No esteu sols

No esteu sols, aquest és el gran missatge que el papa Francesc ha transmès a Lesbos. Les seves paraules han anat acompanyades del gest càlid de l’apropament al dolor dels refugiats. En aquest gent solidari, el papa ha estat acompanyat de Bartomeu I, cap de l’Església ortodoxa de Constantinoble, i Jeroni II, arquebisbe d’Atenes i Grècia. Avui, l’ecumenisme ha enviat un senyal d’unitat que mostra la unitat possible en l’amor. A la perifèria de la tranquil·la Europa, dues esglésies cristianes han mostrat al món el camí ha recórrer davant el sofriment dels refugiats d’Orient Mig i d’altres països escindits per cruentes guerres civils. Ha estat un dia per l’esperança. "No perdeu l'esperança", ha demanat el papa als refugiats, "tant de bo que tots els nostres germans i germanes en aquest continent, com el Bon Samarità, vinguin a ajudar-vos amb aquell esperit de fraternitat, solidaritat i respecte per la dignitat humana, que els ha distingit al llarg de la història".

En la perifèria de les benestants societats europees el dolor hi fa estada. Mentrestant, els seus governants ignoren la compassió i no tenen misericòrdia davant el trencament de les esperances de milers de persones. El fred càlcul de les aritmètiques electorals, la por a l’ascens dels populismes, ha endurit els cors del governants europeus i giren el cap per no trobar-se amb la mirada dels que reclamen justícia. El dret d’asil queda truncat per l’ ignominiós oblit de molts dels plàcids governants de la Unió Europea. A ells, a la perifèria de les seves societats, al marges de les fronteres de la Unió, només hi ha deportats que seran bescanviats per diners a Turquia. Gràcies al gest del papa Francesc, encara que només sigui una petita espurna d’esperança, ha fet que algunes persones seguíssim podent confessar que la dignitat humana està per damunt de qualsevol altre consideració. Com ha dit a Lesbos el papa Francesc: “els emigrants, abans que números, són persones, noms i històries, i han de ser tractades com a tals”.

La crisis dels refugiats al servei d'Estat Islàmic

 La situació dels refugiats que volen entrar a Europa segueix igual. La pressió continua i la seva insistència evidencia les limitacions de la política comunitària. Aquesta situació posa de manifest la incapacitat de la política europea de trobar una solució compartida que sigui una acceptable política d’asil i refugi. La persistència del problema corrou la dèbil unitat dels països de la Unió i aflora les seves tensions internes. Sovint es senten veus de l’extrema dreta que treu pit amb les seves arengues racistes. Suaument, Europa s’escola cap un enduriment del seu cor vers la necessària solidaritat que reclamen els milers de refugiats amuntegats a Grècia o esperant pacientment a Turquia per creuar el mar.

¿Per què aquestes persones, la majoria de religió musulmana, no han anat a demanar asil a altres països musulmans amb més recursos com poden ser Aràbia Saudita o alguna de les monarquies del Golf?. Sembla que hauria estat el més natural: la solidaritat a partir de compartir la mateixa fe. Però no ha estat així. Una possible resposta a la pregunta és afirmar que aquests països no volen aquests refugiats. Sens més. ¿Per què no els volen?. Aquí poden temptejar-se vàries respostes. Per exemple, els països àrabs possibles receptors dels refugiats són de majoria sunnita, mentre que una part dels refugiats poden ser xiïtes. Si això fos així la insolidaritat dels sunnites fora una extensió de les causes dels enfrontaments protagonitzats per Estat Islàmic. La nova fitna musulmana

Però, pot haver-hi una altra explicació més subtil. La crisi dels refugiats ha estat ocasionada per afeblir més a Europa i situar a primer pla les seves contradiccions. Si això fos així, l’Estat Islàmic hauria aconseguit un èxit important sense necessitat de practicar la seva estratègia del terror. Els refugiats serien un instrument al servei de la política desestabilitzadora propiciada per Estat Islàmic. A més, el creixement del populisme de dretes, pot afavorir l’increment de la islamofòbia a Europa la qual cosa pot capitalitzar Estat Islàmic per agitar les comunitats musulmanes. Tot són hipòtesis que valdrà la pena verificar si són certes.

