diumenge, 31 de desembre del 2017

Confiar junts - I

Aquest matí a la missa del diumenge, l’homilia de mossèn Francesc Romeu, parlà, com és habitual en ell de manera clara i amb unes reflexions que renoven l’esperit, de la confiança entre altres temes. Vaig recordar un article que vaig escriure, feia uns quants anys per la revista Valors que amb força coratge impulsa en Joan Salicrú, entre altres persones.. Vaig buscar-lo i al veure que no havia perdut vigència he pensat que podria compartir-lo amb els meus lectors. Com que es llar, avui publico la primera part i demà la part final.

Alguns fets aparentment inconnexes -els casos Gürtel, Millet i Pretòria- així com la crisi econòmica han fet trontollar la confiança ciutadana en la naturalesa moral de l'espai públic. Una enquesta del CIS revela com s'ha augmentat la desconfiança en els polítics. Probablement perquè els ciutadans consideren que és l'estament social que hauria d'estar més protegit davant les temptacions de la corrupció. Els valors morals exigits als polítics són molt superiors als demanats als empresaris, directius de societats, esportistes, artistes i cantants. Existeix un grau diferent de tolerància perfectament integrat en el propi imaginari social.
Però la gravetat dels fets esmentats conviden a que algunes persones s'interroguin si els agents econòmics, polítics i socials treballen prou pel Bé comú. Per alguns ciutadans el comportament d'alguns aprofitats que utilitzen l'interès públic en benefici propi, es qüestiona l'honestedat d'aquells que tenen alguna responsabilitat en l'espai públic. Els especuladors financers, empresaris de negocis fàcils i de guanys ràpids, industrials que deslocalitzen el negoci a la primera de canvi, politics seduïts per beneficiar-se, comunicadors que remenen alegrament l'escudella i espavilats de tota mena que roben tot el que poden conformen una fauna que denigren el sentit de l'actuació en l'espai públic com a servei a la comunitat. El resultat és ben lamentable, s'estén la sospita de què la pròpia societat, davant d'aquest panorama, cada cop es despreocupa més pel Bé comú i es refugia en la defensa dels interessos personals i dels seus.
La societat responsable no pot estar massa temps abstreta en la seva sospita crítica de què tots són iguals. No és veritat. Ni tots els empresaris són un sàtrapes, ni tots els financers són uns entabanadors, ni tots els polítics tenen conductes reprovables, ni tots els comunicadors falten a la veritat, ni la societat és un desert de compromisos públics. L'espai públic segueix ple moltes de persones honestes. La majoria ho són. Feu números. Però, i aquesta és la crisi alarmant, la ciutadania sembla que no ho percep així. Sembla que els ciutadans tenen el convenciment de que la moralitat només té lloc en la vida privada; mentre la moralitat públic es debilita per moments. Es dubta de la sinceritat de la moralitat pública practicada per banquers, empresaris, polítics, artistes, comunicadors, i dels homes i dones de fe.

Una societat no es pot instal·lar permanentment en aquest desencís. Cal donar un pas endavant i assumir que és necessari entomar aquesta situació com una oportunitat per repensar els valors i principis de l'espai públic. Es tracta, bàsicament, d'emprendre el camí d'una comprensió de la política que aporti aquests valors i principis a tots els racons de l'activitat política, econòmica, social i cultural. Penso que és una qüestió política, perquè és l'àmbit polític l'eina que la civilització s'ha donat per ordenar la convivència. És el moment de què la política assumeixi que la societat del Tercer Mil·lenni les persones som també, com diuen els sociòlegs, animals spirits. De tal manera que els elements psicològics, fins i tot els més irracionals, condicionen els comportaments humans. El professor d'economia política a la Universitat de Harvard Benjamin Friedman, en el seu article El fracàs de l'economia i dels economistes esmenta la importància dels aspectes psicològics en l'actual crisi econòmica. Friedman cita una referència dels economistes George Akerlog i Robert Shiller per argumentar que el que falta "en la visió del món dels economistes d'avui és una atenció suficients als animals spirits, entenent per animal spirits els elements psicològics i, fins i tot, irracionals que figuren d'una manera important en molts altres aspectes coneguts de les eleccions i els comportaments personal, i que, segons opinen, també impregnen el comportament econòmic".

dissabte, 30 de desembre del 2017

Glosses per la vida quotidiana

 El Nadal ens ha dut l’anuncia joiós de que les esperances de cadascú de nosaltres no serà defraudada. Se’ns ha anunciat un canvi radical en la història de la humanitat. Ha nascut pobre i humil un infant que és reconegut com la glòria de Déu perquè és el Messies esperat.

El cel proclama la seva justícia i tots els pobles contemplen la seva glòria
Apunta pels justos la llum, i l’alegria per els rectes de cor.
Salm 96

El naixement d’un infant, Jesús, anunciat com a llum que il·lumina als qui viuen a la fosca, intranquil·litzà el poder polític del seu temps. La reacció del poder fou cruel: assassinar tots els nadons per així eliminar aquell que li podia fer competència. La reacció dels pares davant d’aquest perill fou l’exili. Avui també, l’exili del refugiat és el camí que segueixen molts pares fan per salvar la vida dels seus fills. “Un àngel del senyor s’aparegué a Josep en somni i li digué: “Llevat de seguida, pren el nen amb la seva mare, fuig cap a Egipte i queda-t’hi fins que jo t’ho digui, perquè Herodes buscarà el nen per matar-lo” (Mt 2,13)
  

La litúrgia nadalenca ens ajudar a reflexionar sobre el símbol de la llum i com ella venç tota foscor. Gràcies a la llum evitem avançar a les palpentes sense saber on anem perquè la foscor priva veure-hi. L’estimació és la llum que ens permet caminar veient-hi i sense ensopegar. Els qui afirmen que estan en la llum, però no estimen els seus germans, encara estan en la fosca. Els qui estimen els germans viuen en la llum, i res no els fa ensopegar, però els qui no els estimen estan en la fosca. (1Jn 2, 9-11)

divendres, 29 de desembre del 2017

La tendresa revolucionària - II

(continuació de la homilia de Nadal del papa Francesc)

Aquesta nit, el que no tenia lloc per néixer és anunciat a aquells que no tenien lloc a les taules ni als carrers de la ciutat. Els pastors són els primers destinataris d'aquesta bona notícia. Per la seva ofici, eren homes i dones que havien de viure al marge de la societat. Les condicions de vida que portaven, els llocs en els quals eren obligats a estar, els impedien practicar totes les prescripcions rituals de purificació religiosa i, per tant, eren considerats impurs. La seva pell, les seves vestimentes, la seva olor, la seva manera de parlar, el seu origen els delatava. Tot en ells generava desconfiança. Homes i dones dels quals calia allunyar-se, als quals témer; se'ls considerava pagans entre els creients, pecadors entre els justos, estrangers entre els ciutadans. A ells (pagans, pecadors i estrangers) l'àngel els diu: «No tingueu por, perquè els porto una bona notícia, una gran alegria per a tot el poble: Avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor »(Lc 2,10-11).

