dimarts, 31 de gener del 2012

La desconnexió

He sentit una conversa en l’autobús que mostra correctament, penso, el que pensen i senten els ciutadans. Dues persones comentaven l’acord pres en la recent trobada de dirigents europeus a Brussel·les sobre l’estratègia a seguir per crear ocupació amb recursos escassos. Aquesta estratègia comporta, entre altres coses, que en determinats països: Espanya, Grècia i Itàlia les propostes seran supervisades directament per la Comissió Europea a través d’uns denominats equips d’acció. Aquest fet, segons deien les persones que he escoltat, és una prova que Espanya està sota sospita. Per aquests ciutadans això és un fracàs que hauria de fer reflexionar als governants. Perquè s’ha viscut desbocadament i com exemple comentaven que s’havien fet mes universitats que altres països europeus i no ha servit de res. Mentre que Alemanya, un país sòlid i important motor econòmic invertia bàsicament en formació professional. Aquí no.

Durant anys la societat espanyola ha estat cofoia d’un creixement fictici i d’unes inversions que només sustentaven aparences. La duresa de la crisi està situant les coses al seu lloc, però a uns costos molt elevats. Durant anys, des de les responsabilitats de govern s’han alimentat fantasies més pròpies dels dibuixos animats. Es negava la crisi esperant unes notícies positives que mai acabaven d’arribar. Mentre la iniciativa política fomentava polítiques basades en la potenciació dels drets civils, el temps demostra que no es sabia invertir la tendència d'un desenvolupament econòmic irreal. La governança de la societat afavoria la creença de que l'economia anava, o aniria bé, que era una qüestió imminent, però la realitat demostrava que s’anava en direcció contrària. Hi havia molta irrealitat.

Ara, mirant el temps passat, hom té la impressió de que hi havia importants dosis de il·lusions en alguns casos. Administrant la perspectiva que dóna la distància temporal em pregunto si la política no afavoreix els risc de caure en la temptació de la desconnexió de la realitat. Per això, sembla que la ciutadania, encara que pugui semblar una paradoxa, valora més positivament les propostes polítiques que identifiquen els problemes reals i proposen mesures, encara que siguin dures, i tendeixen a defugir aquelles altres propostes que representen un certa desconnexió de la mateixa realitat.

dilluns, 30 de gener del 2012

Hawk-Eye

Ahir vaig veure la final vibrant del partit de tenis entre Novak Djokovic i Rafel Nadal. Esport, passió i suspens fins el darrer moment. No sóc espectador assidu del tenis, per això no era del tot conscient de la importància de l'ús de la tecnologia per ajudar a conformar els criteris del jutge principal. La tècnica de l’ull de falcó, hawk-eye, permet, en cas de dubte, verificar on ha botat la pilota. Aquesta tècnica informàtica es fa servir també en el criquet i en altres esports en els quals intervé una pilota. Si la tecnologia serveix per millorar sense minvar l'autoritat del jutge de tenis, perquè no es pot fer-se servir en altres esports on els àrbitres poden tenir dificultats evidents de visió per exercir la seva funció.

La tècnica hawk-eye seria molt útil en el futbol on la velocitat dels esdeveniments pot conduir a prendre decisions errònies amb greus conseqüències. Sé que s’han fet algunes proves i que en menys d’un segon es poden transmetre informacions al jutge perquè conformi la seva decisió. Però el sistema no s’ha implantant. Quan és evident que el seu ús permetria avaluar correctament els fores de joc o les faltes dins l'àrea, per exemeple; ja que en alguns cops són qüestió de petites distancies o apreciacions subtils que cal fer. Hi ha moltes resistències per fer servir aquesta tècnica quan és evident que pot ajudar a millorar la qualitat la decisió. Alguns cops dóna la impressió que perdura una concepció heroica de l’administració de la justícia on el domini de l’escena importa tant com el resultat la decisió. Això explicaria, en el cas del futbol, l’obsessió que tenen alguns àrbitres de sancionar ràpidament qualsevol protesta i fer-se el distret alhora de valorar la duresa d’alguna entrada. No diguem altres instàncies de l’esport que tenen venes als ulls quan deixen d’actuar per ofici davant d’una agressió identificada gràcies a un vídeo, per exemple. Dóna la impressió que en aquests casos confonen l’autoritat que han d’exercir amb el poder que tenen. Mal assumpte.

diumenge, 29 de gener del 2012

Pantalla Global

Quan vaig veure per primer cop “La nit americana” de François Truffaut, va impressionar-me l’obsessió mostrada pel personatge de director, interpretat pel mateix Truffaut, de mirar la realitat a través del rectangle que formaven els seus dits imitant el format de la pantalla. Ara, veient l’exposició Pantalla Global del CCCB entenc que les pantalles, tota mena de pantalles, han condicionen la manera de veure i comprendre la realitat. Aquesta, generalment es percebuda per una imatge transmesa per una pantalla.



En el catàleg de l’exposició, dos dels comissaris Gilles Lipovetsky i Jean Serroy, l’altre és Andrés Hispano, expliquen els diferents poders de la pantalla. Les pantalles sedueixen, són font de poder, narren històries i vehiculen relats, distorsionen la realitat, vigilen i venen mercaderies o idees, són eines de creació i comunicació, i acceleren aspectes de la vida. Des del cinema, la televisió o l’internet de l’ordinador la vida passa a través d’una pantalla. Les imatges produïdes i vehiculades pels mass media contribueixen a canviar la percepció del món; les comunicacions personals i polítiques; i les maneres de viure. Les pantalles són omnipresents. Al final de l’exposició vaig convertir un dels lemes de la mostra en una pregunta. ¿tot està en la pantalla?.

dissabte, 28 de gener del 2012

Recull de pregàries personals XXXI

Recull de pregàries personals XXXI
28 gener 2012

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

29 gener “Qui ha mesurat amb la mà tota l'aigua del món? Qui ha apamat el cel? Qui ha fet cabre en una mesura tota la pols de la terra? Qui ha pesat amb les balances les muntanyes i els turons?” (Is 40, 12)

30 gener “Qui pot abastar l'esperit del Senyor? Qui podrà suggerir-li bons consells? De qui necessita parers per a saber si obra amb encert? Qui li pot ensenyar el coneixement o li pot fer veure com ha d'obrar? (Is 40,13-14)

31 gener “Tu, rei potent, que estimes la rectitud, has posat els fonaments del dret; ets l'autor del dret i la justícia (Sl 99,4)

1 febrer “Senyor, Déu nostre, tu els responies: eres per a ells Déu de perdó, tot i castigar les seves culpes. (Sl 99,8)

2 febrer “Si surto al camp veig les víctimes de l'espasa; si entro a la ciutat veig els qui moren de fam. Profetes i sacerdots van errants pel país sense comprendre què passa. (Jr 14,18)

3 febrer “Que n'és, de bo, el Senyor! Perdura eternament el seu amor, és fidel per segles i segles.» (Sl 100,5)

4 febrer “Mil anys als teus ulls són com un dia que ja ha passat, com el relleu d'una guàrdia de nit. T'emportes els homes com si fossin un son; al matí s'espiguen com l'herba, com l'herba que s'espiga i floreix, però al vespre es marceix i s'asseca. (Sl 90, 4-6)

divendres, 27 de gener del 2012

Contemplació de l’Anunciació - I

Seguint la dinàmica dels exercicis de Sant Ignasi hi ha un moment que se’ns convida a la contemplació de l’Anunciació, l’anunci del naixement de Jesús segons l’evangeli de Lluc (Lc 1,26-38) “El sisè mes, Déu envià l'àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzarè a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria”. (Lc 1,26-28a). Un fet exterior a la vida personal mostra i fa adonar-me de quina és la voluntat de Déu. Cal adoptar la mateixa actitud de Maria, escoltar el que passa per copsar l’esdeveniment a través del qual Déu es manifesta. Per això cal aprendre a discernir el cor i el coneixement per tal de descobrir qui és l'enviat.

