dissabte, 31 de desembre del 2016

Glosses per la vida quotidiana

El Nadal ha passat, però resta viu en el nostre cor. Hem acollit la joia de la festa viscuda entre els estimats, però al apagar-se els llums nadalenques el món segueix amb la seva quotidianitat. Ara hem de ser nosaltres, cadascú des de la seva realitat, que hem de saber anunciar i testimoniar el sentit cristià del Nadal. Cada dia està ple d’oportunitats per tornar proclamar la glòria de Déu a dalt del cel i pau a la terra a les persones de bona voluntat. "Llum que es reveli a les nacions. Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel i molts d’altres s’alcin; serà una senyera combatuda” (Lc 2,32.34)

La vida és per viure-la amb bons sentiments que la facin agradable i amable, per un mateix i els altres. Els bons sentiments s’eduquen a través de la família, però també la societat ha de parlar i exemplificar les virtuts que faciliten la convivència i les relacions humanitzades. Els bons sentiments porten a les bones obres i als bons comportaments. “Tingueu els sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència; suporteu-vos els uns als altres i, i alguns tinguéssiu res a dir contra un altre, perdoneu-vos-ho” (Col 3,12-13)

divendres, 30 de desembre del 2016

Glosses per la vida quotidiana

No tinguem por de ser justos per més que puguem sentir-nos diferents. No dubten en fer el bé, en obrar amb justícia. Serem feliços, tindrem pau i alegria en el cor. Pau i bé. La contemplació i la meditació ens ajuden a ser persones rectes i comportar-nos amb amor. “Apunta per els justos la llum i l’alegria per els rectes de cor” (Sl 96). 

El que avui ens sembla un signe del temps, els exilis forçats per persecució, ja formaven part de la cultura de l’odi i violència presents en des de fa temps en la història de la humanitat. Aquesta violència la pateixen els més febles de la societat. Víctimes innocents de la manca d’amor origen dels odis que laceren les relacions humanes. “Lleva’t de seguida, pren el nen amb la seva mare, fuig cap a Egipte i queda-t’hi fins que jo t’ho digui, perquè Herodes buscarà el nen per matar-lo”. (Mt 2,13)

dijous, 29 de desembre del 2016

La hegemonia cultural imposada pel califat de Còrdova

Després de la invasió musulmana de la Península Ibèrica l'any 711 i l'expulsió de la dinastia Omeia de Damasc en 750, aquests es van establir a al Àndalus, creant l'emirat independent de Còrdova. Els cristians de les zones conquerides es van convertir en dhimmis o protegits, aquest terme engloba jueus i cristians, els quals mereixen protecció i respecte per part dels musulmans, a diferència d'altres pobles pagans. Els dhimmis estaven subjectes a una sèrie de lleis que els obligava a pagar un impost especial, la yizia i se'ls permetia practicar la seva fe sempre que no fessin apologia o denigressin l'islam. Els insults a la fe islàmica es consideraven blasfèmies i estaven penats amb la mort. També es considera (i es segueix considerant) blasfèmia l'apostasia de la fe islàmica. Això incloïa als fills de matrimonis mixts que segons la llei islàmica es consideren automàticament musulmans. Aquesta realitat s’allunya bastant de la imatge tolerant i de bona convivència propagada des de determinats sectors. 

El califa cordovès Abd al Rahmán II es proposà convertir Còrdova en una nova Bagdad o Damasc intentant reconstruir l’esplendor reial abbàssida. A tal efecte construí palaus, encunyà monedes, importà articles de luxes, promocionà les persones erudites, els savis, els poetes i els músics. De sobte, els mossàrabs, la població cristiana d’origen hispà visigòtic que vivien en els territoris ocupats pels musulmans, es trobaren enfrontats a una cultura que volia ser hegemònica per la força totalment aliena i en contra dels seus patrons culturals. Aquesta situació d’aculturació forçada no fou acceptada per igual per tots els cristians. 

La majoria de la jerarquia cristiana, totalment col·laboracionista amb els invasors i beneficiaria de privilegis que proporcionava aquesta actitud acceptà sense cap resistència els nous paradigmes culturals del califat. No els qüestionà i pretengué que la comunitat cristiana s’hi adaptés. Però hi hagué un sector de cristians, minoritari i acollit bàsicament en els monestirs, que s’oposaren a aquest procés d’aculturació que els portaven, irremeiablement, a sentir-se estrangers a casa seva. La seva terra, la seva cultura, estaven colonitzades intensament per un estrangers. Davant d’aquest procés colonial sorgí un moviment violent de resistència que tingué com a màxims exponents els coneguts màrtirs de Còrdova i alguns intel·lectuals entre els quals destacà sant Eulogi. El seu testimoni demostrà que el procés de convivència no fou un camí ni fàcil ni pacífic.

dimecres, 28 de desembre del 2016

Islam, una heretgia medieval?

Diuen que les primeres persones que veieren en l’horitzó les caravel·les de Cristòfol Colom no saberen interpretar el que estaven veient. Mai havien vist en el mar aquelles naus per això no tenien les claus interpretatives per comprendre que els objectes que retallaven la línia de l’horitzó eren naus plenes d’homes i que havien de preparar-se per ser envaïts. Els postulats cognitius dient que les persones interpretem la realitat a partir d’uns paràmetres preconcebuts que condicionen i determinen els nostres conceptes. Aquesta idea, senzilla però útil per saber com funcionen els mecanismes de formació del coneixement, l’he trobat expressades en termes similars en magnífic llibre Sarracenos de John V. Tolan. Aquest especialista en història medieval en el Departament d’Història de Nantes ha estudiat la recepció que el cristianisme medieval tingué vers l’aparició de l’islam.

Durant el primer segle d’aparició de l’Islam, la major part de l’Imperi romà cristià, des de Síria fins Espanya, quedà sota el domini dels musulmans. Davant l’expansió dels musulmans, la majoria de cristians no saberen que fer. No entenien el que estava passant, els costava entendre qui eren els musulmans. Si bé admiraven l’opulència i poder dels nous conqueridors, sentien perplexitat per la seva religió perquè els musulmans presentaven la seva religió com un els verdaders hereus d’Abraham i de Jesús. Jutjaren els musulmans, sense entrar en el sistema de creences de la seva religió, sinó jutjant-la a partir dels esquemes preconcebuts derivats dels coneixements bíblics previs. El resultat d’aquest prejudici fou comprendre l’islam com una heretgia del cristianisme i no una nova religió.

dimarts, 27 de desembre del 2016

La Regla de sant Benet

Sempre m’ha fascinat la Regla de sant Benet. La majoria de persones no saben de què estic parlant; d’altres en tenen un lleugera referència; uns pocs menys la coneixen i fins hi tot la poden haver llegit; i bastants milers d’homes i dones han organitzat la seva vida d’acord el que diu aquesta norma de vida. Perquè la Regla és això, una norma que orienta i ajuda a estructurar l’espiritualitat per tal de viure l’Evangeli seguint fidelment a Jesús. És evident que no tots els cristians adopten aquesta norma de vida; bàsicament els que es deixen acompanyar per la Regla són els monjos i les monges de la família benedictina i altres ordres religioses que han derivat d’ells. Però aquesta utilitat per la vida monacal no treu interès perquè altres cristians intentem emprar aquesta norma de vida per ordenar l’experiència interior. 

