dissabte, 31 d’octubre del 2009

Ortodoxia – Identitat ortodoxa 4

Actualment hi ha 14 esglésies autocèfales en comunió amb el Patriarca de Constantinoble. Es considera una església autocèfala aquella que té el dret a resoldre tots els seus afers interns amb autonomia basada en la seva pròpia autoritat. Això inclou el nomenament de bisbes i del Patriarca, Arquebisbe o Metropolita, segons quina sigui a figura que encapçali aquesta església. Aquesta autonomia o independència no impedeix que totes elles es consideren que entre elles estan en comunió canònica i sagramental plena entre elles. El Patriarcat Ecumènic de Constantinoble es qui té el dret en exclusiva d’atorgar l’estatus d’autocefàlia. A més de les esglésies autocèfales, n’hi ha 5 més que són autònomes. Aquestes estan sota la jurisdicció d’alguna de les esglésies autocèfales. Malgrat la seva autonomia l’elecció del seu primat, que només pot tenir el rang d’arquebisbe, es fa consensuadament amb l’església autocèfala de la qual depenen.

La creació de comunitats ortodoxes fora d'un territori canònic segueix unes pautes perfectament establertes. En primer lloc, l’església ortodoxa, atès que està organitzada per esglésies nacionals o patriarcats sol créixer de dues formes diferents. En uns casos és a partir de l’establiment d’un monestir entorn al qual es consolida una comunitat eclesial; una altra forma és a partir d’un grup de laics emigrats (d’un mateix país, això vol dir d’un mateix patriarcat) que es reuneixen per a viure eclesialment la seva fe. En aquesta segona opció la comunitat,a més de ser una comunitat espiritual és també una comunitat identitària. Per això en aquesta segona modalitat es posa molt l’accent en la defensa tant de la fe ortodoxa com la cultura i els costums del país d’origen.

divendres, 30 d’octubre del 2009

Niu d'escurçons

Això es el que són els de Germinans Germinabit. El precursor de Jesús, Joan Baptista, va dir als fariseus i saduceus "Cria d'escurçons! Qui us ha ensenyat com escapar del càstig que s'acosta?”. Els escurçons han crescut i s’agrupen sota el nom d’aquesta societat secreta (així es qualifiquen ells en el seu blog) que és Germinans Germinabit. L’anonimat els protegeix i els ampara en la seva tasca de practicar l’insult des de la foscor del secretisme. La llum i la foscor, dues metàfores de la fe cristiana, tensiones a Germinans. Des de la llum moltes persones critiquem a Germinans, però ells, segueixen estan a les tenebres de la seva societat secreta. Sempre he pensat que les “societats secretes” eren activitats pensades i dirigides per encobrir els comportaments delictius, com és el cas de la Mafia o de la Camorra, o les conspiraciones. L’anonimat no té rostre, la crítica sí. I anar a rostre descobert té un perill: rebre la insídia dels que són membres de la “societat secreta”. Això és el que li ha passat a l’Abat de Montserrat, Josep Maria Soler, per haver criticat en una conferència, sense citar-los directament, a Germinans. Avui, des de la pàgina web de Germinans, últim reducte del tradicionalisme carlista romanent a la diòcesi de Barcelona, han disparat en munició gruixuda.

En el blog d'avui Germinans Germinabit ha fet un salt qualitatiu en la seva delirant trajectòria. Fins ara els seus atacs es limitaven al cardenal de Barcelona i el seu entorn. El seu maniqueisme els duia a identificar bàndols. Per un cantó hi ha els bons, tots els tridentins i tradicionalistes carlistes de l'Església catalana; enfront hi situen a la resta, l'ampli sector d'aquesta església que segons ells encarnen tots els mals del catolicisme. Durant mesos han atacat sense pietat al cardenal Lluís Marínez Sistach i a la resta de l’església conciliar barcelonina i catalana. L’estratègia de Germinans era l’insult, la difamació i la mentida permanent. Sense misericòrdia. L'exercici de la insídia és el seu emblema.

Però ara Germinans ha donat un salt qualitatiu: atacar directament a l'Abat de Montserrat. Fins ara, Montserrat havia quedat relativament al marge del punt de mira de Germinans, tot i les ocasions que la caverna havien tingut, segons els seus paràmetres per acarnissar-se i practicar el tret de perdigons. Però, sorprenentment Montserrat estava fora de les ires dels responsables de Germinas. Sembla que la treva s’ha acabat. L’atac a l’abat de Montserrat és un ataca a Montserrat. No hi ha dos Montserrat com pretenen defensar avui els de Germinans. A l’any 2000 Montserrat patí un aiguat que sacsejà els fonaments de la muntanya i la vida monàstica. Per sort avui la comunitat està mes forta que mai i té un projecte monàstic aglutinador. Pensar el contrari són fantasies animades per un excés de deliri que provoca la desconnexió de la realitat. Només cal estar a Montserrat per adonar-se com la comunitat benedictina ha sabut refer-se del temporal unida i esperançada. Per això, resulta sorprenent les amenaces de Germinans de dir no sé què perquè no porten en lloc.

No es pot fer res contra les societats secretes. Només es poden denunciar i perseguir quan des del secretisme cometin delictes. Per això, poca cosa es pot fer contra els autors de Germinans Germinabit, per mes que els noms que circulen poden donar algunes pistes i indicis de qui són. Però tot són sospites. Per sort, alguna cosa s’ha avançat: els seus canals d’informació semblen ser més reduïts que abans. Això explicaria que han d’obrir nous fronts informatius. El secretisme de la seva societat fa difícil amb efectivitat actuar contra els fantasmes i els anònims. Ni crec que la denuncia judicial permeti anar més enllà de saber que el nom, adreça, telefon i alguna cosa més que han donat per llogar el servidor es fals. Com falso són els seus arguments. Però Germinans Germinabit, com tot sistema, té falles i forats que permeten entrar dins seu i treure el passamuntanyes . Perquè el secretisme dóna anonimat, però no protecció.

dijous, 29 d’octubre del 2009

L'autobús de la vergonya

Segons les cròniques anunciades els detinguts de Santa Coloma havien d’anar a Madrid en un autobús de la Guardia Civil, per això el titol del post, però al final han anat en furgonetes. Tan se val, la reflexió és la mateixa. Tinc una estranya sensació de vergonya per aquest fets de Santa Coloma de Gramenet. En primer lloc, perquè la ciutat no es mereix el que està passant. Santa Coloma de Gramenet és una ciutat que es fa estimar i que sedueix. És una ciutat amb moltes dificultats econòmiques perquè té poc espai lliure per urbanitzar i l’activitat industrial és residual. Però, malgrat totes aquests dificultats Santa Coloma de Gramenet ha tingut una classe política valenta que ha aconseguit aixecar la ciutat a partir de la lluita, l’esforç i el treball constant. Ara, no es mereix que els titulars l’associïn a un fet lamentable.

Sento també vergonya perquè aquests furgons policials porten detingudes unes persones que encara desconeixem de què se’ls acusa, mentre que en Fèlix Millet s’ho mira des de casa seva. Si els primers han estat detinguts i incomunicats per ordre judicial per tal d’evitar destruir proves i evitar construir, si és el cas, exculpacions a les acusacions; un altre jutge a deixat en llibertat a Fèlix Millet tot i que s’hagi autoinculpat. Quina confiança podem tenir els ciutadans en la justícia?. Per què aquests comportaments judicials tan diferents?. Quines garanties tenim els ciutadans que la justícia pugui ser percebuda com igualitària?. Un altre aspecte preocupant és la sorpresa de veure com detalls processals que són considerats secrets de sumari surten als diaris amb pells i senyals o que les detencions de possibles imputats es fa sota les càmeres de televisió. Com, qui i des d’on es filtra aquesta informació?.

La resposta a aquests interrogants no em porten a qüestionar la justícia, de la mateixa manera comen el post d’ahir comentava que cal defensar la política i als empresaris. Però darrera de la política, la justícia i els empresaris hi ha persones. El que cal és que en aquests àmbits hi hagi persones ben preparades, plenes de seny i d’ètica. Per això, en uns moments de tribulació com aquests, quan una part de l’opinió publicada i les enquestes fetes amb SMS (quina enganyifa) bramen contra la política i els polítics, cal defensar que, ara es quan ens cal fer política. És el moment de recuperar el sentit més gran i noble d’aquesta concepte. Cal l’acció política per trobar, entre tots, el consens que permeti situar la política en el lloc on li correspon dins d’una societat madura.

dimecres, 28 d’octubre del 2009

Tocomocho

He llegit en un diari referent a les detencions de vàries persones relacionades amb el cas de Santa Coloma de Gramenet el següent titular: “Cunde la sensación de la decadencia política”. Trobo parcial aquest titular perquè no tots els detinguts són polítics i perquè al darrera del titular cridaner es convida al lector a fer unes generalitzacions que no venen al cas. Darrera de la corrupció identificada recentment, no és el cas encara de Santa Coloma perquè tot està pendent del que diu el jutge Garzón, com són els casos Gürtel, Palmarena, Fèlix Millet, Egido, etc..., coincideixen persones amb responsabilitat política i empresarial i tots ells evidencien un problema comú: un comportament immoral tipificat penalment com a delicte.

Si mirem fora del nostre país, la crisi econòmica mundial: el tema de les hipoteques subprime, Mardoff i altres posen en evidència que darrera la crisi econòmica hi ha un desig de cobdícia que vulnera el propi comportament lliure del mercat. Si la mirada la dirigim al nostre país ens adonem que a casa nostre una part del sistema financer també ha estat massa alegre alhora de buscar fàcils rendibilitats seduïts per allò que es feia a fora. Al final, tot ha petat. Però sembla que aquests casos no mereixen el mateix qüestionament radical que alguns mitjans apliquen al sistema polític.

