dilluns, 31 de desembre del 2018

Any nou, propòsits vells

És el darrer post de l’any. Com és habitual, la perspectiva d’un any nou porta a elaborar llistes de propòsits de millora o desitjos esperant que puguin fer-se en qualsevol cantonada de la història. Inspirant-me o agafant algunes idees aparegudes en algun mitjà de comunicació, especialment en l’article d’Esther Vera en el diari Ara, faig la meva llista que, un cop feta, m’adono que és, més o menys, el que espero en cada vigília d’any nou.


  1. Fer del mot respecte la paraula de l’any
  2. Començar respectant el temps propi
  3. Seguir, respectant el temps dels altres
  4. Educar la puntualitat
  5. Anar a les batalles justes
  6. Anar a les justes batalles
  7. Emprar la xarxa per aprendre
  8. Aprendre sense xarxa
  9. Creure que la veritat la construïm entre tots
  10. Lluitar per la veritat
  11. Prohibir enganyar
  12. Prohibir enganyar-se
  13. Honorar les persones que ens han precedit
  14. Escoltar
  15. Deixar parlar els altres
  16. Evitar de dir allò que els altres volen sentir
  17. Rectificar l’opinió si s’escau
  18. Dubtar sense por
  19. Tenir por, la justa
  20. Desconfiar de les unanimitats
  21. Afrontar les incerteses amb l’alegria dels reptes
  22. Posar-se en la pell dels qui no ens entenen
  23. Triar els amics amb intel·ligència
  24. Triar intel·ligentment els amics
  25. Allunyar-se dels aduladors
  26. Allunyar-se dels que donen lliçons
  27. Riure
  28. Plorar si cal
  29. Ser just
  30. Obrar per la justícia
  31. Contemplar
  32. Badar sovint
  33. Estimar la bellesa
  34. Saber quina és la verdura del temps
  35. Planificar allò que es pugui planificar
  36. Abandonar tot allò que sigui superflu
  37. Llegir per alimentar l’esperit
  38. Felicitar més
  39. No buscar l’aprovació dels altres
  40. Confiar
  41. Donar confiança
  42. Aportar pau
  43. Callar més
  44. Practicar el silenci
  45. Aprendre dels errors


diumenge, 30 de desembre del 2018

Acollir els musulmans


Fa uns anys, per unes dates com aquestes, un bon amic em criticà, amb amabilitat i estima, la meva defensa a construir mesquites pel musulmans. He trobat el que faig escriure llavors i crec que val la pena reproduir avui, amb alguna reformulació, atès que el populisme xenòfob està ben present en la nostra societat i s’estén. el riscmeves consideracions en relació al tema de les mesquites. En aquell moment se’m criticava que era massa benvolent i permissiu vers els musulmans. Atès que aquesta religió qüestiona alguns aspectes de convivència i es presenta, en determinades circumstàncies, com invasiva dels espais comuns. A partir d’aquesta crítica vaig argumentar per què cal tenir una actitud oberta vers l’Islam i les seves pràctiques religioses, especialment en relació a la construcció de centres de culte musulmans. 

El primer argument té a veure amb el dret a la pràctica religiosa. Els musulmans, com qualsevol altre creient, té el dret a viure i practicar la seva religió en llibertat i en condicions de dignitat. No sempre és així. Els musulmans, molts dels quals han vingut amb les darreres migracions, practiquen la seva religió en locals indignes. Aquesta situació qüestiona l’exercici d’un dret constitucional fonamental: la llibertat religiosa. La mateixa Constitució preveu que, en el cas que hi hagin obstacles que impedeixen exercir una dret bàsic, els poders públics hauran de remoure’ls. Per això, la manca de llocs de culte musulmans interpel·la als governants en la mesura que han d’articular una política pública que permeti resoldre el dilema d’exercir un dret bàsic en condicions. Les solucions tècniques són diverses i, evidentment, totes elles han de preservar la mateixa condició d’aconfessionalitat o laïcitat positiva de la Constitució.

La segona consideració, relacionada amb l’anterior, fa referència a la valoració positiva que faig, com a creient i persona religiosa, a la bondat que les persones puguin viure i celebrar la seva fe. Les pràctiques religioses, en la mesura que tenen un component social, són bones per la cohesió de la societat. Així, cal afavorir que les persones creients puguin expressar la seva fe i donar-li una dimensió social. Evidentment, l’exercici de tota pràctica religiosa ha de fer-se respectant l’ordre social i les condicions que permeten la convivència. Això no significa, deixar de criticar aquelles pràctiques religioses que puguin alterar els valors compartís i el sentit comú que permet la coexistència des del respecte de la diversitat.

La tercera consideració és més pragmàtica. La indignitat dels llocs de culte dels musulmans alimenta els arguments dels moviments polítics islàmics radicals i les corrents musulmanes fonamentalistes partidàries de la no integració dels musulmans. Aquestes visions excloents dificulten els processos d’integració i debiliten la cohesió i alteren la convivència. I, en el cas de les visions polítiques radicals, tenen una derivada important i perillosa per la seguretat del país: el terrorisme islamista. Per això, és convenient adoptar polítiques públiques religioses orientades a desactivar, en concret, aquestes fonamentalismes destructius.

Aquests foren molt breument els meus arguments escrits ara fa uns anys. Llavors, com ara, no pretenc convèncer sinó contribuir a dialogar sobre un tema que es troba avui al centre del debat social i polític.

dissabte, 29 de desembre del 2018

Glosses per la vida quotidiana


Vivim confiats sabent que la fe cristiana, viscuda a fons i de forma coherent, és font d’alegria. No deixem robar-nos aquest convenciment. Comuniquem als altres aquesta joia i ajudem-los a participar en l’alegria de viure.

Apunta per als justos la llum,
i l’alegria per als rectes de cor.
Justos celebreu festes en honor del Senyor,
enaltiu el record de la seva santedat.
Salm 96

La festivitat dels sants Innocents convida a evocar les persones amb nens, o nens sols, que pateixen injustament les conseqüències dels egoismes de les persones grans. Ens cal obrir el cor per ser conscients d’aquestes injustícies i combatre-les. “Quan els savis se n'hagueren anat, un àngel del Senyor es va aparèixer en somnis a Josep i li digué: «Lleva't, pren el nen i la seva mare, fuig cap a Egipte i queda-t'hi fins que jo t'ho digui, perquè Herodes buscarà l'infant per matar-lo». Josep es llevà, prengué de nit el nen i la seva mare, se'n va anar cap a Egipte” (Mt 2,13-14)

divendres, 28 de desembre del 2018

Glosses per la vida quotidiana


La fi de l’Advent i el començament del temps del Nadal és una invitació a reflexionar sobre la pau. Durant el Nadal ens desitgem pau. Un bona manera de celebrar aquesta data és preguntar-nos ¿on hem de posar pau? ¿amb qui ens hem de reconciliar-nos per pacificar les meves relacions? ¿estic en pau amb mi mateix? “Perquè ens estima, ens visitarà un sol, que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau” (Lc 1, 78-79)

Nadal és el dia de la llum. Déu ha pres la condició humana i s’ha fet un com de nosaltres per compartir la nostra història. Déu és a prop per anunciar-nos els camins de salvació. La seva presència ens omple de joia i anunciem el món que la llum il·lumina la fosca. Obrim els cors perquè Déu es faci present dins nostre.

