Vers una nova evangelització

Veient les dificultats de la societat per resoldre satisfactòriament els diversos problemas que incrementen l’exclusió, l’empobriment i la precarització d’amplis sectors es normal que moltes persones es preguntin: ¿serà més humà el futur?.  Avui coneixem part dels costos del creixement: atur, exclusió, precarietat i riscos en són els aspectes més colpidors. Però tant importants com aquests aspectes en són els nous valors que s’estan consolidant. S’incrementa l’individualisme. Hi ha gent que no té temps per anar a votar demà perquè se’n va d’excursió a la muntanya. Les evidencies demostren que la moral de la nova societat és, precisament, no tenir moral. La societat en la qual els cristians vivim la nostra fe està perdent la confiança en les seves possibilitats. Quan Joan XXIII amb el Concili Vaticà II obria les finestres de l'Església al món, els cristians descobrirem una societat que creia en el seu futur i que, malgrat les dificultats del present, volia seguir avançant cap un desenvolupament de les possibilitats humanes. La societat i les persones tenien sentit per si mateixes. Però avui, els signes dels temps en són uns altres.

En la societat hi ha un creixent desinterès pel misteri humà. No es que la secularització de la societat així endurit els cors humans vers Déu. La ciutat secular ha estat engolida per un cultura que només cerca l'èxit personal, el disposar d'una bona targeta de crèdit i fruir del màxim plaer. Es la cultura de la indiferència i de la insolidaritat. Indiferència davant de les discriminacions econòmiques que comporta el desenvolupament econòmic; insolidaritat perquè, malgrat hi ha cada cop més persones que ho estan passant malament, fem com el sacerdot i el levita de la paràbola del bon samarità: no fem de la solidaritat amb el pobre i marginat l'objectiu de la nostra caritat. Si mirem al nostre entorn podem preguntar-nos: a on són els bons samaritans ?, ¿fa prou la nostre església per estar al costat dels exclosos del sistema?. L’enquesta de la joventut envia senyals d’alarma: els joves desconfien de l’Església, la veuen distant i atrapada en les seves cuites internes.

Els cristians, els seguidors de Jesús, l’Església hauríem d'esdevenir una incomoditat en aquesta nova situació. Mentre una part de la societat satisfeta s'extasia en l'hedonisme i el narcisisme, i ha endurit els cors humans davant el sofriment del pobre, els cristians hauríem de testimoniar la radicalitat de l'amor de Déu i proclamar la possibilitat de l'esperança. Ens cal una nova evangelització. La Bona Nova de Jesús ha de tornar a ésser noticia gràcies al testimoni d'amor de la comunitat cristiana en forma de petites llavors d’esperança pràctica. La fe no es pot viure al marge d'una pràctica constant d'amor que doni credibilitat fidelitat a la nostra afirmació d'ésser fills de Déu i germans de les altres persones. Déu és Pare perquè nosaltres som fills i germans de tota la humanitat. És en aquestes situacions quan ha de sorgir amb força evangèlica com un alenar que esdevé llum del món. Ens cal esdevenir “testimonis de la veritat” de Jesús en el món.

Fraternitats cristianes

L’evangelització forma part del nucli central de la identitat cristiana i eclesial. A més, davant el retrocés de la rellevància social del cristianisme, l’evangelització és formula com una nova missió eclesial pels propers anys.

Les grans qüestions associades al projecte evangelitzador poden expressar-se com a elements d’un projecte comunicacional: credibilitat de l’evangelitzador alhora de transmetre les creences i vivències; fer-ho de manera entenedora per qui ha de rebre l’anunci de la Bona Nova; el contingut del missatge, en aquest cas la Bona Nova de l’Evangeli; adequar el missatge a les característiques dels diferents receptors; organització de les diferents respostes que suscita el missatge, etc... No tots els cristians entenem aquests elements de la mateixa manera ni els hi donem la mateixa importància. És per això que avui a l’Església no hi ha un sòl projecte evangelitzador, sinó una pluralitat de propostes evangelitzadores.

