dimecres, 29 de febrer del 2012

Pecat d'idolatria

El pecat d’idolatria
29 febrer 2012

De tant en tant, la lectura dels pensadors clàssics ajuda a comprendre alguns detalls del moment present. Avui, que tant es parla de la crisi econòmica i les seves causes, resulta alliçonador contrastar l’actual deriva del sistema financer amb el que escriviren a finals del segle XVIII i en el XIX els inspiradors del liberalisme. La lectura d’autors com Adam Smith o John Stuart Mill serveix per descobrir que els pares del pensament liberal ja advertien sobre els límits morals del sistema que proposàven. El recordat Luís de Sebastián insistia sobre aquesta qüestió. Més d’un cop, de forma pública o privada, advertí sobre els usos impropis que alguns pensadors moderns feien del pensament dels fundadors del liberalisme econòmic. Fou ell, en Luís, que m’obrí l’interès per la comprensió del sentit últim de tot pensament liberal tamisat pel contrasta moral. Aquesta precisió em serví per distingir entre el pensament liberal o neoliberal d’aquells darwinistes socials que es volen camuflar en un suposat neoiberalisme.

Deia Adam Smith que l’afany per acumular i admirar la riquesa “és la causa més gran i universal de corrupció dels nostres sentiments morals”. Per la seva part, John Stuart Mill insistia que “la idea d’una societat sostinguda només per les relacions i sentiments sorgits de l’interès econòmic és bàsicament repulsiva”. Aquestes afirmacions, fetes del més profund convenciment liberal, poden ser confirmades per tota persona que reconegui que el diner, o l’afany de riquesa, no poden dominar el cor de les persones. El papa Benet XVI ho ha repetit insistentment quan ha reflexionat sobre la situació econòmica actual o les causes de l’allunyament de la humanitat del misteri de Déu. Certament, la temptació actual és substituir Déu per el nou Mammon en forma de riqueses acumulades sobre l’explotació continuada de les persones i de la natura. Per això ara el temps quaresmal pot ser un bon moment per identificar el pecat d’idolatria de confiar més en els bens materials que en la providència divina.

dimarts, 28 de febrer del 2012

La fe i les obres

El fragment de la lectura breu de les vespres d’avui, dimecres primer del temps de Quaresma, resumeix el sentit darrer del ser cristià. El text és una fragmentde la carta de Jaume 2, 14-18b. Mereix llegir una mica més enllà del fragment litúrgic i veure, en el verset 20, la contundència emprada per l’autor de la carta: “Home insensat, ¿vols comprendre d'una vegada que la fe sense les obres és estèril”. Aquesta afirmació contrasta amb la ingenuïtat que sovint es presenta el cristianisme, com si fos una experiència de pietats i devocions sense cap mena de caritat efectiva. Això no és el que proposa Jaume en la seva carta.

A la carta de Jaume se’ns diu de forma precisa: “Germans meus, de què servirà que algú digui que té fe si no ho demostra amb les obres? ¿Pot salvar-lo, potser, aquesta fe? Si un germà o una germana no tenen vestits i els falta l'aliment de cada dia, i algú de vosaltres els diu: «Aneu-vos-en en pau, abrigueu-vos bé i alimenteu-vos», però no els dóna allò que necessiten, de què serviran aquestes paraules? Així passa també amb la fe: si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta. Potser algú replicarà: «Tu tens fe i jo tinc obres; mostra'm, sense les obres, que tens fe, i jo, amb les obres, et mostraré la meva fe.¿Tu creus que hi ha un sol Déu? Fas bé; però també els dimonis ho creuen, i fins i tot se n'esgarrifen.» Home insensat, ¿vols comprendre d'una vegada que la fe sense les obres és estèril?” (Jm 2,14-20). Sense la caritat, entesa com amor operatiu a favor d’aquells que pateixen i tenen necessitats, la fe confessada és estèril. Aquesta fe necessita de l’amor al proïsme per ser sincera, envers un mateix i creïble als demés. Aprofitem el temps de Quaresma per ser caritatius i per descobrir la dimensió social de la fe. Recomano llegir i meditar cada dia algun fragment del Compendi de la Doctrina Social de l’Església.

dilluns, 27 de febrer del 2012

Responsabilitat cívica

La incertesa viscuda en els darrers dies entorn a la vaga d’autobusos i metro a la ciutat de Barcelona aprofitant la celebració del Congrés Mundial de Telefonia Mòbil m’ha fet pensar sobre el tema de la responsabilitat cívica. Va sorprendre’m les declaració d’un dirigent sindical d’autobusos quan afirmà que no l’importava els efectes que la vaga podia tenir sobre la ciutat, els seus efectes col·laterals i, de manera especial, en el Congrés de Telefonia Mòbil. La visió expressada per aquesta persona contrasta amb la visió global que han de tenir els polítics i els sindicalistes. Per això, que he estat satisfet per la decisió de desconvocar la vaga durant els dies d’aquest congrés. Estic d’acord en assumir els inconvenients d’una vaga del transport públic a la ciutat, però no accepto que aquesta afecta el seu desenvolupament econòmic, present i futur.

Penso que les actuacions personals que tenen una incidència pública han d’inspirar-se i s’han de contrastar en el principi de la responsabilitat cívica. De la mateixa manera, les iniciatives de pressió social han de guiar-se pel principi de la proporcionalitat entre la mesura adoptada i las raons de la protesta social. No és acceptable situar els ciutadans com a presoners d’unes dinàmiques socials que els perjudica de manera desproporcionada. No es pot admetre, ni consentir, que un petit grup de persones, per exemple, talli algunes de les artèries bàsiques de circulació d’una ciutat. Com tampoc es podien assumir els efectes perjudicials per l’economia de la ciutat, i de moltes famílies, contribuir a la pèrdua de la franquícia del Congrés Mundial de Telefonia Mòbil. Moltes famílies viuen dels ingressos que genera aquest esdeveniment. És evident que cal reflexionar com es pot aconseguir que l’exercici del vaga i de manifestació d’uns no afecti greument el drets bàsics de molts.

diumenge, 26 de febrer del 2012

Cainisme

Des de fa uns dies un conegut rotatiu, dia si i dia també, s’ha dedicat a explicar els negocis d’un càrrec públic i procurar que el lector, a través d’un calculat joc d’associacions, deduís conclusions morals, i polítiques, de la qüestió. Al final, el tempo del qual també sembla haver-lo decidit el rotatiu, el judici sembla que podria traspassar l’àmbit moral per situar-se en l’esfera dels tribunals. Està per veure si serà així. Però, la manera de presentar la notícia torna a provocar una certa confusió en el lector de tal manera que, en la seva composició mental, fàcilment pot passar d’una suposició a una suposada evidència clara.

