divendres, 30 de setembre del 2016

Glosses per la via quotidiana

¿Què vol dir ser important? Moltes persones perden el cap per guanyar notorietat o lluir més que els altres i així satisfer els egos respectius. Des d’aquesta perspectiva, les relacions humanes esdevenen una mena de competició per veure qui és important, qui sobresurt i això se’n diu triomfar en la vida. Però, aquesta cursa no té sentit, no dóna vida sinó que embruteix el cor. El que cal és estimar als demés lliurament i amb total despreniment. Estimar sense extasiar-se en el mateix fet d’estimar. “Els deixebles es posares a pensa quin d’ells era el més important (...) “Qui acull aquest noi perquè porta el meu nom m’acull a mi, i qui m’acull a mi acull el qui m’ha enviat, perquè el més petit de tots vosaltres és el més gran”. (Lc 9,46-48)


Tenir fe és també dubtar. No sempre es tenen les certeses que aporten esperança sòlida. Hi ha moments en que la realitat és dura, aspre o commou. És normal vacil·lar i fer-se preguntes que poden sacsejar la solidesa de la fe. En aquests moments de foscor, cal obrir el cor i deixar-se estimar. Llavors, en el silenci íntim, l’esperiti es rebel·la i sembla demanar comptes a Déu. Però, després de la incertesa ens adonem que no estem sols. “Jo us crido auxili, Senyor, / cada matí us arriba la meva súplica / Senyor ¿per què m’abandoneu / i m’amagueu la vostra mirada? (Sl 87)

dijous, 29 de setembre del 2016

La qüestió catalana provoca el motí del PSOE

De nou, les analogies dels esdeveniments històrics poden ser útils per entendre el que passa o desvirtuar la realitat. La crisi que viu el PSOE pot recordar vagament el que li passà a UCDE o al PASOK, i, anant més lluny, al inici de la irrellevància del PSUC després del V Congrés per les maniobres conspiradores de l’anomenat sector leninista. Però aquestes analogies són febles perquè en l’escenari de la crisi actual hi ha un factor diferencial que el fa diferent: la qüestió catalana. La roda de premsa de Susana Díaz ha deixat clar que el motí d’alguns destacats dirigents del PSOE és per defensar Espanya. ¿Defensar-la de què?. Indubtablement, del possible pacte de Pedro Sánchez explorava, segurament en forma de discretes converses, amb les forces catalanes del Congrés a fi de trobar una majoria alternativa a la investidura de Rajoy. Aquesta possibilitat ha encès totes les alarmes i ha provocar la rebel·lió d’aquests dirigents del PSOE que, com ha dit molt bé José Antonio Pérez Tapias, líder de Izquierda Socialista, prefereixen pactar abans amb Ciutadans que parlar amb els catalans.

Davant les dificultats de Rajoy per aconseguir una majoria per la seva investidura, era legítim que Pedro Sánchez explorés les possibilitats d’obtenir una majoria alternativa per nomenar president de govern a Espanya. Renunciar aquesta possibilitat seria desnaturalitzar la política parlamentària. Però, com que per articular aquesta majoria alternativa, tard o d’hora, Pedro Sánchez havia de parlar amb els parlamentaris de PDC i ERC, Susana Díaz y els seus s’han plantat i amotinat a fi d’inhabilitar al secretari general del PSOE perquè no pugui explorar cap altra possibilitat que no sigui la de facilitar la presidència del govern a Rajoy. Abans cedir el govern a Rajoy que dialogar amb els catalans. Aquesta és la lògica dels crítics a Pedro Sánchez.

Susana Díaz s’ha presentat com la persona que salvava Espanya de quedar-se presonera dels catalans. La seva visceralitat contra Catalunya ha pogut més que el judici polític encertat. En les actuals circumstàncies, hauria estat més intel·ligent, des de la lògica del parlamentarisme, un cop vistes les dificultats objectives de Pedro Sánchez per fer una majoria alternativa, haver sabut negociar l’abstenció del PSOE, en el cas de no voler anar a unes terceres eleccions. Fent això, el PSOE podria haver articulat entorn a una agenda política negociada un acord d’oposició que hauria situat al PP en una situació molt difícil per poder governar en minoria durant els propers quatre anys. Això hauria estat intel·ligent i hàbil. Però, com es diu en castellà “no se hizo la miel para para la boca del asno”.

dimecres, 28 de setembre del 2016

Guanyar eleccions i guanyar el govern

La particular història de la marmota en que s’ha convertit la política espanyola, cansa. En general, hom constata la incapacitat dels polítics espanyols per crear acords polítics. No fa falta ser un predictor de futur per afirmar que aquesta és la clau de volta de l’actual situació. Però cal anar més enllà del fet mateix de la investidura parlamentària i destriar les diverses facetes del tema. En primer lloc, la normativa vigent atorga el govern, no a aquí guanya les eleccions, sinó a qui té la capacitat de fer govern. Els dos conceptes no són el mateix. Per això, no és de rebut que el PP hagi traslladat a l’opinió pública, amb la complicitat de molts medis de comunicació, que si a Espanya no hi ha govern és per culpa del PSOE. No és així. Si no hi ha govern és perquè els populars no han pogut fer les oportunes aliances que els permeti tenir majoria parlamentària per governar. De tal manera que, en el cas que ningú pugui fer una majoria de govern, llavors cal anar a unes noves eleccions. Sense cap problema. Si els partits no els hi agrada l’actual sistema de governabilitat, han tingut forces anys per canviar-lo i no ho han fet. Haurien d’assumir-ne les conseqüències. 

 L’impàs actual evidencia la importància dels pactes per poder governar. Com que això ha vingut per quedar-s’hi, els partits caldrien especificar en els seus programes electorals, encara que fos a grans trets, quina serà la seva política de pactes. ¿Per què? Doncs, per que en el moment de la decisió política del vot, si es sabessin els futurs pactes això podria influir en el sentit del vot. Fins ara, les forces polítiques tenen carta blanca per pactar després fins i tot fent el contrari de l’anunciat en campanya electoral. ¿Frau? ¿Engany?. Crec que sí. Curiosament, el líder del PSOE que s’ha mantingut ferm en allò que digué en campanya electoral, ha provocat la rebel·lió d’alguns dirigents territorials, el que s’anomenen la baronia. Però, ¿que en pensen els militants?, ¿que opinen els votants?. Tot s’està complicant de forma extraordinària de tal manera que la realitat està superant la ficció. Com es pot veure, la situació política espanyola ha entrat en una fase de impredictibilitat extraordinària.

dimarts, 27 de setembre del 2016

La humilitat

Tinc una petita devoció i una sòlida admiració a una talla, no massa gran per cert, d’un Crist flagel·lat que es troba a l’església sevillana d’El Salvador. Es tracta del Cristo de la Humillación. Aquesta talla, abans de la remodelació de l’espai del temple, es trobava en un racó, molt poc il·luminat i quasi imperceptible. Quan vaig veure’l per primer cop, d’això fa uns quants anys, m’impressionà el rostre de patiment de Jesús. Però aquell rostre no transmetia la sensació d’una persona derrotada, al contrari. Darrera la mirada de Jesús vaig veure-hi una persona serena, un servent lliurat per amor a la salvació i que duu en silenci el seu dolor fruit d’una humiliació que es podia haver estalviat. L’altra detall d’aquesta talla és que és la única d’aquesta església que no surt en processó durant l’esplendorosa Setmana Santa sevillana.