És veritat que sant Benet escriví per les persones del seu temps, el segle VI, oferint-los una guia a fi de perfeccionar les seves vides des del punt de vista cristià. La seva Regla està molt orientada a facilitar i ordenar la vida en comú per tal de facilitar aquest camí de perfecció entorn a la figura de Jesús, el Crist. Per això es diu que la Regla és molt cristocèntrica. No cal acollir-se a la literalitat de la Regla per entendre-la i trobar en ella orientacions per la vida cristiana del segle XXI. La seva lectura i meditació permet descobrir-hi un esperit que té vida i dóna vida per les persones d’avui. Cal copsar aquest esperit per fer actual un escrit del segle VI. Penso que la Regla de sant Benet, a més de servir per la vida comunitari, és força útil com a norma de vida pels cristians que vivim la fe en mig de la intempèrie.

dilluns, 26 de desembre del 2016

Nadal segueix

S’ha acabat la festa de Nadal. Els cristians hem celebrat un esdeveniment central en l’any litúrgic després d’unes setmanes de preparació, l’Advent. La missa del Gall ha evocat l’encarnació de Déu. Al fer-se humà, Déu assumeix la condició mortal i es fa solidari amb els plecs que la vida ens mostra cada dia. Durant aquesta celebració s’ha adorat el nen Jesús i hem demanat a la comunitat creient que contempli el sentit d’aquest naixement. Al dia següent, la tradició cristiana present en la societat ha fet possible, un altre petit miracle social. les famílies s’ha aplegat entorn a l’àpat festiu del dia. Ara el cicle de les festes nadalenques continua, allargant-se fins la meravellosa festa de Reis quan els menuts seran tot il·lusió i esperança per la màgica nit. 

Però Nadal no s’ha acabat realment. Verdaderament, Nadal comença ara. Tots els creients perllonguem aquesta festa durant tot l’any. Com deien els pares de l’Església: “Si Crist no ha nascut en e meu cor, aleshores el seu neixament a Betlem no té gaire significat”. El cant dels àngels anunciant el miracle de Betlem ressona en el cor de les persones. Com els pastors i, després els reis, hem adorat el nen Jesús; però ara hem de testimoniar el sentit de l’encarnació de Déu. El Déu fet home ha vingut per ser testimoni de l’amor.

diumenge, 25 de desembre del 2016

Glosses per la vida quotidiana

En el cant del Magníficat, himne habitual en la pregària quotidiana però que avui té especial rellevància en la litúrgia en els dies previs a Nadal, es condensa bona part de l’essència de l’experiència creient. Cada paraula té sentit en ella mateixa i en el seu conjunt. És una lloança a la magnificència de l’obra de Déu i un programa d’actuació per donar compliment al seu amor. Per acollir a l’amor de que Déu salva cal tenir un cor senzill i obert. “Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de bens els pobres, i els rics s’entornen sense res” . (Lc 1,51-53) 

Ahir fou la nit Santa de Nadal. Hem viscut aquesta festa amb alegria en els nostres cors. Amb aquesta joiosa nit coneixerem un gran notícia: el naixement en una humil establia d’aquell qui proclamarà la Bona Nova els homes i dones de bona voluntat, i serà motiu d’esperança pels afligits. Alegrem-nos i celebrem-ho. Obrim el nostre cor perquè la proclamació de la glòria de Déu al cel esdevingui justícia a la terra. “Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes, / que aprengui els vostres camins. / Encamineu-me en la vostra veritat, instruïu-me, perquè vos sou el Déu que em salveu”.(Sl 24)

dissabte, 24 de desembre del 2016

El Nadal que ja no és

El temps de Nadal ajuda a recordar els absents. La vida és una continuïtat de records dels que ens han precedit i els dies nadalencs de manera especial. És bo sentir-nos continuïtat d’unes vides que han anticipat la nostra. Cadascú de nosaltres tenim unes vivències del dies de Nadal molt diferents, sempre fruït de com hem estat educats i de les experiències que hem anat acumulant al llarg de la vida. En el mes cas, tinc molts bons records del dia de Nadal de la meva infantesa. A casa, que no eren religiosos, celebraven intensament aquestes festes. Eren moments càlids de rencontre familiar i es mantenien vius uns rituals que donaven significació especial aquests dies i que els feien, un punt, màgics i entranyables. La trobada entorn la taula parada era el centre d’aquestes festes, el cant de nadales, els carrers guarnits amb motius que recordaven el moment, el pessebre fet amb sentit de fer un acte únic, la cavalcada de reis i la il·lusió del dia següent, i poques coses més, tampoc la situació permetia masses alegries, donaven color propi a aquestes festes. Nadal era això. El sentiment religiós els vaig incorporar-lo a través de l’escola, de manera especial a l’escoltisme, i lliurament vaig assumir que el Nadal tenia el sentit cristià que no vivia en família. A partir d’un moment, i gràcies a l’agrupament, la missa del Gall va incorporar-se a la meva vida i a la dels meus pares. 

El Nadal d’avui no té res a veure amb la meva vivència dels Nadals viscuts a la meva infantesa o joventut. Ahir, en el caga tió del meu net vaig experimentar la buidor d’aquestes festes i el llegat que s’està deixant a los noves generacions. Tot es resumeix a consum; regals; xerinola impostada; arbrers guarnits amb regals del “Todo a Cien” de la cantonada; llums asimètriques als carrers; sopars d’empresa, d’amics, de la “Noche Buena” i del dia de Nadal; anar a la neu si es pot,; i gastar uns diners que cada cop costen més de guanyar. Per interès vaig seguir atentament com presentaven el Nadal TV3. Les quatre idees associades a la festa eren: menjar, oferta de restauració i hotels per fer vacances, les perruqueries que posen guapes a les senyores i fer compres. Cap referència al sentit de la festa religiosa. Absència total a explicar tots els valors i principis que els cristians celebrem, any darrera any, en un dia com el d’avui. Si els cristians fossin un minoria religiosa singular, segurament hauríem tingut un tractament informatiu amb més consideració. 

