Els banys musulmans

El bany és molt notori en la cultura àrab i el mateix passa entre els musulmans. Algunes ciutats i pobles de Catalunya tenen vestigis d’importants banys àrabs del passat. Els musulmans, abans de pregar, efectuen unes preceptives ablucions purificadores. Actualment, en moltes ciutats àrabs hi ha espais específics destinats al bany social, són els anomenats hammams. Són indrets en els quals les persones es relacionen, conversen i escolten històries o fan negocis. El bany en la cultura àrab és cultural, cultual i relacional.

Aquesta importància que donen els àrabs, i per extensió els musulmans, a la dimensió ritual i social del bany contrasta amb la manera com alguns musulmans usen l’espai públic on les persones es banyen, les platges. Els musulmans fonamentalistes entenen que es pot anar a la platja a prendre les aigües, però no tothom de la mateixa manera. Els homes, com vulguin; però les dones han d’anar tapades i banyar-se vestides. En els països de tradició islàmica moderada es freqüent ja, però no és estadísticament rellevant, veure senyores que es banyen totalment tapades i després es queden així per la sorra mentre els homes es refresquen sense cap problema el seu cos en banyador. A Catalunya, es comencen a donar-se aquesta situació. Algunes persones m’han comentat la incomoditat i, indignació, que han sentit en trobar-se alguns d’aquestes casos.

No és una situació normal. Més aviat és un comportament estrany en el nostre marc cultural i social. Però, més enllà d’altres consideracions, la mateixa argumentació a favor de la dignitat de la dona feta servir per motivar les ordenances municipals contra la burca, caldria fer-les servir en aquesta situació. Els propis membres de la comunitat dels catalans musulmans haurien d’assumir que cal aïllar socialment aquests comportaments perquè perjudiquen a la pròpia normalització de l’Islam a Catalunya. En aquest cas, la força del convenciment ha de substituir el pes de la normativa, com és el cas del burca. Però no es pot deixar passar l’oportunitat d’obrir, si cal, el debat per defensar el respecte de les normes de convivència no escrites, fins i tot a la platja.

Més enllà dels gihadistes i la islamofòbia

Avui escric a patir de simples impressions molt subjectives i matisades pels filtres personals. És evident que tot això condiciona la manera de llegir la realitat. Tot aquest preàmbul és per reconèixer com a molt positiva la noticia del dia: la important detenció de suposats gihadistes vinculats amb greus atemptats a Bèlgica d'ara fa un any. Un gran èxit dels mossos. Tots els elogis per ells i la seva tasca d’informació. Davant d’una notícia d’aquesta magnitud els mitjans de comunicació s'han esplaiat i han destacat el perill que aquests musulmans radicals representaven per la seguretat de la nostra societat. El que em preocupa és el transsumpte de fons que alguns medis estan deixant anar: Barcelona es la seu dels irreductibles violents musulmans i ara, i així ho demostren les evidències, perfectament connectats amb els atemptats gihadistes més greus. Com que aquestes notícies no queden equilibrades per altres que ajudin a pensar que la comunitat de catalans musulmans són unes persones tranquil·les i pacífiques, podria donar-se el cas que l’opinió pública quedés atrapada per les imatges més negatives dels musulmans sense distingir massa el gra de la palla. 

Els populismes polítics s’aprofiten d’aquesta situació per estimular discursos de la por i de defensa dels de casa primer, per sustentat les seves estratègies per assaltar el poder. Dóna la impressió que una part de la societat política. En la mesura que aquest populisme vol fer-se més transversal per captar més vots del centre polític, com està fent ara Marine Le Pen a França, la islamofòbia pot ser un bon recurs per mobilitzar vots atemorits per l’aparició d’un islam polític a Europa. Ahir un amic, ben coneixedor de la realitat francesa, em comentava que tenia constància que una part del vot gai francès havia basculat cap al Front Nacional perquè propiciava una política de contenció al creixent pes polític de l’islam a França. Curiosament, aquest argumentari d’un sector dels gais francesos, coincidia amb les reticències que alguns gais catalans tenen amb l’islam per la seva homofòbia. És d’esperar que la prudència política ajudi a frenar el creixement de la islamofòbia populista. Però també caldria ser més imaginatius per introduir en l’opinió pública una imatge més real de l’islam de Catalunya.

Les institucions religioses a Occident i la qüestió de la identitat

Aquest cap de setmana UCIDCAT, Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya, ha organitza el seu Onzè congrés Islàmic al Prat de Llobregat. Durant tres dies el congressistes han reflexionat i debatut sobre "Les institucions religioses a Occident i la qüestió de la identitat". L’interès d’aquest congrés era oferir una oportunitat d'intercanvi d'idees i debatre la presència de les institucions religioses en les seves diferents manifestacions socials o institucionals com actors de la vida pública i ciutadana, així com el paper que tenen aquestes institucions en la construcció, confecció, modificació o canvi d’una identitat o altre.

Els diferents ponents del congrés han tractat diverses temàtiques relacionades a les relacions existent entre una tradició religiosa i la identitat o les identitats de les persones. Algunes intervencions s’han centrat en destacar les influències i els condicionants de les religions alhora de desenvolupar una identitat determinada i com es construeix la identitat religiosa en una societat secularitzada i multiconfessional. També ha estat en el centre des debats la possibilitat de coexistir diverses identitats en l’experiència personal resultat de la diversitat culturals i religiosa de les societats modernes. com a resultat. Totes aquestes qüestions han estat abordades tant des de la perspectiva de la seva incidència en les vivències personals com en la determinació de les identitats comunitàries. 

Una altra mirada sobre els musulmans

La fundació ACSAR ha organitzat un interesant col·loqui sobre l’Islam confiant a Jordi Moreras la introducció de la reflexió. De les vàries coses dites, i que probablement tindré ocasió de comentar-ho en una altra nota, voldria referir-me en un primer moment al suggeridor comentari, quasi bé una advertència, sobre la necessitat de camviar de perspectiva alhora d’abordar alguns aspectes relacionats amb l’Islam. En Jordi Moreras constatava que abunden reflexions i cròniques en els mitjans de comunicació sobre el procés de radicalització terrorista delsjoves musulmans, especialment els que acaben en grups terroristes fent atemptats a Europa o marxant per unir-se a l’Estat Islàmic, i molta menys atenció al camí d’integració cívica que han la majoria de joves musulmans europeus.