Aquesta és l'alegria que aquesta nit estem convidats a compartir, a celebrar i a anunciar. L'alegria amb la que a nosaltres, pagans, pecadors i estrangers Déu ens va abraçar en la seva infinita misericòrdia i ens impulsa a fer el mateix.

La fe d'aquella nit ens mou a reconèixer Déu present en totes les situacions en què ho crèiem absent. Ell està en el visitant indiscret, tantes vegades irreconeixible, que camina per les nostres ciutats, en els nostres barris, viatjant en els nostres metres, colpejant les nostres portes.

I aquesta mateixa fe ens impulsa a donar espai a una nova imaginació social, a no tenir por a assajar noves formes de relació on ningú hagi de sentir que en aquesta terra no té lloc. Nadal és temps per transformar la força de la por a força de la caritat, en força per a una nova imaginació de la caritat. La caritat que no es conforma ni naturalitza la injustícia sinó que s'anima, enmig de tensions i conflictes, a ser «casa del pa», terra d'hospitalitat. Ens ho recordava sant Joan Pau II: «No tingueu por! Obriu, més encara, obriu de bat a bat les portes a Crist! »(Homilia en la Missa d'inici de Pontificat 22 octubre 1978)

En el nen de Betlem, Déu surt al nostre encontre per fer-nos protagonistes de la vida que ens envolta. S'ofereix perquè ho prenguem en braços, perquè l’alcem i abracem. Perquè en ell no tinguem por de prendre en braços, alçar i abraçar l'assedegat, al foraster, al nu, al malalt, al pres (cf. Mt 25,35-36). «No tingueu por! Obriu, més encara, obriu de bat a bat les portes a Crist! ». En aquest nen, Déu ens convida a fer-nos càrrec de l'esperança. Ens convida a fer-nos sentinelles de tants que han sucumbit sota el pes d'aquesta desolació que neix en trobar tantes portes tancades. En aquest Nen, Déu ens fa protagonistes del seu hospitalitat. Commoguts per l'alegria del do, petit Nen de Betlem, et demanem que el teu plor desperti la nostra indiferència, obriu els nostres ulls davant el que pateix. Que la teva tendresa desperti la nostra sensibilitat i ens mogui a saber-nos convidats a reconèixer-te en tots aquells que arriben a les nostres ciutats, a les nostres històries, a les nostres vides. Que la teva tendresa revolucionària ens convenci a sentir-nos convidats, a fer-nos càrrec de l'esperança i de la tendresa dels nostres pobles

dijous, 28 de desembre del 2017

La tendresa revolucionària - I

He traduït al català l’homilia del papa Francesc pronunciada a la missa del Gall d’aquest any. Per la seva extensió l’he dividit en dues notes, la d’avui i la de demà.

«Maria va donar a llum el seu Fill primogènit, l'embolcallà i el posà en una menjadora perquè no hi havia lloc per a ells a l'alberg» (Lc 2,7). D'aquesta manera, simple però clara, Lluc ens porta al cor d'aquesta nit santa: Maria va donar a llum, Maria ens va donar la Llum. Un relat senzill per submergir-nos en l'esdeveniment que canvia per sempre la nostra història. Tot, en aquesta nit, es tornava font d'esperança.

Anem uns versets enrere. Per decret de l'emperador, Maria i Josep es van veure obligats a marxar. Van haver de deixar la seva gent, la seva casa, la seva terra i posar-se en camí per ser censats. Una travessa gens còmoda ni fàcil per a una jove parella en situació de donar a llum: estaven obligats a deixar la seva terra. En el seu cor anaven plens d'esperança i de futur pel nen que vindria; els seus passos en canvi anaven carregats de les incerteses i perills propis d'aquells que han de deixar la seva llar.

I després es van haver d'enfrontar potser al més difícil: arribar a Betlem i experimentar que era una terra que no els esperava, una terra en la que per a ells no hi havia lloc.

I precisament allà, en aquesta desafiant realitat, Maria ens va regalar al Emmanuel. El Fill de Déu va haver de néixer en un estable perquè els seus no tenien espai per a ell. «Va venir als seus i els seus no el van rebre» (Jn 1,11). I allà ..., enmig de la foscor d'una ciutat, que no té ni espai ni lloc per al foraster que ve de lluny, enmig de la foscor d'una ciutat en ple moviment i que en aquest cas sembla que vol construir-se d'esquena als altres, precisament allà s'encén l'espurna revolucionària de la tendresa de Déu. A Betlem es va generar una petita obertura per a aquells que han perdut la terra, la seva pàtria, els seus somnis; fins i tot per aquells que han sucumbit a l'asfíxia que produeix una vida tancada.

En els passos de Josep i Maria s'amaguen tants passos. Veiem les petjades de famílies senceres que avui es veuen obligades a marxar. Veiem les petjades de milions de persones que no trien anar-se'n sinó que són obligats a separar-se dels seus, que són expulsats de la seva terra. En molts dels casos aquesta marxa està carregada d'esperança, carregada de futur; en molts altres, aquesta marxa té només un nom: supervivència. Sobreviure als Herodes de torn que per imposar el seu poder i acréixer les seves riqueses no tenen cap problema en cobrar sang innocent.

Maria i Josep, els que no tenien lloc, són els primers a abraçar a aquell que ve a donar-nos carta de ciutadania a tots. Aquell que en la seva pobresa i petitesa denúncia i manifesta que el veritable poder i l'autèntica llibertat és la que cobreix i socorre la fragilitat del més feble.

dimecres, 27 de desembre del 2017

Ferran Calvet i Prats

Veient la pel·lícula de TV3 “Els fills del sol” vaig intuir que el protagonista, el químic Ferran Calvet i Prats, havia estat professor meu de química a la Universitat de Barcelona. Vaig encuriosir-me pel personatge i vaig descobrir la gran figura humana que havia estat aquest científic. La vida del professor Ferran Calvet, un jove científic català natural de Vilafranca del Penedès fou especial. De jove, amb 23 anys, es convertí en el primer catedràtic de Química Orgànica de la Universitat de Santiago de Compostel·la. Era un científic, docent, investigador i naturista, amb una visió de la docència totalment transgressora no massa ben vist per una part de la tancada societat compostelana. La seva estada a Galícia el vinculà al nacionalisme gallec que prenia gruix en aquells anys. La guerra civil trastocà a seva brillant carrera a l’haver d’emprendre a un exili forçat, l'any 1936. Marxà a Edimburg i Estocolm treballant a l'institut de bioquímica d’aquesta ciutat on s'inicià en aquesta especialitat. L’any 1936 l’havien destituït de la seva càtedra pel bàndol franquista degut a la seva vinculació republicana i nacionalista; fins i tot va estar tancat a la presó de Tui quan intentava passar a Galícia des de Portugal el 1938.