Apunta per als justos la llum,
l’alegria per als rectes de cor.
Justos, celebreu festes en honor del Senyor,
enaltiu el record de la seva santedat.
Salm 96

El seguiment de la causa de Jesús comporta assumir que, en determinades circumstàncies, cal tenir coratge i valor per proclamar les nostres creences. Encara avui, tenir creences alguna creença religiosa, pot ser motiu de martiri. La fe ens ha de fer sentir-nos lliures davant dels poders del món. “Un germà portarà a la mort el seu germà, i un pare, el seu fill; els fills es rebel·laran contra els pares i els mataran. 22 Tothom us odiarà per causa del meu nom” (Mt 10,21-22)

dijous, 27 de desembre del 2018

Sant Beda el venerable i el Magnificat


Fa temps vaig escriure la següent reflexió arran d’una lectura d’un text de sant Beda el venerable.

“La meva ànima magnifica el Senyor, i el meu esperit celebra Déu que em salva”. Maria rep un do molt gran i inaudit que és difícil d’explicar i que costa entendre. Per això la primera resposta és donar gràcies. Així, el primer que fa Maria és consagrar la seva resposta com un a agraïment de tot el que viu, sent i compren per contemplar Déu. El mateix puc fer jo.

“Perquè el Totpoderós obre en mi meravelles: el seu nom és sant.” Cant que surt de l’ànima perquè Déu estima. Només els destinats a rebre les grans obres poden magnificar el Senyor. El fet de conèixer a Déu porta a magnificar-lo i lloar-lo. És sant perquè el seu poder singular superar al de tota criatura.

“Ha protegit Israel el seu servent; s’ha recordat del seu amor”. Maria recorda que Israel és el servent de Déu. Déu se’n recorda dels qui s’humilien. El que es fa petit com un nen és agradable a Déu.

“Com ho havia promès als nostres pares, a Abraham i a la seva descendència per sempre”. Els que creuen són descendents d’Abraham, per això nosaltres som també hereus de la promesa que Déu li feu. Hi ha una promesa, esperem la promesa. El Nadal encarna la promesa. La llum guanya a la fosca. El benestar i la felicitat venen amb l’aurora que guanya la foscor de la nit

dimecres, 26 de desembre del 2018

Que les divinitats no em distreguin

¿Quin és l’absolut per el qual val la pena preocupar-se?, ¿on està la seguretat que porta a la felicitat?, ¿és Déu aquest absolut?, ¿on són els altres deus?, ¿tenen sentit els deus que les persones es poden inventar o idealitzar?. El salm 16 mostra quin és l'absolut que té sentit i dóna sentit. El salmista contraposa el Déu únic, el que els cristians confessem com a únic Déu, a altres deus. En ell podem torbar refugi i tenim la seguretat de que no ens abandona. Confiant en Déu podem esdevenir feliços perquè Ell mostra quin és el camí a seguir 

“Guarda'm, Déu meu,
en tu trobo refugi.
Jo dic al Senyor: «Ets el meu sobirà,
ningú com tu no em fa feliç.»
Ells adoren els déus d'aquesta terra,
divinitats que jo també estimava;
multipliquen els seus ídols,
van darrere els falsos déus.
Però jo no els oferiré més sacrificis,
els meus llavis no pronunciaran els seus noms.
Senyor, heretat meva i calze meu,
tu m'has triat la possessió;
la part que m'ha tocat és deliciosa,
m'encisa la meva heretat.
Beneït sigui el Senyor, que em dóna seny.
Fins a les nits instrueix el meu cor.
Sempre tinc present el Senyor;
amb ell a la dreta, mai no cauré.
El meu cor se n'alegra i en faig festa tot jo,
fins el meu cos reposa confiat:
no abandonaràs la meva vida enmig dels morts
ni deixaràs caure a la fossa el qui t'estima.
M'ensenyaràs el camí que duu a la vida:
joia i festa a desdir al teu davant;

al teu costat, delícies per sempre”

Les paraules del salmista introdueixen una dilema, una tensió que acompanya sempre als cristians, el descobrir allò que val la pena i saber identificar allò que ens distreu i ens aparta de la cerca de Déu.

dimarts, 25 de desembre del 2018

Nadal de tots


Avui és Nadal. Festa que té una gran significació pels cristians. Litúrgicament és una celebració que s'inicia en la missa de mitja nit que simbolitza el naixement d'una persona que serà llum per il·luminar els que viuen a la fosca, a l'ombra de la mort. La litúrgia catòlica proposa anar meditant durant cicle anyal el sentit d'aquesta llum, presentada com a encarnació de la promesa de Déu a Abraham, per tal d'entendre el seu sentit i comprendre com, a través de la festa de la Pasqua, esdevé significativa en la nostra comprensió humana.

Fa temps vaig tenir l'oportunitat d'explicar la significació del Nadal a la comunitat pakistanesa de Barcelona a la mesquita que té el Camí de la Pau. En primer lloc, vaig convidar a contemplar el Nadal com una festa que convoca, aplega i reuneix. Aquest valor social, afegit a la significació religiosa pot ser compartit per altres tradicions culturals i religioses. A més, és una festa religiosa. Aquesta significació aporta sentit a les persones que practiquen altres tradicions religioses. Hi ha una reivindicació comuna de no perdre l'expressió de la festa religiosa. També el Nadal, en tota la seva preparació de l'Advent, significa una meditació de la figura d'una persona central en la història de salvació: Maria. En altres paraules, aquesta salvació promesa s’encarna en una dona . Per això la meditació del Nadal gira també entorn de la centralitat de la dona en la religió. Aquesta qüestió em permeté parlar del paper de la dona i la religió davant d'un auditori ple de dones amb mocador i segregades dels homes.

La tercera meditació es centrà en el Nadal com a culminació de la promesa de Déu a Abraham de que la el seu poble, la humanitat, trobarà una terra on regalima llet i mel. A la taula també hi havia el representat de la comunitat israelita Barcelona, això em permeté unir-nos tots: jueus, cristians i musulmans com hereus de la promesa de Déu a Abraham. Aquesta promesa és sentir-nos hereus d'una tradició creient que confia en que hi ha salvació i que nosaltres som, en bona mesura, responsables de que aquesta salvació es doni en la història de la humanitat. Déu salva en la història de la humanitat. La darrera meditació es centrà en el paper del Jesús que neix a una establia, fill d'una família pobre i desplaçada a una terra diferent del seu lloc d'origen. Aquest Jesús és anunciat a uns pastors, persones senzilles que es troben a la intempèrie. Així Jesús el Salvador esdevé comprensible a la gent senzilla mentre que el savis, a traves de la seva intel·ligència comprendran el que ha passat a Betlem, gràcies a la seva interpretació dels signes. Vaig sentir-me unit a un auditori de persones senzilles, humils, desplaçades en el seu moment com Josep i Maria.

La conclusió que vaig treure en aquella ocasió era que els creients ens podíem entendre a partir de la comprensió de la figura de Jesús el Natzarè i com ell esdevé intel·ligible a les altres religions i a les persones de bona voluntat. Pau a la terra als homes de bona voluntat cantaren els àngels en el cel perquè avui, dia de Nadal, ens ha nascut un Salvador que és Jesús el Messies, el Senyor. Bon Nadal a tothom

dilluns, 24 de desembre del 2018

Bon Nadal

Bon Nadal a tothom. 
Avui ens ha nascut un Salvador, els Messies el Senyor. 
La llum vencerà la foscor, la mort serà vençuda per la vida.

diumenge, 23 de desembre del 2018

Després del 21 D


Un cop passat el 21 de desembre, ¿hi ha possibilitat de que el conflicte català amb l’Estat espanyol es ressituï en el pla del diàleg polític? Si hem de fer cas del dit per Pedro Sánchez i Quim Torra, sembla que serà així. Un bon amic, José Luís Uriz, navarrès i veterà militant socialista del PSOE, tot i que formalment tingui el carnet del PSC, ha fet una interessant reflexió, ¿Después del 21-D la ilusión, que he resumit per poder-la compartir.

