dilluns, 31 de desembre del 2012

Fi d’any


Avui acaba l’any, moltes persones ho celebren amb festa. Volen acomiadar l’any i rebre el nou amb alegria. Fantàstic. Les persones no hem de perdre la capacitat festiva, fins i tot en els moments més foscos de la vida. Així, s’obre un parèntesis en la vida que recorda que les coses podrien no ser com són. Des d’aquesta abstracció el temps s’atura i la infelicitat pot tornar-se en una felicitat momentània que permet seguir endavant.

En aquests instants, es bo, encara que sigui un moment, un instant dins de la brevetat del temps, recordar-se de les persones que no tenen la possibilitat de fer festa perquè es troben dins de l’abisme. Des de l’abisme us crido Déu meu. Situats en el fons dels recons de la vida, tot pot semblar obscur i sense sentit. La llum de l’esperança pot convertir-se en foscor absurda. Llavors és quan cal estimar i esdevenir instrument de l’amor de Déu per oferir la ma. 

diumenge, 30 de desembre del 2012

Preguntes per un any


A les portes de fi d’any recomano revisar quines són les actituds que han presidit el comportament personal durant 2012. Per això suggereixo les següents preguntes com a guia i ajuda.

¿Em deixo afectar per les crisis que viuen moltes persones de la nostre societat (per raons econòmiques, socials, psicològiques, familiars)?

¿Acompanyo/ajudo de prop alguna d’aquestes persones?

¿Estic vivint algun canvi d’època en la meva vida?

¿Quines crisis personals he viscut durant l’any?

¿Quins testimonis/profetes/esdeveniment o àngels han estat per a mi font d’esperança?

dissabte, 29 de desembre del 2012

Busqueu el Senyor que es deixa trobar


El recent temps d'Advent ha estat un bon moment per emprendre la recerca d'un nou estat d'ànim interior que permeti acollir aquest Déu que es deixa trobar. Déu ve, d'ací una setmana serà la missa del gall, i és bon moment per obrir la porta personal per descobrir que Déu a nascut i entra a fecundar la vida personal. Déu és deixa trobar, només necessito voler-lo acollir.

Em sento buscador permanent de Déu sense fruir el seu trobament. A la crida “busqueu el Senyor, ara que es deixa trobar; invoqueu-lo ara que és a prop”  (Is 55,6) hi responc amb esperit de recerca sincera i d'invocació  No vull posseir a Déu, però sí la felicitat que comporta el seu retrobament. Espero, quan ell respongui, poder dir “jo em mantinc en pau, tinc l’ànima serena. Com un nen a la falda de la mare, així se sent la meva ànima” (Sl 131,2). Aquesta sensació és la que reclamo viure en el meu encontre amb Déu i que també procuro transmetre-la als qui m’envolten. No seran ells els qui faran possible experimentar la tendresa de la trobada amb Déu. Cal buscar en ells allò que és important. Cal saber trobar-se a un mateix a través de l’amor per altres persones. Saber desprendre’s d'un mateix per donar-se ells. Serà així quan es viu la serenor de l’anima.

divendres, 28 de desembre del 2012

Preocupar-se d’allò que és de dalt


La felicitat, com estat de gràcia que cal posseir, ha estat una descoberta tardana en mi. No he estat educat per la felicitat. Tinc la sensació de que el conjunt de valors que fonamenten la meva personalitat la felicitat no ha estat una dada rellevant. Parlant d’aquest tema amb un monjo de Santa Maria de Montserrat m’ha comentat que el cristianisme clàssic havia despreciat la idea de la felicitat proposant l’ascesi com únic referent a imitar.

Però l’experiència de la fe ha d’anar acompanyada d’una experimentació de la felicitat. St.Pau en la seva carta als filipencs ens exhorta a estar contents “viviu sempre contents en el Senyor !. Ho repeteixo: viviu contents!. Que tothom us conegui com a gent de bon tracte” (Fl 4,4-5a). No trobo fàcils els camins que em menen a la felicitat. Les propostes de felicitat de la societat moderna són incomplertes. Em sento atrapat per unes dependències -feina, informació, activitat o ocupar el temps - que fan perdre’m allò que és important, allò que és de dalt “Ja que he ressuscitat amb Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu. Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra”   (Col 3,1-2). Situació es manifesta amb intranquil·litat i poca receptivitat als altres, especialment amb aquells que més estimo i més a prop tinc. Ells poden patir aquest excés de preocupació per allò que no és important. Tot allò que se’m mostra com a paradigmes moderns de felicitat no em plauen. Són insuficients i amb poc sentit per a mi.

dijous, 27 de desembre del 2012

Pressentir les aspiracions


He llegit en el salm 118 "La vostra promesa fa llum als meus passos,és la claror que m’il·lumina el camí". Trobo aquestes paraules molts apropiades en un temps en que s'han difuminat els referents. Quan tot sembla servir per contrastar les activitats humanes o res té validesa per judicar els actes humans, aquest salm és una bona noticia. El nostre camí no és fa sense sentit, no estem caminant a la fosca, Déu il·lumina. El Nadal ens recorda el naixement del Messies que il·lumina les nostres vides. Tant de bo sabéssim descobrir en tot moment aquesta claror. Així faríem realitat allò que es diu en el comentari introductori a la missa de Passió del diumenge de Rams, editada pels monjos de Montserrat, "els homes més gran de la història no són pas els qui l'han marcat amb llurs violències i amb llur tirania, sinó més aviat els qui han pressentit, com els profetes, les aspiracions més autèntiques dels pobles dels quals volien ser solidaris" (Setmana Santa, pàgina 16, Edicions Balmes, 1976).

Necessitem aquesta claror per tal de pressentir, amb justesa, les aspiracions més autèntiques. En les relacions quotidianes amb les persones podem deixar-nos emportar per múltiples interessos personals, egoistes, allunyats de l'amor i comprensió vers els altres. Per això ens cal tenir aquest ajut de Déu que ens permeti discernir allò que conforma les aspiracions de les altres persones. Preguem doncs a Déu que vulgui aportar-nos la claror de la seva mirada per tal que el nostre discerniment sigui sempre solidari amb els demés. Preguem per aprendre a discernir realment segons la causa dels demés i no guiats per la recerca dels nostre interessos. Déu meu, ajudeu-me a trobar-te en la solidaritat amb els altres. Feu que la meva actuació, la meva activitat diària estigui en harmonia amb les vostres promeses.

dimecres, 26 de desembre del 2012

Nadal, un futur que és present



Els catalans ens dividim en dues categories relativament descompensades, els que es preocupen per un futur que és incert i insegur, categoria majoritària, i els que viuen despreocupats del futur perquè el que importa és el present. El Nadal pot ajudar-nos a entendre aquest enigma de la vida: ¿té sentit de preocupar-se, fins a nivells inquietants, del futur o cal viure amb intensitat el present?. Ahir celebrarem el naixement de Jesús, la persona que és anunciada com el Messies, el Salvador. La seva vinguda, ho sabem amb certesa, aporta una nova perspectiva a la salvació ja que sabem que la seva vida i mort ens porta a la resurrecció vencedora de la pròpia mort.

El missatge de Jesús ens projecte esperançadament cap el futur però des d’una acceptació i vivència plena del present. Durant la festa de l’Ascensió es canta l’antífona “Homes de Galilea, perquè esteu mirant el cel”. Creure no comporta abandonar el present, acceptar-lo resignadament perquè hi ha una aposta calculada per una futur promès de salvació. Nadal es aplega entorn a un present real, teixit de familiaritat, de calidesa i retrobament. En aquests moments. 

dimarts, 25 de desembre del 2012

El nostre pessebre


Aquest any he fet el pessebre amb les figures de quan jo era petit. No l’he fet sol, m’ha ajudat amb molta cura la Roser. Era el primer pessebre que fèiem junts. En la seva construcció, hi havia també una petita intensitat teològica. Cada figura adquiria sentit en relació al conjunt del pessebre. Tot estava centrat en que les figures, i les mirades, anessin i es centressin en la cova on es produïa el misteri del naixement de Jesús. A mesura que anàvem fent el pessebre tot adquiria una dimensió de lloança i també d’afirmació d’una tradició que dóna sentit a la nostra identitat.

Hem volgut fer el pessebre en el lloc central de la casa perquè tothom el vegi. És un gran pessebre, fins i tot té unes llums que són estels i una paret amb un paper que representa el cel. Amb aquest pessebre dos adults hem connectat amb els records del Nadal de la infantessa. Els nostres records de Nadal són records càlids. Cert que el Nadal és la gran festa cristiana de l’esperança. Jesús és nat i serà el Messies salvador, però el Nadal sempre té un punt de melangia perquè és el record intens dels absents. Cada anys masses. És aquest punt de melancolia que el Nadal evoca, mentre ens crida a mirar endavant.

