Les religions i les ciutats

És evident que el cristianisme ha contribuït a determinar la identitat de les ciutats, viles i pobles de Catalunya. La majoria dels perfils urbans retallats sobre l’horitzó estan presidits per un campanar. Les seves campanes identifiquen el so del poble i acompanyen el pas del temps. Les festes, els carrers i els barris tenen clares referències religioses. A les ciutats es construeix civilitat. Ara, les ciutats són plurals per una creixement important creixement de la diversitat cultural. Les religions són una part important d’aquesta diversitat. La recent immigració ha fet més visible el pluralisme religiós de la societat sense negar l’evidència del paper preeminent del cristianisme en la construcció de la societat catalana. El fet religiós està força present en la plaça pública.

Les urbs modernes, els seus espais públics, tornen a ser noves àgores per vestir projectes de convivència a partir de la seva interacció de diferents maneres d’entendre el món i la vida. La trobada de creences ajuda a humanitzar la societat. Així l’espai urbà esdevé lloc privilegiat de diàleg i mestissatge. Les identitats seculars es transformen quan les diferents visions del món interactuen des de la sinceritat de les seves particularitats, sense cap pretensió de tenir la veritat última. Dins d’aquesta pluralitat les religions s’enfronten al repte de reflexionar sobre la seva identitat i precisar les seves respostes en relació a la multiplicitat d’ofertes portadores d’esperança i salvació. L’espai pública s’ha secularitzat. Això dóna a les religions més llibertat per proposar els seus judicis morals, sense dependre del control del poder polític i ser més lliures per dialogar amb altres mirades morals de la realitat. Des d’aquest espai públic secularitzat les religions han de poder donar raó de les seva esperança sense témer a ser perseguides o reduïdes a la marginalitat en la perifèria de la història.

La laïcitat pública, aquella que s’espera d’unes institucions públiques que són neutres davant del fet religiós però no indiferents, es complementa amb la defensa i foment de la llibertat religiosa. Aquesta és bàsica per una comprensió oberta de la societat. Una societat oberta necessitat d’una laïcitat inclusiva, una laïcitat que sumi i no exclogui. Gràcies a aquesta llibertat, complementada amb la llibertat de consciència, els creients poden viure i celebrar públicament la seva fe. Això s’ha de poder fer amb naturalitat dins l’espai públic urbà perquè les religions formen part de la pròpia base de les ciutats. Sense religions, no hi ha ciutat. Les ciutats avui ofereixen a la cultura contemporània l’entorn idoni per renovar les consciencies persones i construir els principis i valors universals que permeten humanitzar la societat. La civilitat necessitat ciutats humanitzades. Les ciutats han de facilitar que les religions estiguin presents en el procés de definició dels valors de la convivència identificats com a valors universals. Aquest són els que s’han de proposar com absoluts, són aquells valors que no poden ser transgredits en cap cas. Tothom, inclús les religions ho han d’acceptar sabent que això pot comportar algun límit a la pròpia llibertat religiosa. Les ciutats i els pobles són espais on les religions, en diàleg amb la societat, s’han de comprometre en la construcció de la convivència. Oferint a la societat els seus àmbits càlids de socialització i integració humana. No deixem perdre aquesta oportunitat.

Promoure la laïcitat positiva

La laïcitat positiva ha de desenvolupar-se a partir de la plena cooperació de les institucions públiques amb les religions. La laïcitat inclusiva defensa la total separació de l'esfera pública i la religiosa. Però el reconeixement de la neutralitat de l'Estat i de les seves institucions el fet religiós no significa que els poders públics siguin indiferents a les aportacions que puguin fer les confessions religioses. Per això la gestió política de la diversitat religiosa ha de proposar a les diferents confessions religioses estratègies de cooperació en benefici del desenvolupament social i la humanització de la societat. La laïcitat positiva no pot ser indiferent al fet religiós si aquest contribueix a la creació de l'espai de convivència cívica. La política pública d’afers religiosos ha de saber concretar la col·laboració entre les institucions públiques i les confessions religioses.

L’acció de govern ha d’identificar els diversos àmbits en els quals els poders públics han d'actuar a fi de garantir el compliment dels principis constitucionals relacionats amb la laïcitat positiva. Cal assegurar tant la laïcitat de les institucions públiques, com el crear les condicions adequades per afavorir la comprensió inclusiva i oberta de la laïcitat, enfront les visions tancades i antireligioses o anticlerical. Cal fer pedagogia política per explicar el sentit democràtic de la visió oberta del laïcisme i el valor polític de la diversitat religiosa. El respecte al principi de la laïcitat és una bona referència per contrastar les iniciatives dels poders públics alhora de promoure la llibertat religiosa. Com que encara hi ha en l'espai públic reminiscències de l'antiga cal ser sensibles amb aquestes qüestions.

L’acció de govern ha de vetllar pel caràcter aconfessional de les institucions públiques i el respecte a la diversitat religiosa en els espais públics. Tota política pública aplicada des de les estructures de govern han de facilitar l'exercici del pluralisme religiós en els diversos àmbits públics, especialment aquells on tenen incidència els ritus i les pràctiques religioses. Els poders públics han de garantir la laïcitat de l'espai públic a fi que les diverses confessions religioses puguin expressar-se sense dificultats i en igualtat de condicions.

El principi de laïcitat estudiat per Óscar Celador

El profesor Daniel Pelayo Olmedo, profesor del Departament de Dret Eclesiàstic de l’Estat de la UNED, ha fet una ressenya de la recent obra d’Oscar Celador Angón Orígenes histórico constitucionales del principio de la laicidad. Tirant lo Blanch, València (2017). Pel seu interès presento els trets principals d’aquest resum del professor Pelayo Olmedo.

En l'actualitat, la relació entre l'Estat i la Religió s'ha situat com un tema principal de bona part del debat jurídic, tant com en el polític i / o social. La nova realitat de la diversitat religiosa obliga a revisar noves estratègies per gestionar aquesta realitat respectant els drets fonamentals. La recent publicació del professor Celador aporta valuosos arguments a aquest debat, recolzats un estudi exhaustiu del principi més característic en aquest context: la laïcitat.

Oscar Celador ofereix una obra científica essencial per comprendre la diversitat de matisos que acompanyen la laïcitat, tant en la seva configuració històrica com en la seva definició actual. A la primer part del seu llibre l’autor presenta el tres models de laïcitat considerats com un referent imprescindible: Regne Unit, Estats Units i França. S'hi analitzen amb detall els processos polítics, les fites jurídics i els esdeveniments socials que van donar com a resultat la configuració del principi de laïcitat a cada país. Oscar Celador mostra com el concepte de laïcitat neix vinculat a l'aparició i desenvolupament d'un sistema polític democràtic en el Segle XVIII, durant les anomenades revolucions il·lustrades. Seguidament, s’inicià un lent procés de reconeixement de tolerància religiosa que, ràpidament, culminarà en la garantia i protecció de la llibertat religiosa en tant que un dret fonamental. Aquesta llibertat serà reconeguda en els textos constitucionals. Celador posa de manifest l'impacte que va tenir en el tractament de la llibertat religiosa un nou procés comú en els ordenaments jurídics francès, nord-americà i anglès que va tenir lloc en el primer terç del segle XX. Sota el principi d'igualtat i no discriminació en funció de les creences i / o conviccions personals, que va tenir un paper central en els tres ordenaments, les creences i / o conviccions no religioses obté el mateix règim jurídic de protecció que les religioses.