Davant la convocatòria d’una reunió del Consell de Ministres el 21-D a Barcelona “al president li van ploure les crítiques des d'un i altre sector. El PP, Cs i VOX olorant sang del que o bé podria semblar una "baixada de pantalons", o una confrontació violenta d'ordre públic. Passés el que passés es fregaven les mans davant el rèdit electoral que els podia reportar”. Davant del riscos que aquesta reunió comportava, l’encertada gestió del possible conflicte, gràcies “Junqueras a través del vicepresident de la Generalitat Pere Aragonès, o d'una Artadi reconvertida al bàndol sensat” han facilitat la transmissió d’una imatge d’un trobada distesa el dijous 21 entre Sánchez i Torra. “Alhora just a temps, la crida d'ex presidents de la Generalitat i expresidents del Parlament han aconseguit desactivar una perillosa bomba, com era la vaga de fam de 4 dels polítics presos suspesa a les poques hores. La cuina estava donant els seus fruits.”

“Sánchez tornava a tenir sort i de nou li salvava la campana. Ningú apostava fa una setmana que sortiria viu d'aquesta, però ho ha aconseguit. Encara que ha d'anar traient conclusions. En aquest vaivé constant en què sembla sumit, ha d'optar de manera definitiva per una direcció clara i definitiva. Amb valentia, audàcia, imaginació i generositat, de la mateixa manera que va ser capaç de fer Zapatero amb el denominat "conflicte basc". Llegir amb atenció l'última entrevista de l'ex president li pot indicar aquest camí. El conflicte català no es resol amb fórmules al Casado, Abascal, o Rivera, tampoc amb el sistema Rajoy. Només serà possible acceptant que hi ha un 80% de la seva població que es manifesta a favor del dret a decidir, que els polítics presos surtin al carrer i tinguin la menor sentència possible en el proper judici al Procés”.

¿Com es pot avançar? José Luis Uriz proposa un camí que es mou en l’horitzó “d’un nou acord sobre fiscalitat i una major comunicació entre els governs podrem buscar punts de trobada. També treballant a llarg termini perquè aquest país es converteixi en un Estat Federal Plurinacional, una nació de nacions”. És el seu punt de vista que, no coincideix amb els postulats de l’independentisme. Ni és el meu. Però, la seva reflexió té l’encert de situar en l’agenda política l’acceptació d’una realitat innegable: hi ha una àmplia voluntat política a Catalunya a favor del dret a decidir. A partir d’aquest punt el diàleg obert dijous passat ha de prosperar sense més línies restrictives que els interlocutors es vulguin imposar. En qualsevol cas, cap dels interlocutors ha de prefigurar, abans d’emprendre el diàleg, quines seran les respostes correctes i quines les incorrectes. No deixem perdre aquesta oportunitat. Tots els partícips en el diàleg han de ser valents i responsables. Si el diàleg avança en forma de propostes concretes serà evident, com diu en José Luis Uriz, “s'obre una nova etapa il·lusionant”.

dissabte, 22 de desembre del 2018

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha assumptes que semblen impossibles i al final acaben esdevenint realitat. L’esperança continuada, la pregària i la confiança en la gratuïtat de Déu acaben fructificant, i allò que era inaudit esdevé realitat. Això ha de provocar la nostra admiració, alegria i agraïment. El Déu d’amor i vida no ens deixa sols. “Zacaries preguntà a l’àngel «¿Com sabré que això és veritat? Tant jo com la meva esposa som massa grans perquè puguem tenir un fill». L’àngel li va respondre «Jo sóc Gabriel, i estic al servei personal de Déu, és ell qui m’ha enviat per anunciar-te aquestes bones noves” (Lc 1,18-19).

Els cristians hem d’acollir responsablement i fer-la nostra la paraula de Déu. Les persones de bon cor fan el mateix amb aquells els principis que semblen dictats per les divinitats. Tots hem de procurar actuar d’acord amb aquests valors que hem acceptat confiadament. “Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules” (Lc 1,38).

L’esperança es sosté en la confiança. Esperem que les promeses esdevindran realitat perquè confiem en qui ens ho ha dit. La creença, la confiança i l’esperança ens sostenen. Gràcies a elles la vida és obertura a la trobada amb les altres persones per poder compartir aquesta esperança, ajudar-los, acompanyar-los i alliberar-los dels els seus sofriments. “Feliç tu que has cregut ! : Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà” (Lc 1, 45).

divendres, 21 de desembre del 2018

Glosses per la vida quotidiana


L’Advent és espera; tot espera evoca l’esperança. Esperem la vinguda del Nadal, sabem que el món coneixerà el naixement d’un infant que, esdevingut persona adulta, ens proposarà un camí de transformació del món i dels cors. La seva proposta representarà un capgirament de la lògica de l’egoisme i la indiferència davant del sofriment, la solitud o l’opressió.

Que les muntanyes duguin la pau al poble, que duguin benestar els turons.
Que els humils es vegin emparats, i salvats els fills dels pobres. (Salm 71)

Cada cop que fem una bona obra, per petita i insignificant que ens pugui semblar, en aquell moment dignifiquem la vida. Les bones accions aporten sentit a la nostra vida i poden contribuir a que altres persones es sentin estimades, tingudes en compte.

“Déu meu, doneu al rei el vostre dret;
doneu al príncep la vostra rectitud.
Que governi amb justícia el vostre poble,
que sigui recte amb els humils” (Salm 71)

dijous, 20 de desembre del 2018

No tapem ni els somriures ni la paraula


La celebració demà del Consejo de Ministros a Barcelona ha afavorit la inquietud ciutadana davant de les mobilitzacions de protesta. Hi ha preocupació de que algunes accions de protesta puguin sortir-se de to. ¿Què passarà demà? Desitjo que demà no passi res. Els que s’hagin de reunir ho puguin fer sense problemes. I els que es vulguin manifestar també ho fessin sense problemes. Cadascú al seu lloc i Déu en la casa de tots. Això significaria una demostració, un cop més de maduresa democràtica del nostre país. Però, tinc la sospita que hi ha massa gent interessada que demà hi hagin brots de violència. Que passi, com diuen els castellans i aprofitant la proximitat de les festes de Nadal, “se arme un belén”. Sembla que això és el que Inés Arrimades, amb un desconegut do de la profecia, ha vaticinat. Davant la contundència de les seves paraules no sé si té una bola de vidre o, simplement, sap que hi hauràn qui, tapant-se el rostre i, no parlant per no delatar el seu accent, es dediquin a rebentar tot el que puguin.

