Comunitat política

Les persones vivim en comunitat. La societat és una comunitat de persones. És un espai de convivència, una àgora on s’expressen opinions i un àmbit on les persones tenen necessitats i aspiracions que esperen ser ateses. Per això, diu Aristòtil, les persones som animals polítics (zoon politikon). La idea bàsica és simple: les persones es desenvolupen plenament a partir de la seva relació amb altres persones. 

Les persones som polítiques per això ens relacionem. Aquestes relacions comunitàries obren l’espai per la política per tal d’ordenar la convivència, la participació i l’interès pels problemes dels altres. Aquesta dimensió crea consciència de que hi ha un àmbit on es parlen i debaten aspectes que afecten a tots. És l’àmbit públic. L’eix d’aquest espai és l’àgora. Allí és on entren en diàleg les raons polítiques i les persones procuren entendre’s en benefici d’allò que és comú.

Glosses per la vida quotidiana

En més d’una ocasió, segur que hem entorpit, guiats per un afany proteccionista, el creixement interior d’altres persones. Guiats per un afany protector no ens adonem que hem de facilitar que les persones trobin els seus camins i percebin que estem el seu costat, estimant-los i oferint un ma amiga quan calgui. “Amb tot, us dic la veritat: us convé que me'n vagi, perquè, si no me'n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres” (Jn 16,7)

Les persones grans estan més exposades als canvis, siguin quin siguin. Ho hem vist recentment amb la pandèmia. La seva fragilitat exigeix tenir una cura exquisida respectant al màxim la seva autonomia i dignitat personal. Emparar la gent gran no vol tractar-los amb displicència o sense cap respecte. L’amor i l’estima han de presidir les nostres relacions amb les persones grans. “Quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols” (Jn 21,18)

Glosses per la vida quotidiana

El seguiment de la causa de Jesús, a més de ser un compromís actiu a favor de la justícia, és una font de pau interior. És cert que hi ha moments de foscor i de llum, perquè l’experiència creient, com la mateixa vida, són un misteri. Hem d’aprofitar els moments de llum que ens fan entendre millor el sentit de la vida i ens aporten pau al nostre esperit. “ Ara sí que parles clar i no amb imatges. Ara veiem que ho saps tot i que no necessites que ningú et faci preguntes. Per això creiem que has sortit de Déu”. (Jn 16,29-30)

Estem vivint moments difícils. La pandèmia ha canviat tots els nostres plans i el futur està ple d’incerteses. Pel camí, hem perdut familiars i amics. Hem canviat d’estació temporal sense adonar-nos. Molta gent ha perdut l’esperança. La realitat ens exigeix un gran compromís personal per transformar les preocupacions del present, ser solidaris amb el patiment de tantes persones i ajudar a tornar a començar.

“Tu, Déu nostre, vas fer caure una pluja abundant

per refer els teus camps esgotats,

vas allotjar-hi la teva família;

vas preparar la terra per als pobres,

Déu nostre, donant-li fertilitat”

(Salm 68, 10-11)

Cada persona té unes creences que comporta viure uns principis i uns valors. Sovint, en més d’una ocasió, percebem que aquestes referents grinyolen quan són confrontats amb molts dels valors que apareixen com a majoritaris en la societat. En algun moment, ens podem sentir incòmodes i estranys davant d’aquest valors. La resposta no és apartar-se de la mundanitat sinó esdevenir testimonis dels nostres principis y valors. “Jo els he confiat la teva paraula, però ara el món els odia, perquè no són del món, com jo tampoc no en sóc. No et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne. Ells no són del món, com jo tampoc no en sóc. Consagra'ls en la veritat, que és la teva paraula” (Jn 17,14-17)

Cooperació o competició política

La concepció que es té de la política està associada al model de persona i de societat. Si la societat s’entén com un espai de confrontació d’interessos enfrontats, un lloc de tensió i conflicte, la política reproduirà aquesta visió. Si pel contrari, la societat s’entén com un espai ordenat per la convivència, llavors es tindrà una altra concepció de la política. En el primer cas, prevalen una idea de la política basada en la competició i la superació de l’adversari. Però són possibles altres visions, menys agressives o competitives, per exemple, entre la política como un àmbit de cooperació i col·laboració. Però, veient el que està passant aquests dies en el Congrés de Diputats, no sembla que la classe política ha entès la gravetat del moment. En lloc d’estar discutint les alternatives davant la crisi econòmica provocada pel Covid-19, els diputats s’insulten, s’escridassen, es falten el respecte i  s’insulten tot el que poden.

Aquestes visions antagòniques condicionen la manera con s’ha entès la política en les societats occidentals. Bàsicament, perquè al darrera hi ha unes antropologies diferents. Les diferencies antropològiques es manifesten també en les relacions que la moral estableix amb la política. També en aquest àmbit es donen dues visions contraposades. Maquiavel sosté que tot, moral inclosa, s’ha de supeditar a la conquesta del poder a fi d’organitzar la societat. Kant, aporta una altra punt de vista. Cal afavorir la moral per damunt de la política.

El deep-state al descobert

L’Estat no és només tot l’entramat institucional que prefigura el poder polític visible del país. Però això és només una part d’aquest poder. Hi ha un poder profund i ocult que és el que controla tots els fils de l’Estat. Algú diu que això són les clavegueres de l’Estat, però no ho són. Aquest poder amagat, profund, fa servir tots els recursos al seu abast per exercir-lo. La literatura anglosaxona l’anomena el deep-state. Aquests dies estem vivim en primera línia una clara manifestació del comportament d’aquest estat-profund.

La dreta extrema i l’ultra-dreta han dissenyat tota una estratègia d’elevada intensitat per erosionar al màxim al govern de Pedro Sánchez. En plena gestió de la crisi del Covid-19 una part de política espanyola ha disparat tota l’artilleria pesada per treure a Pedro Sánchez del govern. Primer fixaren una idea: l’actual govern és il·legítim. Després deixaren anar una altra càrrega de profunditat: el govern retallava les llibertats les llibertats bàsiques. Quant aquestes idees maduraren donaren el pas de treure les seves bases en el barri de Salamanca de Madrid. Després d’uns quants dies d’agitació donaren un pas més: vàries manifestacions en diferents ciutats d’Espanya. La darrera peça és l’informe falsejat de Pérez de los Cobos per intentar acusar al Govern com a responsable de la gran infecció de Madrid. La resposta del cessament de Pérez de los Cobos deu haver provocat bastant malestar en les casernes, sinó no s’explicaria aquest ràpid augment de sou dels guàrdies civils.