La tradició popular qualifica d’humiliació la vexació que els soldats romans feren a Jesús en el pretori romà. El Jesús que apareix davant de Pilat és una persona humiliada, fins a l’extrem que el seu rostre no recorda a cap humà. Certament, els soldats pretenien anul·lar la humanitat de Jesús a través de la negar-li tot respecte com a persona. Per això, es parla d’humiliació. Però, realment el que transmet Jesús és una gran lliçó d’humilitat perquè ell, que podia deslliurar-se d’aquest patiment extrem, l’acceptà i l’oferí com a sacrifici perquè l’amor aixequés de la pols el desvalgut i alliberés els pobres de tota injustícia. En el seu gest, Jesús ens proposà viure la humilitat com virtut. El relat pasqual comença explicant que Jesús, abans del que seria el seu darrer sopar, s’agenollà davant dels seus deixebles i els rentà els peus. Ell, que era Déu, es feu humil i, essent el primer en tot, es comportà com el més humil servidor. 

dilluns, 26 de setembre del 2016

La lleva del biberó

He escoltat que la Temporada Alta es presenta un muntatge de Lluís Pasqual anomenat “In memoriam. La quinta del biberó”. Tot un encert. La Lleva del Biberó es mereixia un record emocionat com aquest homenatge teatral. Masses joves soldats moriren com no poder evocar un sentit record. Totes les guerres són injustes i la folia és extrema quan fa servir els joves com a tropa de xoc o els nens com a soldats, com fan algunes guerres d’avui. Al llarg de la meva vida vaig conèixer dos persones, en Josep Benet i mossèn Ballarín que foren uns afortunats supervivents d’una lleva que no s’hauria d’haver produït mai, mai de la vida.


Ara, amb tota la perspectiva dels quasi prop 80 anys d’aquests esdeveniments, les lleves foren mobilitzades els anys 1938 i 1939, es pot fer un judici més equànime sobre el sentit d’aquesta quintada. Uns 27.000 joves foren enviats al front. És oportú que Lluís Pasqual ha fet una obra que és un gran homenatge a la lleva del biberó i a la memòria d'una generació perduda, recordada a partir del colpidor testimoni dels supervivents. La seva memòria, més que un record, ha de ser una interpel·lació a les nostres consciències per adonar-nos de la monstruositat d’aquests fets. No hi ha èpica exaltada que tingui sentit quan les decisions polítiques portaren a la mort segura milers de joves. Avui que vivim en el temps de revisió de la memòria històrica, pot ser seria oportú reflexionar sobre la mala decisió presa pel president de la II República Española que, en lloc de proposar una rendició ordenada, preferí desesperadament enviar tants joves a morir per un país que ja no existia.

diumenge, 25 de setembre del 2016

La dinastia Omeia repensà l’islam V

Els califes omeies no es van preocupar molt per la religió, excepte quan van ser obligats a canviar d'actitud per pressió dels seus oponents, en general, persones molt més piadoses en la fe musulmana. Sí que és evident que l'islam es va desenvolupar com a religió universalista durant el període omeia, però els experts no identifiquen de quina manera el califat va contribuir a això. El que és evident és que en cap cas els califes omeies, s'han de considerar com sunnites, ja que el sunnisme va aparèixer just després de la fi de la dinastia omeia i, en molts punts, platea uns supòsits totalment diferents proposats pels califes d'aquesta dinastia.

El nou règim polític instaurat pels omeyas no dubtava a utilitzar la religió per legitimar la seva autoritat. Així mateix títol emprat pels califes omeia de Khalifat Allah es va considerar que era una usurpació del títol religiosos de Khalifat Rasul Alla. Un altre signe d'aquesta usurpació religiosa en benefici de la legitimitat política va ser el fet que els califes i els seus governadors s'asseien al minibar, lloc preferent en les mesquites, mentre es realitzava la jutba, el sermó de la pregària de divendres. Hi ha alguns comentaris que vulnerin alguns califes omeies atribuint comportaments poc acords amb l'islam, encara que aquests més aviat poden ser relats inventats per confirmar l'animadversió d'alguns musulmans amb aquesta dinastia.

Qualsevol valoració del període dels Omeia de tenir en compte quines són les fonts enjuiciadoras i quins fins podrien perseguir amb les seves valoracions. Els experts reconeixen que bona part de la informació disponible sobre els omeies va ser escrita des d'entorns dominats. Després, hi ha el transsumpte que presideix des de sempre tot judici sobre l'islam: la consolidació de la tradició sunnita i xiïta, i com totes dues procuren diferenciar-se, així com l'esforç dels omeies en poder legitimar-se com poder polític reivindicant ser descendents directes de Muhammad. Aquesta última qüestió, pot haver induït a buscar la manera de temperar, dins de la pròpia tradició musulmana, la gran hostilitat que semblava haver collit els omeies entre els musulmans.

dissabte, 24 de setembre del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Davant la frenètica vida quotidiana hem de saber trobar, o crear, espais de silenci. Aquests són moments per gaudir de la contemplació del que som, el que fem o hem deixat de fer i així, pas a pas, construir el sentit de la vida personal. Són moments d’obertura sincera al cor que ens permeten descobrir les nostres fortaleses o febleses interiors que ens han d’ajudar a seguir caminant estimant als demés. “Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor. Calmeu-vos, Senyor, ¿què espereu? Sigueu pacient amb els vostres servents” (Sl 89)

Creure és comprometre’s personalment. Podem escoltar les opinions d’altres persones, podem deixar-nos influir pel seu pensament, però al final sempre hi ha una resposta personal. Des del cor sincer hem de respondre a la invitació de Jesús de seguir-lo. “¿Qui diu la gent que sóc jo? ... I vosaltres ¿qui dieu que sóc?”(Lc 9,18-22)

divendres, 23 de setembre del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha la dita que s’agafa abans a un mentider que a un coix. És ben cert. La veritat ha de presidir les relacions entre les persones. Dir la veritat és tenir respecte per els altres. La veritat ens fa lliures. Res pot restar amagat a l’escrutini. “No hi ha res amagat que tard o d’hora no sigui conegut i entès” (Lc 8,17)

Si som bones persones, les altres persones ho agrairan. No cal ser un heroi o comportar-nos com els ídols populars, només cal actuar amb rectitud, seguir els camins de la veritat procurant fer el bé i estimant als demés. Somriure i ser amable amb els altres, procurar no tenir comportaments poc sincers o no estimar a les persones que ens envolten i aquells que no veien. “Feliços els homes de conducta irreprensible, / que segueixen la llei del Senyor. / Feu-me entendre la vostra llei, /que la vull guardar amb tot el cor”(Sl 118)

L’amor tot ho pot, ell mou el cor de les persones a fer el bé. La salvació, sigui quin sigui el sentit que li donen a aquest nom, neix de l’amor als demés, de la misericòrdia que anima a preocupar-se per les altres persones sense preguntar qui són i d’on venen. “El que jo vull és amor i no ofrenes de víctimes. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors”(Mt 9,13)


dijous, 22 de setembre del 2016

La dinastia Omeia repensà l’islam IV

No tots els judicis sobre els omeias són negatius. La mateixa tradició musulmana sunnita reconeix que hi va haver algun califa omeia que mereix ser recordat positivament. Per exemple, es diu que el califa Omar II bin Abd al Aziz o Yazid II bin al-Walid han estat molt ben valorats pels musulmans en general. Fins i tot, el primer d'ells, la tradició sunnita la considera com el cinquè califa ben guiat.