L’actitud dels CDR, davant les mobilitzacions convocades per demà, de tapar-se la cara per protegir-se de la repressió no ajuden a centrar el combat polític que hem de fer els catalans per avançar en el procés. Si el CDR s’obstinen en mantenir les seves actituds de bronca permanent passaran a ser un problema pel procés. La única manera d’avançar es sumar més gent a favor del procés a fi d’ampliar la seva base social. Això només pot fer-se a cara descoberta, sense por i parlant. Parlant de tot i parlant amb tothom. Tapant-se la cara, no només s’amaga el somriure sinó que també s’emmudeixen les paraules i sense les paraules les idees no avancen ni es difonen.

dimecres, 19 de desembre del 2018

Per Nadal un pas de pardal


Molts dels filòsofs de la postmodernitat estaven convençuts que la raó moderna havia desplaçat definitivament les religions a l’àmbit privat i que eren socialment irrellevants. Durant un temps els fets semblaven donar la raó al vaticini lliberal sobre la religió: s’havia tornat en un assumpte particular dels individus. No obstant, les dades sociològiques actuals aporten evidències que contradiuen els postulats de la fi de les religions. Ni s’ha donat la pretesa fi de la Modernitat, ni han desaparegut el fet religiós i les seves manifestacions. Tot el contrari: hi ha un ressorgiment del fet religiós, les seves expressions tornen a estar presents en mig de l’espai públic.

Aquests dies preparatoris del Nadal les referències religioses estan en l’espai públic. La religió segueix viva i continua essent un potent element dinamitzador dels sentiments de les persones. En aquests dies les persones obre el cor per percebre uns referents carregats de simbologia religiosa. Cal aprofitar aquests moments per parlar del sentit de la festa i el valor que té aquest temps d’espera per preparar el Nadal. Tenim unes dites que ens ajuden a explicar aquesta simbologia: “Per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal. Per Sant Esteve, un pas de llebre". La llum comença a guanyar la nit. Nadal ha de ser la llum que ens permeti guanyar la fosca.

dimarts, 18 de desembre del 2018

Aportacions per renovar l’esperit


El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

“Gosem a creure que el buit pot estar habitat per Déu i que podem viure l'espera amb alegria. Sant Agustí ens ajuda en això quan escriu: «Tota la vida del cristià és un sant desig. Déu, en fer-nos esperar, eixampla el desig; en eixamplar-lo, eixampla l'ànima; i en eixamplar l'ànima, fa que aquesta sigui capaç de rebre... Si vols veure Déu, ja tens fe»”. «Advent: saber esperar» Germà Alois Prior de Taizé.

“Gloriem-nos, germans, de ser pobres per Crist; però procurem de ser humils com Crist” Guerric, abat, del Sermó en la solemnitat de Tots Sants.

“L'any cristià comença amb l'Advent, el temps d'espera. Per què? Per revelar-nos l'aspiració que habita en nosaltres i per aprofundir-hi: el desig de l'absolut vers el qual tots tendim amb tot el nostre ésser, cos, ànima i intel·ligència; la set d'amor que crema en cada un de nosaltres, des del nadó a l'ancià i que, fins i tot, la intimitat humana més gran no pot apaivagar completament” Germà Alois, Prior de Taizé

dilluns, 17 de desembre del 2018

No caure en provocacions interessades


Des d'Espanya i des dels unionistes de Catalunya plouen cada dia crítiques i exabruptes contra tot allò que tingui una semblança independentista. No només critiquen sinó que també fan propostes per resoldre, segons diuen definitivament, el desafiament independentista. Algunes de les propostes fetes darrerament per José María Aznar són totalment anticonstitucionals. Es ben curiós que alguns sectors unionistes que s'esforcen reiteradament en aparèixer com els garants de la Constitució del 1978, siguin els primers en no dubtar en instal·lar-se en contra de la lletra constitucional a fi de frenar el pensament i l’acció independentista.

La proximitat de la celebració del Consell de Ministres el proper dia 21 ha estimulat a C's ha parlar insistentment que el divendres hi haurà violència. Deuen tenir informació privilegiada que els porta a fer aquesta afirmació. Si fossin una força política amb voluntat de govern a Catalunya haurien de ser els primers interessats en neutralitzar tota crispació perquè amb ella hi sortim perdent tots. Però no es així, C's li interessa atiar  la crispació a Catalunya perquè esperen treure'n rèdit a Espanya. La seva estratègia política és fonamenta en contraposar-se, amb molta èpica verbal, als plantejaments independentistes esperant recollir vots a Espanya. Per això, estirant el raonament, és fàcil intuir qui poden ser els grans beneficiats d’accions violentes el proper divendres. En primer lloc, els que busquen proves per fonamentar les acusacions de rebel·lió i, en segon lloc, els que esperen pescar vots a Espanya com a reacció contra Catalunya.

diumenge, 16 de desembre del 2018

Escolta Pedro Sànchez, un 80% de catalans volem el referèndum

L’enquesta publicada avui pel diari Ara situa al president de Govern espanyol en una situació força compromesa. Si la seves recents paraules al Congrés del Diputats són sinceres, i no formen pas de la retòrica política destinada a l’engany, quan afirmà que estudiaria una proposta que vingués avalada pel 75% dels catalans, té ara l’ocasió de fer-ho realitat. Pedro Sánchez, a la llum de l’estudi d’opinió presentat pel diari Ara, hauria de prendre la iniciativa política i acollir la voluntat del 80% dels catalans que diuen voler fer un referèndum. Però, si es desdiu del que oferí en el parlament, el President del Govern espanyol demostrarà que no és sincer i la seva manca de rigor democràtic. A Catalunya hi ha prou consens, un amplia consens, perquè Espanya escolta el que proposen els catalans.

Però, ¿hi ha consens a Espanya per acollir la proposta dels catalans?, ¿hi ha coratge polític en el PSOE per donar un pas que va en direcció contrària dels clams repressius del PP i C’s? La única sortida possible per avançar en la resolució del conflicte català és atendre, parlar i dialogar a partir del que volen un 80% dels catalans. Els qui s’hi oposen, des de Catalunya o des de fora, no són realment demòcrates. Per més que diguin actuar en nom de la democràcia, el que fan és negar el sentir d’una gran majoria de catalans. Pedro Sánchez ja sap quin és el camí a seguir per tenir credibilitat davant d’un 80% dels catalans. Ara es tracta de recorre’l amb coratge. Això vol dir seure’s amb el govern de Catalunya i obrir un diàleg, sense posicionaments previs per cap de les dues bandes i decidir com avançar per resoldre el problema polític. Mentrestant, cal seguir treballant perquè els demòcrates europeus siguin avaladors d’aquesta estratègia. La única possible per  resoldre pacífica i democràticament el conflicte català.

dissabte, 15 de desembre del 2018

Glosses per la vida quotidiana


L’amor de Déu aixeca de la pols els desvalguts i treu els pobres de la cendra per donar-los tota la dignitat com a ésser humà. Nosaltres hem de fer possible que això sigui així. Som els instruments de que la misericòrdia i la caritat tinguin un lloc en la història. “Els pobres i els desvalguts cerquen aigua i no en troben. La set els resseca la llengua. Però jo, el Senyor, els escolto; jo, el Déu d'Israel, no els abandono:  faré néixer rius en els tossals més àrids, i fonts al mig de les valls. Transformaré en estanys el desert, en dolls d'aigua, la terra eixuta” (Is 41,17-18)

No hem de parlar malament dels altres, ni podem supeditar els nostres criteris el que els altres fam. Hem de tenir els nostres principis i valors, i actuar segons el que es dicta la nostra consciència. Com tampoc podem fer servir d’excusa el que fan els altres per  justificar el nostre comportament. Hem de viure cada dia d’acord amb el que creiem. “A qui compararé la gent d'aquesta generació? Són com els nois que seuen a les places i criden als seus companys dient-los: «Toquem la flauta, i no balleu; cantem complantes, i no us planyeu!» Perquè ha vingut Joan, que no menja ni beu, i diuen: "té el dimoni»; ha vingut el Fill de l'home, que menja i beu, i diuen: «Aquí teniu un golut i un bevedor, amic de publicans i pecadors.» Però les obres de la saviesa acrediten que és justa” (Mt 11,16-19).

divendres, 14 de desembre del 2018

Glosses per la vida quotidiana


L’Advent fa adonar-nos que el temps d’espera acaba amb la rebuda del missatge joiós del naixement d’una llum que il·lumina els que viuen a la fosca. L’encarnació de Déu en Jesús dóna sentit a l’esperança perquè s’apropa un temps nou on serà possible alliberar-nos de tot allò que empresona el cor i les injustícies que ens oprimeixen. “Llavors es desclouran els ulls dels cecs, i les orelles dels sords s'obriran. Llavors el coix saltarà com un cérvol i la llengua del mut cridarà de goig, perquè l'aigua ha brollat al desert, han nascut torrents a l'estepa. La terra ardent és ara un estany, el país de la set és ple de fonts d'aigua. En el clos on jeien els xacals, ara hi creixen canyes i joncs. (Is 35, 5-7).

