dijous, 31 de març del 2011

On és el teu germà?

He quedat perplex al sentir qui fou alcalde de Vic quan ETA atemptà a la caserna de la Guardia Civil ara fa 20 anys afirmar que "ETA no havia d'atemptar aquí precisament per això". Quan Albert Om li pregunta "per què", l’exalcalde al·lega que "perquè des del moment que sentíem un sentiment de catalans com ells de bascos, per què havien de venir aquí?". No. Aquesta no era la resposta adequada, perquè és una resposta oberta. ¿Què vol dir quan diu no havien de venir aquí?, ¿és que suposa que ETA sí podia atemptar a un altre lloc?. La resposta valenta a la pregunta havia de ser més contundent. Sense cap mena de vacil·lació havia de condemnar a ETA, atemptes on atemptes. Els morts, tots són iguals. El reportatge emès per TV3 posa en evidència la peculiar resposta de la societat vigatana a l’atemptat. S’ha trigat 18 anys en dedicar un memorial a les 9 víctimes de l’atemptat. Un altre alcalde, posterior a l’anterior, i que en fou durant molts anys, s’oposà frontalment a fer qualsevol memorial en memòria de les víctimes. El seu argumentari era contundent: calia combatre els intents “l'espanyolisme polític està intentant entrar a Vic i una de les formes era a través del culte, o el recordatori o les operacions entorn de les víctimes i que ell estava disposat a impedir que l'espanyolisme entrés a Vic pel caràcter simbòlic que tenia”. Era la seva peculiar, i no contestada visió, del que havia de fer una ciutat que pretenia ser l’essència simbòlica de la catalanitat. Pel que sembla els alcaldes de Vic no saben respondre de manera àmplia a la pregunta: “on és el teu germà?”. Sembla que és possible excloure alguns de la resposta. Vic ha oblidat intencionadament durant masses anys la irracionalitat d’uns assassinats. Pot ser sí, que ara fora el moment la ciutat hauria de tenir un capteniment i, aprofitant la sensibilitat de l'alcalde, demanar perdó en nom de la ciutat per tants anys d’oblit. Mai es tard per respondre a la pregunta: on es el teu germà?

dimecres, 30 de març del 2011

Les religions i les ciutats

És evident que el cristianisme ha contribuït a determinar la identitat de les ciutats, viles i pobles de Catalunya. La majoria dels perfils urbans retallats sobre l’horitzó estan presidits per un campanar. Les seves campanes identifiquen el so del poble i acompanyen el pas del temps. Les festes, els carrers i els barris tenen clares referències religioses. A les ciutats es construeix civilitat. Ara, les ciutats són plurals per una creixement important creixement de la diversitat cultural. Les religions són una part important d’aquesta diversitat. La recent immigració ha fet més visible el pluralisme religiós de la societat sense negar l’evidència del paper preeminent del cristianisme en la construcció de la societat catalana. El fet religiós està força present en la plaça pública.


Les urbs modernes, els seus espais públics, tornen a ser noves àgores per vestir projectes de convivència a partir de la seva interacció de diferents maneres d’entendre el món i la vida. La trobada de creences ajuda a humanitzar la societat. Així l’espai urbà esdevé lloc privilegiat de diàleg i mestissatge. Les identitats seculars es transformen quan les diferents visions del món interactuen des de la sinceritat de les seves particularitats, sense cap pretensió de tenir la veritat última.


Dins d’aquesta pluralitat les religions s’enfronten al repte de reflexionar sobre la seva identitat i precisar les seves respostes en relació a la multiplicitat d’ofertes portadores d’esperança i salvació. L’espai pública s’ha secularitzat. Això dóna a les religions més llibertat per proposar els seus judicis morals, sense dependre del control del poder polític i ser més lliures per dialogar amb altres mirades morals de la realitat. Des d’aquest espai públic secularitzat les religions han de poder donar raó de les seva esperança sense témer a ser perseguides o reduïdes a la marginalitat en la perifèria de la història.


La laïcitat pública, aquella que s’espera d’unes institucions públiques que són neutres davant del fet religiós però no indiferents, es complementa amb la defensa i foment de la llibertat religiosa. Aquesta és bàsica per una comprensió oberta de la societat. Una societat oberta necessitat d’una laïcitat inclusiva, una laïcitat que sumi i no exclogui. Gràcies a aquesta llibertat, complementada amb la llibertat de consciència, els creients poden viure i celebrar públicament la seva fe. Això s’ha de poder fer amb naturalitat dins l’espai públic urbà perquè les religions formen part de la pròpia base de les ciutats. Sense religions, no hi ha ciutat. Les ciutats avui ofereixen a la cultura contemporània l’entorn idoni per renovar les consciencies persones i construir els principis i valors universals que permeten humanitzar la societat. La civilitat necessitat ciutats humanitzades. Les ciutats han de facilitar que les religions estiguin presents en el procés de definició dels valors de la convivència identificats com a valors universals. Aquest són els que s’han de proposar com absoluts, són aquells valors que no poden ser transgredits en cap cas. Tothom, inclús les religions ho han d’acceptar sabent que això pot comportar algun límit a la pròpia llibertat religiosa. Les ciutats i els pobles són espais on les religions, en diàleg amb la societat, s’han de comprometre en la construcció de la convivència. Oferint a la societat els seus àmbits càlids de socialització i integració humana. No deixem perdre aquesta oportunitat.

dimarts, 29 de març del 2011

Albert Manent. Un reconeixement merescut




L’amic Albert Manent és el nou Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, distinció que atorga l'entitat Òmnium Cultural. L’Albert ha destacat en el camp de la poesia, la narrativa i la història, i ha estat un nom clau de la resistència cultural contra el franquisme. És un activista en la defensa de Catalunya i un cristià de soca arrel. No es poden oblidar les dues dimensions. Elles estan pregonament relacionades en la seva identitat personal, formen part de la seva ànima. L’atorgament d’aquest premi també honora a Òmnium Cultural perquè demostra el seu encert alhora de triar les persones. Aquest serà l’any de l’Albert perquè fa poc rebia un merescut homenatge a l’Ateneu Barcelonès amb motiu dels seus 80 anys.

En la història de l’Albert hi ha una part també de les històries particulars de molts de nosaltres. A mi, en els darrers anys, l’Albert sempre ha estat una gran ajuda alhora de pensar i proposar una política pública religiosa per Catalunya. La seva mirada és clara i profunda, encertada i ponderada. Sempre li estaré agraït pels seus consells perquè m’han servit per actuar a favor de Catalunya i de l’església catòlica catalana en particular. En la seva persona s’harmonitzen Catalunya i el catolicisme. Això exaspera a la caverna. Només cal veure els libels que li dediquen amb una certa periodicitat. Per sort, l’Albert, ha fet escola i hi ha moltes persones que segueixen les seves petjades.

Al ser un home polifacètic en cada una de les activitats ha deixat escola. Però, en totes elles, hi ha uns valors i unes virtuts comunes. Una és la constància i l’altra és la coherència. No ha deixat mai de creure amb uns valors fonamentals que els ha procurat dur a la pràctica pacientment, tant en els moments molt difícils com després, quan semblava que tot anava més a favor, ens ha recordat quines eren les fidelitats a perseverar. Un altre és la seva jovialitat i curiositat. Tot i els anys que li pesen és un esperit atent de saber el que passa i afrontar amb interès les noves realitats. El seu caràcter ens anima a seguir en el camí compartit. Un altre valor és la cordialitat i l’obertura de mires. Tots dos no tenim la mateix sintonia política, però mai m’ha semblat que això fos un obstacle per l’enteniment i rebre d’ell ajuda quan ho he necessitat. Aprofito per agrair-li el seu interès i les seves gestions per mi ara fa quatre anys. Entre l’Albert i jo només port haver-hi acord i complicitat perquè sabem que estem al mateix costat de la trinxera defensant objectius compartits. Per molts anys Albert i moltes felicitats.

dilluns, 28 de març del 2011

Els cristians i el teatre o el teatre d’alguns cristians

La vida, diuen, és també un comèdia. Si és així els cristians no ens hauria d’incomodar el teatre. Però, pel que sembla, a alguns cristians sí. Els molesta tant que estan disposats a demanar la prohibició d’una obra de teatre si consideren que atenta contra les seves conviccions. Inaudit. Aquesta actitud guardiana de la moral em recorda altres temps en els quals el braç secular actuava en nom de l’Església. La memòria ens permet evocar èpoques, no tan llunyanes, en les quals els pecats eren delicte i les institucions públiques vetllaven pel dogma i la moral catòlica. Eren altres èpoques, però les inquietuds de l’aliança del tro i l’altar perviuen.


Josep Miró Ardèvol, en nom de l’associació e-cristians, ha dit que actuarà judicialment contra l’obra Gan Bang perquè troba ofensiu el seu. Personalment comparteixo l’afirmació dita per l’Oriol Domingo en el seu blog: “Molts cristians, però, no es querellen. No són partidaris d’anar al jutjat per denunciar obres de teatre, o pel·lícules, o llibres encara que tractin històries que fereixin la sensibilitat. Simplement, no van a veure aquesta obra o pel·lícula, i no llegeixen aquest llibre. En tot cas, plantegen un debat basat en el diàleg sense querellar-se”. Aquest és la qüestió: la defensa de la llibertat, fins i tot per ferir els meus sentiments. La llibertat d’expressió ha de prevaldre contra tota censura. En cas de dubte, sempre a favor de la llibertat. Aquest és l’essència de la democràcia. Pretendre la tutela de la moral pública des d’una moral privada és coartar la llibertat.