Acabada la guerra, tornà a Galícia on fou depurat pel règim i apartat de la docència. Va haver d’anar a treballar al sector privat on fundà i dirigir l'Institut Bioquímic Miguel Servet de Vigo, d'on va passar a col·laborar amb la empresa química recentment creada Zeltia per Ramón Obella, un metge i empresari gallec, i els germans Fernández propietaris d’una indústria càrnica. El laboratoris Zeltia, un grup d'empreses quimicofarmacèutiques i de biotecnologia i nomenen a Ferran Calvet com seu director. Al front d’aquest laboratori impulsa una gran activitat química industrial obtenint diversos productes farmacèutics a partir de diversos recursos naturals. En aquests laboratoris també varen col·laborar altres científics depurats pel règim com Isidro Parga i Faustino Cordón. Aquesta empresa serví d'aixopluc de bona part de molts docents i científics represaliats pel franquisme. La gran qualitat, nivell i creativitat dels seus científics quedà ben palès per la gran quantitat d’innovacions fetes en el camp farmacèutic i de la química industrial.


Gràcies al prestigi guanyat al capdavant dels laboratoris Zeltia Ferran Calvet fou reintegrat a la càtedra de Química Orgànica de la Universitat de Salamanca el curs 1944-1945, primer i després a la Universitat d'Oviedo l'any 1948. El curs 1952-1953 la seva plaça va ser permutada amb el professor José Manuel Pertierra que es trobava a la Universitat de Barcelona com catedràtic de Química Tècnica. L’any 1961, quan aquesta càtedra es separà en dos: Química Orgànica i Bioquímica va aconseguí per oposició la càtedra de Bioquímica. Morí el 16 de juny de 1988. Tota la vida de Ferran Calvet, plena, compromesa, intensa i rica, em fou segrestada en els meus anys universitaris. Els alumnes del selectiu de Ciències que rebíem  classes de química en una aula que estava en el pati de lletres ignoràvem la gran figura humana i científica que ens donava química. Només ens fixaven en l’anècdota del seu cabell blanc i la seva habilitat, extraordinària, d’omplir la pissarra amb les complexes fórmules de les reaccions químiques escrites amb les dues mans simultàniament. Petita anècdota d’un gran home i científic que fou Ferran Calvet. Llàstima que ho sabut masses anys tard. Un altre exemple d’una història moralment lloable que fou segrestada pel franquisme.

dimarts, 26 de desembre del 2017

El matí de Sant Esteve

Avui  és Sant Esteve. Dia de tradició profundament catalana on la cuina hi té un paper predominant. No hi ha diada de sant Esteve sense canelons i, si es pot, escoltar el concert que fa l’Orfeó Català. Crec en les tradicions i vull preservar-les. Gràcies a elles em sento en comunió amb les persones que m’han precedit i repetint el gest ho vull transmetre als que venen després. Crec que el meu net té clar que per sant Esteve cal prendre els canelons que fa l’avi. Fem festa i xerinola perquè avui és el dia de sant Esteve.
  
El matí de Sant Esteve (Pau Riba)

els galls ja no cantaran
i amb el fred i la vila desertal
a tristor serà molt gran.
Quan de gris desperti l’albai s’aixequi
el sol brillant
sense els galls cantar-li l’arribada
la gent no es despertarà.
Dormiran com soques d’arbre
i el Nadal se n’haurà anat
però el seu somni encara farà festa
de tips i morts que estaran.
Apa vinga, nois i noies,
vingueu tots aquí a cantar!
correrem pels carrers de la vila
despertant a la gent gran.
Prendrem pals i pot i olles
farem gran terrabastall;
diran: “Ai! a que ve tanta gresca?”
direm: “Es que volem gall!”
No volem, no, no, senyora
que els mateu tots per Nadal
i volem que cada matinada
ens despertin tot cantant!
No ens agraden les gallines
nosaltres volem els galls;
si els mateu altre cop farem vaga

perquè aha, aha, aha,….

dilluns, 25 de desembre del 2017

El Nadal de tots - El meu Nadal

El meu Nadal són records càlids. El primer pessebre omplia quasi tota una habitació. No tenia arbre. Només unes figures de fang i uns reis que cada dia es movien cap a la cova de suro. Nadal és record de trobada i reunió familiar. Cada any era diferent perquè Nadal té molts rostres. Nadal són ganes de compartir la joia amb els més propers i aquells que no tenen més companyia que la soledat. Nadal és la imatge de la il·lusió dels meus fills fent el caga tió. Avui actualitzat per l’entusiasme del meu net reproduint el que tenia el seu pare. En la seva mirada hi ha la meva esperança. Nadal també és el record intens dels absents. Cada anys masses. És aquest punt de melancolia que el Nadal porta, mentre ens crida a seguir endavant. Aquest any, hi ha unes absències forçades i injustes perquè hi ha uns polítics catalans empresonats i altres a l’exili. Tots ells estaran ben presents en aquestes celebracions tan íntimes i intenses.

Nadal és contemplació del misteri de la salvació. La vinguda de Déu encarnat en Jesús. Gest d’amor i de compromís amb la sort de la humanitat. Ningú en queda exclòs. Nadal és un gran temps litúrgic viscut amb intensitat per una Advent que poc a poc introdueix en el misteri de la festa. I després, la missa del Gall. Moment emotiu per celebrar la Paraula de forma pausada i sua. El dia de Nadal és llum radiant que il·lumina tota foscor. També és el dia en que l’olor de la sopa i el flaire del pollastre rostit es barregen amb les nadales que acompanyen el matí. És el dia de les neules, els torrons i el cava. Dia de festa i joia a desdir. Nadal es esperança de retrobar-nos i de creure que cadascú pot fer que cada dia sigui una mica Nadal.

Ara, sentiment i raó s’abracen. Enyoro el Nadal de la infantessa, el Nadal d’abans, però cal viure el Nadal d’avui. Quan el temps corre com les llebres la mirada al passat pot ser complaent però també paralitzadora. Cal seguir mirant al camí que queda per recórrer. Per això estimo el temps de Nadal perquè permet conjugar passat, present i futur. És a dir, memòria i esperança. Per això no m’agrada el Nadal descafeïnat del temps d’hivern. No m’agrada el Nadal del consum i de la banalitat. No m’agrada el Nadal dels laïcistes i sí el Nadal dels laics. M’’agrada el Nadal que permet compartir els valors dels creients amb la humanitat que té ganes de viure valors humanitzadors. Crec que la humanitat pot viure el Nadal dels creients amb respecte i amb reconeixement de la vigència dels valors humans del Nadal cristià.

Reivindico el Nadal cristià. El Nadal celebrat amb humilitat i amb l’esperança dels que tot ho esperen. És el Nadal del silenci de Betlem. El Nadal té rostre de compassió. És un acte generós d’amor i d’assumir la sort dels demés. Déu esdevé humà i habita entre nosaltres. El Nadal es viu en el silenci de la contemplació i amb l’escalf de la proximitat. El meu Nadal és el Nadal de sentir-me en comunió amb la tradició cristiana i humana que fa lliures a les persones. Es el Nadal del silenci trancat pel cant dels àngels. És el Nadal que recrea de nou que avui ens ha nascut el Salvador, que és el Messies el Senyor. Bon Nadal

FUM, FUM, FUM !