Aquesta realitat no ens ha de enterbolir els sentiments del dia de Nadal. Aquest és un dia radiant que il·lumina tota foscor. Ens ha vingut un sol que ve del cel per il·luminar els que viuen a la fosca. El dia de Nadal és llum radiant que il·lumina tota foscor. També és el dia en que l’olor de la sopa i el flaire del pollastre rostit es barregen amb les nadales que acompanyen el matí. És el dia de les neules, els torrons i el cava. Dia de festa i joia a desdir. Nadal es esperança de retrobar-nos i de creure que cadascú pot fer que cada dia sigui una mica Nadal. Per tot això, reivindico el Nadal cristià. El Nadal celebrat amb humilitat i amb l’esperança dels que tot ho esperen. Perquè el Jesús de Natzaret nascut a Betlem ens ha ensenyat el rostre de la compassió. I tota la seva vida és un convit a estimar i assumir la sort dels demés. Aquest és el nostre Nadal. És el Nadal que recrea de nou que avui ens ha nascut el Salvador, que és el Messies el Senyor. Bon Nadal

dilluns, 24 de desembre del 2012

Bon Nadal


Amics i amigues, en aquesta nit venturosa, quan els cristians celebrem el naixement del Messies el Salvador, us felicito el Nadal i us convido a cantar aquesta nadala.

Els àngels allà a la glòria
la nova canten amb goig,
i el ressò de les muntanyes
espargeix son cant d'amor.

Glòria in excelsis Deo,
Glòria in excelsis Deo.

Una Verge a l’establia
ha infantat el Fill Diví,
ens ho diu amb alegria
aquest cant de mitjanit.

Correm-hi, pastors, correm-hi
a besar son front de neu,
bo i dansant, tots plens de joia
d'aquest cant que sona arreu.

Bon Nadal

diumenge, 23 de desembre del 2012

Per una església que acompanyi


L’Església,en relació a la vida social i política, en lloc d’imposar les seves veritats a la societat hauria de saber acompanyar-la en la seva humanització. Des d’aquesta actitud el missatge evangèlic es fa més diàfan i a través del testimoniatge esdevé comprensible.  ¿Com es pot fer aquest acompanyament?. L’Església té tot un treball doctrinal, plural i complex, que forma part del seu Magisteri i que els cristians l’han de tenir present. El Compendi de la Doctrina Social, per exemple, és un bon instrument  que hauria d’estar més presents alhora de vertebrar la reflexió dels cristians en matèria social i política.

A un altre nivell, els cristians poden tenir ambients comunitaris on contrastar els seus criteris a la llum del Magisteri gràcies al discerniment que es pot fer conjuntament amb altres persones. Un moviment especialitzat, seguint la tradició de l’Acció Catòlica renovada, per exemple, pot ser un d’aquests àmbits útils alhora de definir les consciències personals. El paper del moviment no està tant buscar l’alineament a accions concretes sinó en crear un àmbit d’acolliment càlid a les persones a fi de formar-se en l’acció política i social. Aquests moviments haurien de ser testimonis de convivència de la pluralitat política dels cristians.


Un moviment especialitzat ha de ser un instrument d’acompanyament a la responsabilitat social i política dels laics. Però són aquests els qui, a través dels instruments de l’acció política intervindran en la política. Als laics cristians se’ls planteja sovint el dilema de la mediació o dels testimoniatge. Alguns cops aquest dilema s’expressa en forma d’opció antagònica quan no hauria de ser així. Es tracta de dos accents diferents d’entendre la presència dels laics cristians en l’àmbit social i polític. 

dissabte, 22 de desembre del 2012

Esperança viva


L’esperança ha estat sempre viva en el poble d’Israel. Fins i tot, en els moments difícils i durs, com podria ser el temps de l’exili el poble hebreu confiava en que Déu no els havia abandonat. El següent text d’Isaïes és un exemple d’aquesta esperança.

"Ara, però,
el Senyor que t'ha creat,
poble de Jacob,
el qui t'ha format, Israel, et diu:
«No tinguis por, que jo t'allibero.
T'he cridat pel teu nom: ets meu.
Si travesses aigües profundes,
jo sóc amb tu;
si passes rius, el corrent no et cobrirà.
Si camines pel foc, no et cremaràs,
no et consumiran les flames.
Perquè jo, el Senyor, sóc el teu Déu,
el Sant d'Israel, el teu salvador.
Donaria Egipte per rescatar-te,
Etiòpia i Sebà, a canvi teu.
Ets tan preciós per a mi,
tan valuós i estimat,
que donaria altres homes
en comptes teu,
altres pobles,
a canvi de la teva vida.
No tinguis por, que jo sóc amb tu!
Faré venir d'orient els teus fills,
els aplegaré també d'occident.
Diré al nord: "Dóna-me'ls!",
i al sud: "No els retinguis,
fes-me venir de lluny fills i filles;
fes-me venir
dels extrems de la terra
tots els qui porten el meu nom,
i que jo, per la meva glòria,
he creat, he format i he fet!"
Feu sortir el poble que té ulls
i no hi veu,
que té orelles i no hi sent!» (Is 43,1-8)

El Déu cristià ens convoca a l’esperança, fins i tot quan tot sembla convidar a trobar-nos desesperats.

divendres, 21 de desembre del 2012

Joan Baptista


El camí cap el Nadal ens proposa, abans d’arribar a la festa del naixement de Jesús, meditar sobre la figura de Joan Baptista, l’anoment el precursor. La seva figura ens introdueix al sentit que tindrà la vida de Jesús. Joan Baptista demana una conversió de cor davant de Déu i l’adopció d’unes actituds i comportaments que ens permetin reconciliar-nos amb Déu. Tot això queda perfectament reflectit en el diàleg que es dona entre Joan Baptista i la gent que anava al riu Jordà a rebre el bateig. Diu l’evangelista Lluc (Lc 3,7-14) que a Joan Baptistia deia a la gent que anava a fer-se batejar per ell “Cria d'escurçons! Qui us ha ensenyat que us escapareu del judici que s'acosta? Doneu els fruits que demana la conversió, i no comenceu a dir-vos que teniu Abraham per pare; us asseguro que Déu pot fer sortir fills a Abraham fins i tot d'aquestes pedres. Ara la destral ja és ran de la soca dels arbres, i tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llençat al foc. La gent li preguntava: Així, doncs, què hem de fer? Ell els responia: Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi. Entre els qui anaven a fer-se batejar hi havia fins i tot uns publicans, que li deien: Mestre, què hem de fer? Ell els respongué: No exigiu més del que està establert. Igualment uns soldats li preguntaven: I nosaltres, què hem de fer? Els va respondre: No feu servir la violència ni presenteu falses denúncies per treure diners de ningú, i acontenteu-vos amb la vostra soldada.

La pregunta de la multitud és la mateixa que ens podem fer els qui volem preparar-nos per acollir a Jesús: Què hem de fer?. La resposta de Joan Baptista és clara: cal ser justos i honestos. La justícia de repartir la túnica ens convida a ser despresos i saber trobar l’equilibri entre allò que és necessari i el que es superflu. Com diu Benet XVI, la caritat empeny a estar atent a l'altre i a sortir a la trobada de la seva necessitat, en lloc de trobar justificacions per defensar els propis interessos. Justícia i caritat no es contraposen; ambdues són necessàries i es completen recíprocament. Les altres respostes estan en la mateixa línia. Al publicà li demana que no exigeixi res més de quant ha estat establert. Joan Baptista, en nom de Déu, no demana adoptar gestos excepcionals sinó ser honrat. La resposta al soldat es similar. No abusar del seu poder en benefici propi. Servir als altres, enlloc de servir-se dels altres. Ser honrat i responsable, això es agradós a Déu. Per això, la gran catequesi del relat de Joan baptista es adonar-nos que si adoptessin altres comportaments les coses anirien millor.

dijous, 20 de desembre del 2012

L’ànima de la societat


Estic convençut que les societats tenen ànima com les persones. Ella aporta el tremp social i ajuda als individus a construir el sentiment de pertinença a un col·lectiu que els acull i integra. Gràcies a l’ànima social, les persones podem sentir-nos orgullosos de formar part d’un grup humà que vesteix la identitat particular de cadascú de nosaltres.

Els camins per construir aquesta ànima social són múltiples. Un d’ells és la pròpia tradició cultural del país. A partir d’ella emergeixen alguns dels elements constitutius d’aquesta ànima. També existeixen tradicions singulars que intervenen en la seva construcció. Les tradicions religioses són, per exemple, una d’elles.