Tot sembla calculat, dissenyat per causar un gran estat d’agitació i de crispació capaç de fer soroll i pot ser algun moviment desestabilitzador del panorama polític espanyol. La informació disponible es minsa, però pel poc que es sap no penso que puguem ser masses optimistes. La tensió segueix augmentant. En el Congrés s’ha viscut avui un altre episodi d’aquesta confrontació siciliana. Confio que el govern tingui suficients llums per adonar-se que la mateixa estratègia de falsejar la realitat seguida per Pérez de los Cobos, en connivència amb una jutgessa de Madrid, que sembla instruir una causa general contra el govern, és la mateixa que el mateix patró aplicat a Catalunya per acusar els líders del procés sota el propi consentiment del PSOE. Si com sant Pau, el PSOE està vivint el seu propi camí de Damasc, està a temps de vèncer la seva ceguesa i entendre que tots els demòcrates, siguin independentistes siguin unionistes estem amenaçats per una dreta extrema i una extrema dreta disposada a tot.

Atrapats per la distància social

Aquesta pandèmia ha consolidat algunes expressions que es repeteixen contínuament. Evidentment, la més notòria és el propi nom del virus: Coronavirus o Covid-19. Cal puntualitzar, per evitar incultures, com la evidenciada per la Presidenta de la Comunitat de Madrid, que es pensava que Covid-19 volia dir Coronavirus diciembre-19. Aclarim-ho Covid-19 és l’acrònim de Co (corona) Vi (virus) d (disease, enfermetat). És el terme escollit pels experts per designar l’origen de la SARS-CoV-2. El segon terme que he sentit moltes vegades, bàsicament per boca d’alguns polítics catalans és l’expressió com no pot ser d’altra manera”. Fa anys que s’arrossega aquesta expressió a la qual, alguns dels polítics comunicadors d’aquests dies hi estan abonats. És una expressió tan manifa que cansa escoltar-la i no deixa massa ben parat a qui la diu. És un clixé que es fa servir sense solta ni volta i transmet una idea d’inevitabilitat de les coses i d’un determinisme absurd. És confessar una falta d’esperança de pensar que les coses sí que poden ser d’una altra manera. Quan sento aquesta muletilla, desconnecto immediatament.

Altres termes bastant difosos aquests dies són “la distància social” i “mantenir la distància”. Pel que sembla tot està relacionat a la mètrica. Els experts diuen que la distància ajuda a evitar els contagis. Sembla que a partir d’uns metres els virus no infecten. Buscant si era un terme nou o d’ús habitual he trobat que la distància social pot definir-se com la distància emprada per als contactes socials de caràcter formal, les relacions entre desconeguts, les reunions de negocis o les festes de compromís. El contacte físic és totalment formal (per exemple, donar-se la mà), el to de veu és més elevat i l'actitud davant la interacció és més distant. Es diu que aquesta distància és de 1,2 i 3,5 metres. He quedat sorprès del grau de precisió en la definició d’aquest concepte. M’han manllevat un concepte que pensava que formava part del meu repositori progressista. Només entenia aquella “distància social” que defineix les diferencies socials: rics i pobres, població benestant i marginats, etc...  Que no ens passi que, de tan mantenir la distància social ens oblidem que, fet i debatut, els grans damnificats d’aquesta crisi seran els que pateixen la distància social de tota la vida.

L’efecte papallona

Una de qualitats de les societats contemporànies és la seva complexitat. Es diu que una societat és complexa perquè els fets depenen de moltes variables interdependents i poc predibles. Aquesta característica fa que sigui imprevisible calcular els efectes de qualsevol esdeveniment, ni la seva magnitud. Per això, entre altres coses, les societats contemporànies tenen dificultats per predir els futur amb certesa. Més aviat són societats que gestionen la incertesa i els riscos que comporta no poder anticipar-se als esdeveniments. El nou paradigma abandona la visió tradicional la causalitat dels fenòmens i la seva linealitat. 

 Per explicar el sentit d’aquesta complexitat s’ha emprat la metàfora de l’efecte papallona per intentar explicar. Es diu, com a síntesis de la naturalesa dels fenòmens de la complexitat, que un aleteig de les ales d’una papallona a l’oceà Índic por provocar un terratrèmol a San Francisco. Dit amb paraules més teòriques aquest efecte descriu que la dependència exponencial de les condicions inicials en la teoria del caos. La idea és que petites variacions en les condicions inicials d'un sistema dinàmic poden produir grans variacions en el comportament del sistema a llarg termini. 

L’efecte papallona expressa la idea de que al tirar la pedra no se sap on va tot i que la seva caiguda està regulada per la llei de la gravetat. És el mateix que constatar que no es pot predir el vol d’un ocell tot i que, al igual que tots els cossos, es troben sotmesos a la llei de la gravetat. Doncs, si resulta que l’efecte papallona condiciona la nostra existència cal mesurar el que fem per evitar fer el papallona, d’obra o de paraula, de forma gratuïta i innecessària.

Ètica social

És freqüent observar que alguns cristians al parlar d’ètica tenen tendència a situar-la en l’àmbit dels comportaments personals relacionats amb la defensa de la vida i les costums d’una moralitat pública. No és habitual vincular l’ètica als àmbits socials. ¿Què és l’ètica social?. A la pregunta d’un mestre de la llei sobre ¿quins són els meus germans?, Jesús explicà la paràbola del Bon Samarità. En el relat de l’Evangeli després d’explicar un relat Jesús pregunta al mestre de la Llei: “quin d'aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers" i el mestre de la Llei respongué “el qui el va tractar amb amor. Llavors Jesús li digué: -Vés, i tu fes igual” (Lc 10,30-37). Aquesta paràbola condensa el sentit de l’ètica social cristiana.

Els cristians hem de ser sensibles al sofriment i de la injustícia, no passar de llarg d’elles, fer-se càrrec del problema del germà, buscar-hi una solució, cercar la solució eficaç i col·.laborar per resoldre els problemes dels qui pateixen. La paràbola és un elogi de la perifèria de la societat en la figura del samarità, ja que Jesús focalitza l’atenció en una pràctica d’un individu al marge del pinyol de la puresa de la creença del seu temps. Però la pràctica d’aquest samarità salva. Jesús ens recomana tenir uns valors de solidaritat acompanyats d’una acció eficaç que resulten exemplars: “fes el mateix”. És la màxima expressió de la caritat. Aquesta caritat és sempre política perquè la fe té sempre una dimensió social. La fe no es pot viure al marge de la política, perquè la fe necessita la dimensió social per expressar l’amor. La relació amb els demés és sempre una relació política per això els cristians hem de situar la caritat en l’horitzó de la política perquè les persones som éssers socials

Glosses per la vida quotidiana

Estem vivint uns dies on la mort és un fet molt present. Plorem la mort de familiars, amics i coneguts. La mort s’ha fet present amb tota la seva duresa. En molts casos han estat defuncions que, per la manera com s’han produït, trenquen el cor. Ens cal esperança per entendre que la mort no posa fi a la vida. Ens cal aquesta esperança per entendre que el trencament dolorós de la mort i convertir el sentiment d'absència i abandó en pau interior. “Doncs us ben asseguro que plorareu i us doldreu, mentre que el món s'alegrarà. Vosaltres estareu tristos, però la vostra tristesa es convertirà en alegria” (Jn 16,20).

