Saber consolar

Fa poc vaig veure una noia plorar profundament desconsolada i un noi que l'acompanyava l'intentava consolar. Li oferia la seva espatlla on descansar i apaivagar el seu desconsol. El gest era bonic, el noi acollia el sofriment intens d'aquella noia. La noia tenia sort. Al veure-ho m’he preguntat: sé consolar? ens sabem consolar?

En Siddhartha Gautama, conegut també com a Buda, proposà un camí per estalviar el dolor. Volia evitar el sofriment de les persones. La seva proposta era un camí. El budisme ha anat proposant diverses estratègies per ser feliços. Són propostes suggestives, tot i que es formulen en uns paràmetres culturals molt diferents dels nostres. Per això cal escoltar-les i acollir-les amb atenció i interès.

Els cristians tenim també els nostres camins per consolar, alguns potser més decantats a accentuar els aspectes escatològics. Això els fa menys preocupats en remarcar que també són camins vàlids per transmetre la pau interior ara i aquí. Pregar amb els salms és la descoberta de la felicitat que brolla del fet de creure. Sovint es parla de festa, dansa i musica associats a la confiança en l'amor protector de Deu. El camí de la felicitat que prediquem els cristians es l'amor els demés. En el lliurament sense límits als demés els humans descobrim el sentit de Deu i el nostre propi sentit. Per això el cristianisme ens ensenya a acollir el sofriment dels altres. Som cristians en la mida que sabem ser compassius. Compartir la passió que esta passant qualsevol persona per tal de poder-li oferir l'ajut humà.

Però, a l'actitud d'acolliment li segueix una resposta eficaç: donar consol. Però em dóna la impressió que moltes persones no estem massa preparades per fer-ho. Improvisem i fem allò que la intuïció ens guia. Per què no se’ns ensenya a viure en totes les seves dimensions? Hi ha persones que afirmen que a les escoles s'ensenya i a casa s'educa. Tant de bo. Però massa sovint ens trobem desarmats davant del sofriment. On hem d'aprendre a consolar?

Saber consolar

He vist avui en el metro a una noia plorar profundament desconsolada. Un noi que l'acompanyava l'intentava consolar. Li oferia la seva espatlla on descansar i apaivagar el seu desconsol. El gest era bonic, el noi acollia el sofriment intens d'aquella noia. La noia tenia sort. Al veure-ho m’he preguntat: sé consolar? ens sabem consolar?

En Siddhartha Gautama, conegut també com a Buda, proposà un camí per estalviar el dolor. Volia evitar el sofriment de les persones. La seva proposta era un camí. El budisme ha anat proposant diverses estratègies per ser feliços. Són propostes suggestives, tot i que es formulen en uns paràmetres culturals molt diferents dels nostres. Per això cal escoltar-les i acollir-les amb atenció i interès.

Els cristians tenim també els nostres camins per consolar, alguns potser més decantats a accentuar els aspectes escatològics. Això els fa menys preocupats en remarcar que també són camins vàlids per transmetre la pau interior ara i aquí. Pregar amb els salms és la descoberta de la felicitat que brolla del fet de creure. Sovint es parla de festa, dansa i musica associats a la confiança en l'amor protector de Deu. El camí de la felicitat que prediquem els cristians es l'amor els demés. En el lliurament sense límits als demés els humans descobrim el sentit de Deu i el nostre propi sentit. Per això el cristianisme ens ensenya a acollir el sofriment dels altres. Som cristians en la mida que sabem ser compassius. Compartir la passió que esta passant qualsevol persona per tal de poder-li oferir l'ajut humà.

Però, a l'actitud d'acolliment li segueix una resposta eficaç: donar consol. Però em dóna la impressió que moltes persones no estem massa preparades per fer-ho. Improvisem i fem allò que la intuïció ens guia. Per què no se’ns ensenya a viure en totes les seves dimensions? Hi ha persones que afirmen que a les escoles s'ensenya i a casa s'educa. Tant de bo. Però massa sovint ens trobem desarmats davant del sofriment. On hem d'aprendre a consolar?