En la segona part del llibre s’analitza la pràctica d’aquests models sobre tres grans apartats. En una part introductòria, es presenta com queda la configuració constitucional de cada un dels models en el Segle XXI, una segona part destinada als debats més intensos que s'han produït en el Segle XXI al voltant de diverses qüestions relacionades amb l'exercici del dret i una tercera on ens proposa una valoració global i personalitzada dels models. Es tracta d'aprofundir en el desenvolupament jurídic i les resposta que s'han donat en cada model a qüestions essencials. En aquesta part del llibre s'aprecia que, si bé per diferents motius o per resoldre problemes diferents, els models constitucionals francès, anglès i nord-americà, han dissenyat solucions molt similars per articular els seus respectius models de relació amb les confessions religioses, i especialment a els terrenys financer i educatiu. Finalment l'autor ens ofereix la seva valoració global de cada model. L’obra d’Óscar Celador és un estudi d'extraordinària utilitat, fruit del treball precís i objectiu que, sense cap dubte, es recomanable per als que vulguin aprofundir en la comprensió del principi de laïcitat.El profesor Daniel Pelayo Olmedo, profesor del Departament de Dret Eclesiàstic de l’Estat de la UNED, ha fet una ressenya de la recent obra d’Oscar Celador Angón Orígenes histórico constitucionales del principio de la laicidad. Tirant lo Blanch, València (2017). Pel seu interès presento els trets principals d’aquest resum del professor Pelayo Olmedo.

En l'actualitat, la relació entre l'Estat i la Religió s'ha situat com un tema principal de bona part del debat jurídic, tant com en el polític i / o social. La nova realitat de la diversitat religiosa obliga a revisar noves estratègies per gestionar aquesta realitat respectant els drets fonamentals. La recent publicació del professor Celador aporta valuosos arguments a aquest debat, recolzats un estudi exhaustiu del principi més característic en aquest context: la laïcitat.

Oscar Celador ofereix una obra científica essencial per comprendre la diversitat de matisos que acompanyen la laïcitat, tant en la seva configuració històrica com en la seva definició actual. A la primer part del seu llibre l’autor presenta el tres models de laïcitat considerats com un referent imprescindible: Regne Unit, Estats Units i França. S'hi analitzen amb detall els processos polítics, les fites jurídics i els esdeveniments socials que van donar com a resultat la configuració del principi de laïcitat a cada país. Oscar Celador mostra com el concepte de laïcitat neix vinculat a l'aparició i desenvolupament d'un sistema polític democràtic en el Segle XVIII, durant les anomenades revolucions il·lustrades. Seguidament, s’inicià un lent procés de reconeixement de tolerància religiosa que, ràpidament, culminarà en la garantia i protecció de la llibertat religiosa en tant que un dret fonamental. Aquesta llibertat serà reconeguda en els textos constitucionals. Celador posa de manifest l'impacte que va tenir en el tractament de la llibertat religiosa un nou procés comú en els ordenaments jurídics francès, nord-americà i anglès que va tenir lloc en el primer terç del segle XX. Sota el principi d'igualtat i no discriminació en funció de les creences i / o conviccions personals, que va tenir un paper central en els tres ordenaments, les creences i / o conviccions no religioses obté el mateix règim jurídic de protecció que les religioses.

En la segona part del llibre s’analitza la pràctica d’aquests models sobre tres grans apartats. En una part introductòria, es presenta com queda la configuració constitucional de cada un dels models en el Segle XXI, una segona part destinada als debats més intensos que s'han produït en el Segle XXI al voltant de diverses qüestions relacionades amb l'exercici del dret i una tercera on ens proposa una valoració global i personalitzada dels models. Es tracta d'aprofundir en el desenvolupament jurídic i les resposta que s'han donat en cada model a qüestions essencials. En aquesta part del llibre s'aprecia que, si bé per diferents motius o per resoldre problemes diferents, els models constitucionals francès, anglès i nord-americà, han dissenyat solucions molt similars per articular els seus respectius models de relació amb les confessions religioses, i especialment a els terrenys financer i educatiu. Finalment l'autor ens ofereix la seva valoració global de cada model. L’obra d’Óscar Celador és un estudi d'extraordinària utilitat, fruit del treball precís i objectiu que, sense cap dubte, es recomanable per als que vulguin aprofundir en la comprensió del principi de laïcitat.

La laïcitat com oportunitat per humanitzar

Sobre la laïcitat s’ha escrit molt i, ben segur es seguirà donant-t’hi voltes. És un tema recorrent. Alguns cops dóna la impressió que darrera del debat s’amaga un altre interès que resta amagat. Per alguns, combaten aquella versió de la laïcitat que deriva en laïcisme. D’altres, s’apunten precisament a la laïcitat si ella porta al laïcisme. Pels primers, el laïcisme és perillós perquè anul·la la religió. Pels segons el laïcisme és necessari perquè així la societat s’espolsa la tutela religiosa i les persones són més lliures. Pels primers, el laïcisme es viu com por a perdre una posició preeminent en la societat gràcies a la qual es podien imposar, no proposar, una visió particular de la moral. Pels segons, el laïcisme permet satisfer els desitjos anticlericals acumulats davant les successives manipulacions polítiques i socials fetes per les tradicions religioses. Crec que ambdues visions representen una lectura excloent de la laïcitat.

És possible una altre visió totalment oberta i inclusiva. La laïcitat és una oportunitat perquè diferents sensibilitats, unes religioses i altres fonamentades en l’exercici de la llibertat de consciència, es trobin i dialoguin sobre els problemes que preocupen a les persones. Davant dels importants i nous problemes que els homes i dones d’avui han de donar-hi resposta és necessari que les diferents tradicions de pensament capaces d’aportar sentit es trobin a la plaça pública. Aquest és l’espai que obre una comprensió no excloent de la laïcitat. Pot ser ens haurien d’acostumar a no fer servir cap adjectiu per definir aquesta laïcitat. Cal reservar els adjectius per aquelles comprensions que es situen en una idea de la laïcitat com a combat contra les religions. Ja que, des dels seus origen, la laïcitat no s’ha fonamentat en cap visió excloent de les tradicions de pensament orientades a humanitzar la societat.

Laicitat positiva

La situació del fet religiós en la societat contemporània convida a pensar la laïcitat en claus diferents a com ho feu el pensament il·lustrat dels segles XVIII-XIX o el pensament polític del XX. En els temps revolucionaris de la Il·lustració no hi havia espai per a incorporar el cristianisme i les seves esglésies en el nou paradigma cultural. Existia massa distància entre els pensadores il·lustrats i els teòlegs. Els il·lustrats volien alliberar a les persones del pes de la tradició cristiana perquè negava la possibilitat de la raó. Però, dos-cents anys després, el panorama ha canviat profundament. La raó no ha transportat a la humanitat al paradís i les tradicions cristianes han utilitzat els principis il·lustrats per repensar la seva identitat i oferir explicacions plausibles de les seves creences.

La modernitat religiosa desafia el nucli dels principis del pensament laic tradicional. Les evidències qüestionen la idea de tancar les creences a l’àmbit privat. La fe és avui un assumpte personal que té una manifestació pública; i per això la presència pública del fet religiós interessa a l’àmbit polític. Els esdeveniments han transformat l'univers laic perquè les religions han emprès un camí distint al previst. No tan sols no han desaparegut, sinó que han definit de nou la seva identitat i han emergit de noves. Per moltes persones, la religió és el referent que els ha permès reafirmar la seva identitat i la dignitat que consideraven alterades pels valors socials dominants.