Des del punt de vista religiós, dels Omeias, generalment, van ser molt indiferents al fet religiós, fins i tot, dins la visió tradicionalista de l'islam, hi ha qui van proposar que aquests califes eren enemics de l'islam. Els fets no semblen confirmar això últim de forma general. Si bé al principi els líders omeias es van oposar, en temps de Muhammad, l'islam; a mesura que aquest es consolidava a Medina, molts omeies de la Meca van acceptar l'islam, encara que es podria sospitar de la seva sinceritat. Arran de l'aguait de la Meca per Muhammad, diversos omeias es van convertir, entre els quals es trobaven Abu Sufyan i els seus fills Yizad i Muawiya.

dimecres, 21 de setembre del 2016

Pregons i pregoners

La meva ciutat, Barcelona, es prepara per començar la seva festa Major. Enguany està contaminada per una curiosa polèmica que ha encès moltes alarmes: l’elecció del pregoner. S’ha debatut molt sobre aquesta qüestió. Fins i tot, aquells barcelonins disconformes amb aquesta tria han decidit promoure un pregó alternatiu encarregat a un còmic actiu combatent per la independència de Catalunya. Els promotors d’aquesta iniciativa addueixen que el pregoner feu s’ha mostrat molt crític amb el procés sobiranista. En un article al diari El País qualificà les manifestacions de la Diada de “parc temàtic” i en un altre text al mateix diari comparà l’actitud bel·ligerant d’alguns independentistes, “una petita part” amb el règim dels aiatol·làs. Aquestes opinions foren durament criticades, evidentment, per moltes persones compromeses per la independència de Catalunya.

Més enllà d’aquests manifestacions del que serà el pregoner de la Festa Major de Barcelona, que tot el dret a pensar i escriure això, com també ho tenen els promotors del pregó alternatiu voldria apuntar quatre idees sobre aquesta polèmica. La primera, està relacionada sobre el sentit del pregó i la idoneïtat de qui el fa. Mirant la llista de pregoners dels darrers anys es nota un salt qualitatiu de l’actual consistori en l’elecció dels pregoners. Els darrers pregoners, a diferència dels anteriors, tenen en comú la sintonia amb el pensament dominant en l’equip de govern de l’ajuntament barceloní. Per la qual cosa penso que l’elecció del pregoner és una decisió ideològica. La seva figura va més enllà del que ell pugui pensar sobre tal o qual tema, sinó que el seu valor és perquè aporta uns significants que són els que vol projectar com a general els que governen l’ajuntament. És evident, que no comparteixo aquest punt de vista.

Com tampoc comparteixo la idea de fer un pregó alternatiu. Ho respecto, però no m’identifico. Tant el pregoner com l’equip de govern com a promotor, tenen tot el dret democràtic a expressar i transmetre el que vulguin. La ciutadania de Barcelona decidí que aquests fossin els seus representants en el govern de la ciutat. Per això són ells els que ara ens governen i cal assumir les seves decisions. En el cas de desacord, el que cal és fe acció política per debatre a fons i seriosament les discrepàncies i presentar alternatives capaces d’animar a la ciutadania, quan sigui el moment, a treure’ls del govern de la ciutat. No és amb una política gestual com es canvia una ciutat, tant s’estigui en el govern com en l’oposició. Uns prenent decisions transformadores de la ciutat que vagin més enllà de la simple propaganda i els altres, els que estan a l’oposició influint efectivament sobre les decisions de govern i educant a la ciutadania sobre que cal un canvi a la ciutat. Bona Festa Major.

dimarts, 20 de setembre del 2016

La dinastia Omeia repensà l’islam III

L'oposició al govern dels omeies fou plàcida durant el primer califa d'aquesta dinastia. Els moviments opositors sorgiren quan Muawiya decidí  convertir el califat en una institució hereditària i nomenar al seu fill Yazid com el seu successor. Davant d'aquesta decisió s’organitzà una forta oposició als Omeies que, a diferència d'altres èpoques, no provenia dels líders tribals amb algun tipus d'esperança d'accés al poder, sinó per part d'un petit grup de persones que eren descendents d'alguns dels companys de Muhammad a Medina. En aquest grup es van alinear nobles com Hussein ibn Ali i Abd Allah al Zubayr. Si bé el primer va ser aniquilat a la batalla de Karbala, el segon es va refugiar a La Meca sense acceptar el califat Omeia i proclamant-se califa. Aquest conflicte desembocà en la segona fitna dels musulmans. El califat Omeia d'Abd al Malik resolgué aquest conflicte amb un alt preu de víctimes i de destrucció. A poc a poc, aquest califa anà recuperant el control d'alguns dels territoris rebel·lats contra els Omeies i abordà el procés de cohesionar-los políticament.


Iraq i la zona central de la península Aràbiga foren els llocs on va ser més difícil recuperar el total control polític. Quan les tropes del califa Abd al Malik volien fer-se amb el domini d'aquests territoris, hagueren d’anar ràpidament a sufocar una rebel·lió a Síria a les portes del centre polític de l'islam on un parent del califa, Amr ibn Said a Ashdak, s’havia rebel·lat. Fou el preludi de la segona fitna o guerra civil. Les convulsions durant aquest període provocaren que la família marwánida, també del clan dels omeies, desplacés a la família sufyanida del poder del califat. Tot i aquests canvis en la direcció política, les contínues campanyes militars havien esgotat els recursos públics agreujant alguns dels conflictes latents en la part més oriental de l'imperi islàmica. Paulatinament s’anaven donant les condicions per esclatar una nova guerra civil. Aquesta fou definitiva per enderrocar al califa i treure el clan Omeia del poder islàmic.

dilluns, 19 de setembre del 2016

La dinastia Omeia repensà l’islam II

Per a alguns experts el període califal dels Omeia representa el triomf d'una visió pragmàtica de la política en l'imperi islàmic basada en el domini dels àrabs sobre els no àrabs. El concepte àrab no ha d'interpretar-se com un judici ètnic, sinó com una expressió cultural. De tal manera que un dels èxits més importants dels Omeies fou la integració dels àrabs i els no àrabs en un projecte compartit com era una nova societat islàmica. Al final, les persones que es varen integrar en aquest projecte assumiren la identitat àrab com una referència comuna, encara que tinguessin uns altres referents culturals. Els Omeies amb la seva visió pragmàtica de la política, varen encunyar una nova identitat àrab, tot i que moltes de les persones que la tenien podien, fins i tot, arribar a no considerar-se com àrabs.