Budisme XVII - Budisme vajrayana II – Nova Tradició Kadampa

A més de les tradicions budistes clàssiques ha sorgit una nova tradició anomenada Nova Tradició Kadampa, creada a l’any 1991 que es diferencia de les anteriors per no reconèixer l’autoritat del Dalai Lama sobre els budistes tibetans. Aquesta tradició fou creada a Anglaterra pel monjo tibetà gelugpa Gueshe Kelsang per tal d’adaptar els ensenyaments budistes a la mentalitat occidental. Entre les novetats proposa meditar en l’idioma propi del creient, combinar l’estudi, la meditació i la pràctica en la vida quotidiana. A l’any 1992 es creà a Barcelona el Centre Mahakaruna adscrit a aquesta nova tradició del budisme tibetà.

Budisme XVI - Budisme vajrayana II – Tradició gelugpa

La tradició gelugpa és la última de les grans tradicions del budisme tibetà. Aquesta tradició també s’anomena dels barrets grocs. De totes les tradicions budistes tibetanes és la més coneguda perquè Tensin Ghiatzo, el Dalai Lama, és un monjo gelugpa. El budisme gelugpa, a més de ser el més modern de totes les tradicions les integra. Fou fundat pel monjo Tsong Khappa al segle XIV després d’haver estudiat amb mestres de les tres altres tradicions. Va escriure el llibre Lam Rim que és considerat el text sagrat d’aquesta tradició. Tsong Khappa insisteix en la importància de les virtuts monàstiques pel budisme i recomana conèixer primer les sutres abans de practicar els tantres. Per això la tradició gelugpa es distingeix de les altres per l’alta preparació dels seus membres. Tots els monjos són cèlibes i tenen un alt rigor moral.

La invasió xina del Tibet provocà la fugida de molts dels monjos gelugpa. Dos d’ells, el Lama Thubsen Yese i el Lama Zopa, a partir dels anys 60 estengueren el budisme per molts països. Fruit del seu treball es creà el Centre Nagarjuna de Barcelona inaugurat el 1981 pel propi Dalai Lama.

Budisme XV - Budisme vajrayana II – Tradició kagya

Aquesta tradició del budisme tibetà neix el segle X a la India amb el mestre Tilopa a través de l’aprenentatge de les sutres i tantres del llibre Mahamudra. El màxim responsable d’aquesta tradició és el Karmapa. Aquesta tradició emfatitza la pràctica religiosa, la meditació i l’experiència interna, més que els estudis. És típica d’aquesta tradició els recessos de tres anys i tres mesos que fan els seus monjos. Aquesta tradició té a Catalunya diversos centres anomenats Samye Dzong integrats en la Fundació Rokpa la qual treballa per adaptar les creences d’aquesta tradició al pensament occidental. La fundació té el centre Samye Dechi Ling per fer recessos a Santa Coloma de Farnés. Aquestes centres estan vinculats al centre Samye Ling d’Escòcia.

Budisme XIV - Budisme vajrayana II – Tradició sakya

La tradició sakya és la segona gran tradició dins budisme tibetà. Aquesta tradició està vinculada a un conjunt de seguidors del gurú Rimpotxé, entre els quals destaca Konchong Gyalpo. Aquests seguidors, desencantats per la relaxió de les primitives costums budistes, surten de l’anterior tradició i funden el monestir Gorum Zimci Kapo al Tíbet a l’any 1073 a partir del qual es desenvolupa la tradició sakya. Aquesta tradició dóna molta importància a la dimensió social i cultural del budisme en contraposició de les altres tradicions tibetanes que s’aparten de la societat. El text més important d’aquesta tradició és el Lam-Dre ("El camí i els seus fruits") basat en l’ensenyament del mestre indi Virupa. Aquesta tradició sosté que no es pot arribar al nirvana sortint-se de la reencarnació i que els bons budistes han de renunciar a l’aferrament a la pròpia vida, al món material, a la pròpia voluntad i els bens. La principal autoritat d’aquesta tradició és Sa Santetat Sakya Trizin Ngawanga Kunga considerada la segona autoritat del budisme tibetà després del Dalai Lama i resident en el monestir de Sakya Center a la India.

Dins d’aquesta tradició hi ha dos tipus de monjos: els ngagpa i els tragpa (o gelong). Els primers fan pocs vots, poden casar-se i viure en família, i poden dur els cabells llargs; els segons fan molts vots, s’afaiten el cap, tenen l’obligació de mantenir la castedat i vesteixen uns hàbits de color groc i grana. Tots els centres de tradició sakya al matí tenen el ritual dels quatre mandales i per la nit el ritual dirigit a Maha Kala considerat un protector de la tradició. A Catalunya aquesta tradició té el monestir de Sakya Tashi Ling situat al massís de Garraf en el Palau Novella.

