dilluns, 30 de juny del 2014

Religió a temps complert

“La fe cristiana compromet tota l’existència”. Amb aquesta frase clara i precisa descriu el monjo de Santa Maria de Montserrat, Hilari Raguer, el sentit del compromís cristià. El text del pare Raguer forma part del magnífic llibre Dotze monjos de Montserrat comenten el Credo. L’afirmació de compromís total serveix per descriure la intensitat que té la fe pels cristians. Precisament, aquesta declaració de plenitud existencial, pot semblar una paradoxa en un temps de compromisos febles o religions a la mida.

La fe no és cap pedaç per tapar forats existencials, ni un inventari de recomanacions que es fan servir segons el gust del consumidor. Res d’això. Afirmar-se cristià comporta un prendre partit per l’anunci joiós de Jesús, acceptar-lo i experimentar com té la capacitat de canviar la vida. Tota l’existència queda afectada per l’encontre amb Jesús i el seu Evangeli. Cap racó o plec de la vida queda al marge de la fecunditat transformadora de la Bona Nova. Res queda fora del contrast amb l’Evangeli. Conèixer a Jesús, acollir-lo i seguir-lo ens pota a experimentar una nova vida. Així, la persona que érem abans, l’home vell, ressuscita en una nova vida que és plena i joiosa.


El seguiment de Jesús és incondicional. No és pot fragmentar a conveniència. Val la pena respondre a la crida de Jesús perquè ens fa una promesa de salvació que afecta a tota la persona, res en queda al marge. La seva proposta ens atrapa perquè proposa la victòria de la vida sobre la mort a través de l’estimació i l’amor. La seva resurrecció mostra que tota mort pot ser vençuda per l’amor. Val la pena atendre aquesta crida.

diumenge, 29 de juny del 2014

Moviments mirant el 2015

La proximitat de les eleccions municipals, a menys d’un any, encén molts comentaris i comença a estimular moviments tàctics. Això és molt evident a la ciutat de Barcelona. Cada sessió plenària del consistori s’intueixen, com de podria ser d’altra manera, la guerra de posicions per afirmar perfil propi i desgastar l’adversari. Un fenomen nou s’ha produït en les darreres setmanes: la possibilitat de crear una àmplia plataforma política on agrupar diferents corrents i moviments polítics identificades com a populars i d’esquerres. Tot està en els seus inicis, però tot sembla apuntar que inexorablement es va en aquesta direcció. Això és bo perquè, a més de clarificar el panorama polític, pot aportar a la política una saba de renovació del propi sistema polític.

És més que probable que aquestes plataformes personalment no se’m presentin com captivadores del meu interès polític, però, dit això, penso que són necessàries per provocar el necessari capgirament moral de la política. Calen noves veus capaces de fer propostes polítiques renovadores d’un estil polític caduc. Aquestes formacions, potser encara poc sòlides per aportar alternatives als complexes problemes de la ciutat, poden representar una crida a favor d’una manera diferent d’entendre i fe política que pot ser interessant d’atendre.


En aquesta línia, caldria començar alertar sobre l’error que seria, en el cas de no poder fer-se  la consulta el dia 9 de novembre, fer coincidir les eleccions municipals del 2015 amb unes eleccions plebiscitàries. Cada  moment electoral avalua una gestió política determinada. La possible coincidència, a més d’entorpir la valoració de la feina per les persones que l’any 2011 assumiren la direcció política dels ajuntaments catalans, confondria l’espai polític i l’interès per resoldre la qüestió nacional empobriria el sentit de les eleccions municipals; i també no ajudaria conèixer el pes polític d’aquestes noves alternatives que s’estan prefigurant al marge dels canals tradicionals de la política.

dissabte, 28 de juny del 2014

Ramadà

De nou, el catalans musulmans celebren una de les festivitats més emblemàtiques de la seva fe: el Ramadà. Com cada any, davant aquest esdeveniment, alguns mitjans de comunicació es queden en els aspectes mes superficials d’aquesta festivitat religiosa banalitzant-la fins a dur-la a la consideració d’anècdota. Sembla  que els aspectes més rellevants del Ramadà són el dejuni i l’abstinència de les pràctiques sexuals. A més, aquest any s’hi ha afegit l’absurda polèmica sobre una mesquita que ningú vol fer a la ciutat de Barcelona però que alguns comentaristes l’han magnificat incomprensiblement. A no ser que tinguin altres interessos no confessables. Em sap greu tot això, perquè la els musulmans viuen pregonament el Ramadà i, els que tenen una certa distància a la fe, aquesta festivitat té un component cultural que ajuda a definir les identitats personals.