Arran de l’atemptat de Charlie Hebdo i del supermercat jueu s’ha parlat molt dels seus autors, s’ha escrutat el seu pensament i els diferents contextos de les seves vides, En contrast, s’ha parlat molt poc dels contexts que han fet possible que un jove musulmà, Ahmed Merabet, es fes policia per defensar els valors bàsics de la república francesa (fou el policia assassinat en l’atemptat de Charlie Hebdo) o les raons perquè Lassana Bathily, el musulmà originari de Mali, actués defensant als jueus en el supermercat. Aquests dos joves musulmans són testimonis d’un comportament cívic i d’un model d’integració.

Tant el jove policia, lamentablement mort, com el jove empleat del supermercat, mostren la possibilitat d’una altra mirada per entendre el fenomen de l’Islam en les societats europees. L’excés de notorietat donada a la radicalització terrorista d’alguns joves musulmans enterboleix, ens distreu en excés, per entendre que existeix un Islam que està arrelant a Europa i que malda per convertir-se en una religió més dins de la pluralitat religiosa actual. Mentre es generi un interès, alguns cops excessiu i sobreactuat, per emfatitzar els riscos dels musulmans extremistes i violents, i s’oblidi que existeixen moltes vivències de l’Islam entre nosaltres que volen viure en harmonia i cívicament la seva religió, s’instal·larà entre nosaltres una visió distorsionada de l’Islam. Només cal veure com algunes tertúlies televisives accentuen, alguns cop amb exageració, els riscos i conflictes generats per les interpretacions radicals de l’Islam. Penso que cal fer un esforç, especialment els mitjans de comunicació, per presentar l’altre rostre de l’Islam. Cal parlar més dels musulmans que conviuen pacíficament com uns ciutadans més, tot i que, en més d’una ocasió hagin de lluitar activament per defensar els seus drets com a ciutadans d’un país democràtic.

La madrassa de Badalona

La proximitat de les eleccions municipals aviva els populismes. De nou, la possibilitat de guanyar posicions en alguns municipis, alguns partits envien senyals als barris populars de que estan disposats a combatre els perills associats a la immigració. En el barri de la Salut de Badalona l’ajuntament ha tancat un local d’una associació de musulmans perquè no reunia els permisos necessaris per fer les activitats que aquesta entitat feia. La comunitat musulmana, per contra, al·lega que havia fet els tràmits adients per procedir al canvi d’ús i la notificació  d’unes obres menors. Probablement això fou així, però no dubto que l’ajuntament actua des de la més estricta legalitat ja que, al contrari, la seva decisió de tancament podria ser recorreguda i les autoritats municipals ser acusades de prevaricació.

El que em preocupa és el to que ha tingut aquest conflicte i la possibilitat que aquest formi part de la pròpia estratègia electoral de l’actual equip de govern. Recordo que en les anteriors eleccions el mateix equip atià hàbilment les pors dels badalonins contra els romanesos buscant-ne vots espantats. Reconec que l’estratègia donà bons resultats. L’alcalde badaloní ha declarat “s’ha fet un seguiment de la legalitat del local, on es realitzaven ensenyaments islàmics, però que ha generat molta preocupació en el veïnat, per la possibilitat que també fos utilitzat com a mesquita”. L’alcalde, a més, ha afirmat que “tothom a Badalona ha d’assimilar que des de fa tres anys no es pot fer el que es feia abans i que consistia en tenir tots els drets i cap obligació”.

Ara, sota l’aparença d’una errada administrativa, els governants de l’ajuntament han deixat anar que tancaven al local perquè allò era una madrassa. L’ús d’aquesta paraula, madrassa, no era accidental doncs l’imaginari col·lectiu desconeix el vertader sentit del terme i ho associa als talibans i al terrorisme. La paraules madrassa far por, fins i tot, tal como estan els ànims parlar d’escola islàmica agita les mateixes pors. D’aquí que l’estratègia de l’ajuntament és perfecte. Davant la por, agreujada pel temor del terrorisme d’arrel islamista, l’ajuntament ofereix autoritat i ferma disciplina com a millor garantia per la seguretat dels veïns. D’aquí a demanar el vot només hi ha un pas. L’associació és perfecta i ben segur que dóna bons resultats. Però el que l’ajuntament no explica és que en àrab una madrassa és qualsevol institució educativa, ja sigui laica o religiosa, ja sigui islàmica o vinculada a qualsevol altra religió. Una madrassa no és cap perill per la societat catalana, més aviat és un dret que tenen els musulmans de rebre la formació religiosa que els reconeix la llei de 1992 sobre la salvaguarda del culte islàmic en el nostre país.

El que sí és un problema, especialment que afecta la dignitat dels catalans musulmans, és que no poden rebre la formació religiosa a la qual tenen dret en les mateixes condicions que altres confessions religioses. La consciència d’aquesta indignitat pot alimentar actituds ressentides a partir de la qual s’alimenten odis i rebuig social. Això sí que és un problema.

La matraca informativa com instrument polític

La matraca és un instrument compost de dues o més fustes articulades que, posat en moviment, fa un soroll sec i repetit, emprat antigament per Setmana Santa en substitució de les campanes. A més d’un instrument, la matraca és una expressió col·loquial emprada per fer adonar la repetició pesada d’alguna argumentació. Així, "donar la matraca" és una expressió sinònim de donar la llauna o donar la tabarra i s'usa per indicar que algú es posa excessivament pesat, és importunat o insisteix amb impertinència en alguna cosa que ens fa enfadar.

