La factura digital

Es comenta molt de l’existència de la fractura digital. Es diu que aquesta és un exponent de les dificultats que tenen algunes persones per incorporar-se a l’onada de la modernitat tecnològica de la nostra societat. És evident que sinó s’està al dia dels avenços de les tecnologies de la informació i de la comunicació es perden oportunitats d’ampliar coneixements i relacions. Per això es parla de l’analfabetisme digital i es fan programes per evitar que una part de la població segueixi en aquesta situació. 

Es parla menys de la factura digital. Amb això vull expressar els costos socials derivats de l’extensió d’aquestes tecnologies i els costos personals associats a estar enganxat a aquestes tecnologies. En alguns casos el consumidor valora justos els costos cobrats per tenir aquestes tecnologies, però en altres ocasions la qualitat del servei ofert és deficient. És habitual que hi hagi zones de les poblacions amb baixa o nul·la cobertura, o que la xarxa d’accés a Internet sigui intermitent. En aquestes casos, que els visc amb més freqüència que hom desitjaria, és evident que no vivim en el món ideal referent a aquestes tecnologies. Les companyies que ofereixen aquests serveis, que gaudeixen una situació d’oligopoli, abusen de la seva posició preeminent per donar un servei que, cobren puntualment però es de qualitat més que dubtosa 

El malefici de les inèrcies

Tinc la impressió que davant les tragèdies col·lectives les institucions públiques no saben massa que fer i com gestionar el sentiment de dol col·lectiu i l’expressió de la solidaritat amb les víctimes i els seus familiars. Com això és així, s’actua d’acord amb les inèrcies. És a dir, es fa com s’ha fet sempre en casos similars, sense adonar-se que el context social ha canviat. Al fer-ho d’aquesta manera passa que no s’encerta del tot amb el que cal fer d’acord amb la nova realitat social. En un post anterior ja he reflexionat sobre alguns aspectes relacionats amb el funeral de la Sagrada Família en record a les víctimes de l’accident de Germanwings. Amb aquesta nota amplio aquesta reflexió. Considero que les autoritats públiques i eclesiàstiques han actuat sota el pes de les inèrcies, sense ser del tot conscients que el context social ha canviat profundament.

Primera reflexió. Les institucions públiques del país, volent trobar una manera d’expressar la solidaritat dels ciutadans amb les víctimes cregueren adient fer un funeral religiós. Si en algun moment algú pensà que hauria estat millor una cerimònia no confessional, el pes de la inèrcia impedí que aquesta idea prosperés. Però, a un equivocació s’encadenà una altra. Un cop les autoritats decidiren fer un funeral religiós la inèrcia condicionà el gest i vingué el següent error formal. En lloc de convocar a totes les religions afectades per raó de les creences de les víctimes i persones que poguessin representar les víctimes sense creença religiosa les inèrcies tornaren a fer una mala passa. Seguint aquestes les pràctiques de temps passats, els promotors deurien pensaren que, donat que es vol fer un funeral religiós ¿qui millor que l’Església catòlica per organitzar-lo? justificant  aquesta decisió per considerar-la la més preparada per assumir aquestes cerimònies. Nou error.

Un cop l’Església catòlica assumí l’encàrrec d’organitzar la cerimònia religiosa les inèrcies seguiren jugant males passades. Els responsables catòlics no saberen renunciar a la preeminència per les autoritats públiques i, en lloc de renunciar al protagonisme proporcionat per l’error institucional, decidiren exercir-lo sense preguntar-se si era possible fer una altre cerimònia més coherent amb la diversitat religiosa de la societat. Novament, la inèrcia determinà fer les coses com s’havien fet sempre i assumir els rols que la tradició reserva a la confessió majoritària. Així, sobre l’error de les institucions públiques cal sumar-hi l’equivocació de l’Església catòlica de no haver tingut la iniciativa de no situar la cerimònia en un marc interconfessional. Actitud que hauria corregit el model proposat per les institucions públiques. En conclusió, donada la capacitat humana d’actuar sota el pes de models més propis d’un passat que de la realitat present,  val la pena, a fi de vèncer els maleficis de les inèrcies, que les autoritats públiques i religioses acordessin dissenyar un protocol d’actuació per esquivar els equívocs viscuts en els darrers dies.

El colesterol i el salafisme

Al salafisme li passa el mateix com el colesterol, n’hi ha de bo i de dolent. El mateix podríem considerar de diferents actuacions de les persones. Ja que les conductes condicionen les nostres percepcions morals. Per això, resulta prudent saber diferenciar el que és bo del que no és, o l’inrevés. Insistir reiteradament que el salafisme és intrínsecament dolent és un error greu i d’una gran miopia estratègica. El ministre de l’Interior del govern espanyol està enrocat en aquesta tessitura. Per ell, tot el salafisme resulta dolent. Continua insistint en que la fundació Nous Catalans assumeix riscos perquè que el seu president, Àngel Colom, capta immigrants per a la causa sobiranista malgrat el perill que hi hagi salafistes que trobin empara sota les sigles de l’entitat. ¿On està el risc, senyor ministre? ¿en els independentistes o en els salafistes? ¿en tots dos? ¿o si resulta que cap dels dos són el problema?.

Convé que algunes autoritats públiques apamin les seves paraules sobre el salafisme i els salafistes. La mateixa advertència es podria aplicar a alguns medis de comunicació i certs tertulians habituals. Amb el salafisme no es pot beure pel broc gros. No es pot demonitzar a tota una interpretació de l’Islam, per més rigorista o tradicionalista que sembli. A França, els analistes sobre el combat contra la radicalització dels francesos musulmans alerten del perill de estigmatització del salafisme. Un informe del Senat i  un estudi promogut per l’associació de les Víctimes del Terrorisme recomanen una apropament estratègic al salafisme no violent per frenar les possibles derives terrorista d’alguns salafistes. Es proposa integrar el salafisme religiós moderat en la corrent de defensa dels valors constitucionals, de la convivència i del civisme.

Mentre això passa en el país veí, aquí, tot un ministre de la seguretat de l’Estat, gira els anteriors arguments i propugna l’associació del salafisme amb el jihadisme terrorista. Sense immutar-se repeteix que a Catalunya hi ha 50 oratoris salafistes i, tot seguir afirma, que de les onze operacions contra els jihadistes, cinc han tingut lloc a Catalunya on s’han detingut 25 terroristes. La manera de transmetre aquesta informació, sempre parlant de l’independentisme, la intenció del missatge comunicatius és el mateix: esperar que els ciutadans associïn independentisme, jihadisme terrorista i salafisme. Considero més intel·ligent comprendre que existeix un salafisme que, com el colesterol, és bo més que dolent.

La política com a teatre

Ahir vaig sentir com una persona, candidata a l’alcaldia de la ciutat de Barcelona, en una entrevista televisiva, justificava la decisió de substituir l’anagrama de la formació política per la seva foto. La raó, segons aquesta persona, era simplement mediàtica. Va explicar la importància de la imatge en política i la influència que les imatges tenen en les decisions dels ciutadans. Te raó. L’anàlisi de la comunicació política evidencia el major pes que s’atorga a la imatge en detriment de la paraula, el discurs polític pur. Si abans, el relat polític dominava tota la comunicació política, sempre apel·lant a la raonabilitat del discurs, ara tenen molt més les impressions que provoquen les imatges i la mobilització dels sentiments. La política confia molt més en la emotivitat, que en el convenciment de les raons.

Les paraules polítiques, enteses com expressions d’ideals i conviccions, han estat apartades de l’arena política. Els partits s’han anat buidant de relats convincents i el seu espai l’ha omplert la consigna; el missatge curt que busca colar-se en qualsevol aparició del dirigent polític. Els pocs segons d’aparició en televisió ha comprimit la política en quatre paraules i una carpeta amb l’anagrama del partit que funciona com a decorat. Els arguments són substituïts per emocions i imatges. Ens trobem davant l’emergència de la política espectacle. Avui la política és més teatre imaginari que debat d’idees i confrontació d’alternatives. Curiosament, algunes de les formacions polítiques que més critiquen aquest fet, semblen apuntar-se a aquesta interpretació teatral de la política. Fins i tot, alguna d’elles no ha dubtat a incloure un actor en les seves llistes. Dóna la impressió de que els medis de comunicació, en lloc d’estar al servei de la transmissió de les idees polítiques, condicionen com la política transmet les seves idees. 

Montserrat, poesia de pedres vives.

