Avaluar les decisions públiques

Totes les decisions polítiques preses des de les institucions públiques estan sotmeses a l’escrutini públic. Per fer-lo, els ciutadans han de tenir la informació, pertinent, idònia i adequada que els permeti avaluar les actuacions dels decisors polítics. A tal fi, les autoritats públiques han de facilitar a la ciutadania tota les dades que permetin l’escrutini. La cultura pública anglosaxona ha estat, des de fa temps, molt interessada en resoldre aquestes qüestions. Forma part de la cultura pública dos conceptes: responsibility y accountability que poden adaptar-se a la nostra llengua com responsabilitat i rendiment de comptes. Però, rendir comptes, no és només comunicar als ciutadans el que s’ha fet, sinó també perquè s’ha fet i el value for money, la rendibilitat del diner públic gastat, i el cost d’oportunitat de la inversió.

Aquest conceptes fora bo emprar-los per entendre com han de prendre’s les decisions entorn al local ocupat de Gràcia. Els ocupants justifiquen la seva acció adduint el valor social que diuen aportar al barri. Com que això s’ha d’avaluar, fora bo que la ciutadania tingués els elements adequats per poder jutjar si hi ha rendibilitat social en les activitats fetes en aquest local. Per la seva part, les autoritats públiques, les actuals i les anteriors, haurien d’aplicar els criteris anteriors a fi d’explicar als ciutadans els sentit de pagar el lloguer o comprar el local ocupat. Com també haurien d’explicar com la seva decisió, en relació aquest contenciós i la solució adoptada, respecta els anomenats principis jurídics que regeixen la Constitució, l’organització política, l’ordenament jurídic i l’activitat concreta de l’Estat. No està de més recordar tot això perquè els decisors polítics acostumen a passar per alt aquests principis que resulten bàsics en tot estat democràtic. Del contrari, qualsevol decisió pot ser interpretada com arbitrària. 

Modernitzar els ajuntaments

Un dels aspectes que cal incorporar en els propers programes electorals per les properes eleccions municipals és l’enfortiment de les polítiques de modernització. Un dels reptes dels governants locals en aquesta època ha estat trobar l’equilibri pressupostari que permetés facilitar a la societat les polítiques públiques adients per garantir la competitivitat en una economia global i assegurar la cohesió social, sense disminuir la prestació d’uns serveis públics de qualitat. Ara és el moment de seguir impulsant els projectes que ajuden a fer una gestió pública més intel·ligent de la ciutat. Cal fer les coses d’una altra manera, d’ajustar les estructures, els plans de treball i les actuacions, així com reforma l’organització municipal per tal d’innovar. És el moment de situar l’Ajuntament orientat a una nova realitat: construir la ciutat intel·ligent, amable i orientada a les persones. L’autoritat local, a partir de la visió i els planejaments estratègics, ha de promoure i liderar una profunda transformació de l’ajuntament, per tal de fer-lo mes permeable a les necessitats del moment. Cal preparar l’organització municipal perquè els seus serveis tinguin qualitat, es prestin de forma innovadora i incorporin els desenvolupaments tecnològics, i es treballi en xarxa. Aquests eixos ben gestionats, a més de millorar la productivitat pública i la seva eficiència, és el camí per construir la ciutat intel·ligent i amable.

El Govern Local té una sèrie de competències que estan que venen donades por l’exercici del seu poder polític. Aquesta és la seva responsabilitat davant la ciutadania. A més, l’ajuntament té assignat una sèrie de serveis obligatoris que ha de prestar als ciutadans. A partir de les seves competències i els serveis a prestar, més tot allò que l’autoritat polític ha decidit impulsar, l’ajuntament ha creat una cartera de serveis que ofereix a la ciutadania per prosperar la ciutat i millorar el seu benestar. A fi d’ordenar i optimitzar els seus recursos de forma eficient, els ajuntaments han d’articular les seves actuacions públiques en forma de polítiques públiques. És la millorar garantia per governar amb eficiència. Aquelles es defineixen a partir d’una anàlisi de necessitats i un coneixement de la realitat; la proposta d’alternatives; la definició d’un pla de treball; la seva execució en forma d’activitats i l’avaluació del valor dels resultats i del seu impacte social, i la rendició de comptes a la ciutadania.  La política pública necessita d’un bon funcionament de l’Administració, una adequada assignació dels recursos escassos i una actuació orientada a l’excel·lència i l’eficiència. Es en aquest punt on el Govern Local ha des situar-se en la perspectiva de concertar les seves actuacions amb els actors socials per tal de poder assegurar que l’actuació pública és eficient per l’interès comú. Avui no és pot governar sense una bona concertació pública-privada i sense una adequada participació ciutadana.

Subvencions captives

Fa pocs dies vaig entrevistar-me amb una persona d’una entitat que venia a explorar la possibilitat de continuar rebent una subvenció. L’explicació de les seves activitats i projectes de futur em permeté fer-me la idea de que es tractava d’un grup d’artistes de diverses disciplines amb una important presència en el món de les arts visuals. A més, es tractava d’una entitat amb uns quants anys d’activitat i ben relacionada amb el seu entorn social i que mereixia tota la consideració de l’ajuntament del municipi on estava arrelada. A primera vista, tot semblava indicar que s’havia d’atendre la seva petició.