Gràcies a la llibertat democràtica unes persones poden fer una obra amb la qual puc discrepar dels seus plantejaments de fons i, gràcies a la mateixa llibertat, puc no anar-hi. Perquè, i aquí està l’element clau en tot aquest debat, ningú està obligat en anar a veure l’obra de teatre. La única discussió possible és, un cop vista l’obra, debatre, des de la perspectiva teatral si allò que mi m’ofèn resulta coherent amb el plantejament general de l’obra, li és essencial o és totalment aliena a la línea argumental o als efectes esperats per una bona dramatúrgia. També podré discutir, des de la meva percepció de les coses, com l’autor o el director interpreten la realitat. Però, en tots els casos, serà sempre discussió tècnica sense cap pretensió de substituir el discerniment moral dels demés.

diumenge, 27 de març del 2011

Govern, imatge i soledat


La cimera del passat divendres sobre la sortida de la crisi econòmica a Catalunya era molt important. Ho era en dos sentits. Un, més formal, estava relacionat amb l’acord sobre les millors solucions per reactivar i consolidar el creixement econòmic. En aquest àmbit prevalien les propostes tècniques i els acords polítics. L’altre dimensió era més intangible. Calia transmetre confiança a la ciutadania. Per això, els ciutadans havien de percebre que els governants govern; és a dir: saben el que passa, proposen les millors solucions, a partir d’elles troben acords i adopten mesures d’actuació concretes. És així com els ciutadans perceben que poden confiar amb els seus governants. ¿Va anar així el divendres?. Els comentaris al final de la cimera no són massa optimistes respecte els acords polítics. Però no vull valorar aquest aspecte. M’interessa l’anàlisi dels aspectes intangibles. La foto final del President de la Generalitat comentant els acords de la cimera és ben eloqüent: estava sòl. És la imatge de la soledat del governant. Hom podria esperar que a la fi d’una trobada que pretenia crear consens la foto final fos la suma de tots els participants que, amb gestos prou expressius, demostressin l’acord per tal que les càmeres ho captessin. No va anar així. Per més que s’afirmi, en un to majestàtic, que la cimera del divendres va anar bé i que el camí encetat és el correcta. Les instantànies gràfiques del divendres passat són el que queda en la percepció dels ciutadans. Són unes imatges que transmeten soledat i desacord en un moment que els ciutadans volen acord i compromís. La imatge, també importa.

dissabte, 26 de març del 2011

Petit recull de pregàries X

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquestes petites frases dels Salms és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. El pare Miquel Estradé justifica la tria del Salms perquè, a més de pregària, són escola de pregària. I ho són, en part, perquè són escola d’humanitat, escola de fe, escola de coneixement de Déu.

27 març 2011 “Quan Déu renovarà la vida del seu poble, Jacob s’omplirà de goig, Israel s’alegrarà” (Sl 53,7)

28 març 2011 “Salva’m, Déu meu, per l’amor que del teu nom!” (Sl 54,3)

29 març 2011 “Escolta el meu prec, Déu meu, quan et suplico, no t’amaguis” (Sl 55,2)

30 març 2011 “Escolta atentament i respon-me! Vaig perdut, portant arreu el meu dolor” (Sl 55,3)

31 març 2011 “Celebro les promeses de Déu; confio en ell, no tinc por de res” (Sl 56,5)

1 abril 2011 “El teu amor és gran fins al cel, arriba als núvols la teva lleialtat (Sl 57,11)

2 abril 2011 “Ben cert: hi ha un Déu que judica la terra” (Sl 58,12)

divendres, 25 de març del 2011

Diàlegs per un amic neoliberal IX. Estat mínim desregulat

(Extracte d'un article que vaig publicar amb el títol "Diàlegs per a un amic neoliberal" en el llibre “El neoliberalismo en cuestión” obra col·lectiva de Cristianisme i Justícia publicat per Sal Terrae en 1993. Els comentaris anotats entre parèntesis són notes addicionals per situar el text en el context actual).
El liberalisme insisteix novament amb les seves conegudes proposades de l'estat mínim i la desregulació. Avui els neoliberals estan convençuts que, després de molts anys d'intervencionisme, l'únic model d'Estat alternatiu possible és aquell que tingui la mínima expressió social. Doncs qualsevol intervenció estatal sempre crea burocràcia i aquesta, en implicar un consum excessiu de recursos, aporta rigidesa al mercat i impedeix el seu bon funcionament. Per al neoliberalisme l'Estat Mínim desitjable és aquell que només s'ocupés de les Obres Públiques, la Defensa Exterior i l'Ordre Públic; sense intervenir en la garantia de les llibertats i la igualtat.

Per al liberalisme modern la diferència entre les seves propostes i les socialdemòcrates està en la seva diferent concepció de les funcions de l'Estat i els mitjans emprats per aquest per obtenir els seus recursos. Serveixi la següent cita com a il·lustració del que avui advoquen els corrents neoliberals actius a favor d'un nou paper de l'Estat modern: "Les consideracions anteriors no impliquen que l'Estat no hagi d'ocupar un lloc important en una societat liberal, sinó que les seves funcions i els mitjans per obtenir els seus recursos són diferents de les concepcions socialdemòcrates...Hayek defineix així les funcions de l'Estat en una societat liberal...""jo seria l'última persona a negar que l'elevada riquesa i la creixent densitat de població han augmentat el nombre de necessitats col·lectives que l'Estat pot i ha de satisfer. La provisió d'aquests serveis col·lectius són enterament compatibles amb els principis liberals sempre que:

1. L'Estat no exerceixi un monopoli en la seva producció i no impedeixi per tant que aquests serveis siguin facilitats pel mercat.
2. Els recursos necessaris per finançar aquests serveis siguin generats per l'exacció de tributs sobre principis uniformes (impost proporcional sobre la renda) i aquests tributs no s'utilitzin com a instruments de redistribució de la renda.
3. Els serveis satisfets per l'Estat siguin necessitats col·lectives de la comunitat en el seu conjunt i no necessitats de grups d'interès particular
". (Feito,J.L. Competència, mercat i equitat: un debat" Economia nº 9, 1991. pàg.16).

dijous, 24 de març del 2011

Déu tot ho pot

El meu comentari d’avui està influït pel salm 113(112) propi de les vespres d’avui, vigília de l’Anunciació del Senyor.

Servents del Senyor, lloeu-lo,
lloeu el nom del Senyor.
Sigui beneït el nom del Senyor
ara i per tots els segles.
Des de la sortida del sol fins a la posta
lloeu el nom del Senyor.
El Senyor és excels per damunt de tots els pobles,
la seva glòria s'eleva més enllà del cel.
Qui és com el Senyor, el nostre Déu?
Té molt amunt el seu tron
i des d'allí s'inclina
per veure el cel i la terra.
Aixeca de la pols el desvalgut,
treu el pobre de la cendra,
per asseure'l entre els poderosos,
els poderosos del seu poble.
La qui vivia estèril a casa,
la fa mare feliç amb els fills.

Sempre m’ha impressionat aquest salm. És un dels salms integrat en la meva biografia personal perquè era un salm que molts dies escoltava, en una cinta gravada pels monjos de Montserrat, quan a l’acabar de la feina tornava a casa en cotxe. Crec que aquest salm sintetitza la raó moral del meu compromís social i polític: “Aixeca de la pols el desvalgut, treu el pobre de la cendra, per asseure'l entre els poderosos, els poderosos del seu poble”. El salmista em dóna esperança que això serà així perquè Déu està atent al que passa a la terra, “té molt amunt el seu tron i des d’allí s’inclina per veure el cel i la terra” i la seva mirada tot ho transforma i aconsegueix allò que sembla impossible “la que vivia estèril a casa la fa mare feliç amb els fills”. Per això cal lloar al Senyor amb la mateixa força i entusiasme que té el salmista.

dimecres, 23 de març del 2011

La confusió de les paraules

La retòrica parlamentària porta a la confusió. Tot sovint, en els vehements debats parlamentaris, els conceptes són seduïts per unes paraules que no tenen res a veure amb el que es vol expressar. Els conceptes incòmodes es camuflen darrere paraules evasives pensades únicament per fer-los opacs a la intel·ligència. És el que Alex Grijelmo en un fantàstic llibre qualificà de la seducció de les paraules.

Ahir en el debat parlamentari sobre la participació d’Espanya a Líbia quasi bé tots els oradors, excepte un o dos, evitaren fer servir la paraula guerra. Amb eufemismes (figura que consisteix a emprar un mot o una expressió suau,inofensiu, en lloc d'un de dur, indelicat, desplaent) i circumloquis (expressió, per mitjà de moltes paraules, d'allò que podria ésser dit amb una o molt poques) intentaren justificar el que, de forma natural, la gent qualifica de guerra. Però no, aquesta paraula no es podia fer servir. ¿Per què?.