El consumisme i l’homogeneïtzació cultural que provoca el màrqueting han esborrat totalment el sentit religiós d’aquestes festes. La globalització ens ha adormit la consciència crítica i seguim xerinola novament amb les engrunes culturals que han resistit com han pogut la buidor de sentit de la nostra societat. Hem convertit les festes de Nadal en un mercat permanent de regals. He descobert que la capacitat de regalar coses inútils és enorme. La sobreabundància de dons desvirtua la capacitat de valoració dels nens, els desorienta i el desconcerta. La vida no és tan fàcil com els regals del cicle del Nadal i Reis. Em dol haver perdut el Nadal de la meva infantesa. Sincerament, crec que hem perdut el nord.

divendres, 23 de desembre del 2016

Glosses per la vida quotidiana

El camí d’Advent s’acosta al seu final. Les finestres del calendari de xocolatines estan quasi totes obertes mentre seguim esperant el gran dia. Dia de joia i festa a desdir perquè s’acompleix una esperança i veiem una llum que il·lumina en la foscor de les injustícies i dels sofriments. “Vindrà el qui ha de venir, no tardarà. Ja no haurem de témer res a la nostra terra. Ell mateix ens salvarà”(He 10,37).

La preparació del Nadal que s’acosta ens predisposa a obrir el cor per acollir l’anunci de la Bona Nova. Les injustícies del món, el sofriment que veiem i sentim com a propi ens mouen a la indignació i a la petita acció per canviar allò que no ens agrada. Per fer-ho, el primer pas és acollir la crida a la solidaritat i moure’ns per cooperar perquè es faci justícia. No tinguem por a deixar-nos amarar per l’esperit que ens desvela que l’amor és més fort que la resignació. L’àngel entrà a casa d’ella i li digué: “Deu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu” (...) “No tinguis por, Maria, Déu t’ha concedit el seu favor” (Lc 1,28-30).

Els creients cristians no podem ser persones entristides, ni entristir amb malts auguris o pessimismes vitals als que ens envolten. La vida aporta molts petits motius per la felicitat quotidiana. Cal saber-los trobar i aprofitar-los al màxim. La vida espiritual es fonamenta en una esperança certa i en la confiança que neix d’una fe que parteix d’una promesa que ve d’antic. “Feliç tu que has cregut ! Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà” (Lc 14,45)

dijous, 22 de desembre del 2016

El meu pessebre

Com cada any, seguint una tradició que em ve de petit, a casa hem fet el pessebre. El feien els meus pares, el vaig fer després jo pels meus fills i ara, la meva dona i jo, el fem per mantenir viva la tradició i significar el sentit profund d’aquests dies. L’he fet perquè el meu net integri de ben petit aquest referent. No sempre faig el pessebre amb les mateixes figures. Quant els meus fill eren menuts les figuretes eren de fang senzill, i pot ser alguna de plàstic, a fi de poder-se tocar i trencar-se sense cap pena. Després, al fer-se grans, les figures augmentaren bastant de dimensió i estaven més elaborades a partir de fang i roba encolada i pintada. Al fer-se més gran les figures també l’espai no permetia masses alegries ornamentals i el pessebre es limità a presentar les figures del naixement i els reis adorant al nen Jesús. Una mica de suro i molsa proporcionaven l’atrezzo just per crear l’establia i crear l’entorn apropiat. Un senzill joc de llumetes imitaven la il·luminació del firmament i un petit enginy permetia mantenir sospès, quasi miraculosament, un àngel damunt l’establia. 

Aquest any, tot i que ja ho havia fet algun cop algun any, he volgut fer un pessebre amb les figures que compraren els meus pares. Tenen quasi bé la meva edat. Uns quants anys. És un pessebre amb solera i una llarga història. Malgrat el temps passat, les figures es conserven encara en bon estat. Estan fetes de plom pintat i com que són del temps de penúria, l’artesà per estalviar-se plom omplí l’ànima de la figura amb ciment. Per sort meva, encara avui a la fira de santa Llúcia de Barcelona encara es troben les mateixes figures, fetes amb millor tècnica, a la parada dels artesans Bertan on el fill del senyor que comença a fer-les manté viva la tradició. Això m’ha permès reposar alguna figura que no havien envellit amb prou dignitat. 

Cada dia miro el pessebre i encenc les llumetes que tènuement creen una ambientació acollidora. Al mirar les figures amb veig a mi mateix, anys enrere, de petit quan feia el mateix que faig ara: contemplar el misteri del Nadal. En el pessebre l’esperança queda aturada, és com estàtica i està llí per ser contemplada. Tinc la sensació que les figures estan animades i em miren. Han estat molts anys contemplant com m’he anat fent gran. Ell i jo hem envellit al mateix temps. Per això els hi atorgo la prerrogativa de jutjar-me en silenci. S’han guanyat aquest privilegi. Al vespre, a l’anar-nos a dormir, apago les llums del pessebre i tinc la impressió que tots descansem, les figures i els de casa. Demà serà un altre dia, deuen pensar, i es repetirà la mateixa sensació, tot i que faltarà un dia menys per què sigui Nadal i també faltaren menys dies perquè es torni a repetir l’entranyable cerimònia d’embalar les figures, una a una, en paper fi i guardar-les en una caixa esperant el proper Nadal per tornar a representar l’esperança.

dimecres, 21 de desembre del 2016

La ciutat dol la mort de Victòria Bertran

L’alcaldessa de Barcelona ha fet una molt bona reflexió arrel del darrer crim masclista a la ciutat. La notorietat de l’assassí, un conegut periodista, més conegut en el passat que actualment, ha capgirat el sentit de la notícia. L’interès de la notícia s’ha centrat en el periodista. Hi ha hagut moltes referències biogràfiques, s’han destacat aspectes amagats de la vida del periodista presentant-lo com una persona tortuosa i complicada. En totes les notícies l’atenció del lector es movia entorn de l’assassí. La dona morta, la seva dona, metgessa en un ambulatori de barri ha restat en segon pla per molts periodistes. Mentre els lectors ho sabien tot de l’assassí, desconeixien tot de la dona. Ella, no era notícia. 

La metgessa, la nova víctima de la xacra que és el violència de gèneres, no tenia nom. Poques cròniques esmentaven com es deia. En els primers titulars, diu l’alcaldessa cola, es “parlava de la seva dona, i sempre de forma passiva, com a objecte directe d'oracions en què el subjecte era ell, l'assassí”. Que ell l'hagués matat semblava una cosa secundària perquè la notícia era que ell, algú important, havia esdevingut un assassí. Al final, després de moltes oracions descriptives o de llargues cròniques de successos ningú ha fet un titular que be podria haver estat aquest: “La doctora Victòria Bertran ha estat assassinada pel seu marit”. Perquè el que és notori, el que hauria d’interpel·lar la consciència ciutadana és que la mort de la Victòria Bertran és el que importa lamentablement.

dimarts, 20 de desembre del 2016

Brots de bones obres

És cert que hi ha la sensació de que el món no se’n surt, però també és cert que hi ha molts brots de bondat en el món que fa ser esperançats. Davant els desastres mundans, les intoleràncies extremistes, els crims organitzats, les extorsions institucionals o la corrupció que arramba tot el que pot, és normal que el pessimisme s’instal·li entre nosaltres. És freqüent sentir: no hi ha res a fer. Dóna la impressió que molts cops la desesperació s’apodera de les ànimes i tot es veu fosc. Sovint pensem que no es pot fer res, que les forces del mal instal·lades en el poder ens han robat l’esperança. Arribem a pensar que som culpables dels infortunes de la humanitat. Davant d’una realitat que ens sobrepassa la impotència rebrega l’esperança. 