Les persones som, en part, el paisatge que hem mirat i viscut. El que veiem ho integrem com experiència i ens acompanya al llarg de la vida. El paisatge forma part de la mateixa identitat de l’individu i ajuda a definir la seva personalitat. Hi ha persones que transparenten els llocs que han viscut o amb els quals s’identifiquen. Aquesta és la meva sensació en relació al paisatge montserratí en tota les seves facetes i variants. La majoria de racons de la muntanya, dels monestirs i del santuari de la Mare de Déu formen part de la meva vida. En part, sóc el que sóc perquè l’entorn de Montserrat ha incidit de moltes maneres. La meva vida interior, per exemple, ha pouat, i encara ho fa, de l’espiritualitat que transmeten els monjos de Santa Maria de Montserrat. Recentment, he ampliat aquesta referència amb la vida comunitària de les monges de Sant Benet de Montserrat. També han influït en mi altres persones que tenen en comú la seva relació amb Montserrat.

El paisatge montserratí, amb les seves agulles i roques, pot semblar inalterable al llarg del temps, però sempre és diferent. En cada moment, sembla inèdit perquè estan plens de matisos que depenen del moment del dia o de l’estat d’ànim de quan són contemplats. Sempre quedo sorprès pel diàleg que la meva mirada fa amb aquesta paisatge. Per això pot resultar incòmode d’anar amb mi d’excursió perquè tantes estones passo caminant com aturat contemplant el que ells meus ulls poden abastar. Per més que els racons de la muntanya em siguin prou coneguts, sempre apareixen com inèdits perquè tot canvia de tal manera que cada instant esdevé una experiència contemplativa nova i irrepetible. La memòria guarda amb afecte aquests instants. El seu record és complaent. Seguint la idea d’un magnífic llibre editat als anys 60 del segle passat podríem dur que Montserrat són persones i pedres. Quant contemplem el seu paisatge és quan Montserrat esdevé poesia de pedres vives. 

El vel esquinçat

En els relats de la passió s’explica que en el moment de la mort de Jesús “la cortina del santuari s'esquinçà en dos trossos de dalt a baix” (Mc 15,38). Els teòlegs interpreten aquest text en ele sentit de mostrar l’esquinçament del vel del temple com una imatge evocadora de que a partir d’aquell moment no hi ha separació entre l’espai sagrat i el profà. La mort de Jesús unifica en una sola experiència humana el camí cap a Déu i la seva presència en tot el món.

Diu el teòleg Xavier Alegre, comentant aquest text en el llibre col·lectiu La Bíblia i els immigrants editat per Armand Puig, que a partir d’aquell moment “allò que separa de Déu no són els elements cúltics propis de la religió jueva, sinó els elements ètics, és a dir ,tot allò que, sortint de dins l’ésser humà, de la seva actitud negativa envers els altres, fa mal al proïsme”.  Així, un cop desaparegut el vel, el culte resta supeditat a la reconciliació de la humanitat en un sol poble estimat per Déu. 

Reflexions sobre un funeral

Els darrers dies s’ha obert una discreta polèmica sobre el funeral en memòria de les víctimes de l’accident de Germanwings el proper dilluns a la basílica de la Sagrada Família de Barcelona. La primera consideració a fer és sobre el caràcter d’aquesta cerimònia. Obvio plantejar la seva oportunitat, perquè és indiscutible que davant una tragèdia d’aquesta magnitud la societat necessita fer un dol i transmetre als familiars dels morts la seva plena solidaritat en el seu dolor. El que trobo discutible és el caràcter de la cerimònia. La meva sorpresa és saber, a través d’una nota de l’arquebisbat de Barcelona, que “la cerimònia religiosa per les víctimes mortals del vol Barcelona-Düsseldorf organitzada pel govern central i el govern de la Generalitat de Catalunya” En aquest sentit, el fet que l’acte central sigui una “celebració eucarística i comptarà també amb la participació d’un representant de la comunitat protestant, un representant de la comunitat jueva i un representant de la comunitat musulmana, els quals expressaran el seu condol i la seva solidaritat amb els familiars dels difunts”, transmet la idea de que encara perviuen unes actituds poc coherents amb la secularització de la societat i la no confessionalitat que han de tenir les institucions d’Estat. Promoure un funeral religiós des de les institucions de govern és un despropòsit.

Davant de situacions com aquestes, en la qual la societat vol  manifestar la seva solidaritat amb el dolor dels familiars de les víctimes, cal actuar d’una altra manera. Per compartir aquest dolor cal respectar la diversitat de creences i valors fonamentals que tenien les víctimes i tenen el seus familiars. En aquest accident han mort persones que representen la diversitat religiosa de la nostra societat. Hi havia creients de moltes religions i persones sense cap fe. Davant d’aquest pluralisme no té cap raó, és un absurd, celebrar una cerimònia exclusivament religiosa. Cal adoptar un altre format més respectuós a la diversitat religiosa de la nostra societat. Una alternativa, per exemple, podria ser un memorial dels difunts on s’expressi la diversitat de creences de les víctimes i els seus familiars. La mort ha unit les víctimes en una tràgic destí i el record dels ciutadans ha de procurar no fer distincions per les seves creences. En una cerimònia d’aquestes característiques, poden haver-hi hagi moments explícits per fer presents la singularitat de les diferents religions, però  això no li dona un to de cerimònia confessional. Hauria ajudat a trobar aquest to no confessional fer aquesta cerimònia en un espai sense cap significació religiosa.

Les institucions públiques i algunes religions tenen encara alguna dificultat important per entendre i gestionar l’espai de les religions en una societat secularitzada i unes estructures d’estat que constitucionalment no són confessionals. Em dóna la impressió que alguns cops, les inèrcies cultuals de les institucions polítiques els condiciona a actuar com si encara fossin confessionals. Per la seva part les tradicions religioses, i especialment l’Església catòlica, haurien de fer pedagogia i renunciar a la preeminència que aquestes actituds els concedeix. És una mala avantatge social.

En el cas que, per voluntat expressa d’alguns familiars es volgués fer una cerimònia religiosa, i donada la pluralitat de religions dels familiars,  és un signe d’unitat en el dolor d’aquests moments fer una cerimònia de caràcter interreligiós. La societat ha canviat el seu perfil religiós i és normal que, davant de qualsevol esdeveniment d’aquesta magnitud, s’evidenciï la seva diversitat religiosa. Per això, des de les religions, cal saber oferir un acolliment religiós diferent als models tradicionals seguits fins ara. Personalment, vaig trobar molt encertat, tot i que la cerimònia no fou interreligiosa sinó ecumènica, com es desenvolupà l’acte celebrat a Colònia el 17 d’abril on catòlics i protestants, pregaren pels morts i pel consol dels seus familiars en una emotiva celebració del record. No serà així en la cerimònia de la Sagrada Família on l’eucaristia catòlica omplirà la quasi totalitat de la celebració. És cert que l’Església catòlica té un enorme pes en la història i la cultura del nostre país, que no cal oblidar ni menystenir, però no cal ponderar aquesta preeminència amb major presència en cerimònies com aquestes. No és el moment.

En unes circumstàncies com aquestes, abandonar la perspectiva interreligiosa per accentuar la rellevància d’una religió i la subordinació de les religions considerades minoritàries, no es bo per ningú. Ni es bo socialment, perquè evidencia les dificultats que encara hi ha per assumir la gestió la diversitat religiosa en un context de no confessionalitat de les institucions de l’Estat; ni és bo per l’Església catòlica perquè el seu protagonisme preeminent en la celebració es pot interpretar socialment com imposició i induir a una confusió innecessària; i ni és bo per les religions minoritàries perquè accepten donar per bo un escenari que els atorga de nou un paper secundari i subaltern. Per això, miri’s com es miri, tinc la impressió que no s’ha encertat en el caràcter i format de cerimònia de record de les víctimes de l’accident d’aviació. 

La festa de Sant Jordi

Avui és el meu sant, a més de celebrar el patró de Catalunya i fer d’aquest fet una gran festa cívica. Ens regalem roses i llibres, gestos plens de sentit perquè amb ells manifestem l’estimació. És un dia de gran festa i per això, avui visc la festa, no escric el blog i desitjo a tothom feliç diada.