No pretenc fer cap valoració del fet. No em pertoca i, mentre no es demostri el contrari, tothom es respectable i honorable. Per més que els diaris s’hagin convertir en tribunals de paper. Això és un problema, perquè algunes persones aprofiten els medis per resoldre els seus conflictes personals o particulars. Resulta curiós que la majoria de les notícies que situen el seu punt de mira en la honorabilitat d’una persona el seu origen son simples filtracions de parts interessades que, en lloc d’anar directament als tribunals a presentar una denuncia, s’amaguen en l’anonimat i es dediquen a passar sota ma papers i més papers. Que, en moltes ocasions, com s’ha pogut veure recentment, no estan suficientment contrastats. Que fàcil és construir una notícia espectacular.

Al contemplar aquesta situació penso en el relat bíblic d’Abel i Cain. El crim d’aquest i la seva actitud crispada davant de Déu: “que potser sóc el guardià del meu germà?. El Senyor li replicà: - Què has fet? La sang del teu germà clama a mi des de la terra!” (Gn 4,9b-10) ha donat una expressió força descriptiva del que passa sovint en l’àmbit polític, al igual que en altres àmbits de la societat, el cainisme. En castellà hi ha una dita que diu “Dios líbrame de mis amigos que de mis enemigos me cuido solo” o una altra expressió que diu “"Al suelo que vienen los nuestros”. Què trist que la política hagi de manipular el cainisme per consolidar els jocs de poder.

dissabte, 25 de febrer del 2012

Recull de pregàries personals XXXV

Recull de pregàries personals XXXV

25 febrer 2012

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

25 febrer “Ajuda'ns contra els enemics, que l'auxili dels homes és inútil” (Sl 108, 13)

26 febrer “Aclamo el Senyor ple de goig, la meva ànima celebra el meu Déu, que m'ha mudat amb vestits de victòria, m'ha cobert amb vestits de felicitat” » (Is 61,10)

27 febrer “Els pobles veuran el teu benestar, tots els reis contemplaran la teva glòria. Et donaran un nom nou que el Senyor mateix designarà”. (Is 62,2)

28 febrer “No et diran més «Abandonada» ni anomenaran el teu país «Desolació». A tu et diran «Me l'estimo», i a la teva terra, «Té marit», perquè el Senyor t'estimarà, i tindrà marit la teva terra”. (Is 62,4)

29 febrer “Al·leluia! Lloa el Senyor, ànima meva. Lloaré el Senyor tota la vida, cantaré al meu Déu mentre sigui al món” (Sl 146,1-2)

1 març “No confieu en els poderosos, homes incapaços de salvar. Quan expiren, tornen a la terra i aquell dia es desfan els seus plans. Feliç el qui troba ajuda en el Déu de Jacob i espera en el Senyor, el seu Déu” (Sl 146,3-5)

2 març “Ell es manté fidel per sempre, fa justícia als oprimits, dóna pa als qui tenen fam. El Senyor allibera els presos, el Senyor dóna la vista als cecs, el Senyor redreça els qui ensopeguen, el Senyor estima els justos; el Senyor guarda els forasters, manté les viudes i els orfes, però capgira els camins dels injustos” (Sl 146,6b-9)

divendres, 24 de febrer del 2012

Vingueren uns savis

Fa temps, els exercicis de Sant Ignasi, varen ajudar-me a entendre i pregar amb el text del naixement de Jesús de Mateu 2, 2-12. Resumeixo algunes de les idees que em motivà aquest fragment. “Vingueren uns savis d'Orient i, en arribar a Jerusalem, preguntaven”. Els mags són uns savis, però la seva saviesa no és la pròpia de la raó comuna. Són unes persones que venen. És a dir, s’han posat en marxa a partir d'una notícia. Ara, en mi, ¿quines són les notícies que em posen en marxa?. Són uns mags que venen d’Orient: són estrangers. La seva existència representa que fora de mi existeixen unes persones, unes situacions amb capacitat de crear notícia.

Els mags preguntaven on havia nascut Jesús. Això fa que “quan el rei Herodes ho va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem. Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies”. El rei Herodes representa la saviesa del moment. És un coneixement tancat i segur d'ell mateix. També representa el poder. El rei preguntà sobre on estava el Messies. Malgrat la seguretat i el poder que representava Herodes no sabia on havia nascut Jesús. Com el rei Herodes, la nostra seguretat interior pot contribuir a que no tinguem el coneixement per descobrir allí on es troba Déu.

dijous, 23 de febrer del 2012

Incendis

He vist amb complaença al teatre Romea de Barcelona l'obra teatral Incendis. He tingut l’agradable sensació d'assistir a la representació d'una tragèdia grega amb majúscules, matisada per la sensibilitat oriental i expressada des de paradigmes culturals entenedors pels espectadors. L'obra és un drama en tota regla on s’expressa la possibilitat que l'horror i l'odi estiguin entrellaçats en un mateix acte. Un munt de causalitats trenades per una parent absurditat, i amb un punt de confusió, permeten descobrir que la vida està plena de situacions que permeten descobrir l’ambigüitat mateixa del sublim acte d'estimar. ¿S'estima de manera desinteressada? ¿Existeix l'amor gratuït?

Amin Maalouf, en el programa de ma diu encertadament que la “identitat d’una persona no és una juxtaposició de pertinences; no és un mosaic: és un dibuix sobre la pell tibant; només cal tocar una d’aquestes pertinences perquè vibri la persona sencera”. Les vivències es creuen sobre l’existència i donem color i densitat a la vida. De tal manera que costa definir els seus límits i comprendre-les separadament. Wajdi Mouawad, autor d’Incendis, expressa que les persones de forma natural assumeixen molts aspectes de la realitat de tal manera que es poden viure conjuntament dues vivències contradictòries. Així una persona pot ser ensems just i injust. Aquesta és la força d’aquesta peça teatral que, com les obres gregues, ens parla de qui som, on som, d’on venim i deixa entreveure els camins per continuar avançant cap el futur.

dimecres, 22 de febrer del 2012

Temps de Quaresma

Avui és dimecres de Cendra, moment d’inici el temps de Quaresma. Comença tot el període dedicat a la purificació del cor i, especialment, és un temps que porta a la conversió personal que permet mirar de nou el rostre Déu a través de Jesús. La conversió quaresmal obre el camí cap a l’experiència de la resurrecció que dóna tot el sentit a la manifestació màxima de l’amor de Jesús: la seva mort en creu.