Les dues situacions tenen en comú la crisi de valors ètics d’algunes persones que tenen una responsabilitat política o empresarial. Si hi ha corrupció en el sector públic és perquè probablement hi ha algunes persones del sector privat que volen beneficiar-se de la seva permeabilitat amb el poder polític; i si des del sector empresarial es corromp al sector públic és perquè hi ha algunes persones que són sensibles a ser corruptes. Però en cap cas, aquest fets podem i duen fer-se servir per qüestionar l’honorabilitat o utilitat del sistema polític i empresarial. Als qui creuen que hi ha una decadència política els recordaria l’estafa del “tocomocho”. Tot i que la justícia persegueix a l’estafador, també caldria reprendre a la persona estafada perquè, si l’estafa té èxit, és perquè una persona vol aprofitar-se del suposat retard mental de l’estafador. Per això, abans d’acusar alegrament al món polític cal tenir en la memòria el “tocomocho”.

dimarts, 27 d’octubre del 2009

El barret de Voltaire

Quasi bé mentre s’inaugurava l’oportuna i encertada exposició “Religió, llengua, cultura a Catalunya” organitzada per la Generalitat de Catalunya a fi d’evidenciar la influència de les religions en la construcció del país, uns membres del Consell Escolar de Catalunya proposaven substituir en el calendari escolar la denomina de festes de Nadal i Setmana Santa per festes d’hivern i de primavera. En un intent pràctic de negar, en la pràctica, allò que l’exposició mostra com evidència cultural i ho fa amb respecte vers les religions i les formes de pensament. La metàfora de les campanes, que tant servien per recordar els temps o moments religiosos com per cridar a somatent o marcar les hores, quedava contestada per la proposta desafinada d’alguns membres del Consell Escolar de Catalunya.

El que podia semblar una anècdota marginal, perquè així ho fou en el Consell Escolar, s’ha convertir en notícia. Gràcies a aquesta notorietat diverses persones, des de diferents tradicions culturals, creences i conviccions s’han manifestat a favor de dir pel seu nom el que són aquestes festes: Setmana Santa i Nadal. Molts dels arguments donats per justificar-ho són impecables. No els repetiré. He intentat entendre el sentit de la proposta, però no l’he trobat. Perquè, si realment és vol treure tota referència religiosa en el calendari escolar no té massa sentit allargar les vacances de Nadal ( o com s’haguessin dit) fins a Reis (amb cavalcada inclosa) perquè aquesta festa també és cristiana. La única explicació que hi trobo és que algunes de les veus partidàries del canvi de denominació estan instal·lades en una concepció esbiaixada de la laïcitat. Segons la qual la societat és laica i cal fer-la encara més laica.

Doncs bé, ni la societat és laica, ni la negació del fet religiós es pot fer ara en nom de la laïcitat. La laïcitat és l’espai comú on, les religions i les tradicions de pensament es troben per humanitzar la societat. Des d’aquesta perspectiva, és evident que l’escola ha de ser laica. Ho ha de ser per parlar amb llibertat de com les religions han ajudat a les persones a viure uns valors que són avui patrimoni de tots. L’escola ha de ser laica per poder explicar per què per Nadal es posen pessebres, ens apleguem a les llars, fem festa, cantem nadales i a l’escola es fan els Pastorets; i com aquesta tradició dóna i afirma la nostre identitat com a poble. L’escola ha de ser laica per poder explicar que durant la Setmana Santa els cristians commemorem la mort i la resurrecció del nostre Déu. Fet que dóna sentit a la creença dels cristians. De la mateixa manera que es parlarà amb respecte de les festes de les altres religions. Perquè les creences i conviccions dels nens no poden quedar a les portes de les escoles públiques. Cal saber explicar amb molta cura que per Nadal celebrem una tradició, que té sentit religiós per unes persones, i per tots aquests dies estan plens de significacions i sentits que ens recorden d'on venim. La festa són més que vacances, és també commemoració.

Aquesta és la laïcitat que vull per l’escola pública catalana. M’espanta una escola pública sense cap referència al fet religiós. La bona escola ha de saber explicar el sentit de les religions als nens i nenes del nostre país. Negar aquesta possibilitat, i fer-ho en nom de la laïcitat, només s’entén si darrera la laïcitat s’amaga una voluntat laïcista que vol combatre i excloure el fet religiós de la societat. Però el laïcisme de combat és incoherent amb una concepció oberta de la societat. Avui ens cal una laïcitat inclusiva que reconeix les aportacions del fet religiós en la humanització de la societat. Aquest és el camí que tots hem de recórrer des de les conviccions i valors personals per tal que els nens i nenes d’avui puguin construir la societat del futur. Per acabar una història. Diuen que Voltaire, persona poc amiga dels eclesiàstics, sempre que passava davant d’una església es treia el barret. Quan li preguntaren perquè ho feia la seva resposta va ser clara: “Respecto el que és respectable". En més d'una ocasió, convindria evocar al sentit de les paraules de Voltaire davant la frivolitat d’algunes propostes.

dilluns, 26 d’octubre del 2009

Ortodoxia – Identitat ortodoxa 3

La principal festa litúrgica ortodoxa, l’anomenada la Festa de les festes, és la nit de Pasqua. Aquesta és la gran festa litúrgica de l’ortodòxia que continua fins quaranta dies després amb la festivitat de l’Ascensió. També hi ha les considerades 12 grans festes: Naixement de la Santa Verge Mare de Déu, exaltació de la molt Santa Creu, presentació de Santa Verge mare de Déu al Temple, naixement del Senyor (Nadal), Bateig del Senyor, presentació del Senyor, anunciació a la Verge Maria, entrada de Jesús a Jerusalem (Diumenge de Rams), Ascensió del Senyor, Pentecosta, Transfiguració de Crist en el Mont Tabor, Ascensió de la Mare Déu. Aquestes festes, per la diferència entre el calendari romà i l’ortodox, no hi ha coincidències entre les dues litúrgies. Així, per exemple, la litúrgia catòlica celebra el Nadal el 25 de desembre i l’església ortodoxa el dia 7 de gener

Les esglésies ortodoxes s’estructuren entorn de l’anomenada comunió ortodoxa. La instancia superior d’aquesta comunió es el concili ecumènic, l’únic que té la facultat d’establir qüestions dogmàtiques. La instància immediatament inferior és el sínode de primats. Per sota venen les denominades esglésies autocèfales. El terme autocèfala expressa el model eclesial propi de l’ortodòxia. L'Església Ortodoxa està estructurada entorn a les seus patriarcals, altrament dites esglésies sinodals. Comparteixen una doctrina comuna (els set primers concilis) i una litúrgia (el ritus bizantí, amb variants pròpies de cada església). La vinculació jurídica d’aquestes seus patriarcals al patriarca de Constantinoble es simbòlica.

diumenge, 25 d’octubre del 2009

Opinions i judics sobre l'Islam



Avui ha tingut lloc el V Congrés d’Imams i Presidents de mesquites de Catalunya convocat pel Consell Islàmic de Catalunya. La trobada ha estat un èxit. Tota la sala del CCCB de Barcelona estava plena. Ni el canvi d’hora, ni la petita confusió generada ahir per una contraprogramació de l’acte ha minvat l’assistència a aquesta trobada. Durant tot el dia els musulmans catalans han parlat sobre els estereotips i prejudicis que es tenen sobre l’Islam als països occidentals. La presència de representants institucionals: la Directora General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya, el Director General de Relacions amb les Confessions del govern de Madrid, representants del PSC, Convèrgència Democràtica i Unió Democràtica, i de l’Ajuntament de Barcelona han donat visibilitat al suport polític que es dóna a aquest tipus d’iniciativa.

Aquest congrés és una proba que evidencia la normalitat de la presència de l’Islam a Catalunya i la voluntat de la comunitat musulmana d’avançar cap la consolidació de l’Islam de Catalunya. Durant tot el dia els participants han debatut sobre “opinions i judicis” que estenen a Europa sobre els musulmans. Els diversos ponents han tractat aquesta qüestió des de diverses perspectives. Tots ells han indicat que massa sovint es mira a les comunitats musulmanes a través d’estereotips que molts cops condueixen a construir prejudicis que dificulten la seva comprensió. El reconeixement de la diversitat no ha de comportar un tracte desigual i la creació d’exclusions. El debat ha estat ric i alguns dels imams participants han deixat a l’aire la pregunta sobre el que cal fer per trencar aquests estereotips. Probablement, ara les comunitats musulmanes de Catalunya i les seves institucions hauran de seguir treballant per trancar aquests estereotips. Com deia un dels ponents: és un treball constant i pacient. On coexisteixen progressos i dificultats. Però que no es pot deixar de fer. Cal perseverança. La iniciativa d’avui és una bona mostra del camí que cal seguit. Endavant i bona feina.

dissabte, 24 d’octubre del 2009

Ortodoxia – Identitat ortodoxa 2

Les esglésies ortodoxes tenen set sagraments: el bateig, la confirmació, l’eucaristia, la confessió, l’ordenació, el matrimoni i el sagrament i unció dels malalts. L’ortodòxia accentua l’espiritualitat viscuda en l’àmbit litúrgic a través dels cants. Les persones es persignen cada cop que s’esmenta el nom de l’Esperit Sant i ho fan fent el signe de la creu amb un moviment de la ma dreta que va del costat dreta a l’esquerra comença’n pel cap, pit, espatlla dret i espatlla esquerra. Els dits polze, índex i mestre de la ma dreta s’ajunten per representar la trinitat mentre que l’anular i el petit es recullen sobre el palmell per significar la seva doble naturalesa. En les esglésies ortodoxes no hi ha bancs perquè els fidels estan sempre drets. Les persones que necessiten repenjar-se per seguir més còmodament les llargues cerimònies ortodoxes acostumen a fer-ho contra les parets de l’església.