Budisme XIII - Budisme vajrayana II – Tradició nyingma

La corrent vajrayana ha tingut quatre grans tradicions: nyingma, sakya, kagya i gelugpa. Les diferències entre elles estan relacionades a fets històrics i a determinades pràctiques. Cada una d’aquests tradicions té els seus propis líders, tot i que totes elles reconeixen la figura del Dalai Lama com el gran líder espiritual d’aquesta corrent budista. Les quatre tradicions estan presents a Catalunya.

La tradició nyingma és la més antiga dins del budisme tibetà. Té els seus orígens en la figura del guru indi del segle IX Rimpotxé. Aquesta tradició afirma que l’estat natural de les persones és ser com Buda, per això el que cal es anar traient els vels que impedeixen veure amb claredat la condició humana. Per treure aquests vels cal practicar la meditació. Les tècniques emprades per aquesta tradició són mahayoga, annuyoga i atiyoga. Aquesta última tècnica és la que permet arribar a l’estat de dzogchen en el qual la persona pren consciencia de que tots els pensaments i sensacions són el resultat d’una ment confusa. Dins d’aquesta tradició hi ha varies corrents o llinatges que s’han format a partir de la recerca i desenvolupament dels ensenyaments de Rimpotxé. Aquest guru deixà molts ensenyaments ocults, això motivà que en temps posteriors hi hagi persones que reivindiquin haver descobert un escrit o haver rebut una revelació sobre algún ensenyament. Cada una d’aquestes persones ha donat origen a un llingatge. Un d’ells és el llinatge Ripa el qual té unes tècniques de meditació desenvolupades pel místic tàntric del segle XIV Pema Deje Rolpa. Un altre llinatge d’aquesta tradició és el Dujom Lingpa que té un petit nucli de seguidors a Catalunya.

Budisme XII - Budisme vajrayana II

El budisme vajrayana considera que la millor manera per educar la ment i evitar la formació de les il·lusions que fan sofrir són el tantres. Els tantres són unes tècniques de meditació que permeten experimentar la sensació de buit i, al mateix temps, purificar el karma a fi d’aconseguir renàixer en un estadi més elevat en la propera reencarnació. En el budisme vajrayana el nirvana es percep com una realitat llunyada, per la qual cosa s’insisteix que l’ara i aquí són importants. Els tantres tenen una capacitat màgica a partir dels càntics i de les visualitzacions. Hi ha quatre tipus de tantres que es diferencien segons el grau de concentració necessari. Les escoles budistes tibetanes es distingeixen pels seus tantres. Donat el poder atribuït als tantres és necessari que la seva pràctica sigui guiada per un mestre, ja que la tècnica podria ser perillosa per qui la practiques sense aquest guiatge. Aquest mestre en aquesta corrent budista es diu Lama. Pels seus coneixements un Lama pot controlar les seves futures reencarnacions. Això vol dir que abans de morir pot determinar les característiques de la persona en la qual es reencarnarà.

Les principals festes del budisme vajrayana són: El Cho Kor Duchen que és la commemoració del primer discurs de Buda immediatament després de la il·luminació; el Losar que és l’any nou tibetà; el Sangyepa que és la gran festa de la il·luminació i la Lhabab que és la festa tibetana del retorn de Buda del regne celestial.

El budisme vajrayana es troba bàsicament al Tíbet i a Nepal. Però la invasió del Tíbet per part de Xina provocà la destrucció de molts monestirs i l’exili de molts monjos cap a la India. Per aquesta raó avui a la India es troben molts monjos de la corrent budista vajrayana.

Budisme XI - Budisme vajrayana I

Aquesta corrent del budisme és una variant del budisme mahayana que es diferencia d’aquest per la seva pràctica. El terme vajrayana qualifica un visió esotèrica del budisme que sorgeix al segle III dintre del budisme mahayana a partir de la trobada del budisme i l’hinduisme. La corrent vajrayana es coneix també com budisme tàntric, perquè es fonamenta amb l’ús dels tantres, que són tècniques de recerca d’alliberament de la consciència, o budisme tibetà perquè ha estat en aquesta regió on ha sobreviscut bàsicament juntament amb petits nuclis al Nepal i Xina.

