Plataforma per una fiscalitat justa

L’èxit de les causes justes depèn, entre altres circumstàncies, de la tenacitat i perseverança dels seus promotors; de l’oportunitat del moment; i de la receptivitat d’aquelles persones que tenen la possibilitat de facilitar aquest èxit. Tenacitat o fermesa, perseverança, oportunitat i receptivitat, són indispensables perquè algunes de les iniciatives promogudes per utòpics realistes, agents de la transformació o somiadors encertats arribin a bon port. La concreció d’aquests factors en el temps i l’espai és el que ha fet possible que la Plataforma per una Fiscalitat Justa hagi aconseguit recentment el compromís de l’ajuntament de Barcelona de prohibir per decret contractar empreses que emprin filials en paradisos fiscals a fi de blanquejar o evadir capital.

Aquesta regulació, pionera en tot l’estat, es fruït del treball convençut i perseverant d’un grup de persones que creuen, malgrat les aparents dificultats per assolir l’objectiu genèric d’una fiscalitat més justa, que les seves propostes són justes. La Plataforma per una Fiscalitat Justa està aconseguint victòries parcials que els esperona  a seguir treballant. Conec des de fa temps a en Xavi Casanovas, un dels promotors d’aquesta iniciativa, i dono fe que el seu activisme per la justícia està sòlidament fonamentat. És una persona ferma en les seves opinions, en els seus propòsits i en les seves resolucions. Vull elogiar aquest tipus de persones que, contra del que sembla impossible o inassolible, mantenen vives les seves conviccions, actuen d’acord amb elles i agiten la societat perquè, primer prengui consciència de que les coses poden ser molt diferents, i desprès, estimulen les mobilitzacions per aconseguir allò que creuen just. La societat avança, entre altres coses, gràcies a la generositat, tenacitat i fermesa d’aquestes persones.

L’espai política de l’esperança

Fins fa poc, estàvem fermament convençuts que la utopia social només podia associar-se al pensament progressista i d'esquerres. Semblava que la paraula utopia no formava part del nucli conceptual del pensament conservador. Més aviat aquest emprava el mot utòpic com un qualificatiu pejoratiu davant de la seva pròpia lògica política i cultural que, per ser la pragmàtica, era la única possible. Però les coses no han anat com molta gent pensava. La coherència utòpica del projecte d'esquerres ha estat qüestionada per la seva pròpia pràctica social i política, especialment quan les esquerres han assumit responsabilitats de govern.

Per això, si es parla de nou utopia, no és per reivindicar temps passats o actituds d’anys pretèrits, sinó per demanar que la política recuperi una visió idealista que li aporti ànima. Tornar a parlar de l’espai utòpic dins de la política és una salvaguarda contra tot pragmatisme desencarnat tant abundant entre els governants d’avui. Sense utopia, la política és queda orfe de projecció de futur i els ciutadans haurem perdut un dels signes més definidors de la pròpia acció política: l'esperança.

La irrenunciable utopia

La política ha entrat en el terreny del regat curt i del joc tàctic. Les intervencions polítiques perden el tremp d’elevar-se sobre la realitat immediata. Més enllà de grans causes presentades com a projectes unificadors, la resta d’intervencions polítiques sestegen entretingudes en un cos a cos dialèctic que no va més enllà de les paraules altisonants. No m’agrada aquesta forma d’entendre la política. Ara Catalunya es troba en un procés que genera entusiasme i mou voluntats. És important tenir una il·lusió col·lectiva mobilitzadora. Però això no ens ha de fer perdre la perspectiva de les dificultats que la crisi econòmica provoca en molts catalans. Dins d’aquest context els cristians estem cridats a moure’ns acceptant la realitat sense renunciar a la recerca de nous horitzons. La crítica profètica dels cristians pot aportar una nova dimensió a la pràctica política.