L'àngel entrà a trobar-la i li digué: -- Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu” (Lc 1,28b). Aquestes paraules mostren un acostament de Déu a la realitat més personal i íntima de cada persona. Déu entra en la vida personal i és percep en la realitat més personal. Déu penetra en la vida. “Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. L'àngel li digué: - No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva gràcia.” (Lc 1,29-30). La descoberta de Déu pot ser desconcertant i pot produir temor, ja que amb la seva presència s’evidencien les contradiccions que tenim i els nostres pecats, les nostres infidelitats. Al final del camí és incert, perquè la trobada amb Déu transforma les vides. Però tenim la certesa que a li fi del camí hi ha la joia plena. Però abans d'arribar-hi, per poder començar el trànsit cap aquest final joiós cal descobrir les mancances. La presa de consciència d'això crea torbació. Però podem confiar amb la misericòrdia de Déu per que, malgrat quina sigui la realitat personal, Déu sempre perdona. Déu es reconcilia amb les persones. Això dóna seguretat.

dijous, 26 de gener del 2012

El sorgiment dels pentecostals catòlics

Era qüestió de temps que l’Església catòlica competís en alguns països amb els moviments pentecostals i carismàtics. Això és molt clar avui al Brasil. El passat viatge del papa Benet XVI al Brasil pretenia neutralitzar la sangria que els protestantisme evangèlic està causant en alguns països de llarga tradició catòlica. L’elecció de Brasil, seu de la propera Jornada Mundial de la Joventut, s’ha d’interpretar en aquesta estratègia de disputar l’hegemonia del cristianisme. Brasil és el país amb el més elevat nombre de catòlics del món, davant de Mèxic, Filipines, Estats Units i Itàlia. Però des de la dècada dels 80 el catolicisme perd adherents entre la població. Si a finals de 1980 el 90% de la població es considerava catòlica, avui no només ho són dos terços del brasilers. Una gran part d’aquesta pèrdua es deu al pas del catolicisme al cristianisme carismàtic pentecostal.

El nou protestantisme és atractiu pels brasilers. Les seves celebracions, festives i amb molta música i cants, sanacions i altres formes d’expressió de la fe pentecostal entronca amb la religiositat popular brasilera. Aquesta és la raó de l’atracció que els moviments evangèlics tenen davant de les propostes cultuals i culturals del catolicisme . Les corrents carismàtiques, depreciades anys enrera per determinades corrents teològiques, avui s’ha anat consolidant entre amplis sectors de la població. Segons estimacions, les corrents carismàtiques, evangèliques i catòliques, representen el 40% de tota la població. D'aquests, els catòlics serien prop de 35 milions. L’Església catòlica del Brasil conscient d’aquesta competència en l’àmbit de la fe està assumint incorporant elements dels moviments carismàtics i pentecostals. En els últims temps han aparegut diversos capellans catòlics, entre els quals destaca el pare Marcelo, que propicien i practiquen la incorporació dels elements carismàtics en les pràctiques religioses catòliques. Cal seguir de prop aquests moviments per conèixer la seva incidència i projecció futura.

dimecres, 25 de gener del 2012

Indignitat i mala educació

No se si el Regne d'Espanya hauria de prendre una mesura contundent contra Iran pel gest d'ahir del seu ambaixador de no voler donar la ma a la reina. Com tampoc sé si el gest podria vincular-se al recent embargament del petroli iranià. Però més aviat sospito que la raó d'aquest gest està en la negativa d'alguns musulmans de saludar a les dones. Són raons religioses. Personalment ho m’he trobat en situacions que ha passat el mateix. És profundament desagradable i molest. M'incomoda aquest gest en relació a la reina perquè en ella, en aquest moment, es trobaven identificades totes les dones espanyoles que mereixen un tracte d'igualtat que l'ambaixador negà.

És evident que la societat espanyola està encara lluny de tenir una política plena d'igualtat home dona, però es un signe de la seva maduresa democràtica haver avançat en aquesta direcció. No passa el mateix en determinades concepcions de l'Islam amb les quals sembla identificar-se l’ambaixador iranià. Aquest gest és inadmissible i condemnable. Negar-se a donar la ma a una dóna no és tolerable. Com tampoc és admissible l’actitud que mostren alguns catalans musulmans amb les dones. La necessitat d’una convivència cívica no ha de fer-nos negar allò que es evident com, per exemple, que alguns catalans musulmans discriminen a les dones. Això tampoc és admissible. Per això el gest de l’ambaixador, a més d’evidenciar una important mala educació i impertinència, és condemnable per indigna.

dimarts, 24 de gener del 2012

La veritat moral i els polítics cristians

El papa Benet XVI va rebre en audiència a un grup de bisbes nord-americans en visita ad limina apostolorum. En el seu discurs va defensar l’ensenyament moral de l’Església no separat d'una fe raonable i com a missatge alliberador.

La reflexió de Benet XVI partí de l’anàlisi l'experiència històrica nord-americana en relació a la llibertat religiosa, i específicament en la relació que s’establí entre religió i cultura. Afirmà que “en el cor de cada cultura, tant si es percep o no, hi ha un consens sobre la naturalesa de la realitat i el ben moral, i per tant sobre les condicions per el renaixement de la humanitat”. El papa destacà que, als Estats Units, aquest consens, tal com es conté en els documents fundadors del país “es va fonamentar en una visió del món formada no només per la fe sinó també per un compromís amb determinats principis ètics, derivats de la naturalesa i la naturalesa de Déu”. Però avui, segons Benet XVI, aquest consens “s'ha erosionat significativament davant noves i potents corrents culturals, que no només s'oposen directament als ensenyaments centrals de la tradició judeocristiana, sinó que cada vegada són més hostils al cristianisme com a tal”.

El papa va subratllar que, “amb la seva llarga tradició de respecte per la correcta relació entre fe i raó, l'Església exerceix un paper crític en confrontar-se amb corrents culturals que, basades en un individualisme extrem, busquen promoure nocions de llibertat separades de la veritat moral”. “La nostra tradició no parla de fe cega, sinó d'una perspectiva racional que enllaça la nostra obstinació per construir una societat autènticament justa, humana i pròspera amb la nostra seguretat última que el cosmos posseeix una lògica interna, accessible al raonament humà” afirmà Benet XVI. “La defensa de l'Església d'un raonament moral basat en la llei natural es basa en la seva convicció que aquesta llei no és una amenaça per a la nostra llibertat, sinó més aviat un 'llenguatge' que ens permet entendre'ns a nosaltres mateixos i a la veritat del nostre ésser, per així crear un món més just i humà. Per tant, proposa el seu ensenyament moral, com un missatge no de constricció, sinó d'alliberament, i com a base per a la construcció d'un futur segur” afegí el Papa. Per això és important, emfatitzà Benet XVI, el testimoni dels cristians compromesos políticament en el camp dels grans valors morals del nostre temps: el respecte de la vida, la protecció de la dignitat humana i la promoció dels autèntics drets humans.

dilluns, 23 de gener del 2012

Dels valors a les virtuts

Dissabte passat, al portal de l’escala d’un amic que havia convocat una festa per celebrar el seu aniversari, coincidí al marxar amb dos bons amics i improvisarem una interessant conversa sobre la relació que hi ha entre valors i virtuts. Un d’ells, amb força perspicàcia, observà que hi ha una excessiva atenció mediàtica als valors i poca al tema de les virtuts. Aquest advertiment és del tot encertat. Durant molt de temps l’atenció s’ha centrat en parlar de valors de forma genèrica, sense adonar-se que els valors no són neutres ja que tant poden servir per alimentar comportaments bons com dolents. Mentre que les virtuts orienten el comportament de les persones a fer el bé.

El petit col·loqui improvisat en la penombra d’un portal m’ajudà a comprendre la urgència de reivindicar les virtuts més que els valors. Les virtuts s’han confós amb la virtuositat i s’ha abandonat el discurs moral sobre l’ésser virtuós. Al parlar en excés sobre la crisi de valors s’ha desvirtuat el sentit moral de la virtut perquè s’ha posat l’accent amb un concepte ambigu perquè és, a voltes, polisèmic i pot desembocar en pràctiques antagòniques. No passa així amb el concepte de virtut. Aquesta sempre evoca la capacitat de produir un efecte donat en una direcció encaminada al fer el bé. De tot això, com s’ha vist, es pot parlar en un portal, un dissabte a la nit al barri del Guinardó.

diumenge, 22 de gener del 2012

Suprimir la superfluïtat

Em temps de crisi també cal conrear les virtuts. Poblament, són temps per destil·lar dels valors les virtuts que cal defensar com a referents irrenunciables. També són moments per educar-nos en aquells valors que necessitem adquirir per dur una vida virtuosa. Per això quan, es llegeixen algunes notícies, hom de no pot deixar d’expressar una certa perplexitat.

He llegit en un diari de tirada estatal, molt atent a veure la palla en l'ull dels catòlics, una notícia que m'ha deixat bocabadat. Un conegut empresari té centenars de sabates de luxe i explicava que se les compra anualment a New York. No pretenc jutjar ara el comportament del senyor. Sí que m’agradaria fer notar que el diari, al publicar aquesta notícia transmet un comportament molt allunyat de les virtuts que s’haurien de propagar en temps de crisi.

