La Regla de sant Benet

Sempre m’ha fascinat la Regla de sant Benet. La majoria de persones no saben de què estic parlant; d’altres en tenen un lleugera referència; uns pocs menys la coneixen i fins hi tot la poden haver llegit; i bastants milers d’homes i dones han organitzat la seva vida d’acord el que diu aquesta norma de vida. Perquè la Regla és això, una norma que orienta i ajuda a estructurar l’espiritualitat per tal de viure l’Evangeli seguint fidelment a Jesús. És evident que no tots els cristians adopten aquesta norma de vida; bàsicament els que es deixen acompanyar per la Regla són els monjos i les monges de la família benedictina i altres ordres religioses que han derivat d’ells. Però aquesta utilitat per la vida monacal no treu interès perquè altres cristians intentem emprar aquesta norma de vida per ordenar l’experiència interior. 

És veritat que sant Benet escriví per les persones del seu temps, el segle VI, oferint-los una guia a fi de perfeccionar les seves vides des del punt de vista cristià. La seva Regla està molt orientada a facilitar i ordenar la vida en comú per tal de facilitar aquest camí de perfecció entorn a la figura de Jesús, el Crist. Per això es diu que la Regla és molt cristocèntrica. No cal acollir-se a la literalitat de la Regla per entendre-la i trobar en ella orientacions per la vida cristiana del segle XXI. La seva lectura i meditació permet descobrir-hi un esperit que té vida i dóna vida per les persones d’avui. Cal copsar aquest esperit per fer actual un escrit del segle VI. Penso que la Regla de sant Benet, a més de servir per la vida comunitari, és força útil com a norma de vida pels cristians que vivim la fe en mig de la intempèrie.

Sant Benet viu i perdura

Avui és la festivitat de Sant Benet, el pare fundador de l’ordre benedictina. Aquesta efemèride permet evocar l’actualitat del seu gest de deixar-ho tot per seguir a Jesús per tal trobar l’amor immens de Déu i estimar amb major plenitud els demés. Benet de Núrsia proposà una vida en comú ordenada per unes normes, la Regla. Sota el seu guiatge espiritual, milers de benedictins i benedictines, han donat testimoni de que es podia viure de manera diferent en relació a com proposava el món. El gest de renúncia de Benet a les fastuositats del món per tal de pregar i treballar conjuntament amb altres persones, era una forta crítica al sistema de valors i la moral que regien en la societat del seu temps. Des dels seus inicis, la vida en comunitat sota la regla benedictina aportà un conjunt de valors alternatius al mainstream del seu temps.

El pare abat de Santa Maria de Montserrat, Josep Maria Soler, en la homilia commemorativa de la festivitat, ha fet un excel·lent reflexió sobre el que Benet de Núrsia pot aportar a la societat contemporània. Amb encert pedagògic, el pare abat ha projectat el diàleg de sant Benet amb l’emperador bàrbar Tòtila a la realitat actual. Amb agudesa, ha identificat els grans trets definidors del declivi de la civilització europea. Ha esmentat l’egoisme i les pors del estats, l’individualisme de les persones, l’imperi dels interessos econòmics; també ha esmentat la pèrdua d’ideals, la corrupció o l’hostilitat a la transcendència humana. Tot aquests fets són preocupants signes del temps que mostren una Europa envellida i cansada, mancada d’esperança i amb poc aclarida de com construir un futur sobre uns valors nous. Davant d’aquest situació, el pare abat ha reivindicat la figura de Sant Benet com inspirador d’uns valors morals alternatius que poden contribuir a la regeneració d’una societat abandonada a l’imperi de l’egoisme i la futilesa.

També nosaltres hem de comprendre el sentit del diàleg de sant Benet amb l’emperador bàrbar Tòtila perquè  “a la nostra època els bàrbars no esperen a l’altra costat de les fronteres, sinó que porten governant-nos des de fa temps”, escriví el pensador Alsdair MacIntyre. Els bàrbars estan entre nosaltres governant i assumint importants responsabilitats en els àmbits econòmics, socials i culturals. El nostre problema és, per MacIntyre, “la nostra falta de consciència d’això constitueix part de la nostra difícil situació”. El camí per avançar és, així conclou el seu llibre “Tras la virtud” “no estem esperant a Godot, sinó a un altre, sens dubte molt diferent, a Sant Benet”. Per això, la homilia del pare abat de Santa Maria de Montserrat ha estat molt oportuna i les seves paraules són prou il·luminadores per comprendre on estem i cap a on hem d’avançar.

