Glosses per la vida quotidiana

Hi ha coses que no s’entenen des de la lògica de la raó. Fora d’aquesta hi ha un àmbit on podem percebre assumptes que són importants per entendre i donar sentit a la vida. En aquestes ocasions cal fer servir, més que l’enteniment, la mirada des del cor i l’esperit. Des d’aquesta intel·ligència emocional i sensorial se’ns podem fer evidents veritats que poden semblar ocultes als ulls d’altres persones. “El farà parlar enmig del poble reunit, l’omple de saviesa i d’intel·ligència, el cobreix amb vestits de glòria” (Sir 15,5) 

Quants nens i nenes són víctimes de guerres, explotacions, injustícies socials, marginació, empobriment i múltiples xacres socials que els manlleven la seva dignitat. La història de la humanitat és un continu de nens i nenes sotmeses al drama del maltractament físic i psicològic, infants que no poden viure la joia de ser això: infants. Ells són víctimes d’un sistema que, de forma ignominiosa, es manté, en part, perquè tolera aquestes situacions. Hem de demanar perdó a aquests nens i nenes per haver conculcat els seus drets. “Lleva't, pren el nen i la seva mare, fuig cap a Egipte i queda-t'hi fins que jo t'ho digui, perquè Herodes buscarà l'infant per matar-lo” (Mt 2,13). 

Les mitges tintes no són bones. En més d’una ocasió, en lloc de decantar-nos per una opció, busquem tirar pel camí del mig confiant acontentar a uns i altres. Voler contemporitzar no ajuda a fer un bon discerniment. Optar vol dir comprometre’s en una direcció i descartar-ne una altra. Fer-ho, ens proporciona amics i ens crea enemics. La vida és un compromís moral continu. “Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts” (Lc 2,34-35)

Sant Esteve

Avui és Sant Esteve. Dia de tradició profundament catalana on la cuina hi té un paper predominant. No hi ha diada de sant Esteve sense canelons i, si es pot, escoltar el concert que fa l’Orfeó Català. Crec en les tradicions i vull preservar-les. Gràcies a elles em sento en comunió amb les persones que m’han precedit i repetint el gest ho vull transmetre als que venen després. Crec que els meus nets tenen clar que per sant Esteve cal prendre els canelons que fa l’avi. Fem festa i xerinola perquè avui és el dia de sant Esteve.

També podem aprofitar una estona per meditar algunes de les lectures que ens han preparat per arribar al Nadal.

L’espai interior de cadascú és la casa personal, la íntima. És el lloc on hem de ser sincers amb nosaltres mateixos deixant-nos interpel·lar per la realitat i acollint les paraules esperançades que ens conviden a canviar radicalment de vida. Aquestes paraules nodreixen l’esperit, però hem de saber escoltar-les si volem que siguin transformadores. I un cop escoltades hi hem de donar una resposta personal que sigui un compromís per aconseguir el bé pels demés. “L'àngel entrà a casa d’ella i li digué: «Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu»” (Lc 1,28)

No es bo anar atrafegats, ocupats amb mil i una coses, o estar amb la mirada atrapada en la pantalla del mòbil. Quan ens trobem en una d’aquestes situacions deixem de veure o sentir el que demanen aquells que estan exclosos o pateixen des dels marges de la societat. Hem de ser persones decidides a ajudar a qui ho necessita. No podem estar atrapats pels nostres interessos mentre hi ha persones que s’ho passen malament. El seu sofriment ens ha d’empènyer a l’acció alliberadora. “Per aquells dies, Maria se n'anà decidida a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet” (Lc 1,39-40).

No endurim els cors davant les crides que ens demanen un canvi de vida. Siguem receptius a la conversió. Si volem un món diferent hem de començar modificant molts dels nostres valors i actituds. Escoltem les veus que proclamen el camí cap aquesta nova vida. Estiguem atents per descobrir aquells que són missatgers d’aquesta promesa de viure en una terra nova. “Mira, soc a la porta i truco. Si algú m’escolta i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi” (Ap 3,20)

 

Obstinadament esperançat, Nadal ja és aquí

Estic obstinadament esperançat perquè Nadal ja és aquí. Per aquestes dates, com cada any, les penes i patiments de la societat són més intensos. Voldria compartir la meva joia interior amb tantes persones que s’ho estan passant malament. Vivim uns dies masses tristos perquè la pandèmia fa estralls. Cada dia se’m fa present el salm 90 “la pesta que s’esmuny a la fosca, o l’epidèmia que a migdia fa estralls”. Moltes persones pateixen directament la malaltia o alguns dels seus efectes crònics, d’altres reben els danys econòmics provocats pels tancaments d’indústries, serveis i comerços. Serà una festa de Nadal amb restriccions i tocs de queda, plens de penes i tristors. 