La societat catalana ha de conèixer a fons el valor d’experiència espiritual que té el Ramadà pels musulmans, només així la convivència entre els catalans es construirà sobre la base del respecte i de els creences d’una part de la població. El Ramadà és el novè mes del calendari musulmà. La celebració religiosa associada aquest més és un dels cinc pilars de l'Islam. Durant tota la seva durada, els musulmans (excepte els malalts, les dones embarassades o que alleten, els nens petits, els vells o qualsevol altra persona a qui aquest dejuni estricte podria perjudicar la salut, i aquells que estiguin de viatge, tot i que aquests hauran de fer-lo en un altre moment) no ingereixen o introdueixen res al seu cos des de l'alba fins al crepuscle. També s’abstenen de fumar i de mantenir relacions sexuals durant les hores diürnes. Cada vespre, la ruptura del dejuni diari acostuma a tenir caràcter festiu, sent motiu de reunions familiars, de lectures compartides de l'Alcorà.


El Ramadà és un temps privilegiat en el qual les persones preguen i aprofundeixen la lectura de l’Alcorà. Es tracta de dedicar aquest temps per apropar-se al misteri de Alà. Els musulmans assumeixen el dejú i les altres privacions com un camí per situar-se en el lloc de les persones que pateixen i sofreixen. Aquesta solidaritat, és en primera lloc una experiència interior i, després, una pràctica activa a través de l’amoïna amb els més necessitats. La fi del dejuni diari (Id al-fitr) és el moment de retrobament familiar que, a més de renovar el compromís amb Alà a través d’una pregaria, serveix per aportar calidesa humana a aquest moment i enfortir el sentit de comunitat. La pràctica religiosa associada a la celebració del Ramadà acosta els musulmans a les experiències religioses d’altres religioses. Totes elles evidencien com les persones descobreixen en el seu interior la necessitat d’un transcendent que els apropa la realitat humana i situa l’amor compassiu, expressat com a caritat, en el centre de l’experiència vital. Bon inici del Ramadà pels catalans musulmans.

divendres, 27 de juny del 2014

Comunicació sense substància

He quedat perplex per l’anunci dels barris de Barcelona. Considero que es tracta d’un petit desastre comunicatiu i per això d’una publicitat innecessària. ¿Què ens explica aquesta anunci?. Dóna la impressió que transmet l’organització administrativa de la ciutat, quin mal acudit. La Barcelona ciutat cada cop menys es pot explicar administrativament. Els ciutadans no tenen aquesta percepció del seu territori. La ciutat és un conjunt de xarxes relacionals que s’entrecreuen i teixeixen la realitat urbana. Aquesta visió administrativa mostra un desconeixement dels nous llocs socials per on corre la vida de la ciutat.

El que s’ensenya de cada districte és excepcional, bonic i endreçat. Digne d’un documental del món tan feliç com irreal. Centrar la comunicació en aquestes imatges té el perill de no esgotar la realitat en aquests missatges. Els barris de la ciutat (no districtes) són molt més complexos i tenen molts rostres a ensenyar. Aquesta pluralitat de la realitat pot tornar-se ràpidament en contra del missatge comunicat i ser motiu de crítica. Fins al punt que aquesta pot tapar i imposar-se als mateixos objectius comunicatius. Els barcelonins viuen una realitat complexa i travada per problemes, alguns quasi de subsistència, que desdibuixen la possibilitat d’identificar-se amb una realitat fantàsticament dolça. Per això no entenc la utilitat d’aquest missatge ensucrat, tot i que reconec l’encert de la música.

dijous, 26 de juny del 2014

Supèrbia política

Estic convençut que els set pecats capitals de la doctrina catòlica tenen correspondència pràctica en la vida política. Recordem els pecats capitals: luxúria, gola, avarícia, peresa, enveja, ira i supèrbia. En la doctrina catòlica, cada pecat capital té associada, de forma de mirall, la seva virtut. Així, trobem elogiada la castedat, la temprança, la caritat, la diligència, la paciència, la benvolença i la humilitat. Com els pecats, les virtuts poden conrear-se en política i resulten necessàries a fi de poder tenir una bona pràctica política.

Vull referir-me al pecat capital de la supèrbia. L'orgull és considerat com l'original i el més seriós dels set pecats capitals, i de fet, és també l’origen del es deriven tots els altres. Pot considerar-se la supèrbia com el desig per ser més important o superior als demés. John Milton considera que el primer de cometre aquest pecat fou Satanàs al voler fer-se com Déu. Es pot considerar la supèrbia com una sobrevaloració de l’ego personal enfront els demés demostrant una superioritat volguda que és dolguda per qui ho pateix.