No permeteu que caiguem en la temptació

El drama humanitari dels refugiats de l’Orient Mig no deixa de colpir les consciències europees. Des de fa mesos els mitjans de comunicació no deixen de presentar reiteradament les llargues columnes de milers de persones deambulant per l’oest d’Europa cercant qui els vulgui acollir. Van caminant cap a una nova esperança, la mateixa negada en els seus països d’origen per culpa d’una violència que no pot deixar-nos indiferents. Contemplant aquesta realitat se’m fa entenedor el que els cristians diem en el Pare Nostre: “no permeteu que nosaltres caiguem en la temptació, ans deslliureu-nos de qualsevol mal”.

El mal avui, per aquesta gent, és aquesta violència cega que fustiga intensament l’Orient Mig. ¿Però, quines són les temptacions que poden assetjar-nos davant aquest drama dels refugiats?. La primera temptació és la impassibilitat. Ser insensibles al dolor físic o  moral d’aquestes persones. No podem contemplar impassibles aquestes persones que, en llargues columnes, venen cap a nosaltres. Una altra temptació és la indiferència. No podem deixar de manifestar interès per aquesta tragèdia humana. La indiferència es no manifestar cap interès per una cosa més que una altra, sense predilecció. Com digué Desmond Tutú “si ets neutral en situacions d’injustícia, has escollit el costat dels opressors”.

Una altra temptació és no ser compassius. La compassió ens apropa als demés, especialment el que pateixen. Compartir vol dir patir amb i amb aquest sentiment les persones fem propi el sofriment dels demés. A diferència de l’empatia, la compassió comporta implicar-se per alleugerir les penes dels altres. Una altra temptació és el desemparament. Aquesta actitud comporta deixar sense empara, ajust o assistència a qui en té necessitat. Les persones hem de saber acollir aquestes milers de persones que estan creuant les nostres fronteres. L’acolliment és un gest ple de misericòrdia que neix de l’amor desinteressat per proporcionar un entorn d’estimació, tendresa, comprensió i atenció a qui necessita de la nostra estimació. Aquestes són les temptacions que voldria que Déu m’aparti quan contemplo avui el drama actual dels refugiats que venen a Europa demanant refugi i asil. 

Dolor que ens conmou

Davant les injustícies ha d’haver-hi un compromís moral. Les imatges constants de refugiats deambulant per Europa cercant escletxes per penetrar les espesses fronteres de la indiferència i insolidaritat han de commoure. Els mitjans de comunicació dia darrera dia ens presenten el drama dels refugiats i dels desplaçats. Mirant aquestes imatges “ens trobem mirant-nos en un mirall d’incomoditats que reflecteix els nostres límits morals d’una civilització que, impassible, assisteix a aquest drama humanitari” (Joan Carles Gallego “Encara ens queda la tendresa dels pobles”). Aquestes mirades perdudes d’esperança ens provoquen preguntes i haurien de generar actituds solidàries.

Aquest dolor ha de despertar la nostra compassió. Compadir és compartir la passió dels demés. Ser compassiu és reconèixer que l’altre persona importa i assumim com a pròpia la seva situació. No apartem la nostra mirada de la seva, ni fem com si res passés de nou en l’horitzó de la nostra vida. Els refugiats i els desplaçats en presenten, com díptic colpidor, el dolor de la humanitat estès davant nostre. Des de la nostra humanitat ens commovem. No restem indiferents.

El dolor dels demés exigeix compromís en l’acció a favor de la justícia. El seu dolor ens empeny a l’acció, mobilitza, no només per alleugerir el patiment humà gràcies a l’acolliment hospitalari sinó per suprimir aquest patiment. Convertim el sentiment agitat, trasbalsat per la imatge del dolor, en una acció que vol ser radical perquè pretén anar a l’arrel dels problemes que causen el dolor. No és possible el silenci o la quietud de cor davant d’aquest dolor. No hi ha espai a la neutralitat. Com digué el bisbe sud-africà Desmond Tutu: “Si ets neutral en situacions d’injustícia, has escollit el costat de l’opressor.”