És evident que certes paraules estimulen reaccions mentals de prevenció o rebuig. Només pronunciar la paraula guerra les persones ho associem a morts, dolors, patiments i sofriments. Si això s’emmascaren amb altres mots, pensats per endolcir la duresa de la realitat. Perquè les paraules tenen un poder amagat precisament per les coses que evoquen. Molts cops, la força d’una paraula no està en ella mateixa sinó en allò que evoca o les relacions que estableix amb altres. Molts polítics són uns grans experts en camuflar la realitat darrera la buidor d’algunes paraules. Això ens obliga als ciutadans a l’exercici de descodificar les seves paraules. És la nostra defensa contra els prestidigitadors dels mots en que s’han convertit alguns polítics.

dimarts, 22 de març del 2011

El valor d’una societat decent

En un magnífic llibre, La societat decent (Paidós), el filòsof jueu Avishai Margalit reflexiona sobre el sentit moral de les societats contemporànies. En la línia d’humanitzar la societat Margalit proposa uns eixos que poden servir per ordenar el comportament cívic de les persones. El conviure obliga als ciutadans a despertar un interès per l’altre i situar al bell mig de la polis un conjunt de valors que permeten viure junts sense ser indiferents els uns amb els altres. Els valors compartits, no han de ser cap imposició dogmàtica; però sí el resultat d’un acord debatut sobre quins valors esdevindran una orientació general que tothom acceptarà i aplicarà. No hi ha espai al relativisme ni a una possible anomia de valors cívics.

Avishai Margalit comenta que una societat decent és aquella en que cap institució, pública o privada, humilia a cap ciutadà. És una societat on es respecten les creences de totes les persones, des de les més majoritàries fins a les més minoritàries. Es procura no ofendre els sentiments que defineixen les identitats de les persones gràcies a les quals els individus es situen davant la vida. La convivència exigeix, en nom d’aquesta decència compartida, que ningú es senti ofès per les expressions dels demés. La provocació artística expressiva pot ser un recurs, però si és reiterativa és avorrida i fa sospitar que amaga un interès per ofendre. Reclamar la decència en la convivència ha de ser una exigència moral que haurien d’assumir clarament els poders públics. Cal esperar que els poders públics tinguin comportaments públics decents; que els polítics siguin decents i tot allò que rep un finançament públic sigui coherent amb aquest esperit de decència.

dilluns, 21 de març del 2011

L’entrevistador i l’entrevista

L’entrevista és un gènere periodístic indispensable per estar ben informat. Cada dia els mitjans de comunicació empren aquest gènere per transmetre continguts informatius; cada dia, milers de persones conformen la seva opinió a partir del que escolten o llegeixen. Per això, l’entrevistador és una persona amb un ofici que té una important responsabilitat social que, a més, si l’entrevista es fa en un medi públic té un plus de responsabilitat superior per les característiques del medi. Ara bé, ¿quins són els criteris morals que poden fer-se servir per judicar aquesta activitat?.

Em faig aquesta pregunta perquè, des de fa uns dies escolto una entrevista matinal en un medi públic i descobreixo que l’agudesa, la profunditat o la persistència emprada per l’entrevistador varia segons la condició o qualitat de la persona entrevistada. Quan així passa reiteradament i hom descobreix que hi ha un comú denominador ideològic o polític en un sentit o en un altre, es pot sospitar que hi ha una manipulació per influir sobre la informació. Fa anys, un conegut periodista, molt mediàtic en aquella època i ara també, va ensenyar-me en un curs fet a polítics locals com manipular una entrevista. Dividí els assistents al curs en dos grups. Al primer grup ensenyà com fer una entrevista complaent i amb el segon grup mostrà com fer una entrevista per acorralar-los i enfonsar-los. En tots dos casos, la subtilesa de l’entrevistador era que camuflava la seva manipulació. Des d’aquell dia, tinc certa prevenció moral amb algunes entrevistes.

diumenge, 20 de març del 2011

Governança global

Quan els problemes són globals, la governança no pot ser només local. Hi ha una sèrie de qüestions que només es poden resoldre a partir de polítiques que són globals o transnacionals. La recent revolta de Líbia i l’embogiment progressius del sàtrapa Gadafi evidencia que els països democràtics han d’adoptar una política global unificada. Això vol dir que aquests països han de tenir una autoritat legitimada per prendre les decisions adequades i en el moment oportú. L’exasperant lentitud de l’ONU o l’absència política desconcertant de la Unió Europea evidencien que cal avançar ràpidament cap la construcció d’aquesta governança mundial.

Un altre nivell del problema es dóna en les polítiques transnacionals. Existeixen una sèrie de qüestions que afecten fortament a les relacions directes entre alguns països. Per exemple, Espanya i Marroc han compartit històricament molts interessos geoestratègics i comercials que s’han ampliat, i han adoptat una altra dimensió, per la notable presència de persones immigrades que provenen d’aquest país. Tant Marroc com Espanya haurien d’entendre que els nous problemes plantejats per aquesta nova situació comporta obrir noves formes de governar conjuntament els interessos compartits. Els mecanismes tradicionals tenen notables limitacions alhora d’articular aquestes noves polítiques. Ni serveixen els sistemes tradicionals, ni molt menys, les acciones més pròpies del serveis d’intel·ligència que una política democràtica. Per evitar això darrer, calen noves polítiques assumint que hi ha un espai comú i compartit per les governances dels dos països.

dissabte, 19 de març del 2011

Petit recull de pregàries IX

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquestes petites frases dels Salms és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. El pare Miquel Estradé justifica la tria del Salms perquè, a més de pregària, són escola de pregària. I ho són, en part, perquè són escola d’humanitat, escola de fe, escola de coneixement de Déu.

20 març 2011
“Escola, filla, estiguis atenta, oblida el teu poble i la casa del teu pare; el Rei estàs corprès de la teva bellesa” (Sl 45,11)

21 març 2011 “El Senyor de l’univers és amb nosaltres, la nostre muralla és el Déu de Jacob” (Sl 46,8)

22 març 2011 “Aplaudiu, tots els pobles del món, aclameu Déu amb entusiasme” (Sl 47,2)

23 març 2011 “Déu em rescatarà la vida de les urpes del regne dels morts, per prendre’m amb ell” (Sl 49,16)

24 març 2011 “Escolta, poble meu, que et vull parlar. Jo sóc el Senyor, el teu Déu” (Sl 50,7)

25 març 2011 “Compadeix-te de mi, Déu, tu que estimes tant; tu que ets tan bo, esborra les meves faltes ” (Sl 51,3)

26 març 2011 “Jo, com l’olivera en plena vida, dins la casa de Déu, confio en el seu amor per sempre més” (Sl 52,10)

divendres, 18 de març del 2011

Al servei del nostre poble

El document dels bisbes catalans, Al servei del nostre poble, escrit commemorant els 25 anys del memorable Arrels cristianes de Catalunya és un bon document. Amb dos documents foren escrits amb valentia i voluntat de fidelitat a la realitat del país on els bisbes en són els seus pastors. Els bisbes catalans han fet avui la reflexió que tocava fer. El document és oportú tant pel seu contingut, és mesurat i centrat en els temes que avui preocupen als catalans i a les catalanes, com en el seu to. Les paraules equilibrades dels bisbes catalans contrasten amb les invectives que acostumen emprar altres bisbes espanyols que semblen estar permanentment enfadats.

¿Calia fer aquest document?. Sí. Calia parlar de les Arrels cristianes de Catalunya. Però el que no calia era fer unes altres arrels ni parlar, seguint amb la metàfora botànica, dels fruïts de les arrels. Però sí que calia recuperar el tremp que tingueren ara fa 25 anys els bisbes catalans de situar-se davant de les preocupacions de la societat catalana, analitzar la situació i optar decididament per donar una paraula d’esperança a partir de la seva fidelitat amb aquesta realitat. 25 anys després, els bisbes de Catalunya, han estat fidels a aquest esperit. En una vintena de pàgines els bisbes repassen la majoria dels grans temes que avui vertebren i preocupen la societat catalana. ¿Hi són totes els temes, en sobre algun?. Probablement es podria matissar algun tema o algun punt de vista. Però, res es sobrer i el que es diu permet afirmar que es un bon document pastoral.

De manera particular, m’ha agradat que els bisbes traslladin als laics part de la responsabilitat alhora de construir la societat justa. Els bisbes ens diuen: “és cert que en moments de crisi econòmica, moral i política ben preocupants, ens cal anunciar l’esperança”. Però aquest anunci és una responsabilitat que cau damunt dels laics. A fi de que “els cristians visquin, testimoniïn i practiquin l’Evangeli de l’esperança” en la política i en les institucions responsables de l’elaboració de les lleis reguladores de la vida social i econòmica. Els bisbes situen “el compromís laïcal en el doble repte de la inculturació de l’Evangeli i de l’evangelització de la cultura actual, així com en la tasca de formar la consciència social segons els criteris de la Doctrina Social de l’Església. És precisament en aquest camp de la realitat social i econòmica, on avui els cristians hem d’aportar la riquesa de la doctrina evangèlica i el nostre compromís moral, atesa la greu situació de crisi actual. En aquest sentit, el compromís dels cristians i la veu profètica de l’Església a Catalunya en favor dels més febles i necessitats de la societat no faltarà”.