M’interessa destacar de la inutilitat i futilitat de tenir més sabates de les que una persona es pot posar i la despesa inútil que aquest gests comporta. El despreniment de la superfluïtat ha de ser una virtut desitjable. Seria una virtut homologable o relacionada amb la fortitud de Plató o amb la mesura d’autocontrol que es desprenen de les virtuts cardinals catòliques, especialment la pròpia fortitud i la temprança. Ben segur que cadascú de nosaltres trobem la manera concreta de ser testimonis d’aquesta virtut.

dissabte, 21 de gener del 2012

Recull de pregàries personals XXX

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

22 gener “Senyor, dóna'ns la pau;el fruit mateix del nostre treball és obra teva.” (Is 26, 12)

23 gener “Que Déu s'apiadi de nosaltres i ens beneeixi, que ens faci veure la claror de la seva mirada” (Sl 67,2)

24 gener “Per això tothom qui confessa que Jesús és el Fill de Déu, està en Déu, i Déu en ell”( 1Jo 4,15

25 gener “Ensenya'm la teva ruta, Senyor, que m'encamini en la teva veritat; que el meu cor tot sencer veneri el teu nom” (Sl 86, 11)

26 gener “Tu, Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l'amor, mira'm, apiada't de mi. Dóna el triomf al teu servent, la victòria al teu fill d'esclava” (Sl 86,15-16)

27 gener “El qui obra com cal i diu la veritat, el qui refusa d'enriquir-se amb violències, el qui no es deixa comprar amb obsequis, no fa cas de propostes criminals i acluca els ulls per no mirar la maldat. Aquest home residirà a les altures, viurà segur en castells dalt de les roques. Tindrà el pa de franc i l'aigua no li faltarà.” (Is 33, 15-16)

28 gener “Judicarà tot el món amb justícia, tots els pobles amb raó” (Sl 98, 9b)

divendres, 20 de gener del 2012

Mètode d’oració

Regirant papers vaig trobar unes notes de quan vaig fer els exercicis de Sant Ignasi sobre l’oració. He trobat interessant l’enfocament que em donaren sobre l’oració. Per aquest motiu reprodueixo quasi bé textualment aquestes notes perquè aporten un mètode que serveix per articular la senzilla pregària personal més enllà dels exercicis espirituals de Sant Ignasi.

Tota oració té una entrada. En aquesta primera part de l'oració cal sentir-se en el Senyor. Per fer-ho cal ajudar-se amb el que Sant Ignasi proposa com a oració preparatòria. A continuació ve el cos de l’oració. En primer lloc es fa una lectura vivida del text (assimilació contemplativa del text) bíblic, procurant arrelar-lo a l'experiència personal. Cal sentir primer les paraules (que elles vagin penetrant en un mateix, sense reflexionar-les, només deixant-se portar pels sentits). Després cal situar aquestes sensacions generades pel text en la vida quotidiana. Tot seguit es procedeix a la petició de gràcia que consisteix en un coneixement intern del text.

S’acaba l’oració acaba amb un col·loqui final. Cal resumir en el cor els sentiments més dominants sorgits durant la pregària. S’acaba amb el Pare Nostre. Aquesta pregària ha de complementar-se diàriament amb la Pregària de la Vida que és una revisió i il·luminació del que s'ha fet durant el dia a la llum de la paraula de Déu.

dijous, 19 de gener del 2012

El vot religiós a les primàries republicanes de New Hampshire

Les enquestes fetes en els votants a la sortida dels punts de votació de les primàries de New Hampshire mostren que Mitt Romney fou el candidat més votat pels protestants evangèlics i també entre els votants en general. No obstant, dins del vot religiós la seva victòria és més minsa que en l’electorat republicà en general. Mitt Romney té un 39% de les preferències electorals de tots els votants republicans i Ron Paul té un 23%. Mentre que el primer recull el 31% de votants protestants evangèlics i el segon només un 21%, mentre que Romney té el 40% dels votants no protestants no evangèlics i Ron Paul el 24%.

Dels votants republicans de les primàries de New Hampshire un 22% es declaren protestants evangèlics. Entre aquests un 31% diuen haver votat a Romney, un 23% han votat per Rick Santorum i un 21% per Ron Paul . Molts pocs protestants evangèlics votaren per per Newt Gingrich, un 13% i un 9% Jon Huntsman i un 1% per Rick Perry. Els resultats de Romney han estat millors a New Hampshire que Iowa. Entre el 78% de votants republicans Nova Hampshire no protestants evangèlics un 40% han votat per Romney, un 24% per Ron Paul i un 19% per Jon Huntsman. Més allunyats estan la resta de candidats. Un 8% dels no cristians votaren per Newt Gingrich, un 6% per Rick Santorum i menys de 1% per Rick Perry. En aquest sector, Romney ha estat guanyador al igual del que passà a Iowa.

L’anàlisi dels votants per religions mostra que Romney va rebre la majoria del vot republicà catòlic. El 45% dels catòlics votaren Romney. Entre els catòlics la resta de candidats reberen el següent vots: Ron Paul un 17%, Jon Hunstman un 17%, Newt Gingrich un 11%, Rick Santorum un 8% i Rick Perry un 1% . Les preferències dels votants republicans no religiosos és una altra. Entre els no creients guanya Ron Paul, té un 47% de prereferències electorals menetre que Mitt Romney recull un 23% dels votants. La resta de candidats tenen les següents preferencies: Joan Hunstman un 21%, Newt Gingrich un 6%, Rick Santorum un 2% i Rick Perry un 1%. L’anàlisi entre els votants protestants (sumant totes les denominacions) donen els següents resultats. Mit Romney recull el 35% de les preferències dels votants republicans, Ron Paul un 20%, Jon Hunstman un 16%, Newt Gingrich un 15%, Rick Santorum un 12% i Rick Perry un 1%.

dimecres, 18 de gener del 2012

Les misses del moviment neocatecumenal

A l’Església catòlica hi ha nombrosos moviments, alguns relativament nous, que tenen les seves senyes d’identitat pròpia i molt diferenciada d’altres realitat eclesials. Tinc la impressió que existeix un desconeixement del que són i que fan. Per això, en la mesura que sigui possible, aniré explicant algunes de les característiques dels nous moviments eclesials. Començo per les comunitats del Camí Neocatecumenal i, en aquest cas, em referiré a com entenen les celebracions eucarístiques.

Les misses de les comunitats neocatecumenals han estat un dels factors de controvèrsia entorn i un motiu de recel per part del Vaticà alhora de concedir el reconeixement a aquest moviment que tingué una notable expansió sota el pontificat de Joan Pau II. Les eucaristies neocatecumenals, només celebrades per persones d’aquest moviment a les quals no poden participar-hi altres creients, es distingeixen des de sempre per almenys quatre elements.

1. Es celebren en grups restringits que corresponen als diferents estadis de l'avanç en el recorregut catequètic. Si en una parròquia, per exemple, les comunitats neocatecumenals són dotze, cadascuna amb un estadi diferent, sengles seran les misses, celebrades en locals separats més o menys a la mateixa hora, preferiblement el dissabte a la nit.

2. L'ambient i la decoració calquen la imatge del banquet: una taula amb els comensals asseguts al voltant. També quan els neocatecumenales celebren la missa en una església i no en una sala parroquial ignoren l'altar. Col·loquen una taula al centre i se sentin al voltant de la mateixa en cercle.

3. Cadascuna de les lectures bíbliques de la missa està precedida per una àmplia "monició" per part d'un o un altre dels catequistes que guien a la comunitat i són seguides, especialment després de l'Evangeli, per les "ressonàncies", és a dir, per reflexions personals d'un ampli nombre dels presents. L'homilia del sacerdot s'afegeix a les "ressonàncies", sense distingir-se de les mateixes.

4. També la comunió es realitza reproduint el mòdul del banquet. El pa consagrat un gran pa àzim de farina de blat, dos terços blanca i un terç integral, preparat i bullit segons les regles minucioses establertes per Kiko Argüelles es parteix i es distribueix als presents, que romanen en els seus llocs. Una vegada s'ha ultimat la distribució, tots ho mengen contemporàniament, inclòs el sacerdot. A continuació aquest passa d'un a un altre amb el calze del vi consagrat, del com beu cadascun dels presents.

