El PSOE vol denunciar els acords amb l’Església catòlica

El PSOE vol suprimir els acords parcials entre l’Estat i l’Església catòlica de 1979 i el conveni general de 1976. El camí per fer-ho és ben simple: ha de guanyar les properes eleccions i proposar al parlament la supressió d’uns acords internacional. Aquesta iniciativa hauria de tenir un tractament especial, precisament per la seva condició de tractat entre estats i regulat per una normativa específica d’acord al Dret Internacional. Alguns dels problemes esmentats alhora de justificar aquesta iniciativa es poden resoldre, no amb una reforma legislativa d’alt nivell, com pot ser la denúncia d’uns acords internacionals, sinó amb uns simples reglaments o la modificació d’alguna llei. Em sorprèn que el PSOE presenti ara aquesta proposta, doncs mentre governà no plantejà la reforma d’aquests acords tot i les pressions que tenien per part de sectors laïcistes del propi partit com en consta. Fins i tot, frenà tota mena d’iniciativa en aquest sentit. Però ara, des de l’oposició, probablement la direcció socialista considera que aquesta iniciativa pot donar-li bons rèdits polítics en la seva confrontació amb el PP. De nou, la confrontació amb l’Església catòlica entra en l’agenda política en benefici de les estratègies partidistes.

Des de fa temps el PSOE busca consolidar una majoria suficient per ser alternativa de govern en les properes eleccions generals. La seva estratègia és escorar-se més cap a l’esquerra i així aturar la fuga de vots cap a Izquierda Unida, encara que això signifiqui abandonar les seves posicions moderades en algunes temes. Això és el que ha passat en les seves relacions amb l’Església catòlica. A més, plantejar aquest tema és de fàcil rèdit polític ja que l’hostilitat amb els catòlics ha tingut sempre bons predicaments en el nostre país i, especialment, en el PSOE. Als estrategues socialistes els puc recomanar que, si volen accentuar per assegurar el seu perfil d’esquerres, existeixen àmplies mesures de tipus econòmic i social que podrien proposar a fi d’aconseguir ampliar les seves simpaties entre la població, especialment entre els més desfavorits socialment. Però, pel que he vist, ni abans ni ara sembla que això entri en els seus plans.

L’església catalana: catòlica, apostòlica i romana

El cardenal Lluís Martínez Sistach, en l’homilia de la missa de Sant Jordi a la capella del Palau de la Generalitat, digué que el catolicisme català ha tingut sempre una noció especial de que la catolicitat passava per Roma. Per això, el credo popular cantat en la majora d’esglésies a Catalunya, el credo musicat pel mestre Romeu, afirma la romanitat de l’església. Avui, a Santa Maria del Mar i després a Montserrat, el cardenal Tarcisio Bertone ha pogut comprovar la realitat viva de l’església a Catalunya i la consideració que la societat catalana sent per aquesta. Davant les turbulències que afecten a l’església catòlica, tal com digué el cardenal Bertone, l’església catalana, en boca del cardenal Lluís Martínez Sistach, ha renovat la seva fidelitat a Benet XVI. Un gest similar ha fet la societat catalana encapçalada pel President de la Generalitat i els principals líders polítics que han fet costat a l’església catòlica en l’acte de beatificació del caputxí Josep Tous. Home sant i digne d’admiració perquè la seva acció pastoral i educativa foren una proposta avançada en el seu temps. El seu testimoniatge aporta uns valors que continuen essent vàlids avui i, de manera particular, són útils per sobrepassar les turbulències esmentades pel cardenal Bertone.

A la tarda, a Montserrat, en un àmbit diferent, el govern de la Generalitat ha estat present també a través del seu President, els consellers Castells i Nadal. A més, també hi eren les diputades Manuela de Madre i Glòria Renom, la subdelegada del Govern de l’Estat, Montserrat García, la Directora General d’Afers Religiosos, Montserrat Coll i l’expresident Pasqual Maragall. A més del President de la Diputació de Barcelona i els alcaldes de Monistrol de Montserrat, Marganell i l'alcaldessa de Collbató. Fou comentada la significativa l’absència d’altres líders i dirigents polítics. També en aquest ocasió, la plural societat catalana, aplegada per la festivitat del primer concert públic del nou orgue de Montserrat, ha estat present al costat de l’Abat de Montserrat que havia convidat al cardenal Bertone a presidir aquesta efemèride. A Montserrat, com el matí ho havia fet a Santa Maria del Mar, el cardenal Bertone ha fet servir el català durant bastant estona. Es nota que la seva relació constant i fluïda amb la realitat eclesial catalana l’ha fet sensible al sentiment i a la identitat d’aquesta església. El mateix cardenal Bertone ha expressat que molt sovint quan al vespres es retira a les seves estàncies a treballar, l’acompanya la música de l’escolania de Montserrat. De les paraules del cardenal Bertone a Montserrat retinc les següents: "Humanisme i cristianisme es donen les mans per millorar el món on vivim”.

