Eleccions

Avui és un dia gran per la democràcia, els ciutadans estan exercint el seu dret a votar. Per aquelles persones que durant molts anys lluitarem per poder votar, sempre defensarem el gran valor de votar i la importància de fer-ho per enfortir el preuat valor de la democràcia. Per això, m’ha sorprès, per un cas que he conegut personalment, que els malalts ingressats en un centre mèdic, hospital o clínica, en els dies posteriors a la fi del vot per correu, avui no han pogut votar.

El sistema no preveu una solució per aquestes persones que, tenint intactes els seus drets polítics, per unes circumstàncies especials no ho poden fer. La Junta Electoral Central, tant activa en perseguir el que diuen els mitjans públics o fiscalitzar fins a l’extrem qui pot ser candidat o no, podria dedicar un temps a articular una solució per facilitar el vot a aquestes persones. És un simple suggeriment.

Els nous fariseus de la Junta Electoral Central

He trobat insòlita la decisió de la Junta Electoral Central (JEC) de prohibir la participació d’Oriol Junqueras i Toni Comín en el debat de TV3 sobre les eleccions europees. L’argumentació donada per la JEC per impedir la presència d’Oriol Junqueras es limita a situar la norma per damunt dels drets polítics fonamentals de tota persona, drets per altra part emparats per la Constitució espanyola els quals protgeixen els presos polítics catalans. Aquesta decisió és un pas més en la permanent regressió de la democràcia espanyola com podem comprovar dia darrera dia. Per la seva significació, regressiva i autoritària, es situa en el mateix nivell que l’expressió “mucho mejor” pronunciada ahir pel jutge Marchena quan l’advocat Benet Salellas renuncià a fer més pregunta en el judici contra els independentistes. L’argumentació de la JEC em recorda l’actitud dels fariseus en la paràbola de les espigues de blat i el dissabte. En aquella ocasió els fariseus retreuen als deixeble de Jesús que recullin espigues de blat en dissabte per menjar-se-les perquè la llei ho prohibia. Davant d’aquest retret, Jesús els recorda que “el dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte” (Mc 2,23-28). La JEC són com uns nous fariseus que només saben al situar el compliment de la norma per damunt del respecte als drets polítics.

En el cas d’en Toni Comín la JEC motiva la seva prohibició per considerar que si participés en el debat no estaria garantida la igualtat respecte als altres participants perquè al fer vídeo conferència podria tenir assessors que l’aconsellessin el que ha de dir, circumstància que no tindrien els altres participants. Trobo sorprenent aquesta consideració. La JEC, que hauria de preocupar-se per garantir la utilitat formativa dels debats electorals, s’oposa al dret de la participació política d’en Toni Comín amb una argumentació que afavoriria la qualitat del debat polític. ¿No hauria estat més útil per la ciutadania haver permès el recurs d’assessors per a tots els debatents? Doncs no, la JEC tornen a adoptar el comportament dels fariseus. Si, pel que fos, no ho volien autoritzar l’ús d’assessors per a tothom, per si de cas, podrien haver demanat a TV3 garanties d’igualtat per a tots els participants del debat. La qual cosa la televisió pública catalana hauria d’haver garantit que el plató de la video conferència en Toni Comín no tingués assessors. Però ni això. La JEC nega la participació i la seva argumentació evidencia desconfiança respecte TV3 i implícitament presuposa que aquesta cadena feria trampes i no respectaria la igualtat de tots els participants i hauria afavortat a Toni Comín en detriment dels altres. Tot aquest comportament de la JEC diu molt poc a favor seu i posa de manifest una gran deficiència democràtica en els seus criteris i una feblesa moral en les seves decisions. Certament, ens trobem davant d’un cas fariseisme polític.

El dia següent de les eleccions

El dia de reflexió és la jornada de després de les eleccions. És el moment d’analitzar el que ha passat, el perquè uns han guanyat i altres han perdut suport electoral. És també el moment d’estudiar les estratègies de pactes per governar. Els dies després de les eleccions són dies de nervis i incerteses. Més enllà de l’aritmètica dels resultats els partits han de comprendre el perquè dels vots rebuts o perduts, i entendre en quins llocs han sumat o restat confiances electorals.