Avui existeix una comprensió oberta la laïcitat. Es proposa un nou discurs sobre la laïcitat basat en una comprensió inclusiva. Es tracta, com s’ha definit, d’una laïcitat positiva. És una visió de la laïcitat no excloent del fet religiós de l’espai públic. Per als partidaris d’aquesta comprensió el fet religiós és un factor socialment positiu i enriquidor per qualsevol societat democràtica. Es considera que la religió és una qüestió personal amb projecció pública. De tal manera que les religions tenen un espai en la vida pública i cal escoltar l’opinió de les religions davant dels reptes que té plantejats la humanitat. Perquè la societat contemporània es troba davant d’una sèrie de qüestions que reclamen l’aportació de diferents comprensions ètiques entre les quals cal considerar l’aportació de les tradicions religioses. Fora una greu irresponsabilitat política prescindir de la mirada creient. La laïcitat positiva ha estat un bé per l’Església com per la societat. Gràcies a aquesta independència el món secular ha pogut espolsar-se la tutela eclesiàstica, bàsicament sacerdotal. De la mateixa manera, l’Església ha esdevingut més lliure i resistent a les ingerències del món polític.

Laicitat política

La situació del fet religiós en la societat contemporània convida a pensar la laïcitat en claus diferents a com ho feu el pensament il·lustrat dels segles XVIII-XIX o el pensament polític del XX. En els temps revolucionaris de la Il·lustració no hi havia espai per a incorporar el cristianisme i les seves esglésies en el nou paradigma cultural. Existia massa distància entre els pensadores il·lustrats i els teòlegs. Els il·lustrats volien alliberar a les persones del pes de la tradició cristiana perquè negava la possibilitat de la raó. Però, dos-cents anys després, el panorama ha canviat profundament. La raó no ha transportat a la humanitat al paradís i les tradicions cristianes han utilitzat els principis il·lustrats per repensar la seva identitat i oferir explicacions plausibles de les seves creences.

La modernitat religiosa desafia el nucli dels principis del pensament laic tradicional. Les evidències qüestionen la idea de tancar les creences a l’àmbit privat. La fe és avui un assumpte personal que té una manifestació pública; i per això la presència pública del fet religiós interessa a l’àmbit polític. Els esdeveniments han transformat l'univers laic perquè les religions han emprès un camí distint al previst. No tan sols no han desaparegut, sinó que han definit de nou la seva identitat i han emergit de noves. Per moltes persones, la religió és el referent que els ha permès reafirmar la seva identitat i la dignitat que consideraven alterades pels valors socials dominants.

Avui existeix una comprensió oberta la laïcitat. Es proposa un nou discurs sobre la laïcitat basat en una comprensió inclusiva. Es tracta, com s’ha definit, d’una laïcitat positiva. És una visió de la laïcitat no excloent del fet religiós de l’espai públic. Per als partidaris d’aquesta comprensió el fet religiós és un factor socialment positiu i enriquidor per qualsevol societat democràtica. Es considera que la religió és una qüestió personal amb projecció pública. De tal manera que les religions tenen un espai en la vida pública i cal escoltar l’opinió de les religions davant dels reptes que té plantejats la humanitat. Perquè la societat contemporània es troba davant d’una sèrie de qüestions que reclamen l’aportació de diferents comprensions ètiques entre les quals cal considerar l’aportació de les tradicions religioses. Fora una greu irresponsabilitat política prescindir de la mirada creient.

La laïcitat positiva ha estat un bé per l’Església com per la societat. Gràcies a aquesta independència el món secular ha pogut espolsar-se la tutela eclesiàstica, bàsicament sacerdotal. De la mateixa manera, l’Església ha esdevingut més lliure i resistent a les ingerències del món polític.

Pregar en el Camp Nou

Ahir, en el partit que jugava el Barça amb el Celtic de Glasgow, un amic meu va veure un musulmà vestit amb una samarreta del Barça fent la pregària de la nit.  Eren cap les nou del vespre, feia quinze minuts que el partit havia començat i discretament, mig amagat per un columna, totalment descalçat feia el ritual complert de la pregària.

Aquesta imatge, ben curiosa i sorprenent, pot disparar totes les actituds comprensives del món, fins a l’extrem de demanar, imbuïts d’una actitud defensora de la diversitat religiosa,  habilitar un espai en el camp del Barça on els musulmans culés puguin pregar si els horaris del futbol són coincidents amb els temps de pregària.

Res a dir, però aquesta iniciativa fora molt desafortunada. Perquè el que veié el meu amic té una altra possible lectura. La religió d’aquest musulmà pietós, digne de lloança per la seva fe, li permet diferir l’horari de pregària si les circumstàncies no permeten fer-la en bones condicions. Ah, això canvia totalment la perspectiva de l’anàlisi i de la bondat de cor. De tal manera que hom pot sospitar que el bon musulmà amb la samarreta del Barça, pot ser el que pretenia amb tota naturalitat era afirmar que ell estava allí i que pregava on li donava la gana. 

Secularització i laïcitat

Un dels trets distintius de les societats contemporànies, i en la nostra molt més recentment, és la secularització de l’espai públic. Vulgarment es diu que això demostra que la societat és laica, però això és una equivocació. La societat és el que són els seus membres, mai es pot definir la societat com laica. El que és més apropiat és afirmar la secularització de la societat perquè ara els poders públics, en lloc de legitimar-se per la voluntat divina, ho fan per les decisions de la voluntat popular. Aquesta circumstància dóna a les religions més llibertat per proposar els seus judicis morals perquè es donen les condicions que permeten a totes elles aportar els seus punts de vista en diàleg amb altres propostes de significats.

La secularització de la societat i laïcitat de les institucions públiques són la millor garantia de llibertat per les religions modernes, malgrat que algunes pensin el contrari. L’espai públic dóna a les religions l’oportunitat d’a oferir els seus valors i exigir respecte a la seva missió. Gràcies al respecte i tolerància, virtuts pròpies de les comprensions positives i obertes de la laïcitat, les religions poden donar raó de la seva esperança sense témer a ser perseguides o reduïdes a la marginalitat en la perifèria de la història. La secularització i laïcitat haurien de facilitar que els agents polítics tinguessin una relació de respecte a la diversitat religiosa de la societat.

Lamentablement, les visions instrumentals de la política i de la religió encara perduren entre les religions i les forces polítiques. Encara hi ha que creu que la confessionalitat de l’estat és un bé i altres que creuen que des de les institucions de l’estat cal negar el pa i la sal a les religions. Per sort, aquestes actituds són residuals, però com que es retroalimenten de tant en tant tenen notorietat mediàtica. Cal procurar que tot quedi en un simple foc d’encenalls.

L’ocurrència del solstici

De nou aquest any la proximitat de les tradicionals festes de Nadal ha obert el debat sobre el sentit d’aquest celebració. He llegit que alguns ajuntaments conviden a celebrar el pròxim solstici d’hivern perquè és “una de les celebracions més antigues” i, com argument d’autoritat afirmen: “no únicament a casa nostra, també al món sencer”. Aquests consistoris consideren que les festes nadalenques han transformar-se en la celebració del solstici. Alguns ho justifiquen en nom del respecte a les altres tradicions religioses no cristianes. 

