Els dictadors no es beneeixen

Avui s’ha tret el dictador Franco del Valle de los Caídos. Avui és un dia una mica millor per a tots els qui van patir la seva dictadura. Tan se val on estigui enterrat ara, el que és important és que no està el seu mausoleu de la repressió. Aquesta exhumació era necessària per respecte als morts republicans que estan en les osseres d’aquesta basílica. Avui, som un mica més dignes. Ara està per resoldre el futur d’aquest gran mausoleu on perviu encara la força simbòlica del monumentalisme franquista, gran monument a la memòria de la indignitat.

Amb aquest exhumació del cadàver del dictador Espanya no ha trencat amb el passat franquista per més que alguns polítics no vulguin reconèixer-ho. El franquisme es ben viu i present en les estructures de l’Estat, en la mentalitat de molts espanyols. Franco perdura quan la repressió de l’Estat es basa en l’odi i la venjança. La transició democràtic fou també un exercici per canviar de règim preservant la colonització que el franquisme havia fet de l’aparell de l’Estat. Només cal mirar els cognoms d’algunes institucions claus de l’Estat per descobrir com perduren barrejats i reproduïts els noms de l’antic règim.

La imatge més icònica d’aquesta exhumació ha estat la participació activa del prior del Valle de los Caídos en tota la cerimònia. M’he esglaiat en veure’l beneir el taüt amb les despulles del dictador. És un signe més de com el franquisme és viu, fins i tot en l’església. Quanta vergonya veure viu el nacionalcatolicisme. Tot difunt es mereix rebre el perdó misericordiós. Però el que avui s’ha fet estava lluny d’una cerimònia d’acomiadament cristià. Franco porta 44 anys mort i per això la cerimònia d’avui, per uns era un acte de reparació d’un greuge i per altres era una ocasió per una exaltació del seu llegat dictatorial. La generosa cobertura mediàtica fou obscena i convertí l’exhumació en un nou funeral d’estat on els nostàlgics del franquisme han procurat treure’n rendiment. La generosa transmissió televisiva fou una injustificada propaganda de la indignitat i un espot electoral. Dins d’aquesta tensió no hi havia justificació pel responsori o la benedicció de les despulles. Tot gest cristià era buit de significació litúrgica i era una simple proclama política. Això és el que ha fet el prior del Valle de los Caídos. Lamentable.

Cadàvers robats a Cuelgamuros

Segurament els estrategues comunicatius del govern del PSOE han vist en l’exhumació del cadàver de Franco un esdeveniment prou significatius per impactar a l’opinió pública i diferenciar-lo de les polítiques conservadors del PP. El gest pot ser efectiu per incidir en les emocions ciutadanes, però resulta secundari des del punt del vista de la restitució de la memòria històrica. El que és just fer, abans de treure el cadàver del dictador, és resoldre  el problema de l’ossari construït amb morts robats dels cementiris de molts pobles sense el consentiment dels seus familiars. Aquests cadàvers robats són un dels problemes reals del Valle de los Caídos.

Un altre problema destacat és el paper del Patrimoni del Estado en la gestió d’aquest espai. ¿Té sentit mantenir amb diner públic un espai construït per ser un memorial de la dictadura franquista? Perquè això és el que realment significa, en la simbologia popular, tota la construcció del valle de Cuelgamuros. No hi ha un altre discurs simbòlic, el Valle de los Caídos es construí a Cuelgamuros com a memorial perpetu dels vencedors contra els vençuts gràcies al treball dels presos polítics. Aquesta realitat no és pot maquillar, ni donar-li la volta. També sorprèn que la comunitat benedictina instaurada allí pel franquista fray Justo Pérez de Urbel sigui encara l’encarregada de l’atenció religiosa d’aquest centre. No té cap mena de sentit que l’Església catòlica estigui present en aquest lloc de significació molt allunyada dels valors bàsics del cristianisme. L’exhumació del cadàver de Franco seria una bona campanya comunicativa però no resoldria cap dels importants problemes que també estan enterrats en el valle de Cuelgamuros.