Per sort, les eleccions han aturat les vel·leïtats polítiques de la dreta extrema i l’extrema dreta. No hi ha espai polític per deixar la governança en mans dels extremismes de dretes. Això ha estat una bona notícia. Els resultats a Catalunya confirmen que la societat catalana té uns comportaments electorals diferents a la resta de l’Estat. Aquest fet diferencial mereix una atenció especial i s’ha d’incorporar a la nova agenda política del govern de l’Estat. L’independentisme està fort però lleugerament debilitat per la pèrdua d’uns 500.000 vots que han reforçat als socialistes davant el risc de l’extrema dreta.

Les forces independentistes han recompost  el seu espai polític i s’ha produït el fenomen de que ERC ha sabut captar un vot que tradicionalment era més propi de l’espai “convergent”. La política moderada i estructurada d’ERC ha estat més convincent que l’alternativa de JxCAT que no se sap massa què representen, si són o no són l’enèsima transmutació de Convergència. Hi ha massa confusió, i manca de lideratge, en l’espai post-convergent i això confon als electors que prefereixen les seguretats tradicionals que ofereix ERC. Lamentablement, els vots independentistes en el Congrés dels Diputats són bastant marginals alhora de les aliances que vol fer el PSOE. Aquesta situació lamentablement afebleix la capacitat negociadora dels independentistes i els obliga a definir una estratègia totalment nova.

El mercadeig de candidats

La confecció de les llistes electorals per les properes eleccions generals d’Abril recorda el que passa en els fixatges futbolístics del mercat d’hivern. Per aquesta època els clubs agafen a corre cuita com poden jugadors que estan en altres equips. Qui no corra, vola. Al final, els clubs refan les seves plantilles a partir de les restes de sèrie d’altres equips. Els partits semblen fer el mateix. Cada dia s’anuncia que algun polític, que abans estava amb el partit X ha fitxat pel partit Y i, probablement, per ser cap de llista, segon o en llocs rellevants. No importa si el partit X era de dretes o d’esquerres i que el partit Y sigui de signe contrari. Sembla que l’únic important  és estar a les llistes i, si es pot, en posició de sortida guanyadora. Aquest fenomen no és nou d’ara, però sembla que s’ha accentuat en aquestes eleccions.

La majoria de partits busquen candidats mediàtics, bé perquè siguin de l’ofici comunicatiu, bé perquè tinguin moltes hores de comunicació televisiva per ser tertulians assidus o perquè el seu fitxatge és notícia. El que menys importa, com es pot veure, és el seu pensament o la seva qualitat política. Els estrategues polítics deuen considerar que el votants prescindeixen de la valoració política i es guien només per paràmetres comunicatius o per la imatge mediàtica. Estic sorprès de la progressiva degradació de la política i de la importància de l’elecció política. En altres països passa el mateix. S’ha arribat tan baix que en alguns països es dona la paradoxa de l’elecció per a càrrecs políticament rellevants a persones sense experiència política. Per exemple, a Eslovàquia han escollit a Zuzana Caputová, neòfita en política, com a presidenta de la república i a Ucraïna el còmic Zelenskiy ha estat el candidats més votat amb el 30% dels vots en la primera volta. Les eleccions polítiques s’ha convertit en una mercadeig del vot.

Vull escoltar els meus candidats

M’agradaria que un jutge em dones empara a la següent petició: voldria escoltar en campanya electoral els candidats que hi tinc sintonia política. Però no puc perquè estan empresonats de forma preventiva. És cert que legalment una persona empresonada preventivament no perd els seus drets polítics i pot ser elector passiu. Fins aquí, d’acord. Però no podem perdre de vista que el vot ciutadà és un procés complex on intervenen diversos actors, vàries decisions i es comprometen drets diferents. Un dels drets que tenim els ciutadans és poder discernir lliurement les propostes electorals i decidir l’opció del vot. Actualment, una decisió judicial m’ha privat d’aquest dret al retenir en presó provisional a alguns candidats. 

Votar no és un gest i prou. Votar és una elecció i alhora de decidir el vot molts ciutadans escolten els candidats, estableixen vincles comunicatius amb ells fins arribar o no a empatitzar. Gràcies a aquests processos, i d’altres similars, els ciutadans s’identifiquen amb unes propostes i desestimen d’altres. Per la construcció de la confiança calen emprar diverses estratègies relacionals que, moltes d’elles requereixen la presència real dels candidats en els mitjans de comunicació. Això permet identificar els elements de confiança que, en definitiva, determinaran el sentit del vot. Interpreto que, quan una decisió judicial impedeix aquesta interrelació s’està conculcant el meu dret d’estar degudament informat per exercir responsablement el meu dret de la representació política. Com que avui, això no és així, m’agradaria que el poder judicial s’ocupés de resoldre aquesta dificultat.