En la vida, hi ha situacions que ens fan patir, que són motiu de sofriment. A algunes d’elles pot ser no hi trobem cap sentit o són tan feixugues que les vivim sense esperança. Altres són com dolors de part, cal passar-les perquè després d’elles donen llum a una nova realitat plena de sentit i de joia. Això ens ha d’ajudar a comprendre i viure aquests moments difícils. Aquesta esperança dóna sentit i coratge per viure al sofriment. “Doncs us ben asseguro que plorareu i us doldreu, mentre que el món s'alegrarà. Vosaltres estareu tristos, però la vostra tristesa es convertirà en alegria. 21 La dona, quan ha d'infantar, està afligida, perquè ha arribat la seva hora; però així que la criatura ha nascut, ja no es recorda més del sofriment, joiosa com està perquè en el món ha nascut un nou ésser”. (Jn 16,20-21)

Glosses per la vida quotidiana

Estem cridats a ser testimonis de la veritat. Aquesta veritat és molt més que no dir mentides. La veritat està relacionada amb tot allò que dóna sentit a la vida. La veritat neix de l’amor entre les persones. Tothom que estima dóna testimoni de la veritat. “Quan vingui el Defensor, l'Esperit de la veritat que procedeix del Pare i que jo us enviaré des del Pare, ell donarà testimoni de mi” (Jn 15,26)

Les persones som limitades per tenir el coneixement ple. Pensem que sabem el sentit de tot, però sovint descobrim que ens falta prou saber per trobar la veritat que il·lumina amb coneixement. Hem d’obrir-nos a rebre la veritat que dóna sentit a tot plegat i ens aporta pau al nostre esperit. “Quan vingui l'Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera” (Jn 16,13)

Han d’haver-hi principis sòlids i estables que ordenin la vida de les persones. Són els referents que permeten contrastar les nostres actuacions, verificar la coherència del que fem i donar-nos la pau interior de que fem el que és el més adequat. Hi ha una veritat que és comuna associada al mateix fet d’existir i la seva acceptació és irrenunciable. “Quan vingui l'Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera” (Jn 16,13)

La política abjurada

La política ha deixat de ser l’art de la persuasió racional i s’ha convertit en joc de miralls que pretén agitar el sentiments i les emocions dels ciutadans. Hi ha poc espai per la paraula i molt joc de foc d’encenalls que pretenen il·luminar, encara que sigui un breu instant, els racons ocults de la no intel·ligència humana. Durant la crisi del Covid-19 hem assistit a moments estel·lars de l’eclipsi de la política moderna. Sense anar més lluny, ahir mateix, el PSOE, per tal de tenir els vots necessaris per renovar la declaració d’Estat d’Alarma, pacta amb EH Bildu la derogació de la reforma laboral del PP. Poques hores després, el mateix PSOE, quan ja tenia aprovada la pròrroga decideix unilateralment modificar el contingut del pacte. Inaudit.

En més d’una ocasió sembla que la política estigui en mans de funambulismes, improvisadors i, en més d’una ocasió de purs estraperlistes d’acords d’última hora. Al llarg d’aquests dies hem vist com es prenen decisions improvisades, sense fonament o sense els recursos per fer-les operatives. Els ciutadans es senten desorientats al comprovar que es donen directius que es rectifiquen als pocs minuts, primer en un sentit i després en un altre. Que es donen ajuts que no arriben mentre la situació de les famílies es desesperada. Dóna la impressió que moltes decisions es prenen per agitar les emocions dels ciutadans. Res més.

Recull de pregàries personals

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

21 maig “Des de l'abisme et crido, Senyor; 2 Senyor, escolta el meu clam; escolta, estigues atent al meu clam que et suplica” (Sl130,1-2)

22 maig “ Si tinguessis en compte les culpes, Senyor, qui es podria sostenir? Però ets tu qui dónes el perdó; per això mereixes que et venerin.” (Sl 130,3-4)

23 maig “Espero amb tota l'ànima, Senyor, confio en la teva paraula. La meva ànima desitja el Senyor, més que els sentinelles el matí. (Sl 130,5-6)

24 maig “Israel, confia en el Senyor, perquè són del Senyor l'amor fidel i la redempció generosa” (130,7)

25 maig “Enmig del perill vaig clamar al Senyor, i em va escoltar i me'n va treure” (Sl 118,5)

26 maig “Tinc el Senyor a favor, res no em fa por; els homes, què em poden fer?” (Sl 118.6)

27 maig “Més val emparar-se en el Senyor que posar confiança en els homes. és val emparar-se en el Senyor que fiar-se dels poderosos” (118,8-9)

La persecució de la fe bahà’í al Iemen

La comunitat bahà’í de Barcelona denuncia la situació en que es troben els membres de la seva comunitat al Iemen. Expliquen que en els darrers anys les autoritats a Sana'a han perseguit als membres de la fe bahà’í. Una persecució que ha significat confiscacions de béns, extorsions financeres, arrestos, detencions arbitràries, empresonaments, tortures i sentència de mort.

Els representants de la comunitat bahà’í de Barcelona expliquen que el 25 de març 2020, a la ciutat de Sana'a, al Iemen, el Mahdi al-Mashat, President de Consell Polític Suprem va anunciar l'alliberament de tots els presoners de la fe bahà'í, així com l'indult per Hamed bin Haydara, la sentència de mort del qual havia estat confirmada uns dies abans per un tribunal d'apel·lacions a Sana'a. Hamed bin Haydara, membre de la comunitat bahà’í estava acusat de voler destruir l’islam. La comunitat internacional bahá'í va acollir amb satisfacció aquest anunci i va demanar l’alliberament immediat d’ Hamed bin Haydara. Els sis bahá'ís que haurien de ser alliberats, havien estat empresonats injustament a Sana'a durant anys sobre la base de les seves creences religioses i acusats  d’una sèrie de càrrecs sense fonament.

