El barret de Voltaire

Quasi bé mentre s’inaugurava l’oportuna i encertada exposició “Religió, llengua, cultura a Catalunya” organitzada per la Generalitat de Catalunya a fi d’evidenciar la influència de les religions en la construcció del país, uns membres del Consell Escolar de Catalunya proposaven substituir en el calendari escolar la denomina de festes de Nadal i Setmana Santa per festes d’hivern i de primavera. En un intent pràctic de negar, en la pràctica, allò que l’exposició mostra com evidència cultural i ho fa amb respecte vers les religions i les formes de pensament. La metàfora de les campanes, que tant servien per recordar els temps o moments religiosos com per cridar a somatent o marcar les hores, quedava contestada per la proposta desafinada d’alguns membres del Consell Escolar de Catalunya.

El que podia semblar una anècdota marginal, perquè així ho fou en el Consell Escolar, s’ha convertir en notícia. Gràcies a aquesta notorietat diverses persones, des de diferents tradicions culturals, creences i conviccions s’han manifestat a favor de dir pel seu nom el que són aquestes festes: Setmana Santa i Nadal. Molts dels arguments donats per justificar-ho són impecables. No els repetiré. He intentat entendre el sentit de la proposta, però no l’he trobat. Perquè, si realment és vol treure tota referència religiosa en el calendari escolar no té massa sentit allargar les vacances de Nadal ( o com s’haguessin dit) fins a Reis (amb cavalcada inclosa) perquè aquesta festa també és cristiana. La única explicació que hi trobo és que algunes de les veus partidàries del canvi de denominació estan instal·lades en una concepció esbiaixada de la laïcitat. Segons la qual la societat és laica i cal fer-la encara més laica.

Doncs bé, ni la societat és laica, ni la negació del fet religiós es pot fer ara en nom de la laïcitat. La laïcitat és l’espai comú on, les religions i les tradicions de pensament es troben per humanitzar la societat. Des d’aquesta perspectiva, és evident que l’escola ha de ser laica. Ho ha de ser per parlar amb llibertat de com les religions han ajudat a les persones a viure uns valors que són avui patrimoni de tots. L’escola ha de ser laica per poder explicar per què per Nadal es posen pessebres, ens apleguem a les llars, fem festa, cantem nadales i a l’escola es fan els Pastorets; i com aquesta tradició dóna i afirma la nostre identitat com a poble. L’escola ha de ser laica per poder explicar que durant la Setmana Santa els cristians commemorem la mort i la resurrecció del nostre Déu. Fet que dóna sentit a la creença dels cristians. De la mateixa manera que es parlarà amb respecte de les festes de les altres religions. Perquè les creences i conviccions dels nens no poden quedar a les portes de les escoles públiques. Cal saber explicar amb molta cura que per Nadal celebrem una tradició, que té sentit religiós per unes persones, i per tots aquests dies estan plens de significacions i sentits que ens recorden d'on venim. La festa són més que vacances, és també commemoració.

Aquesta és la laïcitat que vull per l’escola pública catalana. M’espanta una escola pública sense cap referència al fet religiós. La bona escola ha de saber explicar el sentit de les religions als nens i nenes del nostre país. Negar aquesta possibilitat, i fer-ho en nom de la laïcitat, només s’entén si darrera la laïcitat s’amaga una voluntat laïcista que vol combatre i excloure el fet religiós de la societat. Però el laïcisme de combat és incoherent amb una concepció oberta de la societat. Avui ens cal una laïcitat inclusiva que reconeix les aportacions del fet religiós en la humanització de la societat. Aquest és el camí que tots hem de recórrer des de les conviccions i valors personals per tal que els nens i nenes d’avui puguin construir la societat del futur. Per acabar una història. Diuen que Voltaire, persona poc amiga dels eclesiàstics, sempre que passava davant d’una església es treia el barret. Quan li preguntaren perquè ho feia la seva resposta va ser clara: “Respecto el que és respectable". En més d'una ocasió, convindria evocar al sentit de les paraules de Voltaire davant la frivolitat d’algunes propostes.

Cerimònies laiques

Algunes de les cròniques relacionades amb la mort de l’escriptor Baltasar Porcel remarcaven, amb tipografia destacada, que s’ha fet una “cerimònia laica” en l’acte d’acomiadament. Poques setmanes abans, un regidor de l’oposició a l’Ajuntament de Madrid, havia fet un “bateig laic” i, anys enrera, en algun ajuntament català havien fet un ritus similar. Fins hi tot existeix un manual per de textos que els alcaldes i regidors poden fer servir en aquestes ocasions. El comú denominador d’aquests ritus es l’èmfasi del caràcter laic de la cerimònia contraposant-ho amb el caràcter religiós que poden tenir els mateixos cerimonials.