En una societat plena d’interessos, de càlculs de beneficis o d’individualisme, els cristians proposen un altre camí: l’acolliment de les persones, especialment les més necessitades. Aquest amor és desinteressat i misericordiós. El que és important són les persones, abans de tota altra consideració. “Si un home té cent ovelles i s’esgarria una, ¿no deixa les noranta-nou per la muntanya i va a buscar l’esgarriada” (Mt 18,12)

Tot sovint anem atabalats, capficats amb alguns dels problemes que ens preocupen, fins el punt de no tenir temps per asserenar-nos i tenir capacitat per acollir als altres. Jesús ens convida a dedicar un temps a retrobar-nos a nosaltres mateixos. Cal saber aturar-nos i contemplar el nostre interior. “Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i afeixugats, jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que jo sóc benèvol i humil de cor, i tronareu el repòs que tant desitjà-veu, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera” (Mt 11, 28-30)

dijous, 13 de desembre del 2018

Creure és estar disponible


En una societat on molts dels valors s’han difuminat la contemplació de la figura de Maria rebent l'anunci de la seva maternitat o responent a la salutació d'Isabel pot ajudar-nos a redescobrir els camins per superar la indiferència i el relativisme creixent.

De la figura de Maria sorprèn la senzilla i simplicitat de la seva resposta a l’anunci de la seva maternitat "ha mirat la petitesa de la seva serventa" (Lc 1, 48). No hem de fer una lectura pietista que confongui petitesa amb docilitat o carrincloneria. La senzillesa de Maria és un escàndol pel nostre món. La seva resposta no és dòcil, és acceptació perquè està al servei d’una causa, la causa de Déu. La nostra societat, que tot sembla mesurar-ho pel criteri del cost i del benefici personal, i que sembla impressionar-se per les magnificències, tothom fa mèrits per convertir la seva vida en una progressió contínua d'èxits econòmics, la resposta de Maria és un canvi de paradigma. Maria, a partir de la seva condició de serventa, donà testimoni d'uns altres valors com opció de vida. Ella evidencia que l'amor de Déu es manifesta en els petits i en els senzills del món.

La seva actitud em recorda a la de Samuel a la crida de Déu. És un llarg passatge, a la part final (1Sa 3,8-10) “el Senyor va cridar Samuel per tercera vegada. Ell es va llevar, anà on era Elí i li digué: -Sóc aquí. He sentit que em cridaves. Elí va comprendre que era el Senyor qui cridava el noi, i digué a Samuel: -Vés, torna-te'n a dormir i, si algú et cridava, digues: «Parla, Senyor, que el teu servent escolta.» Samuel se'n tornà al seu lloc a dormir. El Senyor va entrar, se li acostà i el cridà com les altres vegades: -Samuel, Samuel!. Ell va respondre: -Parla, que el teu servent escolta.”. Estar atent, deixar-se interpel·lar, reconèixer la crida de Déu, disponibilitat, acceptació i afirmació: aquí hem teniu.

Maria sempre estarà disponible per fer la voluntat de Déu com estigué disponible per acollir la seva maternitat. "La meva ànima magnifica el Senyor" (Lc 1,46) en les paraules de Maria no hi ha cap rebuig al compliment de la voluntat divina. Ella no posa ni condicions ni reserves a l'amor de Déu. ¿Sóc capaç de fer el mateix?. La disponibilitat no és un valor de la nostra societat. Els cristians d'avui tendim a estimar com a intercanvi d'amor, però no de manera gratuïta i permanent. Maria ens parla de la seva experiència de Déu, perquè la resposta a Déu l’omple de joia "el meu esperit celebra el Déu que em salva" (Lc 1,47). La joia surt de la disponibilitat d'acollir la voluntat de Déu. ¿Com hem troba Déu?, ¿estic disponible a sentir la seva crida?.

dimecres, 12 de desembre del 2018

Bisbes de Catalunya, no es pot ser neutral davant les injustícies


No em satisfà tornar a parlar dels bisbes de Catalunya perquè no és el meu estil, però com que el moment polític no és normal cal reiterar algunes idees. Estic commogut pel testimoniatge de fe d’Isabel Turull, germana del pres polític, Jordi Turull, i em sento empès a prendre la paraula en aquesta súplica feta per ella a l’episcopat. La nota feta pública per la Conferència Tarraconense no m’ha agradat gens. Per dir això, no sé si valia la pena fer pública una resposta. Aquesta nota no contesta la interpel·lació feta per la Isabel Turull en la seva carta als bisbes.

Benvolguts bisbes de Catalunya no podeu respondre reproduint el que ja havíeu dit en una nota anterior. La interpel·lació feta avui pels presos polítics en vaga, no és per denunciar la presó provisional sinó l’argúcia procedimental del Tribunal Constitucional que els priva dels seus drets jurídics. Això és, curt i ras, el que es demana als bisbes: pronunciar-se en relació a aquest fet. Sincerament, em costa entendre l’enduriment de cor dels bisbes de Catalunya a aquesta situació. No és suficient dir, que confien en la justícia, perquè la qüestió no és de confiança sinó d’exigència, exigir al Tribunal Constitucional que sigui just. Davant les injustícies no hi ha lloc per l’equidistància.

Lamento que els bisbes de Catalunya optin per la neutralitat davant d’una situació qualificada per molts experts com injusta. M’agradaria que els meus bisbes no fossin tan prudents i tinguessin el coratge de denunciar la vulneració dels drets jurídics del presos polítics catalans. En moments com aquests, prenen tot el sentit les paraules d’un altre bisbe, Desmond Tutu, en aquest cas de l’Església anglicana, “si ets neutral en situacions d'injustícia, has triat el costat de l'opressor". Estimats bisbes, necessito la vostra paraula. En uns moments com aquests, cal sentir la vostre orientació com a pastors. La gravetat del gest de la vaga de fam, que posa greument en perill la salut  i la vida d’unes persones, exigeix anar més enllà d’un justificant de rebut, això és el que sembla la recent nota. Jesús ens demanà ser sal de la terra i llum del món, perquè ni la veritat ni la paraula no es poden encadenar ni emmudir. Bisbes de Catalunya, accepteu la responsabilitat que la realitat ens imposa i sortiu del vostre silenci. Només així respondreu clarament a la interpel·lació d’Isabel Turull: on sou, bisbes?

dimarts, 11 de desembre del 2018

Esperant el Nadal

L’hivern és un temps on tot sembla aturat. Les dites populars, els contes i faules, parlen de que és un moment de viure de l'estalvi de la resta de l'any. La imatge que m'evoca aquest temps es la pintura els patinadors Hendrick Avercamp o Pieter Brueghel i la musica són les Nadales. Aquest temps, fosc i fred, la litúrgia cristiana l'ha anticipat amb un temps litúrgic especial: l'Advent. Temps d'espera esperançada per una llum que ha de venir per il•luminar els que viuen a la fosca. Això es motiu d’alegria. Aquesta esperança s'ha traslladat joiosament a la tradició cultural del nostre país. L'Advent està ple de rituals festius preparatoris de la gran festa del Nadal. Moment en el qual les famílies, s'apleguen com una nova Pasqua, per fer del retrobament familiar l'eix de la festa presidida per un pessebre que recorda que aquell infant és la llum del món. 