Acolliment hospitalari

La crisi recent dels refugiats provinents d’Orient Mig han situat en el centre del debat polític que calen noves polítiques migratòries i d'asil a la Unió Europea. Dins d’aquestes polítiques l’acolliment és un eix bàsic. Les polítiques d’acollida han de permetre la integració social i laboral plena, en drets i obligacions. Els països europeus s’han de comprometre a acollir a les persones que escapen de zones en conflicte, persones que poden fugir de persecucions i matances. Cal donar refugi i acollir generosament, als que no tenen res més que l'acollida que els podem donar en les nostres ciutats i pobles. “Cal acollir a qui només li queda la tendresa de la solidaritat dels pobles” com escriví magistralment la poetessa nicaragüenca Gioconda Belli.

José Carlos Bermejo, director del Centro de Humanización de la Salud dels religiosos camils considera que l’hospitalitat és un valor ètic “que evoca l’obertura a un «nosaltres» que generi en les persones l’experiència que «res humà no m’és aliè». Evoca realitats pròximes, com ara la responsabilitat, la compassió, la solidaritat, l’acolliment.” A més, José Carlos Bermejo proposa que hi ha una acollida que té a veure amb el llenguatge emprat amb els que arriben, una acomodació a l’univers del llenguatge dels altres, també hi una un acolliment espacial, al lloc, i un acolliment en la intimitat del cor. 

Acolliment espacial. Ha d’haver-hi espais pensats per a qui arriba, no solament per qui ja hi era. Cal pensar aquests espais en funció dels qui els utilitzarà, en les seves característiques especials, en el seu estat emocional al moment de l’arribada, en la seva desorientació inicial. El llenguatge del qui acull. El llenguatge emprat s’ha d’acomodar a l’altre. Ha de ser un llenguatge comprensible a la mida de l’estat emocional en què l’altre es troba. El cor que acull. L’acollida també té a veure amb la capacitat d’escolta i l’empatia amb el que arriba i és acollir. Sentir-se acollit en el cor té a veure amb aquella experiència de confort emocional que hom fa quan experimenta que la intimitat més pregona també és observada, contemplada, no pas jutjada, i entranyablement atesa per qui acull ha escrit José Carlos Bermejo. 

El dolor que commou

Davant les injustícies ha d’haver-hi un compromís moral. Les imatges constants de refugiats deambulant per Europa cercant escletxes per penetrar les espesses fronteres de la indiferència i insolidaritat han de commoure. Els mitjans de comunicació dia darrera dia ens presenten el drama dels refugiats. L’hem integrat com un fet en la nostra vida quotidiana. Les seves mirades perdudes d’esperança en provoquen preguntes i generen actituds empàtiques. Ens preguntem pel seu dolor, ens sentim solidaris del seu dolor. Aquest hi és , no el podem negar, el viem en les mirades. ¿Quin dolor ens provoca a nosaltres?, ¿tenim empatia amb el dolor dels milers de persones desplaçades contra la seva voluntat? 

 Aquest dolor ha de despertar la nostra compassió. Compadir és compartir la passió dels demés. Ser compassiu és reconèixer que l’altre importa i assumim com a pròpia la seva situació. No girem la nostra mirada a la seva, ni fem com si res passés de nou en l’horitzó de la nostra vida. Els refugiats en present, com díptic colpidor, el dolor de la humanitat estès davant nostre. Des de la nostra humanitat ens commovem. No restem indiferents. No és possible el silenci o la quietud de cor davant d’aquest dolor. No hi ha espai a la neutralitat. El dolor dels demés exigeix compromís en l’acció a favor de la justícia. Aquest dolor ens porta a l’acció, ens mobilitza, no només per alleugerir el patiment humà. Aquesta seria la dimensió de l’ajuda immediata, l’acolliment hospitalari. Sinó que ens commovem perquè eradicar aquesta patiment. Convertim el sentiment agitat, trasbalsat per la imatge del dolor, per una acció que vol ser radical perquè pretén anar a l’arrel dels problemes que causen el dolor. El dolor de l’altra ens commou i ens compromet a favor de la justícia.