Al llarg de la Quaresma cal conrear la vida interior per dialogar amb un mateix i obrir-se a la purificació interior. És un temps llarg que convida a meditar sobre el mateix sentit de l’existència i descobrir-ne els moments d’enemistat amb Déu. A partir d’aquest diàleg interior podem experimentar la necessitat de reconciliar-nos amb l’amor de Déu a través del seu perdó. Aquesta actitud de renovació interior ens ha de permetre percebre que l’amor té més força que l’odi o l’oblit d’estimar. El perdó convida a una nova oportunitat de viure perquè ens obre a la possibilitat d’esmenar les obres passades. Aprofitem el temps de Quaresma, com ha proposat recentment Benet XVI, per meditar fins a quin punt som testimonis de la caritat cristiana i adoptar algun signe senzill que ens permeti viure interiorment el sentiment de sentir-nos necessitats de perdó perquè som pecadors

dimarts, 21 de febrer del 2012

Espanya no és Alemanya

Aquesta afirmació, que és una obvietat, té més raó de ser al saber que s’ha escollit a un antic pastor com a President de la República. No només Espanya no és Alemanya, sinó que dóna la impressió que som un país que, al igual que els miralls, reflexa una realitat invertida. Que Joachim Gauck sigui president d’Alemanya demostra la maduresa d’aquesta societat. La mateixa que té la societat nord-americana que respectà la presència de referències religioses en la pressa de possessió del seu president Barack Obama. A peu de pàgina es podria anotar que un dels altres candidats, Wolfgang Huber, també era pastor i havia estat president del Consell de l’Església Evangèlica Alemana.

L’elecció del nou president d’Alemanya, pastor a Rostock fins 1990 quan començà la carrera política, fou possible perquè fou impulsat pel SPD, el Partit Socialdemòcrata, amb el vistiplau d’altres formacions i acceptat amb poc entusiasme pel CDU, els demòcrata cristians de la cap de govern Angela Merkel. A Espanya la situació és totalment al revés. El partit homònim de l’alemany expressa criteris oposats i distants en relació al fet religiós; mentre que això no és cap problema pel partit majoritari en el Congrès. Sembla que aquests partits o han pres unes direccions diferents a la dels seus homòlegs alemanys o tenen aquesta qüestió més clara. Certament, sembla el món al revés o que ens trobem a les portes d’un crossing over polític.

dilluns, 20 de febrer del 2012

Una finestra oberta

En l’homilia de l’eucaristia del recent consistori per nomenar nous cardenals el Papa es referí a l’Església com una finestra oberta al món. Gràcies a aquesta finestra Déu s’apropa i es troba amb el món. “L’Església no existeix per si mateixa, no és cap punt d’arribada, sinó que ha de remetre més allà, cap amunt, per damunt de nosaltres”, afirmà Benet XVI. Però, cop tota finestra, té dues direccions. De la mateixa manera que serveix per veure el món, permet la seva entrada dins de l’Església. La metàfora d’obrir les finestres al món serví per explicar el que volia ser el Concili Vaticà II. Gran esdeveniment del qual celebrem enguany els 50 anys de la primera sessió.

La missió de l’Església és transparentar al món l’amor de Déu. Ja que prové i s’orienta cap a Ell. L’Església no és un fi en si mateix; ni les seves institucions s’expliquen fora de la presència de Déu en la història. Per això, la institució eclesial a de ser el mitjà per el qual les persones coneixen a Déu i la seva magnificència. Des de la realitat eclesial els cristians ens donem al món perquè som testimonis de l’amor generós, sense límits, de Déu. Per això l’Església catòlica ha de ser, certament, una finestra clara i diàfana, finestra oberta permanentment a la realitat del món i així testimoniar la Llum en la qual tot té sentit. Una vida eclesial amb les finestres obertes per il·luminar als qui viuen a la fosca i fer el món més habitable.

diumenge, 19 de febrer del 2012

Testimoniar la caritat

He tingut l’oportunitat, tot un privilegi, de participar en un recés organitzat per la Fundació Centesimus Annus i dirigit per l’arquebisbe Carlo Maria Celli (President del Pontifici Consell de les Comunicacions Socials) i el bisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull. El tema de l’encontre era contemplar, meditar i entreveure propostes de compromís personal en l’àmbit social. Entre altres coses, algunes de les quals espero comentar en els propers dies, s’ha parlat del risc que poden tenir alguns cristians de ser ingenus alhora d’entendre la projecció social de l’església. Per il·lustrar aquesta qüestió l’arquebisbe Celli ha tret a col·lació les recents paraules del cantant italià Adriano Cellentano demanant el tancament d’alguns medis de l’església del seu país perquè no parlen prou del Paradís. Segons el cantant, aquests medis dediquen masses planes a parlar de temes polítics.

Monsenyor Celli ha reconegut que Celentano potser tenia raó, perquè cal parlar més de Déu, però també cal fer referència a les qüestions socials. La fe madura transita de la contemplació de Déu a l’acció social formant una sola unitat que deriva de l’amor entès com a Àgape. La narració evangèlica de la Transfiguració serveix per il·lustrar aquesta doble dimensió de la fe. Jesús se’n porta a tres deixebles a una muntanya alta. Allí, una ombra de núvol, símbol de la presència de Déu, els envolta. Llavors es sent la veu de Déu que revela qui és Jesús. És un moment d’intensa vivència interior del misteri diví que s’apropa a l’experiència dels deixebles. Quant aquest es troben embadalits en la seva experiència apareix Jesús sol. Llavors l’evangelista relata “mentre baixaven de la muntanya”. Es de suposar que el mateix Jesús convidà a emprendre el camí de tornada. La baixada de la muntanya, lloc on la tradició bíblica situa la revelació de Déu, s’ha d’interpretar com el retorn al món a continuar, a través de la caritat, l’experiència interior del trobament amb Déu. El descens és el caminar de la humanitat per situar l’experiència espiritual en la història. Per això, tota paraula sobre Déu, és també la proclamació del seu amor i, gràcies a Jesús que és l’amor de Déu encarnat en la història, el testimoni de la caritat obrant a favor de la justícia i de la dignitat humana.