La impassibilitat de les elits polítiques

A les eleccions del 21D hi arribem condicionats per la lògica dels partits. Ni les constants i sostingudes mobilitzacions sobiranistes, ni la gran recollida de signatures per fer una llista unitària han estat suficients per capgirar aquesta lògica. L’obcecació partidista ha deixat perdre l’oportunitat per retornar a la legitimitat perduda per l’aplicació de l’article 155 i ha transformat les properes eleccions en unes simples eleccions autonòmiques. Tinc la sensació de que les cúpules dels partits van en una direcció i les dinàmiques socials en una altra. Els egoisme partidistes, els dictats de les seves elits, s’han imposat al sentiment de molts ciutadans que han expressat de forma reiterada als partits polítics que havien d’entendre’s per fer una llista unitària. Aquesta dissociació entre el que vol la ciutadania i les decisions de les elits partidistes em fa pensar que ens trobem davant d’un nou episodi de la profunda crisis dels partits polítics.

La sostinguda deficiència de la democràcia empresarial, on les cúpules directives controlen el poder de decisió de l’empresa al marge de la junta d’accionistes, s’ha traslladat de ple als partits polítics. Les elits dels partits polítics tradicionals decideixen al marge dels seus militants i estan totalment desconnectades del sector social que pretén representar i del qual reben el lideratge polític. Aquestes elits han segrestat la seva funció social en la societat democràtica. L’únic lligam vinculant entre la ciutadania i les elits són els processos electorals els quals permeten verificar l’encert de les elits polítiques. Les dificultats per fer una llista unitària expressen aquesta situació. La solidaritat mostrada reiteradament per la base social de l’independentisme no troba correspondència en la unió de les elits polítiques. Aquestes segueixen aferrades a lògica partidista la qual divergeix notablement de la lògica ciutadana. Aquest és el problema. Els fets semblen demostrar que, entre les elits polítiques, encara perdura la concepció leninista de la direcció política. Mala pesa al taler. 

Els invisibles

La campanya electoral ha arribat a la seva fi. Després d’uns dies de frenètica activitat, intensos debats i alguna sobrecàrrega informativa, el silenci informatiu dominarà tota la propera jornada. Aprofitant que estava fora de Barcelona vaig assistir a l’acte final de campanya en un poble del Baix Empordà relativament gran amb un alt índex d’immigració (un 23,5%), provinent dels inicis dels grans fluxos migratoris de les últimes èpoques i fàcilment identificable perquè bona part d’aquestes persones són d’origen magrebí. Aquestes persones són ben visibles en el poble, tant per la seva vestimenta com per la parla, però també bona part de les segones generacions són dependents en alguns comerços locals on atenen als clients amb català empordanès.

Va sorprendrem, i molt, que en la plaça del poble, força plena i animada, no hi haguessin persones que poguessin relacionar-se amb aquesta immigració. Però tampoc els diversos oradors, alguns força emotius, i tot que un d’ells era d’origen d’una altra comunitat d’Espanya, ningú esmentà la realitat de la diversitat de la societat catalana i la necessitat que els nous catalans formin part de la nova Catalunya. Al llarg de la campanya he tingut la sensació de que els missatges electorals no han estat prou sensibles a atraure els vots dels nous catalans. Per més que algun candidat, algun moment i de manera indirecta, ha parlat d’aquests nous catalans, la majoria de propostes comunicatives no als ha tingut presents. L’absència dels nous catalans en els missatges de campanya és un dèficit important i un problema per garantir el seu sentiment de pertinença a la nova Catalunya que es vol construir. Tinc la sensació que són catalans encara massa invisibles.

Revocació per incompliment electoral

Vaig seguir amb molta atenció el darrer debat electoral de tots els candidats de les eleccions del 27S. Vaig quedar-ne decebut per la inutilitat d’aquests tipus d’esdeveniments. Allí cadascú explicà el que li venia en gana, deia el que li havien dit que havia de dir, vingués a to o no, i tots reblaven les idees una i altra vegada. Fou desagradable comprovar que alguns dels participants foren enormement mal educats. En alguns moments era impossible entendre res del que es deia pel soroll que produïen les veus de tots parlant alhora. Una pèrdua de temps i d’esforços per intentar convèncer els indecisos, en el supòsit cas que aquests miressin ahir la televisió pública.