Cardenal Cañizares, llum de Trento

L’arquebisbe de València ha fet unes declaracions inaudites sobre els refugiats de l’Orient Mig que venen a Europa en un esmorzar del Fòrum Europa-Tribuna Mediterrània. Ha estat clar i contundent. Antonio Cañizares s’ha preguntat avui si en "aquesta invasió d'immigrants" i refugiats que al seu parer registra Europa "és tot blat net". Considera que aquesta situació és "el cavall de Troia" en les societats europees. Pel cardenal els governs europeus estan plens de “gestos i propaganda” molt poc eficaços. Més endavant ha afirmat contundentment “aquesta invasió d'immigrants, ¿és tot blat net?”, “com quedarà Europa d'aquí a uns anys, amb la que ve ara?”. Un pensament similar és el que expressà dies abans el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, qui justificà l’aixecament de murs per frenar l’entrada de refugiats perquè la seva “l’arribada massiva de musulmans posa en perill la identitat cristiana d’Europa”. Finalment Antonio Cañizares ha tancat la seva intervenció demanat aclarir que hi ha al darrera de tot això alhora que ha sostingut, referint-se als refugiats, que "vénen perseguits molt pocs". 

 El príncep de l’Església Antonio Cañizares s’ha situat en les antípodes del que ha dit el papa Francesc, de forma reiterada, davant del fenomen de la immigració en la Mediterrània i, més en concret, l’acolliment que cal proporcionar al refugiats de l’Orient Mig. La gravetat de les paraules del cardenal són antagòniques el que Jesús proposà, com actitud bàsica pels cristians davant dels estrangers. En la paràbola del Judici Final, relatada per Mateu al capítol 25, Jesús afirma “era foraster, i em vau acollir” i quan li pregunten “Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir? Ell els contestarà: Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi”. La claredat de la paràbola del judici final donen a les paraules del cardenal Cañizares la categoria d’impostura que danya la imatge i la credibilitat de l’Església catòlica. Les manifestacions del cardenal Cañizares són una de les raons de la poca rellevància de l’Església catòlica en la societat actual.

Sense maletes, però amb papers

La càtedra Josep Termes de la Universitat de Barcelona organitzà, conjuntament amb la Fundació Solidaritat UB i amb la col·laboració de diverses entitats socials, diàleg sobre “La crisi dels refugiats a debat: entre el dret d’asil i l’acollida”. Els ponents: Eduard Serra, Àngel Miret, Francesc Mateu i Maria Alba Gilabert intentaren respondre a les següents preguntes: ¿Per què Europa ha estat en fora de joc en la crisi dels refugiats? ¿quin és el futur d’aquests refugiats? ¿quina responsabilitat han d’assumir els països europeus davant dels refugiats? ¿hi ha diferència entre refugiats i immigrants econòmics?. Tot seguit resumeixo algunes de les idees dites per els diferents participants en el debat.

Totes aquestes preguntes no tenen fàcil resposta perquè no existeix un marc jurídic internacional idoni per emparar la solució a aquests problemes. Europa ignorà reiteradament, per exemple que en la Mediterrània durant el que va de l’any 2015 han mort 3000 persones, o que en alguns països de l’Orient Mig hi ha més de 8 milions de desplaçats de Síria que esperen venir a Europa. Al clam del papa Francesc: “això és una vergonya” cap país feu res per donar-hi una resposta. Encara estan discutint. L’asil és un dret reconegut internacional i el país que rep la petició d’un refugiat té l’obligació de donar-hi resposta. Davant la petició d’asil es posen en marxa uns mecanismes regulats pel dret internacional, pacte de Ginebre de 1951 i els pactes de New York de 1969; mentre que la immigració és un problema regulat només per les normes internes de cada país perquè a Europa no té una política comuna. Aquesta distinció marca l’enfocament que cal donar al tema de l’asil davant les immigracions econòmiques.