Aquesta relació malaltissa present en la supèrbia és molt freqüent en l’àmbit polític i és observable, com a comportament propi entre un càrrec polític i els seus assessors o tècnics generalment no de manera pública. Els tècnics, generalment més preparats en determinats temes que els càrrecs polítics, han de patir les actituds orgulloses d’aquests i, experimentar de forma humiliant, que l’única força dels arguments del càrrec polític és la seva posició jeràrquica. La supèrbia és una mala consellera i desqualifica notablement a qui la practica, desacredita als seus protectors i malmet les relacions franques que s’han d’establir entre polítics i tècnics. Per sort, aquestes situacions no són transparentes als electors. Doncs seria un argument més en l’inventari del desprestigi de la política. Per procurar corregir aquesta situació fora bo que en la selecció política d’aspirants polítics es procurés trobar persones que es distingissin per conrear la virtut de la humilitat 

dimecres, 25 de juny del 2014

Les set plagués d’Egipte i una més pels catalans

El ministre da cara taciturna ens ha amenaçat amb les set plagues d’Egipte i una més si Catalunya esdevé independent. Segons ell, els catalans estarem exposats a les apetències del terrorisme internacional i els pocs escrúpols del terrorisme internacional. La manca de protecció dels serveis de seguretat obrirà forats perquè tot i el millor de cada casa del delicte, o vés a saber de quin mal, colonitzin les terres catalanes. Catalunya quedaria sota el domini de l’imperi del mal. L’apocalipsi a la catalana.


Aquest ministre en tristor permanent, o de cara de delit místic,  ha fet servir la por com argument polític. Contundent i contumaç  no ha dubtat en atiar els fantasmes atàvics per espantar la voluntat política dels catalans. M’ha sorprès els argumentaris que ha fet servir perquè no són creïbles per vàries raons, fonamentalment dues. Fora summament candit pensar que els països europeus es despreocupessin de la seguretat de Catalunya, encara que fos per interès purament egoístic. L’altre argument prové de la sensatesa dels actuals governants catalans els quals ben segur deuen tenir avaluat aquest escenari i tenir un pla B. La preocupació del ministre és comprensible, ja també ho estaria, perquè els seus serveis informatius, tot alguns èxits recents, foren incapaços, quan el dirigia algun col·lega seu, adonar-se dels preparatius del 11 de març de 2004 i després identificar-ne ràpidament els seus autors.

dimarts, 24 de juny del 2014

Reivindicació del passat

Vivim en un món accelerat. Els esdeveniments van tan ràpids que el present és fugisser. Tot sembla  abocat al futur que arriba a una velocitat vertiginosa, però quan ja ha arribat s’esvaeix, no per ser un passat recordat sinó un tènue record abocat a l’oblit. El present està atrapat per la immediatesa. Les noves tecnologies han permès estar unitats en la xarxa comunicativa que exigeix respostes ràpides sense masses matisos. Tot s’accelera per les possibilitats de contestar missatges de correus al mateix moment que arriben o participar de la difusió de comentaris a través de les xarxes socials. La hiperconnexió anul·la la possibilitat de viure pausadament el present perquè estem massa atrapats per atendre el darrers missatge o avís de qualsevol aparell mòbil. Les comunicacions van allà on van es persones.

Aquesta pressió per la immediatesa ens impedeix d’adonar-nos que la història i la petita vida personal és un trànsit entre el present i un passat que ens ha permès arribar on som i un futur que es construeix, en bona mesura per les decisions presses en els temps anteriors, sempre passats pel futur que s’imposa. La reivindicació del carpe diem, sempre necessària per evitar quedar-nos atrapats per un futur que encara no és, el momento mori,  no ha de fer-nos perdre la perspectiva que existeix un temps pretèrit teixit de molts camins d’humanitat que han conreat el present que es margina. El carpe diem pot trobar raó en l’expressió evangèlica de no preocupar-se pel demà, que aquesta ja vindrà amb els seus problemes “no us preocupeu, doncs, pel demà, que el demà ja s'ocuparà d'ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps” (Mt 6,34). Però la tirania del present no ens ha de fer oblidar que és el passat no és un referent aïllat del present, sinó que forma part del mateix present. El present no té sentit sense han passat que l’ha fet possible i l’explica.


dilluns, 23 de juny del 2014

Pregària a Déu, Al·là i Elohim per la pau

Un dia abans que a Roma el papa Francesc i els presidents Shimon Peres, d’Israel, i Mahmoud Abbas, de Palestina, pregaven per la pau en aquesta regió, a Argentina, catòlics, jueus i musulmans feien també una pregària i presentaven el document “Declaració per la pau i convivència entre els pobles”. Aquest text és un extraordinari document a favor de la fraternitat universal. La declaració diu:

Nosaltres, ciutadans argentins, provinents de diverses tradicions religioses d'arrel abrahàmica, i destacant la convivència interreligiosa existent a la nostra néixer.