Hi ha altres particularitats, però aquestes quatre són suficients per entendre quanta diversitat de forma i de substància hi ha entre les misses dels neocatecumenals i les celebrades segons les regles litúrgiques generals. Una diversitat segurament més forta, per exemple, de la qual hi ha entre les misses en ritu romà antic i en ritu modern. Les autoritats vaticanes han intentat diverses vegades portar de nou als neocatecumenals a una major fidelitat a la "lex orandi" en vigor a l'Església catòlica. Però sense masses resultats. L’advertiment més contundent es realitzà en el moment de la promulgació dels estatuts definitius del Camí Neocatecumenal, aprovats en 2008. En aquell moment, en l'article 13, les autoritats vaticanes establiren que les misses de les comunitats han d'estar "obertes també a altres fidels"; que la comunió cal rebre-la "dempeus"; que per a les lectures bíbliques es permeten, a més de l'homilia, només "breus moniciones" introductoras”.

dimarts, 17 de gener del 2012

Sant Antoni gloriós

Avui és Sant Antoni Abat. De petit tenia festa a l’escola. Era el sant patró del col·legi: els escolapis de Sant Antoni a Barcelona. Es beneïen animals domèstics, cavalls i burros, i els Tres Tombs abans de desfilar. Per això recordo amb molta simpatia aquest dia. Vull evocar la figura d’aquest sant que forma part del meu imaginari personal a través de la seva estàtua vestit d’anacoreta amb un porquet als seus peus que hi havia a l’escola. San Antoni fou el precursor de la vida anacoreta i cenobítica. La seva vida de sant exemplifica uns valors que haurien de ser comuns en la vida dels cristians, tot i que siguin viscuts en diferent intensitat.

En la vida de Sant Antoni hi ha una resposta radical a la crida de Déu. Sabé deixar allò que era accessori per anar a buscar la radicalitat de l’amor de Déu. En un diari d’avui he llegit l’actitud que adoptà el jugador del Barça Abidal després de la seva infermetat i m’ha recordat el gest de Sant Antoni de vendre’s el que tenia i quedar-se sense res material mentre cercava Déu. A continuació Sant Antoni s’anà al desert on passà vint anys vivint com anacoreta en la seva recerca de l’experiència de Déu. El desert és el lloc idoni, segons el profetisme jueu, per conrear l’espiritualitat. Per això, després de desprendre’s dels bens Sant Antoni poua en la seva espiritualitat. Gràcies a aquest coneixement interior, construït a base de la pregària i el treball, pogué transmetre pau i serenor. Irradiava la bondat de Déu.

Un cop acabada l’experiència de retrobament interior, el temps del desert interior, Sant Antoni comparteix amb altres deixebles una vida en comú. Es comencen a crear petites comunitats que seran les precursores de la vida monacal. És el temps del Sant Antoni abat. En aquesta fase el sant ens ensenyà a compartir la riquesa interior amb altres persones. La joia de viure és un valor a compartir amb els demés. Finalment, m’agradaria destacar el valor de la tradició d’associar Sant Antoni amb els animals. Aquesta reconciliació de l’individuo amb la natura aporta la comunió amb la creació de la qual en som tots membres per amor de Déu. Per tot això, tenen sentit els cants que avui s’entonen a molts pobles de Catalunya, València i Balears lloant a “Sant Antoni gloriós”.

dilluns, 16 de gener del 2012

Frases desentonades

En les campanyes electorals s’acostumen a dir coses que desentonen. Aquests dies per la xarxa circulen algunes de les frases dites per alguns dels candidats a la nominació republicana i altres polítics nord-americans. Són afirmacions actuals, o del passat, que es fan servir per lloar o desprestigiar a un polític. Resulta especialment sorprenent la duresa d’algunes de les desqualificacions que es fan servir per criticar companys del mateix partit per tal de guanyar la nominació a candidat a las eleccions presidencials. Les frases estan qualificades per grups temàtics.

Patriotisme

Cal recobrar l'ànima d’Estats Units, (...) l'optimisme nord-americà, que va construir aquesta gran nació, la millor del món”, assegura el favorit Mitt Romney en un vídeo de la seva campanya 2012.

"No podem deixar que la nostra angoixa temporal ens faci més petits com a nació", l'exembajador a Xina i moderat Jon Huntsman en el seu "Pla per restablir la confiança".

"El nostre país està en greu perill. Aquesta pot ser nostra última oportunitat per evitar caure en el socialisme [d'Obama]", va dir la ultraconservadora Michele Bachmann en el seu comiat de la carrera de les primàries republicanes.

El que diuen companys de partit sobre el paper, però enemics en el joc politic

"Romney diria qualsevol cosa per guanyar-se la confiança dels votants", digué el moderat Jon Huntsman en el seu “Pla per restablir la confiança?.”

“No és de fiar”, afirmà l'expresident de la Càmera de Representants Newt Gingrich sobre Mitt Romney, el candidat favorit en les primeres votacions de les primàries i per això situat avui en el punt de mira dels seus adversaris.

"L'única raó per la qual vostè no és un polític professional és que va perdre l'elecció pel Senat contra Ted Kennedy en 1994", Gingrich a Romney, que presumeix de la seva experiència com a empresari enfront de la trajectòria política de llarg recorregut dels seus adversaris.

Va canviar de rumb quan se li va pagar per canviar de rumb”, retreu un anunci de campanya de Ron Paul a Newt Gingrich. “És una qüestió d'hipocresia en sèrie”, afegeix.

És el símbol absolut d'aquest sistema corrupte [de Washington]", assegura un altre vídeo de la mateixa campanya contra el seu company de partit.

"Gingrich és un producte de Washington que va participar en els excessos d'un sistema polític trencat i polaritzat", Jon Huntsman en el seu "Pla per restablir la confiança".

Ximpleries”, va dir l'exsenador per Pennsilvània, Rick Santorum, sobre les propostes econòmiques de Romney.

Dret a les armes

Estic a favor del control de les pistoles: agafa-les amb les dues mans”, Rick Perry sobre el dret de cada individu a portar armes a EUA, segons recull ABC News.

"Defenso la llibertat essencial d'individu a tenir i portar armes [la Segona Esmena]", Mitt Romney en una entrevista amb el Washington Post.

Déu i amor en la política

“Que Déu et beneeixi”, Rick Perry a un dona amb un fill tetraplègic que ara està pensant a votar-li, segons la publicació Politico.

“Que Déu beneeixi als EU”, frase mítica empleada per tots els polítics, que fins i tot canten l'himne nacional abans d'un debat televisat en les primàries republicanes.

Necessitem més solidaritat, més famílies, més amor dels uns pels altres”, Michele Bachmann a l'inici de la seva precampanya republicana.

"Déu no va crear a aquest país perquè fos una nació de seguidors (...). Estats Units ha de conduir al món", Mitt Romney, octubre de 2011, segons AFP.

diumenge, 15 de gener del 2012

Aprendre a escoltar Déu

He escoltat per ràdio la missa conventual del monestir de Santa Maria de Montserrat d’avui diumenge. He trobat interessant l’homilia del pare Joan Carles Elvira, antic prior. Entre altres coses ha parlat de les dificultats que tenim avui els cristians d’entendre la Bíblia tot i la seva riquesa de continguts. Les seves paraules m’han servit per construir aquesta reflexió. A molts cristians ens passa el mateix que a Samuel quan “encara no sabia reconèixer el Senyor, la paraula del Senyor encara no se li havia revelat” (1Sm 3,7)-No l’entenem perquè no preservarem en la seva escolta. Déu ens parla a través de les Sagrades Escriptures i Jesucrist estableix la comunicació definitiva i última perquè comunica i fa entenedora tota la paraula de Déu. La gran força de Jesús, Déu encarnat, és que ens revela el misteri de la persona humana i per això el podem entendre. Per això és important l’actitud de Samuel que diu “parla Senyor, el teu servent t’escolta”(1 Sm,3.10).

¿Què hem de fer els cristians per iniciar-nos en l’escolta de Déu?. El pare Joan Carles Elvira ha suggerit les següents propostes. En primer lloc, estimar el silenci. Les persones hem d’aïllar-nos a fi de sortir del soroll ambiental i situar-nos en la condició d’intentar escoltar. Es tracta d’alimentar la interioritat. La segona proposta és perdre la por a endinsar-nos en la lectura de la Bíblia. Ens cal educar-nos en la pràctica de lectura bíblica per descobrir la riquesa dels textos. Les lectures bíbliques de la litúrgia ajuden a escoltar e interpretar el sentit de la paraula de Déu. El mètode de la Lectio Divina és també un bon recurs per adquirir el mètode i hàbit de la lectura bíblica.