dissabte, 18 de febrer del 2012

Recull de pregàries personals XXXIV

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

18 febrer “Que s'allunyin de mi els cors perversos; als dolents, ni els vull conèixer. Als qui d'amagat infamen els companys, els obligo a callar; m'és insuportable l'home d'ulls altius i de cor arrogant” (Sl 101, 4-5)

19 febrer “Poso els ulls en gent fidel del país perquè visquin amb mi; són homes de conducta irreprensible, els qui estan al meu servei. No tindran lloc al meu palau els homes fraudulents; no es mantindrà a la meva presència ningú que menteixi” (Sl 101,6-7)

20 febrer “No em cansaré de fer callar cada dia els injustos del país. Vull que s'acabin a la ciutat del Senyor tots els qui obren el mal” (Sl 101,8)

21 febrer “Ets just en tot el que fas, totes les teves obres són veritat, els teus camins són dreturers, són rectes els teus judicis”. (Dn 3,27)

22 febrer “Ets just en tot el que fas, totes les teves obres són veritat, els teus camins són dreturers, són rectes els teus judicis” (Dn 3,27)

23 febrer “Accepta, però, el nostre cor penedit i el nostre esperit humiliat, com si t'oferíssim moltons i toros en holocaust, com si t'oferíssim milers d'anyells grassos. Que aquest sigui avui el nostre sacrifici i que sempre et seguim fidelment. Els qui confien en tu no quedaran confosos”. (Dn 3,39-40)

24 febrer “El meu cor se sent segur, Déu meu; tocaré i cantaré amb tota la força. Desvetlleu-vos, arpa i lira meva, vull desvetllar l'aurora (Sl 108,2-3)

divendres, 17 de febrer del 2012

Acollir la saviesa de Déu

La tradició cristiana està plena de referència a la saviesa de Déu. Molts salms i altres textos bíblics, fins i tot hi ha un llibre dedicat a aquesta qüestió, mostren la saviesa associada a la pràctica de l’amor i la bondat derivada del coneixement de Déu. El Messies esperat és “esperit de saviesa i d'enteniment, esperit de consell i de fortalesa, esperit de coneixement i de reverència pel Senyor” (Is 11,2). Gràcies a aquesta coneixement el Servent de Déu “no jutjarà per les aparences ni decidirà pel que senti a dir; farà justícia als desvalguts, sentenciarà amb rectitud a favor dels pobres. La seva paraula serà un flagell en el país, una sentència que farà morir el malvat. S'armarà de justícia, se cenyirà de fidelitat” (Is 11,4.5). El magnífic cant del Servent aporta sentit al que és la saviesa de Déu i la fa operativa en la història com a justícia en la història. La saviesa dóna enteniment per estimar, fer el bé i promoure la justícia.

Aquest enteniment de la saviesa de Déu no s’enquadra en els paràmetres de la saviesa humana, sempre preocupada pel saber calculador i interessat del coneixement. La saviesa de Déu es manifesta amb claredat fora dels paràmetres de comprensió de la saviesa humana. L’anunci del naixement de Jesús que escoltem durant el Nadal ens ho recorda amb una bella metàfora. L'àngel podia haver escollit els savis i els entesos del món per anunciar el que havia passat a Betlem, però Déu dirigí el seu àngel a la gent humil i senzilla, capaç d'entendre el sentit del seu anunci: uns pastors que dormien al ras. L’anunci de l’àngel es viu també en la nostra vida. La seva proclama es manifesta fora en la quotidianitat; per això cal saber escoltar, tal com ho feren els pastors, sense por de les seguretats personals o de les pròpies creences que es impedeixen descobrir la saviesa de Déu. Cal aprendre a escoltar als qui fora de nosaltres són instruments de Déu. Cal saber escoltar i acollir aquests testimonis de la saviesa de Déu amb el mateix esperit que mostren els benedictins, seguint la regle de Sant Benet, acullint els hostes perquè són considerats com imatges vivents del Crist.

dijous, 16 de febrer del 2012

Europa i Estats Units, dos concepcions de laïcitat

El pensament il·lustrat, del qual la filosofia política moderna se’n sent hereva, ha defensat un model de laïcitat basat en la total separació de les religions de l’Estat. En el seu moment, l’objectiu bàsic d’aquest model era evitar la influència de l’Estat per part de les religions. De manera particular, protegir l’Estat de qualsevol manipulació per part de l’Església catòlica, la religió majoritària i dominant aquella època a Europa. Aquesta visió de la laïcitat ha dominat el pensament laic europeu durant molts anys i s’ha consolidat com la interpretació canònica de la laïcitat. De tal manera, que la majoria de moviments laïcistes europeus s’han distingit per combatre activament, per extensió del seus plantejaments, tota mena de manifestació de la religió.

Però aquesta interpretació il·lustrada de la laïcitat no fou la única possible. A Amèrica del Nord, els pares fundadors dels Estats Units, els quals també es consideraven hereus directes del pensament il·lustrat desenvoluparen una visió molt diferent de la laïcitat. Segons ells, la laïcitat era per protegir les religions de les manipulacions interessades de l’estat i les seves institucions. Així la laïcitat era una mesura activa per afavorir la llibertat de les religions i la seva independència. Era una perspectiva totalment diferent als laïcistes europeus. Paradoxalment, el mateix concepte era defensat des de dues perspectives diferents i, en certa manera contraposades. A Europa la laïcitat defensava l’estat i a Amèrica del Nord defensava les religions. En qualsevol cas, la laïcitat és una signe propi dels estats democràtics moderns i una garantia de llibertat i independència per les religions.

dimecres, 15 de febrer del 2012

Religió i experiència del sagrat

Moltes evidències indiquen que en la nostre societat es produeix una revifalla de l’espiritualitat. Aquesta adquireix tonalitats diferents sota noms diversos: grups de pregària, ofertes de meditació, exercicis espirituals, etc... Fins i tot, existeixen cada cop més estudis científics que demostren el substrat somàtic cerebral de l’experiència espiritual. Aquests treballs confirmen que l’experiència espiritual, a més d’una vivència interior, que pot arribar a ser extraordinàriament complaent, és també un esdeveniment amb una manifestació corporal. Cos i esperit quedem transformats per allò que succeeix a l’interior de la persona.