El budisme vajrayana té dues obres bàsiques: el Kanjur i el Tanjur. Aquesta corrent budista parteix de la idea del buit, res existeix més enllà de la consciència personal. La ment confusa genera il·lusions i això fa que s’acumuli karma negatiu que produeix sofriment. Aquest budisme accepte la reencarnació, segons la qual els ésser vius estan atrapats en una roda de reencarnacions (samsara). Allò que condiciona la manera com es produeixen les reencarnacions és el karma i només es pot trencar la roda és lograr purificar el karma i així alliberar-se del sofriment i assolir el nirvana. El budisme vajrayana incorpora les doctrines cosmològiques presents al Tibet en el moment de la seva arribada.

Budisme X – Tradició mahayana

La tercera tradició del budisme mahayana amb una certa presència a Catalunya és l’anomenada Soka Gakkai. Aquesta tradició budista segueix els ensenyaments del monjo japonés Nichiren Daishonin ((1222-1279). L’ensenyament d’aquest mestre està recollit en un mandala anomenat Gohozon el qual es venerat pels seus seguidors. Aquest mandala representa la felicitat que tota persona pot trobar al seu interior i que el porta a actuar amb infinita bondat i misericòrdia. Els ensenyaments de Nichiren afirmen que tota persona té el potencial de superar els desafiaments que es presenten en la vida quotidiana i de desenvolupar una existència de gran valor i creativitat, i d'influir positivament en la comunitat, en la societat i en el món. Nichiren Daishonin va descobrir que el Sutra del Lotus conté l'essència dels ensenyaments budistes. El Sutra revela que el principi universal denominat "naturalesa de buda" és inherent a totes les formes de vida. Els ensenyaments de Nichiren Daishonin introdueixen en el budisme dos perspectives noves: tothom pot arribar a participar de la naturalesa del Buda i, la segona consideració, fa referència a que per ser budista no cal renunciar als desitjos mundans sinó que cal viure amb naturalitat la vida quotidiana i prendre compromisos socials.

La pràctica budista de la tradició Soka Gakkai es centra en el ritual anomenat gongyo que és la recitació de determinats capítols de la Sutra del Loto y el daimoku que és la recitació del mantra Nam Myoho Renge Kyo. Això es fa dos cops al dia, pel matí i per la tarda.

Budisme IX - Tradició Terra Pura

La segona tradició present a Catalunya es l’anomenada Terra Pura que té els seus origen el mestre xines Hui Yuan. Aquesta tradició segueix els ensenyaments de Amithaba denominat també Buda de la Llum. Aquest monjo, considerat com un dels budes, formulà la doctrina de la Terra Pura com a nou paradís on anirien aquelles persones que assolissin adquirir la capacitat d’invocar al seu nom amb devoció i hagin fet els mèrits suficients. Aquesta tradició s’allunya de la tradició zen en la mesura que no proposa un domini de l’estat de consciència sinó la salvació de les persones a través d’una pràctica religiosa. Aquesta consisteix en una invocació continuada del nom de Amithaba. Aquesta tradició es troba Xina, Taiwan, Japó on adopta el nom de Jodo i a Vietnam. La tradició de la Terra Pura té una potent organització mundial anomenada Buddha’s Light Internartional Association la qual té la vocació d’integrar a diverses tradicions del budisme mahayana. A Barcelona hi ha un petit nucli d’immigrants xinesos que són d’aquesta tradició