Però, la sensates dels justos abandona la resignació i veu llum allí on tot sembla foscor. El papa Francesc en la seva carta apostòlica Misericordia et misera explicita que el món està ple de bé però, “amb freqüència no és prou conegut perquè es realitza quotidianament de manera discreta i silenciosa. Encara que no arriba a ser notícia, existeixen molts signes concrets de bondat i tendresa dirigits als més petits i indefensos, als que estan més sols i abandonats”. Hi ha molts motius per l’esperança perquè “hi ha persones que encarnen la caritat i que porten contínuament la solidaritat als més pobres i infeliços”. La vida està plena de raons per l’esperança, cal apuntar-s’hi per fer-les més extensibles. Si abandonem el cert pessimisme que de tant en tant envaeix els nostres cors, descobrirem que al costat nostre hi ha molts signes de tendresa, de persones que són acollidores dels demés perquè deixin de ser uns estranys. Al nostre entorn hi ha moltes persones que són testimonis de lluites socials que no defalleixen i segueixen el combat per fer la societat més justa. Tenim davant nostre el gran repte de ser més compassius i fer més visible la misericòrdia.

dilluns, 19 de desembre del 2016

No poden robar-nos l’esperança

Nadal està a la punta dels nostre dits, apareix al tombar la cantonada. El Nadal que s’acosta ens convida a no perdre l’esperança tot i la duresa de les notícies que ens aclaparen. Sembla que el món no se’n surti. Tot està més embolicat i les notícies amargues i tristes, plenes de mort i sofriment, ens inunden dia darrera dia. Però no podem deixar que algun ens robi l’esperança. No es tracta de confiar en un somni atòpic, sense cap mena d’arrelament a la realitat. Reivindico la utopia del possible. I serà així si algunes persones treballem perquè sigui així. Paulo Freire parlava dels inèdits viables. Hem d’anar per aquí. Si imaginem el futur, ja l’estem apropant. Si ens mobilitzem, ja el comencem a construir. 

En el món d’avui no hauria d’haver-hi espai a la desesperació. És evident que hi ha gent sense esperança, perquè la vida se’ls ha torçat de manera cruel. En aquest cas, podem intentar aportar consol i un vinga som-hi !. Hem d’apropar-nos a ells i estant al seu costat, acollir la seva dissort, fer-la nostre i, amb el nostre braç sobre la seva espatlla, procurar seguir caminant. Sempre ha d’haver-hi possibilitat a una segona oportunitat; sempre ha d’haver-hi un temps per construir la pau. No podem deixar que ens prenguin l’esperança, la personal o la col·lectiva. Per més que sembli que alguns hagin decidit arrabassar-nos el futur, hem d’aixecar-nos, els cops que faci falta, i dempeus, amb el millor somriure d’esperança, seguir caminant. Aquesta és la nostra dignitat.

diumenge, 18 de desembre del 2016

La claror que sap salvar

La mirada a la llarga fila de refugiats és insuportable. Genera tots els bons sentiments, estimula la indignació, mou la compassió i agita la misericòrdia. Però deixa, a nivell personal, un sentiment feixuc d’impotència, de ràbia continguda i un punt de desesperació. La perspectiva del proper Nadal amplifica tots aquests sentiments. Algunes persones es pregunten a les xarxes socials: ¿podem celebrar el Nadal mentre es viu el drama d’Alep?. Aquesta pregunta, tant present en l’imaginari de la humanitat, em recorda el que diu el salm 137 “Vora els rius de Babilònia / ens assèiem i ploràvem / d'enyorança de Sió; teníem penjades les lires / als salzes d'aquella ciutat. /Els qui ens havien deportat / volien que cantéssim; / ens demanaven cants de festa / els qui ens havien entristit: / «Canteu-nos algun càntic de Sió.» / Com podíem cantar cants del Senyor / en una terra estrangera?” (137,1.4). 

El record de la llibertat perduda, la visió de la injustícia no ens pot paralitzar. No podem deixar-nos endur pel pessimisme de pensar que no es pot fer res o judicar injust a Déu perquè permet tot això. Si després de l’experiència dels camps d’extermini nazis la pregunta fou ¿com creure desprès d’Auswitch?, ara la pregunta pot canviar-se a ¿com creure amb Déu després d’Alep?. I la resposta continua sent la mateixa Déu no tolera la injustícia. L’encarnació que celebrarem el proper Nadal relata que Déu es fa un home senzill i pobre, i tota la seva vida és una opció al costat dels pobres per alliberar-los. El Déu s’encarna per anunciar-nos que la salvació és possible si sabem estar al costat dels que estant patint i ens comprometem a alliberar-los de les causes que provoquen en seu sofriment. Com diu un poema de David Jou “trontollen els poders i tan sols l’Amor se salva / única claror que sap salvar”

dissabte, 17 de desembre del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Hem de confiar que sempre hi ha una segona oportunitat. També hem de fer possible perquè hi hagi una segona oportunitat pels demés. La confiança en ajuda a mantenir l’esperança de que, malgrat que les coses es torcin, sempre ens redreçarem perquè gaudim de la magnanimitat dels qui estimen. Hem d’ajudar als demés a sortir dels seus malts moments. “M’heu tret a flor d’aigua mentre m’ofegava, / i no heu permès que se n’alegrin els enemics. / Senyor,m’heu arrancat de la terra dels morts, / quan ja m’hi enfonsava, / m’heu tornat a la vida”. (Sl 29)

Les persones som lliures d’escoltar els bons consells. En tot cas, ens calen testimonis de la veritat. Hem de saber discernir i acollir aquest testimoniatge deixant que ell ens guiï pel camí de la vida. El camí cap a Nadal és un bon moment per obrir-nos als testimonis de la veritat. “Era una llàntia encesa que il·luminava tot al voltant, i vosaltres us vau deixar entusiasmar un moment per la seva claror”.(Jn 5,35)

divendres, 16 de desembre del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Durant aquests dies ens preparem per celebrar el Nadal. Són uns moments especials per la seva emotivitat. Fem un camí d’esperança perquè confiem que vindrà una llum que il·luminarà el que avui és foscor i desesperança. Sovint cantem: vindrà un sol per il·luminar als que viuen a la fosca. Tindrem una bona notícia, però per rebre-la hem de tenir el cor ben obert per acollir-la i després anar a testimoniar-la amb obres d’amor per tot arreu. “Feu que conegui, Senyor les vostres rutes, que aprengui els vostres camins. Encamineu-me en la vostra veritat, instruïu-me, perquè vós sou el Déu que em salveu”.(Sl 24) 