L’experiència espiritual està condicionada pels paràmetres culturals de cada individu. Per això, una mateixa vivència interior, pot tenir unes expressions i representacions totalment diferents. Aquesta diversitat cultural en els fenòmens relacionats amb les manifestacions de l’esperit comparteix un comú denominador entre les diferents vivències espirituals. Totes elles tenen de comú, per exemple, l’experimentació d’una emoció espiritual; un eixamplament de la consciència; una il·luminació de la ment; i una pau de cor. Tot això fa més bones a les persones. L’experiència del sagrat, sigui quin sigui el nom d’aquest referent, transforma l’interior dels individus. Aquesta experiència transforma les emocions, la psicologia i l’esperit.

Però no totes les persones associen la seva religiositat amb una experiència espiritual. Per moltes persones la religió és, bàsicament, una font de referents d’identitat (individuals o col·lectives); una moral o unes pautes de comportament; o unes regles i símbols. En aquests casos la religió al perdre la seva dimensió espiritual ha esdevingut un fet social o cultural. Molt respectable, però parcial. Pot ser ara, el que s’hauria de proposar, és recórrer el camí de tornar a vincular religió i espiritualitat. De tal manera que la professió de fe, el “jo crec”, sigui també una experiència espiritual desitjada de retrobament amb el sagrat.

dimarts, 14 de febrer del 2012

Anunci viu i vital de la fe

L’aparent crisi de fe dels europeus, el suposat cansament de la fe, pot ser una oportunitat per explorar noves formes de vivència i expressió de la fe. Sospito que ens trobem en una situació d’aggiornamento similar a l’existent en els prolegòmens del Concili Vaticà II. La velocitat dels esdeveniments fa que les transicions històriques s’han accelerat de tal manera que la intensitat de les transformacions ocorregudes en els darrers són equivalents als canvis operats durant segles preconciliars. Per això, la nova evangelització d’Europa ha de fer-se des d’uns paràmetres conceptuals diferents als emprats en altres processos similars.

¿Quins són els camins de la nova evangelització a Europa?, ¿sobre quines iniciatives ha de basar-se la cristianització dels espais seculars europeus?. Aquestes preguntes són pertinents des d’Europa, ja que el problema d’esgotament de la notícia de la fe es dóna en aquest continent. ¿Les reflexions evangelitzadores que ens fem els europeus són comprensibles fora del nostre context cultural?. Els camins ha explorar són plurals i diversos. Cal combinar els espais catequètics tradicionals amb nous formats d’evangelització. Es tracta d’incorporar nous canals evangelitzadors que combinin un ús raonable dels sentiments i emocions, amb un nou relat expressat a través d’un llenguatge coherent amb els nous significats cognitius. Cal progressar en la transmissió de la fe obrint nous espais i dinàmiques. El cansament de la fe s’ha de combatre amb un anunci de la fe com esdeveniment viu que porta a la vida.

dilluns, 13 de febrer del 2012

Un conflicte inevitable

Creure en la societat post-secular i transmetre de forma convincent l’experiència creient són alguns dels reptes que té avui el cristianisme del segle XXI. Per fer-ho cal, sense dubte, repensar la fe a través del diàleg amb la raó moderna. Tal com ha insistit, en nombroses ocasiones Benet XVI. La crisi del cristianisme a Europa és, en bona mesura, per no haver sabut interpretat en profunditat el sentit de la societat postsecular i proposar, erròniament, una alternativa en clau d’una neocristiandat com estratègia d’adaptació a la nova realitat social. El retorn al passat, seduït pels alguns del nous moviments eclesials, no sembla la millor manera d’anunciar la fe a un món que segueix en cerca de sentit.

Als països d’Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia els cristians, i els catòlics en particular, es troben en un període expansiu a diferència del que passa a Europa. Fora d’Europa neixen noves esglésies cristianes i es consoliden noves corrents evangèliques. Aquesta efervescència provocarà, més aviat que tard, una important confrontació cultural a l’interior de les esglésies cristianes a partir de la trobada d’antropologies que condicionen la pròpia experiència creient. Les noves esglésies evangèliques que han proliferat a Catalunya en els darrers anys mostren aquesta realitat. Donat que les noves realitats cristianes s’expressen en paràmetres culturals, alguns bastant allunyats dels referents culturals del cristianisme tradicional, el conflicte sembla inevitable.

diumenge, 12 de febrer del 2012

De Babèlia a les ciutats interculturals

Les ciutats són espais d’intercanvis i canvis culturals, i llocs on viure les diferències. En l’entorn urbà, les dinàmiques conduïdes per la diversitat cultural es concreten en iniciatives que transformen la cultura. La societat catalana, en els darrers anys, ha sofert una important transformació. Els eixos d’aquesta transformació són diversos. Hi ha, per exemple, els efectes d’una greu crisi econòmica que obliga a pensar i definir de nou els projectes culturals i les intervencions corresponents en una clau d’una austeritat inèdita fins els moments. Però també hi ha altres fenòmens que expressen aquesta nova realitat. Un d’ells són els debats de pensament sobre els límits dels paràmetres culturals hereus o derivats del denominat pensament modern. Però també s’expressen altres qüestions vinculades les transformacions socials ocorregudes com a conseqüència dels processos de globalització.

Els valors i virtuts cíviques expressades en la identitat cultural de les nacions, així com les expressions culturals locals, han entrat en diàleg amb altres expressions culturals incorporades en les societats a través de la globalització social a través de les tecnologies de la informació i de les comunicacions, així com a resultat dels fluxos migratoris dels darrers anys. Com a conseqüència d’aquesta situació nova les polítiques culturals, com passa amb moltes qüestions de les societats obertes, s’han de reflexionar a partir d’aquesta realitat en constant evolució.