Les religions aporten relats que permeten perfilar el sentit de la vida individual i col·lectiva. És evident que a Catalunya, el cristianisme ha estat una gran contribució a la definició d’aquesta ànima social. Les mateixes festes nadalenques en són un exemple. Per això cal defensar-les i compartir-les. Però ara, cal fer-ho en un context de respecte i acolliment a altres tradicions religioses que també sumen en aquest procés de creació d’aquesta ànima social. Per fer-ho, no cal renunciar al que és la nostre identitat cultural sinó saber sumar i enriquir-nos; saber integrar i no excloure.

dimecres, 19 de desembre del 2012

La credibilitat de l’Església catòlica


La meva parella, persona de fe però amb poca fe amb algunes institucions religioses, m’ha comentat l’encert del bisbe de Lleida, Joan Piris, de posar a disposició dels ciutadans desnonats un edifici del Bisbat i ha creat tota una moguda de solidaritat ciutadana a Lleida, arquitectes, decoradors, i gent diversa està ajudant a habilitar l'edifici perquè hi puguin viure els lleidatans que no tenen casa. Les seves paraules textuals han estat “he pensat que era un bon tema perquè en parlessis al teu blog. Aquest és el paper que jo crec que ha de fer l’Església, un paper d’acolliment a favor del que pateixen”.

El comentari de la Roser és encertat. L’Església catòlica apareix davant l’opinió pública massa preocupada en defensar els seus espais de poder i poc dedicada a transmetre a la societat que es troba al costat dels qui pateixen. És una llàstima que, per la continuada obsessió d’uns pocs, pocs amb molt de poder eclesial, en aferrar-se a institucions o postulats que volen imposar la fe a la societat, s’anul·la el testimoniatge d’amor i solidaritat efectiva de molts cristians. El cas de la diòcesi de Lleida és un exemple del que cal fer. El bisbe es fa solidari de la necessitat d’habitatge i proposa una iniciativa que mobilitza una part de la societat lleidatana per resoldre el problema.

Aquesta actitud recorda la paràbola del judici final de l’evangeli de Mateu “tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm” (Mt 25, 35-36). I a la pregunta de ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? la resposta de Jesús és “tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu” (Mt 25, 40). Això és el que ha fet el bisbe Joan Piris. Això és el que haurien de fer altres responsables de l’església catòlica per contribuir a recuperar la seva credibilitat social.

dimarts, 18 de desembre del 2012

Si vols la pau, treballa per la justícia


Aquest lema, promogut el seu temps pel papa Pau VI, dóna la impressió que és l’eix conductor del darrer missatge per la Jornada Mundial de la Pau. Recentment s’ha presentat el missatge de Benet XVI per la XLVI Jornada Mundial de la Pau que s’ha de celebrar el proper 1 de gener del 2013. En la seva presentació el cardenal Pete K. A. Turkson, president del Pontifici Consell Justícia i Pau ha destacat que, tot i l’existència de nombrosos conflictes, tensions i violències, es troben nombrosos artífexs de la pau. Aquests treballen, des de molts àmbits, a favor de la vida en tota la seva amplitud. Per això, la seva preocupació és defensar totes les dimensions de a vida. Aquestes persones es preocupen per afermar les institucions bàsiques per la vida, com són la família i el matrimoni; però també es preocupen per les llibertats individuals i socials. La defensa de la vida comporta lluitar contra la desocupació, la crisi alimentària, la crisi financera i altres aspectes de la vida social.

El missatge del Papa destaca que per fer avançar la pau cal treballar per la justícia. Efectivament, treballar per la vida vol dir també construir una societat més justa i equitativa. Per tenir una vida més digna, en plenitud, cal que tothom tingui les possibilitats de desenvolupar les seves potencialitats. La construcció de la pau comporta, tal com es diu en el missatge, tenir uns dirigents polítics capaços de promoure i impulsar nous models socials i econòmics i financers més justos. La pau s’ha de construir sobre el respecte als drets socials, no retallant-los afirma Benet XVI. Sense la defensa dels drets socials no poden desenvolupar-se els drets polítics i civils. Sense aquests drets la democràcia es debilita.

dilluns, 17 de desembre del 2012

Patrimoni cultural


Els gestors del patrimoni cultural defensen, amb raó, que existeix una visió esbiaixada del que és aquest patrimoni. Afirmen que està molt estesa la idea de que el patrimoni cultural són els monuments, els edificis històric i les ruïnes, i poca cosa més. En definitiva, unes pedres i unes obres que vinculen el present amb el passat. Molt sovint s’ha tramés aquesta idea, fins i tot patrocinada per institucions tan rellevants com la UNESCO. És una visió monumentalista del patrimoni.

Aquesta visió és insuficient perquè transmet una idea angelical del patrimoni totalment descontextualitzada. Es critica que es promou una concepció del patrimoni estàtica, aliena a les dinàmiques socials que configuren el tramat de les societats. Enfront d’aquest punt de vista hi ha els que consideren que el valor del patrimoni raó en la seva riquesa contextual, en que en ell es troba el relat de la civilització a partir de les interaccions de les persones amb el seu entorn.

La visió dinàmica del patrimoni cultural permet construir una explicació de la pròpia història cultural de les societats identificant el pensament, les creacions artístiques i l’expressió dels sentiments dels individus. Adoptar aquesta comprensió significa entendre els museus, no com a contenidors d’objectes, sinó com espais narratius de la continuïtat de la civilització a partir de la memòria del passat i, sobretot, de la recopilació de l’experiència del individus d’aquest passat.

diumenge, 16 de desembre del 2012

Llàgrimes i lleis


Estats Units d’Amèrica està commocionat i plora les morts de l’escola de Newtown, Connecticut. Moltes persones en tot el món no entenem el perquè d’aquestes coses. No se’ns fa comprensible les raons últimes que portaren a Adam Lanza ha disparar amb acarnissament i extenuació, i suïcidar-se després. Si al menys hagués invertit l’ordre d’actuació ara no estaríem lamentant aquests fets. Però no fou així. L’estat mental d’aquest persona l’impulsà a un comportament letal incomprensible. Necessitava deixar evidència del seu profund odi.

Quan el president Obama comparegué en una emotiva roda de premsa lamentant els fets, anuncià que calia prendre mesures per controlar la venda de llicència d’armes apuntà en una de les direccions que cal prendre per evitar fets com el de Newtown. El president dels Estats Units d’Amèrica té en les seves mans la possibitat d’iniciar una reforma legislativa profunda que arribi a prohibir la venda d’armes. Probablement, aquests no és la única solució per evitar que perturbats com Adam Lanza assessini indiscrimindament. Però és anar en bona direcció. El president Obama ha de prendre la iniciativa de posar límits a la segona esmena a la Constitució nordamericana davant del perill que comporta vendre indiscriminadament armes.

Però també cal prendre altres actuacions en altres direccions. Per exemple, revisar en aprofundiment les raons de la cultura de la violència tan arrelada a la societat nord-americana. Això comporta analitzar la responsabilitat de foment d’una violència latent que poden fer els canals comunicatius, especialment la industria de l’oci i entreteniment, o revisat si el sistema educatiu fomenta prou la cultura de la convivència basada en la concòrdia i l’enteniment. Cal actuar en diverses direccions.

dissabte, 15 de desembre del 2012

Novè congrés Islàmic de Catalunya


Aquest cap de setmana es celebra a la seu de la Fundació Catalana de l’Esplai, al Prat del Llobregat, el novè congrés Islàmic de Catalunya convocat per la Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya. Aquest any el lema de la trobada és Religió: voluntariat i acció social. Durant tres dies experts i representants religiosos parlaran del paper de les religions en l’acció social. He trobat rellevant l’interès que ha tingut UCIDCAT en donar i reservar un paper destacat a les dones en aquest congrés. Això queda prou evident mirant el programa. La conferència inaugural la feu una professora marroquí i durant el dissabte un grup de treball ha estat centrat en la relació entre la dona musulmana i voluntariat social.

UCIDCAT s’ha consolidat com una organització representativa dels catalans musulmans. L’èxit d’aquest congrés evidencia la seva implantació entre les comunitats musulmans de Catalunya. Però aquesta representació és més informal que formal, ja que les dificultats existents alhora d’organitzar els òrgans representatius dels musulmans a nivell de l’Estat impedeix formalitzar la creació d’un Consell Islàmic de Catalunya constituït a través d’un procés democràtic. El nou govern de Catalunya, en allò que té competències, tal com s’indica en l’Estatut d’Autonomia, hauria de resoldre aquesta situació d’indefinició motivada pels continuats entrebancs provinents pels dilemes que tenen les autoritats de Madrid. La societat catalana necessita saber quines persones representen als catalans musulmans i saber que estan legitimades per unes eleccions democràtiques transparent. 

divendres, 14 de desembre del 2012

L’Església acompanya


L’exercici de la crítica profètica afecta  a tota la institució eclesial; però també és competència dels cristians que tenen un compromís polític i els cristians com a ciutadans compromesos amb la seva societat. Si l’autonomia dels laics deixa a la seva consciència les decisions més operatives en el camp de la política; no és menys cert que l’Església institució ha d’acompanyar-los en aquest procés de discerniment. La institució eclesial, especialment aquelles persones que tenen les capacitats per fer-ho, han de facilitar la capacitat de discerniment dels cristians. Fins ara el discerniment es reservava activitats de tipus espiritual, però la política també necessitat moments de discerniment per albirar per on va la voluntat de Déu. No es tracta de substituir l’autonomia personal ni la capacitat d’anàlisi política; es tractar d’educar a les persones a escoltar la veu de Déu.