Els Omeies, malgrat que alguns textos islàmics, potser alterats per ser presentats com hagiogràfics d'aquells, no gaudiren de masses simpaties entre molts musulmans, especialment  anys després del seu regnat. Fins i tot, alguns destacats musulmans arribaren a proposar que no es consideressin governants islàmics. Les raons d'aquesta valoració negativa són diverses. En primer lloc, s’acusà als Omeies de ser els responsables de l’assalt a La Meca i danyaren la Kaba amb catapultes provocant una gran destrucció dels llocs sagrats. A més, els Omeies assaltaren i saquejar brutalment la ciutat de Medina i foren els que assassinaren cruelment a Hussein, net de Muhammad, i tota la seva família a la batalla de Karbala. Finalment, els Omeies recolliren moltes antipaties entre els no àrabs convertits a l'islam, els anomenats mawali, per no fer bé el seu procés d’integració a la societat tribal àrab quan adoptaren l'islam com a religió. Durant el califat omeia, molts no àrabs, com el perses, turcs i kurds, es convertiren a l'Islam.


En un primer moment, aquesta qüestió no va ser un problema encara que era un tema complex ja que els conversos, de cultura no àrab, havien d'incorporar-se a la societat àrab tribal. Per a resoldre aquesta qüestió es va desenvolupà el contracte wala, client o protegit, a través del qual els musulmans no àrabs adquirien un patró àrab. Però, aquestes conversos seguien pagant un impost similar al que pagaven la gent del Llibre, jueus i cristians, per tant superior al dels àrabs musulmans, , a més, majoritàriament foren exclosos del govern i de l'exèrcit durant tots els califats omeies. Aquesta situació de discriminació fou molt evident a la part oriental de l'imperi islàmic, on els àrabs retingueren la majoria dels càrrecs més rellevants de les forces armades i dels alts nivells del govern. Molts dels mawali foren reclutats per a les activitats anti-omeyas d'algunes de les sectes xiïtes que, temps després, portaria a enderrocar els Omeia del poder de l’islam.

diumenge, 18 de setembre del 2016

La història no es repeteix, però ho sembla

Karl Marx escriví, a l’inici de la seva obra “El Dieciocho Brumario de Luis Bonaparte” que la historia es repeteix sempre dues vegades. La primera com a tragèdia, la segona com a farsa. La cita textual de Marx és: “Hegel diu, en algun lloc, que tots els grans fets i personatges de la història universal es repeteixen, per dir-ho d'alguna manera, dues vegades. Però es va oblidar d'agregar: la primera, com tragèdia, i la segona, com a farsa " (Marx, K.: “El 18 Brumario de Luis Bonaparte”, Longseller, Bs.As, 2005, p. 17). A partir d’aquesta apreciació, es pot afirmar que la tragèdia dels fets històrics són únics i irrepetibles. Així, un esdeveniment no es repeteix com a tal, és únic. Si de cas, el que pot semblar com una repetició és una pura còpia dolenta sense massa valor com a fet històric.

Dit això, la història sí que sembla estar pautada per uns patrons o models que es donen en diferents circumstàncies. Constatar això no equival a admetre de nou la vigència de les interpretacions cícliques de la història. Res a veure. Parlar de models històrics vol dir admetre que, en determinats moments i en determinades ocasions els protagonistes de la història, davant de problemes similars han optat per solucions similars. Tot això ve a compte perquè interpreto que la resposta política que dóna Podemos i les seves confluències, amb tota la seva crítica a la casta i a les perversions de la política, recorden a la dinàmica que estimulà, a final del segle VII i primer meitat del VIII la creació, per suma de sectes dominades pels xiïtes i grups d’oposició als omeies regnants des del 661,  de la corrent política dels abbàssides. L’oposició abbàssida es forjà a partir d’una ferotge crítica a la institucionalització burocràtica d’un poder dominat per una casta familiar, els omeies, i els actors principals d’aquestes corrents crítiques eren musulmans àrabs i no àrabs que es sentien marginats i desplaçat a la perifèria del poder. Volien ser l’alternativa a un poder vell, corromput, desgastat, centralitzat i insensible a les necessitats dels sectors més marginals de la societat d’aquell temps. És suggeridor aprofundir aquesta analogia.

dissabte, 17 de setembre del 2016

Glosses per la vida quotidiana

¿Som ràpids en judicar als demés? ¿ens agrada avaluar el que fan les persones i opinar? Sovint, un cop fet aquest judici, sempre a partir de criteris personals, classifiquem les persones com a bons o dolents. Quan passa això, ¿intentem comprendre com són les altres persones? ¿ens preguntem què podem fer per ajudar-la? “Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnes, sinó per salvar el món gràcies a ell” Jn 3,17

Petita pregària de petició. Amb ella les persones de fe expressen la seva esperança i la seva confiança en que la realitat pot ser transformada i canviada. La confiança que això serà possible dona pau al cor. “Doneu la pau, Senyor als qui esperen en vós, compliu les paraules dels vostres profetes. Escolteu la nostra pregària” Sir 36,18

Les persones que som creients no hem de viure la fe de forma callada, quan no discreta o amagada. Hem de saber donar testimoni de la fe a tothora i en tot moment. Sense por o vergonya. En cada circumstància, hem de saber donar raó de la nostra esperança al costat d’altres persones que tenen altres raons. Hem ser llum i sal del món a partir del nostre testimoniatge sincer de les nostres creences. “Jesús passava per cada vila i per cada poble, predicant i anunciant la Bona Nova del Regne de Déu” Lc 8,1

divendres, 16 de setembre del 2016

Glosses per la vida quotidiana

La confiança del centurió, qui és el que pronunciarà les paraules de l’evangeli reproduïdes més endavant, és extraordinària. La seva confiança és plena, però també confia creu en la seva autoritat, per això espera la salvació del seu criat. No especula, ni fa un càlcul interessat de la seva relació amb Jesús. Senzillament, té un problema i l’exposa directa i clarament a Jesús. Malgrat la seva consciència de ser un opressor indigne dels jueus, assumeix la seva condició, i obre el seu cor a l’encontre del que considera que és font de vida i salvació. “Jo no sóc digne que entreu a casa meva. Per això ni tan sols m’he atrevit a venir jo mateix a trobar-vos. Digueu-ho només de paraula, i el meu criat es posarà bo. Jo també sé que és l’autoritat” (Lc 7,6-8).

Déu és compassiu i benigne, té pietat de les persones i s’hi acosta que se’l necessita. Déu encarnat assumeix els problemes de tots  nosaltres i és misericordiós. Qui viu aquesta experiència ho explica com si fos un miracle. Quan compadeix, es situa en mig de la història de les persones donant consol i vida. Aquest Déu és misericordiós i estima els senzills, humils i pobres.“Fill únic d’una mare viuda. Així que el Senyor ho veié, se’n compadí i li digué “No ploris”. El Senyor s’acostà al fèretre i li posà la ma al damunt. Els qui el portaven s’aturaren, i ell digué: “Jove, aixecat”. El mor es posà assegut i començà a parlar” (Lc 7,13-15) 

dijous, 15 de setembre del 2016

La dinastia Omeia repensà l’islam I

La historiografia musulmana ha donat molt rellevància al clan Omeia per la consolidació de l’imperi islàmica. Els omeies, clan de la tribu Coraix, la mateixa en la qual la tradició diu que nasqué Muhammad, prengueren el poder polític dels musulmans després dels quatre convulsos primers califats, el anomenats califes ben guiats, just quan s’havien obert les grans discrepàncies que donarien, pocs anys després, a les profundes divisions dels musulmans en sunnites i xiïtes, a més d’altres petits grups. L’arribada el 661 al califat de l’omeia Muawiya ibn Abu Sufyàn, fins aquells moments governador de Síria, representà una important ruptura dins de l’univers simbòlic dels musulmans d’aquella època. Quan el califa decidí traslladar la capital de Medina a Damasc el canvi fou total. Fins aquells moments, l’islam era una religió de les tribus berebers del centre de la península Aràbiga, però ara, quan el califa s’instal·là a Damasc els musulmans començaren a expressar la seva fe en un context cultural força amarat dels models mentals greco-romana resultant dels llargs de domini bizantí d’aquella zona.

