Els mutazilites V

Tot i tenir el suport califal el moviment mutazilí va entrar en crisi fustigat pels ulemes sunnites, especialment pels que s'identificaven amb l'escola jurídica hanbalíes. Aquesta escola considerava que la revelació divina no podia sotmetre a la crítica humana. El teòleg iraquià Abul Hassan al Ashari (874-936) va promoure una via intermèdia per mitigar el debat sobre els postulats mutazilí. La síntesi d'aquest teòleg admetia la importància de la raó per formular la fe islàmica, però reconeixia que la raó havia de supeditar en tot moment a la revelació, també va defensar el caràcter increat de l'Alcorà. Aquesta escola teològica va desenvolupar una justificació racional de l'essència i existència de Déu. Van ser atacats pels mutazilíes acusant-los de creure en la predestinació. Els asharíes és una de les escoles de pensament islàmic amb major nombre d'adeptes entre els erudits musulmans. Al Marroc, aquest corrent al costat de l'escola de dret Malikí, formen part de la línia ideològica de l'Estat fins al punt que són esmentades per la Constitució.

Per què es va desintegrar el moviment mutazilí? Alguns autors sostenen que el suport donat pels abbasís a aquest grup era purament instrumental mentre va jugar a favor dels seus interessos. Com els mutazilí, a més d'un corrent teològica era també una filosofia política els califes es van aprofitar d'ella per consolidar-se en el poder i diferenciar-se dels omeies. Un cop els abbasís van aconseguir afermar el seu lideratge va ser fàcil distanciar-se del pensament mutazilí. La racionalitat en l'islam introduïda pels mutazilíes va ser contrarestada i derrotada pels corrents més tancades de l'islam, especialment pels que van aportar una coartada intel·lectual per legitimar el poder establert. Avui dia algunes veus suggereixen que les idees d'aquest moviment podrien útils per frenar l'auge de l'integrisme islàmic i una font d'inspiració per repensar la teologia islàmica.

Els mutazilites IV

Els mutazilíes també van desenvolupar un relat polític diferent al majoritari en aquells moments. La seva filosofia política qüestionava la legitimitat dels governants perque no es trobava recolzada per la voluntat dels seus súbdits. En la mesura que els mutazilíes van començar a desenvolupar aquesta filosofia política i les seves idees van començar a guanyar adeptes la classe dirigent va començar-se a incomodar amb els postulats d'aquest moviment. No obstant això, quan Al Mamún fou proclamat califa a la mort del seu pare Harún al Rashid, el corrent mutazilí fou proclamat com a línia teològica del règim. Aquesta decisió era una clara manifestació del grau d'imbricació entre l'àmbit polític i el religiós, de manera que no hi havia distinció entre l'Estat i l'Islam. Aquesta estreta identificació provocà temps després importants tensions amb una part de l'estament religiós. Poc temps després d'haver-se declarat la corrent mutazilí com a línia oficial del califat es proclamà, com a dogma del califat, que l'Alcorà havia estat creat i no era la paraula eterna de Déu. Complementàriament a aquesta decisió el califa instaurà la mihna amb l'objectiu de controlar com els juristes aplicaven correctament els principis religiosos promoguts des del califat. 

La filosofia política dels mutazilíes estava influïda per l'entorn cultural on es situava el moviment. Aquesta divergència va ser molt evident sobre la qüestió de la legitimació del governant. Els mutazilíes residents a Bàssora defensaren la tesi que el dirigent legítim era aquell que era escollit i acceptat per la comunitat. D'acord amb aquest punt de vista, el líder paradigmàtic dels aliïs, Ali bin Abi Talib, no reunia aquestes condicions i si el seu successor Muàwiya ibn Abi-Sufyan. No obstant això, la facció resident a Bagdad va vincular la legitimitat a la successió. Segons aquest criteri el líder dels musulmans havia de se descendent de Fàtima, la filla de Muhammad, i la comunitat havia d'estar d'acord amb la persona escollida com a líder. Segons aquest criteri, si bé Muawiya havia aconseguit la unanimitat de la comunitat, en no ser descendent de Fàtima no va estar legitimat per assumir el lideratge de l'islam.

Els mutazilites III

Sobre l'Alcorà el moviment mutazilí afirmava que el text atès que era la paraula de Déu, lògicament Déu era anterior al seu relat i per això el contingut del llibre sagrat dels musulmans era creat. Evidentment, els musulmans tradicionalistes sostenien el contrari: Déu i l'Alcorà no han estat creats sinó que existeixen des de sempre. Aquests dos punts de vista, presentats ara en el seu moment original, han de determinar anys després enfocaments teològics diferents. Els xiïtes seran partidaris de la creació de l'Alcorà mentre que els sunnites defensen la no creació.

Els mutazilíes van desenvolupar un particular sistema de lectura de l'Alcorà intentant compaginar raó i revelació. Van dividir el llibre sagrat de l'islam a passatges clars i passatges foscos. Els primers serien aquells textos que no necessiten cap interpretació mentre els segons, la seva comprensió requereix algun tipus d'ajuda interpretativa. Per realitzar aquesta interpretació els mutazilíes realitzaven una anàlisi de l'estructura poètica i retòrica del text alcorànic. Justificaven aquest tipus d'investigació adduint que l'Alcorà escrit en àrab no és la paraula divina feta llibre, sinó un missatge donat per Déu a la Humanitat conferint al llibre un caràcter humà i, per això, creat. Van desenvolupar un particular mètode hermenèutic per interpretar l'Alcorà i distingir les possibles dissonàncies del text.