Les eleccions haurien de tenir més de contracte social que de mercadotècnia i les campanyes electorals haurien de servir per explicar la lletra petita, i la grossa, d’aquest contracte. Les campanyes no poden ser un simple exercici de marketing polític basat en una bona comunicació, unes encertades imatges i un seguit d’ocurrències, o exabruptes a l’adversari. Els que pensen això justifiquen que en una campanya electoral val tot i defensen que qualsevol promesa, per més irrealitzable que sigui, pot ser útil per seduir als votants. Després, quan la realitat exigeix una dura correcció del promès sempre s’apel·la a la duresa de la política, les dificultats de la negociació i, quan s’acaben aquestes excuses, s’afirma que les culpes sempre les tenen els altres. L’elecció política, i això és l’acte que comporta depositar una papereta en una urna, hauria de ser una variant del contracte social tant present en les teories de ciència política. Gràcies al contracte, les persones que l’han subscrit són fidels als acords presos i a la confiança depositada entre parts. Tot contracte social, segons les teories clàssiques, té unes clàusules on s’expliciten els drets i deures dels individus, regulades per les clàusules del contracte social; i l'Estat, entitat que ha de fer complir el contracte.

Les eleccions s’haurien d’entendre des d’aquesta perspectiva contractual. Així les persones que han signat el contracte, explicitat en forma de vot, haurien de poder denunciar al partit depositari de la seva confiança en el cas de flagrant incompliment. La ciència política tradicional preveu que, en el cas que passi això, l’elector al final del cicle legislatiu té la possibilitat de retirar la confiança quan decideix no tornant a votar a aquesta força política. Però això és insuficient. Caldria estudiar la possibilitat de revocar, més a curt termini aquesta confiança a través d’un mecanisme seriós i sòlid, per evitar-ne la seva trivialització. Seria com articular una moció de censura feta no pels partits de l’arc parlamentari, sinó pels electors. Suggereixo estudiar aquest possibilitat com una de les propostes de regeneració democràtica.

Consells de Ciceró per fer campanyes electorals

En temps de campanyes electorals és formatiu recordar els principals consells que proposà Quint Tuli Ciceró en el seu manual polític. L'any 64 aC es va presentar a les eleccions consulars i les guanyà seguint sis consells que per ell eren bàsics per vèncer en un món polític dominat per “l’engany i la traïció” i una societat plena d’ “arrogància, tossuderia, maldat, orgull i odi”.

1. "Que sàpiguen els rics que estàs a favor de la pau i l'estabilitat. Assegura a la gent comú que sempre estaràs del seu costat ... És vital que utilitzis tots els teus recursos per arribar a l'audiència més àmplia possible".

2. "Un candidat ha de ser un camaleó, adaptant el seu missatge a cada persona que coneix, canviant el seu discurs com sigui necessari; es mou a la gent més per aparences que per la realitat".

3. "Has d'aprendre l'art de afalagar la gent, cosa vergonyosa en la vida normal però essencial si ets candidat".

4. "No estaria gens malament recordar a la gent el canalles que són els teus rivals i difamar cada vegada que es presenti l'oportunitat amb els crims, escàndols sexuals i corrupció en què han caigut".

5. "No facis promeses específiques. Queda't en generalitats ".

6. "El més important de la teva campanya és donar esperança a la gent i generar sentiments bondadosos cap a la teva persona"

Raó i emocions en les campanyes electorals.

Els electors decideixen el seu vot entre l’esperança i el temor. El mateix passarà en les properes eleccions municipals. Es bo adonar-se de la importància d’aquest binomi, ja que la coherència i raonabilitat de les propostes electorals han de poder equilibrar els sentiments sempre presents en tota decisió política. La confiança associada sempre a tota elecció política es mou entre la raó i les emocions i sentiments. Les preferències electorals estan molt influïdes per les dimensions no racionals de l’elecció política. Les emocions condiciones les preferències electorals dels ciutadans. Per això les campanyes electorals cerquen mobilitzar emocions i sentiments positives cap un candidat i generar-ne en sentit respecte els altres.