Declarem:

Que som fills de Déu Únic, que regna al Cel i la Terra.
Que la iniciativa del diàleg interreligiós s'orienta cap a la recerca de la pau i la fraternitat entre a els pobles.
Que la convivència i el respecte es perfeccionen en l'amor al proïsme.
Que la nostra civilització ha lluitar per la dignitat de l'home.
Que l'espai interreligiós te la seva base en la llibertat i la fe de consciència, al respecte al diferent, a la seva cultura, als seus costums, als seus valors, a les seves creences i a les seves visions.
Que sense llibertat i justícia els pobles romanen a l'endarreriment i la violència.

Per això  ens comprometem:

A estimar i servir Déu forjant a través del servei del diàleg entre les religions monoteistes, l'anhel de pau i trobada entre a els essers humans.
A reconèixer-nos iguals a els uns altres.
A defensar el contingut humanista existent en el judaisme, el cristianisme i l'Islam, en totes les seves expressions.
A lluitar i educar per la pau i l 'entesa entre les comunitats i a els pobles.
A cedir i ensenyar a cedir en benefici d’un bé superior.
A ser creatius i oferir solucions per afrontar els canvis  que el temp ens exigeix.
A entendre que la unitat és superior al conflicte i el tot superior a les parts.

Vulgui Déu, Pare de Jesucrist per els cristians, Al·là en àrab, Elohim en hebreu, acompanyar-nos a emprendre aquesta tasca.

diumenge, 22 de juny del 2014

Atendre els profetes i signes de Déu.



Les persones poden caure en la temptació de demanar a Déu una intervenció especial, quasi màgica, a fi d’obtenir algun benefici particular o la resposta a una qüestió que atrapa i ens amoïna. Generalment, aquesta resposta no arriba mai. Es té la sensació que Déu calla i ens abandona; ens creiem abandonats del seu amor i deixats a la nostra sort. Aquesta sensació provoca el sentiment d’increpació i, encarant-nos a Déu, li retraiem la seva absència. Tenim la sensació que el Déu de l’amor no ha atès la nostra pregària.

A molts cristians ens passa el mateix que el ric de la paràbola de Llàtzer (Lc 16, 19-31). Jesús explicà que hi havia un home ric que celebrava cada dia festes esplèndides mentre que “un pobre que es deia Llàtzer s'estava ajagut vora el seu portal amb tot el cos nafrat  esperant de satisfer la fam amb les engrunes que queien de la taula del ric” . Quan el pobre morí els àngels el portaren al costat d'Abraham. Al morir el  ric anà al reialme de la mort on, enmig de turments, “alçà els ulls i veié de lluny Abraham, amb Llàtzer al seu costat”. Llavors exclamà “Abraham, pare meu, tingues pietat de mi” i demanava que Llàtzer apaigavés els seus turments. Però Abraham respongué “fill, recorda't que en vida et van tocar béns de tota mena, mentre que Llàtzer només va rebre mals. Ara, doncs, ell troba aquí consol i tu, en canvi, sofriments”.

Aquesta situació feu reflexionar Llàtzer i demanà a Abraham “t'ho prego: envia'l a casa del meu pare, on tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també ells en aquest lloc de turments”. Però Abraham li respongué: “ja tenen Moisès i els Profetes: que els escoltin”. Però el ric insistí “no, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si un mort va a trobar-los, sí que es convertiran”. La resposta d’Abraham a la suplica del ric és ben eloqüent “si no escolten Moisès i els Profetes, tampoc no els convencerà cap mort que ressusciti”. Això és el mateix que ens pot passar sovint, som incapaços d’acollir i comprendre els signes profètics que Déu envia mentre demanem insistent un intervenció màgica per fer-li cas. Però Déu no ressuscita el morts per compensar la nostra incredulitat. Déu ens facilita, a través de Jesús, el camí per descobrir els profetes i els signes que ajuden a saber quina és la seva voluntat de salvació.

dissabte, 21 de juny del 2014

Sunnites i xiïtes

El cruent conflicte a Iraq ha situat en primer pla l’enfrontament de los dues grans branques religioses de l’Islam: els sunnites i els xiïtes. La divisió entre sunnites i xiïtes té uns 1.400 anys d'antiguitat. El seu origen és la disputa per la successió de lideratge en la comunitat musulmana després de la mort del profeta Mahoma l'any 632. Malgrat els conflictes oberts entre sunnites i xiïtes en països com el Líban i l'Iraq, les dues tradicions religioses no són gaire diferents en termes de creences religioses i les seves pràctiques. Unes enquestes del Pew Center Research evidencia que a l'Iraq, per exemple, els dos grups expressen tenen les mateixes creences en relació a Déu i els principis ensenyats pe Mahomma; en un percentatge similar (82% xiïtes i 83% dels sunnites) diuen que la religió és molt important en les seves vides. Més de nou de cada deu xiïtes iraquians (93%) i sunnites (96%) afirmen que dejunen durant el mes sagrat del Ramadà.

