no tinguem el coneixement per descobrir allí on es troba Déu.

Déu surt a l'encontre

He trobat molt estimulant la reflexió que Benet XVI fa, quasi bé al final del seu segon llibre sobre Jesús de Natzarè, sobre el relat del Nou Testament sobre el caminar de Jesús sobre les aigües., per exemple Mc 6,45-52. L’evangelista presenta un Jesús que es mostra, que es deixa trobar malgrat que semblava passar de llarg , però també es fa absent o està allunyat. És una actitud que permet deixar a les persones al front de les responsabilitats. La seva aparició és per intervenir a favor dels seus deixebles perquè necessiten ajuda: “veient que patien remant, perquè el vent els era contrari (...) van anar cap a ells”. És una imatge magnifica de com actua el Déu cristià: és Déu qui s’acosta els homes. Aquesta iniciativa, que és constant en el Déu cristià, és també única en relació als altres deus. En aquest casos, sempre són les persones les que s’adrecen a Déu a demanar la intercessió de Déu. En el cas narrat per l’Evangeli és Jesús qui va a l’encontre i quan puja a la barca para el vent.

Aquesta imatge suggereix com pot comportar-se l’Església en la societat. En lloc d’una presència imposada per el domini de les institucions, l’Església ha d’anar a l’encontre de la societat per acompanyar-la en el seu navegar, especialment quan els vents bufen en contra. A d’ajudar a que les persones no tinguin por. Perquè la iniciativa de Déu opera en la història a través de l’Església i de les mediacions en les quals està present la comunitat creient. La barca navega pel llac en la confiança de que Déu pren sempre la iniciativa respectant l’autonomia humana de navegar.