 La primer sorpresa s’origina en la mateixa afirmació de que la celebració del solstici és una de les més antigues. He de reconèixer la meva poca informació, o ignorància en els calendaris de festes tradicionals, però fins ara no he conegut ningú que celebri el solstici d’hivern com a tal. Sí que és cert que les diferents tradicions culturals han colonitzat les antigues festes organitzades entorn al solstici d’hivern i prou. El Nadal, per exemple, té el seu origen, en part, en la adaptació cristiana de les festes Saturnals dels romans. Aquestes festes començaven el 17 de desembre i duraven fins el 23 del mateix mes. Els primers cristians transformaren aquestes festes junt amb la commemoració del naixement de Mitra en una festivitat religiosa. Tenia tot el sentit, perquè escollint la data del 25 de desembre es podia fer la metàfora de que, quan el dia començava a allargar-se vencent la foscor de la nit, el celebrava el sentit del naixement de Jesús qui serà la llum del Món. La data real del naixement de Jesús resta com una incògnita però el cert és que, en tot cas, probablement no fou el desembre com diu la tradició. 

 Podria pensar que els promotors de l’exaltació del solstici ho fan per evitar que, l’evocació d’una festa cristiana, pot arribar a ofendre a altres religions. Admeto aquesta possibilitat i, fins i tot, podria atorgar el benefici del dubte perquè no tinc indicis que les motivacions puguin ser unes altres com, per exemple, aplicar una visió laïcista al tractament de les festes religioses en l’espai públic. Però, si fos així, això fora un error en la pròpia aplicació de la idea de la laïcitat com a principi ordenant de la convivència democràtica. Perquè, des de la perspectiva de la laïcitat, el que es tracta no és negar la celebració de les festes religioses tradicionals cristianes, o altres, sinó facilitar que les religions puguin també celebrar les seves buscant el màxim enriquiment en aquest fet. Recuperar les antigues festes solsticials pot ser un equivocació provocada per la ignorància; no vull pensar que és el fruit una decisió política tàcita fonamentada en el laïcisme excloent. Si fos així, proposaria que els promotors d’aquesta iniciativa reflexionessin si poden aplicar-se a ells mateixos el que he trobat en la pàgina web d’un ajuntament que, a l’explicar el solstici d’hivern afirma: “amb el solstici celebrem, per tant, el triomf de la llum sobre la foscor”. En aquest cas, em dol constatar que la foscar s’ha instal•lat en les decisions d’alguns regidors dels nostres ajuntaments.

El malefici de les inèrcies

Tinc la impressió que davant les tragèdies col·lectives les institucions públiques no saben massa que fer i com gestionar el sentiment de dol col·lectiu i l’expressió de la solidaritat amb les víctimes i els seus familiars. Com això és així, s’actua d’acord amb les inèrcies. És a dir, es fa com s’ha fet sempre en casos similars, sense adonar-se que el context social ha canviat. Al fer-ho d’aquesta manera passa que no s’encerta del tot amb el que cal fer d’acord amb la nova realitat social. En un post anterior ja he reflexionat sobre alguns aspectes relacionats amb el funeral de la Sagrada Família en record a les víctimes de l’accident de Germanwings. Amb aquesta nota amplio aquesta reflexió. Considero que les autoritats públiques i eclesiàstiques han actuat sota el pes de les inèrcies, sense ser del tot conscients que el context social ha canviat profundament.

Primera reflexió. Les institucions públiques del país, volent trobar una manera d’expressar la solidaritat dels ciutadans amb les víctimes cregueren adient fer un funeral religiós. Si en algun moment algú pensà que hauria estat millor una cerimònia no confessional, el pes de la inèrcia impedí que aquesta idea prosperés. Però, a un equivocació s’encadenà una altra. Un cop les autoritats decidiren fer un funeral religiós la inèrcia condicionà el gest i vingué el següent error formal. En lloc de convocar a totes les religions afectades per raó de les creences de les víctimes i persones que poguessin representar les víctimes sense creença religiosa les inèrcies tornaren a fer una mala passa. Seguint aquestes les pràctiques de temps passats, els promotors deurien pensaren que, donat que es vol fer un funeral religiós ¿qui millor que l’Església catòlica per organitzar-lo? justificant  aquesta decisió per considerar-la la més preparada per assumir aquestes cerimònies. Nou error.

Un cop l’Església catòlica assumí l’encàrrec d’organitzar la cerimònia religiosa les inèrcies seguiren jugant males passades. Els responsables catòlics no saberen renunciar a la preeminència per les autoritats públiques i, en lloc de renunciar al protagonisme proporcionat per l’error institucional, decidiren exercir-lo sense preguntar-se si era possible fer una altre cerimònia més coherent amb la diversitat religiosa de la societat. Novament, la inèrcia determinà fer les coses com s’havien fet sempre i assumir els rols que la tradició reserva a la confessió majoritària. Així, sobre l’error de les institucions públiques cal sumar-hi l’equivocació de l’Església catòlica de no haver tingut la iniciativa de no situar la cerimònia en un marc interconfessional. Actitud que hauria corregit el model proposat per les institucions públiques. En conclusió, donada la capacitat humana d’actuar sota el pes de models més propis d’un passat que de la realitat present,  val la pena, a fi de vèncer els maleficis de les inèrcies, que les autoritats públiques i religioses acordessin dissenyar un protocol d’actuació per esquivar els equívocs viscuts en els darrers dies.

Nacionalcatolicisme rampant

Ahir, el ministre de l’interior assistí a la inauguració de la caserna de la Guardia Civil a Fitero (Navarra) com és propi pel seu càrrec institucional. L’únic detall, impropi precisament per la seva responsabilitat institucional, fou tolerar la benedicció de la caserna per una autoritat eclesiàstica. Un any abans, les autoritats eclesiàstiques  havien beneït també la col·locació de la primera pedra d’aquesta caserna. Aquestes autoritats, eclesiàstiques i civils, no han comprés el sentit literal del que diu l’article 16 de la Constitució. El ministre i totes les autoritats del seu seguici: la presidenta del Govern de Navarra, el director de la Guardia Civil, el president del Parlament de Navarra, la delegada del Govern a Navarra i varis cargues públics, participaren tranquil·lament en un acte institucional que contradiu el redactat constitucional.

Aquest comportaments, potenciats pel fervor catòlic del ministre, que deu actuar sota el criteri de fer allò que creu just que ha de fer, són un bona prova de que en el nostre país encara queda un llarg camí per superar les restes del nacionalcatolicisme incrustat en les estructures d’estat. La reiteració d’aquestes manifestacions dóna forces arguments als partidaris d’introduir per la cabota la concepció laïcista de l’Estat. Existeix una inèrcia en considerar que les institucions de l’estat han de seguir tenint connivència amb l’Església catòlica.

He observat, en més d’una ocasió, que aquests comportaments es donen sense interrogar-se si són avui adequats d’acord amb la voluntat de la no confessionalitat de les estructures d’estat. Tant la Guardia Civil com la Policia Nacional, per exemple, tenen agents de religió musulmana. Aquesta circumstància ha motivat que aquests cossos policials adeqüessin, amb força encert, com em consta, les seves pràctiques a fi de respectar la diversitat religiosa dels seus agents. Lamentablement, no sembla que aquesta sigui la situació d’alguns polítics amb altes responsabilitats de l’estat que, amb el seu comportament, mostra una peculiar comprensió dels principis constitucionals. No està de més recordar que la benedicció de la caserna de Fitero és inadequat i impropi amb la Constitució.