La denuncia profètica dels cristians pot servir per recordar, als poders polítics, que l'acció de govern ha de servir per realitzar els horitzons utòpics irrenunciables: el ple acompliment de la justícia, la igualtat, la fraternitat i la llibertat per tal que totes les persones i pobles puguin viure en pau i feliços. Motivats per aquest interès la crítica cristiana a la política, exercida com a denuncia profètica, ha d'ésser per recordar que la pràctica política, per més capteniments que provoqui, ha d'anar més lluny de les conquestes socials i polítiques. També hauria d'ésser propi de la crítica profètica la denúncia de les múltiples formes de sacralització, dogmatisme o de nous absoluts que pot prendre la moderna., especialment quan les metes a assolir han estat llargament esperades. Es evident que la crítica religiosa a la política és el necessari complement a la crítica política de la religió.

Mantenir la utopia

Moltes de les mobilitzacions polítiques sovint es sustenten per una apel·lació a un ideal futurible que sembla inconsistent amb la realitat del present. Es diu que es tracten de projeccions utòpiques. Hi ha qui sosté  que si es pensa en el futur de forma insistent i es treball en aquesta direcció aquest futur esdevé present. Així la utopia deixa de ser una visió d’un futur ideal i esdevé una idea mobilitzadora. En aquest punt el profetisme cristià esdevé comprensible per la política i aquesta aporta comprensió per entendre el profetisme.

En el camp polític la profecia cristiana ha de parlar de l'esperança continguda en la utopia. Tota proposta política hauria d'ésser una expressió plausible d'un projecte utòpic situat en perspectiva històrica. La política s’ha de fonamentar en l'esperança i remetre'ns a ella. L'esperança política, en cap moment ha d’estar escindida de l'esperança humana, i s’ha de fonamentar en la creença sincera de la possibilitat d'un temps històric en el qual es compliran el somnis avui desitjats i que són, en part, herència viva del passat. La realització d'aquesta esperança només serà possible si l'acció política manté una actitud decidida, àdhuc en els moments més adversos, a favor de la causa de la pau, de la justícia, de la igualtat i de la solidaritat humana.

La profecia cristiana ha de vetllar perquè la utopia es mantingui viva contínuament dins de la política. Això comporta el do de la paraula profètica exercida dins de la mateixa acció política. Sense por ni vergonya. Els cristians hem de saber donar raó de la nostre esperança fins i tot en l’àmbit de la política. No cal dissimular-la. La utopia exigeix poder ser se reconstruïda a cada instant de la vida a partir d'unes opcions polítiques que aportin credibilitat al propi projecte utòpic i siguin coherents amb els anhels del cristianisme.

Utopia i jocs de poder

Hi ha la sensació estesa que la societat contemporània es troba mancada d’utopies. Es diu que la política pragmàtica ha expulsat la utopia de la història. El pensament postmodern representaria la seva acta de defunció i l’individu d’aquesta època estaria identificat amb l’absència de qualsevol referència utòpica. El futur no sembla millor. La crisi i les incerteses alimentarien la perspectiva d’un campi qui pugui associat a un carpe diem extrem. No obstant, els estudiosos d’aquestes qüestions afirmen que sempre s’ha donat una tendència a l’abandó de la utopia. Cada època ha viscut i formulat, a la seva manera, una fugida del pensament utòpic.

La formulació de la idea utòpica no està deslligada de les preguntes fonamentals de la existència humana. A mesura que aquestes preguntes es formulen, o es repensen les respostes, se’n ressent i es formula de nou la pròpia noció històrica d’utopia.  Aquesta constatació no invalida la pregunta bàsica en tota aquesta qüestió: ¿hi ha encara avui espai per un pensament utòpic?. Per més que es tracti d’una constant històrica, l’aparició o feblesa d’aquest pensament es formula en la història. La negació avui de tota utopia sembla una afirmació de la impossibilitat de la transformació social. Això es viu en forma d’acceptació resignada de la realitat. És així com l’ús de qualsevol poder imposaria la creença de que no és possible produir un pensament utòpic.