La diversitat cultural és una realitat inqüestionable que reclama una política específica per evitar noves formes d’aïllaments culturals. En la societat actual és evident que existeix una visible pluralitat de referents culturals, de llengües i de religions que actuen sobre les identitats individuals dels ciutadans. Per això cal que l’àmbit local, lloc on s’expressa de manera viva aquesta diversitat assumeixi que ha d’incorporar en les seves polítiques culturals actuacions específiques orientades a gestionar la diversitat cultural.

dissabte, 11 de febrer del 2012

Recull de pregàries personals XXXIII

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

11 febrer “Com ens ha consumit el teu rigor! La teva fúria ens té trastornats. Has estès al teu davant les nostres culpes, ens treus els secrets a plena llum” (Sl 90,7-8)

12 febrer
“ Ni que visquéssim setanta anys, i els més forts fins a vuitanta, al capdavall són de fatigues inútils, s'escolen de pressa, i passem volant” (Sl 90,10)

13 febrer “Calma't, Senyor, què esperes? Sigues pacient amb els teus servents. Que cada matí ens saciï el teu amor, i ho celebrarem amb goig tota la vida” (Sl 90,13-14)

14 febrer “ Que la tendresa del Senyor, el nostre Déu, reposi damunt nostre. Doneu encert a l’obra de les postres mans” (Sl 90,17)

15 febrer “ Conduiré els cecs per camins que no sabien, els guiaré per rutes desconegudes. Al seu davant canviaré en llum les tenebres, i el terreny escabrós en una plana. Aquesta és la meva promesa; la mantinc i la compliré” (Is 42,16)

16 febrer “ Referit a David. Salm. Vull celebrar la bondat i la justícia. A tu, Senyor, dedico el meu cant. Vull ser irreprensible i assenyat: quan vindràs al costat meu?” (Sl 101,1-2)

17 febrer “Portaré les coses de palau amb honradesa de cor. No em proposaré d'aconseguir cap objectiu innoble. Detesto els qui cometen maldats, no vull tenir-hi tracte” (Sl 101,2b-3)

divendres, 10 de febrer del 2012

La negació de la fe Bahà’í a l’Iran

Avui s’ha inaugurat a Barcelona, a la seu de la Confederació Catala d’ONGs per la Pau, l’exposició “Perseguits per la fe: el cas dels bahà’ís a Iran” organitzada per la secció espanyola d’Amnistia Internacional. Una de les formes repressives del govern d’Iran contra les persones que professen la fe Bahà’í és impedir el seu accés als nivells educatius superiors. Altres tradicions religioses no musulmanes també pateixen aquesta discriminació. En el cas de la fe Bahá’í els seus set màxims dirigents a Iran, els anomenats Yaran, estan empresonats des de la primavera del 2008 condemnats a 20 anys de presó.

La comunitat bahà’í d’Iran ha intentat oferir, a través de la iniciativa anomenada IBES, una formació superior alternativa. Però la repressió directa de les autoritats contra les persones que hi col·laboren, bé com a formadors o participants, fa difícil continuar endavant. Ni la pressió internacional sobre el govern d’Iran ha aconseguit suavitzar la seva coerció a la comunitat bahá’í. El Parlament Europeu, en una resolució del 17 de desembre passat, condemnant la violació dels drets humans a Iran mencionava, com exemple de comunitat perseguida, els seguidors de la fe Bahà’í. L’exposició vol ser també un espai on els visitiants puguin expressar de forma activa la seva solidaritat amb els bahá’ís.

dijous, 9 de febrer del 2012

Paràbola dels talents

Sempre m’he trobat identificat amb el que es diu a la paràbola dels talents (Mt 25,14-30). Resulta sorprenent el que fa la persona temorosa: “vaig tenir por i vaig amagar a terra el teu talent” (Mt 25,25). Aquesta actitud d’amagar el talent impedeix obtenir fruit dels talents que una persona té. El judici de l’amo és per la capacitat de rendir sobre els talents que han estat rebuts. En cap moment s’avalua el que s’hauria pogut fer si fos el cas de tenir més talents, sinó en funció dels dons rebuts.

Això que l’evangelista educa amb la paràbola dels talents és prou conegut i practicat habitual com l’excusa del mal pagador. En lloc de donar rendir comptes per allò que es té, es busca el subterfugi de justificar-se dient que s’hauria fet si s’hagués tingut més. Versió que té com a corol·lari: la culpa la tenen els altres. En tot cas, la fugida d’estudi és negar la responsabilitat en l’administració dels propis talents. Perquè el que cal és explicar que s’ha fet amb els talents que es tenen, no el que s’hauria pogut fer en el cas de tenir-ne més. No es tracta d’amar sota terra el talents, sinó procurar fer-los rendir.

dimecres, 8 de febrer del 2012

Missió profètica de l’Església

El missatge quaresmal de Benet XVI d’aquest any situa a l’Església catòlica davant la responsabilitat de la seva missió profètica. El Papa afirma que “la Quaresma ofereix un cop més l’oportunitat de reflexionar sobre el cor de la vida cristiana: la caritat”. Es tracta d’entendre el temps quaresmal com un temps propiciatori per renovar la vida cristiana a nivell individual i comunitari. Es tracta de “fixar la mirada en l’altre (...) no ésser indiferents a la sort dels demés”. Com a cristians, afirma Benet XVI, cal buscar el bé del proïsme, tenir compassió pel seu sofriment i practicar la correcció fraterna. Això vol dir preocupar-se per tot allò que pugui ajudar al seu benestar material i espiritual.


La caritat ensenya que la responsabilitat vers els demés no es centre només en la recerca del seu bé material, sinó també en l’atenció al seu bé moral i espiritual. Cal combatre aquelles situacions que són injustes i provoquen el sofriment de les persones perquè neguen la possibilitat d’una vida digna. Per això cal lluitar contra la corrupció, l’acumulació del diner, la violència, l’egoisme, etc... Però també cal descobrir les arrels morals de les injustícies. L’Església ha de ser profètica en denunciar totes aquelles situacions que empobreixen l’existència humana perquè atempten el sentit moral de la vida. Moltes d’aquestes situacions es basen en la negació de l’existència de Déu en el món. La missió profètica de l’Església explicitada per Benet XVI en el seu missatge quaresmal comporta anunciar al món que Déu existeix i que com a Pare convoca a la solidaritat, unitat, a la vida i a la fraternitat. Bases reals de totes les utopies possibles

dimarts, 7 de febrer del 2012

Els cristians evangèlics a França

França, segons l’opinió d’alguns exemple d’estat laic per excel·lència, coneix un creixement espectacular dels cristians protestants evangèlics. Mentre els catòlics i els protestants tradicionals com perden pes en la societat en els darrers anys, no succeeix el mateix amb els anomenats cristians evangèlics. Aquests l’any 1970 tenien 770 centres de culte i avui passen dels 2.000. Actualment hi ha uns 460.000 evangèlics que representen el 55% dels protestants francesos. Aquest creixement, a diferència d’altres religions que poden haver crescut gràcies als processos migratoris, els evangèlics han augmentat bàsicament per les conversions.