Els bahà’ís es queixen que ja han passat més de 40 dies des de l'anunci del President de Consell Polític Suprem, decretant l'alliberament de tots els presoners bahá'ís i l'indult per al Hamed bin Haydara, però aquest encara no s’ha dut a terme i es desconeix la sort d'aquestes persones. La comunitat bahá'í de Catalunya, com la de la resta de l'Estat, vol donar a conèixer aquests fets, i demana la solidaritat i el suport de persones i d’institucions per fer arribar a les autoritats iemenites la preocupació i la condemna dels actes abusius comesos contra la comunitat bahá'í d’aquell país i instar-los a complir el promès alliberament incondicional de tots els presoners bahá'ís. La comunitat bahà’í del Iemen, malgrat el terrible conflicte civil al Iemen, s'ha negat a posicionar-se al costat d'un grup o un altre. Al contrari, s'han esforçat per servir a totes les persones i treballen per la regeneració de societat iemení sense exclusions.

Caritat social

L’amor al proïsme manifestat amb la benaurança del Bon Samarità aporta la comprensió bàsica de l’essència de la caritat entesa com una activitat política. És ben cert que hi ha obres de caritat personals, diríem de proximitat. Però també és cert que hi ha una caritat més orientada a tenir una projecció social en l’àmbit general de les relacions humanes.

Sobre aquesta distinció o matí, és aclaridor el que diu el Compendi de la Doctrina Social de l’Església. “Entre les virtuts en conjunt, i en particular entre virtuts, valors socials i caritat, subsisteix un lligam profund que ha de ser reconegut cada vegada més acuradament. La caritat, restringida sovint a l’àmbit de les relacions de proximitat, o limitada als aspectes només subjectius de l’actuar per als altres, ha de ser reconsiderada en el seu autèntic valor de criteri suprem i universal de tota l’ètica social. Entre tots els camins, inclosos els que es busquen i se segueixen per afrontar les formes sempre noves de l’actual qüestió social, el «millor de tots» (1 Co 12,31) és el camí traçat per la caritat. (Compendi de la Doctrina Social de l’Església nº 204)

Ferran Sánchez Agustí

S’ha mort en Fernando, un gran amic. Un entranyable i irrepetible amic. Un amic dels de debò. La nostra amistat era sòlida. El nexe comú era Vilanova de Meià, aquest poble petit que algunes persones l’han engrandit amb la seva estimació. Ell, jo i en Ramon Maria Puig, havíem explorat tots els racons haguts i per haver-hi del Montsec de Meià. Han estat molts anys d’excursions i descobertes dels grans i petits indrets d’aquest massís. Sempre volia sortir d’hora, ben d’hora, per estalviar-nos les calorades d’estiu i, tot sigui dit, arribar d’hora per anar a fer una visita a cal Kubala per refrescar-se interiorment. Era tot un món. No parava de parlar i explicar-nos les històries, algunes del tot certes i altres farcides per la seva imaginació desbordant. Havíem escoltat de viva veu tots els seus llibres abans que es publiquessin. Quan semblava que ho teníem tot descobert, sempre acabàvem anant a la font de l’Estasia, a l’Obac. Allí, en Fernando sempre hi retornava, com sí la senzillesa bellesa de les ribes li aportés l’energia necessària per continuar.

En Fernando era d’ofici mestre. Un mestre savi i intel·ligent. El seu coneixement enciclopèdic l’havia dut a conrear amb encert la història local. Ell, com tants historiadors locals d’aquest país, no han fet masses estudis formals d’història, però el seu saber i dedicació han servit per mantenir viu el record de com s’han forjat els pobles i viles de Catalunya. Tenia una memòria prodigiosa adquirida per un treball tenaç i esforçat. Ningú li havia regalat tot el que sabia; tot era fruit d’un treball de recerca i d’estudi constant. No parava d’encetar temes de treball: carlins, maquis, la Guerra Civil, l’exili republicà, la història de Sallent,  i tot allò que permetés conèixer millor la història dels seus racons estimats, allí hi trobaves en Ferran, Fernando com li dèiem col·loquialment. Escrivia de ben matí, quan encara el sol treia el nas darrera el Cogulló en Fernando treballava a les golfes de can Taix. Allí tenia el seu santuari de creació històrica. Després, tenia tot el dia per endavant. Sinó sortíem d’excursió, circumstància que també passava, baixava a Artesa de Segre a comprar i aturar-se, a can Galceran, en dia l’oficina, a fer un traguet per refrescar-se interiorment. Mai faltava la seva visita al mercat del diumenge a Artesa de Segre gràcies això podia llegir els diaris dominicals. S’havia organitzat un cau en l’antic celler de can Taix i a l’estiu llegia els diaris, mentre deixava córrer generosament l’aigua per refrescar el lloc. Cap al migdia m’hi passava per recollir els diaris un cop els devorat.

Era persona de costums metòdiques i d’anar a dormir d’hora. Sopava sempre a la mateixa hora. Li molestava el soroll de la plaça que entrava pels balcons ben obertes  per combatre la color d’estiu. En Fernando formava part del paisatge de la plaça de Vilanova de Meià. A última hora de la tarda, era freqüent trobar-lo assegut al costat de l’Assumpció, la seva dona, petant la xerrada en el pedrís de davant de can Taix. Acostumava a dur un jersei de ratlles, ulleres caigudes damunt de la punta del nas, una branqueta de romaní, o el que fos, a la butxaca del jersei i, segons com, una barretet que tenia més anys que tots nosaltres junts. Tampoc falta la colònia que generosament s’havia tirat després de la dutxa de tarda. Allà es parlava de tot mentre es consumia el temps. Aquests darrers anys, quan en Fernando i l’Assumpció pujaven menys a Vilanova de Meià, la plaça restava silenciosa. Es notava a faltar la seva veu de tro i la seva costum d’establir conversa amb quasevol que passés al seu costat.

La seva inesgotable memòria em posava al dia de les històries familiars del poble. Com que mai he dut del tot bé identificar les persones, els seus noms i els noms de les cases d’on provenen, la seva ajuda sempre m’havia estat molt útil. En Fernando coneixia les històries de tots i les intrigues del sistema social vilanoví. Preguntava, escoltava i relacionava. Era un pou de saber popular que feia amena tota conversa. Trobaré a faltar aquestes converses. Trobaré a faltar la humanitat d’en Fernando, la seva gran humanitat. Era una persona socialment sensible i tenia el cor a les esquerres, li venia de família. El combat polític l’heretà del seu pare. Encara tinc present les tertúlies que fèiem el seu pare, ell i jo sobre la política del PSUC. Partit en el qual, tots tres havíem tingut relació personal.