La situació dels refugiats a Europa esdevé un problema per la peculiar manera d’abordar el tema mostrat per les autoritats alemanyes. Aquest país vol seleccionar els refugiats i quedar-se les persones més qualificades. En les imatges dels refugiats desplaçant-se sorprèn veure que van lleugers d’equipatges. Són persones que viatgen amb lo just perquè moltes d’elles poden comprar en els països d’acollida el que necessiten. La majoria porten els seus documents d’identitat i passaports. Molts d’aquests refugiats són persones cultes, amables, preparades i amb una gran coneixement d’idiomes, especialment l’anglès. Es desplacen perquè fugen de zones en conflicte. Tot i que molts manifesten que el seu asil és temporal, és més que probable que arrelin en el país d’acollida i no hi hagi retorn. Els mitjans de comunicació han contribuït a pensar que la majoria d’exiliats són sirians, però la realitat és que només un 40% de persones provenen de Síria; la resta són de molts països en conflicte, tant a Orient Mig com a Àfrica. Hi ha molts diversitat entre els refugiats. La necessitat de fugir ha afavorit l’aparició de màfies que trafiquen amb persones. És un gran negoci que reporta a una persona poder guanyar 20.000 euros a la setmana. La millor manera de combatre aquest fenomen és facilitar l’accés a Europa des dels propis camps de refugiats. Això acabaria, de soca rel amb el tràfic de persones. Quants més murs s’aixequen a Europa per impedir l’arribada de refugiats, més beneficis fan els traficants de refugiats.

La diversitat dels refugiats és, en un principi, un problema pels països receptors per la complexitat del procés d’acolliment. Cal prestar molta atenció a l’atenció psicològica dels refugiats. Són persones molt marcades per la tragèdia. És cert que les imatges dels refugiats i la retransmissió d’algunes situacions dramàtiques han generat un ampli moviment de solidaritat ciutadana. Però el problema dels refugiats s’ha de resoldre per la intervenció dels professionals de  les institucions públiques en col·laboració amb les entitats socials. Els ciutadans commoguts pel dramatisme d’algunes imatges poden canalitzar els seus sentiments acollint les persones que avui malviuen en el carrer de les grans ciutats, no cal mobilitzar-se només pels refugiats. El govern de Catalunya està  preparat per acollir el contingent previst de 3.000 refugiats, en el cas que la seva arribada sigui ordenada i en el termini de dos anys tal com es preveu ara. Catalunya ho pot fer perquè hi ha professionals preparats: l’any 2014 es varen acollir 100.000 nous vinguts amb la immigració que han estat incorporats en els sistema de benestar català. L’acolliment dels refugiats pot ser un gran problema si els desplaçament de refugiats es desborda més enllà del contingent de 120.000 persones previstes. Si els més de 8 milions de persones desplaçades de Síria amb motiu de la guerra es proposen anar a Europa, llavors el problema serà enorme. Cal estar-hi també preparats per assumir-lo. 

Cal anar més enllà de l’acolliment i tornar a activar les polítiques positives de cooperació les quals han de tenir un component de desenvolupament, però també una dimensió de regeneració democràtica. Per evitar repetir noves situacions com les que s’estan vivint cal actuar en els països d’on fugen els refugiats. Cal fer-ho per preservar la seva dignitat i perquè si la perden també la perdem una mica nosaltres.

Estat Islàmic i refugiats

Durant aquests dies, la greu crisi dels refugiats d’Orient Mig ha propiciat l’aparició de diversos comentaris alertant el risc que l’Estat Islàmic aprofiti aquesta situació per infiltrar els seus terroristes a  Europa. La següent noticia s’ha escampat arreu: “Els serveis d'intel·ligència europeus amb informants en les xarxes de contrabandistes han constatat el pas de gihadistes uns llestos per actuar i altres amb l'excusa de veure les seves famílies, segons informa el diari britànic Sunday Express que eleva a 4.000 la xifra de terroristes enviats a Europa. L'Estat Islàmic ha confirmat la infiltració de les seves combatents com venjança pels atacs aeris de la coalició internacional liderada pels Estats Units ". Per donar-hi més autenticitat, una altra notícia d’agència deia: “el primer ministre anglès David Cameron va rebre una advertència del seu col·lega polític libanès Elias Bou Saab, ministre d'educació del govern del Líban: dels 20.000 refugiats que el govern anglès ha promès acceptar fins a 2020, pot haver 400 que en realitat siguin gihadistes entrenats en Síria. És el 2% d'infiltrats que el ministre libanès calcula respecte a les migracions cap a Europa”. ¿És cert? ¿o aquestes advertències poc contrastades formen part d’aquesta necessitat de temor que sembla que necessiten les societats occidentals?.