Nous estils de fer política

Avui he tingut l’agradable sorpresa de trobar-me a la sortida del metro a la plaça Catalunya una persona coneguda i d’edat madura repartint, com es feia antigament, un fulletó de propaganda de Barcelona en comú. Val a dir que era un full de tamany quarteta on destacava, amés del nom Guanyem Barcelona, la cara omnipresent d’Ada Colau ocupant tota la superfície de l’imprès amb un peu sorprenent Ada Colau alcaldessa. Reconec la meva sorpresa, ingènua si es vol, perquè aquest titular induïa a la confusió doncs qui pot avui ostentar el títol d’alcalde és en Xavier Trias, no n’hi ha un altre. El títol d’alcaldessa és una pirueta comunicativa que, segons com es miri, mereix una lectura psicològica espessa. A l’altra cara de la quarteta hi ha el decàleg de prioritats de la seva candidatura. Són unes bones definicions d’intencions, fàcils de recordar i, la majoria d’elles, perfectament assumibles per molts dels barcelonins. Però en política, a més de declarar les intencions, cal fer pressupostos i assignar recursos a les prioritats.

Avui no és pot amagar que la governança comporta establir prioritats i assignar recursos. És d’esperar que un dels socis de Barcelona en comú com és Iniciativa per Catalunya els Verds vetllaren per no oblidar aquesta dimensió no menor de la política. Prou ho deu saber ells perquè durant molts i molts anys han estat en el govern de la ciutat assumint responsabilitats de govern que ara són criticades, precisament, per Barcelona en comú. Aquesta és una altra sorpresa. Veure alguns dels col·ligats electorals critiquen el model de ciutat o les mancances en les quals ICV hi contribuí. Cal recordar, per exemple, que aquesta formació tingué la responsabilitat d’habitatge o de polítiques socials durant molts anys.

Aquesta coalició, Barcelona en comú, és ben estranya perquè sembla prescindir d’alguns dels principis bàsics d’alguns dels aliats. Per exemple, l’exaltació personalista i omnipresent de la candidata, fins a l’extrem de substituir en les paperetes electorals l’anagrama de la formació pel rostre de la candidata. Aquesta exaltació del culte a la personalitat, sembla contradictori amb l’esperit fundacional de formacions com ICV sempre més partidàries del col·lectiu, del grup o equip. Fins i tot, de la mateixa intenció que transmet el nom de la col·lació. Personalització en front del que és comú o comunitarisme. La justificació d’aquesta decisió pel poc coneixement que els ciutadans tenen del nom de la coalició versus el major coneixement de la candidata,  pressuposa un prejudici negatiu dels possibles votants, ja que se’ls considera incapaços d’identificar les paperetes sinó és per la imatge de la candidata. Vaja, tot un estil ben diferent d’entendre la política.

Tragèdia a l’escola

A la tertúlia de ràdio Estel hem parlat, com no podia ser d’una altra manera, dels lamentables fets de l’institut Joan Fuster. Recullo algunes de les idees que aportàrem els participants en el col·loqui. Hi hagué un ampli acord en criticar la rapidesa, quasi bé de forma immediata, en que les autoritats afirmaren que els fets estaven provocats per un brot psicòtic. El noi encara no havia passat els peritatges dels metges i ja s’avançava la diagnosi. Opinàvem que hauria estat millor deixar que fossin els metges qui fessin aquesta feina i no altres persones alienes a l’ofici. No obstant, era comprensible que davant la magnitud dels fets i la seva absurditat, només es podien trobar explicacions de trastorns mentals com a causes plausibles.

Darrera d’aquest comportament anòmal els tertulians ens férem vàries preguntes que també eren suggeriments. En primer lloc, tots coincidirem en abordar aquest fet des d’una perspectiva sistèmica. És a dir, la violència gratuïta exercida per aquest noi, sigui quin sigui el seu origen, no és aïllable de l’agressivitat existent en la societat i la influència que pot exercir en les capacitats cognitives de les persones, especialment en els processos d’aprenentatge dels nens i joves. Per això, la família i el sistema educatiu, cadascú en el seu àmbit tenen una gran responsabilitat.

La família ha d’actuar d’element actiu per educar uns valors alternatiu a la violència o agressivitat que es transmet per diversos canals de comunicació. Tan de bo que la unitat familiar fes aquest paper i ajudés a educar en els valors de la pau, el perdó, la misericòrdia i el respecte. Per la seva part, el sistema educatiu hauria de tenir uns mecanismes apropiats per detectar les possibles alteracions de la salut mental dels alumnes, siguin lleus o greus. Els centres de formació són llocs on els nois passen moltes hores i tenen oportunitats per manifestar a través del comportament els seus estats interiors. És necessari mirar com es poden detectar aquelles situacions que poden representar un risc per la salut mental dels alumnes. Aquesta és pot ser una tasca pendent que caldria incorporar en l’agenda política dels responsables del sistema educatiu. Val més prevenir que lamentar-se després.

La Boqueria

Feia temps que no anava a la Boqueria i he quedat esmaperdut i bocabadat. Un important nombre de parades, especialment les que queden més orientades a la Rambla s’han reconvertit i, abandonant els productes que oferien abans, ara són un perfecte reguitzell de sucs de tots mena, paquetets de fruita tallada i altres espècimens de bagatel·les gastronòmiques. Tot fa pena.

Per entre mig de les parades els turistes formen serps humanes que com termites famèliques s’escolen entre les parades. El discurs fàcil és culpar als que han afavorit un model turístic disposat a pagar mones un euro per adquirir un suc tropical d’una fruita exòtica no nom difícil de pronunciar. Però la realitat és que els amos de les parades són els que han propiciat la mutació del seu negoci emmirallats pel negoci fàcil, encara que això signifiqués la pèrdua de la fisonomia del mercat. Desconec si el director del mercat municipal de la Boqueria podia impedir l’horterada immensa en que s’han convertit algunes de les parades. Francament, aquesta Boqueria s’ha empobrit i sembla una prolongació insulsa del despropòsit de parades que han malmès la identitat de les Rambles. Adéu siau.

La responsabilitat dels laics

La glosa dominical del cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, “Els cristians en mig del món” comenta el sentit de la responsabilitat dels laics. La forta clericalització del catolicisme ha estimulat, des de fa temps, l’existència de moviments reivindicatius d’una major responsabilitat eclesial dels laics. La renovació eclesial inspirada pel Concili Vaticà II contribuí a fomentar i enfortir aquestes corrents. Molts d’aquests moviments laïcals centraren la seva activitat a l’interior de l’Església buscant actuar com un referent pels catòlics diferent als estaments eclesials dominants en la majoria de centres de decisió.

Avui, la situació dels laics a l’interior de l’Església catòlica no ha evolucionat a unes majors nivells de responsabilitat. Aquesta aspiració continua ben viva i necessària. Però, tal com senyala el cardenal arquebisbe de Barcelona, els laics tenen també una responsabilitat fora de l’Església, fonamentalment en l’àmbit de l’evangelització. El seguiment de Jesús, la proclamació del seu Evangeli, necessiten de la paraula i el testimoniatge de vida allí en les persones viuen i es relacionen.  

Davant les preguntes dels homes i dones del nostre temps, la resposta cristiana es dóna a través del testimoni viu en la societat que fan els cristians. Avui, com en els inicis del cristianisme, els seguidors de Jesús han de ser testimonis d’una bona nova que salva. Aquí és on els laics tenim un paper insubstituïble. Com diu el cardenal arquebisbe “els laics cristians tenen com a vocació pròpia buscar el regne de Déu ocupant-se de les realitats d’aquests món i ordenant-les segons Déu. Viuen en el món”. Els laics han de ser testimonis de la confessió de la fe i l’esperança en la resurrecció, especialment allí on el món sembla negar la presència de Déu. Aquesta crida del compromís dels laics en el món no anul·la la necessitat de progressar en la seva responsabilitat eclesial, però aquest objectiu no ha de fer perdre de vista que els laics han de ser testimonis del seguiment de Crist en la nostra societat.

Els models de coalició

Un dels fenòmens característics del moment present és la plausible fragmentació del panorama polític. Han aparegut noves formacions que eixamplen considerablement el ventall d’opcions polítiques ofertes als ciutadans i segons les anàlisis demoscòpiques aquestes recullen forces expectatives de vot en totes les properes eleccions. Si les coses anessin així el bipartidisme polític dels darrers anys quedarà substituït per una multiplicitat d’actors polítics i els pactes seran necessaris per la governabilitat de les institucions. ¿és bona una alta fragmentació de la representació política? ¿amb això millora la qualitat democràtica o passa tot el contrari?

L’actual sistema electoral dóna el govern a la força política que és capaç de fer una majoria estable. Sí no hi ha majories polítiques dominants, la multiplicitat d’actors polítics intensifica el pacte polític per fer govern. Inicialment, sembla que això sigui bo per la democràcia perquè estimula la creació d’acords de governabilitat; però depèn de com siguin els pactes es poden afavorir l’aparició de minories de bloqueig que impedeixin governar i desdibuixin les línies polítiques bàsiques de les partits integrats en les coalicions de govern. El dilema és prou seriós com per reflexionar, abans de manifestar les simpaties electorals, quin model de governabilitat és vol en el futur: un sistema basat en una coalició on un partit majoritari està contrapesat per altres forces polítiques o un model de coalició de moltes forces sense cap d’elles amb una posició dominant que, més que governar, donen la impressió de que s’han posat d’acord només per repartir-se els beneficis del poder. 