Per alguns cristians, generalment identificables per la seva ubicació en llocs claus de l’estructura eclesiàstica, el projecte evangelitzador és relativament autònom del conjunt de paràmetres culturals (preocupacions, esperances, conviccions, identitats, etc...) dels possibles receptors; d’altres, generalment persones partícips de comunitats cristianes, l’evangelització només pot partir, precisament, d’aquest factors i la credibilitat de l’anunci es dóna a partir de la coherència del testimoniatge de les creences profundes.

L’evangelització continua movent-se entre dos models contraposats: creure que la Bona Nova es pot anunciar, primer condemnant el món per afirmar, tot seguit, que només en l’església hi ha la salvació i que només uns pocs tenen la interpretació d’aquesta evangelització. O, amb més modèstia històrica, testimoniar, allí on sigui possible i posant-se en les sabates de l’altre, que els cristians tenim unes creences i unes vivències que experimentem com alliberadores i, per tal de confirmar aquesta evangelització, ens apleguem en unes comunitats (fraternitats alliberadores) on això s’intenta viure. Personalment, m’apunto al segon model. 

Evangelització interior

En la conferència “La nova evangelització i Catalunya” l’abat de Santa maria de Montserrat, Josep Mª Soler, proposà varis elements per evangelitzar l’interior de les persones. Aquesta proposta resulta molt adient per meditar-les i practicar-les durant aquest temps de Quaresma.

En primer lloc, diu l’abat de Santa Maria de Montserrat, cal participar conscientment i activament en la vida litúrgica. Així, cal viure l’Eucaristia, els sagraments i la Litúrgia de les Hores. En segon lloc, cal interioritzar la Paraula de Déu. En tercer lloc, cal concrear pràctiques d’espiritualitat com podem ser l’adoració del Santíssim, la pregària silenciosa, la meditació, el rés del rosari, practicar el recés, etc.. En quart lloc, tenir un acompanyament espiritual.En cinquè lloc, cal oferir un testimoniatge coherent amb la vivència cristiana en tots els nivells.

En sisè lloc, viure la comunió eclesial. Cal saber compartir la vida cristiana en el si d’una comunitat i cal sentir-nos membres d’una comunitat cristiana per tal de viure la comunió fraterna. Així l’Església serà casa i escola de comunió. En setè lloc cal practicar la dimensió de caritat i de servei envers els que passen necessitat o experimenten marginació. Finalment, diu el pare abat Josep Mª Soler, els cristians han de mantenir un interès viu per una reflexió i un estudi sobre els continguts de la fe. Cal viure la fe amb raó. Aquests temes són alguns dels aspectes que es poden repensar durant aquesta setmana santa en el camí de l’evangelització interior.

La sal de l’evangelització

L’Església catòlica ha endegat un ambiciós pla orientat a promoure la Nova Evangelització. Es tracta d’una iniciativa que deriva de la voluntat de Benet XVI de girar la mirada de les persones cap a Déu. En aquest sentit s’han articulat diverses actuacions que tenen com a eix tornar situar el missatge cristià al bell mig de la societat. Aquesta nova evangelització és, en definitiva, la continuació de l’evangelització que des de sempre ha fet l’Església catòlica. L’accent d’avui és emfatitzar el caràcter missioner de les esglésies locals i assumir que el destinatari d’aquesta evangelització no només són els no creients, sinó també els creients.

El gran repte dels cristians és proclamar la Bona Nova en una societat secularitzada que no deixarà d’estar-ho. Aquest és el context en el qual avui s’insereix la confessió de la fe. És cert que la secularització, com molt bé ha indicat Benet XVI, ha tret qualsevol referència al Transcendent; però no anul·la la llibertat individual i col·lectiva de situar-nos en recerca d’aquesta dimensió vertical de l’existència. La secularització no només afecta a la societat, sinó que també es projecte al propi interior de la realitat eclesial. Per la qual cosa la nova evangelització ha d’articular-se des de l’interior de l’Església catòlica per tal que els cristians, en l’estil de vida i el comportament diari, evidenciem a la societat la necessitat de Déu i, si és el cas, de retornar la mirada cap Déu.