A vint-i-cinc de desembre
Fum, fum, fum
Ha nascut un minyonet
Ros i blanquet
Ros i blanquet
Fill de la Verge Maria
N'és nat en una establia
Fum, fum, fum.

Allà dalt de la muntanya
Si n'hi ha dos pastorets
Abrigadets, abrigadets
Amb la pell i la samarra
Menjant ous i botifarra.

- Qui en dirà més gran mentida ?
Ja en respon el majoral,
El gran tabal, el gran tabal:
- Jo en faré deu mil camades
Amb un salt totes plegades-

A vint-i-cinc de desembre
N'és el dia de Nadal
Molt principal, molt principal
Quan n'eixirem de matines
Farem bones escudines.

Deu vos do unes santes festes
Amb temps de fred i calor,
I molt millor, i molt millor
Fent-ne de Jesús memòria


Perquè ens vulgui dalt la glòria.
Fum, fum, fum.

diumenge, 24 de desembre del 2017

El Nadal de tots - El Nadal de Miquel Martí i Pol

L'arbre desvetlla sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.
Torna Nadal i torna la pregunta.
¿Proclamarem la pau amb les paraules

mentre amb el gest afavorirem la guerra?

dissabte, 23 de desembre del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Hem d’estar esperançats. La llum sempre il·lumina la foscor. Ens apropem al moment en que el dia començarà a guanyar la nit. Llavors el cors cantaran avui ens haurà nascut un salvador que és el Messies el Senyor. Serà la nit de Nadal quan per als justos apunta la llum i l’alegria als rectes de cor.  

Tenim posada l’esperança en el Senyor/ auxili nostre i escut que ens protegeix.
És l’alegria del nostre cor / i confiem en la presència del seu nom.
(Salm 32)

¿Per què algunes persones ens diem creients? La fe neix en la intimitat del cor a partir d’un relació confiada amb un Déu que se’ns presenta i sedueix. Ens fiem d’ell perquè es compromet a favor dels desvalguts, de les persones que necessiten esperança i de tot aquell que pateix. És un Déu amor que ha volgut compartir la història de la humanitat.

Les obres del seu braç són potents, dispersa els homes de cor altiu, derroco els poderosos del sol i exalça els humils. Omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res. (Lc 1,51-53)

divendres, 22 de desembre del 2017

Glosses per la vida quotidian

L’espera d’Advent arriba al seu final. Aquesta espera dóna sentit a la nostra esperança. Al final d’aquest temps podrem donar raó de la nostra esperança i cantarem avui es ha nascut un nen que és Jesús el Messies redemptor. Faré germinar un rebrot legítim del llinatge de David, i serà un rei excel·lent, que farà regnar en el país la justícia i el bé. (Jr 23, 5)

Més d’un cop hem percebut que el nostre món no se’n surt per resoldre uns problemes cada cop més complexos i, en alguns casos, difícils d’entendre. Si anem al fons de les qüestions se’ns fa evident que molts d’aquests problemes es resoldrien amb un gran canvi d’actitud en el cor d’algunes persones. Cal una conversió de cor per estimar més i ser més acollidors i compassius amb les altres persones. Ens visitarà un sol que ve del cel, per guiar els nostres passos per camins de pau. (Lc 1,78-79)

Sovint tenim la sensació de que la maldat, dit així i de forma genèrica, té més predicament i presència en el món que la bondat. Tenim la sensació de de que el món no se’n surt per resoldre els grans problemes que creen injustícies, desigualtats i patiments. No hem de perdre l’esperança i ens de mantenir esperançat que la foscor serà vençuda per la llum de la veritat i l’amor.

¿Qui pot estar a la muntanya del Senyor?
¿Qui pot estar-se al recinte sagrat?
El qui té el cor sincer i les mans sense culpa,
que no confia en els déus falsos.

(Salm 23)

dijous, 21 de desembre del 2017

Nadal de tots - El Nadal de Xavier Benguerel

Penso en la campana petita i vulgar de l’església del nostre barri. Et cridarà enguany a la missa del gall? Sí, tu hi aniràs amb un fervor que envejo, i ja sé com serà la teva pregària. Gairebé sento el xiuxiueig tremolós dels teus llavis i el teu bes en els peus de l’Infant i veig la llàgrima ardent que et mulla la galta una mica pansida i molt pàl·lida.

Tu ens voldries tots junts aquest any i tots els anys, però jo no sabria enganyar-te, mare. Jo no el voldria passar amb tu, aquest Nadal. No el voldria passar amb tu perquè a la teva petita església del raval el clergue predicarà en una llengua que no és la nostra i a mi em faria riure el pobre mossèn Pere embarbussant-se entre zetes i ces. Em faria riure i em faria tremolar de ràbia. No. No el voldria passar amb tu perquè, digues-me, quina joia podria resplendir en la nostra taula si dintre les presons hi ha tot de germans nostres que fa tant de temps que s’hi estan consumint, que s’hi moren de tristesa, martiritzats sovint, escarnits en llur amor i en llur coratge?. No el voldria passar amb tu perquè hi ha massa gent que mor de fam i de vergonya (...)Però no temis. Les nostres cançons no han mort; jo encara les sento i les cantes tu. Tot és trist, ara, tot està revolt i tempestejat, però no temis: per als homes de bona voluntat s’inicia un Nadal d’amor i deslliurança.


Fragment de “Nadal a l’exili. Carta oberta a la meva mare” de Xavier Benguerel escrit a Santiago de Xile el 15 de setembre de 1940 i publicat a la revista Germanor.

dimecres, 20 de desembre del 2017

Llantions pels exiliats

Ahir vaig escriure sobre el Nadal dels empresonats,  avui parlaré del Nadal dels exiliats. Els cristians celebrem el Nadal com una festa joiosa i lluminosa pel fet commemorat i la simbologia de la victòria del dia sobre la nit. En la narració de l’esdeveniment religiós es destaca que tothom està en trànsit: sant Josep i la Mare de Déu, en la seva cerca de lloc on fer estada; els àngels que venen del cel per fer l’anunci o els pastors que aniran a trobar el Messies nat. Ben aviat els reis es també es posaran en marxa per anar a fer l’adoració. Quan tot sembla més tranquil, la família sagrada es posarà de nou en camí per anar a l’exili a Egipte. La fugida a Egipte, tan recordada per l’art és un exili. La família del Messies va haver de fugir per no patir la repressió del poder gelós del naixement de l’infant Jesús.