Perquè tot això sigui realitat, cal confiar en els laics i actuar, tal com diuen els mateixos bisbes al parlar de la laïcitat positiva, “d’acord amb el nostre tarannà català més genuí, conciliador i dialogant, convidem tothom a superar definitivament actituds bel·ligerants i a promoure una sana laïcitat que, tot i deixant ben clara la distinció entre l’esfera política i l’esfera religiosa, reconegui suficientment la llibertat religiosa i la funció positiva de la religió i de les institucions religioses en la vida pública”. Des de l’autonomia de la realitat política, seran els laics cristians els que proposaran les alternatives que considerin més adients i que han de ser coherents amb la dignitat de les persones i dels pobles. Així ho diuen els bisbes: “no ens correspon a nosaltres optar per una determinada proposta a aquests reptes nous, però defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i que recerquin amb paciència la pau i la justícia”. La crida a la pastoral de la política és molt suggerent.

25 anys després, la millor commemoració que hagin pogut fer els bisbes catalans amb els seus predecessors és haver sabut estar amb comunió amb la fidelitat que tingueren aquells bisbes amb el seu poble. Per això, el títol del document,”Al servei del nostre poble” trobo que recull perfectament aquesta fidelitat.

dijous, 17 de març del 2011

Pregar a la universitat

El títol d’aquest post podria dir-se també “pregar per la universitat”. L’oposició frontal d’un reduït grup d’universitaris contra les capelles universitàries, junt amb la passivitat d’algunes autoritats universitàries, fa pensar que no aniria malament pregar perquè les institucions acadèmiques perseveressin amb la tolerància i el respecte. Aquests valors han de formar part de la matriu democràtica de la nostre societat i pel que sembla, hi ha un sector universitari, professors i alumnes, contrari a que hi ha hagi un espai de pregària en el recinte universitari.

Defensar l’existència d’aquest espai dins del recinte universitari no em fa sentir ni conservador ni un catòlic tancat. Ni sóc una cosa, ni l’altra. Però defenso l’existència d’un espai de culte en l’àmbit universitari com a demòcrata i convençut que la millor manera d’articular la convivència ciutadana és respectant les conviccions personals, tant les dels que volen pregar com els que no ho volen fer. L’existència d’un espai de culte dins l’àmbit universitari no vulnera cap precepte constitucional de independència de l’Estat respecte les confessions religioses. Els que vulneren l’esperit constitucional són els que impedeixen o toleren que es vulneri l’exercici del dret a la llibertat religiosa. Perquè el que es fa dins d’un espai reservat al culte és practicar una llibertat fonamental, com la practiquen també els que de manera ordena i pacífica no hi van. El que no es democràtic és impedir l’exercici de la llibertat.

A Itàlia, el president laic de la República, Giorgio Napolitano, avergonyit va demanar perdó públicament a través d’una carta a Benet XVI perquè uns brètols li impediren pronunciar una conferència a la universitat romana de la Sapienza. Fa uns mesos uns altres brètols impediren una conferència del cardenal Rouco a l’autònoma de Madrid. A Barcelona, la pastoral universitària té dificultats per poder celebrar missa en les capelles de la Universitat. Fa pocs dies a Madrid, un grup d’estudiants de la Complutense feren el mateix en forma d’un grotesc escarni. La intolerància o la manca de respecte a les creences i a la seva manifestació desqualifiquen a una societat. Les religions, els lliures pensadors i els pensadors lliures tenen tot el dret a expressar-se en l’espai públic sempre que ho facin amb civisme. La qual cosa comporta respectar que altres persones puguin fer el mateix. Fora un sarcasme que alguns dels grups promotors d’aquestes iniciatives, els que més criden i són activistes de la seva interpretació tancada de la laïcitat, rebessin subvencions públiques per les seves activitats. Seria un lamentable contrasentit.

dimecres, 16 de març del 2011

La política és també psicologia

La Ciència Política ha estat prolífica en definir que és la política. De totes les definicions sempre m’ha agradat una que és molt simple i que no desmereix les més sofisticades: la política la inventen les persones per controlar el seu destí. És cert, els humans, a diferència de la resta dels animals de la creació, hem adquirit a partir de la cultura la capacitat de controlar, dins d’uns certs límits, les evolucions de l’entorn. Els animals, per controlar el seu medi, tenen els recursos de l’evolució adaptativa i, segons com sigui els canvis de l’entorn, podran sobreviure. Però si no estan adaptats a la nova situació, simplement desapareixen. Els humans no. Gràcies a la cultura s’analitza l’entorn i s’adopten les mesures més adients per dominar els canvis, sense que aquests siguin una amenaça per l’espècie. La política seria una construcció mental adoptada per intervenir en l’entorn i esvair els dubtes sobre el destí de la humanitat. És cert que hi ha altres formes de controlar aquest destí, però la política sembla el més raonable.

Els politòlegs progressivament s’adonen que l’acció política necessita comprendre la psicologia humana per expressar-se i esdevenir comprensible als ciutadans. Els lideratges polítics cada cop són més personalitzats. Els líders ho són per les seves qualitats personals, a més del valor ideològic que aporten o dels programes que defensen. I tot això fa que unes persones siguin considerades, en un moment determinat, líders i altres no. Els politòlegs tradicionals tenen recança ha admetre el nou sentit de la personalització de la política, perquè això vol dir que les eleccions polítiques, a més de racionals, tenen un component emotiu i sentimental que no es pot menystenir. Aquest segon aspecte és el que ens porta a comprendre com les ciències de l’aprenentatge del coneixement i de la consciència són cada cop més nuclears alhora d’entendre el sentit de la política.

Un exemple pot ajudar a entendre millor la importància del factor psicològic en la política. La classes política tradicional està més preocupada en explicar quans llits hospitalaris o noves consultes mèdiques s’han inaugurat com a resultat de la seva bona gestió. Això es veu molt clar quan arriba una campanya electoral. Però, realment ¿interessa això els ciutadans?. O el que realment mobilitza la consciència política dels ciutadans és la seva percepció que la seva salut és millor i està més protegida gràcies a les decisions política. Crec que una bona part de la classe política segueix pensant que la gestió política és una qüestió de balanços i no de sentiments. Així ens va.

dimarts, 15 de març del 2011

La mentida en l’espai públic

Diversos esdeveniments d'aquests dies han tornat a posar en el centre de qualsevol reflexió assenyada el valor de la veritat o de la mentida en l'espai públic. La gestió de la crisi Japonesa, per exemple, demostra la conveniència de dir la veritat, fins i tot en els moments difícils. Gràcies a la veritat la societat japonesa està vivim la greu crisi del tsunami i de les centrals nuclears amb gran civisme. Dir la veritat serveix per ordenar el comportament social. No obstant això, existeixen exemples que, actuant en sentit contrari, mostren com la mentida confon i distorsiona l'espai social.

Dos fets recents apunten en aquesta direcció. Ambdós tenen una característica comuna els mentiders són institucions o persones que, per coherència interna, haurien d'estar allunyades de l’ús de la mentida. El fet que la COPE, l’emissora de la Conferència Episcopal espanyola, escampi sospites contra el Barça per l'ús de substàncies estimulants per part dels seus jugadors o que una persona amb alta responsabilitat política hagués modificat la seva titulació acadèmica, com ja feu abans una altra persona pública, posa en evidència la feblesa de la condició humana i la seva vulnerabilitat de fer servir la mentida en benefici propi.

La mentida està bastant instal·lada en la nostra societat. Veritat i mentida es confonen i això altera la possibilitat dels individus de formar-se un judici recte sobre la realitat. Per a l'Església catòlica la mentida és un comportament en si mateix desordenat. A aquest nivell se situa la mentida i la maledicència. Segons el catecisme la llei natural expressa el sentit moral original que permet a l'home destriar mitjançant la raó el que són el bé i el mal, la veritat i la mentida. Els seguidors de Crist, diu el catecisme, han de “rebutjar la mentida” (Ef 4, 25), han de “rebutjar tota malícia i tot engany, hipocresies, enveges i tota classe de maledicències” (1 Pe 2, 1). La condemna de la mentida és contundent: “la mentida consisteix a dir falsedat amb intenció d'enganyar” (sant Agustí, mend. 4, 5).

La mentida és l'ofensa més directa contra la veritat. Mentir és parlar o obrar contra la veritat per induir a error al que té el dret de conèixer-la. Lesionant la relació de l'home amb la veritat i amb el proïsme, la mentida ofèn el vincle fonamental de l'home i de la seva paraula amb el Senyor. És evident que existeix una gradació entre la mentida i els seus efectes, així com la importància d'aquella segons la seva intensitat. Així ho puntualitza el propi catecisme en reconèixer “la gravetat de la mentida es mesura segons la naturalesa de la veritat que deforma, segons les circumstàncies, les intencions del que la comet, i els danys patits pels quals resulten perjudicats. Si la mentida en si només constitueix un pecat venial, no obstant això arriba a ser mortal quan lesiona greument les virtuts de la justícia i la caritat·”. Això podria enriquir-se amb un matís, la incoherència i sospita que pot alimentar la mentida segons qui sigui qui la usi, doncs pot aixecar la sospita que en lloc de ser un fet puntual pugui ser una pràctica habitual. Si això fos així el dubte sobre la veritat i la mentida seria certa. De tal manera que, tal com diu el catecisme, “la intenció deliberada d'induir al proïsme a error mitjançant paraules contràries a la veritat constitueix una falta contra la justícia i la caritat (...) la mentida, per ser una violació de la virtut de la veracitat, és una veritable violència feta als altres. Atempta contra ells en la seva capacitat de conèixer, que és la condició de tot judici i de tota decisió (...) la mentida és funesta per a tota societat: soscava la confiança entre els homes i trenca el teixit de les relacions socials”. És evident que cal promoure una reflexió sobre el lloc de la mentida en l’espai públic. Igual això serveix, ¿per què no? per adonar-nos que cal adoptar un codi deontològic per l’àmbit públic.

dilluns, 14 de març del 2011

¿Estem preparats per conviure amb els immigrants?