El sacerdot és bàsic per aglutinar el nivell de la comunitat ortodoxa. El capellà esdevé el nexe a partir del qual la comunitat resta es troba i s’organitza. El sagrament de l’ordre sacerdotal comporta tres etapes. La primera és el diaconat, la segona és el presbiterat i la darrera l’episcopat. Els bisbes s’escullen només entre els monjos que són cèlibes, mentre que els sacerdots han d’estar casar-se abans de ser ordenats. Un cop ordenats, els sacerdots no es poden casar.

Moltes esglésies ortodoxes (Rússia, Sèrbia, Geòrgia) segueixen el calendari julià enlloc del calendari instaurat pel papa Gregori XIII que és el que també es vigent en les societats occidentals. Per això, en general, existeix un decalaitxe entre les festes catòliques i les ortodoxes.

divendres, 23 d’octubre del 2009

Paisatge després de la crisi



Ahir tingué lloc a Montserrat el primer sopar debat organitzat per la fundació Montserrat-2025. El catedràtic Anton Costas parlà sobre “Paisatge després de la crisi. Reconstruir el bé comú” davant d'un grup d'empresaris i directius d'empresa. La seva intervenció comença per una diagnosi del moment present. Segons aquest professor l’actual crisi econòmica marca un canvi d’època. No és una crisi econòmica qualsevol. La seva diagnosi es basa en que al darrera de l’actual crisi hi ha la pèrdua dels factors morals que defineixen una vida decent: la justícia, la confiança, la fraternitat, generositat, etc... Són uns moments que, en alguns aspectes, recorden el que foren els anys entre el període de 1870 i 1914 coneguts com la Belle Epoque o Epoca Dorada. Tothom gastava perquè hi havia un crèdit il·limitat i barat que estimulava tenir sous baixos però un sou complementari a través d’aquests crèdits. Però això s’ha acabat perquè l’economia ha entrat en crisi, en part, per la pèrdua dels valors bàsics que donaven confiança al sistema econòmic i l’aparició d’un fenomen econòmic nou: la desaparició del crèdit.

El professor Costa recordà que les teories econòmiques del mercat són viables si es fonamenten també amb uns valors sòlids que permeten, corregir d’alguna manera, les seves ineficiències. Fonamentà el seu judici amb la visió moral que Adam Smith tenia del mercat (Teoria dels sentiments morals). En contra del que es pensa, digué el professor Costa, Adam Smith no era partidari d’un mercat sense regulació o manca de valors que corregissin els seus errors. Tot el contrari. Smith creia profundament en els valors com a sistema per equilibrar els problemes generats per un mercat deixat a la seva iniciativa.

El professor Costa proposà una mirada esperançada a la crisi entenent que és una oportunitat important per corregir el sistema econòmic espanyol. Proposà avançar a partir de 5 eixos (el que anomenà les 5 R). Es un temps per rescatar el concepte públic de crèdit; per recuperar la intervenció del sector públic en l’activitat econòmica malgrat que es generi dèficit; per reconvertir alguns sectors productius; per reformar moltes coses del sector productiu i no únicament el mercat laboral; i per reequilibrar la despesa pública, especialment cal invertir més en els infants i els joves perquè són el futur.

La iniciativa endegada per l’Abadia de Montserrat a través de la seva fundació Montserrat 2025 és molt positiva perquè permet mirar la realitat, sempre plural i plena de matisos, a partir de la defensa d’un sistema de valors sòlids que vertebren la moral cívica. Des de la visió cristiana, l’Abadia de Montserrat, ofereix un espai obert on persones amb diferents responsabilitats econòmiques i socials poden escoltar una anàlisi de la realitat feta a partir d’una defensa clara per aquests valors. La intervenció del professor Costas és un bon exemple de com parlar de la crisi econòmica defensant uns valors que, deia ell, defineixen una societat decent. Considero molt encertada aquesta iniciativa i desitjaria que es consolidés com un espai de trobada útil per avançar en el procés d’humanització de la societat. L’encert d’aquesta proposta és facilitar un espai de trobada on els participants es trobin còmodes per tal de poder expressar-se lliurament. La reserva i la discreció han de ser un dels distintius d’aquests encontres a fi de generar un ambient de confiança que faciliti als participants aportar els seus punts de vista a les qüestions debatudes.

dijous, 22 d’octubre del 2009

El valor del silenci

El valor del silenci
22 octubre 2009

M’ha sorprès gratament que el President Montilla fes un elogi del silenci en el seu nou espai al Facebook. El silenci és un virtut necessària avui. Qui practica el silenci té més oberta la capacitat d’escoltar. No és fàcil escoltar en un món ple de sorolls. Hi ha soroll per tot arreu. Les ciutats són sorolloses, el soroll traspassa sense demanar permís les parets i el soroll ens acompanya a tothora. Molts cops, quan el gaudi del silenci sembla possible el defugim obrint qualsevol aparell que generi soroll, encara que sigui la música més selecta. Dóna la impressió que ens fa por estar en l silenci.

La virtut del silenci també ens permet escoltar-nos a nosaltres mateixos. Avui estic en un lloc on el silenci és, en part, una opció de vida. Com ens mostrà la pel·lícula ”El gran silenci” el silencia pot ser un camí de virtut. Elogio el silenci dels “solitaris”, aquells ermitans que habitaren fa segles Montserrat; però també admiro la capacictat de crear silenci al bell mig de la civilització. Animo a trobar temps pel silenci. Tant per escoltar als altres, com escoltar l’interior personal. Allí on les preguntes es formulen i reformulen moltes vegades.

El món polític necessita temps de silenci. El cardenal Martini, quan rebé el premi príncep d’Asturies, va parlar de la necessitat dels moments de silenci en la política. Certament, hi ha massa soroll en la política que distreu dels seus objectius últims. Només des del silenci es pot parlar a la societat per generar confiança. Parlar per parlar és innecessari. Parlar per escoltar-se és deplorable. Parlar per tenir un tall de veu al telenotícies és lamentable. Callar per parlar quan cal és de persones intel·ligents.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Ortodòxia – Identitat ortodoxa 1

Les esglésies orientals tenen una concepció eclesial diferent a l’Església Catòlica. Mentre l’església catòlica romana accentua la unitat, i el Papa n'és el seu cap visible; les esglésies orientals tenen una concepció de ben diferent d’elles mateixes. Aquestes esglésies són autocèfales i interiorment preval la la col·legialitat dels bisbes. El resultat pràctic és la gran diversitat d’esglésies en el si de l’ortodòxia.

L’església ortodoxa es considera com l’església cristiana dels orígens amb vocació d’una, santa i apostòlica. De tal manera que les altres esglésies, àdhuc la catòlica, podrien considerar-se integrants d’aquesta concepció àmplia d’església que tenen els ortodoxes. Per això una església ortodoxa considera que té responsabilitat pastoral sobre tots els cristians que viuen en el seu territori canònic, al marge de que siguin ortodoxes o no. La identitat ortodoxa, a banda dels detalls teològics explicats anteriorment, es basa en la negació del primat del bisbe de Roma, el papa, sobre la resta d’esglésies cristianes. L’església ortodoxa es distingeix també per la importància que dóna a la col·legialitat en les preses de decisions.

El símbol de l ‘església ortodoxa és l’anomenada creu ortodoxa. Aquesta consta d’un eix central amb tres travessers. El primer representa la inscripció que hi havia al damunt de la creu de Jesús, el central que és més gran representa on fou clavat en creu i el travesser inferior és el lloc on reposaven els seus peus. Hi ha una variant que representa aquest darrer travesser inclinat

dimarts, 20 d’octubre del 2009

Barak Obama i l'avortament

Comentant el recent document sobre l’avortament promogut per un grup de cristians socialistes, l’Albert Aixelà, director de la Fundació Campalans (PSC), em va recomanar la lectura del discurs de Barak Obama a la Universitat catòlica de Notre Dame, a South Bend (Indiana). La presència del president nord-americà en aquesta universitat fou durament criticada i activament contestada pels sectors antiavortistes. Pel seu interès reprodueixo el fragment del discurs de Barka Obama on es refereix al debat sobre l’avortament.

Resulta obvi que l’àmbit en què totes aquestes qüestions es manifesten amb
més força és el debat sobre l’avortament.

Mentre pensava en la controvèrsia que ha envoltat la meva visita d’avui, vaig recordar una anècdota que vaig viure durant la meva campanya per al Senat i que vaig descriure en un llibre titulat The Audacity of Hope (‘L’audàcia de l’esperança’). Pocs dies després de guanyar la nominació demòcrata vaig rebre un missatge electrònic d’un metge que em deia que en el moment de votar-me a les primàries d’Illinois va haver-hi un fet que el va preocupar molt i que li va fer pensar que podria fer que no em votés a les eleccions generals. Es va definir com un cristià plenament provida, però no era pas això el que podia fer que no em votés .

El que preocupava el metge era una frase que els meus col·laboradors de campanya havien posat a la meva pàgina web, una frase que deia que jo lluitaria contra «els ideòlegs de dretes que volen treure a les dones el dret de decidir». El metge em va dir que creia que jo era una persona molt sensata, i que per això havia donat suport a les meves iniciatives polítiques per ajudar els pobres i millorar el nostre sistema educatiu, però que si realment pensava que tots els defensors provida no eren més que ideòlegs que volien fer mal a les dones, estava demostrant molt poca sensatesa. Va escriure: «No us demano que us oposeu a l’avortament, sinó que parleu d’aquesta qüestió des d’un punt de vista just i imparcial». Un punt de vista just i imparcial .

Després de llegir el missatge del metge, li vaig contestar donant-li les gràcies. Tot i que no vaig modificar la meva postura, vaig dir als meus col·laboradors que canviessin la frase de la pàgina web. I aquella nit vaig demanar a Déu que em permetés aplicar als altres la mateixa presumpció de bona fe que el doctor havia aplicat amb mi. Perquè quan fem això –és a dir, quan obrim els nostres cors i les nostres ments a les persones que no pensen o creuen exactament com nosaltres– és quan descobrim la possibilitat d’arribar a un punt d’unió.