I malgrat tot la festa de Nadal està aquí. Nadal ens presenta una història avocada a l’esperança. En sabem el final: la vida venç la mort. La mort és negada per l’amor. Avui, celebrem la festa de la llum que venç la foscor. Fem evident l’amor de Déu encarnat per salvar-nos en la història fosca de la humanitat. Estic esperançat perquè sé tota la història d’aquest infant. La contemplació del nen Jesús ens recorda que l’esperança és possible si ens estimem sense límits ni condicions. Hi ha salvació en la història de la humanitat sofrent. 

L’amor generós no té més límits que la intensitat de l’acte d’estimar. Per més fosc que ens pugui semblar el moment present, no podem deixar de confiar que la llum d’aquest infant donarà sentit a la fosca. Any rere any commemorem el gest de l’encarnació de Déu, que neix pobre en la nostra història, per recordar-nos quins són els valors i les actituds que donen sentit a la meva existència. El misteri de la Nit de Nadal és l’encarnació i la certesa que aquell infant és la veritat i la vida. Quan en fem l’adoració a la missa del Gall, afirmen un cop més que ens sentim obstinadament esperançats perquè Jesús és nat. 

La crida a l’esperança ens compromet als cristians a ser constructors actius de la salvació. Desvetlla’t, desvetlla’t, insisteix el profeta Isaïes. “Desvetlla't, desvetlla't, revesteix-te de poder, braç del Senyor! Desvetlla't com abans, com en temps antics”. (Is 51,9). No podem estar adormits com els pastors dels Pastorets de Folch i Torres. Hem de ser més com els pastors de Betlem que estaven desperts perquè l’ofici exigia no aclucar massa els ulls. El relat del naixement de Jesús conte que “a la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat” (Lc 2,8). Els pastors no dormien, vetllaven i estaven vigilants del seu ramat. Els cristians ens hem d’estar desperts perquè així podrem “desvetllar l'aurora” (Sl 108,3) i lloar a Déu enmig de la societat per proclamar que el dia de Nadal ens ha nascut el Salvador, el Messies, el Redemptor.

Glosses per la vida quotidiana

Nadal està cada cop més a prop. El valor de la festa cristiana té una dimensió que transcendeix el mateix fet religiós. El naixement de Jesús és l’encarnació de Déu que ha volgut compartir la història de la humanitat. La densitat del relat d’aquests dies és l’anunci de l’alliberament possible. La llum que il·lumina la fosca i ens anuncia temps d’esperances. “Què heu sortit a contemplar al desert? ¿Una canya sacsejada pel vent? Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un home vestit refinadament? Els qui porten vestits sumptuosos i viuen amb luxe s'estan als palaus dels reis! Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un profeta?” (Lc 7,24-26) 

Avui comença el que s’anomena la Fèria d’Advent. És un temps dedicat a preparar la festa del Nadal. La litúrgia del dia llegeix la genealogia de Jesús. Aquest relat metafòric té l’encert de presentar la llarga història que ha precedit el naixement de qui serà la llum que il·lumina la fosca. Hem d’aprendre que som el que som perquè formen part d’una cadena humana que ens ha precedit. Aquestes persones, de les quals ens som hereus, han tingut les seves esperances, il·lusions i sofriments. Ens mereixen el nostre respecte i record.“En total, doncs, són catorze les generacions des d'Abraham fins a David; catorze, des de David fins a la deportació de Babilònia, i catorze, des de la deportació de Babilònia fins al Messies” (Mt 1,17)