Les emocions són un estat mental que sorgeixen de manera espontània i provoquen respostes psicològiques positives o negatives. Una emoció és un impuls involuntari originat com a diferents estímuls que incideixen en els éssers humans i condicionen els seus comportaments no racionals. Els estrategues electorals procuren gestionar els rèdits de les emocions en favor del seus candidats. Resulta més fàcil agitar crítiques en lloc de fer propostes concretes, ja que aquestes requereixen elaborar una comprensió mental. A partir de les emocions les persones construeixen els seus sentiments amb l’ajuda de la raó. Un dels sentiments gestionats pels estrategues electorals és la por. D’aquí que les intervencions d’alguns candidats, en lloc de parlar de propostes concretes de govern o alternatives als problemes socials, empren mots que evoquin el temor respecte als altres candidats. Fins i tot, hi hagut algun candidat que no amagat que cal fer servir el sentiment d’odi.

L’actual campanya electoral de les eleccions municipals és un bon exemple de tot això. Bàsicament els ciutadans estem contínuament agitats emocionalment per alguns candidats que oblidant-se de dir que faran si governen només es dediquen a espantar als electors. Algunes candidatures amaguen el que són, fins i tot en les paperetes electorals, i busquen l’impacte emocional amb videoclips de telenovel·la de baix cost. Les noves estratègies de captació de vot deixen als ciutadans orfes de política entesa com un compromís seriós. Alguns candidatures fan campanyes electorals que són una caricatura del que haurien de ser, dóna la impressió de que estan poc interessades en explicar perquè volen governar i, sobretot, explicar que faran si arriben a fer-ho. Aquesta ambigüitat deixa als ciutadans sense referents per poder valorar la justesa de les propostes polítiques i, més endavant, poder jutjar la pròpia acció de govern.

Tot això és molt evident en la campanya electoral de les properes municipals a la ciutat de Barcelona. De tots els candidats, l’actual alcalde, és l’únic que pot presentar, i aixñi ho fa, els resultats de la seva obre govern. Gràcies a això els ciutadans poden contrastar els resultats d’aquests anys de govern i construir la seva confiança electoral a partir d’una informació que poden contrastar amb les seves esperances. Enfront a l’alcalde hi ha uns candidats sense cap experiència de govern personal, tot i que alguns dels partits que es presenten, han estat en el govern de la ciutat molts anys. Algunes d’aquestes candidatures arriben a l’extrem d’amagar, una i altra vegada, que han estat compromeses més de trenta anys amb el govern de la ciutat assumint responsabilitats polítiques en àrees sensibles pel benestar dels ciutadans. La majoria d’aquests candidats alternatius, enlloc de proposar alternatives de govern concretes, es dediquen a l’agitació emocionals, alguns amb rumbes i crítiques a tort i a dret. Personalment, amb sap greu aquesta banalització de la política i la frívola presentació de les propostes polítiques. Lamentablement, les cares noves en les candidatures no han servit per regenerar l’acció política.

Arguments i raó

La proximitat del temps electoral estimula la fabulació. Només cal escoltar a alguns candidats per adonar-se’n com és de fàcil repetir de forma persistent estereotips cercant influir en les percepcions dels ciutadans. Els experts en comunicació d’això en diuen: el missatge. La reiteració d’un missatge provoca una estimulació cognitiva que pot arribar a condicionar les preferències electorals. L’obsessió pel missatge porta fàcilment a la generalització de les propostes polítiques. L’ús de idees preconcebudes sempre persegueix el mateix: situar les propostes de l’emissor en zones cognitives conegudes per tal de facilitar-ne la seva comprensió.

Totes aquestes estratègies comunicatives, basades en els coneixements dels aprenentatges constructivistes, anul·la l’argumentació dels relats polítics perquè els missatges tenen valor pers si mateix. Ni s’han de justificar ni demostrar. Ans el contrari. No cal cap argumentació, fins i tot pot ser contraproduent fer pensar. Per això, els missatges ni porten argumentaris justificatius ni preocupa massa aquesta qüestió. Les afirmacions polítiques semblen indemostrables. Al final resulta que les idees polítiques durant les campanyes electorals són febles i es mouen en l’estrat camp dels estereotips. Aquest enfoc impossibilita allò que una de les màximes autoritats polítiques catalanes dels inicis del segle passat, Rafael Campalans, insistia : la política és pedagogia. Ara, segons sembla, ja no és possible. 

Votar amb la raó i els sentiments

Vivim els darrers dies de la campanya electoral de les eleccions al Parlament europeu. He seguit amb atenció la majoria dels missatges electorals dels diferents partits procurant entendre la seva lògica comunicativa. He quedat preocupat per alguns llenguatges simbòlics fets servir. La majoria d’aquestes llenguatges estan plens de paraules i imatges de combat, de poca amabilitat i, evidentment, de poca epatia propositiva. La majoria de partits insisteixen en la burda desqualificació de l’adversari atiant temors sobre ell. S’aprofita qualsevol motiu per presentar-lo com la tinya o el perill públic número u i, mentre estem entretinguts en aquesta retòrica, s’acaba l’anunci publicitari quedant-nos sense saber que proposa el partit en relació a Europa.

