Goodbye PSC

He sentit les declaracions del portaveu de la gestora del PSOE exigint el sotmetiment del PSC al dictat dels òrgans de decisió dels socialistes espanyols. El seu argument ha estat molt simple, si el PSC és la marca del PSOE a Catalunya, llavors no pot decidir res de forma autònoma i tot ha de passar pels òrgans federals. En un plis-plas aquest senyor a equiparat el PSC, per exemple, a la federació del PSOE de Castilla la Mancha o Extremadura. No ha donat cap possibilitat d’autonomia al PSC per decidir les seves polítiques de pactes o coses similars, tot ha d’estar centralitat i controlat pels òrgans federals del PSOE. Amb aquesta decisió, si és que realment s’acaba imposant, tots els catalans haurem perdut definitivament el darrer referent d’un socialisme que volia afirmar-se autònom i amb veu pròpia, pensat en clau catalana i servidor dels interessos de Catalunya. 

Els temps actuals evidencien que el PSC s’ha acabat definidament i en lloc seu neix la federació catalana del PSOE. Val més que tothom ho reconegui d’aquesta manera i els dirigents actuals del PSC ni s’enganyin, ni enganyin més als catalans. Catalunya ha perdut un partit que, en un moment de la seva història, va aspirar a recollir la sensibilitat de molts catalanes que es sentien simultàniament nacionalistes i socialistes. Durant uns anys vaig lluitar perquè això fos així i el PSC estigués al costat del procés d’afirmació de la sobirania política dels catalans. Quan vaig adonar-me que això no era possible i que el PSC entrava en una deriva contrària a la independència, vaig tornar el meu carnet i me’n vaig anar. Em dol profundament el sotmetiment i setge que es volen fer al PSC, però no crec que hi hagi cap possibilitat de retornar a la il•lusió fundacional del partit dels socialistes catalans. No és possible anar enrere. Com que això és així cal seguir lluitant per la independència de Catalunya, i la vegada seguir treballant per constituir un espai polític on puguin retrobar-se els catalans que es sentin socialistes i s’afirmin independentistes.

Reflexió a partir d’un article de Carles Campuzano

Benvolgut Carles. He llegit amb atenció el teu post Una Convergència més social. Comparteixo de ple la teva reflexió i per això  t’escric a fi de compartir les meves inquietuds, i dubtes, que m’han suscitat el teu article. Trobo interessant la perspectiva que dónes a l’acció política i, de forma especial, a com cal plantejar-se la renovació del discurs polític. Vivim en temps de grans canvis socials que estan afectant a la manera com els partits s’interpreten a ells mateixos com actors polítics d’utilitat social. Situats en aquesta cruïlla el dilema es saber llegir correctament el moment històric i saber proposar les alternatives adequades. El risc és interpretar-ho tot en clau de crisi interna, de relleu generacional o de canvis de lideratges, i no descobrir que, el punt encertat de tota l’anàlisi, és l’adaptació del discurs a les necessitats dels homes i dones del nostre temps. La qual cosa vol dir aspirar a convertir-se en líders actius de les seves esperances.

Faig política des de molt jove i les he vist de tots colors. Vaig entrar en política per un imperatiu moral alimentat per conviccions cristianes que encara mantinc. En un primer moment, tot era en blanc i negre, ple de perills i dificultats; després, amb la democràcia, entrà la llum i el color a la vida política. Al començament tot eren il·lusions, com escriví Martí Pol, tot és possible i tot està per fer. Desprès, els anys matisaren dolorosament aquesta sensació viscuda en els primers anys de força política creativa. L’ètica de la responsabilitat s’imposà durament a l’ètica dels principis, i les il·lusions es dissiparen ben aviat arrossegades per la necessitat del pragmatisme i la bona gestió. Era cert que calia fer renúncies, però no amb la intensitat que s’han fet. Al final, hi havia la sensació de quedar-nos orfes d’esperances en nom d’una bona i eficaç gestió pública. Era cert que per millorar, s’havia d’acumular per repartir riquesa, i a quanta més gent millor; però el temps ha demostrat que això era un emmirallament, quan no un engany. La crisi ens ha evidenciat que uns pocs han guanyat molt, molts han començat a perdre la seva esperança de progrés i força genet han generat noves formes de pobresa. La crisi ha estat injusta, però més injustes han estat les causes i la ineptitud dels gestors per no saber-la preveure. Així, amb el temps, es tornaren a fer evidents els desencants que cantava un altre poeta, Salvador Espriu, “oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra”.

