Política i institucions polítiques

Es parla molt de política. Es critica als polítics i s’acusa a la política de moltes mancances. Fins i tot, es qüestiona la seva utilitat perquè no està al servei dels interessos generals. Totes aquestes consideracions porten a formular la pregunta: ¿quína és la finalitat de la política?, ¿quina és l’orientació bàsica del poder política?

El Compedi de la Doctrina Social de l’Església catòlica ofereix algunes respostes a aquestes preguntes. En el seu article 394 afirma que l’autoritat política ha de “garantir la vida ordenada i recta de la comunitat, sense substituir la lliure activitat dels individus i dels grups, sinó disciplinant-la i orientant-la, tot respectant i tutelant la independència dels subjectes individuals i socials, vers la realització del bé comú.” Així entès, l’autoritat política és un instrument de direcció mitjançant el qual els individus i les institucions intermèdies s’han d’orientar vers un ordre les relacions, institucions i procediments del qual estiguin al servei del creixement humà integral. Per això l’exercici de l’autoritat política, en efecte, “tant en la comunitat com a tal, com en els organismes que representen l’estat, s’ha de practicar sempre dins els límits de l’ordre moral, per procurar el bé comú –concebut, però, dinàmicament– segons un ordenament jurídic definit o que cal definir legítimament. Llavors els ciutadans estan obligats, en consciència, a obeir»

Assolir el bé comú és una responsabilitat individual, però també ha de ser un compromís de l’Estat ja que “el bé comú és la raó de ser de l’autoritat política” (Compendi 168). L’espai polític, allí on es desenvolupa l’acció de govern i les institucions polítiques, han de garantir la cohesió, unitat i organització de la societat civil de la qual és expressió. De tal manera que el bé comú es pugui aconseguir amb la contribució de tots els ciutadans. Com diu el Compendi “l’home individual, la família, els cossos intermedis no són capaços d’assolir, per si mateixos, el seu desenvolupament ple; d’aquí deriva la necessitat de les institucions polítiques, la finalitat de les quals és fer accessibles a les persones els béns necessaris –materials, culturals, morals, espirituals– per portar una vida veritablement humana. El fi de la vida social és el bé comú històricament realitzable”

Política meditada i moralment fonamentada

En temps de desafecció política és necessari recuperar una altra manera de concebre i fer política. La Doctrina Social de l’Església proposa una manera d’entendre la política que pot ajudar avui a recórrer de nou el camí del compromís política. L’acció política és un compromís meditat, assentat sobre una base moral i fonamentat en una exigència personal perquè han d’orientar-se sempre al bé comú. “Els partits polítics tenen el deure d’afavorir una participació àmplia i l’accés de tothom a les responsabilitats públiques. Els partits són cridats a interpretar les aspiracions de la societat civil i a orientar-les al bé comú, oferint als ciutadans la possibilitat efectiva de participar en la formació de les opcions polítiques. Els partits han de ser democràtics al seu interior, capaços de síntesi política i projectius” (Compendi de la Doctrina Social, 413)

La participació política de la ciutadania és un compromís seriós que comporta un deure i una responsabilitat. S’exigeix tenir rigor, presència, reflexió, debat, tenir mirada a curt mig i llarg termini i valors morals contrastats. “Els deures de responsabilitat en les institucions socials i polítiques exigeixen un compromís seriós i articulat, que sàpiga evidenciar, amb les contribucions de reflexió al debat polític, amb la projecció i amb les decisions operatives, l’absoluta necessitat d’una qualificació moral de la vida social i política. Una atenció inadequada a la dimensió moral porta a la deshumanització de la vida associada i de les institucions socials i polítiques, i consolida les «estructures de pecat»: « Viure i actuar políticament d’acord amb la pròpia consciència no és una adaptació submisa a posicions estranyes al compromís polític o a una mena de confessionalisme, sinó l’expressió amb què els cristians ofereixen la seva aportació coherent perquè per mitjà de la política s’instauri un ordenament més just i coherent amb la dignitat de la persona humana» (Compendia de la Doctrina Social, nº 566).

Donada la responsabilitat que comporta l’acció política s’espera que els polítics siguin persones preparades i que la seva actuació es basi en decisions meditades i sostingudes sobre criteris morals. “En el context del compromís polític del fidel laic, la preparació per a l’exercici del poder requereix una cura específica, que els creients han d’assumir, especialment quan són cridats a acceptar aquest encàrrec per la confiança dels conciutadans, segons les regles democràtiques. Han d’apreciar el sistema de la democràcia, «per tal com assegura la participació dels ciutadans en les decisions polítiques i garanteix als governats la possibilitat tant d’elegir i controlar els seus governants, com de substituir-los de manera pacífica, sempre que sigui oportú», i de rebutjar grups ocults de poder que busquen condicionar o subvertir el funcionament de les institucions legítimes. L’exercici de l’autoritat ha d’assumir el caràcter de servei, i s’ha de desenvolupar sempre en l’àmbit de la llei moral per a la consecució del bé comú: aquell que exerceix l’autoritat política ha de fer convergir les energies de tots els ciutadans cap aquest objectiu, no de forma autoritària, sinó servint-se de la força moral alimentada per la llibertat” (Compendi de la Doctrina Social, nº 567)

Participació política

Tots som conscients de que la política està força desprestigiada en la societat. Els estudis d’opinió revelen el poc interès i la desconfiança que la ciutadania té en relació a la política. No obstant, quan s’analitza la crisi econòmica es constata que cal més política i més control polític sobre els mercats econòmics i financers. Sembla que, malgrat els mal auguris sobre la política, és temps de recuperar la política. La Doctrina Social de l’Església insisteix sobre la necessitat de política. En aquest sentit, i a tall de suggeriment, proposo la lectura de dos articles del Compendi de la Doctrina Social perquè ajuden a entendre el valor que aquesta doctrina dóna a la política.