No obstant, de tant en tant, apareixen fenòmens socials i polítics que esdevenen manifestacions de la utopia possible. És així com els inèdits impossibles esdevenen inèdits viables. Per això, la funció del lideratge polític ha de ser saber captar aquests moments i saber-los presentar a la ciutadania perquè ella s’apropiï de la política i formuli com a propi el somni utòpic. Quan això passa, el moviments social i polític s’acosta decididament cap el futur i contribueix a la transformació de la societat. Pot ser, i és el més probable, que no s’arribi plenament a la meta desitjada, però segur que la societat haurà donat un pas ferm en aquesta direcció. Una de les condicions perquè això sigui així és que els polítics liderin realment la societat més enllà d’estar entretinguts en els jocs de poder.

Reserva escatològica

Els cristians compromesos en l’acció política poden prendre distància de la pròpia política si aquesta pretén proposar un visió totalitzant de l’activitat social i de la història. És el que s’ha anomenat reserva escatològica. Aquesta proposta que el punt de vista polític no és l’únic ni el darrer. Emprar aquesta reserva escatològica és exercir la dimensió profètica del cristianisme. Gràcies a aquest profetisme en l’àmbit polític els cristians tenim la possibilitat de contrastar el que és amb el que hauria de ser  o esperem; podem identificar en el present situacions que mereixen ser transformades perquè podem ser causes d’injustícia i sofriment. Al fer-ho, en nom de la crítica profètica, és evident que posem en tensió l’acció política perquè qüestionem, d’alguna manera la seva eficàcia o evidenciem la seva imperfecció.

No estem sols en aquest combat. Des d’altres pressupòsits, els pensadors de l’escola de pensament anomenada dels crítics Frankfurt, no s’atrevien a dir massa com seria el futur i quines coses eren previsibles que funcionessin, però tenien clar que era el que no volien ara i per això combatien amb contundència aquells aspectes que consideraven que no funcionaven en el present. Deia Horkheimer “la societat correcta no pot determinar-se de bell antuvi. Però pot dir-se el que és dolent en la societat actual, però no pot dir-se el serà bo, sinó únicament treballar perquè el que és dolent desaparegui finalment” (Horkheimer Sociedad en transición: estudios de filosofía social, Barcelona 1976 p 58). Diu Mardones que amb aquesta actitud “es funda una actitud crítica negativa, que pot senyalar el mal, però no el que és absolutament correcte” (J.M. Mardones “Esperanza cristiana y utopías intrahistóricas Fundación Santa María Madrid 1983, p 36-37). Si bé en política cal, amés de denunciar allò que no funciona, proposar alternatives cal assumir, amb humilitat, que aquestes són limitades i poden ser solucions imperfectes.

Tensió utòpica.

Entre la fe i la política és viu una tensió utòpica. La utopia no s’entén com una realitat impossible, com una cosa quimèrica, sinó com l’anticipació d’allò que s’espera recordant allò que expressà molt bé Ernst Bloch. La dimensió escatològica de la fe aporta aquesta tensió utòpica que neix per la promesa que se’ns ha fet del retorn dels Jesús ressuscitat. És una anticipació de la nova Jerusalem tal com se’ns diu a Ap 21,1-5. Així, els cristians vivim en la percepció de que el Regne de Déu està anticipat en la història, tot i que als ulls dels creients la seva realització plena no s’esgota en la mateixa història.

Per això la fe és una instància crítica de la política perquè entén l’espai polític com una prefiguració del futur absolut;  però no és aquest futur, només és una insinuació. Tota situació humana viscuda a l’interior de la història és una anticipació prefigurativa d’aquella ciutat absoluta de l’Apocalipsi. La gran crítica, des de la humilitat i diàleg, que la fe pot fer a la política, és que tot sovint actua amb una visió totalitzant de la mateix història. El punt de vista polític no és l’únic ni el darrer. Hi ha una reserva escatològica la qual ens aporta la gran esperança de que en la fi dels temps tot s’acomplirà.