Aquest califa, trencant la tradició tribal per escollir els seus líders, nomenà al seu fill com el seu successor fet que es produí el 680. De sobte, el califat passava de ser una institució d’elecció deliberativa a una dinastia hereditària. Alguns musulmans s’oposaren a aquesta decisió i es revoltaren. Un d’ells, Abu Allah ibn al Zubayr, un notable medinès,  es proclamà califa a La Meca i, per tal de justificar el seu califat, construí un relat polític a partir de la recuperació de la figura de Muhammad i l’ús de l’univers conceptual religiós musulmà.

Els següents califes, alguns amb governs de poca durada, hagueren es concretaren a resoldre els problemes militars de l’expansió de l’imperi islàmic, especialment cap el que avui és Iraq i Iran, així com atendre les cada cop més manifestes inquietuds, quan no revoltes, dels partidaris del que havia estat quart califa Alí ibn Abi Tàlib, l’embrió del que seran els futurs xiïtes, i resoldre la qüestió de la duplicitat de califats. La Meca i l’extrem oriental de l’imperi islàmic eren una olla a pressió que consumia molts esforços militars per apaivagar aquestes crisis. La gran inversió per sostenir la guerra empobrí més la hisenda del califat i feu disminuir les aportacions que l’estat donava per subvenir la precarietat de molts musulmans, tot i que els pocs subsidis beneficiaven més als musulmans de Síria que als de la resta de l’imperi.


Al final, fou el cinquè califa Abd al Malik qui resolgué els diferents conflictes dels musulmans. El califat d'Abd al Malik, 685, va ser excepcional per al procés d'articulació social i política de l'imperi àrab musulmà i la consolidació de l'islam com a religió. L'agenda política d'aquest califat va tenir un objectiu primordial: unificar a tots els àrabs musulmans a la umma. Per a això havia de neutralitzar al califa Abd Allah ibn a Zubayr parapetat a la Meca, desarticular els abundants focus de dissidència existents a la part oriental de l'imperi i resoldre els nombrosos conflictes amb els bizantins. Aquests propòsits es van aconseguir gràcies a diverses campanyes militars i l'ús ideològic de la religió musulmana.

dimecres, 14 de setembre del 2016

Pregar en el Camp Nou

Ahir, en el partit que jugava el Barça amb el Celtic de Glasgow, un amic meu va veure un musulmà vestit amb una samarreta del Barça fent la pregària de la nit.  Eren cap les nou del vespre, feia quinze minuts que el partit havia començat i discretament, mig amagat per un columna, totalment descalçat feia el ritual complert de la pregària.

Aquesta imatge, ben curiosa i sorprenent, pot disparar totes les actituds comprensives del món, fins a l’extrem de demanar, imbuïts d’una actitud defensora de la diversitat religiosa,  habilitar un espai en el camp del Barça on els musulmans culés puguin pregar si els horaris del futbol són coincidents amb els temps de pregària.

Res a dir, però aquesta iniciativa fora molt desafortunada. Perquè el que veié el meu amic té una altra possible lectura. La religió d’aquest musulmà pietós, digne de lloança per la seva fe, li permet diferir l’horari de pregària si les circumstàncies no permeten fer-la en bones condicions. Ah, això canvia totalment la perspectiva de l’anàlisi i de la bondat de cor. De tal manera que hom pot sospitar que el bon musulmà amb la samarreta del Barça, pot ser el que pretenia amb tota naturalitat era afirmar que ell estava allí i que pregava on li donava la gana. 

dimarts, 13 de setembre del 2016

Marrro

He escoltat aquest matí un comentari d’una molt bona periodista ara la ràdio pública però, quan cal, salta a la televisió per esprémer al màxim els seus entrevistats. Ahir va entrevistar a la ràdio el president de la Generalitat que explicà, des de el seu bon criteri, quins eren el passos a seguir per avançar cap a la independència de Catalunya i quines condicions havien de donar-se per garantir la serietat d’un referèndum. Vaig sentir aquesta entrevista i em sorprengué les condicions exposades pel president, molt comprensibles, però que s’apartaven del que afirmaven alguns independentistes impacients o més extremistes. Era evident que hi havia dues lectures diferents del mateix fet..
.

Avui, la mateixa periodista comentant aquesta entrevista ha afirmat que quan va acabar-la “vaig trucar als de la CUP per veure si havia marro”. Crec que aquesta expressió, afortunada per la periodista, perquè sinó no la hauria dit, la considero totalment desafortunada perquè descriu una manera d’entendre el periodisme on el que importa, per damunt de tot, és mantenir l’audiència. Si aquesta circumstància s’hagués produït en una emissora privada, l’afirmació obeiria a la lògica de la competència ferotge per mantenir alts nivells d’audiència i això crida als anunciants gràcies els quals es manté el negoci dels mèdia. Però l’afirmació del marro es dóna en un medi públic i aquí les regles són unes altres per això la periodista entrevistadora hauria de seguir una altra lògica.

dilluns, 12 de setembre del 2016

La cúpula daurada llueix en la mesquita de Palafrugell

Que passegi per la zona de Palafrugell coneguda com el polígon observarà que al costat del parc de bombers i a pocs metres d’un gran majorista de vins, licors i altres derivats de l’alcohol, veurà un edifici a mig fer presidit per una ben evident cúpula daurada. És la mesquita de la comunitat musulmana de Palafrugell que poc a poc va prenen forma. Per analogia pot considerar-se el temple de la Cúpula de la Roca del Baix Empordà. A Jerusalem existeix un gran temple, a l’esplanada on es trobava l’antic Temple jueu, on es venera la roca des d’un la tradició diu que Muhammad s’enlairà al cel. Aquest temple, que no és una mesquita, està coronada per una gran cúpula daurada.

Molt més modestament, la comunitat musulmana de Palafrugell ha anat estalviant, euro a euro, durant 20 anys a fi de poder construir aquesta mesquita. La cúpula és el signe distintiu de la mesquita, como ho és també de moltes esglésies catòliques. El gran arquitecte musulmà otomà, Mima Sinan, el seu nom complert era Koca Mimar Sinan Aga, quan va veure la basílica de Santa Sofia de Constantinoble quedà corprès per la seva bellesa. De tal manera que, a partir de les seves propostes, el patró formal ha estat la base per construir la majoria de mesquites del món musulmà. El que meravellà a Sinan a Santa Sofia fou l’enginy d’Isidor de Milet el Vell de compaginar en un mateix edifici el Panteó d’Agripa a Roma i l’estructura formal d’una basílica paleocristiana. Gràcies a Mima Sinan la majoria de mesquites musulmanes han adoptat el patró formal de la gran basílica ortodoxa de Constantinoble.