Aleshores és quan comencem a dir: «Potser no estem d’acord en l’avortament, però podem estar d’acord en el fet que no hi ha cap dona que prengui aquesta decisió tan traumàtica i dolorosa a la lleugera, perquè té implicacions tant morals com espirituals» .

Així doncs, treballem plegats per reduir el nombre de dones que hagin d’avortar, reduïm els embarassos no desitjats. Fem que l’adopció sigui més fàcil. Proporcionem atenció i suport a les dones que sí que decideixen tenir fills. Honrem la consciència d’aquells que no estan d’acord amb l’avortament, redactem una clàusula de consciència i assegurem-nos que les nostres polítiques de salut no només es basen en la ciència sinó també en l’ètica, així com en el respecte per la igualtat de les dones. Tot això és al nostre abast .

Ara, promoció del 2009, no entengueu que suggereixo que el debat sobre l’avortament es pugui o s’hagi d’evitar. Perquè, per més que vulguem esquivar-lo –sobretot sabent que les postures de la majoria d’americans sobre aquesta qüestió són complexes i fins i tot contradictòries–, el fet és que, a un determinat nivell, les visions que en té cada part són irreconciliables. Cada bàndol es continuarà defensant públicament amb passió i convicció, però estic segur que podem avançar sense reduir les postures divergents a una mera caricatura”

Es pot trobar el discurs sencer a la revista VIA nº 10

dilluns, 19 d’octubre del 2009

Mamadou Djouma, una persona honrada

Desprès de tants dies de llegir i escoltar amb preocupació els diferents casos de corrupció i estafa empresarial i política (Gürtel, Millet i altres); la petita noticia, quasi bé un curt allargat sobre el comportament exemplar de Mamadou Djouma semblava un oasi d'esperanca. En Mamadou Djouma, immigrant guineà en atur i situació econòmica precària, va trobar-se 800 euros en un caixer automàtic de La Caixa i els va tornar. Per que no se'ls quedà, si li haurien ajudat a passar les penes? Perquè la seva religió, musulmana, prescriu ser honrat.

Aquesta bona noticia, parla de l’honradesa de les persones. Virtut que practica molta gent, però que habitualment no és notícia. Només, excepcionalment, algú en fa esment com és el cas comentat. Si volem que els valors esdevinguin virtuts cíviques cal parlar-ne més. La societat ha de conèixer quines són les virtuts que volen tenir-se integrades en els nostres comportaments i que hi ha persones que els viuen en la quotidianitat. Només així, les virtuts cíviques seran enteses, conegudes i compartides. Tal com estan els temps no està de més de parlar de valors i virtuts.

L'altre aspecte de la notícia, no gens marginal, es la motivació d’en Mamadou Djouma. El que feu ho va fer per creença religiosa. Això també cal dir-ho. Perquè moltes de les virtuts que volem veure en la societat tenen les seves arrels en les motivacions religioses. Des de la fe es pot construir, en diàleg amb altres creences, una ètica cívica. També es de remarcar que en Mamadou Djouma és musulmà. Bon exemple per aquells que consideren l’Islam l'origen de molts dels mals de la societat contemporània. Amb sinceritat, Mamadou Djouma explicà que “espero que Déu m’ho pagui quan arribi el dia”.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Ortodoxia – Les església ortodoxes -2


Després de la fi de l’imperi de Bizanci els invasors otomans acceptaren que el seu Patriarcat mantingués certs privilegis. El patriarca tingué la consideració d’etnarca (autoritat civil dels cristians), sota la protecció política del sultà. Malgrat la bona relació entre els otomans i els cristians, aquests passaren per enormes dificultats degudes al tracte discriminatori que rebien per part de les autoritats que cada cop era més negatiu. Davant d’aquesta situació molts cristians es passaren a l’Islam. Aquest fet, junt amb comportaments eclesials irregulars, debilitaren molt l’església de Bizanci d'aquesta època.

La situació a Constantinoble repercutí negativament a Grècia. Els grecs s’oposaren a la col·laboració del Patriarcat de Constantinoble amb les autoritats otomanes. Aquesta situació es perllongà en el temps. Quan Grècia assolí la independència a l’any 1828 es constituí una nova església autocèfala, regida per l’Arquebisbe d’Atenes. En aquells moments es seguí el model rus d’un sínode sota un estricte control governamental. A partir de la guerra grecoturca de 1922 molts grecoparlants ortodoxos de Turquia emigren a Grècia, i a l’inrevés, de tal manera que per primera vegada l’arquebisbe d’Atenes tenia una feligresia superior a la del Constantinoble. La religió ortodoxa és un element constitutiu de la identitat nacional grega, és religió d’Estat i gaudeix de nombrosos privilegis.

Dins de les esglésies orientals el Patriarcat de Constantinoble gaudeix de la primacia honorífica, però aquesta no té continguts i gairebé cap jurisdicció. Avui l’església ortodoxa es majoritàries als països eslaus i a Grècia, està present al Proper Orient i en algun país de l’Àfrica oriental, a més de tenir importants nuclis allí on l’exili rus es consolidà després de la revolució russa de 1917.

dissabte, 17 d’octubre del 2009

Jan Laporta unpluged


Fa dies que el president del Barça dóna la impressió de trobar-se en estat de gràcia. Tant el podem trobar a la capçalera d’una manifestació independentista com presidint la marxa de torxes commemorativa de l’afusellament del president Companys; com despistant sobre l’espionatge al Barça o insultant per telèfon al president de la Comunitat d’Extremadura, el barcelonista Guillermo Fernández Vara, o despistant per l’espionatge a quatre directius de la seva junta. M’ha sorprès la defensa que ha fet recentment del director general Oliver i el seu plany perquè creu que els 600.000 euros anuals més incentius que cobra el director general corporatiu són pocs. Jan Laporta sovint treu pit i quan ho fa, no sé perquè, em recorda a un altre president, en Sarkozy. Al menys aquest té un equip de persones que li preparen discursos i així evita situar-se en les aigües tèrboles del tòpics de sempre.

Trobo el president del Barça desconnectat de la realitat. Si el Barça és més que un club, el seu president també hauria de ser més que un president. El Barcelona desenvolupa un paper social dins i fora a Catalunya que no és pot menysprear. Es una estructura social d’integració que mereix preservar. Els nous catalans, quan busquen quines són les noves realitats en les quals s’han d’identificar, a més del pa amb tomàquet, la Caixa, Montserrat, una realitat inqüestionable és el Barça. I en aquest Barça hi ha gent de tota mena que s’ha de respectar. Certament que hi ha independentistes, però també n’hi ha qui no en són per voluntat i altres per desconeixement. El Barça és un reflex clar del que és la societat catalana. Per això hi ha socis que tenen molts diners, i altres que estan a l’atur. Per això, bandejar la insuficiència del sou del director general ho trobo de mal gust. Probablement cal que aquest senyor els cobri si fa més coses pel club que espiar a directius. L’anàlisi cost/benefici és una bona mesura per judicar el sou. Però avui, davant el tràngol econòmic que passen moltes persones cal tenir un cert pudor alhora de parlar d’aquests temes. La massa social del Barça que està a l’atur, en el salari mínim interprofessional, els mil·leuristes i els que estan lluny del sou del Sr. Oliver es mereixen respecte.

Si el president Jan Laporta vol dedicar-se a altres activitats que ho faci. Però que no malmeti el nom de la institució que ell presideix. El Barça és una amplia massa social plural que ha sabut identificar el club amb un país que també és plural. El Barça no pot fer-se antipàtic pels acudits o gràcies que faci el seu president. No es normal que un president d’un club es quedi en calçotets a l’aeroport. Els responsables del club haurien d’entendre que el club seguirà fins i tot quan ells no formin part de la seva junta.

divendres, 16 d’octubre del 2009

El Marroc, l'Islam i nosaltres


La fe islàmica està en augment al Marroc. El fenomen és constatable a simple vista, observant com vesteixen les dones o la pràctica massiva del Ramadà però també ho il·lustren les estadístiques del culte islàmic. El Centre Marroquí d'Estudis i Investigació Contemporanis acaba de publicar un informe on es destaca un increment de la pràctica religiosa islàmica. Cal a dir que aquest treball ha estat promogut i realitzat per militants o persones properes al partit islamista de Justícia i Desenvolupament (PJD), l'única formació islamista legal amb representació parlamentària.

Segons aquest estudi al Marroc hi ha 47.967 mesquites, la majoria de les quals (34.784) es troben en zones rurals. Tenint present que la població del Marroc (31 milions) equival als dos terços de la d'Espanya (46 milions), aquell país posseeix el doble de temples dedicats a la religió majoritària. Segons aquest estudi hi ha uns 42.000 imants, amb la consideració de funcionaris de l'Estat i controlats per un ministeri de culte. El nombre de sacerdots catòlics a Espanya és de 19.500. Aquest estudi també detecta que s’ha incrementat, i molt, el nombre de persones que anualment peregrinen a la Meca. Durant l’any 2008 170.000 musulmans marroquins hi peregrinaren, un 55% més que en 2007. També va augmentar el nombre d'alumnes de les madrasses (escoles alcoràniques), que imparteixen una formació religiosa, dels 300.000 de 2007 s’incrementa a 500.000 durant l’any 2008.

Mustafà el Khalfi, director del Centre Marroquí d'Estudis i Investigació Contemporanis afirma que aquestes dades demostren la reactivació de l'Islam al Marroc. Que, segons el Khalfi, és molt apreciable entre els joves, ja que es detecta una major participació en les activitats de les mesquites, en l’ús que fan dels canals televisius religiosos via satèl·lit, l’observança de les pràctiques religioses islàmiques o perquè cada s’observa que hi ha més noies joves circumspectes alhora de vestir-se i perquè es tapen el cap amb l'hiyab (mocador).