El món del protestantisme evangèlic és un univers divers i heterogeni on coexistències denominacions protestants amb estils molt allunyats del protestantisme tradicional. El seu punt de partida és un renaixement espiritual que comporta un canvi de vida. Convençuts de que es troben en una fase expansiva, els protestants evangèlics han decidit donar un pas més i crear una nova ocupació: difusors i creadors d’esglésies. Amb aquesta activitat es vol donar un important salt en la implantació dels evangèlics a França a fi d’arribar a 6.000 llocs de culte amb una ratio d’una església per cada 10.000 habitants en trenta anys. Amb aquests números els evangèlics es situarien a una taxa de cobertura territorial similar a l’Església catòlica.

Les persones encarregades de l’extensió i implantació de les esglésies evangèliques, el missioners d’aquesta religió, reben una procés formatiu durant cinc anys. Al llarg del seu procés de preparació reben formació en matèria teològica, lideratge, gestió de grups, evangelització, parlar en públic, predicació i apologètica del cristianisme, espiritualitat, gestió del temps, tècniques de gestió i de comunicació. Aquest període de formació està finançat gràcies a que hi ha cinquanta persones que apadrinen a un missioner aportant 40 euros mensuals durant el temps que dura la seva preparació. A França, com abans altres països de l’Amèrica Llatina, Àsia i Àfrica esta vivint el que pot ser un canvi d’hegemonia en el món protestant. Caldrà seguir atentament aquesta transformació del cristianisme.

dilluns, 6 de febrer del 2012

Oracles moderns

Amb les prediccions meteorològiques passa el mateix que amb els pronòstics de les agències de rating: alguns cops descriuen l’obvietat, en altres si l’encerten l’endevinen o, en determinades ocasiones, no encerten el que acaba succeint. Aquestes prediccions tenen la capacitat de suscitar l’interès per possibles catàstrofes que són anunciades amb anticipació. La setmana passada semblava imminent una nevada important a Barcelona que no es produí per la conjuminació d’uns vents que no foren predits oportunament. Sembla com si la realitat jugués a fet i amagar amb els pronòstics.

L’atavisme que encara domina molts aspectes de l’espècie humana reivindica la necessitat d’oracles predictius. L’accent es posa en l’oracle i menys en la predicció. Ara que la humanitat sap les raons científiques dels eclipsis o del moviment dels astres, encara queda la curiositat d’escoltar l’oracle que prediu algun fet insòlit. Aquest és el paper que semblen jugar els pronòstics del butlletins metereològics. D’aquí l’interès que suscita diàriament l’espai del temps en el telenotícies. Hi ha una curiositat en saber anticipadament els canvis climatològics i el seu grau d’afectació en la vida quotidiana.

Les persones seguim reclamant el misteri per sobreviure el guió d’una vida que es desenvolupa atònita sota el dictat d’una raó que no sap interpretar el perquè de moltes coses. Per moltes persones la vida sembla abocada a un consum desenfrenat o a l’acumulació de diners per pagar hipoteques i deutes. Però, més enllà d’aquesta obvietat, les persones es formulen les mateixes preguntes sobre el sentit de la vida que es preguntaven els atònits egipcis, els esquimals o qualsevol tribu amazònica més enllà que restessin meravellats davant la incomprensible ocultació del sol. Es llavors quan la mirada incrèdula busca el misteri per trobar el sentit que la raó no sap explicar.

diumenge, 5 de febrer del 2012

La dislèxia dels candidats

Els resultats de les primàries republicanes als Estats Units demostren la importància del fet religiós alhora de conformar les preferències i les decisions electorals. Diversos analistes, tal com s’ha anat explicant en alguns posts d’aquest blog, han explicat les preferències electorals segons l’afiliació religiosa. I així, s’aprecia com Mitt Romney aglutina bona part del vot influït per raons religioses. Tot això ve al cas al sentir com els candidats a la secretaria general del PSOE feien referència al fet religiós, des de la vessant laïcista, buscant mobilitzar els sectors laïcistes a través de la crítica a l’Església catòlica. Com que tot estava molt empatat, convenia trobar suports on fos. Aquesta efervescència laïcista a portar a fer algunes afirmacions contundents: “el país és laic”. Afirmació que evidencia el desconeixement profund dels conceptes laïcitat i secularització.

És evident que el PSOE té una dislèxia en relació al fet religiós. Mentre governa procurà moderar les seves polítiques en relació a les confessions religioses, i de manera especial, amb l’església catòlica; mentre que quan hi ha un congrés s’obre la caixa de trons i apareix la vena més laïcista que aquest partit no ha deixat de tenir. La proposta de denunciar els acords Església – Estat ( no són un concordat) o, per exemple, la reforma de la llei orgànica de llibertat religiosa, que ha estat durant temps en l’agenda del govern Zapatero, on els dos aspirants eren ministres, no s’ha fet. Però ara, quan en el congrés de Sevilla calia arreplegar vots d’on fos, l’apel·lació anticlerical semblava que era una bona estratègia mobilitzadora.

Personalment, tot plegat ho trobo una actitud excessivament tacticista que anul·la de soca arrel el discurs que un sector del PSOE havia anat teixint entorn a la valoració positiva del fet religiós. En lloc de parlar de les virtuts positives que proposen les religions o destacar el gran paper de solidaritat de moltes institucions religioses en aquests moments de crisis, els aspirants a la secretaria general s’han dedicat a atiar l’anticatolicisme. Aquesta actitud és un despropòsit i m’ha desconcertat. Perquè, per més que s’obstinin algunes persones, el fet religiós no està associat a la dinàmica, dretes o esquerres (si és que aquestes encara existeixen en els termes tradicionals). Molts del votants i militants socialistes són cristians, per això trobo sorprenent els discursos laïcistes pronunciats a Sevilla.

dissabte, 4 de febrer del 2012

Recull de pregàries personals XXXII

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

4 febrer
“Com ens ha consumit el teu rigor! La teva fúria ens té trastornats.Has estès al teu davant les nostres culpes, ens treus els secrets a plena llum”. (Sl 90, 7-8)

5 febrer
“Ni que visquéssim setanta anys, i els més forts fins a vuitanta, al capdavall són de fatigues inútils, s'escolen de pressa, i passem volant” (Sl 9, 10)

6 febrer “Calma't, Senyor, què esperes? Sigues pacient amb els teus servents. Que cada matí ens saciï el teu amor, i ho celebrarem amb goig tota la vida” (Sl 90 13-14)