Sant Benet

Avui és la festivitat de sant Benet. Benet de Núrsia tingué l’extraordinària originalitat de proposar un estil de vida cristià basat en la creació d’una comunitat estable on es comparteixen els bens i uns ideals de perfecció cristiana. Per organitzar aquesta vida Benet de Núrsia escriví unes normes, la Regla, que ha perdurat fins avui com a gran referent de la vida comunitària. Poc a poc, entorn de Benet, s’anà consolidant una comunitat de persones que cercaven Déu a través de la pregària i del treball, Ora et labora. Aquesta opció radical de vida originà l’ordre monàstica dels benedictins amb les seves branques masculines i femenines.

En el temps, del monaquisme benedictí aparegueren altres ordres monàstiques que, tot i la seva singularitat, també tenien com a norma de vida comuna les proposades en la Regle de sant Benet. Europa, com a realitat territorial que comparteix identitats culturals compartides es deutora del monaquisme inspirat, en el seus origen, per Benet de Núrsia. Dels scriptoriums monàstics de l’època medieval sorgiren els manuscrits, alguns vertaderes joies d’art, que anaren conformant la cultura del que avui coneixem com Europa. Ara, segles després, penso que les intuïcions de Benet de Núrsia són fortament vives encara. No només per seguir ordenant la vida de moltes comunitats monàstiques, sinó perquè elles originaren una experiència espiritual que pot ser viscuda amb naturalitat per qualsevol persona en la vida quotidiana.

És més, algunes de les propostes sobre com regular el funcionament d’una comunitat humana, el monestir, té les seves aplicacions pràctiques, després de les necessàries adaptacions, al món de les organitzacions modernes. Els principis bàsics de la Regle benedictina serveixen per convertir les institucions humanes en comunitats de treball, respectuoses per les persones i amb projecció social, a més de tenir una preocupació per l’obtenció de beneficis econòmics fruits del seu treball. La societat contemporània podria dirigir la seva mirada encuriosida a la vida dels monestirs benedictins i descobrir com aquestes comunitats monàstiques d’homes i dones ens aporten a tots uns referents útils per ordenar la vida i l’activitat humana.

Sant Benet, un llegat viu

La festivitat de sant Benet, 11 de juliol, em porta a afirmar la vigència del seu llegat espiritual i cultural. Viure d’acord amb la Regla benedictina transforma les persones i atorga la pau interior. Aquesta pràctica està a la base de la vida monàstica, però també pot inspirar la vida quotidiana de les persones. No cal ser monjo per sentir-se atret pel que és i exigeix la Regla de sant Benet o per identificar-se en el seu camí espiritual particular. Cal explicar i difondre millor aquesta dimensió pràctica de la Regla com a camí de felicitat. L’espiritualitat benedictina, viscuda avui per milers d’homes i dones, és tant potent i reeixida com altres pràctiques espirituals originàries en contexts culturals o tradicions religioses diferents als nostres.

La Regla de sant Benet ajuda a posar en pau l’ànima, a trobar en l’acció la font per exercitar la meditació i la contemplació i fer servir aquestes com a inspiració per l’acció. Ora et labora es poden integrar amb naturalitat en la vida contemporània. De tal manera que el temps i l’espai adquireixen una nova dimensió, i les relacions interpersonals es transformen perquè estan orientades a produir el bé i generar felicitat. Com si tots fóssim acollidors del Crist. La pràctica de la Regla benedictina asserena l’esperit i ajuda a estimar la vida. Això, per ell mateix, és origen de felicitat personal i està en la base de les relacions portadores d’humanitat. La vida comunitària inspirada per aquests principis ha de ser precursora del Regne de Déu que tots els cristians esperem.