Budisme VIII - Budisme mahayama tradició Zen

Dins d’aquesta corrent hi ha diverses tradicions. A Catalunya es troben representants de la tradició zen, de la Terra Pura i de la Soka Gakkai. Cada una d’elles ofereix una lectura diferent sobre el tema de la mort. Mentre la tradició zen no es planteja res sobre la mort, les altres tradicions afirmen que, atès que es difícil arribar al nirvana a través de la pràctica quotidiana, aquesta pràctica serveix per preparar a les persones a una vida posterior en el paradís celestial. La tradició zen té molt poca base doctrinal i més aviat és una pràctica de meditació que no dóna cap orientació sobre divinitats o la mort. Més aviat és una proposta per aquí i ara. Hi ha dos pràctiques bàsiques de meditació zen: la zazen que consisteix en adoptar una posició determinada, concentrar-se en la respiració per tal de no escoltar els pensaments; i la koan que es basa en treure l'entrellat d’unes endevinalles que semblen impossibles de resoldre. Totes aquestes pràctiques es fan sota el guiatge d’un mestre zen, figura bàsica en aquesta tradició budista. Aquesta tradició s’ha difós per molts països, Xina, Japó, Vietnam i Corea a través de monjos i ha donat origen a diferents pràctiques sense que cap hi hagués cap autoritat que les unifiqués. Avui en dia hi ha una gran fragmentació del budisme zen associat a cada un dels mestres que desenvolupa una pràctica de meditació. Cada mestre ha donat origen el que s’anomenen escoles o llinatges. A Catalunya es troben avui representants de les escoles o llinatges:

1. Llinatge del mestre Taisen Deshimaru de l’escola japonesa Soto a través del Dojo Zen Nalanda; el Centre Zen de Barcelona; el Centre Dojo Zen Budista; el Dojo Zen Budista de Girona i de Zen Deshimaru;

2. Escola coreana Kwam Um representada pel Barcelona Zen Center

3. Escola vietnamita Thich Nath Han amb un centre a Barcelona el Present Moment Ecumenical Sangha

Budisme VII – Budisme mahayama

Amb el terme mahayana es designa la corrent budista que el segle I després de Crist es separa del budisme primitiu. Aquesta corrent planteja un camí vers la il·luminació menys estricte que la corrent hinayana. Com l’anterior escola tenen com a text de referència el cànon Pali Tripitaka i més de mil sis-centes obres. Nagarjuna és un dels pensadors d’aquesta escola i és considerat també un dels savis més importants del budisme. L’eix central del pensament de Nagarjuna és la idea de vacuïtat. Segons ell, per entendre la verdadera essència del món cal adonar-se que res existeix per sí sol, sinó que tot el que es percep és producte de la ment. Per això l’objectiu final del pensament budista és entendre aquest buit a partir del qual serà possible dissoldre la pròpia idea del jo. Per poder arribar al nirvana cal desenvolupar la compassió que vol dir comprendre el sofriment de l’altre. Aquesta orientació condiciona el propi camí del nirvana. Nagarjuna proposa renunciar a la possibilitat del nirvana personal si amb això pot ajudar-se a una altre persona a tenir la il·luminació.

Aquesta corrent proposa que cada persona pot aplicar els principis del budisme sense necessitat d’aillar-se del món ni optar per la vida monàstica. Pels partidaris del budisme mahayana Buda fou més que un mestre de l’asceticisme: el consideren un salvador.

La corrent mahayana fa súpliques,precs i invocacions a divinitats a través de sutras i mantres. Dins del budisme mahayana hi han dos pràctiques bàsiques. Una es la denominada camí dels deixebles. Aquest és el camí que segueixen la majoria de persones d’aquesta corrent. L’altra camí és el camí del bodhisatvas que segueixen aquells que volen procurar la il·luminació d’altres persones i aspiren amb això convertir-se en un Buda. Els que opten per aquest camí han de practicar: la caritat, la rectitud moral, la paciència i la capacitat d’esforç, la meditació i la saviesa.

Les festes principals d’aquesta corrent són: la festa del naixement de Buda que diferencien de la data de la il·luminació i de la mort; la festa Bodhi que commemora la il·luminació de Buda i la festa Paranirvana amb la qual es celebra la mort de Buda.

Budisme VI - Budismes hinayana

Al segle I després de Crist quan dins del budisme es creen dues grans corrents els partidaris del budisme tradicional se’ls designa amb el nom d’hinayana. Representen una corrent molt estricte del budisme on és més difícil trobar el camí de la il·luminació. El text bàsic d’aquesta corrent és el cànon Pali Tripitaka. El camí budista proposat per aquesta corrent comporta fer-se monjo. No creuen que cap déu pugui ajudar als homes a lliurar-se del sofriment i neguen a especular que passa després de la mort. Consideren que Buda, més que un profeta, és una persona sàvia que ha deixat una disciplina ascètica, més que una religió.