És una tasca de molta responsabilitat, ja que és molt prim el llindar entre el proporcionar criteris pel correcte discerniment i la manipulació de la consciència. Els cristians laics en polític es troben sotmesos a moltes decisions que, per a seva singularitat, no sempre s’identifiquen a uns patrons que es puguin contrastar amb una pauta. Fins i tot, en algunes ocasions, les decisions s’han de prendre en soledat i sense possibilitats de contrast. El polític cristià ha d’estar prou preparat per poder fer servir la seva consciència com el darrer i vàlid referent alhora de prendre una decisió política. Per això, l’Església ha de saber acompanyar als cristians en la política aportant criteris de referència que puguin fer-se servir per educar les consciències.

dijous, 13 de desembre del 2012

Complicitats en els espais escènics


¿Quines complicitats poden donar-se entre els promotors d’arts escèniques i els gestors dels espais escènics municipals?. Totes. Si l’objectiu és aconseguir la màxima democratització de la cultura i el foment d’una ciutadania culta i cívica  calen els màxims acords perquè tothom es facin seua aquests objectius. Però, és evident que els promotors privats han de buscar percebre un retorn de la seva inversió empresarial i els públics han de rendir comptes de l’ús social del diner públic. Per això calen establir acords sòlids de cooperació públic-privat que permetin recuperar confortablement els costos de les inversions privades sense menystenir les inversions públiques fetes per tenir i mantenir els espais escènics municipals.

Admesa aquesta premissa bàsica les fórmules col·laboratives són diverses. Totes han de procurar mantenir viu un triple compromís: la funció social pública de l’espai escènic, la necessitat de produir beneficis pels promotors i garantir els ingressos suficients per assegurar els costos de manteniment dels equipaments públics. Per sort, els teatres municipals estan adoptant estratègies de gestió que permeten aconseguir amb èxit aquests objectius. La introducció de fórmules mixtes en  les contractacions, la innovació alhora de compartir els riscos de la iniciativa dels programadors, les cessions d’espais amb acords sobre el finançament dels costos de manteniment o iniciatives similars, senyalen el camí a prendre, etc.. Són algunes de les possibilitats. Sempre en el ben entès que el gestor públic ha de vetllar per la dimensió pública de la cultura i garantir la seva qualitat. Aspecte no menor que cal tenir present i vetllar perquè sigui així. Per sort, els promotors privats més actius han mostrat sempre una gran sensibilitat per garantir la qualitat de les seves programacions.

El dilema no és escollir entre un model públic o un privat de gestió, sinó saber adoptar un bon marc de cooperació pel treball col·laboratiu públic-privat. Els problemes no es troben en la lògica d’establir complicitats entre el sector públic i el privat, sinó en les tensions que es poden donar entre uns promotors privats que s’obliden de la dimensió pública de la cultura i uns gestors públics que neguen a la iniciativa privada el seu paper de motor dinàmic en el camp cultural. L’equilibri és positiu per tothom. 

dimecres, 12 de desembre del 2012

Espais escènics, escoles de civisme



La Federació Estatal d’Asociacions d’Empreses de Teatre i Dansa es queixen i proposen. Està bé, perquè la cultura de la queixa sola només porta a la depressió. La seva queixa és prou coneguda, hi ha menys programació de teatre i dansa; la seva proposta també és coneguda: la gestió dels espais públics per professionals de les empreses privades. Es diu que “la empresa privada és la única possibilitat per intentar pal·liar l’hecatombe que s’ha iniciat i que promet derivar en catàstrofe”. Una primera observació que, no per accessòria és menor, cal un aclariment conceptual: ¿la crisi és del continent o del contingut, o de tots dos?, ¿es qüestiona el model de gestió d’aquests equipaments?. Segons les veus del sector professional la crisi es situa en l’àmbit dels equipaments pel seu mal ús o poc ús (continent) però també deu ser de continguts ja que es constata l’empobriment de produccions o de gestió ja que es critica la desaparició de circuits autonòmics. Una crisi total en un moment de crisi global. No està malament com a diagnòstic.

Si es miren les coses pel broc gros, tot val; però el rigor exigeix més precisió. Voldria fixar-me el que passa en l’àmbit dels municipis de Barcelona. Els espais escènics són bàsicament municipals. La seva funció és plural i diversa, ja que, a més de servir de suport a una programació estable de teatre, dansa i música, tenen moltes funcions socials en el municipi. En aquest sentit, ens trobem que la comunitat local té un espai escènic per desenvolupar una funció social, des de patrocinar els Pastorets fins fer Incendis passant per acollir les activitats del casal de la gent gran. Així, l’espai escènic no és només un magatzem d’entreteniment, sinó un espai on passen coses d’alta significació social. En aquests espais es fa ciutadania i civisme.

En relació als continguts, està vist que quan les activitats escèniques són de qualitat els espectadors són agraïts i tothom en surt beneficiat. Això ho saben prou bé els programadors municipals i les importants empreses productores d’espectacles catalanes que, tot sigui dit, sempre han sabut oferir productes d’alta qualitat. El problema està en la dimensió empresarial de l’oferta cultural. En aquest punt és on calen noves formes imaginatives de gestió. No crec que cap responsable dels teatres municipals s’hi oposi. El que cal és que els números surtin tant pels empresaris que arrisquen, com els decisors polítics que cada any han de posar en els pressupostos municipals el cost del manteniment d’aquests espais. Mentre els empresaris cerquen una lògica rendibilitat econòmica de la seva inversió, els responsables polítics busquen que aquests equipaments sigui social i econòmicament beneficiosos pel municipi. Mentre els primers són emprenedors que, per lògica, viuen del risc de la seva iniciativa, els segons han de rendir comptes als ciutadans de l’ús social del seus impostos. Uns i altres han de saber trobar-se en  aquell punt en el qual tots poden beneficiar-se de la bona relació i complicitat. 

dimarts, 11 de desembre del 2012

Àfrica, el pulmó del catolicisme


Mentre la vella Europa sesteja religiosament, el cristianisme s’expandeix en altres continents. Àfrica està vivint una gran expansió de la fe cristiana i del catolicisme. Àfrica és actualment el continent més dinàmic des del punt de vista de l'expansió de l'Església i del cristianisme en general, i és on es troben uns percentatges més nombrosos de vocacions. Benet XVI ha dit que Àfrica és el pulmó de l’Església catòlica. Del dit als fets. Durant el pontificat de Benet XVI s’han pres diverses decisions que demostren l’interès que la cúria vaticana dóna al cristianisme d’aquest continent. S’han obert noves nunciatures i s’han incrementat els països amb relacions diplomàtiques, i s’han multiplicat els acords bilaterals de diferents graus amb diferents governs africans.

Que Àfrica preocupa a  Benet XVI queda palès pels seus viatges a aquest continent. El Papa s’ha traslladat fins ara dues vegades, malgrat la seva avançada edat a Àfrica. Entre els 74 nous purpurats electors creats per Ratzinger, 7 són africans, és a dir, el 9,5%. També en els nomenaments en la cúria romana Benet XVI té un ull posat en el continent africà. Ha cridat al cardenal ghanès Peter Turkson per presidir el Consell Pontifici "Justícia i Paz", i ha promogut al guineà Robert Sarah com a president del Consell "Cor Unum", concedint-li la porpra cardenalícia. A més, el papa Ratzinger ha cridat a l'arquebisbe tanzanes Novatus Rugambwa a cobrir el càrrec de secretari adjunt de "Propaganda Fide", mentre que ha triat al beninès Barthélemy Adoukonou com a secretari del Consell Pontifici de la Cultura, elevant-ho a l'episcopat, i a monsenyor Jean-Marie Mat Musivi Mupendawatu, de la República Democràtica del Congo, com a nou secretari del Pontifici Consell per a la Pastoral de la Salut i Jean-Pierre Kwambemba Masi, de la República Democràtica del Congo és el primer africà que passa a ser cerimonier pontifici.