En l’article 189 es diu: “Una conseqüència característica de la subsidiarietat és la participació, que s’expressa, essencialment, en una sèrie d’activitats mitjançant les quals el ciutadà, com a individu sol o associat amb altres, directament o per mitjà dels propis representants, contribueix a la vida cultural, econòmica, social i política de la comunitat civil a la qual pertany. La participació és un deure que s’ha d’exercir conscientment per part de tots, de manera responsable i amb vista al bé comú. Aquesta no es pot limitar o restringir a un mer contingut particular de la vida social, atesa la importància que té per al creixement, sobretot humà, en ambients com ara el món del treball i les activitats econòmiques amb les seves dinàmiques internes, la informació i la cultura i, en grau màxim, la vida social i política fins als nivells més alts, com són aquells dels quals depèn la col·laboració de tots els pobles per a la construcció d’una comunitat internacional solidària. En aquesta perspectiva, esdevé imprescindible afavorir la participació sobretot dels més desatesos i l’alternança dels dirigents polítics, a fi d’evitar que s’instaurin privilegis ocults; cal, a més, una forta tensió moral, per tal que la gestió de la vida pública sigui el fruit de la corresponsabilitat de tothom amb relació al bé comú”.

Sobre la mateixa participació política la Doctrina Social afegeix, en l’article 191 del Compendi: “la participació es pot obtenir en totes les possibles relacions entre el ciutadà i les institucions: amb vista a ella, s’ha de prestar una atenció especial als contextos històrics i socials en els quals caldria que es realitzés efectivament. La superació dels obstacles culturals, jurídics i socials, que sovint s’interposen com a veritables barreres a la participació solidària dels ciutadans en el destí de la pròpia comunitat, requereix una tasca informativa i educativa. En aquest sentit, mereixen una consideració especial totes les actituds que indueixen el ciutadà a formes participatives insuficients o incorrectes i a la desafecció difusa per tot el que fa referència a l’esfera de la vida social i política: pensem, per exemple, en els intents dels ciutadans de «contractar» les condicions més avantatjoses amb les institucions, com si aquestes estiguessin al servei de les necessitats egoistes, i en la praxi de limitar-se a l’expressió de l’opció electoral, àdhuc arribant en molts casos fins i tot a abstenir-se’n”.

La mateixa doctrina social matisa que aquesta situació mereix una atenció especial en els casos de països amb maca de drets democràtics. En aquestes situacions es constata que “el dret fonamental a participar en la vida pública és negat d’arrel, perquè és considerat una amenaça per al mateix Estat; pels països en què aquest dret és enunciat només formalment, però no es pot exercir concretament; per altres, encara, en què l’enormitat de l’aparell burocràtic nega de fet al ciutadà la possibilitat de proposar-se com un veritable actor de la vida social i política”.

Amor social

Forma part del nucli bàsic de la tradició cristiana que l'amor ha d'estar present i penetrar totes les relacions socials, especialment aquells que tenen el deure de proveir al bé dels pobles. La Doctrina Social de l’Església és ben clara al respecte. “la caritat, senyora i reina de totes les virtuts. La salvació desitjada ha de ser fruit principalment d’una efusió de caritat; volem dir aquella caritat cristiana que reuneix en si tot l’Evangeli i que, disposada sempre a sacrificar-se pel proïsme, és l’antídot més segur contra l’orgull i l’egoisme del món” (Compendi nº 581). Aquest amor és anomenat “caritat social” o "caritat política" i s'ha d'estendre a tot el gènere humà.

L’«amor social» es situa a les antípodes de l'egoisme i l'individualisme. És una visió no unidimensional de la política i de la vida social, com succeeix en la majoria de visions que es queden en una lectura exclusivament sociològica. La política no pot oblidar que el desenvolupament integral de la persona i el creixement social són dues realitats interdependents. L'egoisme, per tant, és l'enemic més deleteri d'una societat ordenada: la història mostra la devastació que es produeix en els cors quan l'home no és capaç de reconèixer un altre valor i una altra realitat efectiva que dels béns materials, la recerca obsessiva sufoca i impedeix la seva capacitat de lliurament.

Bé comú i política

¿Per què estic en política?, ¿per què fa tants anys estic ficat en aquest submón especial de l’acció política?. Sempre he pensat perquè sóc cristià i creure, com deia Jose María González Ruíz, “Creer es comprometerse” i, en el meu cas com tants altres persones del meu temps, la fe ens portà al compromís polític. ¿Per què m’interessa la política?. En bona mesura perquè la política cerca el bé de tots. L’horitzó de la política és el bé comú, l’interès general. El Compendi de la Doctrina Social de l’Esglèsia ho deixa ben clar: “La responsabilitat d’aconseguir el bé comú correspon, ultra les persones individuals, també a l’Estat, ja que el bé comú és la raó de ser de l’autoritat política. L’Estat, en efecte, ha de garantir cohesió, unitat i organització a la societat civil de la qual és expressió, de manera que el bé comú es pugui aconseguir amb la contribució de tots els ciutadans. L’home individual, la família, els cossos intermedis no són capaços d’assolir, per si mateixos, el seu desenvolupament ple; d’aquí deriva la necessitat de les institucions polítiques, la finalitat de les quals és fer accessibles a les persones els béns necessaris –materials, culturals, morals, espirituals– per portar una vida veritablement humana. El fi de la vida social és el bé comú històricament realitzable” (Compendi 168)

Però el bé comú es troba mediat per la realitat històrica i condiciona la mateixa comprensió de les estructures polítiques. “Les exigències del bé comú deriven de les condicions socials de qualsevol època i estan estretament relacionades amb el respecte i la promoció integral de la persona i dels seus drets fonamentals. Aquestes exigències es refereixen sobretot al compromís per la pau, l’organització dels poders de l’Estat un ordenament jurídic sòlid, la salvaguarda del medi ambient, la prestació dels serveis essencials de les persones, alguns dels quals són alhora drets de l’home: l’alimentació, l’habitació, el treball, l’educació i l’accés a la cultura, els transports, la salut, la lliure circulació de les informacions i la tutela de la llibertat religiosa. Cal no oblidar l’aportació que tota nació té el deure de fer per una veritable cooperació internacional amb vista del bé comú de tota la humanitat, també per les generacions futures” (Compendi 166).

La recerca del bé comú exigeix el trobar consens, unificar interessos per això la política esdevé un instrument al servei de l’interès general. “Per assegurar el bé comú, els governs de tots els països tenen el deure d’harmonitzar amb justícia els diversos interessos sectorials. La conciliació dels béns particulars de grups i d’individus és una de les funcions més delicades del poder públic. Cal no oblidar, a més, que en l’Estat democràtic, en què les decisions són preses habitualment per la majoria dels representants de la voluntat popular, aquells als quals competeix la responsabilitat de govern tenen l’obligació d’interpretar el bé comú del seu país no tan sols segons les orientacions de la majoria, sinó en la perspectiva del bé efectiu de tots els membres de la comunitat civil, inclosos aquells que es troben en situació de minoria” (Compendi 169).