La meditació és la pràctica bàsica d’aquesta corrent budista. La meditació vipassana és una autotransformació basada en l’observació del propi cos. Es comença amb la respiració i es progressa cap la contemplació de les sensacions del cos. A partir d’aquesta tècnica la persona penetra en el seu interior i arriba a eliminar les raons que el fan sofrir.

Aquesta corrent té vàries festes principals. Una d’elles és el Visakha o dia de Buda que commemora el seu naixement, la seva il·luminació i la seva mort perquè consideren que tot va passar al mateix dia. Una altra festa és l’asala que commemora el primer sermó de Buda. L’altra és la Kathina que marca la fi dels tres mesos de recés dels monjos.

Budisme IV – Preceptes

No hi ha cap cerimònia per entrar a formar part d’una comunitat budista. Per que una persona pugui ser considerada budista només cal que manifesti la voluntat de cercar refugi en Buda, accepti els seus ensenyaments i s'incorpori a una comunitat budista. Entrar a formar part del budisme s'anomena "prendre refugi ". Això significa que la persona que vol se budista a comprés el sentit d'alliberament que hi ha darrera del budisme i que assumeix per tot la seva vida les anomenades "tres joies del budisme" (Tiritana). Aquestes joies són:

1 .El Buda: el ser il·luminat- el despertar o la il·luminació.
2. El Dharma: l'ensenyament del Buda – l'enteniment correcte.
3. La Sangha: la comunitat des budistes – la puresa fonamental.

Per ser bon budista cal obeir els considerats cinc preceptes bàsics del budisme que són:

abstenir-se de privar de la vida a altres éssers;
abstenir-se de prendre coses que són impròpies;
abstenir-se de qualsevol activitat sexual incorrecta;
no dir mentides
no prendre drogues o qualsevol producte que pugui intoxicar el propi cos.

Buda no deixà establert cap ritual de tipus religiós, llevat de la pràctica de la meditació. Posteriorment, les diferents escoles budistes han anat introduint rituals propis.

Buda morí sense designar cap successor, però sí que havia creat una comunitat monàstica (sangha) integrada pels seus seguidors més fidels a la qual havia deixat escrit una normativa de convivència. Inicialment Buda havia previst que els monjos fessin tres vots: pobresa, celibat i no violència. Amb el temps, les diferents comunitats budistes han anat adaptant i ampliant aquest vots.

Budisme V- Corrents, tradicions i escoles del budisme

El budisme després de Buda emprengué un camí molt divers. Poc a poc anaren apareixent diverses escoles que acabaren dividint-se en noves branques budistes. Per això actualment existeixen moltes escoles budistes, algunes d’elles amb pocs punts en comú. La inexistència d’uns textos canònics que recollissin el pensament de Buda afavorí aquesta diversitat doctrinal. L’any 250 abans de Crist s’escriví el cànon Pāli o Tripitaka a fi de substituir la primitiva transmissió oral del pensament de Buda. Per altra part, Buda deixà molts aspectes de la vida sense abordar, per això han estat els deixebles posteriors els que han anat interpretant com havien de comportar-se els budistes. Aquesta feblesa doctrinal del budisme, junt amb la seva expansió en altres contexts culturals diferents als de la India, provocà l’aparició d’algunes síntesis entre els principis budistes i les creences d’algunes de les religions dels països on el budisme s’expandia.

A partir de l’any 200 abans de Crist es es consoliden dues grans corrents budistes: el Budisme del Sur o budisme hinayana i el Budisme de l'Est o budisme mahāyāna. En el segle III després de Crist dins de la corrent mahayana, per influència del tantrisme hindú, apareix una nova corrent anomenada Budisme del Nord o Tàntric anomenat budisme vajrayā coneguda també com budisme tibetà. Aquestes són les grans corrents entorn de les quals s’estructurà posteriorment el budisme. Cada una d’aquests corrents dóna origen a diferents tradicions i de cada una d’aquests tradicions sorgeixen escoles o llinatges.

A Catalunya es troben les següents corrensts , tradicions i llinatges:

La corrent Hinayana té la tradició Vipassana.

La corrent Mahayana té la tradició Zen dins la qual hi ha el llinatge del Zen jalonés escola Taisen Deshimaru, el llinatge Zen coreà escola Kwam Um i el llinatge Zen vietnamita escola Thich Nhat Hanh. També hi ha la tradició Terra Pura amb l’escola Buddha’s Light International Association i la tradició Soka Gakkai amb els llinatges dels Centres Soka Gakkai.