Això és el que fan algunes persones amb el tema de la mesquita de la ciutat de Barcelona i, de manera específica, davant del rumor gratuït de construir-la en l’antiga plaça de braus Monumental. Malgrat els reiterats desmentits de la propietat i del mateix alcalde de la ciutat hi ha encara persones que han convertit aquest en una matraca informativa. És probable que l’ús de l’estratègia de la matraca informativa en mans d’algun polític és per treure’n algun rèdit electoral. Però fan el ridícul de forma persistent.

L’opinió pública pot tornar-se en contra amb els qui usen la matraca informativa perquè als ciutadans se’ls pot aclaparar amb informació, però no accepten que se’ls consideri estúpids. És poc probable que hi hagi algú que creure viable que a la plaça Monumental es pugui construir-hi una mesquita de grans proporcions. Ningú es pot creure creu un projecte d’aquesta magnitud. Per exemple, un minaret de 300 metres sabent que la Torre de Collcerola fa 288 m. i les torres de la Sagrada Família, quan s’acabin l’any 2026, tindran 172 m. o les actuals Torres Mapfre tenen 154. El pressupost dit del projecte és de  2, 2 mil milions d’euros quasi bé com tot el pressupost de l’ajuntament de Barcelona. Tot i aquesta fantasia, hi ha encara algun polític local que hi dóna crèdit i insisteix de que, no només està en contra d’això, sinó que pretén modificar les ordenances municipals per evitar que en la plaça es pugui fer una mesquita.

Aquesta forma d’entendre la política d’oposició mereix la meva indignació perquè el seu darrer objectiu és provocar associar en l’imaginari dels ciutadans que hi ha algunes opcions polítiques que estan en contra de l’Islam. Per això s’aprofiten de qualsevol excusa per fer forat amb el seu missatge. Aquesta actitud de recerca de rèdits polítics, per més civilitzada que sembli, és tan perillosa com tota xenofòbia, ja que a la fi no promou un model de societat oberta i respectuosa amb les llibertats personal. Tot al contrari, aquestes actituds insinuen comprensions totalitaris i excloents que malmeten la convivència social i divideixen la societat.

Ara ve el Ramadà

Ara ve el Ramadà, ¿vols venir a conèixer els catalans musulmans?. Tot i que aquesta frase tingui unes ressonàncies d’una cançó popular, aquest podria ser el lema d’un campanya per donar a conèixer a la societat catalana les vivències religioses, i humanes, que viuen els musulmans de Catalunya durant el mes sagrat de la seva religió. Sé que algunes comunitats musulmanes aprofiten el Ramadà per obrir les seves pràctiques religioses als seu entorn. És habitual celebrar algun iftar (moment de trencament del dejuni) obert al barri on està el lloc de culte perquè qualsevol persona pugui sumar-se a aquest moment significatiu conjuntament amb la comunitat musulmana.

Aquestes iniciatives són importants perquè ajuden a establir vincles socials que cohesionen i afermen la convivència cívica. Però, en moltes ocasions, l’esforç de les comunitats musulmanes poden passar desapercebuts per la indiferència social davant del seu gest o la recança d’aparèixer al costat dels musulmans pel temor que inspiren els populismes que tot ho cacen al vol. La reiteració d’aquestes actituds cansa i distorsiona els ponts de convivència i erosiona el caràcter d’alguns musulmans que noten, un dia sí i un altre també, com és difícil ser musulmà des de les contradiccions d’una identitat ambigua. Si a això li sumen els impactes d’una crisi econòmica que afecta durament a molts musulmans, no per ser afiliats a aquesta religió, sinó per la precarietat de les seves feines o la debilitat dels seus llocs de treball, el resultat és preocupant.

Altres països que ens han precedit en la gestió d’aquestes situacions adverteixen que tot això altera negativament les identitats dels col·lectius musulmans. Avisen que davant el fracàs del progrés econòmic i la poca sensibilitat de la societat vers les creences religioses dels musulmans es dóna un afebliment de la identitat dels individus que professen l’Islam. Com que molts tenen un origen, més proper que llunyà, als processos migratoris no es senten plenament integrats i consideren que se’ls menysté per la seva condició on la religió hi té un paper destacat. Davant d’aquesta perduda d’identitat l’Islam apareix com un refugi segur. Per això aquests moments són propicis per les lectures tancades i rigoristes de l’Islam. Els líders de les comunitats musulmanes comenten l’èxit dels nou fonamentalismes entre en els musulmans catalans. Tenim temps per prendre decisions oportunes. No deixem prendre l’oportunitat del proper Ramadà que comença la setmana vinent.

No tot va bé en els catalans musulmans

Estem instal·lats en el cofoisme de pensar que vivim la diversitat religiosa a Catalunya de forma plàcida. És cert que des de fa temps no es donen conflictes entre ciutadans i les confessions religioses, especialment amb les que viuen més públicament la seva fe. Els moviments laïcistes segueixen les seves controvèrsies amb les reminiscències del confessionalisme catòlic, i, en més d’una ocasió tenen raó; les autoritats locals segueixen situant els oratoris- mesquites musulmans en els polígons de les perifèries com si això no fos segregació urbana; els evangèlics carismàtics creixen i proliferen amb les seves músiques i al·leluies; i les altres religions minoritàries sobreviuen com poden, algunes totalment controlades des de l’estranger. Però com que no passa res, és a dir: no hi ha conflictes que alterin la convivència, tothom considera que tot va bé.

¿Va tot bé?. No hi ha una única resposta a la pregunta; hi vàries consideracions a fer segons la dimensió temporal. A curt termini, hi ha una sensació de tranquil·litat, a ningú li molesta la pau social; però la resposta a mig i llarg termini és mes complexa, més fosca. Avui s’estan assentant les bases del que passarà d’aquí uns quants anys i estan succeint alguns fets que poden condicionar negativament aquest futur. El més rellevant és l’impacte de la crisi econòmica en col·lectius que tenen en comú tenir un origen immigrant i, alguns d’ells, professor la mateixa religió islàmica. En aquest cas, la crisi ha aprofundit la crisi d’identitat que tenen algunes persones en aquests col·lectius.