Odi religiós

La noticia és espantosa: una dotzena d’immigrants subsaharians foren tirats a la mar només per ser cristians. Quan la pastera en que anaven cap a Itàlia estava a punt de naufragar els ocupants es posaren a pregar a Déu. Un d’ells, demà en veu alta ajut a Crist i aquí començà la tragèdia. Els immigrants de religió musulmana aïrats tiraren el noi a la mar cridant que només es podia pregar a Al·là. Quan uns altres companys cristians del noi protestaren, també foren llançats al mar. Al final, quan després d’aquest mal moment la pastera arribà a Itàlia i foren coneguts els fets, els subsaharians musulmans han estat acusats d’assassinat amb l’agreujant d’odi religiós. Un dels supervivents manifestà que no comprenia com la religió, davant del perill de naufragi, enlloc d’ajudar a afrontar el destí comú hagués estat motiu de divisió i odi.

¿Com és possible que una religió sigui tan terriblement inhumana? ¿perquè la crueltat extrema troba justificació religiosa?, ¿perquè preval més el fanatisme excloent que la misericòrdia davant del proïsme?. Aquest trist fet, ens ha de commoure a seguir treballant a favor del diàleg interreligiós per poder conviure en la diversitat religiosa. Però, quan passen fets com els comentats, quan una religió és font d’odi tan extrem, es necessari deixar clar que no s’actua en nom de Déu o Al·là. L’odi religiós continua sent font de conflictes i tensions a l’Àfrica subsahariana i els cristians, acostumen a ser els més afectats. El martiri d’aquests cristians anònims ha de fer-nos prendre consciència que aquest situació demana un treball conjunt de totes les religions, especialment en alguns països africans perquè aquests fets no es tornin a produir mai més. 

Combatre el salafisme violent

Cal prestar una atenció especial a l’evolució del salafisme a Catalunya. El salafisme té acceptació entre la comunitat musulmana perquè es presenten com a creients perseguits per ser persones de rectitud moral provada, a més de prometre una futura de victòria i accés al paradís. A més, el salafisme radical aporta a alguns musulmans amb problemes d’identificació a la societat catalana suficients referents d’identitat per reconstruir el seu sentiment de pertinença. El discurs apocalíptic aporta seguretat i proposa unes regles de comportament precises i estrictes. Ha de fer-se un esforç des de diferents àmbits públics i de la societat civil perquè el salafisme no esdevingui el referent atractiu per les comunitats musulmanes catalanes.

Alhora d’oferir un discurs musulmà alternatiu al salafisme cal fer-ho amb intel·ligència. En primer lloc, es necessari disposar de bons arguments teològics rebatre els criteris dels salafistes radicals o d’altres grups orientats a l’extremisme violent.  Davant del discurs religiós (teològic) del salafisme radical cal ajudar a la comunitat musulmana a articular un altre discurs, sòlid i coherent amb els paràmetres culturals de la societat catalana.  En aquest sentit s’ha de facilitar que la comunitat musulmana moderada pugui combatre obertament el discurs radical mitjançant el desenvolupament d'uns argumentaris en contra adaptats a diferents situacions (polític, moral, religiós, etc.), a diferents contextos (nacional, local) i destinataris (de grup o individuals).

Al construir aquest discurs cal tenir molt present el que diuen els coneixedors del món salafista. Samir Amgar, el millor especialista francès en salafisme, considera que "el corrent salafista funciona com un multinacional religiosa ... És ara i en els propers anys, un jugador clau en l'Islam occidental." Però el sociòleg assenyala que "el salafista un cop arrelat a Occident, adopta elements de la cultura occidental i perd el seu entusiasme". En conseqüència, “atacar-lo de front és enfortir-lo, mentre que tractar-lo com un interlocutor és la millor manera de contenir-lo per afavorir un salafisme suavitzat”. Aquest hauria de ser, objectiu prioritari en aquest moments.

Noureddine Ziani

Miri’s com es miri, el que diu el ministre d’Interior de l’Estat i unes declaracions del diputat president de Ciutadans en la sessió de control del Govern porten al mateix lloc. Ambdós persegueixen el mateix fi: en primer lloc, escampar dubtes sobre el procés sobiranista per possibles connivències entre els independentistes i els jihadistes; i l’afegitó, en el cas del president de Ciutadans uns moments d’atenció periodística. ¿Quin és el lligam entre aquetes dos polítics? Tots dos, el ministre i el diputat president, esmenten la paraula màgica: Noureddine Ziani. Segons aquestes autoritats polítiques Noureddine Ziani fou expulsat d’Espanya per difondre idees salafistes i, tal com es diu profusament en els medis de comunicació, sense matissar res, el salafisme és l’avantsala del jihadisme. Un cop estimulat el ciutadà per fer les pertinents associacions mentals, el terreny queda abonat per malmetre l’independentisme mostrant-lo com col·laborador indirecte del jihadisme. Amistats perilloses, crec que deia el ministre.

Vaig conèixer a Nouredinne Ziani en diferents moments. El seu paper dins la comunitat musulmana catalana anar de menys. Primer era un activista musulmà a l’Anoia, mentre empenyia algun negoci, i progressà fins tenir fàcil accés a uns recursos econòmics que repartia generosament entre les comunitats musulmanes per atendre les seves necessitats. En aquells moments, quan la Comissió Islàmica d’Espanya, ella una olla de cols, en part per la incapacitat de l’Estat, en Nouredinne comença a adquirir força protagonisme sota la mirada atenta i protectora de la Federació d’Entitats Islàmiques d’Espanya. En aquella època, m’havien explicat, qui ho podia saber, que els problemes de la representació en la Comissió Islàmica d’Espanya era de tanta gravetat que en les trobades bilaterals Espanya-Marroc per discutir temes compartits, aquesta qüestió ocupava més temps que els acords sobre pesca.

Nouredinne Ziani  era hàbil i tenia accés a molta informació perquè les associacions musulmanes li obrien fàcilment les portes. Més endavant, quan consolidà el seu rol de referent d’una part dels musulmans catalans rebé la protecció del Conseil de la communauté marocaine à l'étranger entitat situada sota la protecció de la casa reial marroquina. Tinc encara viva la imatge, publicada en la premsa marroquina, de Nouredinne saludant personalment al rei del Marroc en una recepció de la festa anual del Tro. Penso, si realment hagués aquesta persona era un perillós agent salafista, de tanta gravetat que posava en perill la seguretat de l’Espanya, no crec que els serveis de seguretat i informació del Marroc li haguessin facilitat tanta proximitat al rei. Mai se sap que poden fer els exaltats. Però no, en  Nouredinne Ziani  seguia transmeten que estava ben protegit pels entorns polítics de la casa reial.

Els fluxos d’informació entorn de les comunitats musulmanes han estat sempre vius i actius. La vida de les comunitats marroquines sempre està sota el control i vigilància del serveis de seguretat i d’informació d’aquí i de fora. Les pors que el terrorisme d’origen islamista penetri en aquestes comunitats ha elevat el nivell d’alerta d’aquells serveis. És normal. Tot i que, els mecanismes de reclutament dels exaltats ja no es fa des dins de les comunitats sinó per fora, sobretot a partir de les xarxes socials. En el cas de les comunitats musulmanes d’origen marroquí tenen un peculiaritat que els fa una mica especials. Aquestes comunitats estan condicionades per com la casa reial marroquina entén les seves relacions amb els marroquins a l’exterior. En moltes ocasions els mecanismes emprats són de control ferri, a una distància tan curta que incomoda a les comunitats. En aquest marc, les informacions i els informadors tenen llarga vida i flueixen en tots sentits. Per sort de tots, malgrat que sembli una novel·la negra d’espies, les finalitats són coincidents: evitar les derives del terrorisme d’inspiració salafista. Tot i que en moltes ocasions s’actuï de manera molt matussera. Però el preu pagat per això és força elevat: la total ingerència d’un govern estranger sobre unes persones que arrelades en un altre país. Algunes de les noves associacions de catalans musulmans combaten aquesta forta dependència del Marroc.