Això no funciona. No funciona la política entesa com a confrontació desencarnada que nega tota possibilitat d’enteniment amb els contrincants. La política és acord i consens, no combat. Però no és així. L’anàlisi de la campanya mostra que l’objectiu electoral prioritari és eliminar del poder polític a els que pensen diferent. L’univers simbòlic que es mobilitza durant les eleccions evoca la confrontació i agita les pors per anar votar. Aquestes estratègies de campanya que busquen la mobilització dels propis i la desmobilització dels altres em cansen profundament. Es veritat que formen part dels manuals de campanyes electorals (tots d’origen nord-americà), però els trobo una enganyifa. Només serveixen per agitar emocionalment els electors, en un sentit o en un altre, despreocupant-se que aquestes persones també pensen i discerneixen. Fora desitjable que les futures campanyes electorals, sense abandonar el recurs a la intel·ligència emocional també fessin apel·lació a la intel·ligència racional. Tots sortiríem guanyant, la societat seria una mica més madura i la democràcia s’enriquiria.

El vot religiós a les primàries republicanes de New Hampshire

Les enquestes fetes en els votants a la sortida dels punts de votació de les primàries de New Hampshire mostren que Mitt Romney fou el candidat més votat pels protestants evangèlics i també entre els votants en general. No obstant, dins del vot religiós la seva victòria és més minsa que en l’electorat republicà en general. Mitt Romney té un 39% de les preferències electorals de tots els votants republicans i Ron Paul té un 23%. Mentre que el primer recull el 31% de votants protestants evangèlics i el segon només un 21%, mentre que Romney té el 40% dels votants no protestants no evangèlics i Ron Paul el 24%.

Dels votants republicans de les primàries de New Hampshire un 22% es declaren protestants evangèlics. Entre aquests un 31% diuen haver votat a Romney, un 23% han votat per Rick Santorum i un 21% per Ron Paul . Molts pocs protestants evangèlics votaren per per Newt Gingrich, un 13% i un 9% Jon Huntsman i un 1% per Rick Perry. Els resultats de Romney han estat millors a New Hampshire que Iowa. Entre el 78% de votants republicans Nova Hampshire no protestants evangèlics un 40% han votat per Romney, un 24% per Ron Paul i un 19% per Jon Huntsman. Més allunyats estan la resta de candidats. Un 8% dels no cristians votaren per Newt Gingrich, un 6% per Rick Santorum i menys de 1% per Rick Perry. En aquest sector, Romney ha estat guanyador al igual del que passà a Iowa.

L’anàlisi dels votants per religions mostra que Romney va rebre la majoria del vot republicà catòlic. El 45% dels catòlics votaren Romney. Entre els catòlics la resta de candidats reberen el següent vots: Ron Paul un 17%, Jon Hunstman un 17%, Newt Gingrich un 11%, Rick Santorum un 8% i Rick Perry un 1% . Les preferències dels votants republicans no religiosos és una altra. Entre els no creients guanya Ron Paul, té un 47% de prereferències electorals menetre que Mitt Romney recull un 23% dels votants. La resta de candidats tenen les següents preferencies: Joan Hunstman un 21%, Newt Gingrich un 6%, Rick Santorum un 2% i Rick Perry un 1%. L’anàlisi entre els votants protestants (sumant totes les denominacions) donen els següents resultats. Mit Romney recull el 35% de les preferències dels votants republicans, Ron Paul un 20%, Jon Hunstman un 16%, Newt Gingrich un 15%, Rick Santorum un 12% i Rick Perry un 1%.

Frases desentonades

En les campanyes electorals s’acostumen a dir coses que desentonen. Aquests dies per la xarxa circulen algunes de les frases dites per alguns dels candidats a la nominació republicana i altres polítics nord-americans. Són afirmacions actuals, o del passat, que es fan servir per lloar o desprestigiar a un polític. Resulta especialment sorprenent la duresa d’algunes de les desqualificacions que es fan servir per criticar companys del mateix partit per tal de guanyar la nominació a candidat a las eleccions presidencials. Les frases estan qualificades per grups temàtics.

