La veritat ens fa lliures

El govern de l'Estat ha creat una comissió per combatre, segons diu la seva responsable, les mentides que difonen els independentistes en relació al procés i promoure la veritat. I, ves per on, només iniciar la seva singladura publicant una pagina web dues institucions, ajuntament de Barcelona i Futbol Club Barcelona han denunciat que aquesta institució creada per combatre les mentides ha dit dues mentides al fer servir el nom d'aquestes dues entitats sense el seu permís. De traca i mocador. Quina ironia, els defensors de la veritat son els primers en mentir. 

Els ciutadans estem totalment indefensos contra les mentides. Fins el punt que apareix el dubte generalitzat sobre la veracitat de moltes notícies. Davant la impunitat d'alterar la veritat a fi de manipular l'opinió pública, ¿quina defensa tenim dels ciutadans? Que podem fer davant campanyes ben organitzades per difondre mentides, o veritats parcials, com si fossin veritats plenes. Amb aquesta sospita generalitzada la indefensió és molt gran i provoca cert desassossec perquè no hi ha motius d'esperança que la situació pugui millorar. No vull ser pessimista i pensar que no es pot fer res de res perquè això és el que volen els gestor del sistema. Aquest necessita alimentar la creença que no hi ha res a fer i acceptar resignadament aquesta situació. Però cal combatre tota mena de resignació i organitzar la resistència a favor de la veritat. Perquè sabem que en la defensa de la veritat ens hi juguem la nostra dignitat.

Fer de la mentida veritat

Darrerament es parla molt de la postveritat, nou concepte que serveix per explicar la vella costum de mentir però fent-ho d’una manera que sembli que es diu la veritat. La mentida i la manipulació estan ben presents en la nostra societat i alguns polítics n’han fet un estendard. La postveritat ha estat possible, en part, gràcies a la rapidesa de transmissió de la informació a través de les xarxes socials. L’aparició de les xarxes socials ha canviat substancialment el mateix sentit de la informació. Abans, aquesta circulava lentament a través del mitjans de comunicació i el seu objectiu bàsic era contribuir a formar la consciència crítica de la ciutadania. Ara, no. Les xarxes socials, més que transmetre informació per l’educació del civisme o de la capacitat crítica dels ciutadans, el que persegueix és transmetre creences. Moltes persones consumeixen les creences que els proporciona constantment les xarxes socials. Allò que es diu en les xarxes mereix ser elevat a la categoria de veritat sense cap verificació o sospita.

El receptor, pròpiament es podria parlar de consumidor de les xarxes socials, rep una informació que és integrada com a creença i assumida com a veritat, sense cap mena de contrast. La postveritat s’alimenta i alimenta aquesta estratègia. Molts individus del temps postmodern, en lloc de la raó per identificar la veritat, accepten plàcidament tot allò que li proporcionen les xarxes socials gratuïtes que li mereixen, més o menys confiança. El populisme polític coneixedor d’aquest fet se n’aprofita per construir percepcions de la veritat a partir de mentides. Manipulació a favor dels seus interessos mai confessats. Aquest populisme juga amb avantatja perquè sap que molts individus no són massa primmirats alhora de contrastar la informació rebuda. En general, se la creuen i res mes. Al final, les xarxes socials s’inunden de falses notícies, informacions falsificades i mentides cegudes com a veritats.

Veritat i vida

¿Què és la veritat? Ara que se’n parla tant, se’ns diu que estem al temps de la postveritat, no tenim resposta certa a la pregunta. Hi ha moltes respostes que pretenen guiar-nos per el camí de la veritat. Però totes són aproximacions parcials a la resposta que m’interessa trobar. Se’ns diu que el terme veritat no té una única definició que susciti acord. La dificultat està en saber que és cert o fals, com definir i identificar la veritat o el rol que té el coneixement revelat i adquirit, i si la veritat és subjectiva o objectiva, relativa o absoluta. Tot sembla bastant embolicat.

De totes les respostes, m’interessa aquella que m’ajuda a descobrir allò que val la pena trobar per tenir el sentit de la vida i ben segur que, és un bon contrast per identificat el que de cert hi ha en la realitat. Aquesta  veritat sí que allibera i reconforta. Trobar la veritat és un camí que cal explorar, però que també cal trobar i deixar-s’hi emportar confiadament. L’evangelista Joan diu “quan vindrà el Defensor, l’Esperit de veritat, us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera” (Jn 16,13). Intueixo que la meva veritat sempre serà parcial, com ho són les veritats dels demés. Però, si sumem totes aquestes petites veritats, sempre limitades per percebre adequadament la veritat, podrem respondre a la pregunta que Jesús no respongué a Pilat ¿Qué ès la veritat? (Jn 18,38). El mateix evangelista posa en boca de Jesús, en un altre context, una intent de resposta quan afirma “Jo sóc el camí, la veritat i la vida” (Jn 14,6). 

Post-veritat

He trobat excels que els Diccionaris Oxford qualifiquin la paraula “post-truth” (post-veritat) com la paraula de l’any. Aquest diccionari defineix la post-veritat com "relacionat amb o circumstàncies en què els fets objectius són menys influents en la formació de l'opinió pública que l’apel·lació a les emocions i les creences personals ". Per motivar aquesta elecció han explicat exemples de la campanya del Brexit i les darreres eleccions nord-americanes. El promotors del Brexit espantaren als britànics amb xifres de despesa pública o dades sanitàries, per exemple, que poc després del referèndum es demostraren falses. En el cas de Trump és notori que atià el temor a la globalització i als immigrants explicant situacions o efectes que en cap cas eren certs, però eficaços per mobilitzar la por dels seus electors i així presentar-se com un salva pàtries.

La post-veritat està instal·lada en la societat i els partits polítics se n’aprofiten. El cas de Ciutadans és el més rellevant a casa nostra. Aquest partir té l’habilitat d’afirmar una cosa i el contrari sense immutar-se. Tot si val si això proporciona adhesions electorals. Els rèdits electorals alimenten les mentides. Què importa la veritat, si el que interessa és aconseguir vots que catapultin al poder. Després, un cop amb el poder, tot el que s’ha dit en campanya s’ho emporta el vent. Les estratègies electorals s’allunyen de la veritat, perquè aquesta exigeix discurs, debat d’idees, matissar opinions i altres recursos per explicar la complexitat. Defugint d’aquests paràmetres els estrategues electorals juguen amb emocions, sentiments, impressions, estereotips, prejudicis i altes males arts amb l’únic objectiu de vendre millor el seu producte electoral. Totes aquestes bagatel·les, certament permeten guanyar eleccions, però enterren la polític com a recurs de civilitat.