La devoció popular a Montserrat

Ahir vaig estar bona estona donant voltes pel camí del Rosari Monumental del camí de la Santa Cova. Lloc on la tradició popular suposa que es trobà la Mare de Déu. Tradició que, pel que vaig poder escoltar entre alguns peregrins a la Santa Cova, és tinguda com a certesa. En el temps que vaig estar per allí vaig confirmar el que ja havia vist en altres ocasions: la important devoció que moltes persones mostren al fer aquest camí. Hi ha algunes que peregrinen a la Santa Cova descalços, altres porten rams de flors a la Mare de Déu i altres encenen llantions al peu de la Santa Imatge que hi ha a la cova. Molta gent pregant.

Aquesta devoció, expressada de moltes maneres evidencia l’atracció que la Mare de Déu de Montserrat segueix exercint. A la mateixa hora, ben segur que la basílica estava plena durant la missa Conventual, el tren cremallera anava de gom a gom. Però també estava ple el camí de la Sant Cova i la petita capella de la Santa Cova. No tot eren turistes, hi havia gent que expressava la seva fe a la seva manera. Els misteris del Rosari Monumental, que és el que a mi m’interessava estudiar ahir, rebien poca atenció. Tot i que l’excepció era el V misteri de Dolor pel seu fotogènic emplaçament.

Fa uns dies, un bon amic no creient, va fer-me adonar de la importància que tenia anys enrere la pietat popular i, de manera especial, processons com els Via Crucis o aquells rosaris que eren també peregrinatges. Avui, en nom de moltes modernitats mal païdes, em pres distància d’aquesta devoció popular i, més d’un cop, ha estat judicada amb to burleta. Ahir, assegut en el banc gaudinià del Primer misteri de Glòria, contemplant el llenguatge misteriós d’aquelles estàtues vaig preguntar-me ¿realment fa nosa aquesta devoció popular? ¿a qui molesta? ¿per que no potenciar les existents i recuperar algunes tradicions perdudes?.

La processó del Borriquito

Si fa un any, tal dia com ahir, vaig tenir l’honor de fer el pregó de la Setmana Santa de Tarragona ahir, vaig començar el dia del diumenge de Rams anant a la processó de la palma i els palmons organitzada per l’entitat “Pontificia y Real Hermandad y Cofradía de Nazarenos de Nuestro Padre Jesús del Gran Poder y María Santísima de la Esperanza Macarena” que sortia de l’església de Sant Agustí i que, acompanyada per la Banda de Cornetes i Tambors del Raval, transcorregué pel centre de Barcelona. Aquesta processó és coneguda amb el nom del Borriquito. Perquè es treu un pas on Jesús va al damunt d’un ase. Fou una expressió de religiositat popular viscuda a través d’una gran diversitat cultural.

En el moment de sortir de l’església de Sant Agustí, el pas fot rebut per l’himne dels Segadors, interpretat per la banda, i a continuació per l’himne espanyol. Tot seguit el pas fou rebut a la plaça de Sant Agustí per l’àmplia comunitat de filipins catòlics que tenen la seva parròquia en l’església de Sant Agustí. Estaven entusiasmats amb el que estaven veient. A continuació anaven els confrares. La majoria d’ells catalans de parla i de sentiments. Anant pels carrers del centre de Barcelona la diversitat cultural i religiosa es feia també present per les persones que dees del balcó presenciaven la processó. A mesura que la processó anava pujant per la Rambla el públic s’aplegava a banda i banda. La majoria eren turistes, però també hi havia gent del país. De nou la religiositat popular s’expressà de forma emotiva, sense masses discursos, però afirmant la seva fe en mig de l’espai públic.

Segurament, aquesta processó ben aviat no es podrà fer a França perquè, en nom de la laïcitat republicana, volen prohibir resar en l’espai públic perquè consideren que ha de ser laic. Quin error !!. L’espai públic no és el mateix que les institucions públiques. Si aquestes han de ser laiques, l’espai públic és allò que els ciutadans viuen i senten. Ahir a Barcelona, alguns ciutadans i polítics catòlics de l’ajuntament de Barcelona anaren pel carrer acompanyant una processó del diumenge de Rams. En l’espai públic es poden i s’han de manifestar les creences sempre que ho facin de forma respectuosa i sense ànim de ferir les sensibilitats de les altres conviccions. Dic això perquè la manifestació d’una creença mai pot fer-se en forma de burla o escarni d’altres conviccions o pensaments. La ciutat de Barcelona donà ahir un exemple de civisme i de convivència en la diversitat.

Pregó de Setmana Santa a Barcelona

Amb la proximitat de les celebracions de Setmana Santa retornen els pregons de les Germandats i Confraries. Ahir dissabte vaig assistir a l’església de Sant Agustí al pregó de la Setmana Santa de Barcelona organitzat per les Germandats i Confraries de l’Arxidiòcesi de Barcelona. El pregoner d’aquest any era el Primer Tinent Alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, Carles Martí (PSC) i, tal com marquen les costums, fou introduït per la pregonera de l’any anterior, la diputada de CiU, Glòria Renom.

En el seu pregó, Carles Martí, destacà el valor de la Setmana Santa: amor i sacrifici per els altres, de renúncia al bé propi per abocar-se en el bé cap als altres. La vivència de la Setmana Santa representa una fidelitat a les arrels i la fidelitat a la pluralitat de creences que es viuen en els barris de la ciutat de Barcelona. És un temps per celebrar una fe en un Déu proper que surt al carrer; un Déu que és sacrifici i també llibertat. Una fe viscuda des del respecte, però que també respecte. Perquè creure forma part de la llibertat de les persones.

Magnífic pregó acompanyat d’una vibrant audició de marxes processionals a càrrec de la Banda Simfònica Ciutat de les Roses (Sant Feliu del Llobregat). Pregó construït des del respecte i la comprensió del valor de la religió per la ciutat de Barcelona. Reconeixement de la pervivència de les arrels cristianes, catòliques, en un món en que es necessari saber d’on venim per saber qui som i on volem anar.