L’atur, a més d’agreujar la situació econòmica d’aquestes persones, els proporciona un temps que cal ocupar com abans ho feia el treball. Alguns individus, intentant refer la seva identitat sempre esborrada per una immigració mal assumida, tornen als oratoris a buscar consol, comprensió i a refer lligams i vincles a fi de comprendre i suportar aquesta situació. Aquesta circumstància està sent aprofitada pels sectors més tancats de l’Islam per captar adeptes sobre la base del conflicte amb la societat d’acollida i el refús de tot un model de civilització que s’interpreta decadent i explotador per trobar-se allunyat d’Alà. Poc a poc, aquestes persones endureixen els seus cors i manifesten uns posicionaments que abans no mostraven. Mala peça al teler,  perquè és una nova font de tensió encoberta en una societat que té masses raons per l’enuig. Fa temps que insisteixo en aquestes temes, però en lloc de resoldre’s la situació s’està enfosquint per moments. Encara hi som a temps, però cal sortir de l’actual passivitat i intervenir per crear noves condicions socials que facilitin una millor convivència.

Presons mentals

Les religions necessiten l´ús de referents culturals per expressar-se. Algunes, després de molts esforços i dures controvèrsies, han sabut trobar les expressions culturals més comprensibles als nostres temps. D’altres, encara no. En aquests casos, l’originalitat de la fe queda emmascarada per una cultura que resulta estranya i incomprensible al que podem considerar com la cultura del nostre temps i que defineix tota una civilització i la seva civilitat. Lamentablement, dins de l ‘Islam hi ha unes concepcions que no s’amaguen d’emprar uns símbols i expressions culturals molt arcaiques que entren en franc conflicte amb les representacions culturals de les societats occidentals i la seva civilitat.

Per evitar tot mal entès, reconec que el necessari respecte a la diversitat religiosa no ha de confondre’s i dissimular, en benefici de la convivència, el conflicte que algunes tradicions de l’Islam comporten per la nostre comprensió del respecte a la dignitat humana. La notícia de que comencen a veure’s dones musulmanes que es banyen vestides en algunes platges i piscines públiques ha encès les alarmes. Fa temps que aquest fenomen es presenta de forma esporàdica, però ara aquesta situació esdevé conflicte quan algun municipi  vol prohibir-ho. Ho trobo bé. Perquè certes indumentàries en les piscines públiques afecta a la salubritat. Però tampoc cal amagar que un dels motius d’aquesta oposició és considerar que les dones es banyin tapades és denigrant per elles.

Un cop, en un país de tradició musulmana, al preguntar perquè hi ha poques dónes a les mesquites vaig obtenir vàries respostes. Una era ben evident, l’Islam no obliga les dones a les mateixes pregàries que els homes. Però algun home va comentar-me, tot sincerant-se, que la presència de les dones a les mesquites els distrauria. Vaig trobar tota aquesta argumentació carregada d’un masclisme insuportable. Els mateixos arguments es fan servir per obligar a les dones a banyar-se quan més tapades millor. Aquest masclisme extrem és possible per una part perquè les pròpies dones estan presoneres d’unes creences que no són religioses, sinó culturals; i perquè hi ha uns homes que han fet unes interpretacions masclistes de l’Islam ben allunyades del sentit que l’Alcorà dóna a les relacions entre els homes i les dones. Cal avançar cap una comprensió oberta de l’Islam compatible amb els referents culturals de la nostra societat. El manteniment de certes pautes culturals són inacceptables perquè atempten la dignitat de les persones.

Els nens de l’Alcorà

El reportatge emès per la TV3 sobre els nens catalans d’origen gambià que retornen al seu país per estudiar l’Alcorà a les madrasses ha tret a la llum pública un problema existent a Catalunya des de fa temps i que afecta a més col•lectius musulmans. És evident que aquesta situació resulta inadmissible per qualsevol política sensata de cohesió social. La societat catalana, a través del sistema educatiu general, ha fet una inversió per preparar aquests nens i nenes per la seva socialització i per aportar-los els coneixements necessaris per assegurar el seu futur laboral i la seva autonomia personal. La interrupció del procés formatiu per anar als països dels seus pares representa un ruptura en aquest procés i un important risc d’exclusió social en el cas que aquests nens i nenes retornin a Catalunya.

L’existència d’aquesta situació reflexa les dificultats en la gestió de les polítiques d’integració social d’alguns immigrants i la seva complexitat. És evident que la decisió presa pels pares és de la seva responsabilitat i que en la base d’això hi juga un pes extraordinari el factor religiós. Però això, tot i ser important, no ho explica tot. Es pot pensar que hi ha també un cert fracàs d’alguns aspectes de polítiques públiques d’integració social. La societat d’acollida hauria de poder oferir a aquestes pares, tant preocupats per la formació moral del seus descendents, els recursos suficients perquè el seus fills i filles poguessin estudiar a Catalunya la religió islàmica amb rigor i en llocs pedagògicament adaptats.

No obstant, això no és suficient. Ja que si els pares desconfien del sistema educatiu català no modificaran fàcilment les seves decisions. Caldria situar aquests pares davant de les contradiccions i els riscos que pot comportar afavorir la sortida del sistema escolar dels seus fills i filles. En aquest cas, la decisió de no formar part de la societat que els vol acollir de forma normalitzada hauria comportar alguna dificultat que ajudés a comprendre els problemes que es poden trobar per mantenir aquesta voluntat. Però també caldria prendre altres iniciatives orientades a incidir en el sistema de representacions i valors morals dels pares. Sé que això és difícil, impossible diuen alguns. En tot cas, cal intentar-ho perquè es posa en perill la cohesió social. Aquests pares haurien de percebre que la societat catalana, els acull i accepta en la seva diversitat, i els proposa refer la seva identitat incorporant nous paràmetres i valors on no tot es possible ni està permès. Ho hem d’intentar.

¿Nadal musulmà?