Amb Benet XVI per primera vegada un africà ocupà el delicat càrrec de Cap de Protocol de la Secretaria d'Estat. Es tractava de monsenyor Fortunatus Nwachukwu, nigerià, qui recentment, després de cinc anys de servei, ha estat promogut a arquebisbe i nunci a Nicaragua, convertint-se en el quart representant pontifici africà nomenat durant aquest pontificat. Les decisions curials de Benet XVI demostren que aquest papa creu fermament, com digué en l'homilia d'obertura del sínode africà celebrat l’any 2009: "Àfrica representa un immens 'pulmó' espiritual per a una humanitat que es troba en crisi de fe i esperança". El papa considera que “que a Àfrica hi ha una reserva humana, hi ha encara un verdor del sentit religiós i d'esperança. [...] Per tant, diria, un humanisme ufanós, que es troba en l'ànima jove d'Àfrica, no obstant tots els problemes que existeixen i existiran, manifesta que encara hi ha una reserva de vida i de vitalitat per al futur, amb la qual podem explicar". El que és evident és que Benet XVI considera que en Àfrica és el lloc on consolidar el futur de l'Església.

dilluns, 10 de desembre del 2012

No cal jugar-se la política a daus


Es prou sabut que Eisntein afirmà que “no puc arribar a creure que Déu jugui als daus amb l'univers”, espero que els polítics catalans tampoc ho facin amb el futur de Catalunya. La societat catalana es troba davant d’un futur ple de preguntes i interrogants, i una crisi econòmica que és font d’injustícies i debilita la cohesió social. Davant d’aquesta situació ¿què esperen els ciutadans?, ¿quina és la lògica política que hauria de prevaldre ara?. Sincerament, crec que la raó política imperant impedeix tenir l’amplitud de mires suficient per encertar en la resposta correcta. Les dinàmiques polítiques centrades en el manteniment d’un status quo  no ajuda a tenir una amplitud de mires.



La profunditat de la crisi present obliga a situar-se en un altre pla diferent de l’emprat fins ara. Considero que cal situar-se fora de la lògic política imperant i des d’una certa intempèrie de jocs del poder polític cercar la millor resposta. ¿Quina pot ser aquesta nova perspectiva?. Reunir en el govern vertaders polítics competents pels seus coneixements de la situació, de trobar les alternatives que permeten donar resposta a les urgències polítiques, econòmiques i socials del moments. Calen homes i dones preparats amb la força del convenciment i honestedat per liderar la transformació de la societat catalana i confiar que l’administració de les institucions serà capaç de dur-ho a terme. Un nou govern no ha de comportar canvis administratius a l’estil de les antigues cessanties.

Aquestes governants, no necessàriament han de ser militants destacats de cap partit o estar fora de la lògica partidista, això importa poc. Han de ser persones que es moguin per una altra lògica. La seva motivació ha de ser ètica i guiada per valors morals. Haurien de ser individus que situïn el seu compromís ètic per davant dels seus interessos particulars. Aquesta generositat ha de transformar-se en lideratge polític que aporti confiança als ciutadans de Catalunya de que es poden vèncer les dificultats que impedeixen progressar de forma justa i equitativa. Calen uns dirigents polítics nous, que probablement no han de sortir de la pedrera política tradicional, sinó d’aquells àmbits polítics, socials i econòmics on es coneix la realitat del país i s’han teixit futurs esperançats. Aquestes persones existeixen. Tots en sabem alguns noms. El que cal és que siguin cridats i convidats a formar part del nou govern de Catalunya per qui ha guanyat les darreres eleccions.

diumenge, 9 de desembre del 2012

Reserva escatològica


Els cristians compromesos en l’acció política poden prendre distància de la pròpia política si aquesta pretén proposar un visió totalitzant de l’activitat social i de la història. És el que s’ha anomenat reserva escatològica. Aquesta proposta que el punt de vista polític no és l’únic ni el darrer. Emprar aquesta reserva escatològica és exercir la dimensió profètica del cristianisme. Gràcies a aquest profetisme en l’àmbit polític els cristians tenim la possibilitat de contrastar el que és amb el que hauria de ser  o esperem; podem identificar en el present situacions que mereixen ser transformades perquè podem ser causes d’injustícia i sofriment. Al fer-ho, en nom de la crítica profètica, és evident que posem en tensió l’acció política perquè qüestionem, d’alguna manera la seva eficàcia o evidenciem la seva imperfecció.

No estem sols en aquest combat. Des d’altres pressupòsits, els pensadors de l’escola de pensament anomenada dels crítics Frankfurt, no s’atrevien a dir massa com seria el futur i quines coses eren previsibles que funcionessin, però tenien clar que era el que no volien ara i per això combatien amb contundència aquells aspectes que consideraven que no funcionaven en el present. Deia Horkheimer “la societat correcta no pot determinar-se de bell antuvi. Però pot dir-se el que és dolent en la societat actual, però no pot dir-se el serà bo, sinó únicament treballar perquè el que és dolent desaparegui finalment” (Horkheimer Sociedad en transición: estudios de filosofía social, Barcelona 1976 p 58). Diu Mardones que amb aquesta actitud “es funda una actitud crítica negativa, que pot senyalar el mal, però no el que és absolutament correcte” (J.M. Mardones “Esperanza cristiana y utopías intrahistóricas Fundación Santa María Madrid 1983, p 36-37). Si bé en política cal, amés de denunciar allò que no funciona, proposar alternatives cal assumir, amb humilitat, que aquestes són limitades i poden ser solucions imperfectes.

dissabte, 8 de desembre del 2012

Salms de lloança


Els salms de súplica es complementen amb els salms de lloança. De la súplica es passa a la lloança a partir d’experimentar que Déu és bo i salva. L’actitud confiada amb Déu transita com a la manifestació del goig de sentir-se acollit en el seu amor bondadós. La resposta de Déu porta a lloar-lo perquè ha escoltat la súplica. La gràcia rebuda és motiu de lloança. Però, l’experiència d’aquesta lloança esdevé un súplica que demana que l’amor de Déu no ens deixi mai. Un cop experimentada la gràcia divina el salmista suplica que l’amor de Déu no l’abandona mai. De la lloança es transita cap a una súplica. Lloança i súplica esdevenen l’essència de l’actitud de qui prega.

El salmista, davant l’experiència de la misericòrdia de Déu entona un cant d’agraïment. Darrera d’aquesta lloança es reconeix la petitesa de la condició humana. Les persones reconeixem que sols no podem assolir la gràcia que desitgem. Ens cal la intervenció de Déu que ens dóna el seu amor perquè estimem i construïm la justícia que salva. Experimentar la gràcia de Déu que estima ens mostra on hem de centrar la nostra confiança. No és en la nostra dèbil força, sinó en la força misericordiosa de Déu. El Déu que ajuda i salva. És en aquesta experiència confiada en la bondat de Déu quan les persones creixen al descobrir la seva petitesa i la necessitat de trobar els camins de salvació allí on surt la font d’aigua viva. 

divendres, 7 de desembre del 2012

Salms de súplica


Quan preguem podem demanar a Déu que ens ajudi. A voltes, les persones ens troben en situacions que ens motiven a elevar una súplica a Déu. És quan ens dirigim a Déu confiant que respongui a les nostres preocupacions. Esperem un cop de ma per sortir del moment que ens crea neguit. Per això la pregària és un clam de súplica. Hi ha una sèrie de salms en les quals la pregària són pures lamentacions. Es quan el salmista es lamenta de possibles perills que són imminents o de fets que han provocat desgràcies. Molts cops el salmista mostra una certa decepció o perplexitat davant d’uns esdeveniments que no comprèn. És en aquests moments quan es dirigeix confiat a Déu cercant respostes i ajuts.

Darrera la súplica existeix un gran confiança amb l’acolliment i bondat de Déu. Ja que ell és el destinatari de la lamentació. Alguns cop el salmista substitueix el lament per una petició de perdó. La súplica expressa la necessitat que Déu aculli una penitència. El salmista presenta una situació on s’evidencia el seu sentiment de culpa i la necessitat d’acollir-se al perdó de Déu. Ara, la súplica expressa la confiança d’obtenir el perdó diví. És una actitud confiada en la bondat de Déu que és lent per el càstig i generós en el seu amor. El salmista confia que Déu s’apiadi d’ell. Aquesta actitud manifesta la gran confiança amb que Déu és bo i perdona, que ajuda i salva.

dijous, 6 de desembre del 2012

Paraules vives


El salteri és un llibre de textos diversos que parlen de l’experiència vital d’uns creients que s’adrecen a Déu des de moltes situacions. Aquesta és la gran riquesa dels salms. Per això qualsevol persona pot identificar-se sense dificultats amb els salms sigui quin sigui el seu estat d’ànim o situació. Els textos dels salms són paraules vives que brollen de l’esperit del creient en el camí de la vida.

Pregar amb els salms és donar gràcies a Déu pels bens que ens atorga o és suplicar-li la seves intersecció davant de les adversitats de la vida. Lloança i súplica s’entrecreuen a partir de la pròpia experiència de cadascú de nosaltres. Els salms són textos poètics dels quals, malauradament no ens ha arribat la seva música, però aquesta emergeix suament amb la seva lectura. Pregar amb els salms aporta la melodia interior que ens adreça sincerament a Déu. 

dimecres, 5 de desembre del 2012

La cultura és inversió


És evident que el moment econòmic és difícil pels projectes culturals. Quan hi ha pocs diners, les urgències bàsiques centren les atencions de les despeses públiques. És normal. Hi ha persones que es troben al límit de la seva resistència i per això cal desviar recursos per ajudar a atendre-les. En aquestes situacions hi ha la inèrcia de reduir despeses relacionades amb la cultura o de pujar desmesuradament els impostos relacionats amb les activitats culturals. ¿Són encertades aquestes polítiques?. Crec que no per varies. La primera, en les estructures pressupostàries públiques hi ha altres despeses que es podrien reduir per evitar afectar durament les despeses culturals.