Sant Benet formulant la seva Regla ens proporcionà un instrument per apropar-nos a la saviesa de Déu i poder recórrer millor el camí de la seva recerca. Gràcies als homes i dones que han recorregut aquest camí des del compromís benedictí s’ha teixit la densitat de l’ànima d’Europa. El que som com europeus està estretament lligat al treball de transmissió cultural fet en els monestirs benedictins. El que defineix la cultura europea té els seus orígens o es deutora, en un moment o altre, del pacient treball cultural fet en els diferents scriptoriums dels monestirs organitzats sota la Regla de sant Benet. Per això, és bo lloar el record del pare sant Benet.

Oportunitats per lloar a Déu a través de les obres

En la cloenda del pròleg de la Regla benedictina sant Benet fa un toc de realisme per evitar lectures desarrelades de la seva proposta de nomes pels monjos, “en acabar de dir totes aquestes coses, el Senyor espera de nosaltres que cada dia respondrem amb fets aquestes seves santes exhortacions” (Pròleg RB 35). Molts de nosaltres la nostra fe ha estat transmesa a partir de lectures nascudes d’una comprensió espiritualista del cristianisme, sense massa preocupació de les realitat temporals. La tensió de sant Agustí entre la ciutat de Déu i la pagana, tenia la seva traducció en una fugida de la realitat secular per anar a buscar una espiritualitat confortable. Fins i tot algú, amb força encert, ha afirmat que els cristians, de tant mirar el cel han oblidat que els seus peus toquen a terra.

Però la regla benedictina és una crida al realisme. Després de parlar de les obres que fan viva la fe, sant Benet insisteix que cada dia està ple d’oportunitat per fer realitat aquestes obres. Aquestes oportunitats s’estenen davant nostre i estan a la nostra disposició. Qualsevol persona, des de que l’alba apunta el nou dia fins que la són acluca els ulls, es troba en múltiples i diverses situacions per poder fer realitat aquestes obres. L’experiència cristiana neix i s’enforteix de les oportunitats que dóna el ser amable, acollidor, tolerant, servidor i practicar la caritat en cada una de les circumstàncies que es presenten cada dia. L’encarnació de la fe en el món significa que els cristians hem de saber donar resposta a aquestes oportunitats. Si la fe s’ha encarnat no és per defugir de la realitat del món, sinó per testimoniar la Bona Nova en al món.

Lliureu-me de la supèrbia

En el pròleg a la seva Regla, sant Benet alerta d’un pecat molt freqüent en la nostra època: la supèrbia. En moltes ocasions les persones, davant les múltiples possibilitats que ens dóna els progressos de la ciència, la tècnica o del pensament modern, ens creiem que Déu ja no és necessari. L’individu modern considera sovint que pot prescindir de Déu perquè se sent que ell és Déu. Les potencialitats que la humanitat ha posat davant dels seus ulls la fa sentir molt poderosa i potent. Per això es confonen les coses i alguns individus arriben a manifestar-se com a nous creadors del món i albiren al nostre horitzó podem substituir al mateix Déu.

Aquesta realitat es manifesta de moltes maneres.  Algunes persones tenen la capacitat de fer-ho de manera més cultural, d’altres, amb menys capacitat creativa, mantenen unes fortes actituds de seguretat i prepotència que només s’expliquen per aquest sentiment d’autosuficiència. La Regla benedictina recull es aconsella prevenir-nos d’aquesta temptació. Ho diu amb les següent paraules “els qui amb el temor del Senyor no s’envaneixen de la seva bona observança, ans, considerant que no poden fer ells sols el bé que hi ha en ells mateixos, sinó que el fa el Senyor, glorifiquen el Senyor que actua en ells” (preàmbul de la Regla 29). El mateix Crist fou sotmès a aquesta temptació pel mateix maligne. En el desert Jesús és temptat pel diable proposant-li creure’s autosuficient (Lc 4,5b).