Mirant el dossier que presentaren vaig adonar-me que en l’apartat del pressupost constava que nomes podien finançar amb recursos propis un terç dels seus costos d’estructura i de les seves activitats. La resta era finançament públic a través de convenis i subvencions. Al preguntar el perquè d’aquesta situació, la resposta fou de que des de sempre s’havien mogut en aquest quadre econòmic.

Aquest fet, que pot semblar anecdòtic, no ho és. Tinc la sensació de que hi ha un gruix important d’entitats que si es retiressin les aportacions públiques haurien de tancar. Si això és així ¿quin sentit té mantenir amb diners públics unes iniciatives que no arriben a captar l’atenció social i obtenir els recursos suficients per subsistir? ¿les ajudes públiques han de ser eternes o han de servir per donar un impuls inicial per garantir els primers moments, les primeres oportunitats? ¿quan han de mantenir-se estables els ajuts públics?. Existeixen entitats captives de les subvencions que la seva existència detrauen recursos que permetrien destinar-los a donar noves oportunitats a altres entitats. En un societat on la iniciativa dels emprenedors permet aportar nous projectes no té sentit l’existència d’algunes subvencions captives. Per això, seria bo revisar els criteris que es fan servir per canalitzar alguns ajuts públics a la creació artística per tal d’afavorir realment la innovació o la funció social d’algunes iniciatives.

Subvencions i responsabilitat social

La baixada d’ingressos en les finances públiques repercuteix en la totalitat d’àmbits del que s’anomenen les polítiques públiques. La caiguda de la liquiditat de les tresoreries de les administracions fa que sigui impossible mantenir les estratègies subvencionadores tal com s’havia fet fins ara. Davant d’aquest nou escenari cal repensar en profunditat aquestes estratègies per tal de fer-les més eficients i útils al bé comú. Per intentar trobar les millors estratègies pel moment present cal fer-se algunes preguntes. Suggereixo, per exemple, identificar ¿quin és el paper que han de jugar les administracions davant les iniciatives empresarials o socials?; ¿com es poden ajudar a prosperar les bones propostes?; ¿com s’aparten dels fons públics els paràsits de les subvencions?; ¿com es comparteix la responsabilitat pel bé comú a la societat?; ¿com es fan les entitats, institucions i particular més independents de les subvencions?.

A continuació proposo algunes possibles respostes. En primer lloc, el paper de les administracions es el de de crear les condicions favorables perquè les iniciatives emprenedores puguin aparèixer i desenvolupar-se de forma autònoma. En aquesta cas, les administracions actuarien de facilitadors d’uns fets. Res mes. En altres circumstàncies, segons la valoració estratègica dels projectes les administracions podrien ajudar-los econòmicament. En tot cas, tota decisió d’aportació econòmica hauria d’anar acompanyada d’un bon utillatge de valoració i d’una avaluació posterior dels projectes. Una tercera possibilitat, derivada de l’anterior, és oferir una ajuda decreixent als projectes limitada en els temps per tal de veure la seva viabilitat. En aquest període el mercat o la demanda i la responsabilitat social hauria de suplir l’ajuda pública. Una altra estratègia és establir acords de cooperació públic-privat on s’identifiquessin perfectament els objectius, els àmbits d’actuació i els compromisos per les dues parts així com els sistemes d’avaluació. Aquestes podrien ser, de forma pura o combinada, les principals línies d’actuació subvencionadora de les administracions.

Temps d’avaluació de les polítiques públiques

Fa bastants anys, més dels que voldria, vaig llegir un interessant llibre que analitzava el sistema de benestar britànic. Vaig trobar interessant la reflexió del seu autor sobre el que ell anomenava efecte sobrecàrrega i els resultats perversos de la cultura de subvenció (subsidi). Si el sistema de benestar es percebut com a il·limitat, succeeix que a mesura que es donen serveis de benestar hi ha la tendència de demanar-ne o d’oferir-ne més a fi de guanyar eleccions. Al final, el sistema públic pateix una sobrecàrrega: esdevé ineficient i incapaç de suportar els seus progressius costos. De tal manera que tothom perd: la ciutadania percep un deteriorament dels serveis públics i els governs són criticats per ineficients. La política de subvenció sostinguda provoca una progressiva irresponsabilitat dels seus receptors. Es confia que l’administració pública atendrà sempre qualsevol petició d’ajut econòmic sense necessitat de qüestionar-ne l’interès social de l’activitat o el seu retorn de la inversió. La mateixa reflexió és aplicable a les polítiques de subsidi.

És evident que l’actual crisi convida a reflexionar sobre alguns dels pressupòsits bàsics de l’Estat del Benestar. En les actuals condicions no es pot seguir com anys enrere, quan el creiexement econòmic permetia polítiques públiques generosament subvencionadores. Ara s’imposa optimitzar recursos. Per fer-ho, el primer pas és adoptar polítiques d’avaluació de l’actuació pública. Cal analitzar l’interès social i el retorn econòmic d’aquestes polítiques. Per això, abans de practicar reduccions dràstiques i universals de les inversions o de les actuacions públiques cal avaluar-les per saber on cal canalitzar la despesa pública. Probablement, al final d’aquesta reflexió, el decisor polític descobrirà que en alguns casos cal tancar programes o línies subvencionadores i, en altres, incrementar la inversió o la despesa en determinades polítiques públiques. La sortida de l’actual crisi econòmica reclama un retorn a la política i no practicar el cafè per a tothom o negar simplement el cafè a tothom.