Els mutazilites II

El corrent mutazilí representà l’esforç d’un sector de l'islam per compaginar la religió amb la raó, el logos grec, i una lectura i comprensió dels textos islàmics molt allunyada de qualsevol fonamentalisme. Prenent com a referència l'evolució posterior dels corrents islàmiques en dos grans tradicions: la sunnita i la xiïta, es pot considerar que els mutazilíes, foren en el seu origen, eren una tercera via entre les dues corrents. Els mutazilíes es convertiren en una important escola teològica islàmica durant segles IX i X gràcies a la protecció rebuda per part d’alguns califes abbàssides. La tasca intel·lectual d'aquest moviment va ser molt important per a traduir i incorporar les principals obres filosòfiques gregues a la cultura àrab dels segles VIII i IX.

La teologia dels mutazilíes es fonamentava en el concepte de justícia de Déu. Per la centralitat teològica d'aquest concepte els mutazilíes van ser coneguts també com els Ashāb ul adl, els Partidaris de la Justícia. La seva visió de la justícia divina, com a fonament de la religió, partia de tres línies bàsiques. La primera, Déu és savi i just. Quan Déu actual ho fa perquè és savi i per aconseguir un objectiu. La següent línia argumental és que Déu no vol el mal i mai ho prescriu. L'última línia és una defensa del lliure albir. Déu no crea o condiciona les accions de les persones, siguin bones o dolentes, sinó que els individus són lliures, creadors i responsables de les seves accions. De tal manera, la justícia divina es complementa amb el lliure albir, ja que el premi i el càstig serien absurds si l'individu no gaudís de llibertat per triar entre el bé i malament. Com Déu és perfecte i just, no pot deixar de recompensar quan es fa el bé i castigar quan es fa el mal.

Una altra qüestió tractada pels mutazilíes, i molt relacionada amb el lliure albir dels individus, era el tema del mal al món. Com Déu, la màxima expressió de la justícia i la bondat, pot permetre el mal ?. La resposta a la pregunta està relacionada amb l'ús de la raó que Déu ha facilitat als individus per poder distingir el bé del mal. Per als mutazilíes el bé i el mal no estan compresos per l'escriptura revelada o la seva interpretació sinó per categories racionals que són establertes a través de la raó. És la raó, doncs, l'àrbitre final per distingir el bé del mal. Els mateixos designis de Déu són accessibles al pensament racional i la investigació, i és la raó l'encarregada de determinar el que és just i preceptiu en la religió.

Els mutazilites I

Està molt estesa la idea, en part estesa en forma d'estereotip, del gran uniformisme on sunnites, majoritaris, i xiites, minoritaris, es reparteixen la diversitat d'aquesta religió. No obstant això, al llarg de la història de l'islam van ser apareixent corrents i tendències que, d'una o altra raó, no sempre del tot conegudes, van acabar per desaparèixer. Un d'aquests grups van ser els denominats els mutazilites. Aquest corrent de l'islam es va originar durant el califat Omeia i va tenir la seva màxima expressió entre els segles VIII i X sota el califat abbàssida, especialment quan durant un cert temps va ser assumida com a doctrina d'estat durant el califat d'Al Mamún. La visió tradicional de l'islam va combatre des del seu inici als mutazilites, entre altres raons, per qüestionar el caràcter etern de l'Alcorà. Els mutazilites van desaparèixer pràcticament al segle XIII.

Conta la tradició musulmana que el moviment mutazilí fou fundat a Bàssora per Wasil ibn Ata (699-728) arran d'una disputa teològica en relació a la condició de pecador a l’islam. Segons el punt de vista de Wasil, el musulmà que ha pecat no perd la condició de creient en l'islam, per això no ha de ser considerat infidel, però tampoc és estrictament un creient. Wasil pensa que el pecador està situat en una condició intermèdia entre l'infidel i el creient pot sempre passar, sense cap dificultat, a la condició de creient.

Quan Wasil va exposar el seu punt de vista va ser molt criticat i va ser estigmatitzat com algú que s'havia separat del corrent principal de l'islam. D'aquí el nom d'aquest moviment, mutazilisme, que pot traduir-se com escola separada. Els membres d'aquest grup es denominaven a si mateixos com els Ahl al Tawahid wa l'Adl, persones de monoteisme i justícia. Molt probablement el nom mutazilí fora donat bàsicament pels seus detractors. El nom mutazilí apareix per primera vegada a principis de l'islam quan Ali va disputar el lideratge de la comunitat musulmana després de la mort d'Uthman. Hi va haver un grup de musulmans que no van prendre partit per cap dels bàndols en disputa situant-se en una posició intermèdia van ser denominats mutazilites. Alguns autors, sostenen que els mutazilites liderats per Wasil eren una simple continuació que aquest grup primitiu.