El passat divendres la Fundació Rafael Campalans, conjuntament amb la Foundation for European Progressive Studies, aplegà un grup d’experts europeus per reflexionar sobre la “Gestió de la diversitat: un discurs coherent des de l’esquerra”. A continuació sintetitzo algunes de les principals idees aportades pels conferències i el debats entorn a la gestió de la diversitat en el nostre país.

La forta immigració dels darrers anys ha modifica molts paràmetres socials del nostre país esdevenint el fet migratori en una qüestió política de primera magnitud. De tal manera que pot definir-se un traç clar entre la visió de la dreta i de l’esquerra sobre aquesta qüestió. Els immigrants aporten nous vincles que connecten la nostre societat amb un món globalitzat. El concepte de nació queda modificat per l’existència d’’uns lligams transnacionals que amplien l’àmbit de l’acció política degut a la presència dels immigrants. Aquesta nova realitat comporta l’aparició de sistemes transnacionals els quals només es poden gestionar a partir d’una gobernança transnacional.

La diversitat existeix i enriqueix, i cal gestionar-la. Les diferències no es poden negar o amagar. Les visions extremes procuren exagerar les diferències per justificar després el seu refús de tot allò que és diferent i els valors autòctones contra els immigrants. Es propi de les visions extremes situar als immigrants com un sector subaltern de la societat. La vella idea il·lustrada de que la ciutadania està associada als drets polítics s’hauria d’ampliar als drets socials. Al costat de la ciutadania política hi ha una ciutadania cívica i social amb uns drets propis al marge de quin sigui el passaport o el carnet d’identitat. Cal ampliar la idea de pertinència o la possibilitat de la multipertinència. Més que identitat als ciutadans se’ls demana identificació amb el país on han escollit viure. La idea de nació territori queda estreta per enquibir-hi tots aquests nous fenòmens socials.

La integració dels immigrants és un procés bidireccional basat en la convivència i no en la coexistència. És evident que cal demanar als immigrants la integració en el país d’acollida, i que això comporta acceptar unes normes de convivència, però els ciutadans del país d’acollida han de voler conviure amb els immigrants. De nou, els extremismes apareixen com els primers interessats en explotar els conflictes que es donen amb la immigració. L’esquerra ha d’aparèixer com les forces polítiques capaces de regular aquests conflictes. Sense pau social no hi ha convivència i sense convivència pacificada no hi ha integració i gestió de la diversitat. Per fer-ho possible cal modificar els paràmetres culturals que impedeixen entendre que el desafiament avui no és la integració dels immigrants sinó la integració amb els immigrants. És un procés ple de dificultats per l’afebliment de les estructures tradicionals de socialització. ¿Serà possible avançar cap una nova convivència cultural si no hi ha convivència política amb els immigrants?

diumenge, 13 de març del 2011

Alessandro Baricco i l’educació catòlica

He de reconèixer que sempre m’han sorprès aquells comentaris d’algunes persones, generalment d’edat madura, que són molt crítics amb l’experiència viscuda durant la seva escolarització en un col·legi de religiosos o religioses. Es freqüent escoltar comentaris displicents evocadors d’experiències qualificades de traumàtiques per qui les ha viscut. No sóc ningú per dubtar de la sinceritat d’aquests comentaris, ja que ells parteixen d’una vivència personal. Però, al tractar-se d’una vivència, està sempre matisada per la subjectivitat. De tal manera que, tan veritat són les vivències en un sentit, com les que es donen en sentit contrari, com és el meu cas. Sóc una persona que he fet tota la meva escolarització en un col·legi religiós i, en lloc de sentir-me afectat negativament, identifico amb goig els valors humans apresos durant aquesta etapa de la meva vida i que, per sort meva, encara formen part del meu bagatge personal.

En aquest sentit, he trobat equilibrades les respostes donades pel novel·lista italià Alessandro Baricco, autor de novel·les com “Seda, Oceà i ara Emaús”, o l’assaig “Els bàrbars”, entre altres, al respondre amb agudesa a la pregunta del periodista sobre els traumes resultants de l’educació catòlica rebuda. A la pregunta, Barico diu: “Vaig deixar aquest món per sempre i amb gran entusiasme per una ètica diferent. Però vaig emportar-me coses importants: en el cantó dolent, o desagradable, un sentiment de culpa permanent; en el bo, la solidaritat, la compassió, potser un sentit de la honestedat i l’atenció als demés, certa tensió que fa no perdre la inclinació cap les qüestions espirituals. Aquesta educació hauria de ser una herència positiva, però sempre hi ha alguna fet que fa percebre-la com un aspecte dolorós”. En el balanç d’Alessandro Baricco, on els aspectes positius superen en escreix els negatius, es condensen alguns dels valors i principis que permeten afirmar la humanització de la societat.

dissabte, 12 de març del 2011

Petit recull de pregàries VIII

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquestes petites frases dels Salms és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. El pare Miquel Estradé justifica la tria del Salms perquè, a més de pregària, són escola de pregària. I ho són, en part, perquè són escola d’humanitat, escola de fe, escola de coneixement de Déu.

13 març 2011 “Aquí hem teniu, Déu meu,: vull fer la vostra voluntat” (Sl 40,8-9)

14 març 2011 “Senyor, que el vostre amor fidel em guardi sempre” (Sl 40,12)

15 març 2011 “Jo clamo “Senyor, compadeix-te de mi. He pecat contra tu, guareix-me” (Sl 41,5)

16 març 2011 “Tot jo tinc set de Déu,del Déu que m’és vida; quan podré anar a veure Déu cara a cara?” (Sl 42-43.3)

17 març 2011 “Envia’m la llum i la veritat; que elles em guiïn” (Sl 43,3)

18 març 2011 “Senyor, Déu meu, jo espero en Vós; no em deixeu sense recompensa” (Sl 38,16)

19 març 2011 “Senyor, per què ens amageu la mirada i oblideu el dolor que ens oprimeix” (Sl 44,25)

divendres, 11 de març del 2011

Diàlegs per un amic neoliberal VIII. Els liberalismes i l’Estat

Anteriorment, quan pretenia establir unes identitats referencials del pensament liberal, m'he referit a la importància que els liberalismes atorguen a la defensa i respecte de la llibertat individual. Doncs bé, aquesta llibertat, diuen, està enfrontada amb l'extens poder de l'Estat. El liberalisme modern creu fermament que "l'individu aïllat, subjecte de tots els drets, s'ha trobat sempre enfront de l'Estat, sent el mercat el lloc en el qual es troben els individus, intercanvien els seus productes materials i espirituals, i aconsegueixen tant més els seus objectius, en un clima de llibertat, com menys es faci present l'Estat. El conjunt d'aquests individus constitueix la societat civil" (Programa 2000 del PSOE. "Evolució i crisi de la ideologia d'esquerres", Segle XXI Editors/Editorial Pablo Iglesias, 1988. pàg. 90). Hem de reconèixer que el "el neoliberalisme formula en termes tècnics el que, de fet, semblen ser condicions bàsiques de les societats actuals: la primacia dels àmbits privats en la societat, concebuts com a nuclis de llibertat enfront de qualsevol forma de col·lectivització o socialització" (Programa 2000 del PSOE o.c.. p.95) .

En el seu afany de defensar l'individu enfront de l'Estat modern el neoliberalisme fomenta uns valors no massa propensos a encoratjar la solidaritat, doncs en el seu nucli de creences fonamentals figura la consideració que les persones es mouen exclusivament per interessos individuals, la qual cosa predisposa a sostenir conductes caracteritzades per la insolidaritat, el conformisme i l'afany pel materialisme. En aquests moments quan les grans ideologies polítiques semblen haver-se difuminat "solament el materialisme subsisteix en l'actualitat com un contravalor que ho penetra tot" (KING,A. SCHNEIDER,B. "La primera revolució mundial. Informe del Consell al Club de Roma”. Plaza Janés, Barcelona 1991,. pàg.114). En aquest punt s'observa una bretxa dins de les diferents famílies liberals, circumstància que permet establir atencions preferents i, en sentit oposat, importants prevencions en aquesta recerca de diàleg dins de l'univers liberal.

Així, respecte la relació individu-Estat, no tot el vast pensament liberal comparteixen els mateixos punts de vista. Existeixen alguns corrents que reclamen un liberalisme d’inspiració més il·lustrada. L'escriptor M.Vargas Llosa, clar exponent d'aquests postulats il·lustrats del liberalisme, considera que "gens fa avançar veritablement la causa de la llibertat si la societat que redueix el rol de l'Estat i promou la iniciativa individual i la competència no estimula alhora el desenvolupament d'aquest esperit crític sense el qual els ciutadans no estan, de bo de bo, en condicions d'exercitar aquells drets i poders que la societat liberal els reconeix (...) Paradoxalment, el progrés de polítiques liberals en l'econòmic que ha caracteritzat la vida dels països occidentals en l'última dècada no ha contribuït a forjar, de manera significativa, aquests ciutadans alertes, inquiets, crítics, conscients del protagonisme que s'espera d'ells...Per contra, la norma ha estat la de l’empobriment de la consciència cívica...Un generalitzat conformisme" (VARGAS LLOSA, M "Karl Popper i el seu temps", Claus nº 10, Març 1991, pàg. 14).

dijous, 10 de març del 2011

Almoina, oració i dejuni

L'almoina, l'oració i el dejuni, les tres obres fonamentals de pietat previstes per la llei mosaica citades per Jesús en l'Evangeli del Dimecres de Cendra, representen el “camí de la pedagogia divina”. Així ho va afirmar el Papa Benet XVI ahir durant la missa amb imposició de les Cendres. En el passatge evangèlic (Mt 6,1-6, 16-18), Jesús recorda que l'almoina, l'oració i el dejuni caracteritzen al jueu observant de la llei. “Amb el pas del temps, aquestes prescripcions havien estat tacades pel formalisme exterior, o fins i tot s'havien transformat en un signe de superioritat.”, va dir el Papa.