Glosses per la vida quotidiana

Ens preguntem sovint perquè actuem d’una manera o una altra? Sabem si ho fem per interessos personals o cercant el bé comú? Ho fem perquè estimem als altres i cerquem el seu bé, o simplement ens mou el càlcul cost-benefici? Quan fem determinades coses expressem el que som, les nostres conviccions i els nostres ideals; en definitiva, tot allò que ens infon alè de vida. Aquesta força interior ens ha d’ajudar a ser sempre coherents en tot el que fem. “Amb quina autoritat fas tot això? Qui te l'ha donada, aquesta autoritat?” (Mt 21,23) 

No són les paraules les que ens defineixen, sinó allò que fem. Fins i tot, podem dir una cosa i fer exactament el seu contrari. No és suficient dir que farem tal o qual cosa, sinó el que és important és fer-ho. “Fill, ves avui a treballar a la vinya. Ell li va respondre: «No hi vull anar» Però després se'n penedí i va anar-hi. Aquell home anà a trobar el segon i li digué el mateix. Ell va respondre: «De seguida, senyor» Però no hi va anar. Quin d'aquests dos va fer la voluntat del pare?” (Mt 21,28-30) 

Ens acostem a Nadal. Festivitat on la llum omple tot l’espai perquè aporta joia i esperança. Necessitem acostar-nos a aquesta festa amb la humilitat de sentir-nos necessitats d’aquesta esperança. Volem fer-la nostra i sentir-nos cridats a ella. Estem esperant una societat diferent, més justa i igualitària, sense patiments i marginació. Hem d’entendre la nostra esperança a través del nen que naixerà en la menjadora de Betlem. “Aneu a anunciar a Joan el que heu vist i sentit: els cecs hi veuen , els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten , els pobres reben l'anunci de la bona nova. I feliç aquell qui no em rebutjarà!” (Lc 7,22-23)

Glosses per la vida quotidiana

No hem de tenir por i hem d’ajudar als altres a no tenir por. És normal sentir-nos atemorits davant les incerteses del present i els torbaments interiors provocats per aquesta situació. Davant el desconcert provocat pels esdeveniments, la por pot fer trontollar a moltes persones. Però, no podem quedar-nos presoners de les temences. Hem d’experimentar com la vivència de l’amor Déu ens ajuda a trobar les forces interiors per superar aquesta por. “Perquè jo, el Senyor, soc el teu Déu; et dono la mà i et dic: "No tinguis por, soc jo qui t'ajuda!"” (Is 41,12) 

Hi ha persones capaces de criticar-ho tot sense proposar cap alternativa. L’esperit hipercrític, o d'insatisfacció permanent, els perd i els allunya de la realitat. Perquè aquesta realitat, plena d’imperfeccions i sovint insatisfactòria, ens crida a la seva transformació. No és suficient aguditzar la nostra crítica, hem de comprometre’ns activament en la construcció d’un món més just i igualitari. “A qui compararé la gent d'aquesta generació? Són com els nois que seuen a les places i criden als seus companys dient-los: "Toquem la flauta, i no balleu; cantem complantes, i no us planyeu!” (Mt 11,16-17)

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha situacions que recorden el que cantava Raimon: “Quan creus que ja s'acaba, torna a començar”. Són moments foscos, plens de desesperances. Però, la gran derrota fora sentir-nos sense esperança. Hem d’omplir aquests moments de cansament amb el convenciment que, en aquestes situacions crítiques, la fe en un món alliberat ens enfortirà els genolls per seguir aguantant dempeus.

“Llavors es desclouran
els ulls dels cecs,
i les orelles dels sords s'obriran.
Llavors el coix saltarà com un cérvol
i la llengua del mut cridarà de goig,
perquè l'aigua ha brollat al desert,
han nascut torrents a l'estepa”
(Is 35,5-6)

¿Com proclamar l’esperança en un món que camina a les fosques? ¿Com ser esperançat enmig dels sofriments de tanta gent? Pot semblar un contrasentit, així i tot nosaltres som portadors d’esperança, perquè, malgrat totes les adversitats que vivim, ens hem mantingut creients gràcies a la misericòrdia. Per què som febles hem descobert la immensitat transformadora de l’amor, aquell que tot ho pot i tot ho fa possible.

