Sant Ambròs de Milà

Sempre m’ha impressionat la figura de Sant Ambròs, bisbe de Milà. La seva figura rep la veneració del món catòlic per la seva talla humana i cristiana. Com escriví el monjo Cebrià Pifarrer, fou “un personatge de talla excepcional”. La seva elecció episcopal revela que fou una persona de consens, cercador de pau i acord. Quan l’església de Milà estava enfrontada entre catòlics i arrians, sant Ambròs fou escollit bisbe per unanimitat dels dos grups. La paradoxa de la seva elecció és l’anècdota de que Ambròs no estava batejat, només era un catecumen. Després l’evolució de les controvèrsies entre catòlics i arrians Ambròs de Milà es convertí en un fervent defensor del catolicisme.

Al poc temps de ser escollit bisbe donà totes les propietat de l’Església als pobres. Aquest gest de Sant Ambròs anticipà el que molts segles després constituí la base de la Doctrina Social de l’Església catòlica. Aquest bisbe considerava que allò que “no és una part dels teus béns el que tu dónes al pobre; el que li dónes ja li pertany. Perquè el que ha estat donat per a l'ús de tots, tu t'ho apropies. La terra ha estat donada per a tot el món, i no solament per als rics”. Amb aquest gest, el bisbe de Milà ho presentava com un gest de restitució als pobres allò que se’ls havia manllevat. Sant Ambròs comprengué la importància del poble en les celebracions litúrgiques, a tal fi composà diversos himnes a fi d’incrementar la seva participació i fer catequesis a partir del seu cant. La seva talla humana i espiritual impressionà a un descregut i ambiciós a Agustí, el futur sant de l’Església catòlica. Sembla que la seva conversió estiguí influïda pel seu encontre amb Sant Ambròs. Fou un gran predicador.

Sant Ambròs fou un alenà de frescor per la vida de l’Església catòlica. Donà molt importància al testimoniatge de la fe per damunt de les paraules. Deia que calia testimoniar la fe “sobretot amb les obres i no solament amb les paraules”. Destacà en la separació entre l’església i el poder polític, d’ell és l’expressió “l’emperador està a l’església, no sobre l’Església”. Creia que la vida cristiana havia d’adaptar-se a la realitat de cada indret, així ho afirmà “quan estiguis a Roma viu com els romans, però si estàs en una altra part viu com les persones d’aquest lloc”. La vida de Sant Ambròs ens il·lumina i aporta criteris prou vàlids per saber avui com ser testimonis de l’esperança cristiana.

Sant Ambròs de Milà

Un bon article d’en Josep Miquel Bausset, monjo del monestir de Santa Maria de Montserrat, m’ha evocat la figura de Sant Ambròs, bisbe de Milà. La seva figura rep la veneració del món catòlic per la seva talla humana i cristiana. Com diu el monjo Cebrià Pifarrer, “un personatge de talla excepcional”. La seva elecció episcopal revela que fou una persona de consens, cercador de pau i acord. Quan l’església de Milà estava enfrontada entre catòlics i arrians, sant Ambròs fou escollit bisbe per unanimitat dels dos grups. La paradoxa de la seva elecció és va ser batejat ja que no n’estava per què només era catecumen. Després l’evolució de les controvèrsies entre catòlics i arrians Sant Ambròs es convertí en un fervent defensor del catolicisme.

Al poc temps de ser escollit bisbe donà totes les propietat de l’Església als pobres. Aquest gest de Sant Ambròs era un precursor del que molts segles després constituí la base de la Doctrina Social de l’Església catòlica. Aquest bisbe considerava que allò que “no és una part dels teus béns el que tu dónes al pobre; el que li dónes ja li pertany. Perquè el que ha estat donat per a l'ús de tots, tu t'ho apropies. La terra ha estat donada per a tot el món, i no solament per als rics”. Sant Ambròs comprengué la importància del poble en les celebracions litúrgiques a tal fi composà diversos himnes a fi d’incrementar la seva participació i fer catequesis a partir del seu cant. La seva talla humana i espiritual impressionà a un descregut i ambiciós a Agustí, el futur sant de l’Església catòlica. Sembla que la seva conversió estiguí influïda pel seu encontre amb Sant Ambròs. Era un gran predicador.