Finalment, cal cultivar el trobament amb Jesús la Paraula feta carn. La descoberta de Jesús és una descoberta de la Paraula en la història de la humanitat. Per això, la litúrgia de l’Església catòlica situa al començament de l’any els textos que mostren la descoberta de Jesús i el seu seguiment per part dels primers deixebles. En aquest procés destaca l’actitud de sant Joan Baptista, el Precursor, que sap obrir el camí cap a Jesús. No busca protagonisme, sinó obrir el seu camí i convida al seguiment de Jesús. Ell mateix testimonia quin és el aquest camí i en ensenya que quan troba a Jesús sap apartar-se discretament. El pare Joan Carles Elvira ha dit que avui potser a la nostre església li manquen aquests profetes que obren camins i que saben apartar-se perquè els cristians seguim a Jesús. Sant Joan Baptista és el gran evangelitzador fidel.. El seu exemple ha de ser un estímul per nosaltres per irradiar al nostre voltant l’alegria de ser cristians.

dissabte, 14 de gener del 2012

Recull de pregàries personals XXIX

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

15 gener “Ell és a prop per salvar els seus fidels, i la seva glòria habitarà al nostre país” (Sl 85,10)

16 gener “La fidelitat i l'amor es trobaran, s'abraçaran la bondat i la pau; la fidelitat germinarà de la terra i la bondat guaitarà des del cel” (Sl 85,11-12)

17 gener
“El Senyor donarà la pluja i la nostra terra donarà el seu fruit. La bondat anirà al seu davant, encaminarà les seves petjades” (Sl 85,13-14)

18 gener “Aquell dia, en el país de Judà cantaran aquest càntic: «Tenim una ciutat fortificada, envoltada de defenses, muralles i baluards. Obriu les seves portes i hi entrarà un poble just, que guarda la fidelitat i manté ferm el seu cor” (Is 26,1-3)

19 gener “El guardes en pau perquè confia en tu, Senyor. Confieu sempre en el Senyor, que és la roca eterna” (Is 26.3b-4)

20 gener “El just troba un camí pla: tu li fas planera la ruta. El camí que assenyalen les teves decisions ens fa esperar en tu, Senyor” (Is 26,7-8)

21 gener “De nit et desitjo amb tota l'ànima, em deleixo per tu del fons del cor. Quan executes a la terra les teves decisions, els habitants del món aprenen a ser justos” (Is 26,9)

divendres, 13 de gener del 2012

L’oració de Jesús en l'últim sopar

L'oració de Jesús en l'Últim Sopar va ser el tema de la catequesis que habitualment fa el papa Benet XVI en les seves audiències del dimecres. El papa descriu el teló de fons del sopar: l’acomiadament de Jesús dels seus amic davant la imminència de la seva mort que present propera. Això es fa en el context de la celebració de Pasqua jueva. Memorial de l’alliberament d’Israel d’Egipte.

Si bé el sopar de Jesús s’inscriu en aquest context, hi ha una novetat important: Jesús hi aporta la seva donació a una mort salvadora. Així el sopar és també l’anticipació de la seva mort en creu i de la seva resurrecció. Benet XVI remarca que el nucli del Sopar són "els gestos de partir el pa, distribuir-ho i compartir el calze del vi, amb les paraules que els acompanyen i en el context d'oració en què se situen: és la institució de l'Eucaristia, és la gran oració de Jesús i de l'Església". Les paraules emprades pels evangelistes per descriure aquest moment recorden la "berakha" jueva, la gran oració d'acció de gràcies i de benedicció amb la qual començaven els grans convits. Però Jesús amplia aquesta oració aportant-hi la novetat del retorn. Per Benet XVI “aquesta oració de lloança i agraïment que s'eleva a Déu torna com a benedicció, que descendeix de Déu cap a l'ésser humà i ho enriqueix. (...) Les paraules d'institució de l'Eucaristia es col·loquen en aquest context d'oració; en elles la lloança i la benedicció de la berakha es transformen en benedicció i transformació del pa i el vi en el Cos i la Sang de Jesús".

El gest de Jesús en el sopar mostra com “Déu es lliura. Jesús, en el pa i el vi, se'ns ofereix". Conscient de la seva propera mort "ofereix anticipadament la vida que li serà arrabassada i d'aquesta manera transforma la seva mort violenta en un acte lliure de lliurament de si pels altres i als altres. La violència patida es transforma en un sacrifici actiu, lliure i redemptor". En aquest sopar Crist també resa pels seus deixebles perquè seran sotmesos a dures proves i perquè han de “comprendre que el camí de Déu passa a través del Misteri Pascual de mort i resurrecció, anticipat en l'oferta del pa i el vi. L'Eucaristia és aliment dels pelegrins que també dóna forces als quals estan cansats i desorientats".

Magnífica catequesi del Papa que ens permet copsar el sentit de l'Eucaristia per tal que " el mal, que tots trobem en la vida, no venci; i perquè actuï en nosaltres la força transformadora de la mort i resurrecció de Crist”

dijous, 12 de gener del 2012

Avançar cap a un nou model econòmic, solidari i responsable

Els bisbes europeus, a través de la Comissió dels Episcopats de la Comunitat Europea (COMECE) han publicat avui una reflexió sobre l’actual crisis econòmica que ha estat presentada avui pel cardenal Reinhard Marx Arquebisbe de Munich. En el document Una Comunitat Europea de solidaritat i de responsabilitat els bisbes proposen que el Mercat Comú evolucioni segons el concepte d'economia social de mercat per tal que la Unió Europea (UE) pugui arribar a ser una comunitat viable de solidaritat i responsabilitat.


En al seva declaració, els bisbes europeus es pronuncien a favor d’una economia social de mercat altament competitiva tal com es proposà com objectiu de la UE des de l'entrada en vigor del Tractat de Lisboa. Aquest concepte de mercat es basa en una gran llibertat de mercat, associada als instruments d'una economia competitiva conjuminats amb el principi de solidaritat i els mecanismes d'equitat social, és a dir una protecció social àmplia assegurada per l'Estat. Ara el que cal, diuen els bisbes europeus, és omplir de continguts aquests propòsits.

Un d’aquests continguts és facilitar la gratuïtat en l’accés de determinats serveis del benestar gràcies a l’existència de formes de solidaritat a través de mútues, cooperatives i organismes municipals i altres formes d'economia social i d'inversió ètica. Una altra dimensió és la competitivitat i responsabilitat. El mercat no és antisocial per principi però cal ordenar-lo per tal d’un ús responsable de la competència. Cal combatre activament els monopolis, càrtels, acords sobre preus i altres formes de distorsió de la competència per abús del poder econòmic o d’ajudes públiques. Els bisbes condemnen que l’economia estigui orientada únicament al benefici i que eclipsi les dimensions social i ecològiques de la qualitat de vida, o la transferència els costos de creixement a generacions futures. També recorden la responsabilitat de l'autoritat pública de garantir el subministrament dels béns essencials i dels serveis d'interès general. En aquest sentit inviten a la Unió Europea a adoptar una reglamentació adequada dels serveis d'interès general, i dels serveis socials en particular. Tota decisió econòmica té una conseqüència moral, per això els bisbes criden a un esforç cultural per tal d’afavorir un consum responsable.

Política social. Els bisbes criden a repensar el repartiment de competències entre la Unió i els seus estats membres en matèria de política social. En l'economia social de mercat, el mercat ha de completar-se amb prestacions socials de manera que es pugui garantir a tots els ciutadans i ciutadanes una vida en el respecte de la seva dignitat humana. Aquesta preocupació no pot ser només dels estats sinó que ha de ser també preocupació de la Unió. Desenvolupament sostenible. La declaració apel·la també a respectar el principi econòmic i ètic del desenvolupament sostenible. Al final, ni la competitivitat econòmica, ni la justícia social, poden aconseguir-se sense una integració sistemàtica de factors ecològics. Per això es demana un compromís i una garantia institucional específics tant a nivell europeu com a mundial per a la protecció del medi ambient.

dimecres, 11 de gener del 2012

La influència religiosa en el vot als Estats Units

La proximitat de les eleccions nord-americanes ha provocat diversos anàlisis sobre els diferents components que determinen la orientació del vot. Entre aquests estudis tenen una especial rellevància aquells que busquen la influència de les idees religioses en l’orientació del vot. Aquest interès, habitual en la pràctica política nord-americana, no té encara prou notorietat, desenvolupament i minuciositat en el nostre país. En un estudi efectuat a inicis d’octubre de 2011 aporta dades prou interessants per conèixer les preferències electorals dels electors segons les creences religioses cristianes. En el cas dels republicans l’enquesta es feu sobre la població de votants registrats.