Si en els països de cultura i llengua àrab els cristians quan parlen de Déu se’l denomina Al·là, ¿per què els musulmans que hi ha a Catalunya no poden celebrar el Nadal?. No per desitjar que els catalans musulmans es vinculin a la festa cristiana del Nadal, sinó perquè participin dels valors humans que fonamenten aquesta festa i que hem rebut, com a llegat preciós, dels nostres avantpassats. No espero que els catalans musulmans visquin amb plenitud  la commemoració cristiana del naixement d’un nen jueu, Jesús, fill de Josep i Maria que és Déu encarnat, perquè això forma part del Credo de la meva fe. Però, no fora una disrupció en la teologia musulmana identificar-se amb els cristians en el paper de la Mare de Déu, com a mare de Jesús, i el naixement de Jesús com a profeta reconegut com a tal per l’Islam. Les dues figures tenen un lloc rellevant en l’imaginari de la religió islàmica. El que proposo és tendir ponts entre dues maneres religioses de viure un mateix esdeveniment amb diferents significacions segons des d’on es visqui, assumint que les dues experiències es donen simultàniament a Catalunya.

Però, al marge de consideracions teològiques, existeix una dimensió cultural del Nadal tradicional català que els musulmans d’ací poden participar-hi plenament. Deixant a banda les sofisticacions consumistes associades a aquestes festes, hi ha uns referents culturals, integrats en la tradició popular que sosté el Nadal, que poden ser perfectament  integrats en les pràctiques dels catalans musulmans sense que això comporti una identificació religiosa amb aquesta festa. És bo insistir en això per resoldre el dilema escrupolós que poden tenir alguns catalans musulmans alimentat per les visions més tancades de l’Islam a Catalunya. Cal convidar als catalans musulmans a viure els valors tradicionals d’aquestes festes que, en molts aspectes recorden aquells que ells viuen quan s’apleguen per celebrar l’Iftar de final del Ramadà  o la festa de l’Anyell.  En aquestes festes, com en la tradició cultural viva del Nadal, hi ha la pràctica d’unes virtuts que fan més humana la nostre societat i fan sentir-nos més units en la fraternitat universal. Tots nosaltres, catalans de diferents religions, creences i orígens, som hereus d’una tradició viva integrada en el patrimoni cultural del nostre poble. No deixem perdre aquesta l’oportunitat de viure un Nadal de tots.

Per un Islam català. Part II

Pel seu interès reprodueixo la intervenció de Taoufik Cheddadi en una jornada sobre l’Islam on presentà la proposta de construir un fe musulmana referenciada al context català. El que es podria qualificar com un Islam català. Avui presento la transcripció de la segon part de la seva intervenció, la primera part està en la nota d’ahir.

Les teories Islàmiques dels propòsits (maqasid ) van evolucionar al llarg dels segles, especialment al segle XX. Els teòrics contemporanis van criticar les classificacions tradicionals anteriors de les necessitats a causa d'una sèrie de raons. Per remeiar aquests inconvenients, la noció de maqasid s'ha ampliat per incloure un espectre més ampli de persones - la comunitat, nació o la humanitat, en general. Ibn Ashur, per exemple, va donar prioritat al maqasid que s'ocupen de la nació (ummah ) sobre el maqasid que s'ocupen de les persones. Proposà que els maqasid universals de la llei islàmica són mantenir l'ordre, la igualtat, la llibertat, la facilitació i la preservació de la disposició natural pura (fitrah ). Quant a la terminologia, la  llibertat  (al Hurriiya ) és un terme recent incorporat en la literatura de la llei islàmica. El pensador Ibn Ashur, curiosament, va justificar l’ús del concepte de la al Hurriya a partir de les aportacions literàries de la revolució francesa que foren traduïdes del francès a l'àrab al segle XIX, encara que es va referir a d'una perspectiva islàmica sobre la llibertat de pensament, de creença, expressió, i acció en el mashi'ah (el voler). Un altre pensador, Rashid Rida, com a segon exemple, inclou la reforma i drets de la dona en la seva concepció de la Maqasid. La llibertat, la independència, social, política i reforma econòmica. Yusuf al Qaradawi, un tercer exemple, inclou la dignitat i drets humans en la seva teoria de Maqasid a més d’incorporar el conceptes de manteniment de la dignitat humana i els drets, la restauració dels valors morals, tractar amb equitat a les dones, la construcció d'una nació islàmica forta i un món cooperatiu. Mohammad al Ghazali parla de la justícia i la llibertat. Taha al- Alwani  parla de la unicitat de Déu i tenir fe (Iman), la purificació de l'ànima (tazkiyah), el desenvolupament (omran ) i la civilització a la terra.

Aquestes expansions del concepte de Maqasid ens permet respondre als problemes i preocupacions locals i globals, i ens permeten posar les bases d'un Islam català respectant tots els valors i principis de l'estat modern, i fer-nos sentir als musulmans catalans com a ciutadans, i a partir d’això, tenir els drets i deures que ens permetin treballar per aconseguir el benestar del país entre tots. Taufiq Cheddadi va concloure subratllant la importància dels Maqasid i la possibilitat del seu ús per construir un islam català, complementant les quatre eines bàsiques de l’Islam: el ijtihad o l'esforç intel·lectual per interpretar els textos, at Tajdid o la renovació de Din; al Islah o la reforma; i at Taghyir que vol dir canviar primer nosaltres mateixos a fi de canviar la nostra realitat, perquè Al·là no canvia el que tenen les persones, fins que elles no canviïn el que hi ha en si mateixos(13:11 ). Cal promoure una altra trobada per poder detallar i explicar aquests conceptes, Inshallah, per tal de saber més sobre els Maqasid. Ens aniria bé disposar de l’ajut del gran savi marroquí i especialista en usül al fiqhl (arrels del Dret), doctor Ahmed al Raissouni, graduat per  la universitat al Qarawiyyin de Fes, professor de usül al fiqhl a Marroc durant dècades, i possiblement el més important savi avui sobre Maqasid  Xaria.