Quan es realitza alguna cosa bé, gairebé instintivament neix el desig de ser benvolguts i admirats per la bona acció, de tenir una satisfacció”. Això, va indicar, “d'una banda ens tanca en nosaltres mateixos, i per l'altra ens treu de nosaltres mateixos, perquè vivim projectats cap al que els altres pensen de nosaltres i admiren en nosaltres”. En tornar a proposar aquestes prescripcions, Jesús “convida a redescobrir aquestes tres obres de pietat vivint-les de manera més profunda, no per amor propi sinó per amor de Déu, com a mitjans en el camí de conversió a Ell”.

“Almoina, oració i dejuni: és el traçat de la pedagogia divina que ens acompanya, no solament en Quaresma, cap a la trobada amb el Senyor Ressuscitat; un traçat que recórrer sense ostentació, en la certesa que el Pare celeste sap llegir i veure també en el secret del nostre cor”. El temps litúrgic de la Quaresma, va dir Benet XVI, exhorta al compromís de “convertir el nostre cor cap als horitzons de la Gràcia”. La Quaresma “és un do preciós de Déu, és un temps fort i dens de significats en el camí de l'Església, és l'itinerari cap a la Pasqua del Senyor”. Aquest temps convida no a una “conversió superficial i transitòria”, sinó a “un itinerari espiritual que té a veure profundament amb les actituds de la consciència i que suposa un sincer propòsit de penediment”. Aquesta conversió autèntica, va indicar el Papa, “és possible perquè Déu és ric en misericòrdia i gran en l'amor. La seva és una misericòrdia regeneradora, que crea en nosaltres un cor pur, renova a l'interior un esperit ferm, restituint-nos l'alegria de la salvació”.

dimecres, 9 de març del 2011

Els cristians màrtirs de l’Orient

L’assassinat el 2 de març de Shahbaz Bati, de 35 anys, ministre pakistanès (cristià) per a les minories, ha tornat a situar en els mitjans de comunicació la difícil situació en que es troben els cristians en alguns països islàmics. Als medis només surten les víctimes rellevants d’aquesta persecució o el d’aquelles persones que alguna campanya internacional es mou per salvar-li la vida com és el cas de Said Musa. Però hi ha molts cristians anònims que viuen desprotegits enfront el fanatisme islàmic. Es bo que des del nostre país es defensi la seva causa i, a partir dels sòlids ponts de diàleg que teixits amb la comunitats islàmica local, es pugui intercedir per salvar-los del fanatisme i donar-los la seguretat que ara no tenen. Atacar als cristians en països islàmics és atacar la llibertat religiosa i la dignitat humana.

El periodista Rossend Domènech, publicava fa uns dies, una impressionat relació de la violència exercida contra la comunitat cristiana en alguns països islàmics. A continuació reprodueixo aquesta llista.

Anys 80.- Diversos enfrontaments entre joves coptes i musulmans a Asyut (Egipte), acabades amb una vaga de les celebracions pasquals, decidida pel Papa Xenuda III contra la restriccions del règim egipci.

2000 - Nit de Cap d’Any. Al poblat egipci del Kosheh, a prop de Luxor, són assassinats 21 cristians coptes.

2008 - 24 episodis de violència religiosa a Egipte

2009 - 53 episodis de violència religiosa a Egipte

2010, juny - Assassinat a Iskasderun del vicari apostòlic i president de la conferència episcopal de Turquia, Luigi Padovan.

2010, juny - Un tribunal egipci sentencia que un home copte divorciat es pot tornar a casar. Protestes dels coptes.

2010, octubre - Atemptat contra la catedral de Bagdad, 44 morts. En dates anteriors del mateix any, 14 atemptats contra cases de cristians.

2010, novembre - Assalts i atemptats a l’Iraq contra cases de cristians, sis morts i 33 ferits.

2010, desembre - 86 morts a la ciutat de Jos (Nigèria), quan grups de musulmans van atacar els cristians. Tres dies després els cristians van atacar els musulmans. En 10 anys, hi ha hagut 2.000 morts.

2010, desembre - Dos joves cristians assassinats en Omrania Gharbia (Egipte), durant les protestes per la prohibició de construir una església. Més de 100 detinguts.

2010, desembre - Dos coptes assassinats en Giza (Egipte) durant assalts de musulmans contra cases i esglésies cristianes, tras el descobriment d’una història d’amor entre un jove copte i una noia musulmana.

2011, març - Assassinat de Shahbaz Bati, de 35 anys, ministre pakistanès
A aquesta llista cal afegir-hi l’incendi el diumenge passat d’una església cristiana a Helwan, barri perifèrica de El Caire, i els 13 coptes morts avui per islamistes radicals en un altre indret de El Caire.

Certament, les esglésies cristianes d’alguns països islàmics són esglésies de màrtirs, molts d’ells màrtirs anònims. Hem de fer nostre la seva causa i defensar, com ha demanat reiteradament Benet XVI es respecti la llibertat religiosa perquè tota aquesta violència “ofèn Déu i a la humanitat sencera”.

dimarts, 8 de març del 2011

Les xarxes socials segons Benet XVI i el cardenal Rouco

Un petit detall circumstancial, més enllà de l’anècdota, revela la peculiar personalitat de l’arquebisbe de Madrid recentment escollit de nou president de la Conferència Episcopal espanyola. El dia abans que el cardenal Rouco pronunciés el discurs inaugural de la plenària dels bisbes espanyols, Benet XVI, adreçant-se als membres del Consell Pontifici per les Comunicacions Socials, parlà dels “nous llenguatges comunicatius”. Entre les dues intervencions hi ha un profunda dissonància. Mentre el Papa parlà de les noves tecnologies de la comunicació en un to positiu, sense negar els dubtes i els problemes associats al seu ús i abús; el cardenal Rouco, que en la seva intervenció en la plenària també parlà de les xarxes socials, enfatitzà aquests riscos per minimitzar els aspectes positius d’aquests nous llenguatges comunicatius.

L’antropologia positiva de Benet XVI contrasta amb la mirada recelosa i temorosa del cardenal arquebisbe de Madrid. Aquestes dues actituds vitals oposades es projecten també amb la seva comprensió de l’Església i de quines han de ser les seves prioritats. Les visions pessimistes impulsen estratègies de confrontació contra quasi bé tothom perquè consideren que són culpables de la decadència de la societat i la crisi eclesial. Benet XVI opta per una altra mirada sobre la mateixa realitat. El Papa, coincidint amb la diagnosi de la situació, propicia anar a trobar i dialogar amb el món a partir de la raó i el seu discurs. És un actitud que contrasta amb la bel·ligerància permanent impulsada pel cardenal Rouco contra tot aquell que no pensa com ell.

La proximitat de la Jornada Mundial de la Joventut ha introduït una relativa sordina als seus pronunciaments per tal de no entorpir les relacions amb el govern i facilitar l’èxit del viatge de Benet XVI a Madrid; però la treva s’acabarà a finals del proper mes d’agost. L’horitzó de les properes eleccions generals tornarà a animar la confrontació d’una part de l’episcopat espanyol amb el govern socialista. Mentrestant, alguns sectors catòlics exploren dia rere dia la possibilitat d’entrar en l’arena política amb un partit catòlic sota la protecció episcopal i emparats per un potent medi de comunicació. L’esperança, les petites espurnes d’esperança, són la renovació que s’ha donat en algunes de les comissions de la Conferència Episcopal. La presència d’alguns bisbes prou diferenciats de la corrent que dóna suport al cardenal Rouco pot ser un bon antídot per evitar antigues confrontacions episcopals. També és positiu que alguns grups i moviments cristians conservadors, com e-cristians i l’Associació Nacioal de Propagandistes, han manifestat la seva oposició a la creació d’un partit catòlic. Caldrà esperar nous esdeveniments.

dilluns, 7 de març del 2011

La mesquita de Madrid i el sòl públic

La proximitat de les eleccions municipals ha estimulat que alguna formació política afirmés amb rotunditat i fermesa que s’oposaria a cedir sòl públic per la construcció de mesquites. Inclús, com a mostra de la seva afirmació, proposà modificar la llei catalana de Centres de Culte perquè considerava que aquesta normativa afavoria la construcció de mesquites en sòl públic. Per tal d’ajudar a construir memòria històrica sobre aquest tema a continuació resumeixo un llarg memoràndum on s’explica com anà la construcció del Centre Cultural Islàmic de Madrid, popularment conegut com la mesquita de la M30.