Les notícies que es tenen d’Estat Islàmic indiquen que les seves preocupacions són unes altres que emigrar a Europa. Els analistes d’aquesta organització terrorista constaten que en menys de 24 hores tres seccions de l'estat islàmic, les del Iemen, l'Iraq i Síria van compartir una sèrie de cinc vídeos a les xarxes socials on tots coincidien amb el mateix missatge: demanar als musulmans a no emigrar a Europa. David Thomson, periodista francès i autor del llibre "El gihadista francès" desxifra aquesta nova campanya de propaganda. Aquest periodista comenta que Estat Islàmic no està interessat en el tema dels refugiats, tot i que força temps que aquests existeixen en diferents campaments de l’Orient Mig. El primer cop que Estat Islàmic aborda aquesta qüestió és en el número 11 de la seva revista Dabiq on hi ha una secció dedicada a l’anàlisi de la crisi europea de migració i per il·lustra-ho fan servir la imatge del petit Aylan ofegat a una platja de Turquia. La tesi de l’Estat Islàmic és simple emigrar fora de les terres de l'Islam fora similar a cometre una apostasia. Thomson recorda que l'apostasia es castigada amb la pena de mort per l’Estat Islàmic.

Aquest periodista conclou que tota la línia comunicativa sembla estar orientada a recordar que sortir de l'Estat Islàmic, és estar exposat a la humiliació i la mort. La conclusió de Thomson, després d’analitzar els materials comunicatius de l’Estat Islàmic en els darrers vídeos és que aquesta organització terrorista insta als musulmans a no emigrar a Europa. La conclusió de Thomson contradiu bàsicament les informacions que ha estat circulant durant diversos dies de que els gihadistes s'infiltren entre la població de refugiats. Per Thomson l'Estat Islàmic està enviant, una i altra vegada, un missatge clar al seu poble i als seus seguidors: "S’ha ha d'emigrar d'Occident a les terres de l'Islam, no al revés. No prengui una decisió equivocada, ja que es posaria en perill”. Per tot això, la possibilitat que terroristes s'infiltren entre els refugiats segueix sent pura ficció, tot i les declaracions d'alguns polítics.

L’infern de l’Orient Mig

Les imatges quotidianes dels refugiats deambulant pels països del centre Europa escapant des conflictes de l’Orient Mig evidencia una situació que porta anys covant-se i que ara ha esclatat de forma dramàtica. Aquestes persones fugen d’uns territoris en guerra. Bona part d’aquestes persones fugen de Síria, i en menor mesura d’Irak, per l’enfrontament entre l’Estat Islàmic i el govern dictatorial de Bashar al-Asad o els xiïtes iraquians. L’enfrontament endegat per l’Estat Islàmic no pot aïllar-se de les tensions existents a l’Orient Mig des de fa molt anys i de les polítiques dels països occidentals en aquesta zona, especialment Estats Units, Rússia i Israel.

Un petit repàs històric pot ajudar a situar aquest conflicte des d’una perspectiva de les tensions territorials. L’any 1973 els exèrcit àrabs d’Egipte i Síria s’enfronten en una guerra convencional amb Israel. Els conflictes dels anys 70 com la dècada anterior calia situar-los en la lògica de l’ocupació dels territoris palestins per part d’Israel com a resultat de la guerra dels Sis Dies de l’any 1967. L’any 1979 es produeix un fet que transformarà els equilibris polítics d’aquesta zona: el triomf de la revolució islàmica xiïta a Iran. Apareix un nou pol de tensió: el xiïtes d’Iran s’enfronten amb els sunnites d’Aràbia Saudita país sota la protecció dels Estats Units. Aquesta polaritat condicionarà, d’ara en endavant, totes les tensions de l’Orient Mig dels propers anys on es barregen aspectes religiosos, econòmics, geopolítics, culturals, etc...

Mentre aquests conflictes anaven consolidant-se, la resta del món assitia a la fi de la Guerra Fred i l’aparició d’un nou país, Rússia, que volia seguir mantenint les seves influències a l’Orient Mig sense renunciar a la seva política d’hostilitat als Estats Units.