Per un Islam català. Part I

Pel seu interès reprodueixo la intervenció de Taoufik Cheddadi en una jornada sobre l’Islam on presentà la proposta de construir un fe musulmana referenciada al context català. El que es podria qualificar com un Islam català. Avui presento la transcripció de la primera part de la seva intervenció i demà la resta.

Islam sunnita, Islam xiïta, islam ortodox, islam sufí, islam tradicional, islam polític, islam modern, islam transnacional com a títol d'aquesta trobada, islam europeu i ara islam Català !!. Quants islam hi ha. La veritat és que l'Islam és un, l'islam de la Noble Alcorà i l'autèntica Sunna del Missatger Muhammad ( SAS ), però la manera d'entendre i practicar varia, cal tenir-ho molt en compte el context espai-temps a l' hora d'establir judicis i veredictes islàmics, el context de la Meca, és diferent de Medina. L'imam Màlik ibn Anas tenia com a font de legislació Amal ( actes ) fet per la gent de Medina (la ciutat), i d'allí tenim les actes de Córdova, de Granada, de Fes, de Tetuan, de Sous, etc... L'Imam Muhàmmad ibn Idrís aix-Xafií tenia tot un corpus jurídic a Bagdad, i adquirí un altre després d'instal·lar-se a Egipte.

Aquí a Europa, exactament a Catalunya podem tenir un Amal català, seguint la terminologia Maliki, tenint present que a Al·là li pertany l'orient i l'occident. ¿Què significa ser Musulmà català? ¿qui som?, ¿que volem ? i ¿com ho volem? Taoufik Cheddadi insistí a incloure l'Islam com un component més de les senyes d'identitat catalana juntament amb la greca - romana i la jueva-  cristiana. No només per la presència demogràfica actual de mig milió de ciutadans musulmans que paguen els seus impostos indirectes i directes, sinó també pel notori arrelament històric cultural i creador de civilització.  Cheddadi va llançar una crida dient: cal repensar la religió, el concepte clàssic de la il·lustració ja està passat de moda. Déu ha mort digué Nietzsche, l'home ha mort segons Foucault, el text ha mort segons Barth, llavors que ens queda ? es preguntà. Entre la religió com a opi del poble segons Marx i la religió motor del capitalisme (ètica protestant ) de Max Webber, podem trobar una lloc per la religió o l'espiritualitat a la nostra societat postmoderna.

Per parlar un llenguatge comú, les bases de l'Islam català han de ser el desenvolupar els maqasid de la Xaria, els anomenats propòsits, objectius o finalitats de la Xaria, entenent la Xaria com el camí i la font; el camí islàmic en el context català partint de les fonts sagrades: el noble Alcorà i la autèntica Sunna. El concepte en si no té res de nou. Els objectius de la Xaria són unes qüestions prou reconegudes per tots els grans savis. Entre els especialistes en Usul al fikh (fonaments de la jurisprudència ) que van afirmar la importància d'aquests objectius estan Ibn al Hayib, al Qarafi i al Shatibi entre els malaquites, al Yuwaini, al Gazali i Ibn Abi al-Izz, Abd al-Salam entre los shafiís i al Tufi, Ibn Taymiyya i Ibn al Qayyim entre els hanbalis,  as Sarjasi i Ibn Nujaym dels hanafis. Els cinc objectius són: (1 ) protegir la religió; llibertat religiosa (2 ) protegir l'ànima, que s'entén com protegir la vida, (3 ) protegir la genealogia - o en termes més moderns, protegir la família com a institució, ( 4) protegir la ment, que podria entendre com la llibertat de pensament, i ( 5) protegir la riquesa, els béns ( l'economia). 

¿Quin Islam per quina Catalunya?

Aquesta suggerent pregunta fou feta per l'islamòleg català Jordi Moreres en una taula rodona que era pòrtic al congrés sobre Viure l’islam al sud d’Europa. La construcció de la trasnacionalitat des d’una perspectiva religiosa  organitzada pel Grup de Recerca sobre Exclusió i Control Socials de la Universitat de Barcelona i Autònoma de Barcelona. La pregunta obliga a repensar alguns de les premisses presents en el tímid debat sobre el model d’Islam que cal assumir com a propi a Catalunya. La mateixa pregunta se la feu també Tawfiq Cheddadi i tot seguit proposà algunes respostes interessants sempre molt ben fonamentades en la teologia islàmica. Per aquest sociòleg i teòleg islàmic, imam de la gran mesquita de Terrassa i actual president del comitè consultiu de l’associació Ucide-Cat, l'Islam no només es adaptable a les diferents realitats dels països on viuen els musulmans, sinó que ho ha de fer perquè això forma part de la seva essència i tradició. Per Tawfiq Cheddadi existeix un nucli de creences inscrites en l’Alcorà i la Sunna, i altres fonaments doctrinals,  que defineixen el que és l’Islam. Però existeixen altres creences i comportaments, que també es creuen fonamentals pels musulmans, que són només el resultat de les anomenades escoles jurídiques i interpretatives que nodreixen la Sharia, llei musulmana, i que són perfectament emmotllables als contexts culturals on viuen els musulmans.

A Catalunya té sentit parlar d'un Islam català, afirmà Tawfiq Cheddadi. La mateixa singularitat catalana porta a cercar aquest model propi de l’Islam. L'obvietat d’aquesta afirmació, junt amb la naturalitat i fonamentació teològica que l’imam de Terrassa basà el seu raonament, sorprené a més d’uns participants en el col·loqui. Alguns dels assistents defensaren la unicitat universal de l’Islam. Els arguments de Tawfiq Cheddadi causaren una perplexitat amable entre els assistents no catalans que constataren que fora de Catalunya ningú es proposa un plantejament similar. Deien, resulta inimaginable un Islam madrileny, mentre que a Catalunya això és natural.