Massa sovint ens perdem en les formes. Pensem que primer són les normes, els formalismes, que les persones. Posem massa atenció en comportar-nos fidelment al que diu la llei, sense adonar-nos que la llei ha d’estar al servei de les persones i no al revés. Les formalitats no poden anul·lar allò que és important: estimar els demés. “Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu.” (Mt 21,33) 

La litúrgia d’aquests dies proposa unes lectures que ens orienten a celebrar el gran esdeveniment del Nadal. La gran festa. És una preparació per acollir a qui se’ns presenta com l’alliberador dels sofriments, el Salvador. Però, la seva vinguda necessita de la nostra complicitat per fer present el testimoniar de la seva vinguda, per fer viu l’anunci del seu naixement. Cadascú de nosaltres hem d’ajudar a estendre el sentit del Nadal a cada racó de la nostra societat. “Aneu a anunciar a Joan el que heu vist i el que heu sentit dir: els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, el sords hi senten, els morts ressusciten, els desvalguts senten l’anunci de la Bona Nova”. (Lc 7,22)

dijous, 15 de desembre del 2016

El Nadal que s'acosta

La lectura del profeta Isaïes durant el temps d’Advent és una bona preparació per copsar el sentit del Nadal. Isaïes presenta l’esperat salvador com un pertorbador de l’ordre establert. Res serà igual després de la seva vinguda. Les contradiccions es resoldran i els antagonismes s’esvairan. Passaran coses impensables. Tota la lògica present esdevindrà superada per un temps nou real en una terra nova.

La imaginació creativa d’Isaïes ens desborda constantment en la seva constant contraposició de plans antagònics. Hi ha moments que parla que l’estepa es convertirà en jardí i el jardí en un bosc; en altres se’ns diu que el llop conviurà amb l'anyell, la pantera jaurà amb el cabrit; menjaran junts el vedell i el lleó, i un nen petit els guiarà. Aquestes imatges agiten l’esperança i animen a confiar plenament en la força salvadora d’aquell que ha de venir.

La promesa profètica de l’Advent que ens presenta Isaïes és que vindrà un temps en el qual el fruit de la justícia serà la pau, la calma i la seguretat. ¿No és això el que esperem?. La gent de bé volem que els pobles del món visquin en pau, que les seves terres siguin segures i les vides de les persones tinguin benestar, i tothom pugi reposar en tranquil·litat. No hi res millor que aquesta promesa del profeta. Ell mateix anuncia la felicitat per aquells que tenen aquesta confiança. Aquest és el meu desig de sentit pel Nadal que s’acosta.

dimecres, 14 de desembre del 2016

La postal

No pensava experimentar les mateixes sensacions que Ricardo Daza quan quedà seduït per una simple i senzilla fotografia de Mies van de Rohe. Ricardo Daza, a partir de la contemplació d’una solo foto d’aquest arquitecte sabé llegir-la i interpretable fins a treure-li el màxim partit. Tota aquesta experiència està recollida en el magnífic llibre Buscando a Mies on l’autor va deixatant en seu procés deductiu a partir de la contemplació de la fotografia. Poc a poc, Ricardo Daza sap interpretar la múltiple i variada informació present en la imatge fotogràfica.

He tingut la mateixa experiència a partir d’una vella postal de l’aeri de sant Jeroni de Montserrat. La postal aportava molta informació més enllà de mostrar una de les cabines de l’aeri en un dels seus viatges per la paret de sant Jeroni des de l’any de la seva inauguració 1929 fins el seu darrer, l’any 1983. La llegenda de la postal permetia saber qui era l’autor de la fotografia, el seu editor i, indirectament, estirant molt el fil, saber quan s’havia fet. Pot ser no amb exactitud, al menys en quin període. El nom del fotògraf remetia a una de les botigues més centenàries de Barcelona, avui lamentablement desapareguda, Estamperia de Arte de la plaça del Pi nº 1. Aquesta informació, tota present en la llegenda obria un camp d’estudi força interessant sobre la personalitat i el treball gràfic de Joan Artigues, fotògraf i propietari d’aquesta botiga. Existeixen altres postals iguals que l’anterior amb una informació totalment diferent. Simplement es limiten a reproduir parcialment el seu contingut.

La fotografia també donava informació de la vegetació de l’entorn i l’estat de la carretera del monestir de Santa Maria fins a can Maçana. Però, el que em cridà més l’atenció foren les edificacions de les cases que es veuen en la part superior de la carretera i que, per la seva posició, estaven situades resseguint un revolt de la carretera de Monistrol de Montserrat. Sens cap mena de dubte aquestes cases, situades a l’entorn de la font dels Monjos eren els habitatges d’una petita urbanització coneguda en el seu temps com el Parc de la Colònia Puig. A partir d’aquí he començat a estirar el fil, tal com feu Ricardo Daza amb la fotografia de Mies van der Rohe.

dimarts, 13 de desembre del 2016

Anem malament

Afirmació inicial per esvair qualsevol dubte posterior. Defenso la llibertat d’expressió per tota persona, fins i tot quan el seu exercici pugui afectar les meves creences més íntimes. Contra la tendència de penalitzar l’exercici d’aquesta llibertat, confio més en la responsabilitat de cada persona en exercir aquest dret. Dit això, la següent afirmació és per condemnar el comportament de la CUP que sembla buscar més l’efectisme gestual que la intel·ligència política. La majoria independentista al Parlament de Catalunya és feble i fràgil. Tot i així, hi ha un acord polític per arribar a la meta de la independència. La garantia d’assolir aquest objectiu és la unitat de les forces independentistes, però tot sovint veiem com els esdeveniments l’alteren. Les forces de l’Estat saben que la gran debilitat històrica dels catalans és la seva facilitat en esmicolar la unitat i, com que això és així, sembren el camí cap a la independència de nombrosos paranys que poden trencar-la un cop més.

Aquesta és l’estratègia de l’aparell de l’Estat, sinó és així, ¿com s’explica que a una setmana de l’inici de la discussió pressupostària al Parlament es detenen a varis membres de la CUP per anar a declarar? La primera resposta d’aquests a les detencions ha estat visceral, com és propi d’una formació jova, jovenívol, més sentimental que analítica, més de sang calenta que d’estratègia política. Res a dir contra aquesta actitud, però la política necessitat també de racionalitat i no només de gestualitat. El comportament de desafiament constant dels cupaires al que ells anomenen la legalitat vigent erosiona la unitat de l’independentisme. No tothom dins del bloc per la independència comparteix els punts de vista de la CUP sobre com comportar-se davant de les provocacions de l’Estat.