En Fernando no s’ha mort pel Covid-19, però la pandèmia introdueix la terrible soledat del comiat. Ha mort tranquil i casualment. La seva mort ha estat inesperada, el seu generós cor no ha resistit els estralls d’una operació. Ens ha deixat submisos en el desconcert. Aquests morts no haurien d’existir. Els amics tenim dret al comiat, però quan la mort es sobtada ens quedem orfes de la darrera abraçada. En qualsevol cas, la mort ha estat tranquil·la per ell, però per la resta de gent la seva partida ha estat un sotrac fort. Serà enterrat acompanyat per una reduïdíssima representació de la família. Però en aquest moments, tots estarem en el cementiri de Vilanova de Meià, al redós del Montsec, acompanyant de tot cor a la seva dona, al seu fill i la seva germana. La família d’en Fernando és curta, però la família d’amics és gran, immensa, com el seu cor generós que, lamentablement, no ha resistit en el moment que més el necessitava. Descansa, bon amic. Sempre et portaré en el meu record, perquè les petjades de les persones entranyables no són esborrades pel temps. No hi ha oblit possible pel bon amic Fernando. 

Voldria concloure amb un fragment del poema Elegia por Ramon Sijé de Miquel Hernández. Poeta que segur t’agradava pel valor de dignitat que aporta a la memòria democràtica i republicana del nostre país.

A las aladas almas de las rosas

del almendro de nata te requiero,

que tenemos que hablar de muchas cosas,

compañero del alma, compañero.

Acabo, amb la salutació que acostumaves finalitzar els correus que periòdicament m’enviaves: Salut i República. Lamentablement, no tenim cap dels teus dos desitjos. Però seguim irrenunciablement dempeus alimentant l’esperança.

Glosses per la vida quotidiana

L’experiència del creient genera alegria. L’alegria és un sentiment de plaer que neix generalment d’una viva satisfacció interior, és diu de l’ànima, i es manifesta amb signes exteriors. No podem transmetre tristor al nostre entorn, al contrari. Hem de ser portadors d’alegria i testimonis de la joia de viure. “Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa. Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics. (Jn 15,11-13)

La síntesi de la fe cristiana és l’experiència de l’amor que es viu a partir del seguiment de Jesús. L’amor és absolut i ple. Va més enllà amb del tradicional amor al proïsme i es centre en la donació total, sense límits i restriccions. És un amor exigent i compromès que és font d’alegria i joia plena. “Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics”. (Jn 15,12-13)

Glosses de la vida quotidiana

Qui estima, més enllà de les seves creences, participa de la fraternitat universal. Estimar dóna pau i joia interior que és, d’alguna manera, l’afirmació de la presència de Déu en la vida de les persones. Déu està present i es mostra com amor en les persones que estimen. Els cristians no han de fer afirmacions extraordinàries, sinó simplement estimar al proïsme. “No estimem amb frases i paraules, sinó amb fets i de veritat” (1Jn 3,18).

La pau no és només l’absència de guerra o el manteniment d’un “status quo” que dóna aparent tranquil·litat perquè no hi ha conflictes mentre es mantenen les injustícies. Si volem la pau hem de treballar per la justícia i per la dignitat de les persones. La pau neix en el cor de cada un de nosaltres quan ens estimem i estimem al proïsme. “Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo us dono la pau que el món no dóna. Que els vostres cors s'asserenin i no temin” (Jn 14,27)

 La rigidesa mental no ajuda a tenir la flexibilitat necessària per entendre i adaptar-nos a les diverses circumstàncies variants que ens planteja la vida. Allò que pensem que es be per nosaltres no ha de ser bo per altres persones. Cal tractar de manera diferent a les persones perquè som diversos. En la diversitat està la nostra riquesa. “Però alguns del grup dels fariseus que s'havien convertit a la fe van intervenir dient que calia circumcidar els pagans i manar-los que observessin la Llei de Moisès. Llavors els apòstols i els qui presidien la comunitat es van reunir per estudiar la qüestió” (15,5-6)

Creure en Déu

¿Com creure en Déu?. Creure en Jesús és un camí. Tal com diu en la part conclusiva de l’evangeli de Joan sobre la doctrina de Jesús. “Jesús va proclamar: Els qui creuen en mi, més que creure en mi, creuen en el qui m'ha enviat” (Jn 12, 44). Estimar, és la guia permanent per l’actuació dels cristians. És d’alguna manera respodre a la pregunta de Déu a Caín “on és el teu germà Abel” (Gn 4,9). Així creure, és caminar en la recerca de Déu estimant al germà a través de Jesucrist. Ràpidament se’ns obren nombroses preguntes: ¿qui és el germà?, ¿cóm estimar al germà?, ¿en què cal estimar al germà?

De nou Jesús ensenya com estimar al germà. Estimar per alliberar-lo de sofriment, d’esclavatge del pecat, de la injustícia. En el rostre sofrent del germà es prefigura el rostre de Déu.

L’amor al germà és el camí de salvació. “El manament de l’amor recíproc, que constitueix la llei de vida del poble de Déu, ha d’inspirar, purificar i elevar totes les relacions humanes en la vida social i política: «Humanitat significa crida a la comunió interpersonal», perquè la imatge i la semblança del Déu trinitari són l’arrel de «tot “l’ethos” humà... que té com a vèrtex el manament de l’amor». El fenomen cultural, social, econòmic i polític actual de la interdependència, que intensifica i fa particularment evidents els vincles que uneixen la família humana, posa en relleu, una vegada més, a la llum de la Revelació, «un nou model d’unitat del gènere humà, en el qual s’ha d’inspirar, en darrera instància, la solidaritat. Aquest model suprem d’unitat, reflex de la vida íntima de Déu, un en tres persones, és el que nosaltres cristians designem amb la paraula comunió.” (Compendi Doctrina Social, nº 33)

L’adhesió a Jesús per la fe comporta adherir-se a la seva causa que és la causa de la humanització. Així creure, és una renovació interior que ens reconcilia amb Déu i una renovació del món perquè el pecat que ens enemista amb Déu està en el cor de les persones i en les estructures del món que són les que creen les situacions de pecat algunes de les quals són les que provoquen el sofriment del proïsme.

L’Arcàdia feliç no existeix, el coronavirus sí

Per més que ens ho expliquin, com que no ho hem viscut en primera persona, no ens podem imaginar l’angoixa viscuda en els hospitals en els moments àlgids de la pandèmia. És inimaginable. Costa, però això ha estat així. I mentre aquesta situació destrossava famílies per la mort del seus estimats i duia a l’extenuació al personal sanitari, els dirigents polítics del país, el gran i el petit, són incapaços de transmetre seguretat i esperança a la població. La política comunicativa del govern de la Generalitat en relació al Covid-19 no és la millor. Mentre la població ha pogut començar a passejar en unes franges horàries, el responsable de comunicació del govern manté la campanya #queda’t a casa ¿quin sentit té? El que caldria és comunicar a la ciutadania consignes d’un ús responsable de l’espai públic. No cal inventar la pólvora, només calia copiar, tècnicament és el benchmarking, del que s’ha fet a Alemanya. Estem massa embadalits i autocomplaents amb el que som i oblidem el que fem o hauríem de fer.