Ara és temps de redreçar aquesta situació. Són moments de tornar a il·lusionar a la ciutadania de que la democràcia és un bon sistema, que els somnis nacionals poden fer-se realitat i que poden tenir una major justícia social. Per fer-ho necessitem una nova alternativa política capaç d'aplegar amb entusiasme a una àmplia part dels catalans i catalanes. Penso que cal generar un procés de convergència de voluntats a favor del redreçament nacional inspirat en aconseguir una societat més justa, equilibrada, oberta i, per què no, més fraternal i feliç. Penso que hi ha moltes persones incòmodes amb la situació actual i que tenen ganes de d’assumir les responsabilitats de refer les il·lusions del país. Tal com saberen fer, ara fa 100 any, els homes i dones de la Mancomunitat. És temps de recuperar els grans relats que convoquin, ens uneixin i aportin sentit de país. Volem una Catalunya lliure, sí; però amb respostes clares pel dia següent.

Però no tot s’acaba amb un sentiment de derrota o d’incapacitat per regenerar l’esperança. Torno a fer servir unes paraules poètiques, en aquest cas Salvat-Papasseit  “res no és mesquí ni cap hora és isarda, ni es fosca la ventura de la nit”. Crec en l’esperança, si comencem a construir-la. Confio que en el panorama polític català hi hagin sensibilitats polítiques prou generoses per acollir a aquelles persones que, des d’una inequívoca afirmació catalanista, volen seguir lluitant pels principis de justícia, de fraternitat i llibertat,  que els ha animat al llarg de la seva vida. No tot s’ha de reduir a l’èpica militant, cal confiar que aquests principis són compartits per una part de l’electoral que ara es poden trobar desorientats davant la capacitat del socialisme català per regenerar la confiança política. Això em porta a preguntar-te ¿què fer? ¿on cal anar per reconstruir aquesta esperança? ¿hi ha un espai polític a Catalunya per acollir aquests socialistes desvalguts?

Diàlegs per un amic neoliberal XX. Socialisme de mercat

(Extracte d'un article que vaig publicar amb el títol “Diàlegs per a un amic neoliberal” en el llibre “El neoliberalismo en cuestión” obra col·lectiva de Cristianisme i Justícia publicat per Sal Terrae en 1993. Els comentaris anotats entre parèntesis són notes addicionals per situar el text en el context actual).

(El recuperat interès pels assumptes del mercat) han estimulat que alguns sectors de les societats occidentals, fins ara refractàries o indiferents amb els plantejaments liberals sobre el mercat, hagin emprès inèdites reflexions sobre quin és el seu paper en les societats occidentals, més enllà dels interessos purament econòmics. "Ens equivocaríem si reduíssim el significat del mercat a la seva dimensió econòmica; en ell es reconeix l'emblema de la llibertat individual i de les institucions de lliure adhesió; és el símbol de les virtualitats democràtiques" (Garcia Roca, J. " Compasión, equidad y justicia". Iglesia Viva nº 156. València 1991. pàgina 575.) Plantejades aquestes qüestions el tema central d'aquest debat actualitzat sobre el Mercat és com resoldre el tema de l'eficiència, tant en els aspectes d'assignació de recursos com en la seva redistribució. El propi Julio Segura dóna un enfocament que pot ser útil per als nostres propòsits. Segons ell el "nucli central del problema de l'eficiència: l'essencial és la competència i no la titularitat privada o pública o el mercat lliure o intervingut" (Segura,J. "Competencia, mercado y eficiencia” Claves nº 9,1991 .26). Aquest hipòtesi obre una camí en qual el debat dialogal pot progressar a fi de superar els errors d'eficiència provocats per un desenvolupament autònom del Mercat i les insuficiències manifestades per les vies clàssiques de correcció de les fallades del mercat.

Potser resulti fructífer explorar alguna possibilitat de síntesi en el fet de reconèixer que la propietat privada genera incentius necessaris per fer funcionar la competència, encara que això no sigui suficient per aconseguir assignacions eficients el que, juntament amb la presència de comportaments no competitius orientats a satisfer el propi interès, justificarien una intervenció o una regulació encaminada a aconseguir un funcionament eficaç de la competència i així pal•liar els seus efectes marginals no desitjats. Per això la “lluita per restablir la competència...és un desafiament fonamental" (Guerra, A. "Socialismo y economia” en "El socialismo del futuro" nº 3, 1991, p.8). Algunes d'aquestes reflexions estan a la base del que avui es denomina "socialisme de mercat", el qual "conjuga la funció instrumental eficaç del mercat amb el paper equilibrador, redistribuidor i compensador de l'Estat" (Guerra, A. ibíd. Pág).