Avui, a Palafrugell, la comunitat musulmana està ben a punt de poder pregar al seu Déu en un espai modern, còmode i digne. La comunitat explica amb orgull que no han rebut cap aportació estrangera per fer aquesta obra. Tota l’obra s’ha pagat per les modestes aportacions de la comunitat musulmana. En altres indrets les comunitats musulmanes haurien de prendre la mateixa iniciativa duta a terme a Palafrugell. En alguns casos, no es pot entretenir més la construcció d’una mesquita. Hi ha ciutats, Barcelona és una d’elles, que resulta incomprensible que no hi hagi una gran mesquita on els musulmans puguin anar a pregar al seu Déu amb dignitat. Sé que en alguns casos las autoritats locals addueixen una sèrie d’arguments justificant la inexistència d’aquesta mesquita, però, coneixent per dins alguns d’aquests casos, tot em sona a excuses de mal pagador. Felicitats musulmans i veïns de Palafrugell.

diumenge, 11 de setembre del 2016

Dret a decidir

Les grans manifestacions d’aquesta tarda han posat de manifest que hi ha una part del poble català que batega intensament a favor de que els catalans sobiranament decidim què fer. L’èxit de participació fou extraordinari; en cap moment hi ha la sensació de cansament malgrat alguns missatges estranys dels darrers temps o propostes que no s’acaben d’entendre. Tot i la fantàstica organització de la Diada d’enguany, continua retraient als organitzadors la poca presència simbòlica d’aquelles persones que són catalans de darrera hora. Trobo a faltar algun gets directe vers ells que els permeti consolidar el sentit de pertinença en aquest país que han de fer seu. En la Diada d’aquest any ha sobresortit amb molt intensitat el missatge del dret a decidir, dins d’un petit garbuix de propostes i contrapropostes que els dirigents polítics estan fent en els darrers dies, ha pres més força com a punt de confluència entre independentistes i no independentistes a favor del referèndum. La incorporació de noves forces polítiques fins ara més reticents en el procés independentista dóna ànims i ens encoratgen a continuar fidels en el procés que anem recorrent com a poble.

Si bé això el referèndum sembla un somni quimèric, doncs per l’altra part ni hi ha ningú que assumeixi aquesta iniciativa, nosaltres som els somni, com digué l’estimada i enyorada Muriel, i un bon grapat de catalans hem demostrar que encara volem seguir en aquest somni. A la tarda de la Diada de 2016, moltes persones anònimes sortirem a Barcelona, Salt, Tarragona, Lleida i Berga per afirmar que volem seguir endavant amb aquest procés. Tinc la impressió que no tothom deuria compartir el ritme del procés i potser les formes sobre com avançar; però intueixo que deuria haver-hi un gran acord sobre el fet que el catalans som sobirans per decidir què volem fer. Aquesta és la qüestió per construir el gran acord per continuar avançant. Assumir que el dret a decidir és nuclear en el procés encetat el 2010 no significa renunciar a res del que s’ha fet i es pot fer. Però primer hem de poder decidir de forma diàfana, sense subterfugis o succedanis. Després, cadascú decidirà el què vol que sigui aquest país, però ara hem de buscar l’afirmació del com. Aquí ens podem trobar molta més gent de la que aquesta tarda ha bategat a Catalunya.

Cal encara recórrer aquest tram del camí. Ara bé, si un cop demanat el dret a decidir i Espanya ignori aquesta petició i el referèndum pactat no sigui possible, les mateixes forces polítiques que ho hagin proposat, amb el suport de la societat civil, han de demanar als catalans i catalanes donar un pas endavant. És llavors el moment de desconnectar d’un país que dóna la impressió que ja ho fet respecte a Catalunya des de fa temps. Bona part de l’èxit d’aquest pas decisiu per la desconnexió rau en la capacitat d’algunes persones de canviar els seus esquemes mentals i abandonar la idea de que es possible de mantenir Catalunya vinculada d’alguna manera a Espanya. Quan passi això llavors serà el moment de dir adéu Espanya de forma democràtica i pacífica. 

dissabte, 10 de setembre del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Els creients cristians confessem un Déu que viu en la història de la humanitat estimant a les persones. En altres religions la idea de la divinitat és tot una altra. En algunes, fins i tot Déu ordena batlles i l’ús de la força per estendre la fe. El Déu cristià és una divinitat encarnada, que pren la condició humana assumint la seva naturalesa. Déu és amb nosaltres i per això nosaltres estem en Déu. “La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-nosaltres”. (Mt 1,23)

L’amor ha d’estar present en les relacions humanes. Les persones ens hem d’ajudar en tot moment. La maledicència no és pròpia d’una relació humana madura. Com tampoc la crítica ràpida i fàcil. Maldir i criticar als demés no és propi de l’estimació que cal tenir entre les persones. “¿Per què, doncs, veus l’estella dins l’ull del teu germà, i no t’adones de la biga que tens dintre el teu ull? ¿Com li pots dir “Germà, deixa’m, que et trauré aquesta estella de l’ull”, si tu no veus la biga en el teu. Hipòcrites”.(Lc 6,41-42)

divendres, 9 de setembre del 2016

Glosses per la vida quotidiana

La majoria de persones volem conservar el que tenim, els nostres bens o la posició social; no volem canviar com som o en resistim a modificar el que fem i com ho fem. Tenim tendència a aferrar-nos a tot allò que conforma l’univers personal que proporciona confort. Però sabem que qui estima massa aquesta manera d’entendre la vida acabarà perdent-la. Perquè la vida és donació total i plena als demés. Aquest és l’exemple d’Isa Solà, la monja catalana assassinada a Haití, que “li han pres la vida, però ella ja l'havia donat molt abans”, com a ha senyalat Sergi d’Assís, monjo de Santa Maria de Montserrat. La vida és donació sense reserves.“Ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té” (Lc 14,33)

En la vida, abans de prendre una decisió important, solem reflexionar. En la vida de fe també hi ha moments en que cal aturar-se i posar-se en mans de Déu per tal de discernir el que cal fer. La pregària és el motor de la vida espiritual. Pregant unim l’acció amb la contemplació. Des de l’amor la pregària té sentit per il·luminar la vida dels creients. “Jesús se n’anà a la muntanya a regar, i passem tota la nit pregant Déu. Quan es va fer de dia, cridà els seus deixebles, n’elegí dotze i els donà el nom d’apòstols”. (Lc 6,12-13)

Ni els diners donen la felicitat, ni l’acumulació de bens no ens fa més feliços perquè distreuen l’ànima d’allò que és important: l’amor als demés. El cor queda contaminat pel desig de ser cada cop més ric. La societat proposa uns models ideals de felicitat que no haurien de ser els nostres. Hem de ser capaços de testimoniar que la joia de viure està en la donació gratuïta i en l’estimació desinteressada als demés; de saber gaudir de les petites i senzilles coses que tenim entorn a nosaltres. “Feliços els pobres, el Regne de Déu és per a vosaltres. Feliços els qui passeu fam vindrà el dia que sereu saciats. Feliços els qui ara ploreu, vindrà el da que riureu” (Lc 6,20-21)

dijous, 8 de setembre del 2016

Encarnació de Déu

Avui la comunitat catòlica ha clebrat la festivitat del naixement de la Verge Maria. Aquesta festa propicia meditar l’exclamació que feu Elisabet quan, estant en cinta de Joan Baptista, rebé la visita de la seva cosina, Maria, també embarassada. Les paraules d’Elisabet són el pròleg que introdueixen a la que la resposta de Maria fos el cant del Magníficat. Elisabet, plena de joia exclamà: “Qui sóc jo perquè la Mare del meu Senyor vingui a visitar-me?” (Lc 1,43) per afegir tot seguit: “Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà!” (Lc 1,45). La promesa es farà realitat perquè Déu s’havia encarnat en les entranyes de Maria. Déu serà un home que viurà entre nosaltres i es manifestarà ple d’humanitat per tota la humanitat.