La corrent Vajrayana té la tradició Nyingma amb el Llinatge Ripa i el llinatge Dujom Tersar; la la tradició Sakya amb l’escola del Monestir de Sakya Tashi Ling; té la tradició Kagyu amb el llinatge de la Fundació Rokpa; la tradició Gelugpa amb el llinatge del Centre Budista Nagarjuna; la tradició Nova Tradició amb el llinatge del Centre Mahakaruna i la té la tradició Kadampa

Budisme III – Principis

La diversitat i heterogeneïtat de les idees budistes fa que alguns experts considerin que no formen un sistema religiós únic sinó que existeixen diferents tradicions amb prou identitat per constituir cada una un sistema religiós propi. La tradició explica que Buda promulgà més de 84.000 ensenyaments i no deixà res escrit. Caldria esperar uns quants segles després per trobar les primeres recopilacions dels seus ensenyaments. Amb tot, es considera que el pensament central de Buda està en el sermó de Benarés. Aquest pensament es troba resumit en les següents idees conegudes com Quatre Nobles Veritats.

1. La vida és essencialment sofriment, de frustració davant la caducitat d'un món en constant canvi. Tot passa ràpidament.
2. El sofriment prové del desig de viure, en l'afany d'actuar, de recerca del plaer i de possessió.
3. Una persona pot deslliurar-se del sofriment suprimint l'afany de viure i de gaudir. La supressió radical dels desigs i de les passions port a la serenitat i tranquil•litat absolutes. És el nirvana.
4. Per lliurar-se del sofriment cal seguir el camí dels vuit passes. Seguir-los és acostar-se a la il·luminació.

El camí dels vuit passes consisteix en les següents pràctiques

1. Coneixement recte de les Quatre Veritats (Samyak drsti). El coneixement correcte que significa abandonar el caràcter efímer de tot el que envolta a una persona
2. Actitud recta (Samyak sankapa): allunyar-se d'odis, enveges. No actuar per motivacions egoistes
3. Paraula recta (Samyak vaci) :no mentir ni parlar inútilment. Parlar reflexivament i evitar les mentides
4. Acció recta (Samyak karmanta): bona conducta moral. Actuar correctament que vol dir no fer mal a altres essers, guanyar-se la vida sense mal, no apropiar-se del que és d’una altra persona o controlar la conducta sexual.
5. Ocupació recta (Samyak ajiva): Guanyar-se la vida no fent res que vagi en contra dels principis morals.
6. Esforç recte: fomentar tendències bones (Samyak vayama). Esforçar-se de manera intel·ligent per assolir els objectius previstos.
7. Pensament recte (Samyak sati): no cedir als desigs. Atenció al cos, les sensacions, la ment i els objectes mentals.
8. Concentració recta (Samyak Samadhi): meditació. Controlar la pròpia ment per estar sempre vigilant i concentració/meditació correcta

La singularitat de les idees de Buda és que no parla mai de cap divinitat ni es pronuncia sobre la possibilitat d'una transcendència a la mort. S’ha dit que el budisme és una religió sense Déu, una religió atea. Si bé és certa l’absència de referències a una divinitat, el pensament de Buda aporta prous elements per descobrir quins són els grans poders universals que ordenen l’existència humana i com poden ser dominats.

Budisme II - Origens

La religió budista, a diferència de moltes altres religions, no té un cos doctrinal de creences establertes com a tals, ni un conjunt de pràctiques compartides entre les diferents tradicions budistes, ni uns texts canònicament fixats. A més, l’aproximació al budisme feta per una persona occidental pot ser limitada per les possibles dificultats de comprendre la riquesa de matissos que tenen les religions orientals..

El príncep Siddhārtha Gautama conegut com Buda Sakayamuni nasqué, segons la tradició religiosa, al 566 abans de Crist a la localitat de Lumbini i es formà a Kapilavastu, Nepal molt a prop de la frontera amb India. El seu pensament fou fruit d’una llarga experiència personal que sorgí de la recerca de la comprensió del sofriment humà. Va trobar les respostes que buscava a partir d’un procés de meditació que el portà a descobrir l’estat del nirvana on una persona pot lliurar-se definitivament del sofriment. Des d’aquell moment el príncep Siddharta Gautama fou conegut com a Buda (Buddha) que vol dir il•luminat o despert. Aquesta experiència l’explicà a cinc deixebles en un discurs que es conegut com el sermó del Benarés. A continuació dedicà la seva vida a predicar el dharma veritat budista) pel nord-est de la India. Buda morí l’any 486 abans de Crist. Avui en dia, els estudiosos creuen que cal modificar les dates del neixament i mort de Buda. Es creu que Siddhārtha Gautama nasqué entre els anys 490 y 480 abans de Crist, i morí entre el 410 abans de Crist i el 400 abans de Crist.