La societat catalana ha experimentat l’experiència de l’exili del president de la Generalitat i de quatre consellers del govern legítim. La fugida a l’exili és una experiència amarga per moltes persones. ¿Quantes persones avui venen a Europa com exiliades? L’asil i refugi són una realitat feixuga en la consciències dels europeus. Els conflictes del món comporten grans desplaçaments de la població que fugen del conflicte i alguns, en la fugida, hi la seva salvació personal. Tot i aquesta realitat, el nostre país no és societat d’acollida per decisió dels governants de l’Estat. La solidaritat expressada per moltes famílies catalanes que volen acollir els contingents d’exiliats queda estroncada per una política estatal extremadament hipòcrita i insolidària.

Durant aquestes festes les llars catalanes podríem expressar la nostra solidaritat amb els catalans exiliats a Brussel·les encenen uns petits llantions, potser un per cada exiliat, al costat del pessebre per recordar-nos de la situació d’aquestes persones. Amb aquest gest, a més d’evocar el record d’aquestes polítics, poden fer present en les nostres llars la dramàtica situació de les persones que deambulen en les fronteres europees esperant un gest solidari d’acolliment. Quan mirem aquests llums al costat del pessebre veurem en ells aquells exiliats que aquests dies no podran estar al costat dels seus perquè injustament estan lluny de casa seva.

dimarts, 19 de desembre del 2017

El Nadal dels empresonats

Demà és el dia de reflexió. Ho hem de fer atentament per discernir el sentit del vot i saber en quin costat de la història col·loquem la nostra papereta. Però, no vull parlar de política, ni fer propaganda dels meus. Avui no toca. Vull parlar dels empresonats, siguin polítics o no polítics, preventius o penats. Tant se val. Tots tenen en comú la condició d’estar privats de llibertat per l’Estat. Aquests dies he escoltat alguns testimonis dels empresonats en Estremeras o relats dels familiars del empresonats a Soto del Real. Al sentir el que explicaven he percebut que el sistema penitenciari d’Espanya, per més que es digui que és per ajudar a la reinserció social, en la pràctica m’impulsa a pensar que és per venjar el suposat mal causat pels empresonats.

Les condicions de vida en algunes presons són indignes, vexatòries i, perquè no dir-ho, inhumanes. Els empresonats s’ho passen malament Fins i tot, les persones amb penes més extremes tenen dret a que l’Estat preservi la seva dignitat. Si a més, el motiu d’estada a la presó és discutible jurídicament, no queda altra sortida que la indignació i la denúncia. Els cristians tenim una fe contrastada per la presó d’alguns apòstols i de molts sants. Siguem solidaris durant aquests dies amb els polítics catalans privats de llibertat. En el dia de Nadal, el nostre pensament ha de fer present en mig de les nostres celebracions, amb un senzill gest, com posar quatre llaços grocs en l'arbre de Nadal, podem expressar  la nostra solidaritat, complicitat i afecte amb aquells empresonats que no poden viure aquesta festa amb els seus.

dilluns, 18 de desembre del 2017

Nadal de tots - Josep Pous i Pagés

Fragment del Parlament de bones festes llegit per Josep Pous i Pagès en la festa del Nadal català celebrada París publicat a El Poble Català, el 2 de febrer de 1940


“Certament els plaers de la festa de Nadal no es redueixen pas als de menjar i beure. Hi ha aquella alegria de sentir-se junts i units en bon amor tota la família que el món no coneix cosa més solca. I aquella inefable veu, vinguda dels fons de les centúries, que invita als homes de bona voluntat a oblidar tot el que pot dividir-los i contraposar-los en un mateix ardent desig de pau i de concòrdia. I l’alegre misteri de la missa del gall, consol i esperança del creient, amb els estels que tremolen de fred en la volta de la nit, mai tan alta i tan pura. I en qui sap els indrets del camp i de les ciutats, les màgiques fantasies del pessebre, finestra oberta en ple país del somni”

diumenge, 17 de desembre del 2017

La lliço moral de Jordi Cuixart

Ahir, en un dissabte fresquet, amb un fred preludi de la calidesa de les festes de Nadal, uns quants cristians, convocats pel grup de cristians per la independència vinculats a l’ANC,  ens aplegarem al llarg del matí i tarda per expressar la nostra solidaritat amb els polítics i dirigents socials empresonats o a l’exili. L’Església de sant Felip Neri de Barcelona fou un magnífic espai per acollir paraules i músiques que amb diferents tons expressaven l’ideal de comunió fraterna entre els assistents i les persones amb absència forçada per la repressió de l’Estat espanyol.


Va impressionar-me el testimoni de Txell Bonet, la companya de Jordi Cuixart. Acabava d’arribar de la presó d’Estremera amb el fill de sis mesos ben arrapat el cos. Amb poques paraules, molt ben trobades, transmeté la l’estat anímic del seu marit. Ens parlà de la seva fortalesa interior malgrat les dificultats de viure empresonat. La seva breu intervenció quedà il·luminada per l’anècdota que explicà referent a l’actitud del seu marit. Els empresonats tenen dret a rebre dos paquets cada mes de roba i altres complements enviats per la família. El primer paquet del mes de desembre fou bàsicament roba d’abric per combatre el fred de la presó. Ara quan tocava preparar el segon paquet en Jordi Cuixart tornà a demanar roba d’abric. La seva dona li preguntà si en tenia prou amb la primera tramesa i en Jordi respongué que era per repartir-la amb la gent que no en té. Llavors, l’església esclatà en aplaudiments i molts cristians se’ns feu present la paràbola del Judici Final de Mateu 25.

dissabte, 16 de desembre del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Estem en temps d’espera d’un fet que trasbalsarà els nostres cors: el Nadal. El dia en que Déu s’encarna per compartir la condició humana, assumir les nostres sofrences i proposar-nos un camí de consol i salvació. És una espera confiada perquè sabem que després del Nadal ve la Pasqua on tota llum il·lumina la foscor. “Els pobres desvalguts buscaven aigua i ni en trobaven, la set els ressecava la llengua. Jo, el Senyor, el Déu d’Israel, els escolto i no els abandó: dalt les muntanyes més àrides faig néixer rius, faig néixer fonts dintre les valls i estanys en el desert”.(Is 41,17-18)

La fe sense obres és insuficient, morta es deia abans. Necessitem allunyar-nos dels consells que es mostren una fe només plena de devocions i cultes. Ens cal anar pels camins de les persones que estimen de cor i les seves obres són testimoni de l’amor. La contemplació i l’acció ens han d’acompanyar mentre fem el nostre camí. “Les obres acrediten l’autèntica saviesa” (Mt 11,19)

divendres, 15 de desembre del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Vivim en temps d’espera del Nadal que és a prop. Mentrestant podem reflexionar pausadament sobre el sentit d’aquesta festa. Som persones que esperem la salvació. El nostre temps està ple d’injustícies i confiem que vindran temps millors en els quals les nostres penes seran vençudes i les nostres esperances realitzades. Esperem l’encarnació d’un Déu que assumeix la nostra situació. “Sigueu valents, no tingueu por ! Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia; la paga de Déu és aquí, és ell mateix qui us ve a salvar” (Is 35,4)