Sobre la denominació dels aspirants a la nominació republicana les enquestes mostren que entre els protestants evangèlics blancs republicans reparteixen les seves simpaties de la següent manera: el 21% es decanten per el candidat Rick Perry , Mitt Romney recul un 17%. Els altres candidats tenen els següents percentatges d’adhesió: Herman Cain un 13%, Ron Paul un 11%, Newt Gingrich un 10%, Rick Santorum un 3% i Jon Hunstman un 1%. Entre els protestants històrics (els no evangèlics) es mantenen, més o menys, similars per tots els candidats excepte per Perry i Romney. El primer obté un 22% i el segon un 20%. La situació és molt diferent entre els republicans catòlics. El 29% d’aquests prefereixen a Mitt Romney, Rick Perry i Herman Cain obtenen un 16% cadascun, Ron Paul un 8%, Nwet Gingrich un 5% i Rick Santorum i Jon Hunstaman un 1% cadascun. Sorprèn la poca simpatia que Rick Santorum, catòlic confés i militant actiua favor dels valors catòlics, obté entre aquesta tradició religiosa.

En el cas d’un hipotètic enfrontament Obama-Romney o Obama-Perry en les eleccions generals les enquestes sobre la influència religiosa en la intenció de vot donen les següents informacions. En el cas Obama-Romney les dades són: el 53% els protestants, en general, es decanten per Mitt Romney i un 42% per Obama. Dins de la tradició protestant les preferències dels evangèlics blancs són un 75% per Romney i un 20% per Obama; entre els protestants negres el 97% prefereixen a Obama i un 1% a Romney; i entre els protestants tradicionals (els no evangèlcis) un 56% prefereixen a Romney iun 40% a Obama. Elntre els catòlics, el 50% preferenix Romney i el 47% a Obama. Les preferències electorals generals, sense el matís de la religió, donen 50% de preferència per Obama i un altre 50% per Romney.

Si la disputa electoral fos entre Obama-Perry les dades són: el 51% els protestants, en general, es decanten per Mitt Romney i un 45% per Obama. Dins de la tradició protestant les preferències dels evangèlics blancs són un 73% per Romney i un 21% per Obama; entre els protestants negres el 95% prefereixen a Obama i un 2% a Romney; i entre els protestants tradicionals (els no evangèlcis) un 51% prefereixen a Romney iun 46% a Obama. Entre els catòlics, el 53% preferenix Romney i el 42% a Obama. Les preferències electorals generals, sense el matís de la religió, donen 50% de preferència per Obama i un altre 46% per Romney.

dimarts, 10 de gener del 2012

La distribució dels centres de culte de les minories religioses

Segons els dades sobre els llocs de culte a Espanya a l’any 2011 recollides en l’estudi de l’Observatori del Pluralisme Religiós a Espanya de la Fundació Pluralisme i Convivència del Ministeri de Justícia Catalunya és la comunitat autònoma amb més centres de cultes de les religions minoritàries. La distribució per Comunitats Autònomes (valor absolut, percentatge) és: Catalunya (1.041, 20%); Comunitat de Madrid (855, 16%); Andalusia (729, 14%); Comunitat Valenciana (569, 11%); Canàries (282, 5%); Galícia (273, 5%); Castilla y León (270, 5%); Castilla-La Mancha (235, 4%); Regió de Múrcia (192, 4%); Aragó (184, 3%); País Basc (179, 3%); Illes Balears (145, 3%); Extremadura (95, 2%); Principat de Astúries (75, 1%); Ceuta (52, 1%); Comunitat Foral de Navarra (42, 1%); Cantàbria (41, 1%); La Rioja (39, 1%); Melilla (25, 0%).

Per províncies, Barcelona és la que té més centres de cultes de les religions minoritàries de tots Espanya La distribució per províncies dels llocs de culte és la següent: Barcelona (767, 21%);València (729, 20%); Comunitat de Madrid (263, 7%); Alacant (231, 6%); Málaga (209, 6%); Regió de Múrcia) (192, 5%), Sevilla (166, 5%), Les Palmes (158, 4%); Illes Balears (142, 4%); Cádiz (128, 4%); Saragossa (126, 4%); Santa Cruz de Tenerife (124, 3%); A Coruña (123, 3%); Girona (106, 3%) i
Biscaia (106, 3%).

En el cas de Catalunya, la distribució per municipis revela que la ciutat de Barcelona és on hi ha més centres de culte de les religions minoritàries. Les dades són: Barcelona (231, 22%); Hospitalet de Llobregat (L’) (42, 4%); Sabadell (40, 4%); Terrassa (39, 4%); Badalona (26, 2%); Santa Coloma de Gramenet (24, 2%); Tarragona (19, 2%); Girona (18, 2%); Mataró (18, 2%); Reus (18, 2%) i altres municipis (566, 54%).

dilluns, 9 de gener del 2012

Llocs de culte no catòlics a Espanya

Abans d’acabar l’any s’han publicat les dades sobre els llocs de culte a Espanya. Segons l’estudi de l’Observatori del Pluralisme Religiós a Espanya de la Fundació Pluralisme i Convivència del Ministeri de Justícia a 21 de desembre del 2011 hi ha 5.320 llocs de culte vinculats a les denominades confessions minoritàries. Incloent a totes les confessions a Espanya el 81,26% dels llocs de culte corresponen a l’Església catòlica i el 18,74% a les confessions minoritàries.

Les esglésies protestants tenen més del 50% d’aquests centres de culte, el 19,40% són oratoris musulmans i el 14,02% salons del Regne dels Testimonis de Jehovà. Les dades concretes del percentatge dels llocs de culte per confessions són: protestants (55,09); musulmans (19,4); Testimonis de Jehovà (14,02); Mormons (2,27); Adventistes (2,24); Budistes (1,86); Ortodoxes (1,8); comunió Anglicana (0,79); Jueus (0,58); Baha’is (0,53)
Altres confessions cristianes (0,49); altres religions (0,36); església de la Cienciologia (0,26); Hinduistes (0,19) i Ciència cristiana (0,11).

Els 5.320 corresponen a les següents confessions: 3.092 són protestants (s’inclouen els centres dels Adventistes i la comunió Anglicana); 1.032 són musulmans; 746 de Testimonis de Jehovà; 121 Mormons; 99 Budistes; 96 Ortodoxes; 31 Jueus; 28 Baha’is; 26 a altres confessions cristianes; 19 a altres religions; 14 a l’església de la Cienciologia; 10 a Hinduistes i 6 la denominació Ciència cristiana.

diumenge, 8 de gener del 2012

La política i els valors socials cristians

¿Quin sentit té avui el cristianisme social?, ¿quin valor polític aporta la visió social del cristianisme?. Fa temps que repenso aquestes preguntes. Estic convençut que aquestes preguntes, entre altres, són les que han de fer-se els cristians que tenen alguna mena de compromís polític. En la presentació del compendi de la Doctrina Social de l’Església (catòlica) el cardenal Angelo Sodano recordava que els laics, seguint les indicacions del Concili Vaticà II, “són cridats a tractar les coses temporals i ordenar-les segons Déu”. Això dóna als laics, especialment aquells que tenen responsabilitats polítiques, el deure de contribuir amb el seu testimoniatge al progrés de la humanitat.

L’acció política no pot restar al marge de l’escrutini moral. De la mateixa manera que la vida pública i privada de les persones es confrontada amb la moral cristiana, la política s’ha de confrontar amb els valors morals de la Doctrina Social de l’Església (catòlica). La política no pot ser una caixa negra pel discerniment moral. El social-cristianisme, entès com aplicació pràctica dels valors i principis de la moral social catòlica ha de poder sostenir les actuacions dels polítics catòlics, de forma individual, i, si és el cas, el que fan les formacions polítiques que es diuen d’inspiració cristiana. La Doctrina Social indica quins són els valors socials a preservar en benefici del progrés de la humanitat. Són els valors “inherent a la dignitat de la persona humana, el desenvolupament autèntic de la qual promou, i essencialment són: la veritat, la llibertat, la justícia i l’amor”. Tot i l’autonomia de l’acció política dels cristians, pròpia de la separació de plans entre l’àmbit polític i l’eclesial, aquells han de fer servir els valors socials per tal d’avaluar si les decisions polítiques estan ordenades i orientades cap al pla de Déu.

dissabte, 7 de gener del 2012

Saviesa, enteniment i clarividència

Fa temps que vaig aprendre que el discerniment és una eina per interpretar els sentiments que de forma espontània apareixen en les actuacions de les persones. Quan les persones fem alguna cosa, el nostre comportament no es només una acció sinó també generem sentiments que ens impliquen emocionalment amb allò que hem fet o allò que volem fer estimula l’aparició d’aquests sentiments. Per això el discerniment és un saber pràctic que parteix d'una nova sensibilitat i s’orienta a la presa de decisions.