“Vetlla com un pastor pel seu ramat:
l'aplega amb el seu braç,
porta al pit els anyells,
acompanya les ovelles que crien”

(Is 40,11) Hi ha moments que cal no tenir por i fiar-nos dels consells de qui ens vol bé. Sempre hi ha l’amor al darrere d’aquell ajut desinteressat que treu de la pols el desvalgut. La transcendència de la vida es manifesta en aquests moments, perquè sempre hi trobem la presència d’aquell que ens estima, tot i les nostres febleses. Hem de mostrar-nos confiats davant d’aquest amor que ens acompanya. “Soc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules” (Lc 1,38)

Glosses per la vida quotidiana

La millor seguretat està en un mateix. Hem de saber resistir les inclemències de l’entorn i no trontollar si ens sentim insegurs. No ens hem d’alterar per les inestabilitats de l’exterior. Hem de confiar més en nosaltres mateixos i saber educar l’esperit per tenir tranquil·litat interior, font de pau i de serenor. Si els fonaments són sòlids, no hem de témer els embolics de la vida. “Per això, tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, s'assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no es va ensorrar, perquè estava fonamentada sobre roca” (Mt 7,24-25) 

La insatisfacció davant d’un món que no se’n surt: pobresa, desigualtats, marginació, destrucció del medi ambient, etc... ens mou a treballar per un canvi social. Però també hem de canviar els nostres cors. Cal una conversió personal per a millorar les nostres relacions humanes. Si volem la justícia, hem de treballar també per tenir bondat interior.

“D'aquí a poc temps, molt poc temps,
els boscos del Líban
es tornaran un fruiterar,
i el Carmel serà un gran bosc.
Aquell dia els sords
entendran la lectura del llibre,
i els ulls dels cecs hi veuran,
alliberats de la foscor.
Els desvalguts celebraran de nou
festes en honor del Senyor,
els més pobres dels homes
s'alegraran del Sant d'Israel.
Serà la fi dels violents i escarnidors,
seran exterminats
els qui miren de fer mal,
els qui calumnien els altres,
els qui posen paranys als jutges
i fan condemnar sense causa
els innocents”
(Is 29,17-21)

Glosses per la vida quotidiana

Ens hem d’estimar fins a fer vessar l’amor que ens tenim els uns als altres. Hem de mantenir-nos ferms en la nostra esperança i alimentar-nos amb bens espirituals. La millor manera és anar a l’encontre dels altres i deixar-nos interpel·lar per les seves necessitats. Cap sofriment ens ha de ser aliè. Hem de ser valents en denunciar les injustícies de la nostra societat perquè elles són font de desigualtats i patiments. És així com estimarem per donar sentit a la nostra esperança.

Ell serà jutge entre les nacions,
arbitrarà sobre els pobles.
Forjaran relles de les seves espases
i falçs de les seves llances.
Cap nació no empunyarà l'espasa
contra una altra
ni s'entrenaran mai més
a fer la guerra”
Is 2,4

Aturem-nos a contemplar. Per fer-ho, cal mirar d’una altra manera. És una mirada que surt del cor i acaba en el mateix cor. Contemplant des del silenci, ens escoltem i escoltem els misteris de la vida. Se’ns fan evidents les perplexitats d’aquesta vida, però les transcendim descobrint en elles el sentit d’allò que no entenem per la raó. La contemplació és gràcia

“El cel parla de la glòria de Déu,
l'estelada anuncia el que han fet les seves mans.
Els dies, l'un a l'altre es transmeten el missatge,
l'una a l'altra se'l revelen les nits.
Silenciosament, sense paraules,
sense que ningú els senti la veu,
el seu anunci s'escampa a tota la terra,
escolten el seu llenguatge fins als límits del món”
Salm 19 (18), 2-5

Si mirem a la nostra societat ens adonarem de la gran quantitat de persones necessitades de ser guarides, físicament i espiritualment. A les injustícies, les marginacions i exclusions socials, cal sumar-hi les buidors interiors. Hi ha moltes persones assedegades de justícia i consol. Aquestes persones reclamen compassió i misericòrdia. Estem disposats a ser solidaris amb ells?

“Llavors anà a trobar-lo molta gent que portava coixos, cecs, esguerrats, muts i molts altres malalts. Els van deixar als seus peus, i ell els va curar” (Mt 15,30)