Estem caminant vers el Nadal. En el camí sentim anuncis de fets extraordinaris. Els profetes presenten el temps futurs com moments de capgirament. Els plors esdevindran rialles perquè ens ve l’anunci joiós de la capacitat salvadora de l’amor encarnat. Mentre caminem, podem meditar en com ser testimonis d’aquest amor. “Obriu en el desert un camí al Senyor, aplaneu en l'estepa una ruta per al nostre Déu. S’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes i els turons, la serrada es tornarà una plana, el terreny escabrós serà una vall. Llavors apareixerà la glòria del Senyor i la veurà tothom alhora”. (Is 40, 3-5)

Hem de viure esperançats perquè sabem que Déu és a prop i confiem en la fraternitat humana. L’amor acompanya i fa lleugera la vida quan es torça i costa entendre-la. Hem de fiar-nos de l’amor, el que tenim i el que ens tenen. “La seva intel·ligència és immensa. Dóna noves forces als qui estan rendits, i els dèbils, els fa robustos. Els qui es fien del Senyor cobren noves forces, alcen el vol com les àguiles, caminen sense cansar-se, corren sense extenuar-se”. (Is 40,29.31)

dijous, 14 de desembre del 2017

Vull escoltar els meus candidats

M’agradaria que un jutge em dones empara a la següent petició: voldria escoltar en campanya electoral els candidats que hi tinc sintonia política. Però no puc perquè estan empresonats de forma preventiva. És cert que legalment una persona empresonada preventivament no perd els seus drets polítics i pot ser elector passiu. Fins aquí, d’acord. Però no podem perdre de vista que el vot ciutadà és un procés complex on intervenen diversos actors, vàries decisions i es comprometen drets diferents. Un dels drets que tenim els ciutadans és poder discernir lliurement les propostes electorals i decidir l’opció del vot. Actualment, una decisió judicial m’ha privat d’aquest dret al retenir en presó provisional a alguns candidats. 

Votar no és un gest i prou. Votar és una elecció i alhora de decidir el vot molts ciutadans escolten els candidats, estableixen vincles comunicatius amb ells fins arribar o no a empatitzar. Gràcies a aquests processos, i d’altres similars, els ciutadans s’identifiquen amb unes propostes i desestimen d’altres. Per la construcció de la confiança calen emprar diverses estratègies relacionals que, moltes d’elles requereixen la presència real dels candidats en els mitjans de comunicació. Això permet identificar els elements de confiança que, en definitiva, determinaran el sentit del vot. Interpreto que, quan una decisió judicial impedeix aquesta interrelació s’està conculcant el meu dret d’estar degudament informat per exercir responsablement el meu dret de la representació política. Com que avui, això no és així, m’agradaria que el poder judicial s’ocupés de resoldre aquesta dificultat.

dimecres, 13 de desembre del 2017

Observatori de la islamofòbia en la premsa

Avui s’ha presentat l’observatori sobre la islamofòbia en el mitjans de comunicació escrit. Es tracta d’una iniciativa impulsada per l’IEMED, la fundació AL FANAR pel coneixement àrab associats amb la fundació Tres Culturas, la Casa Àrab y FUNDEA (Fundación Euroárabe de Altos Estudios (FUNDEA) amb el suport acadèmic de la universitat de Múrcia, campus Marenostrum. És una iniciativa pionera en tot Europa. Aquestes institucions, de l’àmbit governamental i del sector privat no lucratiu, han creat una pàgina web on s’analitza, de manera continuada, les notícies elaborades pels diaris que tenen a veure amb l’islam. L’objectiu d’aquesta anàlisi és identificar com moltes notícies expliquen, de manera voluntària o involuntària, les notícies relacionades amb l’islam transmetent actituds islamòfobes.

S’analitzen permanentment la versió digital dels sis diaris amb més difusió estatal. A partir d’un sistema d’indicadors, consultables en la pròpia pàgina web com a garantia de transparència del mètode emprat, s’identifiquen si les notícies signades per algun membre de la redacció del diari té un enfoc que pot qualificar-se d’islamòfob. Aqust mètode permet identificar les notícies en tres categories: vermell (islamofòbia activa), ambre (islamofòbia passiva) i verd (no islamofòbia). Fins el dia d’avui s’han analitzat més de 1.000 notícies, de les quals, entorn el 65% poden ser qualificades de presentar algun tipus d’islamofòbia. A la mateixa pàgina web, s’ofereixen diversos recursos i bones pràctiques que poden fer servir els periodistes per recollir informació sobre l’islam i, si volen, corregir la seva manera d’abordar aquests temes per evitar caure involuntàriament en enfocs islamòfobs.

La consulta de la web hi ha un interessant apartat d’estadística on es mostra l’estudi de la situació de la islamofòbia en aquests diaris. Les primeres dades del tractament informatiu han revelat que les notícies més islamofòbia són aquelles que parlen de les dones i l’islam. L’any proper, segons han explicat els promotors d’aquesta iniciativa que ampliaran els medis escrits analitzats així com alguns medis televisius. Els promotors d’aquesta iniciativa confien que la pressió social contribuirà positivament a modular la manera com els mitjans de comunicació escrita tracten el tema de l’islam.

dimarts, 12 de desembre del 2017

El pessebre viu i ens reviu l’esperit

Estem vivint l’Advent preparant-nos per rebre el Nadal. El temps de Nadal pels cristians està ple de valor de fe, i així el vivim. Però per altres persones aquestes festes són moments de trobada i de vida familiar intensa. El Nadal convoca, aplega i uneix. El temps d’Advent i de Nadal són festes que, al marge dels seus valors religiosos, són moments en que la tradició popular els hi donat una profunda càrrega d’humanitat. La pròpia secularització de la societat no ha desvirtuar el sentit d’aquestes festes. La preocupació per la laïcitat de les institucions públiques que tenen algunes persones no ha de comportar abandonar el sentit comú. Una cosa és preocupar-se per evitar la confusió que pot generar l’existència d’uns símbols religiosos estàtics en edificis públics, i l’altre cosa és pretendre, per exemple, substituir els pessebres dels centres educatius per respecte a les tradicions religioses no catòliques o als ateus confessos. No és el mateix. L’arrelament de costums religioses en la cultural popular identifica un poble i li dóna el tremp que el diferencia d’altres que tenen altres tradicions. El pessebre és d’un d’aquests signes. Fora un signe de mala educació pretendre, en nom d’una determinada interpretació de la laïcitat negar fer pessebres en les escoles públiques.