Mentrestant, hi ha gent que està a l’atur, en un ERTO o, per altres circumstàncies, no té diners per menjar, pagar el lloguer o afrontar despeses bàsiques. No és poca la gent que està en una situació desesperada. I davant d’aixà la maquinària política està aturada. Als pocs dies del confinament, quan tot era un gran desastre anunciat i es veia a venir la crisi econòmica, des del govern de l’Estat es va proclamar, per donar seguretat suposo, que s’aprovaria una renda mínima vital. Res de res. Els ministres de l’Estat estan discutint entre ells l’import de l’ajut i com fer-lo efectiu, i, entretant, les persones no tenen ni un euro a la butxaca per cobrir les necessitats de les famílies. No hi ha solucions vàlides a l’angoixant situació de moltes persones que no tenen esperança d’un futur digne. El que sí han decidit els ministres és prohibir les rebaixes a les botigues, probablement l’únic recurs raonable per fer calaix, diuen per evitar aglomeracions mentre els gran venedors per internet cada dia fan rebaixes i grans beneficis. Curiosa decisió, es prohibeixen les rebaixes per evitar aglomeracions però es permetrà anar com a sardines en els avions. Tot un despropòsit. La incoherència cada cop és més refinada. Abomino d’aquests dirigents polítics que cada dia miren de vendrem que siguem bons, el més units possibles i si ho fem arribarà l’Arcàdia feliç que ens han promès. És mentida, no existeix aquest mite.

Deixar de veure els partits de la Lliga de futbol

Van passant els dies i la recuperació és lenta, mentre que l’ansietat de la gent augmenta com també les preguntes sense resposta. Entenc que els governants elogiïn el comportament cívic, però no sempre és així. Percebo un ambient de relaxació que fa ser més confiats i això no és bo. Cal perseverar amb l’actitud de confinament i aguantar més temps amb les mesures d’autocontrol. Cal mantenir les distàncies, mai més ben dit, en les relacions socials. Trobo poc afortunada l’expressió “distància social”, perquè el que es tracte és de mantenir una distància física, a més de les diferencies socials que puguin haver-hi entre les persones, les quals sí que creen distàncies socials. El malefici de les paraules embolica les seves significacions.

Segueixo trobant lamentable la immoralitat del futbol professional per forçar la màquina per mitjà de tests massius i repetitius. Hi ha persones que els necessiten i no se’ls fa. Hi ha molta casuística de gent que necessiten per la seva activitat sanitària o assistencial saber si estan sans o no. I, per més que les autoritats diguin una altra cosa, no se’ls està fent el test. Això no pot ser. Per això, pensar que la màquina del futbol pot resoldre, en un vist i no vist, el que les burocràcies administratives no poden, ho trobo una immoralitat. Ho vaig dir fa dies i ho torno a repetir. Davant aquesta actitud dels promotors del futbol i de les retransmissions esportives he optat, com  a acte de resistència personal, deixar d’anar al futbol durant una temporada i molt menys veure’l per televisió. ¿T’hi apuntes a fer el mateix?

Estimar al proïsme

¿A què ens comprometem quan afirmen que tenim fe?. Per sant Joan tenir fe comporta participar en l’amor de Déu a través de l’amor al germà. El proïsme esdevé el camí per arribar a Déu. Aquest situar-nos davant del germà per poder veure el rostre de Déu prohibit a través del rostre del germà esdevé central en l’experiència del creient. “A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat” (Jn 1,18) i “a Déu, ningú no l'ha vist mai; però si ens estimem, ell està en nosaltres i, dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud” (1Jn 4,12)

Joan ens introdueix la centralitat de l’amor al germà, el proïsme, com a via per conèixer a Déu. Així, “ja que Déu ens ha estimat primer, estimem també nosaltres. Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu. Aquest és el manament que hem rebut de Jesús: qui estima Déu, també ha d'estimar el seu germà” (1Jn 4,19-21).

Glosses per la vida quotidiana

Tots formen part de la gran fraternitat humana. Hem de considerar-nos tots germans que s’estimen, és respecten i s’ajuden. No hi diferències que justifiquen les desigualtats i les exclusions. Les diferencies no han de comportar discriminacions sinó elogi i respecte a la diversitat.  “El criat no és més important que el seu amo, ni l'enviat més important que el qui l'envia. Ara que heu entès tot això, feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica!” (Jn 13,16-17)

Les persones necessitem tenir referents per orientar el nostre comportament. Aquests ens permeten descobrir i valorar allò que ens enriqueix interiorment, ens asserena l’esperit i ens ajuda a descobrir el sentit de la vida. Avui hi ha moltes ofertes que pretenen ser fonts de sentit, però moltes d’elles són simples focs d’encenalls sense contingut i solidesa. “Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi” (Jn 14,6).

Glosses per la vida quotidiana

La imatge del pastor, i en concret el bon pastor, és prou potent per il·lustrar el que s’espera de les persones que tenen en l’amor la màxima guia pel seu comportament. El bon pastor estima, protegeix i atén amb desfici el seu ramat. Si estimem a les altres persones ho hem de fer amb l’actitud de vida que adopten els bons pastors. “Jo sóc el bon pastor. El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles. El qui va a jornal, el qui no és pastor ni amo de les ovelles, quan veu venir el llop les abandona i fuig; llavors el llop se n'apodera i les dispersa” (Jn 10, 11-12)

Les persones cristianes han de creure en Déu tal com és i no tal com voldríem que fos. El problema és que més d’un cop esperem que se’ns digui el que volem sentir, i sinó es fa, dubten de la sinceritat de qui ens parla. Fins i tot llegim els textos sagrats buscant una confirmació dels nostre desitjos, no per sentir-nos interpel·lats. “Llavors els jueus l'envoltaren i li digueren: Fins quan ens tindràs en la incertesa? Si ets el Messies, digue'ns-ho obertament. Jesús els respongué: Us ho he dit, però no ho voleu creure. Les obres que jo faig en nom del meu Pare donen testimoni a favor meu, però vosaltres no creieu, perquè no sou de les meves ovelles” (Jn 10,24-26)

Bon dia a tothom. A Déu, ningú l’ha vist, i molt probablement, ningú el veurà. Però podem tenir notícies d’ella a partir del testimoniatge de vida de Jesús. El seguiment de la causa de Jesús és un camí per fer adquirir el coneixement de Déu com experiència personal. “Els qui creuen en mi, més que creure en mi, creuen en el qui m'ha enviat; i els qui em veuen a mi veuen el qui m'ha enviat” (Jn 12,4-45).