La gran resposta de Maria a la salutació d’Elisabet resumeix el sentit de l’encarnació de Déu. La divinitat cristiana és Déu fet home que habità entre nosaltres. Aquest és el nucli de l’anunci joiós de la fe cristiana. Jesús, que era de condició divina fou el Fill de l’Home entre nosaltres. Sant Pau explica molt bé la densitat d’aquesta afirmació en la seva carta als Filipencs al parlar de Jesús: “Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d'esclau i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s'abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu” (Fl 2,6-8). ¿Quin altre Déu en la història de la humanitat s’ha encarnat donant-nos el seu fill perquè fóssim salvats? ¿quin altre Déu ha renunciat a la seva magnificència per tal de deixar morir en creu al seu fill encarnat?. La contemplació de l’encarnació divina i la comprensió de la transcendència d’aquest fet, em suggereix que encara cal recórrer força camí en el necessari del diàleg interreligiós. Això és així perquè l’encarnació de Déu aporta una singularitat única al cristianisme.

dimecres, 7 de setembre del 2016

No sóc trending topic

Aquest complicada paraula de trending topic serveix per definir el que no sóc. Res del que he escrit ha tingut mai la categoria de trending topic que, en llenguatge més col·loquial pot definir-se com matèria del moment o tendència del moment. Aquestes paraules són unes de les més repetides pels oracles de les xarxes socials i ens els medis de comunicació que cada dos per tres ens anuncien que tal o qual tema és el trending topic del dia. Aquestes paraules conformen en una llista dels 10 principals que apareix en les cerques de la mateixa xarxa, perquè l'usuari sàpiga quins són els temes dels que s'està parlant més en aquell instant. Els temes del moment tenen el seu origen en les etiquetes, els denominats hashtags, que s'utilitzen per classificar les piulades i apareixen marcats com a temes principals en el lateral esquerre del lloc web de Twitter.  A tall de curiositat he mirat quins són els 10 primers trendig tòpics a Espanya aquest dimecres segons Trendinalia Worldwide. La classificació ordenada de més a menys és: #FelizMiercoles, #PelisConBar, #SiHubieraEspinas, #CorcueraEC, #HSM2, #EnElPuntoDeMira, #PartidazoTebas, #LoLHonor3, #ChiringuitoXavi i Juanpi. Com es pot comprovar, hi ha un gran nivell intel·lectual en els temes triats.

No sé si les meves amistats disminuiran perquè el que escric no és,  ni en tinc ganes que esdevinguin trending topic. No tinc massa coneixement de qui em llegeix, molts cops tinc la impressió que Sembla que escric per la invisibilitat informativa. Fonamentalment escric per aclarir-me i estar en pau en mi mateix. La satisfacció a l’esforç d’escriure me la proporcionen algunes persones que, sense deixar rastre de la seva visita en la xarxa, em comenten que han vist el que he escrit i opinen sobre els meus comentaris. En aquests moments, reconec que em sento complagut perquè veig que l’esforç d’escriure no es va. Ben segur no marcaré mai cap tendència, en part perquè m’agrada parlar de temes que poden considerar-se de la perifèria de l’interès informatiu o incòmodes perquè no valoro si sóc, o deixo de ser, políticament correcte. Sempre he dit el que pensava, així m’ha anat. Però, asseguro al meus anònims lectors que no deixaré de fer-ho. M’agrada ser fidel a les meves idees, encara que no sigui mai trending topic del dia.

dimarts, 6 de setembre del 2016

Usurpació de la memòria

Aquest any es commemora els 40 anys del primer 11 de setembre de la democràcia. L’any 1976, en l’albada de la transició política, molts catalans ens trobàrem a la plaça Catalunya de Sant Boi de Llobregat convocats per les forces polítiques catalanes. Fou una festa cívica sota els eslògans que havia consolidat l’Assemblea de Catalunya “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. La plaça fou un clam a favor de la defensa la democràcia i la llibertat nacional de Catalunya. Amb entusiasme, fervor, identificació i comunió els assistents, gent de totes les edats, orígens i procedències, ens trobàrem reconfortats i encoratjats per les intervencions de Jordi Carbonell, que parlà en nom de l’Assemblea de Catalunya, Miquel Roca com a representant del Consell de Forces Polítiques de Catalunya i Octavi Saltor, en representació dels grups de l’oposició franquista no integrats en els organismes unitaris. Els tres oradors representaven la Catalunya plural, unitària i pactista.


Ara, 40 anys després, la commemoració de la memòria d’aquest esdeveniment ha estat usurpada per tres grups Esquerra Republicana de Catalunya, Podem i la CUP que, de forma unilateral pretenen fer seu aquest record. Un immens error polític. El camí cap a la independència de Catalunya necessita la màxima unitat de les forces polítiques i un ampli consens que permeti representar el conjunt de sensibilitats de la societat catalana. La recordança de la celebració del primer 11 de setembre hauria estat una ocasió extraordinària per reafirmar la unitat catalana en la consolidació del camí cap a la independència. Però tres forces polítiques, molt importants en l’univers polític actual, han deixat passar aquesta oportunitat i han posat en primer pla les seves especulacions tàctiques per ocupar el poder a Catalunya. Intueixo que l’escenificació d’aquest acord tripartit va més enllà de la commemoració d’una simple efemèride i és un avís, a les forces polítiques catalanes marginades el proper divendres 9 de setembre a Sant Boi, que per alguns el futur polític de Catalunya només és cosa de tres.

dilluns, 5 de setembre del 2016

La Fàtima i l’Omar, dos hipòcrites moderns

La notícia és prou escandalosa: Fàtima Nejjar i Omar Benhammad, marroquins vicepresidents del Moviment Unitat i Reforma (MUR) han estat enxampats fent l’amor en un cotxe aparcat en una solitària platja del Marroc. Fins aquí la notícia hauria passat desapercebuda sinó fos perquè Fàtima era una predicadora ultraconservadora fustigadora dels costums occidentals que, segons ella, pervertia la joventut marroquina. Per Nejjar, el riure femení o la mirada femenina a nois podien considerar-se com a actes de fornicació. Increïble. Ell, l’Omar, és un professor universitari promotor d’una fàtua per la qual es prohibia l’intercanvi de missatges d’amor a través de Facebook. Tots dos, uns grans hipòcrites.