Hi ha una segona raó que explica perquè es redueixen els pressupostos culturals. El decisor polític pot estar condicionat per l’estereotip que considera que la cultura és una despesa prescindible perquè té poc retorn econòmic. Aquesta visió prescindeix del valor social de la cultura i es centra en la visió economicista de curta volada. Però també s’equivoca perquè desconeix que els diners gastats en activitats culturals són inversions, amb importants beneficis directes o indirectes. Un recent estudi de la Universitat Oberta de Catalunya revela que el Mercat de Música Viva de Vic és un atractor del sector de la indústria musical, amés d’actuar d’estímul per la innovació i generació de xarxes entorn al món de la música. L’impacte econòmic del Mercat sobre la ciutat de Vic i la comarca d’Osona supera els 6 milions d’euros. La celebració del Mercat de  Música Viva contribueix a impulsar el turisme a la ciutat de Vic i a la comarca d’Osona. Els 131.198 espectadors i 1.066 professionals assistents aquest any 2012, segons els resultats de l’estudi realitzat, van efectuar una despesa directa sobre el municipi de Vic de gairebé 2 milions d’euros. Aquesta despesa genera un impacte de 4.134.114 euros sobre la producció i 2.075.186 euros sobre el valor afegit.

L’estudi posa de manifest que per cada euro invertit per les institucions públiques al Mercat de Música Viva de Vic se’n generen 8,3 euros sobre l’economia i 4,7 euros sobre la indústria musical. Aquest esdeveniment, singular en el sector musical, és un punt de trobada del sector, convertint-se en el que era un dels objectius estratègics dels seus promotors: ser un espai de cita obligada per a la indústria musical. L’anàlisi del volum de contractació mostra que el sector musical està afectat per la caiguda, en un 38,53% del volum de contractació dels ajuntaments. Aquesta reducció  ha quedat compensada pel 9,29% per l’increment de contractació dels programadors, especialment els internacionals. També el sector de la música troba la seva sortida en l’obertura a l’exterior. Les dades demostren que la cultura, fins i tot en temps de crisi, és una bona inversió econòmica, tant per les activitats empresarials culturals com per el territori on es desenvolupa.

dimarts, 4 de desembre del 2012

Una nit tranquil·la


Al final de la pregària de completes es diu una benedicció que es demana “que el Senyor totpoderós ens concedeixi una nit tranquil·la i una fi benaurada”. Aquesta benedicció té un to de súplica i és un petit compendi del sentiment profund de l’experiència creient. Els cristians esperem la fi del món on tindrà lloc la parusia. Aquesta promesa neix de la nostra confiança en Jesús. Alguns cristians han organitzat la seva religió entorn l’adveniment d’aquest dia. Altres sostenen la seva creença en relació als suposats fets fantàstics que succeiran en aquest darrer dia. També hi tradicions cristianes, la catòlica, que han proposat la idea de judici final en termes d’experiència d’itinerari personal de vida. El judici final catòlic no és un esdeveniment que es dóna al final de la història universal, sinó, en bona mesura, en el final de les històries de cadascun dels creients.

El judici final esperat es troba en línea del que es diu en la benedicció de completes: “una nit tranquil·la i una fi benaurada”. Es tracta de trobar-se a punt, en aquest instant final de la vida, per sotmetre’s al judici de Déu. En aquest moment definitiu ens cal estar tranquils perquè hem estat persones agradables als ulls de Déu perquè en la vida terrenal s’ha transmès l’amor que anticipa el Regne de Déu.  Des de la senzillesa de la vida humana, on es viu entre contradiccions i limitacions, els cristians hem de testimoniar la força de la resurrecció del Crist i saber ser sal de la terra i llum del món. De la mateixa manera que hem de ser portadors d’esperança. Per això, en el moment de la fi benaurada, Déu no demanarà comptes dels dogmes que hem cregut, sinó de la compassió que hem tingut, de la caritat que hem administrat, de la misericòrdia que hem mostrat i del perdó que hem donat. Fer això, cada dia, és el que em permet tenir una nit tranquil·la i estar preparat per una fi benaurada.

dilluns, 3 de desembre del 2012

Llegir poesia


Sóc lector de poesia. Crec en la poesia, perquè en ella expressa de forma condensada i sublim la profunditat vital. El poeta ens parla des del cor i la seva capacitat creativa modula els sentiments fins que prenen forma al damunt d’una pàgina impresa donada al lector perquè se la faci seva. Deia Neruda que la poesia no és de qui l’escriu, sinó de qui la llegeix. El poema aporta serenitat i color a la densitat de la vida. Les paraules entre llaçades donen harmonia a les íntimes vivències.

Un poema és llegeix, però es canta interiorment. Per això tot poema és una experiència acústica. Un llibre de poesia és com una partitura perquè el seu lector interpreti calladament els sons de la vida del poeta. Llegir un poema és una invitació al cant interior d’unes paraules que s’entrellacen per donar sentit a la vida. Un llibre de poesia ha d’estar ben imprès, amb la tipografia adequada i la maquetació apropiada per fer de la seva lectura un plaer estètic. Tot el llibre, des de la portada fins el tacte del seu paper ha de ser un convit a la sensualitat visual i a la seva lectura emocionada. Però, la forma no substitueix la creació del poeta, l’ajuda. Un bon llibre, no fa bo un mal poeta; però un mal llibre pot perjudicar a un bon poeta.

diumenge, 2 de desembre del 2012

Advent de l'esperança


Avui és el primer diumenge d’Advent. Aquest anys he volgut viure aquest fet acompanyat de la Roser compartint la festa a la parròquia de Santa Maria del Taulat al Poble Nou de Barcelona on és rector el bon amic Francesc Romeu. La seva homilia ha estat un alè d’esperança. L’Advent és el gran temps d’espera de l’adveniment de Jesús. En Francesc Romeu ha recordat que els cristians durant aquests dies anem progressant cap la vivència del trobament amb l’experiència de Jesús portador d’esperança.

El Nadal, la gran festa a la qual ens condueix l’Advent, és el moment de la gran alegria perquè en ella es commemora un fet que aparentment sembla incomprensible: Déu s’encarna i es fa home entre els homes. L’encarnació és una blasfèmia per les altres religions perquè els seus déus resten allunyats de la història humana. Més aviat són els homes qui s’adrecen als deus. Però el déu cristià fa tot el contrari. Pren la condició humana, neix d’una dona i viu entre els homes.

En el fet de l’encarnació Déu assumeix com a pròpies les esperances de les persones i anuncia que hi ha una salvació que allibera. Per això, ha recordat Francesc Romeu, davant les dificultats del moments els cristians no podem instal·lar-nos amb la idea de que el temps passat fou el millor, sinó que el millor està per venir. Jesús, el nen que naixerà al Nadal, és l’esperança que ens permet anar caminat amb confiança cap el futur.

dissabte, 1 de desembre del 2012

Tensió utòpica.


Entre la fe i la política és viu una tensió utòpica. La utopia no s’entén com una realitat impossible, com una cosa quimèrica, sinó com l’anticipació d’allò que s’espera recordant allò que expressà molt bé Ernst Bloch. La dimensió escatològica de la fe aporta aquesta tensió utòpica que neix per la promesa que se’ns ha fet del retorn dels Jesús ressuscitat. És una anticipació de la nova Jerusalem tal com se’ns diu a Ap 21,1-5. Així, els cristians vivim en la percepció de que el Regne de Déu està anticipat en la història, tot i que als ulls dels creients la seva realització plena no s’esgota en la mateixa història.

Per això la fe és una instància crítica de la política perquè entén l’espai polític com una prefiguració del futur absolut;  però no és aquest futur, només és una insinuació. Tota situació humana viscuda a l’interior de la història és una anticipació prefigurativa d’aquella ciutat absoluta de l’Apocalipsi. La gran crítica, des de la humilitat i diàleg, que la fe pot fer a la política, és que tot sovint actua amb una visió totalitzant de la mateix història. El punt de vista polític no és l’únic ni el darrer. Hi ha una reserva escatològica la qual ens aporta la gran esperança de que en la fi dels temps tot s’acomplirà.