L’estiu de 1990 Iraq ocupà Kuwait i un any després Estats Units s’enfronta amb el règim de Saddam Hussein i anys després, 2003, es produí l’enfrontament definitiu dels nord-americans amb els iraquians. Alguns dels conflictes actuals tenen el seu origen en aquesta guerra i la seva mala resolució. Mentres tants, palestines i israelites mantenen uns enfrontaments constants per la defensa d’uns territoris o la seguretat d’Israel. Fruit de tots aquests conflictes es consoliden una sèrie de grups armats que esdevenen els protagonistes dels enfrontaments militars: Hizbul·lah, gihadistes i fraccions musulmanes armades protegides per Aràbia Saudita i Qatar que combaten contra Israel i en països con Síria, Iraq, Líbia, Iemen o Egipte.

Els conflictes a l’Orient Mig no semblen que vagin a menys. Tots els factors que els desencaderen segueixen vius i, en alguns aspectes, es notori que van en augment. El que passa avui recull anys de conflictes mal resolts i tensions acumulades que troben en l’enfrontament armat la única via de resolució. Ara, els països europeus, davant la situació dels refugiats que truquen insistentment a les seves portes tenen la responsabilitat moral d’acollir-los, però també la responsabilitat política d’actuar a l’Orient Mig per posar fi a l’infern en que s’ha convertit aquesta zona del món.

L'acolliment dels refugiats

La corrua de refugiats caminant a Hongria i desplaçant-se a Àustria m’ha suscitat diverses preguntes i una gran admiració per l’acolliment que els ciutadans d’aquests països, en un primer moment, i després els alemanys, estan donat als refugiats. La solidaritat ciutadana supera, de molt, l’actitud freda i despreocupada d’alguns governs de la Unió Europea. També resulta admirable la crida feta pel papa Francesc ha demanat a “a les parròquies, les comunitats religioses, els monestirs i els santuaris de tot Europa per a expressar la concreció de l'Evangeli i acollir una família de refugiats ". Petit gest per cada una d’aquestes institucions que, multiplicat pel nombre de centres catòlics a Europa pot esdevenir un gran gest solidari. La primera pregunta que em faig i que, per més que he intentat trobar-hi resposta en diverses fonts és: ¿per què han coincidit tantes persones en el temps i en l’espai iniciant la marxa cap des del centre d’Europa a Alemanya?. Veure tanta gent junta, caminant ordenadament en llargues files i columnes per les carreteres centro-europea em suscita la curiositat per saber el per què d’aquesta fatal coincidència capaç de mobilitzar tants refugiats en cerca d’asil.

La segona pregunta té a veure amb la qualitat de la resposta de les institucions públiques. Em consta que, des de fa mesos, alguns responsables d’immigració de les institucions públiques catalanes han anat alertant de la possibilitat d’una situació com la que ara s’està vivint. Els avisos no foren atesos. Des de fa més d’any s’havia detectat un important increment en els registres de les persones que venen a Barcelona demanant asil i refugi des de països de l’Orient Mig. Malgrat aquesta informació, no s’havien pres les adequades mesures preventives ni tenir un pla de contingència per si això passava. Tot i ser un problema anunciat, tant a casa nostre com a la resta dels països europeus, cap govern se’n preocupà a temps. Ara, tot són decisions preses a corre cuita perquè el problema ja està aquí. Novament, l’anàlisi de les polítiques públiques posa en evidència les dificultats que té la prospectiva preventiva per incidir en l’acció de govern.

El tren aturat

Cal insistir amb el tema dels refugiats que venen de l’Orient Mig a fer d’Europa la seva casa d’acollida. La imatge del tren aturat a pocs kilòmetres de la capital d’Hongria és una metàfora de la paràlisi de la majoria de governs europeus davant d’aquesta situació. L’asil als refugiats avança tan lentament que sembla que tot s’atura, mentre les persones esperen amuntegades a l’estació de Budapest la seva sortida cap a qualsevol país. Si pot ser Alemanya, millor; però qualsevol destinació serà bona per la seva esperança. Les imatges de persones atropellant-se les unes a les altres per ocupar un seient al futur era colpidora. Com ho fou la imatge de l’infant surant mort a les platges turques. Era difícil contemplar aquestes imatges sense sentir indignació i vergonya.