És en aquest context on cal situar l’expulsió de Nouredinne Ziani. Un cop descartat que fos un salafista radical, per més com se’ns vol fer creure  reiteradament per algunes persones, les raons vertaderes cal anar-les a cercar en unes altres direccions més confuses, en un primer moment, però que ara comencen a fer-se més entenedores. Sincerament, no crec que Nouredinne fos un perill per l’Estat. Ell feia el seu paper, com el fan algunes persones de la comunitat musulmana. Recordo que en un seminari de Conseil de la communauté marocaine à l'étranger celebrat a Fes (Marroc) la densitat d’espies i informadors per metro quadrat era altíssima. Els representants de les comunitats musulmanes d’Europa tenien identificats quins eren els seus. En el cas d’Espanya, tothom es relacionava amb força familiaritat; per exemple, el representat del ministeri de l’Interior només li falta anar repartint les seves targetes de visita i els analistes al servei de la intel·ligència espanyola confraternitzaven amablement amb els que havien de ser controlats.

Nouredinne Ziani fou expulsat el maig de 2013 oficialment per promoure el salafisme radical. Un cop expulsat, sobre la seva figura es construeix un relat útil al govern de l’Estat. En un primer moment, des de l’Estat es limità a accentuar la seva imatge de ser un perillós agitador i, aprofitar la circumstància, per a desacreditar la fundació Nous Catalans on havia organitzat la Unió de Centres Culturals Islàmics de Catalunya (UCCIC) i n’era director de l’espai català-marroquina. Passat aquest primer impacte el tema Ziani queda esmorteït, però ràpidament fou substituït per un nou relat que començà a filtrar-se a través dels diaris afins al govern de l’Estat. L’interès era alarmar als catalans amb el següent argument: davant la magnitud que pren els terrorisme d’inspiració islàmica i l’embranzida del procés sobiranista al era interessat explicar que si Catalunya esdevenia independent quedaria desprotegida de la protecció dels serveis de seguretat de l’Estat. El seu missatge d’aquelles moments era simple: alerta catalans, que si som independents no tindreu la protecció que es aporta l’Estat contra el risc del terrorisme d’inspiració islàmica.

Aquest discurs s’ha modificat en els darrers temps. Ha pujat un graó i és molt més directe. Es pretén facilitar informació als ciutadans perquè associïn clarament el procés sobiranista amb el jihadisme. Tot són insinuacions en declaracions, afirmacions ambigües, portades de diaris o comentaris sense matís. El nou relat pretén vincular Nouredinne Ziani amb Àngel Colom, director de la fundació Nous Catalans i destacat dirigent de Convergència Democràtica de Catalunya i reconegut independentista i pacifista. Les insinuacions del ministre van en aquesta línia i els diaris propers a les seves tesis ho magnifiquen. Per la seva part, el president diputat de Ciutadans, amplia el radi de la suposada conxorxa entre jihadisme i independentisme fent entendre que hi ha relació entre el Govern de la Generalitat i el mateix Ziani. Va en la mateixa línia argumental del ministre. El que no diu el president diputat de Ciutadans és que la seva font d’informació és una notícia del diari La Vanguardia del setembre del 2014. Per cert, notícia que si es llegeix amb atenció pot deduir-se que el que fou un simple encontre casual el serveis d’intel·ligència ho convertiren en una gran maquinació.

Resumint, la lluita contra el procés sobiranista té un nou front: les amistats perilloses, Nouredinne Ziani amb persones de l’entorn sobiranistes que, dit d’una altra manera, és presentar els independentistes com col·laboradors indirectes amb el salafisme radical avantsala del jihadisme. 

El Faraó

Aquest nom pot designar varies coses. Un faraó pot ser un sobirà de l’antic Egipte o un joc de cartes; però també és el nom d’una imponent roca del massís montserratí. Antigament aquesta roca se la coneixia com l’agulla del Mig i és fàcilment identificable des del municipi del Bruc. Avui he tingut la sort de poder-la veure de molt a prop, quasi la he pogut tocar amb les meves mans. Feia més d’un any que no caminava pel massís de Montserrat i avui ho he tornat a fer. Assegut al coll de la Palomera he contemplat, fins a saciar la mirada, aquesta regió montserratina on, per damunt de tot s’enlaira l’esvelta figura del Faraó acompanyada, de lluny estant, per la Proa, la roca de l’Arítjol, el Montgròs, els Plecs del Llibre, l’Ajaguda i, una mica més lluny, l’Albarda Castellana, i, encara més lluny, els Pallers o els Gorros. Tot això a l’abast de la meva mirada.

La contemplació de les agulles montserratines m’omple de delit. Camino tot sol. Reconec que és una decisió arriscada, però al fer-ho gaudeixo amplament de la soledat i escolto el silenci de l’entorn. Durant estones medito, només sento el meu interior perquè els pensaments s’han enfilat per les canals. Tinc la ment en blanc i només camino. La mirada observa els capricis de les rares agulles i roques d’aquesta muntanya. Cada una és una singularitat capritxosa i totes elles formen la gran diversitat d’aquest indret. Tot és diferent, cada forma és singular i única. La mirada no acaba d’abastar l’immens paisatge montserratí. Pels camins descobreixo antigues senyals de pintura que evoquen a persones que m’han precedit pel mateix itinerari. Mentre camino, els porto en mi. Això és Montserrat.

Les religions ens ajuden a conviure

Antoni Puigverd, en el magnífic article “L’estruç i el perruquer de Sabadell” realitza una perfecte radiografia dels efectes ocasionats per la incapacitat dels postulats laïcistes per respondre als interrogants que moltes persones es segueixen preguntant sobre el sentit de la seva existència. És innegable que l’horitzó de la laïcitat ha servit per donar passos ferms per depurar les institucions polítiques del nostre país d’adherències de passats confessionals, però no ha proporcionat uns referents estables per comprendre el sentit de la vida. El mateix valor és atribuïble a la pròpia secularització de la societat produïda molt abans com a resultat de la transformació cultural de mitjans del segle passat. Però, ni laïcitat ni secularització han donat les respostes que aportaven les religions.

Recordo que fa uns anys, quan l’enfrontament entre el govern de Zapatero i la jerarquia de l’Església catòlica era força viu, un important dirigent socialista promogué, en ocasió de la festa de la Constitució, una manifest laïcista que proposava el text constitucional com el darrer referent moral de la societat. Un grup de cristians ens oposarem aquest text i, com alternativa, reivindicàrem que, més enllà de la Constitució, hi ha uns valors i principis aportats, entre altres, per les religions que són el gran referent moral de la nostra civilització. El text de l’Antoni Puigverd, m’ha recordat aquest debat; especialment quan formula que la societat no pot articular-se només a partir de les lleis democràtiques. Cal més coses. Necessitem un plus moral que transcendeix el marc polític i que ens vincula a les religions entre les quals destaca, per la nostra tradició particular, el cristianisme. Tot i que ara, per la diversitat de la societat catalana, cal incorporar en aquest procés a les altres religions present a Catalunya. 

Cultura religiosa

Viure en una societat secular no hauria d’haver comportat la pèrdua de la cultura religiosa. Però, això és el que passat. És evident que hi ha una fractura generacional en el coneixement religiós en la nostra societat. El sistema educatiu públic, sota la pressió dels moviments laïcistes força actius en les escoles per mimesis del model francès d’ensenyament, ha anat ignorant que les religions s’expressen a través dels sistemes culturals i han passat per alt que la cultura del nostre país està influïda per la tradició cultural catòlica bàsicament, encara que són evidents les petjades d’altres religions. En els darrers anys, al canviar el perfil religiós de la nostra societat pel creixement de les religions minoritàries com a conseqüència de la immigració, el tema de la ignorància religiosa s’ha fet més evident.

Durant aquests anys, algunes entitats de la societat civil i algunes escoles privades vinculades a ordres religioses, han impulsat la formació religiosa per tal de compensar aquesta situació. Gràcies a aquestes iniciatives les religions s’han fet més presents en l’opinió pública, tot i que no ha millorat massa el coneixement de quines són les seves creences i les seves pràctiques. Ara, la direcció general d’Afers Religiosos de la Generalitat, conscient d’aquesta desmemoria d’una part del patrimoni cultural, ha promogut que dues revistes, Sapiens i Descobrir Catalunya donin informació mensual sobre les diferents religions presents a Catalunya. La primera revista aporta alguns continguts de cada religió i la segona ho fa des de la vesant de la presència d’aquestes religions en alguns aspectes de la cultura popular. Amb aquestes informacions els lectors tenen al seu abast, encara que sigui de manera resumida, uns materials que els orienten a moure’s amb més coneixements del que són i fan les religions. Aquesta iniciativa de la direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat és tot un encert. 