L’experiència interior és un bressol per aprendre a discernir totes les situacions que van donant-se al llarg de la vida. Sant Pau vincula el discerniment amb el coneixement i amb l'estètica. A Filipencs ens diu" el que jo demano en la pregària és que el vostre amor s'ompli més i més encara, fins a vessar, de coneixement i de clarividència” (Fl 1,9). Abans el profeta Daniel deia una cosa similar “He sentit a dir de tu que tens l'esperit dels déus i estàs dotat més que ningú de clarividència, enteniment i saviesa” (Dn 5,14).


Per discernir ens cal saviesa, enteniment i clarividència. Així, quan les persones ens plantegem alguna mena de decisió cal saber discernir a través d’un ús adequat del coneixement junt amb els sabers pràctics provenen de l’enteniment i la clarividència per tal descobrir com aquestes decisions ens permeten acostar-nos també a la voluntat de Déu. La intel·ligència, educada a partir del coneixement proporcionat per la fe alimenta l’enteniment. Per la seva part, la clarividència, apunta més a la intuïció i la capacitat de veure més enllà de la raó. de la Gràcies al discerniment les persones descobrim que quan actuem conjuminem unes forces horitzontals que ens apropen a les altres persones i unes altres, de naturalesa ascendent, que ens acosten a Déu.

divendres, 6 de gener del 2012

Epifania

L’Epifania és una de les grans festes dels cristians. La contemplació d’aquesta festa ens permet descobrir algunes de les grans paradoxes del cristianisme sobre les quals s’articula l’experiència creient. Uns savis, reis o mags per les tradicions populars, símbol del saber i del coneixement venen a adorar a un simple nen. La grandesa es posa al servei de la petitesa. Per algunes tradicions aquests reis eren mags avesats en les religions orientals. La màgia és un saber ocult, només apte per iniciats, aquells que tenen la capacitat de llegir uns signes ocults al saber popular. Però aquests mags, homes plens de saviesa adoren a aquell infant que anys més tard serà considerat un escàndol i un absurd per aquells que dominen els sabers de l’època. Només ha calgut saber interpretar un signe, una estrella, que els indica on ha estat infantat el Déu vivent.


El Déu encarnat és adorat per unes persones considerades tradicionalment com a reis que li presenten els grans símbols de la riquesa del moment. Objectes cobejats pel valor i el símbol de poder. Els reis presenten els seus signes de poder a un infant nascut pobre i en la pobresa d’una establia. El poder del món esdevé evanescent davant de la gran notícia ocurreguda a Betlem. “I tu Betlem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita de les principals viles de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble”(Mt 2,6). Déu es nat. Envoltat de la nuesa del no res amb l’únic escalfat proporcionat pel calor dels animals. Aquest Déu, encarnat en la història de la humanitat, esdevindrà el seu Salvador. Aquest gest dels savis va més enllà del seu valor gestual i serveix per fer-nos adorar la pobresa del Déu encarnat. La pobresa, la senzillesa i el no res del sentit del món esdevenen ja el camí que anuncia la felicitat de la salvació.

dijous, 5 de gener del 2012

Pentecostals, carismàtics i evangèlics

Pentecostals

Es denominen pentecostals als membres de diferents denominacions protestants o esglésies independents que cruen que tots els cristians han de buscar una experiència després de la conversió religiosa anomenada el baptisme de l'Esperit Sant. Aquestes denominacions i esglésies ensenyen que a través de l'experiència del baptisme de l'Esperit Sant, es poden rebre un o més dons espirituals, incloent la capacitat de profetitzar o transmetre missatge de Déu, la pràctica de la sanació física, parlar en llengües o idiomes espiritual (glosolalia), i interpretar llengües. El pentecostalisme té arrels en el moviment de santedat del segle 19, que va promoure una intensa personal pietat. Va sorgir com un moviment religiós en diferents punts dels Estats Units a principis del segle 20. Dins d’aquest moviment hi ha les Assemblees de Déu i l'Església de Déu en Crist.
Carismàtics

Els carismàtics són membres de denominacions no pentecostals - incloent catòlics, ortodoxos i algunes denominacions protestants - que comparteixen algunes de les creences pentecostals i participar en almenys algunes de les pràctiques espiritualsbnassociats amb el pentecostalisme, com la sanitat divina, profecia i el parlar en llengües. El moviment carismàtic, de vegades coneguda com la renovació carismàtica, va començar entre els protestants als Estats Units cap l’any el 1960 i s’extangué a alguns moviments de l'Església Catòlica dels Estats Units per l’any 1967. El moviment carismàtic també troba la seva expressió en les congregacions independents que s'han format les seves pròpies xarxes d'esglésies afiliades. Aquestes xarxes d'esglésies són diferents de les esglésies pentecostal.

Evangèlics

Els evangèlics són cristians que creuen en la centralitat de la conversió o el "néixer de nou" a partir de l'experiència en la recepció de la salvació. Creuen en l'autoritat de la Bíblia com la revelació de Déu a la humanitat, itenen un fort compromís amb l'evangelització o el compartir el missatge cristià. Els evangèlics constitueixen un moviment trans-denominacional; cristians que sostenen aquestes creences o compromisos es poden trobar en nombroses denominacions i tradicions de l'església, com el metodisme i els presbiterians, en denominacions pentecostals com les Assemblees de Déu o les denominacions són pròpiament evangèliques, com és el cas de l'Església Evangèlica Lliure d’Amèrica. Els orígens d’aquestes esglésies evangèliques modernes es remunten al pietisme luterà de finals del segle 17 a Alemanya i el metodisme a Anglaterra al voltant de la mateixa època.

dimecres, 4 de gener del 2012

Les estadístiques religioses

Un dels problemes en tots els estudis sobre la sociologia de les religions és l’obtenció de les dades. La reserva constitucional que la majoria de països tenen sobre l’explicitació de les creences dificulta l’obtenció de les dades. El centre Pew d’estudis de les religions per fer el seu estudi mundial sobre el cristianisme ha fet servir diverses fonts de dades. Ha treballat amb 2.400 fonts de dades, entre les quals s’inclouen dades, censals i enquestes de població, obtingudes en 232 països. Tots les dades poblacionals sobre els països i territoris s’ha obtingut dels estudis de població de les Nacions Unides. En molts països, tanmateix, els censos i les enquestes no contenen informació detallada en sobre les denominacions religioses o els les afiliacions a moviments religiosos. Per això, les organitzacions cristianes són, en moltes ocasions, la font única
d'informació.

En el cas del catolicisme, el cristianisme ortodox i algunes denominacions protestants les pròpies esglésies tenen informació fiable. Però no passa al mateix amb algunes denominacions protestants, com són els moviments dits evangèlics i pentacostals i els baptistes i els metodistes, en els quals les dades són mes disperses. Aquesta particularitat fa que per algunes tradicions religioses calgui advertir la singularitat de l’obtenció de les dades estadístiques i emprar algunes rectificacions estadístiques. En el cas de dels evangèlics, pentecostals i carismàtiques s’han fet servir les dades aportades pel Centre per l'Estudi de Cristianisme Global.
Segons aquesta entitat, hi ha aproximadament 279 milions de cristians pentecostals i 305 milions de cristians carismàtics a tot el món (en total són 585 milions). Els cristians carismàtics són considerats nos no-pentecostals encara que les seves pràctiques espirituals estiguin relacionades amb el pentecostal isme. També cal considerar que hi ha més de 285 milions de cristians que no poden ser classificats com evangèlics però no pertanyen a cap esglésies evangèlica o associació evangèlica. Cal tenir present també que molts pentecostals i carismàtics també es consideren evangèlics, ja que aquestes categories no són excloents.

dimarts, 3 de gener del 2012

L’ascensor social no funciona

Una de les notícies del inici de l’any és saber quins són els primers nadons catals. Aquest any, els nous ciutadans catalans tres d’ells són fills de persones que han nascut fora de Catalunya. Probablement la notícia no aporta una dada estadística rellevant, però té un valor simbòlic que no es pot obviar. Es pot formular en forma de pregunta. ¿Reprodueixen les institucions catalanes, més enllà de les anècdotes puntuals, la seva peculiar composició social?. És evident que no. L’ascensor social no funciona, ni de bon tros. Els catalans que tenen un origen, encara que sigui, una mica llunyà amb la recent immigració estan al marge de les institucions rellevants de Catalunya.