Per això la comunitat política s’orienta a favor del bé comú quan actua a favor de la “un ambient humà en què als ciutadans se’ls ofereixi la possibilitat d’exercir realment els drets humans i de complir plenament els deures corresponents: «l’experiència demostra que si manca una acció apropiada dels poders públics, els desequilibris econòmics, socials i culturals entre els éssers humans tendeixen a accentuar-se, sobretot en la nostra època; en conseqüència, els drets fonamentals de la persona corren el risc de quedar privats de contingut, i resta compromès el compliment dels deures respectius» (Compendi 389)

Globalitzar la justícia social

En un món globalitzat, és necessari globalitzar la justícia social. Per aconseguir-ho calen noves regles que també han de ser globals: evitar la competències deslleial entre països i crear sistemes de seguretat social en els països acollidors dels processos de deslocalització. Els drets laborals no es poden separar dels drets civils i polítics. Per això cal exigir el respecte d’aquest drets laborals en tots els països de l’economia global.

Per atendre les noves demandes del mercat global cal impulsar polítiques unitàries que abastin àmbits com la política, l’economia, les polítiques socials i fiscals, el desenvolupament i la salvaguarda del medi. Cal millorar les coordinacions entre països perquè les seves polítiques siguin més unitàries. Per fer-ho possible s’ha de desenvolupar un pensament moral que afavoreixi aquesta visió unitària de les polítiques per tal que siguin realment globals i efectives. Aquest renovellament moral ha d’afavorir la globalització de l’economia social i la universalització d’una democràcia substancial, social i participativa. Aquesta nova moral per un món global ha de basar-se en un ethos obert a la transcendència, animat per la fraternitat i la lògica del do, sustentat en un quadre jurídic i ètic fonamentat en drets i deures referits a una llei moral universal.

En aquest context, la Doctrina Social de l’Església esdevé un referent útil per orientar les respostes socials dels cristians. És temps de problemes nous que reclamen respostes noves per tal d’estendre l’acció dels cristians a favor de la justícia i la seva participació activa en la transformació del món.

L'autodeterminació i la doctrina de l'Església catòlica

La Doctrina Social de l’Església catòlica ha deixat clar des de sempre que qualsevol poble considerat nació pot decidir lliurament el seu camí polític a partir de l’exercici democràtic del dret a l’autodeterminació.

Aquesta és la consideració que fa l’article 157 del Compendi de la Doctrina Social titulat El camp dels drets de l’home s’ha estès als drets dels pobles i de les nacions(1). En aquest article es diu: “En efecte, «tot el que és cert per a l’home, també ho és per als pobles» (2) El Magisteri recorda que el dret internacional «es fonamenta en el principi de l’igual respecte dels Estats, del dret a l’autodeterminació de cada poble i de la lliure cooperació amb vista al superior bé comú de la humanitat».(3) La pau es fonamenta no tan sols en el respecte dels drets de l’home, sinó també en el respecte dels drets dels pobles, en particular el dret a la independència. (4)

Els drets de les nacions no són sinó «els “drets humans” conreats a aquest nivell específic de la vida comunitària».(5) La nació té «un dret fonamental a l’existència»; a la «pròpia llengua i cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou la seva “sobirania” espiritual»; a modelar la pròpia vida segons les tradicions pròpies, excloent, naturalment, tota violació dels drets humans fonamentals i, en particular, l’opressió de les minories»; a «construir el propi futur proporcionant a les generacions més joves una educació apropiada». (6) L’ordre internacional requereix un equilibri entre particularitat i universalitat, a la realització del qual són cridades totes les nacions, el deure primer de les quals és el de viure en actitud de pau, de respecte i de solidaritat amb les altres nacions”. Final de la cita de l’article 157 del Compendi de la Doctrina Social de l’Església catòlica  

 Cites

1 Cf. JOAN PAU II, Carta enc. Sollicitudo rei socialis, 33: AAS 80 (1988) 557-559; ID., Carta enc. Centesimus annus, 21: AAS 83 (1991) 818-819.

  2 JOAN PAU II, Carta En el cinquantè aniversari de l’inici de la Segona Guerra Mundial, 8: AAS 82 (1990) 56.

  3 JOAN PAU II, Carta En el cinquantè aniversari de l’inici de la Segona Guerra Mundial, 8: AAS 82 (1990) 56.

  4 Cf. JOAN PAU II, Discurs al Cos Diplomàtic (9 de gener de 1988), 7-8: AAS 80 (1988) 1139.

  5 JOAN PAU II, Discurs a l’Assemblea General de les Nacions Unides per la celebració del 50è aniversari de la seva fundació (5 d’octubre de 1995), 13: Ensenyaments de Joan Pau II, XVIII, 2 (1995) 736.

  6 JOAN PAU II, Discurs a l’Assemblea General de les Nacions Unides per la celebració del 50è aniversari de la seva fundació (5 d’octubre de 1995), 13: Ensenyaments de Joan Pau II, XVIII, 2 (1995) 736-737.

El govern de l’Estat ignora el principi de subsidiarietat

Notícia alarmant segons ha destapat el diari ARA, el govern de l’Estat vol modificar per reial decret el criteri d’assignació dels diners amb finalitats socials receptats a través de la declaració de renda dels ciutadans. Només tindrien dret a accedir a aquests diners aquelles entitats que tinguin un àmbit d’actuació a nivell de l’Estat. Si s’apliqués aquesta decisió, 61 entitats catalanes de treball social es quedarien sense rebre les aportacions via IRPF que l’any 2015 han estat 12,8 milions d’euros. Aquesta greu decisió, si es materialitza, és un pas més en el procés de tornar a situar sota el control de les visions centralistes el que l’Estat havia descentralitzat en els àmbits autonòmics. És evident que a Espanya hi ha avui governants que tenen una dificultat objectiva per comprendre el significat del model d’Estat consagrat per la Constitució de 1978 i els efectes del model competencial desenvolupat posteriorment. És sorprenent adonar-se que aquests governants, que en altres qüestions es declaren profundament constitucionalistes i exigeixen que els demés també ho siguin, són els primers en incomplir el sentit de la pròpia Constitució o les pròpies sentències del Tribunal Constitucional.