Terrorisme islamista a Catalunya, més confusió que comprensió

Catalunya ha d’afrontar decididament un dels greus problemes que qüestionen avui la solidesa de les democràcies occidentals: el terrorisme que es reclama d’inspiració islamista. Convé precisar els termes. És evident que aquestes persones són terroristes perquè volen atemorir al màxim a la població i per això fan servir les estratègies del terror; i persegueixen uns objectius finals lligats a la seva particular comprensió de l’Islam. No s’amaguen que volen organitzar la societat política mundial a partir de la seva interpretació particular de la xaria i presenten l’Islam, reinterpretat a partir de lectures d’inspiració salafista, com a referent dels seus comportaments i com única alternativa possible per resoldre els problemes de les societats modernes. Tota aquesta llarga introducció és per evidenciar que entorn a aquest terrorisme d’inspiració islamista hi ha més confusió que comprensió. Els termes es confonen reiteradament: jihadisme, salafisme, islamisme i islamisme radical es converteixen en conceptes intercanviables sempre vinculats al terrorisme. Perdoni’m, però no és així.

Davant de la tensió que provoca el terror d’inspiració islamista, comú en la majoria de les societats occidentals, cal adoptar una política pública específica per combatre aquest terrorisme des dels seus orígens. És evident que aquesta política ha de combinar actuacions policials preventives; però també calen adoptar actuacions en l’àmbit religiós, social, educatiu, cultural i tecnològic per combatre el trànsit de l'islam tradicional al rigorisme religiós l fonamentalista i  després a la radicalització terrorista. A Catalunya, les autoritats públiques han d’evitar que la interpretació salafista de l’Islam sigui rellevant entre les comunitats musulmanes catalanes. Al mateix temps, cal ajudar a la societat catalana a tenir una comprensió més justa de la realitat dels catalans musulmans a fi de vèncer prejudicis o estereotips que no ajuden a la convivència cívica. En la mateixa direcció, les autoritats públiques, tant la Generalitat com les autoritats locals, han de ser proactives alhora de desenvolupar polítiques públiques que permetin atorgar a les comunitats musulmanes, incloses les salafistes moderades, un paper més compromès en la lluita contra el terrorisme d’inspiració islamista i la construcció de l'Islam de Catalunya.

Xarxa per la convivència

Aquest és el nom de la interessant experiència impulsada al municipi de Roses per Mohamed El Amrani. Aquest jove , de 22 anys, d’origen marroquí, és una bona mostra de la força de l’emprenedoria i la innovació social aplicada en el sempre difícil àmbit dels joves immigrants. L’èxit de la seva iniciativa fou reconeguda amb el premi príncep de Girona l’any passat. En Mohamed explicà magníficament, en un català fluid i erudit,  la seva experiència, en un dels esmorzars de la fundació ACSAR, a un auditori que quedà impressionat de la gran aportació que aquesta xarxa fa a la cohesió i la convivència en el municipi de Roses.

El mateix itinerari personal de Mohamed El Amrani és un bon model del progrés en la societat catalana quan hi ha una força interior, passió segons les seves paraules, que empeny a seguir endavant. Aquest jove periodista, actiu animador de la comunicació en tots els canals, ha creat i consolidat una xarxa d’interaccions socials entre els joves de Roses, especialment amb joves de diferents orígens migratoris. Mohamed El Amrani destacà que la sort de la seva vida fou viure de petit en una casa al costat d’una biblioteca pública. Allí es despertà el seu interès per la cultura i la comunicació. Cada tarda es passava vàries hores a la biblioteca. Ràpidament comprengué que comunicar és transformar i decidí aplicar aquesta intuïció al joves de la seva vila.

A partir de les seves capacitats comunicatives, en Mohamed, s’adonà que l’activisme social tenia un gran valor estratègic perquè permetia prevenir l’aparició de problemes que en el futur podien afectar la convivència. Amb la seva paraula, escriptura i il·lusions, començà a treballar amb joves de l’anomenada segon generació d’immigrants fins a crear una àmplia xarxa social que ha modificat els paràmetres tradicionals de gestió de la diversitat cultural. Gràcies al treball voluntari, la seva iniciativa s’ha anat expandint i ha servit per crear forts vincles entre els joves aportant sentit de pertinença a la comunitat rosinca. Això li ha permès consolidar un model que educa la convivència basat en l’existència d’uns nous que esdevenen referents positius per altres. L’experiència de la Xarxa de convivència demostra les possibilitats de futur que té  la emprenedoria i la innovació social quan existeix un grup humà apassionat al darrera dels seus projectes.

Baròmetre de la diversitat religiosa a Catalunya

Amb el bon fer i encert habitual, la direcció general d’Afers Religiosos de la Generalitat ha publicat el Baròmetre sobre la religiositat i sobre la gestió de la diversitat religiosa. Aquest estudi, realitzat a finals del 2014, és molt positiu perquè proposa una radiografia precisa del posicionament dels catalans i catalanes en relació al fet religiós. El baròmetre és un enquesta realitzada pel Centre d’Estudis d’Opinió pel Departament de Governació i Relacions Institucionals sobre una àmplia mostra, 1600 persones, d’entrevistes domiciliàries seguint quotes encreuades de sexe i edat per província i lloc de

naixement, amb una durada efectiva final de 18,52 minuts/enquesta. Per les seves característiques tècniques l’enquesta ofereix un 95% de marge de confiança.

Les dades demostren que els catalans i catalanes tenim un grau de coneixement de la diversitat religiosa força variat segons el seu perfil sociològic i de la religió avaluada. Quan es pregunta sobre com valorar la importància de tenir referents de les diferents religions, un 14% d’entrevistats consideren que és molt important conèixer les religions i un 46,3% ho creu bastant important. Això representa que un 61,1% dels catalans i catalanes valoren important conèixer les religions. Resulta rellevant que aquest opinió es expressada, de manera significativa, per persones entre 25-34 anys, de procedència urbana i no necessàriament creients. Dades a tenir molt present.

Sobre la identitat religiosa l’enquesta permet saber la implantació de les diferents religions a Catalunya. Les dades demostren que Catalunya és cada vegada més diversa des del punt de vista religiós. Un 52,4% dels catalans es declara catòlic, un 30,2 ateu o agnòstic. La minoria religiosa majoritària és la musulmana amb un 7,3%. El 55,1% de les persones entrevistades manifesten que tenen alguna creença religiosa. El perfil sociològic significatiu indica que són persones de més de 65 anys, nascudes fora de Catalunya i de religió catòlica o musulmana. En relació a la pràctica religiosa, el 65% dels enquestats manifesten que no en tenen cap. El grau de desafecció en relació als centres de culte és important, ja que un 90% de les persones entrevistades no desitgen anar a cap centre de culte, el 54,8% diu que no ho fan per manca de temps. En l’àmbit de les relacions personals el 82,1% d’enquestats diuen que han conegut a persones d’altres religions, bé per raó de veïnatge o per motius de feina. L’Islam és la religió que té més interrelacions personals, un 62%. Sobre l’encaix de l’assignatura de religió confessional dins l’escola un 51,1% dels enquestats estan en contra de l’actual situació i només un 41,8% està d’acord. Si en lloc de l’actual model s’introduís una assignatura de cultura religiosa llavors s’assoleix un consens del 71,1% i només un 24,4% hi està en contra.

Són interessants les respostes associades a la percepció de l’estat de la llibertat a Catalunya. Sobre l’obertura de nous centres de culte el 55,1% dels enquestats hi estan d’acord, mentre que un 39,1% estan en contra. Analitzant el perfil sociològic de les persones favorables s’observa que són individus nascuts fora de Catalunya, joves, habitants de poblacions de tamany mig i bàsicament musulmans. Segons el baròmetre un 28,1% de persones creuen que el dret a la llibertat religiosa està molt garantit i un 50,5% considera que bastant, la suma és 78,6%. En relació a l’acceptació de la llibertat religiosa, el 93% dels entrevistats afirmen que mai han estat discriminats per raó de la seva religió. Pràcticament el 90% dels enquestats afirmen que tenen la percepció de que es respecta la llibertat religiosa a Catalunya. Sobre la diversitat religiosa, el 52% consideren que és un enriquiment, mentre que el 14% afirmen que és una amenaça perquè posa en risc l’estil de vida. Resulta curiós com alguns medis han destacat aquest percentatge i han minimitzar l’alt consens sobre el valor positiu de la diversitat.

