Certes crítiques del cristianisme han objectat que la fe
convida a la resignació. Cret, durant anys, determinades prèdiques cristianes
havien estès la idea de que la proposta del Regne de Déu aplaçava els
infortunis del present a una situació futura on tot seria com un nou paradís.
Aquestes crítiques consideraven que a l’espera de la promesa feia que els
cristians es resignessin a acceptar qualsevol calamitat del present. El
diccionari presenta la resignació com l’acceptació amb conformitat una
desgràcia, una contrarietat, etc. Per això es troben expressions del tipus resignar-se a la seva sort, és una gran desgràcia, però cal resignar-se,
etc... Val a dir, que algunes de les corrents del pensament que associaven
el cristianisme a la resignació proposaven al mateix temps confiar en que la
història de la humanitat estava avocada a un progrés que irremediablement
portava a un futur que era anunciat com triomf de tota pena i que tard o d’hora
arribaria.
En el llibre de Job hi ha una fragment que ajuda a
entendre que els cristians hem d’estar lluny de tota resignació. Job, després
d’escoltar les desgràcies anunciades per un missatger, s’esquinçà el vestit es
rapà el cap i digué: “vaig sortir nu de
les entranyes de la mare i nu hi tornaré. El Senyor ho dóna, ell mateix ho
pren. Beneït sigui el seu nom!. Enmig de tot això, Job no va pecar dient cap
paraula de revolta contra Déu.”(Job 1,21-22. El text litúrgic afegeix “acceptem els béns que Déu ens dóna, ¿i no
hem d’acceptar els mals?".La resposta de Job no és una claudicació
resignada a una realitat totalment adversa. Aquestes paraules no es poden
interpretar com una resignació callada i moixa als infortunis, sinó la
capacitat d'acceptar i adaptar-se als esdeveniments, assumir-los i
enfrontar-s’hi sense perdre el sentit d’integritat. Job no retreu res a Déu,
sinó que segueix confiant en la seva providència per sortir del mal tràngol.
Crec que ens pot fer bé rellegir el llibre de Job.