El govern del Marroc ha de fer front al progressiu ascens de l’islamisme rigorós que contrasta amb la benvolença com la tradició malikí intrepreta i aplica l’Islam. Al Marroc es dóna un lent moviment d’algunes peces del sistema religiós que obliguen a efectuar uns altres moviments també allí on la comunitat marroquina està present fora del país. És més que probable que el que està passant a la comunitat musulmana a casa nostre en els darrers mesos reflexi, d’alguna manera, aquests discrets moviments. Mentre una part de la comunitat musulmana marroquina emprèn un camí en recerca de la seva identitat religiosa, al marge de tot altre consideració - trànsit que comporta recuperar persones, signes i discursos fins ara bastant difuminats o diluïts– una altra part pren distància amb els primers i explora una altra visibilitat de l’Islam de Catalunya. Si els primers no tenen problemes de convidar a dirigents de Justícia i Desenvolupament en els seus actes, els segons els esquiven com els gats escaldats fugen de l’aigua tèbia. En aquest cas, sembla que preval les ganes de viure un Islam en unes claus diferents, sense abandonar la identificació i solidaritat amb les preocupacions del sunnisme malikí institucional que es practica al Marroc amb el suport del seu govern. Caldrà estar atent a l’evolució dels esdeveniments. Crec que en poques setmanes hi hauran més notícies entorn a aquestes qüestions.

dijous, 15 d’octubre del 2009

Legalitat i ètica

Diverses esdeveniments de l'agenda política m'han fet reflexionar sobre les relacions entre ètica i legalitat. Són fets, inicialment inconnexes, que per les seves repercussions incideixen clarament en l’àmbit de l’ètica cívica i en les morals particulars. Un és el cas del finançament a la Fundació Trias Fargas per part de Fèlix Millet a través la Fundació de l’Orfeó Català; l’altre és el projecte de llei d'avortament. Ambdós són dos esdeveniments que conviden a reflexionar sobre les relacions que s'estableixen entre l'àmbit de la decisió legislativa i política, i l’ètica cívica i la moral personal. Queden a fora d’aquesta consideració els casos que afecten al PP, perquè en aquests el punt de partida no és la legalitat de les actuacions, sinó la seva il·legalitat. Per això els escàndols dels populars es poden desqualificar directament com a reprovables, èticament condemnables i penalment punibles.

Els dos fets que vull comentar em són més propers. En els dos casos esmentats hi ha un discurs que sembla el fil conductor: la visió del positivisme jurídic. Aquest i la filosofia política associada consideren que si les decisions i politiques estan ben legitimades i el procés esta ben fet tenen tota la validesa ètica i són moralment acceptables. És a dir, si el procediment és legal no hi ha cap qüestionament ètic i moral. Aquesta idea parteix del pensament de Thomas Hobbes en la seva obra Leviatán que és l'autoritat i no la veritat qui fa la llei, “auctoritas, non veritas, facit legem”. No tothom comparteix aquest punt de vista. Legitimitat i ètica no van sempre de la ma. Claudio Magris ha tractat aquesta qüestió en diversos articles al llarg dels últims anys. En una ocasió va escriure “la llei positiva, en si, no és legítima - ni tan sol quan neix d'un ordenament democràtic o del sentiment i de la voluntat d'una majoria - si conculca la moral; per exemple, una llei racial, que sanciona la persecució o l'extermini d'una categoria de persones, no es converteix en justa encara que la votin democràticament una majoria en un parlament democràticament escollit

Enfront del positivisme jurídic hi ha la consideració de que les lleis han d'inspirar-se en uns principis ètics previs al raonament polític o la legalitat establerta. Les lleis no defineixen l'ètica. Al contrari, l'ètica és anterior al dret o, com a mínim, és una de les seves fonts d'inspiració. En tot cas, les lleis no neutralitzen l'ètica. Aquesta està sempre activa per criticar, quan així sigui necessari, les fallades i les limitacions del dret, tant en l'elaboració dels criteris jurídics com en la seva aplicació. Entre ètica i dret ha d'existir un diàleg fluid i ric en matisos. Tant de bo la situació que afecta avui a l'agenda política serveixi per debatre quin es l'espai de l’ètica en l’àmbit de l’acció política i de govern.

dimecres, 14 d’octubre del 2009

Benet XVI i les minories creatives


Des de fa temps, un sector de l’església no amaga la seva incomoditat per la secularitzada de la societat. Fins i tot, alguns eclesiàstics, ho interpreten com un intent d’apartar el fet religiós, i el catolicisme en particular, de la societat. Atrapats per la por a la vacuïtat identifiquen enemics per tot arreu, organitzen manifestacions i sorolls mediàtics i confien en els nous moviments eclesials, algun d’ells partidaris de eclesiologies restauracionistes, per tal de mantenir viva la presència eclesial. El record de la cristiandat alimenta aquestes actituds i les condiciona.


Rellegint documents passats he trobat una interessant entrevista a Benet XVI en l’avió papal el dia 26 de setembre mentre es desplaçava de Roma a Praga. En el següent fragment el lector podrà notar que la visió de Benet XVI sobre el que ha de fer l’Església catòlica difereix bastant del que patrocinen alguns dirigents de la Conferència Episcopal Espanyola. Es tracta d'una visió que resulta més propera a la realitat eclesial i, perquè no dir-ho, estimula a treballar per la renovació de l'Església.

Pregunta. - Santedat, la República Txeca és un país molt secularitzat, en el qual l'Església Catòlica és una minoria. En aquesta situació, com pot contribuir efectivament l'Església al bé comú del país?

Benet XVI - Diria que normalment són les minories creatives les que determinen el futur, i en aquest sentit l'Església Catòlica s'ha de concebre com a minoria creativa que té una herència de valors que no són coses del passat, sinó que són una realitat molt viva i actual. L'Església ha de renovar, estar present en el debat públic, en la nostra lluita per un concepte veritable de llibertat i de pau. D'aquesta manera pot contribuir en diversos sectors.

Diria que el primer és justament el diàleg intel·lectual entre agnòstics i creients. Tots dos es necessiten mútuament: l'agnòstic no pot estar content de no saber si Déu existeix o no, sinó que ha d'estar en recerca i sentir la gran herència de la fe, el catòlic no pot acontentar-se amb tenir la fe, sinó que ha d'estar encara més en recerca de Déu, i en el diàleg amb els altres tornar a aprendre sobre Déu en una forma més profunda. Aquest és el primer nivell: el gran diàleg intel·lectual, ètic i humà.

Després, en el sector educatiu, l'Església té molt per fer i per donar, pel que fa a la formació. A Itàlia parlem del problema de l'emergència educativa. És un problema comú a tot Occident: aquí l'Església ha novament actualitzar, concretar, obrir per al futur la seva gran herència.

Un tercer sector és la "Caritas". L'Església sempre ha tingut a aquesta com a signe de la seva identitat: anar en ajuda dels pobres, ser instrument de la caritat. A la República Txeca, Caritas fa moltíssim en les diverses comunitats, en les situacions de necessitat, i ofereix molt també a la humanitat sofrent en els diferents continents, donant així un exemple de responsabilitat pels altres, un exemple de solidaritat internacional, la qual cosa és també condició per la pau.

Com ja vaig comentar en un altre post, els cristians estem cridats a mantenir una presència social com a minoria creativa. Per això necessitem pastors que ens ajudin a comportar-nos com a minoria i anunciar l’Evangeli de forma creativa en una societat on les religions portadores de sentit transcendent estan cridades a ser minories creatives.

dimarts, 13 d’octubre del 2009

Ortodoxia – Les esglésies ortodoxes -1

Quan es desféu el darrer reducte de l’imperi romà per la caiguda de Constantinoble en mans dels turcs, el 1453, el centre de l’ortodòxia es desplaçà cap a Rússia perquè els altres patriarcats tradicionals d’orient: Alexandria, Antioquia i Jerusalem havien han perdut pes específic dins de les esglésies orientals perquè els seus àmbits territorials havien deixat d'esser cristians com a resultats de la seva islamització per les conquestes àrabs. Els països eslaus la situació era diferent. Les terres eslaves havien estat començades a evangelitzar pels germans missioners Ciril i Metodi (Sant Ciril i Sant Metodi) enviats per Constantinoble a l’any 876 a la Gran_Moraviaa petició del seu monarca, Ratislau. Per dur a terme la seva tasca crearen una llengua literària, l'antic eslau litúrgic i elaboraren un nou alfabet per posar-la per escrit, l'alfabet glagolític, després substituït per l'alfabet ciríl·lic. Encara que la missió a Moràvia no reixí, a mitjans del segle X es produí la conversió del principat de Kíev (Ru’s de Kiev, l’actual Ucraïna) a partir del qual es cristianitzen les terres eslaves. Aquest fet fou també un altre motiu de tensió entre l’església llatina (occidental) i la grega (oriental) que es diputaven el domini d’aquesta regió. Al final d’aquest procés d’expansió de l’ortodòxia per les terres eslaves porta que es consideri a Moscou la “tercera Roma”. La consolidació de l’església ortodoxa a Rússia fa possible que a l’any 1589 sota la regència de Boris Godunov es constitueixi el Patriarcat de Moscou.