En el marc mental de molts governants espanyols no hi ha cabuda per allò que preconitza la Doctrina Social de l’Església catòlica: el principi de la subsidiarietat. La subsidiarietat es compta entre les directrius més constants i característiques de la doctrina social de l’Església. Segons aquesta doctrina “és injust remetre a una societat més gran i més alta allò que es pot fer des de les comunitats menors i inferiors” per la qual cosa “totes les societats d’ordre superior s’han de posar en actitud d’ajuda («subsidium») –i, per tant, de sosteniment, de promoció, de desenvolupament– respecte de les menors”  (compendi DSE 186). Em sembla paradoxal que l’actual govern d’Espanya, molt procliu a evidenciar que combrega dels postulats catòlics, no sàpiga aplicar en les seves accions de govern el sentit moral de la proposta de subsidiarietat de la Doctrina Social. No aniria malament que els governants entenguessin que la Doctrina Social no és un dictat de normes, sinó uns principis generals que poden servir pel bon govern de la societat.

El veritable problema no són els diners, sinó les persones

El papa Francesc ha avisat sobre el risc de la indiferència que ens pot fer cecs, sords i muts. Ho ha fet en la seva intervenció en la IV edició del Festival de la Doctrina Social de l'Església celebrat recentment a Verona sota l’atractiu títol de "Més enllà dels llocs dins del temps ''. El papa considera que la situació de crisi social i econòmica en la qual ens trobem pot "espantar, desorientar, o fer-nos pensar que la situació és tan difícil que no podem fer res". Per això, "la gran temptació és parar-se a guarir les pròpies ferides i trobar una excusa per no escoltar el crit dels pobres i el patiment d'aquells que han perdut la dignitat de portar a casa el pa perquè s'han quedat sense feina". Els que només busquen curar les seves ferides, acaben maquillant-se. Per aquesta raó, digué el Papa, "el risc és que la indiferència ens faci cecs, sords i muts, presents només en nosaltres mateixos, davant del mirall, i que tot el que succeeix ens sigui estrany".

En el seu missatge, el Papa recordà que "estem cridats a anar més enllà i abordar les necessitats reals". Per això, "és urgent abandonar els llocs comuns, que es consideren segurs i garantits, per alliberar les moltes energies amagades i no conegudes que estan presents i treballen molt concretament". Anar més enllà, vol dir "engrandir i no restringir, crear espai i no limitar-se a seu control". I per anar més enllà cal prendre la iniciativa. El papa Francesc advertí que "també avui en l'àmbit econòmic és urgent prendre aquesta iniciativa, perquè el sistema tendeix a homologar tot i els diners es tornen l'amo de tot. El sistema et porta a aquesta globalització que no és bona, que homologa tot " I, ¿qui és l'amo d'aquesta homologació ?, es preguntà el papa: "els diners". Prendre la iniciativa en aquestes àrees és tenir el valor de no deixar-se atrapar pels diners i pels resultats a curt termini que et converteixen en esclau.

No és veritat que no hi hagin diners, digué el papa Francesc. No es pot dir que moltes coses no es poden fer "perquè falten diners", sempre hi ha diners per fer altres coses: "comprar armes", "fer la guerra", "operacions financeres sense escrúpols". Davant d’aquesta situació el Papa advertí que "el veritable problema no són els diners, sinó les persones"; per això "els diners per si sol no crea desenvolupament, per crear desenvolupament són necessàries persones que tinguin la valentia de prendre la iniciativa". Cal prendre la iniciativa, cal desenvolupar un concepte d’empresa capaç d’innovar, però no només en l’àmbit tecnològic, també s'han de renovar també les relacions de treball experimentant noves formes de participació i responsabilitat dels treballadors, inventant noves formes d'accedir al món del treball, creant una relació solidària entre l'empresa i el territori. En la seva conclusió el papa afirmà que "anar més enllà dels llocs no és el resultat de la casualitat individual, sinó de compartir una única finalitat: la història és un camí cap a la realització. Si ens movem com un poble, si anem junts cap endavant, la nostra existència posarà en evidència aquest significat i aquesta plenitud ''

Socialcristianisme

De la mateixa manera que ha fet fortuna la dita que Europa s’ha forjat, en bona part, des dels cafès; no és menys cert que es podria dir que la unitat dels europeus fou pensada i iniciada des de les sagristies. És cert, aquesta idea d’unitat es forjà per la trobada d’unes dirigents polítics que compartien vàries característiques. Entre els grans promotors dels primers esbossos d’unitat a través de la Comunitat Europea del Carbó i Acer, hi havia l’alemany Konrad Adenauer, l’italià Alcide De Gasperi i el francès Robert Schuman. Totes tres eren originaris d’unes regions europees veïnes; per naixement tenien l’alemany com a llengua comuna i en ella dialogaven de com havia de ser l’Europa pàtria comuna; tots eren catòlics i compartien la mateixa ideologia socialcristiana inspirada en els cristianisme social.

El socialcristianisme estava força estès a l’Europa dels anys 40 del segle passat. Es pot considerar que es tracta de tota ideologia política influïda per les encícliques socials de l’Església catòlica. Aquesta ideologia ha tingut dos expressions polítiques ben diferenciades: les democràcia cristianes i el socialisme d’inspiració cristiana. Aquesta diversitat de trajectòries, malgrat l’origen comú, es degut a que cap grup o moviment polític pot apropiar-se en exclusiva dels principis del cristianisme social. Tot i els intents d’alguns polítiques de fer-ne un ús exclusiu.

Els cristians han de ser promotors actius de l’aplicació de la dimensió social del cristianisme allí on militin o treballin socialment. Els catòlics han de fer servir les mediacions polítiques i socials, conscients de les seves limitacions i deficiències, per projectar la doctrina social de l’Església en l’acció de govern i en l’activitat política en general. En qualsevol cas cal vèncer dues temptacions que històricament han condicionat aquesta dimensió social del cristianisme. La primera prové del poder eclesial i apareix quan es vol emprar aquestes grups polítics o moviments en benefici dels seus interessos. Són aquells casos en que es vol perllongar la moral i la pastoral catòlica  a través de les lleis dels estats. La segona es dóna en els propis grups polítics quan pretenen monopolitzar  en benefici propi la representació exclusiva social dels cristians. Un cas com l’altre alteren el mateix valor de la Doctrina Social de l’Església catòlica.