Sobre la ubicació dels centres de culte la majoria d’enquestats, un 77,6%,  manifesten que no els molestaria la proximitat d’un centre catòlic, un 61,3% pensa el mateix en relació als Testimonis Cristians de Jehovà, un 64,8% en el cas dels protestants, un 67,2% en relació als budistes, 63,3% dels jueus y el 65,7% sobre els cristians ortodoxes. Els musulmans són els que recullen l’oposició més frontal: un 14,4% d’entrevistes consideren que els molestaria molt tenir una mesquita al costat de casa, mentre que el 12,4% dels entrevistats manifesten que el molestaria bastant. En l’àmbit de les polítiques públiques, entre diferents preguntes, destaquen que avaluen amb bon grau d’acceptació, un 61,5%, que un alcalde o alcaldessa es reuneixi sovint amb representants de les comunitats religioses; o el 63,5% troba bé el fet que les autoritats públiques assisteixin a actes organitzats per les confessions religioses. El 73% del enquestats estan totalment d’acord o més aviat a favor de que existeixin centres d’oració en equipaments públics com hospitals, centres penitenciaris o aeroports.

Val la pena consultar aquest baròmetre per saber com som els catalans i catalanes en relació a les religions i, amb més detall, analitzar els indicadors sociològics que es desprenen de l’enquesta.

Musulmans i islamisme

L’operació policial d’avui contra uns suposats jihadistes ha tornat a centrar l’atenció sobre l’islamisme radical. Des de fa un temps l’islam polític o islamisme està en el centre de la preocupació pública i té àmplia notorietat en els mitjans de comunicació. A l’hora de parlar sobre aquestes qüestions els termes semblen intercanviables i cada informador o opinador té els seus mots que empra tal com li semblen. En un altre escrit ja vaig insistir en la necessitat de clarificar els llenguatges per evitar confusions, imprecisions i tenir més cura per evitar estigmatitzar, per culpa del llenguatge a la comunitat musulmana.

M’agradaria precisar novament amb aquesta breu nota el concepte islamisme, ampliant el que en el seu moment vaig escriure. S’ha consolidat una perversió del llenguatge que vincula el mot islamisme, no com la religió associada a l’Islam, a les concepcions violentes, intolerants i extremistes que tenen origen en la religió musulmana. Fora útil, per exemple, emprar més el terme religió musulmana que qualsevol mot que comporti una comprensió ideològica de la religió. Com vaig escriure en el seu moment, mentre el terme cristianisme no té una càrrega pejorativa, sí que la té el mot islamisme. Per més que, estrictament, el terme pugui referir-se a la religió derivada de l’Islam, preval el que diu el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, com a primera accepció, “moviment politicoreligiós en pro de la islamització del dret, de les institucions i del govern”. Actualment s’ha consolidat bastant la darrera accepció de tal manera que es considera l’islamisme com un conjunt de projectes ideològics de forta projecció política fonamentat i legitimat pels principis islàmics.

No hi ha un discurs únic sobre l’islamisme, al contrari. Existeixen molts discursos que es presenten islamistes, però tots ells tenen uns trets comuns. Tots tenen en comú d’aspirar a aplicar la xaria com única font de legitimitat jurídica de l’Estat i l’autonomia de la seva visió de l’Islam versus la defensada pels musulmans tradicionals. La visió de l’Islam propiciada per l’islamisme és força àmplia ja que transita des d’una comprensió pluralista del sistema polític i de les comprensions de la teologia islàmica, fins a visions excloents i aspiracions polítiques autocràtiques. Des d’aquesta perspectiva l’islamisme seria, segons l’opinió d’alguns experts, una manera d’instrumentalitzar l’Islam a favor d’uns objectius polítics. Pot considerar-se com una resposta política als problemes de la societat d’avui amb unes alternatives construïdes des de l’Islam a partir de la seva reinterpretació i reinvenció de conceptes trets de la tradició islàmica. Existeixen molts islamistes que han aparegut en contexts diferents i que tenen idearis i estratègies diverses. No tot l’Islam polític ha emprés el camí de la radicalitat terrorista. Això és important. Ja que en alguns països musulmans, Turquia, Marroc, Tuníssia, etc... hi ha partits islamistes moderats que participen en el sistema polític democràtic. Només uns pocs, i són els que preocupen, s’han radicalitzat a partir d’una comprensió del principi de la jihad repensat i formulat en clau política, i com a justificació de la imposició de l’Islam per via del terror.

La fe, escàndol i absurd

La celebració de la Pasqua cristiana genera més d’un dubte o incredulitat a algunes persones, especialment entre les que qüestionen la fe des dels postulats racionalistes. Per ells, l’imperi de la raó desautoritza les creences religioses que, si són respectades, són considerades fantasioses o pròpies d’una cultura primitiva. A la base dels seus arguments hi ja la convicció de que la fe no és explicable per la raó. Per això, per a ells, l’experiència pasqual és un absurd. Aquests pressupòsits, que estan bastant estesos, tenen una base que pot ser assumida, en part, també pels cristians sens cap dificultat, ja que la confessió cristiana del Crist ressuscitat es fonamenta en una vivència de fe creient que, si bé necessita de la raó per transmetre’s la transcendeix perquè, com a experiència personal es situa en un altre domini.

Això, no representa ni una limitació de la fe ni un menyspreament de la raó. Ambdues, fe i raó, és necessiten, s’enriqueixen i es complementen, però expressen dimensions diferents de l’existència humana. Cal acceptar aquesta autonomia relativa d’aquestes dues realitats vivencials. Sant Pau deia que la fe cristiana no es fonamenta en “signes prodigiosos”, tal com volien els jueus del seu temps; ni en la “saviesa” dels grecs, sinó en Jesús crucificat que és “escàndol” i un “absurd”. La cita sencera de Co 1,22-25 és: “Els jueus demanen prodigis, i els grecs cerquen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus i, per als grecs, un absurd. Però és poder i saviesa de Déu per a tots els qui són cridats, tant jueus com grecs. Perquè allò que sembla absurd en l'obra de Déu és més savi que la saviesa dels homes, i allò que sembla feble en l'obra de Déu és més fort que no pas els homes”. La fe es acosta a una altra saviesa que s’hi arriba a través del descobriment del Crist ressuscitat que, si per uns és un escàndol i per altres, un absurd, pels cristians ens aporta l’esperit que il·lumina la foscor. Per això, retornat de nou a sant Pau, “ja que heu ressuscitat amb Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu. Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra” (Col 3,1-2).

La Cerdanya

He passat els dies de Setmana Santa a Prats i Sansor, petit poble de la Cerdanya al redós de la Tossa d’Alp i la serra del Moixeró. La bellesa del paisatge omple la mirada i en la seva contemplació s’experimenta la sensació de pau interior. A voltes som el que mirem, o volem contemplar. Qualsevol indret de la Cerdanya invita l’admiració. He aprofitat per caminar i apamar cada espai de la vall o trescar pels indrets agraïts de les seves muntanyes. La Roser i jo ens hem familiaritzat amb el silenci de les petites valls i hem seguit rierols fins trobar moltes de les petites esglesioles romàniques que donen la impressió d’haver estat sembrades per Déu. La que transmeten aquestes capelles no és obra divina, sinó de l’encert de persones temoroses que saberen mostrar la seva devoció cristiana.

No és difícil descobrir aquests indrets plens de petites propostes sensorials. Només cal agafar un planell i endinsar-se per els innumerables racons naturals inèdits a la pressió humana. Però, de la mateixa manera que la Cerdanya ofereix moltes facilitats pel gaudi, també presenta molts indrets on la pressió humana fa insostenible fruit el plaer dels seus entorns, Per sort, l’espècie humana és gregària i té la tendència de reunir-se, amuntegar-se en determinats llocs. Per sobreviure en La Cerdanya només cal evitar-los. 

Però, per si per alguna desgràcia per accident es va a parar a alguns d’aquells llocs on s’apleguen els consumidors de la Cerdanya es quan es fa més evident l’estupidesa humana. Només cal seure’s en un pedró i esperar. Tard o d’hora passaran per davant dels nostres ulls tots els mitjans possibles de transport humà. Files de quads aixecant polseguera, avionetes, avions sense motor i helicòpters petits, cotxes tot terreny conduits per individus amb gorres de beisbol i ulleres fosques especialistes en passar torrents quan més ràpid millor, motos de trial que trenquen l’harmonia del silenci, ciclistes amant del cicloturisme per camins quan més estrets millor i riuades de gent vestides amb roba comprada en una gran superfície. Per ser força feliç a la Cerdanya, només cal saber quina direcció cal prendre.