La idea de construir una mesquita a Madrid fou plantejada, per primera vegada, a l’any 1976, per l’ambaixador d’Argèlia a Madrid, Mohamed Khaled Chelladi, a l’alcalde de Madrid en aquella època, Juan de Arespacochaga. A partir d’aquell moment començaren una sèrie de converses a nivell diplomàtic entre diversos països islàmics, 18 països, i el govern d’Espanya. Fruit d’aquestes converses s’acordà que l’ajuntament de Madrid explicava la voluntat de l’ajuntament de cedir gratuïtament terrenys per tal d’enfortir les relacions hispano-àrabs. L’alcalde de Madrid feu arribar una carta al Rei d’Arabia Saudí, Fahel Ben Abdul Aziz, on s’explicava el sentit i els motius d’aquesta donació del terreny.

A finals de 1979 representants de la comunitat islàmica entregaren a l’alcalde Enrique Tierno una carta en la que es demanava la donació del solar promès a fi de construir una mesquita i un consultori mèdic, i altres seccions. S’indicava que el costos anirien a càrrec bàsicament de la comunitat islàmica. A començament de 1980 es cedí 10.456 metres quadrats de sòl públic per 75 anys al costat de la carretera M-30 en el barri de San Pascual.

L’inici de les obres de l’edifici projectat per l’arquitecte Jan Zarny s’enlentí per desacords entre els països àrabs promotors. Les guerres d’Iran, Irak i del Líban trencaren l’acord inicial entre els països promotors i durant quatre anys el projecte constructiu quedà aturat. El rei Fahd de l’Arabia Saudí, assabentat de les dificultats, especialment econòmiques, per realitzar el projecte decidí, durant una breu estada a Madrid, aportar els fons necessaris per començar les obres. Finalment les obres del Centre Cultural Islàmic començaren el març de 1987 gràcies a l’aportació de 12 milions de dòllars per part del regne d’Arabia Saudí.

El Centre Cultural està format una mesquita per 1.000 fidels, sales d’exposicions i conferències, escola, restaurant, equipament esportiu, departament d’idiomes i una biblioteca. La primera fase de les obres finalitzaren al mes de maig de 1989, 20 mesos després del seu inici. Les obres les feu l’empresa Dragados y Construcciones.

El complex cultural i la mesquita foren finalment inaugurats després de cinc anys d’obres el 21 de setembre de 1992 pel príncep saudí Salman Ben Abdelaziz en representació del monarca saudí Fahd Bin Abdulaziz Al Saud. i el rei d’Espanya. El regne Saudí exercí directament el control administratiu i espiritual de la mesquita fins l’any 2001. Forma part de la Lliga del Món Islàmic. Ara, hi ha un junta directora del centre la qual sempre ha estat en mans de persones de confiança de l’Arabia Saudí.

diumenge, 6 de març del 2011

Quaresma 2011

El centre del missatge papal per a la Quaresma d'aquest any és el Baptisme. El seu text obre la nostra mirada al misteri de la vida. Crec que els següents extractes d'aquest missatge serveixen per ordenar una reflexió personal per a aquest temps de Quaresma.

"Per emprendre seriosament el camí cap a la Pasqua i preparar-nos a celebrar la Resurrecció del Senyor - la festa més joiosa i solemne de tot l'Any litúrgic -, ¿què pot haver de més adequat que deixar-nos guiar per la Paraula de Déu? Per això l'Església, en els textos evangèlics dels diumenges de Quaresma, ens guia a una trobada especialment intensa amb el Senyor, fent-nos recórrer les etapes del camí de la iniciació cristiana: pels catecúmens, en la perspectiva de rebre el Sagrament del renaixement, i per qui està batejat, amb vista a nous i decisius passos en el seguiment de Crist i en el lliurament més ple a ell.

El primer diumenge de l'itinerari quaresmal subratlla la nostra condició d'home en aquesta terra. La batalla victoriosa contra les temptacions, que dóna inici a la missió de Jesús, és una invitació a prendre consciència de la pròpia fragilitat per acollir la Gràcia que allibera del pecat i infon nova força en Crist, camí, veritat i vida. (...) Crist surt victoriós, per obrir també el nostre cor a l'esperança i guiar-nos a vèncer les seduccions del mal.

L'Evangeli de la Transfiguració del Senyor posa davant dels nostres ulls la glòria de Crist, que anticipa la resurrecció i que anuncia la divinització de l'home (...) És la invitació a allunyar-se del soroll de la vida diària per submergir-se en la presència de Déu: ell vol transmetre'ns, cada dia, una paraula que penetra en les profunditats del nostre esperit, on destria el bé i el mal.

La petició de Jesús a la samaritana: «Dóna'm de beure» (Jn 4, 7), que es llegeix en la litúrgia del tercer diumenge, expressa la passió de Déu per tot home i vol suscitar en el nostre cor el desig del do del «aigua que brolla per a vida eterna» (..) Només aquesta aigua pot apagar nostra sigueu de bé, de debò i de bellesa!

El diumenge del cec de naixement presenta a Crist com a llum del món. L'Evangeli ens interpel·la a cadascun de nosaltres: « ¿Tu creus en el Fill de l'home?» (...) Ell il·lumina totes les foscors de la vida i porta a l'home a viure com a «fill de la llum».

Quan, en el cinquè diumenge, es proclama la resurrecció de Llàtzer, ens trobem enfront del misteri últim de la nostra existència: «Jo sóc la resurrecció i la vida... Creus això?» (Jn 11, 25-26). Per a la comunitat cristiana és el moment de tornar a posar amb sinceritat, juntament amb Marta, tota l'esperança en Jesús de Natzaret.

En síntesi, l'itinerari quaresmal, en el qual se'ns convida a contemplar el Misteri de la creu, és «fer-me semblant a ell en la seva mort» (Flp 3, 10), per dur a terme una conversió profunda de la nostra vida: deixar-nos transformar per l'acció de l'Esperit Sant (...) Mitjançant la trobada personal amb el nostre Redemptor i mitjançant el dejuni, l'almoina i l'oració, el camí de conversió cap a la Pasqua ens porta a redescobrir el nostre Baptisme. Renovem en aquesta Quaresma l'acolliment de la Gràcia que Déu ens va donar en aquest moment, perquè il·lumini i guiï totes les nostres accions”

dissabte, 5 de març del 2011

Petit recull de pregàries VII

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquestes petites frases dels Salms és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. El pare Miquel Estradé justifica la tria del Salms perquè, a més de pregària, són escola de pregària. I ho són, en part, perquè són escola d’humanitat, escola de fe, escola de coneixement de Déu.

6 març 2011
Que el teu amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posen en tu ! (Sl 33,22)

7 març 2011 “Tasteu i veureu que n’és de bo, el Senyor; feliç l’home que s’hi refugia” (Sl 34,9)

8 març 2011 “Jo celebraré el Senyor, m’alegraré perquè ell em salva; proclamaré amb totes les forces «Senyor, qui és com tu?»” (Sl 35,9-10)

9 març 2011 “El teu amor, Senyor, s’eleva fins al cel; la teva fidelitat arribarà fins als núvols. Que n’és, de preciós, Déu meu, el teu amor ! (Sl 36,8).

10 març 2011 “Encomana al Senyor els teus camins; confia en ell; deixa’l fer!” (Sl 37,5)

11 març 2011 “Senyor, Déu meu, jo espero en Vós; no em deixeu sense recompensa” (Sl 38,16)

12 març 2011 “Ara, Senyor, quina esperança em queda? És en Vós en qui confio” (Sl 39,8).

divendres, 4 de març del 2011

Diàlegs per un amic neoliberal VII. El mercat

La qüestió del mercat és, amb tota probabilitat, la pedra de toc per diferenciar el pensament liberal d'altres tradicions polítiques. Així ho reconeix, per exemple, M. Vargas Llosa: "si en la defensa de la democràcia l'opció liberal té coincidència plena amb els socialdemòcrates, el socialcristianisme i els partits neoconservadores no autoritaris, les seves diferències amb ells té a veure sobretot amb el mercat, en el qual aquests corrents justifiquen diferents graus d’interferència és tal -per contrarestar les grans desigualtats- mentre que el liberalisme creu que mentre més desinhibit funcioni, més aviat es derrota la pobresa i s'aconseguirà, sobre bases més fermes, la justícia social" Vargas Llosa,M. "La libertad y la igualdad". El País 20 Octubre 1991 pàg. 13). Per als liberals, i molt especialment la seva família neoliberal, la crisi de l'Estat del Benestar es deu al fet que qualsevol intervenció de l'Estat al mercat aconsegueix els efectes contraris dels desitjats: augmentar la injustícia.