La Doctrina Socials de l’Església no és un programa ni pot quedar atrapada i reduïda a una alternativa política concreta. Forma part del patrimoni comú de l’acció social dels catòlics. Per aquests, ha d’actuar com a font d’inspiració,  d’exigència moral i d’alè per impulsar alternatives socials que promoguin traduït políticament els valors presentes en la Doctrina Social. Aquesta projecció de la doctrina social de l’Església és universal i transcendeix a la pròpia institució eclesial. L’Església es catòlica perquè és universal i té la capacitat de dirigir les seves propostes a totes les persones que entenen la política com un procés concret per definir el bé comú i construir una societat més justa i humana. Aquestes persones estan convocades a participar, des de l’especificitat de les seves opcions particular, a transformar la societat a partir de l’aplicació dels criteris del bé comú i proposar, allí on desenvolupin el seu treball polític i social, els principis de la participació i la subsidiarietat; la solidaritat amb total preferència per fer justícia als pobres i les persones que viuen sota qualsevol tipus de situació que afecti la seva llibertat i impedeixi la fraternitat de la humanitat.

Fundació Centesimus Annus

El sant pare Francesc ha rebut en audiència al Vaticà als participants de la trobada internacional promogut per la Fundació Centesimus Annus Pro Pontífex . El tema del congrés d’aquest any ha estat una llarga pregunta Una societat bona i el futur del treball: poden la solidaritat i la fraternitat ser part de les decisions empresarials ?.

El papa Francesc ha agraït als participants del congrés les seves reflexions sobre l’aplicació de la solidaritat en diversos àmbits de la vida social i econòmica.; i com això ha de fer-se des de la perspectiva de la subsidiarietat . Solidaritat i subsidiarietat són una gran constant en el magisteri social del papa Joan Pau II que actualitzà posteriorment el papa Benet XVI a la seva gran encíclica Caritas in Veritate. El papa ha senyalat que avui la “paraula solidaritat s'ha tornat incòmoda , fins i tot incòmode". La crisi d'aquests anys que “té unes causes profundes d'ordre ètic, ha augmentat aquesta al·lèrgia  a conceptes com solidaritat, distribució equitativa dels béns, prioritat de la feina” El que cal, afegí el papa, és reflexionar com aquests valors ètics es poden concretar en els valors econòmics.

Els primers responsables de fer aquesta reflexió són els empresaris cristians perquè ells tenen la responsabilitat de consciència de traduir els valors ètics en polítiques econòmiques ètiques. Pel papa "l'empresari cristià ha sempre confrontar l'evangeli amb la realitat en la qual treballa" i ser conscient que l'evangeli demana "posar en primer lloc la persona humana i el bé comú". Per aconseguir aquests objectius aquests empresaris han de “col·laborar amb altres que comparteixen la base ètica i ampliar la xarxa el més possible” i confiar amb el suport que es pot rebre de les pròpies comunitats cristianes, parròquies, diòcesis i associacions cristianes. Els cristians han de ser testimonis de l’Evangeli en tot moment i en tot lloc, i les empreses no són cap excepció.

Per acabar, dirigint-se als participants, el papa Francesc digué “'vosaltres amb l'ajuda de Déu i de l'Església podeu donar un testimoni eficaç en el vostre camp, perquè no porteu només paraules o discursos sinó l'experiència de les persones i empreses que volen posar en pràctica, concretament, els principis de ètica cristiana en la situació actual del món del treball. Aquest testimoni és d'importància primària i us animo a donar-ho amb fe, també dedicant a l'oració el temps necessari, perquè també el laic, inclòs l'empresari ha de resar i resar molt quan els reptes es fan més durs''.

No és això monsenyor Camino

El bisbe Martínez Camino ha confós el seu pensament i desitjos polítics, amb la fe i la Doctrina Social de l’Església. Recentment ha afirmat que acatar la Constitució és un bé moral, o dit en negatiu, és una immoralitat no fer-ho. Aquesta interpretació aporta una curiosa lectura del pensament social dels catòlics recollit en el magisteri. És evident que tota Constitució té un valor moral en la mesura que representa un acord vàlid per ordenar la convivència; però és una llei humana i com a tal es troba sotmesa a les contingències dels individus i per això pot ser relativitzada quan es contrasta amb les virtuts i els drets que formen part de la matriu indiscutible de tota civilització.

Des d’aquesta perspectiva abans de la formalitat, sempre respectable, de qualsevol constitució, es troben aquests drets que sostenen els pilars de la societat. Aquest matís no el té en compte el bisbe Camino quan clarament omet que hi ha el dret bàsic a la consulta. Un dret bàsic de les persones i dels pobles es ser consultats per decidir lliurament el camí a seguir. Un d’aquests camins, naturalment, és redactar i i acceptar les normes constitucionals. Però per arribar a aquest punt hi ha hagut un pas necessari i previ: reconèixer a les persones que poden fer una constitució i que, un cop feta, se’ls pregunta el seu grau de conformitat. El mateix es podria dir en altres qüestions on s’evidencia que, abans de la formalització normativa hi ha el reconeixement d’uns drets bàsics inqüestionables. Per això, vull recordar a monsenyor Martínez Camino que molts catalans, entre els quals hi ha moltes entitats catòliques, tal com ho han manifestat recentment entregant una declaració al Parlament de Catalunya, volem que se’ns reconegui el dret a ser preguntats sobre quin futur aspirem pel nostre país. El que és immoral és negar l’exercici d’aquest dret.

Repensar la solidaritat

Poc a poc es coneix el pensament social del papa Francesc. La seva visió es situa en la línia de la Doctrina Social de l’Església i el magisteri eclesial dels darrers anys. Això s’evidencià ahir  en la intervenció del papa Francesc en la recepció als membres de la Fundació Centesimus Annus - Pro Pontifice en ocasió del Congrés Internacional sobre el tema: "Repensar la solidaritat per al ocupació: els reptes del segle XXI ". L’objectiu d’aquesta fundació, creada pel beat Joan Pau II fa vint any en record de la seva encíclica publicada en el centenari de la Rerum novarum, és  reflexionar i actuar en favor de la la Doctrina social de l'Església.

Sobre el lema que presideix el feta al Congrés, repensar la solidaritat, el papa Francesc ha explicat que "repensar" significa dues coses: d'una banda "conjugar el magisteri amb l'evolució socioeconòmica, que, sent constant i ràpida, presenta aspectes cada vegada més nous" i en segon lloc vol dir "aprofundir, reflexionar , per fer emergir tota la fecunditat d'un valor - la solidaritat en aquest cas - que en profunditat surt de l'Evangeli, és a dir de Jesucrist, i per tant com a tal conté potencialitat inesgotable ".