Actualment, el socialisme no pot circumscriure's a la regulació del mercat a través d'una actuació selectiva i corregir-la, quan sigui necessari, per mitjà d'una redistribució social dels ingressos. Avui el socialisme ha de comprendre i manejar la lògica de la competència; i dotar als poders públics dels mateixos mitjans per actuar que disposen les empreses privades. Es tracta de promoure un nou model de socialisme capaç de promoure un desenvolupament econòmic, compatible amb el progrés del mercat, però que sigui alternatiu al model de creixement seguit fins ara, el qual, en encertades paraules de R. Dahrendorf, es tracta d'un "capitalisme pesat (on) els diners va ser generats pels propis diners...La cobdícia, el frau i el pensament a curt termini han reemplaçat amb freqüència a la parquedat, als negocis honests i a les perspectives a llarg termini, sense esmentar ja la solidaritat amb el proïsme" (Dahrendorf,,R. "Reflexiones sobre la revolución a Europa" EMECE, Barcelona 1991, pàg.30). Si aquest és l'horitzó obert al socialisme dels propers anys és innegable que aquest haurà d'assumir com a propis una sèrie de valors fins ara exclusius del món liberal. Es tracta de situar en una altre marc valors tan necessaris, com a escassos, tals com són la iniciativa emprenedora i l'esperit d'innovació.

Fe amb obres, paraules amb fets

Aquest matí dominical he assistit al míting del PSC. M’han interessat molt les diferents intervencions. Cadascuna feta des de la particularitat sensibilitat que tenen Jordi Hereu, Carme Chacón, Maria Badia i el President José Montilla. No comentaré els continguts polítics de les intervencions, això ja ho faran ben segur els diferents medis. Voldria centrar-me en analitzar els valors i virtuts que ha sabut identificar en les diferents intervencions.

Els diversos entrevinents han insistit en que com a socialistes “tenim uns valors” i que la força del socialisme neix de la “força dels seus valors”. Aquest valors són una guia que presideix l’actuació política i orienta l’acció de govern. Els valors donen sentit als fets, a l’obra de govern. La solidaritat, la justícia, la llibertat, la igualtat d’oportunitats són els motors que mouen el treball polític. En definitiva, es tracta de que les persones no es troben abandonades en el seu sofriment. Els polítics, en aquests moments que les coses van malament han de saber acompanyar les persones. Amb tot, governar és demanar i aportar confiança a les persones.

Governar és presentar fets, no paraules buides o retòriques. Són fets que permeten garantir el present, millorar-lo i avançar cap el futur. L’horitzó són també les futures generacions. Es reivindica el sentit de l’inconformisme perquè no agrada el present. Davant de les dificultats del present es proposa perseverança i treball per construir un futur diferent. Malgrat la duresa de la realitat, no hi ha espai per la resignació. Per això calen fets que demostrin el compromís amb la justícia social; la plena igualtat en drets i deures. Cal saber arriscar per guanyar el futur. Qui no somnia no pot liderar la construcció del futur.

Els fets són el resultat d’un treball esforçat, fet amb tenacitat i mirant amb esperança el futur. Cal tenir ambició que neix del convenciment de que res està fora de l’abast de l’acció de govern si aquest és responsable. Per avançar cap el futur cal diàleg i saber escoltar a la societat. Perquè, davant la duresa de la realitat no és el moment d’amagar-se sinó de treballar plegats. No hi ha espai pels pessimistes, sinó pels treballadors esperançats. Cal assumir l’esperit dels emprenedors i construir futur amb vocació de convocar a tothom a una causa comuna. Sabent que hi ha moltes reptes que cal assumir i donar-hi resposta però sense por perquè es sap on es vol anar. Això dóna fermesa i decisió per dir no quan cal dir no, i dir sí quan cal dir sí.

El míting estava presidit per un immens cartell que dei fets. En algunes intervencions s’ha remarcat que el mot fets es contraposava a la paraula retòrica. D’acord amb les intervencions s’entenia que el concepte paraula es referia a la paraula buida, a la retòrica sense acció. D’alguna manera em recordava la cita evangèlica de que no hi ha fe sense obres. Així, podríem afirmar que la paraula existeix si es fonamenta en fets i s’accepta que aquests donen sentit i transformen a la paraula. De la mateixa manera que la paraula sense fets, és mera gesticulació retòrica. Fe amb obres, paraules amb fets. Vet aquí que avui a Montjuïc el que era inicialment un míting polític, ha estat també una proposta sobre els valors que cal reivindicar per humanitzar la societat.