El bisbes catalans han expressat amb encert aquesta perspectiva tant fonamental pels cristians, i especialment els cristians que estan en el món de la política, en el seu document “Creure en l’evangeli i anunciar-lo amb un nou ardor”. En aquests document els bisbes afirmen “en el context de la legítima autonomia de la societat política —de la laïcitat—, volem contribuir al discerniment d’alguns valors que estan en joc en aquests moments. És a dir, volem fer sentir una veu profètica i alhora dialogant. Tot i la crisi actual de les grans ideologies, més que mai cal vetllar perquè les diferents majories parlamentàries que s’alternen legítimament en la governació de l’Estat espanyol i de la Generalitat de Catalunya, responent a diferents models de política i de país, respectin i promoguin els drets humans, personals i col·lectius; que el bé comú i el progrés dels sectors socials menys afavorits siguin absolutament prioritaris; que les minories es vegin reconegudes; que els programes estiguin al servei de les persones i no a l’inrevés. L’Església sempre manifestarà una col·laboració constructiva per assolir aquests béns, sense renunciar per això a una crítica profètica que ajudi a purificar l’acció política “ (Creure en l’evangeli i anunciar-lo amb un nou ardor, capítol 7).

divendres, 30 de novembre del 2012

Els Salms, escola de pregària


Des de fa molts anys, cada dia procuro pregar amb els salms. La seva lectura em permet establir una comunicació personal amb Déu que alimenta una pregària viva que neix del cor i de les vivències acumulades des de la fe. Benet XVI, en les seves catequesis del dimecres, ha comentat que el Salteri, el llibre dels Salms, és el llibre de pregària per excel·lència. El Salteri recull 150 Salms els quals expressen com les persones en dirigim a Déu i ens hi relacionem. Com diu el Papa “en aquest llibre, troba expressió tota l’experiència humana amb les seves múltiples cares, i tota la gamma dels sentiments que acompanyen l’existència de l’home. En els Salms, s’entrellacen i s’expressen l’alegria i el sofriment, el desig de Déu i la percepció de la pròpia indignitat, felicitat i sentit d’abandó, confiança en Déu i dolorosa soledat, plenitud de vida i por a morir”.

Amb els salms s’experimenta la proximitat a Déu. Tota la complexitat de l’existència humana es troba resumida en els diferents tipus de salm: himnes, lamentacions, súpliques, cants d’agraïment, exclamacions penitencials. L’existència humana troba acollida en cada un dels salms perquè ells representen el clam confiat de les persones davant Déu, la petició d’esperança o la protesta airada pel sentiment d’abandonament. Els Salms són resultat de l’experiència humana revisada a la llum de la relació amb Déu. Pregar amb els salms és fer servir les mateixes paraules que Déu ens ha donat per parlar d’Ell i amb Ell. Els salms són una escola de pregària.

dijous, 29 de novembre del 2012

Lleis contra la blasfèmia, l’apostasia i la difamació religiosa


El centre Pew Research Center’s Forum on Religion & Public Life ha fet una anàlisi de l’existència de lleis i normatives contra la blasfèmia, apostasia i difamació en el món. D’un total de 198 països estudiats han trobat que el 47% (94 països) tenen lleis contra la blasfèmia, l’apostasia i la difamació. Hi ha 32 països (16%) que tenen lleis contra la blasfèmia; 20 (10%) contra l’apostasia i 87 (44%) contra la difamació de la religió.
Els que països que penalitzen la blasfèmia són: Algèria, Bahrein,  Egipte, Jordània, Kuwait, Líban,  Marroc, Oman, Qatar, Aràbia Saudita, Sudan, Emirats Àrabs Units, Sàhara oriental, Afganistan, India, Indonèsia, Iran, Malàisia, Maldives, Pakistan, Singapur, Turquia, Dinamarca, Alemanya, Grècia, Irlanda, Itàlia, Malta, Holanda, Polònia, Nigèria i Somàlia. Quasi bé tots els països de l’Àfrica Oriental i nord d’Àfrica consideren la blasfèmia com un crim. Els països que penalitzen l’apostasia són: Egipte, Irak, Jordània, Kuwait, Oman, Qatar, Aràbia Saudita, Sudan, Síria, Emirats Àrabs Units, Iemen, Afganistan, Iran, Malàisia, Maldives, Pakistan, Comores, Mauritània, Nigèria i Somàlia.

La difamació contra la religió està regulada en molts països, entre ells Espanya. A Europa hi ha 36 països que penalitzen la difamació (representa el 80% dels països europeus). En aquests països més que perseguir la difamació es castiga incitar l’odi contra les religions. A l’Àsia del Pacífic hi ha 17 països, representa un 34% dels països d’aquesta zona. Al l’Orient Mig i nord d’Àfrica hi ha15 països (representa el 75% de països d’aquesta zona) que tenen legislació contra la difamació; 13 països a l’Àfrica subsahariana, això representa un 27% i 6 a Amèrica que són el 17% de països entre els quals es troben Brasil i Canadà.

Estudis previs evidencien que els governs i les societats dels països que tenen lleis en contra la blasfèmia, l’apostasia o la difamació també mostren més hostilitat vers les religions que els països que no tenen lleis.

dimecres, 28 de novembre del 2012

La corrupció sistèmica


M’he sentit colpit per les notícies de les actuacions judicials davant d’un possible nou cas de corrupció política. Primer de tot, abans de qualsevol reflexió, cal afirmar sempre la innocència dels imputats fins que es tingui la sentència ferma. És una actitud raonable i garantida constitucionalment. Darrerament els judicis mediàtics han desvirtuat la presumpció d’innocència. Tampoc tinc cap interès de parlar d’aquest cas en concret, sinó del degoteig de notícies que contínuament arriben als ciutadans sobre qüestions relacionades amb la corrupció política. M’agradaria destacar que ens trobem davant d’un problema sistèmic de la nostre societat democràtica que traspassa la mateixa realitat política.

És evident que al darrera dels comportaments que un procés judicial pot tipificar de delicte sempre hi ha persones. No obstant, cal advertir, que no només són els individus els que es situen al marge de la llei, també existeix un sistema que propicia determinats comportaments i actituds. Per exemple, existeix un afebliment d’un conjunt de referents morals que podrien actuar de forma preventiva davant les temptacions de corrupció. És evident que davant la debilitat moral els riscos de corrupció són més elevats.

La corrupció política és bàsicament un problema social en la mesura que les persones implicades són polítics, però també hi participen persones de la societat civil o econòmica. Sense la col·laboració activa d’aquestes persones la corrupció no fora possible. La corrupció té també un  costat ocult on es troba tot un sistema institucional i de governança que l’afavoreix, alguns cops, i, en altres, l’amaga. Aquest sistema és ampli i difós, de tal manera que té més ramificacions que les identificades a simple vista. Existeixen unes condicions d’organització social i política que poden facilitar aquesta perversió de la política. En uns casos, perquè la política atrau a corruptes a fi de fer negoci fàcil o per beneficiar als seus; però en altres el sistema no és eficient per detectar-los. No crec haver dit res de nou en relació a altres escrits sobre aquest tema. Però he de tornar a dir el mateix perquè tot segueix igual, res canvia.

dimarts, 27 de novembre del 2012

Creure, té sentit i dóna sentit


Avui, al Pati Manning de la Diputació de Barcelona, han començat les Jornades sobre l’aportació social de les religions organitzades per la Direcció General d’Afers Religiosos amb la col·laboració del Consell Assessor per a la Diversitat Religiosa. Aquestes jornades tenen per objectiu divulgar l’aportació que les religions fan a la societat. Resulta interessant identificar què diuen les religions  davant la situació de crisis i que aporten davant d’aquesta situació. Són unes jornades que tenen moments de reflexió acadèmica, uns tallers per treballar els aspectes pràctics i moments lúdics que mostren les aportacions de diferents espiritualitats.

En la conferència inaugural el professor Francesc Torralba ha parlat del capital social de les tradicions religioses. En la seva intervenció ha destacat que les religions aporten un capital espiritual relacionat al conjunt de valors, idees i cosmovisions associats a les seves tradicions d’origen. També tenen un capital social en la mesura que del capital espiritual se’n desprenen uns compromisos envers la societat que es materialitzen a través d’institucions i obres. Finalment, tenen també un capital estètic en la mesura que les religions són font de bellesa, de propostes artístiques que tenen el seu origen en els valors i ideals de les diferents creences. Així, ha dit el professor Torralba, les religions, junt amb altres tradicions, aporten el sentit que manca en les societats secularitzades.

dilluns, 26 de novembre del 2012

Elomire


Vaig tenir l’oportunitat d’anar a veure la Bête. Aquesta magnífica obra que explica de forma amena les dificultats que té Elomire, dramaturg intel·lectual de la companyia resident d’un imponent palau francès del segle XVII per col·laborar amb Valere, un còmic local que el príncep Conti ha descobert pel carrer. El dilema d’Elomire és com  pot, un autor intel·lectual i respectable, compartir cartell amb un poca-solta, xerraire i vividor? Elomire està convençut que l’associació amb Valere portarà a la ruïna el seu prestigi i el de la seva companyia. L’arribada de Valere al palau provocarà uns canvis que capgiren l’ordre establert. Res podrà tornar a ser com abans.