En alguns països musulmans, les persones no veuen diferències significatives entre sunnites i xiïtes de l'Islam com a rellevants. Una enquesta dels musulmans de 39 països que es va realitzar el 2011 i 2012 va trobar, per exemple, que el 74% dels musulmans a Kazakhstan i el 56% dels musulmans a Indonèsia no sabien si eren sunnites o xiïtes, sinó que simplement es consideraven només musulmans. A l'Iraq el tema és el revés, només un 5% es considera només musulmà, de tal manera que tothom s’identifica amb una tradició o altre. Els detalls que marquen les diferències es troben en aspectes pràctics de l’Islam. Per exemple, el fet d’acceptar (xiïtes) o no (sunnites) la visita als llocs considerats santuaris sants pels musulmans. En una enquesta, el 14% dels sunnites iraquians consideren que els xiïtes no són musulmans, mentre que només un 1% dels xiïtes a l’Iraq considera als sunnites no musulmans. En països sunnites hi ha un elevat percentatge de musulmans que consideren que els xiïtes no ho són.


divendres, 20 de juny del 2014

La geopolítica i la religió islàmica

El conflicte d’Irak ens proporciona l’ocasió d’observar un enfrontament virulent entre dues maneres d’entendre l’Islam, els sunnites i els xiïtes. Els sunnites, enquadrats com jihadistes actuant com exercit opositor denominat ISIL (Estat Islàmic de l’Iraq i Llevant) que s’enfronta al govern iraquià liderat per musulmans xiïtes amb un exercit professional i les milícies xiïtes. ISIL és un grup islamista armat que actua tant a Síria i com a l'Iraq i que té aspiracions territorials sobre tot el Llevant àrab (Líban, Síria, Iraq, Jordània). El seu objectiu és crear un estat islàmic que inclogui totes les poblacions àrabs que van quedar separades amb el repartiment entre França i Gran Bretanya després de la Primera Guerra Mundial.

Iran i l'Iraq són dos dels pocs països on hi ha més xiïtes que sunnites. Si bé és àmpliament assumit que l'Iraq té una majoria xiïta, hi ha poques dades fiables sobre els percentatges de musulmans sunnites i xiïtes. Això s’ha complicat per l’arribada a l’Iraq de refugiats a causa del conflicte a Síria i l’actual emigració que es dóna a l’Iraq per raó del seu conflicte intern. Les poques dades disponibles sobre la identitat religiosa a l'Iraq suggereixen que al voltant de la meitat del país és xiïta. A l’Iran la situació és diferent, es calcula que en aquest país és el lloc del món on hi ha més xiïtes, aproximadament entre el 90% i el 95% de la població (uns 66-70 milions de persones) són xiïtes .

Aquesta composició de famílies religioses condiciona la geopolítica de la zona. El fet de que els xiïtes dominen fortament a l’Iran i tinguin un presència notable a l’Irak explica el suport donat pels primers al govern de l’Iraq dominat per xiïtes sota la direcció del Nuri al-Maliki . Per altra part, Iran també ha donat suport al govern de Bashar al-Assad a Síria, on només el 15-20% de la població musulmana és xiïta, perquè el poder polític està en mans  dels alauites (una branca de l'Islam xiïta). Sota el règim de Saddam Hussein a l'Iraq, que estava dominat pels sunnites.



dijous, 19 de juny del 2014

Que no sigui com el joc de l’oca, de Felip a Felip

Les dates poden ser malèfiques i avui es manifesta una situació que recorda aquest malefici. En el dia d’avui, el regne d’Espanya té un nou rei, s’ha pogut seguir fil per randa perquè els mitjans de comunicació públic de Catalunya han fet un desplegament de l’acte de proclamació del nou rei; i, religiosament, és la festivitat dels Corpus Christi tot i que estigui litúrgicament desplaçada al diumenge. La coincidència d’aquests esdeveniments m’han fet establir uns lligams que representen un salt de tres cents anys, 1714 i 2014.

Però la diada de Corpus pels catalans ens evoca un altre efemèride, l’anomenat Corpus de Sang. Aquest fou un gran avalot ocorregut a Barcelona el 7 de juny de 1640, diada de Corpus Christi, protagonitzat per un grup de segadors com a resultat del descontentament generalitzat a Catalunya pels costos que estava ocasionant la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). Aquesta revolta fou el punt inicial de la revolta de Catalunya contra el mal govern del comte duc d'Olivares, privat de Felip IV de Castella. Anys després, el 1714, un altre Felip, aquest el V, anul·la els drets polítics dels catalans. Tres cents anys després, el 2014, un nou Felip, el VI, pren les regnes del regne d’Espanya.