7 febrer “Que la tendresa del Senyor, el nostre Déu, reposi damunt nostre. Doneu encert a l’obra de les postres mans” (Sl 90, 17)

8 febrer “Conduiré els cecs per camins que no sabien, els guiaré per rutes desconegudes. Al seu davant canviaré en llum les tenebres, i el terreny escabrós en una plana. Aquesta és la meva promesa; la mantinc i la cumpliré” (Is 42, 16)

9 febrer “Vull celebrar la bondat i la justícia. A tu, Senyor, dedico el meu cant. Vull ser irreprensible i assenyat: quan vindràs al costat meu? ” (Sl 101,1-2)

10 febrer “Portaré les coses de palau amb honradesa de cor. No em proposaré d'aconseguir cap objectiu innoble. Detesto els qui cometen maldats, no vull tenir-hi tracte” (Sl 101, 2b-3)

divendres, 3 de febrer del 2012

Contemplació de l’Anunciació - II

Seguint la dinàmica dels exercicis de Sant Ignasi hi ha un moment que se’ns convida a la contemplació de l’Anunciació, l’anunci del naixement de Jesús segons l’evangeli de Lluc (Lc 1,26-38). Aquest comentari és la continuació del que vaig publicar ara fa una setmana. En el relat de l’evangeli de Lluc es diu que l’àngel anuncia a Maria “Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús” (Lc 1,31). L’entrada de Déu en una persona, en aquest cas Maria, però pot ser cadascú de nosaltres, el seu amor el fa ser creador i continuador del seu amor. Aquest amor no té fi, perdura en el temps “Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi” (Lc 1,33). Aquesta intervenció de Déu, sorprèn perquè no sabem massa ni com es dóna ni sabem que fer, “com podrà ser això, si sóc verge” (Lc 1,34). Però, malgrat les mancances i les ignoràncies que mostren la incapacitat d’entendre els designes de Déu. el seu amor perdura més enllà del nostre temps.

L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra” (Lc 1,35). Allí on el nostre enteniment constata la incapacitat per entendre el misteri de Déu, Ell desvetlla allò que els ulls humans no arriben a veure. Davant d’aquesta acció generosa de Déu revelant-nos el seu amor nosaltres, com Maria, afirmem “sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules” (Lc 1,38a). Després de descobrir la força d’aquest misteri adoptem l'actitud de servei per tal d'obrar la voluntat de Déu. “I l'àngel es va retirar” (Lc 1,38b). L'àngel és la nostra consciència. No és un espectador d'un mateix, sinó que ell ha penetrat al interior personal per fer-nos evident l'amor de Déu i provocar aquest camí de conversió personal.

dijous, 2 de febrer del 2012

L’èpica de l’adversitat

A falta de relats èpics conjugats en primera persona, la societat catalana se’n fia de les prediccions meteorològiques per construir l’èpica quotidiana. Des de fa dos dies, els medis de comunicació alerten reiteradament sobre els riscos de possibles nevades i onades siberianes de fred. A l’entorn d’aquestes adversitats es construeix un relat èpic que permet gestionar estratègies, amb un to d’aventura i curiositat, per saber com combatre una situació que se’ns presenta plena de riscos. Prevenir els esdeveniments, certament, és de savis, i una actitud recomanable; però no sé com es pot qualificar quan es té tendència ( tenim tendència ) de magnificar generosament les adversitats.

Les mesures preventives formen part del bon govern prudent. Ja que si no es fa bé la previsió el fet inesperat és converteix en una calamitat o una catàstrofe. Per això, hom espera dels bons governants saber prevenir més que curar. Ben fet. És el que cal fer. Però, sempre amb mesura ja que les prevencions tenen també els seus costos, materials i immaterials. Aquests darrers sempre semblen incalculables, però hi són. Davant d’una possible adversitat surt el repte èpic ja que s’espera que aquest dinamitzi i mobilitzi voluntats. I això ajuda a evitar problemes indesitjats.

Trobo a faltar l’apel·lació èpica a altres qüestions. Per exemple, com sortir de la crisi econòmica. En aquest àmbit sembla que la crida èpica ha estat substituïda per una acceptació resignada de la realitat que, en lloc de mobilitzar, més enllà de les protestes indignades, impedeix trobar camins per tirar endavant el país i els seus ciutadans. En aquest sentit, recomano pouar en la història per descobrir com, en situacions similars, els bons governants han construït relats que evocaven l’èpica que convida al compromís per una acció positiva per anar endavant. No està de més, descobrir els clàssics contemporanis per intuir els camins a seguir.

dimecres, 1 de febrer del 2012

L’autoritat és servei

He llegit amb interès la reflexió feta per Benet XVI sobre l’autoritat en l’Àngelus del diumenge passat comentant l’evangeli de Marc que explica com Jesús guarí un home posseït per un esperiti maligne a la sinagoga de Cafarnaüm (Mc 1,21-28). Entre diverses coses el Papa es referí al sentit de l’autoritat divina com “a poder de l’amor de Déu”. Aquesta perspectiva dóna un sentit exacte al fet de que Jesús “ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei” (Mc 1,22). Jesús, en el marc d’una sinagoga i en un dissabte, vulnerant el mateix precepte de la Llei de practicar el descans sabàtic, guareix a una persona amb un gest que provoca que les persones testimonis del fet “quedaren molt sorpresos i es preguntaven entre ells: - Què és tot això? Una doctrina nova ensenyada amb autoritat!” (Mc 1, 27).

Per Benet XVI l’autoritat mostrada per Jesús, aquella que fa desvetllar l’interès de les persones, no és el poder tal com s’entén habitualment, sempre associat al domini o l’èxit. Per Déu “l’autoritat significa servei, humilitat, amor; significa entrar en la lògica de Jesús que s’inclina a rentar els peus dels deixebles, que cerca el vertader bé de l’home, que cura les ferides, que és capaç d’un amor tan gran com per donar la vida, perquè és l’Amor”. Les paraules del Papa evoquen l’amor com a eix de l’ésser cristià ja que en ell serem jutjats en el moment final, quan la vida s’enrotlla definitivament. En aquest sentit, la paràbola del judici final de Mateu (Mt 25,31-46) omple de continguts el sentit de l’amor que hem de tenir els cristians. Es tracte d’una caritat operativa en la història que s’orienta a fer el bé als demés “tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm” (Mt 25,35-36). Aquesta és la pedra de toc on contrastar el nostre amor al proïsme.