La transformació de les famílies dificulta alguns cops viure aquesta festa. La societat ha associat el temps de Nadal al concepte de vacances. Així, hi ha persones que es dilueixen en l’anònima concurrència a hotels, estacions d’esquí i segones residencies. Poc a poc, la idea del Nadal com aplec festiu, íntim, familiar i d’interacció humana ha quedat substituït per un moment de vacances i de compres frenètiques. Quan he comentat aquesta situació, mes d'una persona m'ha contestat que això són els signes dels temps, que la societat va en aquesta direcció i no es pot fer res. No m'agrada aquesta direcció i no em vull resignar en acceptar-la sense més. No crec que aquesta despersonalització del Nadal en detriment de la seva dimensió social arrelada en els paràmetres culturals ajudi a humanitzar la societat. Aquesta banalització de la festa en benefici d’un consum festiu amaga el sentit humà de les festes. Probablement les persones gastaran més, es viatjarà més, hi haurà més xerinola mes, però estarà tothom més satisfet? Estarem en pau amb nosaltres mateixos? Ens haurem adonat que mes enllà de la festa particular hi ha gent que espera un gest d'esperança? Sabrem veure el sentit de l’infant del pessebre?.

dilluns, 10 de desembre del 2018

El preu de la llibertat o els límits del procés


No entenc res. He escoltat diversos missatges i ara no sé quina via cal seguir? L’eslovena o l’escocesa? O pot ser els catalans anàvem inventant una via que no tenia res a veure amb aquelles dues? Al no haver-hi cap estratègia comuna clara passa això. La manca de lideratge del procés estimula les ocurrències enginyoses. Només cal seguir algunes piulades per adonar-se que aquí es tracta de veure que la pot dir més grossa, dissimular les verdaderes intencions i, si cal, desdir-se immediatament. Reconec que l’estratègia del procés és un desastre. Sembla que s’han consolidat dos mirades diferents. Per una banda hi ha els que són partidaris de pactar el que es pugui amb l’Estat, des d’aquesta via es troba coherent intentar pactar amb el PSOE els seus pressupostos i veure el que es pot aconseguir. Sempre atemorits pel que pugui ser un govern PP, C’s i Vox. En un altre extrem es situen els que defensen, a la seva manera, la tesi de que més tensa sigui la situació, millor. Són els mateixos que no dissimulen la seva satisfacció per les actuacions d’agitació espontània dels CDR. L’apel·lació a la via eslovena aniria en aquesta direcció. Dos camins, certament oposats, que volen arribar al mateix lloc. Els partidaris del model eslovè no expliciten que Eslovènia feu un referèndum d’independència el desembre de 1990 obtenint un 95% de vots afirmatius amb el 93,2% de participació.

Penso que la confusió provocada per tot això entre la ciutadania és monumental. Hi ha una èpica al dramatisme que espanta i preocupa. Mentrestant, les veus de l’Estat que apellen a més repressió contra Catalunya augmenten. Es parla de tornar a aplicar l’article 155, suprimir els mossos d’esquadra i prendre altres mesures repressives no menys greus. El que inquieta és que les veus contra el govern de Catalunya no provenen només dels eixelebrats dels partits de dreta extrema o d’extrema dreta, sinó també de cercles qualificats del govern del PSOE. L’agitació dels partidaris del com pitjor millor excita els cercles governamentals. Aquests, com que no volen aparèixer tous davant d’un cert desgovern del procés independentista, es mostren verbalment durs a l’estil dels seus predecessors. No podem oblidar que tant PP com PSOE avalaren l’aplicació de l’article 155. Cal recuperar la clarividència política pròpia del catalanisme polític i adonar-se que sempre surt més a compte pactar que lluitar frontalment contra l’Estat o esperar que aquest sigui més repressiu, tal com feren els iugoslaus amb els eslovens. No s’hi val tot i no estic disposat a tot. Pot ser és l’hora de debatre si estem disposats a patir la violència sense límits que pugui exercir l’Estat o quin és el preu de la nostra llibertat?.

diumenge, 9 de desembre del 2018

Bisbes de Catalunya, no feu silenci de la Paraula.

Benvolguts germans en la fe, bisbes de l’Església catòlica catalana. Us escric com a membre d’aquesta església que tots sentim i estimem. Alguns em coneixeu prou i teniu present l’afecte que em mou a compartir amb vosaltres aquesta reflexió. Entenc les dificultats que trobeu per articular una paraula col·legial davant la situació política que es viu a Catalunya, m’imagino les pressions que rebeu aquests dies, però no comparteixo la idea que el silenci col·lectiu adoptat sigui una bona resposta per orientar pastoralment les consciències dels catòlics catalans. Els creients necessitem que els pastors en l’episcopat no renunciïn a ser novament un referent moral per la societat catalana. Aquesta societat es troba en una conjuntura política plena de tensions resultat de no resoldre políticament el que són les aspiracions d’una part dels catalans.

L’obstinació de l’Estat de desatendre políticament les aspiracions, expressades pacífica i democràticament, per una part de la societat i traslladar el conflicte polític a la via judicial ha provocat que hi hagi presos polítics i dirigents a l’exili. Aquest estratègia, en lloc de resoldre el problema, l’ha agreujat tant per les injustes acusacions per les quals són imputats els polítics catalans com per l’actuació inapropiada del Tribunal Constitucional que,  aplicant una argúcia procedimental, està negant-los els drets jurídics. Per aquesta raó, alguns d’aquest empresonats han iniciat una vaga de fam. L’extrema lentitud d’aquest tribunal en respondre, que contrasta amb la seva agilitat en altres ocasions, ha creat una situació de total indefensió d’aquests presos. Hi ha catòlics que no entenem com els bisbes de l’Església catòlica catalana no expressen una veu col·lectiva davant d’aquesta situació qualificada per molts experts com injusta.

Estimats germans en la fe bisbes de l’Església catalana, vull expressar-vos la meva inquietud  pel vostre silenci col·lectiu. Sabeu prou que no sóc un catòlic que visqui obsessionat pel que diuen els bisbes i en faci un contrapunt constant. Procuro entendre i comprendre la difícil tasca de la col·legialitat episcopal i sóc partidari que la caritat política sigui un exercici de les consciències de cadascun dels catòlics, al marge de quina sigui la seva responsabilitat eclesial, del seu carisma personal i de les seves possibilitats. Sé que alguns de vosaltres, tal com ho han fet altres membres de l’Església, heu trobat la manera més idònia per acompanyar els presos polítics i compartir amb ells la preocupació per la seva situació de presó preventiva. Preocupats, com heu dit en alguns del vostres comunicats, perquè aquesta circumstància no propicia el clima necessari de diàleg per trobar una solució justa al conflicte català.