La temptació és creure que es possible confiar només en un mateix sense tenir present a Déu. Buscar fora de Déu qualsevol resposta. La contundent reacció de Jesús és vàlida per nosaltres “no temptis el Senyor, el teu Déu”. ¿En quantes ocasions ens hem cregut que poden prescindir de Déu?. Amb perspicàcia sant Benet ens adverteix que per evitar aquesta temptació cal, en tothom moment, agrair a Déu la gràcia que ens a concedit a glòria d’Ell. Per això trobem en la regla (preàmbul de la Regla 31) les oportunes paraules de sant Pau “per la gràcia de Déu sóc el que sóc” (1C 15,10).  Nosaltres només som operadors de la seva gràcia. Som els seus instruments per fer evident al món el seu amor bondadós “el qui es gloria, que es gloriï en el Senyor” (2C 10,17).

El camí de les bones obres

La fe sense obres, és una fe morta “si algú que té fe i no dorm demostrava amb les obres, ¿de què serviria?. A un home així, ¿la fe el podrà salvar?...Si no hi obres, la fe tota sola és morta. Tu dius que tens la fe, jo tinc les obres, sense les obres, que tens fe, que jo, amb les obres, et demostraré la meva fe” (Jm 2,14-18). La regla benedictina ho diu amb molta contundència “si volem habitar en el temple d’aquest regne, mirem que no s’hi arriba si no és corrent-hi amb les bones obres” (Pròleg de la Regla de sant Benet v 22). Novament la claredat de sant Benet il·lumina les possible preguntes que poden fer-nos sobre quines son considerades bones obres.

Com a cristians hem de meravellar-nos de la simplicitat dels camins que ens porten a retrobar-nos amb Déu. En la veu del salmista trobem els elements nuclears que mostren els camins que ens porten el temple a través de les bones obres: “Senyor, qui podrà estar-se a casa teva? Qui podrà viure a la teva muntanya santa?. El qui obra honradament, practica la justícia i diu la veritat tal com la pensa. Quan parla no escampa calúmnies, mai no fa mal al proïsme ni carrega a ningú res infamant” (Sl 15,1-3). Aquest camí és practicable cada dia. Diàriament tenim múltiples ocasions per fer realitat aquestes paraules. Les bones obres que Déu ens demana no són heroïcitats o actuacions espectaculars. Déu ens descriu un camí que puguem recórrer cada dia múltiples vegades. Ben segur que, tal com es deia abans, en el recolliment de la nit podem verificar el realisme d’aquesta proposta.

No endurir els cors

La urgència de despertar-nos que el pare sant Benet planteja en la introducció de la seva Regla és poder veure i escoltar a Déu; “i, oberts els ulls a la llum deífica, escoltem amb orella ben atenta allò que cada dia ens repeteix la veu divina que clama: "Si avui sentiu la seva veu, no enduriu els vostres cors" (v9-10).  Cal tenir els ulls ben oberts per veure la “llum deífica” i tenir les orelles ben atentes per escoltar al Senyor. Tant en un cas com en un altre, la presència del Senyor és per acollir el seu mestratge misericordiós. Gràcies a l’ensenyament amorós de Déu podrem sortir d’aquest estat de somnolència que ens trobem i percebre el “temor de Déu”. Cal “escoltar amb orelles ben atentes” el que el Senyor ens mana.  i encara: "qui té orelles per escoltar, que escolti què diu l'Esperit a les Esglésies". I doncs, què diu? "veniu, fills, escolteu-me, que us ensenyaré el temor del Senyor. Correu mentre tingueu la llum de la vida, perquè no us sorprenguin les tenebres de la mort" (v 11-13).

Els individus de la societat contemporània sentim moltes coses, vivim immersos en el soroll. El brogit de tràfec; les campanyes de marketing que constantment ens empenyen al consum; les notícies; els sorolls de la feina, etc.. És molt propi del nostre temps aquesta convivència amb el soroll. Però, sabem escoltar?. Ens costa sentir, parar l’orella i incorporar en els nostres cors els missatges externs. Tenim el cor endurit per escoltar, no només a Déu, sinó a tot el que ens parla al nostre voltant. Per això Benet ens urgeix a no “endurir els nostres cors” perquè només així podrem “sentir la seva veu”. La veu de Déu i la que ens parla a través del rostre de moltes persones que tenim al voltant.