Banderes confessionals

Un terç dels 196 països del món en l'actualitat tenen en les seves banderes nacionals símbols religiosos, segons una nova anàlisi que ha fet el centre Pew Research. Dels 64 països que es troben en aquesta categoria, prop de la meitat té símbols cristians (48%) i prop d'un terç incloure símbols religiosos islàmics (33%). Els símbols cristians es troben en 31 banderes nacionals d'Europa, Àsia i el Pacífic i en estat americans. El Regne Unitat , la "Union Jack", per exemple, inclou les creus de Sant Jordi, Sant Patrici i Sant Andreu. Alguns països de la Commonwealth continuen incorporant la “Union Jack” com a part de les seves pròpies banderes, incloent Fiji, Tuvalu, Austràlia i Nova Zelanda. Espanya, Grècia, Noruega i la República Dominicana són alguns dels altres països amb símbols cristians, més grans o més petits, en les seves banderes.

Símbols islàmics es troben en les banderes de 21 països de l'Àfrica subsahariana, la regió d'Àsia-Pacífic i Orient Mitjà i Nord d'Àfrica. A Bahrain, la bandera nacional compta amb cinc triangles blancs, símbol dels cinc pilars de l'Islam. Algèria, Turquia, Brunei i Uzbekistan són alguns dels molts països que inclouen una estrella i la mitja lluna islàmica en la seva bandera nacional. Encara que Singapur tingui una mitjana lluna i les estrelles en la seva bandera, en aquest cas no tenen un significat religiós.

Símbols religiosos budistes o hindús apareixen en cinc banderes nacionals; en tres d'aquests casos, els símbols s'apliquen a ambdues religions. La bandera de Cambodja representa Angkor Wat, un temple històricament associat tant amb l'hinduisme i el budisme, mentre que al Nepal, la bandera ofereix tant budista i símbols hindús per representar els dos grups religiosos predominants al país. I a l'Índia, el chakra blau al centre de la bandera té un significat simbòlic per als hindús i els budistes. Israel és l’únic país amb símbols jueus a la seva bandera nacional, incloent l'estrella de David i un fons de ratlles blanques i blaves representant d'un mantell de pregària jueu tradicional.

Sis països tenen símbols associats amb diverses altres religions en les seves banderes. La bandera japonesa, per exemple, inclou un hinomaru, o sol naixent, representant de les arrels espirituals sintoistes en l'antic imperi japonès. A Uruguai i l'Argentina, les dues banderes nacionals inclouen brillant sols daurats que es consideren representatius de la déu inca sol Inti. El déu asteca Huitzilopochtli es pot veure a la bandera mexicana com una àguila a la part alta d'un cactus amb una serp en el seu bec, una imatge llegendària basada en la creença que aquesta divinitat s’aparegué al poble asteca per donar les instruccions per a la construcció de l'antiga ciutat de Tenochtitlán.

Laïcitat de la corona

No tenia masses ganes en parlar del que passa a Espanya amb el seu rei. Però tenia curiositat en saber que faria l’Església catòlica en aquesta ocasió singular. Les primeres notícies que circulaven era que hi havia una cert interès de garantir una celebració religiosa en algun moment del canvi de rei. Per sort les notícies de darrera hora indiquen que la cerimònia de la proclamació del príncep Felip com a nou rei d’Espanya serà laica. És una bona notícia que contradiu les insinuacions del primer moment.  S’ha imposat el sentit comú. Penso que el futur rei d’Espanya hauria d’evitar vincular la serva responsabilitat institucional a una determinada tradició religiosa. El monarca pot tenir una creença religiosa particular, que ben segur la té i la viu, però la institució que representa ha d’evitar la confusió que produiria adoptar signes religiosos en la seva proclamació de monarca.

Malament aniria si el futur Felip VI comencés el seu regnat barrejant la corona amb la fe. El nou monarca espanyol serà proclamat rei en les corts generals. No hi ha un altre espai constitucional possible. Quin error es cometria si l’Església catòlica espanyola caigués en el parany de voler tenir un espai propi en aquests moments. No toca ni és oportú. Suposo que el cardenal de Madrid deu especular encara en la possibilitat de fer una cerimònia religiosa per fer-se a veure en els moments de la introducció del nou monarca. A més, seria probablement la seva gran ocasió de fer un pontifical magnificent. Cal recordar que en l’ascensió al tro del rei Joan Carles I d’Espanya es celebraren dos cerimònies: la proclamació feta en les Corts, el dia 22 de novembre de 1975, i una altra el 27 de novembre que fou una missa la d’unció de l’Esperit Sant que tingué lloc a l’Església de San Jerónimo el Real. Aquesta missa, ni de lluny era una coronació formal segons els rituals tradicionals o a l’estil d’altres països, però emprà un simbolisme que així ho recordava.

La simbologia a emprar durant la proclamació també serà un important baròmetre per avaluar la dimensió laica d’aquesta cerimònia. És probable que durant aquest esdeveniment s’utilitzin dos símbols: la corona i el ceptre reial col·locats damunt d’un coixí al costat de la presidència del Congrés de Diputats on es troben reunides les Corts Generals del Regne. Hi ha un tercer símbol que ha estat habitual en aquestes cerimònies: una creu. Aquesta hi fou present en quan fou anomenat rei Joan Carles. Fora desitjable que, en clau constitucional, s’evités aquest símbol i el jurament damunt dels Evangelis en nom de Déu i, en lloc d’aquests signes confessionals, s’optés per una discreta promesa. Aquests petits gests poden servir per intuir el signe que el nou monarca dels espanyols en relació a la diversitat religiosa del Regne d’Espanya.

522 raons per la dignitat

La propera beatificació de 522 catòlics assassinats durant la Guerra Civil està generant una àmplia controvèrsia. Darrerament un grup d’entitats ha promogut un manifest contra aquest esdeveniment. No és cap insult, com diuen els promotors de la campanya contra les beatificacions, que l’Església catòlica honori la memòria d’aquelles persones mortes per la seva fe. Morir per causa de la fe, en l’Església catòlica, té un reconeixement de martiri i es motiu de beatificació. Això és el que farà el 13 d’octubre. La sana consciència laica hauria de respectar aquest acte, tant pel dret que té l’Església en fer-ho com pel que representa de reparació d’una indignitat comesa. Perquè la mort d’aquest 522 persones no és un insult sinó un atac a la dignitat humana, que avergonyeix la consciència cívica i no hauria de deixar indiferent a ningú. No em serveix, ni com excusa intel·lectual, pretendre relativitzar l’assassinat dels catòlics pel paper que havia tingut una part de l’Església durant la II República o en la mateixa insurrecció. No pot ser excusa, perquè al costat d’aquesta església conspiradora hi havia una altra església que estava al costat de les classes populars i era estimada i respectada.

A l’any 1971 a l’Assemblea Conjunta de bisbes i capellans l’Esglèsia catòlica, en la seva proposició 34 deia: “demanem perdó perquè no sempre vam saber ser instruments de reconciliació en el si del nostre poble, dividit per una guerra entre germans”. Era un pas decidit per assumir la seva responsabilitat per haver contribuït activament a donar suport al franquisme. Gràcies a la legitimitat atorgada per la Carta Col·lectiva signada per quasi tots els bisbes de l’època, la guerra i la dictadura franquista camuflaren el seu odi repressiu sota el nom de Creuada. El seu acarnissament fou absolut i cruel. Encara avui moltes famílies busquen els seus morts per poder estar en pau amb la memòria dels seus avantpassat. Els bisbes i sacerdots dels anys 70 del segle passat sense poder fer l’ús exacte dels mots que calia saberen demanaren perdó. Anys després, quan els mots podrien haver estat més acurats el camí iniciat en l’Assemblea Conjunta quedà en via morta exceptuant algunes declaracions excepcionals d’algun prelat.