Mentre passava tot això el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, era rebut per les màximes autoritats europees, entre elles el president del Parlament europeu Martin Schulz, sense que cap d’ells li qüestionés públicament que el comportament del seu govern en aquests dies és impropi d’un país demòcrata d’acord als propis estàndards de la Unió Europea. Ningú a aixecat la veu exigint un canvi de política d’Hongria vers els immigrants, l’enderrocament del mur i filades en les fronteres i, per anar més a fons, comminar a Hongria un canvi immediat de política o la seva possible sortida de la UE per antidemocràtics o, si molt m’apuren, per feixistes. Perquè, només una mentalitat feixista pot afirmar, com ho ha fet el primer ministre Viktor Orbán que  “l’arribada massiva de musulmans posa en perill la identitat cristiana d’Europa”. Això és racisme del més pur estil feixista. Com resulta inadmissible per un país democràtic fer pujar els refugiats, persones totalment desesperades i que l’únic que volien era sortir de Budapest, en un tren fent-los creure que anaven definitivament a Alemanya i, pocs kilòmetres després, desviar el tren a un camp de refugiats. Esgarrifós. ¿On és el respecte dels drets humans per part dels governants hongaresos? ¿En nom de quins valors cristians han espoliat la poca esperança dels refugiats? Senzillament, o el poble hongarès canvia de governants o l’ultradretà Viktor Orbán i els seus no poden seguir formant part d’un projecte europeu que considero hauria de tenir, com a referent principal, la defensa i promoció de la dignitat i els drets de les persones.

Solidaris amb els refugiats

S’han acabat les vacances d’estiu i tot comença a retornar, pausadament, a l’estat natural de la vida quotidiana regular. Però la fi del temps de vacances d’estiu no comporta la fi dels problemes que es deixaren aparcats. Al contrari, alguns s’han agreujat força. En els primers comentaris d’aquest mes que s’acosta al temps de tardor, i qui sap a un temps de primavera per les aspiracions sobiranistes, vull fer un repàs d’algunes de les qüestions que formen part de la meva particular agenda de preocupacions.

El primer tema és la qüestió dels refugiats polítics que venen a Europa des de l’Orient Mig, d’Irak i, sobretot, de Síria. Les imatges dels informatius trenquen l’ànima i commouen, i mouen a la compassió i misericòrdia. Aquestes imatges evoquen l’inici de l’exili del poble català l’any 39 quan derrotat pel feixisme sortia per Le Pertús. Els immigrants polítics de l’Orient Mig ofèn la consciència. Les seves mirades, entre l’esperança, el cansament i l’ofec interior de la frustració, exigeixen una resposta ràpida de solidaritat als europeus. Els governs de la Unió Europea no han respòs amb celeritat. Els seus governants es manifesten amb prudència i, en algu cas particular, com el cas d’Hungria, amb comportaments molt poc humans i democràtics.

La situació d’aquests immigrants estimula a algunes incòmodes preguntes: ¿per què passa tot això?. No és suficient afirmar que la folia assassina de l’Estat Islàmic és la única causa d’aquesta situació. És evident que els fanàtics islamistes radicals han fet irrespirable la vida a molts sirians i iraquians per raons ideològiques. Però aquesta realitat és conseqüència de successius errors estratègics de les potencies occidentals sota el lideratge dels Estats Units des de l’any 2003. La invasió d’Irak per enderrocar la  dictadura de Saddam Hussein i la desastabilització de Síria l’any 2011 per foragitar a Bashar el-Asad han contribuït positivament a crear les condicions pels actuals conflictes de l’Orient Mig. L’Estat Islàmic, amb la seva visió violenta de l’Islam, són una conseqüència d’una sèrie d’errors estratègics continuats. Ara, els països europeus hem de saber acollir generosament a aquestes persones desplaçades que cerquen el refugi. Els països de la Unió Europea han de seguir l’exemple d’Alemanya, que s’ha compromès ha acollir 800.000 persones en els propers mesos, i acceptar quotes d’acolliment. Els europeus hem de ser testimonis de solidaritat amb les persones que necessiten gestos d’acolliment fraternal.