És un error pensar que les iniciatives contra la costum de fer pessebres és donar un pas a favor de la laïcitat, el que és realment és un pas més a favor d'un model laïcista de la societat. Els que promouen aquestes iniciatives ho fan des d’una lectura excloent i restrictiva de la laïcitat; ja que hi ha altres comprensions que entenen la laïcitat com un projecte incloent de convivència. Mentre la primera és coherent amb una visió tancada i controladora de la societat, l’altra creu en el valor de la societat oberta i respectuosa amb les creences de les persones. A més, desdibuixar el sentit tradicional d’aquestes festes és difuminar els símbols socials que s’han anat definint al llarg del temps i que, al final, són valors permanents que li donen identitat. Mantenir la tradició del pessebre, a més d’afirmar una costum que afirma la identitat col·lectiva ajuda a reviure un record que humanitza.

dilluns, 11 de desembre del 2017

Temps d’Advent. Viure el present esperant el futur

Reprodueixo un resum de les paraules pronunciades per Benet XVI durant les primeres Vespres del I diumenge d’Advent a la Basílica de Sant Pere en ocasió a la inauguració del nou litúrgic de 2009.

L’Advent és el temps d’espera de la presència i de l’espera de l’etern, és un temps ple de sentit. L’Advent és un temps litúrgic fort que ens convida a detenir-nos en silenci per captar una presència. El terme llatí adventus indicava al món antic la visita d'un rei o funcionari d'alt rang a una província, però també la manifestació de la divinitat oculta. Pels cristians, adventus significava “Déu està aquí, no s'ha retirat del món, no ens ha deixat sols”. Encara que no ho podem veure i tocar com succeeix amb les realitats sensibles, Ell està aquí i ve a visitar-nos de múltiples maneres. L'Advent cristià es converteix d'aquesta forma en ocasió per tornar a despertar en nosaltres el veritable sentit de l'espera, tornant al cor de la nostra fe el misteri de Crist, el Messies esperat des de segles i nat en la pobresa de Betlem. Aquest temps convida i estimula a contemplar al Senyor present. La certesa de la seva presència, ¿no hauria d'ajudar-nos a veure el món amb uns altres ulls?.

Tots tenim l’experiència, en la vida quotidiana, de tenir poc temps per al Senyor i poc temps també per a nosaltres mateixos. L'Advent és una invitació a comprendre que cada esdeveniment de la jornada és un gest que Déu ens dirigeix, i que reclama la nostre atenció. A més de la presència aquest temps parla també de l’espera que és al mateix temps esperança. L'Advent ens empeny a entendre el sentit del temps i de la història com "kairós", com a ocasió favorable per a la nostra salvació. L'home, en la seva vida, està en constant espera: quan és nen vol créixer, d'adult tendeix a la realització i a l'èxit, avançant en l'edat, aspira al merescut descans. Però arriba el temps en el qual descobreix que ha esperat massa poc si, més enllà de la professió o de la posició social, no li queda gens més que esperar.

L'esperança marca el camí de la humanitat, però pels cristians està animada per una certesa: el Senyor està present en el transcurs de la nostra vida, ens acompanya i un dia assecarà també les nostres llàgrimes. Un dia no llunyà, tot trobarà el seu compliment en el Regne de Déu, Regne de justícia i de pau. Però aquesta espera ha d'omplir-se d’un present dotat de sentit, en cas contrari corre el risc de convertir-se en insuportable. Si Jesús està present, no existeix cap temps privat de sentit i buit. Podem dirigir-li la paraula, presentar-li els sofriments que ens afligeixen, la impaciència, les preguntes que ens brollen del cor. Estem segurs que ens escolta sempre.


Quan el temps està dotat de sentit i percebem en cada instant alguna cosa específic i valuosa, llavors l'alegria de l'espera fa el present més preciós. Visquem intensament el present on ja ens aconsegueixen els dons del Senyor, visquem-lo projectats cap al futur, un futur ple d'esperança

diumenge, 10 de desembre del 2017

Les festes defineixen la nostra identitat

Tot i que pot semblar una obvietat, cal repetir quants cops calgui que Catalunya no és laica. Per mes que ho reiterin algunes persones, la societat catalana, en termes de creences, és plural. La diversitat de creences comporta una pluralitat religiosa que enriqueix i contribueix a vertebrar la identitat de Catalunya. Aquesta identitat ve de lluny i es projecte cap el futur. La identitat nacional és el resultat d'un teixit d'associacions de factors que ens fan diferents, ni millors ni pitjors que els nostres veïns; simplement diferents. Un d'aquests factors és el fet religiós. La societat catalana ha incorporat progressivament en la seva matriu d’identitat moltes coses que tenen el seu origen en l’assumpció cultural d'elements de la tradició cristiana.

És cert que la tradició religiosa cristiana no és la única font de referents de la identitat catalana, però és innegable que el cristianisme ha deixat una notable petjada, totalment identificable en la cultura catalana. Sense anar més lluny, la festa de fa dos dies, la Immaculada Concepció, forma part de la imaginari cultural català com ho poden ser les festes religioses tan pròpies com el Nadal, Sant Esteve, Reis, Divendres Sant, Dilluns de Pasqua, Sant Joan, l’Assumpció (la Mare de Déu d’Agost), les festes patronals de les ciutats i pobles o Sant Jordi. Totes, excepte la darrera són festives i ningú ho qüestiona. Bé, la majoria de gent. Com, tampoc poca gent dubte que la força màgica de la festivitat de Sant Jordi és que sigui un dia feiner.

La discussió sobre quins haurien de ser els dies festius a incloure en el calendari laboral incideix sobre aquests temes. És cert que algunes festivitats, segons el dia en que caiguin, poden interrompre la cadena productiva afectant l’activitat econòmica. Però la discussió sobre els dies festius no hauria de circumscriure únicament als aspectes econòmics; també hauria de valorar en quina manera el calendari laboral incideix sobre elements d'identitat: els orígens i les arrels de sentir-nos pertànyer al poble català. Per això, cal anar amb molta cautela sobre aquests temes i no perdre en les discussions bous i esquelles. Perdre les arrel i no adonar-nos que determinats dies festius també ajuden a generar una altra activitat econòmica i comercial de més proximitat i arrelada a la tradició popular. Visquem en profunditat els cicles festius sense renunciar a mantenir vius els signes que es diferencien com a societat.

dissabte, 9 de desembre del 2017

Glosses per la vida quotidiana

L’amor és donació sense límits. És generositat plena sense cercar contrapartides. Cada dia tenim moltes oportunitats per estimar. Tots els dies estan plens de moments que ens demanen actuar amb amor. Hem d’estar sol·lícits a fi de donar una oportunitat a l’amor a desvetllar les nostres actituds. Estimar vol dir acollir a les persones amb dignitat i restituir els pobres allò que les injustícies dels rics els hi ha pres.  El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles. (Jn 10,11)