Les progressives transformacions geopolítiques del centre d’Europa afavoriren l’aparició de succeïus patriarcats autònoms a Sèrbia (1879), Romania (1865), i Bulgària (1870). La creació de l’URSS provocà el domini del patriarcat rus sobre els altres patriarcats que no foren recuperant la seva total independència a partir de 1989. L’església oriental a Sèrbia no ha tingut verdadera autonomia fins després del seu reconeixement com estat independent a l’any 1878. L’any següent, 1879, el patriarcat de Constantinoble reconeixia l'autocefàlia de l’església sèrbia. El concepte d'autocefàlia té molta importància dins de l'església ortodòxia. Amb aquest concepte es reconeix l'autonomia que té qualsevol bisbe d'una església de resoldre tots els seus afers interns sense dependre de cap nivell superior. Al 1920 fou elevada al rang de Patriarcat. L’església romanesa li fou reconeguda la seva autocefàlia a l’any 1865 i a l’any següent es reconegué el patriarcat de Bucarest.

dilluns, 12 d’octubre del 2009

La visió de Ramon Jauregui

Aquest cap de setmana s’ha celebrat a Còrdova el congrés de la Lliga Internacional de Socialistes Religiosos i la constitució en el PSOE del grup federal de Cristians Socialistes. En la cloenda d’aquest encontre l’eurodiputat Ramon Jauregui exposà deu consideracions sobre el moment polític. A continuació resumeixo el que va dir en Ramon Jauregui.

1. La crisi econòmica actual evidencia el triomf de lo públic, l’Estat, i reafirma la importància de la política. La solució de la crisi només pot venir a través de la intervenció política per posar ordre en el desordre econòmic que ha portat la cobdícia d’algunes persones.

2. Les polítiques progressistes han de basar-se en la construcció d’un nou relat fonamentat en valors. Les propostes polítiques necessiten recuperar el sentit de les idees i dels valors.

3. Cal globalitzar els drets dels ciutadans enfront de qualsevol poder. L’estat-nació és un marc estret per gestionar els drets dels ciutadans quan els problemes són globals.

4. Cal treballar activament per la igualtat. La igualtat no és una condició per la llibertat, però des de la igualtat s’avança cap la llibertat. Treballar per la igualtat vol dir protegir als desiguals, promoure polítiques d’igualtat i capacitar a les persones per tal de poder accedir a totes les oportunitats.

5. Calen polítiques fiscals més justes a fi de que els grans capitals estiguin implicats en la sortida de la crisi econòmica. Es necessita una fiscalitat sobre les transaccions internacionals de capital. El pes de la sortida de la crisi no pot recaure únicament en els ciutadans.

6. Calen polítiques mediambientals que propicien la sostenibilitat.

7. Cal gestionar la diversitat per millorar la convivència. Cal assumir que la societat és plural i les polítiques han d’incorporar el valor de la diversitat. Els partits polítics progressistes han defensar la diversitat.

8. Cal educar a les persones en la responsabilitat i cal que els partits polítics i les empreses actuïn amb responsabilitat. S’ha de desenvolupar una cultura de la responsabilitat.

9. A problemes globals calen respostes globals. Cal avançar pel desenvolupament de polítiques globals contra la tendència de fer polítiques nacionals. Cal crear espais supranacionals per resoldre els problemes. Cal tenir una cultura cosmopolita.

10. Europa és una oportunitat. Cal progressar més en la construcció d’Europa superant la visió d’una Europa entesa com agregat de nacions. Avui Europa encara no té una veu única. Entendre Europa com un agregat de nacions desvirtua el sentit del projecte europeista.

Cal dir que els presents agraïren la intervenció de Ramon Jauregui amb prolongadíssima ovació.

diumenge, 11 d’octubre del 2009

Ortodoxia –Evolució dels patriarcats i la seva separació 2

Un dels primers elements de tensió fou la polèmica sobre la licitud de la veneració d’imatges. Aquesta discussió, que es podia interpretar com una disputa teològica, tenia al darrera un important transfons polític. Els territoris occidentals, des de la fi de l’imperi Romà Occidental pera la derrota de l’emperador Ròmul August en mans dels bàrbars encapçalats per Odoacre al 476, s’havien queda políticament debilitat, mentre que l’imperi Oriental s’enfortia sota la direcció dels diferents emperadors. La política expansionista de Carlemany, nomenat rei dels francs al 768 i després coronat emperador dels francs i dels romans, emprant tota la simbologia de l’antic imperi romà, per part del papa Lleó III a l’any 800 tensà les relacions entre el conjunt d’Occident i Orient. Les esglésies no quedaren al marge d’aquesta tensió i les seves disputes de caràcter doctrinal amagaven les tensions polítiques del moment.

El segon factor de tensió entre l’església d’Occident i l’Oriental, influït també per qüestions del repartiment del poder polític, estava relacionat amb el reconeixement de la primacia del primat de Roma enfront els patriarcats orientals, a més de la disputa, més teològica, en relació a la introducció de la filioque en el Credo romà en contra del criteri de l’església oriental bizantina. Els teòlegs romans havien inclòs l'anomenada clàusula filioque en la formulació del Credo, per tal d’afirmar, en contra de la tradició de les esglésies orientals, que l'Esperit Sant procedia no solament del Pare, sinó també del Fill. Les dificultats, tensions i incomprensions entre Roma i Constantinoble foren en augment fins que a l’any 1054 el Papa Lleó IX i el patriarca de Constantinoble Miquel Cerulari s’excomunicaren mútuament i les dues esglésies emprengueren camins divergents.

En els anys posteriors, malgrat la separació inicial les dues esglésies buscaren reconciliar-se, tot i que hi hagueren moments de notables enfrontaments. Al llarg d’aquests anys l’església oriental preservà la seva identitat i lluità activament contra la seva llatinització. A l’any 1438 es celebrà el concili de Florència en un moment polític marcat per l’assetjament de l’imperi turc a Constantinoble això influí en l’establiment, just un any després, d’un principi d’acord per tornar a unir-se les dues esglésies. Però els recels mutus impediren que aquest acord fructifiqués amb la nova unió de les esglésies. La caiguda de Constantinoble a l’any 1453 en mans dels turcs marca la fi de l’esplendor de patriarcat ortodoxa de Constantinoble i tanca definitivament la possibilitat d’una reunificació amb l’església occidental.

dissabte, 10 d’octubre del 2009

Ortodoxia –Evolució dels patriarcats i la seva separació 1

La història de l’església ortodòxia reflexa la història de les tensions entre els diferents patriarcats de la primitiva església cristiana, algunes sorgides per interpretacions doctrinals i altres influïdes per les pressions polítiques de l’entorn. El cristianisme, en la seva primera etapa, és consolidà bàsicament en la part oriental de l’Imperi Romà aprofitant el sòlid teixit urbà d’aquesta zona, i des d'allí s'estengué, més lentament, cap a la part occidental de l’imperi fins arribar a Roma. La consolidació definitiva del cristianisme es dóna a partir de l’edicte de Milà dels emperadors Constantí i Licini a l’any 313 reconeixent el dreta a la llibertat religiosa, circumstància que permeté normalitzar socialment el cristianisme.

Les causes de la separació de les dues esglésies, l’occidental encapçalada per Roma i l’oriental que tenia Constantinoble la seva referència principal, són múltiples. Hi ha raons de tipus doctrinal, poques, i altres, les que més, relacionades amb la configuració de l’església, el seu poder i les seves relacions amb els poders polítics de l’època.

A la mort de l’emperador Teodosi, l’any 395, l’Imperi Romà s’havia dividit en dues parts ben diferenciades: l’Orient i l’Occident. En cadascuna d’aquestes dues zones s’anaren consolidant uns projectes polítics, socials i culturals molt diferents. Mentre l’occident es llatinitzava i el poder polític s’anava debilitant per la pressió dels bàrbars; a l’orient es consolidava la llengua i la cultura grega i el poder polític establia forts lligams de cooperació amb l’església cristiana. Situació que no és donava a Roma on l’església restava al marge de les intrigues polítiques, tot i que anava adquirint un important poder d’influència social. Aquestes divergències feren emergir tensions entre els dos blocs de l’imperi i, per extensió, al si de la mateixa església cristiana.

Els patriarcats de les esglésies orientals, enfortides pel poder polític, no volien que el bisbe de Roma, per haver estat aquesta ciutat on l’apòstol Pere en fou el primer bisbe, exercís un poder sobre elles més enllà del valor simbòlic d’aquet fet. Els diferents bisbes de Roma no compartien aquesta visió, volien intervenir en les actuacions de les esglésies orientals. El patriarca de Constantinoble va enfrontar-se al bisbe de Roma adduint que ell era el bisbe de la capital de l’Imperi Oriental mentre que el bisbe de Roma només ho era de la capital de l’Imperi Occidental. En el concili de Calcedònia (451) el patriarcat de Constantinoble intentà esdevenir l’església hegemònica a orient, però l’església romana s’hi oposà. A partir d’aquest concili les tensions entre Roma i Constantinoble s’incrementaren. El patriarca de Constantinoble reivindicava insistentment la seva primacia en el món oriental i la independència de Roma, però el patriarcat llatí a Roma, que anava acumulant un poder social configurat a l’entorn de la figura central del bisbe de Roma com a Papa. A més, aquest conflicte s’enquadra en un context polític marcat per la debilitat de la part occidental i l’enfortiment de la part oriental de l’imperi on cada cop era més forta la col·laboració del poder polític amb l’església.

divendres, 9 d’octubre del 2009

Contravalors emergents

Després de parlar dels valors emergents i la crisi de valors, ara es presenten els valors que apareixen com a tendències de contravalors

1 Individualisme egocèntirc aïllat de tot nexe amb l’entorn
2. Cultura de la imatge. Narcicisme i sobrevaloració de l’estètica
3. Consumisme
4. Hedonisme. Recerca del plaer en tot moment com a fi en si mateix
5. Presentisme lúdic (Carpe diem)
6. Recerca compulsiva de la intensitat del present. Viure al màxim el moment present sense preguntar-se pel futur.
7. Indiferència ètica. Valors dèbils. No hi ha reflexió ni preocupació sobre els valors ètics

dijous, 8 d’octubre del 2009

Valors en crisi

Seguint el comentari d’ahir, passo a explicar quins són els valors en crisi

1. El compromís i la solidaritat. És el contrapunt a l’increment de l’individualisme.
2. La participació en activitats socials i polítiques
3. El sentiment de pertinència comunitària
4. El sentiment de responsabilitat. Es reclamen els drets però sense voler els deures.
5. La cultura de l’esforç. Es rebutja allò que comporta una dedicació personal continuada
6. Es valora positivament la família com a institució però no com institució que proporcioni sentit a la vida o com institució de socialització.
7. El treball ja no aporta identitat. Hi ha una valoració instrumental del treball: serveix per aportar recursos per consumir
8. Les religions tradicionals enfront l’increment de les sectes o les noves religions. Aquests no aporten criteris per orientar la vida de les persones.