Però ara, la decisió d’alguns presos de fer vaga de fam davant el silenci judicial del Tribunal Constitucional ens planteja noves demandes i exigeix trobar la millor manera d’expressar l’acolliment i comprensió d’aquest gest i, si s’escau, ser solidaris amb la seva situació. Davant d’aquesta nova situació, greu per les conseqüències que pot tenir per la salut i la vida dels presos en vaga de fam, trobo a faltar la veu col·lectiva dels bisbes de l’Església catòlica catalana discernint el gest dels presos polítics a la llum de la fe  de Jesús. Els cristians sabem que Déu opera activament en la història de la humanitat i, la responsabilitat que ell ens ha donat, és saber-lo trobar en cada un dels moments d’aquesta història. Necessitem que els pastors, en exercici de la seva feina episcopal, orientin a la comunitat cristiana a discernir avui on s’expressa la misericòrdia de Déu i on s’encarna la seva caritat. Si els cristians catòlics mantenim viva l’esperança és perquè ens sentim estimats per Déu i sabem que sempre ha estat al costat dels perseguits per les injustícies del món. M’agradaria sentir la veu col·lectiva de l’episcopat il·luminar els judicis de la comunitat creient a fi de trobar Déu allí on les injustícies d’avui semblen negar-lo. Aquesta és la nostra vocació com a cristians. Volem ser testimonis de la veritat per anunciar la joia de la salvació que cantarem en les properes festes del Nadal.

La veu col·lectiva dels bisbes de l’Església catòlica catalana dóna rostre institucional a la misericòrdia de Déu. Els catòlics, a nivell individual, com també els bisbes, podem fer el que creiem just en consciència, però hi ha moments que cal situar-se al mig de la plaça pública i, en nom d’aquesta misericòrdia, recordar que els cristians, com Església dels seguidors de Jesús, denunciem totes les injustícies que neguen la dignitat de les persones. En aquest camí, no sempre fàcil, coincidim amb homes i dones que, des de altres creences, també estan compromesos en la construcció d’un món més just, fraternal i humà. Estimats bisbes, molts catòlics necessitem sentir-nos acompanyats per vosaltres en aquests moments.

Sóc conscient que l’exercici de la responsabilitat episcopal exigeix molts equilibris, ponderacions i discrecions. Però, davant de determinades situacions no  hi ha lloc a la neutralitat o a l’equidistància. Entenc la prudència i prevenció que els bisbes pugueu tenir alhora de pronunciar-vos públicament sobre aquests fets. Però el silenci no és comprensible ni coherent amb la fe en Jesús.  Aquest, que patí en la seva carn una condemna injusta per sedició i rebel·lió al poder, va advertir-nos que l’anunci de la veritat crearà divisions i enfrontament, inclús en el si de les famílies. Cal assumir aquest risc. Avui els presos de Lledoners en vaga de fam situen la comunitat cristiana catòlica davant la seva pròpia consciència i demanen, des de la força de la seva convicció i la força del seu gest, una resposta cristiana. Cal fer-ho sense por, amb coratge i amb la joia de saber que la causa de Jesús ens situa sempre al costat dels injustament perseguits.  En cada un d’ells hi veiem el rostre de Déu. Si no volem que la societat torni a tancar la nostra fe en les sagristies, l’Església ha de tornar a estar present en la societat, com a comunitat de fe i institució, donant testimoni de la veritat, encara que aquesta sigui incòmode pels poders del món.

dissabte, 8 de desembre del 2018

Glosses per la vida quotidiana


S’ha posat de moda jornades de solidaritat per diverses causes justes. Però no podem reduir la nostra solidaritat a aquests moments puntuals. El seguiment de la causa de Jesús vol dir estar orientats a la solidaritat quotidiana de forma permanent d’acord a les nostres possibilitats. Fent-ho som instruments d’amor i compassió. “Aquesta gent em fa compassió. Fa tres dies que no es mouen d’aquí i no tenen res per menjar. No vull que se’n vagin dejuns, no fos cas que defallissin pel camí.” (Mt 15,32)

Si tenim creences sòlides podrem resistir els aquelles situacions que poden fer trontollar els fonaments. Tenir conviccions ens dóna saviesa i alimenta la prudència. Seguir la voluntat de Déu expressada en el sermó de la muntanya aporta els referents necessaris per edificar sòlidament l’edifici de la vida. “Per això tothom qui escolta aquestes paraules meves i les compleix és com un home prudent que ha construït la seva casa sobre la roca” (Mt 7,24)

El temps d’Advent ens convida a llegir el profeta Isaïes. Els seus escrits ens anuncien la renovació de la humanitat gràcies a la reconversió personal. L’abandó del mal facilita la reconversió interior i això permet millorar les relacions entre les persones. El Nadal que s’apropa és la celebració de la possibilitat de viure un món millor. “Aquell dia els sords entendran la lectura del llibre, i els ulls dels cecs hi veuran, alliberats de la foscor. Els desvalguts celebraran de nou festes en honor del Senyor, els més pobres dels homes s'alegraran del Sant d'Israel. Serà la fi dels violents i escarnidors, seran exterminats els qui miren de fer mal, els qui calumnien els altres, els qui posen paranys als jutges i fan condemnar sense causa els innocents..” (Is 29, 18-21)

divendres, 7 de desembre del 2018

Glosses per la vida quotidiana


Sovint caiem en la temptació de tancar-nos en nosaltres mateixos. Com a molt, busquem sentir-nos acompanyats pels que considerem a prop nostre. No ens adonem que la fraternitat exigeix obrir el cor i acollir a tothom acceptant-lo com a germà o germana. Sense adonar-nos caiem en la temptació de no donar als altres la mateixa dignitat i els mateixos drets que volem per nosaltres. “Li respon el centurió «Senyor, jo no sóc digne que entreu a casa meva. Digueu-ho només de paraula, i el meu criat es posarà bo»” (Mt 8,8-9)

Davant dels problemes que ens trobem cada dia o de les situacions que ens demanen fer una valoració no sempre ens resulta fàcil ser justos en els nostres judicis i deixar-nos guiar per les aparences o els prejudicis. Hem de saber judicar basant-nos en les conviccions fermes i tenint la ment serena. “No jutjarà per les aparences ni decidirà pel que senti dir, farà justícia als desvalguts, sentenciarà amb rectitud a favor dels pobres”  (Is 11, 3-4).

dijous, 6 de desembre del 2018

Meditació d’Advent. Anticipar la nostra esperança

El temps d’Advent és una espera per l’adveniment que capgirà la història de la humanitat. Ho farà de tal manera que trencarà tota la lògica mundana. Tot el que tenia era admès com a normal serà substituït per una nova lògica. Així ho expressa lúcidament el profeta Isaïes, novament el referent irrenunciable per preparar aquestes setmanes d’Advent: “El llop conviurà amb l’anyell, la pantera jaurà amb el cabrit; menjaran junts el vedell i el lleó, i un nen petit els guiarà. La vaca i l’ossa pasturaran juntes, jauran plegades les seves cries. El lleó menjarà palla com el bou, l’infant de llet jugarà vora el cau de l’escurçó, el nen ficarà la mà a l’amagatall de la serp” (11, 6-8). Aquest Nen que esperem que neixi d’aquí quatre setmanes no es dedicarà pas solament a la cosa bucòlica. Continua, Isaïes: “No jutjarà per les aparences ni decidirà pel que senti a dir; farà justícia als desvalguts, sentenciarà amb rectitud a favor dels pobres. La seva paraula serà un flagell en el país, una sentència que farà morir el malvat.” (Is 11,3-4) 