El bisbes catalans han expressat amb encert aquesta perspectiva tant fonamental pels cristians, i especialment els cristians que estan en el món de la política, en el seu document “Creure en l’evangeli i anunciar-lo amb un nou ardor”. En aquests document els bisbes afirmen “en el context de la legítima autonomia de la societat política —de la laïcitat—, volem contribuir al discerniment d’alguns valors que estan en joc en aquests moments. És a dir, volem fer sentir una veu profètica i alhora dialogant. Tot i la crisi actual de les grans ideologies, més que mai cal vetllar perquè les diferents majories parlamentàries que s’alternen legítimament en la governació de l’Estat espanyol i de la Generalitat de Catalunya, responent a diferents models de política i de país, respectin i promoguin els drets humans, personals i col·lectius; que el bé comú i el progrés dels sectors socials menys afavorits siguin absolutament prioritaris; que les minories es vegin reconegudes; que els programes estiguin al servei de les persones i no a l’inrevés. L’Església sempre manifestarà una col·laboració constructiva per assolir aquests béns, sense renunciar per això a una crítica profètica que ajudi a purificar l’acció política “ (Creure en l’evangeli i anunciar-lo amb un nou ardor, capítol 7).

Desorientats

Aquest és el títol del nou llibre del libanès Amin Maalouf. El títol és prou eloqüent d’un sentiment que compartim algunes persones. No sé si moltes o poques, però jo el tinc. Tinc davant meu moltes alternatives polítiques, algunes poden presentar-se com a molt engrescadores i definitives, però són a curt termini. S’esgoten en si mateixes. Per la seva feblesa, quin atreviment el meu !!!, son efímeres i no les percebo com un nou relat històric continuador dels grans relats del passat. Les persones necessitem que ens contin històries per seguir creient en el destí de la humanitat. Vivim sota la permanent sospita de que les utopies han estat abandonades per un simplisme exacerbant.

L’ombra de les utopies fou esvaïda per uns pensadors que decretaren la seva fi. De sobte, les persones ens quedarem sense destí. Al davant se’ns obria un buit xuclador. Les utopies foren substituïdes pel dictat del relativisme que ens deia que havíem de ser feliços abandonant les certeses del passat. Al final del camí ha aparegut la desorientació. Perquè amb la fi de l’esperança utòpica s’han perdut els valors i els principis que la humanitat havia teixit lentament en el fogars de la història. La política, espai de transició perquè la utopia fos història, s’ha convertit en el terreny del funambulisme ideològic. Tot és tacticisme i regat curt, sense idees renovadores que il·lusionen i ens convoquin a tancar els ulls i somiar que el món nou és possible. Un nou món on sigui realitat la justícia, la fraternitat i la bondat, la rectitud de cor i on la pau regne en la terra i els cors. Ens han robat els somnis. 

Revisitar la política XXXVIII. Llavors d'esperança

L'acció de govern i el treball polític, així com el comportament dels polítics, han de mostrar major afecte i confiança en l'acció col·lectiva i creure en la capacitat de transformació latent en la societat. A la societat hi ha importants llavors d'esperança. L'acció política ha d'afavorir la germinació de les esperances presents en moltes d'aquestes llavors anònimes, perquè la seva presència reconforta i animi a recórrer els camins inèdits que porten a un futur millor.

Els partits polítics han de ser més sensibles a les múltiples experiències, als diversos moviments socials i als profetes desconeguts, potser poc mediàtics, que amb formes molt variades ens remeten a les referèncie utòpiques. L'acció política ha de comprendre que cal fomenetar aquests petits espais i moments portadors d’esperança. Existeixen en la societat moltes i variades llavors d'utopia que demostren, a la seva manera, que és possible una altra manera d'analitzar, viure i transformar la realitat. L'ànima utòpica del quefer polític ha d'ajudar a descobrir aquestes petites realitats carregades de futur.

Reinventar la política VIII – La utopia feta història

L'any1989 va assenyalar la fita històrica de la fi del comunisme convertit en doctrina d'estat. Les transformacions dels països del socialisme real, la reorganització geopolítica mundial, les seves repercussions sobre les estratègies de molts partits democràtics, provocaren una profunda revisió de les utopies socials forjades a l'empara de les lluites d’emancipació dels segles XIX i XX i que havien trobat en el socialisme la seva expressió política. Fa l'efecte que la mutació de la societat ha agafat desprevingudes a aquestes utopies: "la novetat de les qüestions plantejades, la seva rapidesa d’aparició, la seva amplitud d'incidència i projecció cap a múltiples nivells de la civilització moderna, no han trobat resposta suficient en les diferents alternatives ideològiques que havien proporcionat una cohesió racional a les aspiracions d’emancipació de la humanitat". (López Camps, J. "La utopía también existe" Diálogo nº 4 1986.)