Patriotisme

“Cal recobrar l'ànima d’Estats Units, (...) l'optimisme nord-americà, que va construir aquesta gran nació, la millor del món”, assegura el favorit Mitt Romney en un vídeo de la seva campanya 2012.

"No podem deixar que la nostra angoixa temporal ens faci més petits com a nació", l'exembajador a Xina i moderat Jon Huntsman en el seu "Pla per restablir la confiança".

"El nostre país està en greu perill. Aquesta pot ser nostra última oportunitat per evitar caure en el socialisme [d'Obama]", va dir la ultraconservadora Michele Bachmann en el seu comiat de la carrera de les primàries republicanes.

El que diuen companys de partit sobre el paper, però enemics en el joc politic

"Romney diria qualsevol cosa per guanyar-se la confiança dels votants", digué el moderat Jon Huntsman en el seu “Pla per restablir la confiança?.”

“No és de fiar”, afirmà l'expresident de la Càmera de Representants Newt Gingrich sobre Mitt Romney, el candidat favorit en les primeres votacions de les primàries i per això situat avui en el punt de mira dels seus adversaris.

"L'única raó per la qual vostè no és un polític professional és que va perdre l'elecció pel Senat contra Ted Kennedy en 1994", Gingrich a Romney, que presumeix de la seva experiència com a empresari enfront de la trajectòria política de llarg recorregut dels seus adversaris.

“Va canviar de rumb quan se li va pagar per canviar de rumb”, retreu un anunci de campanya de Ron Paul a Newt Gingrich. “És una qüestió d'hipocresia en sèrie”, afegeix.

“És el símbol absolut d'aquest sistema corrupte [de Washington]", assegura un altre vídeo de la mateixa campanya contra el seu company de partit.

"Gingrich és un producte de Washington que va participar en els excessos d'un sistema polític trencat i polaritzat", Jon Huntsman en el seu "Pla per restablir la confiança".

“Ximpleries”, va dir l'exsenador per Pennsilvània, Rick Santorum, sobre les propostes econòmiques de Romney.

Dret a les armes

“Estic a favor del control de les pistoles: agafa-les amb les dues mans”, Rick Perry sobre el dret de cada individu a portar armes a EUA, segons recull ABC News.

"Defenso la llibertat essencial d'individu a tenir i portar armes [la Segona Esmena]", Mitt Romney en una entrevista amb el Washington Post.

Déu i amor en la política

“Que Déu et beneeixi”, Rick Perry a un dona amb un fill tetraplègic que ara està pensant a votar-li, segons la publicació Politico.

“Que Déu beneeixi als EU”, frase mítica empleada per tots els polítics, que fins i tot canten l'himne nacional abans d'un debat televisat en les primàries republicanes.

“Necessitem més solidaritat, més famílies, més amor dels uns pels altres”, Michele Bachmann a l'inici de la seva precampanya republicana.

"Déu no va crear a aquest país perquè fos una nació de seguidors (...). Estats Units ha de conduir al món", Mitt Romney, octubre de 2011, segons AFP.

La influència religiosa en el vot als Estats Units

La proximitat de les eleccions nord-americanes ha provocat diversos anàlisis sobre els diferents components que determinen la orientació del vot. Entre aquests estudis tenen una especial rellevància aquells que busquen la influència de les idees religioses en l’orientació del vot. Aquest interès, habitual en la pràctica política nord-americana, no té encara prou notorietat, desenvolupament i minuciositat en el nostre país. En un estudi efectuat a inicis d’octubre de 2011 aporta dades prou interessants per conèixer les preferències electorals dels electors segons les creences religioses cristianes. En el cas dels republicans l’enquesta es feu sobre la població de votants registrats.

Sobre la denominació dels aspirants a la nominació republicana les enquestes mostren que entre els protestants evangèlics blancs republicans reparteixen les seves simpaties de la següent manera: el 21% es decanten per el candidat Rick Perry , Mitt Romney recul un 17%. Els altres candidats tenen els següents percentatges d’adhesió: Herman Cain un 13%, Ron Paul un 11%, Newt Gingrich un 10%, Rick Santorum un 3% i Jon Hunstman un 1%. Entre els protestants històrics (els no evangèlics) es mantenen, més o menys, similars per tots els candidats excepte per Perry i Romney. El primer obté un 22% i el segon un 20%. La situació és molt diferent entre els republicans catòlics. El 29% d’aquests prefereixen a Mitt Romney, Rick Perry i Herman Cain obtenen un 16% cadascun, Ron Paul un 8%, Nwet Gingrich un 5% i Rick Santorum i Jon Hunstaman un 1% cadascun. Sorprèn la poca simpatia que Rick Santorum, catòlic confés i militant actiua favor dels valors catòlics, obté entre aquesta tradició religiosa.