A la paraula solidaritat, ha dit el Papa,  "cal donar de nou la seva merescuda ciutadania social", la solidaritat "no és una almoina social, sinó un valor social". Ha afegit que “no hi ha pitjor pobresa material (...) que la de no permetre guanyar-se el pa i que priva de la dignitat del treball ". Reflexionant sobre l'actual crisi, ha afegit "que no és només econòmica i financera" ha explicat que "seguir als ídols del poder, del benefici, dels diners, per sobre del valor de la persona humana, s'ha convertit en una norma fonamental de funcionament i criteri decisiu d'organització ". Per acabar, el papa Francesc ha dit que la societat se li ha oblidat que "per sobre dels negocis, de la lògica i dels paràmetres del mercat, hi ha un ésser humà i hi ha alguna cosa que s'ha de l'home en tant que home, en virtut de la seva dignitat profunda: oferir-li la possibilitat de viure amb dignitat i de participar activament al bé comú ". Per això, ha recordat el Papa, "hem de tornar a la centralitat de l'home, a una visió més ètica de les activitats i de les relacions humanes, sense la por de perdre alguna cosa".

Un papa amb sensibilitat social

La intervenció del papa Francesc davant dels nous ambaixadors davant de la Santa Seu aporta llums sobre quin és el seu pensament en l’àmbit econòmic. Les seves paraules, afirmant que al darrera de l’actual crisi financera hi ha un problema ètic, s’alinea amb la visió del papa Benet XVI. Qualsevol referència sobre aquests temes remet necessàriament a la seva encíclica Caritas in veritate. El papa Francesc pren la mateixa perspectiva i afirma que la “la crisi financera enfonsa les seves arrels en el rebuig de l’ètica”.

El papa Frances en el seu discurs ha insistit a no oblidar el predomini de l'ètica en l'economia i la vida social, subratllant el valor de la solidaritat i la centralitat de l'ésser humà. La seva diagnosi de la situació és dur. Després de constatar els importants professos científics i tecnològics dels darrers anys “cal reconèixer que la majoria dels homes i dones del nostre temps segueixen vivint en una precarietat diària, amb conseqüències desastroses. Algunes patologies augmenten amb les seves conseqüències psicològiques; la por i la desesperació s'ensenyoreixen del cor de moltes persones, fins i tot als anomenats països rics; l'alegria de viure disminueix; la indecència i la violència van en augment, la pobresa es fa més evident. Cal lluitar per viure i, amb freqüència, per viure d'una forma que no és digna. Una de les causes d'aquesta situació, al meu entendre, radica en la relació que tenim amb els diners, a acceptar el seu domini sobre nosaltres i les nostres societats. Així, la crisi financera que estem travessant ens fa oblidar el seu origen primer, situat en una profunda crisi antropològica. En la negació de la primacia de l'home! Hem creat nous ídols. L'antic culte al vedell d'or ha trobat una imatge nova i despietada en el fetitxisme dels diners i en la dictadura de l'economia sense rostre ni objectiu veritablement humà”.

La crisi global que afecta a les finances i l'economia - ha dit el Papa – evidencia “la greu manca de la seva perspectiva antropològica, que redueix a l'home solament a una de les seves exigències: el consum. I el que és pitjor, el mateix ésser humà és considerat avui com un producte que es pot usar i després tirar. Hem engegat la cultura del desfet. Aquesta deriva concerneix al nivell individual i social, i s'afavoreix! En aquest context, la solidaritat, que és la riquesa dels pobres, sovint es considera contraproduent, en contra de la racionalitat econòmica i financera. Mentre el rèdit d'una minoria creix de manera exponencial, el de la majoria s'afebleix. Aquest desequilibri es deriva de les ideologies que promouen l'autonomia absoluta dels mercats i l'especulació financera, negant així als Estats el dret de controlar, encara que aquests siguin els encarregats del ben comú. S'instaura una nova tirania invisible, de vegades virtual, que imposa, de forma unilateral i sense remei possible les seves lleis i les seves regles”

Pel papa Francesc considera que “darrere d'aquesta actitud es troba el rebuig de l'ètica, el rebuig de Déu. L'ètica, igual que la solidaritat, molesta! Es considera contraproduent, massa humana, perquè relativitza els diners i el poder; la hi veu com una amenaça, perquè rebutja la manipulació i la submissió de la persona. Perquè l'ètica porta a Déu, que està més enllà de les categories del mercat. Déu és considerada per aquests financers, economistes i polítics, com alguna cosa incontrolable. Déu incontrolable, fins i tot perillós, perquè crida a l'home a la seva plena realització i a la independència de qualsevol tipus d'esclavitud. L'ètica -una ètica naturalment no ideològica - permet, al meu entendre, crear un equilibri i un ordre social més humans. En aquest sentit, animo als experts financers i als líders governamentals dels vostres països a considerar les paraules de Sant Joan Crisòstom: "No compartir amb els pobres els propis béns és robar-los i llevar-los la vida. No són els nostres, els béns que posseïm; són els seus?.

El Papa ha afirmat que “seria desitjable dur a terme una reforma financera que sigui ètica i produeixi, al seu torn, una reforma econòmica saludable per a tots. No obstant això, això requeriria un canvi audaç d'actitud dels dirigents polítics. Els exhorto al fet que s'enfrontin a aquest repte amb determinació i visió de futur, tenint en compte, per descomptat, la naturalesa específica dels seus contextos. Els diners ha de servir i no governar! El Papa estima a tots, rics i pobres, però el Papa té l'obligació, en el nom de Crist, de recordar al ric que ha d'ajudar al pobre, respectar-ho, promoure-ho. El Papa exhorta a la solidaritat desinteressada i a una tornada de l'ètica en favor de l'home en la realitat econòmica i financera”.

L’Església, ha dit el papa, ha de treballar pel desenvolupament integral de cada persona, per això és la seva responsabilitat animar als governants a estar veritablement al servei del ben comú dels seus pobles i incorporar el ben comú en la seva agenda política.  El papa Francesc ha exhortat als administradors de les realitats financeres a prendre en consideració l'ètica i la solidaritat  per tal de crear una nova mentalitat política i econòmica que contribuís a transformar la dicotomia absoluta entre l'esfera econòmica i la social i fomentés sana convivència.