¿S’inicia un nou cicle o és, com el joc de l’oca, de Felip en Felip, per tal que tot segueixi com abans? Cal ser políticament actiu i no renunciar a pretendre influir, des de Catalunya, en el poder de l’estat espanyol a fi d’aconseguir la devolució dels drets polítics suprimits per la guerra del 1714. A l’escoltar el nou rei Felip VI afirmar que vol una “monarquia renovada per un temps nous” he tingut la següent pensada:  ¿si a Espanya s’obre realment un nou temps polític, perquè no aprofitar-lo per redefinir les relacions entre una Catalunya, sobirania políticament i amb els catalans com a subjecte polític reconegut, amb el regne d’Espanya que es situa en un procés de refer la seva identitat ajustada a una nova realitat?. Tot pot ser possible.

dimecres, 18 de juny del 2014

Ara ve el Ramadà

Ara ve el Ramadà, ¿vols venir a conèixer els catalans musulmans?. Tot i que aquesta frase tingui unes ressonàncies d’una cançó popular, aquest podria ser el lema d’un campanya per donar a conèixer a la societat catalana les vivències religioses, i humanes, que viuen els musulmans de Catalunya durant el mes sagrat de la seva religió. Sé que algunes comunitats musulmanes aprofiten el Ramadà per obrir les seves pràctiques religioses als seu entorn. És habitual celebrar algun iftar (moment de trencament del dejuni) obert al barri on està el lloc de culte perquè qualsevol persona pugui sumar-se a aquest moment significatiu conjuntament amb la comunitat musulmana.

Aquestes iniciatives són importants perquè ajuden a establir vincles socials que cohesionen i afermen la convivència cívica. Però, en moltes ocasions, l’esforç de les comunitats musulmanes poden passar desapercebuts per la indiferència social davant del seu gest o la recança d’aparèixer al costat dels musulmans pel temor que inspiren els populismes que tot ho cacen al vol. La reiteració d’aquestes actituds cansa i distorsiona els ponts de convivència i erosiona el caràcter d’alguns musulmans que noten, un dia sí i un altre també, com és difícil ser musulmà des de les contradiccions d’una identitat ambigua. Si a això li sumen els impactes d’una crisi econòmica que afecta durament a molts musulmans, no per ser afiliats a aquesta religió, sinó per la precarietat de les seves feines o la debilitat dels seus llocs de treball, el resultat és preocupant.


Altres països que ens han precedit en la gestió d’aquestes situacions adverteixen que tot això altera negativament les identitats dels col·lectius musulmans. Avisen que davant el fracàs del progrés econòmic i la poca sensibilitat de la societat vers les creences religioses dels musulmans es dóna un afebliment de la identitat dels individus que professen l’Islam. Com que molts tenen un origen, més proper que llunyà, als processos migratoris no es senten plenament integrats i consideren que se’ls menysté per la seva condició on la religió hi té un paper destacat. Davant d’aquesta perduda d’identitat l’Islam apareix com un refugi segur. Per això aquests moments són propicis per les lectures tancades i rigoristes de l’Islam. Els líders de les comunitats musulmanes comenten l’èxit dels nou fonamentalismes entre en els musulmans catalans. Tenim temps per prendre decisions oportunes. No deixem prendre l’oportunitat del proper Ramadà que comença la setmana vinent.

dimarts, 17 de juny del 2014

L’ofici del polític

Molts són els factors que condicionen l’ofici del polític. Perquè la política, no deixa de ser un ofici com un altre: amb els seus sabers, comportaments i actituds. Tot condueix a considerar que és un ofici que es pot aprendre i que, per més que algú ho pretengui, ningú neix amb les aptituds per ser un bon polític. Un bon ús d’aquestes aptituds ajuda a generar la confiança en els ciutadans i això està a la base del lideratge polític. De totes les qualitats del polític m’agradaria comentar la capacitat que han de tenir els líders polítics per ajudar als ciutadans a pensar i decidir per ells mateixos. Això, és el mateix que pensar que un bon polític és qui ajuda a les persones a avaluar els fets, comprendre’ls i decidir d’acord amb uns criteris.