La indignitat repressiva continuada del franquisme tingué un contrapunt real d’horror en la mort de moltes persones només durant la Guerra Civil per la seva condició de catòlics. Com que no és una qüestió de veure quin bàndol té més morts, el que cal es condemnar qualsevol barbàrie destructiva feta contra qualsevol persona. Els morts de la ira desenfrenada, especialment en els primers mesos de la guerra en el territori republicà també han de ser motiu de condemna. L’odi expressat en aquells moments no és cap excusa per acumular noves animadversions anticlericals. No crec que des de la perspectiva de la laïcitat una persona es pugui trobar còmode amb el manifestat contra les beatificacions. La laïcitat exigeix una valoració suprema de la dignitat humana que els promotors del manifest no saben veure en el gest de les beatificacions. Només puc entendre aquest tipus de posicionaments tan crispats si al darrera d’ells més que una defensa del valor de la laïcitat, el qual jo també defenso, no existís una anticlericalisme i anticatolicisme encobert sempre atent a manifestar-se.

El camí de la reconciliació, gran principi que presidí durant molt anys la política de l’oposició espanyola, que permeté l’Assemblea Conjunta del 1971,  i que fou bàsic per l’èxit de la transició, exigeix la reparació dels odis desencarnats comesos durant la guerra i el franquisme. Per això l’esforç de moltes persones en aconseguir la compensació moral de qualsevol víctima. Aquest camí emprés des de fa uns quants anys ha tingut moltes dificultats que cal denunciar i superar. Tothom, sigui quin sigui les causes de l’horror que patí, té el dret a entrar a formar part de la memòria històrica amb la dignitat que en el seu moment fou manllevada. Sense que això signifiqui negar el mateix dret a altres persones que ho busquen per altres camins. Per això, cal respectar que l’Església catòlica vulgui fer-ho amb aquelles persones que foren assassinades pel simple fet de ser cristianes. Recordo amb molta satisfacció com en la beatificació de Josep Samsó tota la cerimònia estigué presidida per aquesta voluntat de reconciliació de la memòria històrica col·lectiva i d’una història que encara té ferides obertes. Confio que aquest esperit de reconciliació i de perdó serà l’esperit que presidirà l’acte de beatificació del proper 13 d’octubre. 

Anar o no anar a missa, aquesta no és la qüestió

Avui és primer de maig, per això m’hauria agradat parlar del treball i de les esperances de la gent treballadora; però no, he escollit un altre tema. Vull reflexionar sobre la iniciativa legislativa del PSC, proposició de llei, per eliminar tot tret característic de la religió en els actes institucionals que organitzin el Parlament i la Generalitat de Catalunya. Vaig ser director general d'afers religiosos durant l'etapa final del primer tripartit i, en el següent, assessor del President Montilla en temes religiosos. Això vol dir que, durant el govern socialista de la Generalitat vaig poder influir, sempre dins dels meus modestos límits, en la política religiosa de la institució de govern dels catalans. Algunes coses bones es feren en aquest sentit. El govern de Catalunya va estar present en molts actes de caire religiós. Durant aquell període vaig acompanyar al president de la Generalitat a totes les misses de sant Jordi que es feren al Palau de la Generalitat amb la corresponent oposició mediàtica dels sectors laïcistes que no ho veien bé. Ara, quan el PSC no és partit de govern s’ha pres la iniciativa de presentar una proposta de llei per impedir que des de les institucions polítiques catalanes es promoguin actes que donin un tracte preeminent a les religions. L'argument justificatiu, segons he pogut llegir, és “practicar un nacionalcatolicisme vergonyant superat per la història”. Davant de la solidesa d’aquest argument es veu que no en calen més, segons es desprèn del que ha dit qui ha presentat aquesta proposta.

En altres temps, alguns cristians situats en l'univers dels socialistes catalans, hauríem estat consultats sobre què fer davant aquesta situació. La qual pot semblar incoherent amb el mandat constitucional d’independència política respecte les confessions religioses i que, per la tradició del nostre país, afecte de ple a l’Església catòlica. El debat real sobre aquest tema està obert perquè el Tribunal Constitucional ha procurat no orientar el mandat constitucional vers el model de laïcitat excloent sinó que ha introduït la idea de laïcitat positiva. Principi que deixa que els poders polítics vagin més enllà de les paraules i l’omplin de contingut. La reflexió sobre la missa de sant Jordi al Palau de la Generalitat era una bona ocasió per aportar continguts al concepte proposat pel Tribunal Constitucional. ¿Què cal fer en una situació com aquesta? ¿Cóm han d’integrar-se tradicions i costums, algunes d'origen religiós, dins del comportament institucional? ¿Han de participar les altres religions? ¿Qui convoca i convida a l'esdeveniment en el qual hi ha un acte religiós? ¿En l'espai públic han de fer-se actes religiosos? ¿S’han de regular per llei aquests comportaments o existeixen altres mecanismes més desitjables?. Són preguntes que cal fer-se més enllà de l’ocurrència del nacionalcatolicisme.

Considero que la iniciativa dels socialistes catalans és un error. En primer lloc, perquè obvia l’anàlisi seriosa sobre com omplir de contingut real el mandat constitucional a partir de propostes pràctiques. El procés de consolidació de la laïcitat positiva ha de fer-se de forma comprensible per la ciutadania normal i de forma coherent amb el que és la pràctica social habitual. Però també és una errada política per vàries raons. La primera està relacionada amb la congruència de la proposta. Tot i que la iniciativa legislativa proposada pel PSC es limita a les institucions de la Generalitat, per coherència el legislador hauria de procurar que la normativa s’estengués a tot l’àmbit públic. Si és així, ¿com s’aplicaria en els ajuntaments on es donen la majoria de relacions entre l'espai públic i religiós?. Sinó es vol això i l’únic objectiu pretès és treure la missa de Sant Jordi dels programes institucionals de la Generalitat hi ha altres mesures pràctiques no legislatives per aconseguir-ho. Però, portant a l’extrem aquesta lògica d’evitar confusions entre l’espai polític i el religiós, ¿quina festa haurà de celebrar la Generalitat el dia 23 d’abril?, ja que aquest dia es commemora una festa religiosa amb el caràcter de patronatge, també religiós, de Catalunya. Un embolic.

La no confessionalitat de l'estat preservada constitucionalment no pressuposa impedir o prohibir la manifestació natural del caràcter religiós de moltes de les tradicions de la nostra història, així com noves manifestacions culturals que estan influïdes per algun element religiós. Tradicions que, per si fos el cas, estiguessin amenaçades la seva protecció fora responsabilitat pública. La reserva argumental del laïcisme excloent d’algunes persones sobre la presència del fet religiós en l’espai públic, resultat d’una lectura particular de la Il·lustració, contrasta amb la naturalitat com el fet religiós és viu en la cultura política nord-americana hereva també del mateix pensament il·lustrat.