Alliberar-se del pecat

El pecat ens anul·la, per això ens hem d’alliberar del pecat “el nostre jo dominat pel pecat ha estat destruït perquè ja no siguem més esclaus del pecat. Els qui hem mort, hem estat alliberats del pecat” (Rm 6,6-7). Sant Pau segueix reflexionant sobre el pecat i diu: “ara, per tant, no deixeu regnar més el pecat en el vostre cos mortal, no us sotmeteu a les seves passions. No poseu els membres del vostre cos al servei del pecat com a instruments per a fer el mal; més aviat oferiu-vos a Déu com qui ha passat de mort a vida, i poseu els vostres membres al servei de Déu com a instruments per a fer el bé. El pecat ja no tindrà cap domini damunt vostre. Vosaltres ja no esteu sota la Llei, sinó sota la gràcia” (Rm 6,12-14).

El pecat empresona i bloqueja la capacitat de fer el bé. El pegat representa la negació del bé i aquesta actitud està present en el mateix cor de les persones. El mateix Sant Pau creu que les persones voldrien fer el bé “però alhora constato això: només sóc capaç de fer el mal. Si segueixo la raó, m'agrada de complir la llei de Déu, però veig en els membres del meu cos una altra llei que combat contra la llei de la meva raó i em té presoner: és la llei del pecat que porto dintre meu. Que en sóc, de dissortat! ¿Qui m'alliberarà d'aquest cos que em duu a la mort? (Rm 7,21-25). La resposta de Sant Peu és Jesucrist el qual ha vençut la mort i el pecat.

Josep Maria Torras Homet

Avui és un dia trist, en el cas que puguin haver-hi dies més tristos dels que estem vivint. Aquest dimecres 6 de maig de 2020 s’ha mort l’escalador Josep Maria Torras Homet. Un artista de l’escalada montserratina. Han estat 94 anys de vida intensa i feliç. En Josep Barberà, una altra llegenda montserratina, el definí com “un dels homes que més ha recorregut les roques montserratines”. Com han dit alguns dels grans escaladors vius, Armand Ballart, “s’ha mort un dels gran” o en Manuel Punsola “ens ha deixat un mestre, un amic per a molts i una icona irrepetible del nostre Alpinisme”. En Josep Maria, amb el seu amic Joan Nubiola, formaren la cordada mítica montserratina Torras-Nubiola, autora de moltes primeres ascensions dels cims més emblemàtics de Montserrat. Com molt bé ha escrit en Manuel Punsola “ni un mot mes, tan sols les estrofes, l'elegia del poeta, per en Josep Maria Torras i Homet”. Només un record viu. La seva mort no ha tingut cap menció en les notícies del dia. Això sí, han informat de la mort d’un cantant americà força desconegut pel gran públic. Tanta ignorància comunicativa resulta preocupant i dol.

Vaig conèixer en Josep Maria en una trobada del grup Cavall Bernat i anàrem coincidint alguns cops després en noves trobades o en actes relacionats amb l’alpinisme. Després d’un temps de no tenir-hi relació vaig parlar amb en Josep Maria varis vegades arran d’una nota que estava preparant sobre el Timbaler del Bruc i el Timbal on ell, juntament amb el seu gran amic Joan Nubiola, tenien una singular via oberta l’any 1951 que complementa l’enginyosa via de la xemeneia dels germans Estorach i Navarro feta l’any 1949. A partir de la primera trucada parlàrem en diverses ocasions perquè era un pou d’informació inesgotable. La darrera trucada fou el 6 de març per agrair-li uns fulls que m’havia enviat i concertar una trobada. Guardo el sobre, mida quartilla escrit amb màquina d’escriure antiga i de forma pulcre, com un tresor. Li havia demanat diversos aclariments sobre algunes ascensions i em va respondre generosament. La informació sobre les primeres agulles ocupa vàries pàgines. Lamentablement, pocs dies després la pandèmia ens confinà, ell a Castellar del Vallès i jo a Barcelona, i tots els plans s’anaren en orris.

En Josep Maria tenia anècdotes incommensurables. Pot ser la mes curiosa, que ell explicava amb tota la vehemència del món, fou l’ascensió en solitari a l’agulla Lluís Estasen d’Ecos el 4 de maig de 1952. A l’arribar el cim, tot content per haver fet el que pensava que era la primera ascensió a aquest agulla, trobà el pedró del cim una tarja de visita de Lluís Estasen amb la data del 6 de març de 1927. Per això, decidí  batejar aquesta agulla, fins aquells moments sense nom, com agulla Lluís Estasen. També comentava tot rient l’anècdota prou coneguda que ni ell ni en Nubiola mai compraven el bitllet de tren que els duia a Montserrat, i corrien els vagons amunt i avall per escapolir-se del revisor i això els servia d'escalfament abans d’escalar.

La irreparable mort se’ns ha endut un gran home, ple de vida i de lleialtat. Segur que en aquest moment de la seva partença els cims coronats de Montserrat cantaran la seva desaparició i les rialles de Joan Nubiola, allà on es trobi, acolliran el seu esperit que perdurarà per sempre en la memòria dels seus amics. I en aquest lloc imaginari on record és inesgotable retrobarà els seus vells companys de cordada: l’Ignasi Capeta i en Joan Nubiola. Tots tres, astuts creadors de les mítiques ascensions de les CNT, tornaran a encimbellar-se per cada una de les agulles del país del més enllà i des dels cims de cadascuna d’elles reviuran els records de les seves cordades.

Comprendre la resurrecció

Entre els cristians confessar i comprendre la resurrecció és una experiència no exempta d’alguna dificultat, especialment quan es vol emmarcar-la dins la lògica de la racionalitat moderna i es vol fer comprensible a persones que no tenen fe. En el seu moment va ajudar-me a entendre el sentit de la resurrecció un comentari que vaig escoltar, ja fa anys, sobre l’evangeli que explica la resurrecció de Llàtzer tal com s’explica en l’evangeli de Joan 1,1-44.

Jesús i els deixeble reben la notícia que l’amic Llàtzer, el germà de Marta i Maria, era mort. La reacció primària dels deixebles l’exemplifica Tomàs quan diu “anem-hi també nosaltres i morim amb ell!”. Però Jesús no s’atura en el que feia i poc dies després va a casa de Llàtzer. Quan s’hi atansen Marta que “va saber que Jesús arribava, sortí a rebre'l. Maria es quedà a casa. Marta digué a Jesús: --Senyor, si haguessis estat aquí, no s'hauria mort, el meu germà. Però, fins i tot ara, jo sé que Déu et concedirà tot el que li demanis”. Marta confessa que Jesús és vida. Aquí comença a desvetllar-se el sentit de la resurrecció: la trobada amb Jesús dóna la vida.