Fàtima i Omar són, des de la pròpia comprensió religiosa islàmica dos hipòcrites. Muhammad va carregar durament contra hipòcrites bastant actius en el seu temps. A ells els dedica diverses referències molt clares en l'Alcorà. En el text sagrat dels musulmans s'ataca directament als hipòcrites dient: "Els musulmans i les musulmanes que són hipòcrites són tots iguals i s’associen els uns als altres. Manen el que és dolent i prohibeixen el bé. Tanquen els punys per guardar tots els diners. Han oblidat Déu, i Ell també els ha oblidat. Els hipòcrites són uns perversos”. "(sura 9, el Penediment, aleia 67). Aquesta descripció corànica escau adient pels dos furtius amants. El que es preocupant de tota aquesta història són dos fets. El primer, és que Fàtima i Omar dirigien un moviment moral força influent en els islamistes moderats de l’entorn del govern marroquí. L’altra circumstància és que aquests hipòcrites al Marrroc poden ser condemnats per adulteri a dos anys de presó. I això és un problema per la solidesa del Marroc perquè en cap societat democràtica l’adulteri pot ser un delicte. 

diumenge, 4 de setembre del 2016

Islamisme en banyador


Sobre el burkini s'han dit moltes coses aquests estiu. Alguns des debats han estat apasionades defenses de la llibertat individual enfront la ingerència de l'Estat en els usos i costums personals. Altres debats, especialment els originats en cercles musulmans, han defensat l'ús d'aquesta vestimenta com a signe de la llibertat religiosa, quasi com un emblema de la identitat musulmana a occident. Aquest argument ha estat freqüent en els discursos dels musulmans més radicalitzats a occident. Tot plegat em sembla un absurd i una barroera manipulació d'un problema real a favor de les disputes electorals. Especialment manipulades per frenar l'increment de les espectatives electorals dels nous populismes de dretes.

Dit tot això, penso que cal refexionar sobre algunes de les consideracions que es poden fer entorn al tema del burkini. És cert que els ciutadans, al marge de qualsevol creença, hem de defensar la possibilitat d'emprar el burkini o qualsevol prendre amb sentit religiós sempre que això no alteri la convivència des del punt de vista de seguretat ciutadana. Per això em sembla perillós voler regular l'ús del burkini com a vestit de bany. Però, també em preocupa el sentit que alguns musulmans donen a aquesta prenda, perquè el seu ús es fa com a defensa d'un islamisme militant contra els valors occidentals que, des de la lectura particular de l'islam són considerats contraris a les creences musulmanes. 

És preocupant per la convivència en les societats plurals i multiculturals occidentals que una part de la comunitat musulmana practiqui l'islamisme militant de confrontació. Posar-se un burkini no és defensar l'islam, sinó una islamisme confrontat amb els valors de laicitat i respecte propis de les societas occidentals. Per sort, molts dels musulmans de les nostres societats no participen d'aquest d'aquesta visió dels islamistes radicals; però han de ser més diligents alhora de confrontar-se religiosament amb l'islamisme que usurpa la memòria de la tradició musulmana. Aquests musulmans hauran de seguir denunciant aquests islamismtes de confrontació que volen reduir la diversitat religiosa i cultural del món a favor de la seva interpretació única de l'islam. La barbàrie de l'islamisme radical i violent no es concentra únicament a Estat Islàmic, la barbàrie la tenim també a casa nostra encara que pugui expressar-se amb formes menys agresives.

dissabte, 3 de setembre del 2016

A l'estiu, tota cuca viu

L'estiu sempre s'ha distingit per tenir un tema que de forma reiterada repetien els medis de comunicació. Durant anys, les cançons estiuenques han fet aquest paper social. Es feien hit parades amb els temes més escoltats i que al final de l'estiu tothom repetia quasi inconscientment. Ara, al variar els canals de distribució de la música, la funció social de la música ha estat ocupada pels temes d'actualitat. Aquest any l'estiu ha tingut alsguns temes recurrents: la governabilitat a Espanya, el RUI a Catalunya i el burkini a França.

Com que la majoria del personal està de vacances però el mitjans de comunicació han d'omplir temps o pàgines cada dia perquè el negoci de la comunicació no s'atura, ni per vacances d'estiu. Aquesta falera comunicativa es multiplica pels àvids opinadors socials que de qualsevol anècdota, per més intrascendent que sembli, en fan un munt de piulades. La majoria d'aquestes piulades es retroalimenten de tal manera que els missatges es repeteixen fins l'infinit. Al final, qui vulgui estar ben informat a fi de conformar la seva opinió s'adona que, sota un munt de missatges mediàtics, només un iteratiu foc d'encenalls.

divendres, 2 de setembre del 2016

Glosses per la vida quotidina

Les persones religioses ens podem perdre en pràctiques o entretenir-nos en rituals i oblidar-nos l’essència de la fe. Per presentar-nos a Déu cal estimar  i ser honestos. Això és suficient per presentar-nos al judici final. No se’ns judicarà per tal o qual pràctica religiosa, o respectar el rigor ritualista. Aquestes poden ajudar a asserenar l’esperit, però poden fer-nos oblidar allò que és important. "¿Qui pot pujar a la muntanya del Senyor? ¿Qui pot estar-se al recinte sagrat? El qui te el cor sincer  i les mans sense culpa que no confia en els déus falsos." Salm 23

Moltes persones tenen tendència a conservar immutables els seus criteris, mantenir inalterables les seves actituds o comportaments. Consideren que si les coses s’han fet sempre d’una determinada manera ¿per què canviar-les? No és un elogi al conservadurisme, sinó a la immutabilitat. Però molts cops les circumstàncies exigeixen canviar la manera de pensar i adoptar noves maneres de fer. Hem de saber tenir la ment oberta sense aferrar-nos al passat, que pot empresonar-nos més que fer-nos lliures. "Ningú no posa vi nou en bots vells: el vi nou rebentaria els bots i quedarien inútils, i el vi es vessaria. El vi nou s’ha de posar en bots nous” (Lc 5,33-39)

dijous, 1 de setembre del 2016

Un senzill vestit de tirants

Un dia d’estiu vaig viure una situació força curiosa a la catedral de Barcelona. Era mitja tarda i la meva dóna i jo volíem entrar-hi a fer una petita pregària. Quan pujàvem les poques escales fórem informats per una senyora uniformada de blau, amb escasses habilitats empàtiques, que calia pagar per accedir al temple. Que si volíem pregar anéssim a la capella de santa Llúcia o entréssim al temple en horari de misses. Mentre ens informava aturà una senyora estrangera, vaja una turista, que anava a entrar a la catedral amb un senzill vestit estiuenc de tirants. Sincerament el vestit no tenia més virtut que deixar nues les espatlles de la dona.

Vàrem quedar sorpresos perquè pocs dies abans havíem anat a Santa Maria del Mar i ningú ens cobrà per entrar i els estrangers entraven com volíem sense ser interceptats per un control de conducta decorosa segons els criteris de la seu barcelonina. Primera consideració, ¿els criteris de decòrum són diversos i van per temples?. Després de patir tot el més la matraca del burkini i les interminables discussions sobre la relació entre religió i pams de tela, vaig trobar fora de lloc que els catòlics tinguéssim una versió particular d’aquesta qüestió.


La segona consideració és sobre el cobrament d’entrada i la seva relació amb el problema anterior. Si per entrar en un temple es cobra i es reserva un altre espai per la pregària vol dir que l’espai de culte queda assimilat a un museu. Els visitants hi entren per gaudir de les seves belleses i participar del plaer estètic de l’harmonia de les construccions antigues. Si això és així, durant unes estones del dia, la catedral de Barcelona esdevé un museu de la pietat dels catòlics. No tinc cap objecció a aquesta consideració. Però, si això és així, llavors em pregunto ¿si una dona pot entrar a qualsevol museu amb un discret vestit de tirants perquè no ho pot fer a la seu barcelonina?