Determinada gestualitat de la CUP debilita la unitat dels independentistes, no amplia la seva base social i ens fa menys simpàtics fora del nostre país. Un dels valors del procés català a la independència era la seva unitat, seriositat, dimensió cívica i respecte democràtic. Sembla que ara, poc a poc, anem perdent aquest capital polític. Novament, el catalanisme polític ha repetit els errors de sempre: no saber mantenir la unitat davant les provacions exteriors. Al final, la conclusió plausible és que les forces de l’Estat han mogut bé els seus fils i han sabut gestionar bé les seves influències per provocar un conflicte que erosiona i debilita l’independentisme. 

dilluns, 12 de desembre del 2016

La boira

La boira, aquest fenomen meteorològic tant emprenyador, ha estat present durant bastants dels dies de festa de la setmana de la Puríssima constitucional. Si puc, procuro anar a Vilanova de Meià (la Noguera). Des de casa veig venir la boira pujant lentament per la coma de Meià. Primer s'insinua en forma de tel, quasi imperceptible, podria confondre’s amb el fum d’alguna xemeneia, però la intuïció anuncia que el clima està canviant. Hi ha emoció en suspensió a l’aire. Sense soroll el tel esdevé més espès, s'allarga i comença a engolir-ho tot sense fer soroll. Al final tot està inundat d'una claror espessa, freda i humida. Sempre hi ha la vana esperança que el sol s'imposi, però sovint és una batalla perduda. La calma de la boira acompanya tot el dia i esdevé més fantasmagòrica a mesura que el sol, purament una intuïció, s’esmorteeix a la llunyania. Quan arriba la foscor de la nit, l'enllumenat públic refracta ampliant les sensacions fantasmagòriques. Les ombres mal il·luminades pels fanals s’allarguen sens fi i deixen entreveure que dins de la boira suren els objectes. 

Hi ha pobles que la boira hi ha estades durant varis dies. Tothom hi està acostumat, però tot i així no és fàcil adaptar-s’hi. Els butlletins meteorològics sobre les boires són imprecisos. ¿Poden ser precisos?. Les incidències viaries no recullen amb detall l'estat de les afectacions per boira. Dóna la impressió que les carreteres comarcals, vertaderes artèries que alimenten el país, no mereixen massa atenció, malgrat que en moltes ocasions són els camins humils emprats per arribar a les grans vies de comunicació. Tampoc la informació on line es generosa alhora d’explicar la situació de la boira. Mentre els radars dels homes del temps expliquen puntualment l'evolució de les pluges, no es dóna massa atenció a la boira. Sembla una informació residual, menor, sense massa importància. Pensava que no era possible ser més precís alhora de parlar de la boira, però al vespre, després de travessar mitja Catalunya per dins de la boira, arribo a casa i veig el telenotícies nit m’adono que el presentador ensenya una magnífica imatge de l'estat de la boira en tot el país. Sorpresa, si això és possible ¿per què aquesta informació no està disponible on line?. Amb una mica d’astúcia i paciència m’hauria estalviat tants quilòmetres de boira.

diumenge, 11 de desembre del 2016

Dolor en ple Advent

El cristians cantarem a la missa del Gall pau a la terra als homes de bona voluntat. Per la comunitat de creients el Nadal és un temps litúrgic que s’hi arriba després de tot un temps d’Advent on les lectures dels profetes ens preparem per l’esdeveniment. Els profetes ens parlen constantment de pau i ens conviden a treballar a favor d’ella. Fins i tot, ens arriben a proposar transformar les espases en relles. Alguns salms afirmen que la bondat i la pau esperades regnaran a la terra. Però el temps d’espera és fa massa llarg. Les persones de bona voluntat assisteixen impotents a la quotidiana mort massiva d’innocents. Els crims d’odi, de venjança i el terror foll omplen dia darrera dia els noticiaris. 

Aquest cap de setmana el terror s’ha escampat per Turquia, Egipte i Somàlia. Uns atemptats cruels han segat de nou moltes vides. La llunyania dels morts no ens pot deixar indiferents. Les seves morts clamen justícia. No ha de ser una justícia venjativa com expressen alguns polítics turcs. La justícia ha de dur la pau i només serà justa si és capaç d’eradicar les raons de tant odi i maldat. La civilització de la globalització té importants dèficits d’humanització. A les societats occidentals els valors i principis vertebradors de tota una civilització s’esmicolen, però la situació a alguns països amb un altre registre cultural no és millor. En aquests llocs, la precarietat democràtic de la societat junt amb la debilitat de l’Estat i la total absència de protecció social de la població són raons profundes d’un malestar que alimenta la folia del terror. Treball per la pau, es construir justícia i per ser justos cal alliberar als pobles de tota opressió.

dissabte, 10 de desembre del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Al contemplar el sol evoco el cant de Zacaries que ens recorda que vindrà un sol per il·luminar als que estan a la fosca i guiar el nostre passos per camins de pau. L’Advent és un caminar cap a l’acompliment de les esperances que vindran de la ma de qui ens pot salvar dels torbaments, les pors i tota mena d’opressió que ens entristeix o ens manté en la injustícia. “No tinguis por, Maria; Déu t’ha concedit el seu favor. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús” (Lc 1,30-31)

Esperem celebrar amb joia el Nadal. Certament, aquests dies conviden a l’espera d’una gran notícia: ha nascut el Salvador. Però el missatge es quedaria a mig camí sinó no féssim com els pastors: no tenir por i contemplar, tal com posem les figures del pessebre, el sentit del misteri d’aquesta nit santa. Fent-ho comprenem que la saviesa de Déu està entre nosaltres per ajudar-nos a estimar-nos i ser bones persones. “Però les obres acrediten l’autèntica saviesa” (Mt 11,19)

divendres, 9 de desembre del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Hem de confiar i viure esperançats. Vindran un dies d’alliberament i justícia. Temps per estimar i ser estimats sense reserves. Seran dies perquè la fidelitat i l’amor es trobaran i tot s’omplirà de pau i bondat. Temps perquè la fidelitat, la bondat i la pau estaran entre nosaltres.

 Ell és a prop per salvar els seus fidels, 
i la seva glòria habitarà al nostre país. 
La fidelitat i l'amor es trobaran, 
s'abraçaran la bondat i la pau; 
la fidelitat germinarà de la terra 
i la bondat guaitarà des del cel. 
El Senyor donarà la pluja 
i la nostra terra donarà el seu fruit. 
La bondat anirà al seu davant, 
encaminarà les seves petjades. 
 (Sl 84,10-14) 

 L’amor transforma i canvia la vida i la història de les persones. L’amor pot aconseguir fer de l’impossible realitat. Estimant tot esdevé diferent perquè l’amor, tot ho pot i tot ho transforma. “S’alçaran les fondalades s’abaixaran les muntanyes i els turons., la serralada es tornarà una plana, el terreny escabrós serà una vall. Llavors apareixerà la glòria del Senyor i la veurà tothom alhora”. (Is 4-5) 