Pasqua

Malgrat el que recomana la litúrgia estricte, vaig participar en una Vetlla Pasqual presidida per un magnífic sol de primavera de mitja tarda. L’escassetat de capellans obliga a uns horaris que són els que són i sort en tenim els catòlics de poder celebrar el Tridu Pasqual gràcies als ajuts que donen alguns religiosos a les parròquies rurals. Alhora d’encendre el foc a la porta de l’esglesiola del segle XI, unes obstinades ventades impedien, una i altra vegada mantenir viva la flama del ciri pasqual. Una persona comentà al meu costat “això és mostra de la debilitat de la fe”. El comentari podia semblar ocurrent, però en realitat transmetia una visió pessimista de la comunitat creient. Hi ha cristians poc esperançat de la força de l’Esperit en la comunitat creient.

Davant l’obstinació del vent, la comunitat creient començà a entrar a la petita esglesiola seguint un ciri apagat. L’interior del temple estava a les fosques. Les llums estaven apagades i només entrava una lleugera claror per les poques obertures de les sòlides parets de l’esglesiola romànica. Però no tot era foscor, algú havia aconseguit mantenir viva una espelma i la seva flama viva aconseguí encendre el ciri pasqual. De sobte la llum il·luminà resplendir en la foscor i poc a poc les espelmes dels assistents s’anaren encenent fins vèncer l’obscuritat del temple. Així, la lectura de pregó pasqual fou un text viu i ple de significació pels assistents. 

La nit benaurada que testimonia la resurrecció del Crist havia estat il·luminada per la comunitat de fe. La fe de la comunitat, manté viva la flama de l’esperança i anul·la qualsevol visió pessimista de l’experiència creient. Així, a la pregunta simple d’on és el Senyor davant del sepulcre buit, la resposta és senzilla: el Crist ressuscitat està allí on les persones construeixen esperança en el món. L’anunci de la Resurrecció ens ajuda entendre que tota mort pot ser vençuda per l’amor. Hi ha moltes morts quotidianes que neguen la vida. És en aquests moments quan els cristians hem de testimoniar que l’amor és vida. 

Dissabte Sant

Durant la litúrgia del Divendres Sant l’Església vol que els creients meditem diverses lectures a fi que la Paraula ens condueixi cap el misteri de la mort de Jesús. Una de les lectures és el quart cant del servent del profeta Isaïes. Aquest text és la preparació contemplativa del sofriment i mort del servent de Déu. Jesús, esdevé aquest servent que té la dissort de morir per transmetre’ns el seu alè que és esperit de vida. La seva expiació ens redimeix i salva perquè Déu l’exaltarà del seu arroneament i el ressuscitarà. Aquesta serà la nostra Pasqua. Però per arribar aquest moment l’Església ens proposa el silenci del Dissabte Sant. És el dia del gran silenci per contemplar el sentit de la mort de Jesús i compartir el dolor per aquesta mort.

El Dissabte Sant està presidit pel silenci. La litúrgia no té lectures. Tot el dia es un camí contemplatiu de la nit que quedarà il·luminada pel gran esdeveniment de la Resurrecció. Duran el dissabte els creients meditem sobre el sentit de la Passió. És moment d’adonar-nos de les petites passions que tenim en la nostra vida, en el nostre entorn. La matança jihadista de la universitat kenyana de Garissa ha colpit la consciència de la humanitat. quest fet crea indignació i ens ajuda ha entendre el sentit del  Dissabte Sant. A Garissa molts joves foren assassinats només per ser cristians. El terror dels fonamentalistes islàmics ens ha fet solidaris amb aquestes morts innocents i ha enlairat aquests joves a la creu de Jesús. Al peu de la creu ploren les seves mares, així com ho feu Maria, Maria Magdalena i el deixeble estimat. Aquest és l’Stabat Mater modern. A l’arbre de la creu, allí d’on ens vindrà la salvació del món, hi ha les morts absurdes dels innocents morts per qualsevol fonamentalisme.

Al peu de la creu dipositem avui la nostra perplexitat per aquest terrorisme que consumeix l’esperança humana. Aquests joves cristians encarnen avui el rostre de l’holocaust modern. Han estat assassinats per raó de la seva fe. Lamentablement, el terror modern, la folia encesa del fanatisme religiós islàmic, reviu l’holocaust que la maldat del nazisme exterminà el poble jueu. Al peu de la creu els cristians hi posem la nostra perplexitat davant l’absurditat de la mort d’aquests innocents. Ells, com Jesús, pengen de la creu ajusticiats pels interessos d’uns pocs que encarnen la maldat del món. El dolor oprimeix el cor i reté l’alè perquè, a més de la mort dels éssers estimats, ens colpeix la injustícia que els ha dut al patíbul. A Garissa, Crist ha estat de nou crucificat. 

Divendres Sant

El divendres Sant és silenci. La Passió és commemora austerament. La nuesa simbòlica presideix la litúrgia. La comunitat creient ens apleguem per sentir i interioritzar la Paraula. A l’església, sense res que ens pugui distreure, mirem i contemplem la creu. Tot està presidit per la creu. L’amor de Jesús, la seva màxima estimació, resta clavada en la creu. En dos travessers es resumeix el misteri creient. Un extrem del travesser vertical arrela la humanitat de Déu a la terra. Connecta amb nosaltres i ens enlaire cap al cel en l’altre extrem. El travesser horitzontal ens convida a participar en la creu. No som indiferents del que està passant en el relat de la Passió.

La narració ens converteix en protagonistes i ens interpel·la sobre el que hauríem fet nosaltres en aquesta situació. ¿A quin bàndol ens hauríem col·locat? Hauríem reclamat l’alliberament de Bar-Abbà? ¿ens hauríem eixugat les mans com Pilat? ¿hauríem negat Jesús com Pere? ¿ens hauríem desinteressat de la sort de Jesús com els soldats al peu de la creu? ¿o hauríem acompanyat solidàriament a Jesús en el seu patiment en els darrers moments? Necessitem el silenci litúrgic per fer-nos aquestes preguntes. La mirada a la creu és un constant interpel·lació al cor dels cristians. La contemplació de la creu ens convida a repassar les nostres responsabilitats en tantes passions de la nostra vida. Des de la creu descobrim les necessitats de salvació que es manifesten en el nostre entorn. Són els petits moments on podem testimoniar el sentit de la creu.

Tridu Pasqual

Avui s’acaba la Quaresma i comença el Tridu Pasqual. Seran tres dies litúrgicament intensos per viure intensament el camí cap a la Pasqua. Durant el temps de Quaresma ens hem preparat per contemplar els misteris de la mort i de la resurrecció del Crist. Les lectures quaresmals ens han orientat a endinsar-nos en la reconversió i a experimentar la confiança de l’amor de Déu. Ara, Dijous Sant, comença l’itinerari on Déu encarnat en Jesús, el Déu fet home, ens ensenya que la fe porta la salvació.

Les celebracions d’aquests dies és una invitació a sentir-nos en comunió d’esperança convençuts que la mort en passió de Jesús no és en va, perquè després de la seva mort, de tot negació o manllevament de tot vida, hi ha la resurrecció. Aquests dies de Tridu Pasqual es mostren l’itinerari per viure intensament l’experiència de salvació, vida i resurrecció. Tal com senyala Bernabé Dalmau, monjo de santa Maria de Montserrat, salvació, vida i mort són mots sinònims que expressen les vivències d’aquests dies, en una unitat que ens ajuda a descobrir que Jesús és Déu fet com nosaltres “entregat a la mort per perdonar-nos els pecats i ressuscitat per fer-nos justos” (Rm 4,25). Crist amb la Pasqua ens allibera i salva.

Vèncer la irrellevància de la fe

Un dels signes dels temps és la notable irrellevància de la fe per molta gent. Hom podria sospitar que la secularització de la societat ha propiciat aquesta situació. En un context faltats de referència religiosa, la descoberta de la fe no és fàcil. Això és cert. Sense referents cristians, la fe no apareix com una dada evident. Però, també els creients som, en bona mesura, responsables d’aquesta situació. No som testimonis convincents de la nostre fe, La societat no ens veu habitualment com a testimonis d’una comunitat d’amor que, pel que diu i fa, provoqui interès i credibilitat.

Bona part de l’Església sembla encaparrada d’evangelitzar la societat amb vells esquemes i significats incomprensibles per moltes persones. Actuant així difícilment els cristians seran rellevants per la societat moderna. El camí de la nova evangelització comporta saber presentar la fe de forma creïble a la societat. Per fer-ho, tenim el mots fonamentats en la Paraula. Però també necessitem el testimoniatge de la fe. Cal fer present la fe, en la seva dimensió més convincent: l’amor, allí on la societat necessita la misericòrdia. La presència testimonial aporta credibilitat i genera confiança en que la fe és font de vida i salvació.