El dilluns el cardenal Bertone serà rebut pel President José Montilla al Palau de la Generalitat. Aquest gest demostra la finezza de la diplomàcia vaticana que sap diferenciar els plans diferents en els quals es mou la realitat política i l’eclesial. De la mateixa manera que el cardenal Agostino Casaroli a l’any 1985 rebé la consideració del poble català a través del President Pujol, tal com expressen les actes d’aquell esdeveniment, aquest dilluns el President José Montilla tindrà ocasió d’adreçar-se, des de la seu institucional del govern dels catalans, a la persona que és un dels col·laboradors més estret del papa Benet XVI i que té sota la seva responsabilitat la relació del Vaticà amb els estats i la governança de l’Església catòlica. És un acte de reconeixement del President a l’Església catòlica i, de manera particular, a l’església catalana. En moments com aquests, en els quals les relacions humanes són bons canals per expressar afectes, creences, valors i estima el Secretari d’Estat del Vaticà, podrà apreciar com a Catalunya, el seu govern, les seves institucions i la societat catalana en general, mantenen una relació de respecte i consideració amb l’Església catòlica especialment en uns moments d’incerteses, neguits i turbulències. Santa Maria del Mar el diumenge al matí i Montserrat el diumenge a la tarda han estat una primera expressió d’aquest respecte i consideració, de la mateixa manera com ha pogut apreciar l’expressió de la identitat singular de l’església catalana.

Execuator per les obres en litigi de la Franja de Ponet

El govern d’Aragó afirmà, al mes de febrer, que iniciava accions penals i obria una demanda en el Contencions Administratiu contra el Consorci del Museu Diocesà de Lleida per tal de forçar l’entrega de les obres del bisbat de Barbastre-Monsò. La via penal es justificava perquè algú havia fet apropiació indeguda, prevaricació i obstrucció a la justícia. La demanda es presentava i es presenta contra aquelles persones o institucions que estaven impedint acatar les ordres del Vaticà.

A més, si les anteriors vies s’encallaven, els serveis jurídics del govern aragonès proposaven l’execució de la sentència eclesiàstica per aplicació de l’execuator. Aquesta iniciava permetria a la justícia espanyola executar la resolució del tribunal de la Signatura Apostòlica (Tribunal Eclesiàstic del Vaticà). Mentre tant, hi ha una demanda civil, pendent de vista, presentada per l’associació Amics del Museu Diocesà per tal de demostrar la propietat de les obres.

Les darreres notícies semblen confirmar que es vol accelerar la via judicial. Per part dels demandants aragonesos, i del bisbat de Barbastre-Monsò es vol accelerar en concret la via de l’execuator. Aquesta possibilitat, també està en la ment d’altres persones interessades en la ràpida resolució del conflicte. Per mitjà de l’execuator es vol que, en virtut del que contempla aquesta formula de convalidació de sentències internacionals, la justícia civil espanyola executi el que és una sentència d’un tribunal eclesial. Quin embolic.

Anar per la via de l’execuator és obrir una caixa de trons d’efectes imprevistos per la pròpia església. L’apel·lació a l’execuator per resoldre el tema de les obres d’art de la Franja de Ponent afloraria un nou conflicte: la col·lisió de l’execució d’una resolució eclesial, amparada per uns acords Església-Estat subscrits al marge del Parlament espanyol atès el seu caràcter d’acords internacionals, enfront la decisió sobirana del Parlament de Catalunya. Dit d’una altra manera, resoldre el conflicte per la via judicial emparada per l’execuator donaria moltes municions als partidaris de revisar els acords Església-Estat des d’una perspectiva de la laïcitat de combat. Tot i que, pot ser més d’una persona, li resultaria difícil escollir entre passar comptes a Catalunya per la seva suposada insensibilitat a les demandes de Barbastre-Monsó o el denunciar l’ús de l’execuator contra la decisió sobirana d’un parlament.