És hora de despertar-nos

En el pròleg de la seva Regla sant Benet es diu “aixequem-nos, doncs, d'una vegada, que l'Escriptura ens desvetlla dient: "Ja és hora de despertar-nos" (v 8). Les paraules de Benet s’adrecen a la mobilització personal per actuar en una direcció. Però per fer-ho, ens hem de despertar. Això sembla contrastar amb la sensació de passivitat que domina en una part important de la societat. Vivim en uns moments de gran passivitat i conformisme generalitzats davant de tot el que se’ns és donat com a inqüestionable. El dubte no és cap disciplina de pensament i no hi cap interès manifest per la veritat. Més aviat predomina el conformisme i el no qüestionament d’un aparent ordre establert.

Les propostes utòpiques, engrescadores, solidàries, encara que algunes siguin molt actives, són minoritàries. L’èxit de l’Estat del Benestar ha contribuït a una important pèrdua de responsabilitat personal i ha estimulat un alt conformisme i adaptació tranquil·la o acrítica als patrons culturals i socials del nostre temps. Els marcs conceptuals dominants han anul·lat tota visió renovadora i compromís envers la solució col·lectiva dels problemes. Enfront d’aquesta situació les paraules de Benet són tot un repte: “aixequem-nos”. És el moment d’estar desperts perquè “ja és hora de despertar-nos” perquè venen temps nous. Aquesta crida de Benet és desafiant .

Autoritat i obediència

Pels cristians l’obediència és un camí per fer la voluntat de Déu. A la regla de Sant Benet se’ns diu ”cal que estiguem sempre a punt per obeir-lo amb els dons que ha posat en el nosaltres”. L’obediència és un instrument per fer realitat la voluntat de Déu a partir de les potencialitats que tenen les persones. Obeir, no és més, que projectar allò que som per fer operant la voluntat de Déu. L’obediència ajuda a projectar a l’exterior la bondat que Déu ha posat al nostre interior. Per això l’acte de l’obediència es basa en la corresponsabilitat de qui mana i de qui obeeix.

Som refractaris a l’obediència perquè el paradigma cultural contemporani, forjat en part a partir de l’esperit del maig del 68 del segle passat, rebutja tota autoritat perquè es considera imposició. Però ens cal una nova mirada a l’obediència des de la perspectiva de l’amor. Això és el que proposa sant Benet en la seva regla. Hem de saber traspassar l’ideal monàstic proposat per Benet a la vida quotidiana, fins i tot sense necessitat que al darrera hi hagi una fonamentació religiosa.

Un primer pas és entendre que l’obediència no ha de perseguir els interessos personals de qui té l’autoritat. Cal discernir si l’exercici de l’autoritat cerca desenvolupar els dons que les persones duen al seu interior. Per això, manar exigeix també un moment de discerniment. La pregària ha d’ajudar a revelar si es busquen els camins de Déu a través de les bondats que les persones portem al cor, o s’utilitza l’obediència com una excusa per afavorir els desitjos de poder. L’obediència sempre és cosa, com a mínim de dos i ha de basar-se en la puresa de la relació pare-fill o deixeble-mestre. L’obediència necessita de l’amor per ser efectiva.

La pregària

Per sant Benet la pregària és el moment privilegiat per obrir-nos a Déu i demanar-li que el nostre obrar sigui un instrument al servei del seu voler. És, en definitiva, pregar en l’acció per fer així realitat el sentit de la demanda que fem en el Parenostre: facis la vostra voluntat. Preguem per demanar a Déu que ens ajudi a que els nostre actes siguin operants a favor de la seva voluntat. La pregària és un moment important pel discerniment cristià. Aquesta comprensió de la pregària proposada per sant Benet ens ha d’ajudar a discernir en tot moment quina és la voluntat del Senyor. És un procés dinàmic i que es renova en cada un dels nostres actes i en les nostres decisions fonamentals.