El que, d’alguna manera Catalunya ha resolt pels descendents de les immigracions internes espanyoles, encara no ho ha fet per les darreres immigracions amb origen en altres països. Recordo de bon grat que el President Pujol comentà, davant l’elecció del President Montilla, que aquest fet evidanciava que a Catalunya s’havia fet bé la feina en quan a que una persona, d’origen andalús, havia arribat a ser elegit president de la Generalitat. Però, les institucions polítiques i les entitats associatives, no acaben de resoldre bé la transformació sociològica de la societat catalana. Per exemple, és difícil trobar en els nuclis de decisió política persones que clarament puguin associar-se a un orígens relacionat amb les darreres immigracions; el mateix passa amb les juntes entitats esportives. Tot i que aquestes institucions tinguin militants o socis que sí reflecteixen aquesta diversitat social.
Catalunya ha de saber oferir un marc coherent per demostrar que la integració de la diversitat social és real i que no existeix una segregació de facto en relació a uns orígens llunyans de les persones. A França, país que ens precedeix molts anys en resoldre aquestes temes, tenir segons quin cognom o viure segons en quin barri és encara un motiu de segregació. La televisió francesa no tingué un presentador de televisió clarament identificable com fill d’immigrants fins després de la no massa llunyana revolta dels banlieus. A Catalunya, encara som a temps de no fer els mateixos errors dels nostres veïns.

dilluns, 2 de gener del 2012

Déu entre en la historia

El papa Benet XVI pronuncià una important homilia a l’acabar el tradicional Tedeum d’acció de gràcies i que es proclama a l’acabar el res de les Vespres de Santa Maria que es fa a la basílica de Sant Pere al darrer dia de l’any.

En la seva homilia, Benet XVI, seguint la seva costum catequètica, digué: “Si pensem en l'experiència de la vida, ens deixa sorpresos el breu i fugaç que és en el fons. Per això, moltes vegades ens assalta la pregunta: Quin sentit donem als nostres dies?” La pregunta esdevé més contundent en els dies de fatiga i dolor. Benet XVI considera que aquesta “és una pregunta que travessa la història, més encara, el cor de cada generació i de cada ésser humà”. ¿On cal buscar la resposta?. El Papa afirma que hi ha una resposta a aquest interrogant: “es troba escrita en el rostre d'un Nen que fa dos mil anys va néixer a Betlem i que avui és el Vivent, ressuscitat per sempre de la mort. En el teixit de la humanitat, esquinçat per tantes injustícies, maldats i violències, irromp de manera sorprenent la novetat joiosa i alliberadora de Crist Salvador, que en el misteri de la seva encarnació i naixement ens permet contemplar la bondat i tendresa de Déu”.

Déu forma part de la història de la humanitat, perquè s’ha encarnat i s’ha fet història. Benet XVI ens ajuda a entre que el mateix Déu està en la història “ha entrat en la nostra història i és present de manera única en la persona de Jesús, el seu Fill fet home, el nostre Salvador, vingut a la terra per renovar radicalment la humanitat i alliberar-la del pecat i de la mort, per elevar l'home a la dignitat de fill de Déu”. Aquest és el sentit del text de Pau als cristians de Galàcia: «Quan es va complir el temps, Déu envià el seu Fill, nascut de dona, nascut sota la Llei, per rescatar als que estaven sota la Llei, perquè rebéssim l'adopció filial »(Ga 4,4-5). La presència de Déu encarnat en la història humana és una experiència joiosa que il · lumina i salva. Ens aporta el convenciment de que les angoixes del present o la que ve de la consciència de la finitud de l’existència troba sentit en l’anunci de l’amor de Déu i l’espera del seu darrer retorn. Per Benet XVI “no hi ha lloc per l'angoixa enfront del temps que passa i no torna, ara és el moment de confiar infinitament en Déu, de qui ens sabem estimats, per qui vivim i a qui la nostra vida s'orienta tot esperant el seu retorn definitiu. Des que el Salvador va baixar del cel l'home ja no és més esclau d'un temps que avança sense un perquè, o que està marcat per la fatiga, la tristesa i el dolor. L'home és fill d'un Déu que ha entrat en el temps per rescatar el temps de la manca de sentit o de la negativitat, i que ha rescatat a tota la humanitat, donant-li com a nova perspectiva de vida l'amor, que és etern”.

El Papa convida als cristians a seguir donant testimoniatge del sentit de l’encarnació de Déu i donant aportant a la societat arguments comprensibles de la pregunta més íntima: ¿per què crec?. Benet XVI considera que per respondre a aquesta pregunta, les persones hem de donar “primacia a la veritat, acreditar l'aliança entre fe i raó com les dues ales amb les quals l'esperit humà s'eleva a la contemplació de la Veritat (cf. Joan Pau II, enc. Fides et Ratio, Pròleg); fer fecund el diàleg entre cristianisme i cultura moderna, fer descobrir de nou la bellesa i actualitat de la fe, no com a acte en si, aïllat, que afecta algun moment de la vida, sinó com a orientació constant, també de les opcions més simples , que porta a la unitat profunda de la persona fent-justa, laboriosa, benèfica, bona. Es tracta de revifar una fe que s'instauri un nou humanisme capaç de generar cultura i compromís social.” Les paraules de Benet XVI són una invitació a que els cristians europeus, a partir dels pilars de la nostre fe i de la raó moderna puguem explicar, en una societat secularitzada però desperta a uns temps postseculars el valor personal i social de l’experiència de creure.

diumenge, 1 de gener del 2012

Evolució demogràfica del cristianisme en els darrers 100 anys – V

¿On estan els cristians avui? L’estudi del centre Pew d’investigació sobre la religió i la vida pública publicat recentment sobre l’evolució del cristianisme en el món suggereix com a mínim quatre respostes possibles segon com es dividexi el món.

El Sud. En aquests darrers anys s’ha constatat un ràpid creixement del cristianisme en els països que integren allò que s’anomena el Sud. Això és especialment constantable a Àfrica, Asia i Llatinoamèrica. Aquest fet representa un canvi de tendència. Fa un segle, els països del Nord (Amèrica del Nord, Europa, Austràlia, Japó i Nova Zelanda) teneien quatre cops més cristians que els països del sud. Avui, l’estudi de Pew troba que en els països del sud hi ha 1.3 bilions de cristians (61%) versus els 860 milions del Nord Global (39%).

El nord. Malgrat que hi ha més cristians en els països del sud, la concentració de cristianes és molt més alt en els països del, on el 69% de la població és cristiana. Per contra, només el 24% de les persones que viuen en el sud són cristianes. Això és així perqué el la població del sud és aproximadament 4.5 cops més gran que la població del nord.

Una altra manera d’avaluar les dades demogràfiques és analitzar-les segons regions.

Europa. Al continent europeu ja no domina el conjunt del cristianisme com ho feia ara fa cent anys. Actualment a Europa hi ha el 26% de cristians.

América. Globalment, Amèrica, és la regió amb més cristians de tot el món. Més d’un terç dels cristians viuen a Amèrica (37%). Aproximadament el 86% de tota la població americana es considera cristiana. Els tres països amb més cristians a Amèrica són: Estats Units, Brasil i Mèxic. Aquests tres països tenen el 24% de tots els cristians del món. Proporció que quasi iguala a Europa, el 26% i és la mateixa que els països de la regió subsahariana, que també tenen el 24%. Tot i que el percentatge de cristians a Amèrica ha passat del 96% de 1910 al 86% al 2010 la seva incidència en el percentatge de cristians al món ha augmentat del 27% el 1910 al 37% actual.

Regió Sub-Sahariana i Asia-Oceà Pacífic. Actualment aquesta regió tenen uns 800 milions de Cristians, més o menys el mateix que tot Amèrica. I, dels deu països amb més cristians de tot el món, cinc són africans (Nigèria, República Democràtica del Congo i Etiòpia) o asiàstics (Filipines i Xina). A més, la regió sub-sahariana ha titngut un creixement notable en nombre dels cristians en relació al segle passat (ha passat dels 9 milions a l’any 1910 a més de 516 milions l’any 2010) i en la regió Àsia-Oceà Pacífic han passat de 28 milions l’any 1910 al més de 285 milions l’any.