En el cas d’un hipotètic enfrontament Obama-Romney o Obama-Perry en les eleccions generals les enquestes sobre la influència religiosa en la intenció de vot donen les següents informacions. En el cas Obama-Romney les dades són: el 53% els protestants, en general, es decanten per Mitt Romney i un 42% per Obama. Dins de la tradició protestant les preferències dels evangèlics blancs són un 75% per Romney i un 20% per Obama; entre els protestants negres el 97% prefereixen a Obama i un 1% a Romney; i entre els protestants tradicionals (els no evangèlcis) un 56% prefereixen a Romney iun 40% a Obama. Elntre els catòlics, el 50% preferenix Romney i el 47% a Obama. Les preferències electorals generals, sense el matís de la religió, donen 50% de preferència per Obama i un altre 50% per Romney.

Si la disputa electoral fos entre Obama-Perry les dades són: el 51% els protestants, en general, es decanten per Mitt Romney i un 45% per Obama. Dins de la tradició protestant les preferències dels evangèlics blancs són un 73% per Romney i un 21% per Obama; entre els protestants negres el 95% prefereixen a Obama i un 2% a Romney; i entre els protestants tradicionals (els no evangèlcis) un 51% prefereixen a Romney iun 46% a Obama. Entre els catòlics, el 53% preferenix Romney i el 42% a Obama. Les preferències electorals generals, sense el matís de la religió, donen 50% de preferència per Obama i un altre 46% per Romney.

Qual el silenci també parla

L’estratègia electoral de la campanya socialista accentua els elements de diferenciació amb els seus principals oponents, el Partit Popular. L’estratègia dels dos partits sembla que pretén convertir les eleccions del 7 de juny pel Parlament europeu en una mena de plebiscit o moció de censurà del govern. D’Europa se’n parla poc, mentre que la situació política interna esdevé l’eix de la campanya electoral. Suposo que els estrategues electorals socialistes confien que aquesta confrontació de tons amb els seus oponents els permetrà diferenciar-los i mobilitzar els electors que l’any passat donaren el triomf a Zapatero. Hi ha una reedició del “si tu no vas, ellos vuelven”de l’any 2008. Els anuncis d’iniciatives legislatives presentades durant la pre-campanya també pretenien accentuar aquesta diferenciació i provocar un posicionament en contra per part del Partit Popular. Curiosament, això no s’ha produït amb la intensitat que s’esperava. Ni el mateix candidat, el catòlic conservador Mayor Oreja, ha entrat en la confrontació sobre els temes morals. Només el cardenal Cañizares, des de la distància, ha opininat sobre el tema. En aquest sentit, l’estratègia inicial no ha donat els efectes previstos. Més aviat ho ha embolicat creant un espai indefinit entremig de les propostes obertes des socialistes i el conservadorisme contingut i dissimulat dels populars.

Per la seva part, els bisbes espanyols del sector conservador que en anterior ocasions han manifestat respostes dures i contundents enfront a iniciatives legislatives que tocaven la moral, ara estan relativament callats. El seu silenci, poc habitual en altres circumstàncies, em resulta sospitós. Sembla un silenci coincident amb l’estratègia electoral del Partit Popular. Sembla que el sector conservador estigui d’acord de no fer massa llenya ara amb els temes relacionats a la moral i les costums. Si ho fes, ben segur que es perdria la centralitat que estan buscant desesperadament els polítics de la dreta conservadora. Per la seva part, els bisbes conservadors es troben còmodament instal·lats en una aparent equidistància. Es falsa, és simplement la seva particular aportació a la campanya electoral de les europees. En aquest cas, el seu silenci parla.

Crec que els que han quedat lleugerament sobrepassats, en aquest situació, són els que creien poder mobilitzar l’electoral escalfant la campanya a través d’una confrontació de models i maneres d’entendre determinats aspectes de la vida. No ha estat així. No només perquè hi hagut un error d’estratègia en relació al Partit Popular, sinó també perquè una part de l’electoral socialista no ha comprés el sentit d’algunes de les iniciatives legislatives proposades durant la pre-campanya electoral.