Per una església que acompanyi

L’Església,en relació a la vida social i política, en lloc d’imposar les seves veritats a la societat hauria de saber acompanyar-la en la seva humanització. Des d’aquesta actitud el missatge evangèlic es fa més diàfan i a través del testimoniatge esdevé comprensible.  ¿Com es pot fer aquest acompanyament?. L’Església té tot un treball doctrinal, plural i complex, que forma part del seu Magisteri i que els cristians l’han de tenir present. El Compendi de la Doctrina Social, per exemple, és un bon instrument  que hauria d’estar més presents alhora de vertebrar la reflexió dels cristians en matèria social i política.

A un altre nivell, els cristians poden tenir ambients comunitaris on contrastar els seus criteris a la llum del Magisteri gràcies al discerniment que es pot fer conjuntament amb altres persones. Un moviment especialitzat, seguint la tradició de l’Acció Catòlica renovada, per exemple, pot ser un d’aquests àmbits útils alhora de definir les consciències personals. El paper del moviment no està tant buscar l’alineament a accions concretes sinó en crear un àmbit d’acolliment càlid a les persones a fi de formar-se en l’acció política i social. Aquests moviments haurien de ser testimonis de convivència de la pluralitat política dels cristians.

Un moviment especialitzat ha de ser un instrument d’acompanyament a la responsabilitat social i política dels laics. Però són aquests els qui, a través dels instruments de l’acció política intervindran en la política. Als laics cristians se’ls planteja sovint el dilema de la mediació o dels testimoniatge. Alguns cops aquest dilema s’expressa en forma d’opció antagònica quan no hauria de ser així. Es tracta de dos accents diferents d’entendre la presència dels laics cristians en l’àmbit social i polític. 

Església propositiva i cristians compromesos

Ara, que vivim temps on la dinàmica política exigeix definicions i pronunciaments clars algunes mirades es dirigeixen als bisbes catòlics esperant sentir la seva veu. ¿Què ens han de dir?, ¿quin actitud han de prendre els bisbes?. Fa temps vaig escriure el següent. Espero que ajudi a comprendre el que s’espera de l’episcopat. L’Església ha de ser propositiva, mai impositiva. L’episcopat català així ho ha dit diverses vegades, “ens inspira  el sant pare Joan Pau II quan a Cuatro Vientos ens deia: la veritat no s’imposa, es proposa” (Creure l’evangeli i anunciar-lo amb un nou ardor). Església a veure’s a ella mateixa com una estructura de mediació entre l’arena política i el bé comú. Com institució actuarà orientada a facilitar que l’acció política s’orienti cap aquest bé comú. Per la qual cosa, l’Església, exercint la seva vocació de denúncia profètica procurà que l’obra humana s’orienti cap els valors universal integrats en això que anomenem bé comú.

En aquest sentit els bisbes han de procurar que els cristians, i la societat en general, tingui com a referents aquests valors universals els quals han de regular les relacions humanes i les polítiques. No es tracta de promoure cap alternativa política concreta, sinó operar a favor de que els cristians assumeixin els compromisos concretes que permetin avançar cap a la realització del bé comú. Aconsellant que les mediacions emprades respectin i garanteixen els drets subjacents al que anomenem societat civilitzada. La responsabilitat del discerniment polític la tenim els cristians. Els cristians laics tenen la responsabilitat d’actuar directament en l’àmbit polític.

El Compendi de la Doctrina Social afirma  “La presència del fidel laic en el camp social es caracteritza pel servei, signe i expressió de la caritat, que es manifesta en la vida familiar, cultural, laboral, econòmica, política, d’acord amb perfils específics: complint les diverses exigències del seu àmbit específic de responsabilitat, els fidels laics expressen la veritat de la seva fe i, al mateix temps, la veritat de la doctrina social de l’Església, que troba la seva realització plena quan és viscuda de manera concreta amb vista a la solució dels problemes socials. La credibilitat mateixa de la doctrina social rau, efectivament, en el testimoniatge de les obres, abans que en la seva coherència i lògica interna. Introduïts en el tercer mil·lenni de l’era cristiana, els fidels laics s’obriran, amb el seu testimoniatge, a tots els homes amb els quals es faran càrrec de les interpel·lacions més urgents del nostre temps” (Compendi de la Doctrina Social nº 551). Per això, els polítics cristians han de donar testimoni dels valors que motiven i sostenen les seves propostes polítiques. En la línia del que diu el Compendi, han de procurar mostrar la coherència del seu testimoniatge polític i les interpel·lacions més urgents del nostre temps. Per això, el magisteri episcopal ha de facilitar que la reflexió política dels cristians doni resposta efectiva a les interpel·lacions de la realitat social.

Les temptacions polítiques episcopals – III

Les manifestacions emeses en el darrer document de la Permanent de la Conferència Episcopal, especialment en allò que fa referència al tema dels nacionalismes, m’ha fet repensar com han de ser les relacions entre l’Església i els moments polítics. En aquest sentit, la nota de la Conferència Tarraconense emesa posteriorment situa la reflexió en la línia del que voldria ara expressar en els comentaris que vaig començar la setmana passada i que acabo avui.

La següent temptació està relacionada amb el rol que la institució eclesial assumeix en relació a l’espai política. Ningú discuteix a l’Església el dret a intervenir en l’arena política aportant criteris que ajudin ha humanitzar la societat. És legítim fer-ho i és un dret i un deure de l’Església. La temptació que algunes persones semblen haver caigut és creure que, ja que s’’intervé en l’arena política on també actuen partits polítics, és adoptar un rol de partit polític. Llavors es quan el paper singular de l’Església es desdibuixa perquè actua com si fos un partit polític. El referent profètic es difumina en benefici de tàctiques pròpies de les associacions polítiques amb uns resultats que no són sempre els esperats per l’Església.

Una altra temptació és l’absolutització de la política. La  història no esgota la salvació del Regne de Déu. Aixì ho diu la Doctrina Social de l’Església “sobre el pla de les dinàmiques històriques concretes, la vinguda del Regne de Déu no es pot entendre, doncs, en la perspectiva d’una organització social, econòmica i política definida i definitiva. La vinguda del Regne és testimoniada més aviat pel desenvolupament d’una sociabilitat humana que és per als homes llevat de realització integral, de justícia i de solidaritat, en l’obertura a la transcendència com a terme de referència per al propi acompliment personal definitiu” Compendi nº 51.