L’Advent aporta consol als cors afligits o a les esperances decebudes per una realitat que, tossudament, sembla voler desesperar-nos. Novament Isaïes ens dóna motius per mantenir viva la nostra esperança: “T’he escoltat a l’hora favorable, t’he ajudat el dia de la salvació. T’he reservat i et destino a ser aliança dels pobles, a restaurar el país, a repartir les heretats devastades, i a dir als empresonats: «Veniu a fora», i als qui viuen a la fosca: «Sortiu a la llum» (Is 49, 8-9). “El Senyor consola el seu poble i es compadeix dels afligits.” (Is 49,13) 

Aquest any estem necessitats de molta esperança. Necessitem combatre la injustícia que manté empresonats o a l’exili homes i dones injustament acusats. Serà un Advent particular, de cors entristits per la repressió continuada, moguda per l’odi i la venjança, que l’Estat fa contra les legítimes aspiracions dels catalans que volem un futur diferent pel nostre país. Ho fem convençuts que la nostra esperança no és en va i que la justícia, vingui de Déu o dels homes, s’imposarà. Aquesta justícia futura esperada reconforta l’esperit, sosté l’ànima i evita qualsevol defalliment perquè acabarà alliberament els perseguits i oprimits. Novament el profeta Isaïes ens aporta consol i reconforta l’esperit: “No tinguis por de les injúries dels homes, no t’acovardeixis pels seus ultratges. Acabaran com un vestit menjat per la tinya, com llana consumida per les arnes.” (Is 51,7-8). L’Advent és tems espera, cert, però no és passivitat. L’Advent ens convoca al compromís actiu a favor d’aquesta plenitud que aspirem, perquè res se’ns serà donat sinó lluitem per anticipar la nostra esperança.

dimecres, 5 de desembre del 2018

Meditació d’Advent. Esperem la llum


Estem en temps d’Advent. És un gran moment en el calendari litúrgic cristià. L’Advent marca l’inici del nou any litúrgic i ens obre un període d’espera al gran esdeveniment del Nadal, el dia que la comunitat creient celebra l’Encarnació de Déu. Aquesta opció divina de viure entre nosaltres ens diferencia de les altres religions. El Déu que habita entre la humanitat és la gran novetat del cristianisme. Gràcies a aquesta encarnació Jesús serà el Crist que ens mostrarà el camí per vèncer la mort, ser llum del món i proposar-nos un camí de salvació.

Però, perquè tot això sigui així, aquest petit infant, que al néixer jeu en una menjadora de fusta, tornarà a la fusta del patíbul per morir i després ressuscitar per vèncer els pecats que anul·len la nostre capacitat d’estimar. Aquest ritual que comença litúrgicament el Nadal i culmina en la festa Pasqual omple de sentit la vida de la comunitat cristiana. La significació de la nostra fe transita entre des d’aquest temps de Nadal fins la Pasqua. Ara ens preparem espiritualment per entendre el valor del Nadal i explicar-ho a qui ens vulgui escoltar. Les festes nadalenques, a més de la dimensió popular entorn al retrobament familiar, han de ser viscudes amb joia i esperança per què sabem que aquell infant ha nascut per anunciar-nos una bona notícia.

Ens hem de preparar per celebrar el Nadal obrint el nostre cor a la contemplació del sentit d’aquesta festa. Podem endinsar-nos en aquest temps d’espera mediant el que profetitzà Isaies “El poble que caminava en la fosca ha vist una gran llum; una llum ha resplendit per als qui vivien al país tenebrós. Tu, Senyor, els has multiplicat, els has omplert d'una alegria immensa. S'alegren davant teu com la gent a la sega, com els vencedors que es reparteixen el botí. El jou que els afeixugava, la barra que duien a l'espatlla, el garrot del seu opressor, tot ho has trossejat com el dia de Madian. Les botes dels soldats que sotraguejaven la terra i els mantells rebolcats en la sang, tot crema alhora, el foc ho devora. Perquè ens ha nascut un infant, ens ha estat donat un fill que porta a l'espatlla la insígnia de sobirà. Aquest és el seu nom: «Conseller prodigiós», «Déu heroi», «Pare per sempre», «Príncep de pau»” (Is 9,1-5)

dimarts, 4 de desembre del 2018

Hi ha futur, hi ha esperança


Un bon amic, Josep Maria Alentà, cristià inquiet i perseverant, m’ha fet a mans unes reflexions que ha enviat als presos polítics catalans. És el seu escrit de solidaritat amb els polítics represaliats. Avui estan empresonats, homes i dones que per patriotisme han acceptat la pèrdua de la seva llibertat personal per defensar el seu ideals d’estimació a Catalunya i el seu alliberament nacional.  Les reflexions fetes per en Josep Maria lliguen la situació política actual amb la tradició bíblica. La meditació d’algunes lectures bíbliques pot ajudar a comprendre com els anhels d’alliberament i justícia han acompanyat des de sempre els pobles oprimits. Vull compartir aquests textos perquè ens  ajuden, especialment en aquest moment, a mantenir viva la confiança perquè, com diu el profeta Jeremies, coneixem la promesa divina de “us donaré un futur i una esperança” (Jr 29,11).

La mala política prové de la maldat humana la qual, en més d’una ocasió, s’aprofita que la ciutadania actua amb molt innocència. “El Senyor m'ha advertit i jo ho he comprès. Tu, Senyor, m'has fet veure les seves maquinacions. Jo era un anyell mansoi, que porten a matar; no sabia que tramaven plans contra mi i deien: «Destruïm l'arbre amb el seu fruit, arrenquem-lo de la terra dels vivents i que s'oblidin fins i tot del seu nom!» Senyor de l'univers, que judiques amb rectitud i penetres l'interior dels homes: fes que pugui veure com els demanes comptes, ja que he confiat a tu la meva causa.” (Jr 11,18-20). La nostra esperança és participar en la vinguda d’aquesta justícia.

Davant dels innumerables atacs a Catalunya i als catalans és normal preguntar-se “¿No haig de demanar comptes per tot això? A un poble com aquest, ¿no li haig de donar el que es mereix? Ho dic jo, el Senyor” (Jr 5,9). La injustícia clama al cel i exigeix una reparació, “ai del qui es construeix un palau violant la justícia, del qui edifica grans sales violant el dret: fa treballar de franc la seva gent, no els paga el jornal que es guanyen!” (Jr 22,13). El reis, els governants injustos seran avergonyits davant del poble i el seu poder decaurà “Digues al rei i a la reina mare: «Asseieu-vos per terra: ha decaigut la vostra majestat, la vostra corona magnífica” (Jr 13,18).

Els profetes anuncien la justícia reparadora: “Per això has vist que es desprenia de la muntanya una pedra sense que ningú la toqués i feia pols el ferro i l'argila, el bronze, la plata i l'or. Per endavant, el gran Déu ha fet saber al rei què succeirà. El somni és veritat, i la interpretació, segura” (Dn 2,45). Déu està al costat dels que han optat per la justícia i són perseguits per ser justos. Per això l’esperança es fonamenta en la certesa de l’ajut de Déu en els moments difícil, els acusadors dels judicis humans seran acusats davant la justícia de Déu. “perquè, en el judici, no hi haurà misericòrdia per a aquells qui no hauran tingut misericòrdia; però els misericordiosos poden riure's del judici!” (Jm 2,13).