Vistos els pros i contres del tema, crec que convé crear les condicions per avançar en direcció de trobar una solució que signifiqui reconèixer una realitat simple: les obres d’art són patrimoni d’un territori, més enllà de la seva posició geogràfica, i el que cal es facilitar als habitants d’aquest territori, estiguin a Catalunya o Aragó, el gaudi del patrimoni d’aquest territori.

Cal seguir treballant en aquest direcció. Crec que hi ha gent que ho està fent. L’altra dia, caminant a prop del Panteó romà, vaig trobar-me a una coneguda professora espanyola, sempre molt discreta però franca, que pels seus comentaris, entorn a un dels bons cafès de Sant’ Eustacchio, vaig deduir que actuava de mitjancera en aquest conflicte. Si és així, és una bona notícia. Ja que vol dir que, abans de empantanar-se el tema en els tribunals, hi ha persones que volen trobar solucions pactades. Pocs dies després, en un diari català, llegia unes declaracions d’un persona que amb autoritat confirmava la meva intuïció.

(traducción)

El gobierno de Aragón afirmó, al mes de febrero, que iniciaba acciones penales y abría una demanda en el Contencioso Administrativo contra el Consorcio del Museo Diocesano de Lleida a fin de forzar la entrega de las obras del obispado de Barbastro-Monzón. La vía penal se justificaba porque alguien había hecho apropiación indebida, prevaricación y obstrucción a la justicia. La demanda se presentaba y se presenta contra aquellas personas o instituciones que estaban impidiendo acatar las órdenes del Vaticano.

Además, si las anteriores vías se obstruían, los servicios jurídicos del gobierno aragonés proponían la ejecución de la sentencia eclesiástica por aplicación de un execuator. Esta iniciaba permitiría a la justicia española ejecutar la resolución del tribunal de la Firma Apostòlica (Tribunal Eclesiástico del Vaticano). Mientras tanto, hay una demanda civil, pendiente de vista, presentada por la asociación “Amigos del Museo Diocesano” a fin de demostrar la propiedad de las obras.

Las últimas noticias parecen confirmar que se quiere acelerar la vía judicial. Por parte de los demandantes aragoneses, y del obispado de Barbastro-Monzón se quiere acelerar en concreto la vía del execuator. Esta posibilidad, también está en la mente de otras personas interesadas en la rápida resolución del conflicto. Por medio del execuator se quiere que, en virtud de lo que contempla esta formula de convalidación de sentencias internacionales, la justicia civil española ejecute lo que es una sentencia de un tribunal eclesial. Qué lío.

Ir por la vía de un execuator es abrir una caja de Pandora con efectos imprevistos para la propia iglesia. La apelación a un execuator para resolver el tema de las obras de arte en litigio situaría sobre la mesa un nuevo conflicto: la colisión de la ejecución de una resolución eclesial, amparada por unos acuerdos Estado-Iglesia subscritos al margen del Parlamento español dado su carácter de acuerdos internacionales, frente la decisión soberana del Parlamento de Catalunya. Dicho de otra manera, resolver el conflicto por la vía judicial amparada por un execuator daría muchas municiones a los partidarios de revisar los acuerdos Iglesia-Estado des de una perspectiva de la laicidad de combate. Puede ser que a más de una persona le resultará difícil escoger entre dos opciones: pasar cuentas a Catalunya por su supuesta insensibilidad a las demandas de Barbastro-Monzón o denunciar el uso del execuator contra la decisión soberana de un parlamento.

Vistos los pros y contras del tema, creo que sería mejor crear las condiciones para avanzar en dirección de encontrar una solución que comporte reconocer una realidad simple: las obres de arte son patrimonio de un territorio, más allá de su posición geográfica, y lo que hace falta se facilitar a los habitantes de este territorio, estén en Catalunya o Aragón, disfrutar del patrimonio de este territorio.

Hace falta seguir trabajando en esta dirección. Creo que hay gente que lo está haciendo. Sin ir más lejos, el otra día, andando cerca del Panteón romano, encontré a una conocida profesora española, siempre muy discreta pero franca, que por sus comentarios, entorno a uno de los buenos cafés de Sant’ Eustacchio, deduje que actuaba de mediadora en este conflicto. Si es así, es una buena noticia. Ello puede significar que, antes de quedar el tema atrapado en los tribunales, hay personas que quieren encontrar soluciones pactadas. Pocos días después, en un diario catalán, leía unas declaraciones de una persona autorizada que autoridad confirmaba mi intuición.