Benet ens urgeix saber trobar aquesta voluntat de Déu, perquè sinó les persones fàcilment podem allunyar-nos d’Ell a causa de les nostres males obres. Forma part de la nostra condició humana els moure’ns en l’ambivalència del bé i del mal. Ambdós ens acompanyen constantment i necessitem l'ajut constant de Déu, el qual hem de demanar amb pregària insistent, per saber discernir el bé del mal. Malgrat que en algun moment creguéssim certa la possibilitat que Prometeu estigués encadenat en el nostre interior, la història humana il·lustra que el bé i el mal mantenen un combat per esdevenir realitats immutables.

Déu triomfa damunt l'àngel caigut, però no l’ anorrea. Aquest perdura eternament de la mateixa manera que l'amor de Déu és infinit. El mal és erràtic en l'existència humana i busca qualsevol forat per emergir en la història de la humanitat. Bé i mal, són paraules on es condensen moltes expressions que estan associades a moltes vivències humanes. Però que en tot cas són paraules que sempre exemplifiquen dos plans enfrontats sense possibilitats de resoldre el dilema de la seva existència. Però el mal podrà ser vençut pel regne d’amor que ha d'instaurar el Regne de Déu. Però mentre això no passi, el mal busca fer-se present en la nostra història i sant Benet ens ho recorda. Per aquest motiu ens demana pregar insistentment per discernir que les nostres obres no sigui un instrument d’aquest mal.

Obeir a Déu

Un estereotip estès en la nostre societat és considerar que obeir comporta passivitat. Des d’aquest prejudici sorprèn llegir en la regla de sant Benet que el pare monaquisme associï l’obediència a l’acció pràctica. Ens diu, amb tota claredat “escolta fill, les prescripcions del mestre, parar-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica a fi que pel treball de l’obediència ....”. Aquest text de sant Benet està lluny de qualsevol passivitat. Ens al contrari, l’obediència convida a l’acció. A més, una acció concreta retornar “a Aquell de qui t’havies apartat amb la desídia de la desobediència”. Amb aquesta doble associació: escoltar i practicar; apartar-se i retornar, sant Benet dóna una comprensió pragmàtica de l’acte de l’obediència i incorpora un element important de discerniment.

Només té sentit l’obediència si ens porta cap a Déu. El sentit últim de l’obediència és orientar-se cap a un retrobament personal amb Déu. Obeir és mobilitzar-nos cap a la recerca de l’amor de Déu. Aquí es condensa el discerniment sobre si s’obeeix en llibertat o en submissió. Qualsevol prescripció que ens allunyi del retrobament de Déu, del seus plans o de la seva voluntat, pot esdevenir un exercici autoritari de l’obediència; pot ser perseguir altres interessos, però no està orientat en el sentit que sant Benet dóna a l’acte d’obeir. Arribats en aquest punt, cal assumir amb tristesa i dolor l’abús que l’església ha fet d’interpretacions interessades de l’obediència. Moltes autoritats eclesiàstiques han fet de l’obediència una excusa per la seva persistència en el poder. Cal demanar-ne perdó i pregar a Déu perquè la pràctica de l’obediència sigui sempre una instrument al servei del Regne i no dels interessos humans de poder. El poder, com a dit el papa Francesc, és servei.

Obeir en llibertat

Entendre l’obediència, tal com proposa sant Benet en la seva regla monàstica, com una relació pare-fill és essencial per evitar interpretacions pervertides del propi acte d’obeir. L’amor dels pares instrumenta l’obediència com a recurs pedagògic. Els pares s’esforcen a que els fills entenguin l’obediència, no com un fet vinculat exclusivament a la seva autoritat, sinó com un recurs que afavoreix l’aprenentatge, el creixement i la maduració personal. Aquesta obediència està carregada de raó, és explicable.

La inexistència d’alguns d’aquests factors fa estèril l’obediència. La sensació d’obeir cegament perquè no hi ha més remei, és a dir,  interioritzar l’obediència com un exercici autoritari, genera prevenció i refús. Les persones adultes necessitem poder donar raó de l’obediència. Aquesta ha de ser el resultat d’un acte de màxima llibertat personal. L’obediència mai ha de camuflar un concepció autoritària de les relacions humanes.