No sempre els polítics del nostre temps semblen haver comprés la seva funció social. Més aviat, donen la impressió que són un engranatge més per guanyar o mantenir en el poder la màquina política que representen. Sincerament, ¿podem identificar en el nostre entorn líders polítics que les seves intervencions, discursos o raonaments ens ajudin a pensar?, ¿el discurs polític ens aporta profunditat al nostre pensament?. En masses ocasions, aquest discurs fe servir una retòrica buida, efectista, orientada a desenvolupar passions atàviques per afavorir només a qui pronuncia les paraules. Ens calen més polítics amb ofici.

dilluns, 16 de juny del 2014

No tot va bé en els catalans musulmans

Estem instal·lats en el cofoisme de pensar que vivim la diversitat religiosa a Catalunya de forma plàcida. És cert que des de fa temps no es donen conflictes entre ciutadans i les confessions religioses, especialment amb les que viuen més públicament la seva fe. Els moviments laïcistes segueixen les seves controvèrsies amb les reminiscències del confessionalisme catòlic, i, en més d’una ocasió tenen raó; les autoritats locals segueixen situant els oratoris- mesquites musulmans en els polígons de les perifèries com si això no fos segregació urbana; els evangèlics carismàtics creixen i proliferen amb les seves músiques i al·leluies; i les altres religions minoritàries sobreviuen com poden, algunes totalment controlades des de l’estranger. Però com que no passa res, és a dir: no hi ha conflictes que alterin la convivència, tothom considera que tot va bé.

¿Va tot bé?. No hi ha una única resposta a la pregunta; hi vàries consideracions a fer segons la dimensió temporal. A curt termini, hi ha una sensació de tranquil·litat, a ningú li molesta la pau social; però la resposta a mig i llarg termini és mes complexa, més fosca. Avui s’estan assentant les bases del que passarà d’aquí uns quants anys i estan succeint alguns fets que poden condicionar negativament aquest futur. El més rellevant és l’impacte de la crisi econòmica en col·lectius que tenen en comú tenir un origen immigrant i, alguns d’ells, professor la mateixa religió islàmica. En aquest cas, la crisi ha aprofundit la crisi d’identitat que tenen algunes persones en aquests col·lectius.

L’atur, a més d’agreujar la situació econòmica d’aquestes persones, els proporciona un temps que cal ocupar com abans ho feia el treball. Alguns individus, intentant refer la seva identitat sempre esborrada per una immigració mal assumida, tornen als oratoris a buscar consol, comprensió i a refer lligams i vincles a fi de comprendre i suportar aquesta situació. Aquesta circumstància està sent aprofitada pels sectors més tancats de l’Islam per captar adeptes sobre la base del conflicte amb la societat d’acollida i el refús de tot un model de civilització que s’interpreta decadent i explotador per trobar-se allunyat d’Alà. Poc a poc, aquestes persones endureixen els seus cors i manifesten uns posicionaments que abans no mostraven. Mala peça al teler,  perquè és una nova font de tensió encoberta en una societat que té masses raons per l’enuig. Fa temps que insisteixo en aquestes temes, però en lloc de resoldre’s la situació s’està enfosquint per moments. Encara hi som a temps, però cal sortir de l’actual passivitat i intervenir per crear noves condicions socials que facilitin una millor convivència.

diumenge, 15 de juny del 2014

Reflexió a partir d’un article de Carles Campuzano

Benvolgut Carles. He llegit amb atenció el teu post Una Convergència més social. Comparteixo de ple la teva reflexió i per això  t’escric a fi de compartir les meves inquietuds, i dubtes, que m’han suscitat el teu article. Trobo interessant la perspectiva que dónes a l’acció política i, de forma especial, a com cal plantejar-se la renovació del discurs polític. Vivim en temps de grans canvis socials que estan afectant a la manera com els partits s’interpreten a ells mateixos com actors polítics d’utilitat social. Situats en aquesta cruïlla el dilema es saber llegir correctament el moment històric i saber proposar les alternatives adequades. El risc és interpretar-ho tot en clau de crisi interna, de relleu generacional o de canvis de lideratges, i no descobrir que, el punt encertat de tota l’anàlisi, és l’adaptació del discurs a les necessitats dels homes i dones del nostre temps. La qual cosa vol dir aspirar a convertir-se en líders actius de les seves esperances.

Faig política des de molt jove i les he vist de tots colors. Vaig entrar en política per un imperatiu moral alimentat per conviccions cristianes que encara mantinc. En un primer moment, tot era en blanc i negre, ple de perills i dificultats; després, amb la democràcia, entrà la llum i el color a la vida política. Al començament tot eren il·lusions, com escriví Martí Pol, tot és possible i tot està per fer. Desprès, els anys matisaren dolorosament aquesta sensació viscuda en els primers anys de força política creativa. L’ètica de la responsabilitat s’imposà durament a l’ètica dels principis, i les il·lusions es dissiparen ben aviat arrossegades per la necessitat del pragmatisme i la bona gestió. Era cert que calia fer renúncies, però no amb la intensitat que s’han fet. Al final, hi havia la sensació de quedar-nos orfes d’esperances en nom d’una bona i eficaç gestió pública. Era cert que per millorar, s’havia d’acumular per repartir riquesa, i a quanta més gent millor; però el temps ha demostrat que això era un emmirallament, quan no un engany. La crisi ens ha evidenciat que uns pocs han guanyat molt, molts han començat a perdre la seva esperança de progrés i força genet han generat noves formes de pobresa. La crisi ha estat injusta, però més injustes han estat les causes i la ineptitud dels gestors per no saber-la preveure. Així, amb el temps, es tornaren a fer evidents els desencants que cantava un altre poeta, Salvador Espriu, “oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra”.