A més es descobreix, no sense certa frustració, que la "utopia feta història no era més que una doctrina d'Estat, és a dir, pura ideologia. El rebuig del pensament utòpic i per tant l’aterrament en lo real, apareix en la mesura que els ciutadans del segle XX descobreixen que aquella raó utòpica, pretesament motor de la Modernitat, no era res més que raó instrumental". Es descobreix compte que la confiança cega en la utopia social, en moltes ocasions, havia bloquejat una reflexió serena sobre la pròpia condició humana i, de manera particular, de com es comporten les persones davant el poder, fins i tot si aquest apareix legitimat per una obstinació utòpica. El poder polític sempre ha exercit fortes temptacions en les persones arribant a perdre amb això el seu caràcter de mediació convertint-se en un dels ídols nous adoradores per la nostra generació. Com molt bé diu Lluís Duch un poder així entès "introdueix un absolut dins de les relacions humana" (Duch, L. "Socialisme i cristianisme. Dues tradicions i uns valors a compartir". Qüestions de Vida Cristiana) que impedeix a les persones l'aproximació desinteressada i amorosa al proïsme. A l'ombra del gaudi del poder han florit alguns polítics sense cap tipus d'autoritat. És evident que la nova política es construeixi sobre una nova concepció del poder en la qual caminin de la mà del poder i autoritat.

Reinventar la utopia III - Participació i solidaritat

La política, com a expressió de la utopia social, és un àmbit humà on s’entrellacen, de manera natural i espontània, les utopies possibles i els horitzons utòpics. La política sorgeix com a espai on reconstruir les utopies possibles i aproximar-nos més cap als horitzons de futurs inèdits. Gràcies a això la política ha estat para moltes persones un compromís ètic i moral. Però ara la política ha perdut aquesta dimensió. Conscient d'això Juan N. García Nieto en el seu manifest "Projecte de societat en clau d'utopia" convidava al lector a vèncer inèrcies, superar passivitats i pensar l'acció política en clau de participació i solidaritat. Les seves paraules no eren excessivament optimistes en aquest sentit, doncs creia que els partits i les institucions polítiques estaven molt ancorades en uns valors propis d'una societat que ja no són viables ni ho seran en el futur immediat. Ell ens animava a descobrir els nous desafiaments i imaginar noves possibilitats per tornar i reprendre, en els partits i en els moviments socials, noves responsabilitats davant la societat i recuperar la solidaritat en clau de projecte emancipador. I per això aconsellava, més que entotsolar-se en els seus problemes buscar, investigar, escodrinyar en la societat els nous camins de progrés.

Per recuperar la dignitat de la política en clau d'inèdit possible cal entendre el que està succeint ara. Per imaginar el futur, per fer viable aquest inèdit mostrat en clau d'esperança utòpica, era necessari analitzar i comprendre el moment present. Cal passejar-se pel món de la política per descobrir aquests intersticis en els quals la política ha naufragat, mentre procurem trobar llavors d'esperança que permetin seguir afirmant el nostre interès per la política, no com a il•lusió màgica, sinó com a il•lusió esperançada repleta d'amor, emotivitat i passió.

Reinventar la utopia II - Atac a la utopia

L'atac a la utopia sorgeix des de diversos fronts. Succeeix quelcom del que ja ens havia advertit Juan N. García Nieto: "invocar a la utopia com un elment inspirador per a un projecte social no és alguna cosa que estigui molt de moda. Vivim dominats, almenys aparentment, per la cultura de l'eficaç, del pragmàtic, del verificable. En nom d'aquestes cultures s'ha proclamat el requiem per les utopies" (García Nieto, J.N. "Un projecte de societat en clau d'utopia". Quaderns Cristianisme i Justícia nº 27, Barcelona, 1989 p.5). Davant tants envits la utopia sembla retrocedir i amagar-se entre les bambolines de la història. Per què?. No haurem sabut defensar, amb convicció i insistència, que la utopia segueix sent necessària com a alè de la humanitat?. Em fa l'efecte que, en massa ocasions, molts de nosaltres hem parlat i teoritzat molt bé sobre la utopia, però hem fallat estrepitosament en pretendre fer de la utopia una experiència vital. Hem viscut de la utopia, però no hem viscut en la utopia.