En el Nadal que s’acosta, Déu ens proposa pau a la terra i en els nostres cors. Per manifestar-ho se’ns presenta com una persona com nosaltres i ens convida a acostar-nos-hi confiadament. Des de la feblesa d’un infant i la senzillesa d’un pessebre Déu ens acull tal com som. “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar” (Mt 11,28)

dijous, 8 de desembre del 2016

La paret de tàpia

Ahir parlava dels marges o murs de pedra seca de Montserrat, avui podria parlar del mateix, però de Vilanova de Meià. N’està ple. Per tot arreu se’n troben i dignifiquen el paisatge. Però no en parlaré. Voldria recrear la visió d’una petita edificació de tàpia. A l’entrada de Vilanova de Meià, tot venint d’Artesa de Segre i passat el cementiri, es troba a ma esquerra una petita construcció de formigó prefabricat que, amb poc gust estètic però encert pràctic, resguarda una senzilla barraca feta de pedra i tàpia. És un elogi de la senzilla i humilitat constructiva capaç de perviure molts anys. Fa uns anys, amb encert, l’ajuntament decidí protegir-la per evitar-ne la seva ruïna. Per sort, avui encara resta en peu. En les seves parets encara es poden veure les senyals de les tapieres que ajudaven a créixer la construcció. Com a tècnica constructiva era molt econòmic, pròpia dels llocs secs i amb d’escassos recursos. 

Admiro aquestes obres humanes, fetes amb enginy i sabent aprofitant els petits materials disponibles en el moment. La contemplació de les parets de tàpia evoca l’esforç dels habitants de la coma de Meià per sobreviure com sigui. La vida d’aquesta coma no fou sempre fàcil. Hi hagueren moments molts bons, però també llargues temporades, massa llargues per molts, que la terra fou poc productiva i els recursos naturals complementaris flaquejaren. Foren temps d’emigrar, de deixar la terra estimada per anar a fer fortuna allí on hi havia feina. Qualsevol porteria o bar de Barcelona o Lleida servien per enyorar l’aixada o el cafè del poble. Però no hi havia alternativa. Quedar-se a la coma era el no futur, marxar esdevenia una esperança. Les persones s’anaren lluny de la coma, mentre les parets de tàpia restaren soles esperant el pas callat del temps. Mentrestant, el cementiri proper guardava molts dels somnis trencats del vilanovins.

dimecres, 7 de desembre del 2016

Parets i marges de pedra seca

Sovint, anant d’excursió per Montserrat, en els llocs menys esperats, es pot descobrir un mur de pedra seca tapat per la vegetació, quasi imperceptible a la vista, o adonar-se del marge ben obrat per falcar l’estabilitat d’un camí. Cada cop que em trobo a un mur o un marge estic una estona aturat i contemplo la bellesa de la factoria de pedra. És tot un art construir aquests murs. Quan en veig un penso amb les persones que, ves a saber quan, aplegaren les pedres, no sempre a ma, i pacientment les col·locaren una damunt l’altre amb matemàtica precisió. L’obra es digne de contemplació i admiració. Moltes d’aquestes belleses encara són visibles en molts indrets de la muntanya de Montserrat. De tant en tant, es mostren a la curiositat del caminador que emprenent un corriol sense saber que trobarà de sobte descobreix un magnífic mur sense alta missió, ara, de lloar la bellesa. En altres ocasions, els senders montserratins estan fermament consolidats per importants, o discrets, marges que asseguren que el camí no s’escoli muntanya avall.

La majoria d’aquestes petites obres d’art petri podrien explicar moltes històries que ben segur ens meravellarien o explicarien tragèdies pròpies de la gent del bosc, carboners o peregrins penedits. Ara resten mudes. Estan a l’espera de ser descobertes i contemplades. Des del seu silenci veuen passar el temps i resisteixen com poden. Alguns marges han resistit moltes inclemències i adversitats, tot i així s’alcen ben ferms; d’altres comencen a defallir sota el trescar continu d’algunes persones que semblen que hagin fet de la muntanya un espai per batre rècords, consumir desaforadament energies o córrer en algunes de les multitudinàriament curses que malmeten, any darrera any, molts dels camins montserratins. Però el record del passat perdurà en aquells llocs que puguin restar amagats de la capacitat destructiva humana. Per sort, encara hi ha molts indrets que ens permeten encara dialogar silenciosament amb el passat per adonar-nos que aquesta muntanya fou, anys enrere, un espai de treball o lloc de pas pels peregrins. Deixem-nos seduir per la bellesa de la pedra seca.

dimarts, 6 de desembre del 2016

La controvèrsia del dia de la Constitució

Avui, el dia de la Constitució, ha estat un festivitat estranya. Moltes ciutadans han viscut el dia amb indiferència, com a molt han procurat fer pont i anar a escampar la boira. Altres, uns quants menys, han manifestat el seu rebuig constitucional anat a treballar en les institucions locals. A Catalunya, un altre grup de ciutadans, menors que els anteriors, han celebrat la commemoració de la Constitució. Fora de Catalunya, excepte la nova esquerra, tothom ha procurat deixar ben clar que celebraven de cor la festivitat perquè la unitat d’Espanya estava en perill i el llegat constitucional era el ciment que garantia la no desintegració del país. 

 He seguit amb atenció les declaracions d’uns i altres per contrastar els seus arguments. Els defensors de la festa, ja ho esmentat, ho feien per salvaguardar la unitat d’Espanya i els detractors rebutjaven la Constitució perquè no permet la independència o la democràcia participativa, per exemple. Curiosament, cap argumentari destacava que, tot i les imperfeccions, aquesta constitució permeté a moltes persones transitar d’una dictadura a una democràcia. Això ja em sembla suficient per estar-hi agraït. No entenc que hi alguns polítics d’esquerres radicals diguin que la Constitució no els representa, que no l'havien votat o que se'ls ha imposat. Certament, alguns d’ells ni havien nascut quan altres ciutadans votaven sí a la Constitució. Per això celebro la festa de la Constitució no he trobat en cap dels discursos crítics a la Constitució unes paraules càlides de reconeixement a l’horitzó de llibertat i democràcia que portà a aquest país. Gràcies això, avui algunes persones poden criticar-la, blasmar-la i desobeir-la, si és el cas. Per celebrar l’efemèride he anat d’excursió.

dilluns, 5 de desembre del 2016

Els instruments de les bones obres. I

Els cristians escoltem molt la paraula de Déu i la pràcticament menys del que voldríem. Anem per la vida dissociant el testimoniatge de la fe i els principis de la fe. Una manera per evitar aquest esquinçament és conrear la vida interior. Un camí per fer-ho, entre altres, és meditar de tant en tant la Regla de sant Benet. És una bona guia per l’interior i per ser bon cristià. El pare abat Gabriel Brasó escriví “convé presentar la Regla de sant Benet en el seu contingut doctrinal, en tant que s’orienta a estructurar una espiritualitat, és a dir, una manera concreta de viure l’Evangeli en seguiment a Crist” (text escrit en la presentació de la regla benedictina editada l’any 1966). Efectivament, aquestes paraules prenen tot el sentit al llegir la Regla a la llum del dia a dia de qualsevol cristià.