L’altre error polític és obrir un front de perplexitat i d’incomoditat amb l’Església catòlica catalana, principal destinatària de la iniciativa legislativa. Fins ara les relacions entre els socialistes catalans i els catòlics catalans era cordial, d’entesa i cooperació. Hi havia diàleg i coincidència en molts aspectes. Les autoritats eclesiàstiques catalanes s’havien mostrat respectuoses amb les obres de govern dels socialistes catalans, i aquests havien estat sensibles a les necessitats de l’Església catòlica. Això era un fet substantiu que marcava una diferència entre el que passava a Catalunya i, principalment a Madrid, on les tensions eren notòries i evidents. L’anticlericalisme que es respira allí, en part comprensible per l’hostilitat de determinades jerarquies eclesiàstiques, jo mai l’he trobat actiu a Catalunya. Per això la postura presa pel PSC, de la qual en discrepo de dalt a baix, en sorprèn perquè coincideix amb les reflexions que es fan avui des del PSOE sobre aquest tema en relació a la seva comprensió de la laïcitat. La deriva radical impulsada pel PSOE pot perjudicar el pensament del socialisme català en relació al fet religiós. Interpreto aquesta proposta de llei com la renúncia del PSC al que era el seu patrimoni polític respectat i creïble sobre el fet religiós, i un retrocés en el respecte que els socialistes tenien entre el cristians catalans.

Si la deriva laïcista acaba imposant-se en el PSC, sota la iniciativa del seus promotors en l'actual direcció, tinc la impressió que es perdrà la credibilitat aconseguida per aquell entre determinats ambients cristians i alguns d’aquests deixaran d'estar interessats en les propostes del socialisme català. Voldria acabar amb la mateixa pregunta que ha fet un bon amic cristià i vell militant socialista en el seu blog: ¿qui assessora al PSC en aquests temes? Abans sabia quines persones ajudaven a definir la politica d’aquest partit sobre el fet religiós, però ara no sé qui ho fa. En qualsevol cas, no trobo que en aquest tema sigui encertada.

Per un Islam laic

La República francesa, sempre sensible i atenta a defensar el valor de la laïcitat constitucional, ha impulsat una iniciativa innovadora: ensenyar la laïcitat als musulmans i els valors de l’Islam al no musulmans. L’objectiu és fomentar el coneixement mutu per millorar la convivència i, en paral·lel avançar cap la construcció d’un Islam expressat en clau de la cultura occidental. Aquest projecte formatiu està liderat per dues institucions emblemàtiques: la Universitat catòlica de Lyo i la Gran Mesquita d’aquesta ciutat.

Els promotors d’aquesta iniciativa han explicat que s’atorgarà un certificat de “Coneixement de la laïcitat” als imams i dirigents de les associacions musulmanes, i un diploma de “Religió, llibertat religiosa i laïcitat” per aquells servidors públics que han de relacionar-se amb les religions, especialment la musulmana. Es tracta que aquells tinguin el coneixement adequat per gestionar la diversitat cultural i religiosa.

Les autoritats confien que aquesta formació contribueixi a que molts dirigents religiosos i de la comunitat musulmana progressin en el seu coneixement dels valors bàsic de la convivència democràtica en el context d’una societat secularitzada. Així mateix es pretén que els servidors públics comprenguin el que significa estar al servei d’una societat que és plural i diversa. No deixa de sorprendre que França, un país plural i divers des de fa molts anys, no hagi impulsat una iniciativa d’aquest tipus fins ara. 

Diversitat religiosa als Estats Units i a Europa

Avui ha tingut lloc un interessant seminari sobre “Espai públic i diversitat. Problemes actuals de la regulació de culte i el vel integral. Estats Units i Catalunya una visió comparada”. Aquesta activitat estava organitzada per la Fundació Acsar i la Facultat de Dret (UB) amb la col·laboració del Consolat General dels Estats Units d’Amèrica. Després d’unes paraules de salutació del Cònsol General dels Estats Units, Greggory D. Crounch, ha pres la paraula el Director General d’Afers Religiosos per explicar de forma molt entenedora els motius bàsics de la proposta de reforma de l’actual llei de Centres de Culte del 2009. la seva intervenció ha estat molt clara i ha estat contundent quan ha afirmat que continuava vigent la gran pregunta formulada dos anys enrere ¿calia aquesta llei?. Però ara, ja que la llei existeix cal introduir-hi algunes unes millores per corregir uns desajustos. El dues més rellevants són treure l’obligatorietat de revisió dels plans urbanístics a fi de fer la reserva de sòl compatible amb usos religiosos i demorar a deu anys el temps per adequar a normativa els espais de culte. Dos aspectes menors a tenir present és la coherència de la proposta arquitectònica del centre de culte amb el seu entorn i avaluar, alhora de cedir espais públics per usos religiosos, l’arrelament de les religions.

La conferència d’Eric Treene, assessor especial per a Discriminació Religiosa del Departament de Justícia dels Estats Units ha aportat un punt de vista sobre la gestió de la diversitat religiosa diferent a l’existent en les societats europees. Ha parlat del valor positiu de la laïcitat nord-americana, entesa com una defensa de les religions enfront el possible intrusisme de l’Estat, contraposant-la a la laïcité francesa que és a l’inrevés, una defensa de l’Estat enfront de les intervencions de les religions. Per Eric Treene, la Primera Esmena a la Constitució nord-americana, ofereix el marc adequat per viure i respectar la llibertat religiosa. La visió dels presidents Thomas Jefferson, redactor de la Declaració d’Independència, i de James Madison, un dels redactors de la Constitució, permeteren situar la llibertat religiosa a la base de les llibertats del poble nord-americà. Els seus punts de vista, oberts i tolerants, s’imposaren als qui volien confessionalitzar la Constitució. Eric Treene ha explicat que el problema que hi ha Europa amb els musulmans és similar al que tingueren els catòlics als Estats Units d’Amèrica en el segle XIX quan, la majoria d’ells immigrants recents eren rebutjats per les majories protestants que es consideraven amb més drets per la seva antiguitat.

Finalment, el seminari ha acabat amb una taula rodona on Santiago Vidal, magistrat de l’Audiència Provincial de Barcelona, Guillem Correa, secretari general del Consell Evangèlic de Catalunya, Mohammad Iqbal de l’associació Camí de la Pau i José Antonio Cabanillas, director de la Fundació Acsar, moderats pel professor Juli Ponce, han debatut sobre la regulació dels llocs de culte i el vel integral. Els seus punts de vista han servit per identificar les dificultats que encara existeixen per resoldre aquests temes que afecten a l’exercici del dret bàsic de la llibertat religiosa. Tal com ha dit un participant, com que s’han quedat algunes coses per parlar caldria pensar en fer una nova trobada per seguir dialogant sobre aquests temes.

La processó del Borriquito

Si fa un any, tal dia com ahir, vaig tenir l’honor de fer el pregó de la Setmana Santa de Tarragona ahir, vaig començar el dia del diumenge de Rams anant a la processó de la palma i els palmons organitzada per l’entitat “Pontificia y Real Hermandad y Cofradía de Nazarenos de Nuestro Padre Jesús del Gran Poder y María Santísima de la Esperanza Macarena” que sortia de l’església de Sant Agustí i que, acompanyada per la Banda de Cornetes i Tambors del Raval, transcorregué pel centre de Barcelona. Aquesta processó és coneguda amb el nom del Borriquito. Perquè es treu un pas on Jesús va al damunt d’un ase. Fou una expressió de religiositat popular viscuda a través d’una gran diversitat cultural.