El pensament liberal modern considera que la despesa social de l'Estat destinat a la redistribució és un balafiament i d'aquí la seva injustícia, perquè, a més de suplantar les iniciatives de la Societat Civil, "la història mostra que la participació en el joc del capitalisme ha estat tant més profitosa per als jugadors com menys s'ha restringit l'operació del mecanisme del mercat, com més gran ha estat la preocupació per les regles de joc i menors els intents de corregir els resultats del mateix" Feito, J.L. "Competencia, mercado y equidad: un debate" Economía nº 9, 1991. pàg16). Per al neoliberalisme l'Estat del Benestar també es revela ineficaç i ineficient i com suposada evidència s'argumenta el funcionament de les empreses públiques. La crítica contra la ineficàcia i la ineficiència no es circumscriuen, únicament, a la gestió de les institucions públiques, sinó que té com a principal destinatari l'enorme burocràcia derivada de la pròpia naturalesa política de l'Estat del Benestar. Per a la lògica neoliberal el progressiu engrandiment del volum de gestió de l'Estat és la principal causa de la seva ineficàcia. A major poder, major burocràcia, i a major burocràcia menor imparcialitat en la gestió dels assumptes públics i d'aquí sorgeix la ineficàcia de l'Estat.

dijous, 3 de març del 2011

Els protestants i la ciutat de Barcelona

Ahir la ciutat de Barcelona, a través del seu alcalde Jordi Hereu, es reconcilià amb els protestants i aquests agraïren el gest. Era una acte de justícia, com digué l’alcalde. Per primer cop, les esglésies evangèliques de Barcelona foren acollides en un lloc tant emblemàtic per la ciutat com és el Saló del Consell de Cent espai simbòlic del govern de la ciutat. Després de molts anys d’invisibilitat forçada els protestants esdeveniren diàfans als ulls de la ciutat amb ocasió de la presentació del llibre “Les esglésies evangèliques històriques de Barcelona (1876-1978)”, escrit per l'historiador Federico Vázquez Osuna. Durant aquest emotiu acte l’alcalde Jordi Hereu, fent-se sensible al sentiment de reparació, explicitat amb anterioritat per la pròpia comunitat, anuncià que la comissió del nomenclàtor de la ciutat aprovà dedicar un carrer o una plaça de Barcelona a Martí Luter. Afirmà que amb aquest gest, sincer de cor, era un primer pas, un punt i seguit, per situar els cristians protestants en el lloc que mereixen estar en la ciutat de Barcelona. La ciutat, digué l’alcalde Hereu, ha de tractar als protestants, amb normalitat, respecte i visibilitat.

La intervenció de Pere Bonet, pastor emèrit de l'Església Baptista de la Bonanova, església d’aquí poc farà 128 anys, aportà la memòria històrica del protestantisme. Les seves paraules recordaren que els protestants, per raons de fe, foren considerats fins 1978 com a ciutadans de segona, amb el parèntesi de la Segona República. La democràcia fou un primer pas per tornar a donar visibilitat a les esglésies evangèliques. Enric Capó confirmà com la intolerància i la persecució marcà l’experiència vital de molts protestants catalans. Però, digué, que aquesta situació accentuà la fraternitat i la unió de les famílies protestants i facilità iniciar el camí de l’ecumenisme a Barcelona. El doctor Armand Urrútia explicà la història de l'Hospital Evangèlic de Barcelona. El seu naixement s’explica per les dificultats que tenien els protestants perquè el sistema sanitari de l’època respectés el seu fet religiós diferencial.

Les paraules de l’historiador Federico Vázquez Osuna, autor del llibre, permeteren descobrir que aquesta obra és un patrimoni de la societat plural i respectuosa amb les religions. És una mirada a la història dels protestants per comprendre el valor de la diversitat religiosa i una forma de demanar perdó als que han patit qualsevol forma d’intolerància per la seves creences. Les paraules finals del pastor Guillem Correa, com a secretari del Consell Evangèlic de Catalunya, remarcaren que la presència dels protestants en la sala del Consell de Cent de Barcelona ha de significar un punt i final d’anys d’ignorància i invisibilitat. La història de la ciutat de Barcelona és també la història dels protestants. Ahir, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona s’inicià un nou camí per la ciutat i per les seves esglésies evangèliques.

dimecres, 2 de març del 2011

L’atac i la fuga en política

L’estudi de la dinàmica de grups humans mostra que hi ha persones que, de forma espontània, es troben còmodes quan perceben que formen part d’un col·lectiu que segueix un líder que, segons les circumstàncies, en lloc d’afrontar els problemes els evita agitant la por a un enemic extern o proposant solucions que representen esquivar aquest enemic. En qualsevol cas aquesta actitud representa una evasió del problema a resoldre. Aquesta cultura de grup aporta seguretat als seus membres i alleugera les angoixes personals. L’atac i fuga forma part de l’estratègia aplicada per molts polítics per consolidar el seu lideratge. Només cal estar atent al discurs polític per adonar-nos que, en un moment determinat, un polític comença a desplaçar les preocupacions dels ciutadans cap un únic centre d’atenció sense prestar l’atenció a altres aspectes de la realitat.

Un cop l’atenció de les persones està concentrada en la fantasia de l’enemic extern es procedeix a cohesionar el grup a partir del recurs de l’engany i de la mentida, o de les veritats parcials. Tampoc cal mentir de forma contundent, molts cops explicant parcialment les coses és suficient. Aquesta estratègia pretén que, un cop els ciutadans creguin que es troben en una situació delicada o compromesa i, un cop aclarit que ells no en tenen cap mena de responsabilitat, cal procedir a identificar que hi ha uns responsables externs i tot seguit proposar un líder que els redimirà d’aquesta situació. L’encert d’aquesta manipulació és aconseguir que els ciutadans associïn les seves preocupacions i percepcions, sempre fonamentades en experiències reals, amb una suposada agressió externa. A la qual es projecten, amb raó o sense raó, la majora d’insatisfaccions. Un cop afermada l’associació el líder s’ofereix a batre l’enemic. Procurant que aquest combat sigui la fi de tots els problemes dels ciutadans.

Aquesta estratègia és la que avui s’aplica per introduir el debat de la immigració en les campanyes electorals. És un tema molt popular perquè està en les preocupacions reals dels ciutadans pel seu impacte en la cohesió social. Es pot manipular fàcilment perquè les persones tenim fixats molts estereotips en relació a la immigració. És relativament senzill manipular els rumors i treballar amb metàfores i imatges, veritats parcials i clares mentides que contribueixen a situar el debat en el terreny dels sentiments i no en el de la raó. Un cop aconseguit el seu objectiu només cal agitar les emocions dels ciutadans a través d’una roda de premsa o una conferència. De sobte s’agiten les fantasies i es percep quin és l’enemic a vèncer. La resta va sol, sinó es posen en marxa els corresponents antídots contra aquesta manera reprovable de fer política per arribar al poder.

dimarts, 1 de març del 2011

Presidir la Conferència Episcopal no és liderar l’Església catòlica

El més de març comença amb la notícia de la reelecció del cardenal Antonio Maria Rouco com a president de la Conferència Episcopal Espanyola. El més de febrer s’acomiadà amb el seu discurs en l’obertura del plenari dels bisbes espanyols. Escric el meu primer comentari del mes de març sobre aquests fets. De les paraules del cardenal Rouco es dedueix que no hi ha res de nou en els esquemes mentals de l’arquebisbe de Madrid. Les seves preocupacions, obsessions, pors i convenciments són els de sempre. Els seus discursos són sempre uns atacs a una realitat que no li agrada gens i que tot, o quasi tot, sembla estar malament. Hi ha una profund pessimisme antropològic en les seves paraules.

Un sector dels bisbes espanyols han tornat a confirmar en la cúpula dirigent, encara que sigui de forma ajustada, al sector dur i atemorit de l’episcopat. Aquest, presoner dels seus temors i de les seves pors, troba en la confrontació la millor sortida a les inquietuds i preocupacions del sector de l’episcopat que li dóna suport. Es tracta d’un grup de bisbes que comparteixen un estat d’ànim similar i que es cohesiona per la incomoditat davant de la transformació de la societat. Per les declaracions d’alguns d’aquests bisbes és evident que analitzen la realitat social des d’una comprensió tradicionalista. Amb els seus punts de vista s’allunyen del conservadorisme civilitzat i educat i es reconforten amb els valors de la reacció i la confrontació. La mateixa incapacitat de confeccionar una cúpula dirigent més plural i amb altres sensibilitats, demostra la voluntat de tancar files entorn de les pors que els mantenen units.

Una part dels bisbes espanyols han confirmat que, davant la transformació de la societat, de les seves crisis, interrogants i relativisme de valors, s’accentuen els perfils més tradicionalistes que enllacen amb etapes eclesials anteriors. Pretenen instaurar una Església catòlica que, en lloc de vindicar el sentit de la tradició per aportar una proposta de salvació compartida amb les ànsies d’esperança de les persones, confia evangelitzar de nou ocupant la totalitat de l’espai polític. Els màxims responsables de la Conferència Episcopal s’instal·len en un discurs defensiu, ple de retrets, sense cap insinuació de diàleg per construir ponts d’esperança; transmeten un enyor d’èpoques restauracionistes. Això explica que cardenal Rouco hagi estat escollit, per quart cop, el màxima dirigent de la Conferència Episcopal espanyola.
Però, ¿significa això que el cardenal Rouco lidera l’Església catòlica espanyola?. Crec que no. Això sí que és un problema per l’església. Al deixar fora dels àmbits de direcció de l’episcopat espanyol a persones que, per la seva trajectòria i experiència, podien aportar una visió més dialogal i inclusiva, més còmode amb l’esperit d’una època, han restat credibilitat a la nostre església i l’han distanciat una mica més dels homes i dones del nostre temps. La societat necessita líders espirituals capaços d’aportar llum i valors davant una situació social plena d’interrogants i que sàpiguen fer de l’Església catòlica llum del món i sal de la terra. Una cosa és presidir i l’altre és liderar l’Església catòlica espanyola.