La Bête, obra de David Hirson, evidencia el conflicte existent entre el teatre culte i el teatre popular. Però té altres lectures, algunes de les quals tenen plena vigència per interpretar algunes qüestions que passen a la nostre societat davant de les quals cal manifestar una nova actitud moral. Això és el que vaig percebre al sentir el monòleg final que Elomire interpreta al final de l’obra quan diu, tot sortint l’espai escènic, les següents paraules (anotades ràpidament sobre el mateix programa de ma):

            Si l’objectiu és viure, no sobreviuré i prou,
            no queda altra esperança que perseguir amb delit
            la forma de suplir, amb un llenguatge nou,
            aquell discurs moral que els ximples han podrit.
            I és amb la joia al cor que enfilo aquesta empresa.
            I si pot semblar que la joia està en risc
            també pot ser motiu de joia la fermesa,
            he combatut per viure, i per combatre visc.

A punt de sortir Elomire de la mirada dels espectadors afirma:

            Els ideals més purs fan tornar-nos mesquins
            però aquests ideals jo juro fer renéixer
            ara que estic a punt d’emprendre nous camins

Ara, que tot està canviant sota un nou escenari polític i social es bo recordar i meditar aquestes belles paraules d’ Elomire. Paraules instructives i colpidores que en sortir de la seva boca ja no son seves, sinó que pertanyen a qui les ha escoltat.

diumenge, 25 de novembre del 2012

L'ètica de l'amor

Sobre l’amor se’n parla molt i s’han fet moltes teories i manuals d’autoajuda. L’amor és objecte de prèdica i de campanyes comunicatives. Molta gent parla de l’amor i en canta les excel·lències, però ¿què en sabem?; pot ser menys del que es diu. El cert és que hi ha moments en la vida on les persones han de demostrar que entenen el que és l’amor i l’han de practicar. Són moments disruptors de la placidesa vital perquè exigeixen posar a prova la solidesa de les conviccions i adoptar actituds que situen a les persones davant la disjuntiva entre l’egoisme i generositat. És en aquestes circumstàncies quan l’amor pot mostrar el seu rostre o queda amagat sota excuses i subterfugis. Les persones poden arribar a dominar l’art de l’autojustificació a l’infinit.

Sobre la pràctica de l’amor he viscut una història personal que considero que és model de com les persones poden arribar a estimar sense condicions. Conec una persona que té un germà que necessita amb certa urgència un transplantament de ronyó. El problema s’ha plantejat a primera hora d’un dia qualsevol d’aquesta tardor, la resposta havia de ser ràpida i no permetia ambigüitats. Així ha estat. Sense marge de temps per pensar, aquesta persona donà el pas endavant, és el fiat evangèlic desinteressat d’aquí em teniu, i ha ofert el ronyó al seu germà. Tot seguit ha anat a una farmàcia per saber si el seu grup sanguini era compatible com a donant. Encara no ho sap. Però l’acte d’amor ja estava fet.

Aquest gest, situat en el pla domèstic em serveix per adonar-me que l’ètic de l’amor és aquest pas generós i desinteressat fet per aquesta persona. Estimar sense esperar res a canvi, estimar com a donació desinteressada. Les persones fem masses càlculs alhora d’estimar, de tal manera que la generositat de l’amor queda emmascarada per un joc d’interessos personals, inconscients però efectius alhora de matissar el valor de l’amor. Deia Sant Ignasi de Loiola que cal estimar, però si fent-ho es percep algun tipus de plaer o de recompensa significa que l’amor no és tan després. Aquesta gets comentat mostra el rostre sense restriccions de l’amor i es una proposta de que com es pot estimar. 

dissabte, 24 de novembre del 2012

La política no és un absolut



Per més que en la història s’ha volgut manipular sovint la fe en benefici d’interessos polítics, aquesta no és una resposta política als problemes de la societat. Hi ha una autonomia de camps que cal respectar i és la base del que la civilització moderna ha definit com a laïcitat. Però,  ¿com es relaciona la fe i la política?, ¿com es vincula l’Església i la política?, ¿com ens relacionem els cristians amb la política?.

Hi ha diverses respostes o mirades alhora de cercar la resposta. Ara, m’interessa destacar unes determinades maneres d’abordar la qüestió. La fe pot ajudar a evitar entendre la política com un absolut i evitar el cofoisme o complaença que tan abunda entre la classe política. L’acció política és un instrument al servei de la pròpia humanització de la societat i per això no pot ser compresa com l’únic camí possible per aconseguir el bé comú. Com tampoc el compromís polític ha de monopolitzar les múltiples dimensions de les persones. La política no pot fer als polítics persones unidimensionals.

La fe també ha d’ajudar a reflexionar sobre el poder i com s’exerceix. ¿En benefici de qui s’exerceix el poder, dels interessos particulars o del interès general?. La fe pot contribuir a judicar la política, no tant en les solucions tècniques, on la política és sempre autònoma, sinó en el camp dels seus valors morals. Per això, és pertinent que la fe permeti als polítics preguntar-se si les decisions es prenen a favor del bé comú,  ¿és coherent amb una llei superior, diríem nosaltres natural, admesa com a compartida?

divendres, 23 de novembre del 2012

El llibre, La infància de Jesús


Sorprèn, sincerament, l’enrenou encetat entorn al proper llibre de Benet XVI La infància de Jesús. El destacat per alguns medis de comunicació han estat qüestions accessòries al nucli del contingut del llibre. Per exemple, una de les notícies àmpliament comentada és que en el pessebre no hi havia ni una mula ni un bou. Quanta ignorància dels textos bíblics tenen alguns periodistes. Una simple lectura dels evangelis evidencia que ni la mula ni el bou són esmentats en els relats del naixament de Jesús. Com tampoc s’esmenten els noms dels Reis Mags ni moltes altres coses que la tradició popular ha incorporat en el relat del pessebre. Si bé en aquest hi ha elements de fe, els afegitons culturals s’han integrat com elements de la fe popular, però no del que hauria de ser bàsic de la creença cristiana.

El que cal destacar del llibre La infància de Jesús són els elements centrals des del qual els cristians afirmem una part de l’experiència creient. Un d’ells és l’encarnació de Déu. El fet de que el Déu transcendent es fa persona i neix entre les persones aporta una diferència notable del cristianes amb altres religions. A més, com que sabem el final de la vida de Jesús, comprenem que aquest Déu s’ha fet home per morir després i ressuscitar. El coneixement de la seva història de salvació no desmereix la nostra admiració per l’acte humil del seu naixement.

Jesús neix pobre entre els pobres. Déu es fa home en els marges de la societat i escull una establia on es manifesta la fragilitat de tota existència humana. És en aquest context en el qual, és propi que la cultura popular simbolitzés en el bou i la mula aquest signe de pobresa. Quan Déu decideix entrar de nou en la història de la humanitat ho fa fent-se pobre. L’establia era el darrer recurs per infantar al nadó, ja que la resta de llocs estaven ocupats. Després, l’anunci del seu naixement és proclamat a uns senzills pastors abans que el savis del món. Tot això és el que m’hauria agradat trobar en els mitjans de comunicació. Encara que fos per criticar-ho. Però ni això.

dijous, 22 de novembre del 2012

Creure gràcies al testimoni comunitari



Un dels problemes importants, i particular, dels creients en qualsevol fe és com transmetre-la a altres persones. Es, en definitiva, saber respondre a les preguntes ¿com es pot fer creïble als demés una experiència personal que és font de sentit?, ¿com dir a aquestes persones que la fe és resultat d’una decisió lliure que va més enllà de tota raó, però que és raonable? ¿com explicar que val la pena creure perquè aporta felicitat, serenor i pau interior?. El repte de la transmissió de la fe a Europa preocupa avui a l’Església catòlica per la seva progressiva pèrdua de la seva rellevància social. Per això, els bisbes afirmen la necessitat d’una nova evangelització de les societat europees i orienten part del seu treball pastoral a transmetre aquesta fe a la societat.

Darrerament he viscut una experiència que m’ha permès comprovar la força que té el testimoniatge comunitari de la fe en persones que es troben en actitud de recerca interior. Vaig assistir a la festa jubilar de l’abadessa del monestir benedictí femení de Sant Benet de Montserrat acompanyat de la Roser que es troba en actitud de cercar el sentit de la fe i de la seva espiritualitat. La vivència intensa de compartir amb la comunitat benedictina i la percepció del acolliment càlid de les monges, cada una segons el seu carisma, aconseguí que la meva acompanyant experimentés el retrobament amb l’experiència del Déu amor.

Les paraules de la Roser, a l’acabar la cerimònia eren d’agraïment a la comunitat de monges per haver compartit un dia joiós i ple d'emocions. Manifestava sentir-se acollida i haver rebut la seva pau, la seva alegria i la seva bondat. Es confessava creient però no practicant i que feia molts temps que no participava de la celebració de la eucaristia. El fet de compartir totes les seves vivències del dia amb la comunitat monàstica  va fer renéixer el seu amor per Déu, un amor que sempre havia  guardat dins el seu cor i que, davant d’aquesta experiència personal volia donar gràcies a la comunitat de monges per tot això. Excel·lents paraules que mostren la força que té la comunitat cristiana per transmetre el que significa tenir fe.