Nadal és a prop. En el camí del Nadal ens trobem amb la festivitat d’avui, quan Déu anuncia la seva encarnació en una noia verge, Maria, per compartir la condició humana. Des de la seva humanitat Déu assumirà les nostres sofrences i proposarà un camí de salvació. Avui celebrem l’acceptació joiosa de Maria en la història de la salvació humana. Déu vós guard Maria, plena de gràcia, el Senyor és amb vós, sou beneïda entre totes les dones. (Lc 1,28,42)

divendres, 8 de desembre del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha moments que ens sentim abatuts perquè els esdeveniments no van com esperàvem. En aquestes estones, més aviat vivim la desesperança. En aquests instants necessitem trobar persones que ens proporcionin l’acolliment, la calidesa i el reconfort espiritual que ens facin reviure el goig de viure i l’esperança. Nosaltres podem viure aquests moments, com a protagonistes o com portadors d’escalf espiritual. Senyor, Déu nostre, veniu a alliberar-nos, feu-nos veure la claror de la vostra mirada. (Salm 79,4)

La fe dels cristians ha de comunicar-se de manera intel·ligible a les altres persones. La hem de fer comprensible perquè donem raó de la nostra esperança. Ho hem de fer amb el llenguatge del cor i amb el testimoni de la força interior. Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu reservat als senzills tot això que heu amagat als savis als entesos. (Lc 10,21)

Les persones necessitem confiar, refiar-nos dels altres perquè hi ha moments que les nostres seguretats trontollen. Quan passi això volem sentir-nos acompanyats per persones que ens acullen i ens acompanyen a recuperar la confiança amb nosaltres mateixos i tenir seguretat davant les incerteses.

Em guia pels camins segurs
per l’amor del seu nom.
Ni quan passo per barrancs tenebrosos
no tinc por de res,
perquè us tinc vora meu;
la vostra vara de pastor
m’asserena i em conforta.
(Salm 22)

dijous, 7 de desembre del 2017

Indignant

Per més que m’esforci i posi bona voluntat, m’indigno i m’irrito davant la displicència reiterada de les autoritats de l’Estat espanyol amb Catalunya. No  hi ha dia que no trobi motius per voler marxar d’Espanya quan abans, millor. La gestió de l’esquela per la recent mort de Carles Santos, és un exemple, de com el l’Estat tracta amb menysteniment els assumptes dels catalans. ¿Per què han trigat tants dies en publicar-la quan es preceptiu fer-ho? Abans del 155 es publicaven el dia següent de la defunció. Ara no. Fins i tot, han agrupat en la seva esquela a Montserrat Pau morta quasi un mes abans. Aquesta actitud dels aplicadors del 155 és pròpia de misarables.


Més motius per la indignació i sortir-se’n d’Espanya. ¿Per què les autoritats d’Aragó reclamen les obres de Sjena que estan a Catalunya i no es reclamen les que es troben al museu del Prado, a Toledo o altres indrets? Cadascú por fer la seva interpretació, però la realitat és que els catalans apareixem, a la llum de certes informacions com espoliadors de l’art de Sixena. Un altre exemple, l’acomiadament dels treballadors de les delegacions de Catalunya a l’estranger. Els medis de comunicació han presentat aquestes delegacions com ambaixades camuflades i, aprofitant el 155, el govern les ha tancat. ¿Per què es tanquen aquestes delegacions i es mantenen les delegacions que moltes comunitats autònomes tenen l’estranger? Podríem fer-nos moltes preguntes similars. Hi ha una actitud continuada de menyspreu vers els catalans, en general, siguin o no independentistes. Perquè quan des de l’Estat s’actua menystenint la iniciativa política catalana, per exemple, recorrent lleis del Parlament català, i el Tribunal Constitucional les anul·la es perjudica a tots els catalans, sigui quina sigui la seva orientació política. Davant de tanta rancúnia només hi ha la sortida de la independència.  

dimecres, 6 de desembre del 2017

La Constitució incomplida

Avui fa 39 anys moltes persones anàrem a votar sí al projecte constitucional. Veníem d’una  ferotge dictadura i la Constitució oferia la possibilitat d’obrir-nos a la democràcia esperant l’acompliment positiu dels pactes constitucionals. La Constitució era la meta d’un gran pacte ciutadà i l’inici d’un camí que estàvem convocats a recórrer tots, sense restriccions, amb generositat i compromís democràtic. Però anys després, en el moment de fer balanç, els desencís és gran. La Constitució ha esdevingut una norma jurídica tancada, fossilitzada i insensible als canvis de la societat. En lloc d’anar-se adaptant a les transformacions de la societat, els principis constitucionals són un fre per ajudar els processos de canvi de la societat i motiu d’indignació pel seu constant incompliment

La Constitució ha esdevingut un pacte caducat i incomplert permanent en nombroses ocasions, de tal manera que el seu fracàs li ha restat legitimitat. Cada incompliment reiterat dels acords constitucionals augmenta la seva desafecció entre la ciutadania. Els anomenats constitucionalistes són la versió hipòcrita de la política. Sota la pretesa defensa de la Constitució s’amaguen moltes ideologies reaccionaries i totalitàries que aspiren limitar la majoria de drets ciutadans preservats en el pacte constitucional. La caducitat d’alguns dels pactes constitucionals és més que evident, com són palesos els seus incompliments. En podem recordar-ne alguns.

La Constitució estableix la igualtat com a fonament de l’Estat social i democràtica, però recentment la Comissió Europea ha dit que Espanya és un dels països amb més desigualtat de la UE. L’article 14 del pacte constitucional, diu que els ciutadans no es poden discriminar per raó de sexe. 39 anys després de l’aprovació constitucional les dones segueixen discriminades en molts aspectes: més atur, salaris més baixos, més hores de treball a la llar, etc.. La Constitució estableix l’aconfessionalitat de les institucions públiques, però la religió catòlica segueix tenint uns privilegis que no tenen les altres confessions. En la Constitució també reconeix la llibertat d’expressió però diversos informes internacionals evidencien el retrocés d’aquesta llibertat. També són principis constitucionals el caràcter progressiu del sistema fiscal, el dret al treball i una remuneració suficient per satisfer les necessitats personals i familiars, el dret de l’habitatge digne, cap d’aquests drets es compleixen avui. Com tampoc es efectiu la participació i progrés dels joves en el desenvolupament polític, social, econòmic i cultural. L’article 50 de la Constitució parla d’una sistema de pensions adequats i actualitzats periòdicament, mentre la realitat demostra tot el contrari.

La constitució té aquests, i molts altres incompliments, com també té buits que no permeten respondre a les necessitats de la societat que pretén servir. El més evident ara, és la incapacitat constitucional de respondre a les demandes de molts catalans de ser escoltats poder celebrar un referèndum per decidir sobre la independència de Catalunya. Davant d’aquesta situació, el camí a seguir és reconèixer la total caducitat de la Constitució de 1978 i emprendre el camí de la seva profunda reforma. A Espanya, cal un nou pacte constitucional fruit d’un procés de diàleg profund i sincer. Un nou consens sobre els grans problemes d’aquest país i els grans reptes que ha d’afrontar. Si els suposats constitucionalistes es neguen, com semblen fer-ho, a discutir-ho tot, resultarà que ells seran els principals obstacles de la consolidació dels principis constitucionals que diuen defensar.