Ara és temps de redreçar aquesta situació. Són moments de tornar a il·lusionar a la ciutadania de que la democràcia és un bon sistema, que els somnis nacionals poden fer-se realitat i que poden tenir una major justícia social. Per fer-ho necessitem una nova alternativa política capaç d'aplegar amb entusiasme a una àmplia part dels catalans i catalanes. Penso que cal generar un procés de convergència de voluntats a favor del redreçament nacional inspirat en aconseguir una societat més justa, equilibrada, oberta i, per què no, més fraternal i feliç. Penso que hi ha moltes persones incòmodes amb la situació actual i que tenen ganes de d’assumir les responsabilitats de refer les il·lusions del país. Tal com saberen fer, ara fa 100 any, els homes i dones de la Mancomunitat. És temps de recuperar els grans relats que convoquin, ens uneixin i aportin sentit de país. Volem una Catalunya lliure, sí; però amb respostes clares pel dia següent.

Però no tot s’acaba amb un sentiment de derrota o d’incapacitat per regenerar l’esperança. Torno a fer servir unes paraules poètiques, en aquest cas Salvat-Papasseit  res no és mesquí ni cap hora és isarda, ni es fosca la ventura de la nit”. Crec en l’esperança, si comencem a construir-la. Confio que en el panorama polític català hi hagin sensibilitats polítiques prou generoses per acollir a aquelles persones que, des d’una inequívoca afirmació catalanista, volen seguir lluitant pels principis de justícia, de fraternitat i llibertat,  que els ha animat al llarg de la seva vida. No tot s’ha de reduir a l’èpica militant, cal confiar que aquests principis són compartits per una part de l’electoral que ara es poden trobar desorientats davant la capacitat del socialisme català per regenerar la confiança política. Això em porta a preguntar-te ¿què fer? ¿on cal anar per reconstruir aquesta esperança? ¿hi ha un espai polític a Catalunya per acollir aquests socialistes desvalguts?

dissabte, 14 de juny del 2014

El papa Francesc té tota la raó



He llegit amb atenció i interès la llarga entrevista que Henrique Cymerman, corresponsal de La Vanguardia a Jerusalem, a fet al papa Francesc. Estic molt d’acord amb la majoria de coses que diu. Com a resum general, destaquen afirmacions del tipus “crec que Jesús vol que els bisbes no siguem prínceps, sinó servidors”; “l’economia es mou per l’afany de tenir-ne més i, paradoxalment, s’alimenta una cultura del descart” i a continuació enumera els diferents descarts que es donen en la societat moderna. Adverteix que “el pensament únic ens treu la riquesa d’un diàleg entre persones. La globalització ben entesa és una riquesa”. Destaca que “la política és una de les formes més elevades de l’amor, de la caritat” i, amb l’afirmació sobre Benet XVI de que “ha deixat una porta, ha creat la institució dels papes emèrits”, pot deixar entreveure que aquesta pot ser també una opció per ell.

El que els molts diaris han destacat amb grans titulars és la seva resposta a la pregunta “l’amoïna el conflicte entre Catalunya i Espanya”. De la seva llarga resposta, crec que és la segona més llarga de tota l’entrevista, es destaca amb èmfasi la següent afirmació “la secessió d’una nació s’ha d’agafar amb pinces”. No obstant, per ser més fidels al que diu el papa, la seva resposta exacte és “Cal estudiar-ho un per un. Escòcia, la Pedània, Catalunya ...N’hi haurà que seran justos i n’hi haurà que no ho seran, però la secessió d’una nació sense un antecedent d’unitat forçosa s’ha d’agafar amb moltes pinces i analitzar-ho en tots els aspectes”.

Les paraules del papa Francesc són perfectament aplicables a Catalunya sense moure cap coma. 1714 és la referència indiscutible sobre la imposició d’una unitat forçosa de Catalunya a Espanya i l’anul·lació dels seus drets polítics i lingüístics que configuraven la seva identitat nacional. Alguns diaris destaquen interessadament un tros de les paraules del papa Francesc traient-les del seu context. De tal manera que, en aquesta ocasió, es fa realitat aquella expressió de que un text sense el seu context, és un pretext. Els procés de recuperació de la sobirania de Catalunya no ha estat qüestionat pel papa Francesc, com més d’un opinador vol fer creure, sinó que és coherent amb les seves paraules. En qualsevol cas el que cal, és seguir fent pedagogia perquè tothom, i entre ells el mateix papa Francesc, vegi aquesta coherència.