Un exemple del valor actual de la Regla són els diversos instruments de bones obres proposats per sant Benet en el capítol IV “Quins són els instrument de les bones obres”. En són uns quants. En aquest camí de preparació de l’Advent suggereixo llegir i meditar algunes d’aquestes propostes, junt amb la lectura dels textos bíblics que les inspiren. Els instrument de bones obres de sant Benet aporten als cristians uns bons referents per estructurar la vida interior i ajuden a ser testimonis de la fe en Jesús. Es pot començar amb les següents recomanacions:

²⁵ No donar una pau fingida. “La seva llengua és una fletxa mortal, tots duen l'engany als llavis: parlen amablement amb els companys, però per dintre van amb ganes d'enxampar-los.” (Jr 9,7)

²⁶ No abandonar la caritat. “Per damunt de tot, tingueu un amor intens entre vosaltres, perquè l'amor cobreix una multitud de pecats” (1Pe 4,8).

²⁷ No jurar, no fos cas que perjurés “També sabeu que es va dir als antics: No trenquis els juraments. I encara: Compleix allò que has jurat al Senyor. Doncs jo us dic: No juris mai; ni pel cel, que és el tron de Déu” (M7 5,33-34).


²⁸ Dir la veritat amb el cor i amb la boca “Quan parla no escampa calúmnies, mai no fa mal al proïsme ni carrega a ningú res infamant”. (Sl 14,3)


² No tornar mal per mal. “No torneu mal per mal, ni injúria per injúria; ben al contrari, beneïu, ja que Déu us ha cridat a rebre en herència una benedicció” (1Pe 3,9) o “Mireu que ningú no torni a un altre mal per mal, sinó procureu de fer el bé als germans i a tothom” (1 Te 5,15)

diumenge, 4 de desembre del 2016

Completar la memòria històrica

A Catalunya, la sensibilitat i la pressió social, junt amb la receptivitat de les institucions polítiques, han fet possible començar a retornar la dignitat de les persones assassinades per la revolta franquista o la posterior dictadura. La dura repressió dels vencedors de la Guerra Civil pretengué esborrar la memòria d’aquests persones. És difícil pensar que vivim en una societat democràticament normalitzada quan encara hi ha persones que busquen els seus familiars per fosses o en els marges de camins o carreteres. El franquisme encara perdurarà soterrat en molts indrets del nostre país mentre hi hagi famílies que no puguin enterrar els seus ésser estimats amb dignitat. Com perviurà també mentre es mantinguin sense anul·lar en les sentències injustes dictades per tribunals de guerra o d’excepció. El país necessitat mantenir una memòria història activa a favor de fer justícia i restituir la dignitat d’aquelles persones assassinades o maltractades.

La positiva tasca feta des de les institucions públiques a favor de la memòria història hauria de completar-se en la direcció de donar a conèixer a la societat catalana els casos de moltes persones que patiren la repressió dels anomenats escamots d’incontrolats. Aquest mot és un eufemisme perquè, tal com expliquen molts coneixedors del tema, aquests grups estaven molt més controlats del que ens pensem. Moltes famílies catalanes veieren com els escamots s’emportaven als pares, germans, fills per fer no tornar-los a veure mai més vius. Altres hagueren d’emprendre el camí de l’exili per escapolir-se de les visites nocturnes d’aquests grups de milicians armats. Aquests fets, també formen part de la memòria històrica dels familiars d’uns catalans que foren assassinats simplement per ser catòlics, benestants o no identificar-se amb les ideologies que condicionaren el poder de la Generalitat a partir del juliol de 1936. Molts catalans moriren per la repressió venjativa d’uns escamots més convençuts de fer la revolució, o simplement saldar comptes enrederits, que defensar la legalitat democràtica de la República. Aquestes famílies també esperen la dignitat de la memòria històrica.

divendres, 2 de desembre del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Estem a l’Advent. Temps en que la litúrgia catòlica convida als creients a meditar el sentit de l’espera de la vinguda de Jesús. El Nadal culmina l’Advent, l’Advent ens porta, dia darrera dia, cap a la gran festa del Nadal. Esperem el temps en el qual la pau i la justícia del Crist faran realitat el Regne de Déu. Hem d’obrir el cor i descobrir cada un dels moments que es troben en temps d’espera de l’Advent. “Jesús entrà a Cafar-Naüm. Un centurió l’anà a trobar i li deia “Senyor, el meu criat és al llit a casa, paralític i amb uns dolors terribles”. Jesús li diu “Vinc a curar-lo”. Li respon el centurió: “Senyor, jo no sóc digne que entreu a casa meva. Digueu-ho només de paraula, i el meu criat es posarà bo”. (Mt 8,5-8)


El temps d’Advent convida a preparar el cor per acollir el Nadal. Durant aquestes setmanes les persones de bona voluntat podem meditar i aprendre del que diuen les escriptures santes. Aprendrem que la Paraula de Déu és viva perquè s’adreça al cor de cada persona. Cadascú sentirà les mateixes com si fossin adreçades a ell de manera personalitzada.“No judicarà per les aparences ni decidirà pel que senti dir; farà justícia als desvalguts, sentenciarà amb raó a favor dels pobres del país. Un reny de la seva boca abatrà el violent, una alenada dels seus llavis matarà l’injust. S’armarà de justícia la cintura, se cenyirà de lleialtat” (Is 11,3-5)

dijous, 1 de desembre del 2016

Irrenunciables ètics sobre la propietat

En la reunió mensual del capítol català de la fundació pontifícia Centesimus annus hem reflexionat sobre els irrenunciables ètics cristians de la propietat. Ens ha estat de gran ajut els criteris elaborats pel grup econòmic de Cristianisme i Justícia, i els criteris morals aportats pel pare Jesús Renau. La seva intervenció inicial ha servit per presentar quins són els principis teològics cristians previs a qualsevol reflexió sobre la propietat. Aquests principis són vàlids bàsicament per la gent que té com a referent els cristianisme i no necessàriament han de ser compartit per persones que provenen d’altres tradicions de pensament o creences. Anuncio breument aquests principis teològics.


El primer es refereix a la dignitat inqüestionable de totes les persones. El fet de ser tots fills de Déu iguala la humanitat i anul·la qualsevol discriminació o diferència. La dignitat ve com un do de Déu. El segon principi és la destinació universal dels bens és la humanitat sencera. Tot el potencial creatiu de les persones, el propi progrés de creixement i benestar ha d’arribar a tothom sense distincions. El tercer principi, molt present en els antics pares de l’Església, és reconèixer que els éssers humans no som amos, sinó administradors dels bens que legítimament posseïm. Aquesta administració s’ha d’orientar al bé comú. Breus i clars principis que serveixen per orientar tota reflexió cristiana sobre els temes econòmics i, especialment, els relacionats amb el tema de la propietat.