Demà es presentaran els contravalors

dimecres, 7 d’octubre del 2009

Valors emergents

En una interessant conferència Lluís Saéz, professor de sociologia d’ESADE, ha explicat quines són les tendències que s’observen en els valors dels joves d’avui. Resumeixo a continuació el que es poden considerar valors en alça.

1. S’incrementa l’individualisme. La llibertat i l’autorealització són uns dels valors més apreciats.
2. Les persones són molt més tolerants. Es respecten les opinions dels demés.
3. Hi ha un alt pluralisme tant en l’àmbit ideològic, com cultural i religiós.
4. Es considera que la democràcia es la millor forma d’organització social
5. Són persones molt lleials i molt amigues dels seus amics. L’amistat és un valor preuat.
6. S’instal·la la cultura de l’oci, la festa i la diversió.

També poden identificar-se uns valors a la baixa i uns contravalors emergents. Tot això serà tractat en uns altres posts.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

L'església ortodoxa I

Dins del cristianisme hi ha les anomenades esglésies orientals les quals sorgiren de l’evangelització dels primers apòstols a l’extrem oriental de l’imperi romà on dominava la cultura grega i Constantinople n'era la capital política. Des dels seus inicis aquestes esglésies estaven vinculades als patriarcats orientals. En les primeres èpoques del cristianisme es consolidaren cincs patriarcats que foren, ordenats de major a menor importància: Roma, Constantinoble, Antioquia, Alexandria i Jerusalem. D’aquests cincs patriarcats inicials, l’únic occidental era Roma que gaudia d’una especial primacia sobre el altres patriarcats pel d'haver acollit els darrers anys dels apòstols Pere i Pau. Els altres patriarcats estaven en la part oriental de l’Imperi. En els patriarcats d’orient dominava la llengua i la cultura grega, mentre que en el romà la cultura dominant era la llatina.

El context cultural i polític condicionà l'evolució d'aquestes esglésies. Mentre unes acceptaren la primacia del patriarcat de Roma i el papa, unes altres qüestionaren aquest fet i donaren origen a l'anomenada església ortodoxa a l'any 1054. El conjunt d'esglésies orientals comparteixen la mateixa tradició que l’església catòlica romana i tenen en comú amb ella l’acceptació dels primer set concilis ecumènics: I de Nicea (325), I de Constantinoble (381), Efes (431), Calcedònia (451), II de Constantinoble (553), III de Constantinoble (680-681) i II de Nicea (787). Les esglésies orientals s'han dividit en diverses esglésies en funció de l’acceptació o no dels concilis ecumènics. Les esglésies ortodoxes són, entre el conjunt d'esglésies orientals aquelles que accepten els set primer concilis, els únics celebrats conjuntament amb l’església romana, i que es troben en comunió amb el patriarcat de Constantinoble. La paraula ortodòxia significa veritable doctrina i veritable glorificació. Avui les esglésies ortodoxes són la tercera gran església cristiana, junt amb la Catòlica Romana i les esglésies protestants, apleguen uns 215 milions de fidels repartits per tot el món.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Si la cosa funciona


Us recomano la darrera pel·lícula de Woody Allen, “Si la cosa funciona” (Whatever Works ). El protagonista és un personatge retret, malcarat i antisocial però que, a mesura que avança la pel·lícula esdevé simpàtic, amable i que, gràcies a les contínues seves reflexions, es fa proper a les preocupacions dels espectadors. És un repàs precís de les fòbies de les persones. Només comprensibles per algú que fa de cada pel·lícula un petit homenatge a la psicoanàlisi. Durant noranta dos minuts el protagonista fa una dissecció del conjunt de circumstàncies, creences, idees i actituds que forneixen l’existència.

El protagonista, un madur professor de física en atur, connecta amb els espectadors perquè, a més de que és dirigeix de forma explícita a ells a través d’un enginyós recurs cinematogràfic, parlar i diu d’allò que més d’un cop hem pensat. Woody Allen parla a través del protagonista per dir-nos, al igual que ja feu a Match Point, que les coses poden donar-se també per atzar. Per això cal estar atent i ser flexibles per tal de no deixar passar les oportunitats. Això és el que es desprèn de veure com els personatges fan i refan les seves vides de forma totalment inesperada. El racionalisme del protagonisme es va desfent progressivament a mesura que avança la pel·lícula. Al final, sembla que tota sigui atzar i casualitats.

Novament, Allen treu en una pel·lícula el seu mont particular de fantasmes. En poc espai de temps desfilen la gimnàstica sueca, la religió verdadera i les religions com a negoci, els teocon i els neocon (genialment representats en una galeria de personatges de cera), la teoria del caos, l’amistat, la psicoanàlisi, la sexualitat amb sexe i sense sexe, l’amor madur i l’amor adolescent, la soledat i la companyia, la ciència, l’art conceptual, la música, ... Un munt de llocs comuns pels espectadors. Els fantasmes de Woody Allen esdevenen complicitats amb els espectadors.

Una recomanació, si aneu al cinema eviteu seure al costat d’algú que xarrupi o mengi crispetes amb tots els sorolls del món, llavors no podreu captar els enginyosos i divertits diàlegs que, amb una velocitat prodigiosa, es donen sense parar. L’aparent surrealisme de les paraules s’amaga l’essència de la vida. Un autèntic regal que no es pot perdre.

diumenge, 4 d’octubre del 2009

Judaisme XIV – Actualitat del judaisme a Catalunya

A Catalunya hi ha vàries sinagogues. La més antiga és la Comunitat Israelita de Barcelona (CIB). Aquesta comunitat va nàixer a finals de l’any 1918. Com a comunitat jueva forma part de la congregació de tradició ortodoxa perquè segueix la Llei Judaica (Halakhà) més tradicional. Els membres d’aquest comunitat són molt observants en les seves pràctiques i es quien pels principis del cashrut (correcte, apropiat; alló que compleix els preceptes del cashrut és casher (o kósher si es pronuncia segons la fonètica yídish). Els cashrut són la part dels preceptes de la religió jeuva que indiquen allò que les persones poden o no poden menjar o beure segons els preceptes bíblics. Aquests regles especifiquen amb claredat quins són els aliments que poden considerar-se purs, és a dir, que compleixen els preceptes de la religió jueva, i aquells que no són casher. El 15% de membres de la Comunitat Israelita de Barcelona són esquenasites i el 85% restant són sefardites. En aquesta sinagoga, tal com indica l’ortodòxia hi ha una separació entre homes i dones. Els homes ocupen la plana baixa de la sinagoga i les dones es situen en una balconada. La litúrgia es realitza en hebreu. Per més informació de la CIB consultar http://www.cibonline.org/home.asp.

La segona comunitat és ATID (futur) creada a finals dels anys setanta a partir d’immigrants llatinoamericans d’ascendència asquenasita (descendents de jueus emigrats a Amèrica Central provinents d’Alemanya o Rússia, Polònia i Lituània o d’altres països de l’Est d’Europa). Aquests jueus a l’arribar a Catalunya s’incorporen, en un primer moment a la Comunitat Israelita de Barcelona, però atés el seu caràcter progressista comencen a tenir dificultats amb el seu caràcter rigorista degut a la seva visió ortodoxa del judaisme de tal manera que als inicis dels anys 90 hi ha una escissió.

ATID és una comunitat jueva caracteritzada pel seu caràcter lliberal en l’àmbit religiós i social. La Comunitat Jueva Atid s’alinea amb els plantejaments del judaisme reformista modern. Aquesta corrent reformista també pot denominar-se com progressista o lliberal. Són partidaris de la igualtat entre home i dona, per això les dones participen activament en els serveis religiosos. Així mateix, per tal de facilitar la comprensió dels texts, en les seves cerimònies s’utilitza el castellà. Com a jueus reformistes defensen la lliure i autònoma interpretació dels preceptes religiosos, tant els de la Torà com la tradició oral. Per això refusen les lectures integristes dels preceptes religiosos o les seves interpretacions literals. Consideren que el Messies no és una persona sinó una metàfora de la futura societat ideal en la qual han de desenvolupar-se plenament els principis de la pau i de la fraternitat. Més informació a http://www.atid.org/, http://www.atid.es.

Un altra part dels jueus catalans estan organitzats en el Centre d’Estudis Jabad-Lubavitch. Aquest centre fou creat a Barcelona pel rabí David Libersohn a inicis de l’any 2002 i està inscrit en el moviment i escola religiosa del mateix nom. El Centre d’Estudis Jabad-Lubavitch no vol competir amb les sinagogues. El seu ideari és aconseguir que els jueus a Catalunya recuperin els principis tradicionals de la identitat jueva. Es tracta d’un grup que treballa per tal judaïtzar el judaisme. El centre d’estudis no és pròpiament una sinagoga, però al tenir-hi una Torà es prega. La forma d’organitzar-se aquest centre difereix de com ho fan les sinagogues tradicionals. El centre no té socis, com les sinagogues, per això el rabí, al no dependre de les quotes dels socis, té més llibertat d’acció. Els participants a les activitats financien el centre amb aportacions voluntàries. El centre Lubavitch de Barcelona està dins del moviment internacional de centres d’estudi Lubavitch. Aquest movimient, actualment important dins del món jueu actual, el creà el el rabí Scheerson a New York. Per més informació consultar http://www.chabad.org/; http://www.chabadbarcelona.org/
També hi ha la petita comunitat de Bet Shalom. És una comunitat de pocs membres, però amb força presència social.