Les temptacions polítiques episcopals – II

Les manifestacions emeses en el darrer document de la Permanent de la Conferència Episcopal, especialment en allò que fa referència al tema dels nacionalismes, m’ha fet repensar com han de ser les relacions entre l’Església i els moments polítics. En aquest sentit, la nota de la Conferència Tarraconense emesa posteriorment situa la reflexió en la línia del que voldria ara expressar en els comentaris que vaig començar la setmana passada i que continuo avui i en els propers dies.

La següent temptació és no assumir la secularització de la política. Malgrat la progressiva secularització de la política, principi assumit avui sense massa oposició, no tota l’Església l’assumí amb naturalitat. Les esglésies catòliques dels països de l’Estat en els anys 80 foren institucions activament compromeses amb la democratització dels seus països. Polònia fou el cas més paradigmàtic d’aquesta situació. La inèrcia pràctica introduïda per aquest compromís creà bastant confusió en els primers anys de democràcia en aquests països. Ja que semblava que l’Església li costava situar de nou el seu paper institucional en el nou context polític.

La política està desacralitzada. Per això no està demés recordar el sentit de la dita evangèlica de saber el que és de Déu i el que és del César. “Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu” (Mt 22,21).

La temptació anterior ens porta  a la següent. Es pensar que l’Església està unida a una determinada concepció de la política. Aquesta unitat tendeix a elevar a categoria moral determinades opcions ideològiques. Així ho expressa el Compendi de la Doctrina Social on es diu l’Església no es confongui amb la comunitat política i que no estigui vinculada a cap sistema polític. La comunitat política i l’Església, en el seu propi camp, són de fet independents i autònomes l’una de l’altra i ambdues estan, encara que de manera diversa, «al servei de la vocació personal i social dels mateixos homes».Àdhuc es pot afirmar que la distinció entre religió i política i el principi de la llibertat religiosa constitueixen una adquisició específica del cristianisme, de gran rellevància en el pla històric i cultural”. Però el passat actua de rèmora i fàcilment es cau en la temptació de voler que l’Església projecte una determinada visió política com la única possible i vertadera pels cristians.

La política al servei de la societat civil

La política està en crisi. Varies són les raons. Hi ha causes estructurals, apareixen nous fonts de poder no democràtic que entren en competició amb els instruments d’acció política tradicional. Així, inesperadament, la societat civil descobreix que les decisions polítiques estan condicionades per uns poders obscurs que, de facto, han deslegitimat, en part, les institucions polítiques. Altres causes del desprestigi de la política prové pel comportament d’alguns polítics o determinades actuacions públiques que generen desconfiança social. Benet XVI en Caritas in veritate vincula el pecat estructural, les falles de la política ho serien, amb el pecat personal. La visió del Papa aporta una perspectiva interessant per albirar alguns dels camins per recuperar la confiança política.

Un camí a explorar és entendre la política, no com ocupació dels poders de la societat i apoderar-se de la societat civil, sinó com una actitud de servei a la mateixa societat. Ho expressa perfectament la Doctrina Social de l’Església catòlica quan diu “la comunitat política és constituïda per a servir la societat civil, de la qual deriva. L’Església ha contribuït a distingir entre comunitat política i societat civil sobretot amb la seva visió de l’home –entès com a ésser autònom, relacional, obert a la Transcendència–, atacada tant per les ideologies polítiques de caràcter individualista, com per les totalitàries, que tendeixen a absorbir la societat civil dins l’esfera de l’Estat”. (Compendi nº 417). La política està al servei de la societat. Primat de la societat civil. La comunitat política i la societat civil no són iguales en la seva jerarquia de fins. La comunitat política està al servei de la societat civil i en darrer terme de las persones i dels grups que la formen.

La política és estar al servei. Aquest és també l’ideari que proposà Jesús quan reuní els deixebles i els digué: “ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci l'esclau de tots; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom” (Mc 10,42-45). Aquesta orientació pot ajudar als politics cristians per contrastar el seu compromís polític.

La dimensió moral de tota decisió política

A la vista d’algunes decisions polítiques preses en els darrers dies m’he preguntat novament sobre la dimensió moral de l’acció de govern. Novament la relectura del Compendi de la Doctrina Social de l’Església m’ha aportat la comprensió justa d’aquesta qüestió. La doctrina social dóna un mandat clar al decisiór polític. “En el seu camp específic (elaboració de les lleis, activitat de govern i control sobre aquesta), els elegits s’han de comprometre a cercar i a realitzar allò que pot ser útil per al bon funcionament de la convivència civil en conjunt. L’obligació dels governants de respondre als governats no implica de cap manera que els representants siguin simples agents passius dels electors. El control exercit pels ciutadans, en efecte, no exclou la necessària llibertat que han de tenir els elegits a l’hora de desenvolupar el seu mandat amb relació als objectius que cal assolir: aquests no depenen exclusivament d’interessos de part, sinó en una mesura molt més gran de la funció de síntesi i de mediació amb vista al bé comú, que constitueix una de les finalitats essencials i irrenunciables de l’autoritat política” (Compendi nº 409).

Per això el que tenen “tenen responsabilitats polítiques no han d’oblidar o infravalorar la dimensió moral de la representació, que consisteix en el compromís de compartir les sorts del poble i cercar la solució dels problemes socials. Des d’aquesta perspectiva, autoritat responsable significa també autoritat exercida mitjançant el recurs a les virtuts que afavoreixen l’exercici del poder amb esperit de servei (paciència, modèstia, moderació, caritat, esforç de compartir); una autoritat exercida per persones capaces d’assumir autènticament com a finalitat del seu obrar el bé comú i no el prestigi o l’adquisició d’avantatges personals” (Compendi 410). Actituds ben allunyades de l’exercici arrogant del poder o de la consideració que la majoria parlamentària atorga la dimensió moral de la decisió política. Aquesta tensió, entre bé comú i rellevància política hauria de presidir totes les reflexions sinceres dels polítics cristians.

En aquest sentit, els polítics cristians han d’assumir que “l’antropologia cristiana introdueix les realitats del treball, de l’economia, de la política en una perspectiva original, que il•lumina els autèntics valors humans i inspira i sosté el compromís del testimoniatge cristià en els múltiples àmbits de la vida personal, cultural i social. (...) En aquest sentit, la doctrina social evidencia que el fonament de la moralitat de tota actuació social consisteix en el desenvolupament humà de la persona, i concreta la norma de l’acció social en la correspondència al veritable bé de la humanitat i en el compromís adreçat a crear condicions que permetin a tothom de realitzar la seva vocació integral” (Compendi nº 522)