En el moment de sortir de l’església de Sant Agustí, el pas fot rebut per l’himne dels Segadors, interpretat per la banda, i a continuació per l’himne espanyol. Tot seguit el pas fou rebut a la plaça de Sant Agustí per l’àmplia comunitat de filipins catòlics que tenen la seva parròquia en l’església de Sant Agustí. Estaven entusiasmats amb el que estaven veient. A continuació anaven els confrares. La majoria d’ells catalans de parla i de sentiments. Anant pels carrers del centre de Barcelona la diversitat cultural i religiosa es feia també present per les persones que dees del balcó presenciaven la processó. A mesura que la processó anava pujant per la Rambla el públic s’aplegava a banda i banda. La majoria eren turistes, però també hi havia gent del país. De nou la religiositat popular s’expressà de forma emotiva, sense masses discursos, però afirmant la seva fe en mig de l’espai públic.

Segurament, aquesta processó ben aviat no es podrà fer a França perquè, en nom de la laïcitat republicana, volen prohibir resar en l’espai públic perquè consideren que ha de ser laic. Quin error !!. L’espai públic no és el mateix que les institucions públiques. Si aquestes han de ser laiques, l’espai públic és allò que els ciutadans viuen i senten. Ahir a Barcelona, alguns ciutadans i polítics catòlics de l’ajuntament de Barcelona anaren pel carrer acompanyant una processó del diumenge de Rams. En l’espai públic es poden i s’han de manifestar les creences sempre que ho facin de forma respectuosa i sense ànim de ferir les sensibilitats de les altres conviccions. Dic això perquè la manifestació d’una creença mai pot fer-se en forma de burla o escarni d’altres conviccions o pensaments. La ciutat de Barcelona donà ahir un exemple de civisme i de convivència en la diversitat.

Sarkozy contra els musulmans

Això és el que pretenen Nicolàs Sarkozy i els dirigents de la Unió per un Moviment Popular que governen a França. La proximitat d’unes eleccions els mobilitza a segrestar els arguments de la dreta extrema per tal de neutralitzar el partit de Marine Le Pen. La proposta d’un codi de conducta laic pretén camuflar la fòbia a l’estranger sota el paraigües de la defensa dels valors laics de la República. Per fer-ho, ha calgut instal·lar primer en la consciència dels francesos la idea de que França té un problema: els musulmans tenen més drets que la resta de francesos. Així ho ha expressat clarament el ministre de l’interior, Claude Guent alhora de justificar perquè s’ha proposat un codi de conducta, amb el nom de “codi de la laïcitat”, que vol corregir algunes pràctiques considerades errònies. Segons Guent “el creixement dels membres d’aquesta religió (els musulmans) planteja problemes. No hi ha cap raó perquè tinguin més drets que els altres”.

El “codi de la laïcitat” no és una defensa genèrica dels valors laics de la república, sinó un atac en tota regla als musulmans. Perquè el debat sobre la laïcitat s’ha transformat en un debat sobre l’Islam a França. La qüestió ha arribat a tal extrem que en la proposta de codi es diu que s’ha de prohibir que una persona pugui dur algun signe de la seva religió alhora d’utilitzar un servei públic. La prohibició no afectaria només als servidors públics, sinó a qualsevol ciutadà. En concret, i s’ha posat com exemple, cap persona podrà anar a recollir els nens a l’escola amb una vestimenta que evoqui una pràctica religiosa. També s’ha dit que el codi prohibirà que en els centres públics servir menjar adaptats a les exigències religioses.

A França, cap religió s’ha oposat a establir unes normes, discutides i acordades, que regulin les pràctiques religioses dins d’un Estat laic. Hi ha un ampli acord que hi ha determinades pràctiques, propiciades per consideracions de radicalisme religiós integrista, que són contradictòries amb la laïcitat republicana i per això són inadmissibles. Però, des de les pròpies religions, moltes opinions han denunciat que amb la proposta del “codi de la laïcitat” s’ha obert un procés a l’Islam a França. Lluny queden les paraules de Nicolàs Sarkozy quan, davant del papa Benet XVI a Sant Joan Laterà, reivindicà la sana laïcitat. Anys després, el mateix Sarkozy, apretat per una conjuntura política desfavorable ha esperonat al seu govern a endinsar-se per la pendent d’una laïcitat excloent i combativa contra l’Islam.

Les religions i les ciutats

És evident que el cristianisme ha contribuït a determinar la identitat de les ciutats, viles i pobles de Catalunya. La majoria dels perfils urbans retallats sobre l’horitzó estan presidits per un campanar. Les seves campanes identifiquen el so del poble i acompanyen el pas del temps. Les festes, els carrers i els barris tenen clares referències religioses. A les ciutats es construeix civilitat. Ara, les ciutats són plurals per una creixement important creixement de la diversitat cultural. Les religions són una part important d’aquesta diversitat. La recent immigració ha fet més visible el pluralisme religiós de la societat sense negar l’evidència del paper preeminent del cristianisme en la construcció de la societat catalana. El fet religiós està força present en la plaça pública.

Les urbs modernes, els seus espais públics, tornen a ser noves àgores per vestir projectes de convivència a partir de la seva interacció de diferents maneres d’entendre el món i la vida. La trobada de creences ajuda a humanitzar la societat. Així l’espai urbà esdevé lloc privilegiat de diàleg i mestissatge. Les identitats seculars es transformen quan les diferents visions del món interactuen des de la sinceritat de les seves particularitats, sense cap pretensió de tenir la veritat última.

Dins d’aquesta pluralitat les religions s’enfronten al repte de reflexionar sobre la seva identitat i precisar les seves respostes en relació a la multiplicitat d’ofertes portadores d’esperança i salvació. L’espai pública s’ha secularitzat. Això dóna a les religions més llibertat per proposar els seus judicis morals, sense dependre del control del poder polític i ser més lliures per dialogar amb altres mirades morals de la realitat. Des d’aquest espai públic secularitzat les religions han de poder donar raó de les seva esperança sense témer a ser perseguides o reduïdes a la marginalitat en la perifèria de la història.

La laïcitat pública, aquella que s’espera d’unes institucions públiques que són neutres davant del fet religiós però no indiferents, es complementa amb la defensa i foment de la llibertat religiosa. Aquesta és bàsica per una comprensió oberta de la societat. Una societat oberta necessitat d’una laïcitat inclusiva, una laïcitat que sumi i no exclogui. Gràcies a aquesta llibertat, complementada amb la llibertat de consciència, els creients poden viure i celebrar públicament la seva fe. Això s’ha de poder fer amb naturalitat dins l’espai públic urbà perquè les religions formen part de la pròpia base de les ciutats. Sense religions, no hi ha ciutat. Les ciutats avui ofereixen a la cultura contemporània l’entorn idoni per renovar les consciencies persones i construir els principis i valors universals que permeten humanitzar la societat. La civilitat necessitat ciutats humanitzades. Les ciutats han de facilitar que les religions estiguin presents en el procés de definició dels valors de la convivència identificats com a valors universals. Aquest són els que s’han de proposar com absoluts, són aquells valors que no poden ser transgredits en cap cas. Tothom, inclús les religions ho han d’acceptar sabent que això pot comportar algun límit a la pròpia llibertat religiosa. Les ciutats i els pobles són espais on les religions, en diàleg amb la societat, s’han de comprometre en la construcció de la convivència. Oferint a la societat els seus àmbits càlids de socialització i integració humana. No deixem perdre aquesta oportunitat.