Des del punt de vista de membres, a Catalunya el judaisme està present a través de la Comunitat Israelita de Barcelona, que és la més antiga i amb major nombre de membres, després per la Comunitat Jueva Atid de Catalunya, i dos altres comunitats més petites com són la comunitat Bet Shalom i grup Jabad Lubavitch Barcelona. La majoria de jueus catalans tenen la nacionalitat espanyola i són d'origen sefardí, descendents dels jueus provinents de Ceuta i Melilla i de la zona de Tànger o de Grècia, Bulgària i Turquia. En els darrers anys s’ha incrementat notablement el nombre de jueus asquenasites, jueus originals de països centre europeus, que han vingut a Catalunya per immigració de països d’Amèrica Llatina.
No tots els jueus són practicants de forma regular alguns participen de la vida comunitària només en determinades cerimònies com podem ser els casaments, bar mitsvà, o celebracions anuals significades com són el Iom Kipur i la celebració de l’Any Nou jueu.

dissabte, 3 d’octubre del 2009

Sis propostes per la “minoria creativa”


Ahir, es clausurà el seminari “Religions i espiritualitat en un món en crisi” organitzat per la fundació Centre d’Estudis Jordi Pujol. Diverses persones prou representatives del món religiós català, moltes de les quals havíem participat regularment al llarg de les sessions del seminari, ens trobarem per compartir les principals idees suggerides en el seminari i parlar de l’estat de la qüestió. El professor Àlex Seglers, resumí les principals idees dels ponents i l’escriptor Antoni Puigverd proposà un suggerent reflexió sobre el paper de les religions en les societats modernes. La seva conclusió fou que l’Església catòlica, després de molts anys de dominància social, ha d’assumir que ara li toca desenvolupar el paper de “minoria creativa” en un context de canvi dels paràmetres de les creences dins d’una societat religiosament plural.

En el torn d’intervencions vaig comentar com creia que s’expressa la religió en la societat contemporània. Resumeixo el que vaig dir.

1. La pràctica religiosa s’ha transformat. Han baixat unes pràctiques, però han augmentat unes altres. Les persones segueixen creient. Però també les creences són diferents. Hi ha la tendència de moure’s entre el sincretisme o la creació d’un Déu personal construït sumant molts déus particulars. Tenen èxit les religions amb poques exigències personals. També hi ha espiritualitat sense religió i religió sense transcendència. Són religions de salvació ràpida i sense esperar a una vida futura.

2. Acabada la Modernitat i liquidada la postmodernitat ara és el temps de la segona Modernitat. És un temps de recuperació dels grans valors del pensament il·lustrat, reformulats en un nou context social i cultural amb la particularitat que ara, aquest pensament, no expulsa la religió de l’espai públic. Laïcitat, secularització i religió conviuen, dialoguen i es complementen.

3. Es dóna un procés de politització de la fe perquè a l’agenda política s’han incorporat temes que afecten al sentit de la vida. Situació que convida a les institucions portadores de valors a intervenir per proposar els seus valors quan el debat polític afecta als valors d’humanització. Les esglésies estan sotmeses per això a la crítica política.

4. La pluralitat creixent de la societat convida a reformular la moral cívica. En aquest procés han d’intervenir les religions amb les seves aportacions específiques de sentit, valors i virtuts. La moral cívica serà el resultat d’un procés de diàleg i pacte. Ningú ha d’estar exclòs en el procés de la recreació de la moral cívica.

5. Els partits polítics han de demanar a les religions que aportin els seus valors a la societat. La societat s’enriqueix quan les religions proposen el seus valors perquè ells ajuden a generar esperança a partir d’uns valors que identifiquen un projecte d’humanitat.

6. La laïcitat és un espai comú de convivència protegit per les institucions públiques. Enfront l’espai religiós, no hi ha laïcitat, sinó espai civil. Gràcies a la laïcitat les tradicions religioses i de pensament es poden trobar dialogar i construir els valors compartits que identifiquen la societat. L’alternativa a la litúrgia (religiosa) no són les anomenades litúrgies laiques, sinó les cerimònies civils.

Una actitud comuna que és el comú denominador d’aquestes propostes, vàlid tant per les religions com per la política, és que els individus i les institucions han de treballar amb serietat i amb respecte vers el que pensen i creuen les persones.

divendres, 2 d’octubre del 2009

Judaisme XIII - Les pràctiques del judaisme

Quidusim. És el matrimoni.

Guet (divorci o repudi). L’home entrega a la seva dona la carta de divorci on s’indica que és lliure de casar-se amb un altre home. Amb el divorci la dona rep la quantitat de dines especificada en el contracte matrimonial (ketuvà) i queda lliure de lligams matrimonials.

Kevurà (enterrament). La cerimònia de l’enterrament és una de les més fonamentals del judaisme. La cerimònia ha de fer-se el mateix dia de la mort o com a màxim l’endemà, sempre que no coincideixi amb el shabat o alguna festivitat major. La germandat santa renta el cos del difunt i el cobreix amb un sudari blanc. Als cadàvers dels homes també se’ls vesteix amb el seu tal·lit (mantell ritual que es posa sobre les espatlles per pregar). La pràctica antiga, que encara s’utilitza a Israel, és l’enterrament del cos directament a la terra, però a la Diàspora es posa en un taüt que contingui una mica de terra d’Israel. La incineració i l’embalsamament estan prohibits per la religió judaica perquè es consideren pràctiques paganes. Camí del cementiri es reciten passatges bíblics; en posar el cadàver dins el fossar els homes presents tiren tres palades de terra cadascú i finalment l’home més proper al difunt és l’encarregat de recitar el qaddix (oració que es recita en ocasions especials, com enterraments o festes importants).

dijous, 1 d’octubre del 2009

Estudis i informes

Durant aquest dies es parla molt dels informes demanats per alguns departaments de la Generalitat. Certament, algun d’ells tenen alguns títols pintorescs i uns continguts que semblen poc útils per la gestió pública. Però, com s’ha repetit bastant, en cap cas hi hagut una irregularitat administrativa en la seva contracció. No obstant, els comentaristes, analistes i tertulians s’han gronxat bastant en la qüestió dels informes. Bàsicament, tothom en contra i disparant perdigons a veure a qui tocaven. Doncs bé, vull defensar el valor dels estudis i informes que poden encarregar-se des de el sector públic. Perquè alguns dels arguments emprats entorn a aquest tema tenen un gruix de cinisme bastant considerable. La meva defensa dels informes és genèrica i no pretén salvar aquells estudis que són dubtosa utilitat pública. En aquest cas la crítica és clara: són una despesa evitable i per lo tant supèrflua.

Les meves raons són simples. Governar i administrar el bé públic vol dir prendre bones decisions i optimitzar bé els recursos. Per prendre decisions cal tenir tota la informació i això s’obté a través de l’anàlisi. Aquest, normalment, no emergeix espontàniament sinó és el fruit de l’estudi que es presenta sota la forma d’un informe per la presa de decisions. Què hi ha de criticable en això?. Per elaborar aquests estudis no sempre es disposen dins de l’Administració de les persones més idònies. A més, alguns dels que ara s’inflen de criticar al Govern per encarregar informes, són els primers en criticar també el cost de l’Administració en capítol I (costos de personal). El dilema fou resolt anys enrere iniciant les polítiques d’aprimament del sector públic i passant a l’exterior (el mercat) activitats desenvolupades a l’interior del sector públic. Allò que vulgarment s’ha dit externalització (que mai va ser problema quan afectava només al contracte de la recollida de brossa i a poca cosa més). En aquests procés s’aprimaren els gabinets d’estudis de les administracions i augmentaren les empreses d’analistes dedicades a facilitar estudis per la presa de decisions. Aquesta doble estratègia, si es fa bé, permet millorar la governabilitat, perquè es milloren les decisions, i s’optimitzen els recursos públics.

Queda per resoldre el tema del cost dels informes. Hi ha dos criteris bàsics per abordar aquesta qüestió. Primer, el valor absolut del cost de l’informe. Aquest està sempre en funció de l’anàlisi cost/benefici. En cada cas caldrà aplicar aquesta màxima per judicar la utilitat de l’informe. Aquesta dada només es coneixerà si després s’efectua la corresponent avaluació. En aquest tema, reconec que encara no s’ha avançat prou. No hi ha massa pràctica en l’avaluació de les polítiques públiques. La segona dimensió del tema dels costos està en relació en llindar del valor del contracte per evitar anar al concurs públic. Aquest és una altre qüestió que caldrà resoldre algun dia. Mentre la idea de la transparència pública recaigui només en el procediment, hi hauran lleis de contractes públics més orientades a combatre la corrupció que a facilitar un gestió eficaç i eficient dels recursos públics basada en la professionalitat dels seus gestors. Si es vol fiscalitzar la despesa pública per evitar la corrupció hi ha altres mecanismes que l’estreta regulació de l’actual forma de contractació pública basada en una enorme desconfiança en la professionalitat del directiu públic. Per cert, que si les Administracions fossin més àgils alhora de pagar els seus deutes, també es milloraria el cost de la contractació pública.

La meva defensa dels estudis i informes, com poden veure, és per defensar la honorabilitat del sector públic. Dels seus polítics i gestors. Perquè hi hagin uns quants estudis de dubtosa utilitat pública no cal passar-se a l’extrem de contenir-se alhora d’encarregar estudis. Llavors, es ressentiria profundament la qualitat de la decisió pública.