El terme budisme es feu servir per primer cop al segle XVII a fi de designar un conjunt dispers i heterogeni d’idees presents en el continent asiàtic i que tenien en comú d'estar atribuïdes a un personatge anomenat Buda. No es descarta que, a més del Buda identificat com a príncep Siddharta Gautama haguessin existit varies persones que rebessin també aquest nom.

Budisme I - Introducció

El budisme és el terme que descriu el concepte oriental de buddha-dharma o buddha-dhamma que signifiquen "ensenyaments del Despert sobre la lleia natural". El pensament budista fou difós pel nord-est de la India per Siddhārtha Gautama entorn al segle V abans de la nostre era. Buda (Buddha, "el que ha despertat") no és un déu com el de les altres religions, ni un ésser sobrenatural, ni un profeta o un principi creador de l'univers. Buda és el títol que els antics idiomes pāli i sànscrit aplicaven per designar aquelles persones que hagin fet algun tipus de descobriment personal. Per això, els ensenyaments budistes no es consideren revelacions divines, sinó el resultat d'un procés d'interiorització. De tal manera que els principis budistes són perfeccionables perquè no tenen la consideració de creences immutables o dogmes de fe.

La fi del budisme és eliminar qualsevol sentiment d'insatisfacció vital. Segons el budisme la causa de tota insatisfacció o frustració fruits d'una percepció errònia de la naturalesa de la vida i l'atracció del jo personal. Per vèncer aquests sentiments interiors cal despertar. Per fer-ho, el budisme recomana una sèrie de pràctiques que permeten desenvolupar la consciència, l'ètica i la saviesa.

El budisme és avui una de les grans religions del planeta per nombre d'adherents. Es calcula que el nombre de budistes és de 376 milions. De totes les religions conegudes, probablement és la que té més varietat d'escoles i tendències.

Budisme II – Orígens La religió budista, a diferència de moltes altres religions, no té un cos doctrinal de creences establertes com a tals, ni un conjunt de pràctiques compartides entre les diferents tradicions budistes, ni uns texts canònicament fixats. A més, l’aproximació al budisme feta per una persona occidental pot ser limitada per les possibles dificultats de comprendre la riquesa de matissos que tenen les religions orientals..

El príncep Siddhārtha Gautama conegut com Buda Sakayamuni nasqué, segons la tradició religiosa, al 566 abans de Crist a la localitat de Lumbini i es formà a Kapilavastu, Nepal molt a prop de la frontera amb India. El seu pensament fou fruit d’una llarga experiència personal que sorgí de la recerca de la comprensió del sofriment humà. Va trobar les respostes que buscava a partir d’un procés de meditació que el portà a descobrir l’estat del nirvana on una persona pot lliurar-se definitivament del sofriment. Des d’aquell moment el príncep Siddharta Gautama fou conegut com a Buda (Buddha) que vol dir il•luminat o despert. Aquesta experiència l’explicà a cinc deixebles en un discurs que es conegut com el sermó del Benarés. A continuació dedicà la seva vida a predicar el dharma veritat budista) pel nord-est de la India. Buda morí l’any 486 abans de Crist. Avui en dia, els estudiosos creuen que cal modificar les dates del neixament i mort de Buda. Es creu que Siddhārtha Gautama nasqué entre els anys 490 y 480 abans de Crist, i morí entre el 410 abans de Crist i el 400 abans de Crist.

El terme budisme es feu servir per primer cop al segle XVII a fi de designar un conjunt dispers i heterogeni d’idees presents en el continent asiàtic i que tenien en comú d'estar atribuïdes a un personatge anomenat Buda. No es descarta que, a més del Buda identificat com a príncep Siddharta Gautama haguessin existit varies persones que rebessin també aquest nom.