Tawf iq Cheddadi afirmà que els makasids (maqasids) de l’Islam, els grans objectius o propòsits de la fe vinculats a la Sharia: assegurar la religió, protegir la vida (no matar), protegir la llibertat de pensament, protegir la propietat i els bens i protegir la família com institució poden ampliar-se a partir dels contextos culturals en els quals es viu l’Islam. Ell proposà incorporar qüestions com la justícia, la llibertat, el valor de l’individu, etc... Aquí, penso, és on es podrien afegir els aspectes relacionats amb el respecte i igualtat de les dones, tema molt sensible en la nostre societat. Aquest és el camí a explorar i recórrer per definir quin és el camí que han de fer els musulmans catalans per definir el que pot ser el model de l’Islam català.

Defensa de la llibertat religiosa

Està clar, i ningú ho discuteix, que la llibertat religiosa és un dret fonamental. Així figura en el marc constitucional del nostres país i així és reconeguda com a llibertat bàsica en l’ordenament jurídic dels països democràtics o en la mateixa declaració universal dels Drets Humans. Som hereus d’aquesta llibertat, l’assumim, la defensem i alguns la practiquem activament. Però aquesta pràctica presenta alguna dificultat i malentesos per alguns. Ara, per exemple, a Mollet del Vallès, es dóna un conflicte en l’exercici i la interpretació d’aquesta llibertat. 

¿Que passa quan l’exercici de la llibertat religiosa entra en col·lisió amb normatives de tipus urbanístic, com és el cas de Mollet?. Existeix un prelació normativa que cal tenir en compte i respectar. En aquest cas, és evident que una llibertat fonamental i el seu exercici obté una rellevància sobre altres normatives particulars. Recordo que les restriccions a l’exercici de la llibertat religiosa que consten en la llei orgànica de llibertat religiosa són ben poques i res tenen a veure amb el tema de l’urbanisme. Al contrari, alguns experts afirmen que algunes decisions en la planificació urbanística suposen una segregació territorial per l’exercici de la llibertat religiosa.

Si algú considera que alguna normativa urbanística, per raó d’una interpretació particular, vulnera la seva llibertat a practicar una religió té a les seves mans el millor recurs que proporciona l’Estat de Dret: anar als tribunals. Aquesta perspectiva és un gran progrés que ens permet ordenar la convivència de forma pacífica a partir d’unes garanties donades per un poder, el judicial, que assegura la defensa dels drets dels ciutadans. Penso que aquesta pràctica és més efectiva que recórrer a la pressió directa com, per exemple, pressionar a les autoritats pregant a la porta del consistori. Això pot ser efectiu momentàniament, i útil per cridar l’atenció, però no és un gest que no es pot sostenir en el temps. Si algú considera que els seus drets han estat conculcats la via que cal seguir és clara i és un signe de maduresa cívica: recórrer a  la justícia.

Incomprensió entorn als musulmans catalans

Contínuament apareixen notícies que evidencien que una part de la comunitat de catalans musulmans està cada cop més agitada i alguns opten per radicalitzar-se i tensar les relacions de convivència. En algunes d’aquestes situacions, sembla que hi ha raons objectives que afavoreixen aquesta deriva radical. Algunes autoritats locals acumulen errors en la gestió de la diversitat religiosa. Les seves decisions, situades entre el desconeixement de la regulació de l’exercici de la llibertat religiosa i la por a la fuga de vots cap el populisme, creen tensions gratuïtes que només serveixen per atiar la confrontació. Per la seva part, algunes comunitats musulmanes no entenen ni assumeixen que les relaciones en l’espai públic estan regulades per lleis i normes que s’han de respectar i complir. A més es troben còmodes en l’enfrontament, perquè pensen que des d’un ambient tensat podran educar la fe dels seus parroquians. El resultat final d’aquesta dinàmica perversa és la irremeiable confrontació que altera la desitjada convivència.

El que està passant a Mollet és un exemple de tot això. La comunitat musulmana Al Huda no ha acceptat que el nou pla urbanístic d’aquesta ciutat impedeix fer una mesquita on ells volen. Tot i així, compraren un local, inhabilitat d’inici per fer un centre de culte perquè les normes del consistori impedeixen instal·lar-hi un centre de culte, arran d'un canvi del Pla d'Ordenació Municipal del 2004. Normativa que no va afectar a la mesquita que ja estava en funcionament per no ser retroactiu. Tot i la prohibició del planejament feren obres per fer la mesquita que l’ajuntament declarà il·legals i ocuparen el local per usos religiosos. L’ajuntament actuà de l’única manera que podia: precintà el local i sancionaren diverses vegades a la comunitat. El conflicte estava servit.

Els vectors d’aquesta tensió neixen per l’obstinació d’alguns dels seus principals protagonistes. Per una banda, la comunitat musulmana al Huda que, sabedors del que deia el planejament urbanístic ha anat al xoc de trens. Tenia l’alternativa d’emprar l’oratori situat en un polígon, tal com fa l’altra comunitat musulmana de Mollet, però no ho ha fet. Han buscat l’enfrontament directa amb l’ajuntament. Per altra banda, fora bo revisar la consistència de l’ordenació del plantejament urbanístic en relació a la prohibició d’instal·lació de locals de culte en determinats zones de la ciutat. Per vàries raons. Situar-los a la perifèria de les ciutats, com és el que pretenen aquestes normatives, els atorga invisibilitat i facilita el seu descontrol a l’escrutini públic i dificulta la interacció amb la ciutadania. Aspectes importants per garantir una convivència pacífica de les religions dins de les xarxes de convivència ciutadana. L’altra raó, és més de garanties constitucionals i es refereix a la restricció que una mesura d’aquest tipus, segons com es formuli, pot representar per l’exercici d’una llibertat considerada fonamental: la llibertat religiosa. Fora bo que es comencés a prendre seriosament que la fe i la seva pràctica més que un destorb són una riquesa per la societat.