Els camins per aconseguir els inèdits viables són múltiples. Cap a ells apunten diverses experiències humanes que busquen, entre els esdeveniments del món, llavors d'esperances que confirmin la validesa del projecte utòpic. Els camins són múltiples i cap d'ells resulta més privilegiat que l'altre, si tots apunten cap a l'horitzó utòpic comú. De tots els àmbits on és possible contemplar la utopia cara a cara, m'interessa parlar d'un de manera especial: la política.

La política és un espai on fer possible una projecció viable de les utopies. Gràcies al seu lliurament desinteressat molts de nosaltres vàrem comprendre i comprenem àdhuc, quan necessàries són les fidelitats i les conviccions en l'activitat política. La política ha de remetre'ns a la utopia.

Reinventar la política I – Les utopies possibles

Un grup de membres de Cristianisme i Justícia, amics de Joan García Nieto, escrivírem a l’any 1996 el llibre De la fe a la utopia social en record de la figura d’aquest jesuïta, cristià comprés en la lluita social. Rellegint el capítol que vaig escriure, Reiventar un nuevo estilo de política veig que els anys, exceptuant les referències que responien a lectures d’aquella època, no han tret actualitat a les idees allí expressades. Donada la vigència d’aquest escrit vull compartir amb els lectors d’aquest blog el conjunt de reflexions articulades entorn a la política, l’acció política i els polítics. A tal fi, aniré publicant aquest article en petits fragments que desitjo que siguin de l’interès dels lectors.

Cada temps té les seves utopies possibles i els seus horitzons utòpics propis. Sempre ha estat així. Es pot afirmar, utilitzant per a això unes paraules del propi Juan García Nieto, que seria un error considerar que cada horitzó utòpic és una quimera, un mite o un somni de ciència ficció; més aviat es tracta de "alguna cosa que no existeix, aquí i ara, però està en l'horitzó com a objectiu, com a inspiració d'alguna cosa nou que pot existir. Alguna cosa «inèdit però viable» en frase de Paulo Freire" (García Nieto, J.N. "Un proyecto de sociedad en clave de utopía". Quadernos Cristianismo y Justicia nº 27, Barcelona, 1989 p.5,) . Però també existeixen les utopies possibles. Aquestes es construeixen amb referències temporals més properes a la nostra experiència, al nostre temps i a la nostra perspectiva biològica. Són utopies molt a la vora que, potser per semblar-nos possibles, els donem menys importància. En tot cas la utopia es viu amb desassossec, doncs en ella es fonen el passat amb el present i el futur, i la naturalesa humana, en aquests tràngols, acostuma a pensar en allò que ja no és. Una mica d'això va haver de creure el profeta Isaïes en advertir-nos "no recordeu més els temps passats...sóc a punt de fer una cosa nova que comença a existir" (Is 43, 16-21) .

Situant-nos en la perspectiva històrica que ens ha tocat viure, caracteritzada per l'abundància de projectes i certeses de curt abast i àdhuc de més curt vol, fa l'efecte que el somni utòpic del possible no és gens aconsellable. Ningú reflexiona sobre la capacitat mobilitzadora de passions i voluntats que han desenvolupat les utopies socials i com avui, aquest valor simbòlic, està sent substituït per fonamentalismes de tot signe. ¿Qui són els qui ens aconsellen renunciar a les utopies possibles i impossibles?: aquells que, davant la caiguda del mur de Berlín, van erigir un nou vedell d'or fonamentat en l'efímer i en la irrellevància de la materialitat buidada d'alè espiritual.