És en aquesta trobada personal amb Jesús quan la resurrecció esdevé un coneixement interior d'una nova vida, és l'experiència del ressuscitat: abans era mort però ara he nascut a una nova vida. Perquè en la seqüència present en l’afirmació de Marta: "si haguessis estat aquí" - "Déu et concedirà tot el que li demanis" la resposta que dóna Jesús és clara "Jo sóc la resurrecció i la vida, qui creu en mi, viurà, encara que mori, i tot aquell que viu i creu en mi, no morirà eternament". Així, al final de tota la seqüència anterior, es resol el conflicte entre la vida i la mort amb el triomf de la vida triomfa sobre la mort quan Jesús diu: “Llàtzer, surt a fora". I Llàtzer es posà a caminar.

Un dia en la vida de Jesús

Recordo que en els exercicis de Sant Ignasi es proposa reflexionar i incorporar interiorment el que podia fer Jesús en una jornada. Per fer-ho, es recomanava llegir a Marc capítol 1 versets 21-39. És el text que parlar de la guarició de la sogre de Pere i, a partir d’aquest fet, s’explica per sobre que podia haver estat un dia en la vida de Jesús. Aquest text ens presenta un Jesús que es mou entre la contemplació i el compromís. El mateix podem fer cada persona. Nosaltres mateixos podem assumir aquesta actitud en la vida. Combinar el coneixement intern del Senyor i a la vegada assumir compromisos en la nostre història, personal i social.

Per tal d’ajudar a comprendre millor el sentit de tot això es recomana llegir el text anterior i meditar-lo a partir dels següents textos:

     Rm 12,1-2. En aquest text cal fixar-se en el que fa Jesús.

     Jo 4,21-24. En aquest text veiem per on es mou Jesús.

     Jo 4,34. Es part del diàleg de la samaritana i es permet descobrir quines són les actituds de Jesús.

Aquests textos permeten descobrir quin és l'esperit que condueix a Jesús, el qual ha d'ésser el nostre; i quines són les forces interiors que el porten a actuar. La meditació dels textos ens permeten descobrir l’harmonia entre l'esperit de Jesús i el Crist històric. Això ho podem resumir com l'equilibri entre la pneumatologia i la cristologia. La veritat és la paraula i la vida de Jesús il·luminada pel seu esperit. Les experiències espirituals cal contrastar-les amb la vida de Jesús per evitar caure en el pietisme desencarnat. Gràcies a la referència a l'esperit s’estimula la creativitat i s'evita caure en el dogmatisme

És urgent saber on som

No les tinc totes. No hem vençut la pandèmia i de sobte, mig país ha sortit al carrer sense mascaretes, sense guardar les distàncies socials al crit de “Viva la Virgen”. Sense saber quanta gent està infectada o immunitzada hi hagut una tornada accelerada a la normalitat. La idea de les franges horàries és encertada, el que passa que pot ser la segmentació no és la millor segons les dimensions dels barris. Clar, com que l’autoritat central ho programa el seu desconeixement de la realitat local és total. La centralització de la planificació i de les decisions és el que està fent que el nostre país estigui al capdamunt de la llista mundial d’infectats i morts. Els números semblen demostrar que les coses no s’han fet bé.

Els tests no arriben, a tothom que ho necessita, bé perquè està en primera línia de l’assistència sanitària als malats del Covi-19, bé atenent a la gent gran de les residències. Les mesures de desconfinament semblen més dictades des de la lògica política que la sanitària. La necessitat dels governants de trobar un equilibri entre salut i economia pot portar a prendre decisions inapropiades per precipitades. Mentre el coronavirus segueixi dempeus no es pot baixar la guàrdia. Mentre no es sàpiga l’estat de salut de la població costa sortir de casa, hem costa a mi aventurar-me a recuperar les relacions socials normals. Trobo il·lusori aquest pla esgraonat de tornada a la normalitat. Ara per ara, sóc escèptic i no compro el relat de la nova normalitat. Ho considero un engany que amaga la incapacitat de saber quin és el nostre estat de salut en relació al Covid-19.

Glosses per la vida quotidiana

Vivim en un temps ple d’ofertes de felicitat ràpida. Hi ha una gran oferta de camins per ser feliços. La majoria d’ells situen l’individu en el centre de tot. Aquest elogi de l’individualisme ens fa perdre la perspectiva dels altres. El camí de la verdadera felicitat neix de la descoberta de les altres persones i el valor que tenen en la nostra vida. Ningú és una illa. “Jo sóc el pa de vida. Els vostres pares van menjar el mannà en el desert, però van morir. Aquest, en canvi, és el pa que baixa del cel perquè el qui en mengi no mori. Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre.

Glosses per la vida quotidiana” (Jn 6,48-51)

Hi ha molts cops que per més que mirem no entenem el que estem veient. La comprensió de les coses no depèn del que vegin els nostres ulls, sinó de la nostra capacitat d’enteniment. Necessitem tenir serenor d’esperit i claror de mirada per poder adquirir un enteniment nou que ens ajudi a comprendre el sentit dels esdeveniments. “Quan Saule s'aixecà de terra, per més que obria els ulls, no veia res. Ells l'agafaren per la mà i el van portar fins a Damasc. Estigué tres dies sense veure-hi, i no menjava ni bevia”. (Ac 9,8-20)

Glosses per la vida quotidiana

Hem de ser persones esperançades. Sense l’esperança la finitud de la vida s’imposa i tanca la profunditat del futur. Necessitem de l’esperança per sortir cada dia al carrer i atendre el compliment de les nostres utopies, somnis i desitjos imaginats per fer un món millor. Hem de confiar en les esperances de les petites coses. “Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!” (Lc 1,45)

Rebem moltes propostes que prometen la felicitat ràpida, ara i aquí. Són camins de salvació exprés. Però res del que ofereixen és sòlid. Aquestes promeses es desfan davant del primer envit. Necessitem menjar el pa que dóna vida i alimenta l’esperit. Necessitem veure aquella aigua que calma realment la set.

“En tu, Senyor, m'emparo,

que no en tingui un desengany.

Treu-me del perill, tu que ets bo,

escolta'm, no triguis a alliberar-me;

sigues el meu castell inexpugnable,

la meva roca salvadora.

Ets per a mi penyal i plaça forta;

guia'm, encamina'm per amor del teu nom,

treu-me del llaç que m'han parat,

ets tu qui em defensa”.

(Salm 31/30,2-5)

En aquests moments de patiment, de desconsol i desconcert necessitem trobar estones d’asserenament per consolar l’esperit. Cal trobar la pau interior capaç de sostenir la nostra esperança. Cada dia podem dedicar estones a contemplar el que ens passa i meditar sobre el seu sentit contrastant-lo amb les nostres fonts de veritat.  “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera”. (Mt 11,28-30)