Les burques sota sospita

Una de les notícies de l’estiu ha estat la instrucció donada a la policia catalana de censar les persones que vagin amb burca per llocs públics. El cert és que els Mossos d'Esquadra des de fas temps segueixen de molt de prop l'aparició de nicabs i burques a Catalunya, perquè se'ls considera indicadors de l'expansió de la doctrina salafista. La qual es considera preludi sempre d’actituds que es poden radicalitzar a pitjor. Per a la policia catalana, «la detecció en un municipi d'un augment de les dones que porten el nicab o el burca» forma part dels «indicadors per detectar una visió salafista de l'islam».

És cert que el rigor salafista, portat al seu extrem, suposa un risc de fractura social, ja que predica l'aïllament dels col·lectius musulmans de la resta de la societat. I també és cert que part de la radicalització política de l’Islam busca els seus adeptes dels sectors fonamentalistes. Però l’estratègia a seguir per combatre aquesta deriva no ha de ser únicament policial, sinó bàsicament política i evitar escampar als quatre vents les lògiques mesures de prevenció que podem, i han de fer, les forces de seguretat. Cal actuar amb prudència, discreció i fermesa. Sabent que es tracta d’un tema on la reserva sempre és bona consellera. Com també ho és l’astúcia i molta més de la que sembla. Doncs els jihadistes, per tal d’acomplir els seus propòsits, dominen l’art de la dissimulació taqiyya, actitud permesa per l’Islam que consisteix en amagar les creences i pràctiques religioses a fi d’aconseguir uns propòsits religiosos superiors. Per això, quan ulls més oberts millor. Però aquesta no és l’únic camí que cal seguir. Perquè la criminalització mai és bona consellera per ningú.

Les necessàries preguntes que han de trobar una resposta política adequada haurien d’anar cap una altra direcció. Per exemple, cal procurar saber ¿per què el rigor salafista guanya adeptes entre els catalans musulmans en els darrers anys?, ¿per què a la comunitat musulmana hi ha persones que no s’identifiquen amb les propostes culturals occidentals?, ¿per què a Catalunya hi ha tants predicadors de l’Islam desarrelats de la realitat del nostre país?, ¿per què molts imams provenen de països fonamentalistes? ¿per què encara les comunitats musulmanes han de pregar en llocs poc aptes pel culte? ¿per què la ciutat de Barcelona no té encara una mesquita homologable a les existents a altres capitals europees? ¿per què cada cop que una comunitat musulmana intenta construir una mesquita es genera una oposició frontal? Les inadequades respostes a aquestes preguntes creen unes condicions òptimes on abonar amb èxit les paraules i les propostes del rigor fonamentalista. És en aquesta direcció on cal actuar i saber explicar a la població el que s’està fent per trobar les respostes polítiques.

La governança del fet religiós musulmà

La governança de Catalunya necessita donar un pas més en la gestió política del fet religiós relacionat amb la comunitat musulmana. L’aconfessionalitat de les institucions públiques no anul·la la seva capacitat de governar la societat amb una política específica orientada a garantir el que és un valor fonamental de tota persona: tenir una creença, viure d’acord amb ella i poder-la expressar lliurament. Per això, és propi del govern de Catalunya adoptar decisions polítiques que facilitin als catalans musulmans viure i celebrar la seva fe.

¿Què cal fer?. En primer lloc, garantir la legitimitat i representativitat dels interlocutors  de la comunitat musulmana. Cal fer explícits els seus líders a través d’un procés democràtic que permeti identificar qui parla en nom de tots ells. Sé que això no es pot imposar, però si que es poden crear condicions perquè s’articuli un àmbit representatiu dels catalans musulmans. D’acord amb el que preveu l’actual estatut d’autonomia hi ha un sòlid marc normatiu que permet proposar la creació d’un òrgan representatiu de totes les comunitats musulmanes de Catalunya. Tants anys de provisionalitat i representativitat implícita ha afeblit el valor simbòlic dels líders musulmans catalans. La lentitud i dificultats que ha tingut l’Estat en aquesta matèria no hauria d’impedir que a Catalunya la comunitats musulmana adoptés un camí propi i singular.

Al mateix temps que es resol la qüestió anterior cal facilitar que les diferents associacions de catalans musulmans puguin desenvolupar la seva tasca. Aquesta és, primordialment, organitzar i estructurar les comunitats musulmanes. La pèrdua o la disminució dels ajuts públics han debilitat moltíssim el marge d’actuació d’aquestes associacions i entitats. La seva pèrdua d’influència està sent aprofitada per persones passavolants que miren d’introduir visions tancades i esbiaixades de l’Islam poc coherents amb el que és la tradició religiosa de la majoria de comunitats musulmanes catalanes.

La tercera actuació està relacionada amb els llocs de culte. Cal resoldre definitivament aquesta qüestió. La indignitat de la majoria de llocs de culte no ajuda a que els catalans musulmans es trobin còmodes amb aquesta situació i la societat que els acull. Ja no és temps de moratòries, d’instal·lacions provisionals o de segregacions perifèriques dels llocs de culta. Cal assumir la construcció de mesquites allà on es vulgui i es pugui. Això exigeix obrir de nou un diàleg amb la comunitat per resoldre aquesta qüestió i garantir que el sistema de finançament d’aquests llocs de culte és transparent i no crea supeditacions incòmodes i poc aconsellables.

La darrera actuació està relacionada amb els imams. La feblesa de les comunitats musulmanes es projecta amb la seva poca capacitat per aconseguir uns agents del culte teològicament sòlids i amb uns esquemes mentals coherents amb els de la societat catalana. La manca de recursos d’aquestes comunitats propicia que moviments islamistes globals es moguin activament per proporcionar imams i predicadors ocasionals provinents de països exportadors de visions descontextualitzades de l’Islam. Si el fet religiós ha de contribuir a la integració social i a la creació de societat, és bo que les persones influents en les comunitats comprenguin els trets bàsics de la societat en la qual la comunitat arrela la seva fe. És evident que la governança ha de mantenir-se al marge dels continguts de la fe, però sí que forma part de la seva responsabilitat contribuir a que les expressions culturals de la fe, i de qualsevol creença, ajudin a travar la societat.