Aquesta contraposició dicotòmica està present en el propi imaginari de la nostre societat. Habitualment l’expressió laica s’empra per oposar-la al fet religiós. Opino que darrera d’aquesta contraposició s’amaga un engany ideològic perquè lo contrari a la religió no és la laïcitat sinó la “no-religió”. Com l’oposat a la secularització de la societat és la seva sacralització, de la mateixa manera que confessionalisme s’oposa a la no-confessionalitat. Oposar religió a la laïcitat és situar dos conceptes que tenen una naturalesa diferent.

La laïcitat hauria de ser pròpiament la garantia que s’ofereix a la societat perquè les institucions públiques no adoptin cap religió com a religió d’Estat i les decisions polítiques siguin autònomes i diferenciades de les religioses. Aquesta manera d’entendre la laïcitat és inclusiva. Perquè ofereix a la societat un marc de relació en el qual totes les creences i les no creences religioses poden expressar-se, dialogar i construir la moral cívica. La laïcitat esdevé un marc de relació on es troben, en condicions d’igualtat, les diferents formes de pensament. Entesa així, la laïcitat permet edificar el civisme sobre uns valors compartits i aporta a la societat un espai de diàleg per construir els valors bàsics de la convivència democràtica.

Parlar de “cerimònies laiques” es donar a la laïcitat unes connotacions de combat propi d’un pensament antireligiós lligat al tradicional pensament anticlerical de temps passats. No crec que aquesta hagi de ser la concepció de la laïcitat adient per la societat contemporània. És cert, tothom és lliure d’entendre la laïcitat com vulgui, però els medis de comunicació sí que haurien de saber quan titulen les seves cròniques si el que volen transmetre és ideologia o informació.

Quan les traduccions són inconsistents

Aquest dies, intentant acabar un llarg escrit que no acabo mai, he estat repassant l’anomenada “Carta europea de salvaguarda dels Drets Humans a les ciutats”. Es tracta d’un document signat el 18 de maig de 2000 al municipi de Sant Denis (França) en motiu de la II Conferència de Ciutats pels Drets Humans. Els signants inicials de la carta foren 70 ciutats i ara ja en són més de 350 ciutats les adherides a aquest manifest. La iniciativa de fer aquesta carta sorgí de la Conferència de Ciutats pels Drets Humans promoguda a l’any 1998 per l’ajuntament de Barcelona per commemorar els 50 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans. En aquesta trobada els participants decidiren promoure una declaració on diverses ciutats es comprometessin a defensar els drets humans en l’àmbit local.

En l’article III apartat 3, que està inclòs en l’apartat de Disposicions Generals, es diu en la traducció catalana: “En el respecte del laïcisme, les ciutats afavoreixen la tolerància mútua entre creients i no creients, com també entre les diferents religions”. La traducció castellana “En su respeto por el laicismo, las ciudades favorecen la tolerancia mutua entre creyentes y no creyentes, así como entre las distintas religiones”. Les dues traduccions són consultables a Internet en diferents pàgines web, entre elles es troba la de l’Ajuntament de Barcelona. La traducció francesa, que es troba a la pàgina d’Internet de l’ajuntament de Sant Denis, no diu exactament el mateix. El text de l’article III apartat 3 és: “Dans le respect de la laicite, les villes favorisent la tolerance mutuelle entre croyants et noncroyants, ainsi qu'entre les differentes religions”. La traducció anglesa, que es troba en la mateixa pàgina web on hi ha també la catalana i la castellana, diu: “With regard to secular matters, the cities encourage mutual tolerance between believers and non-believers, as well as between the various religious communities”

Com es pot veure hi ha una diferencia important en la traducció. En un lloc es parla de laicité, que traduït és laïcitat; mentre que les edicions catalanes i castellana es diu laïcisme. El terme angles “secular matters” està ben lluny del concepte laïcisme i remet al tema de les qüestions seculars. Penso que en les traduccions, especialment en la seva diferent apreciació dels termes, es deixa anar a una visió ideològica. Ja que els dos conceptes, laïcitat i laïcisme no volen dir exactament el mateix. Mentre el primer ningú posa en dubte l’exactitud del terme, respecte el segon es donen diferents concepcions, algunes d’elles tancades i excloents del fet religiós. Per això, si es fan servir els dos conceptes com si fossin intercanviables en l’àmbit de declaracions polítiques; manifestacions públiques o altres textos amb pretensió de fixar posicions conceptuals, es pot afavorir una important confusió. Cal anar en cura amb les traduccions o les fonts documentals.