Creure en la societat post-secular

A Itàlia s’ha fet un estudi sobre els pelegrins que van a un dels santuaris més visitats al món: la basílica de sant Antoni de Pàdua. Quasi quatre milions de persones visiten aquest santuari cada any. La investigació s’ha fet sobre un determinat perfil de visitants, en concret, sobre 200 mil pelegrins que van anar al santuari durant una setmana. El perfil socio-religiós d'aquests pelegrins revela alguns trets sorprenents. El primer: l'edat mitja majoritària dels visitants és entre 45 i els 59 anys d'edat, el 36,6% del total. Però sorprèn el 26,4% de visitants entre els 30 i els 44 anys i un 14% de joves entre els 16 i els 29 anys. La segona dada sorprenent és el nivell d’estudis. Els visitants del santuari són més cultes que la mitjana de la població italiana i molt més dels que s’afirmen practicants regulars.

La tercera dada: una gran part dels pelegrins, gairebé la meitat, van a missa de forma esporàdica, bàsicament per Nadal, Pasqua i en alguna altre ocasió. La quarta dada és ben sorprenent: el visitants del santuari creuen en les veritats centrals del cristianisme en una proporció molt més alta que els practicants regulars. El 83,4% creuen en la resurrecció de Jesús i de totes les persones. Entre els catòlics practicants aquesta creença es dona en el 31,4% de la població.  Cinquena dada important, els pelegrins van al santuari de sant Antoni no tant per implorar una gràcia o un miracle, sinó simplement per agrair o bé perquè busquen en ell una protecció espiritual.

La investigació permet afirmar que el perfil de pelegrí reflecteix una condició molt moderna del fet creure coherent al que ha estat definida com la de creient en la societat secular en els termes definits per Charles Taylor. És la condició del creient en una societat en la qual la fe en Déu és només una possibilitat més entre altres. Les dades confirmen que creix una religiositat amb poca Església; que és molt popular, però no com s’entenia en el passat sinó amb trets nous i moderns. On el sant es presentat no com un taumaturg sinó com un referent, un model, per orientar la vida, i l’experiència religiosa cerca un contacte directe amb la divinitat. Ens trobem sobre una nova manera de creure en una societat post-secular

Missa rociera a Montserrat

Avui he tingut l’oportunitat d’assistir a la missa que les Hermandades Rocieras celebren cada any a Montserrat per iniciativa de la FECAC. Ha estat una bona ocasió per copsar la significació social i cristiana que tenen aquestes Hermandades que mouen a molts catalans d’origen andalús. El pare abat de Montserrat, Josep Maria Soler, en les seves paraules d’acolliment de les Hermandades, ha destacat el valor simbòlic que té per la fe d’aquests grup la trobada de la Mare de Déu de las Hermandades, la Blanca Paloma, amb la Verge Bruna de Montserrat. Dues verges, una sola fidelitat i una sola fe. Aquesta trobada és, sens dubte, una fusió de fes que porten a aquestes persones asentir-se membres actius de la comunitat catalana des de la vivència respectuosa a la seves identitats d’origen expressades ara en un nou context cultural. En aquest sentit cal destacar que, en la nombrosa ofrena floral feta durant l’ofertori, cada ram de flors portava destacat un llaç amb la senyera. L’única senyera que es veia de forma destacada. Un altre exemple del lligam de les Hermandades Rocieras amb Catalunya fou el virolai cantat amb l’harmonia de les cançons que omplen les marismes d’Huelva durant la Pentacosta. Certament, mai m’havia sentit impel·lit a picar de mans al cantar el Virolai.

L’Abat de Montserrat ha destacat el sentit que té la paraula Hermandad en un moment com l’actual. El concepte de Hermandad s’asocia a germanor i solidaritat, valors molt necessaris avui per sortir del greu moment de crisi econòmica. Es tracta de projectar el valor que anima a aquests grups cristians al conjunt de la societat. Las Hermandades, digué l’Abat de Montserrat, són un bon exemple de les virtuts que els cristians poden aportar a una societat que intenta trobar respostes solidàries a la crisis. Felicitats a les Hermandades Rocieras. Que per molts anys puguem seguir pujant a Montserrat per celebrar aquesta missa Rociera i omplir de nou la basílica amb els pendons de les confraries amb les seves ensenyes de la “Sin Pecado”.

Les religions en temps de crisi

El sociòleg de les religions, José Casanova, professor a la universitat de Georgetown, pronuncià una interessant conferència dins del seminari “Religions i espiritualitat en un món en crisi” organitzat per la Fundació Jordi Pujol. Pel reconegut sociòleg de les religions, aquestes són avui un fet sociològicament rellevant en les societats globalitzades.

Els estats moderns i les societats són seculars, s’estructuren i funcionen com si Déu no existís; però les religions no estan fora de les societats tal com pretenien les idees secularitzadores. La pràctica social ha invalidat un dels pressupòsits dels pensadors moderns: si l’estat era secular llavors la societat es secularitzaria i la religió deixaria de socialment rellevant. La cultura política, i les pròpies religions, havien acceptat com a cert el paradigma de la secularització: quan més moderna és una societat, més secularitzada està i les religions s’afeblirien progressivament. Però els fets demostren que no ha estat així. Al contrari. Aquest canvi de perspectiva ha qüestionat la manera com la cultura política havia assumit la Modernitat. Aquest pensament és molt propi del context cultural europeu, però no té la seva equivalència en la societat nord-americana. Als Estats Units d’Amèrica la Modernitat no ha estat mai associada a la secularització. El progrés de la primera no comportava el desenvolupament de la segona. Aquesta experiència, junt a la situació europea actual, obliguen a cercar unes altres explicacions per entendre, comprendre i explicar avui els fenòmens de la secularització. Pot ser a Europa caldria parlar d’una pèrdua de pes de las institucions religioses i d’una individualització de l’experiència religiosa en lloc de parlar de secularització. Perquè l’existència d’aquests fenòmens no implica assumir que la societat és secularitzi tal com ho entenien els partidaris del secularisme.

A més, ara es dóna un fenomen nou: la globalització afavoreix l’augment de la pluralitat religiosa de les societats occidentals. La majoria de religions en expansió tenen alguns trets en comú: estan molt desinstitucionalitzades i els seus membres estableixen lligams transnacionals. Així, un treballador musulmà o hindú a casa nostra està més proper als musulmans o hindús d’altres països que als treballadors d’aquí. Es tracta d’una actualització del fenomen propi en les societats nord-americanes i identificat com denominacionisme

La revifalla de les religions comporta també una recuperació de l’espiritualitat que pot basar-se o no en elements religiosos. Aquests fenòmens trenquen l’aparent uniformitat de les societats europees entorn a una religió majoritària i dominant. Ara, les antigues tradicions dominants, ho segueixen essent però sense tenir el monopoli del fet religiós. Per això, un repte que tenen algunes religions es saber aprendre a viure junts. La conferència del professor José Casanova fou una invitació a continuar reflexionant sobre aquestes qüestions per tal de situar de nou els conceptes: secular, secularització en clau del nou context social. Cal aquesta reflexió per tal d’articular la política pública adequada que permeti gestionar el comportament social d’aquelles persones que poden emprar el fet religiós per cohesionar la seva identitat. De nou, una veu ben preparada recorda que la religió ha d’integrar-se en l’agenda política.