Sant Ambròs fou un alenà de frescor per la vida de l’Església catòlica. Donà molt importància al testimoniatge de la fe per damunt de les paraules. Deia que calia testimoniar la fe “sobretot amb les obres i no solament amb les paraules”. Destacà en la separació entre l’església i el poder polític, d’ell és l’expressió “l’emperador està a l’església, no sobre l’Església”. Creia que la vida cristiana havia d’adaptar-se a la realitat de cada indret, així ho afirmà “quan estiguis a Roma viu com els romans, però si estàs en una altra part viu com les persones d’aquest lloc”. La vida de Sant Ambròs ens il·lumina i aporta criteris prou vàlids per saber avui com ser testimonis de l’esperança cristiana.

Repensant la meva fe. Caritat i justícia

He llegit en un article sobre judaisme i els objectius del mil·lenni una nota a peu de pàgina que explica que el terme jueu tzedakah, que vol dir ajuda obligatòria al necessitat, i que es sol traduir per caritat, prové del terme tzedek que vol dir justícia. No passa així amb la nostre llengua on l’etimologia revela un origen diferent als mots justícia i caritat. Un, justícia, vinculat al dret i l’altre, caritat, als aspectes afectius. Però, deixant l’etimologia a un segons terme, l’experiència cristiana indica que caritat i justícia són dos conceptes estretament lligats. Per això, l’arrel jueva dels termes expressa amb major precisió la vinculació del sentit dels dos termes.

La justícia és una virtut cardinal que consisteix en donar a cadascú allò que li correspon o pertany. Es considera una virtut cardial perquè les altres virtuts s’articulen entorn a les denominades virtuts cardinals (justícia, prudència, fortalesa i temprança). La caritat és una virtut teologal (les altres són fe i esperança). Les virtuts teologals apropen la vida humana a Déu. La caritat uneix l’amor a Déu i al proïsme. D’aquesta unió neix una pràctica orientada a facilitar ajut als més necessitats. Per això, caritat i almoina han anat unides. Ambdues virtuts s’uneixen en la pràctica cristiana. Perquè practicar la caritat és amarar de justícia les relacions humanes. La justícia brolla de la fe, com la caritat presideix l’actuar dels cristians. Però la justícia cristiana va més enllà de la simple garantia de que tothom rebrà allò que és just.

L’almoina no és donar allò que sobra, sinó que és una acció redistributiva. Així ho pensava sant Ambrós de Milà (bisbe dels segle IV). Aquest bisbe proposà un concepte d’almoina vinculat a la idea de justícia entesa com a restitució. L’encíclica de Pau VI Populorum Progressio, parlant de la propietat, destaca la fermesa dels Pares de l'Església al destacar quina ha de ser l'actitud que han de tenir els que tenen bens respecte als quals es troben en necessitat. Com exemple esmenta el que diu sant Ambròs en el seu tracta sobre Nabot: «no és part dels teus béns, diu Sant Ambròs, el que tu dónes al pobre; el que li dónes li pertany. Perquè el que ha estat donat per a l'ús de tots, tu t'ho apropies. La terra ha estat donada per a tothom i no solament per als rics” (Sant Ambròs De Nabuthe, 12, n. 53: PL 14, 747). És a dir, per Pau VI, la propietat privada no constitueix per a ningú un dret incondicional i absolut. “No hi ha cap raó per reservar-se en ús exclusiu el que supera a la pròpia necessitat, quan als altres els falta el necessari” (Populorum Progressio, 23). Llavors, la pregunta plena de sentit que l’Església ens hauria de fer avui als cristians és: ¿què hem de fer?, ¿com passar de la caritat personal a la caritat política?.